La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Sunyer
Què s’amaga darrere d’aquest títol?
El títol ho diu, el títol és una mica el resum de què és això. Això és un projecte que va arrencar l’escola fa molts anys. Escola Lloriana, l’escola de Sant Vicent de Torelló. Va arrencar molts anys dins d’un projecte de direcció per millorar l’ortografia i l’expressió escrita. Vam comptar amb un assessorament molt important. Una de les coses que vam arribar a fer és una programació de l’expressió escrita, tant amb llengua castellana i catalana. Una de les coses que vam fer és escriure teatre amb alumnes de sisè Després d’anar-ho pensant vaig decidir fer-ho en format d’escriptura col·lectiva. El primer grup eren 22 alumnes i els vam dividir entre dos així que teníem dues obres de teatre breus i que tenen una durada entre 10 i 15 minuts. Però sí que l’estructura de les obres és una estructura amb inici, nus i desenllaç. Breu, però té aquesta estructura. Bé. I llavors la idea va ser aquesta, escriure, jo no havia escrit mai teatre, de fet, tampoc era gran consumidor de teatre però sí molt de cinema. Era aficionat a escriure. Rumiant em vaig llançar la piscina. Quan vam tenir l’obra escrita que l’escrivíem durant tres mesos una hora setmanal els vaig proposar de representar-ho. Els hi vaig suggerir i vam decidir representar-ho per Sant Jordi, per tant, vam fer que allò tingués un cert sentit.
I això que va ser una experiència puntual s’ha convertit en una tradició.
Nosaltres ho hem fet durant setze anys.
Ara és un professor jubilat. Per això ha tingut el temps i l’espai per dir ara ho aplego tot, ho enllaço tot, ho lligo i ho publico no?
Això és una proposta de l’ADET, l’Associació d’Estudis Torrellonencs. En el seu moment el que era el president li va agradar el projecte i em va fer la proposta de poder-lo publicar. Jo en aquell moment que treballava no ho vaig veure clar, però estava a la fi dels darrers anys de la meva vida laboral i aleshores va ser quan li vaig dir que quan em jubilés en parléssim i finalment és el que hem anat treballant. El llibre que ell va suggerir és la que hem anat madurant i és la que ara presentarem.
Què inclou el llibre?
El llibre té una primera part, que són quatre pròlegs, una mica és la contextualització. La metodologia en si, l’extensió dels treballs… i un pròleg inicial del mateix Pascual Bernat. Amb tot això, el que fem és col·locar, situar el llibre en el context d’escola, del que ha set el treball, la metodologia utilitzada per treballar, i l’extensió que realment li hem donat ara, perquè ara es fa teatre al cicle inicial, al cicle mitjà. Representem, no escrivim, però sí que el representem, no.
És important que el teatre per aquests infants serveix per perdre por escènica, per igualar-se entre ells…
Per crear grup. Una de les coses interessants d’aquesta experiència didàctica, també és que és una experiència pedagògica. Perquè, més enllà de l’aprenentatge de llengües, la representació teatral implica fer grup, implica camaraderia, tenir un projecte que s’ha de solucionar amb l’esforç i amb la suma de tots, no amb la competitivitat. I això es veia perfectament quan muntàvem les obres, en l’àmbit de deixar-se vestuari, en l’àmbit de maquillar-se, eren autònoms. Sempre aquest sentiment de grup, jo penso que es va consolidar, es va refermar en aquesta activitat. Penso que va ser una descoberta que també em va ajudar a dir això té un recurs rebut.
I no serveix només per escriure millor.
Sí, és una eina pedagògica. I bé, el fet de riure, compartir, aquest esforç, a banda de l’individual, ajudar a perdre aquesta por escènica, afrontar-te davant d’un públic, parlar davant d’un públic… Ara ja com que comencen a fer el teatre des de primer, quan arriben a 6è, estan molt envelats. Però sí que és veritat que els primers anys això era un repte també per alguns.
L’obra que presentareu es diu ‘El tanatori’. Els nens trien fer una obra en un tanatori?
Sí, totes les obres que hem escrit al llarg d’aquests anys parteixen d’ells. L’únic requisit era que la història passes en un únic espai i temps i una creació de tants personatges com alumnes constituïen el grup. Llavors, crear dos primers personatges, en què arrencar l’obra i anàvem afegint els altres personatges a mesura que anàvem avançant, que de vegades en comptes de dos podies arrencar amb quatre, depèn de la situació. Però una cosa sempre vam respectar, i va ser bàsica, que les idees eren sortides entre ells. Una pluja d’idees, cadascú presentava, o per parelles podien presentar una idea, es votava, però es votava sempre amb argumentació. Que no hi hagués allò dels amiguets, si tu votes de treballar aquesta obra, per què? Raonar argumentar que no fos allò de l’amiguet.
Tornant al llibre, quantes obres hi haurà?
El llibre em sembla que conté 32 obres perquè van ser disset anys. Quan el grup classe superava els 15 alumnes, el que fèiem era dividir-lo, i per tant escrivíem dues obres. Molts anys n’hi ha dues.
El dia de la presentació es representarà ‘El tanatori’ Què va passar amb aquesta obra fa tres o quatre anys?
A l’hora de presentar el llibre vam pensar que estaria molt bé poder tancar l’acte o complementar l’acte amb una representació teatral feta per als alumnes. En aquest cas, vam proposar amb els exalumnes d’aquell any.
És a dir, els alumnes que aquell any havia hagut de representar l’obra i no ho van poder fer per temes de Covid, són els que el representaran en aquesta ocasió?
Sí, aquí se’ls hi va oferir, es van apuntar els que van considerar, i per complementar, perquè no van ser prou vam obrir-ho a altres exalumnes a més a més la direcció va a càrrec d’Abel Reyes.
Ell va participar en una obra com a alumne?
El primer grup que vaig escriure aquestes obres de teatre hi havia l’Abel Reyes. Era el curs 2005-2006. Ell ja ho deia, ell d’aquella època ja deia que li agradaria dedicar-se realment al teatre. I bé, i ho va fer. I ha fet carrera. També tenia en compte que ell porta moltes coses. Li vaig passar al text que tampoc és la feinada, perquè són obres que duren entre 10 i 15 minuts, però ell ho va tenir clar d’entrada, va tenir molt clar les sessions, com enfocar-ho, i bé, no, no, entusiasme, amb ganes, no?, i amb entusiasme perquè deia, ostres, és que realment la primera de les primeres coses que vaig fer va ser allà.
Ja heu començat a assajar?
Hem començat a assajar. El que passa és que els alumnes ara, per exemple, un bon gruix d’ells, aquesta setmana. Concretament, són a fer el Camí de Santiago, amb l’institut on estan, per tant, no ho podem assajar.
El projecte segueix i continua, no?
Val a dir que en aquests disset anys que recull el llibre, hi ha algun any en què jo no vaig ser el mestre que dirigia els grups perquè era cap d’estudi. Vaig anar a l’escola quan vaig ser dos anys. El darrer any, que ja estava jubilat, també vaig recollir aquí. En la meva escola hi va haver dos cursos. En Joan Panicot, l’Olga Muñoz, la Isabel Magem i el Joan Camps van ser els encarregats de fer això. L’objectiu sempre ha estat apostar pel teatre, com a eina pedagògica, i l’escriptura de teatre com també una eina per treballar la llengua.
Entrevista a Montse Uran, líder de Blue Hole Dragons
Jordi Sunyer
Com va arrencar el projecte de Blue Hole Dragons?
Aquest projecte arrenca l’any passat, a l’estiu, l’època de calor, jo sabia sobre un llibre d’en Josep Blanes que recopilava molts temes transcrits de l’ska. Tenia ganes de fer una banda de ritmes jamaicans. I tenia ganes de liderar una banda i triar els músics amb qui m’agradaria treballar.
Això va ser l’estiu passat?
Tot just fa un any perquè això ho vaig començar a muntar al maig i va engegar al juliol que vam quedar amb els músics. Els músics em van dir que sí i vaig començar a preparar papers. I vam decidir trobar-nos un dia a l’estudi.
Això de l’ska i el jazz ja t’ha agradat sempre?
Tinc molta curiositat i molt neguit per les coses, i m’agrada saber què passa i escoltar-les. Després hi ha coses que t’enganxen més, que t’enganxen menys, però tot t’aporta informació i tot enriqueix. Jo tinc la sort de tenir un gran company de viatge, que és un gran bateria, que és en David Viñolas. I aleshores, al seu costat també he crescut molt musicalment, he après moltes coses, he après a escoltar i a enriquir-me i obrir les mires. I això m’hi ha portat fins on estic ara mateix. I vaig decidir això, muntar aquesta banda de ritme jamaicana, compondre temes, que és el que estic fent per aquesta banda. Realment va saltar la màgia, el primer assaig i els temes van caminar.
Qui completa Blue Hole Dragons?
El bateria que és en David Viñolas, en Marc Guri que és el teclista, el guitarrista que és en Roger Solé, en José Mesa i el trombó que és en Gil Boleda. Per tant, estem parlant, d’una banda, totalment intergeneracional. Hi ha una franja que va dels 20 als 30, una altra franja que va dels 40 als 50, i una que va dels 50 als 60. Dels 50 als 60. I funciona.
Això està bé molt bé no?
La música és música, ens comuniquem, ens entenem, ens agradem… I a tirar milles.
Tots els que vas intentar pescar et van dir que sí?
Tots, sí. Tothom es va apuntar, encara no sé quina és aquesta meva capacitat per enredar, però s’hi van sumar.
Per què ‘Blue Hole Dragons’?
Perquè volia que tingués un caire clarament, marcadament jamaicà, perquè són ritmes jamaicans el que fem nosaltres i aleshores també volia un nom neutre. Perquè les bandes de ritme Jamaica solen ser molt masculines, amb components fortament masculins. En aquest cas, jo soc una noia, soc una root girl, lidero aquest sextet, però amb la banda no volia caure en tòpics o molt masculins o molt femenins, perquè jo crec que la música és música i és una banda estupenda. Aleshores, Bluehole, perquè és un llac blau que hi ha a Jamaica. Allà, doncs, sembla ser, que hi havia dracs. I aleshores, doncs, vam dir, fem-ho lligar fem un Bluehole Dragons.
Quan va ser el debut de la banda?
Ens vam estrenar aquí a Vic per Música Viva al setembre farà un any ja. El Clot ens van tenir confiança i ens va dir que anéssim allà. Vam poder veure que hi havia gent gran que ballava, canalla petita que ballava, gent jove que ballava. Tothom fent el vermut al seu aire. Vam veure que era una cosa que arribava molt a tots i que fa alegria i que fa festa. I en tots els bolos que hem fet, la gent balla molt sense que els hi haguessin de dir. Per tant, alguna cosa els mou.
On és la casa que apareix en el videoclip de ‘Cafè Ska’?
Això és un secret molt ben guardat que tenim a Centelles. Tenim un petit torrador de cafè esplèndid, que ho vam lligar tot a partir d’aquest tema.
El vostre segon single és una versió del Duke Ellington. Per què aquesta peça?
Aquesta peça la va arranjar i la va triar perquè li va venir molt de gust en David Viñolas. És un músic molt eclèctic, que toca moltes coses i té un profund coneixement en molts àmbits de la música. I va decidir que si ens agradava la idea i ens venia de gust, a ell li venia de gust fer un arranjament del Duke Ellington. I ens va venir molt de gust molt i va ser molt maco, la veritat, és que la peça s’ho val.
Així que aneu variant cançons pròpies i versions no?
Sí, tot i que la intenció és anar fent temes propis. Va engegar tot com un grup de versions per provar, i ara s’ha convertit en una banda consolidada que el que busca és fer-se un lloc amb temes propis. Per tant, jo ara estic en plena campanya creativa. Ja tenim algun altre tema acabat, que potser estrenarem ben aviat, i alguna altra cosa que s’està coent. La intenció és anar fent temes propis i fer valdre l’escriptura de la música i el que nosaltres sentim.
A l’estiu tindrem alguna novetat ja per escoltar o no?
A mi m’agradaria, però ara, a l’estiu, no sé si tindrem tant temps, però la idea és que sí. Volem treure cosetes i poder més endavant fer un enregistrament més gros amb nou material.
Teniu algun concert programat?
L’11 d’agost estarem a l’escenari de la Jazz Cava a la tarda
Alguna altra proposta?
A la cantonada de l’agenda, el que tenim és una festa privada, que també en fem, de festes privades. I després, no sé si ens deixarem caure per alguna guingueta o algun altre lloc, però això encara està en procés de maduració.
Vas estar al Festival de Jazz de Vic no?
En aquest cas, això entrava a dintre de la presentació d’un llibre de la música laietana, que l’autor és de Vic que és l’Àlex Gómez Font que és un autor que treballa com les formiguetes. Fa una gran tasca de recopilació d’informació, contrastar-la, i fa de tot això uns treballs documentals de llibre, que són molt fàcils de llegir i molt fàcils de comprendre.
Com et vas iniciar amb el saxo?
Jo era músic, però no ho sabia. No havia trobat la vàlvula que em despertés totes aquestes coses. Gaudia molt de la música, vaig aprendre molta música al llarg dels anys, escoltar moltíssima música, i un dia, quan vaig fer els quaranta en David se’m va presentar amb un regal d’aniversari que era una flauta travessera. El maig vaig començar a fer classes amb un grandíssim flautista. Jo amb quaranta anys vaig patir molt de contractures, sonava, però em feia patir més que gaudir. Aleshores vaig dir que havia de trobar una altra sortida, perquè això està en marxa i jo no podia parar. I va aparèixer el saxo.
Tu abans dels quaranta no havies tocat res?
Jo era músic, però no ho sabia. Ara està sortint tot. Mai és tard.
Qui et va ensenyar a tocar el saxo?
El meu profe de saxo també va ser una bèstia grossa, un grandíssim saxofonista, amb gran paciència, i gran capacitat pedagògica. Jo, als meus mestres, els que he tingut al llarg de tot el meu recorregut musical, els hi dec tantes coses i totes bones. Realment m’han aportat molt, m’han reconduït molt, han tingut molta paciència i fins aquí, perquè amb el saxo jo vaig començar el 2014, ara fa deu anys.
A més a més, ets cuinera no?
Soc cuinera vocacional. Faig el 50% una cosa i el 50% l’altra. M’hi dedico professionalment i també imparteixo cursos.
Grups de veïns, entitats socials i culturals i escoles participen activament en la festa
ferran polo
Una trentena de catifes de flors transformaran el centre de la Garriga aquest diumenge amb la celebració de la festa de Corpus, la més popular del municipi. Grups de veïns, entitats socials i culturals i centres educatius del poble confeccionaran des de primera hora del matí aquestes expressions d’art efímer sobre el paviment dels principals carrers i places del centre.
Enguany, l’institut Manuel Blancafort recupera la catifa pròpia, que se situarà al carrer del Centre, davant de la biblioteca Núria Albó. La catifa convidada anirà a càrrec de l’associació Hanae Japan, del Japó. Nou persones de l’entitat, vingudes expressament del país nipó, confeccionaran una catifa rodona de nou metres de diàmetre a la plaça de l’Església. Comptaran amb la col·laboració de persones d’origen japonès que resideixen a la Garriga.
A banda, els visitants podran veure quatre altars florals (Asil Hospital, Santa Isabel, residència del Pilar i Sant Ramon) i altres guarniments com els de les escales de l’església o l’Ou com balla, que munta l’escola Puiggraciós davant de l’ajuntament. La casa consistorial ha estrenat domàs al balcó.
Les catifes tindran com a element principal els clavells que, novament, tornen a comprar-se a Múrcia amb una inversió de poc més de 30.000 euros que l’Associació Cultural Corpus la Garriga fa amb el suport econòmic de l’Ajuntament, que inverteix uns 90.000 euros en la celebració de la diada.
També hi haurà flor de quilòmetre zero amb les gerberes que arribaran de camps del Maresme. La resta seran altres materials d’origen vegetal com l’esclòfia d’arròs o la ginesta, que algunes persones encara van a buscar als boscos propers els dies previs a Corpus, com es feia antigament.
Les entitats de cultura popular tenen un paper destacat durant tots els dies de celebració del Corpus de la Garriga. Ja des d’aquest dijous al vespre amb la primera entrada a plaça del seguici festiu, el ball de l’homenatge a càrrec de La Garriga Balla i els lluïments del seguici festiu: el Front Diabòlic, els capgrossos Ginesta i Clavellot, el ball de nans, el ball de gegants, que estrenava dansa, i el ball de cintes.
Dissabte hi haurà el seguici infantil amb els lluïments de la colla infantil i jove dels diables, dels geganters i del ball de cintes infantil. Diumenge, a 2/4 de 7 de la tarda, serà el torn del Ball de Corpus amb el ball de cintes i altres balls de La Garriga Balla i el lluïment dels diversos entremesos amb música de Grallarriga i l’actuació del ball de cintes a l’ofici religiós.
La federació de balls populars L’Enramada oferirà dissabte a 2/4 de 10 de la nit un sopar popular a la pista número 1. Després, hi haurà el concert de Corpus amb el grup Capinàs, que ha publicat el seu segon àlbum, Backstage. Divendres a 2/4 de 10 de la nit, actuarà Marala Trio a Can Luna.
Divendres a 2/4 de 8 del vespre es consolida la ballada de sardanes i altres danses tradicionals catalanes a la plaça de l’Església en una activitat participativa oberta a tothom. Membres del ball de gitanes i de l’agrupació sardanista convidaran a participar-hi. La Cobla Ciutat de Girona hi posarà música.
El Patronat acollirà dissabte a 2/4 de 7 de la tarda l’espectacle Venim de Clavé, a càrrec del Cor de Cambra de Granollers. Està pensat per celebrar els 200 anys del naixement d’Anselm Clavé. La Societat Coral l’Aliança, l’entitat més antiga de la Garriga, hi participarà amb dues cançons i una sorpresa final relacionada amb Corpus.
El patrimoni local de la Garriga obre portes per Corpus perquè els visitants el puguin conèixer. Diumenge, es podran visitar Can Raspall, els balnearis Blancafort i Termes la Garriga, el jardí de Can Barbey, el refugi antiaeri de l’estació, la Fundació Maurí i les casetes en miniatura de l’Asil Hospital.
Isaac Muntadas
La cinquena edició del festival Inspira de Ripoll, organitzat per la Fundació MAP, tindrà un cartell de luxe amb la presència de grups com Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima i Ambauka. El festival inclusiu, que se celebrarà el dissabte 28 de setembre a la Devesa del Pla, també comptarà per segon any consecutiu amb Liant La Troca, una companyia de dansa integrada de Granollers, i amb el ballador de flamenc José Galán, que va venir la primera edició i torna amb un nou espectacle i taller participatiu.
Com és habitual, l’Inspira es concep com un festival adaptat perquè en puguin gaudir persones amb diverses capacitats. Noemí Huertas i Olga Martín, de l’organització, recordaven que hi haurà tallers infantils, gimcanes, jocs, circ i una zona de furgoteques, així com serveis adaptats com “llengua de signes, subtitulacions, motxilles vibratòries o menús per a persones amb disfàgia”.
Les entrades per al certamen, amb capacitat per a 5.000 persones, estan a la venda des de dimecres. Hi haurà un preu especial per a les 500 primeres entrades d’1 euro per a nadons de 0 a 2 anys, de 9 euros per a nens d’entre 3 i 15 anys i de 16 euros a partir de 16 anys. Posteriorment, els preus s’incrementaran fins a 1, 14 i 24 euros, respectivament. També hi ha preus més reduïts per a grups d’entitats del tercer sector i entrada gratuïta per a la necessitat de tercera persona especificada en la targeta acreditativa de discapacitat.
Coincidint amb la presentació, l’Inspira també va publicar la memòria econòmica de l’edició de l’any passat, en què van tenir un dèficit de 10.874 euros. Com que no volen apujar els preus de les entrades, aquest any esperen augmentar ingressos en patrocinadors i subvencions. Per ara, tenen uns 16.000 euros provinents de la Generalitat, la Diputació de Girona i Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). A diferència de l’any passat, no rebran suport econòmic de l’Ajuntament, perquè Ripoll té el pressupost prorrogat i no hi ha cap partida consignada. Això sí, el consistori els ajudarà en tota la logística.
El suport econòmic a l’esdeveniment que atrau més gent de tot l’any a Ripoll ja va ser motiu de debat l’any passat, quan el nou equip de govern de l’Ajuntament va reduir l’aportació de 30.000 a 20.000 euros, segons els comptes publicats per la Fundació MAP. L’Ajuntament va justificar-ho dient que l’acord anterior era només de paraula.
Jordi Vilarrodà
Més de la meitat d’escenaris de Vic on aquest cap de setmana es desplegarà la vuitena edició d’El So de les Cases seran nous. Dels 13 espais de la ciutat on hi haurà concerts, un total de 7 s’obren per primera vegada en aquest cicle que barreja música i patrimoni, impulsat per l’Ajuntament de Vic. El nombre d’actuacions pujarà fins a les 68, per facilitar al màxim l’accés al públic. “Tenim fins a 7.000 entrades gratuïtes”, explica Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament.
Una altra de les novetats d’enguany fa referència precisament a les entrades: es torna als inicis d’El So de les Cases, en què aquestes es distribuïen per estricte ordre d’arribada del públic. El primer que arriba, el primer que seu. Segons Piella, el fet d’oferir la meitat de l’aforament amb reserva prèvia “havia portat alguna dificultat”. Des de persones que feien la reserva i després no hi assistien als que si veien que no hi havia entrades a la web pensaven que l’aforament ja estava complet. L’objectiu és que no quedin seients buits, havent-hi prou gent que vol assistir als concerts. “I tampoc no convé que quedi públic a fora”, diu Piella, que adverteix del risc de morir d’èxit: “El So de les Cases és un projecte singular, pensat sobretot per a la gent de Vic i d’Osona, que no publicitem gaire de cara enfora”.
Els concerts són de 20 minuts aproximats de durada, excepte els últims de divendres i dissabte a la nit, que disposen de més marge de temps. Pel que fa a les propostes musicals, són d’estils molt variats. Entre els noms osonencs hi ha la Cobla Cani-g0!, la cantautora Clara Maschio, el violoncel·lista Pau Codina, el Projecte Astrolabi de Guillem Plana o la manlleuenca Paula Valls amb el seu àlbum recent Començar de nou (2023), que tancarà la nit de dissabte a la Casa Ricart. De fora, arribaran des del menorquí Cris Juanico fins als mallorquins Geometrical Sardine, passant pels donostiarres Nogen o els barcelonins A Contra Bluex. Sense oblidar, és clar, les formacions de l’EMVic.
Una vegada més, l’estudi de disseny Partee de Vic és autor de la imatge d’El So de les Cases. I com és la seva filosofia, no han treballat amb imatges digitals sinó amb objectes reals. En aquest cas, es van inspirar en formes i colors de l’edifici modernista de la Casa Serratosa per crear objectes ceràmics i metàl·lics que configuren una mena de mòbil sonor. A la fotografia, les regidores de Cultura i Urbanisme, Bet Piella i Ester Coma, a la mateixa Casa Serratosa amb Jordi Farrés, de Partee. En primer terme, el mòbil d’on s’ha tret el cartell.
EL 9 NOU
Vilanova de Sau viurà aquest diumenge la 32a Fira d’Herbes Remeieres, una de les propostes firals amb història de la comarca. Una quarantena de parades ocuparan el centre del poble amb els seus productes d’alimentació, herbolaris i artesania. La fira, que enguany ha rebaixat el pressupost respecte al de l’any passat, espera mantenir el poder d’atracció, basat en un programa que combina diferents propostes lúdiques per a tots els públics.
No hi faltaran alguns clàssics com la ruta botànica de primera hora del matí, amb Evarist March, director de Natural Walks. A les 12 del migdia hi haurà una xerrada i degustació de còctels amb herbes, amb Alejandro Parravicini, del bar Palo Santo de Granollers, i entre les 5 i 2/4 de 7 de la tarda, un taller de preparació de licors amb herbes, a càrrec de Joan Carles Rey, president de l’Associació d’Herbolaris Artesans de Catalunya. També s’ha convocat el tradicional concurs de flors boscanes o un de nou de fotografia. A les 11, a l’església de Santa Maria, hi haurà una cantada de la Coral Lo Lliri, de l’Ametlla.
Miquel Erra
Aquest dissabte Sant Julià torna a enfangar-se amb el Keramik, una festa que gira al voltant de diferents experiències amb fang, amb un format participatiu i sensorial per apropar la ceràmica a tots els públics. Es tracta de la tercera edició d’aquest nou format, hereu de l’anterior Fira del Tupí, que havia viscut 11 edicions abans de la pandèmia. En previsió de pluja, però, en lloc de l’escenari habitual, el parc de les Set Fonts, totes les activitats es traslladaran al pavelló.
Durant tota la jornada s’han programat diferents tallers i activitats relacionades amb el fang, tant per a infants com per a adults, des d’elaboració de safates i bols fins a ceràmica a cegues, trepitja fang, taller de titelles o massatges amb fang. No hi faltaran l’estesa d’artesans ceramistes i institucions que exposaran i vendran al públic la seva obra. Entre les propostes, al migdia es projectarà un dels documentals de Mans destres, centrat en els ceramistes folguerolencs Pep Madrenas i Jan Madrenas, que també participaran en un col·loqui i presentaran l’exposició “Foc al batan”.
Un dels epicentres del programa tornarà a ser la proposta “Torneja’t”, de 5 a 7 de la tarda, en què es podrà viure l’experiència de practicar amb torn ceràmic. Una master class estarà dirigida pel mateix Jan Madrenas i amenitzada pel comunicador i presentador manlleuenc Llucià Ferrer. La tradició terrissaire de Sant Julià hi serà present amb Salvador Capdevila, fill de Joan Capdevila, considerat l’últim terrisser de Vilatorta, que farà una demostració de fer peces amb el torn de peu.
Amb la idea que la gent passi tot el dia al parc i gaudeixi de l’entorn i de les activitats, es podrà menjar a la zona de food trucks i a la zona de pícnic. La jornada es clourà, a les 8 del vespre, amb un espectacle amb instruments de ceràmica com a protagonistes.
EL 9 NOU
Nou explotacions d’Osona, tres del Lluçanès i una del Ripollès obriran les seves portes aquest cap de setmana en una nova edició del Benvinguts a Pagès. Ho faran amb l’objectiu de donar a conèixer la feina del dia a dia dels ramaders i, de passada, promoure els productes locals i de proximitat.
La presentació va tenir lloc a la Riera, una masia de Sentfores-la Guixa on treballen la quarta i cinquena generació de pagesos, avui criant gallines, pollastres i conills ecològics. Les visites es poden complementar amb l’estada a una quinzena d’allotjaments rurals i una desena de restaurants de les tres comarques. Com destacava en la presentació Jordi Bruch, president del Consorci del Lluçanès, un dels objectius del Benvinguts a Pagès és la promoció del producte local i de proximitat. Una premissa que va servir perquè la regidora de Promoció Econòmica de Vic, Bet Piella, anunciés que el nou mercat municipal estarà basat, només, en productes del territori.
Més enllà d’aquest cap de setmana central, el Benvinguts a Pagès compta amb una oferta de 16 rutes agroturístiques arreu del país per fer-les en qualsevol moment i que inclouen explotacions, restaurants, allotjaments i altres activitats.
EL 9 NOU
Sant Esteve de Palautordera celebrarà aquest cap de setmana la tercera edició del Tast de Titelles tant el carrer com en espais interiors, amb una oferta molt variada i per a totes les edats. El certamen està organitzat per l’Ajuntament de Sant Esteve, que organitza el festival juntament amb Marduix Titelles i Txo Titelles, dues companyies amb seu al municipi. Precisament, els seus tallers són dos dels escenaris dels diferents espectacles programats. La mateixa companyia Marduix farà la tradicional exposició, a més d’oferir un petit tast del seu espectacle ‘El mariner de Sant Pau’. Entre les companyies participants hi ha la de Sofie Krog, amb ‘Charlartán’, que es podrà veure dissabte i diumenge a la plaça de la Vila; la companyia Rocamora amb ‘Solista’, també dissabte i diumenge a la plaça Joan Serra; Los Claveles amb ‘Les 7 cabretes’, al Taller de Txo; La Mà de l’Artista amb ‘L’arc de Sant Martí i la lluna’, que es presentarà al Teatre Pare Casal, diumenge al migdia: ‘Bambalina’ amb Cucú, o La Puntual amb ‘Pipa el titella meravella’. També hi haurà la instal·lació ‘Gargot de joc’, de Guixot de 8, perquè hi participin tots els infants. El Tast s’inaugurarà dissabte a les 10 amb l’espectacle itinerant ‘Girafes’, de Xirriquiteula. La mateixa companyia representarà el muntatge Laika, dissabte al Teatre Pare Casals.
Tast de Titelles. Diferents espais de Sant Esteve. Dissabte 1 de juny de les 10h a les 19h, i diumenge 2 de juny, de les 11h a les 18h.
Deu companyies i artistes d’arreu del món participaran aquest cap de setmana en la sisena edició del Festival Internacional L’Arlequí a Mollet, que vol potenciar les arts escèniques de carrer. Les representacions tindran lloc en diferents espais de la ciutat com el Teatre Can Gomà, la plaça Prat de la Riba, el parc de les Pruneres o la plaça Catalunya. De les 10 companyies participant en aquesta edició, vuit són internacionals, procedents de Xile, Itàlia, Suïssa, el Brasil, Cap Verd, Alemanya i l’Argentina. Com a cap de cartell el programa inclou un concert del garriguenc Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic, amb la seva peculiar rúmbia vallesana. Però també actuaran Jessica Arpin, Anonymous Brothers, Inkcircus, José Luis Redondo, Mano a Mano, Mantega, Sara Twister, Tuga i Zero en Conducta. A més, hi participaran diverses entitats de la ciutat vinculades a la cultura popular i tradicional. Són el Ball de Diables de Mollet, la Batucada Joves Mollet, Els Castells, la Colla dels Torrats, la Colla Gegantera de Mollet, la Colla Morada i els Espiadimonis.
Festival Internacional L’Arlequí, Mollet. Diferents espais. Divendres 31 de maig, 20h. Dissabte 1 de juny, de 17h a 23h. Diumenge 2 de juny, de 16.30 a 20h.
El Cicle de Jazz de l’Ametlla, organitzat per l’Ajuntament, arriba a la 13a edició amb diferents propostes tots els dissabtes del mes de juny en diferents espais patrimonials del municipi. Marco Mezquida, Pau Figueres o el músic local Alfons Bertran són alguns noms que configuren el cartell d’enguany. El Cicle de Jazz continua aquest any seguint tres eixos bàsics: la descoberta de nous talents del gènere, l’aposta per nous treballs discogràfics, i la troballa i la relació amb l’entorn patrimonial arquitectònic. L’encarregada d’inaugurar el festival, aquest dissabte a els 8 del vespre al gimnàs de l’escola Els Cingles, serà la saxofonista, cantant i compositora Eva Fernández. La seva proposta és un viatge sonor per alguns dels temes que l’acompanyen aquests darrers anys, entre els quals s’hi poden trobar cançons en primícia del seu proper disc, ‘¿Cómo llamar a esto?’, que publicarà properament.
13è Cicle de Jazz, l’Ametlla del Vallès. Eva Fernández. Gimnàs de l’escola Els Cingles. Dissabte 1 de juny, 20h.
Jaume Espuny
‘Appetite for Destruction’ Geffen, 1987
Guns N’ Roses van protagonitzar un dels debuts més impactants de la música rock amb aquest Appetite for Destruction que, tot i que li va costar, amb el temps es va convertir en un disc de vendes milionàries. Es tracta d’una barreja de hard rock, heavy metal i blues, amb reminiscències de Led Zeppelin, AC/DC i Aerosmith. Destaquen per sobre de tot les guitarres de Slash i Izzy Stradlin, amb un solos a alta velocitat i força innovadors, i el cantant, Axl Rose, amb la seva veu aguda típica del heavy metal. Hi ha tres temes que es van fer molt populars i van marcar el grup: la cançó que obre el disc, “Welcome to the Jungle”, “Paradise City” i “Sweet Child O’ Mine”, amb la seva llarga introducció guitarrera carregada de misteri. Però altres cançons que no van ser tan famoses són tan bones com els tres grans èxits del disc, com “Nightrain”, “You’re Crazy”, “Anything Goes” i “Think About You”. Pel que fa a les lletres, no s’aparten gaire del típic del heavy: sexe, alcohol i drogues. La formació original de la banda va durar 10 anys justos, perquè les dues figures, Axl Rose i Slash, es van barallar i aquest últim va abandonar el grup. Quatre anys després d’aquest debut, Guns N’ Roses encara es van fer més famosos gravant una versió sui generis del “Knockin’ on Heaven’s Door”, de Bob Dylan, que es va fer més famosa que la versió original.
Jordi Sunyer
ROKO BANANA
‘Fins que surti el sol’
El trio de Banyoles Roko Banana es va estrenar el 2018 amb Madness & Coffee, un disc de rock visceral i sincer amb totes les cançons en anglès. El 2021 es van passar al català i es van autoeditar El veïnat i ara, tres anys després, publiquen Fins que surti el sol, un treball que beu del punk modern i l’indie underground i que gira sobre el fet de sentir-se perdut i incomprès en un món hostil i deshumanitzat. Una de les peces del nou àlbum és “Albert Serra”, un altre banyolí il·lustre al costat dels mateixos Roko Banana i sobretot dels imprescindibles i eterns Kitsch.
ALIDÉ SANS
‘Arraïtz’
Els últims anys Alidé Sans s’ha consolidat com una de les veus més representatives del món expressant-se en aranès, la variant que es parla a la Vall d’Aran de l’occità. I tot i que parteix de la tradició oral i les arrels, ja fa un temps que en els seus treballs explora nous camins a través del rock, l’electrònica i el hip-hop. A Arraïtz segueix en aquesta línia i hi trobem vuit cançons de tradició oral per ballar (a ritme de rondèus, borrèies o vals) però amb un so modern que enllaça la tradició amb l’actualitat. Molt aconsellable.
ROÑA DOGELIA
‘Bajarme de este mundo’
Doña Rogelia era un famós ninot del segle passat que crec que feia parlar una ventríloqua que es deia Mari Carmen. Sortia a l’Un, dos, tres de Televisió Espanyola. Era rondinaire, políticament incorrecta i tenia pocs pèls a la llengua. I Roña Dogelia és una banda de punk-rock d’Onda, prop de Castelló de la Plana, que debuta amb un primer disc on tampoc es mosseguen la llengua amb lletres esmolades que intenten posar el dit a la nafra. El treball inclou una cançó en català, “Fem barri”, gravada amb la col·laboració d’Apologia.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra clàssica.
Primer grup/coral del qual vas formar part. No he tocat mai amb cap grup ni he cantat mai enlloc.
Primer disc que et vas comprar? Abbey Road, de The Beatles.
Quants discos tens aproximadament? Uns 200.
Salva’n tres. The Dark Side Of The Moon, de Pink Floyd; Led Zeppelin IV, i Abbey Road, de The Beatles.
Grups o músics de capçalera. The Beatles, Led Zeppelin i Pink Floyd.
Un concert (com a públic) per recordar. The Beach Boys a Barcelona, a la gira que van fer l’any 2012.
Núria Tomàs Mayolas
La tortuga d’en Hans
Autor: Pere Martí i Bertran
Il·lustradora: Carmen Queralt
Editorial: Barcanova
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2004
Nombre de pàg.: 64
Vint anys i més de 30.000 exemplars publicats, pocs llibres de literatura infantil i juvenil editats a Catalunya fan tot aquest recorregut. Són molts, els nens i nenes de segon de primària que l’han llegit. Són moltes, les escoles que han convidat Pere Martí i Bertran, curs rere curs, a parlar-ne.
El relat ens parla d’una tortuga mediterrània, autòctona de la Costa Brava, que va a parar accidentalment a Alemanya, a les mans d’un nen, en Hans, que la cuidarà. Un dia, però, el pare li regala un llibre sobre aquests rèptils, i pren consciència de la importància que la seva amiga retorni al seu hàbitat natural. A partir d’aquell moment, farà mans i mànigues per fer-ho possible, amb la complicitat del pare i la mare, tot i que haurà de ser pacient.
Pere Martí i Bertran, amb la seva mirada sensible i la seva destresa narrativa, transforma la vida quotidiana dels protagonistes en una aventura on les decisions personals i les accions concretes que es duen a terme en marquen el pas. L’escriptor busca que el lector gaudeixi, no obstant també posa sobre la taula qüestions que el facin reflexionar, com ara la necessitat de respectar la natura, la curiositat per la cultura d’un altre país, l’empoderament, el diàleg entre generacions, l’acceptació del pas del temps, o el fet de viure les vacances com un període que permet afrontar situacions que ajuden a madurar. També hi trobem un homenatge a la literatura, ja que el desencadenant de les decisions d’en Hans és justament la lectura d’un altre llibre, escrit als anys vuitanta, que l’autor admira: Retorn al país de les tortugues, d’Irina Korschunow.
Les il·lustracions, de Carmen Queralt, estan realitzades amb ceres, una tècnica molt expressiva amb la qual la il·lustradora representa les formes amb textures boniques i càlides. Preval la seva intenció de mostrar les emocions dels personatges i crear imatges divertides, que dinamitzin estèticament la lectura, davant la voluntat d’establir una correspondència amb el to realista i ple de detalls de la narració.
El llibre La tortuga d’en Hans, que també podem trobar traduït al castellà, per M. Jesús Casado (Anaya, 2011), i publicat en braille amb il·lustracions tàctils (Centre de Recursos Joan Amades, ONCE, 2006), va fent a poc a poc el seu camí. Esperem que per molts anys més continuï enganxant els petits lectors.
Jordi Vilarrodà
‘Joventut i altres narracions’
Joseph Conrad / Ed. 62
De Joseph Conrad (1857-1924) se n’han traduït al català novel·les fonamentals, però aquesta és la primera versió en la nostra llengua dels seus relats curts. Set petites obres mestres de l’escriptor es reuneixen en aquest volum, començant per Joventut, que es considera pedra angular de la seva narrativa, fins a El relat, únic en què va parlar sobre la Primera Guerra Mundial.
‘Jo, Claudi’
Robert Graves
Ed. Proa
Un altre gran clàssic del segle XX, Robert Graves. I una de les seves obres més conegudes. Tota una generació recorda la gran sèrie televisiva que es va inspirar en aquest relat escrit com si fos autobiogràfic. I qui s’adreça al lector és Claudi, quart emperador de Roma, bandejat des de petit per la seva tartamudesa, però que en un moment donat va arribar a governar l’Imperi.
‘La ruta invisible’
Jordi Galli
Quaderns Crema
L’editor Jordi Galli ens porta en aquest llibre a un viatge a través dels Estats Units seguint la mítica (i molt literària) Ruta 66. És una crònica de viatge però també és un assaig sobre uns mites i símbols culturals que configuren els Estats Units, i que a tots ens resulten familiars: des de l’origen del blues fins a l’extermini de les nacions índies, de l’admiració a la visió crítica.
‘Res en excés’
T. Batllori / T. Merigó / P. Led
Ed. Cal·lígraf
“Res en excés, tot amb mesura”, d’on surt el títol d’aquest volum, és una expressió que s’atribueix al legislador grec del segle VII-Vi aC Soló d’Atenes. Els autors, entre els quals hi ha el conegut dibuixant Toni Batllori que il·lustra el llibre, volen reivindicar la vigència de la cultura de la Grècia clàssica al cap de més de dos mil anys. En vivim… encara que no en siguem del tot conscients.
‘No em canviïs la llengua’
Diversos autors
Nexum Ed.
Des de fa uns anys, la iniciativa “No em canviïs la llengua”, liderada per Rosario Palomino, Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, ha procurat inculcar la idea que cal parlar en català a tothom, vingui d’on vingui, per fer més inclusiva la nostra cultura. Ells són els promotors d’aquest llibre que recull el testimoni de 31 catalans nascuts en altres països sobre el que s’han trobat aquí.
Griselda Guiteras
Per fi hem arribat. M’he marejat una mica, amb aquest coi de revolts, però ha valgut la pena. Fa un dia tan bonic! Va ploure fa uns dies i ara l’ambient té aquell color tan net i brillant, aquell aroma tan intens de pins i de mar. La cala no és gaire lluny, crec que hi podrem arribar sense problemes. I segur que estarà deserta perquè, en aquesta època de l’any, poca gent hi circula. Potser algun veí del poble s’hi arriba per estirar les cames. Fem el sender molt a poc a poc, intento acariciar cada mata de romaní, cada flor de ginesta, un gest tan simple i que em fa tan feliç. Perquè la decisió està presa i vull acompanyar-la amb records bons, amb aromes agradables, amb sons calms, com el de les onades. Ja veig la roca, la meva preferida. Serà un bon lloc per veure pondre’s el sol.
La imatge de la cala em va venir a la ment només sortir de la consulta. Suava, intensament. I estava marejada. Vaig seure al primer banc que vaig trobar lliure. Portava una ampolleta d’aigua que vaig fondre d’un sol glop. I vaig pensar en la cala i les seves aigües gelades, el meu món secret, el refugi. l’evasió, la pau. El lloc on voldria ser. Lluny d’analítiques i imatges en 3D. Llavors el mòbil va començar a vibrar, intensament. Un missatge i un altre i un altre. La Laura. La festa del meu quaranta aniversari. Que hi pensava. Que no em preocupés de res. Que ella s’ocupava d’organitzar tot el “lio”. Que seria una festassa. Que només havia de dissimular i fer com que no m’esperava la trobada sorpresa. I jo que no estava per festes. Només volia ser a la meva cala, allà on res ni ningú em podien trasbalsar. Inexplicablement vaig contestar-li: “Laura, amor, no organitzis res. Mil gràcies, però me n’ocupo jo. Tinc una idea ben clara del què vull fer.” I la tenia. Claríssima. Aquell era el moment.
I en quin instant se’m va ocórrer enviar-li aquest missatge a la Laura? Em va fer morros tres setmanes seguides, durant les quals la llista de coses prioritàries a fer per organitzar la festa s’anava fent més i més llarga. I em vaig trobar lluitant en diverses batalles a l’hora. Les campanyes publicitàries que volia deixar lligades abans del meu aniversari. Les visites a la consulta. Els missatges amargs i farcits d’emoticones ploroses de la Laura. La calor intensa d’una primavera boja en un pis enxubat del barri Gòtic. Superar aquesta crisi em va costar moltes llàgrimes, unes quantes hores de ioga i una ampolla sencera de vermut. Però ho vaig aconseguir. I vaig brindar amb l’últim culet d’Espinaler pels missatges que anaven entrant al whatzzap. Feia un vespre de temperatura raonable, estava sola al terrat de casa i la majoria de convidats m’estaven confirmant que vindrien a la meva festa, no sorpresa, d’aniversari. La majoria es podrien haver estalviat el qualificatiu presumptament graciós de “quartentona”. Estava més que suat…
“Va Miquel, ànims! Només una frase, ni que sigui! Tampoc és tan difícil, pensa en què em diries… què diries si fos morta?” Em va sortir a raig, sense ni pensar. Pobre Miquel, quin compromís! Va ser l’escollit de la família per dir unes paraules a l’hora del brindis. Tothom va pensar que, com que teníem la mateixa edat i de petits ens fèiem molt, era l’ideal per fer una mica de discurs a la festa dels meus quaranta. El meu cosí suava, perquè s’havia escrit quatre ratlles en un full rebregat, que havia oblida tal rebedor del seu pis. I en aixecar les copes s’havia quedat mut. Per això vaig voler ajudar-lo. Tot i que, no se si va ajudar gaire dir-li que encarés el discurs com si m’hagués mort. Em va sortir així, tan natural, contenta com estava que la gent que estimava fos allà. La festa estava resultant un èxit. Havia encertat el lloc. Era fàcil que els convidats s’enamoressin d’aquell antic celler, un edifici amb solera i parets recobertes d’heura, reconvertit en espai de celebracions. Havia rebut tothom a l’era on se solien descarregar els cabassos plens de raïm acabat de veremar, una plaça alçada, amb vistes magnífiques sobre les vinyes de la finca. Damunt d’unes quantes taules, construïdes amb bales de palla i portes velles decapades, hi havia cubells amb cava fresquíssim. La tarda s’extingia, però la calor del juliol encara feia suar. Així que les copes gairebé s’aixecaven soles. Finalment m’havia deixat ajudar per la Laura, que havia fetuna deliciosa feina de decoració. Hi havia rams petits, amb flors boscanes, gens estridents i molt aromàtics, per tot arreu. Quan definitivament va marxar el sol, es van encendre desenes de garlandes que feien que el porxo, les finestres i l’era del celler semblessin cobertes de cuques de llum. Per sopar, una crema lleugera de meló i maduixetes, assortit de formatges, carpaccio de ceps i altres delicatessen d’un conegut càtering de la comarca. Un pastís preciós, amb perles decoratives de coloraines i ni una sola espelma. I altre cop cava, a dojo, per brindar pels meus quaranta, per la família, pels amics, per aquells instants i per la vida en general.
Primer en Miquel em va mirar estranyat. Després va fer un glop llarguíssim a la copa que es passava de ma en ma. I seguidament, mirant-me als ulls, va començar el seu discurs. “Si fossis morta et diria que el destí és una merda. Recordaria el dia que em va picar una abella a casa els avis, el mal que em va fer la fiblada, com et vas apressar a fer pipí sobre el fang i com em vas aplicar aquella pasta fastigosa que algú t’havia explicat que salvava vides. I era cert. Perquè sóc al·lèrgic i aquella picada em podia haver matat. Sempre t’has ocupat de tots nosaltres, d’una o altra manera. Si fossis morta, Sara, em sentiria estafat i demanaria responsabilitats a qui fos que porta això.” En Miquel va reomplir la copa, la va aixecar i va acabar reblant, “brindo per tu, per la teva màgia, amb la que sempre ens protegeixes i contagies.” Tothom el va imitar i es va sentir dringadissa de les copes per tot el celler. I abans que es desfés l’encanteri em vaig tornar a parlar, “ara tu Ester, et toca. La mateixa pregunta. Què diries de mi si fos morta?”. La meva sòcia es va ennuegar, pobreta. Li havia costat preparar-se algunes frases perquè, malgrat ser una talentosa publicista, li costava horrors parlar quan la cosa es posava sentimental. Jo ja sabia què diria en aquella festa: que jo era la millor sòcia que podria haver trobat, que admirava la meva capacitat creativa, que tota jo era talent i força… tòpics suats altre cop. I jo no volia allò. No en aquella festa.
“Veuràs, Sara”, l’Ester es va escurar la veu. “No ho hauria aconseguit sense tu. No hauria complert el meu somni de tenir una empresa pròpia sense la teva empenta, la teva tossuderia i la teva fe. De vegades em fas emprenyar perquè m’obligues a frenar quan estic eufòrica per una nova idea. Però les teves plantofades fan donar la volta a qualsevol projecte i el fan millor. T’estimo mil!”. A l’Ester, que mai dels mais s’emociona, li va tremolar el llavi. Però la reina de les relacions públiques ho va solucionar ràpidament amb un d’aquells devastadors somriures que atrapava els clients més descreguts. I amb un nou brindis, que la nit havia d’acabar amb un bon mareig, per força.
“Laura, et toca. No somiïs en escaquejar-te reina. Avui no. És la teva oportunitat de sincerar-te. Se que, malgrat tot, m’adores!”. Coneixia la Laura des de l’institut. Ens havíem barallat mil vegades, consolat mil vegades més i emborratxat unes quantes. “Si no hi fossis, Sara, jo tampoc hi voldria ser”, va dir amb veu fluixeta i mirant el terra. M’esperava frases boniques, però allò no, gens. La Laura va aixecar el cap i em va assenyalar amb la copa de cava glaçat que acabava d’agafar d’una safata. “Tu ets l’única que aguanta el meu mal humor, els desastres que provoca la meva mala memòria, els meus acudits dolentíssims i aquella quiche tant horrorosa que cuino. Si, sempre he sabut que no val res i que tu la critiques. Però te la menges per no ferir-me.” Mare meva, allò tampoc no m’ho esperava! Realment la Laura era una pèssima cuinera i jo dissimulava fatal. “Et perdono Sara. Perquè t’estimo. Però també t’odio. Una miqueta. Per haver organitzat aquesta meravellosa festa gairebé sense mi. Per tenir el cor tan gran. Per ser tan forta. Per saber celebrar la vida. Brindo per això, per la vida. I pels comiats…” La Laura va fer una breu pausa, molt lleu, gairebé imperceptible per als convidats, però no pas per a mi. “Pels comiats, adéu als trenta!” va acabar. Tothom va repetir la frase sorollosament. Però ningú va veure que ella plorava. Ni que jo li demanava perdó, en silenci, per amagar-li el meu secret. Després va venir un nou brindis i moltes abraçades i petons i felicitacions i una caixa preciosa de nacre. A dins, un munt de bitllets i una nota. A una banda del paper hi havia dels signatures de tots els que havien vingut a la festa. A l’altre banda una simple frase que algú havia escrit a corre-cuita aquell mateix vespre: “Per fer coses abans de morir”. Després dels discursos devien pensar que allò feia gràcia.
La Laura m’ha acompanyat a la cala. És l’única que ho sap. Després de la festa no l’hi podia amagar més. Va tenir un pressentiment dies abans i ho va tenir clar durant els brindis. Diu que jo sóc molt valenta, però ella encara ho és més. S’ha ocupat de planificar aquest viatge. Ha aconseguit el còctel que necessito, sense delinquir. I s’ocuparà de treure’m d’aquí quan el sol es pongui. Quan li vaig ensenyar el llibret de la funerària, amb caixes, urnes, versos, músiques i flors, me’l va estripar i em va obligar a fer una llista. Una llista de desitjos. Alguns els he pogut complir gràcies als diners de la caixa de nacre. N’he fet fotos i demà les rebran, per mail, els convidats a la meva festa d’aniversari. La Laura també s’ocuparà d’enviar el correu. Hi trobaran una foto del meu cul i espero que no s’escandalitzin. Però és que sempre havia volgut fer nudisme i vaig fer una escapada ràpida a Formentera.
També veuran una imatge del meu flamant Satisfyer… per favor, això s’havia de provar i repetir i tornar a provar! Gairebé tant deliciós com aquell taller tan cool per aprendre a fer Dry Martinis i Cosmopolitans. I un guèiser de nom impronunciable, també hi trobaran al correu. Vaig haver d’afegir diners per volar fins a Reykjavík. Només per veure com l’aigua desapareixia per uns segons dins d’un cràter, emergia en forma d’enorme bombolla i sortia disparada cap al cel. Això cada deu minuts, puntual, al·lucinant. La meva família i els meus amics també rebran una nota. On els explico que cap tractament ha funcionat. Que la malaltia, que molts coneixien, m’ha vençut i que ja no em cal lluitar. Només acceptar. També els explico que vaig ser la persona més feliç del món el dia del meu funeral. El dia del cava i les llumetes i la crema de meló i el pastís amb perles. Que no era un aniversari, sinó una festa de comiat. I que no se m’enfadin. Que a la meva llista de desitjos també hi havia dir adéu sense cap llàgrima ni amargor, amb molts somriures i paraules boniques. Perquè resulta que desconec si els morts hi senten. Però mentre ets viu, segur que si, que hi sents.
I ara toca veure la posta de sol. Des de la meva roca. Amb la brisa que m’enreda els cabells i les onades que m’esquitxen. La Laura m’ha deixat el medicament al costat, m’ha fet un petó dolcíssim a la galta i m’ha dit que m’estima. Aixeco el got, com si fos una copa de cava, i brindo com vaig fer al celler. Va ser un funeral feliç, com ho és aquesta última onada.
Revista ‘El Víbora’, núm. 232 Dissabte 5 de juny de 1999
Jordi Remolins
Abans que els coneguéssim com a còmics, en dèiem tebeos o patufets. Però aleshores eren sobretot artefactes al servei de la diversió infantil, juvenil i dels milions d’afectats per la síndrome de Peter Pan que volten pel món. Però el 1973 John Romita ja va trencar esquemes en l’episodi 121 de The amazing Spider-man, quan el Duende Verde llança la guapíssima xicota de Peter Parker del pont de Brooklyn, i quan l’alter ego aràcnid d’aquest intenta aturar-ne la caiguda només aconsegueix trencar-li l’espinada. El drama adquiria proporcions èpiques tot i tractar-se només de dibuix imprès sobre paper, però obria la porta a altres situacions igualment dràstiques.
Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel·les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú la generació X i el moviment grunge de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Ho era des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat als costats, fins a les ulleres estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir diners, fornicar o que el convidin a drogues.
Apestoso, també conegut com a Leonard o Stinky en la sèrie original, reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels personatges que es movien pel còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 (al nostre país amb dos anys de retard) Bagge va decidir liquidar Apestoso, en lloc d’escapar-se’m una llàgrima només vaig experimentar una lleugera erecció. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch, el germà feixistoide de Buddy, van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey.
Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia traspassat el mateix pare de Buddy, després d’una llarga malaltia. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella, i que el primer dissabte de cada mes es va convertir durant anys en el contingut més llaminer de la desapareguda revista El Víbora.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Turboaventura en la motosfera
Nou anys després de l’espectacular i adrenalínica Mad Max: Fury Road, el director australià George Miller presenta una nova entrega de la visceral saga Mad Max, Furiosa: de la saga Mad Max, que ve a ser una preqüela de l’anterior. George Miller ha escrit aquesta nova aventura motoritzada amb Nico Lathouris i exerceix de nou com a productor al costat del seu soci habitual Oscar Doug Mitchell. Miller retorna a l’hàbitat que millor coneix, el desert d’un futur apocalíptic, després de rodar una estranya pel·lícula en format de conte, Tres mil años esperándote (2022), amb Tilda Swinton i Idris Elba. Miller ha creat una mitologia pròpia conformada per cinc entregues a partir d’un primerenc Mad Max (1979) on explotava un món distòpic en què els supervivents es mataven per un recurs escàs, el petroli.
Ara, a Furiosa: de la saga Mad Max, Anya Taylor-Joy es fica en el paper principal de la nova heroïna de la nissaga, Furiosa, una jove venjativa i guerrera després de ser segrestada de petita per la banda liderada per un inhumà i cruel senyor de la guerra del desert, Dementus (Chris Hemsworth). En aquest món mort i amb faccions irreconciliables, existeix un altre enclavament humà, la Ciutadella, regnada per un altre tirà, Immortan Joe (Lachi Hulme), rodejat dels seus despietats sequaços. Una epopeia rugent, salvatge i desfermada que compta amb seqüències espatarrants, especialment la de l’atac al comboi conduït per Pretorià Jack (Tom Burke) amb escamots de protecció de guerrers suïcides pintats de blanc.
Una cinta pletòrica d’imaginació, de fantasia desbordant, amb personatges inimaginables i artefactes delirants que conformen una iconografia incombustible. Aquesta turboaventura en la motosfera, en què les motos són com els cavalls del Far West, resulta una experiència cinematogràfica prodigiosa. Un submon dantesc de ferralla, benzina, aigua, rovell, òxid, pols i armes de tota mena imbuït dels colors ocres de la sorra del desert. En el repartiment trobem, a més, Elsa Pataky com a Mr. Norton o Charlee Fraser com a mare de Furiosa, Mary Jabassa.
Es formalitza l’associació gastronòmica Volemtragar per promoure iniciatives en l’àmbit culinari
Miquel Erra
La idea va sorgir de Jordi Arnau, veí de Sant Hipòlit. Anys enrere havia format part del col·lectiu i microcerveseria GatGraz, amb qui van contribuir a impulsar iniciatives com l’espai Cinquanta Cerveses Catalanes, a Vic, o el Pescabirres, a Torelló. Quan GatGraz es va anar diluint, a Arumí li va quedar el cuquet de muntar i compartir alguna proposta en l’àmbit gastronòmic que anés més enllà del món de la cervesa artesana. Va fer córrer veus pel poble i l’estiu de 2022 ja havia aplegat mitja dotzena de tastaolletes i bocafins. Era l’embrió de l’associació gastronòmica Volemtragar, al Voltreganès.
Poder disposar de l’espai cultural El Mallol, que funciona com a hotel d’entitats i compta amb una aula amb cuina pròpia, se’ls presentava com una oportunitat immillorable per començar a caminar. Ho van fer la tardor d’aquell mateix any, convocant un primer cicle de showcookings, una proposta a mig camí entre un curs de cuina i un sopar temàtic, a càrrec d’un cuiner convidat. L’experiència va tenir bona acollida i ja es repetir la tardor següent. Fins ara hi han passat cuiners com Josep Sanitjas, Mutsuo Kowaki, Víctor Juanola, Eduard Aliberch o el sommelier Carles Landeiras. La voluntat és mantenir la proposta cada tardor, amb tres sessions de setembre a novembre.
Obert aquest primer canal divulgatiu, es van animar a fer un altre pas endavant: implicar-se en el vessant gastronòmic de les festes populars del poble. Van arrencar coorganitzant l’estrena d’un concurs de paelles per festa major; tot un èxit. I aquest mes de març també van muntar una primera calçotada popular.
Ara fa tres mesos l’entitat es van constituir formalment com a associació sense ànim de lucre i ja compta amb el seu propi logotip. Malgrat que no tenen seu social, disposen de la mateixa aula de cuina d’El Mallol com a punt de trobada. Una cuina, però, amb notables mancances –entre d’altres, per exemple, no té ni un forn–. Per això, es van animar a concórrer a la darrera edició dels pressupostos participatius de l’Ajuntament. Van quedar segons. L’adaptació de l’espai haurà d’esperar, però l’activitat del col·lectiu continuarà fent la xup-xup. A més de consolidar el doble vessant encetat, no tanquen les portes a d’altres iniciatives, com organitzar visites temàtiques o col·laborar puntualment en activitats de fora del Voltreganès, com ja van fer en aquesta edició del Pescabirres, a Torelló. De moment, la propera cita serà el 14 de juny, a 2/4 de 9 del vespre, a la mateixa cuina d’El Mallol, amb un maridatge titulat Pernil & Vins, amb tallador de pernil i un sommelier com a mestres de cerimònia.
No s'està ajudant gaire a la mobilització de l'electorat per a les europees
Josep Ballbè i Urrit
Amb l’horitzó electoral del proper diumegne 9 de juny, el president espanyol continua fent equilibris. Massa fotos de cara a la galeria. No suporto l’allau de declaracions insulses, tant si són per part d’ell com d’altres membres del seu executiu… Per cert, amb poca sintonia interna. Tan sols faltava acabar-ho d’adobar amb el reconeixement oficial de l’estat palestí i la visita del president d’Ucraïna: dues casualitats ben sospitoses en el seu timing.
Dubto molt que aquesta conjunció de fets o notícies ajudi gaire en la mobilització de l’electorat. Si el grau d’abstenció als comicis catalans fou del 42%, auguro que als europeus passarà del 50%. La gent ensuma , de fa temps, la poca credibilitat d’aquest personal. Tot i els exercicis malabars per soterrar la necessitat, tant d’en Pedro Sánchez com d’en Salvador Illa, d’obtenir el suport independentista, no aconseguirà entabanar els electors. Ja et conec herbeta, que et dius marduix. Desviar l’atenció d’unes aliances més que qüestionables amb temes que no hi tenen res a veure el retrata llastimosament. Se’l veu a venir d’una hora lluny.
Per a mi, adduir que va de la maneta de Noruega i Irlanda és pixar fora de test. Com també ho és el no haver valorat, en justa mesura, les conseqüències d’un reconeixement al bell mig d’una conjuntura internacional tan convulsa. Dir que no vol anar contra els jueus no s’ho creu ni el coll de la seva camisa…
Mal que li pesi, però, ja cal que no oblidi qui va encendre la guspira d’allò que, a hores d’ara, és un genocidi en tota regla. Sense embuts. Una atrocitat brutalment repel·lent… On Hamàs forma part del poble palestí. Si més no, hauria de precisar que reconèixer Palestina presuposa excloure’n Hamàs. No essent així, li poden sortir estirabots o bunyols com les declaracions horripilants i patètiques de la tal Isabel Díaz Ayuso… Quan va situar, al mateix sac, Hamàs i ETA.
A partir d’ací, que Déu ens agafi confessats!
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
