Entrevista a la violinista Anna Urpina

Jordi Sunyer

Anna Urpina (Vic, 1989) és segurament de les violinistes més rellevants que hi ha ara mateix en el panorama nacional, europeu i, fins i tot, mundial. Ha tret el seu primer disc, Baroque/modern, que ja està col·leccionant guardons i premis arreu del món, com la medalla de plata als Global Music Awards de Califòrnia, en les categories de millor instrumentista i d’artista emergent, i la medalla d’or als World Classical Music Awards del Regne Unit.

Passeges i voltes per tot el món, però aquests dies de festa i Nadal has tornat a casa, cap a Vic de nou.
Si, exacte. Sempre és bonic estar en família els dies de Nadal o sigui que toca tornar.

El teu primer disc està rebent guardons arreu del món, fins i tot més enllà d’europa. T’esperaves aquesta rebuda?
El disc ha tingut molt bona acollida. Ha rebut dos premis recentment i no puc estar més contenta. Jo ja estava feliç amb el fet que pogués sortir el disc, perquè va tenir molts problemes, molts retards i dificultats. Però el final vam poder editar-lo i presentar-lo tant a l’Atlàntida de Vic com al Palau de la Música de Barcelona.

El disc es titula ‘Barroc/Modern’. Hi ha peces del segle XVII i XVIII i peces del segle XXI. Per què aquesta mescla?
Estem en una època en què els intèrprets hem d’innovar i crear coses noves, ja que gairebé està tot fet en el món de la música. Volia trencar barreres perquè estem molt acostumats al típic concert clàssic, on tot té un ordre i està tot molt ben posat.

L’ordre te l’has saltat perquè ho barreges tot. Qui escolti el disc cronològicament veurà que les peces no van de més antigues a més noves.
Exacte. Per què no combinar dos estils de dos períodes diferents? O per què no combinar, per exemple, música amb dansa o audiovisuals? En el meu cas vaig decidir combinar música barroca, perquè jo també em vaig especialitzar en el violí barroc, amb música contemporània.

Comencem per les peces barroques. Les toques amb violí barroc amb l’arqueta i la cordeta de tripa autèntica. El violí amb el qual has gravat reprodueix fidelment el que es tocava fa 200 o 300 anys?
S’intenta reproduir-ho el màxim possible. Tampoc sabem exacte com era a l’època, perquè només tenim manuscrits i pintures on més o menys podem intuir com eren els instruments. Però mai ho sabrem certament. Aquest violí que toco en el disc és el meu violí barroc; és un violí català de l’Eduard Sitges, un gironí. Té pocs anys, és nou, però està fet i recreat com els que hi havia al barroc. Per exemple, les cordes están fetes amb budell de xai i vaca.

També diuen que l’afinament és diferent, que al barroc es tocava una mica més baix. No s’arribava als 440 Hz.
Exacte. Per això les peces que toco a la part barroca són enregistrades a 415 Hz, això seria mig to per sota del qual estem habituats.

Fa 200 anys tocaven així, se sap segur?
Sí, però és una bogeria perquè a la mateixa època trobem música a 415 Hz. Bach, de vegades, tant podia estar a 430 Hz com, per exemple, a 319 Hz. És bastant sorprenent i curiós.

Al disc hi ha quatre peces barroques de quatre autors diferents. La selecció com va anar? Els vas escollir aleatòriament o són els teus preferits?
Volia tocar tots els estils diversos de l’època. Vaig escollir l’estil italià amb Arcangelo Corelli i Dario Castello, però aquest últim és de cap al 1.600, una mica abans del primer barroc. Llavors tenim Heinrich Biber què és un representant del barroc austríac i Georg Philipp Telemann, del barroc alemany. Vaig fer una mica de combinació de cada estil en diversos països.

Després hi ha una part més moderna d’autors del segle XX i també del segle XXI, on ja toques amb un altre violí i amb afinació “convencional” amb 440Hz. Quin violí hi toques aquí?
És un violí català. Tots dos ho són perquè crec que hem d’apostar pels models que tenim a casa, que són molts i molt bons. El meu violí és un David Bagué del 2009. Aquest és més antic, ja fa més temps que el tinc. El toco des dels 19 anys.

Tens el mateix violí des dels 19 anys?
Sí. Ja va ser una inversió forta en aquella època i vull donar les gràcies els meus pares.

Què vol dir inversió forta?
No vull dir preus, però haig de dir que els violins són instruments cars. Però tampoc estem parlant de preus com els dels violins Stradivarius. Evidentment, això és completament impossible.

Parlem ara de les peces que hi ha al disc d’autors més contemporanis. Un d’ells és Josep Maria Guix, un compositor que encara es viu i que va fer una peça expressament.
S’anomena Esbós per una Glossa Antiga. És una peça que ell va voler relacionar amb la Follia de Corelli que sona en la part barroca. Al final de la peça hi ha quatre cors que representen els quatre cors del baix continu de la Follia.

Qui pari bé l’orella pot trobar paral·lelismes entre les dues obres?
Exacte. La peça és molt curta però ja veureu que té molt d’enriquiment. Penso que és una perla. És molt fàcil d’escoltar i és agradable. La música contemporània costa una mica de pair, però aquesta no.

Què més hi sona en la part contemporània del disc?
També he inclòs un compositor actual que en aquest cas és Jose Luis Turina, el net de Joaquin Turina, el compositor. És una peça una mica més llarga i complexa, però també crec que és molt interessant. Després hi ha dues peces ja de compositors actuals. Un és Arvo Pärt, un compositor mític que ha fet peces extraordinàries com en aquest cas Spiegel im Spiegel (mirall entre mirall). Sembla meditació, ja que és com un mantra que es va repetint. Només el violí fa les notes de l’escala sobre un motor de piano que repeteix les mateixes notes. És com una meditació molt placentària. I l’última és d’Anton Webern, que és dels principals compositors de l’època. Són quatre peces per violí i piano molt curtes però on passen tantes coses en poc temps que has d’estar amb l’orella parada per digerir-ho tot.

Les quatre obres contemporànies són amb violí i piano convencional. En canvi, a les barroques no hi ha un piano sinó un clavecí.
És com es representa que es tocava en aquella època, ja que els pianos no existien encara. Jo dic que era el piano de l’època.

Aquest que es veu al vídeo de la part superior és el violí barroc i el que hi ha darrere és un clavicèmbal tocat pel Dani Espasa. Quina peça és?
Aquesta és Biber, la primera peça que hem gravat del disc. És la primera sonata de l’autor i es diu l’Anunciació, perquè totes les seves sonates són basades en els misteris de la Bíblia i en les seves imatges. Aquesta imatge representa l’Àngel Gabriel que anuncia Maria.

Anem als orígens. Com comences a capbussar-te en el món de la música? Quina ha sigut la teva evolució? Has voltat per tot el món formant-te i fent concerts però vas començar a l’Escola de Música de Vic.
Vaig començar els sis anys a l’escola de música, sí. El primer any fas roda d’instruments per saber quin t’agrada més i quan em van ensenyar el violí a mi em va agradar molt. Llavors Sebastià Bardolet, que encara és el conservatori de Vic, va dir que “a aquesta nena li aniria bé fer violí, té molt bona oïda”. Va ser un oferiment de l’escola. Després vaig començar amb en Tomàs González, que va ser el meu primer professor durant molts anys i que va fer un treball fantàstic. La base que tinc és gràcies a ell.

Els inicis són a Vic però posteriorment t’has format arreu del món trepitjant molts països d’Europa i també Estats Units. Un cop deixes Vic, cap on va anar Anna Urpina per continuar estudiant violí?
El canvi va ser una mica bèstia perquè vaig passar de Vic als Estats Units amb tan sols 17 anys. Però vaig trobar un professor que m’encantava i que ja des dels 15 anys volia anar amb ell. Em va dir que ho podia fer quan fos més gran o quasi major d’edat.

Qui és aquest professor?
Vartan Manoogian. Un professor d’origen armeni. Es va morir però treballava a la Universitat de Madison-Wisconsin dels Estats Units. Allá vaig viure una experiència fantàstica i vaig aprendre moltes coses. Després dels Estats Units vaig passar per Madrid, Bèlgica i Alemanya. Després vaig cansar-me d’estar fora de casa i vaig voler tornar a l’origen. Em vaig establir aquí i he anat voltant per tot arreu amb feines que han anat sortint, amb orquestres de joves.

T’has especialitzat molt en violí barroc. D’on ve aquesta inquietud?
Quan em vaig tornar a establir aquí vaig tenir molta feina, ja que vaig fer cursos, concerts i recitals. Però i va haver un moment en què necessitava un canvi, perquè era massa intensitat de tot. I aquí és on vaig voler provar el violí barroc. Em vaig apuntar a un curs d’estiu de música antiga. Vaig agafar el violí barroc per primera vegada i la veritat és que em va encantar. El vaig trobar molt orgànic i natural. Aquí vaig voler començar a formar-me amb un màster a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i després vaig continuar amb el mestre Enrico Onofri a Itàlia i ja no l’he deixat.

Es poden compaginar els dos violins, el convencional i el barroc?
Molta gent només s’especialitza en una cosa. Hi ha moltes persones que quan entren en el món de l’antiga es concentren en el violí barroc i ja no tornen el modern. O gent que mai ha deixat el modern per provar el barroc. Però per mi aquesta combinació d’anar entre els dos móns la trobo fascinant perquè un violí alimenta l’altre. Jo he après moltes coses d’un violí que m’han influït positivament a l’altre. Però és veritat que el canvi de xip de fer de tècnica, d’estil i de llenguatge és bastant heavy.

Diria que un moment important de la teva carrera va ser un concert com a solista amb l‘Orquestra de Cambra de Vic quan la dirigia Jordi Mora. Tenies 15 anys. Te’n recordes d’aquest concert?
Jo sí que el recordo, el que em sorprèn és que el recordeu vosaltres. Això és bonic. L’Orquestra de Cambra de Vic sempre ha sigut una institució, un projecte que ha marcat molt i ha sigut molt rellevant per a l’escola, el conservatori i pels alumnes. En el meu cas em va marcar moltíssim perquè en aquella època hi havia en Jordi Mora, que va estar-hi 15 o 20 anys, fent una gran labor. Jo vaig entrar-hi de molt petita, amb 11 o 12 anys, juntament amb el Joel Bardolet, un altre vigatà il·lustre. Jo crec que d’aquest concert vaig aprendre moltíssim i quan en Jordi em va oferir fer de solista amb l’orquestra per mi va ser un gran plaer. Era el primer cop que feia de solista. Havia fet doble de Bach amb en Joel Bardolet, però no era el mateix. Va ser una experiència preciosa. Recordo que el concert va ser a la biblioteca Joan Triadú…

Aquest concert és el que et va fer decidir a dedicar-te això?
Jo diria que sí. Encara que des de molt jove ja sabia que volia dedicar-me això. Des de molt petita estudiava molt a casa. Fins i tot els veïns em deien prou i que parés.

Tornem al present. Tenim una cita imprescindible a finals de gener a l’Atlàntida de Vic amb Jordi Domènech, que ha deixat de cantar com a contratenor però no ha deixat la música. Què podrem veure amb la fusió d’Anna Urpina i Jordi Domènech?
És un projecte que ens fa molta il·lusió amb nou grup, Polifem Consort. Amb una cantant soprano, perquè serà un ensemble basat en la veu de l’Aurora Penya. Farem àries inspirades en Farinelli. El director és Jordi Domènech i ell dirigirà el grup. Tenim ganes de futurs concerts. El 17 i 18 l’agost estarem al FeMAP, el festival de Música Antiga dels Pirineus.

Avança’ns algun dels projectes que faràs aquest 2023.
De l’orquestra que jo en sóc membre, Les Musiciens du Prince, i amb Cecila Bartoli farem un concert a l’òpera de Montecarlo. El maig i a l’estiu estarem el festival de Salzburg i farem una gira a Escandinàvia. Pel que fa al disc, el presento a Madrid el 7 de març i a principis de maig a Holanda i a Itàlia.

El teu primer disc és molt recent, però l’experiència pot tenir continuïtat? Hi haurà una segona part?
Podria ser. Ara és tot una mica molt recent. El desgast físic, mental i energètic que comporta treure un CD és gran. Tots els que hem gravat un disc ho sabem. Ara necessito un temps de recuperació i inspiració per un nou projecte. Però no ho descarto.

Jordi Vilarrodà

A Montse Rodríguez li agrada envoltar-se de gent jove en les obres que dirigeix. I fer “que se sentin representats” en el teatre. Aquesta va ser una de les raons de l’èxit del monòleg A.K.A. I pot ser que sigui també la d’Uppgivenhet, l’obra que aquesta setmana estrena a la Sala Tallers del TNC de la mà del mateix dramaturg, Daniel J. Meyer. Un tàndem creatiu que ja es va constituir com a companyia estable i que està funcionant a gran rendiment. La vigatana es consolida com una de les directores amb més projecció de l’escena catalana actual pel risc i la frescor de les seves propostes.

Uppgivenhet, una paraula en suec que es tradueix aproximadament com a resignació, és una història de quatre joves en l’Europa dels primers anys del segle. Es va escriure fa uns quatre anys, quan tot just començaven a rodar pels teatres amb A.K.A., tot i que temporalment se situaria uns quinze anys enrere, quan encara no s’havia apagat l’eco de la guerra dels Balcans. Dos d’ells, l’Ivan i en Petar, són germans i venen de la part sèrbia de Bòsnia. Un altre, en Tarik, també era migrant –en aquest cas de la Bòsnia musulmana– i ja fa uns anys que viu entre el món d’origen i el del benestar nòrdic. I el quart personatge és l’Inge, una noia sueca que treballa en un centre d’acollida. L’esperança de viure millor dels dos primers es trencarà per un fet, mentre els altres “no saben si estan fent tot el que poden per ajudar-los”. Carme Portaceli, la directora del TNC, afirmava en la presentació de l’obra que “una obra que parli d’esperança és molt important en aquest moment”.

Quatre joves d’edats diferents interpreten els papers de l’obra: Pau Escobar i Biel Castaño són els germans Ivan i Petar, Quim Àvila és Tarik i Diana Gómez, Inge. Amb ells ha treballat Montse Rodríguez una posada en escena que volia que fos “molt dinàmica i corporal”, que inclou la música i la dansa com a ingredients. Els primers assajos, fins i tot els van fer sense text. “No ho entendria d’altra manera, la corporalitat ens serveix per entendre què està passant i on som”. Tant Rodríguez com Meyer insisteixen en la importància de parlar als joves en el seu llenguatge i dels temes que els interessen per atreure’ls, perquè “les ganes de teatre” ja les tenen, a diferència del que es pot pensar. “Quan parlo amb joves em diuen que tampoc cal que toquem temes per a ells, que poden estar interessats per temes d’abast general”, diu la directora. No és tant el què sinó el com. I aquesta obra n’és un bon exemple, amb qüestions com la innocència, la justícia o l’esperança mateixa, que són universals. “La dinàmica dels joves és la força que pot fer que una societat canviï.”

Uppgivenhet ja s’ha representat amb públic des de dimecres –sessions per a centres educatius– i els tres dies del cap de setmana és quan obre al públic en general. Com sempre a la Sala Tallers, hi serà pocs dies, fins al 29 de gener, tot i que més endavant no es descarta fer gira “perquè nosaltres som una companyia de gira”, diu Rodríguez.

Una jove promesa de Vic, al repartiment

El dia del càsting per a Uppgivenhet, Montse Rodríguez (a la dreta, a la fotografia, al costat del dramaturg Daniel J. Meyer) es va trobar amb un actor molt jove que va encaixar perfectament en el que buscava. A l’acabar, va anar a parlar amb ella i li va dir que era de Vic. Acabava de descobrir el talent de Biel Castaño, de 17 anys (a la fotografia, al mig), un jove estudiant de Batxillerat Escènic a l’Escola d’Art de Vic. “No el coneixia, i va ser una magnífica sorpresa”, explica la directora, que li augura un futur prometedor en el teatre pel seu talent. La part osonenca del muntatge no s’acaba aquí: hi ha l’escenògrafa Anna Alcubierre, que ha tingut el repte de sintetitzar en un sol espai escènic els 14 llocs diferents en què transcorre la història.

Laia Miralpeix

Els Tonis de Taradell tornaran a lluir el seu patrimoni aquest diumenge. Serà un passant dels Tres Tombs amb menys carros, una quarantena, i és que, tal com explica Josep Preseguer, president dels Tonis de Taradell, “moltes persones han deixat de tenir animals per tirar els carros. A Taradell mateix, d’una desena que n’hi havia, ara només en sortiran quatre”. Tot i que en els darrers dies “ens n’han ofert, no volem córrer i tornar enrere”, explica Preseguer referint-se al protocol de benestar animal que segueixen des de fa tres anys i del qual els Tonis de Taradell van ser pioners. Al llarg d’aquests tres anys s’han anat introduint millores a la festa, en aquest sentit: “Hem de créixer a poc a poc, amb animals que estiguin acostumats a la gent i als carrers, que s’adaptin a la festa”.

Tot i la reducció de carros al passant, amb la benedicció a 2/4 de 12 del migdia, els Tonis de Taradell exposaran la resta del seu patrimoni al carrer. En diversos punts del poble es podran veure la resta dels carros que els Tonis conserven a l’Alzinar de la Roca així com d’altre material. La festa, però, ja començarà aquest divendres, amb l’hora del conte a la biblioteca i un taller de cistelleria, la temàtica central d’enguany. Dissabte al matí es realitzarà un programa especial dedicat a la festa dels Tonis a Ràdio Taradell, mentre que a les 5 de tarda s’inaugurarà l’exposició sobre la cistelleria. Entre les 6 de la tarda i les 8 del vespre es farà la presentació de la festa a Can Costa, amb el pregó a càrrec de Laia Aguilà, es lliurarà el Convidat i el Toni d’Honor a Marta Lloret i a la pel·lícula Alcarràs, respectivament, i es coneixerà el nou hereu. El mateix dissabte a partir de les 8 del vespre es farà el tradicional tast del porc i a 2/4 de 9 es podrà veure l’espectacle Els llops d’Àngel Guimerà. En Manelic a Taradell.

D’altra banda, Manlleu també escalfa motors i aquest divendres Gerard Autet farà el pregó, a les 9 a l’auditori del carrer del Pont.

Osona ha perdut tres passants respecte abans de la pandèmia

La manca de relleu generacional és la causa principal del degoteig de passants que s’han anat deixant de fer a Osona, on la festa sempre havia tingut un fort arrelament. En alguns casos, l’aturada obligada per la pandèmia n’ha estat el detonant.

És el cas de l’Esquirol, que acostumava a obrir el programa comarcal. L’any 2020, just abans d’esclatar la covid, van celebrar l’últim passant. L’any passat, quan la pandèmia remetia, ja no la van recuperar. El motiu, la manca d’efectius per tirar endavant la històrica festa. El mateix Ajuntament ha intercedit per mirar de trobar relleu a la junta, però fins ara no s’han obtingut resultats. “Hi ha cert interès, però ningú que es vulgui posar al capdavant”, reconeix l’alcalde, Àlex Montanyà.

També han tornat a caure del calendari d’enguany els passants de Calldetenes i Vic. En el cas de la nova Associació Tres Tombs de Vic, que l’havien recuperat el 2018, no descarten reprendre la festa de cara a l’any que ve. En els últims 20 anys han desaparegut altres passants com els del Voltreganès, Sant Vicenç o Tavèrnoles.

Després de les restriccions per la pandèmia, es podran tornar a fer les tradicionals fogueres

Oriol Serra

Cardedeu és a punt de reviure aquest diumenge una de les seves tradicions més arrelades. Després de dos anys marcats per la pandèmia, l’Aplec de Sant Hilari tornarà enguany al seu format de tota la vida.

Hi haurà fogueres i àpats multitudinaris al voltant del mas i de l’ermita en honor del sant. I al programa d’actes no hi faltaran clàssics com la missa, la cantada dels goigs o el repartiment dels panets beneïts, un dels moments que més expectació solen generar durant tota la jornada.

“Estem molt contents de poder tornar a fer l’aplec tal com sempre s’havia fet. En certa manera és com si comencéssim des de zero, perquè aquests darrers anys s’han fet molt llargs”, afirma Josep Serra, membre de la comissió que organitza la festa.

L’últim cop que l’aplec es va poder fer amb el seu format habitual va ser el mes de gener de 2020, poc abans de l’inici de la pandèmia. El 2021 no es va poder celebrar. I el 2022 es va haver de fer amb moltes restriccions i sense àpats ni fogueres.

Els actes començaran a 2/4 d’11 amb la tornada del foc de la Fira de Nadal a l’ermita de Sant Hilari. A les 12 del migdia es farà la missa, seguida de la cantada dels Goigs amb l’Agrupació Coral Cardedeuenca, pas previ a la benedicció i el repartiment dels panets.

Enguany, l’organització preveu repartir-ne prop de 3.000. “Normalment en fem entre 2.800 i 3.000. L’any passat vam baixar fins a 2.000 perquè les restriccions van fer minvar el públic, però enguany tornem a les xifres anteriors al coronavirus”, apunta Serra.

A 2/4 de 4 de la tarda hi haurà animació infantil a l’era del mas a càrrec del grup Esquitx. “Ens agrada que hi hagi activitats per als més petits després de dinar. Entenem l’aplec com una gran festa on poden venir a passar-s’ho bé petits i grans”, conclou Serra. L’aplec s’acabarà a les 6 de la tarda, hora en què totes les fogueres s’hauran d’haver apagat.

Nou accés per a vianants i ciclistes
La gran novetat d’aquesta edició és l’obertura del camí de Can Volart per facilitar l’accés a peu i amb bicicleta fins a la finca de Sant Hilari. “Ja fa anys que animem el públic a desplaçar-se d’aquesta manera fins a l’aplec, però entenem que haver de compartir el camí rural amb els vehicles de motor pot generar incomoditats. Per això hem habilitat aquest camí exclusivament per a vianants i ciclistes, que ofereix unes vistes magnífiques de l’ermita i que romandrà operatiu per sempre més”, destaca l’alcalde de Cardedeu, Enric Olivé.

L’accés a Sant Hilari a peu i amb bicicleta es continuarà fent pel carrer Turó de la Penya. A l’alçada de les vinyes, el trajecte es desviarà pel camí de Can Volart. El trànsit motoritzat haurà d’accedir a l’ermita per la carretera de Cànoves fins a la rotonda del Pk2, on es podrà agafar el camí habitual des de Can Siló. La tornada es podrà fer per Can Roger, Cal Xulino, Ca l’Estragués i, novament, la rotonda.

EL 9 NOU

Blaumut actua aquest diumenge a les 7 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers per presentar el seu cinquè disc d’estudi, ‘Olímpica i primavera’, considerat un dels seus millors treballs. Per al directe d’aquest àlbum la formació porta a escena la seva particular mescla de pop i música clàssica. En una constant experimentació, el grup reinterpreta i modernitza el so més pur dels instruments de cambra al servei d’un espectacle contundent i implacable on els ambients i l’èpica juguen amb la delicada poètica dels textos. Amb aquest disc, Blaumut presenta un discurs propi i ben personal, amb una fusió de música clàssica i pop, ara amb un so més energètic i contundent.

‘Olímpica i Primavera’, Blaumut. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 15 de gener, 19.00.

Silver Drops presenta un espectacle de dansa i teatre visual a Granollers

Silver Drops acosta la dansa i el teatre visual als més petits amb ‘Terra’, un espectacle que es podrà veure aquest diumenge al Cinema Edison de Granollers dins la Roda d’Espectacles Infantils que organitza l’Associació Cultural. Treballant a partir de la base, les arrels, la tradició i la vida, tres ballarines recreen escenaris i situacions que fascinaran tant els infants com als adults. ‘Terra’ és un treball de dansa contemporània, un anàlisis curós del moviment de les ballarines, que interactuen amb diversos elements que converteixen la peça en un experiment visual molt estimulant.

‘Terra’, Silver Drops. Roda d’Espectacles Infantils. Cinema Edison de Granollers. Diumenge 15 de gener, 12.00.

---

Seguridad Social celebra els 30 anys d’ ‘Introglicerina’ a Vilanova del Vallès

L’àlbum ‘Introglicerina’, de Seguridad Social, compleix 30 anys des de la seva aparició. José Manuel Casañ, líder del grup i defensor del projecte fins a l’actualitat, s’uneix novament amb la formació que va gravar el disc per fer-li un merescut homenatge. José Manuel Casañ (veu), Cristóbal Perpiñà (guitarra), Emilio Doceda (baix) i Julián Nemesio (bateria), rescaten les cançons d’aquest àlbum per donar forma en directe a un disc que unia rotunditat, actitud i cançons solvents. ‘Introglicerina’ supura pels quatre costats punk, ràbia, actitud, pinzellades de hard-rock, i sobretot la cohesió d’un grup que sobre les taules era un autèntic vendaval, amb concerts incendiaris amb una provocació de punyent vitalitat.

‘Introglicerina. 30 aniversari’. Formació original de Seguridad Social. Centre Cultural de Vilanova del Vallès. 13 de gener, 21.00.

---

Teatre familiar sobre la identitat de gènere amb ‘La motxilla de l’Ada’, a Cardedeu

La companyia Teatre al Detall, acompanyada de la música en directe de La Tresca i la Verdesca, presenta aquest diumenge al Teatre Auditori Cardedeu ‘La motxilla de l’Ada’, una història transformadora sobre la identitat de gènere. El muntatge va rebre el Premi de la Crítica 2021 a Millor espectacle per a públic familiar.

L’obra parla de la valentia per mostrar la pròpia identitat i explicar la història del seu trànsit. L’Ada, la protagonista, ara ja no porta aquella motxilla feixuga que tant li pesava, que no la deixava ser qui és. Amb aquella motxilla, l’Ada sentia que no encaixava amb el que se suposa que ha de ser un nen o una nena, però ara ja ha trobat el seu lloc. És un espectacle ple de sensibilitat i emoció que parla de la identitat de gènere.

‘La motxilla de l’Ada’. Companyia Teatre al Detall. Música en directe amb La Tresca i la Verdesca. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 15 de gener, 18.00.

Jordi Sunyer

ANNA URPINA
‘Baroque/Modern’
El primer disc de la violinista vigatana Anna Urpina fa col·lecció de guardons a mig món. Entre d’altres, fa unes setmanes va guanyar la medalla d’or del World Classical Music Awards al Regne Unit en la categoria de música clàssica. La seva proposta va ser la premiada entre 447 candidats de 24 països diferents. Amb aquestes credencials, és evident que estem davant una obra mestra. Un disc amb quatre peces interpretades amb un violí barroc acompanyat de clavicèmbal i quatre peces modernes amb violí convencional acompanyat de piano. Un tresor.

MANOLO GARCÍA
‘Mi vida en Marte’
El disc del cantant Manolo García va sortir a la primavera però en parlem avui aquí perquè val molt la pena i perquè pot ser un molt bon regal de Reis. La pandèmia el va enxampar treballant (l’home, ja sigui cantant, pintant o escrivint, no para mai) i a l’abril va parir un doble àlbum fruit d’aquella etapa, l’elèctric Mi vida en Marte i l’acústic Desatinos desplumados. Els va començar a presentar en directe al juny tot i que a partir del novembre els va haver de cancel·lar tots per problemes de salut. Esperem que aquest 2023 pugui tornar als escenaris. El seu hàbitat.

LA BOSSA D’URINA
‘El primer disc’
La Bossa d’Urina és un duet format per Oriol Nieto i Daniel Bolsa amb un peu a Granollers i un altre a Califòrnia que factura dream pop amb espurnes de música màquina, rock dur i balades èpiques. Les lletres parlen de l’absurditat de l’existència i de l’estupidesa humana tot i que també hi ha espai per a l’amor universal o la crítica social, com passa en “Les criptomonedes”, el primer single del nou disc del qual han fet un videoclip excel·lent. Per cert, tot i titular-se El primer disc aquesta és ja la tercera entrega discogràfica de La Bossa d’Urina.

Sagi Serra

‘Calling Card’’
Buddha Records
1976
Rory Gallagher va ser un extraordinari guitarrista, tot i que també se’n sortia molt bé amb el saxo, la mandolina, l’harmònica, el sitar o el baix. Com a guitarrista se l’ha considerat com l’ombra d’Eric Clapton o Alvin Lee i el primer grup que va formar, Taste, el 1966, estava predestinat a ser el relleu del supergrup Cream. Als seus inicis, van fer de teloners a la gira nord-americana de Blind Faith i a l’alemanya de John Mayall. Però el so que treia Gallagher de la seva guitarra a poc a poc es va anar imposant i va esdevenir un músic de culte. Practicava un estil de blues-rock molt potent, ben accentuat i amb una exquisida elegància, neta, polida. Taste van publicar –oficialment– cinc discos. Gallagher, en la seva carrera en solitari, en va treure 14, a part de tres àlbums pòstums i alguns recopilaris. Calling Card (potser no és dels més coneguts) el va publicar l’any 1976, quan ja era un reconegut músic de prestigi i passava per un dels seus millors moments creatius. Temes com Do You Read Me, Moonchild o Edged in Blue mostren la gran qualitat d’aquest músic irlandès mort prematurament als 47 anys, l’any 1995. (Va néixer el 2 de març de 1948. Avui hauria complert 70 anys.)

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? La bateria.

Primer grup del qual vas formar part? Professionalment va ser l’Orquestra Licor de Poma.

Primer concert en directe? Quan tenia 8 o 9 anys vaig tocar al Mercat del Trasto de Torelló amb un trio de música tradicional.

Quants discos tens? Pocs, uns 500. Salva’n tres. Només en salvaria un on hi ha resumida tota la música de la humanitat, A Love Supreme de John Coltraine.

Un concert per recordar? En diré dos: The Who a Hide Park de Londres el 2015 i Elvin Jones a la Cova del Drac de Barcelona el 2004.

Teresa Costa-Gramunt

Contemporary International Ex-libris Artists
Autors: Diversos
Editorial: Artur Mário da Mota Miranda
Lloc i any d’edició: Portugal, 2017
Nombre de pàgines: 194

Acaba d’aparèixer el volum número 24 de la publicació Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que amb tanta cura edita a Portugal Artur Mário da Mota Miranda, amb l’ajuda d’Ana Maria Fernandes Amorim, col·laboradora en aquesta aventura artística i cultural que es proposa donar visibilitat a artistes contemporanis de l’ex-libris d’arreu del món.
En aquest volum són 25 els autors que acompanyats d’un text introductori d’un estudiós de la matèria i alhora coneixedor de la trajectòria dels artistes, aquests mostren la seva obra en el camp de l’ex-libris. Les propostes creatives d’aquests 25 participants són de qualitat molt remarcable. En la contemplació de les obres es fa palesa la necessitat de l’art, també en el nostre món atribolat, o precisament per això. La poesia és indispensable, però no sé ben bé per a què, deia Jean Cocteau. Just perquè la poesia i l’art no són indispensables són indispensables.
En aquest volum corresponent a l’any 2017 hi abunden artistes de Turquia, que des de fa uns anys han entrat amb empenta en aquest àmbit de la gràfica. Artistes russos, bielorussos, ucraïnesos, hongaresos, polonesos i romanesos també hi tenen força presència al costat d’artistes de països com França, Canadà, Espanya, Portugal i Brasil, amb una tradició consolidada en el disseny d’ex-libris. Per aquest motiu, en el conjunt de la publicació destaquen per la seva originalitat i vigor creatiu les personalitats artístiques de Wejdan Najah Alshamary, una artista de l’Iraq; Iram Wani, una artista del Pakistan, i Obiora Obieze, un artista plàstic nigerià. Amb tècniques de gravar ben apreses a l’hora de realitzar els seus treballs, aquests tres artistes ofereixen unes imatges molt atractives visualment. En la composició dels ex-libris incorporen elements de l’imaginari propi de les seves cultures, i això amb un llenguatge modern, trencador.
Així, a Contemporary International Ex-libris Artists trobem art en el qual preval la imaginació creativa que mai no cessa i que contradiu el pintor Mondrian: l’art desapareixerà tan bon punt la vida sigui més equilibrada. Com que a pesar dels avenços, sobretot científics i tècnics, la vida humana no s’equilibra, l’art, tan lligat al profund de la vida humana, continua sent necessari.

Jordi Vilarrodà

‘El hòbbit’
J.R.R. Tolkien
La Magrana
Un clàssic de la literatura fantàstica recuperat per al català en una nova traducció de Francesc Parcerisas. Per a lectors joves que no el coneguin, o per als més grans que no s’hi hagin atrevit encara, una bona ocasió per endinsar-se en la història del hòbbit Bilbo, a qui la vida li canvia quan és reclutat pel mag Gàndalf. I emprèn la seva gran aventura amb els nans d’Èrebor.

‘La columna’
Adrien Bosc
Univers
L’any 1936, una jove Simone Weil plena d’ideals va travessar la frontera per unir-se a la Columna Durruti i lluitar contra el feixisme. Un accident li ho va impedir, però va passar uns dies a l’Espanya dels inicis de la Guerra Civil i va quedar-ne impactada per la violència. L’escriptor Adrien Bosc reconstruiex aquell viatge d’una de les més importants pensadores europees del segle XX.

‘Antiguitats’
Cynthia Ozick
LaBreu Ed.
Un dels descobriments de la tardor ha estat aquest recull de cinc contes de l’autora nord-americana d’origen bielorús Cynthia Ozick. Cinc narracions breus, cinc nouvelles on apareixen històries explicades per veus joves que posen el focus en la decadència de les estructures familiars. Son històries plenes de referències, des de les bíbliques a les mitològiques d’una gran escriptora actual.

‘Els trenta ingloriosos’
Jacques Rancière
Ed. Laertes
Des del moviment dels indignats als armilles grogues passant per occupy Wall Street i altres esclats populars. El filòsof francès Jacques Rancière, implicat des de sempre en la societat del seu present (i no només com a científic o pensador sinó com a ciutadà) analitza tres dècades de moviments socials i de les respostes que hi dona l’Estat. També el nou populisme i autoritarisme.

‘Emma, la petita dragona’
Pep Molist / Marta Cabrol
Pagès Ed.
Heu pensat mai que un drac té ales per volar, escates per nedar, potes per caminar i boca per alenar flames… i que això no deixa de ser l’expressió dels quatre elements (aire, aigua, terra i foc)? En moltes cultures, és present aquesta interpretació de la seva figura. Pep Molist i Marta Cabrol ho expliquen en un poema il·lustrat de quatre estrofes, per als més petits de la casa.

Cristina Anfruns

Passades ja les festes de Nadal, avui comentarem dues paraules molt relacionades amb aquests dies, i que després de festes seran força freqüents.

Ens referirem primer a l’aparició dels mitxelins (mitsalíns), uns sacsons al voltant de la cintura, que tan molestos són després d’uns dies com els que hem passat.

[mitsalín] és una adaptació de la marca Miquelin (miselèn), empresa especialitzada en la fabricació de pneumàtics. Entre altres activitats, també patrocina la publicació de mapes de carreteres i de guies turístiques, i atorga les estrelles Michelin. Pot ser que el mot que fa referència als sacsons que ens surten estigui relacionat amb la imatge publicitària de la marca Michelin, basada en un personatge, anomenat Bibendom, fet de pneumàtics.

El problema es planteja, però, per com ho catalanitzem.

Hi ha dues posicions, la del portal esadir i el GD62, que defensen aquesta pronúncia com en castellà (mitsalín), o bé la proposta del Diccionari.cat, que diu que l’hauríem de pronunciar (misalín), un ús que a nosaltres ens resulta forçat, postís, ens sona malament. Jo crec que el criteri més assenyat és seguir el que més ús té, encara que el fem servir en registres més informals.

Per treure aquests mitxelins, una bona manera de fer-ho és amb la febre creixent del running. Fa un temps, simplement corríem, però cap als anys 80 van passar a parlar de fer fúting per després dir-ne jòguing, fins que ara fem running.

Segons els experts, fer jòguing o fúting és un trot suau, gairebé per petar la xerrada, mentre que el running és més ràpid i competitiu. El que és cert, però, és que està de moda parlar de running i en trobem mil i una referències.

La paraula, però, de moment no està previst que s’adapti, perquè, encara que sigui més comercial i vengui més dir que faig running que no pas córrer, no cal que adaptem una nova paraula si ja en tenim una que expressa aquesta idea.

Pep Puigtió (Sant Celoni)

–La vida és plena de llibres sense llegir i de vides sense viure– em va dir.

“Que ets filòsofa tu o què?”, vaig pensar mentre treia de la motxilla el parell de cerveses fresques que acabàvem de comprar. No li vaig dir res. La Mercè, llavors, va deixar anar el seu cap a sobre la meva espatlla, va enfonsar els peus a la sorra i va seguir mirant aquell horitzó tranquil i rogenc de la costa de Colera.

– Et deixaré tastar unes braves collonudes! – li vaig dir, intentant controlar la línia de flotació de la conversa.

– Sovint em quedo atrapada en aquest pensament– va continuar com si no m’hagués sentit. –Saps de què et parlo, oi? De la sensació que quan esculls un camí en deixes d’altres sense caminar.

–I mai saps què és el que estàs deixant de viure, oi?–vaig dir– O on et portarà aquest camí. O què hauria passat si aquell dia no hagués fet això o anat allà, conegut a no sé qui…

–Exacte!–va dir amb un to de complicitat.

La Mercè anava agafant grapats de sorra i la deixava escórrer entre les mans.

Des que ens vam conèixer en el concert dels Sopa, sense saber com, vam començar a coincidir en els mateixos llocs. Cada vegada parlàvem més sovint, al sortir de l’Institut o quan ens trobàvem en qualsevol bar. Sovint m’explicava històries molt interessants, encara que moltes vegades em costava endevinar què hi havia de cert en elles. Al final, però, vaig pensar que m’era ben bé igual. Ens ho passàvem bé junts i la resta m’importava poc. Sempre vaig pensar que ens enteníem perquè, a la nostra manera, érem una mica outsiders.

–I aquestes braves de les que em parlaves?

–Vinga, treu-te la sorra dels peus, calça’t les Converse, i atrapa’m!– Vaig començar a córrer cap al cotxe. Vam conduir en silenci una bona estona. Jo anava canviant les marxes i, com que no feia gaire que m’havia tret el carnet, encara havia de pensar bé el que feia. Al cap d’una estona va treure de la seva bossa un casset dels Pixies. Va rebobinar-lo fins que es va sentir un espetec. Va prémer el play i al cap de poc va començar a sonar.

–Where is my mind…– va entonar. –Quan escolto aquesta cançó a vegades em sembla que em portarà a algun lloc del que no sabré tornar– em va dir. Vaig estar uns moments pensant què respondre-li.

–Vaja!–vaig dir. Va ser l’única cosa que se’m va ocórrer. Al cap de poc ja vam arribar.

–Ja hem arribat!

–Em pensava que estava més a prop. Hi vens sovint, aquí?

–Que se t’ha fet llarg?– vaig preguntar.

–No, però estava a punt d’anar a algun lloc i no saber-ne tornar.–va esclafir a riure. La Mercè tenia un somriure preciós i, quan reia, reia de veritat.

Feia molt de temps que no anava a la casa de la platja. Quan era petit m’hi passava tot l’estiu i m’adono ara que, bona part dels bons records de la infantesa, d’una manera o altra passen per aquí. Als matins la colla trucava el timbre i s’esperava a sota de les moreres que baixés. El meu avi deia que era l’arbre que feia l’ombra més fresca i que per això li agradava aquest carrer. La meva àvia deia, somrient, que li agradava perquè era un carrer que sempre feia baixada. Amb els anys vaig entendre que el que deia tenia poc a veure amb el carrer, però sí amb una forma d’entendre la vida. Després anàvem corrents fins a la platja, on ens passàvem el matí recollint esquelets d’eriçó de mar. Bussejàvem entre les roques per buscar-los i els anàvem traient i deixant a la sorra. Al vespre sovint pujava al terrat. Recollia la roba estesa que durant el dia s’havia anat assecant i m’estirava damunt les rajoles del terra encara calentes.

“Al terrat roba estesa,
un vent suau gronxa el món
i dóna corda”.
–vaig escriure una vegada.

A vegades pujava al terrat a mitja tarda quan el sol començava a perdre força, i sobre les rajoles amb un polvoritzador escrivia “Roser”. Llavors mirava com s’anava assecant l’aigua, fins que no en quedava res. Va ser el meu primer amor.

–Caminar amb tu fins a desaparèixer. Després res. O tot.– pensava.

D’altres vegades només pujava per comprovar que freda i fosca podia ser la nit.

–On deixo les bosses?– va dir la Mercè.

–On et vagi bé. A sobre el pedrís de la cuina!– vaig contestar alçant la veu des de l’altra punta de la casa.

Havíem passat pel súper. Se’ns havia fet de nit i havíem decidit que abans de tornar a Sant Celoni menjaríem alguna cosa. La Mercè va posar a bullir la pasta. Mentrestant jo vaig trinxar la ceba, la vaig posar a sofregir amb la carn i després hi vaig afegir el tomàquet. Sabia que com més temps ho deixés fent xup-xup, més bo seria. Mentre s’anava fent la salsa vaig començar a preparar les braves que li havia promès. Ella va treure de l’armari uns plats fondos que els meus pares havien comprat a la Bisbal. Anava vestida amb uns texans arrapats i una camisa blanca. Em va enxampar mirant-li el cul. Els dos vam dissimular. Un cop ho vam tenir tot enllestit ho vam servir a la taula del menjador.

–Mmm! Són molt bones, que amagat que ho tenies! On has après a fer unes braves així?

–Sabia que t’agradarien… Conec a una noia que havia treballat al Bar Tomàs, a Sarrià. Ella em va donar quatre consells… Les millors braves de Barcelona, deia.

–Una noia de la facultat?

–Sí, estudia arquitectura amb mi.

–Ah!

La Mercè, després d’aquell “Ah!” es va quedar callada una estona. Semblava com si li sabés greu que pogués conèixer altres noies. Com si li costés compartir aquest espai íntim i infranquejable que des de l’època de l’Institut s’havia anat construint entre nosaltres. La Mercè i jo érem bons amics. I ja està. No vull negar que algun cop m’havia passat pel cap creuar la fina línia que separa l’amistat de ves a saber què. Però ens estava bé així. “Anem fent pel que anem trobant”, deia la meva veïna.

Havia convidat la Mercè a passar el dia a la casa de Colera. Una casa de poble on havien viscut els meus avis i ara els meus pares la feien servir de casa d’estiueig. Ella estudiava Història de l’Art i tot i que li agradaven força les classes, va dir que després dels exàmens necessitava desconnectar una mica.

–Estic fins la polla de la profe d’Iconografia– va dir. Als dos ens va semblar una bona idea passar el dia fora, a prop del mar.

–M’agradaria dormir amb tu– em va dir mentre jo posava els flams en els platets de postres. La frase va sonar com “Passa’m el sucre” o “Et queda bé aquesta samarreta”, però no, va dir que li agradaria dormir amb mi amb molta naturalitat. Si no hagués estat atent, fins i tot em podria haver passat per alt el comentari. Però no, va dir que li agradaria dormir amb mi. No crec que fos res premeditat. La Mercè era així d’espontània i a vegades les engaltava sense mesurar realment l’abast ni les conseqüències. Però, exactament, què carai volia dir?

–Ah, doncs si vols avui ens podem quedar per aquí…– vaig dir. “Anem fent pel que anem trobant”, vaig pensar.

Mentre ella recollia la taula jo vaig comprovar que a l’habitació gran hi hagués roba de llit. Feia bastant de temps que ningú venia a la casa, però encara conservava aquella olor d’acabat de planxar. Com que tot just començava l’estiu, l’ambient era agradable. Vam pujar una estona al terrat. La nit era fosca, però nosaltres ens sentíem que brillàvem com un mar ple de noctiluca. Una olor subtil de gessamí venia des de lluny. Un vent suau movia el seu cabell negre i llis. Vaig passar el meu braç per sobre la seva espatlla. Allà, lluny, la finestra d’uns veïns tenia el llum obert. Una llum càlida, d’un to vermellós. Vam estar una bona estona imaginant qui hi devia viure. Imaginant la seva vida. En els ulls de la Mercè, on hi havia d’haver una mirada, hi havia un pou sense fons.

Un cop al llit, com que feia calor, jo només anava en calçotets. Ella s’havia tret els texans i s’havia quedat en calcetes. Es va treure el sostenidor i es va posar una samarreta meva que m’havia demanat. –Per estar més còmode–va dir. La samarreta, que l’havia comprat al MACBA, portava la inscripció “Learn to dream”. Sempre m’havia agradat anar passejant aquest lema. Jo la mirava de reüll mentre es desvestia.

–Quan era petit m’imaginava que caminava pel sostre– li vaig dir mirant a dalt –M’estirava al llit o al terra i pensava que la casa donava la volta i podia caminar-hi. Un dels inconvenients, i diversions, era que per canviar d’habitació havia de fer una gran passa per saltar el marc de la porta…

–No estaria malament una casa reversible…– va dir. I vam riure.

Estàvem estirats un al costat de l’altre. Panxa enlaire. Els seus pits, més aviat petits però que s’intuïen sota la samarreta, semblava que s’haguessin escampat a cada costat del seu cos. Vaig pensar en els flams que ens havíem menjat de postres.

–T’has enamorat mai, Roger? – va preguntar.

–Bé, no ho sé… Sí, crec que sí. – vaig dubtar –De fet, sí– vaig afirmar amb més seguretat.– Es deia Roser, però ella mai ho va saber. De fet mai ningú ho va saber… Fins ara– la vaig mirar somrient.

–Vaja, quina llàstima…

–Ja. No ho sé…

–I no has pensat mai què hauria passat si li haguessis dit?

–La veritat és que no.

–Potser ara no estaríem aquí. –va dir tot encongint les espatlles.

–Pot ser… I tu, t’has enamorat mai?–li vaig preguntar.

–Sí. Em vaig enamorar bojament. Sincerament, se me’n va anar el cap. Quan em va deixar, jo seguia bastant penjada i em semblava veure’l per tot arreu. Pel carrer. Per allà on anava. Era com si el perseguís. O em perseguís. Al cap d’un temps vam tornar a quedar. Llavors vaig descobrir que no era ell a qui buscava entre la gent, sinó al seu record.

La Mercè, panxa enlaire, anava gesticulant amb les mans mentre anava parlant. Les seves mans eren petites i articulaven els gestos amb precisió. En un moment vaig posar la meva mà damunt la seva panxa. Per sota de la samarreta. La seva pell era suau i calenta. No va dir res. Vaig escriure amb el dit: “Mercè”.

L’accent, sense voler, va acariciar el mugró, que vaig notar com s’enduria.

–Roger, et puc confessar una cosa?

–Ostres, sí clar, dona, per això estem els amics. –vaig respondre amb aire indignat.

– Tinc por– va dir fluixet, mig avergonyida

–Por? A què?

–A res en concret. A créixer. A prendre decisions encertades. A viure una vida que no vull…

–Sabies que en aquesta platja que hem estat avui vaig aprendre a nedar? –li vaig dir– I també que com més por tenia, més m’enfonsava… –vaig xiuxiuejar.

Ens vam abraçar. Ella es va adormir primer.

En algun altre lloc, milers de noctiluca fosforejaven endutes per les onades. Anant i venint com una dansa.

“La vida és plena de vides sense viure”, vaig pensar.

3r premi del Concurs de relats EL 9 ESTIU

Divendres 10 de juny de 2022 Filmin estrena el documental ‘We Were Once Kids’

Jordi Remolins

Deu fer com un parell d’eternitats que tinc el costum d’apuntar-me en una llibreta tots els llibres i pel·lícules que veig. Deu ser com una parafília, però que em serveixen com a suplement de la capacitat del cervell, que tampoc és que vagi gaire sobrat d’espai. El 28 de març de 1997 vaig anotar-hi la pel·lícula Kids, de Larry Clark. En recordo com em va captivar per la frescor dels diàlegs, per la sensació de naturalitat que transmetien els seus protagonistes. La vaig puntuar amb tres estrelles i 3/4 sobre cinc. Vint anys més tard, ara en fa cinc, vaig veure-la de nou, i em va semblar fins i tot millor. O això o bé he anat abaixant el nivell d’exigència. Aquest cop li vaig donar quatre estrelles.

Kids explicava la rutina d’uns nois de carrer a Nova York per a qui robar aliments dels supermercats, patinar amb skate, practicar sexe, beure, drogar-se i tractar la vida igual de malament com la vida els tractava a ells era el pa de cada dia. Clark es va convertir amb aquest debut en director de culte, refermat amb Al final del Edén, Ken Park o Wassup Rockers, de temàtica similar. Mentrestant, el seu guionista, Harmony Korine, va posar la primera pedra en una trajectòria que posteriorment el portaria a dirigir bestieses tan bones com Gummo, Julien Donkey-boy o The Beach Bum.

Fa unes setmanes Filmin ha ampliat el seu catàleg amb el documental Una vez fuimos Kids (We Were Once Kids), una producció australiana dirigida per Eddie Martin, on es narra el rerefons que va envoltar l’enregistrament de la pel·lícula, i les conseqüències que això va tenir en el futur dels seus protagonistes. Dos d’ells, Harold Hunter, i Justin Pierce, van morir víctimes d’una aturada cardíaca per consum de cocaïna i suïcidi, respectivament. La impossibilitat per recuperar l’estatus d’èxit assolit amb aquell debut, l’oblit amb què director i guionista van obsequiar els actors, l’ínfim preu que els van pagar per aparèixer a la pel·lícula, l’ombra de la utilització de drogues i de mig obligar a practicar sexe en nois que eren menors d’edat formen part de la cara oculta de Kids.

Potser per això la pròxima vegada que la vegi, d’aquí a quinze anys més, potser en lloc de quatre estrelles només li’n tornaré a donar tres i 3/4. O fins i tot podria ser que amb tot aquest substrat encara m’agradi més, sempre que em sàpiga abstreure de la manipulació dubtosa de Clark i Korine sobre aquells nois de carrer que de cop i volta van convertir-se en l’epicentre del cinema independent més influent del planeta.

Joan Millaret i Valls

Els temors que recorren Europa

Christian Mungiu, el cineasta romanès guardonat al Festival de Canes com a millor director el 2016 per “Los exámenes”; millor guió per “Más allá de las montañas” (2012) o guanyador de la Palma d’Or per la seva segona pel·lícula “4 meses, 3 semanas, 2 días” l’any 2007, estrena entre nosaltres “R.M.N.”, la seva sisena pel·lícula a competició a Canes. Mungiu ens explica aquí la història d’un immigrant romanès, Matthias (Marin Grigori), que fuig d’Alemanya després de provocar un incident a l’escorxador on treballa. Quan retorna a casa seva, a Transsilvània, enmig de les festes nadalenques, es retroba amb la dona, amb qui no s’estimen, el fill, terriblement espantat per unes visions en el bosc de camí a l’escola, i el seu pare, Otto, molt malalt.

Al seu poble, Matthias es relacionarà ara amb una antiga parella, Csilla (Judith State), directora d’una panificadora que necessita mà d’obra. Matthias, esquerp, de maneres agressives, li costa trobar el seu lloc i va ben desorientat i perdut. A més, un conflicte trasbalsarà la petita comunitat, l’arribada de tres immigrants de Sri Lanka per treballar a la panificadora local, fet que generarà una descontrolada onada de rebuig i de racisme.

De fet, ja ens trobem en una petita comunitat de base precària, una comunitat multiètnica conformada per hongaresos, alemanys, romanesos o gitanos. Mungiu, que ha dit inspirar-se en fets ocorreguts al seu país, afronta temes que sacsegen la convivència romanesa, al·ludit clarament amb l’acrònim del títol, R.M.N. Així tenim un moment crucial, privilegiat, una assemblea multitudinària local, filmada en un pla fix que dura molts minuts, una mostra perfecta de les intencions, però també de la potent i elaborada realització de Mungiu.

Però Mungiu obre l’arc i acaba parlant, de retruc, d’Europa, a través del fenomen latent de la immigració o el racisme i el feixisme, els fantasmes i els temors que recorren el Vell Continent. També parla de la bèstia interior a partir del procés de desubicació del protagonista. Un film carregat d’amenaces reals però també al·legòriques, com el perill ocult, difús i imprecís, de l’entorn muntanyenc, cas dels ossos salvatges.

Ara ha fet 30 anys que és obligatori el cinturó de seguretat per a tots els que viatgen en un vehicle

Jesús Medina

Catalunya ha tancat aquest 2022 amb 157 morts a les carreteres, dels quals 15 al Vallès Oriental [el pitjor balanç en 14 anys], sis víctimes a Osona, dues, al Moianès i una, al Ripollès. L’excès de velocitat, les distraccions amb el mòbil i no cordar-se el cinturó continuen sent les causes principals del resultat mortal després d’un sinistre de trànsit. Sembla que no aprenem i això que a l’Estat espanyol és obligatori el cinturó en els seients del davant des del 1975 i en els del darrera des del 1992, ara no fa gaire ha fet 30 anys.

L’obligatorietat perquè tothom es cordés el cinturó, tant conductor i copilot com passatgers, va començar el 15 de juny de 1992, es tractava de la modificació de l’article 116. Al cap d’uns mesos, al gener de 1993, EL 9 NOU del Vallès Oriental va vigilar com s’estava complint la mesura. No era per tirar coets: “Granollers fa l’ull gros però Mollet multa amb 8.000 pessetes per no dur el cinturo”, deia el titular principal d’El Tema, la secció que obre el diari. La periodista Montse Tejera detallava també que “la inexistència de vies ràpides [a Granollers] ha fet prendre aquesta decisió”, la de mirar cap a un altre cantó si algú no duia cordat el cinturó. Tants anys de dummies, els ninots grocs dels assajos de xocs, encara no semblaven prou perquè els policies locals granollerins actuessin amb mà dura.

Els dummies van protagonitzar molts reportatges del programa La segunda oportunidad, que TVE va començar a emetre el 1978 i en va fer un munt de reposicions en anys posteriors. Les generacions nascudes dels anys 60 als 80 del segle XX van rebre les primeres lliçons d’educació vial gràcies a Paco Costas, el presentador del programa. Molts nois i noies que feien EGB es cordaven el cinturó al sofà de casa quan arrencava aquesta sintonia a la tele i se sentia aquesta frase mítica: “El hombre es el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra…”

Totes les administracions competents han intentat tocar la fibra amb el cinturó. El Servei Català de Trànsit, de la Generalitat, tot induint als infants a complir-ho com si fos un joc, com en aquesta campanya del “Clac i Rum”

O l’estatal Direcció General de Trànsit, insistint que ja n’hi ha prou de fer veure que això de l’obligatorietat de cordar-se el cinturó és de fa quatre dies…

Sí, sí, entesos, bona propaganda… però què pot passar sense el cinturó? Ho detallava la periodista d’EL 9 NOU al 1993: “A 10Km/h, els ocupants del vehicle poden patir fractures nasals. A 20km/h, fractures facials i oculars greus. El xoc a 30km/h pot provocar traumatismes toràcics i fractures de costella. A 40km/h, el risc pot derivar en traumatismes cranials amb risc de mort. El xoc a 50km/h pot causar politraumatismes amb risc de mort (…) La coil·lisió a 80km/h pot tenir uns efectes iguals a la caiguda des d’un setè pis, mentre que a 100 km/h el xoc pot tenir uns efectes similars a l’esclafament per un elefant que vagi a aquesta velocitat.”

Abans d’arrencar, doncs, pensi en si s’ha cordat el cinturó [si és que no l’avisa un xiulet insistent], no sigui cas que acabi amb un elefant a sobre, i no és broma.

Xavier Roviró i Carme Rubio

El pont de Sau es va dissenyar amb la forma típica d’esquena d’ase, i era sustentat per cinc arcades i quatre pilastres. La seva construcció va començar el 1390 i originàriament era un pont estret, amb una amplada de tot just dos metres. A mitjans del segle XX se’l va eixamplar i la seva barana de pedra va ser substituïda per un voladís amb passamans metàl·lics, de manera que el seu pas passava a ser apte per a camions. Aquest pont ha restat submergit des que es va emplenar l’embassament, i a partir d’aquell moment s’ha deixat veure només en part durant les èpoques de secades greus.

La llegenda
S’explica que el pont fou aixecat per intercessió de Déu. Diuen que, en aquell temps en què el poble de Sau no tenia pont, la gent havia de travessar el Ter per unes passeres molt perilloses. Sovint no es podia traspassar d’una riba a l’altra, perquè el riu baixava massa ple, el pas era massa relliscós o es portava massa càrrega. Ni els animals de bast no gosaven passar-hi. Era un problema greu, però el poble no tenia prou diners per construir un pont.
Cal Ferrer de Sau era a tocar de l’església. El ferrer també feia de campaner i tocava les campanes cada quart, cada hora i cada cop que convenia. Era un bon home, però al mateix temps, també una mica eixelebrat i renegaire. Com deia la gent, tenia més pardals al cap que ferros a la fornal.
Als afores el poble, dins una bauma habitava un sant baró que es deia Romà. Vivia per fer el bé, ajudava a qui ho necessitava i repartia els pocs béns de què disposava. Tothom el tenia per sant. La seva fe era profunda, fins al punt que, cada cop que sonaven les campanes, en Romà s’agenollava i resava una oració.
El ferrer, davant aquestes mostres de tanta fe, rumiava quin una se’n podria empescar per burlar-se’n. Una vegada, des de la ferreria va veure que en Romà anava a travessar el Ter. Com que aquell dia el riu baixava força carregat, al ferrer no se li va acudir cap altra que fer sonar la campana grossa quan en Romà era al bell mig de la passera i sense que vingués a tomb. I sí, sí, malgrat saber que l’aigua se’l podia emmenar, en Romà es va agenollar seguint el seu pietós costum i va resar una oració. Miraculosament, les aigües del Ter es van apartar, com les de la mar Roja al pas de Moisès, i en Romà, un cop dita la pregària, va acabar de passar el riu i les aigües van tornar al seu llit habitual. Diuen que des d’aquella fita el ferrer no va renegar mai més i l’endemà va aparèixer un pont al punt on en Romà s’havia agenollat. No se sap ni qui ho va fer ni com es va construir, però tothom diu que va ser obra de Déu. Un cop mort, en Romà va ser proclamat Sant i se li va dedicar l’església del poble.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients (per a 4 persones):
– 600 g de xampinyons
– 350 g d’arròs (millor, l’especial per a risotto)
– 1,5 litres de brou de verdures
– 20 g de cebes
– 150 g de mantega
– 200 ml de vi blanc
– 100 g de parmesà
– 4 grans d’all
– Sal
– Pebre
– Oli d’oliva.

PREPARACIÓ:
– Rentarem i tallarem els xampinyons a trossets.
– També pelarem i tallarem la ceba i l’all.
– En una paella amb una mica d’oli, fregirem l’all. Quan estigui daurat, afegirem els xampinyons, la sal i el pebre i ofegarem.
– En una olla, daurarem la ceba uns 15 minuts, transcorreguts els quals, tirarem l’arròs i el vi blanc i deixarem fins que aquest s’evapori.
– A continuació, tirarem la mantega, els xampinyons, l’all i una mica més d’un litre de brou i deixarem coure fins que l’arròs quedi al punt i caldós. La resta de brou ho reservarem i anirem afegint durant la cocció quan sigui necessari a poc a poc.
– Finalment, mesclarem amb l’arròs el formatge.
Servirem.

Nota: el Brou és aconsellable fer-lo casolà, però si no, pot substituir-se per un ja fet o fer-ho amb una pastilla de brou concentrat.

Albert Llimós

Fotografia d’Albert Llimós a les pistes d’esquí de Vallter 2000. Aquesta imatge de dimecres 11 de gener a vista d’ocell mostra la poca neu que hi ha fins ara a les pistes d’esquí del Ripollès. A Vallter hi havia només dues pistes obertes aquesta setmana.

Els mapes del temps, però, assenyalen un important canvi la setmana que ve, quan s’intensificarà el dred i s’espera que nevi al Pirineu.

El coneixement no s'assoleix per art de màgia

Josep Ballbè i Urrit

La ciència no és infusa. Som davant d’un un terme irònic i sorneguer. Ve referit al fet que el coneixement no s’assoleix per art de màgia. El sol fet de complir anys no aporta saviesa. La prova la tenim en gent de la nostra lleva, si fa no fa. Sempre recordo, per exemple, companys de classe d’infantesa. Abeurant tots de la mateixa font, no tothom ha assolit un nivell intel.lectual similar. És més, en recordes algun, d’endarrerit. Llavors i ara. Això sí, tampoc no et constava que agafés mai un llibre ni s’informès amb premsa

Fer anys, per ell mateix, no aporta saviesa. Les persones d’edat semblant poden tenir vivències i interessos ben diferents que els menin a acumular una saviesa ben diversa i no sempre equiparable. Els anys fets (l´acumulació de dies) ens aporten memòria i experiència. Anys i panys és l’evolució de l’expressió anys i afanys, popularitzada amb el pas del temps. Una forma d’insistir en l’esforç com a eina d’aprenentatge.

Els camins triats i trescats (en resum, la suma de vivències) ens condicionen també l’experiència. La lletra d’una famosa cançó del grup Sopa de Cabra ho dibuixa i/o pinta fantàsticament: “Camins que ara s’esvaeixen / camins que hem de fer sols / camins vora les estrelles / camins que ara no hi són / Mai no és massa tard per tornar a començar / per sortir a buscar el teu tresor / No és senzill saber cap a on has de marxar / pren la direcció del teu cor”.

Pel que fa als libres que ens han acompanyat al llarg de la vida (lectures i interessos) acabaran configurant el nostre coeficient intel.lectual. En definitiva, els tres elements citats al refrany del títol esdevenen les tres potes d’un tamboret metafòric. Cadascun d’ells té un percentatge igualitari en el bastiment de la ment. La saviesa acumulada ve a ésser un punt intermedi d’aquestes tres variables (edat, experiència i aprenentatge). Cal saber-la compartir i treure-la enfora perquè llueixi i pugui ésser la nostra carta de presentació. Això sí, des de la discreció humil de no mirar ningú amb supèrbia.

El costumari català és ric en sentències que avalen el nucli de tot aquest entrellat que he triat avui: “El savi sap que no sap… El ximple tot ho té al cap / El savi no diu tot el què pensa, però sí pensa tot el què diu / En l’home savi les riqueses són esclaves / El savi sempre va carregat de riqueses. En el neci, mestresses / Si arribes a jutjar-te bé és que ets un autèntic savi.”

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers