Jordi Vilarrodà

No és la primera vegada que Francesc Ribera, en ‘Titot’ (Berga, 1967) fa una incursió en la novel·la. Va debutar l’any 2015 amb ‘L’assassinat de Guillem de Berguedà’ i ara hi ha tornat amb ‘El silenci que heu de témer’ (Ed. Serraclara). El cantant i escriptor –també regidor de la CUP a Berga durant dos mandats– ens porta cap a la Mallorca del segle XVII. Un món d’enfrontaments entre famílies i ressons d’altres conflictes.

Quin títol! El silenci és més perillós que el soroll, li hem de tenir més por?
Sí, perquè el soroll el que fa és advertir. Quan érem petits, la meva àvia deia “quan no us sento, ja tremolo”. És a dir, que mentre la quitxalla feia remor no passava res, però quan no ens sentia era mal senyal. El soroll serveix per veure –nosaltres– que som molts, per adonar-nos del poder que tenim en les mobilitzacions per exemple. Però no té utilitat per combatre i vèncer… perquè també ho veu l’altre. I l’últim que es pot fer és avisar l’enemic del que estàs fent, de la força que tens o per on tens pensat atacar-lo. La victòria ve del silenci, d’allò que es prepara en secret, i que el derrotat només sabrà quan ja no té temps de reacció.

Tot això, els lectors ho podran interpretar també en clau de present…
Ah, que no parlàvem del present? [riu]

En el seu relat ens traslladem a la Mallorca del segle XVII. Amb una mica de sort, podem saber que al Principat va ser el segle de la Guerra dels Segadors, però a les Balears, què hi passava i què el porta a ambientar-hi la novel·la?
Quan he escrit aquesta novel·la –i quan vaig fer l’altra, o amb els centenars de cançons que he escrit– no ha estat el resultat de posar-me davant del full en blanc. Al posar-me a escriure, ja sé de què ho faré, i en aquest cas feia temps que ho duia al pap. El segle XVII de Mallorca és un moment que fa anys que he anat estudiant i m’he adonat de la potència que té. I fins a quin punt explica on som ara!

Al segle anterior, havien viscut un moviment amb fort component social, com el de les Germanies. I el tenien present…
Una revolta en sintonia amb moltes que es produïen a Europa –la Germania de València també, els Comuneros de Castella i d’altres– que van ser absolutament reprimides. Van prohibir fins i tot de parlar-ne o escriure’n, a Mallorca. El poder monàrquic va crear una cuirassa que, per altra part, li va impedir de saber quina força té el seu record ocult. És evident que va circulant pel subsol de les consciències, i que a l’hivern quan es fa fosc s’explica al voltant del foc. I es manté la memòria per generacions.

Hi havia una petita noblesa, l’ambient en què se situa l’acció, enfrontada en bàndols irreconciliables. D’on venia, aquest odi profund entre els Canamunt i els Canavall?
Dos bàndols encapçalats per famílies nobles. Mallorca era una illa, la noblesa no s’airejava gaire i acabaven casant-se amb les famílies del mateix bàndol. A cada un es reproduïen els mateixos cognoms. Actuaven gairebé com a grups mafiosos i tenien exèrcits privats, mentre la Corona espanyola no hi va tenir el seu, i Mallorca s’havia d’espavilar si hi havia algun atac de turcs o berbers. Les intrigues entre els bàndols van provocar centenars de morts, al segle XVII.

Veiem que tenien sicaris, que s’infiltraven al poder…
Entre els jutges… ja veu que això no és cosa d’ara!

La protagonista , la Joana, viu en aquest ambient. Una família dels de Canamunt. De petita ja fa el que farà de gran: observar, callar… i pensar pel seu compte.
Ha de callar, perquè és una dona. Però s’adona que té la capacitat de generar idees a partir d’allò que llegeix i escolta. Sense parlar-ne, perquè si ho fa sap que li tallaran les ales. I paradoxalment, decideix fer-se monja de clausura per alliberar-se, perquè sap que amb la disciplina familiar serà pitjor. Ve d’una família aristocràtica, i entra al convent amb dot, com si fos un matrimoni però pagant-la a l’orde religiós. Aquestes monges es pot dir que hi tenien una clausura més relaxada. Pensi que la història ens dona molts exemples de dones que, si no hagués estat pel seu pas a l’Església, no en coneixeríem l’obra. Una obra que molt sovint no té a veure estrictament amb la religió.

A casa ja vivia com en una clausura. Tant quan és a ciutat com quan se’n va a la finca que tenen al camp. No en pot sortir, si no és d’amagat.
Hi estava havent assassinats. Ells eren d’una de les famílies més implicades. Quan maten el seu germà i cap dels Canamunt, Arnau de Santacília, es diu que en Pere, l’altre germà, fa matar 250 persones de l’altre bàndol per venjar-se. Són coses que no estan documentades, però que apareixen en diverses cròniques.

La Joana de la novel·la utilitza com a arma la intel·ligència?
Sap dominar els seus instints més humans. I els utilitzarà per posar-los al servei de la seva estratègia, que és poder participar en secret en el que passa a Mallorca. No només llegir, sinó acabar parant l’orella i saben qui és qui a Mallorca: qui mana i creu, qui paga i qui cobra, qui traeix i qui és fidel.

Els Santacília van existir. La Joana, també?
Tothom de la novel·la existeix. I el que imagino que fan no traeix la història. Per a mi era molt important no desmentir els fets. Que un historiador especialitzat en el segle XVII a Menorca llegeixi la novel·la –com he demanat que fessin– i em digui que tot seria versemblant. Tot el que he novel·lat forma part de la vida interior dels personatges: de les seves reflexions, contradiccions, anhels o conxorxes.

