Pol Purgimon

Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) riu i parla sense embuts, encara que últimament el fan xerrar més sobre tecnologia que de música. El motiu és el seu vuitè disc en solitari, ‘Tecno Realista’ (Montgrí, 2024), un recull de melodies pop que s’enganxen com xiclets i reflexionen sobre una societat sense projectes de futur. Ens acull al seu exili al barri de la Sedeta de Barcelona, on viu des de fa temps, lluny del Montnegre que l’ha vist créixer.

Ja heu assajat el nou disc amb la banda?
Fa un mes que ja vam fer un parell de concerts i al novembre farem una presentació més oficial a la Sala Apolo.

I com sonarà en directe? El disc és ple d’instruments fets per ordinador.
Als últims discos sempre hi he posat més elements dels que podíem interpretar físicament. Portem coses pregravades i tirem algun sorollet, però intentem no abusar-ne, perquè mola més tocar en directe. Quan gravo discos m’entra l’horror vacui, perquè faig mil pistes, però aleshores m’adono que no són necessàries per transmetre en directe una cançó. Si se sent bé la veu, el ritme i els detalls principals, no cal fer sonar gaire més instruments. Hi ha gent que fa els discos pensant en el directe i quan toca en directe sembla que estigui sonant el disc. En el nostre cas, mai ha sigut així: hi ha molt d’interactuar, d’humor i un rotllo més d’estar per casa, per dir-ho d’alguna manera.

No el desconsola que ara hi hagi una pila d’artistes que prescindeixin de tocar instruments en directe? Hi ha una sèrie de músics a Catalunya que als seus concerts posen el disc i hi canten a sobre.
Em sobta que hi hagi grups que comencen i ja porten la monitorització per sentir la música amb auriculars als directes. És una cosa que mai he sabut fer i no ho suporto. Jo no sabia ni que existia un monitor quan vaig començar: tu senties el que podies i ja està. Hi ha nivell de tecnificació molt alt. És molt guai fer un directe clavat al disc, però també perd aquesta cosa viva d’estar en contacte amb la gent.

Canviaria molt el directe si ara hi comencéssiu a fer servir aquestes tecnologies?
Sempre hem estat en contra del virtuosisme i de buscar la perfecció, també per les nostres pròpies mancances. A mi m’agrada molt l’autotune, que és un bon recurs perquè et dona una sonoritat i un rotllo. Però fent-lo servir també perds les característiques de cada veu. La veu humana dona personalitat i els meus vocalistes preferits no fan servir l’autotune. Fa pena que amb les noves tecnologies de vegades es perd el factor humà.

Què és això del tecnorealisme i per què li ha posat aquest títol al disc?
A l’hora de posar un títol sempre intento buscar un concepte que es pugui veure des de diferents punts de vista. El disc me l’he gravat jo amb un ordinador que es penja i amb quatre micròfons. Per mi era un acte de realisme tecnològic. D’altra banda, també tenia la idea de parlar del tecnorealisme com a contraposició del concepte de tecnooptimisme, que és una idea de progrés que diu que la tecnologia ens solucionarà la vida, posarà fi al canvi climàtic i ens farà ser més feliços. El cert és que cada invenció tecnològica crea nous problemes i s’han de crear noves tecnologies per solucionar els problemes que ha creat la tecnologia anterior. És un peix que es mossega la cua i que ens fa anar de pet cap a una situació complicada: canvi climàtic, contaminació del medi, precarització laboral…

El tecnorealisme és tecnopessimisme? Pot ser que hi hagi part d’aquell tòpic del “jo no soc pessimista, soc realista”?
Una mica anava per aquí, però també tampoc vull semblar tecnofòbic. La tecnologia existeix des dels inicis de la humanitat. Inventar una canya de pescar o fer un molí en un riu per moldre el gra és tecnologia. És la tecnologia que hem d’anar a buscar, perquè s’ha fet durant segles i ha ajudat la humanitat. El problema és quan aquesta tecnologia es basa bàsicament amb les ganes de fer benefici per una gran empresa. Un altre concepte que ronda el disc és la paradoxa de Jevons, que ve a dir que si fas un sistema més eficient, com els leds, després s’acaba consumint més llum perquè posem leds a tot arreu.

Què és el que el mou a escriure aquest tipus de cançons? Hi algun sentiment de pessimisme… o potser d’impotència o de ràbia?
Com que faig cançons, he de parlar d’alguna cosa. No vull que se’m pregui massa seriosament perquè jo no tinc ni idea de res, però m’agradaria ser més constructiu. En realitat, no m’interessa gaire dir que vindrà l’apocalipsi. A casa em diuen tota l’estona que em penso que tot anirà malament. Sí que hi ha un cert pessimisme en el meu ésser: sempre he pensat que no viuria gaires anys i no m’amoïnava gaire tenir una vida curta. Però el fet de procrear i tenir filles em crea aquest neguit. Vull creure que podem canviar les coses i anar cap a un món millor.

Últimament els periodistes li preguntem més sobre ciència i tecnologia que sobre música. S’hi sent còmode?
Tinc una mica de síndrome de l’impostor. El que passa és que de vegades m’oblido que estic fent una entrevista i em sento més com un cunyat al bar xerrant del que ha llegit al diari. I en realitat soc això: un cunyat al bar xerrant del que ha llegit al diari. El que passa és que jo ho explico en un disc, el disc es publica i sembla que sigui una cosa seriosa. No escric llibres d’assaig ni articles d’opinió, però tampoc sé fer cançons d’una altra manera.

I no voldria ser tertulià de televisió?
No! Tot i que, amb el nivell que hi ha, potser m’hi podrien fer un lloc. Sembla que no cal ser un expert per opinar avui en dia. Em sento còmode xerrant sobre aquests temes, però quan veig què he dit al diari em fa vergonya. No he aconseguit llegir les meves últimes entrevistes, perquè veig el titular i ja m’amago.

En una cançó del disc diu que el seu cap està ple de barricades, però dibuixades per Pilarin Bayés. Què vol dir amb això?
És una dissociació entre com em veig i com voldria ser. Vinc a dir una mica que tots podem ser molt revolucionaris, però pocs ho porten a terme a la vida real. L’altre dia llegia que si estàs en una feina precària i treballes sis dies a la setmana tens poc temps per tuitejar xorrades i fer reflexions. El maig del 68, els estudiants eren gent burgesa. Avui en dia la classe treballadora és la que més alienada està. A mi em sembla molt més revolucionària la gent que es deixa la pell per ajudar els altres.

Hi ha un tòpic que diu que els músics també són una mena de portaveus d’una suposada revolució. Joan Colomo ens ha vingut salvar d’alguna cosa?
Tothom sent el discurs que vol sentir. Dubto que un moviment musical, un grup o un cantant tingui cap mena de poder per fer canviar el pensament de les persones. No ens fan canviar d’opinió perquè tenim la nostra opinió molt clara.

Vostè, si més no, insisteix a fer música. Aquest és el seu vuitè disc.
He estat tres anys per fer-lo des de l’anterior. La paternitat i la vida moderna em deixa menys temps que quan era nano. Llavors sempre estava fent cançonetes i gravant i era més productiu. Però ja estic treballant en el següent. El novè ja ve i espero que sigui en menys de tres anys. De fet, em molaria treure’l l’any que ve i també vull canviar una mica. Em sento sempre fent el mateix paper i vull poder escriure de coses diferents.

I ja s’ha plantejat sobre què vol parlar?
Crec que serà més introspectiu, personal, i més de les meves vivències i mogudes. No tant d’intentar salvar la humanitat, sinó per salvar-me a mi mateix.

Tothom li pregunta sobre el pessimisme social, però com porta vostè el realisme musical? Té gaire futur això de dedicar-se a la música?
Cada cas és diferent. Hi ha gent que li va molt bé. Jo no em queixo perquè he pogut estar uns quants anys dedicant-m’hi i ha sigut un somni, però també soc conscient que és una cosa que costa i és difícil. Hi ha molta oferta i poca demanda. Vull dir que hi ha molta demanda de música, perquè la música és a tot arreu, però alhora costa vendre tiquets. Que tinc cert pessimisme? Sí, però també m’ha acompanyat des del primer dia. Sempre he hagut de pensar: i l’any que ve de què treballaré? Però això ja no em fa posar nerviós, perquè confio a poder-me guanyar la vida d’alguna manera. El que necessito és pagar les factures i tenir un mínim per viure dignament. Puc viure del meu projecte personal, perquè tot el que faig és el meu projecte personal: sigui gravant-me les meves pròpies cançons o altres artistes.

Últimament ha enregistrat les cançons de Les Cruet i Fetus. Com es veu en la faceta de productor?
Enregistrar altres músics és una cosa que he fet sempre, però sense voler. Amb el temps, cada vegada m’agrada més, però també em sento que estic en pràctiques i vaig aprenent. Sempre que tinc la possibilitat, gravo gent. Estic fent feines d’aquest tipus. De fet, m’agraden més les cançons dels altres que les meves, perquè les veig des d’una altra perspectiva. El que faig jo m’agrada al principi, però després ho odio. Amb les cançons d’altres artistes, em trobo que hi acabo tenint una relació superintensa i brutal.

Què ha de passar perquè li agradin les seves pròpies cançons?
Potser és que és una mena de perfeccionisme estrany, perquè jo tampoc soc perfeccionista. Estic en un concert i només veig la gent que fa cara de fàstic. Em costa molt rebre lloances. Aquestes coses m’incomoden, no sé per què. Però de vegades penso que sí, que fa anys que faig música i hi ha cançons que la gent s’ha fet seves i això és molt gratificant.

Ja sap quantes n’ha fet?
A l’Sgae surten totes les cançons en què he aparegut. Potser són centenars. Amb la Célula Durmiente fèiem discos de 14 cançons. També hi ha les de Zeidun, les de The Unfinished Sympathy, les de Moksha i col·laboracions infinites

I després de tant de temps fent música, què creu que li queda per dir?
De vegades tinc por d’estancar-me. Crec que en la vessant musical, encara tinc recorregut i molt marge per anar intentar progressar. Com a lletrista, em considero bastant mediocre i veig que no li poso remei, perquè no intento trobar metodologies noves. Realment, no em motiva gaire l’escriptura. Com a músic, soc bastant autodidacte i ja porto uns quants discos que miro de fer patrons una mica diferents. Al proper disc, m’agradaria fer alguna cosa més orgànica i m’he comprat una guitarra clàssica.

La celebració serà un homenatge a les dones que van ser acusades de bruixeria i condemnades

Josep Villarroya

Gualba celebra aquest dissabte la desena edició de la Fira de les Bruixes amb un canvi radical de l’orientació que es reflecteix, d’entrada, en el nom de la festa. A partir d’ara es diu Gualba, Vall de Fetilleres.

L’alcaldessa, Olga Hernaiz, explica que no és només un canvi de nom, sinó de format en general. “És un procés natural d’acord amb la història de les dones que eren titllades de bruixes. Aquestes bruixes no eren bruixes, eren dones, però l’estigma de l’època va provocar que dones lliures, independents, amb coneixements i autosuficients, fossin assenyalades com a bruixes per part de la inquisició i la mateixa societat”.

Per això, l’alcaldessa diu que la festa tindrà enguany un altre sentit i una altra imatge. “No volem centrar una fira en la figura de la bruixa com a personatge malèfic i de conte, sinó en el paper i imatge de la dona”.

Hernaiz recorda, en aquest marc, que la representació teatral de l’Associació Cultural 12+1 de l’any passat ja anava en aquesta direcció. “La representació teatral duta a terme per l’Associació 12+1 l’any passat ja va agafar aquest canvi d’aires, i creiem que la fira hi ha d’acompanyar, ja que va ser gràcies al renom que va anar agafant la presentació que es va reorientar el format de la fira”.

L’alcaldessa admet que el canvi no ha estat ben rebut per algunes persones del poble, però diu que “els canvis costen”.

La fira començarà a les 5 de la tarda amb un espectacle itinerant a càrrec de la companyia Serket Raqs i després hi haurà una ponència sobre la història de la bruixeria, a la Sala Gorg Negre, a càrrec de Judith Varela.

Altres activitats destacades de la jornada són el tallers de collarets i de farcells d’herbes , una ballada de gegants, un espectacle de rituals i danses i la representació teatral Del mite a la realitat a les 11 de la nit a càrrec de l’Associació Cultural 12+1.

Tota la fira és inclusiva i comptarà amb llenguatge de signes.

Jordi Vilarrodà

És el final de l’espectacle. Els actors Sergi Estebanell i Rosita Luz Calvi, que han estat els mestres de cerimònia, conviden els prop de dos-cents espectadors del cicle Artot a disposar-se en dues fileres. Uns de cara als altres i separats per uns metres. “Ara fixeu-vos en una persona de la fila del davant, anem avançant i l’abraceu.” I es produeix el que ells han qualificat com “un acte d’alliberament, un ritual”. N’hi haurà encara un altre de millor: repetir la mateixa acció, però amb una màscara que repartiran perquè tothom es tapi els ulls. Cita a cegues, vaja. No saber amb qui t’abraçaràs, però fer-ho: “Com seria un món on ens permetéssim abraçar-nos amb desconeguts?”.

A mig camí entre el teatre de carrer –especialitat de Sergi Estebanell– i l’experiment sociològic, una màgia especial ha impregnat durant prop d’una hora els jardins de la Llar de Sant Hipòlit. A poc a poc, es crea el clima que permet arribar a aquest final, pas a pas en la desinhibició de les pors, de les prevencions que tots portem interioritzades quan parlem, per exemple, de l’amor. Tot just ha començat i han sortit els intèrprets amb la música de fons de La gent que estimo d’Obeses, comença la interpel·lació al públic, convidat a sortir i parlar. Què és amor? Els macarrons de la iaia, l’Artot… Qui vol sortir a fer-se un petó en públic? Ja és més difícil, però tres o quatre parelles s’atreveixen. Quines són les vostres pors? Ah, les pors! A mostrar-te, a que et jutgin…

L’actor i l’actriu recorden la performer sèrbia Marina Abramovic, que l’any 2010, quan el MOMA de Nova York li dedicava una retrospectiva, s’asseia cada dia a l’entrada i reptava el públic a seure davant d’ella i mirar-la als ulls. Va fer-ho amb milers de persones. Més preguntes: quant de temps fa que no mires als ulls a la persona amb qui convius? Surten més persones a fer la prova, i resulta que ho devem fer tan poc que no ens adonem del poder de la mirada: “És com si li hagués pogut veure l’ànima”, diu emocionada una noia que ha mirat als ulls d’una altra. Algú se sent sol? I no hi ha resposta, confessar en públic la solitud deu ser més dur que expressar l’amor. La càmera que manipula Quim Moya ho va mostrant tot en una pantalla. Tothom és no tan sols espectador sinó també protagonista del que està passant. I com en un joc, s’ha trobat fent allò que costa tant, que és mostrar sentiments en públic. Sembla que mostrem molt de nosaltres, en l’era de les xarxes, però en realitat som molt més pudorosos del que sembla.

Laia Pujals

L’Estiu a la Fàbrica torna a Roda de Ter des d’aquest divendres fins diumenge, en la que serà la quarta edició del cicle. Tres dies amb 13 espectacles que ompliran el recinte de La Blava, en els quals la literatura serà l’eix vertebrador. Entre els actes destaquen el Festivalet –un matí ple d’espectacles per a públic familiar– i un monòleg de Xavier Graset, que és “la proposta estrella”, assegura Anna Miralpeix, de la Fundació Miquel Martí i Pol. El periodista hi representarà dissabte Sobre els danys del tabac, basat en un text de l’escriptor rus Anton Txèkhov.

“A l’entorn on abans ressonaven les màquines durant hores, ara volem que hi ressonin la cultura i la literatura.” Així descriu Toni Mas, alcalde de Roda, l’edició d’enguany, que se celebrarà a tot l’entorn de la fàbrica Tecla Sala. En aquesta ocasió el festival comptarà amb poetes osonencs: Raquel Santanera i Jaume Coll amb Oratio de dignitate animalium, i Maria Isern amb el Pas a Dos, un vermut literari que compartirà amb el també poeta Enric Casasses, en col·laboració amb la revista de poesia Reduccions. Tots dos esdeveniments, diumenge.

El cicle també comptarà amb la segona edició de la beca de creació Estiu a la Fàbrica. Cultura i Literatura, de la mà de Cardant Cultura i la Fundació Miquel Martí i Pol. L’espectacle guanyador i l’accèssit de l’edició passada (Interluni, amb Coloma Bertran i Lia Sampai, i Els dits mots, de la Companyia LaFonte, respectivament) s’estrenen aquest any al festival. Els dits als mots, creació de les ballarines i coreògrafes Clio van Kerm i Laura Azuaga, és l’única proposta que es fa fora de La Blava i que inaugura el festival. Es podrà veure divendres en una altra antiga fàbrica, la de Can Grau, seu de Cardant Cultura. Pel que fa a l’actuació de Sampai i Bertran, el concert serà dissabte al bosquet de marronyers de La Blava. La nova edició de la beca, per a creacions inspirades en la vida i obra de Miquel Martí i Pol, ha obert la convocatòria aquesta setmana i es tancarà el proper 29 de setembre.

Amb tot això, el festival es consolida al poble al voltant de la literatura i en especial de Miquel Martí i Pol, qui Mas ha assegurat que “va marcar un abans i un després del que és la poesia en aquest país, però també un abans i un després a Roda de Ter”. Tot i que caldrà esperar al bon temps, es preveu una assistència similar a la de l’any passat, més d’un miler de persones.

EL 9 NOU

El concepte de la violència –les violències– travessa bona part de les propostes que es podran veure aquest divendres i dissabte a l’Ex Abrupto de Moià. La novena edició del festival d’arts experimentals de Moià ha fet aquesta proposta als creadors que hi participaran amb instal·lacions, performances i arts sonores, fins a completar prop d’una quarantena d’ofertes que es desplegaran en diversos escenaris.

La mirada creativa intenta anar un pas més enllà de l’obvietat. La violència són fets concrets però n’hi poden haver de més subtils? “Què entenem per violència, quines respostes pot tenir aquesta qüestió?”, diu Nerea del Campo, de l’equip comissarial de l’Ex Abrupto. Es veurà sobretot en una de les imatges que més identifiquen el festival: les instal·lacions que dissabte es despleguen en escenaris no convencionals, com els baixos de cases particulars del carrer de Sant Sebastià, i d’altres com l’espai de creació A Cobert o la galeria d’art i estudi La Gallery. Hi ha noms coneguts com els del fotògraf Joan Fontcuberta i la sèrie Freak Show, la xilena Olympia Loló i les seves Dones oblidades de dones en presons del Brasil, barrejats amb altres com els vigatans OKData, que han treballat amb el Sindicat de l’Habitatge del Moianès, amb una instal·lació sobre la violència que suposa l’alt cost del lloguer a la comarca.

Aquest últim seria un exemple de la implicació que Ex Abrupto busca amb col·lectius del Moianès, i que es tradueix en altres propostes del festival. Com és el cas dels artistes visuals Marta R. Chust i Roc Domingo, que en col·laboració amb l’entitat ecologista El Fanal presentarà El perímetre de la llum, fruit d’una recerca sobre els cinc projectes fotovoltaics previstos a la comarca. O també nddr3 (Andrea Badia), que s’ha submergit a l’arxiu de Moià per oferir les Geologías del olvido, en què les fotografies històriques són punt de partida per crear un paisatge nou, essència del paisatge moianès. “Treballar amb col·lectius de Moià és una de les característiques del festival”, diu Nerea del Campo.

També d’un altre col·lectiu, en aquest cas Me Siento Extraña, ve la programació d’arts sonores, que tindrà com a escenari el Parc Municipal. Aquesta iniciativa nascuda a Barcelona vol agrupar dones, lesbianes, persones no binàries i altres identitats dissidents que no se sentien identificades amb els espais culturals habituals i normatius i han anat creant la seva pròpia oferta.

L’Ex Abrupto inclourà, com és habitual, el mercat d’autoedició i la novetat de l’Ex Abrupto Canalla, una oferta per a infants amb tallers artístics diversos que també s’ubicarà al Parc Municipal.

No us perdeu…

L’INAUGURAL
Encara que el gruix sigui dissabte, l’Ex Abrupto s’inicia divendres amb la trobada entre la música electrònica de Shoeg i l’Orquestra de Cambra del Moianès, que presentaran conjuntament l’espectacle Cocoon a l’església de Santa Maria.

ABEL AZCONA
Sempre controvertit, l’artista navarrès està immers fa anys en un procés de recerca de la seva mare biològica, Néixer sense mare. Creació i biografia són indestriables, i el procés ha donat com a resultat localitzar aquesta dona. A Moià, la podrà sentir, en un pas cap a la trobada física que serà més endavant. En el procés hi han participat la mateixa Nerea del Campo i el director artístic de l’Ex Abrupto, Eudald van der Pla.

L’HORIGINAL
La pressió especulativa va obligar el bar Horiginal, el setembre de l’any passat, a marxar del Raval. Era un punt de referència pels seus recitals de poesia setmanals, i una de les programadores era la poeta manlleuenca Raquel Santanera. Amb dues escriptores més, Laia Carbonell i Maria Sevilla, presenten Barcelona Porqueria: crònica d’una (h)expulsió.

Jordi Vilarrodà

El 21 de juliol de 2011 moria a Montevideo, capital de l’Uruguai, el pintor i ceramista Josep Collell. Havia nascut a Vic l’any 1920, però des del 1950 vivia al país sud-americà, on havia pogut desenvolupar la seva vocació artística. Allà està considerat entre els grans de l’art contemporani, i per això el Museu Nacional d’Arts Visuals (MNAV) li dedica una gran exposició antològica que es podrà visitar fins al 6 d’octubre sota el títol de “Josep Collell. Pintor. Ceramista. Maestro”.

La vigatana Carme Collell, la seva neboda i també ceramista, ha comissariat l’exposició al costat de Josefina Pezzino, directora del Museu Casa Collell, que avui preserva el llegat de l’artista. D’aquí procedeixen la major part de les 70 peces que es mostren, tot i que també n’hi ha de col·leccionistes particulars. “Amb l’exposició estan sortint obres que no teníem localitzades”, explicava aquest dimecres Carme Collell des de Montevideo, on des de fa dies està supervisant el muntatge. És una mostra que se centra sobretot en la ceràmica, amb les innovacions tècniques i artístiques que Collell va aportar-hi i amb esbossos i dibuixos previs que permeten endinsar-se en el seu procés creatiu. El MNAV diu que ha volgut mostrar “la gran aportació del Taller Collell a la cultura uruguaiana durant els seus trenta anys d’existència” i també donar a conèixer “a les noves generacions d’artistes una manera d’entendre la ceràmica: un autèntic mitjà d’expressió, una forma de pintura expandida”.

El Taller Collell va començar a funcionar l’any 1955, cinc anys després de l’arribada del seu creador a l’Uruguai, i lligat al taller fundat pel pintor Joaquim Torres Garcia, un altre català d’origen que és tota una figura indiscutible a l’Uruguai. Collell és pintor, “una afició que porta latent quan emigra”, i de fet l’exposició s’obre amb un seu autoretrat fet a Vic. A l’Uruguai treballarà la ceràmica al costat de la seva esposa, Carmen Cano. “Sempre parlava en plural, ella era la seva còmplice perfecta.” L’any 1985, al tancar el taller, va recuperar la passió per la pintura, a la qual es va dedicar en els darrers anys de la seva vida. El contacte estret amb l’obra de Torres Garcia l’havia fet deutor del seu estil, pel qual estava molt influenciat. En el darrer període, però, “el coneixement de Picasso el va ajudar a trobar el seu propi camí”.

L’exposició que els uruguaians podran veure durant quasi tot l’hivern austral s’estava preparant des de feia temps amb la perspectiva de celebrar-la l’any 2020, quan es complia el centenari del naixement de l’artista, però la pandèmia ho va impedir. L’Ajuntament de Vic i l’Institut Ramon Llull han col·laborat en l’edició del catàleg en castellà, català i anglès.

“Allà hi va trobar no només un taller, sinó uns amics”

Carme Collell explica que la història del seu oncle és “la d’una migració exitosa”. De jove, a Vic, ja era aficionat a l’art i havia tingut contacte amb el conegut Grup dels Vuit, però es guanyava la vida com a torner mecànic. Va ser gairebé una casualitat, la que li va obrir les portes de la migració: un familiar, religiós dominic, va ser a Vic l’any 1948 amb motiu del centenari de la mort de Jaume Balmes, i li va parlar de l’Uruguai. En el trist panorama de la postguerra a Catalunya, marxar a la que s’anomenava la Suïssa d’Amèrica era sinònim de progrés i oportunitats.

I així va ser. Perquè a l’Uruguai Josep Collell va descobrir un món artístic ric, en què Joaquim Torres Garcia era un referent. Nascut a Montevideo de família mataronina, però amb trajectòria feta a Catalunya (l’any 1913 va pintar els grans frescos de Palau de la Generalitat), havia mort el 1949 i els seus fills seguien el taller. Van acollir Josep Collell: “Allà va trobar-hi no només un taller sinó uns amics, i va veure que potser es podria guanyar la vida amb l’art”. I hi va descobrir la ceràmica. Mai no es plantejaria el retorn a Catalunya, tot i el contacte que hi va mantenir. “Va fer les amèriques, com es deia, i se’n va sortir molt bé”, diu Carme Collell. Com a ceramista, ella també va fer part de la seva formació amb el seu oncle.

EL 9 NOU

El Tritone Montseny Roots Festival arriba dissabte a la quarta edició amb una jornada en què es fusionaran diferents cultures a través de la música. El festival començarà a les 5 de la tarda i s’allargarà fins a les 3 de la matinada a Can Balmes de Santa Maria de Palautordera amb diferents propostes musicals marcades per la diversitat. La Fibra Subtropical portarà la seva explosió musical que fusiona ritmes folclòrics, afrollatinoamericans, urbans i balcànics amb melodies exòtiques i una entrega escènica única. A l’escenari també pujaran Wagner Pâ, que va ser la punta de llança del boom del mestissatge a Barcelona amb el seu primer disc ‘Brazuca matraca’, editat el 2000. Ara, aprofitant la reedició del disc en vinil, el porten per primer cop al directe juntament amb Os 3 Parceiros. Un altre nom del festival és Candela y Tambó, una grupació de música afrocolombiana i del Carib colombià. Els cartell es completarà amb els DJS Pure, Atodocolor, Black Rio Collective i Antonio Requena.

Tritone Fest. La Fibra Subtropical, Wagner Pâ & Os3 Parceiros, Candela Y Tambó. I DJ’s. Can Balmes, Santa Maria de Palautordera. Dissabte 6 de juliol, de 12.00 a 03.00.

El pianista Ignasi Cambra obre les Nits Musicals de Vallromanes

La 39a edició de les Nits Musicals de Vallromanes s’encetaran amb el recital de piano d’Ignasi Cambra, aquest dissabte a les 9 del vespre al Club de Golf. Cambra és un dels pianistes espanyols més destacats del panorama musical, i ha actuat en festivals com el del castell de Peralada, la Shubertiada de Vilabretran i la Quinzena Musical de Sant Sebastià. Dissabte interpretarà Mozart, Schubert, Beethoven i Chopin. El cicle continuarà el 13 de juliol amb Musica Illustrata, que interpretarà ‘Entre el cel i la terra: l’Stabat Mater de Pergolesi’. Ulrike Haller i David Malet en prendran el relleu el 10 de juliol, amb Lied alemany-cançó catalana, mentre que Laura Andrés tancarà les nits amb ‘Venus’, el 27 de juliol.

Recital de piano, d’Ignasi Cambra. Club de golf de Vallromanes. Dissabte 6 de juliol, 21h.

Ramon Mirabet presenta ‘Free’ al Castell Nou de Llinars

Ramon Mirabet oferirà un concert acústic aquest divendres a les 10 del vespre al Castell Nou de Llinars dins el 4t Cicle de Concert i copes. Amb una trajectòria plena d’èxits i reconeixements, Mirabet s’ha consagrat com un artista referent a l’indie pop-rock tant dins com fora de la península. El músic captiva amb la seva energia contagiosa i les seves lletres honestes.

‘Free’. Ramon Mirabet. 4t Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou de Llinars. Divendres 5 de juliol, 22h.

Ferran Llistosella Vidal

Ja és fora. El vaixell ara surt per la bocana del port ies comença a veure més petit; a ell ja fa estona que no el veiem. Hem anat tots a acomiadar-lo, grans i petits. Més d’un ha plorat. Jo n’he tingut ganes, però no he pogut. Ja fa molt de temps que no puc. No el veuré més. Del 1918 al 1956 han sigut 38 anys sense ell i ara estic altre cop igual, sense pare.

–Àvia, què li passa a la mare? La teniu a dalt en una habitació fosca i veig que tot sovint ve aquell home del maletí negre.

–No et preocupis i ves a cuidar els teus germans.

–I el pare, quan vindrà?

–El més segur és que vingui per Nadal, ara és a prop de Lleó.

–Per què sempre és lluny de casa?

–Perquè fa una feina molt important, porta les obres d’una presa. Ja t’ho explicaré més bé un altre dia.

Penso, no caldrà perquè sé molt bé el que és una presa.

–Però, ho sap que la mare està malalta?

–Sí, ja li he escrit una carta, però encara no ha respost.

Avui se l’han endut a l’hospital. Diuen que allí es curarà més ràpid, però han tingut feina per trobar-li lloc. Tots els hospitals són plens de gent que té la grip, com la mare.

Nosaltres hem marxat cap a Sant Aniol amb l’avi i la seva vella tartana. Hem fet nit a Santa Coloma, perquè el camí fins a Sant Aniol és molt llarg. L’àvia s’ha quedat a Calella per cuidar la mare, que no té ningú més. Tota la família la té a Madrid.

A Sant Aniol havíem de fer passar el temps, ara que encara quedava una mica d’estiu. De tant en tant jo ajudava l’avi en les feines del camp, sobretot m’agradava abrillantar les pomes que havien d’anar a mercat, especialment les vermelles, que de semblar brutes passaven a semblar “perles”, com deia l’avi.

També anàvem algun dia a estudi amb una noia més gran del poble. Jo amb gairebé 6 anys ja començava a saber de números i una mica de lletra. Em fixava en els títols dels diaris de l’avi i li preguntava què deien. Ell no em feia gaire cas, però sempre deia el mateix, mira que això és castellà!
Els meus germans, de 4 i 2 anys, no s’adonaven de res. Jo veia que les coses estaven canviant i que potser canviarien molt per a nosaltres. Sentia els grans com deien que hi havia molts morts per culpa de la grip d’aquest any, tant aquí com a tot el món, una cosa que no s’havia vist mai. Jo tenia molta por per la mare.

Ara ja fa dos mesos que no la veiem. Ens diuen que vindrà a trobar-nos quan estigui bona. No m’ho crec. Un dia avisen l’avi que el missatger ha deixat una carta per a ell a la cantina. “La mare és morta”, penso jo. I això és el que diu l’avi quan torna del poble amb la carta. Què farem ara?

El pare va tornar de Lleó, avisat de la mort de la mare. Uns dies després li vaig sentir a dir que la feina no li anava gaire bé i que pensava canviar. L’endemà de l’enterrament de la mare, al qual no ens hi van deixar anar, el pare va comunicar als avis la seva decisió d’anar-se’n a un altre país, on es pogués guanyar més bé la vida. Li havien parlat de Buenos Aires com un dels llocs més bons per trobar feina, que el país era molt endreçat i que no tindria cap problema amb l’idioma.

Els avis no s’ho creien, ja que precisament ara que s’havia quedat sense dona i amb tres nens no era el moment de plantejar aquests disbarats. Així ho deia l’àvia amb molta vehemència, estava feta una fúria i discutia sense amagar el plor. L’avi, que també pensava el mateix, callava amb la seva cara més llarga.

Uns dies després el pare els va dir: “D’aquí a quinze dies me’n vaig. Els nens ja vindran quan estigui establert i tingui feina”. I així va ser. Vam quedar sols els tres germans i els avis. Ells, amoïnats i tristos com no els havia vist mai; nosaltres, sorpresos pel que estava passant. Començàvem a sentir-nos sols, cadascú a la seva manera. En poc temps havíem quedat sense mare i amb el pare a deu mil quilòmetres de distància i els avis amb la responsabilitat de la cura de tres nens i el fill ben lluny.

A la mort de la mare ara es va afegir la marxa del pare. Això em va afectar per molt de temps, jo diria que per sempre. En cada moment important de la meva vida he pensat “què estarà fent ara el pare? Hauria de ser aquí!”.
Al cap de sis mesos de ser fora, vam rebre una carta del pare explicant que ja tenia feina i lloc per viure. “Envieu-me els nens”, deia al final de la carta. Això als avis els va fer reviure la indignació d’aquell dia, quan els va dir que marxaria, però alhora van tenir la tranquil·litat de saber que el seu fill estava bé. Els avis van respondre que si volia els nens els havia de venir a buscar. No veien com uns nens tan petits podien fer sols un viatge tan llarg, de trenta dies i per mar! La cosa va quedar de moment aquí. El pare, al cap d’un any, ho va tornar a intentar i la resposta va ser la mateixa. Ja no se’n va tornar a parlar més.

La situació en què van quedar els avis els va sobrepassar i aviat van canviar les coses per a nosaltres. Ens van internar a uns col·legis de Mataró: els nens, rapats al zero, als capellans, i la nena, a les monges del costat. D’aquests anys d’internat no tinc gaires records bons. Va ser una època molt estranya: estàvem amb molta gent, però cada un de nosaltres se sentia molt sol. El que sí que em va quedar gravat és el tarannà dels capellans.
L’avi ja no podia fer la feina del camp, cada dia li costava més. “No sé què haurem de fer”, deia l’àvia, i jo, un marrec de 15 anys fent de cap de família, li deia: “Àvia, no pateixi que ens en sortirem”. Vam vendre les terres de Sant Aniol a un pagès veí, el de Can Tura, i vam començar a pensar un lloc per viure, un lloc on ells estiguessin bé i nosaltres poguéssim anar a estudiar.
Així va ser com vam llogar un pis a Barcelona, al carrer Minerva, a prop de la Diagonal. L’avi era el més reticent a fer el canvi. Deia que aquell pis estava en un carrer massa estret que no podria veure el cel. Nosaltres li vam dir: “La cosa ja està feta. Vostè podrà sortir i veure el cel, els carrers i places de Barcelona i el seu tragí. Ja veurà com s’hi avesarà aviat”.
No va tenir gaire temps de fer-ho. Un dia al matí no es llevava, l’àvia el va deixar una estona més, però quan va veure que no es movia va trucar al metge: era mort. La mort de l’avi la vaig sentir molt. Entre ell i jo hi havia un lligam molt fort i una certa complicitat, encara que sempre tingués aquell posat seriós i sorrut.

Potser era que a tots dos ens faltava algú: a ell, el fill i a mi, el pare.

Els estudis m’anaven bé, però moltes matèries no m’interessaven perquè tenia pressa per acabar i poder començar a treballar i així ajudar a casa, que els diners de la venda de les propietats de l’avi s’estaven acabant. Mentre jo pensava aquestes coses, l’àvia, ja molt gran, no estava per a res. Va morir un dia en què el cel era roig, com aquells cels que vèiem de bon matí amb ella a Sant Aniol.

Així va ser com vaig rebre la torxa de la responsabilitat de la família, família de tres germans, de 17, 15 i 13 anys. Això juntament amb l’obligació d’espavilar-me per fer-la tirar endavant.

La vida va seguir i nosaltres vam anar definint el nostre futur, com la resta de joves de l’època. Això sí, fem excepció dels tres anys de la Guerra Civil, que a nosaltres ens van acabar d’endurir, sense gaires miraments. Després, quan vam poder, ens vam casar i vam tenir fills. El nostre pare a l’Argentina es va tornar a casar i va tenir dos fills més. Ja érem cinc germans, encara que no ens coneguéssim. Teníem contacte amb el pare a través de les cartes que s’escrivien la seva segona dona i les nostres. Cada carta duia sempre alguna fotografia per saber més de nosaltres.

Un dia en una reunió familiar el germà petit va dir:

–Per què no escrivim al pare i li diem que vingui a veure’ns?

–El viatge és molt car i no sé si se’l podrà pagar –vaig dir jo, que sabia la situació real del pare.

–Paguem-li el viatge nosaltres –va dir el petit, al qual els negocis li anaven bé.

–Si vosaltres tampoc podeu, ja me’n faré càrrec jo.

L’estiu del 56, doncs, el pare, amb 71 anys, va venir per estar tres mesos amb nosaltres: el vam conèixer i ell ens va conèixer a nosaltres.

En anar-lo a rebre, tots teníem el mateix pensament: com sabrem que és ell? Algú portava fotografies per fer més fàcil la trobada. No van caldre. Mentre el vaixell feia les maniobres per atracar, la coberta ja era plena de viatgers que buscaven els seus parents, movent les mans enlaire. Jo el vaig veure de seguida. Segur que era ell, tenia el posat de l’avi. “Mireu allí, a la dreta, el de l’americana blau marí”. Una vegada a terra ens hi vam atansar tots: els tres germans al davant. Gairebé no sabíem què dir. Quan ens vam abraçar amb aquell silenci tens, vaig estar a punt de plorar.

L’estada amb nosaltres va tenir un desenvolupament progressiu, primer era com si el pare fos un estrany, un amic que començàvem a conèixer, i després, a poc a poc, el tracte es va tornar més familiar. Fèiem trobades, excursions i visites a la ciutat, sempre tots junts. També vam anar a Sant Aniol de Finestres a veure la casa dels avis i les seves antigues terres. Aquí va plorar ell.

Ens va ensenyar a jugar a la canasta i fèiem partides que podien durar més de quatre hores. Això creava complicitats i a poc a poc ens anàvem coneixent. Durant aquests dies ningú li va retreure la seva decisió d’anar-se’n i deixar-nos sols amb els avis. Potser és que ja feia massa temps d’això… Els tres mesos van passar molt ràpid. El dia de la marxa del pare vam anar, també tots, al port a acomiadar-lo. Sabíem que aquell comiat era per sempre i això ens feia estar amb el cor encongit. Va ser un moment de forta emoció i alhora de ràbia.

En tornar del port em van venir al cap, desordenats, els records dels anys passats sense pare ni mare. He estudiat, treballat, passat una guerra i he trobat una dona que sembla vinguda del cel, amb la qual he tingut fills. Ara penso en cada un d’ells, com si fos jo a la seva edat, i desitjo amb totes les forces que no sàpiguen mai el que és viure sense els pares. En el meu interior hi ha un gran buit, que, per molts anys que passin i per molt que la vida em pugui anar bé, no es podrà omplir mai: “Maleïda grip del 18!”.

Concurs de narrativa curta La Gralla-EL 9 NOU

EL 9 NOU

Sergi Soler

Com boles de billar

Tot just havent passat mig any de l’estrena de la superproducció de Poor Things, Lanthimos estrena Kinds of Kindness, comptant amb molts dels actors que ja van participar en l’anterior, tan sols canviant en Jesse Plemons pel Mark Ruffalo en els personatges principals. A part de l’elenc, la resta canvia.

Si Poor Things destacava pel seu barroquisme: el decorat, la història plena de personatges, detalls, escenes i diàlegs enginyosos —també delirants i surrealistes—, Kinds of Kindness torna a l’estranyesa del familiar, al minimalisme escènic, a l’allargament de plans i als diàlegs secs. Tampoc és que es torni als camins de Caní (2009) o Alps (2011), però sí que s’hi endevina una mateixa consciència.

Kinds of Kindness són tres històries independents, totes relacionades amb l’amabilitat i les relacions. Històries dutes al paroxisme, tal com mites grecs, que ens serveixen de metàfora per les nostres vicissituds relacionals. Un home que té la vida dictada pel seu amo, un altre que creu que li han canviat la dona, i una dona que li és fidel al seu marit-secta per por de contaminació de la resta. Veiem formes tètriques d’“estimar”, o potser, més aviat, de ser esclau del suposat amor d’algú altre. Fa feredat i no té sentit fins a quin punt podem arribar a patir per unes engrunes d’afecte, reconeixement o guia, així que el to absurd del Lanthimos és un exemple de casament ideal entre substància (el què s’explica) i sistema (l’estructura que l’explica). Si en una escena Jesse Plemons demana a Emma Stone que es talli un dit si realment l’estima, allí s’hi concentren milers i milers de petits sacrificis que hem demanat —implícitament o explícitament— ben normalment a la nostra parella. De quina altra forma podríem captar la transcendència i alhora absurditat d’aquests sacrificis? Tallar-se un dit és la solució desfamiliaritzadora i suggestiva que sol utilitzar el Lanthimos per assenyalar tota l’estranyesa que ens envolta.

Un altre fet curiós és que en les tres històries hi ha els mateixos actors fent de personatges diferents. Tot i les diferències, sí que semblen compartir un rol semblant en les tres històries. Se solidifica un caràcter, com si fossin el mateix tipus de persona —o la mateixa persona, literalment— en una vida —o dimensió!— inferida per una sèrie de situacions completament diferent de les altres dues. Així s’acaba d’arrodonir el caos d’aquesta vida, en què les persones sovint funcionen com boles de billar, empeses per un pal que és el sentir-se estimat. Una cosa molt feixuga, de vegades.

AMIC

L’hibisc (Hibiscus) és una planta de la família de les malvàcies (Malvaceae), originària de les regions tropicals i subtropicals, amb unes 150 espècies acceptades. Una de les seves espècies més beneficioses per a la salut és l’Hibiscus sabdariffa, que és coneguda també com a rosella i rosa o flor de Jamaica.

A més de proporcionar una refrescant beguda quan és preparada per beure en fred, les infusions d’hibisc contenen diverses propietats medicinals.

Entre les seves propietats principals trobem que té un efecte antiviral gràcies a les antocianines, que a més de ser les responsables del seu color intens (i el de molts altres aliments vermells, blaus i morats com l’açai), són un antioxidant natural que ajuda a prevenir danys i malalties causats per l’acumulació de radicals lliures.

Aquest mateix antioxidant fa que la infusió d’hibisc tingui beneficis per a la salut cardiovascular. Alguns estudis han demostrat que pot ajudar a reduir la pressió arterial i també té la capacitat de disminuir els nivells de colesterol dolent i triglicèrids.

Addicionalment, a aquestes propietats antivirals i antioxidants i al seu conegut efecte diürètic, la infusió d’hibisc també conté quantitats moderades de potassi, calci, magnesi i altres minerals.

A banda de gaudir-la com una popular beguda freda, l’hibisc també es pot preparar i gaudir calenta com el te.

Eva Remolina / AMIC

El gelat de cítrics és una opció refrescant i deliciosa per a l’estiu. Aquesta recepta és fàcil de seguir i utilitza ingredients naturals per aconseguir un sabor intens i autèntic. 

Ingredients
2 taronges
2 llimones
2 llimes
200 g de sucre
500 ml de nata per muntar (35% de greix)
250 ml de llet sencera
4 rovells d’ou

Preparació
Preparar els cítrics: Ratlla la pell de tots els cítrics evitant la part blanca, que és amarga. Després, esprem les taronges, les llimones i les llimes per obtenir el suc. Hauries de tenir aproximadament 250 ml de suc en total.

Fer la base del gelat: En una olla, barreja la llet, la nata i la ratlladura dels cítrics. Escalfa la barreja a foc mitjà fins que comenci a bullir. Retira del foc i deixa reposar durant uns 15 minuts perquè s’infusioni bé amb el sabor dels cítrics.

Preparar la crema anglesa: En un bol gran, bat els rovells d’ou amb el sucre fins que la barreja sigui suau i de color pàl·lid. A poc a poc, afegeix la barreja de llet i nata a la barreja d’ous, remenant constantment per evitar que els ous es coagulin.

Cuinar la crema: Torna la barreja a l’olla i cuina a foc baix, remenant constantment, fins que espesseixi i cobreixi el dors d’una cullera. No deixis que bulli, ja que això faria que els ous es coagulessin.

Refredar i cal afegir el suc: Quan la crema estigui llesta, retira-la del foc i deixa-la refredar completament. Un cop freda, afegeix el suc dels cítrics i barreja bé.

Congelar: Si tens una geladora, segueix les instruccions del fabricant per congelar el gelat. Si no tens una geladora, posa la barreja en un recipient hermètic i col·loca-la al congelador. Remena cada 30 minuts durant les primeres 3 hores per evitar que es formin cristalls de gel i obtenir una textura més suau.

Sóc fidel al meu costum d'anar al quiosc a comprar el diari per passar els fulls amb els dits

Josep Ballbè i Urrit

De ben petit, recordo un bell costum tan bon punt em llevava. Jo solia ésser el primer dels meus germans a fer-ho. Segur que llavors ja apuntava uns certs rivets d’hiperactivitat: me n’anava al portal de casa, en busca de la premsa escrita. La deixava el repartidor. De dimarts a diumenges, era el Diari de Barcelona (‘el Brusi’). Els dilluns, la Hoja del Lunes, perquè els treballadors del ram s’alternaven guàrdies orientades al gaudi d’un jorn setmanal festiu. Aprofitava per a poder fer-ne una primera ullada, abans no apareixien el pare o l’avi. A més, era hora d’esmorzar i anar a escola.

Mirant les coses des del prisma de l’anomenada modernitat, uns quants anys més tard, tot s’anà capgirant des del part d’Internet. La feina de repartidor va passar a millor vida. El miracle d’una xarxa wi-fi connectada a un portàtil, mòbil o tableta ens exigeix a tots un mínim esforç. En aquesta tessitura, la lectura diària i matinal dels diaris ha esdevingut una cosa bendiferent. Informar-se on line ens ha habituat a llegir d’una manera diferent. Podem, mitjançant un cop d’ull ràpid, llegir, només, els titulars de qualsevol article, crònica o reportage. Al cap i a la fi, d’entrada ignorem si l’escrit és llarg o breu.

Hi ha un fet que palesa que la gent entén i/o recorda menys allò que obté a través de les pantalles. Per això, em pregunto si estem perdent, tal vegada, la capacitat de retenir allò que llegim. Un fet és innegable: cada cop es llegeix menys. No ens han de sorprendre, per tant, els tocs d’atenció crítics derivats dels informes Pisa i Bolònia.

A nivell personal, em declaro clàssic renaixentista. Sense que se’m puguin malinterpretar certes opinions, que ningú no em privi del plaer i el gaudi d’un llibre o periòdic físic! Vull dir en paper. També m’agrada gratar, però, diaris electrònics o ebooks, de tant en tant. De fet, confesso que dissabtes i diumenges sóc fidel al meu costum d’anar al quiosc a comprar el diari per poder passar els seus fulls untant-me els dits amb la llengua.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers