La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Sunyer
Per què vas triar el nom de Jimi Esternoclidomastoidal?
No sé, coses meves. Ja fa anys que deia, si mai em faig cantautor, ficaré Jimi Esternoclidomastoidal. No em va costar gaire trobar el nom.
Per què Jimi?
Era el que sonava més bé, i Jimi millor que George i Jordi o Soci. Volia començar de nou.
Què vol dir Esternoclidomastoidal?
Són els muscles que fan moure el cap. És important perquè aguanta la calavera.
Per què vas amb guitarra elèctrica?
No m’agraden les guitarres acústiques, no sé, es toquen diferent, i també l’elèctrica sempre toco molt amb loops, i distorsions d’aquestes una mica estranyes. I clar, amb una guitarra acústica la imatge també del cantautor trist allà, en Jimi tocarà dret, prohibides acústiques, cadires. I al principi deia que havia d’anar amb bigoti. Això era una norma que ja he trencat. Al primer concert encara hi vaig anar, però ara ja no.
No t’has plantejat muntar banda?
Això és una cosa que potser d’aquí a uns anys passarà. La gràcia d’això és també que potser tocar la guitarra d’una manera més percussiva. Ara vull fer uns 2 o 3 més EP així. Potser més tard sí, he parlat amb algú.
T’ha ajudat l’Enric Carbonell no?
Ho estem preparant tot, tinc un show de mitja horeta. L’any que ve serà molt millor, però he d’observar, també. He fet dos bolos, ja. 6 de mitja hora, i també ho gravo, i vaig veient. Els dos que he fet allà llegint, llegint les lletres allà…
Actitud, pebre i esparracant és marca de la casa.
Sí, més que cantar, penso que jo sempre jo crido. No ho sé, jo actitud. Sí, és una cosa més enèrgica. També canto molt de colI, hem d’anar millorant agafar tècnica i allò.
De què parla la cançó ‘Me’n vaig a regar l’hort’?
Aquesta parla de treballar-te les coses a la vida i de si vols alguna cosa t’ho has de treballar i amb la frase del principi d’en Guardiola es veu.
Aquest homenatge a Guardiola és premeditat?
Estava fent la cançó, i la idea ja la tenia, que havia de ser una cançó que parlés de currar-te les coses, i d’anar amb alegria, i de fer-ho amb il·lusió, i fent zàping em va sortir en Guardiola. Està fet amb estima, amb tot el respecte del món, i aquest missatge d’això. Si vols fer alguna cosa, has de pensar-t’ho una mica i intentar-ho fer amb una mica de coherència.
El primer tema és ‘Jimi Esternoclidomastoidal’.
Sí, és una declaració d’intencions, de qui soc, d’on vinc, què vull fer, és una mica intro. És una declaració d’intencions.
Els bolos els començaràs per aquí?
Sí. Els dos que he fet he començat per aquí.
La tercera és ‘Riure’
L’Ep és com una obra conceptual. Aquesta parla de ser feliç i riure, passar del que diran, la cerca de la felicitat, entre cometes, de relativa, fins on puguis arribar.
El cinquè tema es titula ‘Els Pink Floyd i el cràter Pratdesaba’ tu ets el cràter?
Volia explicar la història aquesta ja feia anys, que hi havia un cràter que s’havia dit el cràter Pratdesaba. I parlo d’una mica d’això, però ja em vaig equivocar, perquè després li van canviar el nom, ho vaig fer venir bé, perquè també està al costat fosc de la Lluna. També parla una mica de la pèrdua, d’alguna cosa que tampoc has tingut mai, però és la realitat. És la que marxa més de tot el tema concepte.
La penúltima és ‘l’Escull’. Amb què ens encallem?
Parla també de la vida, però també d’estar al corrent, d’estar atent. Perquè tu vas intentant buscar la felicitat, però van sortint problemes i parla d’estar una mica viu. D’estar al cas del que està passant, pots quedar de grapes allà.
L’EP s’acaba amb ‘Crèdul’.
Tenia la idea del concepte d’acabar la cançó així més trista i el solo de guitarra que engega una mica els loops. I tenia el que volia parlar, una mica de la realitat de veure’t al mirall, i de tot això, i tenia un concert, allà a Montesquiu, que era el primer que vaig fer, i aquesta, clar aquesta la puc allargar, posar el loop allà, 7-8 minuts. Parlo una mica de com ets i d’acceptar les teves coses i de com ets, i d’intentar millorar-les, no? Però aquesta cançó, està feta a cop de diccionari, amb el Pompeu Fabra amb mà vaig fer la cançó agafant 20 o 30 paraules aleatòries, les vaig apuntar i les vaig anar organitzant. També em vaig descartar moltes, vaig agafar 40 paraules.
A final de mes en què et podrem veure?
A final de mes obren una nova organització musical a Sant Quirze el dia 29 a les set de la tarda. El juliol a Vic al bar d’en Pedro, el dia 13.
La cantautora Joana Serrat acaba d’editar ‘Big Wave’, el seu sisè treball d’estudi, que la porta cap a un canvi en la sonoritat
Jordi Vilarrodà
La setmana passada sortia a la llum ‘Big Wave’, el sisè disc de Joana Serrat. Un treball que marca un nou pas en la seva trajectòria, amb lletres que s’arrelen en un moment vital complicat i que es tradueixen en un so més contundent. La cantautora de Vic, una de les figures més internacionals del panorama musical català, el va gravar en un estudi de Texas i el presentarà en directe a casa al setembre, dins de la programació del MMVV.
Big Wave conté 11 cançons que mostren una Joana Serrat que no es queda en els esquemes ja coneguts i que li han donat bons resultats. Al disc que acaba de sortir, convida a seguir-la cap a un univers sonor més contundent. El publica el segell propi de Joana Serrat, Great Canyon Records, que precisament pren el nom d’un dels àlbums més decisius de la seva carrera. El d’ara potser també ho serà.
Fa deu anys que va publicar Dear Great Canyon, amb el qual molta gent la va conèixer, sobretot a escala internacional. És com si tanqués un cicle, un altre punt d’inflexió.
No hi havia caigut, però m’agrada aquest paral·lelisme. Han estat casualitats de la vida, perquè Big Wave havia de sortir l’any passat i per qüestions diverses s’ha anat allargant. Però sí, són dos discos importants per a mi. Big Wave és un punt d’inflexió sonor, un canvi. Potser sí que els anteriors, tot i que eren diferents, estaven més o menys dins d’uns mateixos paràmetres. Dear Great Canyon potser té més pinzellades pop. Close the Verve era més folk, introduint les reverberacions, les influències de l’slowcore. Dripping Springs anava a l’americana total i el darrer, Hardcore From The Heatt, anava més cap al shoegaze. Ara necessitava desmarcar-me.
Tenia a veure amb el moment personal pel qual passava?
Dins de l’estudi, quan faig aquestes cançons, la meva vida era la mateixa que en els anteriors. Però justament quan en surto, faig una gira per Anglaterra i torno a casa, canvien coses. És curiós: les lletres que estava gravant, sense jo mateixa saber-ho, s’estaven anticipant al canvi que m’havia de venir a títol personal. A vegades em passa, que faig cançons que no acabo de veure l’impacte que tenen fins un temps després. Va ser una de les primeres lliçons de Big Wave, un disc que me n’ha portat molts, d’aprenentatges. He canviat la manera en què vull viure i viure la música.
Les lletres traspuen moments convulsos, fins i tot de patiment. Jo me les imaginava posteriors a tot això, com una forma de catarsi.
A tothom li ha passat. Quan escrivia les lletres, sabia que hi havia coses dins meu que no acabaven d’anar a l’hora, que hi havia contradiccions dins meu. Llavors era com un exercici de voler-ho explorar, sense pors ni prejudicis. Tirar-me a la piscina i veure què hi trobava. La sorpresa va aparèixer gravant, vaig fer les cançons a casa d’una manera i a l’estudi les vaig deconstruir amb el productor. Era la manera que van trobar per distanciar-me, no tenia ganes de repetir la mateixa fórmula.
Malgrat que funcionava, i prou bé a la vista dels resultats.
Sí, i podia haver continuat. M’hi sentia còmoda i podia haver fet molts discos d’aquesta manera. Però no era el que em demanava el cos… que era un to més agressiu. Les lletres prenen una altra dimensió, que al final era la real! Prenc consciència que no estic bé i he de fer canvis.
Explorar dins d’un mateix té un risc. A vegades ni un mateix ho sap i pot trobar foscor.
No tenia por. Sabia que hi eren, i el que volia era trobar-les i resoldre-les. Hi havia com una desconnexió amb el món, em sentia en certa manera apartada. Per això l’àlbum havia de ser així: si jo em sentia incòmoda, la manera de comunicar aquesta incomoditat era amb aquest punt d’agressivitat. És un disc que té ràbia.
Se’n va a gravar el disc a Texas, on ja havia fet els anteriors. Però a un estudi i amb un productor diferent: ara és a The Echo Lab, de Denton, amb el bateria, productor i enginyer de so Matt Pence. Una decisió pensada?
Sí i no. Des que gravo Dripping Springs a Plum Creek Sound, amb Israel Nash, faig una amistat molt bonica amb músics de Texas. I un d’ells és Joey McClellan, guitarrista i ara coproductor de Big Wave. El meu primer impuls va ser escriure’l, dir-li que tenia cançons i preparava nou disc… i demanar-li si hi volia tornar a col·laborar. Va ser ell qui em va proposar de treballar amb Matt Pence, de qui tenia referències de la trajectòria, però que no coneixia personalment. Em va semblar ideal per al tipus de disc que volia fer, i per al qual volia experimentar. Els vaig explicar a tots dos, Matt Pence i Joey McClellan, què volia: pes, distorsió… no havia de ser un disc bonic sinó transmetre una certa incomoditat, i si en algun moment calia, amb xocs harmònics.
Com ho van traslladar al disc?
Per materialitzar-ho, el productor va tenir la genial idea de treballar amb un harmonitzador: tots els instruments els vam passar per allà, i vam poder treballar més amb la distorsió: fins i tot de la bateria o baix o els jocs amb les veus. Ens ha donat més textures i colors. I encara més: jo li havia enviat les cançons una mica vestides i em va dir que si volia un tancament sonor li enviés només les veus a cappella per imaginar millor cap on les havia de dur. Per això deia que a l’estudi en vam fer una autèntica deconstrucció, en algunes ens vam guiar només per les meves melodies de veu.
Els primers temes del disc, potser són els més trencadors, els que sonen més diferent: The Cord, que va ser el primer single, o el darrer que va sortir abans del disc sencer, Sufferer…
És totalment intencionat. Quan tenir clara la idea de big wave, la gran onada, que aglutinés tot el disc, la cara A havia de ser l’impacte de l’onada. De quina manera et rebolca o et submergeix. I la cara B, és com quan la mar es retira, però continua recollint i traient cap endins. Serien els temes menys impulsius, més pausats o reflexius. Comença amb Are You Still Here?, com si diguéssim: després de tot això, encara ets aquí?
El projecte Riders of the Canyon, que comparteix entre d’altres amb els osonencs Matthew McDaid i Roger Usart, s’atura mentrestant, o ho combinarà tot?
No, què va. Seguim, i el dia 27 de juny tenim actuació prevista a Torelló, i tenim concerts al juliol i al setembre. Al maig vam estar de gira pel nord de la península, que va anar molt bé. Ens ho passem molt bé, i la idea és continuar fent discos quan ens puguem trobar i posar cançons en comú. És diferent del meu personal, en què el pes recau molt sobre mi. Aquí som quatre, amb en Matthew, en Roger i en Víctor Partido. La part de lideratge, de persona visible, em dona una altra manera de viure els concerts.
Big Wave tindrà gira internacional? Es mou tan bé en escenaris europeus o nord-americans com en els d’aquí.
Ho estem treballant, de cara a final d’aquest any o principis del que ve. Però després de la pandèmia s’ha notat un canvi. Solia anar a Anglaterra a fer gira dues o tres vegades a l’any, i un cop mínim a altres països, des d’Alemanya als Països Baixos.
Per què passa això?
És un problema global de la indústria musical. A Anglaterra mateix, que sembla que hagi de tenir un múscul més fort, l’any passat van tancar un centenar de sales de concerts. Això vol dir que el sector pateix. I tinc la sensació que la classe mitjana dels artistes som els que estem patint més. I és on s’acabarà delimitant quins podrem continuar professionalment o no.
Ha posat el dit a la nafra. Es desmunten els circuits de sales, i prevalen els grans festivals.
Absolutament. No hi estic en contra, dels festivals. Però hauríem de tenir clar que la indústria necessita tots els elements. És com un ecosistema, en què quan et carregues un nínxol trontollen tots els altres. S’alterarà el conjunt, segur. La sensació és també que cada vegada la gent que es pot dedicar a la música és la més adinerada, els que ho poden aguantar. Penso que estaria bé que els beneficis grans que fan molts festivals revertissin d’alguna manera en sales o un tipus d’oferta que garantís visibilitat als que no ocupem les primeres files dels cartells. I també s’ha de tenir el debat de cap on van els diners públics en el sector.
Miquel Erra
El 2006, David Seijas (Seva, 1980) guanyava el Nas d’Or, concurs que l’acreditava com a millor sommelier de l’Estat i, durant 12 anys, va tocar el cel professional treballant per El Bulli de Ferran Adrià i Juli Soler, un dels millors restaurants del món. Darrere la cara pública de l’èxit, però, s’hi covava un infern particular: l’addicció, precisament, a l’alcohol. Conjugar aquesta contrasentit vital li ha costat set anys de “lluita”, en un procés que ara ha volgut esventrar en el llibre Confessions d’un sommelier (Ara Llibres), que es va presentar dimarts a Barcelona, i on també repassa tota la seva trajectòria.
“Aquest llibre és com una manera de tancar els anys de teràpia”, explicava de Casa del Libro de la rambla de Catalunya, acompanyat pel mateix Adrià i del també reconegut sommelier Ferran Centelles, amb qui van compartir bona part d’aquella etapa a El Bulli.
Seijas va rememorar com, durant anys, anava intuint la seva relació tòxica amb l’alcohol. “Al principi et penses que ets Superman, mires de negar-ho i et vas enganyant a tu mateix, fins que t’adones que ja no ets el pilot de la teva vida, que tot gira al voltant del consum i entres en una mena de roda maquiavèl·lica.” En el seu cas, es donava la paradoxa d’haver de conviure-hi treballant dins el sector del vi, on parlar d’alcoholisme esdevé “tabú”. Fins que el cos li va dir prou, “i explotes”. Reconèixer l’addicció va ser un primer pas. El més difícil de tot, “admetre que serà un problema per sempre més; quan entens això, el teu cervell fa un clic”. Seijas, a més, va optar pel camí més complicat –“ningú em recomanava que seguís en el món del vi”–, el de conjugar el procés de desintoxicació amb la “passió” pel seu ofici. I, tot i les “mil recaigudes”, se n’ha sortit. “La lluita ha valgut la pena”, deixava anar dimarts emocionat i acompanyat per tota la família. És el principal missatge que vol transmetre amb el llibre: “Es pot”.
“T’has obert. Aquest llibre és d’una gran generositat; ajudarà molta gent, perquè molts no expliquen aquesta problemàtica; és tota una lliçó de vida”, li va agrair Adrià. “Si inspiro a una sola persona, ja haurà pagat la pena”, li va respondre Seijas, que el 2017 va encetar nova etapa com a elaborador dels seus propis vins, sota el segell Gallina de Piel. Dimarts se’n va fer un tast, “tant amb alcohol com sense”.
S’hi poden veure dues de les grans teles fetes per a la primera proposta al bisbe Torras i Bages
Jordi Vilarrodà
Josep Maria Sert va ser molt atrevit i colorista en la seva primera proposta de decoració per a la catedral de Vic. Colors grocs, blaus i verds suau es barregen amb els ocres tradicionals en les grans pintures que a partir d’aquest divendres es poden veure en el nou Espai Sert que s’ha obert darrere de l’altar. Un lloc on, a més de veure aquestes obres poc conegudes, el visitant hi trobarà l’espectacular maqueta de la catedral feta pel mateix artista i dos audiovisuals que expliquen la que va ser la gran obra de la seva vida. Ell mateix estava convençut d’“haver nascut per posar-la al món”, i així ho havia deixat escrit.
Ocupant la que havia estat antiga sagristia dels canonges, que ha estat objecte d’una profunda rehabilitació, s’ha volgut crear “un espai immersiu perquè puguem entendre més qui era Sert”, explica el vicari general del Bisbat de Vic, Josep Maria Riba. Una idea “que no sorgeix del no-res, sinó que culmina un llarg procés per donar valor a l’obra de Sert a la catedral”, afegeix Dani Font, delegat de Patrimoni del mateix Bisbat. Primer, amb la recuperació de pintures disperses com les que s’havien salvat de l’incendi de l’any 1936 i que havien estat exposades durant uns anys a la capella fonda de la Pietat. Des de fa aproximadament un any, es poden veure exposades també darrere l’altar de la catedral, en el deambulatori. Ara li ha tocat el torn a l’Espai Sert, i el darrer pas serà la restauració de les pintures actuals de la decoració de la catedral. Un procés complex que s’espera que pugui començar a principis de 2025.
“El que va fer Sert aquí és una aventura cultural, artística i històrica que no té paral·lel en la història de l’art”, explica Font. Aventura que començava a principis del segle XX quan l’artista, en els seus inicis, demanava al bisbe Torras i Bages per carta que cedís “una església qualsevol amb les parets nues” per crear-hi unes pintures murals. I el bisbe li responia que aquesta església seria ni més ni menys que la catedral. Les pintures que ara es poden veure són d’aquesta època, datades l’any 1907 i realitzades com a mostra del que seria l’obra total. Són les escenes La tercera benaurança i La lluita de Jacob amb l’àngel. La marxa del pintor a París, la Primera Guerra Mundial i –diuen algunes versions– la poca gràcia que els havien fet a alguns canonges aquells colors tan vius van estroncar el projecte. Per això les dues peces de l’Espai Sert, cedides pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), es poden considerar excepcionals.
Sert continuaria la seva obra, però més tard, en un altre to i amb el seu protector Torras i Bages ja mort. Va ser la decoració inaugurada l’any 1926, amb les pintures murals a les parets. L’artista volia pintar també les cúpules i per això ell mateix va fer una gran maqueta que li servís per mostrar a Madrid, on esperava d’obtenir recursos. La maqueta, en la qual el visitant pot entrar, no va arribar a fer-se realitat. I la resta és història coneguda: l’any 1936 es crema la catedral amb gairebé tota la seva obra. Un Sert crepuscular, ressentit amb els que li han mort gent que apreciava i li han destruït l’obra, emprèn la tercera i última decoració, l’actual. Amb tons més foscos, impregnada del malestar intern que vivia, la inaugurarà l’any 1945 tot just abans de morir. Tot això s’explica en un audiovisual de 13 minuts, “que es volia que tingués contingut més que emoció, perquè aquesta ja és a les obres”.
L’Espai Sert ha tingut un cost de 635.000 euros finançats per la Generalitat i el Bisbat de Vic. Després de la inauguració, aquest divendres, es podrà visitar dissabte gratuïtament en una jornada de portes obertes. I la catedral esperarà la propera gran actuació, la restauració de les pintures actuals, que el Ministeri de Cultura té en procés de licitació. El cost pot superar en aquest cas els 2 milions d’euros i les obres, amb una durada d’un any i mig, podrien començar a principis de 2025.
Josep Maria Valls col·leciona centenars de balances en un museu que només obre amb cita prèvia
Pol Purgimon
En un racó entre els carrers Primer Marquès de les Franqueses i Corró de Granollers hi ha amagat un museu de balances. Balances de pesar persones, de pesar camions, de pesar cartes; de botigues i de particulars; d’antigues i de molt antigues.
Poca gent coneix el museu. Potser també perquè el seu responsable, l’amo d’una empresa de reciclatge de ferralla de Cardedeu, no ha volgut donar-li gaire més transcendència pública.
Josep Maria Valls i Dolors Puigdomènech, la seva dona, ofereixen beguda i pastetes als visitants que tenen. Si volen, encara poden escriure en un llibre de visites.
Pel museu hi han passat famílies, curiosos i no tan curiosos i, fins i tot, representants municipals. A Valls li ballen les dates, però almenys fa 35 anys que va començar a fer gran la col·lecció.
“A casa, érem drapaires i per això, de petit, vaig començar a veure que tot anava a pes. La mare pesava darrere una bàscula a casa. Quan anàvem amb el camió amb el pare, abans de carregar, tot ho havíem de pesar. Em va començar a fer gràcia col·leccionar balances. Vaig començar a dir: mira, aquella botiga ha plegat. Si hi havia una balança, preguntava què en farien. Uns me’n donaven; d’altres, me la venien, o em deien que no se’n volien desfer”, explica Josep Maria Valls.
A casa, hi té dedicada una habitació i un magatzem –en dues plantes contínues al museu–. Té 67 anys i la jubilació a l’horitzó. Quan hi sigui, vol dedicar més espai al museu: fer-lo gran fins al pati del costat.
Dolors Puigdomènech diu que no és un museu, perquè si no cobrarien entrada. I ell tampoc li fa el pes, ara per ara, que sigui obert al públic. Aquí les visites són concertades i segons disponibilitat. Ell, com que és autònom…
Les balances no les té comptades –potser n’hi ha milers–, però sí localitzades i classificades segons la tipologia. N’hi ha que són antiquíssimes i que encara no tenen els valors del sistema mètric decimal. “Això vol dir que han de ser, com a molt, dels anys 1800”, explica ell.
En té de franceses, d’americanes i d’una pila de llocs més; una de Cantàbria i una altra que va portar de Benidorm, que podria ser la joia de la corona, de tan maca. Té una balança en forma de serp, unes quantes que havien servit per pesar bebès i pesos fets amb bales de canó. Una de les balances més especials, però, hi té incorporat “Valls”, el nom de l’empresa familiar que tenien a casa seva. “És la primera balança amb què vaig pesar, quan tenia 14 anys.”
La col·lecció l’ha anat fent a base d’arreplegar balances de cases i botigues que es desmantellaven. L’afició ha estat tal, que Valls i Puigdomènech han arribat a viatjar per anar a buscar-ne.
“De vegades, viatgem a fires d’antiguitats i aprofitem que hi anem per fer turisme uns dies.” De museus de balances, n’hi ha pocs. Diuen que n’hi ha a l’Argentina o Turquia. Ell en fa col·lecció, encara que de manera particular, i diu que tenir balances cobra un sentit, més enllà del valor material.
“Hi ha gent que ve a casa amb el seus nets perquè vegin com es pesava antigament. Que no es pensin que tot és com ara, automàtic. Les balances són un tros d’història i expliquen l’evolució de la humanitat.”
EL 9 NOU
La Fira d’Herbes i Flors de Muntanya de Setcases arribarà aquest dissabte a la vintena edició. Durant tota la jornada es faran activitats relacionades amb el patrimoni botànic de la Vall, amb un mercat d’artesans i exposició d’olis i greixos vegetals a la sala dels Estudis.
Una visita guiada per conèixer la història del municipi, a les 10 del matí, iniciarà uns actes que comptaran també amb una xerrada matinal sobre les infusions i barreges d’herbes per tenir una vida saludable (a 2/4 de 12 del migdia) i un taller de vins aromàtics, ratafies i licors d’herbes (a les 5 de la tarda). A la foto, una imatge d’arxiu de parades de la fira, actives durant tot el dia al centre del poble J.R.
Jordi Vilarrodà
Un Benvinguts a Cabralunya en una lona gegant rebrà aquest divendres a mitja tarda els primers assistents del Cabró Rock de Vic. És la quarta edició del festival que s’està consolidant com a porta d’entrada a la temporada alta d’aquests esdeveniments. Benvinguts a l’estiu, també.
Aquest any s’espera un creixement en el nombre d’espectadors que Midnight Group, l’empresa organitzadora i propietària també de la sala de concerts de La Cabra, ja tenia previst. L’any passat, la xifra d’assistents en les dues jornades (es pot comprar entrada per a una o abonament per a totes dues) va rondar les 22.000 persones. Segons les vendes d’entrades actualitzades, enguany se n’esperen al voltant de 30.000. “Vic es converteix aquests dies en l’epicentre de la música catalana, és el tret de sortida de l’estiu i el públic ja ho comença a veure així”, diu Oriol Planesas, responsable de comunicació del Cabró Rock. Un públic que disfrutarà, segur, de temperatures més suportables que l’any passat i de més comoditat en un festival en què valora l’espai i la funcionalitat, amb poques cues a les entrades o barres. L’únic punt d’embús, les furgoteques per menjar, seran més nombroses i algunes ja començaven a situar-se aquest dijous al matí.
Musicalment, i des de la perspectiva osonenca, el Cabró Rock té l’al·licient de veure per primer cop a la comarca Oques Grasses amb el directe del seu nou disc Fruit del deliri, una (r)evolució en el seu món de sonoritats que es presentava encara no fa dos mesos a l’Strenes de Girona. La formació que lidera Josep Montero és ja de la casa i amb aquesta ja haurà actuat en tres de les quatre edicions. Aquest estiu, a més, fan una gira més restringida, amb una desena de concerts. I més encara ho és la de Love of Lesbian, la sorpresa del cartell quan es va anunciar. El de Vic serà l’únic concert del grup liderat per Santi Balmes a Catalunya aquest estiu, membre preparen la sortida d’un nou disc a la tardor, amb moltes col·laboracions. Marc Sureda, director artístic del Cabró Rock, diu que ja feia un temps que els anaven al darrere, “però també necessitàvem créixer com a festival perquè apostessin per nosaltres”. I ha arribat el moment. Si Oques Grasses seran les estrelles de la jornada de divendres, Love of Lesbian ho seran dissabte, dia en què també passaran per l’escenari La Pegatina, en un altre concert únic a Catalunya en la gira Hasta luego Mari Carmen, amb què comencen una pausa d’un mínim de dos anys.
El primer dia de concerts, l’escenari l’obrirà el pop electrònic d’Idília, guanyadors del concurs convocat pel Cabró Rock, seguits per Maria Hein, una de les apostes de qualitat del cartell. Mushkaa, sens dubte un dels noms d’aquest estiu amb el seu Sesy sensible, donarà pas a Buhos. Després d’Oques Grasses tancaran el cartell La Fúmiga i Les Q Faltaband. Dissabte obriran escenari les versions de Coco, seguides de Mama Dousha estrenant disc després de l’èxit del Rikiti. Figa Flawas actuaran abans de la festa major de DJ del festival que precedirà Love of Lesbian. Tancaran The Tyets, La Pegatina i Amygdala.
El Cabró Rock no només creix en espectadors sinó que ho fa també en superfície, aprofitant que la zona esportiva de Vic ho permet. “L’espai amb què treballàvem l’any passat ja ens permetia tenir més aforament, però tot i això hem volgut ampliar el recinte per les bandes”, diu Oriol Planesas. Hi haurà més espai a cada costat, amb una zona de furgoteques més espaiosa. També ha crescut el gran escenari del festival i la zona coberta amb gespa artificial, un invent que l’any passat es va aplicar amb èxit per evitar que s’aixequés un núvol de pols davant de l’escenari. Era un juny de 2023 en plena sequera, i ara hem entrat en una dinàmica diferent: aquest dijous al matí els operaris treballaven frenèticament en els preparatius sobre una gespa molla, amb humitat encara a sota a causa de les pluges dels últims dies. El bon temps previst per aquest dia i per divendres feia pensar que el terreny es podrà eixugar bé abans de rebre els primers espectadors. A la fotografia, l’staff de l’organització davant de l’escenari on s’acabaven de retocar els detalls.
EL 9 NOU
El bateria i compositor Alfons Bertran, de Granollers, presenta ara el seu últim treball, ‘Babela’, al 13è Cicle de Jazz de l’Ametlla. El concert serà dissabte a les 8 del vespre al Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, al municipi de Figaró. Bertran estarà acompanyat del pianista Roger Mas i del saxofonista Martí Serra, dos músics afins i amics amb els quals Bertran ja havia compartit altres projectes. ‘Babela’, ple d’influències diverses, es va crear amb la voluntat de retre un homenatge a la mare de Bertran, Isabel Ramon Puig, que va morir poc abans que es publiqués el seu disc anterior, ‘Schnitzel Time Project’
(2018). Bertran, amb una llarga trajectòria, s’ha vist influenciat per Paul Motion, Maylin Crispell, Keith Jarret, el gòspel, el swing, la música contemporània, i el jazz europeu, contemporani i d’avantguarda.
‘Babela’. Alfons Bertraqn, Roger Mas i Martí Serra. 13è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Santuari de Puiggraciós, Figaró. Dissabte 15 de juny, 20h.
El Fòrum Vocal Cor de Cambra de Barcelona, sota la direcció de Xavier Sans i amb l’acompanyament a l’orgue de Vicenç Prunés, protagonitzarà el concert ‘Rosa Mystica. La música de Maria de Natzaret’ aquest diumenge a 2/4 de 6 de la tarda a l’església de Sant Esteve de Granollers dins la temporada de Música Sacra. Sans ha fet una tria de la música mariana des del segle XIV fins avui dia, que és la perla de la música sacra catòlica i ortodoxa. El Fòrum Vocal comença així el seu 30è aniversari. Entremig s’estrenaran dues noves peces d’orgue que han escrit Pau Vallès Martínez i Albert Català dins el projecte “Granoll-Orgue XXI” 2023/2024.
‘Rosa Mystica’. Fòrum Vocal Cor de Cambra de Barcelona. Vicenç Prunés, orgue. Xavier Sans, direcció. Església de Sant Esteve de Granollers. Diumenge 16 de juny, 17.30.
El Teatre del Centre Ateneu Democràtic de Caldes acull aquest diumenge a 2/4 de 12 del migdia l’espectacle de titelles ‘Jane & Marc, exploradors’. És un espectacle de teatre i titelles sobre la natura i la biodiversitat. Els protagonistes són la Jane i el Marc, que arriben al bosc, com cada dia, per observar la fauna salvatge. Avui, però, res sortirà com ells s’esperen. Es trobaran amb un puput que no pot penjar, un senglar enamorat, una llebre que no hi sent bé, un esquirol que no té casa o una cabra amb molt caràcter.
‘Jane&Marc, exploradors’. Sándal. Teatre del Centre de Caldes. Diumenge 16 de juny. 11.30.
Jordi Sunyer
JOAN COLOMO
‘Tecno realista’
Arriba el vuitè disc de Joan Colomo, un dels músics més prolífers i amb més talent de l’escena nostrada de l’última dècada. A l’àlbum descriu una societat sense projectes de futur, embadalida per la nostàlgia, que viu en una espiral acceleracionista abocada al desastre on l’única sortida sembla ser la darrera troballa tecnològica. I tot, amanit amb melodies més o menys amables que contrasten amb un missatge incòmode i força pessimista. Mentre hi hagi Colomos, però, hi ha esperança. I aquesta no ve a ritme de tecno.
FERRAN PALAU
‘Plora aquí’
El rei del pop metafísic ha recuperat la sensació d’innocència dels seus inicis amb el grup Anímic i inspirat en el folk i el soul dels anys 60 i 70 ha facturat un disc atemporal amb 13 cançons que són una delícia. Buscant l’equilibri entre el so orgànic i el digital, entre la cançó i algun rampell de hip-hop, Palau ens transporta a un univers carregat de criatures fantàstiques com la de la coberta. Per cert, el disc físic va sortir ja fa un mes i a les plataformes l’àlbum no s’hi va penjar fins fa quatre dies. Això sí que és pedagogia benentesa.
RATPENADES
‘Pam! Punk! Boom! Lab!’
Ratpenades no tenen res a veure amb el grup de punk barceloní Ratpenat. O sí; en actitud i pebre és evident que van per camins força paral·lels. Però les Ratpenades són un trio femení de Lleida que segons expliquen fan punk rural i que debuten amb un primer disc amb vuit talls on mesclen català, anglès i castellà. El seu primer single és Not Surf i ja se’n pot veure un clip on deixen ben clar que a part de cuidar el que arriba per les orelles també cuiden la posada en escena i tot el tema visual. En sentirem a parlar.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta travessera.
Primer grup/coral del qual vas formar part. Sadie’s Jazz.
Primer disc que et vas comprar? Un doble directe de Pink Floyd.
Quants discos tens aproximadament? Uns 4.000. O potser més.
Salva’n tres. Broken Line, de Santi de la Rubia; Uno, d’Ernesto Aurignac Orchestra, i Plays Zappa, de Perico Sambeat.
Grups o músics de capçalera. Santiago Auserón, Marco Mezquida, David Mengual, Marcel·lí Bayer…
Un concert (com a públic) per recordar. Albert Marquès i Keith Lamar al Jamboree.
Jordi Sunyer
‘La quietud’
Jordi Coca
Ed. Proa
Quietud només aparent, la del títol de la darrera novel· la de Jordi Coca. Quietud de dues dones que conversen, en un poble d’una illa mediterrània. Són la Margalida, més de vuitanta anys, i la Celeste, “de pell bruna”, que la cuida. Dues vides prou atzaroses, que a la vegada conflueixen i es confronten, per les edats i els bagatges culturals tan diferents. I el poder de la paraula.
‘Les torres del cel’
Coia Valls
Rosa dels Vents
Quietud només aparent, la del títol de la darrera novel· la de Jordi Coca. Quietud de dues dones que conversen, en un poble d’una illa mediterrània. Són la Margalida, més de vuitanta anys, i la Celeste, “de pell bruna”, que la cuida. Dues vides prou atzaroses, que a la vegada conflueixen i es confronten, per les edats i els bagatges culturals tan diferents. I el poder de la paraula.
‘La mort del conjurador’
Rudolph Fisher
Ed. Clandestina
Quietud només aparent, la del títol de la darrera novel· la de Jordi Coca. Quietud de dues dones que conversen, en un poble d’una illa mediterrània. Són la Margalida, més de vuitanta anys, i la Celeste, “de pell bruna”, que la cuida. Dues vides prou atzaroses, que a la vegada conflueixen i es confronten, per les edats i els bagatges culturals tan diferents. I el poder de la paraula.
‘El preu que paguem’
David Grossman
Ed. 62
Quietud només aparent, la del títol de la darrera novel· la de Jordi Coca. Quietud de dues dones que conversen, en un poble d’una illa mediterrània. Són la Margalida, més de vuitanta anys, i la Celeste, “de pell bruna”, que la cuida. Dues vides prou atzaroses, que a la vegada conflueixen i es confronten, per les edats i els bagatges culturals tan diferents. I el poder de la paraula.
‘L’aventura del llibre català’
Lourdes Toledo / Comanegra
Quietud només aparent, la del títol de la darrera novel· la de Jordi Coca. Quietud de dues dones que conversen, en un poble d’una illa mediterrània. Són la Margalida, més de vuitanta anys, i la Celeste, “de pell bruna”, que la cuida. Dues vides prou atzaroses, que a la vegada conflueixen i es confronten, per les edats i els bagatges culturals tan diferents. I el poder de la paraula.
Miquel Moreno Gayoso
OCÀS I FASCINACIÓ
Autora: Eva Baltasar
Editorial: Club Editor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 160
Eva Baltasar (1978), després de l’èxit del tríptic format per Permagel, Boulder i Mamut, ens presenta la seva quarta novel·la: Ocàs i fascinació. Editada en castellà per Random House amb traducció de Concha Cardeñoso. La protagonista-narradora és un enigma: en desconeixem el nom i l’origen. És una dona de 27 anys, llicenciada en Pedagogia, que viu una cruel experiència d’exclusió social.
El relat es realitza en dos temps. Ocàs parla de la lletjor, l’estètica i la bellesa. Presenta les vivències frustrants de la jove protagonista per aconseguir sobreviure al carrer amb treballs precaris. A Fascinació, un cop desposseïda de tot per segon cop, la protagonista construeix un medi ofuscant de transcendència espiritual, a partir d’una mirada delirant.
A la primera part hi desfilen un grapat de peripècies: és acomiadada amb violència d’una pensió. Sense portàtil ni mòbil s’enfronta a la vida al carrer, mal alimentada; acollida alguna nit al pis de la Trudi, qui l’aconduirà a treballar netejant pisos; filmada per una càmera, serà acomiadada d’una bona casa per mala praxi laboral. També perdrà la feina de tardes en una ludoteca.
La veu narrativa és una omniscient primera persona, un sol·liloqui interior. E. Baltasar escriu amb un estil directe que destil·la poesia. Dissecciona les feines domèstiques en enumeracions àgils d’accions que impregnen de realisme el seu acurat llenguatge. S’esplaia amb freqüents tríades d’elements semàntics, verbals o adjectius. Redacta analogies i comparacions poètiques que impregnen la novel·la d’un lirisme existencialista, carregat d’aforismes. Elements que, a voltes, crec, obstaculitzen el ritme narratiu d’una veu que brolla del conflicte interior d’una protagonista empresonada en el seu cos. Un ésser temperamental, disruptiu, malaltís, categòric, d’escassa empatia social… Una víctima de la ciutat sanguinària “que fabrica solitaris i els obliga a conviure”. A la segona part, Fascinació, topem amb una el·lipsi argumental: l’obra obvia explicar-nos el recorregut de la deriva mental de la protagonista.
En cap cas, el llibre és un cant a l’austeritat per sobreviure. Sens dubte, aporta una impulsiva mirada femenina i una seriosa reflexió sobre la precarietat actual en una societat abocada a un neofeudalisme per les pràctiques del vigent capitalisme salvatge. Com escriu Julià Guillamon: “La novel·la escampa la ruïna moral de la psicologia individual a la ciutat”. Un plaer haver-la llegit!
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
L’home de les mil cares
El nord-americà Richard Linklater, director de la preciosa trilogia romàntica ‘Antes del amanecer’ amb Julie Delpy i Ethan Hawke, ens presenta ara una enginyosa i divertida comèdia salvatge empeltada de thriller, ‘Hit Man. Asesino por casualidad’. La història ha estat coescrita pel mateix Linklater i el protagonista principal, l’actor Glen Powell, a partir d’un increïble cas real publicat en format d’article per Skip Hollandsworth al ‘Texas Monthly’. Gary Johnson (Glen Powell) és un professor de filosofia de Nova Orleans que esdevindrà confident policial quan es fa passar per sicari transformista, adaptant una disfressa segons el perfil de cada client que requereix els seus serveis criminals, per poder incriminar els que el volen llogar com a assassí a sou.
Gary, l’home de les mil cares, personatge múltiple, s’enamora d’una clienta, Madison Figueroa (Adria Arjona), que vol desfer-se del marit maltractador, trencant l’acord pactat amb la policia de no implicar-se mai en els casos. En aquesta pel·lícula plena de sorpreses i girs, la vulnerable mestressa de casa es revelarà també com una llesta i perspicaç dona, amb gust per les màscares, una ànima bessona de Gary, esdevinguda al capdavall una imprevista femme fatale del cinema negre.
La nova pel·lícula del director de ‘Boyhood’ (2014) es mostra com un brillant joc d’identitats on el personatge d’home gris de Gary es deixa portar pel seu nou personatge de sicari, d’aparença dura i de perfil atractiu, en una oportuna i hilarant reflexió sobre la doble personalitat. D’altra banda, la parella formada per Glen Powell – ‘Figuras ocultes’ (2016, Theodore Melfi), o ‘Top Gun. Maverick’ (2022, Joseph Kosinski) – i Adria Arjona – ‘El padre de la novia’ (2022, Gaz Alazraki) o la sèrie ‘True Detective’ (2015) creada per Nick Pizzolato – transmeten molt bona química en la seva relació així com tota la rauxa i intensitat possible.
L’aigua és essencial per al bon funcionament del nostre cos. Des de la regulació de la temperatura corporal fins al transport de nutrients i l’eliminació de toxines, mantenir-se hidratat és crucial per a la salut. No obstant això, la quantitat d’aigua que necessita cada persona pot variar significativament en funció de diversos factors, com l’activitat física, el clima, el pes corporal i la salut en general. Beure la quantitat adequada d’aigua és essencial per cobrir les necessitats personals.En cas de dubte, consultar un professional de la salut pot ajudar a determinar la quantitat d’aigua òptima per a cada persona.
Una recomanació comuna és beure vuit gots d’aigua al dia, que equivalen a aproximadament 2 litres. Aquesta pauta, però, és molt general i no té en compte les necessitats individuals que comentàvem anteriorment.
Una manera més precisa de calcular la quantitat d’aigua que una persona ha de beure és en funció del seu pes corporal. Una fórmula habitual és beure aproximadament 30-35 mil·lilitres d’aigua per cada quilogram de pes corporal. Això vol dir que una persona de 70 kg hauria de beure entre 2,1 i 2,45 litres d’aigua al dia.
La fórmula per calcular la ingesta d’aigua seria:
Pes corporal (kg) × 30 − 35 ml = Ingesta d’aigua diària (ml)
Pes corporal (kg)×30−35 ml=Ingesta d’aigua diària (ml).
Per exemple:
Una persona de 50 kg: 50 × 30-35 ml = 1500-1750 ml (1,5-1,75 litres)
Una persona de 70 kg: 70 × 30-35 ml = 2100-2450 ml (2,1-2,45 litres)
Una persona de 90 kg: 90 × 30-35 ml = 2700-3150 ml (2,7-3,15 litres)
Factors addicionals a tenir en compte
Tot i que la fórmula basada en el pes corporal proporciona una guia útil, hi ha altres factors que poden augmentar la necessitat d’aigua:
Activitat física: Les persones que practiquen exercici intens necessiten més aigua per compensar la pèrdua de líquids a través de la suor.
Clima: En climes càlids o humits, el cos perd més aigua i, per tant, cal augmentar la ingesta.
Salut: Algunes malalties o medicaments poden afectar la hidratació, requerint una ingesta d’aigua més alta.
Embaràs i lactància: Les dones embarassades o en període de lactància necessiten més aigua per mantenir la salut pròpia i la del nadó.
És possible mantenir-la en bon estat mitjançant una sèrie de cures fàcils d'incorporar a la rutina diària
Amic / Tot Sant Cugat
Durant l’estiu, els efectes del sol i la calor, juntament amb altres activitats pròpies d’aquesta estació, poden tenir un impacte destacat en la salut i l’aparença de la pell. Tot i això, és possible mantenir-la en bon estat mitjançant una sèrie de cures fàcils d’incorporar a la rutina diària, assegurant així una pell sana i protegida.
L’ús de crema solar és bàsic abans de sortir de casa. No només ajuda a prevenir el càncer de pell, sinó que també combat l’envelliment, les taques, la flacciditat i les arrugues. És bàsic triar un fotoprotector amb un índex de protecció solar (FPS) de 30 o 50, aplicar-ho mitja hora abans de l’exposició al sol i repetir l’aplicació cada 2-3 hores o després de nedar. Aquesta mesura és vàlida tant per a adults com per a menors, i és especialment important en els primers 18 anys de vida, quan es produeix el 80% de l’exposició solar.
Mantenir la pell hidratada és fonamental a l’estiu. Beure suficient aigua, al voltant de 2 litres diaris, és la millor manera de fer-ho. A més, consumir fruites i verdures riques en antioxidants i vitamines, com les fruites d’estiu, els vins freds i els lactis, contribueix significativament a la hidratació.
L’alimentació juga un paper fonamental a la salut de la pell durant l’estiu. Consumir fruites i verdures de temporada riques en vitamines A i C proporciona una protecció addicional.
Amic
Amb l’arribada de la calor, no hi ha res millor que gaudir de plats frescos i lleugers que ens ajudin a suportar les altes temperatures. Les amanides es converteixen en les protagonistes indiscutibles de l’estiu, i ofereixen una varietat infinita de combinacions que no només són refrescants, sinó també ràpides i fàcils de preparar. Aquí et presentem algunes idees inspirades en diverses receptes perquè puguis delectar-te amb amanides estiuenques plenes de sabor.
La clàssica amanida Cèsar amb pollastre és sempre una opció segura, però el veritable secret està a la seva salsa. Preparar-la a casa és senzill: barreja maionesa, formatge parmesà, mostassa de Dijon i anxoves picades. Aquesta barreja aporta un sabor intens i deliciós, perfecte per als dies més calorosos.
Si busques una amanida cruixent i afruitada, l’amanida Waldorf és ideal. La barreja d’enciam, poma, api i nous crea una textura refrescant i única. Un toc de maionesa i suc de llimona completa aquest plat clàssic, fent-ho perfecte per a qualsevol moment del dia.
Per a una opció més local i contundent, l’amanida murciana és una elecció excel·lent. Aquest plat es prepara amb tomàquet pera en conserva, ceba tendra, ou dur i olives negres, tot amanit amb oli d’oliva verge extra i vinagre de Xerès. És una alternativa estupenda a la clàssica amanida de tomàquet, oferint un sabor fresc i intens.
La gastronomia alemanya també ofereix una opció refrescant: l’amanida de patata o ‘kartoffelsalat’. Amb patates cuites, cogombres trossejats, cibulet, sal, pebre i maionesa, aquesta amanida és perfecta per acompanyar salsitxes i gaudir d’un toc internacional als àpats.
Inspirada a la cuina peruana, l’amanida de pollastre, alvocat i patata és una delícia estiuenca. Un bon amaniment d’oli d’oliva verge extra realça els sabors, creant una combinació irresistible.
L’arròs també pot ser la base d’una deliciosa amanida estiuenca. Combina’l amb blat de moro, tomàquet, olives verdes, pastanaga i pernil cuit en daus, o deixa volar la teva imaginació i afegeix els teus ingredients preferits. L’amanida d’arròs és versàtil i mai no avorreix.
El llenguatge dels polítics s'ha tornat de mercadal, maleducat i groller
Josep Ballbè i Urrit
Fa molt de temps que no sento parlar ningú de valors. Venen a ser aquelles conviccions personals que menen la nostra existència envers allò que, com a persones, volem esdevenir. Per a mi, això té una fondària cabdal. Per tant, no podem parlar d’educació si no transmetem valors. Arribats en aquest punt, només els podem comunicar per la via del testimoni i de l’exemple personal.
Establint un exemple ben entroncat amb l’actualitat, un mestre no pot educar per a la pau, malgrat que en parli a tort i a dret, si fa servir un llenguatge agressiu, humiliant, sanyut i enverinat. A partir d’ací, la seva adquisició no se subjecta en la ciència infusa sinó en la voluntat esforçada de l’alumne. Aquest mateix principi és extrapolable a la família: els pares són els primers mestres dels propis fills.
Massa sovint, el jovent actual es troba mancat de referents. En el camí del seu creixement personal, tampoc no necessiten grans professionals. Sol viure en la recerca de trobar líders compromesos en fites que els esperonin. Tanmateix, les xarxes socials els hi poden arribar a girar el cervell… Un fet que ho defineix prou bé rau en els més de 800.000 joves espanyols que van votar un estirabot de partit polític (Se acabó la fiesta) a les passades eleccions europees. Quin nyap!
Ampliant el ventall, vull palesar el nivell molt baix de la majoria dels nostres polítics. El seu llenguatge s’ha tornat cridaner, de mercadal, ofensiu, maleducat i groller. L’únic objectiu que es persegueix és ofendre i desqualificar l’adversari. D’acord amb la seva professió haurien de predicar el valor de la democràcia… Molt em temo, i em voldria equivocar de pal a pal, que no trigarem a veure en un Parlament (nacional o autonòmic) agressions físiques entre contrincants de diferents partits. Per la televisió, hem vist escenes d’aquest tipus en cambres legislatives d’altres països. Les batusses, la teatralització i les bronques fan xup-xup… I no té més raó qui crida més.
Em genera molta pena la tàctica d’allò de: “I tu, més!” quan s’esbatussen uns i altres. No prenc posició o partit per cap línia política concreta. Tant se val parlar del PP, PSOE,Vox, Sumar, ERC, Junts, Podem o de qualsevol bunyol que pugui sorgir ací o allà. Advoco per la recuperació de les bones maneres, l’educació en majúscula. En definitiva, pels valors de sempre. No ha d’ésser tan difícil que les aigües tornin a llera. No demano gran cosa. Tot plegat passa per implantar el famós seny català al reglament i/o protocol de cadascuna de les cambres. O bé per interpretar, en justa mesura, el nucli del títol del meu article.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
