Entrevista a Emma Vilarasau, amb motiu de l'estrena de 'Casa en flames', de Dani de la Orden

Joan Millaret

Entrevistem Emma Vilarasau amb motiu de l’estrena als cinemes de ‘Casa en flames’, de Dani de la Orden, que rep elogis unànimes de crítica i públic i ja és la tercera més vista en català dels últims deu anys. Veterana dona de teatre, popular per papers televisius a les sèries de TV3 ‘Nissaga de poder’ (1996) o ‘Ventdelplà’ (2005), col·labora ara amb el cineasta barceloní del díptic format per ‘Barcelona, nit d’estiu’ (2013) i ‘Barcelona, nit d’hivern’ (2015). Vilarasau, que compta amb escasses incursions cinematogràfiques, excel·leix a ‘Casa en flames’ entrant en el paper de la Montse, una mare que ha dipositat totes les seves esperances a reunir la seva família un cap de setmana d’estiu a la casa que tenen a Cadaqués i que no vol que ningú li esguerri els plans.

Com és aquesta mare que vol reagrupar la seva família al preu que sigui?
Aquesta mare té una necessitat important de tornar a tenir la seva gent a la vora –els seus fills, la seva família– i tornar-se a sentir una mica necessària per algú. Intenta que aquesta trobada surti bé, sigui com sigui. A mi el Dani em va dir quan em va oferir el paper, “aquesta dona té una depressió, però no vull que es vegi, està a sota de tot el que fa”. Per tant, ella no pot renunciar a aquest cap de setmana, li ha costat molt muntar-lo, és impossible renunciar-hi. Passa un fet que faria renunciar a aquest cap de setmana, però no pot, és superior a ella, necessita tornar-los a tenir. I després necessita ser útil, necessita que la tinguin en compte, necessita que li valorin una mica el que ha fet. I com que això no es produeix, doncs tot va cap avall. Tots tenen els seus problemes, que déu-n’hi-do, i tot va petant per tots cantons. És un vaixell que s’enfonsa i no hi ha manera de mantenir-lo bé.

Com s’ha preparat per a aquest paper tan difícil, ple de matisos, de registres?
Sí, amb tantes capes, tantes cares… Bé, doncs anar fent seqüència a seqüència i tenint molt clar el fil interior de saber què significa per a ella tot. I vam assajar, també vam improvisar. El Dani és molt d’improvisar. Això també ens ha ajudat a fer un molt bon equip, tots, és un repartiment meravellós, tothom està molt bé, és molt fàcil, molt agradable treballar-hi. A més, la pel·lícula són seqüències llargues, seqüències corals, que no és normal. És un format de pel·lícula diferent, perquè normalment les seqüències són seqüències de dos. Jo, que normalment no m’agrado, que quan vas a veure una cosa que has fet sempre estàs espantada pel que pugui ser, quan la vaig veure vaig pensar, “doncs, mira, no està malament”.

Més enllà del retrat d’aquesta mare singular també veiem que és un retrat familiar amb ingredients teatrals?
Sí, sí. Perquè és una família en una casa. Hi ha algunes escenes exteriors, però, bàsicament, tot passa allà dins. I és aquesta família de la burgesia catalana que no se sap dir les coses, que no es diuen, que tots pensen en ells, que són incapaços de posar-se en el lloc de l’altre. I que són una mica tòxics tots plegats. El que passa és que te’ls acabes estimant perquè també són molt entranyables. Perquè no és que siguin mala gent, sinó que simplement no en saben més. I la vida els supera a tots.

Aquesta pel·lícula familiar farcida de retrets ens recorda una obra de teatre com Agost, de Tracy Letts, que vostè també ha representat als escenaris?
És que totes les famílies s’assemblen. Els problemes en les famílies acaben sent molt semblants, els pares amb els fills, els germans, els nets. De fet, les obres de teatre de temàtica familiar, com un sopar familiar, és diana segur, perquè sí, perquè és que totes les famílies tenen molt de suc. I si està ben escrit i ben fet, encara millor. A més, connecten amb la gent perquè pares en tenim tots, germans també, tots hem viscut trobades familiars nefastes. I bé, hi ha alguna cosa que ens connecta. Però penso que, tot i que les famílies s’assemblen, no sé si en una burgesia d’un altre lloc, la burgesia madrilenya per exemple, s’expressaria igual que en aquesta pel·lícula que és burgesia catalana. Perquè totes tenen les seves característiques, són diferents.

Casa en flames és una comèdia, però sembla també un drama, no?
És una barreja. Jo crec que té aquest to tan difícil de trobar i tan bonic quan es troba. És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d’emoció de seguida t’ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé. I té un to que costa de trobar en el cinema espanyol, potser és un to difícil, potser és més de cinema francès. És bonic, realment, es manté en aquesta línia i aconsegueix mantenir un equilibri important. No decau mai cap a una banda ni cap a l’altra. I bé, no és fàcil aconseguir això i crec que el Dani ho ha aconseguit. I està molt bé.

Tenint en compte el seu paper esplèndid a Casa en flames, sobta la seva poca presència en el cinema. Com ha estat això?
No ho sé. Ha anat així. No és que jo hagi tingut mil ofertes que hagi rebutjat, evidentment, sinó que, potser, en algun moment de la meva vida potser hauria d’haver pres una decisió i anar-me’n a Madrid i no ho vaig fer, perquè tenia els nens petits i perquè no em venia de gust. Potser, no ho sé. Ha anat així. No sé dir-te el perquè.

Hi ha alguna semblança del seu paper a Casa en flames amb la mare patidora del film Els sense nom (1999, Jaume Balagueró) en un registre cinematogràfic completament diferent?
No crec que tinguin res a veure. Aquella era una pel·lícula de terror i la situació d’aquella mare era terrorífica. Entrava dins d’un altre gènere i era molt més intensa. En aquesta hi ha molts punts de comèdia i el drama mai és pesant. Aquell paper era d’una gran profunditat. No tenen res a veure. Després també vaig fer una altra pel·lícula, que vaig estar molt feliç de fer-la, i que va ser l’última de Fernando Fernán Gómez, Para que no me olvides (2005, Patricia Ferreira), on hi havia una altra mare que perdia el seu fill, allà també era mare i filla, i era també un dramón. Jo crec que Casa en flames és com la primera comèdia que faig. I ha estat molt divertit.

Com ha estat treballar amb un cineasta com Dani de la Orden?
Treballar amb el Dani ha sigut molt bonic. Als assaigs em vaig acollonir perquè demanava molta improvisació. Jo pensava, “Déu meu, no hem de seguir un guió o què?”. És una mica caòtic, però en el rodatge el veies superconcentrat, amb la seva llibreta de notetes, sempre proposant alguna cosa que havia pensat durant la nit, alguna cosa nova a fer. No sé si hi ha alguna persona amb 35 anys, com té ell, que hagi fet 11 pel·lícules com ha fet ell. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor. Tot i el seu caos.

I com ha estat rodar una pel·lícula amb un repartiment espectacular que compta amb actors com Enric Auquer, Clara Segura o Maria Rodríguez Soto?
Es va fer un equipàs. Vam assajar dues setmanes abans de rodar. La primera setmana vam rodar en exteriors i coses així més disperses. I la segona setmana ja ens vam tancar a la casa i es va produir allò que passa quan treballes amb bons actors, que sempre hi són, que sigui la presa de qui sigui els altres sempre hi són. No és allò de dir “jo ja he fet la meva presa i me’n vaig” sinó que, sempre, tothom donava el cent per cent, que l’escolta era molt bona. Ens vam començar a fusionar. I tot i que som actors molt diferents, tots, vam començar a agafar coses els uns dels altres. Al final, érem una família, absolutament. Després, clar, tenint Clara Segura, tenint Alberto San Juan, tenint Enric Auquer, tenint Maria Rodríguez Soto… I Macarena García, que és una persona meravellosa, plena de llum. Vam passar situacions difícils, tots, de rodatges de nit, de molt de fred, amb vestidets d’estiu, però mai va haver-hi una situació difícil, sempre tot es treia amb sentit de l’humor. Vull dir que va ser un rodatge molt bonic.

Com a dona de teatre, sobretot, com es pren aquest festeig puntual amb el cinema?
Molt bé. Miri, aquesta pel·lícula és un regal, és un regalàs. Perquè aquest any he fet 65 anys i jo tinc una carrera de 40 anys de professional, porto moltes obres a l’esquena. I crec, penso, que tot el que em vingui a partir d’ara és un regal que se’m fa. I poder tornar al cinema, tornar amb aquesta pel·lícula, tornar amb aquest personatge, és un regal immens. I és com ho he viscut, i com ho estic vivint, perquè els passis de la pel·lícula són tots molt bonics. Doncs, un regal, un regal per mi.

Precisament li volia preguntar sobre aquesta qüestió, sobre les dificultats per trobar papers per a actrius madures?
Sí. És molt complicat, a partir d’aquesta edat no s’escriuen papers. És una cosa que crec que està començant a canviar. I estaria bé que canviés. Perquè no només tenen coses importants a dir i a viure persones d’aquesta edat, sinó que, tard o d’hora, hi arribareu tots, a aquesta edat. Potser estaria bé tenir algun referent. Tenim molts referents dels vint, dels trenta, dels quaranta, i d’aquesta edat, no. Què diuen les dones a aquesta edat? I els homes? Què els passa, què passa quan t’enfrontes, a una edat bastant madura, que et dius “em queden quinze anys al davant”, què et passa, no? Tothom hi arribarà. Estaria bé que algú ho pogués escriure i tenir un referent de què se sent o es viu a aquesta edat. Suposo que canviarà amb el temps. Està canviant, eh, però serà lent.

Enhorabona per aquest gran paper en una pel·lícula destinada a ser una de les més importants del cinema català d’enguany.
A veure si és veritat. Esperem. I que la gent la vagi a veure en versió original, sobretot. Això també s’hauria de dir, perquè s’ha doblat al castellà i estaria bé veure-la en versió original. Perquè és bilingüe, perquè és important en la pel·lícula, ja que és una trama més on els personatges es parlen en català i castellà. I anul·lar això, doblant-ho tot al castellà, que s’ha exigit per les plataformes, crec que és un error. Per favor, que la gent la vegi en versió original.

Josep Coll i Ferrando ha fet l’arranjament amb la dansa tradicional

Irene Rofes

L’acompanyament musical a les misses no és inèdit; en alguns llocs, sobretot a Girona, es fan misses solemnes on es toca música per cobla, però sempre es tracta de música clàssica. De sardanes se’n ballen, en tot cas, a la sortida, al voltant de l’església. Fins ara mai s’havia sentit la música d’una sardana acompanyant l’eucaristia, però aquest diumenge a Santa Eulàlia de Ronçana, coincidint amb la festa major, se celebrarà la primera missa catalana o missa sardanista, a càrrec de la cobla Ciutat de Girona.

Enric Tarragona, l’organitzador d’aquesta missa, va proposar la idea al compositor Josep Coll i Ferrando, inspirat precisament per les misses gironines i amb el desig de “fer una missa catalana, com n’hi ha de flamenques”. Coll de seguida hi va estar d’acord i va treballar per fer una adaptació de diferents sardanes de composició pròpia per a cada moment de la missa. “Hem agafat trossets curts, de mig minut o un minut, perquè una sardana sencera dura entre 8 i 10 minuts i tampoc era qüestió d’allargar-ho.” Coll també és tenora solista de la mateixa cobla, així que participarà en l’acompanyament de la missa. El so d’aquest instrument en mans de Coll havia captivat Enric Tarragona des de feia anys: “Quan toca, sents l’ànima de la tenora i també sents l’ànima d’en Josep.”

L’acte començarà aquest diumenge un quart de 12 amb un concert sardanista com a preludi a la porta de l’església. Durant la missa, la sardana acompanyarà l’entrada, el kirieleison, la glòria, el credo, l’ofertori, la comunió i la sortida. En acabat, també hi haurà una ballada de sardanes de cinc tirades a la plaça de la Sagrera.

Francesc Viñas, de la Garriga, analitza en un llibre el fenomen del teatre a la natura a Catalunya

Teresa Terradas

El 3 de setembre de 1911 s’estrenava al bosc de Can Terrés de la Garriga l’obra ‘Flors de cingle’, d’Ignasi Iglésias. Era la primera representació al municipi del teatre de la natura, un fenomen teatral i social que va tenir la màxima esplendor durant el primer quart del segle XX. Aquestes demostracions teatrals a la Garriga, però també a moltes altres poblacions de Catalunya, les recull ara el professor de literatura Francesc Viñas en el llibre ‘El teatre de la natura a Catalunya’ (Godall Edicions).

L’objectiu de l’autor de la Garriga és molt clar: “Donar a conèixer diferents mostres de teatre que es feien en espais naturals de Catalunya imitant les representacions que tenien lloc a finals del segle XIX en alguns llocs de França.” Viñas va començar fa anys a treballar en el cas de la Garriga, un dels més importants d’aquest fenomen teatral, però va arribar a un punt en què va decidir estendre l’estudi a la resta del país i, així, va arribar a altres poblacions de la comarca com Cardedeu i Caldes de Montbui, però també a Badalona, Tarragona, Viladrau, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Matadepera, Roses, Manresa i Ribes de Freser. Des de 1898 fins a 1928 s’hi van representar una quarantena d’obres. “El llibre pretén ser el màxim d’exhaustiu possible”, comenta l’autor

Tot i que aquest fenomen teatral reivindicava el paisatge com a escenari, en molts casos amb obres teatrals escrites expressament per a l’indret determinat, la primera manifestació del teatre de la natura es va produir a la ciutat de Barcelona, el 1898. “Tot i que sembla una contradicció, s’ha de dir que va tenir lloc als jardins del Laberint d’Horta.” En aquest escenari s’hi va representar Ifigènia a Tàurida, de Goethe, traduïda per Joan Maragall i sota la direcció d’Adrià Gual.

A aquest espai se n’hi van anar sumant en anys posteriors d’altres, com boscos, parcs, places de braus, jardins i fins i tot platges de molts indrets de Catalunya. Alguns d’aquests escenaris naturals, però, avui dia ja han desaparegut. És el cas, segons explica Viñas, del bosc de Can Feu de Sabadell, desaparegut després de la Guerra Civil, o el bosc de Can Terrés de la Garriga: “Altres espais, per la seva inèrcia, han quedat malmesos.”

L’autor de la Garriga destaca el fet, per exemple, de les representacions del teatre de la natura que l’any 1912 es van fer a la platja de Roses. Va ser una triple funció amb les obres clàssiques gregues Filoctetes, El cíclop i Prometeu, que va aplegar prop de 4.000 persones, la majoria a peu dret perquè l’aforament amb cadires a la sorra només era per a 800 persones. “Avui dia seria impossible fer una representació com aquesta en aquest lloc”, afirma Viñas.

El bosc de Can Feu va ser un dels espais més imponents, segons l’autor: “Constituïa, juntament amb el bosc de Can Terrés de la Garriga, un dels paratges més bells del Vallès i de Catalunya.” La inauguració pròpiament dita del teatre de la natura a Can Feu es va fer l’1 d’agost de 1915 amb la posada en escena de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, amb els actors Enric Borràs i Ramona Mestres. “Era una obra que ja existia, però en aquesta ocasió representada en un bosc.” El 1917 s’hi va representar l’òpera Carmen, de Bizet: “Com que volia ser tot tan natural, hi van posar un brou que es va escapar i es va envestir la tanca, amb el perill que saltés de l’escenari.”

El bosc de Vallvidrera, actualment urbanitzat, també va ser un dels llocs més interessants on es van representar diferents obres. Una d’elles va ser Hansel i Gretel, adreçada a la canalla.

Un dels espectacles més celebrats, segons Viñas, va ser la representació de la versió teatral escrita per Josep Carner del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, que es va fer el 12 de juny de 1910 a la plaça de les Arenes de Figueres. Aquesta representació va ser la primera escenificació a l’aire lliure a Catalunya.
Viñas destaca que la majoria de les representacions eren teatre líric, com La viola d’or, amb música d’Enric Morera: “Tota la gent del Modernisme es va posar al servei del teatre de la natura, sobretot la gent propera al poder establert; la Lliga va donar suport a les primeres manifestacions del teatre de la natura.”

La Garriga, un dels grans escenaris

La Garriga va viure un dels moments més esplendorosos del país pel que fa al teatre de la natura. “Va tenir molta importància, sobretot perquè s’hi van representar algunes obres escrites expressament per al bosc de Can Terrés, un espai conegut prèviament pels dramaturgs”, detalla l’autor. Aquestes dues obres van ser ‘Flors de cingle’, d’Ignasi Iglésias, estrenada el 3 de setembre de 1911, i ‘La viola d’or’, d’Apel·les Mestres, una rondalla bosquetana en tres actes. A la primera representació van assistir-hi unes 5.000 persones, i a la segona, unes 6.000, entre les quals el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. “Jo em demano com amb tanta gent es podia sentir bé la interpretació.”

Viñas destaca en el llibre que aquestes “dues obres pertanyen íntegrament a la definició mateixa del teatre de la natura: l’encaix d’una representació en un marc natural”. Posteriorment, la premsa del 1914 va anunciar l’encàrrec al dramaturg Pompeu Crehuet d’una peça nova per al teatre de la natura garriguenc del 1915, però mai es va estrenar.

A la comarca, aquest teatre es va estendre a Cardedeu, on el 1915 es va representar l’òpera ‘Maruxa’, d’Amadeu Vives, al bosc del Casal de Vilaba, actualment pertanyent a la Roca. La “producció sumptuosa” va comptar amb un gran escenari neoclàssic realitzat per l’artista Castells. Entre el públic hi havia molta gent del Vallès Oriental, però també de Barcelona.

A Caldes, l’escenari va ser la plaça de l’Ermita del Remei, on l’any 1915, en el marc de l’Aplec del Remei, s’hi va representar L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol.

EL 9 NOU

La pianista Laura Andrés, juntament amb la violinista Roser Loscos, tancarà aquest dissabte a les 9 del vespre a la plaça del Casal les Nits Musicals de Vallromanes. El duet musical presentarà ‘Venus’, que tracta d’un univers d’emocions acompanyat de melodies de violí i textures de cordes, a través de la feminitat i del desig humà. L’espectacle és una experiència artística, emocional i musical, necessària i premonitòria. És també un viatge a l’espai exterior que, com sempre, respon a un espai interior. És un concert que, igual que el planeta que inspira el seu nom, s’entrellaça amb sonoritats electròniques, modernes i captivadores, transportant els espectadors més enllà del temps i de l’espai coneguts.

‘Venus’. Laura Andrés, piano. Roser Loscos, violí. Nits Musicals de Vallromanes. Plaça del Casal, Vallromanes. Dissabte 27 de juliol, 21.00.

Dansa urbana amb la companyia Brincadeira a Sant Celoni

La companyia Brincadeira presenta ‘Merograde’ dins els Dijous a la Fresca de Sant Celoni. És un espectacle que s’inspira en l’evolució i el desenvolupament constant impulsat per la velocitat del nostre món. El procés de creació musical desperta un impacte visual captivador, desprenent un magnetisme singular que desenvolupa una sintonia perfecta amb el públic. La constant cerca d’equilibri entre passat i present ens defineix, accelerant els nostres ritmes a “tempos” inusuals fins a assolir un llampec de calma.

‘Merograde’, companyia Brincadeira. Dijous a la fresca. Plaça de la Biblioteca, Sant Celoni, Dijous 1 d’agost. 20h.

Cece Gianotti actua al Cicle de Concerts d’Estiu de Sant Antoni de Vilamajor

Cece Giannotti oferirà un concert aquest divendres dins la quarta edició del Cicle de Concerts d’Estiu de Sant Antoni de Vilamajor. Giannotti és un cantant, compositor, productor i multiinstrumentista nascut a Montreal, de pares italians. Amb la seva veu encisadora i el seu toc guitarrístic elegant ofereix un repertori americà, de pop i blues cantat en anglès, francès i italià. Ofereix una barreja de temes propis i de versions.

Cece Giannotti. 4t Cicle de Concerts d’estiu, parc i porxo de Can Sauleda, Sant Antoni de Vilamajor. Divendres 26 de julio, 22h.

Lliçà de Vall celebra el seu primer festival de música

Lliçà de Vall estrena aquest divendres el seu primer festival de música, Gatzara Sonora. Els assistents podran desconnectar en un oasi de natura, música i diversió per a totes les edats, amb propostes musicals de diversos gèneres, en un entorn natural únic i amb menjars i begudes per a tots els gustos. Els artistes convidats són Primo Rumbero, Teteo, Albert Sonder i JuanPa Claret. El menjar és de Food Truck Events i Asti Pasti.

Gatzara Sonora, Can Coll, Lliçà de Vall. Divendres 26 de juliol, de 19.00 a 02.00.

Divinas presenta ‘Moonlight serenade’ al Castell Nou de Llinars

Divinas ha tornat als escenaris amb la recuperació del format cabaret amb un nou muntatge més actual, més femení i més boigh que mai. Martí Torras firma la direcció i la dramatúrgia de ‘Moonlight serenade’, en què el plat fort és la música. És un tastet dels seus quatre espectacles interiors, combinat amb una nova remensa de temes vinculats a la lluna i amb la incorporació de fragments de ‘hits’ de la segona meitat del segle XX en un format íntim i proper.

‘Moonlight serenade’. Divinas. Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou de Llinars. Divendres 26 de juliol, 22h.

Jordi Sunyer

MANEL CAMP
‘Estimar’
Nou disc del pianista i compositor manresà Manel Camp, conegut sobretot per la seva feina a l’hora d’endreçar i arranjar peces de patums de la Nova Cançó com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Isaac. Últimament es dedicava a treure discos amb peces escrites per ell mateix, però a Estimar, després de gairebé tres dècades sense fer-ho, ha tornat a adaptar cançons d’altri sol al piano. Així, passen pel seu sedàs “Al otro lado del río”, de Jorge Drexler; “You’ve Got a Friend”, de Carole King, o “País petit”, de Llach.

BUFANÚVOLS
‘Cel de danses’
El disc no enganya i no hi ha invents ni artificis ni pinzellades urbanes per sonar modern. És folk clàssic de tota la vida, sincer, per ballar a les places i carrers. L’àlbum, el tercer dels vallesans Bufanúvols (que van tenir la base d’operacions a Menorca durant mitja dècada), recull músiques de diferents països com dues danses irlandeses, una romanesa, una portuguesa, una de l’Orient Mitjà, dues de les Balears, un vals anglès, una dansa grega, una occitana, una dels Balcans, dos temes propis (Xotis de Ridaura i Hassaposerviko dels alls tendres) i una cançó sud-africana.

BRAINDRAG
‘Coure roent’
La banda barcelonina de metal alternatiu Braindrag continua creixent i fa un pas endavant amb Coure roent, el seu últim àlbum. El grup, liderat pel guitarrista Enric GS (exlíder dels mítics Acció Directa), té cantant femenina al capdavant (Mireia Pérez) des de 2019 i es nota que aquests últims temps s’ha dedicat a solidificar la proposta. Fan metal, sí, però a les peces també hi ha rock, grunge, elements electrònics i passatges ètnics que enriqueixen el seu so. Dels set temes que té el nou treball –cap baixa dels cinc minuts– quatre són en català.

Jordi Sunyer

‘Angel Dust’, Slash, 1992

Angel Dust va ser el quart àlbum d’estudi de la formació nord-americana Faith No More, però el primer on el cantant Mike Patton va participar activament en la composició de les peces. I això es va traduir en una obra mestra del rock dur amb passatges instrumentals més complexos i experimentals al costat de lletres sarcàstiques tenyides d’humor negre. I el so és un autèntic tro on es mesclen melodies pop, rock progressiu, alguns elements de noise i fins i tot hi colen sàmplers quan gairebé ningú ho feia. Els orígens de Faith No More cal buscar-los a San Francisco (Estats Units) el 1979, tot i que amb el nom actual no van debutar discogràficament fins al 1985 amb We Care a Lot. El reconeixement i la fama, però, els van arribar sobretot amb Angel Dust, que és el seu disc més venut i el que els va portar a girar per tot el món. El 1998, com passa a les millors bandes, es van barallar i van plegar veles. Afortunadament, 10 anys més tard van tornar i des de llavors han anat fent aparicions puntuals i desaparicions, com quan el 2021 van cancel·lar una gira per problemes de salut de Mike Patton. I quan semblava que ja no en sabríem res més el 2023 hi va haver sorpresa i es van despenjar publicant un nou discàs. Sembla que encara tenen corda. Per fe que no quedi.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra, però no vaig prosperar gaire.

Primer grup/coral del qual vas formar part. No em deixaven entrar enlloc.

Primer disc que et vas comprar? No sé si va ser algun de Pink Floyd o algun de Bob Dylan. Un dels dos.

Quants discos tens aproximadament? En dec tenir uns 60. Salva’n tres (de discos). Horses, de Patti Smith; Transformer, de Lou Reed, i Verges 50, de Lluís Llach.

Grups o músics de capçalera. Els músics, grups i artistes que ja he anat citant.

Jordi Vilarrodà

‘Memòria’
David Lagercrantz
Columna
L’estiu és un bon moment per submergir-se en una lectura de novel·la negra. I aquí arriba un nou relat protagonitzat pel psicòleg Hans Rekke i la policia Micaela Vargas, a qui els lectors ja van conèixer per Obscuritas, creats pel continuador de la saga Millenium. Aquí s’enfronten al cas d’un home que creu reconèixer la seva esposa –en teoria morta fa anys– en una fotografia.

‘Desig sobre rodes’
V. Díaz / N. Verdaguer
Rosa dels Vents
Segona part de La noia de la platja, que van escriure els mateixos autors a quatre mans i que no cal haver llegit prèviament per endinsar-se en aquesta. L’Arnau es troba la misteriosa noia de la platja, la Mun, i entre tots dos sorgeix immediatament la química. Primer, el desig. Però després, una juguesca: qui serà el primer d’enamorar l’altre? Perd el primer que caigui… i el joc pot ser perillós.

‘Des de sempre fins a l’infinit’
Ricard Efa
Mai Més Llibres
A mig camí entre la ciència-ficció i la novel·la romàntica, l’space opera és un gènere que va fent fortuna entre lectors sobretot joves. Ricard Fernández (Ricard Efa), autor de còmics, és un dels primers que l’ha conreada en català. Després d’Els confins i la tenebra, on presentava aquest lloc on la humanitat ha viscut aïllada durant més de dos mil anys, proposa tornar-hi en la segona entrega.

‘Agnes Varda’
Imma Merino
Ed. de la Ela Geminada
Agnes Varda és una de les cineastes més interessants de la contemporaneïtat, a cavall de la ficció i el documental. Imma Merino convida a endinsar-se en la seva obra, coincidint amb l’exposició que li dedica el CCCB aquest mes: “M’ha interessat la gent amb dificultats, els marginats, els malvolguts, els mal compresos. Però no he filmat mai gent que menyspreo o que no estimo”

‘Pobles medievals de Catalunya’
Ireneu Castillo
Redbook Ed – L’Arca.
Voleu idees per a les vostres vacances? Voleu conèixer més a fons el passat medieval català? En aquest llibre, l’historiador Ireneu Castillo proposa un recorregut per mig centenar de pobles que conserven l’estructura d’aquella època i permeten al visitant imaginar un viatge en el temps. De Montfalcó Murallat a Sant Martí d’Empúries, un itinerari pels més i menys coneguts.

Teresa Costa-Gramunt

Joan Salvat-Papasseit
Autor text: Pep Molist
Autor il·lustracions: Christian Inaraja
Editorial: El Cel i la Nansa edicions
Lloc i any d’edició: Vilanova i la Geltrú, 2023
Pàgines: 38

El proper dia 7 d’agost de 2024 farà 100 anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, molts dels versos del qual són recitats de memòria, una de les majors glòries a què un poeta pot aspirar. La memòria és la nostra petita eternitat aquí, a la terra, i una prova de l’estima i de l’admiració del públic per l’obra que en una vida tan curta va inspirar Joan Salvat-Papasseit, nascut a Barcelona el dia 16 de maig de 1894. Només tenia 30 anys quan va morir de tuberculosi.
Joan Salvat-Papasseit està considerat un poeta del poble, de la classe treballadora, perquè del poble i de la classe treballadora procedia, i és admirable la seva trajectòria humana a desgrat de les condicions precàries que va viure des del començament. Els seus pares, Joan i Elvira, no sabien llegir ni escriure com tanta gent de l’època. El pare era fogoner en un vaixell i passava molt de temps fora. La mare feia diverses feines per tirar endavant la família. El petit Joan no va anar a l’escola fins a la tràgica mort del seu pare. Aleshores va entrar a l’Asil Naval, un orfenat escola. Hi va viure des dels 7 fins als 12 anys, amb 80 nens més. Al vaixell la vida era dura, els nens havien de netejar i fer guàrdies, però des de coberta el jove Joan contemplava el port i les estrelles. Ports, mariners i estrelles bastiran tants dels seus futurs poemes.
Quan va abandonar l’Asil va fer feines d’adroguer, de mosso… En aquest moment va descobrir el plaer per la lectura, quan es va fer soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, “una entitat que treu la cultura al carrer i en fa bandera de llibertat”, escriu Pep Molist al llibre Joan Salvat-Papasseit (Cep i la Nansa edicions), que s’acompanya d’unes esplèndides il·lustracions de Christian Inaraja.
L’any 1912 es va enamorar de Carme Eleuterio, pentinadora de la Barceloneta, i l’any 1914, amb 20 anys, estava disposat a fer la revolució per canviar la vida i la societat mentre va escrivint una poesia que és tot llum, tot passió, tot amor, tot fraternitat.. Joan Salvat-Papasseit va viure tots aquells anys entre la bohèmia i el socialisme, entre la feina al port com a vigilant nocturn mentre passa nits sota els estels… Totes aquestes experiències seran la matèria literària d’un dels autors més rellevants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Joan Queral Maganto

Em dic, o millor dit em deia, Joan. Vaig morir ahir. No vaig sentir res. Portava quasi dues setmanes amb un dolor al pit que va començar sent molt lleu però que cada dia que passava s’anava aguditzant i m’oprimia. Des d’ahir no em fa mal res.

La companyia de decessos ha complert. No va trigar ni una hora a venir a casa un comercial a qui va avisar la meva assistenta, la Rosa, després de trobar-me al terra del despatx. Quina escena es va trobar la pobra quan em portava el cafè de la tarda. Quin ensurt!

Encara que…, no n’estic gaire segur però crec recordar que després del primer sobresalt em va mirar amb incredulitat i em va dedicar un parell de frases despectives referides a la meva mare i el meu merescut final. La veritat és que ja feia temps que sospitava que no em tenia en gran estima i ara ho he pogut constatar.

No em va tocar ni va intentar reanimar-me. Tampoc hauria servit de res. Va ser l’Andreu, el porter, qui va aixecar el meu cos de terra i el va dipositar sobre el sofà de pell en què tants cops havia descansat de la meva feina d’escriptor i que ara, sense pretendre-ho, es convertia en el meu tàlem on descansar les meves despulles fins que els empleats de la funerària vinguessin a recollir-me.

Es va obrir la porta i va aparèixer un home desconegut que després de mirar-me fixament va sentenciar que era mort. Vaig pensar per un moment en tot l’esforç i diners que els seus pares havien invertit en la seva carrera universitària per tal que ara fos capaç d’adverar quelcom tan evident com era el meu òbit.

Sense temps per a més disquisicions van entrar un parell de desconeguts amb bates grises que àvidament em van traslladar del meu còmode sofà a una llitera metàl·lica amb la qual, i després de cobrir-me amb una mena de llençol de plàstic, em van desplaçar fins a fora de casa meva i em van introduir en un vehicle.

I aquí estic, exposat en aquesta sala com si fos la mòmia d’algun cèlebre faraó egipci esperant que obrin la porta del museu perquè els visitants el puguin admirar.

És sorprenent que ningú hagi estat capaç de recordar el meu desig, expressat en mil ocasions, de no ser utilitzat en el meu funeral com a epicentre del reencontre de tots aquells que mai van tenir importància per a mi i per als quals tampoc jo vaig ser rellevant.

Això deu ser cosa de la meva ex. Segur que amb aquest comiat multitudinari voldrà demostrar a més d’un que encara m’estimava, que va ser ella qui va lluitar pel nostre amor i que vaig ser jo qui va rendir la nostra relació davant la feina i el meu ego d’escriptor.

En certa forma potser tenia raó. No vaig poder ni voler continuar amb una vida buida i erma que ressecava la meva inspiració convertint-se en una terrible sequera vital i professional. Ella no m’aportava res. Ni inspiració ni afecte. El nostre final com a parella va ser explosiu. Una bona quantitat de diners i algunes propietats van apaivagar la seva explosivitat. Ella és així.

Vaja! Parlant de la reina de… Ja es aquí! I… plora! Lídia, que falsa que ets!

Estàs maca! La veritat és que plorar sempre t’ha anat bé. Feia temps que no ens vèiem. Ostres! Què fas?

M’has besat! Això sí que no m’ho esperava. Bé, tampoc m’esperava veure’t acompanyada i menys en aquestes circumstàncies.

No vull esguerrar-te la festa, Lídia, però t’has adonat que aquest jove podria ser el teu fill? On l’has trobat?

Què li has donat? Bé, no sé què dir encara que potser l’únic que se m’acut és felicitar-te per aquesta segona joventut i dir-te que aprofitis l’ocasió, cosa que jo ja no podré fer. Torno a dir que et veig fantàstica, com no t’havia vist des de fa molt de temps, des que ens vam desenamorar, aquest verb que mai m’ha agradat però que sempre he portat com una llosa a la meva vida.

Em recordo de la Pilar. Una dona a qui vaig estimar abans que a tu i que va ser potser el meu veritable amor. També ella va haver de patir-me. Va haver de suportar el meu caràcter canviant, els meus dubtes, les meves pors i finalment el meu abandonament. Un bon dia, sense avís, la vaig deixar. No me’n vaig acomiadar. No vaig donar cap explicació. No vaig ser capaç. L’estimava, però no podia sentir que la nostra vida pogués ser en comú. Ella mereixia més i havia de tenir la seva oportunitat. Mai vaig ser capaç d’explicar-l’hi i ara, evidentment, ja no podré fer-ho. No sé si sap el que ha passat. Potser se n’assabentarà pels diaris. Potser em plorarà. Potser no.

I aquest, què fa aquí? Julià, si us plau, ves a la merda! Si ets la persona que m’ha amargat aquests darrers dos anys! Tu, que et deies amic i que havies de representar-me davant les editorials. Tu, que havies de ser el meu pilar i protector davant les exigències d’aquells que desconeixen el procés de creació literària i que només veuen en l’escriptor la forma d’obtenir importants ingressos editorials. Vas trair-me. Eres el meu amic, el meu confident, qui millor em coneixia. Sabies que no era el meu millor moment personal ni professional i tot així durant dos anys m’has obligat a escriure sense parar per tal de complir uns contractes que com tots els contractes suposen unes obligacions difícils quan del que es tracta és de crear.

Julià, si no et faig fora és simplement perquè no puc.

I vosaltres, Pere, Antònia, Josep… què feu aquí? Estic sentint el que dieu i no faig més que sorprendre’m.

Esteu parlant de mi com si us importés? Quan us he importat? Pere, dius que darrerament em notaves fred i distant? Com pot ser si fa més d’un any que no ens vèiem. I tu, Antònia, que des que em vaig separar de la Lídia no havies tornat a parlar-me, com pots dir que jo havia canviat molt? Qui de vosaltres sabia res de mi? Mai us vaig interessar. Mai vaig formar part de les vostres vides, com vosaltres tampoc heu format mai part de la meva.

La veritat és que no tinc veritables records amb vosaltres que ara em fessin parlar de moments, no ja feliços, sinó només agradables. No ho sé, potser el dia que em van entregar aquell premi de la crítica en què tot van ser afalacs, abraçades i petons.

Tot em semblava ideal, fins que algú de vosaltres va voler magnificar-me amb una sèrie de virtuts que mai he tingut. Aquestes paraules per tots aplaudides em van confirmar com de lluny estàveu de mi.

No he tingut mai amics. He tingut por d’obrir-me als altres. Les meves aficions a la lectura i després a l’escriptura no van afavorir les meves relacions. Tinc una idea molt personal del què i com ha de ser una amistat, sense que fins ara hagi aconseguit compartir-la amb ningú.

Si us plau, per què no marxeu? No feu això més patètic. Deixeu-me marxar sol i tranquil.
I ara, què passa? On em porten? I tota aquesta colla, on va?
Ostres, no! Ara una cerimònia… religiosa? Com podeu fer-me una cosa així?
Veieu com no em coneixíeu? De petit vaig anar a un col·legi de capellans. No, no vaig patir tocaments ni abusos, tot el contrari, sempre em van respectar i reconec que vaig tenir un ensenyament exemplar. D’aquells capellans vaig aprendre a estimar la literatura, la història i la filosofia. Però mai els perdonaré aquelles misses matutines de quasi una hora de durada i en llatí. Mai oblidaré aquella insistència a voler adoctrinar, en el que ells anomenaven la fe, unes pobres criatures, fills d’obrers i represaliats pel règim, als quals l’oració no ens suposava cap millora espiritual sinó una autèntica contradicció amb el món real. Va ser la percepció d’aquest intent d’adoctrinament el que va acabar amb la meva fe primerenca.
Vam aprendre a llegir, escriure, les quatre regles i més endavant història, filosofia o geometria, però mai ens van educar en la relació amb els altres, en l’amistat o la diversitat. Tot el contrari, ells van ser els que em van empènyer a la meva solitud.

I ara veig que un capellà que ni conec ni em coneixia està parlant sobre el germà Joan (dec ser jo) i diu que va ser un gran amic dels seus amics i una gran persona amb tothom, a més de ser un molt bon escriptor. Anem a veure, mossèn, vostè no pot parlar sobre aquell que no coneixia, ja que això li comporta el risc que algun dels presents pugui, si més no, riure’s de vostè.

Amic dels meus amics? De quins amics parla? Miri, no ric perquè la meva situació aquí de cos present no m’ho permet. Gran persona amb tothom? Amb qui?, si no em relacionava amb ningú. Si ni tan sols la Rosa, la meva assistenta, em suportava i si ho feia era a canvi d’un sou. Bon escriptor? Quants relats meus ha llegit?

Miri, mossèn, si vol dir qualsevol cosa digui la veritat. En Joan, jo, a qui vostè no coneixia, era segons li han dit un perfecte desconegut per a tothom. No sortia, no es relacionava amb quasi ningú i quan ho feia era per qüestions professionals com amb en Julià. No interessava a ningú ni tampoc ningú li interessava a ell. És a dir, tota aquesta colla que omple la sala on vostè actua potser no saben ni tan sols el nom del difunt. Miri, li diré més, no vaig ser una bona persona. No vaig voler ser-ho. No vaig tenir cap necessitat de ser-ho.

No allarguem més aquesta pantomima. Si ha de complir amb la seva feina digui les seves pregàries, quatre lloances sobre la meva persona i beneeixi el meu cos amb l’aigua beneïda del dimoni i anem fent feina.

Bé, sembla que el capellà ha acabat la seva actuació. I ara, com al final de les estrenes teatrals, l’actriu principal i en aquest cas també productora, la Lídia, encapçala totes les atencions dels assistents, que tracten de consolar-la de la seva pèrdua.

Si us plau, deixeu-me marxar. Que em vinguin a buscar per portar-me al forn crematori i posar fi a aquesta farsa.

Bé, sembla que em fan cas. S’ha acabat l’espectacle. No m’havia fixat fins ara en el fons de la sala. M’ha semblat veure la Pilar. Potser amb ella jo hauria estat una altra persona. O potser no. Ja és tard per saber-ho.

Aquest parell de mossos m’estan encaixant en els rails pels quals han de desplaçar el meu taüt fins al forn crematori.

Això comença a moure’s. S’ha obert la porta del forn.

Adeu.

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret

Jordi Remolins

Hi havia una època on la BBC era la reina de les sèries de televisió, i on tots plegats teníem assumits que en aquesta matèria la majoria d’actors que hi apareixien ho feien perquè no havien obtingut prou reconeixement per ser-ho de cinema. Però ara mateix si no t’empasses catorze sèries l’any a la pantalla del telèfon mòbil mentre camines pel carrer o condueixes el cotxe, ets un perdedor i un desubicat. Digueu-me nostàlgic o que tinc esperit de contradicció, perquè jo no sóc d’aquest món.

Malgrat tot, és inevitable que de tant en tant em deixi arrossegar pels comentaris positius que escoltes en referència a alguns serials. D’alguns no n’he superat el primer episodi, com The Wire o Breaking Bad, segurament per culpa meva, però d’altres m’han donat grans satisfaccions. És el cas de Los Soprano, The Big Bang Theory, True Detective i sobretot Fargo. L’última que em va enganxar va ser la primera temporada de The Girlfriend Experience, la inquietant història d’una estudiant i becària que s’introdueix en la prostitució de luxe, allò que anomenem escort en llenguatge políticament correcte, o puta en el més planer.

El fet que la protagonista sigui Danielle Riley Keough, neta d’Elvis Presley i fillastra durant dos anys de Michael Jackson, amb escenes de sexe que no són ben bé explícit però que s’hi acosten bastant més que en la majoria de produccions, juga a favor seu. Però també ho fa una interpretació que des de la meva absoluta ignorància vaig copsar com a excel·lent, veient darrere de la Christine Reade que interpreta, a una autèntica sociòpata/psicòpata, com la versió femenina i pertorbada de l’American Psycho que va narrar Bret Easton Ellis. La diferència rau en el fet que l’un no tenia problema per matar, i la Reade prefereix canalitzar les seves obsessions cap a la pràctica del sexe recompensat o per plaer, i la satisfacció plena dels seus clients.

Basada en la pel·lícula homònima de Steven Soderbergh, The Girlfriend Experience deixa molt més pòsit del que podria semblar aparentment, i obre arestes gens amables d’allò que coneixem com a condició humana. I és que quan ens posen un mirall a l’interior del nostre cervell, el resultat que n’obtenim no sempre és tan beneficiós com el que desitjaríem aconseguir.

Per cert, vaig intentar-ho amb la segona temporada, i no vaig poder. Hauré de perseverar.

Joan Millaret i Valls

Els homes durs també ploren

‘Bikeriders. La ley del asfalto’ escrita i dirigida per Jeff Nichols, cineasta nord-americà responsable de films tan notables com ‘Take Shelter’ (2011), Mud’ (2012) o ‘Midnight Special’ (2016). La pel·lícula està ambientada a la dècada dels seixanta i retrata l’auge i caiguda del club de motards “The Vandals” en una època marcada per l’esperit de revolta i els canvis profunds de la cultura nord-americana enmig de l’escalada bèl·lica al Vietnam. Es tracta d’un film mitificador que transmet l’admiració i fascinació d’una cultura motera a través del culte a les caçadores de cuir, els posats xulescs i desafiadors i les motos d’alta cilindrada.
Un film inspirat en el llibre de fotografies homònim de Danny Lyon publicat originalment en 1968 i que s’estructura retrospectivament a la manera d’un reportatge a través d’una sèrie d’entrevistes de l’estudiant Dany Lyon (Mike Faist) com la que fa a una dona que va viure aquests rugents i salvatges anys, Kathy (Jodie Comer). Kathy descriu el seu enamorament instantani de Benny (Austin Butler) en un bar freqüentat per membres de ‘The Vandals’, un club de motoristes del Mitjà Oest liderat per l’adust Johnny (Tom Hardy).
‘Bikeriders. La ley del asfalto’ és un film testosterònic, moltes vegades, amb preeminència masculina i batusses a cops de puny o amb navalla. Un submon de vincles estrets, codis i comportaments que viu una sotragada forta amb el temps amb la irrupció d’actituds cada cop més violentes o criminals. Una cultura de paios durs com el mateix Benny, un jove que no es queixa mai dels cops rebuts o les doloroses ferides infringides, incapaç de deixar anar cap llàgrima, però que es trenca quan ha de plorar la pèrdua d’un amic íntim, l’esfondrada definitiva del seu món.
La pel·lícula de Nichols aprofita per recordar-nos un film emblemàtic que retratava aquest fenomen, ‘Salvatge’ (1953, Laszlo Benedek), amb un jove Marlon Brando, emès per televisió. També s’esmenta un film conjuntural del fenomen contracultural i de fi d’època com ‘Easy Rider’ (1974, Dennis Hopper). Detectem també un homenatge implícit a un altre film mític sobre les turbulències de la joventut americana de la postguerra, ‘Rebels sense causa’ (1955, Nicolas Ray). Igual que es fa inevitable esmentar un parentesc més recent amb aquell preciós film d’amistat fraterna ‘La ley de la calle’ (1983, Francis Ford Coppola). Enmig de l’ampli repartiment cal destacar en papers secundaris la presència de Michael Shannon, un habitual en la filmografia de Jeff Nichols.

L'endemà de Sant Jaume, el calendari marca Sant Joaquim i Santa Anna

Josep Ballbè i Urrit

L’endemà de la diada de Sant Jaume, el calendari ens marca la de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. En cap punt dels evangelis no trobem una mínima referència als pares de Maria. La seva història apareix en el protoevangeli de Jaume, un text apòcrif. Són noms que, a hores d’ara, ja no es posen a gaire nadons. Se’m podrà etiquetar de nostàlgic, clàssic o carrincló. Tanmateix, crec que la moda de fer la tria lluny de les nostres tradicions no fa res més que allunyar-nos d’essència i arrels. Voler fiar-ho tot al llenguatge dels milennials, la buidor de les xarxes o les parides dels influencers i el TikTok certifica la superficialitat malaltissa d’una societat prou desorientada iperduda.

Encara sort en tenim que la paremiologia i el costumari romanguin vius de la mà d’autors i poetes com els emblemaàtics Joan Amades, Miquel Martí i Pol, Josep-Maria Espinàs, Josep Pla, Salvador Espriu o el mateix Joan-Manuel Serrat… Per tot plegat, copio avui el bon costum d’en Salvador Alsius que, en la primera etapa de TV3, en cloure els Telenotícies, amenitzava el comiat amb referències al santoral de la jornada.

En aquest pic àlgid de l’estiu, el raïm primerenc va agafant color. Encara, però, no té l’estat de dolçor idoni. Seria fàcil pensar que la rima entre aquest fruit i un dels sants d’aquests dies ens hauria de regalar força adagis amb presència d’ambdós. Per contra, tan sols n’he trobat un parell: Per Santa Anna i Sant Quim, tenim raïm i La vinya de Sant Joaquim, molta planta i poc raïm (es diu de les coses de gran aparença i poc profit). Santa Anna sol ésser molt més prolífica en aquest sentit: Per Santa Anna, raïms a la parra; Per Santa Anna, vinya pintada; Pluja per Santa Anna, ja és tardana; Si plou per Santa Anna, aigua per una setmana; Si plou per Santa Anna, plou un mes i una setmana; Si plou per Santa Anna, plou un mes i una setmana i omple el fruit a l’avellana.

Tant de bo que les nostres escoles facin per recuperar temes nostres de sempre! Al cap i a la fi, esdevindrà una manera magnífica d’instruir la mainada del futur en el conreu d’uns valors i uns esquemes vitals molt adients al bell mig d’aquest desori que ens toca ballar.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers