Entrevista a Sílvia Catalán, psicòloga especialitzada en sexologia i teràpia de parella

Txell Vilamala

Diu al seu perfil de Twitter que fa enfadar “als senyoros”. Per què?
Pel que soc, pel que divulgo i pel que proclamo. D’una banda, les professionals que parlem de feminisme no deixem d’assenyalar l’opressió de la dona i persones que tenen un privilegi sobre nosaltres. De l’altra, una dona que parla sobre sexualitat acostuma a estar molt estigmatitzada. Fa quatre dies vaig tenir polèmica a xarxes i hi havia homes que m’atacaven dient què faig parlant sobre sexe si a mi no se’m follaria ningú. Comentaris com aquests afortunadament em rellisquen, perquè em baso en la meva experiència, estudis, lectures, el que he viscut a consulta… Però sí, hi ha senyors que s’enfaden molt.

Els atacs venen més d’homes que no dones?
En general nosaltres comencem a estar molt treballades. Als homes els molesta que les dones parlem de sexualitat perquè perden un lloc de privilegi: és aquesta visió d’una sexualitat molt primigènia, d’un home sempre actiu que ara es troba, de cop i volta, amb una dona convençuda que no té cap obligació de complir els seus desitjos.

Apoderament femení?
Sí, malgrat que alhora vivim un moment molt polaritzat. Hi ha una onada de masclisme ranci, i amb un pes important de canalla jove, que s’està encebant amb la dona. Es veu a les xarxes socials. És a dir que sí, que cada cop estem més apoderades, però encara hi ha un punt de no deixar-nos anar per la por que ens valorin menys. Tot i això, jo soc optimista de mena: si hi ha efecte rebot, senyal que es mouen coses.

Per què la ve a veure la gent? Quines són les consultes estrella?
En el cas de les dones, sobretot falta de desig sexual. Els homes pregunten molt per temes de parella, incloent-hi aquest menor desig sexual d’elles; i qüestions d’erecció i ejaculació precoç.

Que en una parella no hi hagi, o decaigui, el desig sexual és mal senyal?
Depèn. Si mai n’hi ha hagut, senzillament ens hem de treure del cap aquesta idea hegemònica que la sexualitat és meravellosa, fantàstica i que tots desitgem follar pels descosits. No passa res perquè hi hagi persones que no ho senten així. Si abans hi havia hagut desig i desapareix, un ha de preguntar-se què està passant. Pot ser un moment d’estrès, ansietat, la maternitat, una baralla amb les amigues… O que si no tinc ganes ni de fer un petó a la parella ni que em toqui ni compartim intimitat realment hi hagi un problema. Aleshores s’ha de parlar. I sobretot no forçar-se. A través de les pel·lícules i la ficció hem mal après que un polvo arregla les coses.

És positiu o negatiu que programes de televisió com La Resistencia demanin als convidats cada quant mantenen relacions sexuals?
Ho veig positiu, però contextualitzant primer què és una relació sexual. Estic segura que, de punt de partida, el gran públic pensa en penetració i orgasme. Estaria molt bé que els entrevistats fessin matisos i evidenciessin l’amplitud del ventall. També s’hauria de veure qui diu la veritat, perquè tornem a la idea hipermasculinitzada que l’èxit és equivalent a molt desig. Penseu que a consulta hi ha persones que ens pregunten què és el normal.

I què contesten?
Que depèn de cadascú. El problema és que la sexualitat ens l’han ficat amb calçador. Fins i tot el discurs d’alliberació femenina és exagerat en maximitzar el plaer i com s’ha de gaudir. Continua havent-hi al darrere el dictat dels homes, una visió molt centrada en el cos.

Ara que estan tan de moda els tips, quin és el primer perquè una parella funcioni?
La comunicació, com en totes les relacions. I no parlar només de coses banals, sinó tocar què ens fa enfadar, què ens preocupa, què ens incomoda… L’aspecte emocional els homes el tenen molt bloquejat. No pot ser que una dona pregunti a la seva parella com està i la resposta sigui sempre “bé”, sense aprofundir. Això esgota. I a sobre ens fa sentir malament per la sensació de ser massa intenses. Com no, si al costat hi tenim una sabata? Hem d’aprendre tots, homes i dones, que és bo compartir com ens sentim. Això també molesta els senyoros: és dir-los que ara per ara no són prou.

Altres consells importants?
L’horitzontalitat de les relacions. Una d’amistat pot estar al mateix nivell que la de parella, perquè la monogàmia imposada i mal entesa també ens ha inculcat que hem d’estar amb algú que ens completi a tots nivells. Doncs no. Evidentment que hem de fer bon equip amb la parella, però les necessitats emocionals d’una persona també les cobreixen les amistats, la família, el temps lliure…

Han de ser fàcils les relacions?
Sí, però amb matisos. És evident que una de llarga durada travessarà moments difícils, perquè ni nosaltres som els mateixos amb 20, 30 o 45 anys. A banda d’això, però, que és natural, els vincles haurien de ser fluids, aportar-nos confort. Hi ha dones que es pensen que estan polint diamants en brut, que amb esforç obtindran versions millorades de les seves parelles. Quina feinada, no? En tot cas que es treballin ells i tornin després.

És possible estar enamorat alhora de més d’una persona?
Sí, de fet és una cosa amb què convivim normalment. També aquí hauríem de redefinir l’enamorament. El que ens han venut és fascinar-se profundament per algú i desitjar-ho tot només amb aquesta persona. Una idea totalment imposada que ve de la necessitat dels homes de controlar les dones i assegurar que els fills que engendraven fossin seus. En realitat ens hauríem d’enamorar de moltes coses: el grup d’amigues, un col·lega amb qui connectem a la feina… Horitzontalitzar les relacions.

Creu en les parelles que en tenen d’obertes?
Amb comunicació evidentment que sí, però n’hi ha d’haver molta, i que les normes estiguin súper establertes, perquè de gelosia i inseguretats n’afloraran segur. De regles també n’haurien de posar les parelles monògames. El flirteig el considerem infidelitat? Només si és cara a cara? A partir del moment que implica intercanvi de fotos a través de xarxes socials? Establir una base en què totes les parts se sentin còmodes és important. Si un ha de cedir molt, normalment la dona, malament, perquè mai cap relació pot estar per sobre del benestar d’un mateix. Les coses que acceptem tot i no desitjar-les tard o d’hora ens passen factura.

La pornografia és dolenta o fa mal pels ulls amb què ens la mirem?
Posar el focus en les relacions sexuals reals és positiu, eròtic, estimulant… Pot donar moltes idees. El problema és el porno caca, el que s’ha promogut fins ara: una sexualitat d’homes, violenta, abusadora de la dona i molt centrada en el plaer salvatge. Si els adolescents només veuen això, s’acaben creient que és l’adequat, com posar el puny a sac al cony d’una dona. Les noies, que han vist la mateixa pel·lícula, es pensen que els ha d’agradar i, si no és el cas, que estan mal fetes, que són asexuals, frígides… La pornografia no és dolenta, però tant de bo fos real, com qui veu que els veïns pleguen a mig fer per culpa d’una rampa o perquè senzillament se n’han cansat.

De comentaris sobre l’aspecte físic de la gent, millor no fer-ne, ni en positiu ni en negatiu?
Exacte. Torno a dir el mateix: com a societat se’ns ha inculcat que hem de complir unes mides concretes, vestir-nos així o aixà… Normes que llavors ens fan comentar els cossos dels altres. Amb quin objectiu? És paternalista i amaga falses creences, com que estar gras és necessàriament sinònim de poc saludable.

Ara que tanquem l’estiu, ve una època de feina per als psicòlegs? Per què les vacances no proven a les parelles?
Són moltes hores junts. El nostre dia a dia normalment el marca la rutina, la família, la feina… Es va de bòlit i no hi ha vida de parella més enllà dels vespres cansats i espaterrats al sofà. Durant les vacances pot passar que ens asseguem al costat d’aquella persona i, amb més temps i menys preocupacions, ens adonem que no sabem qui és o no hi tinguem conversa.

I els amors d’estiu, existeixen?
Oi tant, i són fantàstics. A l’estiu no ens colla tant aquesta rutina i surt la part més sana, juganera i divertida de nosaltres. És com que si ens donéssim una oportunitat de gaudir i obrir-nos a persones que més endavant, amb la feina o els estudis, no encaixen al nostre esquema vital. També hi fa el sol, que es passa més temps a fora i que anem lleugers de roba. Veure’ns la carn ens desperta més l’instint i les passions.

Actuaran el proper 18 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic

Jordi Vilarrodà

De Paula Valls a Núria Graham, de La Iaia fins als Power Burkas passant per Joana Serrat, Est Oest, Ju, Germà Aire o XY. Tots aquests grups i artistes comparteixen la seva vinculació amb l’Escola de Música i Conservatori de Vic (EMVic), i són els que obriran l’escenari de la plaça Major el divendres del Mercat de Música Viva. Serà un concert amb més de seixanta músics que formarà part dels actes amb què l’EMVic commemora el 180è aniversari i una ocasió per mostrar el llegat que està creant en diverses generacions, des que va ser pionera en incorporar una aula dedicada a la música moderna just al tombant de segle. L’Atlàntida és aquests dies el laboratori on s’està cuinant aquesta producció, que dijous es presentava en públic just abans d’un assaig.

El concert té com a productors musicals Joan Godayol, Gudi, i Marc Vernis, professors del que avui és el Departament de Música Moderna. El seu criteri a l’hora de fer la tria de qui hi havia d’actuar va ser seleccionar antics alumnes que en la seva trajectòria com a músics “haguessin presentat produccions pròpies dins del MMVV”. Aquest ha estat obert a tot el panorama musical, però ha tingut una mirada local quan la qualitat ho justificava. Així va sortir la tria dels grups, als quals s’incorporen altres instrumentistes que s’han dedicat professionalment al sector (com el guitarrista Guillem Plana) i també el planter més jove: alumnes actuals de l’EMVic que formen part de la seva Big Band. “A part de ser un lloc on la gent aprèn, sempre ha estat un punt de trobada”, remarquen Vernís i Godayol. “És un retrobament amb professors, amb músics… hi vam estar uns quants anys”, expliquen Martí Ferrer, Joan Paré i Ferran Casas, del desaparegut grup Est Oest que es torna reunir per a l’ocasió. Hi falta el cantant, Joan Rial, que precisament serà el proper director del MMVV a partir del mes que ve.

Qui també s’estrena aquesta setmana en el càrrec és Albert Bardolet com a director de l’EMVic. “Aquest concert mostrarà un dels actius més importants que tenim, avui un 20% dels alumnes fan música moderna.” El balanç de més de vint anys d’aquesta experiència és que ha estat “una integració enriquidora” amb la tradició de música clàssica del centre. “Estem agraïts al MMVV, que ens dona l’oportunitat.” El seu actual codirector, Oriol Roca, va creure que l’escenari de la plaça Major era el millor lloc per presentar una proposta com aquesta en la qual són coproductors: “Un concert celebratiu, que arribi al màxim a la ciutadania”. Després del concert dels 180 anys de l’EMVic, prendrà el relleu a l’escenari Joana Serrat, que acaba de publicar el seu sisè disc, Big Wave, i és un dels exemples més reeixits del planter de talents de l’EMVic.

Jordi Vilarrodà

Els canvis a les nostres vides, la necessitat de (re)evolu-cions personals i col·lectives que portin més enllà, i que a vegades ens venen imposades per l’atzar de la vida. Tot això aflora a Revolución, l’espectacle que l’actriu i directora manlleuenca Marta Sitjà ha posat en marxa amb la seva companyia Teatro Sobre Ruedas i que s’estrena aquest dissabte a Fira Tàrrega. Els darrers dies de la posada a punt han tingut lloc a casa, al Teatre Municipal de Manlleu, on s’han fet assajos i una preestrena amb públic, aquest dijous.

Marta Sitjà i Ivan Lionel, el nucli actual de Teatro Sobre Ruedas, havien posat la mirada en un relat de l’escriptor polonès Slawdomir Mzrozek que es titula com l’espectacle. “Parla de l’avorriment, d’una persona que s’avorreix molt i necessita canviar la seva vida, però no sabíem ben bé com posar-ho en escena”, explica Sitjà. Fins que un actor de circ, el saragossà Oscar Hornero, “es va creuar a les nostres vides”. L’actriu manlleuenca el coneixia de feia temps com a malabarista, però Hornero va tenir un greu accident assajant l’any 2020 que li va comportar una lesió medul·lar i quedar en cadira de rodes. “Va ser com si tot s’ajuntés, vaig veure clar que l’espectacle havia de ser per a ell.” Ja no era només la necessitat de canviar la vida per avorriment, era la de necessitar fer-ho per supervivència.

“L’Oscar ha hagut de re-evolucionar la seva vida.” I el seu personatge en escena, en cadira de rodes, conviu amb el de Sitjà, que és la figura original del text marcada pel tedi vital. Dos enfocaments per parlar d’una revolució que és també “la que necessita la societat”, i sobretot si parlem de persones amb discapacitat. “Volem explicar aquesta història a través de l’humor, però hi ha una clara denúncia”, explica el mateix actor. Aquest és el primer espectacle de gran format que fa a partir de l’accident. En aquest temps ha buscat la forma d’adaptar les tècniques de circ que coneix a la seva situació: “Treballava molt amb masses malabars, que ara no em van bé… a Revolución introduïm pilotes o un bastó”. De fet, el bastó és una prolongació d’ell mateix “que a casa també em serveix per abastar coses on no arribo”. Ell ha experimentat en primera persona què representa voler tenir autonomia, ser autosuficient, i trobar les limitacions físiques que ho impedeixen. Els teatres, sovint, no estan prou adaptats: “Sí per als que veuen l’espectacle, però no es pensa que una persona amb discapacitat hagi de pujar a l’escenari”. A Manlleu mateix, accedir-hi directament des de la platea no és possible. Tot i això, l’actor està molt satisfet d’haver pogut “ficar-me en un espectacle llarg i compartir tot el procés creatiu”.

La tercera persona que surt a l’escenari és la madrilenya Looping Greis en la part musical, que és fonamental a Revolución. Marta Sitjà surt a l’escenari tocant guitarra elèctrica i clarinet en alguns moments, i Looping Greis treballa creant amb la loop station el paisatge sonor de tot l’espectacle, que controla des de dalt d’una estructura metàl·lica.

Marta Sitjà espera que Revolución faci camí a partir de Tàrrega, punt de cita de molts professionals del sector. Un espectacle pensat per a sales, que allà es podrà veure al poliesportiu municipal i que iniciava dijous la seva connexió amb els públics des del carrer del Pont de Manlleu.

‘Clown’, actriu i música, una tot terreny de l’espectacle

Marta Sitjà (Manlleu, 1980) és una autèntica tot terreny del món escènic. Clown, actriu, directora i música. La seva formació ve del teatre del gest amb Mar Navarro, deixeble del gran Jacques Lecoz, i amplia horitzons en tots els altres àmbits. Ha estat també gestora cultural, durant set anys a la sala El Apeadero de Granada. Sitjà ha creat diverses companyies teatrals, entre les quals Teatro Sobre Ruedas (amb base a un escenari mòbil), Las XL (amb Nia Cortijo, que ha triomfat amb espectacles com Abandónate mucho) o Las Polis (amb Fanny Giraud). En solitari, una de les seves darreres propostes és Ambicions, que fa pocs dies es va poder veure a Manlleu en el marc dels 50 anys de les festes del barri de Gràcia.

Al llarg del cap de setmana es farà el gruix dels actes de la festa que aquest any incorpora el retorn del Pocafarra

Pol Purgimon

Sant Celoni ha reivindicat aquesta setmana una festa major i un poble per a tothom, justament l’any que en fa 25 del debut de les colles dels Senys i Negres. La festa va donar el tret de sortida el cap de setmana passat i dilluns la plaça de la Vila va acollir el pregó, on van desfilar associacions de veïns, entitats i una representació del col·lectiu LGTBIQ+.

Al llarg d’aquests dies, s’han disputat algunes proves del concurs de colles, el Corremonts, i s’han fet els primers actes, amb permís de la pluja. Aquest dijous, els Senys anaven guanyant el global del concurs per 2,5 punts, enfront de l’1,5 dels Negres.

Fins dilluns s’hi farà el gruix de tota l’activitat. La festa d’enguany, a més, incorpora el retorn d’en Pocafarra com a personatge de festa major, en substitució de la Muntanyetes. Dilluns a la tarda, justament, les colles de Senys i Negres i entitats culturals van rebre en Pocafarra a la plaça de la Vila durant el pregó. Es tracta d’un personatge trapella i transgressor que encarna l’esperit de la festa.

Durant els dies previs al cap de setmana ja s’han disputat algunes proves del Corremonts, que en té un total de vuit. Els Senys van aconseguir el primer punt a la Donació de Sang. Un dels plats forts de la setmana va ser la Passejada i Marxa de les ermites, que va tenir lloc dimarts i va aplegar més de 1.200 participants. Allà les colles s’hi van repartir els punts: 0,5 per a cadascuna. L’A cop d’estic el van guanyar els Senys per 1 a 0,5.

Aquests dies encara queden per disputar proves, fins que dilluns s’acabi el concurs. Encara s’han de fer el Correxutxes, la Sardana puntuable, el Matí boig i l’Estirada de corda. El Xuta fort, que s’havia de fer dimecres, es farà el dilluns a la tarda, ja que es va anul·lar per previsió de pluja. El mal temps també va obligar a canviar l’emplaçament d’algunes de les activitats de dimecres, com els concerts de l’Arpegi i el sopar dels Geganters.

El regidor de Cultura, Albert Planas, destaca la “gran participació” d’aquests dies i recorda que “els millors moments encara estan per arribar aquest cap de setmana”. Sense anar més lluny, el dissabte a les 12 del migdia hi haurà la diada castellera de lluïment de la colla del Baix Montseny amb la colla convidada dels Carallots, de Sant Vicenç dels Horts. La ballada de gegants serà a 2/4 de 8 del vespre i el correfoc, a la nit.

Hi actuaran Windu, Hirundo Maris i Pergamo Ensemble

Jordi Vilarrodà

Tres dies de concerts tornaran a omplir aquest cap de setmana l’església, en la vuitena edició del Cap de Setmana de Música Barroca, una cita que ha aconseguit fidelitzar el públic. L’església de Sant Martí Sescorts s’omple habitualment en les tres actuacions, amb programes que destaquen per la seva singularitat i adaptació a l’espai.

El primer concert serà a càrrec del quartet de flautes Windu, conegut ja del públic del festival, que en aquest cas hi presentarà Ballem!, un repertori de música i danses hispàniques del Renaixement. Serà la tercera vegada que Windu forma part del programa del cicle. “En aquest cas té el valor afegit d’una posada en escena molt ben treballada pel que fa al moviment”, explica Xevi Capdevila, tècnic de Cultura de l’Ajuntament de l’Esquirol i programador. Dissabte serà el torn d’Hirundo Maris, la formació que té com a base l’arpista i cantant Ariadna Savall i Petter Udland, intèrpret de diversos instruments de corda i també cantant. Diumenge s’acabarà el festival amb el concert de Pergamo Ensemble, un trio amb oboè barroc, violoncel i clavicèmbal. Interpretaran el programa Venezia Alla Moda, amb composicions d’autors venecians que van ser contemporanis: Antonio Vivaldia, Giovanni Benedetto Platti i Alessandro Marcello. “Ens agrada que com a mínim en un dels concerts hi soni un dels grans compositors del barroc, en aquest cas Vivaldi”, diu Capdevila. Els dos primers concerts seran a les 9 del vespre i el darrer a les 6 de la tarda, i per a tots es recomana adquirir prèviament l’entrada, per l’aforament limitat que té l’església. “El festival està agafant nomenada entre els músics, s’ho diuen uns als altres i amb el boca-orella no ens falten propostes”, explica el seu director artístic. Entre altres, valoren que a l’església no calgui sonorització i per tant el públic pugui sentir directament el so que ells han preparat. I també la sonoritat extraordinàriament bona que té l’església.

Aquest any, també, la programació es presenta amb una novetat: la conferència que pronunciarà dissabte a la tarda l’artista Joan Carandell i que tindrà lloc a 2/4 de 8 del vespre. Conegut com el pintor de la música, Carandell va començar l’any 1989 un projecte que l’ha portat a recórrer tota la història de la música, del període antic al romanticisme. En aquest cas, i ajudat per projeccions, presentarà els treballs sobre el barroc i Johann Sebastian Bach.

Koko-Jean & The Tonics i Wax & Boogie són els caps de cartell del quart festival d'aquest gènere

EL 9 NOU

Sis concerts des d’aquest divendres fins diumenge configuren la programació del Sant Quirze Blues Festival, que arriba a la quarta edició consolidant-se entre els amants del gènere com una de les cites per tenir en compte en el calendari. “Aquest any amb un cartell potent”, explica Joan Mendo, regidor de l’Ajuntament i una de les ànimes del festival al costat del tècnic municipal i músic de blues Miquel Grifell. A diferència d’altres edicions i per prevenir la pluja tots els concerts s’han programat a la Cooperativa excepte l’inicial, que es farà al pavelló.

Aquest serà el de Hoover Flags, la formació que obre el festival divendres reivindicant el blues nord-americà dels anys 30 del segle XX. Dissabte al migdia, el duet de Blas Picón (veu i harmònica) i Óscar Rabadan aportarà sobretot temes propis amb un blues directe, i a mitja tarda la banda liderada pel guitarrista sabadellenc Tòfol Martínez acostarà el públic del blues cap a sons de soul i funky. La nit és per a Koko-Jean & The Tonics, un dels caps de cartell. La banda barcelonina de rythm’n’blues prepara nou disc després de debutar amb Shaken & Tired ara fa tres anys. Diumenge al migdia torna la música amb Made In Black i a mitja tarda el festival es tanca amb Wax & Boogie, liderats pel pianista David Giorcelli i la veu de Ster Wax, provinent dels Manbo Jambo.

EL 9 NOU

Després d’haver estrenat ‘Hamelt.01’, el director Sergi Berbel i l’actor Enricd Cambray proposen ara ‘Hamlet.02’ analitzant el segon acte de ‘Hamlet’. El muntatge anterior havia reflexionat sobre el primer. Totes dues representacions formen part d’una trilogia en procés de creació. En aquesta segona peça, Cambray narra i interromp la ficció a mode de ‘stand-up comedy’. Interpretant tots els personatges a través d’un monòleg, analitza el sentit del text en profunditat, sense deixar enrere un punt humorístic. En aquesta escenificació, Hamelt, un personatge que davant dels ulls de tothom és cada vegada més boig, farà del teatre la seva eina de venjança. El Teatre Auditori Cardedeu ha acollit la residència de l’obra.

‘Hamlet.02’, Direcció: Sergi Belbel. Amb Enric Cambray. Assaig obert. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 8 de setembre. 18h.

Carola Ortiz presenta el seu últim àlbum a Sant Esteve de Palautordera

Carola Ortiz presenta en mode duet el seu nou àlbum, ‘Cantareras’, aqust dissabte dins el Festibalmes a Sant Esteve de Palautordera. Ortiz, veu i altres instruments, estarà acompanyada pel virtuós Àlex Guitart, lavta, multi-instrumentista. En aquest concert oferiran un repertori ibèric i mediterrani amanit amb textures electròniques, improvisacions jazzístiques i instruments de percussió i corda, tant ibèriques com orientals, fusionant sonoritats, melodies i històries de cultures aparentment distants. Carola Ortiz aportarà la seva veu, clarinet, pandero cuadrado de Peñaparda, pandero quadrat català, pandereta, loop i efectes. Àlex Guitart tocarà el saz, llaüt turc, kopuz, daf, tombak i efectes.

‘Cantareras’. Carola Ortiz i Àlex Guitart. Festibalmes. Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Dissabte, 7 de setembre. 20h.

Circ Smile aterra a Cardedeu amb ‘GaudiRem’

Circ Smile arriba a Cardedeu amb l’espectacle ‘GaudíRem’, inspirat en l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí, i guanyador del Premi Zirkólika al Millor Espectacle de Circ de Carpa 2023. Aquesta companyia, amb una llarga trajectòria. presenten un viatge per la cultura i per les arrels del circ tradicional i modern en un espectacle amb diversos artistes.

‘GaudiRem’. Circ Smile. Al costatb del parc Pompeu Fabra, Cardedeu. Divendres 6 de setembre, 19h.

Francesc Ojeda Briones

Dedicat a certa persona, en agraïment a les atencions que ha tingut amb l’autor durant la famosa pandèmia, així com també a les companyes amb qui comparteixo ‘peixera’ a diari.

Estava completament decidit a suïcidar-me. No cal que us expliqui les raons concretes, donat que no són necessàries per a la moralitat d’aquesta història, d’altra banda intranscendent per a la Humanitat, tot i que important per a mi (i per a una altra persona). Tanmateix, els enginyosos mètodes dissenyats per l’autor dels Conillets suïcides (el primer manual pràctic que vaig decidir consultar per dur a terme el meu propòsit) no m’acabaven de convèncer. Massa complicats, massa difícils d’implementar i, sobretot, massa cruents i dolorosos. Tampoc no es tractava de patir ni encara menys de deixar un xarbascat als que es trobessin el pastís. Una cosa era emprendre el camí cap a l’altre món i una altra muntar un pitote que deixés un record poc agradós de la meva persona i del meu pas per aquesta vall de llàgrimes. No he estat mai un individu conflictiu i no volia que la meva darrera acció embrutés una trajectòria fins llavors impecable ni deixés de mi un record lúgubre empastifat de sang i fetge. D’altra banda, soc partidari de la simplicitat i les truculències emprades pels entranyables lagomorfs albins em feien venir a la memòria els inversemblants artefactes dels grans invents del TBO.

Afortunadament per a la meva transcendental empresa, vaig sentir a dir, en un sopar familiar dels pocs als quals assistia darrerament i en boca d’una veïna que la família tenia en nòmina –mentre la venerable senyora donava compte del llobarro al forn que havia preparat l’àvia–, que els peixos donen mala sort i que no se’n poden tenir a casa, ja que això porta la mort, infal·liblement, a algú que hi visqui. Vaig veure el cel obert! Com que a casa visc tot sol, tenia tots els números per sortir-me amb la meva (i amb el mínim esforç) si feia cas de la saviesa popular (en la qual crec a ulls clucs) de què la senyora Llibòria s’havia fet portaveu. En conseqüència, no vaig trigar gaire a acostar-me a la botiga d’animals més propera a casa meva per començar a posar fil a l’agulla. Era una gran superfície anomenada Mascotarama, amb una secció que portava l’eloqüent nom de Piscilàndia. No hi vaig anar un dia qualsevol, però, sinó que vaig triar una data simbòlica: m’hi vaig presentar, en senyal de bon auguri, el dia 2 de novembre de 20… En les qüestions importants de la vida (i de la mort) val més no deixar res a l’atzar, sobretot quan s’espera la intervenció de la màgia simpàtica o de les ciències ocultes.

Els quatre primers espècimens que vaig portar a casa semblaven curulls de vida. Quatre peixets de llampegants colors amb les escates lluentes i bellugadissos com una baldufa. Quatre petites baldufetes multicolors que serien el magnífic instrument que necessitava per al meu trànsit cap a un món millor.

Pobre de mi! Malgrat les meves amoroses atencions (el menjar recomanat, el canvi d’aigua diari –que jo tastava prèviament per assegurar-me de la seva potabilitat–, no van trigar gaire a llanguir, a marcir-se com flors d’un dia i, un rere l’altre, com els negrets d’Agatha Christie, van anar morint sense remei, els seus petits cossos surant patèticament amb un dels costats enlaire i el cos arquejat com la fusta d’un moble vell.

No vaig tenir més sort amb els seus desafortunats substituts… Vaig pensar que no havia tingut bon ull. Em calia un altre tipus de peix. Aquest cop, la meva intuïció em va fer optar per un únic exemplar, però d’una mida respectable, no massa llunyana a la d’un silur dels pantans ibèrics, si em permeteu l’exageració, i d’un color cendrós, una aparença desagradablement relliscosa i un aire fúnebre que semblava propiciatori per a les funcions eutanàsiques a què estava destinat.

El silur menjava com una llima nova. Vaig pensar que era bon senyal: aquest bandarra no morirà d’inanició com els seus desnerits antecessors i, en contraprestació, per màgia simpàtica inversa, si es pot dir així, serà, sens dubte, un agent eficient al servei de les meves intencions. Ai, las! El seu ventre es va anar inflant i, pocs dies després, el peixarro flotava esventrat i desprenent una ferum insuportable que em va obligar a desfer-me d’ell de manera expeditiva (us estalvio els detalls tècnics) abans d’haver de donar explicacions als veïns, amb els quals ja havia tingut raons en altres ocasions amb motiu de les meves excèntriques aficions (un altre dia us en faré cinc cèntims; ara anem pel que anem…).

M’havia tornat a equivocar. Aquella mena de celacant amb aparences de fòssil ressuscitat, aquell monstre aberrant de les profunditats, aquell deliri febril de pescadors ambiciosos, no havia estat la millor elecció.

No em vaig desanimar, però. El meu desencís amb la vida era massa fort com per abandonar l’estratègia desplegada. Si no l’havia encertada (de moment) havia de ser perquè no havia estat prou eixerit en la meva tria. Vaig provar amb peixos tropicals, amb daurades carpes japoneses, amb lil·liputencs guppys d’exuberants cues, amb tota mena d’animalets natatoris d’aigua dolça i salada, d’aigua freda i d’aigua calenta. Penso que en vaig tenir procedents de tots els cinc o set oceans del nostre planeta. No en vaig sortir airós. L’estada de tots ells a la peixera era breu: indefectiblement, tots acabaven usurpant el destí que jo desitjava per a mi amb totes les forces de la meva ànima.

“Pobrissons meus, heu defraudat totes les esperances que havia dipositat en vosaltres, però no en teniu cap culpa; heu fet el que heu pogut o el que el destí us ha permès”, deia, gairebé amb llàgrimes als ulls, quan em desfeia d’aquells petits i lleials soldadets caiguts en acte de servei i els dipositava al forat que els serviria de línia de sortida cap a la via que portaria les seves despulles de retorn al seu hàbitat natural d’on –pel seu bé– millor que mai no n’haguessin sortit. Que ningú s’esquinci les vestidures: les clavegueres (i la seva porta d’accés) eren només un mitjà transitori, no el digne destí definitiu.

Vaig incrementar les meves atencions. Vaig adquirir tots els adminicles necessaris per a la bona administració del meu aquari (reguladors de temperatura, pastilles alliberadores d’oxigen, analitzadors de ph, antibiòtics, filtres de tota mena…); em vaig emportar a casa tots els manuals de piscicultura que atresora la biblioteca local (un altre dia us parlaré de les mirades sospitoses que em llançava la simpàtica bibliotecària; ara anem a la idea…); em vaig deixar assessorar per experts en aqüicultura, a l’ensems que consultava la docta opinió d’endevins i bruixots, autòctons i ultramarins, esperant que la saviesa d’uns o d’altres seria el desllorigador definitiu per trobar la solució a les meves cuites… Al cap d’un temps, era tan expert en la matèria que tant podria haver posat una peixateria com optar per una càtedra d’Ictiologia a la universitat.

Tot en va. Com us he dit, els petits vertebrats aquàtics anaven morint l’un rere l’altre contrariant les meves expectatives, com si, equivocadament, assumissin el destí que jo volia per a mi i del qual ells havien de ser simples vehicles instrumentals. Era una llàstima veure’ls amb els ulls en blanc esguardant el no-res, com si demanessin on anaven, d’on havien vingut i quin havia estat l’objecte de la seva curta o escurçada vida. Pel contrari, i per a la meva desesperació, la meva salut, que sempre havia estat precària des dels llunyans dies de la infantesa, anava millorant dia a dia… Em van desaparèixer les migranyes; la meva doctora de capçalera va trobar que la meva hipertensió s’havia fet escàpola; la meva cara, habitualment groguenca, havia adquirit un saludable color vermellós; tot i que ja estàvem en ple hivern no havia agafat el grip tal com succeïa invariablement cada any; la meva miopia semblava haver minvat considerablement; res no em feia mal… i fins i tot, el més sorprenent, vaig començar a sentir que el meu menyspreu per la vida també començava a esvair-se lentament. Cada cop em sentia més ple de vitalitat; fins i tot semblava rejovenit i en la meva ment començava a insinuar-se una certa eufòria (que, paradoxalment, em resultava odiosa donat que s’oposava frontalment als meus objectius inicials).

Per a la meva estupefacció, tot succeïa justament a la inversa de com esperava! Era com si una divinitat desconeguda i malèvola s’estigués mofant de mi sense importar-li deixar, de passada, un reguitzell d’innocents víctimes col·laterals.

No us he explicat encara que, al cap de tres mesos d’anades i vingudes, no només l’amo de Mascotarama ja feia temps que em coneixia i em saludava efusivament i amb un ample somriure als llavis cada cop que em veia (que era sovint), sinó que també la dependenta de Piscilàndia i jo començàvem a desenvolupar una certa amistat que, a poc a poc, va anar prenent caràcters d’intimitat. Al principi, es limitava a assessorar, amb una meravellosa eficiència professional, les consultes que jo li feia en matèria de piscicultura. Per suposat, jo no li havia explicat el motiu de les meves compulsives adquisicions de peixets. En la seva mirada, però, es veien les ganes (impedides per la timidesa o per la discreció) de demanar-me quin era el motiu de la meva afició (o la meva obsessió) pels peixos.
Aviat la intimitat va anar obrint pas a les confidències personals i no vam trigar gaire a descobrir, entre altres fantàstiques coincidències, que els nostres signes de l’horòscop eren plenament compatibles: jo havia nascut el dia 13 de març i ella, el 17 de febrer. Els bons coneixedors de l’astrologia de seguida comprendran la transcendència de la nostra sorprenent afinitat zodiacal.

Vaig aprofitar el seu aniversari per fer-li un petit obsequi: un exemplar d’un llibre de tema adient que havia sostret de la biblioteca abans esmentada mitjançant una hàbil estratagema.

I és que els seus ullets (aparentment freds, però carregats d’intensitat i d’una intel·ligència inquisidora), la seva pulcritud –que podria semblar fredor per a qui no la conegués– i aquella suau oloreta, aquella engrescadora barreja d’aromes marines lleugerament salabroses que desprenia, a la qual s’afegien els seus suaus cabells rossos i la seva esvelta cintura (que em feia pensar en la sireneta de Copenhaguen), estaven començant a conquerir el meu cuore.

Va resultar que els nostres sentiments eren recíprocs. Pocs dies després de la descoberta de les coincidències referides, la Maria del Mar i un servidor ja festejàvem. Al cap d’un mes addicional, em vaig traslladar a viure a casa seva, una preciosa i lluminosa caseta dels afores, amb amplíssims vitralls com les mansions californianes que veiem als telefilms americans i amb un jardí amb piscina on, lliures de cabòries i oblidada ja per part meva la ictiomania i la seva causa, gaudíem com infants durant les estones de lleure, nedant i xipollejant a l’aigua com petits amfibis enjogassats… Havia començat la primavera i els dies eren tebis i plens de llum. Ambdós érem feliços i irradiàvem felicitat al nostre voltant.

No es pot dir que els pobres peixos sacrifiquessin les seves minúscules vides endebades. Coincidireu amb mi que el que em va succeir des que em vaig convertir en comprador compulsiu de fauna aqüícola fins a l’inesperat desenllaç va ser per a mi una autèntica renovació, un veritable i radical canvi de pell. No vaig aconseguir morir, com volia, però puc dir que vaig tornar a néixer. Estic en deute amb ells.

Cinquè concurs de narrativa curta La Gralla

Lectura de ‘Cop mestre’, de Lionel White Diumenge 6 de setembre de 1992

Jordi Remolins

L’any 1984 vaig fer les primeres col·laboracions periodístiques per a EL 9 NOU, a la redacció del carrer Berenguer el Vell de Ripoll, amb feinotes com trucar a la funerària perquè em diguessin “els morts” de la setmana. Aquesta expressió feia força gràcia al coordinador i altres col·laboradors de l’època, però no prou perquè em trobessin a faltar quan vaig deixar d’anar-hi. Quatre anys més tard, el responsable d’esports al Ripollès em va demanar si hi volia tornar a participar, i no ho vaig dubtar. Sempre m’ha fet il·lusió ser una mena de personatge de còmic tipus Tintín o Peter Parker, tot i que a l’hora de la veritat les emocions són força més contingudes. Una de les alegries més grans de ser pseudoperiodista, a banda de treure els draps bruts de personatges que es creuen socialment immunes, ha estat la col·lecció de gent que hi he tingut l’opció de conèixer.

Un company de feina de principis dels 90 era Josep Maria Sebastian, que havia fet una mica tots els papers de l’auca a l’empresa abans d’esdevenir un bon periodista. Durant una de les nostres converses nocturnes a l’exterior del local que teníem al carrer Progrés, em va inocular la passió per la novel·la negra, després de recomanar-me efusivament el 1280 ànimes de Jim Thompson. Va ser a partir d’aleshores que vaig començar a devorar compulsivament els títols que Edicions 62 publicava a les Seleccions de la Cua de Palla.

Gràcies a aquella obsessió vaig conèixer autors imprescindibles com el mateix Thompson, Burnett, Hammett o Goodis. Un dels que em van captivar més va ser Lionel White i el seu Cop mestre. L’autor novaiorquès va inspirar amb aquesta excel·lent novel·la breu Stanley Kubrick per realitzar Atracament perfecte (1956), tot just un any després de l’estrena literària. Un expresidiari reuneix un grup de malfactors per perpetrar un robatori a l’oficina d’apostes d’un hipòdrom. En un centenar i mig de pàgines hi planteja, desenvolupa i resol una història rodoníssima, on com gairebé sempre et posiciones al costat dels criminals i contra la policia. White va ser considerat un dels autors més pessimistes del gènere negre, especialitzat en personatges torturats per la seva activitat delictiva, l’addicció a l’alcohol o l’amor no correspost. Mil reverències per a ell.

Dimecres, 25 de febrer de 1953 Jacques Tati estrena ‘Les vacances de Mr Hulot’

Jordi Remolins

Hi va haver una època en què anar de vacances era la culminació de tot un any. Arribava l’inici d’agost amb l’esperança de pujar a un Renault 12 de color taronja amb una ratlla negra a la part inferior dels laterals, on inevitablement m’acabaria marejant –la simple olor que desprenien les tapisseries ja eren motiu d’arcades només d’asseure’m al seient del darrere– però que em portaria fins a l’Hotel Ancora prop de la platja de La Fosca. A casa hi llogàvem un apartament on cada any hi venia part de la família. Hi compartíem uns dies, i en lloc de la fauna ripollesa habitual ens estiràvem a la platja al costat d’italians o belgues, esmorzàvem, dinàvem o sopàvem a taules properes amb francesos o espanyols, i anàvem a buscar el diari al mateix quiosc on ho feien anglesos o suïssos. Encara ara esnifo el paper de diaris per retrobar-hi l’olor de la premsa d’inicis dels 80. Fins i tot recordo un cotxe de Libèria, perquè tenia una matrícula de molt poques xifres que em cridava l’atenció. I pobre de mi, ni tan sols sabia que Libèria era un estat africà, i menys encara la relació que podia tenir-hi el conductor del vehicle. Però m’agradava que any rere any continués apareixent al nostre imaginari estiuenc.

El febrer de 2018 van aparèixer els primers Millors Moments de la Nostra Vida, on vaig triar Bud Spencer i Terence Hill i la seva icònica Quien tiene un amigo tiene un tesoro, per inaugurar la secció. Era una pel·lícula que feia estiu, i que he vist un pilot de vegades perquè té l’habilitat de posar en comú les hòsties com a pans que repartien els protagonistes, amb unes imatges caribenyes, i un argument que s’aproxima a l’absurd sense deixar d’alimentar una comèdia d’aventures on tots plegats ens agradaria ser secundaris o fins i tot figurants.

A Les vacances de Mr Hulot (Jacques Tati, 1953), el director exerceix com a protagonista, en un paper que posteriorment va manllevar Rowan Atkinson per posar-se en la pell de Mr Bean. L’individu gamarús que es passa l’estona fent el Simon de l’Oncle, i que combina bondat amb una certa malastrugança, va fer fortuna en una cinta que respira estiueig. De fet, va ser l’inici d’un seguit de pel·lícules on Hulot n’és el personatge principal i que va aconseguir reconeixements del cine europeu, i fins i tot nominacions als Oscar. Els arquetips que Tati va recollir-hi se situen a la costa Atlàntica francesa, a Saint -Naizare, però són extrapolables a infinitat de destins del litoral europeu.

Aquells que vam viure els millors dies dels nostres estius a La Fosca, compartim vivències amb les vacances d’Hulot, i sabem que d’una forma o altra encara en som figurants o secundaris. I la nostàlgia, la malparida nostàlgia, em fa revisar periòdicament una producció on els personatges són pràcticament muts, i on la música d’Alain Romans posa brisa, marees, i fins i tot ganes de tornar a néixer i ser petit de nou, per posar-me en la pell dels personatges comuns d’aquest paradís del setè art en blanc i negre.

EL 9 NOU

joan Millaret

Arriba als cinemes ‘Alien Romulus’ del cineasta Fede Álvarez amb guió d’ell mateix i Rodo Sayagues i producció de Ridley Scott, el pare de la criatura ‘Alien’ (1979) i director i productor també de les seqüeles ‘Prometheus’ (2012) i ‘Alien: Covenant’ (2017). El director uruguaià que va debutar al cinema nord-americà amb ‘Evil Dead’ (2013) i que després dirigiria un clàssic modern del terror com ‘No respires’ (2016) ha estat responsable d’oferir un esplèndid capítol de la franquícia alienígena aconseguint revitalitzar la saga.

La pel·lícula arranca amb l’enèsima negativa de les autoritats a concedir el permís per abandonar la colònia minera a Rain Carradine (Cailee Spaeny) i el seu company Andy (David Jonsson), un androide. Aleshores un grup de joves de la colònia pensen desplaçar-se a una estació espacial abandonada per prendre el seu combustible i poder marxar per sempre més al llunyà planeta Yvaga demanaran ajuda a Rain i Andy i ells es mostraran disposats a col·laborar.

‘Alein: Romulus’ és imaginativa i innovadora tot respectant i mantenint els elements reconeixibles i distintius de la saga. El component de ciència-ficció i el disseny tècnic resulta aclaparador en naus, espais, planetes o la mateixa colònia minera. El to general és lúgubre i fosc, acompanyat d’una atmosfera claustrofòbica, en desenvolupar-se la trama en profusió d’espais tancats i en situacions extremes.

El terror còsmic i la por constant juga una carta important en aquesta entrega gràcies a l’imprescindible xenomorf monstruós amb les seves excrecions d’òxid corrosiu que deixa un rastre de destrucció arreu precedit per un laboratori amb desenes de bitxos incubant-se que s’escampen com una plaga. També convenç la introducció d’éssers sintètics entre els humans, robots que es reprogramen amb missions canviants, i que resulta de vital utilitat a la pel·lícula en un notable encaix. Completen el repartiment Archie Renaux, Isabela Merced, Spike Fearn o Aileen Wu.

Eva Remolina / AMIC

La midorèxia fa referència a un fenomen social i psicològic on les persones de mitjana edat s’esforcen per mantenir-se joves i actius, adoptant actituds i estils de vida que tradicionalment es consideren propis de persones més joves, com pot ser practicar esports extrems, començar nous negocis, canviar de carrera professional o implicar-se en les xarxes socials.

Són diversos els factors que contribueixen a l’augment de la midorèxia:

Avenços en la salut i la medicina: Amb una millor atenció mèdica i més consciència sobre la salut i el benestar, les persones viuen més temps i amb més qualitat de vida. Això els permet mantenir un estil de vida actiu durant més temps.

Canvis socials i culturals: La societat està canviant les seves expectatives sobre l’envelliment. Avui dia, es valora més la joventut i l’energia independentment de l’edat.

Influència dels mitjans de comunicació: Les xarxes socials i els mitjans de comunicació presenten sovint imatges de persones de mitjana edat que viuen vides excitants i plenes d’activitats. Això crea models a seguir per a altres persones que volen adoptar un estil de vida similar.

Això pot tenir diversos beneficis positius, com:

Millora de la salut física: Mantenir-se actiu i saludable a la mitjana edat pot prevenir moltes malalties relacionades amb l’edat, com ara les malalties cardiovasculars, la diabetis i els problemes articulars.

Salut mental i benestar: Sentir-se jove i actiu pot tenir un impacte positiu en la salut mental, reduint l’estrès i augmentant el sentiment de felicitat i realització personal.

Connexions socials: Participar en activitats noves i dinàmiques pot ajudar a ampliar el cercle social i crear noves amistats, mantenint la vida social vibrant.

Tot i els aspectes positius, també pot presentar alguns inconvenients com pot ser la pressió social per complir amb un cert estereotip de joventut, generant estrès i ansietat o participar en activitats físiques exigents sense la preparació adequada, lo qual cosa pot comportar lesions o altres problemes de salut.

Eva Remolina / AMIC

Cultivar plantes aromàtiques a casa aporta múltiples beneficis: des d’aromatitzar els plats de cuina fins a crear un ambient més agradable i saludable. A més, és una manera excel·lent de connectar amb la natura, fins i tot si vius en un pis sense jardí. Aquí tens una guia pràctica per començar a cultivar aquestes plantes a la teva llar:

1. Tria de les plantes aromàtiques
Abans de començar, és important decidir quines plantes aromàtiques vols cultivar. Algunes de les més populars i fàcils de conrear són:

Julivert: Ideal per afegir frescor als plats.
Alfàbrega: Perfecta per a la cuina mediterrània.
Farigola: Excel·lent per a guisats i sopes.
Menta: Fantàstica per a infusions i còctels.
Romaní: Ideal per a carns i patates.

2. Elecció del lloc
Les plantes aromàtiques necessiten llum solar per créixer bé. Per tant, tria un lloc a casa que rebi almenys 6 hores de llum solar directa al dia. Una finestra orientada al sud és ideal. Si no disposes de prou llum natural, pots utilitzar llums de creixement LED.

3. Contenidors i sòl
Selecciona tests amb forats de drenatge per evitar l’acumulació d’aigua, que pot provocar la podridura de les arrels. Utilitza un substrat de qualitat per a plantes, preferiblement un que sigui lleuger i ben airejat. També pots barrejar el substrat amb una mica de sorra per millorar el drenatge.

4. Plantació
Sembra directa: Algunes plantes com l’alfàbrega o el julivert es poden sembrar directament en el test.
Plàntules: Comprar plàntules ja crescudes és una opció més ràpida. Trasplanta-les a tests més grans amb el substrat adequat.
Assegura’t de seguir les instruccions específiques de cada planta pel que fa a la profunditat de sembra i l’espaiat entre plantes.

5. Reg i manteniment
Regar adequadament és crucial. La majoria de les plantes aromàtiques prefereixen un sòl lleugerament humit però no embassat. És millor regar menys però de manera regular que no pas excedir-se amb l’aigua. També és important assegurar-se que el substrat tingui un bon drenatge.

Retira les fulles mortes o danyades per mantenir les plantes sanes i afavorir un creixement vigorós. Poda les plantes regularment per estimular el creixement de noves fulles i evitar que es facin massa llenyoses o grans.

6. Recol·lecció
Recol·lecta les fulles de les plantes aromàtiques quan les necessitis, preferiblement al matí, quan els olis essencials són més concentrats. No tallis més d’un terç de la planta en una sola vegada per no debilitar-la.

7. Control de plagues
Encara que les plantes aromàtiques solen ser resistents a les plagues, és important mantenir un ull vigilant. Utilitza solucions naturals com l’oli de neem o sabó potàssic per controlar possibles infestacions d’insectes.

Altres consells:
Si tens un espai limitat, considera la rotació de tests per garantir que cada planta rebi suficient llum solar.

Eva Remolina / AMIC

L’oli d’argània és un producte natural, conegut sovint com “l’or líquid del Marroc”, que s’extreu dels fruits de l’arbre d’argània (Argania spinosa), una espècie endèmica de la regió sud-oest del Marroc. 

Aquest oli s’obté mitjançant un procés tradicional que implica la recol·lecció, l’assecament, la molta i la premsada dels fruits de l’arbre. Cada arbre produeix una quantitat limitada de fruits, i el procés per extreure l’oli és laboriós. Per això, l’oli d’argània és un producte relativament escàs i valuós. Hi ha dos tipus principals d’oli d’argània: l’oli comestible i l’oli cosmètic. Tot i que ambdós comparteixen moltes propietats, la diferència principal rau en el procés de torrat dels fruits que s’utilitzen per a l’oli comestible.

Propietats i beneficis per a la salut

L’oli d’argània és ric en àcids grassos essencials, antioxidants i vitamina E, fet que el converteix en un excel·lent producte per al tractament i la cura de la pell i els cabells. A continuació, destaquem algunes de les seves principals propietats i beneficis:

Hidratació profunda de la pell: Gràcies al seu alt contingut en vitamina E i àcids grassos, l’oli d’argània és un potent hidratant natural. Penetra ràpidament a la pell, sense deixar una sensació greixosa, i ajuda a mantenir-la suau i flexible. És especialment útil per a les persones amb pell seca o escamosa.

Antienvelliment: Els antioxidants presents en l’oli d’argània ajuden a combatre els radicals lliures, els quals són responsables del dany cel·lular i el procés d’envelliment. L’ús regular d’aquest oli pot reduir l’aparició d’arrugues i línies fines, contribuint a una pell més jove i radiant.

Tractament de condicions cutànies: L’oli d’argània té propietats antiinflamatòries i cicatritzants que poden ser beneficioses per a condicions com l’acne, l’èczema i la psoriasi. També pot ajudar a reduir les marques i cicatrius, gràcies a la seva capacitat per regenerar la pell.

Protecció capil·lar: Aquest oli també és conegut pels seus beneficis per als cabells. Hidrata i nodreix el cuir cabellut, redueix l’encrespament i aporta brillantor als cabells. A més, pot ajudar a reparar les puntes obertes i protegir els cabells dels danys causats per l’exposició al sol o a la calor de les eines de pentinat.

Salut cardiovascular: L’oli d’argània comestible també té propietats beneficioses per a la salut cardiovascular. Conté àcids grassos insaturats, que poden ajudar a reduir els nivells de colesterol dolent (LDL) i augmentar els nivells de colesterol bo (HDL), contribuint així a la prevenció de malalties del cor.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers