Jordi Vilarrodà

Coincidint amb els 50 anys de l’execució de Salvador Puig Antich, noves dades confirmen la gran manipulació que es va produir al voltant de la farsa judicial que va acabar amb la seva condemna a mort. El periodista Jordi Panyella (Barcelona, 1966) aporta noves informacions sobre el cas a la reedició del llibre ‘Salvador Puig Antich, cas obert’ (Angle Ed.). Servirà de base a un muntatge teatral que s’estrenarà a la tardor a la presó Model.

Situem-nos. Salvador Puig Antich, militant anarquista, condemnat a mort per –presumptament– haver mort un policia durant un tiroteig, l’octubre de 1983. Executat al garrot vil el 2 de març de 1974 a Barcelona, quan tenia només 25 anys. Hi ha dubtes raonables que realment ell hagués mort l’agent?
Raonabilíssims. Només es pot condemnar una persona, en el procés judicial que sigui, si el tribunal o el jutge que assumeix el cas no tenen cap mena de dubte de la culpabilitat. Hi ha aquell llatinisme tan clar, in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor de l’acusat”). I en el cas de Puig Antich, els dubtes sobre la mort del policia Francisco Anguas són tan clars que no se’l podia condemnar de cap manera. I menys a la pena de mort, és clar. Jo sempre resumeixo el cas en una frase que em sembla que permet entendre-ho tot: Puig Antich no era innocent, en el sentit que era un militant revolucionari en una organització que volia canviar el sistema… però no era culpable del crim pel qual va ser condemnat a mort i brutalment executat.

Ell admetia que havia disparat enmig d’un tiroteig en què hi havia una gran confusió. Però tenia més aviat la sensació que era a ell a qui volien matar. De fet, el van ferir i va quedar amb la mandíbula destrossada.
Se’l condemna per un atemptat terrorista. I tots sabem el que és un atemptat terrorista: es fixa un objectiu i es va contra aquest, preparant-ho tot. En canvi, els fets que van desencadenar la mort del policia Anguas van passar en una porteria petita d’un immoble, al número 70 del carrer Girona, en una acció policial que anava per detenir uns militants. En el trànsit d’aquesta acció –que essencialment és una baralla entre uns i altres– en Salvador treu una arma i dispara. Amb ànim de fugir, no de matar, i d’això no n’hi ha cap dubte. La policia també dispara. De l’anàlisi de totes les proves i dels testimonis amb què parlo, la deducció és claríssima: va haver-hi foc policial, que també podia ser el causant de la mort de l’agent.

Consta, per aquests testimonis, que va haver-hi molta pressa per recollir les bales que havien quedat al lloc dels fets. És en aquest moment quan es comença a encaminar el procés per culpabilitzar Puig Antich?
Des del minut zero del cas. Començant pel que ara en diríem el relat. La nota que fa la Policia Nacional parla d’el asesino. La presumpció d’innocència no existeix. I s’actua sobre les proves per eliminar qualsevol indici de participació del cos en el tiroteig. I centrar les proves només en una persona, en Salvador, perquè la condemna fos fàcil i l’execució, inevitable.

És clar que l’any 1974 encara érem en la dictadura, però tot i així es fa estranyíssim llegir que l’autòpsia del cos del policia no es fa en una hospital o una morge. Es fa en una comissaria!
Tot és inversemblant, i sobretot indignant. Adverteixo el lector del llibre que s’emprenyarà, i es preguntarà: d’això també van ser capaços? I la primera és avui impensable, com molt bé diu. Amb el policia mort a l’Hospital Clínic de Barcelona, on l’any 1974 hi havia als baixos les dependències de l’Instituto Anatómico Forense –on es feien les autòpsies–, el cap superior de la Policia Nacional demana que se li entregui el cos. Per fer l’autòpsia a la comissaria del carrer d’Enric Granados! Un lloc petit, que en absolut no està preparat. Al llibre explico les circumstàncies en què es va treballar, aconsegueixo parlar amb un auxiliar de l’autòpsia que acompanyava els metges amb l’instrumental i que relata com es va fer. I encara més greu, la mentida que s’aixeca en l’informe d’autòpsia que s’aporta al judici.

Quina és aquesta mentida?
Els metges que certifiquen la mort, abans de l’autòpsia, veuen cinc trets en el cadàver. En l’informe de l’autòpsia només se’n van recollir tres… per què? Perquè la policia ha dit que Puig Antich dispara quatre vegades, tres bales que van al cos d’Anguas i una en un graó de l’escala. El forat encara hi és. I si la gent ho va a veure podrà comprovar una altra mentida: és un impacte frontal. Qui el va fer, havia disparat de cara al graó. En canvi, la policia mateixa situava Puig Antich en un angle. Si hagués disparat ell aquell tret, la bala hauria entrat de biaix. O sigui, que tot estava pervertit.

Prenen declaració a Puig Antich. Aparentment, acaba resultant molt llarga…
Vaig parlar amb les infermeres que l’havien atès, i certifiquen que era impossible que gairebé sense poder parlar fes una declaració que ocupava vuit folis. És una declaració que munta la policia. I un darrer testimoni, dels molts que apareixen, és fonamental: la persona que l’any 1973 feia de secretari del Tribunal Militar de Barcelona, el que havia de jutjar Puig Antich. En aquell moment, un noi que feia el servei militar i li feien ordenar papers. Fins que un dia arriba la policia i li fan treure documents que els implicaven del sumari. Clarament, van anar a esbandir la seva responsabilitat. La indignació que va sentir aquest home va ser tan profunda que quan va acabar el servei militar va decidir anar-se’n a viure a l’estranger amb la seva dona, tan lluny com van poder. No suportaven el fet de seguir vivint en un país que havia fet allò a un jove, en Salvador, a qui no el van deixar arribar ni a complir 26 anys. Van estar uns anys al Brasil, espolsant-se el mal cos que els havia quedat.

Al setembre ocorren els fets, a final de desembre es tanca la instrucció del cas Puig Antich, la sentència és del gener i el 2 de març el maten. No és allò dels presos als Estats Units que passen anys al corredor de la mort fent apel·lacions. A qui li interessava que tot anés tan de pressa?
I es deixa un detall: la sentència és del dia 9 de gener, però és que el judici va ser el dia abans. I va durar un dia, amb aturada per dinar, és clar… He cobert molts judicis, i duren el que hagin de durar en funció de les proves proposades, el que se’n diu el dret de defensa. I poden durar setmanes amb testimonis, pèrits… En aquest cas, un dia. A testimonis que haurien estat clau, com els que van veure més impactes de bala al cadàver dels que deia l’autòpsia, no se’ls va ni deixar declarar. Va ser una farsa absolutament conduïda que sortís aquella sentència que deia “debemos condenar y condenamos a muerte”. Encara avui, cada vegada que ho llegeixes se’t glaça la sang.

Entremig del seu judici es produeix l’atemptat d’ETA on mor el general Carrero Blanco, president del govern d’Espanya. És cert que Puig Antich té consciència en aquell moment que això el perjudicarà? Com diu vostè al llibre, “el règim tenia pressa per venjar amb nova sang la sang vessada”?
Ell ho té claríssim. En Salvador rebia la visita reconfortant, dues vegades per setmana, de les seves germanes. Quan hi ha l’atemptat a Carrero Blanco, els transmet la certesa que això anirà malament. És cert, però no és tan determinant per si sol com una visió més àmplia del moment polític que vivia Espanya i la confrontació entre dos sectors del franquisme: un d’aperturista, que veia que el règim s’acabava i calia enfocar-ho tot cap a més obertura, i un altre que volia seguir pressionant. I per desgràcia, va guanyar aquest últim. Arias Navarro, que ha substituït Carrero en la presidència del govern, fa un discurs el mes de febrer de 1974 sobre la pervivència de l’espíritu del 12 de febrero –un programa de reforma moderada– però guanyen els durs. Amb l’execució de Puig Antich al garrot vil es volia transmetre a tota la societat el missatge que el règim era inflexible i ho continuaria essent sempre que fes falta.

En reviure tot això impressiona la crueltat amb què se signaven sentències de mort, i les motivacions. Però també la serenitat amb què un jove com Puig Antich afrontava el destí que veu a venir en un moment donat.
Ell va creure que no l’executarien. Des de l’any 1966 no hi havia hagut cap execució a l’Estat espanyol, i hi havia hagut fins i tot l’indult dels sentenciats a mort l’any 1970 en el Procés de Burgos. Però d’altra banda, era una persona compromesa, que sabia a què havien anat i assumia el paper que li havia tocat… evidentment, sense cap ànim d’acabar com va acabar. Al final, la seva serenor va ser encomiable.

Les noves dades que s’han conegut podrien servir perquè un dia o altre es revisés la sentència?
És l’afany de les germanes des de fa cinquanta anys, des del moment en què se l’executa. Elles sempre diuen que se’l feia passar com un cremaboscos. I jo sempre dic que més greu que el que va passar llavors sota la dictadura és l’actitud posterior que ha tingut la justícia de la democràcia espanyola. Per dues vegades es va portar el cas a revisió, amb proves noves de l’estil de les que aporta el llibre i que eren prou de pes com per reobrir-lo. I sempre s’ha denegat, l’últim cop amb dos vots de cinc favorables a la revisió. S’ha aixecat un mur, tot i que és evident que el cas Puig Antich s’ha de revisar. Però hi ha el temor que si s’obre la porta amb el cas Puig Antich vinguin al darrere desenes i desenes d’altres casos que tenen també el dret a ser revisats, començant pel del president Lluís Companys. És la demostració que la tan lloada transició espanyola té moltes mancances.

La commemoració dels 50 anys de l’assassinat de Puig Antich no s’acaba amb la nova edició del llibre. A la tardor el procés de Puig Antich es posarà en escena, i en un lloc molt significatiu. Què serà, el que veurem?
A la presó Model de Barcelona hi haurà la posada en escena d’una obra de teatre que beu del llibre que he escrit. Un projecte molt potent, en el qual fa mesos que estem treballant i que hem finançat a través de micromecenatge. Serà emocionant veure fet realitat un projecte que fa anys que tinc: donar la veu a Puig Antich damunt d’un escenari. La dramatúrgia serà a càrrec de Mercè Sàrrias i la direcció, de Jordi Pérez Solé. Hi intervenen les actrius Carme Sansa i Bàrbara Roig, a més de Marc Pujol en el paper d’en Salvador. I al darrere, un servidor com a impulsor i aprenent d’aquest món apassionant del teatre. És una veu ideal per continuar pressionant amb aquest clam de veritat, justícia i reparació, des del lloc mateix on ell va estar empresonat i va ser terriblement executat.

El recinte de la Fàbrica acollirà parades, tallers i degustacions de tomàquets de varietats del Vallès Oriental

Josep Villarroya

La Fira del Tomàquet, organitzada pel Consell Comarcal i l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana, retorna a la tradició i se celebrarà en dos dies, aquest cap de setmana. Comptarà amb el seu habitual mercat i amb altres activitats com tallers i visites. Els actes es duran a terme de 9 del matí a 2 del migdia al Centre Cívic i Cultural La Fàbrica.

“L’eix central de la fira és el mercat. Allà hi exposarem les diverses varietats de tomàquets i productes que l’acompanyen, com el pa o conserves”, destacava Carme Garrido, tècnica del sector agroalimentari del Consell Comarcal.

També es realitzaran altres activitats com tallers, visites a l’hort de l’Espelt, tasts i un show cooking. Com a novetat, s’habilitarà una zona de descans amb un foodtruck, on els visitants podran prendre alguna cosa.

Ronçana Comerç Actiu també s’ha sumat a la festa amb un parell d’iniciatives. Durant tot el mes, els restaurants Can Farell, La Bimba, La Mama i Vostra Pizza ofereixen plats que tenen com a protagonista aquesta hortalissa.

L’entitat sorteja 3 vals de 50 euros entre les persones que els tastin. Aquest cap de setmana, els tres primers establiments oferiran un menú especial elaborat especialment per a la jornada.

Segons Francesc Bonet, alcalde de Santa Eulàlia i president de la Mancomunitat de la Vall del Tenes, “forma part del poble i promociona productes locals i de qualitat”. A més, les pluges de la primavera han permès als productors presentar-se amb una bona collita de tomàquets.

En la fira hi col·laboren Llavors Orientals, Fundesplai, El Molí d’en Vendrell, el Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental i Vall del Tenes Agrària, a més de la Diputació, la Xarxa de Productes de la Terra i Turisme Vallès.

El programa

El programa d’activitats de la fira començarà a la mateixa hora dissabte i diumenge a 1/4 de 10 del matí amb una visita guiada a l’hort de l’Espelt a càrrec de Llavors Orientals.

A 1/4 d’11 començaran els tallers familiars de paper reciclat amb llavors de tomàquet, dissabte i el taller anomenat “Què és la pometa? Una poma o un tomàquet?”, a càrrec de Fundespai.

A 1/4 d’1, tant dissabte com diumenge, es farà un tast de varietats antigues a càrrec de Pep Salsetes i Ruben Hernández.

Dissabte la fira continuarà a la 1 del migdia amb un show cooking amb l’elaboració de tres tapes fetes amb tomàquets de varietats locals a càrrec del Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental.

I diumenge també a la 1 del migdia un maridatge de cerveses, tomàquet i formatge a càrrec de Comic Beer. Acabarà a 3/4 de 2 amb un vermut musical amb The cooper band.

El cicle d’estiu de Sant Hipòlit va acabar amb el primer concert en solitari del cantant a Osona

Eudald Puig

Amb el tema Tots a casa xiulen, versió d’Anyone Can Whistle del compositor Stephen Sondheim, va començar Guillem Gisbert el seu concert de dijous a Sant Hipòlit. La primera actuació a Osona des que va publicar el seu primer disc en solitari, Balla la masurca!, havia despertat expectació. Feia dies que s’havien exhaurit les entrades per a l’Amfiteatre, el lloc escollit per a aquesta actuació que tancava el cicle Artot, un clàssic de l’oferta cultural d’estiu que enguany ha celebrat la 18a edició. .

Poc abans de començar el concert, en declaracions a EL 9 TV, Guillem Gisbert confirmava que aquest seria, com la resta de concerts de la gira, “la presentació d’un nou disc que estic defensant”. És a dir, un repàs als 11 temes que integren Balla la masurca! i alguns afegits de versions com la inicial, però molt poca concessió a la nostàlgia de Manel. Només tenia previst interpretar-ne, cap al final, Ai, Yoko. Perquè el que va ser cantant de Manel durant 15 anys és molt conscient de la nova etapa que ha iniciat, “recuperant idees que havia tingut de cançons” i que havien quedat al calaix i fent-ne de noves.

Així van sonar temes del nou treball que ja s’han fet populars en els quatre mesos de vida que porta com Les dues torres, Empatia total, Els gegants de la ciutat, Miracle a Les Planes o la que dona títol al treball. Sense oblidar Waltzing Matilda, cançó del folklore australià que també va portar al seu terreny un mite com Tom Waits. Tot això amb una banda de la que forma part, a la guitarra, l’osonenc Jordi Casadesús. Al seu estudi de Centelles s’hi han gravat alguns dels temes. És inevitable reconèixer en aquest Guillem Gisbert el de Manel (les lletres, al cap i a la fi, venen de la mateixa mà). Però vol seguir un altre camí, el públic l’hi està acompanyant i ell mateix diu que Balla la masurca! és “el primer d’aquesta altra línia que tindré… i que en faré més”.

ARA, AL MACROCLIMA

La propera data marcada a l’agenda de Guillem Gisbert és la setmana que ve, en aquest cas al festival Macroclima de Camprodon. La nit del divendres 26 actuarà al parc de la Mare de la Font compartint escenari amb Clara Peya i Ferran Palau.

El 21è Festival Nits de Cinema Oriental ha omplert les sessions de L’Atlàntida i de la Bassa dels Hermanos

Jordi Vilarrodà

Del Japó, protagonista de les primeres sessions, a l’Índia, que aquest dissabte protagonitzarà la darrera nit multitudinària. Un viatge per l’Àsia que Vic està fent aquesta setmana en la 21a edició del Festival Nits de Cinema Oriental en companyia d’una gran quantitat de públic. El que ha omplert cada nit la Bassa dels Hermanos en la imatge clàssica del festival i el que també ha desfilat durant el dia per L’Atlàntida, on tenen lloc la resta de sessions.

La història estiuenca i d’amistat Sabajakan va ser la primera en l’escenari més popular, però durant el dia ja s’havien pogut veure a L’Atlàntida films que poden optar a premi, com l’homenatge al cinema casolà de Singles, de Kazuya Konaka. Dimecres passava per la pantalla Back Home, història d’un nen que a vegades també veu morts i que es barreja amb mitologia xinesa tradicional, en aquesta producció procedent de Hong Kong. A la nit la Bassa es tornava a omplir amb la seqüela de la història coreana d’espases i alienígenes Alienoid (la primera de la sèrie s’havia pogut veure el dia abans). Aquest dijous s’esperava el tancament de la jornada de l’acció policial de Hunt the Wicked, també hongkonguesa i en première internacional. Cada vegada hi ha més productores asiàtiques que veuen el festival de Vic com el lloc “on poden veure la primera reacció del públic a les seves pel·lícules”, explica Quim Crusellas, director del festival.

El culte al cinema asiàtic i les seves figures més destacades es fa present en els homenatges que el festival els dedica. Enguany, a Minoru Kawasaki, el director japonès de llarga trajectòria que porta la fantasia al límit en els seus films fins al punt del surrealisme. La seva darrera pel·lícula, que aquest dijous al migdia es presentava a L’Atlàntida, n’és un bon exemple: Den Ace Chaos, amb un superheroi d’estil Ultraman que defensa el Japó de les amenaces més estranyes. I tot rodat, com sempre fa, amb un punt artesanal que Kawasaki (convidat a festivals com els de Sitges o Donosti) defensava dimarts al rebre el premi: “Estimo aquestes pel·lícules amb trampa i cartró, són la passió de la meva vida”, explicava en japonès, en un parlament que després va ser traduït al català. El realitzador reconeixia que “es poden considerar molt estranyes”, i que aquest estil era gairebé més valorat “aquí que al Japó”. L’agregada cultural del consolat del Japó a Barcelona, Anzu Maekawa, expressava la satisfacció de veure que el cinema japonès “a tants quilòmetres de distància ha captat els cors de joves i grans”. I Quim Crusellas remarcava el paper del Festival Nits en un Vic divers, “perquè la integració ha de ser sempre un camí d’anada i tornada” i també la implicació de joves voluntaris en l’organització del certamen.

Queden tres dies de festival, i algunes cites molt destacades, amb l’Índia com a protagonista. D’aquest país ve Aatmapamphlet, un altre dels films candidats al premi que es podrà veure aquest divendres a L’Atlàntida. El director Ashish Avinash hi planteja un relat d’amistat com a superació de les diferències socials de casta, en un film d’autor. També és índia, òbviament, la darrera pel·lícula de la Bassa, Hanuman, amb espectacularitat i fantasia barrejades en una de les sessions imprescindibles per als nitòmans. Sense oblidar la que es veurà divendres en aquest escenari, la producció xinesa Never Say Never, basada en la història real d’un boxejador que vol entrenar infants de zones rurals. I el film mongolès I Only I Could Hibernate, primer film d’aquest país que ha estat a Canes i que arriba a Vic en estrena a l’Estat espanyol.

S’inicia aquest divendres al claustre del monestir amb el clàssic concert de música per a cobla

Isaac Muntadas

Des d’aquest divendres fins al 31 d’agost, el claustre del monestir de Santa Maria acollirà la 45a edició del Festival de Música de Ripoll, organitzat per l’associació Amics de la Música. Un certamen que, en el seu moment, va néixer arran dels concerts benèfics que feia la soprano Montserrat Caballé per a la que és ara Fundació MAP. El de Ripoll és el festival amb més trajectòria del Ripollès i Osona. Joan Colomer, d’Amics de la Música, apuntava que el festival combina “la música clàssica, el jazz i la música popular, tot i que a vegades hi afegeix pinzellades d’altres estils”. El certamen, que enguany tindrà nou concerts, començarà a 2/4 de 10 del vespre, amb el concert de sardanes i música de cobla que organitzen amb l’Agrupació Sardanista i que anirà a càrrec de la Cobla Sol de Banyuls.

Dissabte, a 2/4 de 6 de la tarda, serà el torn de l’audició de música de cambra dels alumnes del 35è Curs d’Interpretació Musical, que s’està portant a terme des del 13 de juliol amb un total de 32 alumnes. El mateix dissabte a la nit serà el torn del concert de joves promeses amb els pianistes Joel Andrés i Martí Sobrado. Les dues actuacions seran gratuïtes, com també ho seran els concerts de cloenda del curs d’aquest diumenge, un al matí i un a la tarda. La resta de concerts tindran un preu de 18 euros (12 per als socis d’Amics de la Música) i es faran al claustre del monestir, que té capacitat per a unes 200 persones, tot i que es pot ampliar l’aforament fins a les 350.

El 27 de juliol serà el torn de la professora del curs Mariona Oliu a la viola, acompanyada de Miquel Villalba al piano, mentre que el 3 d’agost hi haurà un recital líric que comptarà amb la soprano Lucía García, la mezzosoprano Yeraldín León i la pianista Anna Crexells. El 9 d’agost, Manuel Sánchez a la guitarra i Jordi Massó al piano interpretaran peces com el Concierto de Aranjuez, mentre que una de les actuacions més curioses serà de l’Aspidistra Drawing Room Orchestra provinent de Londres, que vindran amb una proposta de música de cafè o clàssica lleugera. El festival el clourà el 31 d’agost el clarinetista Oriol Romaní, que vindrà amb un quintet i oferiran jazz a l’estil de Nova Orleans.

EL 9 NOU

Maratafolk celebrarà aquest dissabte a partir de les 8 del vespre la 21a edició a la plaça de Marata amb diferents actuacions musicals i un sopar. El festival de música folk començarà amb l’actuació del duet Alosa, format per Giulietta Vidal, veu, i Irene Romo, violoncel. Amb una visió compartida de la música, han aconseguit captivar un públic ampli a través de les seves interpretacions úniques i la seva capacitat de fusionar tradició i modernitat. La vetllada continuarà amb Miquel Gil, que ja va actuar al Maratfolk del 2007. El músic i cantant de Catarroja presentarà en aquesta ocasió el nou disc, ‘Viatger’ (Menuda Gràcia, 2024), un recull de 10 cançons que es mouen entre les musicacions de poetes, música tradicional i peces d’autoria pròpia. Gil ha experimentat més que mai amb les eines d’edició digital, sense alterar, però, l’essència de la seva obra. Després del sopar popular, a partir de mitjanit, serà el torn del grup empordanès La Puça, que arribarà amb els seus instruments essencialment acústics i bàsicament de fusta. Aquesta banda de tres, però que pot passar a cinc i a set, té influències que van des de l’autèntica música tradicional de museu fins al rock and roll més canalla, passant pel country, la rumba o l’animació infantil. El festival es tancarà amb la doble sessió de punxadiscos a càrrec de PD Nostrat i PD K1000.

Maratafolk. Alosa, 20.00. Miquel Gil, 21.00. La Puça, 00.00. PD Nostrat i PD K1000. Plaça de Marata, les Franqueses. Dissabte 20 de juliol, 20h.

La Casa Azul tanca el festival Mollet Music Week

La Casa Azul tancarà el Mollet Music Week (MMW) aquest divendres al parc de Ca l’Estrada de Mollet, coincidint amb els 25 anys de la publicació oficial de la seva primera cançó, ‘El sonido efervescente’. Amb els anys, el grup ha esdevingut una banda poderosa i consolidada. Liderada per Guille Milkyway, té un dels millors directes i posada en escena del país,  com així ho demostren les seves actuacions com a cap de cartell als principals festivals.

La Casa Azul. Mollet Music Week. Parc de Ca l’Estrada, Mollet. Divendres, 19 de juliol, 23h.

Concert de lied alemany i cançó catalana a Vallromanes

La soprano Ulrike Haller i el pianista David Malet protagonitzaran aquest dissabte a les 9 del vespre un concert de lied alemany i cançó catalana dins les Nits Musicals de Vallromanes. A les 9 del vespre, al Casal de Cultura, interpretaran peces de Schubert, Brahms, Joaquim Serra, Juli Garreta i Eduard Toldrà. Els dos músics tenen una reconeguda trajectòria. Haller, després d’estudiar cant i piano a Viena, va ampliar els estudis de cant a Barcelona. Allà va guanyar el Premi Extraordinari del Liceu i el Primer Premi del curs de lied de Joventuts Musical d’Espanya. Malet, per la seva banda, va començar els seus estudis a l’Escolania de la Catedral de Barcelona. Posteriorment, va ingressar al CSMMB, on va obtenir cinc titulacions superiors i diverses distincions d’honor. També té un màster en interpretació del Liceu.

‘Lied alemany-cançó catalana’. Ulrike Haller, soprano, David Malet, piano. NIts Musicals de Vallromanes. Casal de Cultura. Dissabte 20 de juliol. 20h.

Mar Pujol tanca el cicle de concerts Juliols al Xifreda, a Sant Feliu de Codines

Després d’un any llarg de gira amb el seu EP ‘Trepa’, la cantautora de Lluçanès publica el seu primer llarga durada: ‘Cançons de Rebost’. A través d’una veu enganxada a una guitarra, Mar Pujol obre el seu rebost de cançons per trobar-hi allò quotidià i allò trascendental al mateix prestatge. És música per baixar les pulsacions, per prendre aire i tastar la pausa, el silenci. És una artista versàtil i convincent, experta en acaronar l’ànima de qui l’escolta. Així ho demostren els nombrosos concerts que ha dut a terme durant la seva primera gira, passant per espais i festivals com el Cantilafont, l’Aphònica, la Fira Mediterrània de Manresa o les sales Apolo, Clap o Stroika, obrint pel grup barceloní Mishima.

‘Cançons de rebost’, Mar Pujol. Juliols al Xifreda. Jardins de Can Xifreda, Sant Feliu de Codines. Dijous 25 de juliol, 20.30h.

Jaume Espuny

‘With a Little Help from My Friends’ A&M, 1969

With a Little Help from My Friends és el disc debut de Joe Cocker, quan tenia 24 anys. No era pas un novell, ja feia uns quants anys que cantava per alguns tuguris d’Anglaterra. I el 1969 va poder gravar un disc, aquest, una obra mestra. Són 12 temes, la majoria versions que Cocker els regira com un mitjó i els fa seus. Començant per la cançó que titula el disc, “With a Little Help from My Friends”, dels Beatles, que la cantava Ringo Starr amb un to amable. Aquí Cocker, amb la seva veu esparracada, la converteix en un blues rock fora de si, acompanyat d’un cor de noies apocalíptic. I enmig, la guitarra de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin. Només per aquest tema ja val la pena comprar el disc, però n’hi ha més: dues versions de cançons de Bob Dylan, “I Shall Be Released” i “Just Like a Woman”, aquesta última amb un orgue de gòspel i unes guitarres acústiques precioses; o “Don’t Let Me Be Misunderstood”, que havien fet famosa uns quants anys abans els Animals. I la que obre el disc, “Feeling Alright”, de Dave Mason. És un no parar. I els músics, excepcionals. A més de Jimmy Page per allà toquen dos teclistes com Chris Stainton, al piano, i Steve Winwood, a l’orgue. Han passat 55 anys i el disc no s’ha fet gens vell. Algunes d’aquestes cançons Joe Cocker les va cantar mesos després al festival de Woodstock, i la seva actuació va passar a la història com una de les millors.

Jordi Sunyer

LÍDIA PUJOL
‘Babel: Dels fems i les flors’
Amb aquest disc la barcelonina Lídia Pujol celebra 20 anys de trajectòria musical. I ho fa amb un viatge a través de la música, la paraula, la poesia, el compromís social, el pensament crític i l’espiritualitat que l’han marcat des de sempre amb dos tipus de peces: versions del seu repertori i algunes composicions completament noves. La producció del disc, excepcional, la signen Dani Espasa i Pau Figueres. Si encara no coneixeu la veu de Pujol, aquest és un disc ideal i imprescindible per conèixer i endinsar-se al seu univers.

ESPERIT!
‘Cançons’
Mau Boada és un músic inquiet que viu a la falda del Montseny i que és conegut per formar part de bandes com Les Aus o Zeidún. Però també té un projecte propi, Esperit!, que ja va arrencar el 2011 amb Endavant continu (2011) i que amb un ritme lent però constant ha anat creixent fins arribar ara a Cançons, un quart disc amb un títol que no enganya amb 12 talls amb bones lletres, melodies, tornada i una mica de màgia. El disc es presenta en una edició en vinil limitada a 100 exemplars, tots numerats i signats.

TIGER MENJA ZEBRA
‘Admirables’
Tiger Menja Zebra és una banda que mescla electrònica agressiva amb rock visceral de caràcter més analògic. Es van donar a conèixer amb la Trilogia de l’autodestrucció de l’ésser humà, formada pels discos “Com començar una guerra” (2012), “Súper ego” (2014) i “Anarquia i mal de cap” (2017), i ara hi tornen amb un nou àlbum dedicat a vuit personalitats que admiren i que els han influït: Michel Cloup, Miquel Noguera, Eric Cantonà, Mimi Parker, Víctor Nubla, Pepe Rubianes, L’Estrella de David i Kim Gordon. Curiós.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. A banda de la flauta dolça a l’escola, la caixa i el piano.

Primer disc que et vas comprar? Amb els meus calés, un de Bob Marley & The Wailers.

Quants discos tens aproximadament? No els tinc comptabilitzats però entre vinils i CD diria que uns 1.200.

Salva’n tres (de discos). Wailers & Friends, de Bob Marley & The Wailers; Live at Village Vanguard, de John Coltrane, i Piano Works, de Frederic Mompou.

Un concert (com a públic) per recordar. Elvin Jones Jazz Machine el novembre de 2003 al Jazz Room de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Enfosquiment’
Jordi Amor
La Magrana
Va debutar amb El forat i amb el Premi Documenta de 2016, i ara Jordi Amor torna amb una novel·la que parla de situacions molt actuals: pisos compartits amb estranys, pressió a la feina que s’allarga fora de la feina, aspiracions frustrades… I enmig, el protagonista, en Sergi, aparentment formal però que amaga una altra vida. I els companys de pis el volen fer fora.

‘Exhalació’
Tim Winton
L’Altra Ed.
Potser llegireu aquesta novel·la prop del mar però segur que amb onades més petites que les que descriu un dels autors australians contemporanis més destacats. La història de dos adolescents, l’introvertit i el bad boy, que trobaran a la platja un surfista veterà, sempre a la recerca de l’onada gran i perfecta. Els seduirà el personatge, i també l’adrenalina del risc.

‘Adolphe’
Benjamin Constant
Ed. de la Ela Geminada
Un gran clàssic de la literatura francesa. Adolphe, un aristòcrata jove, s’enamora d’Ellenore, una dona més gran que ell i ja en una relació. Constant parla de la culpa i de l’amor. El text de la novel·la, traduït per Gemma Vilanova, s’edita conjuntament (com es va fer a França l’any 1923) de Reflexions sobre la tragèdia, una teoria d’aquest gènere i de com parla de l’ànima humana.

‘Menorca, l’illa somiada’
Xavier Moret
Pòrtic
Potser alguns de vosaltres hi fareu cap, aquest estiu. O us agradaria anar-hi en alguna altra ocasió. Per passejar-se per Menorca tot llegint, res millor que fer-ho de la mà de Xavier Moret, periodista i escriptor que ha donat moltes voltes pel món però sap que, sovint, no cal anar gaire lluny de casa per trobar un paradís. La seva història, els paisatges, els llocs i la gent en un llibre d’estiu.

‘Guia-cicerone de Barcelona’
Antoni de Bofarull
Llibres de l’Índex
Una guia de Barcelona, sí. Però no de la Barcelona d’avui sinó de la ciutat de l’any 1847. Antoni de Bofarull la va escriure per a un visitant inquiet de la seva època, i per a nosaltres ens és tan desconeguda aquella Barcelona com per a ell. La podem llegir com si anéssim de visita a un lloc desconegut, amb l’atractiu que aquella Barcelona ha deixat rastres en l’actual.

Núria Tomàs i Mayolas

LES ESCOLES DE BARCELONA DIBUIXEN LA CIUTAT
Textos: Bet Isasi-Isasmendi Jordà
Dibuixos: Nens i nenes de 19 escoles de Barcelona
Editorial: Ajuntament de Barcelona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 108

El servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona té una interessant col·lecció de Carnets de voyage (quaderns de viatge) de la ciutat, on dibuixants de renom d’estils gràfics diversos ens proposen descobrir-hi els racons més singulars.
Un dels darrers quaderns publicats, però, és ben especial: els autors i les autores dels dibuixos són alumnes de cinquè i sisè de Primària de 19 escoles de Barcelona que participaren en un concurs de dibuix ràpid organitzat per l’Escola del Mar, d’Horta Guinardó, i l’Escola Baixeras, de Ciutat Vella, que volgueren celebrar la coincidència del seu centenari amb un gran esdeveniment i comptaren amb la complicitat del Consorci d’Educació de Barcelona.
La dinàmica del concurs la proposà l’Escola del Mar, que ja té la tradició d’organitzar-ne un cada any implicant-hi tots els cicles d’Infantil i Primària. L’equip docent procura que l’art estigui ben present en tot el que fan, manté viva l’essència de la pedagogia de Pere Vergés (Barcelona, 1896-1970), que fou director del centre durant dècades.
En aquesta ocasió, de març a juny de 2022, més de cinc-cents nens i nenes equipats amb una carpeta, un paper d’aquarel·la gruixut i un retolador negre permanent sortiren a voltar pels carrers per capturar edificis significatius, parcs, places, escultures, monuments, fonts, portals i tota mena de detalls que no escaparen a la seva mirada atenta i minuciosa. Un cop retornats a l’aula, acabaren el seu dibuix amb un toc d’anilines de colors.
Per a la publicació, un jurat format per professionals de l’art, l’educació i l’edició seleccionà 100 dibuixos, els que millor plasmaven els 10 districtes barcelonins, i s’encarregà a l’escriptora Bet Isasi-Isasmendi Jordà la redacció d’uns petits textos per acompanyar-los que són com una veu que fa de guia, pàgina a pàgina.
El resultat és un quadern entranyable que ens redescobreix la ciutat a través dels ulls dels infants i ens fa adonar del potencial que té el dibuix d’observació en l’aprenentatge: per dur a terme l’activitat, els nens i nenes van haver d’aturar-se a interpretar el que veien, escollir un punt de vista, i, un cop realitzada la primera línia, anar establint una interrelació entre els elements representats en un espai pla i delimitat com és un full en blanc.
Dibuixar genera coneixement i estructura el pensament, no és poca cosa!

Ramon Gasch Pou

Benvolguts lectors. Avui us explicaré una història, la meva història. No sé si l’escenari per fer-ho és el més adient, però què voleu que us digui, jo soc el relator (o la relatora) i per tant puc fer el que em doni la gana… oi que sí?

Començaré parlant-vos de la meva casa. La meva casa és una llar preciosa de dos pisos, situada a la rodalia d’un poble de la muntanya del Montseny i rodejada d’un jardí gran i espaiós ple d’arbres i plantes. Ara us convido que us acosteu a la porta i entreu… no patiu, que la trobareu oberta. Avui he procurat que tinguéssiu el pas lliure.

Un cop dins, imagineu-vos un entorn molt simple en un dels racons de la planta baixa. Un sofà allargat de color vermell situat en primer pla, quasi al centre, una taula amb quatre cadires i una finestra per on es pot contemplar la llum del dia. Al fons, uns prestatges plens de llibres de totes formes i colors. Sobre el sofà, podeu observar una gata negra, estirada indolentment de costat i de cara al públic, com si fos una pel·lícula o una obra de teatre. Té la mà aguantant el cap i us mira descaradament… doncs sí, aquesta gata soc jo.

“Hola, soc la Bastet. Sí, la Bastet, una gata. Sí, una gata, passa alguna cosa? Ah…!, em pensava. Com podeu comprovar soc una gata vella, rondinaire i mandrosa que ja les ha vist de tots colors. Després de tants anys d’empaitar ratolins i passejar per les teulades de nit, cercant algun gat engelosit que me la foti, poques coses puc fer ja, a part de mandrejar i deixar que la meva mestressa, la Teresa, pugui refregar-me els dits per l’esquena. De tant en tant l’obsequio amb una bona sessió d’amoroses fregades pels seus turmells i filades ben sorolloses. Ella s’ho mereix, pobreta: em dona bon tiberi i em deixa fotre el que em surt… dels bigotis. Com podeu comprovar, soc negra. Negra com la nit o com el cul d’una sargantana, si és que les sargantanes en tenen, de cul. De ben segur us preguntareu què punyeta fot aquesta gata xerraire explicant la seva vida. Aquesta és una bona pregunta que intentaré respondre. La veritat és que avui he vingut fins aquí per explicar-vos una història. Ep!, què foteu, no deixeu de llegir, ostres! Que potser no voleu que us expliqui res? Per què no? Perquè soc una gata? Ja hi tornem?… si fos un gat, sí, oi…? No sigueu masclistes, punyeta…! Voleu fotre el favor de deixar de riure i continuar llegint? Bé, som-hi de nou. Aquesta història que us explicaré va passar fa temps…”.

Ara imagineu-vos que es comença a fer fosc i que la llum que entrava per la finestra ja no hi és. Sí, ja sé que potser és una cosa una mica difícil d’imaginar, però punyeta, m’heu d’ajudar a crear ambient, no? No pretendreu que jo sola, una gata, ho faci tot…!

“Aquell dia, era ja tard (o d’hora, segons es miri) i la Teresa i el seu gat…, perdó…!, volia dir el seu home, ja feia molta estona que estaven al llit, suposo que dormint. Avui tocava sortir, però la veritat és que no en tenia ganes. Aquell estri que tenen els humans per mesurar el temps (quina bestiesa, mesurar el temps…!) anomenat rellotge que hi ha penjat a la paret va fotre tres piulades, o tres campanades, com diuen ells, senyal que era el moment. Cada dia, o millor dit cada nit que em passa pels… bigotis, surto a fer una ronda pel jardí que envolta la casa. Com un bon felí, o felina, l’instint caçador no l’he perdut mai jo… bé, tampoc es tracta que hagi de sortir a guanyar-me les garrofes, però mireu, si ensopego amb algun talp despistat, un moixó adormit o un ratolí desorientat ja tinc la distracció assegurada. Bé, doncs vaig aixecar-me de sota la manta i em vaig estirar des del morro fins a la punta de la cua… mmmmmhhhhh… i em vaig enfilar al finestral del menjador a contemplar el panorama. Aquella era una nit negra, com la pell negra d’una gata negra, i fins i tot els llums del campanar del poble estaven apagats. Ves a saber quina n’estaria fent la Bruna, la gata del rector i amiga meva…! No sé si als humans us passa, però a mi a mesura que em faig gran em venen records de totes les animalades que fèiem de joves. La nit era el nostre moment de fotre totes les bajanades possibles i imaginables. Fer emprenyar els gossos, deixar-te empaitar per gatots de tota mena, jugar amb els ratolins, els famosos concerts de miols per primavera i tantes coses més que ja no em caben al cap. Si sabés escriure en podria fer un llibre, però lamentablement soc una gata i a l’escola felina no n’ensenyen, d’això”.

Ep, punyeta, on sou lectors? Perquè deixeu anar-me’n d’aquesta manera? Es tracta d’explicar una història, no la meva biografia. Si us plau, quan torni a parlar de foteses em foteu un bon crostó…!

“Bé, continuem. A fora tot estava com sempre, solitari i silenciós, silenciós i solitari. No semblava que hi hagués res que valgués la pena i aquí dins de casa s’estava tan bé…! Per un dia que no fes la meva ronda tampoc passaria res, punyeta. Em disposava a tornar al meu racó a pesar figues, però aleshores…”.

Ep, al tanto que va de canto…! Ara, amics lectors, m’heu d’ajudar de nou. He canviat la veu, com en una pel·lícula de terror, i els meus ulls brillants en la foscor són com dos estels en el firmament del menjador de casa i … bé, això no cal, però sí que us heu d’ensorrar a la butaca del cinema i fer veure que us tapeu els ulls com la primera vegada que vau veure Psicosis… d’acord? Som-hi…

“Aleshores els vaig veure. Eren tres tipus gegantins, amb els rostres tapats que rondaven amunt i avall per entre les plantes del jardí, de ben segur amb molt males intencions. Portaven uns estris a les mans que brillaven a la llum de la lluna. Segurament eren ganivets o altres coses amb les quals podien fer mal als meus amos. Mal a la Teresa i al seu home?… De cap de les maneres, no senyor, de cap de les maneres. Això no podia ser…! Però, què podia fer jo, una gata vella i mandrosa, innocent i indefensa? Aleshores em va venir un rampell al cap: jo sola podria solucionar aquell problema. Aquella sensació no m’era pas desconeguda i mentre el pèl de l’esquena se m’estarrufava i les ungles s’enfilaven com dagues, vaig sortir fora per la gatera de la porta de l’eixida i vaig començar a córrer cap on eren aquells intrusos, cada cop més de pressa, i més, i més. El terra va començar a tremolar sota les meves potes i un bram terrible va trencar el silenci de la nit…!”.

Renoi, jo mateixa al·lucino de la manera que explico les coses. Soc una passada…! Us ho heu imaginat, oi? La meva corredissa, el retruny, el bram, aquella colla de galifardeus donant voltes per la casa enmig de la nit. Ni una escena del Hitchcock, hauria estat millor…! Què dieu? El què? Ah, el desenllaç de tota la història, el final del misteri… doncs no sé si explicar-vos-ho, la veritat. En tot cas si continueu llegint, tal vegada…

Unes hores després, imagineu que ha canviat l’escena. Altra vegada, dieu? Doncs sí, altra vegada. La Bastet (que soc jo) estic estirada a terra, tan llarga com soc, molt entretinguda llepant-me les ungles de les mans al costat mateix de les cames de la meva mestressa. Ella, la Teresa, està asseguda a la taula, parlant amb un sergent dels Mossos. És de dia, l’endemà dels fets, és clar. Per la finestra entren els llums blaus intermitents de la policia i un ambient de gent amunt i avall com a soroll de fons. Ho teniu clar? Doncs seguim…

“–Heu tingut molta sort, Teresa… –diu aquell representant de l’autoritat– … Aquests tipus eren uns autèntics lladres professionals. Darrerament havien entrat a diverses cases de la rodalia i si no trobaven el que volien la gent de les cases en sortien malparats. No sé qui ha fet la feina, però la veritat és que l’ha fet molt ben feta. Han quedat destrossats…! És com si un animal salvatge els hagués atacat amb una força terrible. Alguns veïns han escoltat els brams d’una bèstia, com d’un lleó… o un tigre.

–Un tigre? Vinga, sergent…! Aquí, la cosa més semblant a un tigre que tenim és la nostra Bastet i francament, no crec que ella… –la dona i el policia riuen divertits.

–Certament, no crec que la vostra gata sigui tan poderosa. Per cert, un nom ben curiós el d’aquesta bestiola, oi?

–Marrameu… –Bestiola? Però què s’ha cregut aquest? Bestiola ho seràs tu, punyeta…!

–Tranquil·la, bufona… –em diu la mestressa–. Doncs sí, ens la va regalar quan era petita un veí que va viure molts anys a Egipte. Segons ell és un nom mitològic que…

–Meuuuu, meuuu… marrameuuuu…. Calla, noia, calla, que em desfaràs el misteri…!

–Caram, Bastet, què et passa, que tens gana?

–Reclama la teva atenció, Teresa –diu el policia–. Bé, jo haig de continuar amb la paperassa de tot aquest enrenou. Si necessitem quelcom més ja ens posarem en contacte. Adeu-siau… adeu, Bastet…!

–Meuuu… –fot el camp d’una vegada, cony…!

–Un moment, que us acompanyo”.

La mestressa surt darrere de l’autoritat mentre jo continuo llepant-me les ungles. La veritat és que em costa moltíssim de treure’m aquest suc espès, salat i vermellós que m’ha quedat entre les urpes. No recordo res del que ha passat, però en tinc tota la certesa. No és la primera vegada i que consti que sempre ho he fet per ajudar algú. Encara sort que ningú coneix el meu secret, que si no…! Bé, ara també el sabeu vosaltres, amics lectors, però estic segura que me’l guardareu ben guardat… oi que sí?
Què dieu… que no us heu assabentat de la pel·lícula? Ostres, però si és molt senzill. Tan sols heu de posar-vos a mirar aquests estris vostres anomenats ordinadors i escriure un nom: el meu nom.

Ara ja sí? Doncs ja ho sabeu: a la vostra disposició.

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

L’apocalipsi callada

‘Un lugar tranquilo. Día 1’ de Michael Sarnoski és una producció de Michael Bay, especialista en pel·lícules d’acció o fantàstiques de forta empremta comercial, que compta amb un guió del mateix Michael Sarnoski, segons una història original de John Krasinski. I és que aquest film de Sarnoski ve a ser una preqüela de la notable saga de terror dirigida i protagonitzada per John Krasinski inaugurada amb ‘Un lugar tranquilo’ (2018) i continuada amb ‘Un lugar tranquilo 2’ (2020). Sarnoski manté els trets distintius de les trames anteriors on els protagonistes havien d’aprendre a sobreviure callats per no ser descoberts per monstres en un món assolat. Michael Sarnoski, el director de ‘Pig’ (2021) amb protagonisme Nicoas Cage, ens presenta aquí a Samira (Lupita Nyong’o), una pacient de càncer en tractament pal·liatiu, que amb el seu cuidador fan una sortida a la ciutat de Nova York per veure una obra de titelles.
Però després de la funció queden retinguts per culpa d’una devastadora invasió extraterrestre a l’estil de la wellsiana ‘La guerra dels mons’. Resten amagats i han de procurar romandre en silenci, ja que els destructius alienígenes ataquen de seguida de forma virulenta quan detecten algun so. Enmig d’aquest caos, Samira coneix Eric (Joseph Quinn), i entre la tensió i l’horror d’aquest atzucac, el desig més immediat de la malalta terminal Sam és poder menjar un tall de pizza en la seva pizzeria favorita. En companyia d’Eric intentaran fugir de la ciutat embarcant amb un vaixell, ja que aquestes criatures de l’espai exterior no saben nedar i no s’aventuren a moure’s en l’aigua. Tot i tractar-se d’un film apocalíptic, preval una mirada més intimista que espectacular, treballant la connexió sentimental entre la noia i el noi, una estranya parella en unes circumstàncies tan increïbles com pot ser el dia de la fi del món.
Una aventura de supervivència feta d’històries mínimes i delicades, que treballa l’emoció a partir sobretot del drama personal d’ella. Una bonica i trista història que compta amb un ingredient curiós, el gat de companyia de la noia, Frodo, protagonista d’excepció del film, que atorga simpatia a la proposta tot i que posa en qüestió la proposta, ja que resulta inversemblant un gat que no miula res i que no desvetlla l’atenció dels invasors. Bones interpretacions del duet principal en una estimable pel·lícula, destacant especialment l’actriu de color Lupita Nyong’o – ‘12 años de esclavitud’ (2013, Steve McQueen) o ‘Nosotros’ (2019, Jordan Peele) -.

L'embolcall seductor de la lluna ens encisa el cor i la ment

Josep Ballbè i Urrit

Aquest dissabte farà 55 anys de l’arribada de l’home a la lluna. A hores d’ara, gairebé ni se’n parla. Mentrestant, els nord-americans tenen assumit que el proper president tornarà a ésser l’esbojarrat Donald Trump, a les eleccions del 5 de novembre, Resultarà que l’atemptat patit fa pocs dies l’ajudarà a assolir-ho. Gràcies a prevaricacions, enganys i tripijocs, durà les regnes del país al llarg d’un nou mandat. Als EUA, les fake news són el nostre pa de cada dia. La ciberdemocràcia cotitza a l’alça, a Wall Street. Que no ens passi res a la resta d’habitants del món! De llunàtics, n’és ple. Per contra, diu l’adagi allò que “home de bé és com blat de bona lluna”.

Al llarg del temps, de la lluna n’han parlat poetes, músics, escriptors i cantants. El seu embolcall seductor ens encisa el cor i la ment. Cada dia que passa són més els qui creuen en la seva influència directa sobre l’estat d’ánim de la gent. Poca broma, doncs! Fins a l’extrem que “el dia que tomba la lluna, tot treball és de fortuna”.

Sovint s’associa la màgia de la lluna al món eròtic. Com no recordar el text de la mítica cançó Boig per tu, del grup Sau! “Em quedaré atrapat, / ebri d’aquesta llum, / servil i acabat, / boig per tu. / Jo no puc arribar on ets tu, / però dins la meva copa veig / reflexada la teva llum. / Me la beuré…” O també el de Blue moon: ” Sola està la nit / quan tot el món descansa / dormint sense esperança./ Per un camí indefinit camina sense brogit / darrera el sol de ponent. / La nit té una veu tan diferent / no té ni llums ni colors / més sí el caliu dels amors. / A cada cosa hi ha perfum de fada / totes les ombres s’han cobert de pau”.

Tot i que pugui semblar rebuscat, em plau retre un record emocionat envers la figura de la gran Rosa Regàs, que ens acaba de deixar. Més concretament pel que fa a la seva novel·la Luna lunera: una obra escrita des del coratge de reflectir els anys durs de postguerra, amarats per una visió tendra. És ací, en el desig esperançat de la pau i l’entesa, on pren tot el seu sentit un altre refrany colpidor: “La veritat és com la lluna. Com més a prop, més enlluerna.”

Estic de mala lluna. M’horroritza, m’esparvera i em subleva el cinisme d’una hipòcrita comunitat internacional en front de conflictes bèl·lics que escenifiquen el genocidi. La seva inoperància nul·la a l’hora de jutjar i emmanillar líders del perfil d’en Vladimir Putin o Benjamin Netanyahu els hauria de passar factura. En ple segle XXI, si hem estat capaços de conquerir nous reptes en espai planetari, encara més ho hauríem d’ésser a l’hora d’aconseguir una bassa d’oli per al rei de la creació en el seu conjunt. Sense cap excepció.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers