La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Santi Carcasona cantant de Verge Santa. Fa poc va treure un EP titulat 'Valga'm Déu'
Jordi Sunyer
Verge Santa ha arribat per quedar-se?
No sé si ha arribat per quedar-se, Verge Santa va arribar al seu dia i encara hi és. És un projecte que és tan despreocupat que no sé ni s’hi té futur o no. És una eina que tinc per abocar-hi les meves composicions, jocs de paraules, és com un pati per jugar on puc gaudir de compondre, produir, però la veritat és que no sé quin futur té.
Tot i això, continues amb els teus projectes, no?
Sí, però per exemple fa més d’un any que no toco la bateria. L’última vegada va ser a l’homenatge a Pep Collell a l’abril, ha set l’últim cop.
Però això és com anar amb bicicleta que no es perd mai.
Sí, el que passa és que et canses més de pressa.
Et trobes còmode com a cantant a Verge Santa?
Sí, m’agrada. A més a més, no tinc cap mena de prejudici, no em jutjo. Simplement faig això per un gaudi personal. No em fixo si faig les coses bé tècnicament, no m’importen.
Et deixes anar, oi?
D’una manera molt crua i molt poc tècnica i poc treballada. No m’he sentit mai cantant, però canto.
I sempre amb aquesta veu tan rockera…
L’altre dia ho comentava amb Joan Arenyes i dèiem que sembla que hi ha hagut un corrent de maneres de cantar com si haguéssim obligat al cantant de cantar de manera deixada. A mi el que em passa és que com que faig el que em ve de gust fer, el que em ve de gust fer és aquesta manera de rock independent. Per això en Sergi Riera, productor de Verge Santa sempre està dient que això ha de tenir mala llet i per tenir mala llet has de cantar amb mala llet.
Qui són les persones que surten a la portada del disc?
No sé qui són aquests dos. Aquest EP és com el final d’una etapa, tenia aquestes cançons i no volia que es quedessin allà per sempre més i vaig decidir enregistrar-les i publicar-les en un EP que es diu ‘Valga’m Déu’ només volia treure les cançons, però amb aquest anar fent, hem fet videoclips i hem masteritzat. Amb les portades el que em va passar és que un dia buscant imatges en una web de descàrregues d’imatges lliures sense drets vaig anar-me descarregant portades i em vaig trobar amb aquesta parella. Em va fer molt riure aquesta imatge, l’estil, les ulleres, el posat, el fons, tot plegat em semblava molt bé perquè fos la portada de l’EP.
I de la portada del ‘Me’n faig creus’, què ens pots dir?
Si et fixes les cuixes estan dibuixant una creu. La pregunta que he rebut més és si el cul és meu i la resposta és que no. Vaig veure aquesta imatge i vaig pensar que seria una bona portada. La discogràfica i jo teníem por que ens ho censuressin, però tan sols ens ho va censurar Instagram.
Una altra portada és la de ‘Veterinari o carnisser’
Aquesta no la vaig escollir jo. Hi vaig involucrar a un amic meu que li vaig dir que em faltava una portada, ell em va proposar unes portades i aquesta ens va semblar que el porc mirava la càmera d’una manera simpàtica i desafiant i ell va dir que creia que era una bona portada, li vaig comprar la idea.
L’EP comença amb ‘Me’n faig creus’. Fas una crítica al panorama actual musical, no?
En realitat aquesta cançó l’havia tocat en directe. A mi em sap greu que hi hagi projectes petits que són bonics i que no tinguin èxit i que n’hi hagi altres que sí i que no sigui tan bo, això passa tant en l’àmbit local com internacional, el problema és glocal.
El videoclip és una obra d’art.
És el que té treballar amb un bon equip de gent, una professionalitat increïble. Molt contents.
El següent tema és ‘Veterinari o carnisser’. Com va sorgir la idea del videoclip?
Va ser una idea del Xevi, li vaig dir que volia fer videoclip, però que no tenia pressupost. El de ‘Me’n faig creus’ tenia molt clar el guió i tot, però aquest no. Li vaig dir que fes un tràveling i es gravés, però al cap d’una hora em va passar això. Vam posar la lletra sobre la imatge del videojoc i ja està. La idea de la cançó va sortir un dia de vacances amb una família quan van explicar que el seu fill li agradaven molts els animals i que tant podia ser veterinari com carnisser i un dia vaig fer tota la cançó amb quinze minuts. Després vaig anar arreglant coses, però l’essència està feta amb molt poc temps. Ens va donar molts maldecaps la producció, ja que en Sergi i jo ho sentíem de dues maneres diferents, al final, però ens vam posar d’acord.
La següent és ‘Prou nens quillos’ on hi ha presència femenina.
La noia és la Nina Pagès que és una gironina amb un talent increïble i una veu molt guai. Jo vaig passar el primer mes de la pandèmia amb ella, ella vivia el pis de sota i teníem un pati i uns comunicàvem, jo treia la guitarra i cantàvem molt. Quan vaig voler gravar la cançó, tenia la sensació que no l’havia de cantar jo la cançó, li vaig proposar, ho va gravar tot, però ens va agradar tant que ho vam mantenir tot.
‘Xocolata desfeta’ de què va?
Aquesta història no és meva, és d’en Joan Lluís Lluís, un escriptor de la Catalunya Nord i té un llibre que es diu Xocolata desfeta. Ell el que fa és explicar una història de moltes maneres diferents. La història és que un home va a Barcelona a prendre xocolata desfeta una noia l’apunyala i sobreviu. Em va agradar molt aquest exercici i ho vaig fer com una cançó on hi ha dos papers el del noi i el de la noia i, per això vaig comptar amb la Mariona Castillo.
L’última peça és ‘Ball occidental’.
Aquesta cançó em va sortir també aquest joc de paraules. Era com tenir aquest acudit del Vallès Occidental i musicar-ho.
Verge Santa no farà cap concert?
No, els motius són diversos. El primer és que ens fa molta mandra, el segon és que els Beatles tampoc feien concerts i eren uns referents i el tercer és perquè no li interessa a ningú. La veritat és que Verge Santa és un projecte petit, necessites molta energia per sobreviure dintre tot aquest soroll i poc circuit que queda. Jo em dedico a altres coses i puc estalviar-me els directes i ser molt feliç.
Hi haurà més Verge Santa?
Si aconsegueixo tenir el temps i la inspiració per fer coses noves les faré.
Carles Costa
Des d’aquest divendres i fins dilluns, Vic acull el 40è Congrés Català d’Esperanto, que reuneix els parlants i estudiosos catalans d’aquesta llengua artificial creada a finals del segle XIX, que aspirava a convertir-se en una eina de comunicació internacional. Es commemora que, ara fa just un segle, Vic va acollir el mateix esdeveniment. En aquell moment, l’any 1924, Osona era un nucli esperantista important, avalat per personalitats com l’astrònom Josep Pratdesaba. Ho recorda aquest article de l’investigador Carles Costa, membre del comitè organitzador del congrés. Els actes inclouen conferències, visites culturals, cinema i música, tallers i altres activitats, algunes en esperanto i altres en català o en format bilingüe (kongres.esperanto.cat). La inauguració formal serà dissabte a les 10 del matí a l’Ajuntament.
‘Saluton!’
El lector no avesat a una determinada llengua auxiliar pot creure que el títol és erroni. Efectivament, ho seria, si no fos perquè no és en català, sinó en esperanto. El llegidor també podria pensar en el motiu pel qual avui un vigatà parla d’esperanto. Molt senzill, per rememorar la història, més concretament, la de fa un centenar d’anys. Per contextualitzar-la, parlem primerament de l’eminent científic vigatà Josep Pratdesaba i Portabella. És conegut popularment com a astrònom, però prefereixo referir-m’hi com a científic a fi de no ometre altres disciplines en les quals també va excel·lir. Podem dir, sense por d’errar, que va democratitzar la ciència: almenys a Vic. També fou un home inquiet i interessat en la cultura i especialment en les llengües. En aquest context, el 27 d’abril de 1907 el vigatà llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa:
“Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc.”.
Com bé descriu Pratdesaba, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congrés Universal d’Esperanto a Boulogne-sur-Mer. I concloïa afirmant:
“Sembla que a Vich hi há verdader entussiasme per l’idea de fundar una agrupació Esperantista, cosa que sería de molt bon veure y que segurament li prestaran el seu apoyo tots els amants del progrés en qualsevol ram que aqueix se manifesti y mes al cultiu intelectual que sembla ha sigut sempre patrimoni de la noble ciutat den Balmes”.
Pratdesaba no anava mancat de raó. L’entitat Vika Esperantistaro va néixer oficialment en el si de l’entitat Catalunya Vella uns mesos després d’aquest auguri. L’acte inaugural es va dur a terme el 25 de gener de 1908. D’acord amb la crònica local, “l’èxit del acte superá bona cosa a les seves esperances”. No obstant aquest relat, el germen de l’entitat va néixer un temps abans. Ho podem afirmar gràcies a l’article de Josep Albagés a la revista Kometo, que de seguida hi tornarem a fer referència. En les seves paraules, el cofundador, expresident i exprofessor del Vika Esperantistaro explica els orígens de l’associació:
“Dum la autuno de la jaro 1906ª, ĉe la kuracisto D-ro. Terricabras, kunvenis, plue tiu lerta pioniro de nia Kataluna esperanta movado. S-roj. Sales Balmes, Pratdesaba, Delclos, Navés, kay la subskribanto. Ni decidis malfermi Esperantan kurson, kion ni faris ĉe la lernejo Sankta Mikaelo de tiu ĉi urbo. Baldau ni atingis la sumon da 40 lernantoj inter la plej valoraj kulturamantoj el Vich. Post kelkay semajnoj, kiam ni jam sciis iom Esperanton, ni fondis la societon kiu estas nomata Vika Esperantistaro, sub la prezidanteco de D-ro. Terricabras. Poste ni transloĝis al la societo Catalunya Vella, kie ni daurigis kursojn, paroladojn kaj festojn”.
Un any més tard, el mateix periòdic avaluava la vida del Vika Esperantistaro amb motiu de la festa del seu primer aniversari. Entre altres coses, es va fer una exposició de postals i el fet d’haver-n’hi més de dues-centes de quasi totes les nacions del món, així ho diu La Gazeta Montanyesa, palesa la bona anomenada que tenia el Vika Esperantistaro al llarg i ample del globus terraqüi.
El 1910, any del centenari del naixement del també vigatà Jaume Balmes i Urpià, va sorgir la idea de crear un ateneu en honor a l’il·lustre filòsof. Aquest nou ateneu cultural va néixer, al seu torn, de les files del Vika Esperantistaro. La Gazeta Montanyesa en donava notícia als seus lectors: “Avençan ab èxit els treballs per la creació del Ateneu Balmes”. Preveien que durant aquell mateix mes d’octubre es podrien convocar els ateneistes a fi d’aprovar els estatuts i la constitució de la nova entitat. Finalment, l’assemblea es va celebrar el 13 de novembre a les 6 de la tarda. Tristament, l’Ateneu Balmes va tenir una curta durada: conten que prop d’un any.
No obstant això, la vida del Vika Esperantistaro va seguir amb èxit. Van arribar a canviar de local un mínim de tres vegades. En l’entretant, els samideanoj oferien cursos d’esperanto a qui volgués aprendre’l. A més, a jutjar per les cròniques d’alguns mitjans, Vic disposava d’excel·lents professors: en el concurs de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció que feia d’estudis pedagògics, foren premiats els senyors Albagés, Delclós i Navés, tots ells mestres de la Ciutat dels Sants i cofundadors de l’entitat esperantista vigatana. El cert és que bona part de la societat vigatana d’aquells primers anys de segle va donar suport a la iniciativa des de bon principi: és clar, bona part dels fundadors eren coneguts i reconeguts: Jaume Sales Balmes; Josep Maria Terricabras, metge de renom, i primer president de la KEF (Kataluna Esperanto Federacio) [‘Federació Esperantista Catalana’]; J. Delclós; Josep Albagés; Josep Pratdesaba; Jacint Comella; etc. Tota aquesta bona acollida va quedar encara més de manifest entre els anys 1920 i 1923 quan diversos samideanoj osonencs van acollir una quinzena de nens austríacs que fugien de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). D’aquesta quinzena, deu van ser acollits per vigatans, mentre que quatre per manlleuencs.
El punt més àlgid del Vika Esperantistaro, però, va arribar l’any 1924. Els dies 8, 9 i 10 de juny d’aquell any es va celebrar a la ciutat de Vic el XI Kongreso de Kataluna Esperantista Federacio [‘Onzè Congrés de la Federació Esperantista Catalana’]. És a dir, l’any que ve se’n commemorarà el centenari. Just el dia abans, qui s’encarregava de donar la benvinguda als esperantistes, no era cap altre que l’eminent canonge Jaume Collell. Ho feia a la portada de la seva Gazeta de Vich. Curiosament, sembla que aquell 1924 l’opinió de Collell sobre l’esperanto havia canviat lleugerament: havia passat d’afirmar en la presentació d’un llibre d’Antònia Bardolet l’any 1913 que “[…] aprendre’l francés, l’inglés y sostenir una correspondencia tirada ab esperantistes de llunyes terres, feyna per mi un poc sobrera”, a “[…] verdaderament un idioma auxiliar que pot prestar y presta bons serveys, y encara está destinat a prestarne de majors […]”.
Pel que fa als dies del Congrés, com no podia ser d’altra manera, la societat i les entitats s’hi van bolcar. Als aparadors de les botigues s’hi van exposar diverses coses esperantistes. Es va erigir un monument a la pau, just davant de la Casa Comella: avui dia encara se’n pot veure alguna fotografia amb els fanals gaudinians de fons. Es van rebre els congressistes a la Sala de la Columna de l’Ajuntament, on se’ls va donar la insígnia del Congrés, així com també el llibre del mateix. La insígnia per primera vegada fou de bronze. Quant a les congressistes, val la pena mencionar que n’hi havia molts més que en els anteriors congressos. Es va inaugurar una exposició al Temple Romà on s’hi podien veure llibres, catàlegs, revistes, cartells, postals… tot de material en esperanto. També es feren visites al Museu Arqueològic i a la catedral, com també se celebrà una missa a l’Escorial. Els congressistes també pogueren anar d’excursió, i fins i tot ballar sardanes. En l’àmbit més lúdic, se celebrà un concert-festival, i fins i tot uns Jocs Florals Internacionals. En el terreny periodístic, aquells dies es publicà de manera extraordinària Kometo, la revista del Congrés. Essent Josep Pratdesaba el secretari del Comitè Organitzador, no és d’estranyar que s’intitulés així per al·legoritzar la mateixa llengua auxiliar. En resum, foren tres dies plens d’activitats que valia molt la pena rememorar d’alguna manera.
És per tot això i més que Vic acull aquests dies el 40è Congrés Català d’Esperanto. Havent exposat tot el que hem exposat, el lema és molt encertat: “Ateneus populars i divulgació cultural i científica”. Naturalment, s’aprofitarà l’avinentesa, també, per recuperar la memòria i llegat de Josep Pratdesaba, cofundador del Vika Esperantistaro, cofundador de l’Ateneu Balmes i gran divulgador de la ciència i de l’esperanto. En la mesura que es pugui, també s’intentarà reproduir actes que se celebraren ara fa quasi cent anys. I poc més per avui, més enllà d’acomiadar-me. Si bé he encapçalat aquestes línies amb un Saluton! per saludar a tots els samideanoj, permeteu-me acabar-lo amb un Gis la revido [‘A reveure’!]
Es farà fins dilluns als parcs Pompeu Fabra i Pinetons amb activitats culturals, xerrades i tallers
Judit Vico
Cardedeu tornarà a celebrar la fira de Sant Isidre, del 17 al 20 de maig als parcs Pompeu Fabra i Pinetons. La fira acollirà un gran nombre d’activitats culturals, xerrades, tallers i activitats d’entitats culturals del municipi.
També coneguda antigament com la fira de maig, la Fira de Sant Isidre és una tradició que es manté des del segle XIX . Només va deixar de fer-se durant dos períodes: de la guerra civil a l’any 1942 i del 1957 al 1983 a causa de la creació de fires més grans arreu del territori. Any rere any atrau desenes de milers de visitants. Enguany la fira acollirà uns 150 expositors i s’espera que unes trenta mil persones visitin les instal·lacions.
La Fira de Sant Isidre va consolidar-se definitivament l’any 1983 quan l’associació cavallista de Cardedeu va voler recuperar la iniciativa com una mostra mercantil de caire ramader, agrícola, artesanal, industrial, d’automoció i sobretot lúdica.
Actualment, la Fira de Sant Isidre no només se centra en la compravenda de bestiar i la ramaderia sinó que s’ha convertit en una fira multisectorial que inclou un espectacle eqüestre, una mostra gastronòmica i un concurs de bestiar, entre d’altres.
La Fira comptarà amb espais reservats per a foodtrucks, estands artesans, zones de demostracions eqüestres, espais lúdics i atraccions per als més menuts, estands d’alimentació, exposicions de bestiar i l’espai natura, que acollirà una desena de xerrades.
Amb la celebració de la fira la vila no només pretén promocionar els productes agrícoles i ramaders de la rodalia, sinó també concebre la iniciativa com una mostra de suport al sector primari, un nexe amb la cultura del territori i les tradicions locals, una oportunitat de gaudir de l’entorn privilegiat del municipi i de fer comunitat.
La fira, com de costum, també acollirà el concurs de borregos. L’activitat, lluny d’estar relacionada amb el bestiar, consisteix a competir per ser el cardedeuenc que menja més borregos, un dolç típic de la vila de Cardedeu arrelat al territori des de l’any 1770.
Al recinte també s’hi celebraran propostes de promoció de joves talents com ara el concurs de música “Mama vull ser músic”, organitzat per La Paki, el concert d’alumnes de l’Escola de Música i Expressió Can Canturri o l’actuació de l’escola de dansa Vanessa Fernández.
Les activitats esportives també tindran un paper protagonista a l’agenda de la fira. Els visitants podran participar en una classe magistral de zumba, un taller de demostració de tai-txí i txi-kung, un altre de dansa afro, un circuit circular de marxa nòrdica amb preses de tonificació i ioga, una sessió d’entrenament i mostra de balls, i una sessió d’handbol per a nens i nenes de I5 a 6è de Primària.
La Fira de Sant Isidre d’enguany fa un pas endavant amb iniciatives adreçades als visitants que presentin algun tipus de discapacitat per tal de facilitar-los l’accés i l’estada al recinte firal. Així, per tal de garantir que tothom pugui gaudir plenament de l’experiència, enguany la fira inclourà pictogrames que indicaran els diferents espais de la fira, el “racó de la calma” i un accés sense cues mitjançant un sistema de polseres que atorgaran accés prioritari a les persones que les portin
També hi haurà una hora tranquil·la a la fira d’atraccions, així com aparcaments reservats a persones amb mobilitat reduïda, cascs antisoroll de préstec i interpretació en llenguatge de signes durant els parlaments de l’acte d’inauguració de la fira.
Els boscos seran protagonistes de la 39a edició de la Fira de Sant Isidre de Cardedeu. Del 17 al 20 de maig, enguany els visitants podran gaudir de l’espai natura, situat al Parc Pompeu Fabra, amb una programació específica amb tallers i activitats dedicats a aprendre sobre els boscos, la seva transformació i adaptació al canvi climàtic, els seu rol en la nostra societat i la nostra relació amb ells.
Dissabte a les 12 del migdia Joan Manel Riera, de l’Escola de Natura el Corredor, conduirà a l’espai natura la xerrada “Bosc: Entre l’aprofitament i el declivi”, i a les 6 de la tarda, Martí Boada i Juncà, una conferència sobre el bosc: “On som i cap a on anem”. A més durant els dies de dissabte i diumenge els artistes Lagar i Aitor estaran fent una exhibició d’escultures de fusta amb motoserra, sota el nom “Una altra vida a la fusta”.
Josep Maria Vilà, president de la comissió de la Fira de Sant Isidre, explica que el principal objectiu es conscienciar la població i transmetre coneixements útils per la preservació de l’entorn: “És una oportunitat per aprendre de ben a prop sobre els arbres que ens envolten en el nostre dia a dia, l’ús que en fem i com els podem aprofitar sense fer malbé el bosc i garantint que es manté la biodiversitat.” Vilà ha explicat que els tallers i activitats són divulgatius.
L’espai natura acollirà també una mostra de com extreure suro de les alzines sureres i com els carboners de Cànoves, de l’Associació el Sui, fan el procés de creació de carbó a partir de fusta. “Com es feia antigament, tallen arbres amb una mida determinada, els apilen, els cobreixen de fang i matèria orgànica i després els encenen. La fusta crema molt a poc a poc i pot estar encesa fins a 30 dies”, explica el president, que també afegeix que durant els tallers i les mostres no es tallarà cap arbre de la zona, sinó que seran de fora.
Els més menuts també podran aprendre sobre els boscos establint una relació directa amb l’entorn. Diumenge al matí i a la tarda, l’espai natura acollirà el taller infantil “Els arbres parlen”, i dilluns a les 11 del matí, un taller de construcció de refugis i menjadors per a ocells.
Diumenge a les 2/4 d’11, l’espai natura acollirà l’acte central de la iniciativa amb una xerrada i taula rodona sobre la gestió forestal i la silvopastura, a càrrec de la l’Associació de Pastors del Montnegre i el Corredor. Josep Maria Vilà considera que en aquest context de crisi climàtica és essencial ressaltar la importància, la conservació i l’ús sostenible dels recursos del planeta.
A les 5 de la tarda, Josep Cuch farà una mostra divulgativa de com fer una tallada de troncs. “Hem volgut crear un espai on aprendre directament de la gent que treballa el bosc, observar els seus procediments i que els coneixements es transmetin fent comunitat”, explica Vilà.
L’endemà, dilluns, a les 11 del matí Xavier Roget, assessor de Cultura i Turisme a la xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, conduirà la xerrada sobre la “Relació entre la salut humana i la natura sana”, i Protecció Civil de Cardedeu tancarà el cicle amb una explicació sobre com protegir els nostres boscos dels incendis forestals.
Vilà explica que any rere any, la Fira de Sant Isidre treballa per establir-se com a referent de la pagesia i la ramaderia, intentant no perdre de vista la sostenibilitat i els valors de respecte per l’entorn. “La interacció entre la pagesia i els boscos representa una simbiosi fonamental, pel benestar humà i el del planeta”, diu el president.
Miquel Erra
“Més que una festa, l’aplec és un sentiment.” La frase és de Joaquim Romeu, president de la Comissió de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell de Tona, que enguany viurà xifra rodona: la 80a edició. La commemoració coincideix amb el 80è aniversari d’una altra de les entitats protagonistes de la festa, l’Esbart Dansaire Castell de Tona.
Joaquim Romeu (Tona, 1958) ha estat vinculat a l’aplec des de marrec. El seu pare, Pere Romeu, va formar part del primer grup de tonencs que, el 1958, van impulsar una primera comissió per assumir-ne l’organització, després que la parròquia i l’Ajuntament se n’haguessin desmarcat. “Eren temps de pocs recursos”, rememora Romeu, que després d’aquells primers anys seguint l’estela del seu pare s’acabarà incorporant a la comissió al tombant de segle. Quan aquesta es va constituir com a entitat, el 2011, va ser elegit president.
Els orígens de l’aplec reculen fins al 1936. “Va néixer, encara que ara pugui semblar estrany, com un veritable acte reivindicatiu, amb l’objectiu que els tonencs recuperessin l’estima vers la muntanya del Castell i el seu patrimoni”, escrivia l’historiador local Carles Puigferrat, fill d’un altre dels membres històrics, Esteve Puigferrat, en el llibre editat el 2017 amb motiu del 75è aniversari. La festa, iniciada per tonencs com Josep Cruells, Josep Molera o Felip Vall, s’hauria inspirat en una històrica trobada que feien els seminaristes de Vic a l’ermita de Lurdes els dilluns de Cinquagesma, amb pujada al Castell inclosa; i en la Festa del Roser de Maig de l’antiga confraria de la Mare de Déu del Roser de la parròquia de Sant Andreu (durant la festa es recollien roses pel poble i el rector les beneïa). Aquella primera edició va tenir lloc l’1 de juny de 1936. Al cap de pocs dies esclatava la Guerra Civil, que en provocaria un llarg parèntesi. La represa no arriba fins al 1943, gràcies en part a la complicitat de la parròquia. Aquells primers grups de roseraires, majorales i traginers seran la llavor, a partir de l’any següent, el 1944, del naixement de l’Esbart Dansaire Castell de Tona, un altre actor clau en la consolidació de l’aplec.
L’esmentada creació d’una primera comissió, l’any 1958, marcarà un punt d’inflexió en el rellançament de la festa, però no serà fins una dècada després que arribaran alguns dels canvis que en perfilaran el format definitiu. Per exemple, amb la incorporació plena i definitiva del diumenge de Pentecosta, passant a ser una festa de dos dies. També neixen en aquesta etapa les figures d’una pubilla (a partir de 1968 rebatejada com a roseraire), o la conversió del pregó en la crida, aquells primers anys amb figures culturals tan rellevants com Lluís Moreno Pallí, Josep Miracle, Miquel Coll i Alentorn, Jordi Maragall o Pere Quart.
Més enllà del recital de ballets i de l’aplec de sardanes, eixos emblemàtics del programa, actes com la cavalcada de carrosses, les fogueres, la lectura del poema, el concurs de rams o el conte s’han perfilat com a elements consubstancials de la festa. El 2017, coincidint amb el 75è aniversari, es va reconèixer aquesta autenticitat amb la seva declaració com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. El parèntesi de la pandèmia –tot i que no va aturar del tot l’esperit de l’aplec– va obligar a saltar dues edicions, fet que explica que enguany tot just es visqui la número 80. Una xifra a la qual s’hi arriba “amb molt bon estat de salut i més participació que mai”, es felicita Romeu, convençut que la continuïtat de l’aplec “està assegurada”. Actualment, a més de la comissió i de l’esbart també hi ha implicats en l’organització el mateix Ajuntament i l’Agrupació Sardanista. Tots plegats, units pel mateix sentiment: el de la fidelitat a l’aplec.
El programa arrencarà diumenge a les 11 del matí amb la representació del Conte de l’Aplec, enguany a l’escola Vedruna amb motiu del seu 175è aniversari. La comitiva es traslladarà després a La Canal per viure, a les 12 del migdia, l’emotiva proclamació de la roseraire major (Mercè Baulenas) i el traginer major (Joan Manzano), i la crida s’ha encarregat al periodista Antoni Bassas. La matinal culminarà amb una audició de sardanes i un dinar popular a l’Espai Muriel Casals.
A partir de 2/4 de 7 de la tarda arrencarà l’esperada Gran Desfilada de Carrosses. De la nit, en canvi, s’ha suspès, per primera vegada en la història de l’aplec, les tradicionals fogueres de dalt al Castell pel context de sequera.
La concentració de roseraires i traginers, que passaran a recollir les roses, obrirà la jornada central de dilluns. A 2/4 de 10 hi haurà missa a l’ermita de Lurdes i repartiment de les roses. A 3/4 de 12 arrencarà el recital de ballets. I a 2/4 de 5 de la tarda, aplec al pla del Castell amb la mateixa Cobla Sant Jordi i la Ciutat de Girona.
El forense Narcís Bardalet i la meteoròloga Mònica Usart, els padrins
EL 9 NOU
La Festa Nacional de la Llana arribarà aquest diumenge a la 57a edició, per reviure de nou el folklorisme del passat, associat tant a la tradició dels pastors com als casaments típics a pagès. Dues cares conegudes seran de nou responsables d’apadrinar els nuvis. La meteoròloga de RAC1 Mònica Usart i el forense gironí Narcís Bardalet acompanyaran Ismael Grisalvo i Sandra Marcos en un enllaç popular que complementarà l’activitat de la tosa de les ovelles.
La jornada s’iniciarà a les 8 del matí amb l’esmorzar de pastor i la posterior sortida de les ovelles des de la carretera de Sant Joan en direcció a la plaça de l’Ajuntament. L’exhibició i concurs d’esquilar-les són la principal atracció de l’activitat ramadera. El casament s’inicia amb la sortida de la comitiva del nuvi des del carrer dels Ferroviaris en direcció a la plaça Gran, on es troba amb la núvia. L’arribada a la plaça del Monestir, l’ofici religiós dirigit pel diaca Ernest Roura i el ball de l’Espunyolet a l’interior del recinte tindran el colofó del convit als assistents amb coca, llonganissa i vi.
EL 9 NOU
L’inici de la Festa Verdaguer coincideix enguany amb la data exacta del seu naixement. Aquest divendres farà 179 anys que el poeta va néixer a Folgueroles. Fins al dia 10 de juny, data en què es commemoren 122 anys de la seva mort a Barcelona, es despleguen una quarantena d’activitats en la festa literària més antiga de Catalunya, que organitzen la Fundació Verdaguer i el Museu d’Història de Barcelona (Muhba). Folgueroles acull les més emblemàtiques durant aquest cap de setmana.
L’acte inaugural serà també un dels més rellevants des del punt de vista de l’estudi del poeta. Els verdagueristes Àlvar Valls i Roser Carol, que l’any passat ja van donar a llum la Cronologia de Jacint Verdaguer, publiquen enguany la Bibliografia general de Jacint Verdaguer (1864-1902). Si al volum anterior resseguien el dia a dia de la seva vida, en una obra monumental, ara inventarien tota la seva obra i tot el que s’ha escrit sobre aquests. Un monumental catàleg de més de nou mil fitxes bibliogràfiques que publica Verdaguer Edicions en la col·lecció Eines i que es presenta aquest divendres a les 7 de la tarda al Centre Cultural de Folgueroles. Aquesta vegada, el tàndem Valls-Carol ha comptat també amb la participació de la filòloga i verdaguerista manlleuenca Maria Àngels Verdaguer. “Es culmina així un projecte gegantí”, explica Jordina Boix, directora de la Fundació Verdaguer.
De l’erudició del primer dia es passa, dissabte, al protagonisme dels versos i cançons improvisades, amb la quarta edició de la Mostra de Glosa de Folgueroles. Enguany comptarà amb glosadors de les Balears com a convidats: Miquel Cervera, de Mallorca, i Annabel Vilallonga, de Menorca, al costat de l’empordanesa Margarida Joanmiquel, en un acte que tindrà lloc als jardins de Can Dachs, a les 8 del vespre, mentre l’Arbre de Maig que presideix la festa ja estarà plantat a la plaça Verdaguer.
Els espectacles de creació entorn de Verdaguer són una part imprescindible de la festa, i aquest cap de setmana se’n presenten dos. El primer és Vull ser llençat com una escombraria, amb el músic Xavi Lloses i el poeta Xevi Pojol, de Sant Bartomeu del Grau, que s’estrena a Vil·la Joana, la casa on va morir Verdaguer a Barcelona. I el segon és diumenge, a Folgueroles mateix: a les 5 de la tarda, els jardins de Can Dachs (ara ja sense el mur que els separava de la plaça) acullen l’estrena d’Un raig de llum en un de tants ulls que no hi veuen, una creació en què l’actriu Silvia Bel i el pianista Carles Beltran han sumat els seus treballs anteriors sobre versos de Verdaguer, afegint-hi ara la cantant Natàlia Miró.
Serà la culminació d’aquest cap de setmana, en què també es pot veure exposat a la Casa Museu un rosari de Verdaguer, de l’any 1886, donació d’Isaac Panadès, que és la peça destacada en el Dia Internacional dels Museus. La setmana vinent continuen els actes de la Festa Verdaguer amb un d’especial: el recital Flors del Desvari a la Damunt.
Els actes de diumenge culminaran, com és habitual, amb el parlament als jardins de Can Dachs de la convidada d’honor, que enguany és la presidenta en funcions del Parlament, Anna Erra. Serà el final d’un matí en què la Festa Verdaguer desplega el seu vessant més tradicional: l’ofrena floral al monument del Pedró, la missa pel poeta, els ballets de Folgueroles i el Mercat del Llibre Vell de Poesia (a la fotografia), que enguany arriba a la vintena edició.
EL 9 NOU
El saxofonista Darius Jones, acompanyat del baixista Chris Lightcap i del bateria Gerald Cleaver, presentarà un nou treball de l’esperat pròxim llançament d’AUM Fidelity, ‘Legend of e’Boi (The Hypervigilant Eye)’, que sortirà a la venda la propera tardor. El trio serà el cap de cartell del tretzè Festival de Jazz de la Garriga.
Darius Jones Trio. 13è Festival de Jazz de la Garriga. Teatre El Patronat. Diumenge 19 de maig, 19h.
L’actriu Marta Marco porta a escena un text que parla sense embuts sobre la cultura de la hipersexualització i la pornificació dels i de les menors. Sobre l’escenari una psicoterapeuta repassa les repercussions d’un cas extrem: la filla de vuit anys de la seva pacient vol posar-se pits. A través d’una circumstància que pot semblar-nos aberrant i anormal ens convida a revisar la nostra cultura.
‘Bèsties’. Marta Marco. Teatre Auditori Can Palots. Divendres 17 de maig, 20h.
Marta Marco
Catalina Florit i la companyia AFLEL Teatre segueixen amb el compromís de donar veu a les
silenciades. Després de fixar-se en la invisibilització de les dones grans a ‘Batec’, ara, a
‘Retrats’, posen el focus sobre la salut mental amb perspectiva de gènere. La representació acabarà amb una interessant conversa post funció dinamitzada per la Taula Jove.
‘Retrats’. Companyia AFLEL Teatre. Llevant Teatre. Granollers. Dissabte 18 de maig, 20.
‘Retrats’
El Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera proposa per diumenge un dia ple d’espectacles de circ, tallers, jocs, música… de sorpresa en sorpresa. Serà un festival dins el festival Circ Cric. L’animació i la benvinguda anirà a càrrec de Pep Callau i Els Pepsicolen. Es faran tallers de maquillatge i de circ, i diversos espectacles amb El Follet del Montseny, la companyia Traüt, Les pedettes varietés, Marcel Gros, Pessi de circ, Mumusic Circus, La Petita Lu o l’escola de circ Quina Gràcia, entre altres.
19a Fira d’activitats i espectacles. Circ Cric, Sant Esteve de Palautordera. Diumenge 19 de maig, d’11.00 a 19.00.
Jordi Sunyer
XANGUITO
‘Bon rotllo’
Al segle passat hi havia un grup a les Illes que es deia Ossifar i que ho petava. Una espècie de La Trinca amb unes cançons catxondes que, per sobre de tot, encomanaven bon rotllo. Doncs els Ossifar del segle XXI podrien ser Xanguito, un grup també de les Illes que acaba de treure el quart disc d’estudi amb deu cançons plenes de positivisme. Sense gaires manies fusionen estils com indie, pop, reggaeton o electrònica i expliquen coses tan banals com que aparcar a Palma és un calvari (“Fent voltes per Palma”). Ah! I en aquest tema hi col·labora Tomeu Penya.
PEP DE LA TONA
‘El temps de la calor’
Ja avisem que el nom no fa la cosa. En Pep de la Tona no és de Tona sinó que és del País Valencià i es diu Josep Nadal. És un músic amb un llarg currículum que arrenca al segle passat amb Vertigen i que va fer el cim sobretot amb La Gossa Sorda. Últimament, però, s’havia allunyat de la música ja que durant vuit anys es va dedicar a la política i va ser diputat de Compromís. Ara, desenganyat (o no), ha deixat la tasca pública i ha tornat a la música encapçalant un nou projecte: Pep de la Tona. El seu primer disc és un bon exercici de cançó d’autor propera i sincera.
REGGAE PER XICS
‘El cuc quàntic’
Amb una portada que sembla extreta d’un àlbum de Tintin, els Reggae per Xics tornen a la càrrega amb el que és ja el seu sisè disc. Aquesta vegada es proposen viatjar en el temps i ho fan, com sempre i com diu el seu nom, a ritme de reggae. L’àlbum inclou tretze temes, una desena són propis i tres són pescats del cançoner popular català adaptats amb ritmes jamaicans. En aquesta nova etapa, a la banda hi ha hagut canvis i els germans Eduard i Francesc Polls han abandonat el vaixell. La navegació, però, continua.
Jaume Espuny
‘Talking Book’ Motown, 1972
Stevie Wonder va gravar el primer disc el 1962, quan tenia 12 anys, i aleshores es feia dir Little Stevie. El petit Stevie, un nen prodigi. Deu anys i una quinzena de discos després, sortia aquest Talking Book que el va col·locar definitivament entre els grans del soul de tots els temps, potser el més gran. La majoria de les cançons són d’amor, però n’hi ha alguna de reivindicativa, com “Big Brother”, on critica els polítics que només se’n recorden de la classe baixa quan han d’aconseguir l’únic que realment necessiten: vots. Però les gran cançons són d’amor. El disc s’obre amb “You Are the Sunshine of My Life”, reinventant el seu so marca de la casa i creant una de les versions més originals de la música soul fins llavors, amb la incorporació de l’electrònica, però sense exagerar. L’altre tema destacat del disc és “Superstition”, una explosió de música funk excepcional. Aquestes dues cançons van triomfar a totes les llistes com a singles. Però la resta de material és gairebé tan bo, com “You and I”, una balada punyent amb el piano com a protagonista, que toca ell. O “Maybe Your Baby”, que es podria qualificar ben bé de rock psicodèlic. Entre els músics destaquen poderosament tres grans guitarristes: Ray Parker Jr., Buzzy Feton i, per sobre de tot, Jeff Beck, un dels grans guitarristes de tots els temps. Si hi ha algú que no ho sap, Stevie Wonder és cec de naixement.
Pere Martí i Bertran
LXX Centos
Autor: J. L. Bartolomé
Editorial: Autoedició
Lloc i any d’edició: Sant Adrià de Besòs, 2024
Nombre de pàg.: 88
José Luis Bartolomé (Areny de Noguera, 1954 ) és un intel·lectual polifacètic, que ha cultivat l’assaig, la novel·la i la poesia, sempre amb uns tocs d’ironia que el caracteritzen, sempre per plaer, buscant “divertiments de lletraferit” (pàg. 11).
La poesia, com és prou conegut, va patir una transformació extraordinària, tant formal com de continguts, amb l’esclat de les avantguardes de començament del segle XX: “Poemes d’atzar”, “poemes visuals”, “poesia automàtica”, “poemes objecte”, etc.
Bartolomé m’ha descobert una nova branca, o un nou subgènere si ho preferiu, de la poesia, de la qual no havia sentit a parlar mai, potser perquè és molt més arrelada a la cultura anglosaxona, per molt que tingui orígens clàssics, com explica el mateix Bartolomé al preludi d’un volum anterior, titulat 100 Centos (2023). Em refereixo als anomenats “poemes patchwork”, “poemes de reciclatge”… o, també, “centos” (nom triat i preferit per l’autor) o “centons”, segons l’IEC, que els defineix com a “obra literària o musical feta de fragments de diferents autors o de diferents obres d’un mateix autor”.
LXX Centos és això, un conjunt de setanta poemes, més tres endreces (a V. Català, a C. Arderiu i T. Pàmies, i a I-C. Simó) i una propina (el poema “Contes des de la presó”, “que vol ser una estrofa reivindicativa del dret del poble català a decidir el seu futur” –pàg. 10–), escrits a partir de… Compte, perquè Bartolomé, que és un enjogassat i un experimentador, no els ha pas escrit a partir de versos d’altres poetes, com marcaria la tradició, sinó a partir de títols d’autors catalans, sobretot de novel·les, però també d’algunes obres teatrals i fins i tot d’algun assaig.
Bartolomé podem dir que ja hi tenia la mà trencada, en això dels poemes patchwork (sempre a la seva manera, que quedi clar), perquè els havia experimentat amb els seus alumnes i n’havia publicat dos reculls en anglès, basats en títols de pel·lícules (Who Pays The Ferryman? –2004– i Distant Voices, Still Lives –2016–) i un en castellà, el ja esmentat 100 Centos, basat en títols d’obres literàries, sobretot de novel·les, castellanes o traduïdes al castellà.
Gaudiu d’aquest divertiment que us depararà sorpreses agradables, perquè és sorprenent el que aconsegueix Bartolomé ajuntant títols d’obres literàries i creant aquests setanta-quatre poemes.
Jordi Vilarrodà
‘El meu primer llibre porno’
Diversos autors / Males Herbes
“Són tots aquells relats que la teva tieta no vol que llegeixis, però que té al primer calaix de la tauleta de nit… i és que no estem parlant d’eròtica, oju! Estem parlant de porno.” Aquest fragment del pròleg de Noa Noguerol resumeix molt bé l’esperit d’aquest recull de relats que aplega noms com els de Max Besora, Irene Pujadas, Borja Bagunyà, Jordi Masó o Glòria de Castro.
‘Feu-los llegir!’
Michel Desmurget!
Ed. 62
Michel Desmurget, doctor en Neurociència i respectada veu científica a França, ha alertat sovint del perill de les pantalles per als cervells en formació. Aquí fa un al·legat en favor de la lectura dels llibres, però no vista com una pràctica elitista sinó com un plaer. La lectura com a forma de modelar la intel·ligència, la lectura com a “millor antídot contra la idiotització de la ment”.
‘La imatge incessant’
Jordi Balló / Mercè Oliva
Llibres Anagrama
I dels llibres a les imatges. Un assaig sobre les imatges televisives, l’audiovisual d’entreteniment. Quin és l’entramat de regles que hi ha al darrere de cada gènere? De la telerealitat, dels concursos, de les sèries o també dels debats que s’encenen a les xarxes socials. I a partir d’aquí, arriben a un altre nivell de reflexió. Sobre com es treballa en aquesta cultura, la cultura de la fama.
‘Els pobles de l’Empordà’
Montserrat Vayreda
Brau Ed.
Entre els aniversaris d’aquest any no hauria de passar desapercebut el centenari del naixement de l’escriptora empordanesa Montserrat Vayreda. Per commemorar-lo, es publica aquest recull amb els poemes que Vayreda va escriure sobre cada un dels pobles de l’Empordà, retrat del seu paisatge físic i humà. Vayreda va ser, amb la seva obra, una de les creadores del mite empordanès.
‘La bèstia de Montserrat’
Elisenda Solsona / Oriol Malet
Ed. Paper d’Estrassa
És veritat o no que cada 11 d’agost es poden veure llums estranys sobre la muntanya de Montserrat? Veritat o no, potser ho sabreu en aquest llibre, fruit de la imaginació d’Elisenda Solsona i il·lustrat per Oriol Malet. L’Oliva, el Marc, el Pau i l’Agnès són quatre joves d’Olesa de Montserrat que decidiran investigar pel seu compte què ha passat amb els presumptes ovnis.
Joan Millaret i Valls
Saqueig transcendental
Aquests dies podem trobar als cinemes la producció entre Itàlia, França i Suïssa La quimera, d’Alice Rohrwacher, després de competir en el passat Festival de Canes. Alice Rohrwacher, guanyadora del Gran Premi de Canes per El país de las maravillas (2014) i guanyadora també del premi al millor guió a Canes per Lázaro feliz (2018), presenta ara aquesta màgica pel·lícula amb guió d’ella mateixa. La quimera està ambientada a la dècada dels vuitanta en una zona costanera del Mar Tirrena en el món clandestí dels saquejadors de tombes i tresors etruscs. Una pel·lícula coral, amb personatges situats en els marges, éssers desposseïts i desarrelats, tret distintiu de la cinematografia d’Alice Rohrwacher que la connecta amb aquella mirada popular del neorealisme.
Aquesta preciosa pel·lícula està focalitzada en un jove arqueòleg anglès, Arthur (Josh O’Connor), que guia aquesta colla de pirates de terra ferma a la recerca de troballes antigues per lucrar-se gràcies al tràfic il·legal. Un personatge que sembla d’un altre món, una espècie de mèdium que connecta amb el submon dels morts, que entra en estat de trànsit quan detecta restes funeràries. Episodis de trastorn que es mostren sovint invertint la pantalla, subvertint-la, imprimint inestabilitat al conjunt.
La quimera també dibuixa una història melodramàtica romàntica entre Arthur i una mare soltera, amb ressons poètics del mite d’Orfeu i Eurídice. Alhora Rohrwacher evoca visions i moments fantàstics i, a més, afegeix la interpretació de cançons que subratllen els fets tot creant moments irreals. A part de Josh O’Connor –el Carles III de l’exitosa sèrie britànica The Crown–, el repartiment es completa amb l’actriu brasilera Carol Duarte, Alba Rohrwacher –germana de la directora, amb qui ja havia treballat a l’esmentada El país de las maravillas– o la veterana Isabella Rossellini, aquí com a matriarca d’una família burgesa decadent i arruïnada.
Eva Remolina / AMIC
La dieta iòguica és una pràctica alimentària que sorgeix de l’estil de vida i la filosofia del ioga. No és només una manera de menjar, sinó una forma de vida que busca mantenir l’equilibri físic i mental. Aquesta dieta es basa en els principis del ioga i la seva alimentació està dissenyada per aportar nutrició al cos, mantenir-lo purificat i, al mateix temps, no interferir amb la pràctica espiritual.
La dieta iòguica se centra en aliments que es consideren purs, frescos, saborosos i nutritius. Això inclou fruits, verdures, llegums, fruits secs, cereals integrals, làctics, olis saludables i algunes espècies. S’eviten els aliments processats, les carns, el peix, els aliments picants i els aliments amb conservants o colorants artificials.
Beneficis de la dieta iòguica
Millora la salut física: Els aliments naturals i sans proporcionen al cos els nutrients que necessita per funcionar òptimament, augmentant la resistència, l’energia i la vitalitat.
Clarifica la ment: Una alimentació saludable també afecta la ment, fomentant la claredat mental, la concentració i la pau interior.
Suporta la pràctica espiritual: La dieta iòguica es creu que manté el cos lleuger i flexible, el que facilita la pràctica de postures (asanes) i la meditació.
Perills i precaucions.
Malgrat els beneficis, la dieta iòguica no està exempta de perills si no s’aplica adequadament. Aquí hi ha algunes precaucions:
Dèficits nutricionals: Eliminar certs grups d’aliments pot provocar deficiències nutricionals, com ara de proteïnes, calci, ferro i vitamines B12 i D. És important assegurar-se de consumir una dieta equilibrada i buscar alternatives per aconseguir aquests nutrients.
Problemes digestius: L’augment de la fibra en la dieta pot causar problemes digestius com gasos i inflor abdominal. S’ha de fer una transició gradual cap a una dieta rica en fibra i assegurar-se de beure prou líquids.
Desordres alimentaris: En alguns casos, la restricció d’aliments pot conduir a desordres alimentaris com ara l’ortorèxia, la qual cosa es caracteritza per una obsessió per menjar de manera saludable
Eva Remolina / AMIC
Ingredients:
500 grams de farina
3 ous
150 grams de sucre
150 ml d’oli d’oliva suau
100 ml d’anís
Ratlladura d’una llimona
1 sobre de llevat químic (10-15 grams)
Sucre per empolsimar
Instruccions:
Preparar la massa:
En un bol gran, bat els ous amb el sucre fins que la mescla quedi blanquinosa i espumosa.
Afegeix l’oli d’oliva i l’anís a la mescla d’ous i sucre, i remena fins que quedi tot ben integrat.
Incorpora la ratlladura de llimona i el llevat químic a la farina. Afegeix la farina a poc a poc a la mescla líquida, remenant contínuament fins a obtenir una massa homogènia. Si la massa queda massa enganxosa, afegeix una mica més de farina fins que es pugui treballar fàcilment amb les mans.
Formar les rosques:
Preescalfa el forn a 180 °C.
Amb les mans lleugerament enfarinades, agafa petites porcions de massa i forma cilindres d’uns 10 cm de llarg i 1 cm de gruix.
Uneix els extrems de cada cilindre per formar una rosqueta, pressionant lleugerament perquè quedin ben segellats.
Enfornar:
Col·loca les rosques en una safata de forn folrada amb paper de forn, deixant una mica d’espai entre elles perquè puguin créixer.
Empolsima les rosques amb sucre per sobre.
Forneja durant uns 15-20 minuts, o fins que les rosques estiguin daurades i cruixents.
Deixar refredar:
Retira les rosques del forn i deixa-les refredar sobre una reixeta.
Suggeriments:
Pots afegir una mica de canyella a la massa per donar-li un toc especial.
Si no tens anís, pots substituir-lo per algun altre licor aromàtic o una essència de vainilla.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