Una de les coses que van passar és el dilema d’aquesta noblesa mallorquina: fins on volem acostar-nos a la monarquia hispànica? I es posen del tot al seu costat.
Els aristòcrates de la Mallorca del segle XVII que s’estan matant entre ells participen –de bracet– contra els catalans i a favor de la monarquia hispànica en la Guerra dels Segadors. A diferència de la població, que simpatitza més amb els catalans perquè se’n saben descendents, de no fa tantes generacions, ells no es plantegen si són catalans o mallorquins. Però els aristòcrates aixequen lleves per anar a combatre contra els catalans… igual que els valencians o els mateixos catalans. Els aristòcrates sempre han anat contra el poble.

“Ens calen dues coses: armes i idees. Les armes són per vèncer i les idees són per conservar la victòria. La ràbia no és un bon acompanyant de les armes, són molt més bons acompanyants les idees.” Talment com si parlés de l’avui…
Segurament, si no hagués estat per projectar-la a l’actualitat, no l’hauria escrita. Quan em decideixo a fer-ho no és només per explicar un conte. És perquè el lector se situï dins del segle XVII, l’entengui des de dins i pugui fer la reflexió. De com hi ha coses que circulen des de llavors fins a l’actualitat. I donar pistes de possibles respostes.

Situar-la a Mallorca, és una declaració de principis que no ens estranya venint de vostè. És dir que aquesta història és la nostra?
Per a mi, fer-ho a Mallorca és com fer-ho a les terres de l’Ebre o a Lleida. És el meu país, part del meu país. Ho situo a Mallorca perquè la situació del moment em dona possibilitats d’explicar tot el que vull dir.

Com domina tan bé el català de Mallorca?
Com que és una novel·la relatada en primera persona per Joana de Santacília, del principi al final, l’havia de fer parlar en mallorquí. El meu coneixement ve donat perquè hi he anat molts anys, perquè hi tinc molts amics, i perquè quan ho estava escrivint ho feia passar com si m’ho dictessin veus conegudes. I finalment, he treballat amb serveis lingüístics d’allà.

Polifacètic com sempre, la promoció de la novel·la ha coincidit amb la tornada d’un dels seus projectes musicals, Mesclat. Què estan fent?
Amb Mesclat hem fet concerts sempre que hem pogut. Ara podem, i vàrem participar al Tradicionàrius, i en tenim més. És clar que el grup va lligat a sis o set projectes individuals dels que en formem part. Teníem ganes de tornar, feia temps que no havíem fet res .

La seva novel·la anterior parlava d’un personatge que s’estima especialment, el trobador Guillem de Berguedà, del qual ara també en fan un nou espectacle.
En el seu moment, quan vaig traduir-ne tota l’obra del provençal antic al català, ara fa 20 anys, vam musicar-lo amb en Marcel Casellas. Anàvem amb una orquestra de 16 músics, i vam fer-ne algunes representacions. Però era un espectacle força difícil de moure, havíem d’anar gairebé amb un autobús. Teníem altra feina i vam pensar que si Guillem de Berguedà portava vuit-cents anys esperant, no venia d’uns quants més. I ara hem buscat un format més versàtil, que permeti anar a més llocs. Hem fet un espectacle on la gent no només sent cantar, sinó que li contextualitzem les cançons. I s’entengui per què Guillem de Berguedà, al segle XII, diu determinades coses a una persona i no a una altra, què ha passat i què el motiva.

Com a militant històric de l’independentisme, som a punt d’unes eleccions a les quals el moviment no hi arriba en el seu moment més àlgid. Fa temps que no se’l sent parlar gaire, però com veu la situació?
Ara venen aquestes eleccions que, passi el que passi, no comportaran que siguem independents a curt termini. En tot cas, pot ser important que l’independentisme no perdi les institucions com la Generalitat o el Parlament. Tenint present que no deixen de ser institucions espanyoles, són òrgans de l’entramat juridicoadministratiu de l’Estat i, per tant, no són eines per fer la independència sinó per evitar que es faci. Però sí que és veritat que sempre és millor que estiguin en mans independentistes que unionistes, perquè nacionalment retrocedim menys… o més a poc a poc. Aquí hi ha dos elements, el país i el procés d’independència, i hem de mantenir el país, perquè si perdem el país no ens queda res per alliberar. És veritat que quan no hi havia el procés, fa 15 anys, era més fàcil conservar el país, la llengua… perquè no representaven un risc. Ara sí que el representen, i l’Estat ho sap. D’aquí l’esforç que fa per carregar-s’ho tot, des de la llengua als mitjans de comunicació.

L’estratègia seria, doncs, tornar a la mobilització de base, al marge del que passi a les institucions?
L’alliberament nacional no vindrà de les institucions: l’avenç cap a la independència s’ha de fer des de la societat civil, com es va fer abans de 2017 amb les consultes, amb les entitats, amb ofensives a tot arreu… Els partits i les institucions hi són per culminar-lo. Si no estem en aquest moment, hem de tornar a avançar com a societat civil. Deixem de pensar que si guanyen uns o altres aixecarem la DUI com qui aixeca un sac de pinso. No és tan fàcil. Carreguem altre cop la motxilla d’esperances, anem a convèncer gent, i això es fa des de la base.

El treball ha entrevistat una vintena de persones, algunes nouvingudes i altres del poble de tota la vida que les van rebre

Marta Santisteban

L’Ajuntament de Montmeló ha estrenat el documental Vinguts d’arreu, un testimoni audiovisual del procés migratori que va viure el municipi entre els anys 50 i 70 del segle XX, en què la població va passar a ser de menys de 1.000 persones a més de 3.000. Per fer-lo s’han entrevistat una vintena de persones, entre les quals n’hi ha que van arribar aleshores, i habitants de Montmeló que van rebre els nouvinguts i van assistir a la transformació del poble.

Pepi Fontanet va ser una d’aquestes persones nascudes a Montmeló, que van viure l’arribada de centenars de nouvinguts. “Hi va haver molt d’acolliment, sobretot en la primera arribada; a mi m’agradava molt el seu caràcter, més de carrer; de seguida van començar a fer festes al barri, i jo m’hi vaig sumar.”

La Pepi té bons records de la seva joventut al barri, compartint festes com la de Sant Joan amb les persones que arribaven, sobretot del sud de la Península. “En aquell moment ni se somiava amb el català. Ens comunicàvem en castellà, nosaltres no vam saber que els havíem d’ensenyar el català”, explica Fontanet.

La Pepi continua vivint a la casa familiar que llavors, en la primera onada de nouvinguts, exercia com a punt de venda de pagès. “La meva mare els donava totes les facilitats. Es passaven molta estona a casa, ens explicàvem la vida i es va generar molta comunitat.”

La Pepi parla d’una primera arribada, i d’una segona. “En aquesta primera arribada hi va haver molt d’acolliment. En la segona arribada va ser diferent, perquè la gent no venia tan escurada, ja havien treballat a les fàbriques i havien fet diners.” En aquesta segona onada moltes persones ja es trobaven amb familiars seus o veïns dels seus pobles a Montmeló, i “la vida cultural va començar a canviar”, amb més presència dels seus costums.

Toñi Sánchez va arribar a Montmeló de molt joveneta, amb ganes de descobrir món més enllà del seu poble, Segura de León. La Toñi va venir a casa de la seva tieta. La seva família no ha marxat mai de Segura de León i hi continuen vivint: “Jo sí que volia sortir del poble, i tenir la família a Montmeló va ser la meva oportunitat.” Al cap d’un temps va conèixer el Josep Andreu, amb qui es va casar, i hi comparteix la vida: “Fins aquell punt jo no tenia clar del tot que la meva vida es desenvolupés aquí, però al tenir parella em vaig voler quedar.”

Sánchez explica que al principi tenia els seus prejudicis: “Els meus sogres em van acollir fantàsticament bé des del primer moment. Més aviat, la reticència era per part meva, que no pas per part d’ells. Els prejudicis es van esvair de seguida, quan els vaig conèixer.”

La Toñi, amb la família a Segura de León, ha treballat sempre per mantenir la seva arrel i traspassar-la a les seves filles, nascudes a Montmeló: “Conec gent que no ha tornat mai més al seu poble, o ho ha fet al cap de vint anys quan tot havia canviat. En el meu cas, jo hi anava molt sovint i no es va produir aquest desarrelament; continuo tenint les meves amigues, i m’he esforçat perquè les meves filles mantinguin aquest vincle. Des de petites han fet vacances amb la meva mare, a Segura de León, i tenen una relació molt estreta amb els meus pares i tothom del poble.”

Cinquena entrega de “La memòria del temps”

Vinguts d’arreu és la cinquena entrega de la sèrie de documentals La memòria del temps, que l’Ajuntament de Montmeló va iniciar el 2014 amb el Centre d’Estudis de Montmeló. Malgrat la voluntat de l’Ajuntament de “reflectir la realitat”, el documental ha aixecat polèmica. Imanol Martín, regidor de Cultura, va insistir en la idea de “recollir els testimonis per mantenir-los en el temps”.

Tanmateix, hi ha qui creu que el documental esmerça molt de temps en els testimonis dels nouvinguts als anys 50, 60 i 70, i no dona prou veu als habitants de Montmeló que els van rebre.

Així ho explica Teresa Serra, montmelonina d’arrel i participant del documental: “Costa molt fer un documental, i aquest està molt ben fet, però hi vaig trobar a faltar el testimoni de més gent de Montmeló que pogués explicar l’experiència dels qui vivíem aquí, un equilibri.”

El Grup Municipal de Canviem Montmeló, per la seva part, va qualificar el documental com “el vídeo de la vergonya” i va fer un comunicat oficial on definia el documental com a “partidista”, i assegurava que “el govern socialista ha optat perquè la majoria dels protagonistes, homes, fossin gent propera al PSC”.

EL 9 NOU

L’Orfeó Català visita aquest dissabte L’Atlàntida, en el marc del projecte Xarxa Coral, que en aquest cas comparteix amb l’Orfeó Vigatà. Totes dues formacions actuaran dissabte a la Sala Ramon Montanyà, a partir de les 6 de la tarda, amb un programa que començarà amb música per a cor i piano interpretada per l’Orfeó Català, sota la direcció de Pablo Larraz. A la segona part, s’hi incorporarà l’Orfeó Vigatà, sota la direcció del seu titular, Daniel Antolí, per oferir conjuntament una segona part dedicada a música catalana.

Xarxa Coral és un projecte que porta a terme l’Orfeó Català des de fa més d’una dècada, per fomentar les relacions entre el món coral català. Com a part d’aquest, les corals convidades canten al Palau de la Música Catalana i l’Orfeó Català els retorna la visita. L’Orfeó Vigatà hi va actuar el passat dia 21 d’abril.

El concert de Kit Downes amb l’orgue de l’església dels Dolors és un dels atractius principals

EL 9 NOU

El concert que el britànic Kit Downes interpretarà amb l’orgue barroc de l’església dels Dolors, aquest divendres, és un dels principals atractius del segon i darrer cap de setmana del Festival de Jazz de Vic. Downes (Norwich, 1986) és un músic d’improvisació que ha gravat peces per a piano i orgue, en solitari o en col·laboració amb altres creadors. El seu concert, amb el títol de Kit Downes Organ Solo, serà una experiència immersiva que s’acompanyarà de projeccions en 360 graus, en una iniciativa que la Jazz Cava comparteix amb El Refugi.

El festival continuarà el mateix divendres a la nit amb un músic estretament vinculat a la Jazz Cava, el trompetista Raynald Colom, que presentarà el seu nou projecte, Ray of Light, al capdavant d’un quintet que inclou un discjòquei i un MC. Components que el connecten amb una de les seves influències, la del hip-hop.

Dissabte, el festival rebrà noves aportacions nòrdiques amb Ragnarök Trio, formació creada a Rotterdam (Països Baixos) a l’entorn del guitarrista islandès Thorkell Ragnar. Serà a l’Escenari Alhambra, a l’exterior, abans del sextet català Curós explorant fronteres entre jazz i pop i de la darrera nit a la Cava amb Enemy, trio del qual també forma part Kit Downes. El festival es tanca diumenge al migdia amb la Big Band de l’EMVic i a la tarda, amb Young Barcelona Quintet.

EL 9 NOU

El col·lectiu Mos Maiorum presenta un espectacle-ritual immersiu sobre la crisi energètica i el negoci de la instal·lació de plaques fotovoltaiques en camps de cultiu de zones rurals. És un espectacle oficiat per tres músics intèrprets, on múltiples testimonis reals parlaran sobre la crisi energètica i el model d’implantació de les energies renovables. És una proposta teatral que fa reflexionar sobre el negoci de les centrals de plaques fotovoltaiques en camps de cultiu de zones rurals deprimides, i la pèrdua d’identitat del món rural i de la sobirania alimentària que provoca. És un acte litúrgic on col·lisionaran dos mons en conflicte: blat i làser, veu i mirall, memòria i cables.

‘Solar’. Mos Maiorum. Sala Polivalent de la Torreta, Montmeló. Dissabte 11 de maig, 19.00.

Mambo Project presenta ‘Iaia’ a Lliçà de Vall

‘Iaia’ és una obra de teatre on el públic entrarà al menjador de casa els avis per reconstruir i reviure els seus records. És un altaveu a la vida de les iaies a través del seu testimoni captat en videotrucada. És un espectacle on viuen passat i present per conèixer i entendre la història de les nostres iaies.

‘Iaia’, Mambo Project. Sala d’actes de la Biblioteca de Lliçà de Vall. Divendres 10 de maig, 20.00.

La comèdia intergeneracional ‘Cat falling (Aka Katfollin)’ arriba al Centre Cultural de Vilanova

‘Cat falling (aka Katfollin)’, una comèdia intergeneracional que retrata amb humor una curiosa relació basada en la tolerància, arriba aquest divendres al Centre Cultural de Vilanova. Els dos protagonistes d’aquesta obra de la companyia Botarga són la Rita, de 25 anys i que ha acabat la carrera d’Antropologia, i l’Ignasi, de 70 anys, pertanyent a una generació instal·lada en el conformisme. L’obra planteja qüestions com si es pot ser amic d’algú 45 anys més gran o més jove amb qui no tens, en principi, cap afinitat. Tot i que sembli impossible, l’Ignasi i la Rita construiran una ferma amistat a partir de situacions divertides.

‘Cat falling (Aka Katfollin)’. Companyia Botarga. Centre Cultural de Vilanova del Vallès, Divendres 10 de maig, 21h.

Una doble cercavila amb una desena de colles, aquest dissabte a la tarda i a la nit, servirà per celebrar el 40è aniversari d’en Pàmfil i l’Elisenda, els gegants de Sant Julià

Miquel Erra

El 13 de maig de 1984 hi va haver casori sonat a Sant Julià. I és que, en lloc de l’habitual bateig geganter, en Pàmfil i l’Elisenda van anar per feina i es van esposar només d’arribar al poble. Aquell mateix dia també naixia una primera colla gegantera que, tot i alguns alts i baixos, arriba en plena forma per celebrar, en gran, el 40è aniversari de la parella. La cita, aquest dissabte.

La iniciativa de tenir uns gegants del poble va sorgir dels membres de la revista local Relleu, que es va editar entre 1977 i 1986. Al darrere, un grup de joves decidits a imprimir aire fresc a la grisor que imperava tot just liquidada l’etapa franquista. Un dels primers reptes que es van marcar va ser la restauració de l’ermita de Sant Roc i la recuperació de les seves festes populars al seu entorn, l’any 1977. Arran d’això, ells mateixos van impulsar la construcció de quatre gegants casolans. Tenir-ne uns de propis del poble encara era un somni.

L’oportunitat va aparèixer arran d’una casualitat, a principis de 1983. Dos dels membres del mateix col·lectiu Relleu, Julià Casacuberta, que estudiava a Barcelona, i Lluís Vilalta, que hi estava fent el servei militar, tot passejant pel carrer Aribau van veure a l’aparador de Pirotecnia Estapé dos gegants inacabats que els van cridar l’atenció. Tot just tenien feta la testa, mig cos i els braços, però feien patxoca i el preu –unes 60.000 pessetes– semblava assumible. Per això, van córrer a proposar-ho a l’Ajuntament, aleshores amb Lluís Fiter d’alcalde, que va accedir de finançar-ne una part. La resta es va cobrir amb la col·laboració d’algunes entitats del poble.

La mateixa gent de Relleu, amb el suport de diversos veïns, van acabar d’equipar i vestir les figures. Ell, un autèntic legionari romà, amb el seu casc amb plomall vermell i espasa en mà. Ella, una dama d’estètica indefinida empunyant un ram de flors. Només faltava posar-los nom. Van preparar una llista amb una trentena d’opcions i la van passar a les escoles del poble: van escollir Pàmfil i Elisenda. Per acabar de completar la comparsa, van encarregar a l’històric taller barceloní El Ingenio la construcció de quatre capgrossos: l’Ansat, la Fogona, el Baró de Meda i la Tupina Fina, que també van assistir al casament. La festa es va celebrar a la plaça Major, amb el grup Artristas com a mestres de cerimònia, i els gegants de Vic, Centelles, Arbúcies i l’Esquirol de convidats d’honor. Malauradament, tot just donar-se el sí, es va posar a ploure.

Per aquest dissabte, en canvi, no hi ha previsió de pluja. La festa del 40è aniversari començarà a les 4 de la tarda a la zona esportiva amb la tradicional plantada de gegants de les vuit colles convidades. A les 5 s’iniciarà una primera cercavila fins a la plaça de Catalunya, on a les 7 hi haurà la ballada conjunta. La celebració continuarà amb un sopar geganter per a les colles participants. A partir de les 9 del vespre arrencarà una segona cercavila pels carrers del nucli històric i il·luminada amb torxes. El recorregut culminarà a les 11 de la nit al pavelló, on s’escenificarà el comiat. Entre les sorpreses, l’estrena d’un nou gegantó que han construït els alumnes de les escoles Bellpuig i El Roser.

Ara fa 10 anys, amb motiu del 30è aniversari, es va aprofitar per fer un rentat de cara als gegants i se’n va alleugerir l’estructura per fer-los més portables. Només dos anys abans, el 2012, s’havia reprès l’activitat de la colla, aturada durant més de 10 anys. Al capdavant, Josep M. Molist, actual primer tinent d’alcalde i regidor de Cultura, que confia que la festa d’aquest dissabte esdevingui “una diada gegantera inoblidable per a tots”.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Vaig tocar en un trio de jazz.

Primer concert en directe? Va ser a l’institut.

Primer disc que et vas comprar? Un del guitarrista Andrés Segovia, un virtuós de la guitarra clàssica.

Quants discos tens aproximadament? Uns 500.

Salva’n tres. Impossible! Els tinc tots al cap!

Grups o músics de capçalera. Tots (els bons!).

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record d’un concert que van fer Chet Baker i Sean Levitt a duo a Vigo.

Jordi Sunyer

JURIOL
‘Picar pedra’
Amb el títol ja ho diuen una mica tot. Per fer rock (en majúscules) avui a Catalunya cal picar molta pedra. I és que no són bons temps per a les guitarres esmolades ni els riffs endimoniats. Tot i això, Juriol (banda liderada per la bagenda Clara Oliveres amb el vigatà David González a la bateria) ho intenta de nou amb un àlbum que es fa curt (només té set talls) però on sonen contundents i sense escissions. Fa un parell d’anys ja ho van intentar amb T’he trobat i van passar força desapercebuts. A veure si amb Picar pedra hi ha més sort. Se la mereixerien.

LIA SAMPAI
‘Un delta fràgil’
El nou àlbum de Lia Sampai parla de les Terres de l’Ebre com fan també Quico el Cèlio o Xeic! Ella, però, ho fa amb el llenguatge de la cançó d’autor seriosa i més poètica amb influències també de la jota i les tonades populars. Aquest és ja el seu tercer disc, i a les 10 cançons que hi ha s’hi nota un esforç per donar sonoritat contemporània i fresca a la música d’arrel ebrenca. I sí, se’n surt airosa. Per cert, a Sampai la podeu escoltar últimament fent concerts a duet amb la violoncel·lista osonenca Coloma Bertran. Molt aconsellable, aquest tàndem.

HABLA DE MÍ EN PRESENTE
‘De todo se sale’
Habla de Mí en Presente én una de les bandes més singulars del panorama català. Van néixer a Berlín en un combo on tocaven cinc joves de París, Lübeck, Barcelona i Portocolom i des que s’ho van agafar seriosament tenen seu a la capital catalana, on el 2022 van debutar amb Vivir más. Ara redoblen l’aposta amb De todo se sale, un àlbum de pop eclèctic pensat per arrasar a pistes de ball. Una festa que sona a bombo a negres amanit amb violins i guitarres salvatges. A la peça “Complicado”, una de les més rodones, hi col·labora Meritxell Neddermann.

Jordi Sunyer

‘Viure’ Ariola, 1977

Joan Isaac (nom artístic de Joan Vilaplana i Comín) va ser un dels cantautors més reeixits de la segona fornada de la cançó catalana al costat de noms com Ramon Muntaner o Marina Rossell. Va començar al món de la música amb una banda que es deia Nosaltres (1969-1972), on també hi tocava l’incombustible Marcel Casellas. L’any 1973, però, els va deixar i va començar en solitari publicant alguns singles fins que el 1975 va arribar el primer LP, És tard. Dos anys després va enregistrar Viure, el seu disc més emblemàtic i conegut on hi ha l’eterna “A Margalida”, una cançó preciosa amb una melodia de piano de pell de gallina que s’ha convertit en un himne contra la pena de mort i la barbàrie franquista. Isaac no el va arribar a conèixer mai, però sí que va tenir una relació amb una germana seva que va fer que s’hi sentís molt proper. Després de Viure Isaac va tenir una trajectòria irregular i el 1984, pocs mesos després de publicar “Inesperat”, va desaparèixer del mapa. La cançó ja no tirava, els bolos no arribaven i Isaac, desencantat, va penjar els hàbits musicals i es va dedicar a fer de farmacèutic. El 1998, però, va reaparèixer i des de llavors, sense presses ni urgències, ha anat fent, ha editat uns quants discos i també ha tornat a fer concerts. L’últim disc, Tinc una casa al mar, és el 23è i és del 2023. L’any passat també va celebrar 70 anys i 50 de cançons. I sembla que encara té corda. Doncs a Viure!

Jordi Vilarrodà

‘Una llum tímida’
Àfrica Alonso
Empúries
Una llum tímida és el títol d’un espectacle teatral creat per l’actriu Anna Alonso, que ella mateixa ha convertit ara en novel·la. Es basa en un cas real: a mitjan segle passat, dues metres coincideixen en una escola de poble, a València. S’enamoren. Un amor impossible en aquell moment. Una d’elles acabarà internada per reeducar-la, però amb el temps viuran juntes. Fins un tràgic final.

‘La lluna turquesa’
Alfons Cama
Aledis Ed.
També les dones són protagonistes d’aquesta relat, vuitena novel·la d’Alfons Cama. La Lisa escriu a la seva mare Rosa, ja amb el seny emboirat a la seva vellesa. Una carta de catarsi, d’una dona que ha viscut en una família burgesa i catòlica, amb comoditats però amb repressions, de les quals ha sortit gràcies a una tercera dona, la Greta. I al rerefons de la història, un vas cerimonial inca.

‘La memòria dels animals’
Claire Fuller
Les Hores
I una tercera novel·la amb una dona com a protagonista. És la Neffy, una jove biòloga que arrossega el sentiment de culpa d’haver pres una decisió errònia i haver arruïnat el seu futur. Tindrà una oportunitat per redimir-se en un moment en què la humanitat afronta una pandèmia d’una malaltia que fa perdre la memòria, i esdevé una de les voluntàries per provar una vacuna.

‘Botiflers de convicció i botiflers de conveniència’
J.M. Torras Ribé / Dalmau Ed.
L’historiador Josep Maria Torras i Ribé completa un cicle de quatre obres sobre la Guerra de Successió amb aquest treball sobre la implantació del Decret de Nova Planta de Felip V. I de com aquesta no hauria estat possible sense el concurs de persones que el van aplicar en l’àmbit local. No hi havia prou felipistes (botiflers) i quan va fer falta, en van captar amb amenaces.

‘Salvatges i homes’
Annelise Heurtier
Pagès Ed.
Un episodi negre i poc conegut de la història d’Europa és, sens dubte, l’existència dels anomenats zoos humans, fins i tot al segle XX. L’autora en parla a través del personatge d’un jove canac que l’any 1931 marxa de Nova Caledònia, en teoria per la invitació d’anar a l’Exposició Colonial. Però ell i els seus companys seran tancats i exhibits com a mones de fira sota el cartell de Caníbals.

Teresa Costa-Gramunt

CELS DE NIT
Autors: poemes: Teresa Costa-Gramunt i Carles Duarte
Obres plàstiques i ceràmiques: Carme Riera i Eulàlia Sayrach
Editorial: Pagès editors
Lloc i any edició: Lleida, 2024
Pàgines: 85

Cels de nit, publicat per Pagès editors, és un llibre treballat a vuit mans o, potser fora millor dir, a quatre cors. Es tracta d’una publicació en un elegant format horitzontal on una visió artística i poètica de la realitat es donen la mà en una connexió amb el misteri de la Creació, tal com ho remarca Oriol Pi de Cabanyes al pròleg: “Aquí tenim quatre aproximacions creatives al misteri que ens corprèn als cels de nit”, fent una clara al·lusió al títol del volum que reuneix poemes de Teresa Costa-Gramunt inspirats en les obres plàstiques de la pintora Carme Riera i poemes de Carles Duarte inspirats en les obres ceràmiques d’Eulàlia Sayrach.

És sempre fructífer el diàleg entre les diverses disciplines creatives quan es produeix un diàleg en profunditat entre artistes, conversa sacra que, com la blanca llum nocturna, o com la diàfana llum diürna, traspassa l’opacitat del paper. En aquest moment de la visió s’eixampla la mirada de l’artista, i mitjançant la seva obra també s’eixampla la visió del lector i l’espectador. Resulta visible a Cels de nit la sinergia creativa que s’ha produït en l’elaboració d’aquest llibre que és més que un llibre: és un àlbum on les imatges pictòriques i ceràmiques parlen i els poemes donen visibilitat a un discurs de natura interior, espiritual, en què es recrea a través de formes artístiques la meravella i la contemplació del món, l’encant i la bellesa de la natura que es percep pels sentits tant corporals com espirituals en una autèntica comunió amb el seu respir, l’alè que va donar lloc a l’inici de la vida.

Quan obrim camins en el nostre cor, quan en som receptius, l’art ens posa en contacte amb l’ànima del món i en sentim el batec terral, però també el batec celeste: aquell silenci sonor que embolcalla l’existència de l’univers amb un vel de misteri. A la contemplació d’aquest silenci fèrtil ens conviden Teresa Costa-Gramunt i Carme Riera, Carles Duarte i Eulàlia Sayrach en una feliç conjunció creativa a vuit mans, o a quatre cors tal com escau a la respiració del cosmos que reflecteixen les obres plàstiques de Carme Riera i les obres ceràmiques d’Eulàlia Sayrach on es conjuguen de manera harmònica blaus i coures, or i foc, plata i verd, relleus i ocres irisats en un camp de sentiments i d’estrelles, de geometries i números sagrats.

Joan Millaret i Valls

L’any que vam viure perillosament

S’ha estrenat als cinemes l’esplèndida i trasbalsadora Civil War del visionari cineasta Alex Garland, la primera superproducció d’acció dels estudis de moda A24. El director britànic arrossega una curta filmografia de cabdal importància gràcies a la seva petjada visual des del seu debut amb incòmodes films fantàstics i de ciència-ficció com Ex Machina (2014) o Aniquilación (2018) i el lleuger tomb cap a l’horror fantàstic amb el malson tòxic Men (2022).
Civil War és un excel·lent film bèl·lic d’anticipació futurista que parla de la barbàrie, la bogeria i el fanatisme en temps de guerra de forma abstracta. També es guarda un climàtic tram final que recupera la imatgeria televisada de la caiguda de règims liderats per dèspotes amb l’assalt final als palaus presidencials. Més que parlar de la guerra en brut, Alex Garland ens interpel·la en concret sobre l’ofici periodístic i l’ètica professional amb un grup de reporters de guerra ionquis per una entrevista pòstuma al president dels Estats Units a Washington DC abans de la seva desfeta.
Una pel·lícula de carretera que recorre el país després de l’aixecament d’alguns estats secessionistes contra el govern autoritari de la Casa Blanca. En aquesta cursa contra rellotge l’equip periodístic haurà de viure sovint situacions extremes i al límit, un equip interpretat per l’avesada en mil batalles Lee Smith (Kirsten Dunst), un adrenalínic Joel (Wagner Moura), el veterà periodista Sammy (Stephen McKinley Henderson) i Cailee Spaeny –la Priscilla de Sofia Coppola– en el paper d’una novella reportera, Jessie Cullen.
Un film que ens evoca mons distòpics i paisatges apocalíptics de destrucció i de salvatgeria humana, però que en la seva combinació de periodisme i guerra ens evoca colpidors films en zones de combat com Els crits del silenci (1984, Rolland Joffé) o L’any que vam viure perillosament (1982, Peter Weir). Per acabar, cal esmentar que aquest boníssim i pertorbador llargmetratge gaudeix d’una còpia en versió original amb subtítols en català que es pot veure únicament a l’Espai Texas de Barcelona.

EL 9 NOU

Eva Remolina / AMIC

Aconseguir un abdomen pla és l’objectiu desitjat per moltes persones que busquen millorar la seva salut i aparença física. Aconseguir-ho no només implica la pràctica d’exercicis específics, sinó també adoptar una dieta equilibrada i seguir alguns consells clau. 

Exercicis per a l’abdomen:
Crunches: Aquest exercici clàssic és efectiu per tonificar els músculs abdominals. S’ha de recolzar l’esquena a terra amb les cames doblegades i elevar el tors cap amunt, mantenint la part baixa de l’esquena a terra.

Planks: Les planxes són excel·lents per enfortir els músculs abdominals i l’estabilitat del tronc. S’ha de mantenir el cos en línia recta, recolzant-se en els avantbraços i les puntes dels peus durant uns 30-60 segons o més.

Russian Twists: Aquest exercici treballa els músculs oblics. Ha de seure a terra, inclinar-se lleugerament cap enrere i girar el tors a banda i banda, mantenint les cames en suspensió o recolzades a terra.

Leg Raises: Aquest exercici és excel·lent per a la part baixa de l’abdomen. S’ha de recolzar l’esquena a terra, elevar les cames estirades cap amunt i baixar-les lentament sense tocar el terra.

Dieta per a un abdomen pla:
Reduir la ingesta de calories: Cal consumir menys calories de les que es gasten per reduir el greix corporal, incloent-hi la de l’abdomen.

Augmentar la ingesta de proteïnes: Les proteïnes ajuden a construir i mantenir la massa muscular, la qual cosa pot accelerar el metabolisme i ajudar a cremar greixos.

Augmentar la fibra: Una dieta rica en fibra pot ajudar a mantenir la sensació de plenitud, reduint la probabilitat de picar entre hores i ajudant a controlar el pes.

Beure molta aigua: Mantenir-se hidratat és essencial per a la salut general i pot ajudar a reduir la retenció d’aigua, donant una aparença més plana a l’abdomen.

Consells addicionals:
Descans i recuperació: Donar temps als músculs per recuperar-se és crucial per al seu creixement i desenvolupament. Assegura’t de descansar adequadament entre les sessions d’entrenament.

Reduir l’estrès: L’estrès pot conduir a l’acumulació de greix abdominal. Pràctiques com la meditació, el ioga o simplement prendre temps per relaxar-se poden ser beneficioses.

Mantenir una postura correcta: Mantenir una bona postura no només millora l’aparença de l’abdomen, sinó que també ajuda a involucrar els músculs abdominals durant les activitats diàries.

Ser consistent: No hi ha cap solució ràpida per aconseguir un abdomen pla. La consistència en l’exercici i la dieta és clau per obtenir resultats duradors.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:

1 base de pasta brisa o pasta de full
200 g de bròquil
200 g d’espàrrecs
1 ceba mitjana, tallada a daus petits
100 g de formatge ratllat (gruyère, emmental o el que prefereixis)
3 ous
200 ml de nata líquida
Sal i pebre al gust
Oli d’oliva

Preparació:

Preescalfa el forn a 180 °C.
Estén la base de pasta brisa o pasta de full en un motlle per a quiche i pica el fons amb una forquilla. Posa paper de forn sobre la base de la massa i omple-la amb llegums secs (com cigrons o llenties) per evitar que s’inflin en el forn. Forneja durant uns 10 minuts, fins que la massa estigui lleugerament daurada. Traieu-la del forn i reserva.
En una paella amb una mica d’oli d’oliva, salteja la ceba fins que estigui transparent. Afegeix els bròquils tallats en trossos petits i els espàrrecs tallats en trossos també. Sofregeix les verdures durant uns 5-7 minuts, fins que estiguin tendres.
En un bol, bateu els ous amb la nata líquida. Afegeix sal i pebre al gust.
En la base de la massa ja precuinada, reparteix les verdures sofregides. Empolvora amb el formatge ratllat per sobre de les verdures.
Aboca la mescla d’ous i nata per sobre de les verdures i el formatge.
Enforna la quiche durant uns 25-30 minuts, o fins que la superfície estigui daurada i el centre estigui fet (per comprovar-ho, introdueix un ganivet al centre; si surt net, ja està cuit).
Deixa refredar lleugerament abans de tallar-lo en porcions i servir.

Discernir entre veritat i mentida no és fàcil

Josep Ballbè i Urrit

Algun lector malpensat dirà que se’m veu el llautó en triar aquest títol. Encara que només sigui per la relació directa que té amb una cita de l’evangelista Joan (8:31-38). Reitero de bell nou que mai ningú no m’impedirà poder tocar un tema religiós. Només faltaria… Tot plegat té a veure amb la croada errònia a la que ens vol acostumar el president espanyol. Pretendre adjudicar les culpes de com van les coses a la premsa em sembla de jutjat de guàrdia. Alhora, la cacera de bruixes envers el control judicial, per part de l’executiu, no es pot admetre. Una i altra cosa són totalment intolerables. Aquest segon entorn ja són figues d’un altre paner. Les deixo per al personal del sector. Jo m’exclamo del que ve referit als mitjans de comunicació, on em sento interpel·lat i no puc callar.

D’alguna manera estableixo certs lligams entre els serrells del tristament famós cas Watergate (als inicis de la dècada dels 70, als EUA) i la càrrega carrinclona, fastigosa i sistemàtica, a casa nostra, contra els periodistes. Que la mateixa portaveu del govern espanyol (Pilar Alegría) es converteixi en una mena de consellera de la cabotada, amb rivets de llepacrestes els hauria d’enrogir. Sic! Som en ple segle XXI. No pas a l’edat mitjana.

Alguna altra vegada he parlat de la figura de portaveu… Mai no em cansaré de repetir que aquest rol sempre hauria de caure a lloms d’un professional del ram informatiu. Sobretot envers una transparència objectiva màxima: a l’estil de n’Eduardo Sotillos, a l’any 1982. D’aleshores ençà, tant a La Moncloa com en governs autonòmics, ens pretenen conformar estoicament amb una desfilada de lacais i escolanets sense un mínim perfil. Poques vegades donen la talla. A tall d’exemple, en citaré mitja dotzena: Pío Cabanillas Alonso, Miguel Ángel Rodríguez, Isabel Rodríguez, Patrícia Plaja, Francesc Homs o Soraya Sáenz de Santamaría. A la pràctica, sovint els podria encabir dessota la mateixa etiqueta dels discos de vinil de la meva infantesa (La voz de su amo). 

Discernir entre veritat i mentida no és fàcil. Rellegir el text de la compareixença del president Sánchez em treu de polleguera. Tant el to com el contingut em semblen maniqueus. On és, en definitiva, el llindar que marca el concepte de la llibertat de premsa? Haurem de veure’ns abocats a l’època del tristament famós Ministeri d’Informació i Turisme de la dècada dels anys 60? Volen treure del calaix una nova llei de premsa (com la Ley Fraga) on tot i tots estiguem sota control? Han d’orientar ben bé tot a entabanar/manipular l’opinió pública?

En Sánchez ve a dir que els mitjans només menteixen quan s’equivoquen. Per contra, els que considera crítics amb ell ho fan per sistema? Als primers els pretenen colar el què anomenem fake news.  Com si fossin gols per l’escaire. Als darrers els volen fer callar. A quin país viu? Prou de megalomania! No anem bé per anar a Sants. Criminalitzar els professionals de la informació és un viarany equivocat i molt perillós. Si em punxen, no em surt sang. Certament hi pot haver premsa que conspira. Ara bé, elevar a caràcter d’universal aquesta teoria esdevé una fal·làcia i/o espiral summament perillosa. Tard o d’hora se’n penenedirà. Si més no per aquella tesi del qui a ferro mata, a ferro mor. Està cavant la pròpia tomba política. Tal vegada els primers vestigis els albirarà a les eleccions del 12-M. No em cansaré de repetir-li que estic tip, i em carrega, que ens tracti de babaus. Ja s’ho anirà trobant.

Cal recuperar, amb fets reals, la creença en la justícia. I qui primer ha de fer per demostrar-ho és ell. No deu ésser plat de bon gust que es fiquin amb la vida privada de la seva esposa. Arribats en aquest punt, però, deixem que parlin els jutges. Aquella dita de “la mujer del César, aparte de honrada, debe parecerlo” pren ací el seu màxim significat.  

El passat Primer de Maig ens va deixar na Victòria Prego. Exemple i referent de professionalitat, amb un savoir faire impecable. Amb el màxim de respecte, li prego a Sánchez que cloni l’estil i el senyoratge del viejo profesor Enrique Tierno Galván. Per contra, conrear la tàctica d’intimidar el personal amb allò que es coneix com a “SLAPP” (Strategic Lawsuit Against Public Participation). La tesi del pensament únic i de la no discrepància ens mena i aboca al sot d’un carreró sense sortida. Un cercle massa viciós. Ja cal que s’ho reqüestioni!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers