Natàlia Peix

Marta Lloret coneguda a les xarxes com La Caçadora de Masies treballa per preservar l’arquitectura rural a Catalunya. És tècnica del patrimoni cultural i directora de la fundació Mas i Terra, entitat que promou la conservació, la recuperació del patrimoni històric, arquitectònic natural i cultural dels països catalans. Tenen en marxa el projecte Mas i Aire que vol connectar propietaris de masies en possibles masovers que s’hi vulguin instal·lar.

En el seu compte de Twitter té fixada aquesta piulada: “Diu molt d’un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural”. Què en diu, per tant, de Catalunya la conservació que s’hi fa del patrimoni cultural?

Que no sabem valorar el llegat dels nostres avantpassats.

Què caldria impulsar des de les polítiques públiques?

Sobretot afavorir aquesta manera de viure perquè els propietaris amb qui parlo se senten perjudicats. Perquè no parteixen de les mateixes condicions de la gent que visqui en un nucli.

Caldria renovar la llei de patrimoni?

Sí, però no només per tot el patrimoni en general sinó també pel cas particular de les masies, que crec que hauríem de tenir una llei especifica. No podem tractar igual una església, on no s’hi, que una masia on hi ha una activitat al darrere.

Que vol dir protegir el patrimoni, exempcions a l’hora de pagar impostos…?

Sí aquesta seria una de les mesures més aconsellables de posar en pràctica perquè ja estan assumint una funció de conservació de patrimoni cultural.

I que més es reivindica?

Hi ha moltes altres mesures que es poden aplicar sobretot estan en poder facilitar els permisos d’obres. Molts propietaris es troben que fa anys que estan esperant un permís. També que es permetin fer altres activitats que l’agrícola ramadera. Tot i que jo defenso que s’hauria d’afavorir aquesta manera de viure a les masies i de fer altres, en casos en què en aquella zona ja hi ha tots els camps treballats i hi ha una masia allà aïllada que només pot dedicar-se això.

Teniu la voluntat d’impulsar una iniciativa legislativa popular en relació amb les masies. En quin punt està el projecte?

Ara està en un punt mort perquè ens hem reunit el parlament amb diversos grups polítics. Tots ens han felicitat per la iniciativa que els hi vam presentar, però a la pràctica cap d’ells ha fet cap més pas. Per això vam decidir fer la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) i estem també parlant amb diferents persones que ens puguin ajudar a tirar això endavant, ja que de recursos no en tenim cap i tot això sorgeix d’una fundació i de persones particulars.

Que signifiquen les masies per al patrimoni cultural català?

És el que ens explica millor com vivien les persones en aquest país fins fa relativament poc. Fa una cinquantena d’anys era la forma de vida predominant. Tot això ha entrat en crisi, però igualment serveix per veure d’on venim i com vivíem, com aprofitàvem els recursos. Hi ha moltes maneres de viure, no només en una masia sinó en cases antigues que es podrien aplicar i retornar. Per exemple, tot el consum de proximitat i de reciclatge ja hi era, però es podria recuperar. No estic dient que s’hagi de viure com es feia abans, però sí que hi ha moltes coses que es podrien tornar a fer.

Des de la fundació dieu que la masia és la forma d’intervenció més racional de l’home el medi natural.

Si perquè abans hi havia una simbiosi i es vivia amb un respecte per l’entorn. No només amb la mateixa construcció de la casa, que es feia amb els recursos que hi havia allà al voltant, sinó com s’explotava econòmicament aquell entorn. Feia que tinguessin el país que teníem, que crec que en els últims anys ho estem deixant perdre en favor d’altres sectors, sobretot el terciari.

Quines són les característiques pròpies de la masia catalana?

Hi ha varietat, perquè no és el mateix una masia d’alta muntanya que una de les terres de l’Ebre. Són molt diferents. Però justament aquesta és la riquesa, que estaven fets amb el material de la zona i explotaven els recursos que hi havia allà. Cada un es dedicava a una activitat concreta, i això fa la riquesa del nostre país que t’explica el territori on està aquesta casa.

Es pot fer una classificació amb diferents tipologies?

Si. Les zones litorals sempre acostumen a tenir torres de defensa perquè a través del mar és on arribaven les ràtzies i els problemes. En altres zones, per exemple, aquí a Osona també hi ha moltes que tenen torra de defensa, però en la costa és un element més comú.

A l’Alta Muntanya tenen focs molts grans perquè eren zones on es necessitava més escalfor. El material de què estaven fetes les cobertes tenen més inclinació per facilitar que la neu no s’hi acumuli. Sí, cada zona té les seves característiques.

Des de la fundació Mas i Terra calculeu que hi ha més de 40.000 masies al país. Existeixen dades oficials?

Aquest recompte es va fer el segle XIX, que és el moment en què més auge hi havia, quan n’hi havia més. I aquí s’hi incloïa fondes que creiem que tipològicament poden encaixar i altres tipus de construcció que potser en altres recomptes no hi serien. T’he de dir que n’hi ha moltes que s’han perdut d’aquestes 44.000.

Quantes masies calculeu que s’han perdut o abandonat?

Aquest és part del problema que denuncio, perquè no se sap i no s’ha fet aquest recompte. Per tant, no podem resoldre un problema que és bastant evident si no podem quantificar-lo.

Des de la fundació teniu l’objectiu de què es faci un inventari?

Ja es va fer en diverses comarques, però volíem que n’hi hagi un per tot el país.

Hi ha catàlegs en l’àmbit local.

Sí. Per això o n’hi ha, és una feina que es podria aglutinar. A nivell municipal hi ha estudis que ja s’hi ha treballat.

Quan comença l’abandonament més massiu de les masies històricament?

Va iniciar amb la industrialització. A finals del XIX va començar molta gent a baixar de les muntanyes per anar a treballar a les fàbriques. Però també en els anys cinquanta del segle passat va començar a ser dramàtica.

Hi ha estat més pronunciat aquest despoblament i abandonament de les masies en zones determinades de Catalunya?

Per exemple en el Montseny n’hi havia moltes i habitades ara n’hi ha poques. En canvi, ara hi ha restes que ja han caigut de fa anys, n’hi ha moltíssimes.

Des de la fundació, heu creat aquest masiaire, un servei que posa en contacte a propietaris de masies i possibles masovers que s’hi puguin instal·lar. Com funciona?

A nosaltres ens contacten els propietaris que tenen una casa tancada, que no saben i no saben què fer-ne, a vegades els motius són per dificultats econòmiques o per problemes d’herència. Aquest és el motiu pel qual les cases no es venen, ja que no és tant senzill. Els propietaris ens contacten i la nostra funció és buscar un masover que encaixi amb el que estan buscant i que sigui capaç d’arreglar la casa si és que està en males condicions o si estan buscant algú que porti un ramat a la zona, doncs trobar algú que li agradaria viure allà i fer-ho.

Quins compromisos segueix cada part? A què es comprometen els propietaris?

Cada casa té un contracte específic.Un arquitecte fa un càlcul de les obres que hi farien falta i es desglossa en el contracte més o menys les actuacions que s’hi haurien de fer. Volem fugir del contracte tradicional de masovers, que explotin la terra, tot i que també en tenim, sinó per recuperar a través de les obres les cases.

Es busca recuperar seguint l’estil tradicional de construcció i arquitectura?

És el nostre objectiu, ja que la finalitat última és la conservació d’aquest patrimoni cultural. Però sobretot volem incidir amb què es conservin els elements singulars. No estem dient que una casa no tingui lavabo i tingui una comuna, però sí que si la casa té una torra de defensa integrada a dintre, doncs, que quan es facin obres es tingui en compte aquest element.

Hi ha casos de masies que es reformin sense tenir en compte tots aquests elements?

De fet, és la tònica predominant. Hi ha moltíssimes cases que s’han reformat sense cap criteri patrimonial, al meu entendre. L’únic que fan és que es deixa la carcassa, però quan entres a la casa podries estar en un pis de Barcelona perquè no hi trobes cap diferència.

En quants casos s’ha signat aquest contracte en el marc de Mas i Aire?

En el Mas i Aire tenim 33 cases, aquesta setmana ha entrat l’última. N’hi ha dotze que ja tenen masovers. En tenim deu que estem en el procés de buscar-li el masover. El procés és molt llarg perquè les propietats acaben escollint entre uns quants que li agraden, després, han de veure la casa, negociar el contracte, etc. Tot això és un procés més lent del que tots voldríem, però és un procés que s’ha de fer bé. Les que falten són cases que han sol·licitat el servei, però n’hi ha algunes que s’han venut.

El volum de peticions de masovers que heu rebut són 1.900. És molt més alta que l’oferiment de propietats?

Sí. És normal i també està bé, ja que així pots trobar més persones que encaixin dins d’un perfil. Sobretot estem detectant que hi ha comarques on costa més trobar gent. Per exemple, en l’Alt Camp ens està costant. Hi ha gent que ho sol·licita, però diuen que està massa aïllada. En canvi, en la província de Barcelona és molt més fàcil trobar algú.

Us ha sorprès aquesta xifra de peticions? Es pot atribuir a persones que han canviat la mentalitat arran de la pandèmia?

No m’hauria esperat mai tenir 1.900 sol·licituds amb un any. Però no només hi ha gent que viu a la ciutat i que té ganes de fugir-ne, sinó que ens ha sorprès molt que hi hagi tanta gent que viu a prop, que hi ha viscut o que hi ha nascut, però que no té la possibilitat d’accés a aquesta fòrmula de vivenda.

Els projectes que teniu en el servei de masiaires, són perquè les masies siguin cases o la idea és que puguin ser un projecte econòmic?

N’hi ha que només seran cases perquè estan desvinculades de la terra. Però la nostra idea mare és que es puguin recuperar les terres i que tornin a funcionar com un mas. Hi ha cases que no encaixen, però creiem que en l’àmbit de territori aporta molt més un mas que torni a ser el que era i no que sigui només una casa residencial.

Pot haver-hi altres projectes econòmics en una masia?

N’hi ha moltíssims. Tots estan oberts a qualsevol projecte, no hem dit que no a ningú. Tenim moltes sol·licituds de turisme rural. Creiem que n’hi ha molt de turisme rural, però si un propietari ens diu que sí que ho vol, nosaltres no som ningú per dir que no.

L’any vinent a l’entorn de Sant Jordi publicarà el llibre La Caçadora de Masies. Les cases de pagès. El millor llegat del nostre país. Se centra la història de quinze cases. Quinze elements que poden explicar la situació general del país?

Sí, perquè ho hem plantejat com una visita de cadascuna d’aquestes quinze cases i sobretot transmetre tot el que van explicar les persones que hi viuen. A darrere de les visites que els hi faig a les cases, en trec moltes reflexions sobre la seva situació i, en general de totes les masies del país.

Lloret té 45.000 seguidors a Twitter i més de 41.000 a Instagram. Com va començar el projecte a les xarxes socials? T’ha sorprès aquest volum de seguidors?

Em sorprenc cada dia perquè fa molts anys em sentia una neuròtica del tema. Ho vaig obrir de forma una mica accidental, perquè no volia parlar de la meva vida personal en les xarxes sinó de les masies. De seguida vaig veure que hi havia aquest feedback per part dels seguidors i m’adaptava segons el que agradava.

Aquesta passió per les masies d’on ve?

Nosaltres vivim en una casa modernista i els meus pares la van recuperar amb un esperit de valorar el patrimoni cultural. En van comprar una a la Garriga per un preu irrisori i la van anar arreglant al llarg de 30 anys. Aquest esperit sí que l’he tingut des del bressol, però després quan vaig estudiar Humanitats, la fundació Mas i Terra va convocar una subvenció per fer un inventari de les masies de la Garrotxa. M’hi vaig presentar i em va atrapar moltíssim.

Òscar Embún

Eufòria, satisfacció, por… són algunes de les paraules que figuren a una llista inacabable d’emocions contraposades que Marc Sánchez, de Manlleu, continua omplint cada cop que un escape room li fa aflorar nous estats emocionals. Amb el que va realitzar la setmana passada al castell de Castelldefels ja són 136 les sales de joc d’escapada que Sánchez ha superat des de l’any 2015, quan en una festa d’aniversari la invitació que li va fer un amic de viure l’experiència d’un escape room ambientat en el llunyà oest va significar el punt de partida d’una afició –la de recórrer el territori espanyol en cerca de sales d’escape– que, en paraules seves, “s’ha acabat convertint en un estil de vida que m’ajuda a evadir-me de les preocupacions diàries”.

Com si d’una forma de turisme es tractés, fins al 2020 Sánchez va aprofitar per conèixer Catalunya de dalt a baix, desplaçant-se en vehicle privat o transport públic fins a la localitat on s’organitzava l’escape room. “Pel que fa a la geografia catalana, a la província de Barcelona és on he fet més jocs d’escapada”, indica Sánchez. Ara, afirma que “ja fa dos anys que Catalunya se m’ha quedat petita” i és per això que “m’he aventurat a moure’m en cotxe i tren per tot Espanya completant escapes”. Així, mentre visita les sales d’escape que ofereixen ciutats com Madrid, Saragossa o València –on va arribar a fer nou escape rooms en un sol any– aprofita l’avinentesa per “trepitjar els racons més emblemàtics d’aquestes urbs”. Ho fa acompanyat dels seus amics de sempre, per bé que a mesura que descobreix escape rooms teixeix vincles afectius amb persones que, com ell, formen grups a les xarxes socials, a través dels quals busquen acompanyants amb qui gaudir un cap de setmana submergint-se en una experiència col·laborativa tot resolent enigmes de dificultat ben variada.

Si bé segons Sánchez, que l’escape room sigui plenament immersiu, és a dir, que permeti “posar-me a la pell d’una persona que no ets tu per unes hores”, i que ofereixi “reptes interessants i innovadors” dirigits per un bon game master o guia del joc són dos elements que té en compte “a l’hora d’escollir la sala d’escapada ideal”, hi ha un tercer aspecte que està relacionat amb la seva dèria pel gènere de terror i que, per damunt de tot, considera que “ha d’estar implícit en qualsevol escape room”, ja sigui en forma de tensió psicològica o d’autèntics ensurts que esglaien. “Gràcies a l’existència d’aquestes sales d’escapada, els apassionats al terror podem gaudir d’experiències de por més enllà de la celebració de Halloween”, apunta.

Des de la modalitat del hall escape –en què l’acció transcorre en una sola habitació– i fins a la del survival –on el joc té lloc a l’aire lliure–, per Sánchez totes les variants dels escape rooms són atractives sempre que el joc estigui inspirat en una temàtica que rondi el misteri i el terror. Ara bé, sigui quina sigui l’ambientació de la sala, ell reconeix que darrere de la majoria dels escape rooms hi ha una “experiència didàctica”, en tant que cal comptar amb un “equip cohesionat i unit” per tal de resoldre els trencaclosques enginyosos tan habituals d’aquesta activitat d’oci. En aquest sentit, Sánchez recorda que “algunes empreses ja valoren els escape rooms com una eina que millora el treball en equip dels treballadors”.

Tot i l’auge d’escapes virtuals, que van popularitzar-se durant el confinament, Sánchez assegura que “no hi ha res com viure el carrusel d’emocions d’un joc d’escapada en primera persona”. Per aquest motiu, després d’haver visitat algunes de les sales d’escapada de terror més icòniques del territori espanyol, dins dels seus plans de futur no descarta traspassar la frontera del país per comprovar de primera mà si Atenes és, com li han garantit, el bressol dels escape rooms de misteri. Fins que això no passi, té clar que continuarà “engruixint àlbums amb fotografies de record de tots els moments inoblidables que m’han fet viure els jocs d’escapada”.

Una escape room de tona, entre les millors sales del món

“Totalment bocabadada.” Així és com Marta Muntadas, una de les quatre sòcies del 1801 Escape Room de Tona, s’ha quedat en conèixer que aquesta sala d’escapada figura a la posició 46 de la llista dels top 100 mundial d’escapes corresponent a l’any 2022, que ha elaborat el comitè d’experts dels premis Top Escape Rooms Project (TERPECA), organitzats als Estats Units.

“El 5 de desembre va fer un any de la primera sessió de l’escape, i si bé anteriorment ja vam ser guardonats amb un premi d’àmbit espanyol pels enigmes més originals, ha estat una autèntica sorpresa aparèixer al rànquing mundial de les millors sales d’escapada”, confessa Muntadas.

Segons ella, el que pot haver fet que l’escape amb denominació d’origen osonenc s’hagi diferenciat de les més de 240.000 sales jugades que hi ha darrere d’aquest premi no és res més que la creació d’un joc d’escapada “100% artesanal i amb reptes innovadors”. Des del rol que exerceix com a guia del joc, Muntadas percep que “els jugadors agraeixen el tracte proper i familiar que els oferim, ja que després de la partida els revelem alguns dels secrets de la nostra sala i els expliquem com elaborem el joc”. En un moment en què la visibilitat i el reconeixement que atorguen els premis han provocat que aquesta sala d’escapada estigui en plena efervescència, Muntadas s’alegra que “la nostra pàgina web registri cada dia més visites i de totes les parts del món, com d’Austràlia o Noruega”. En aquesta línia, afegeix que “si abans la web tenia unes 20 visites diàries, ara supera les 70, i això s’ha traduït en un augment d’aficionats que venen d’arreu d’Espanya a conèixer el nostre escape room, que es pot fer en català, castellà i anglès”.

Prenent la forma d’una fabulosa casa museu que pertany a un químic i matemàtic anomenat Josep Fontcalda, Muntadas desitja que la sala de joc d’escapada “continuï donant l’abast per atendre la demanda creixent, sempre evitant acabar saturats i morir d’èxit”.

Miquel Erra

Comprar carrets, kits de revelat o càmeres d’un sol ús viu el seu repunt. Molts joves, nascuts en plena era digital, han recuperat el regust vintage per la fotografia analògica. Mentre les marques lluiten per treure al mercat els smartphones que facin les millors fotos i les galeries dels mòbils s’omplen de milers d’imatges, s’obre pas un corrent, discret però decidit, que busca una altra manera de tirar fotografies i de visualitzar-les, de nou en paper. Una mica com els vinils en el sector de la música.

Qui l’està vivint –i d’alguna manera incentivant–, aquest repunt de la fotografia analògica, és el fotògraf Sergi Pérez. Fill d’un fotògraf gironès, de Salt, Pérez porta 30 anys treballant en aquest món, vinculat a diferents negocis, des de fa temps a Osona mateix. L’últim projecte propi és la botiga que fa tres anys va obrir al carrer Morgades de Vic. Un espai prou gran per desplegar-hi dues ànimes. D’una banda, Sergi Fotògraf, “on em guanyo les garrofes”. Aquí hi cobreix el vessant més convencional de la fotografia d’events o d’estudi, a més de còpies i material. De l’altra, Fotofília, nom que pren el negoci quan aquest esdevé purament un hobby. L’espai, obert a xerrades, tallers i exposicions, s’ha anat convertint en punt de trobada d’aficionats o professionals de la fotografia. Un dels actius que hi troben, des del primer dia, és un laboratori de revelat manual que Pérez hi va voler muntar sí o sí. “No en trauràs profit”, li pronosticaven alguns, però ell s’hi va entestar: “És el meu capritx; allà dins hi soc feliç”. I és precisament a l’entorn d’aquest laboratori –ell mateix ofereix cursos de revelat, entre d’altres– on s’ha anat covant aquest renovat interès per la fotografia analògica, tant en blanc i negre com en color.

Tot i que entre els assidus hi ha alguns “veterans”, que ha recuperat del fons de l’armari la càmera de tota la vida, hi predomina gent jove, sovint vinculada a d’altres disciplines artístiques i que practiquen la fotografia anàlogica “com a hobby i complement”. Segons ell, han descobert en la fotografia dels seus pares o els seus avis “un altre sentit, una màgia”. Més enllà del disparar per disparar que permet el món digital, “36 fotos acostumen a ser suficients per explicar un viatge, una festa o un mes de les nostres vides”.

L’auge que viu aquest sector té una derivada al mercat mundial. Com que hi ha més demanda que oferta –moltes empreses del sector havien deixat de fabricar carrets–, aquests s’han encarit “moltíssim”. És per això que Pérez, juntament amb Juan Luis Ronco, un fotògraf de Sant Quirze de Besora (The White Rabbit Project), han creat el seu propi carret, que han batejat com a Mutekinopanda (panda indomable, en japonès). Aprofiten els rodets que queden buits després del revelat per “empalmar-hi” una nova bovina de blanc i negre. El resultat, “unes fotografies hipercontrastades”, apunta. Els carrets, de caràcter “experimental”, es venen a 5 euros, molt més econòmics que els convencionals.
Pérez es mostra satisfet que al voltant de Fotofília s’hagi aplegat una mena de “família” d’aficionats i professionals que va creixent. “Crec que feia falta un punt de trobada com aquest a la comarca”, deixa anar.

“T’hi penses més a l’hora de fer una foto i és més màgic”

L’última exposició que han acollit les parets de Fotofília és una mostra de Maria Escaso, Xess, una estudiant de disseny gràfic de l’Escola d’Art de Vic. Són vuit imatges obtingudes amb una càmera analògica a partir d’un únic carret de 12 fotografies. Xess, que ha convertit la fotografia en una “via d’escapament” del seu alter ego més artístic, fa temps que ha descobert l’encant de la fotografia analògica. “T’hi has de pensar més abans de tirar cada foto i això d’esperar a veure el revelat és com més màgic, més experimental”, valora. L’exposició, que porta per títol “Ophelia. Raig de foscor” (en relació, precisament, amb una mena de raig que va aparèixer després del revelat) li ha permès continuar explorant un dels seus fils d’inspiració, “el cos nu i la natura”. Ho fa jugant amb blancs i negres contrastats, sense rostres i amb voluntat de no sexualitzar els cossos. En aquest cas, a més, ho ha fet amb el procés de dol com a fil argumental. Les imatges es van poder veure fins aquest dijous a Fotofília i els propers dies quedaran exposades a La Fàbrica dels Somnis. Aquesta ja és la seva quarta exposició de fotos entre Vic i Barcelona.

Oriol Serra

Els parcs infantils de Nadal han retornat amb força després de la pandèmia. A diversos municipis del Vallès Oriental encara és possible que els infants els gaudeixin.

Aquest divendres, a la pista Polivalent de Canovelles hi ha el parc infantil amb llits elàstics, toro mecànic, tallers de maquillatge, d’ornaments personals i jocs de l’Oest.

A les 6 de la tarda hi haurà un espectacle musical amb Els Coloraines i a les 7 cloenda amb correfor infantil amb els Diables de Canovelles.

A Llinars, el Parc de Nadal Solidari continua aquest divendres a partir de 2/4 de 5 de la tarda al Pavelló Municipal. Per poder accedir-hi, cal portar un aliment de caducitat llarga.

A Cardedeu, l’escola bressol Can Serra, acull, fins dimarts vinent, l’Atelier Comunitari, un parc infantil impulsat per l’Ajuntament amb l’institut Pla Marcell i el Cicle Formatiu de Grau Superior de Tècnic d’Educació Infantil.

S’hi pot trobar un espai de joc simbòlic i artístic adreçat a infants de 0 a 6 anys.

I a Martorelles, fins aquest divendres a les 7 de la tarda, es pot gaudir del parc infantil al pavelló esportiu amb jocs i tallers per als més petits.

El Festival programa concerts de petit i mitjà format en espais singulars del municipi

El 9 Nou

Els cantautors Roger Mas i Guillem Ramisa tanquen aquest cap de setmana la tercera edició del Festival Silenci de la Garriga, que programa concerts de petit i mitjà format en entorns singulars del municipi, centrant-se enguany en els edificis d’ús religiós.

Roger Mas serà divendres a 2/4 de 10 del vespre a l’església de Sant Esteve. El de Solsona actuarà a la Garriga en el marc d’una gira que commemora els seus 25 anys de carrera i que li serveix per presentar el seu darrer disc, Totes les flors.

El tancament del festival el farà l’osonenc Guillem Ramisa, que presentarà el seu darrer àlbum, Ens enfilarem enlaire, dissabte al migdia a l’església de la Doma. El Festival Silenci ha programat en aquesta tercera edició actuacions de Paul Fuster i Matthew McDaid, entre d’altres.

Sagi Serra

‘Chelsea Girl’ Verve Records. 1967

Christa Päffgen, coneguda amb el nom artístic de Nico, va ser model, cantant, compositora, teclista i estrella de la Factory d’Andy Warhol. La data i localització del seu naixement són confuses, però la majoria de fonts coincideixen que va néixer a Colònia, Alemanya. Per allà el 1966 va conèixer Lou Reed i John Cale i va col·laborar amb ells en el disc The Velvet Underground & Nico, publicat el 1967, un treball molt apreciat en els cercles artístics i musicals d’avantguarda d’aleshores. Poc després, Nico va deixar la Velvet i va començar la seva carrera com a cantant en solitari i va publicar Chelsea Girl, en el qual canta cançons escrites per amics com els excompanys de la Velvet, Bob Dylan, Tim Hardin o Jackson Browne. La seva gèlida veu germànica sura per damunt un mar d’instruments de corda i flauta (res a veure amb els instruments elèctrics i bateries que dominaven el panorama musical d’aquells dies). Nico va participar al Canet Rock 1978, cantant acompanyada només per un harmònium que tocava ella mateixa. Durant l’actuació, algú li va llançar un objecte, es va aixecar i va marxar. Va morir l’any 1988, a Eivissa, quan va caure anant amb bicicleta.

Jordi Sunyer

LES BUSCH
‘Crit de guerra’
Les Buch és una banda de punk rock cent per cent femenina nascuda a Terrassa l’any 2017 liderada per Marina Comelles (veu i guitarra). Després de donar-se a conèixer gràcies al seu pas pel concurs Sona9 i de treure un parell d’EP, finalment debuten amb un llarga durada on parlen de feminisme i salut mental a base d’un rock esmolat que podria ser el fill bastard d’un casament entre Ramones i els banyolins Kitsch. I una curiositat: l’últim tema del disc, Tot és fals, els hi va produir la cantautora osonenca Joana Serrat.

FELIU VENTURA
‘Amics i referents’
L’últim disc de Feliu Ventura va ser Convocatòria, editat el 2019, i Amics i referents és un directe que recull fidelment el final simbòlic de la gira d’aquell treball. Concretament, el disc inclou el concert especial celebrat al Teatre Principal de València el desembre de 2021 amb convidats com Ovidi4, Pep Gimeno, Botifarra, Carles Caselles, Sandra Monfort, Miquel Gil o Xiomara Abello. Un bon regal de Nadal per als seguidors d’un cantautor que últimament no és especialment prolífic. A veure si durant el 2023 ens sorprèn amb alguna novetat…

EL NEN CACA
‘El nen caca’
El Nen Caca és un nou grup de música infantil en català liderat pel gironí Daniel Sánchez. En directe (i també en els vídeos que ja hi ha a les xarxes), el cantant/protagonista és una espècie de capgròs escatològic que sí, té cara d’emoji de caca. I en el debut discogràfic del projecte hi ha 14 peces que pretenen fer cantar i ballar petits i grans predicant valors i idees com la importància del reciclatge, les vocals, els números, el valor de compartir, la diversitat… La penúltima cançó del disc és la més caganera, “El tió”, molt adient per escoltar aquests dies.

Jordi Sunyer

Primer concert en directe? 11 de juny de 1976 (tenia 13 anys) als Sagrats Cors de Barcelona. Tocant l’harmònium i acompanyat de bongos i guitarra elèctrica. Al vespre vaig anar a veure els Rolling Stones a la Monumental.

Primer disc que et vas comprar? Starless and Bible Black, de King Crimson. Encara el tinc. Me’l va recomanar el meu germà.

Quants discos tens? No gaires. Uns 1.500. Salva’n tres. Starless and Bible Black, de King Crimson; Relayer, de Yes; Houses of the Holey, de Led Zeppelin.

Un concert per recordar? Rolling Stones a la Monumental (1976) i Frank Zappa al Palau d’Esports de Barcelona (1984).

Jordi Vilarrodà

‘Els tres mosqueters’
Alexandre Dumas
Ed. Proa
Nova traducció al català d’aquest relat del qual tots tenim referències, de la mà d’Anna Casassas. Una oportunitat per retrobar D’Artagnan, Athos, Portos i Aramis, els mosqueters del rei Lluís XIII. I també malvats de manual com el cardenal Richelieu i Milady Winter. Nascuda com a literatura popular, difosa com a relat d’aventures per a joves i ja fa temps esdevingut clàssic.

‘Lluny de Louisiana’
Luz Gabás
Columna
El seu debut literari amb Palmeres en la neu va ser un autèntic fenomen. L’escriptora de Monsó (Osca) torna al cap de deu anys amb aquesta història ambientada a Louisiana, quan aquest estat nord-americà era una colònia francesa que va passar a mans espanyoles. Aquí hi viu la família Girard, i entre ells la Suzette, que en moments convulsos manté el seu amor amb un jove nadiu.

‘Deu històries negreres’
Xavier Sust
Icària Ed.
Sí, va haver-hi catalans que es van dedicar al tràfic d’esclaus, i aquesta és una part vergonyosa del nostre passat que ara va emergint. Aquí n’hi ha unes quantes mostres. Des del viatge de dues goletes de vela quan encara no estava prohibida l’esclavitud, amb mariners d’Arenys, fins al del darrer capità negrer, en Pere Mas, el Pigat, que ja portava el timó d’un vaixell de vapor l’any 1864.

‘Bestiolari’
Joana Raspall
Pagès Ed.
L’especialista en literatura infantil i juvenil Josep Maria Aloy va endreçar en tres llibres, seguint un criteri temàtic, l’obra poètica de Joana Raspall. Aquesta és la reedició d’un dels llibres, el que recull la poesia on els animals són protagonistes. Animals que transmeten uns valors positius humans, objectiu de la poesia de Raspall. Amb il·lustracions d’Anna Clariana.

‘La treva’
Toni Galmés
Ed. La Galera
Aquest àlbum il·lustrat del mallorquí Toni Galmés es basa en un fet històric real. La nit de Nadal de l’any 1914, soldats britànics i alemanys que eren a les trinxeres del front de la Primera Guerra Mundial van començar a cantar nadales. D’aquí es va passar a intercanviar regals, i d’aquí a jugar un partit de futbol. Va ser l’anomenada treva de Nadal, un oasi nadalenc enmig de l’horror.

Joan Ríos

DONA AL PUNT ZERO
Autor: Nawal El Saadawi
Editorial: Angle Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, setembre de 2017
Traducció: Anna Turró Armengol
Nombre de pàgines: 157

Firdaus, que en àrab paradoxalment significa Paradís, és el nom de la protagonista d’aquesta tràgica història. Un relat real explicat en primera persona des del corredor de la mort, en un temps límit, mentre qui parla, la Firdaus, espera la seva execució, com a càstig per haver matat un home.
La vida de la Firdaus ha estat farcida de dolor, menyspreu, humiliacions, insults i enganys. Però la lluita constant per encarar-se al món tan dur al qual s’ha hagut d’enfrontar l’ha conduïda fins a un trist final. Maltractada de ben petita pel pare, enganyada per un oncle caigut del pedestal, obligada a casar-se amb un vell fastigós, obligada a prostituir-se per sobreviure. Ella és paradís, però viu en un infern.
La tan ben treballada prosa d’El Saadawi m’ha calat als ossos. Com a lector he estat còmplice directe de la seva narració. Al llarg de tota la lectura he palpat el fred de la cel·la de la presó, m’he vist assegut al terra, com l’autora, he observat i escoltat la veu de la Firdaus, freda, clara, contundent, des de l’inici: “Deixa’m parlar. No m’interrompis. No tinc temps per escoltar-te.”
La successió d’abusos físics i psíquics, els desenganys perpetus, l’explotació, els somnis escarpats, la immutable soledat, la degradació humana enmig d’una societat malalta. Tot això ha estat la vida de la Firdaus. Però ara, esperant la mort, finalment es veu vencedora, és lliure: “Era l’única dona que s’havia aconseguit arrencar la màscara i veia la realitat, amb tota la seva lletjor. Em van condemnar a mort, no perquè hagués matat un home, de gent se’n mata cada dia, sinó perquè tenien por de deixar-me viure.”
Dona al punt zero, inèdita en català però publicada el 1975 per primera vegada, és el primer assaig de caire feminista a l’Orient Mitjà.
Des de la seva joventut Nawal El Saadawi ha denunciat la discriminació de la dona en la societat islàmica, la qual cosa la va portar a la presó i a l’exili. Als anys 50 es va iniciar com a metge rural, una eina que li va servir per poder viure en pròpia pell les múltiples violències patides per les dones del seu país, Egipte.
Per Nawal El Saadawi el missatge a Dona al punt zero és molt clar: “És una història universal, perquè l’opressió de les dones és universal.”
Un relat que us farà pensar.

Cristina Anfruns

Ens toca parlar de Nadal. I només de començar ens sorgeix un dubte: hem de dir per Nadal, pel Nadal o pels Nadals?

En origen, la paraula Nadal designava “un sol dia” (“dies natalis Solis: el dia natal del Sol”), però avui en dia alguns fins i tot ho estenen a tot el període de vacances escolars. Aquesta multiplicitat en la designació ha fet que, segurament per influència del castellà, s’usi el plural per referir-se a més d’un dia, el que serien les festes de Nadal.

Referent a si Nadal ha d’anar amb article o sense, només és obligatori que l’hi posem si determinem quin Nadal és (El Nadal del 2014) i s’hi sol posar quan fa de subjecte o OD (Odio el Nadal).

Però els dubtes comencen la nit abans, el dia 24, la Nochebuena, que no és nit bona sinó nit de Nadal, igual que una setmana després, el dia 31, la Nochevieja, no ha de ser la nit vella sinó la nit de Cap d’Any. Lligant Cap d’Any amb Any Nou, havien estat més o menys sinònims però actualment any nou fa referència als primers dies d’un any i, per tant, no podem dir “el dia d’any nou” sinó “el dia de Cap d’Any”, que, com que correspon a una festa assenyalada, va en majúscules.

Els dubtes també ens assalten a l’hora de felicitar. Sabem que Feliç Nadal no és genuí i hem de dir “Bon Nadal” o “Bones Festes”, però ¿és genuí “Feliç any nou”? Sí, i és la fórmula més habitual, si bé res ens priva de desitjar “Bon any”.

Parlant de Cap d’Any i de la revetlla, una paraula molt típica d’aquest dia és la bossa cotillón. ¿En podem dir cotilló del lot de serpentines, confeti, barrets i espanta-sogres que se sol repartir aquella nit? Doncs sí, n’hem de dir així. El nom ve del francès i era el que rebia l’última dansa d’un ball de societat que solia amenitzar-se amb aquest assortiment lúdic. De moment no apareix al diccionari normatiu, però són moltes les veus que diuen que aviat hi serà.

Josep Homar (Vic)

Aquell matí el sol va sortir com tots els dies. La casa es va començar a il·luminar per les escletxes de les persianes i la claror del sol entrava a l’habitació amb petits punts lluminosos, com si fossin imperfeccions de la foscor. De mica en mica aquell estampat va anar ocupant tota la paret i al cap d’una estona un dels punts de claror va coincidir amb l’ull dret . La claror sobre l’ull, encara tancat, em va provocar una ganyota i un moviment compulsiu i reflex alhora per apartar-me de la llum. Encara estava somniant i no volia despertar-me. Volia saber com s’acabava aquell somni i el sol m’havia destorbat el moment més interessant.

Al mateix temps vaig incorporar al somni el brunzit del despertador i vaig intentar, amb força, mantenir els ulls tancats. Em vaig remoure fins a quedar de panxa enlaire, encara mantenia els ulls fortament tancats per evitar que el somni no fugís. Amb un cop de mà vaig deturar el brunzit impertinent del despertador, però era massa tard: el somni s’havia fos com un núvol de fum i el record es va esborrar de la meva ment. No sabia si lluitar una estona més per tornar a reprendre el fil del somni o deixar-ho córrer. De fet, em semblava que encara tenia prou son per tornar a adormir-me, però en realitat ni tan sols recordava què era el que estava somniant i la son estava esgotada de tant dormir.

Vaig girar el cap i amb gran habilitat només vaig obrir l’ull dret, com si m’amagués d’alguna cosa, per veure quina hora era. La meva miopia em feia veure els números del despertador tan borrosos que no aconseguia desxifrar-los.

– Un dia d’aquests m’hauré de fer operar aquesta maleïda miopia –vaig pensar.

Vaig sospirar profundament i amb la mà esquerra vaig intentar trobar les ulleres al damunt de la tauleta. Al primer intent vaig notar sota els meus dits un mocador de paper usat encara una mica humit i rebregat, uns centímetres més enllà vaig endevinar el llibre que estava llegint abans d’adormir-me. M’hi vaig deturar un moment per intentar recordar en quin punt havia decidit tancar el llibre. Vaig deixar la mà plana al damunt de la coberta del llibre intentant que el contacte em transmetés alguna sensació. Era un assaig d’aquells tan espessos en què es dirimia fins a quin punt el poder podia corrompre els éssers humans.

Una mosca vironera d’aquelles que fan tant de soroll em va començar a rondar el pàmpol de l’orella i va trencar aquell moment de reflexió matinal. Com que la mà dreta semblava no haver-se despertat, vaig aixecar la mà esquerra de la coberta del llibre i amb un ràpid moviment vaig intentar agafar la mosca. Vaig ser tan veloç que, sorprenentment, va quedar empresonada dins del meu puny.

El que en un principi em va semblar una victòria es va convertir en fàstic. La mosca continuava brunzint dins del meu puny buscant la llibertat. Per uns moments em vaig sentir poderós. La vida d’aquell insecte depenia únicament i exclusivament del meu pròxim moviment. En un segon podia finalitzar una vida o deixar-la perquè continués el seu camí. És clar que una mosca no era gran cosa, però se’m feia molt difícil començar el dia havent de prendre decisions tan importants. Viure o morir.

El que en un principi em va semblar una victòria es va convertir en fàstic. 

Em vaig incorporar i em vaig mirar el puny fermament tancat. Amb l’altra mà vaig recuperar les ulleres i me les vaig posar. Tres quarts de vuit.

– Si avui és diumenge, per què dimonis poso el despertador a quarts de vuit?

Feia fred i la pell se’m va esborronar. Malgrat que encara era hivern m’entossudia a dormir sense pijama, nu, m’agradava aquella sensació dels llençols freds damunt de la pell quan entrava al llit. Assegut, amb la pell de gallina i mig adormit, continuava contemplant la meva mà tancada i sentint la lluita de la mosca. Em va impressionar la sensació de poder que sentia i l’esperit de lluita de l’animal. Vaig aixecar el puny amb aire de guanyador i amb l’altra mà vaig enretirar els llençols. Em vaig posar dempeus i la fredor de les rajoles em va fer encongir els dits dels peus.

– Qui sap on són les sabatilles…

Em sentia com un heroi de la mitologia grega, nu, amb el puny alçat i amb una sensació de poder il·limitada. La victòria era ben meva, indiscutible, ferma, brutal, aclaparadora… Només hi faltaven les masses populars embogides aclamant-me, xisclant i victorejant el meu nom amb devoció…
Sense deixar anar l’insecte del seu captiveri em vaig dirigir al lavabo. Continuava sense saber si concedir la llibertat o executar el presoner. El cap encara no estava prou seré per decidir-ho. L’eufòria del meu triomf momentani no m’impedia pensar que havia de prendre una decisió vital, definitiva…

Perquè el sentiment de poder no se m’esvaís entre les mans, vaig decidir dutxar-me sense alliberar l’animal. Amb una sola mà vaig obrir l’aigua. I amb una sola mà em vaig ensabonar. Eixugar-me va ser un treball laboriós i complex, però me’n vaig sortir prou bé. En tornar a l’habitació vaig patir les dificultats pròpies d’apujar la persiana amb l’única mà lliure de què disposava. Em vaig asseure al llit, que encara feia olor de son, i vaig tornar a mirar el puny tancat.

– En realitat, això del poder em comença a cansar…

Amb penes i treballs vaig aconseguir vestir-me i vaig començar a rumiar com em podria fer l’esmorzar.

En entrar a la cuina em vaig adonar de la situació ridícula que estava vivint i em vaig aturar a analitzar-la. Assegut en un tamboret i mirant-me el puny tancat vaig reflexionar:

– I de què em serveix el poder absolut si no soc lliure. Jo estic tan empresonat com la mosca. Ella no té la llibertat per la qual lluita i que la pot portar fins a la mort, i jo, per demostrar-li que el poderós soc jo, també soc captiu de la meva supèrbia. Representa que el poder no hauria de tenir ni aquests problemes ni aquests escrúpols.

Estava realment preocupat. Era molt important trobar una solució per a aquell problema.
Necessitava pensar sense tenir la pressió de la responsabilitat del poder, per això vaig decidir aplicar d’alguna manera el que se’n podria dir la presó preventiva, en espera de judici. Així que vaig buscar un pot de vidre per empresonar la mosca de manera que, amb certa llibertat, continués sota el meu control.

No trobava cap pot de vidre disponible. Finalment, amb grans dificultats –era difícil sortir-se de segons quines accions amb una sola mà–, vaig aconseguir buidar el pot on guardava l’arròs i vaig posar-hi la mosca a dins. Vaig tapar el pot i per uns moments em vaig sentir alleujat i alliberat. Vaig esbufegar mentre mirava, satisfet, com, malgrat el canvi de situació, la mosca continuava lluitant per sortir del seu captiveri picant repetidament contra les transparents parets de l’envàs.
Estava abatut, però no volia sentir-me derrotat. No podia ser que una miserable mosca em portés tants trencacolls. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que ja eren dos quarts d’una… i encara havia d’esmorzar!

Mentre reposava i mirava com la mosca continuava la seva lluita contra el vidre, sense cap possibilitat de victòria, el timbre del telèfon em va sobresaltar. Vaig córrer fins al menjador i vaig respondre:

– Sí? Digui’m?

– Bon dia, és vostè el senyor d’aquí davant? –va preguntar una veu.

– Home, depèn de com s’ho miri…, de davant d’on?

– De davant de casa meva…

– I com vol que sàpiga si jo visc davant de casa seva!

– Perdoni, m’explicaré… Vostè ha capturat una mosca aquest matí?

– Sí…, però…, vostè com ho sap?

– Ja li he preguntat si és el senyor de davant de casa meva. Fa molta estona que l’observo, des que ha apujat la persiana… Digui’m xafarder, si vol, però m’agrada espiar els meus veïns. Això no fa mal a ningú i em distreu. Però el que ha fet vostè avui… Se’m fa difícil comentar-ho per telèfon, qualsevol ens podria escoltar… –va afegir misteriosament.

– Però… Perdoni…, que vol dir que tenim la línia telefònica intervinguda?

– No ho crec, però podria ser. Jo tinc el vici de mirar, pensi que potser hi ha algú que té el vici d’escoltar. No per fer mal, per divertiment o distracció, ves a saber…

– Perdoni si soc una mica groller, però vostè… vostè està guillat…

– Potser sí. I vostè creu que és gaire normal voltar tot el matí amb una mosca dins del puny? Vostè creu que és gaire equilibrat posar l’insecte dins d’un pot d’arròs? Vostè creu que podria explicar a alguna persona que fa tot el dia que està pendent d’una mosca i a hores d’ara encara no sap que fer-ne? És probable que jo estigui guillat, però vostè, si m’ho permet, també està bastant fotut…

– I vostè no n’ha de fer res, del que faig a casa meva!

– Tranquil·litzem-nos, si us plau, no en fem un gra massa, de tot això. Si em permet que vingui a casa seva li explicaré…

– Ni s’ho pensi! Vostè a casa meva no hi ha de venir a fer res!

– En aquest cas, el continuaré mirant…

– Faci el que li doni la gana, senyor meu!

I vaig penjar el telèfon amb força, potser ràbia. Immediatament em vaig dirigir cap a la finestra del menjador i vaig mirar l’edifici del davant. Desenes, potser centenars, de finestres, algunes obertes, algunes tancades, totes sospitoses. La claror va marxar del menjador quan vaig abaixar la persiana. I la foscor va entrar a totes les habitacions de la mateixa manera. Vaig tornar a la cuina i vaig encendre el llum. Les pampallugues del fluorescent van desembocar en una claror blanca, sintètica i extravagant. Al damunt del marbre la mosca continuava presonera, però ara amb menys força, lluitant contra el vidre.

–Potser li falta aire…

Amb un punxó vaig practicar mitja dotzena de forats a la tapa i això em va tranquil·litzar. No sabia si esmorzar o dinar, la gana començava a rondinar, eren quarts de dues. Vaig decidir que el millor seria dinar, i mentre posava un pot amb aigua al foc vaig començar a pelar patates. En cap moment no era capaç de treure l’ull de la mosca. Si la deixava anar, hauria estat vençut per un insecte miserable. Si la matava, potser els remordiments em perseguirien tota la vida per haver matat un innocent d’una manera gratuïta. Si la continuava mantenint presonera…

El telèfon va tornar a distreure els meus pensaments provocativament, amb insistència, reiteradament, com ho fan els telèfons.

– Segur que és el veí… Que es foti…

Finalment l’aparell es va cansar d’avisar que algú volia parlar amb mi i va callar.
Amb tantes preocupacions al cap vaig pelar totes les patates que tenia a casa, ben bé tres o quatre quilos. Me les vaig mirar amb sorpresa i vaig renegar en veu baixa, per no ofendre. Mentre en posava quatre o cinc a bullir em va venir un altre pensament:

– Què deuen menjar, les mosques? Les de la muntanya sempre ronden al voltant de la merda de vaca, o de cavall… A la ciutat és fàcil veure’n als excrements dels gossos… Potser els agrada la carn podrida o els caps de peix. I si se’m mor de gana?

Em vaig atansar fins al pot i vaig mirar a l’interior. La mosca no lluitava, estava a la base del flascó, fregant-se les dues potes del davant, com si esmolés uns ganivets abans de menjar…
Potser tenia gana i jo no sabia què donar-li. Si se’m moria, la meva posició de poder hauria durat només unes hores, i això no pagava la pena. Per tant, vaig anar cap a la finestra, persiana amunt i porticons oberts. En destapar el pot la mosca va sortir rabent a l’exterior i va marxar brunzint cap a un destí desconegut i en llibertat.

A l’edifici del davant, des d’una finestra, un home em mirava somrient amb el polze de la mà aixecat.

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU

Dijous 8 de juliol de 1982. Entrada criminal de Harald Schumacher a Battiston a la semifinal del Mundial 82

Jordi Remolins

Sovint, encara que només sigui com a exercici d’autoflagelació, m’agrada recuperar les imatges esportives que van marcar la infància i joventut de tota una generació, ni que fos en negatiu. El tap il·legal de Vrankovic a Montero que va impedir que el Barça guanyés molts anys abans la seva primera Copa d’Europa de bàsquet; l’entrada salvatge de Goikoetxea a Maradona que no li va costar ni una trista targeta groga a l’un i, en canvi, mesos de convalescència a l’altre; el gol anul·lat incorrectament a Messi que hauria pogut valdre la Lliga al Barça del Tata Martino a l’última jornada davant de l’Atlètic de Madrid… I sí, ja sé que direu que he tingut una adolescència potser una mica longeva, però més o menys ja és això.

Pocs mesos abans de la lesió de Maradona durant la seva primera temporada al Camp Nou, França i Alemanya es van enfrontar a les semifinals del Mundial 82. En un partit jugat al Sánchez Pizjuan de Sevilla, i quan ja semblava que la fase prèvia entre Argentina, Itàlia i Brasil no deixaria cap més escletxa per a l’excel·lència, l’enfrontament francogermànic va suposar una torna que va tenir gols, emoció i sobretot una de les escenes més violentes que s’ha vist mai sobre un camp de futbol professional de primer nivell, havent-hi la pilota en joc. Set minuts després d’haver entrat al camp en substitució de Genghini, Patrick Battiston va desmarcar-se de la defensa alemanya i va encarar al porter Harald Schumacher. En realitat no va quedar-se sol davant d’un porter convencional, sinó d’un animal embogit que va envestir-lo, impedint no només que marqués un gol previsible, sinó trencant-li dues dents i danyant-li algunes vèrtebres. Battiston va restar estirat i inert damunt de la gespa, encenent totes les alarmes en l’equip tècnic francès. Mentrestant Schumacher, emparat per un àrbitre que no va assenyalar ni falta, va mantenir-se aliè a l’escena, mastegant xiclet i demostrant una poca empatia molt propera a la psicopatia.

Els companys d’equip van demanar-li que es disculpés al vestidor rival un cop acabat un partit que havia finalitzat 3 a 3 i on els alemanys van passar a la final gràcies a la tanda de penals. Harald va negar-s’hi. Fins i tot la seva mare va recriminar-li per telèfon una acció que li va valdre apel·latius com “la bèstia de Sevilla”. La revista Panenka explicava fa uns mesos que en una enquesta d’un diari francès per escollir el personatge més impopular de la història, van triar-lo en primer lloc, per davant del mateix Adolf Hitler. I aquella França que encara no feia ràbia, liderada per un Platini que tot just era un brillant futbolista, va caure eliminada en espera de ser venjada tres dies més tard per l’Itàlia de Paolo Rossi al camp i Sandro Pertini a la llotja.

Joan Millaret i Valls

La impossibilitat del retrobament

L’italià Mario Martone, director de films com “L’amore molesto” (1995) o “Teatro de guerra” (1998), va participar amb aquest film italo-francès “Nostalgia” en la passada edició del Festival de Cinema de Canes. Aquesta adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’Ermanno Rea ens presenta a Felice (Pierfrancesco Favino), un home mogut per la nostàlgia que retorna a la seva ciutat natal, Nàpols, després de 40 anys d’absència, procedent d’Egipte on viu amb la seva dona. En un primer moment prendrà cura de la seva mare, sola i envellida, i aleshores comença a reviure moments de la seva joventut, a través de diversos flashbacks, sobretot la seva amistat amb Oreste Spasiano, amb curses i passejades amb moto. L’evocació d’aquest passat idealitzat el porta a comprar-se, fins i tot, una moto antiga per reprendre els camins transitats.
Però el passat compta amb un fet tràgic que l’ha marcat per sempre i que va comportar l’enemistat amb Oreste. Viure el present voldrà dir reviure el passat, com l’existència ineludible de la camorra napolitana, la violència permanent i immutable que no desapareix. Felice estreny amistat amb el capellà de la parròquia, activista social i implicat en la denúncia dels comportaments mafiosos de la camorra. I en aquest context es farà inevitable el reencontre entre Felice i Oreste (Tomasso Ragno), ara un capo mafiós. Un film sobre el pes del passat i les dificultats del present que deixen un personatge desubicat, instal·lat en el desconcert.
El film és també una dedicatòria d’amor a Nàpols, als seus barris populars, sobretot a l’epicentre de l’acció, La Sanità, i a la seva gent, destacant el film per la seva petjada antropològica, quasi documental. Un film sobre la desavinença d’un home madur atrapat en els seus records i que s’acaba perdent també en la seva ciutat natal. “Nostalgia” evoca en el seu inici l’imaginari del cineasta Pier Paolo Pasolini, un rastre que sembla esvair-se. Un relat, també, que a mesura que es desenvolupa la seva trama, comença a mostrar-se previsible, com el seu desenllaç, perdent-se la seva atmosfera inicial. Resta, però, la interpretació fenomenal d’un Pierfrancesco Favino de mirada melancòlica, l’actor de “El traidor” (2019, Marco Bellocchio).

Pocs mesos abans de morir va protagonitzar un celebrat espectacle a Vic

Agustí Danés

L’humorista Eugeni Jofra Bofarull, conegut artísticament com a Eugenio, era un clàssic dels acudits. L’agost de l’any 2000, menys d’un any abans de morir -el març de 2001-, va actuar a les festes del carrer de Gurb de Vic en el marc d’un sopar popular que es va fer a la bassa dels Hermanos. Eugenio havia tornat a l’escena després d’anys d’absència i la seva actuació va ser molt celebrada.

Amb l’habitual camisa i pantalons negres i el tamboret, l’humorista va anar desgranant els seus acudits precedits del clàssic ‘saben aquell que diu…’. Les rialles van ser una constant. Tot i els molts anys retirat, segons recollia Marc Riera a la crònica d’EL 9 NOU, “Eugenio va demostrar en els seus tres quarts d’hora d’actuació que controla les reaccions del públic i sap com copsar la màgia que li transmet l’espectador”. A més dels acudits tradicionals, Eugenio va explicar-ne, també, “els que només es poden explicar en directe”.

Eugenio es va fer famós a la dècada dels 80 explicant acudits. Va vendre milions de còpies de casets. Tenia un humor absurd i es caracteritzava per estar sempre seriós. Explicava que només reia quan cobrava. Sortia amb un whisky -hi ha qui diu que era vodka amb taronja- i tabac i anava deixant anar acudits amb un discurs en què intercalava expressions com ‘osti tu’, ‘marededéu’, ‘nen’…

A principis de la dècada dels 90 es va apartar dels escenaris i, després, va tornar-hi amb l’espectacle Érase otra vez… Eugenio. Va morir el 2001 als 59 anys. L’any 2018 es va estrenar un documental sobre la seva figura.

Eva Remolina / AMIC

Nadal són dies d’estar en família, de desconnexió i màgia, però també sens dubte de menjars copiosos i en general també, de disminució de l’activitat física. Per això, és bastant habitual que en aquestes dates tan assenyalades s’agafin alguns quilets de més. Si ets d’aquestes persones que ha sucumbit al torró i els polvorons, no et preocupis. Et deixem alguns consells per a poder recuperar al més aviat possible el pes anterior.

– Hidratació màxima: sempre s’aconsella beure diàriament almenys un litre i mig d’aigua, però després d’aquestes dates, encara més, ja que s’haurà consumit més alcohol i refrescos de l’usual. Els batuts de fruites i verdures també poden convertir-se en grans aliats, perquè a més d’hidratar, aporten antioxidants naturals. Les infusions i la camamilla també són molt aconsellables.

– Retira els dolços del teu abast: tot allò que t’hagi sobrat, és millor que com més lluny ho posis, millor. Tenir-ho a ma, no ajuda massa a l’hora de seguir una dieta equilibrada. En el seu lloc, opta per aliments baixos en greixos, com peix o carn a la planxa (millor de carn blanca o magra), verdures, amanides i fruites.

– Fuig de les dietes miracle que l’única cosa que fan és fer perdre massa muscular i, que una vegada s’abandonen, produeixen el tan temut efecte jo-jo.

– Pren almenys 5 racions diàries de fruites i verdures.

– Evita l’alcohol i el cafè, així com les begudes amb gas.

– Practica exercici almenys dos o tres dies per setmana.

Si aconsegueixes que aquests consells es converteixin en hàbits, veuràs com a poc a poc, et desfàs del pes guanyat i tornes a sentir-te amb més energia i vitalitat.

Xavier Roviró i Carme Rubio

El pont d’en Cabreta supera el riu Freser quan el terme de Campdevànol entra a la vall de Ribes. Formava part de l’antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya i abans de construir-se l’actual carretera de Barcelona a Puigcerdà, era pas obligat de tots els vianants que es dirigien a la Cerdanya. El va fer construir l’abat Oliva Cabreta, fundador del monestir de Ripoll i d’aquí li ve el nom, tot i que també és conegut com a Pont de la Cabreta o Pont del Dimoni. El Freser separa les serralades de Cavallera, a l’Est, i de Mogrony, a l’Oest.

Descripció
La part romànica d’aquest pont podria datar del segle X o XI, però el seu esvelt arc central li confereix una forma lleugera característica del gòtic. Té un únic i atrevit arc amb la forma d’esquena d’ase força pronunciada. Encara es poden veure restes de la part romànica del pont, sobretot al final de l’estrep oriental i, en especial, a la banda de ponent, on es distingeix una arcada del segle XI. L’arcada central ha estat refeta en diverses ocasions, probablement per haver-se ensorrat l’arcada romànica arran d’una riuada. El pont té 53 metres de recorregut i l’alçada sobre el riu és de 13 m. L’arcada principal és de 23 metres de llum. A cada costat del gran arc, hi ha dues obertures que tenen la funció de fer el pont més lleuger i d’afavorir el pas de la rierada de manera que no hi hagi desperfectes. L’amplada del pas del pont és de 2,80 m, incloses les baranes, les quals mesuren 40cm i 38 cm respectivament.

Les llegendes
Són moltes les llegendes que porta incorporades el Pont d’en Cabreta. La primera és la que atribueix l’origen d’aquest nom al segon cognom de l’abat Oliva, una de les figures més rellevants del segle XI. Oliva va ser, entre altres coses, impulsor de l’art romànic, bisbe de Vic, fundador del Monestir de Montserrat i un dels personatges destacats del poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
Amb tot, la denominació més comuna és la del Pont de la Cabreta o Pont del Dimoni, que relacionen aquest pont amb una altra llegenda antiga. Segons es diu, el dimoni va ser burlat per una dona que desitjava tan intensament que hi hagués un pont per poder passar el riu que va fer un tracte amb el dimoni. Li va dir que, si construïa el pont, obtindria a canvi l’ànima del primer que el travessés. I, com que era molt llesta, va aconseguir que, abans que el dimoni hagués acabat el pont, fos una cabra el primer ésser viu que travessés el pont.
Una altra llegenda és la que fa referència al Comte l’Arnau, un dels personatges mítics més coneguts de Catalunya. El seu bressol és Gombrèn, on el compte tenia el castell de Mataplana i els seus dominis de Mogrony i de Coma Ermada. Però la vall de Ribes també està relacionada amb els fets del Comte, perquè es diu que, al Pont de la Cabreta hi havia la bauma per on el comte desapareixia per un passadís secret quan anava a festejar Adelaisa, l’abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. També conten que una mica més avall del pont es troba Pernau, on se suposa que hi havia una altra mansió senyorial del comte.
La història del Comte l’Arnau va donar origen a tot un altre llegendari a Mallorca, protagonitzat pel Comte Mal. El cavaller mallorquí recull els trets principals del mític Comte Arnau: el noble que va ser condemnat a no morir mai i a vagar eternament pel món muntat amb el seu cavall de foc. El Comte és una ànima en pena, que va ser castigat per tota l’eternitat a purgar els seus pecats: les orgies satàniques que havia celebrat en vida, les promeses incomplertes i els desafiaments a Déu. S’apareix sovint a la seva muller, que el rebutja, i en aquests moments la seva visió és esgarrifosa, perquè irromp en l’escena envoltat de crits, lladrucs, renills i tocs de corn, en confusió horrible, i la seva compareixença sempre és senyal de mal averany.
I el llegendari es ramifica, perquè a les coves que hi ha prop del Pont de la Cabreta viu el Serpent del Pont de la Cabreta. Aquest animal fabulós guarda gelosament un tresor que un rei moro va abandonar quan fugia perseguit pels cristians. En veritat, però, aquest Serpent és el resultat de la transformació que va sofrir la mateixa filla del rei moro.
Es diu que un dia, quan el rei moro ja era a les seves terres, va saber que un dels seus esclaus era fill de Ribes. El va cridar davant seu i li va encomanar la missió d’anar al poble a alliberar la seva filla. També li va prometre que, com a recompensa, es podria casar amb la noia i, a més, li donaria una part del tresor que ell havia abandonat a les coves. Per tal que el Serpent li respectés la vida, el rei li va escriure una carta, que li havia de servir de salconduit. Quan el noi va presentar-se davant el serpent, li va apropar la carta amb la punta d’una canya. Amb els nervis, la carta li va caure a terra, i el serpent es va llançar damunt el pobre xicot i el va matar. Diu la gent que en aquells indrets encara hi són tots dos: el tresor i el serpent. I alguns asseguren que han vist com aquest serpent surt un cop al dia a beure aigua del Freser.

Eva Remolina / AMIC

Saltar a la corda és un exercici aeròbic molt complet, amb el qual segons els experts, es cremen més calories que fent running, en concret, fins a 130 calories en una hora.

Aquest exercici té múltiples beneficis, ja que, enforteix la musculatura, augmenta la densitat òssia, redueix el risc de lesions, aprima i millora la coordinació i l’equilibri.

La manera d’executar aquesta activitat correctament és saltant sobre les puntes dels peus i donant salts molt curts, perquè d’aquesta manera ens cansem molt menys i l’esquena es manté més recta. La postura dels braços també és molt important, havent de romandre al costat del cos i sense moure’s massa, perquè són les nines les que fan els girs.

La corda ha de tenir la longitud adequada. Per a saber quina hem de comprar, multiplicarem la nostra altura per 1,5 i el resultat serà el llarg ideal per a nosaltres.

No podem oblidar tampoc el material i tipus de corda més idoni en funció de l’objectiu que perseguim. Per als qui s’inicien en aquest esport o bé per a aquelles persones que tan sols desitgen saltar per a mantenir-se una mica en forma, el gruix aconsellable és d’uns 4 mm, mentre que per als experts que volen aconseguir una major velocitat, hauran de decantar-se per cordes més lleugeres i fines.

Finalment, hem d’assegurar-nos que els mànecs són resistents i còmodes perquè l’agarri sigui segur i ens aporti el confort més gran possible.

A pesar que com dèiem és un esport amb molts avantatges, han d’abstenir-se de practicar-lo qui tingui desaconsellats els exercicis d’impacte o tots aquells amb lesions en els genolls o articulacions, problemes de columna o malalties cardíaques.

Carme Molist

Com cada 30 de desembre des de temps immemorials, Centelles ha viscut aquest divendres la seva Festa del Pi, declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional des de 1987. El dia de Sant Esteve es va escollir el pi que s’ha tallat i que s’ha ofert a la patrona, Santa Coloma

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers