Jordi Vilarrodà

A primera hora del matí, Manel Valdivieso (Barcelona, 1967) és a L’Atlàntida, a punt de començar una de les maratonianes jornades d’assaig. Mentrestant, van arribant els integrants de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) que des de dissabte passat són a Vic per participar en l’encontre d’estiu, una de les trobades anuals de la formació. Hi preparen el repertori que oferiran en tres únics concerts: aquest divendres a L’Atlàntida (8 vespre), dissabte a la Universitat de Cervera i diumenge al Palau de la Música Catalana. Valdivieso dirigeix la JONC des de l’any 2001, quan va succeir Josep Pons, cofundador de l’orquestra i actual director artístic del Liceu.

Havent viscut bona part d’aquests 30 anys a la batuta de la JONC, com viu els preparatius de l’aniversari?
Té dues respostes. Per una part, com una trobada normal perquè el dia a dia és molt potent quan l’estem preparant o fent. Són vuit o nou hores al dia de feina, que per a un músic és molt realment, i anem progressant en la proposta de programa que hem fet, difícil i que ens apassiona. La segona resposta és que ens arriben missatges constantment d’exmembres de la JONC que ens parlen del seu pas per l’orquestra, tants que ens esborronen. És molta gent la que hi ha passat, que ens diu que per a ells va ser important, que seguim fent el que fem… I tant de bo puguem seguir-ho fent fins i tot millor que ara perquè ho segueixin percebent així.

El primer concert serà a Vic, on la JONC és fidel en l’encontre d’estiu des de fa anys. Què hi heu trobat i quina és la relació amb la ciutat i L’Atlàntida?
Vam començar a venir-hi fa vint anys, almenys. El desè aniversari ja el vam preparar aquí. Recordo que ens allotjàvem al Seminari, on encara hi havia les habitacions dels capellans, i assajàvem a l’Institut del Teatre o al Sucre perquè encara no hi havia L’Atlàntida. Hem vist de prop la transformació que aquesta ha suposat per a la ciutat: és un centre molt bo, arquitectònicament, però també en la funcionalitat i potencial. Ens hi trobem molt bé perquè té tot el que necessitem per poder treballar, començant per la sala de concerts i el personal i tot l’equipament de l’Escola de Música i Conservatori.

Com li vau plantejar al mestre Ros-Marbà l’encàrrec de la seva obra?
Volíem una obra d’un compositor català actual que entronqués amb la tradició simfònica que ve de Pedrell, Gerhard, Montsalvatge, Toldrà… tots ells compositors que han fet música del seu temps però molt arrelada al país. Que quan la sents notes que és de casa, perquè hi ha les tonades, una calidesa… I quan dic casa és el país, la pàtria. Li vam demanar a Ros-Marbà, que és un savi, que escrivís una obra brillant i atrevida que estigués en aquesta tradició. Amb el flaire de la terra. I va proposar fer-ho utilitzant com a material de base les Cançons i danses de Frederic Mompou. Ens ha fet una obra magnífica.

L’arrelament al país, en el programa que interpretareu, també és en peces de Robert Gerhard, Alberto Ginastera o fins i tot Benjamin Britten inspirant-se en Catalunya.
És un missatge d’amor al país, tot ell. De confiança. El nostre patrimoni cultural ens diu qui som i ens diu, si ho treballem, fins on podem arribar. El que van fer agafant les tonades populars del país era música de molt nivell en el segle XX. En Britten hi ha fins i tot el component d’homenatge a Barcelona un cop començada la Guerra Civil. Una Barcelona on ell havia estat un any abans en el famós Congrés Internacional de Música.

Hi ha una altra estrena, a part de la peça de Ros-Marbà. I és la interpretació, per primera vegada, de Tardes de Barcelona, un ballet de Robert Gerhard.
Ell la va deixar inacabada per molt poc, i la BBC Filharmonic va encarregar a un compositor anglès, Malcolm MacDonald, que en fes una versió interpretable, que l’acabés i la revisés perquè es pogués tocar en concert. I només es va tocar una vegada als anys 90, a Manchester, per part de la mateixa BBC Filharmonic. Enlloc més del món s’ha tocat amb una orquestra professional. És gairebé l’estrena mundial d’una obra molt important, que l’aspiració estètica dels grans ballets de Stravinski o de Bártok. Fet per un compositor que té una relació directíssima amb Schönberg, companya de Weber i d’altres grans, algú que era el rovell de l’ou en moments decisius de l’Europa del segle XX. Aquesta obra eleva el nostre patrimoni de cançons al nivell, per exemple, d’un Petrushka o de La consagració de la primavera de Stravinski. Torno al missatge del programa: podem fer el que vulguem si ens ho proposem, perquè el nostre patrimoni és molt bo. Només hem de treballar-ho.

És exigent preparar-lo en tan pocs dies?
Hi estem habituats. L’orquestra té un nivell que li permet fer això. L’any passat vam ser aquí a Vic preparant la novena simfonia de Mahler amb Josep Pons, que també era un repte. Els alumnes arriben de les escoles de música molt més ben preparats, més complets. Hi ha una diferència gran respecte a fa uns anys. Als 16 o 17 anys hi ha joves que saben el que es fan quan toquen un instrument, i a un nivell molt alt.

Si ja arriben amb aquest nivell, què els oferiu?
El que no han pogut fer a les escoles i conservatoris. Per començar, un repertori que no podrien fer perquè demanaria aturar tota l’activitat i centrar-se en això exclusivament durant una colla de dies. I ho fem portant els millors especialistes del món en aquest repertori a treballar amb ells durant els tres primers dies de l’encontre. Un dels professors de violí que hem tingut a Vic, per exemple, era alumne directe del violinista que va estrenar l’any 1936 a Barcelona el Concert per a violí d’Alban Berg. Què vol dir això? Que els ha pogut transmetre tota la tradició violinística del segle XX. I el privilegi gran que ofereix l’entorn de treball de la JONC és el temps: encara que sembli poc, és molt més del que podria dedicar una orquestra professional a preparar aquest programa. Dediquem més temps a mirar al detall cada partitura.

Els joves arriben a l’orquestra en un moment complicat, de canvi vital. Quina transformació veu que fan?
Quan guanyen la plaça per ser aquí, vol dir que abans han fet ja una feina molt gran en solitari. La preparació d’un instrumentista és tan exigent com la que fa un atleta. Cada dia han d’entrenar perquè si no, no fan la marca. I això tots els dies de la vida, sense excepció. Pensi, doncs, en el tipus de talent extraordinari de què parlem: són 80 o 90 músics que, personalment, han fet el compromís de dedicar-se a aquesta feina. Han passat pels mateixos reptes, i quan es troben, la connexió i la retroalimentació que es produeix és potentíssima, una reacció nuclear! Una suma que multiplica. És extraordinari, i molt difícil de veure: hauríem de comparar-ho amb aquells moments de grans equips de futbol o de bàsquet en què tot encaixa.

Venen d’una gran potència individual, i aquí han de treballar junts. És fàcil?
És com els metalls al gresol, no es fan nosa. Es mesclen i l’aliatge és més fort i millor que els que hi havia al principi. En una orquestra com la JONC busquem que la llum de cadascú no quedi esmorteïda en l’orquestra sinó al revés, que les individualitats sumin a la llum del col·lectiu. I la nostra feina, de direcció i professors, és ajudar-los en aquest procés. És una manera de treballar diferent de les orquestres a l’ús, on la disciplina interior és molt important. Avui les millors orquestres no funcionen necessàriament així.

En l'espectacle, es donarà més pes al personatge de la Hidra i es tornarà a fer servir aigua termal

Roger Rams

L’Escaldàrium, la festa del foc i de l’aigua de Caldes, celebra aquest cap de setmana la 30a edició amb més pirotècnia que mai, i amb novetats en els diversos espectacles.

A banda de l’augment de pirotècnia, pel que fa a l’aigua es donarà més pes al personatge de l’Hidra, que ruixarà amb més intensitat. Seguint la mateixa fórmula que en l’anterior edició, l’aigua que es llançarà no serà de boca, sinó que serà termal.

Els encarregats de l’aigua expliquen que el fet de fer servir aigua que agafaran de la Font del Lleó dona més personalitat a la festa. A banda, els responsables anuncien sorpreses en els dispositius aquàtics a la Primera Tempesta i també recuperaran les quatre Harpies, figures que llancen aigua en dues de les tres tempestes, després que l’any passat es van reduir a dues.

Damunt l’escenari enguany hi haurà 14 músics amb noves incorporacions, que interpretaran les músiques de l’Escaldàrium compostes pel músic local Ramon Solé.

Any rere any les activitats que complementen l’Escaldàrium agafen més protagonisme. Enguany el Judici de les Bruixes, un acte que explica el procés que van patir les dones acusades de bruixeria a Caldes, i que es farà la nit del divendres, tindrà una vintena de persones participant-hi, que, a més, estrenaran nous vestits aconseguits gràcies a una campanya de micromecenatge.

A banda per primer cop, s’organitza un petit mercat d’herbes remeieres i ungüents, amb més d’una desena de parades a la plaça de l’U d’Octubre. En l’acte d’inauguració s’hi farà una tabalada i un berenar popular.

Com l’any passat, el parc de Can Rius comptarà amb un espai on s’instal·laran sis foodtrucks, hi haurà servei de barra, i a més, una pantalla gegant des d’on es podrà seguir la festa en directe. En el mateix lloc, després del Judici i després de l’Escaldàrium s’hi faran concerts amb noms com P de Petxines, o La Tribut FM.

La crescuda de l’Escaldàrium també s’ha notat en la dotació econòmica que l’Ajuntament hi destina, que enguany és de 75.000 euros, gairebé 20.000 euros més que l’any passat. A banda de l’aportació del consistori, les cinc entitats que hi ha al darrere de l’Escaldàrium també hi aporten recursos, a banda dels patrocinadors de l’esdeveniment.

Dispositiu de seguretat amb drons

Els Mossos faran servir drons en el dispositiu de seguretat de l’Escaldàrium que, la nit de dissabte, mobilitzarà un centenar d’efectius entre Mossos (seguretat ciutadana, ARRO i trànsit), Policia Local i altres cossos com Bombers, Emergències Mèdiques i Protecció Civil. Tots plegats estaran presents en un centre de coordinació a l’ajuntament.

És el tercer any que es tindrà suport des de l’aire amb drons. “Ens ajuda en el control d’accés a la plaça de la Font del Lleó i en la sortida cap al parc de Can Rius” on es fan els concerts, explica Jordi Codina, cap dels Mossos a la comissaria de districte de Caldes.

Ofereix imatges reals i visió d’infrarojos. El dispositiu preveu controls als accessos al poble abans i després, tant divendres com dissabte. També controls en l’accés a la plaça amb Policia Local i seguretat privada. Es preveuen 6.500 persones a l’Escaldàrium i 2.000 al Judici de les bruixes.

Un grup de famílies de l’escola han creat la primera colla gegantera del poble, que ja ha ‘rescatat de l’oblit’ el gegant Sopetes i els quatre capgrossos històrics creats fa 50 anys

Miquel Erra

Calldetenes tindrà, per primera vegada, la seva pròpia colla gegantera. Es va presentar diumenge passat, en el marc dels actes paral·lels al 17è Aplec de la Sardana d’Osona. El naixement de la colla coincideix amb el 50è aniversari dels històrics capgrossos del poble i ha permès ressuscitar el gegant Sopetes, estrenat l’any 1982 i pràcticament inactiu des de llavors.

La iniciativa ha sorgit d’un petit grup de famílies de l’escola aficionades al món dels gegants, i que puntualment “participàvem en algunes trobades de la comarca”, explicava Eduard Plana, que ja havia estat geganter al seu poble natal, Sant Joan les Fonts. El dia que van saber que Calldetenes comptava amb un gegant i alguns capgrossos propis, però que no sortien mai, “vam pensar que ho havíem de remoure”.

L’arrel de tot plegat es remunta al 1974, quan un grup de veïns i comerciants del poble van finançar, amb l’objectiu de dinamitzar les festes locals, la compra de cinc capgrossos a la històrica Casa Ingenio de Barcelona. Són la Princesa, la Marilyn, el Pagès i el Guenyo. L’any 1982 van voler fer un pas més i la cinquena figura, en Sopetes, “el vam transformar en un gegant”, rememorava Joan Pujol, un dels impulsors, llavors també en qualitat de regidor de l’Ajuntament. Aquell gegant, però, només va acabar sortint a ballar un parell de vegades. I va quedar arraconat. Aquests últims anys el mateix Pujol el conservava, desmuntat, al garatge de casa. “Em va fer molta gràcia que, després de tants anys, algú tornés a valorar aquestes figures”, es felicitava diumenge. El gegant, que pesa 80 quilos i fa 3,7 metres d’alçada, vesteix una capa vermella i una túnica ratllada, vestuari que es va confeccionar al taller local de Carme Vila. L’objectiu, ara, seria fer-li alguns retocs, sobretot en l’envellida estructura de fusta, per fer-lo més portable.

A més d’aquest gegant i dels quatre capgrossos històrics, Calldetenes també compta amb els vuit capgrossos que es van crear durant un taller que va impartir el Taller Gabins l’any 2014, per commemorar el 40è aniversari de les figures antigues. “Actualment estaven tots escampats i ara els anirem restaurant”, apuntava Plana.

De moment, la flamant Colla Gegantera de Calldetenes, que per ara compta amb una vintena d’efectius –tot i que molts són canalla i resten oberts a noves incorporacions–, “no sortirem del poble”, advertia Plana. Ho faran en festes assenyalades. Si el projecte geganter arrela, però, “no descartem la possibilitat de crear uns gegants nous”, deixava anar l’alcalde, Miquel Riera, el mateix diumenge durant la presentació.

EL 9 NOU

La filla del mar és un dels clàssics de Guimerà. I els clàssics ho són “perquè els temes principals que tracten no passaran mai”, diu Abel Reyes, director que ha dirigit l’adaptació de l’obra que aquest cap de setmana es podrà veure en tres sessions a l’Espai ETC de Vic.

Etcètera Teatre vol recuperar el costum d’estrenar una producció pròpia al voltant de la festa major de Vic, a banda de posar en escena els Pastorets. I enguany s’ha decantat per aquesta obra que parla “de la por al diferent”. En l’argument original de Guimerà, l’Àgata és una noia que arriba a un poble de pescadors a causa d’un naufragi. L’acullen, “però sempre és l’estranya”, diu Reyes. Si Guimerà deixava anar un origen àrab, ell prefereix posar l’accent “en la diferència, no en el color de pell”. I sense trair l’essència de l’obra, la fa “una mena de dona d’aigua o sirena”.

El director ha adaptat el text de Guimerà (d’unes tres hores de durada) per reduir-lo a la meitat. Una dotzena d’actors i actrius joves intervenen en aquest muntatge amb Laia Blancafort, Arnau Molas i Lucia Guiral en els papers principals de l’Àgata i la parella formada per en Pere Màrtir i la Mariona. L’obra es podrà veure divendres i dissabte a les 9 del vespre i diumenge a 2/4 de 7 de la tarda.

Miquel Erra

El grup basc Korrontzi serà el cap de cartell d’una nova edició del Rodafolk, que aquest cap de setmana omplirà Roda de Ter de música i balls d’arrel. El programa del festival es completa amb l’actuació d’Arnau Tordera, que hi porta el seu El joglar, i una sessió de ball amb els Flowk, amb l’acordionista osonenc Marc del Pino.

Aquesta serà la tercera vegada que els Korrontzi actuen al Rodafolk –ho van fer els anys 2019 i 2021– i en aquesta ocasió ha estat la mateixa banda liderada per Agus Barandiaran qui s’ha ofert a fer una de les parades de la gira mundial per celebrar el 20è aniversari a Roda. Barandiaran pujarà a l’escenari amb la seva trikitixa, l’acordió diatònic basc, i l’acompanyaran set músics i dos ballarins. En el concert, que tindrà lloc diumenge a les 7 de la tarda al Teatre Eliseu, faran un repàs de la seva trajectòria, coincidint amb l’edició d’un doble CD i llibre commemoratiu, on detallen la trentena de països per on han actuat fins ara.

També torna al Rodafolk el tonenc Arnau Tordera. L’any 2019 ho va fer formant parella amb Magí Canyelles, per presentar l’espectacle Les cançons seran sempre nostres; i en aquesta ocasió reeditarà el solitari El joglar, el muntatge estrenat l’any 2022 a Folgueroles i que parteix de textos de Jacint Verdaguer que van formar part del musical Verdaguer, ombres i maduixes. El concert serà aquest divendres, al mateix Teatre Eliseu, a partir de les 8 del vespre. En tots dos casos l’accés és gratuït, però l’aforament limitat.

El festival es completarà amb la proposta més ballable, la que oferiran els Flowk a la plaça Major, dissabte a partir de les 8 del vespre. Flowk és un trio format per Marc del Pino (acordió diatònic), Ciscu Cardona (guitarra acústica) i Xavi Castanys (mandolina) i ofereixen un repertori de composicions pròpies ballables que evoquen sons de la mediterrània, celtes i amb influències de la música folk europea. Durant la ballada no hi faltaran alguns dels ritmes que una trentena d’alumnes van poder aprendre, diumenge passat, en el taller de dansa folk que van impartir Laia Rovira i Ricard Cots, a la Guingueta de La Blava. Era la segona edició d’aquest prèambul del Rodafolk, un festival que, amb més de 30 anys de trajectòria, continua gaudint de “bona salut”, en paraules del seu històric director artístic, Joan Parera.

L’inici del festival ve marcat també pel concert d’Albert Guinovart & Friends, on s’estrena una peça

EL 9 NOU

Aquest dimecres, Tempus Trio actuava al Carnegie Hall de Nova York. Al cap de poques hores, volaven cap a Catalunya on dissabte inauguraran a Moià la 41a edició del Festival Internacional de Música Francesc Viñas. El trio de Ferran Bardolet, Maria Tió i Ricard Rovirosa ha estat en els darrers dos anys la primera formació resident del festival i la situació que viuen aquesta setmana il·lustra el creixement artístic que han experimentat. Motiu de satisfacció per a Joventuts Musicals de Moià: “Justament és el que volíem aconseguir, que s’incorporessin al gran circuit internacional”, explica la seva presidenta i directora artística del festival, Nona Arola.

Tempus Trio actuarà a l’Auditori de Sant Josep a les 8 del vespre, amb un programa que inclou peces de Xostàkovitx i Ravel i també l’estrena d’Un simple aleteig, composició del pianista i professor de l’EMVic Miquel Oliu. Però no és l’única estrena destacada del cap de setmana: dissabte, a Les Faixes, es podrà escoltar per primera vegada Le cortège dels animaux (El seguici dels animals), una peça del pianista i compositor Albert Guinovart. S’inspira en una altra coneguda peça, El Carnaval dels animals, del francès Camille Saint-Saëns, en què el compositor francès feia parlar diferents bèsties i que s’interpretarà en primer lloc. La formació que ho farà (batejada com a Albert Guinovart & Friends) inclou dos pianistes –el mateix Guinovart i Xavier Ricarte– i un grup de nou instrumentistes més entre els quals figuren els tres components de Tempus Trio. Un altre dels noms propis destacats serà el del baríton Lluís Calvet, guanyador del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas i molt vinculat a Castellcir, actualment a l’Òpera Estatal de Hannover (Alemanya), que oferirà un recital el dia 4 d’agost.

Entre les novetats d’enguany del festival hi ha la dansa: “Ens llancem al món del ballet”, diu Nona Arola. I ho faran el proper cap de setmana amb un clàssic, el Don Quijote de Marius Petipa, a càrrec del Jove Ballet de Catalunya. En la programació no hi faltaran dues cites habituals com l’Ethno Catalonia, que reunirà 45 músics de 20 països sota l’aixopluc de Joventuts Musicals, o el concert dels solistes de l’AIMS (Acadèmia Internacional de la Música de Solsona). El festival es tancarà el dia 17 d’agost amb l’òpera escenificada Il trovatore de Verdi, a l’auditori de Les Faixes.

El festival del Lluçanès canvia l’escenari i tindrà lloc a l’entorn del castell divendres i dissabte

Jordi Vilarrodà

El Cantilafont va celebrar a Olost la seva segona edició, l’any 2014, quan tot just era un projecte incipient. Deu anys després hi torna, després d’haver celebrat dues edicions a Sant Feliu Sasserra. El festival del Lluçanès desplega divendres i dissabte un cartell amb 12 propostes, embolcallades amb la seva filosofia slow i de proximitat que tindran, això sí, un altre escenari: si en la primera ocasió va ser la Font Gran, ara és l’entorn del castell d’Olost, en terme municipal d’Oristà.

El canvi de poble ha tingut a veure en part amb la sortida de Sant Feliu Sasserra de la comarca del Lluçanès, que es va produir ara fa un any després de les eleccions municipals. L’organització es trobava còmoda amb l’espai que tenien a Sant Feliu i, per primera vegada en la trajectòria d’un festival que era itinerant, havien fet dos anys seguits al mateix poble. “Hi ha hagut un component polític, si no hagués estat per això potser hauríem repetit”, explica Eva Freixa, de Voraviu Produccions, l’entitat que organitza el Cantilafont. És possible que a Olost s’hi facin altres edicions del Cantilafont, perquè després de la pandèmia van decidir que els canvis d’ubicació es farien “més tranquil·lament”, ja que la logística és complexa. Com a màxim aforament, calculen poder absorbir unes dues mil persones.

El cartell del Cantilafont s’obre divendres amb protagonisme del Lluçanès. Seran tres propostes de la comarca les primeres que passaran per l’escenari: Mar Pujol, amb el seu recent disc Cançons de rebost; Jandama, el projecte musical del pradenc Jordi Blanqué, i Ferran Orriols, que segueix amb la gira de Plata i ja comença a mostrar alguns temes del proper. Junts presenten una proposta, sota el títol de Cançons de cop, que suma els temes de cada un. “Teníem moltes ganes que fossin els que obrissin un festival del Lluçanès”, explica Maria Faura, també membre de Voraviu Produccions. Els seguirà un nom emergent, el de Socunbohemio (el barceloní Artur Viñas), la poesia en performance d’Oriol Sauleda i Llumenera i, per tancar la nit, la cantautora aranesa Alidé Sans i el torellonenc Dan Peralbo i el Comboi.

La nit de dissabte, en canvi, tindrà com a protagonistes principals La Iaia, en el segon concert de la minigira de retrobament del grup per celebrar el desè aniversari del disc On és la màgia?. El trio de Vic actuarà després de l’obertura de la jornada amb una barreja de música i arts escèniques: les veus de les cantautores Cristina Len i Kris Tena, les acrobàcies de Kolectivo Konica i el circ més atrevit i internacional de Los Putos Mákinas. La nit es tancarà amb la festa de La Ludwig Band i la Ryna DJ.

Jordi Sunyer

‘Bruixes i maduixes’ CBS, 1980

Marina Rossell va començar a cantar professionalment fa mig segle fent de telonera de patums de la cançó com Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet. Amb Llach hi va fer una bona amistat i fins i tot va ser ell qui es va encarregar de produir-li el primer LP, Si volíeu escoltar (1976). I el 1980, després de fer el salt a la popularitat sobretot amb La gavina (1978), va publicar Bruixes i maduixes, que es va considerar Millor Disc Català de l’any i que a més és un dels primers àlbums de la història de la música nostrada només fet per dones. Rossell posa música a versos de Montserrat Roig a “Morir a Ravensbrück”; de Maria Mercè Marçal a “Cançó de camí” i “Aquest mirall”; de Maria Aurèlia Capmany a “Soc una dona”; de Marta Pesarrodona a “Voldria”, i de Teresa d’Arenys a la peça “Lluna de llana”, que obre el disc. I en totes les cançons se’n surt airosa amb una producció de luxe i una nòmina de músics col·laboradors espectacular amb noms com Marcel Casellas, Jordi Fàbregas, Eliseo Parra o Xavier Batllés. Com a curiositat cal remarcar l’aparició del cantant espanyol Manzanita a l’havanera “Petenera de la mar”. I la portada no enganya. Marina, l’any 80, era així. Innocent però forta, fràgil però intensa… i tot amb una veu, un timbre i una personalitat impressionant de la qual per sort encara seguim gaudint. Llarga vida!

Jordi Sunyer

GLAUCS
‘Aquí i avui’
Glaucs és una de les bandes més interessants de la història del rock nostrat. Van néixer el 1994 i de seguida es van fer un nom gràcies sobretot a fer de teloners de Sau. Però van fer tard per pujar al carro del rock català i mai van acabar de ser a Primera Divisió. Durant el segle XXI, a més, han passat més èpoques inactius que no pas tocant. Però ara, per celebrar els 30 anys, Jofre Bardagí, Alexandre Reixach i José Luis Vadillo hi han tornat per enregistrar el seu cinquè llarga durada d’estudi, amb deu cançons on tornen a demostrar el seu gust per la melodia.

SIROLL!
‘Al gra!’
ls amants del metal extrem estan d’enhorabona. I és que la banda de la Catalunya Central Siroll! torna amb un disc ben especial. Resulta que el grup Hysteresis Of Anger, on militava Venty, guitarrista també a Siroll!, es va dissoldre quan tenia un disc mig enllestit i a punt de publicar. I ara Siroll! ha recuperat aquells temes, els ha portat al seu terreny, els ha adaptat al català i els ha donat una segona oportunitat i déu-n’hi-do. L’únic tema nou que no han reciclat de l’antiga banda és Plou Poc, Però Pel Poc Que Plou, Plou Prou.

SANTI EIZAGUIRRE
‘Com un segon origen’
Després de més de sis anys de silenci discogràfic, Santi Eizaguirre torna amb el seu tercer treball d’estudi reivindicant de nou la cançó d’autor amb una estètica que aquesta vegada s’acosta també a l’electrònica. Eizaguirre, que té mig peu a Osona, que va ser guitarrista de Cheb Balowski i que al primer disc s’amagava darrere el nom Iagoalaiaga, juga amb lletres iròniques i desacomplexades i se’n surt airós. La meva cançó preferida és la balada Podrem parlar, una adaptació al català de l’On va s’aimer encore del cantautor quebequès Vincent Vallières.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El baix elèctric

Primer grup/coral del qual vas formar part. Els Típics, un grup de l’institut.

Primer concert en directe? El 1998 a Santa Perpètua.

Primer disc que et vas comprar? Kortatu l’any 1985.

Quants discos tens aproximadament? Una dotzena. Salva’n tres (de discos) Jailbreak, de Thin Littzy; Loco per incordiar, de Rosendo Mercado, i Resurrección, de Bosquimano. Grups o músics de capçalera. Thelonius Monk & Duke Ellington, Check Baker, Adrián Feraud.

Un concert (com a públic) per recordar. Los Suaves a la sala Zeleste de Barcelona.

Pere Martí i Bertran

TAMI, EL MAQUINISTA
Autora: Núria Parera
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Babulinka Books
Col·lecció: Llibres per a l’Educació Emocional
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 38 (sense numerar)

Núria Parera (Barcelona, 1972) és periodista, escriptora, professora i guionista. Entre les seves obres, destaca el text juvenil multipremiat La Maleta (Babulinka Books, 2018), però avui us en volia recomanar un àlbum infantil, Tami, el maquinista, una petita joia, tant pel text, com per les il·lustracions, l’edició i, sobretot, pels missatges que amaguen i que, per tant, serà interessant que el comparteixin infants i adults.
La lectura del conte de seguida m’ha fet pensar en unes paraules d’Avel·lí Artís-Gener (Barcelona 1912-2000) que em van cridar l’atenció i que vaig recollir. Són aquestes: “Mai no hi ha camins tancats ni carrers sense sortida. Generalment, el fet d’obrir-los depèn de nosaltres mateixos.” De seguida hi vaig veure reflectit en Tami, “un maquinista impecable, el millor de la xarxa ferroviària”, que només està per la feina i per les vies, però que també “era curiós de mena” i, sobretot a la nit, al llit, en somnis o bé despert, es preguntava sovint què hi devia haver més enllà de les vies.
Un dia, un descarrilament, provocat per una colla d’esquirols que es delien per les fruites seques que en Tami transportava en un tren de mercaderies, ho va canviar tot. I per primera vegada a la vida en Tami va sortir de les vies i, encara que sembli mentida, se li va obrir tot un món nou que va donar moltes respostes a les qüestions que es plantejava, sovint amb una certa por i tot.
La història, d’un realisme clar en tot, va agafant un caire fantàstic, molt ben tractat per les il·lustracions d’en Dani Torrent, molt aconseguides, plenes d’expressivitat i de vida. Unes il·lustracions, a doble pàgina i a tot color, que mostren fidelment el canvi del personatge i que les guardes recullen d’una manera magistral: les inicials són el vestit de maquinista d’en Tami: impecable, ben planxat, amb botons daurats i una gorra de plat que destaca el predomini de les línies rectes en tot; les guardes finals, en canvi, ens presenten el nou vestit d’en Tami, amb abric de mariner, botons de ginesta i un predomini de les línies corbes, que tan bé es destaquen a la gorra, que ha esdevingut “gorra de somiador”.
Una petita joia, com he dit, que no us deixarà indiferents, ni pel text ni per les il·lustracions, ni pels missatges que amaga, com per exemple la necessitat de fer realitat els somnis per ser feliços de debò.

Jordi Vilarrodà

‘Interior Chinatown’
Charles Yu
Ed. de 1984
Arriba al català aquesta novel·la que l’any 2020 va obtenir el National Book Award als Estats Units. El seu autor, nord-americà d’ascendència taiwanesa, sap molt de què parla quan retrata amb humor els estereotips racials. El protagonista del relat té la sensació de fer sempre d’extra com si fos a El xou de Truman. Viu a Chinatown, treballa en un restaurant oriental…

‘L’església del diable’
Machado de Assis
Ed. Comanegra
El brasiler Machado de Assis (1839-1908) és, sens dubte, un dels més grans escriptors de la literatura llatinoamericana. Ens arriba per primera vegada en català a través d’una antologia dels seus contes. Josep Domènech Ponsatí (que també ha introduït a Catalunya una altra gran escriptora brasilera, Clarice Lispector) és qui ens serveix aquestes joies admirades pel mateix Borges.

‘Tragedia siciliana’
Ottavio Capellani
Ed. Clandestina
Dues maneres de fer de la màfia de Catània es contraposen en aquesta novel·la: la d’un jove format a l’estranger que vol estrafer les maneres d’un executiu amb les d’un patriarca de la vella escola, que no té cap inconvenient a fer anar la pistola. El primer, enamorat de la filla del segon, que respon a tots els tòpics. Una comèdia, un calidoscopi tragicòmic de la societat siciliana d’avui.

‘Sota el meu llavi’’
A cura de Jaume Subirana
Columna
Autor de les antologies Trenta-dues maneres de dir-ho i Compta amb mi. Trenta-dues mostres d’amistat, Subirana ens convida a un nou viatge que en aquest cas transcorre pels camins del desig i amb 37 poemes d’autors ben diversos: Joan Salvat-Papasseit, Emily Dickinson, Thomas Carlyle, Màrius Torres, Josep Carner, Dolors Miquel, Maria-Mercè Marçal, Gabriel Ferrater…

‘‘Arrossos’
Josep Lladonosa
RBA
Josep Lladonosa ha demostrat, al llarg de dècades davant dels fogons de Les Set Portes de Barcelona, que és un autèntic mestre dels arrossos. La passió per aquesta matèria primeríssima de la nostra cuina ens defineix, de Salses a Guardamar. I l’autor ens proposa aquí 90 maneres diferents d’elaborar-lo. Des de l’humil i quotidià arròs a la cubana fins a la paella de llagosta per fer-hi festa gran.

Santi Montagud

Em dic Kènia, sí, com aquell país llunyà de l’est de l’Àfrica on encara hi queden animals lliures. Em dic Kènia perquè a la meva mare li agradava la sonoritat de la paraula i sempre havia dit que si tenia una filla així es diria. I va tenir una filla.

néixer a principi d’aquest segle en un poble gran, en una ciutat petita d’una vall no massa lluny de la gran i densa Barcelona. Soc la petita de dos fills d’una família alegre i feliç.

Vivim a la perifèria, en una casa vella i decadent però magnífica, amb jardí i una habitació de sostre alt, làmpada de llàgrimes de cristall, una taula de billar francès de color blau i les parets folrades amb els llibres de la mare. Va ser la mare qui m’encomanà la passió pels llibres, llibres que em feien volar la imaginació i veure la vida des d’altres punts de vista, alguns molt allunyats de la realitat. Durant la meva adolescència els catorze volums de les obres de Jules Verne, una edició de finals del segle dinou, van ser la meva escapada, el meu refugi i l’origen de molts dels meus somnis i insomnis.

A casa teníem un gos que es deia Gos. Ell formava part de la família i amb mi hi havia una connexió especial. Era un beagle gran, gras, fort, de tres colors, molt dormilega i massa tossut. Jo era l’encarregada de treure’l a passejar cada dia abans o després de sopar, sempre pel turó del davant de casa i en aquella hora en què les postes de sol d’ambre i d’ametista decoren el cel i et fan creure que la vida és meravellosa o, en l’època en què les ombres són llargues i la humitat s’arrapa als fanals de llum, trista i carabassa. En Gos i jo vam caminar entre la pinassa i la menta gairebé tota la seva vida, amb la corretja perquè no fugís, les bosses de plàstic i al darrere del seu olfacte prodigiós i xafarder.

Una nit d’abril d’ara fa més de vuit anys i mentre el pare feia el sopar, vaig sortir de casa com de costum, suportant les estrebades d’en Gos. El cel era ple de puntets i la lluna només un tall prim de meló madur. Pujàvem entre ombres i cuques de llum pels cent quaranta graons de pedra que ens portaven dalt del turó. Des d’allà dalt la imatge de la ciutat és un espectacle colossal. Sovint em pregunto per què la gent no surt més i gaudeix de tota la màgia de les ombres i el silenci. Aquella nit caminava amb en Gos sota la llum carabassa dels fanals del parc i el cant d’un rossinyol descarat. De cop en Gos es desvià i deixà el camí per dirigir-se cap a un arbre vell i arrugat, una olivera. Va seure al costat del tronc i el mirà fixament tot torçant el cap. Aleshores m’hi vaig acostar embolicat en els meus pensaments i mentre desenganxava el paper d’un d’aquells caramels de menta que tant m’agradaven vaig notar una presència estranya, una sensació que em va recórrer tot el cos, com una mena d’electricitat, i alguna cosa suau, semblant a una veu que lligava paraules, es comunicà amb mi. Però no, no era una veu. Hi ha determinades coses, situacions, estats d’ànim o vivències que malgrat tenir-les molt presents ets incapaç de descriure-les. Allò era un so sense so, era quelcom que m’embolcallava i que jo entenia perfectament: “Noia”, vaig sentir o vaig notar que deia, “que el teu gos no es pixi en el meu tronc”.

Passaren cinc o sis segons durant els quals no em vaig poder moure, els músculs de les cames no responien a l’ordre del cervell que els deia: “Fugim d’aquí, ràpid, a casa”. Poc després, amb la boca i els ulls més oberts que mai i en companyia d’en Gos, vam realitzar una de les baixades d’escales més ràpides de la història.

En arribar a casa, cansada i nerviosa, no vaig dir res. Va ser una nit llarga, i malgrat que els somnis eren i són una de les meves aficions preferides em costà molt adormir-me. No em podia treure del cap l’arbre, ni aquella comunicació estranya. De tant en tant m’aixecava del llit i mirava per la finestra en direcció al parc i dubtava del que havia passat.

el secret es quedà amb mi, no volia ser motiu de burla o que em prenguessin per boja o per mentidera. Tot el dia donava voltes al mateix i fins i tot l’Isidoro, el meu mestre preferit, em cridà l’atenció en veure’m lluny i despistada. Quan acabaren les classes no vaig voler anar a jugar a la plaça com sempre feia, qualsevol excusa era bona per marxar cap a casa ràpidament. Malgrat la por a una cosa desconeguda, tenia un desig enorme de tornar-ho a sentir, experimentava una mena d’atracció estranya per acostar-me de nou a l’olivera.

En arribar a casa només hi havia en Gos. Vaig despertar-lo i amb una poma a una mà i la corretja a l’altra ens vam dirigir cap al parc, escales amunt, a la recerca de l’olivera. “Hola”, li digué més d’una vegada, però el silenci era absolut. Aleshores, decebuda i amb un sentit del ridícul gairebé dolorós, vaig seure al costat d’en Gos. Hi havia una llum suau, espessa i humida, una llum crepuscular, de capvespre a prop del Mississipí. En Gos menjava herba, jo mossegava la poma mentre continuava dubtant sobre si el que havia passat el dia abans era real. Les fulles de l’olivera ballaven al ritme que els marcava un vent lleuger, gairebé inapreciable. Algú va escriure que les oliveres fan cara d’haver dormit malament. En Gos, després de menjar el cor de la poma, s’acostà al tronc de l’arbre i quan anava a aixecar la pota abaixà el cap rondinant d’una manera estranya. “Què et passa ara?”, li vaig preguntar. Era una d’aquelles preguntes absurdes que els humans fem als gossos tot i sabent que mai tindrem resposta. Però la resposta arribà, encara que no del gos sinó de l’arbre: “Ja saps que no m’agrada gens que els gossos aixequin la pota massa a prop meu”.

I jo vaig obrir la boca i només em sortí una paraula: “Perdona”.

Després, tremolant, vaig fugir de nou cap a casa, atemorida però contenta, i aquella nit, de nou l’insomni. L’endemà tenia el pensament ple de fulles platejades, de troncs recargolats, de paraules que no eren paraules i el cap ple d’interrogants.

El tercer dia la pluja obliqua, tendra i tossuda no em va aturar. Pujàrem els graons del parc i ens hi vam dirigir directament, sense por o això m’hauria agradat transmetre, i abans d’aixoplugar-me sota les seves branques va ser ella qui es dirigí a mi: “No creguis que estàs boja”, va dir, “tot el que vius és real. Els arbres ens podem comunicar i encara que els nostres sentits siguin molt diferents als vostres reconeixem, recordem i tenim una memòria molt desenvolupada. Amb l’ajut del vent, de l’aigua i de la terra, ens comuniquem amb els arbres que ens envolten però també amb altres que viuen molt lluny d’aquí, i potser un dia t’ho expliqui, fins i tot amb altres éssers que no coneixeu. La facilitat per comunicar-nos omple el buit de la immobilitat física, ja saps allò que quan et falta algun sentit desenvolupes molt més els altres”.

D’aquella primera explicació vaig entendre poca cosa, prou feina tenia per dominar la tremolor del meu cos. Recordo com em mossegava les ungles desesperadament. En Gos era allà, ajagut, hipnotitzat. Ella m’explicà que la majoria d’animals senten els arbres, però no entenen el seu llenguatge.
“Vosaltres”, va dir, “és molt estrany que ens pugueu sentir, encara que nosaltres sempre podem saber el que dieu. Sou estranys i cal anar molt en compte perquè un dia podeu ser suaus i l’endemà us presenteu amb una destral. Sou un perill no només per nosaltres, si continueu embrutant l’aire, la terra i l’aigua, la humanitat acabarà suïcidant-se i aleshores la natura renaixerà amb tota la seva força, bella i terrible alhora. Però arraconem el pessimisme, tu tens quelcom que m’agrada, les teves ganes de voler saber, de voler acostar-te a mi, de preservar el nostre secret i de tornar cada capvespre a escoltar-me. Ets valenta, diferent… I ara ves cap a casa, és molt fosc i la mare patirà”. “No sé si soc valenta”, vaig dir-li abaixant el cap. “Adeu, fins demà”.

Camí de casa pensava en mi, en com era abans i en com soc avui, i no crec que hagi canviat gaire. De petita ja tenia molt clar que la vida era curta i sempre la volia omplir de moments especials, màgics, únics. Sovint, aquest afany de viure i aprofitar el moment superava el temor de fer qualsevol cosa estranya, arriscada.

Aquelles setmanes de contacte amb l’arbre van ser com un curs accelerat de maduresa, però de maduresa entesa com un reforç en el meu desig de fer coses diferents, originals, divertides, de tant en tant massa arriscades i ho feia a l’escola, a casa, al supermercat… Llavors li explicava a l’olivera que em mirava i reia, si es pot dir que algú sense ulls et mira o que algú sense boca riu.

Avui em diuen que tinc una manera de fer que sembla que no hagi crescut, una adolescent eterna. I això, segons de qui vingui, pot ser un afalac o una burla. Jo, però, n’estic molt orgullosa i encara em queden molts anys per fer-me gran. Jo quan sigui gran no vull fer-me gran.

Durant molt de temps ens vam estar comunicant, fins i tot algunes decisions importants les prenia influenciada o seguint els seus consells, la seva sapiència. Vaig aprendre que els arbres són molt diferent uns dels altres i no em refereixo al seu aspecte exterior, que també, sinó en la manera de ser. Mai vaig comunicar-me amb cap altre que no fos ella però m’explicà el que pensaven de mi i com eren ells: l’egoisme dels xiprers, l’alegria dels desmais, la força i tossudesa dels roures, la innocència de les alzines, el narcisisme de les magnòlies, la suavitat de les mimoses o la màgia dels ginkgos. Els arbres capten el nostre pensament i fan una mena de digestió que mai vaig entendre, però no només això sinó que a més a més absorbeixen tota la memòria de les pedres, de la terra, de segles i segles d’història.

De cop, però, i gairebé sense adonar-me’n, un dia la meva vida canvià. En Gos morí i a partir d’aquell moment tot es va fondre. Mai més vaig poder-me comunicar amb l’olivera. Va ser como si en Gos actués de connexió entre l’arbre i jo. Aleshores la vida va perdre tot el misteri. Va ser una sensació semblant a quan et diuen que els Reis són els pares i et quedes mirant fixament l’infinit, toques de peus a terra, t’enfonses al fang i et preguntes: on ha anat la màgia?

La meva vida continuà sense massa entrebancs, totalment conscient que havia perdut no només un amic i una amiga sinó també la memòria de la terra, de la nit. I aquell secret va quedar desat en una d’aquelles capses que moltes tenim plenes de secrets màgics i inoblidables.

L’amistat amb l’olivera forma part d’un passat preadolescent que s’allunya i fins ara era un record tancat amb clau. Més d’una vegada he dubtat de si va ser veritat o fruit de la revolució imparable de les hormones.

Ahir, però, el meu germà va dir-me que hi havia un projecte per urbanitzar el turó i la notícia em deixà aixafada. Aleshores quan la meva neboda em preguntà què em passava i li explicava que les màquines foradarien la terra i que per fer el barri nou tallarien els arbres, la Mar es posà a plorar desconsoladament i amb el cap baix va dir-me: “Tieta, els arbres són amics meus i n’hi ha un que em diu coses…”.

Aquella mateixa nit obria la capsa, el pot de cristall dels tresors i els meus dits van navegar pel teclat dirigits per algú que no era jo, barrejant, lligant, dibuixant lletres i explicant secrets inexplicables…

Concurs de narrativa curta

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret

EL 9 NOU

Mònica Pagès

Els Amics del Cinema de Ribes de Freser recorden aquest dissabte el centenari de la mort d’Àngel Guimerà amb la projecció d’una peça cinematogràfica de museu, la pel•lícula muda Maria Rosa, basada en l’obra de teatre del mateix títol i que va estrenar el mític director nord-americà Cecil B. DeMille l’any 1916. Que una obra de Guimerà passés a la gran pantalla és un fet sorprenent que ha estat investigat a fons per la filòloga i especialista en teatre català Sharon G. Feldman, sotsdegana de la Universitat de Richmond (Virgínia). La professora Feldman fa una dècada que documenta l’impacte que va tenir l’obra del Guimerà als Estats Units i, per això, els Amics del Cinema de Ribes van aprofitar recentment una visita seva a Catalunya per convidar-la a conèixer la seva sala centenària.

Què la va portar a descobrir Guimerà?
El coneixement de Guime-rà prové de l’interès pel teatre català modern i contemporani. Però, a més d’això, el descobriment de la presència de Guimerà als Estats Units ve d’una experiència que vaig tenir a la universitat. Buscant llibres a la biblioteca per a una assignatura sobre el teatre del segle XIX, intentava agafar-ne un que estava en una prestatgeria massa alta per a mi i, de sobte, me’n va caure un altre al cap. Era una edició nord-americana de Terra baixa [Marta of the Lowlands] publicada el 1916. I això va ser el principi d’un projecte de recerca que semblava gairebé un fet providencial.

Què destacaria de l’autor i la seva obra?
Guimerà té un paper decisiu en la construcció de la identitat cultural catalana moderna i la renovació del teatre del segle XIX. És el dramaturg català amb més projecció internacional. A més a més, es pot dir que l’star system de Hollywood va començar amb la producció de Maria Rosa.

Per què es va rodar la pel·lícula Maria Rosa?
Durant l’estiu del 1915, Cecil B. DeMille va portar la famosíssima soprano Geraldine Farrar a Hollywood per fer una versió cinematogràfica de Carmen de Bizet, òpera amb la qual s’havia sentit molt identificada. Però després de l’arribada de la cantant a Califòrnia, DeMille va decidir fer primer una versió cinematogràfica de Maria Rosa i utilitzar-la com a exercici pràctic perquè la soprano pogués adquirir experiència al cinema.

Va triomfar en aquell moment?
Sí. Va ser aclamada per la crítica per la seva qualitat artística i tècnica. Es va estrenar el 1916, després de Carmen, que va ser un èxit rotund. Per tant, l’èxit de Carmen certament va influir en l’èxit de Maria Rosa.

Com s’ha conservat aquesta pel·lícula muda de fa més de cent anys?
La vaig localitzar a la George Eastman House, a Rochester (NY), on es conservava en pel·lícula de nitrat. La Filmoteca de Catalunya llavors va intervenir per fer-ne una versió digital.

Com es recorda cent anys després la figura de Guimerà als Estats Units?
Diria que no es recorda més enllà de l’àmbit universitari dels estudis catalans i castellans.

Què recomanaria als que encara no coneixen l’obra de Guimerà?
Que aprofitin aquest Any Guimerà per veure’n algun muntatge, llegir-ne algun text o veure l’exposició actual “Volta al món d’Àngel Guimerà” a l’Institut del Teatre de Barcelona o bé visitar la seva Casa Museu Àngel Guimerà al Vendrell. I, evidentment, que no es perdin l’oportunitat de veure Maria Rosa a Ribes.

Joan Millaret i Valls

Atípic melodrama sanador

‘Memory” de Michel Franco arriba als nostres cinemes després de passar per diferents festivals de cinema com el de Venècia on el film del cineasta mexicà va guanyar la Copa Volpi al millor actor per aquest paper al passat Festival Internacional de Cine de Venècia. ‘Memory’ és un acurat i atípic melodrama sentimental de coproducció mexicana-americana que ens presenta a Sylvia (Jessica Chastain), una treballadora social, mare soltera, exalcohòlica i amb traumes de violència familiar, que veurà com la seva vida fa un tomb inesperat quan es creua amb un antic conegut d’adolescència en una reunió de companys d’institut, Saul (Peter Sarsgaard), ara un adult afectat de demència. Aquest inesperat encontre posarà damunt la taula els records dolorosos del passat d’un i la desmemòria irreversible de l’altre per encara un futur incert però amb esperança.
El director de films com ‘Chronic’ (2015), ‘Las hijas de abril’ (2017) i ‘Nuevo orden’ (2020) ha dirigit aquesta bonica i esperançadora pel·lícula plena d’humanitat i bondat recolzant-se en dos grans actors, autèntics puntals del film. D’una banda, Jessica Chastain, l’actriu nord-americana de films com ‘Interstellar’ (2014, Christopher Nolan), la guanyadora de l’Oscar per “Los ojos de Tammy Faye” (2021, Michael Showalter), i que ara mateix tenim en cartellera en l’estimable film americà ‘Vidas perfectas’ (Benoît Delhomme). I de l’altra, Peter Sarsgaard, actor a ‘El precio de la verdad’ (2003, Billy Ray) o ‘An education’ (2009, Lone Scherfig). Completen el repartiment Brooke Timber, Merritt Wever, Elsie Fisher, Josh Charles i Jessica Harper.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers