La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N.66

22/04/2024 - 26/04/2024

Diàlegs

Ramon Gener

"M'agrada pensar que la música, la literatura i l'art en general no són només per distreure'ns"

Entrevista a Ramon Gener, autor del llibre 'Història d'un piano'

Jordi Vilarrodà

Veu la novel·la com una altra forma d’acostar la gent a la música, de la mateixa manera que ho ha fet, per exemple, a la televisió?
No m’ho havia plantejat mai així. Tinc tres llibres publicats abans que aquest, que són de les meves coses: d’assaig, més tècnics… Però hi ha un moment en què et planteges la primera novel·la: ara escriurem tota una altra cosa! En el plantejament, no hi ha un propòsit de divulgar, és com la que podria escriure qualsevol altre autor.

És una novel·la, és ficció. Però el piano existeix, vostè és realment el propietari d’un piano Grotrian-Steinweg fabricant a Alemanya l’any 2015?
És el meu piano, si més no el que jo tinc a casa. Tot i que ara, acabada la novel·la, vaig adonar-me que no era el meu piano, jo només soc el que el té. Soc el seu últim custodi, l’últim cavaller del graal que l’està guardant per traspassa-lo quan jo ja no hi sigui. Ara bé, és una novel·la basada en fets reals perquè no només el piano existeix, sinó que totes les persones que formen part d’aquesta història són reals, qui més qui menys.

Entra en una botiga molt curiosa, a Barcelona, on el guarden gairebé amagat. Així és com ho explica a la novel·la, però la forma com el va trobar realment, va ser semblant?
És exactament tal com va ser. Imagineu-vos un instrumentista com jo que busca en piano, que no en té a casa… o que en té un d’aquells elèctrics horribles per no molestar els veïns. Vols un piano de cua, però que te’l puguis permetre, perquè són cars. I que tingui el que em semblava que havia de tenir, un so d’abans, una mica avellutat… complicat, oi? Busco, busco i busco i no ho trobo mai. Però un dia, per casualitat, voltant per Barcelona amb moto arribo a un carrer de Gràcia que es diu… Santa Tecla! Això és així. Deixo la moto i vaig un rètol que diu “Pianos Santa Tecla”. Jo, que em conec una mica les botigues del sector, no n’havia sentit a parlar mai. Vaig entrar, tot i que era un lloc que convidava poc a entrar-hi. Els pianos que es veien des de fora estaven fets un desastre, mig morts. Però hi vaig entrar!

A la novel·la, és rebut per un curiós personatge, un polonès “com una mena de gnom gegant”. A la realitat també?
Doncs em va rebre un home polonès, Januz Borowski. Vaig mirar els pianos… Era una botiga molt petita i vaig pensar que tampoc no trobaria res. Però a la rebotiga en tenia un altre, i abans de marxar me’l vaig mirar! Quan el vaig veure, en aquell precís moment, vaig pensar que havia de ser aquell piano i cap altre! El vaig comprar, per dir-ho així –els detalls els haureu de descobrir en el llibre– i me’l vaig endur a casa. El vaig estar mantenint com vaig poder, fent-li alguna afinació. Fins que un dia vaig aconseguir estalviar prou quartos per portar-lo a restaurar. L’instrument s’ho mereixia, un piano tan antic. I durant la restauració van aparèixer dues coses: la primera, el seu número de sèrie, el 31.887. S’havia pintat i repintat, i això va aparèixer sota totes les capes.

Què explica, el número de sèrie d’un piano?
Et diu d’on ve el piano, qui el va fer i quan. Amb això vam saber que era de l’any 1915 i que venia de la ciutat de Braunschweig, a la Baixa Saxònia. Amb això ja era l’home més feliç del món. Però encara va sortir una altra cosa gràcies a en Jesús, el meu afinador (que ara és un personatge del llibre). Em va fer mirar a dins i hi havia una llista de la gent que l’havia tingut. Així que encara en plena pandèmia vaig agafar el cotxe i em vaig plantar a la fàbrica, que encara existeix. Herr Gritzka, el director general –que ara també és personatge– va treure el llibre de registre… i allà hi havia la venda del meu piano!

En un instrument com aquest, creu que hi queda algun rastre immaterial, de la gent que l’ha tocat al llarg del temps?
El gerent de la fàbrica em va dir que en això no em podia ajudar, que no ho havien posat ells i no sabia què hi feia, la llista. Només em podien dir a qui havien venut el piano l’any 1915 i on el van portar. Em dona una adreça de Magdeburg, també a Saxònia, i jo en lloc de tornar a Barcelona, me n’hi vaig i començo a estirar els fils fins que vaig aconseguir, gairebé, reconstruir cent anys de la història de l’instrument.

El primer destinatari era un jove prodigi del piano, destinat a ser un virtuós. Era en plena Primera Guerra Mundial.
Johannes Schulze, es deia. Un virtuós, com vostè deia. Amb sis anys es posa a tocar com qui no vol la cosa, d’una manera totalment natural. L’envien a estudiar al conservatori de Leipzig, està destinat a ser, segurament, un dels més grans pianistes de la seva època. I aleshores… arriba la guerra i no se’n pot escapar. És enviat al front Occidental i mentre és allà la seva mare compra el piano per a ell, perquè quan el seu fill torni de la guerra tingui un piano digne del seu talent. Ja veuran els lectors si això va ser o no possible. El que fa el piano és escollir les persones amb les quals vol estar. És com els llibres, no és el lector el que arriba al llibre sinó al revés. Amb un instrument és encara més clar: és ell el que fa la seva via, en aquest cas des de 1915 fins avui. El piano explica tota la història del segle XX, redimint o agermanant tots aquells amb qui es troba, que a vegades són en un bàndol de la guerra i a vegades, a l’altra.

No parlen el mateix idioma, però s’estableix una connexió quan reciten o quan canten. En tenim una escena durant la mateixa Primera Guerra Mundial.
La treva de Nadal de 1914. Us heu d’imaginar el front d’una guerra de trinxeres. A un costat els alemanys i a l’altre els anglesos que ajudaven França a contenir l’exèrcit del Kaiser. La nit de Nadal, a la terra de ningú –entremig de les trinxeres, que eren molt a prop unes de les altres– uns i altres van començar a cantar nadales. Uns en alemany i uns altres en anglès, és clar. Hi ha un moment en què canten Santa Nit, i s’adonen que amb idiomes diferents estan entonant la mateixa cançó. Llavors és quan sortiran de les trinxeres, no per matar-se sinó per cantar, fer un partit de futbol o jugar a cartes. En aquest moment passa una cosa transcendental, al llibre. És quan el piano, encara sense saber-ho, s’obre camí i comença a passar d’un bàndol a l’altre. Sortint d’Alemanya, en la novel·la, veurem com passa per França i acaba a Anglaterra.

Amb aquesta imatge de la treva del 1914, estirant l’argument, podríem concloure que la música (i la cultura en general) poden evitar les guerres? O és massa ingenu pensar-ho?
Si aquell dia hagués estat pels soldats, la guerra hauria acabat en aquell moment. Però a partir d’això, els comandaments –tant d’un costat com de l’altre– van prohibir amb pena de mort qualsevol confraternització amb l’enemic. Perquè aquell Nadal de 1914 tots s’havien adonat que els que eren a l’altre costat de la trinxera no eren els seus enemics sinó uns desgraciats com ells, carn de canó. Jo potser soc ingenu, com diu vostè, però m’encanta ser-ho. M’agrada pensar que la literatura, la música o l’art en general no són perquè sí, només per distreure’s… Que també ho és! Però tenen un sentit transcendent: hi ha una transcendència en el que llegeixes o el que escoltes. I això té a veure amb el poder de redempció, amb intentar que les coses siguin millors.

Com vostè ha dit, el piano viatja per aquesta Europa que passa una nova guerra, al seu entorn immediat hi ha més morts… però sobreviu. I només es posa en perill la vida de l’instrument en el moment en què cau en mans d’algú que no és sensible al que representa.
Totes les persones que van tenint el piano en tenen molta cura, com d’una cosa preuada. Hi ha una persona, l’Emily, infermera durant la Segona Guerra Mundial i que després farà servir el piano per ensenyar música, que s’equivoca en el traspàs. És com un error en la cadena, el piano acaba anant allà on no vol. Però aquest error garrafal és el que farà que m’arribi a mi i tinguem aquesta novel·la. Si no hagués estat per aquest error, no hagués arribat mai a Polònia, i després a Barcelona. No vull dir que gràcies a Déu o a qui sigui que es produís aquest error, perquè segurament el piano hauria trobat un altre camí i un altre Ramon Gener.

És bonica aquesta idea, que és l’instrument qui cerca el qui l’ha de tocar…
Sí. Els lectors potser es preguntaran si aquestes històries de la novel·la són veritat o mentida. Jo he descobert moltes coses d’aquest cent anys d’existència però no he pogut arribar a totes. Allà on no he arribat ho he omplert amb ficció, i per això hi ha moments que són molt màgics i d’altres que són més realistes. I potser els moments màgics són els més reals. Ja veuran el viatge final del piano des d’Anglaterra fins a un bosc de Polònia, en la frontera amb Bielorússia.

El mateix bosc sembla un lloc fantàstic…
És el bosc de Bialowieza, el darrer bosc autèntic, tal com eren els boscos europeus fa milers d’anys. Per entrar-hi has de demanar un permís especial, en grups molt petits, t’hi han d’acompanyar. I aquí es produeix un miracle…

El toca cada dia, el piano Grotrian-Steinweg? Perquè un instrument així deu comportar un cert ritual…
No el puc tocar cada dia, perquè hi ha vegades que no paro a casa en tot el dia. Però el que sí que faig és obrir-lo cada matí. Em llevo, i baixo a l’estudi on tinc el piano. Obro la tapa i és com dir-li bon dia: el piano ja està obert i tot pot començar, res no pot anar malament. Quan arribi al vespre a casa, el tancaré i li diré bona nit. Jo també puc anar a dormir perquè el piano està tancat.

Com a curiositat: la novel·la del Premi Ramon Llull apareix cada any en català i en castellà, però aquesta vegada és vostè qui ha fet les dues versions. No ha recorregut a un traductor.
Sí. Jo l’he escrit en català i al mateix temps l’he anat escrivint en castellà… que és una bestiesa que no recomano a ningú. Ho he fet perquè fa molts anys, signant per Sant Jordi, tenia la Carme Riera al costat i em va dir que ho feia. I va dir que quan ho feia el text anava creixent per totes dues bandes. Em vaig quedar amb aquesta idea al cap durant molts anys, i ara vaig pensar de posar-la en pràctica. M’he tornat boig… és una feinada de por i sobretot per a algú com jo que està reescrivint constantment. Però ella tenia raó.

A fons

L’ala de literatura infantil amb els primers usuaris de la Biblioteca Anton Carrera, dimecres a la tarda

Sant Julià ja té biblioteca

L’equipament va obrir portes dimarts, sense inauguració oficial però aprofitant la coincidència amb Sant Jordi

Txell Vilamala

Física i Química i Educació Física. És el que estaven estudiant Núria Tobajas i Aina Cots aquest dimarts a la tarda a la biblioteca municipal de Sant Julià. I té mèrit, perquè el nou equipament, a l’Arca de Noè, era un formiguer de veïns passant revista a l’edifici després d’unes obres de dos anys i mig. La imminència de les eleccions al Parlament impedia fer-ne inauguració, però això no va dissuadir la gent en una data que tampoc podia ser més perfecta, ja que l’obertura de portes coincidia amb Sant Jordi. Entre el batibull hi havia, a més a més de Tobajas i Cots, Guida Solà, que hi anava a buscar Em dic Goa, un llibre concret recomanat per una companya de classe; o Mariví Solé, contenta de tenir a Sant Julià una biblioteca i no haver de recórrer més a la de Vic.

A pocs metres d’un taulell saturat de primers préstecs, Carles Cuberes feia les delícies dels més petits en un espectacle combinant històries populars amb cançons. L’exemple de la vida que es vol donar a la sala polivalent Francesc Orenes, un espai amb accés independent tot i trobar-se al mateix edifici, i que a partir d’ara queda a disposició d’entitats tant per a actes públics com interns. “Pensem en la biblioteca com un epicentre de lectura i estudi”, explicava Josep Maria Costa, el regidor de Cultura de Sant Julià, “però en tot el seu conjunt serà sobretot social, de persones trobant-se i compartint”.

Per fer-ho palès, l’equipament ja ha obert amb normalitat al llarg de la setmana. S’hi pot anar els dimecres, dijous i dissabtes de 10 del matí a 1 del migdia i cada tarda de dilluns a divendres des de 2/4 de 4 fins a les 8. Pel que fa a fons bibliogràfic, la directora, Anna Collell, detallava dimarts que ja compten amb tot el d’entrada, si bé “de novetats n’arribaran cada mes”. Quins títols, autors, temàtiques… dependrà de la demanda de la gent: “Ens hem de conèixer”. Un procés que es materialitzarà amb propostes clàssiques, com clubs de lectura, però pel qual també s’ha previst un espai de participació ciutadana on es demanarà pels interessos dels veïns. “I si en podem connectar de compartits i que la gent es conegui, millor que millor”, hi afegia Collell.

La biblioteca, de dues plantes a sobre el centre d’atenció primària, es divideix en una ala de literatura infantil i una de premsa i novel·la, mentre que el pis de dalt –cuco per l’estructura sota teulada– s’ha reservat al fons local, els ex-libris de Francesc Orenes i temàtiques específiques, entre les quals cuina o viatges. L’equipament disposa també de pati i ordinadors que dimarts registraven les primeres cerques –més YouTube que no pas llibres– en un ambient acabat d’embolcallar per la calidesa dels mobles de fusta, finestrals carregats de llum i una senyalística que ha anat a càrrec de la vilatortina Clàudia Dunkel. L’àrea infantil n’és la màxima expressió. La decoren motius naturals senzills a fi “de donar color al racó, però sense oblidar que els nens i nenes ja tenen molta imaginació”. Els colors tampoc s’han triat a la babalà. “El groc per les bales de palla dels nostres camps, el verd dels boscos, el vermell de la terrissa…”, explicava la dissenyadora gràfica.

Per al logo de la biblioteca també ha primat la connexió amb Sant Julià. La forma exterior es correspon amb la façana de l’Arca de Noè i les línies interiors emulen les pàgines d’un llibre en plena voleiada. És del que es tracta a partir d’ara: mantenir la fal·lera de dimarts i nodrir el poble de literatura. Des del manga i els còmics que atrapen Aina Cots fins a la fantasia que prefereix Núria Tobajas o l’Em dic Goa que confiem que Guida Solà ja tingui a sota el braç.

Dedicada a Anton Carrera

Tal com avançava EL 9 NOU el febrer passat, la biblioteca de Sant Julià s’ha dedicat a l’artista i poeta local Anton Carrera, que va morir el desembre de l’any 2023. L’equipament té una superfície útil de 582 metres quadrats i està en plena carretera principal, motiu pel qual hi havia famílies que dimarts demanaven directament a l’alcaldessa mirar de fer-hi arribar un carril bici. Hi treballaran dues persones tot el dia i una tercera a mitja jornada.

A fons

Alumnes durant la seva activitat

La mort, l'art i l'escola

Art i Escola ha treballat sobre la mort amb 27 centres educatius

Jordi Vilarrodà

Es pot parlar de la mort a les aules? Es pot expressar això a través de l’art? “Si no podem fer-ho, és quan la convertirem en un tabú, i els que tenim els tabús som les persones adultes”, deia dilluns Bruna Dinarès, coordinadora del projecte educatiu d’ACVic. Al seu voltant, les casetes de la fira Lactium s’havien reconvertit en aparadors on 24 centres educatius d’Osona i el Ripollès presentaven el resultat del projecte Art i Escola, que aquest any tenia la mort com a tema de reflexió. Dilluns es tancava un procés que havia començat a principis de curs i que ha involucrat més de 2.500 alumnes, des d’Infantil fins a Batxillerat passant per l’educació especial de 27 escoles i instituts.

Cada un d’ells ha enfocat la mort des d’una perspectiva diferent. “Pot ser des de la mort d’un ecosistema, a la pèrdua dels objectes”, diu Imma Verdaguer, del Centre de Recursos Pedagògics d’Osona, còmplice de l’Art i Escola des del seu inici. I també, és clar, la pèrdua definitiva, la de la vida. “Hem fet que se’n parli, som finits perquè som humans i això ho comporta la vida… o sigui que en el fons estem parlant de vida”, explica Dinarès. L’art és el vehicle, des de l’escultura fins al vídeo, de la performance al collage. S’ha fet amb aquest tema, que crida l’atenció per poc habitual, però en cursos anteriors s’ha treballat sobre d’altres tan diversos com el buit, la llum, el joc, el temps o el refugi. “Sabem que costa trobar un espai per a l’art contemporani a l’educació, i a cada edició l’utilitzem per fomentar l’esperit crític, la creativitat.” Des que es comença a treballar el projecte, els centres que hi participen compten amb el suport de persones de l’ACVic que els acompanyen i els ajuden “a donar la mirada artística”. No entren mai a les aules, on és cada professor el que dirigeix el treball, però hi són. “És una combinació d’art i d’educació”, diu Elisabet Franquesa, regidora d’Educació i Joves de l’Ajuntament de Vic.

La trobada de dilluns al parc Balmes de Vic era la primera posada en comú. Excepte els més petits, els d’Infantil, els alumnes de cada escola explicaven els seus projectes als d’altres, seguint uns itineraris fixats. “Si ho expliquen, amb comunicació oral, és que ho han après”, explica Verdaguer. Ara es prepara l’exposició final, que tindrà lloc a l’ACVic des de mitjans de maig fins a mitjans de juliol.

Morts no desitjades

Disposats en cercle, a terra, sacs blancs. Surten els alumnes de sisè de l’escola Vic Centre vestits de blanc i negre i es reparteixen, dos a cada sac. Estan plens de terra, que l’aboquen de manera que formi un túmul. Com una tomba. Hi col·loquen cartrons retallats com una làpida, amb causes de mort: la violència, la droga, la migració, el càncer… Mentrestant, altres alumnes llegeixen les reflexions que han fet sobre aquests temes, dedicades a les víctimes. “Els vam plantejar el tema, i són ells que van decidir parlar de morts invisibilitzades, en van escollir 12 causes”, expliquen Laia Montiel i Marta Serrabassa, les dues professores que han guiat l’Art i Escola d’aquest curs a l’escola. La performance es complementa amb unes capses, les que han treballat els alumnes de cinquè, exposades en una de les paradetes. A cada una hi ha un objecte relacionat també amb una causa de mort, i un mirall. Així tots ens hi veiem reflectits i implicats. Quan van explicar a les aules que parlarien de la mort, les mestres reconeixen que “van quedar parats”. Però després “es va normalitzar el tema, parlant-ne clarament”, expliquen.

A fons

Eva Elhombre Recto i Núria Blancher Pach, autores del llibre, durant la presentació a l’espai Can Prat

Un llibre repassa 40 anys d'història del comerç de les Franqueses

El llibre tracta l'evolució del comerç de proximitat a les Franqueses des del període final de la Guerra Civil fins a la transició democràtica.

Oriol Serra

Quatre dècades d’història del comerç de les Franqueses, les que van de 1939 a 1979, explicades a partir de testimonis orals, documents i fotografies de l’època. És el fil conductor de Rere el taulell. El passat comercial de les Franqueses del Vallès, 1939-1979, el 21è llibre de la Col·lecció Les Franqueses, obra de les especialistes en gestió i ordenació del comerç urbà Eva Elhombre Recto i Núria Blancher Pach.

El volum es va presentar divendres passat a l’espai Can Prat dins dels actes previs de la Diada de Sant Jordi. El llibre s’estructura en 31 capítols explicats en forma d’històries, agrupats a partir dels cinc pobles que formen el municipi de les Franqueses.

D’aquesta manera, traça de forma cronològica l’evolució del comerç de proximitat a la població des d’un període tan convuls com van ser les acaballes de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura franquista, fins al moment en què es va començar a definir un nou model de comerç tot just iniciada la transició.

S’hi pot llegir la història de botigues que ja no existeixen, també d’altres que han sobreviscut el pas del temps. A més, s’explica el recorregut d’aquelles nissagues familiars que han regentat aquests locals. En conjunt, el llibre dibuixa un mapa d’aquells comerços que han definit l’evolució i el creixement de les Franqueses.

Fitxes de tots els comerços

Cada comerç documentat a l’obra té una fitxa pròpia amb informació escrita i material gràfic. Sempre que ha estat possible, les autores l’han completat amb testimonis orals que parlen dels establiments i de les persones que hi havia a banda i banda dels seus taulells, però també posen de manifest el paper social del comerç.

“Volíem destacar el valor del comerç més enllà de la venda”, va dir Blancher durant la presentació. “El comerç de proximitat no és aquell on pots arribar sense necessitat d’agafar el cotxe, sinó aquell on, quan entres, et coneixen pel nom”, va afegir Elhombre.

Entre els comerços documentats al llibre, hi ha el Forn de Pa Rovira, la Farmàcia Pilar Jiménez, Can Baldiri, Can Serra, Ca la Càndida, Ca la Rosalia, la Llibreria González, Cal Forner, L’Hostal, Ca l’Espernat o el concessionari automobilístic Eutrasa.

A l’acte de presentació també hi van assistir l’alcalde, Juan Antonio Corchado, el regidor de Cultura, Àlex Vega, la regidora de Comerç, Mar Gallego, i la presidenta de l’associació de comerciants LF Comerç, Estel Armengol.

Anem-hi

Segona edició de la Bosquerolada

Espinelves acull la segona edició de La Bosquerolada

EL 9 NOU

Després de la bona acollida de l’any passat, aquest dissabte tindrà lloc a Espinelves la segona edició de La Bosquerolada, una jornada dedicada a la mostra i reivindicació de feines bosqueroles i alguns concursos inspirats en els aizkolaris bascos.

A partir de les 10 començaran les diferents proves llenyataires, com el muntatge de la cadena del xerrac, reduccions de diàmetre d’un tronc o desbrancar un avet, entre d’altres. No hi faltarà una exhibició d’escultura amb el xerrac a càrrec d’artistes de la comarca.

També destaca una mostra de tallar amb una serra de dues mans o talls amb destral. I com a novetat d’enguany, hi haurà un concurs de Mikado gegant, amb perxes de castanyer que caldrà moure amb la ploma de camions forestals. Els més agosarats podran practicar el llançament de destrals en una diana o un tibost per estellar-hi llenya per a tothom. I per als més petits, hi haurà jocs amb fusta a càrrec de La Llavor i l’Escola del Bosc d’Espinelves. Hi haurà servei de barra tant per esmorzar com per dinar. Un concert dels Six in Town tancarà la jornada, pels volts de les 6 de la tarda.

Anem-hi

Fira de la Llavor de Roda

Torna la Fira de la Llavor de Roda

La 12a edició es trasllada a la carpa municipal per previsió de pluja

Miquel Erra

“De la terra a la taula”. És el lema d’una nova edició, la 12a, de la Fira de la Llavor de Roda, una de les propostes singulars del calendari firal de la comarca, que enguany posa l’accent en el respecte als productes ecològics, de proximitat i de temporada. Per previsió de pluja, l’Ajuntament i la comissió organitzadora han decidit traslladar totes les activitats de diumenge a la carpa municipal.

L’objectiu principal de la fira continua sent la promoció de les llavors tradicionals i les pràctiques agrícoles sostenibles. Una de les novetats d’enguany ha estat l’ampliació de la col·laboració amb la Biblioteca Bac de Roda, amb dues xerrades; una es va fer aquest dimecres (sobre consum comunitari) i l’altra tindrà lloc el 2 de maig (sobre l’horta agroecològica). El canvi d’ubicació no afectarà el gran gruix del programa de diumenge, amb dues excepcions: se suspenen la passejada d’herbes remeieres amb Lídia Grau i la visita al Bosc Comestible de Jaume Fernández. A més de tallers i activitats per a la canalla destaquen un showcooking amb Amanda Bataller sobre “La cuina de les plantes oblidades”, o una xerrada sobre cuina i territori amb Jordi Masjuan i Ignasi Camps.

La fira s’ha avançat uns dies per evitar els problemes causats per la sequera i poder començar a fer les hortes. Com a prèvia, dissabte a la tarda a l’Esquerda hi haurà una xerrada sobre “Pagesia i accés a la terra”, amb Artur Bòria i Clara Mongé.

Anem-hi

El concert de Miona i Helena en la inauguració del FACC, aquest dijous a la plaça de la Roca de Calldetenes

El Teatre Centre estrena ‘De mares i filles’ a Manlleu

EL 9 NOU

De mares i filles, un text de Paco Mir, arriba aquest cap de setmana a l’Espai Rusiñol de Manlleu de la mà del Teatre Centre, en una nova producció pròpia que es podrà veure en cinc sessions. Josep Colomer dirigeix aquest muntatge, que interpreten precisament una mare i una filla: Dolors Collell i Neus Colomer.

De mares i filles, estrenada l’any 2018 al Teatre Eòlia de Barcelona –i que després va fer una exitosa temporada al Poliorama–, parteix del retrobament d’una mare i una filla en un hospital, després de cinc anys de no veure’s. El mateix Paco Mir, un dels membres d’El Tricicle, la va dirigir amb Mont Plans i Annabel Totusaus en els dos papers. Les dues protagonistes, que han mantingut la distància per diferències entre elles, aniran descobrint en el curs de l’obra i en una conversa vibrant i amb altibaixos emocionals constants que, malgrat tot, s’estimen.

L’Associació Teatre Centre ha potenciat les produccions pròpies (Arsènic per compassió, Casa de nines o La ratera, entre les últimes). “Volem donar espai al planter d’actors i actrius de la comarca i amb ganes de fer teatre a Manlleu”, explica la presidenta de l’entitat, Irene Gutiérrez. L’obra es representarà divendres i dissabte a les 9 del vespre, i diumenge a les 6 de la tarda. Després tornarà a l’escenari els dies 11 i 12 de maig.

Anem-hi

El concert de Miona i Helena en la inauguració del FACC, aquest dijous a la plaça de la Roca de Calldetenes

Calldetenes obre el tercer Festival d’Arts al Carrer

Jordi Vilarrodà

L’espectacle inaugural amb la performance que duia per títol Cuidem l’art i un concert de Miona i Helena obrien dijous la tercera edició del Festival d’Arts al Carrer de Calldetenes (FACC). Durant tres dies omplirà la població d’arts escèniques, música, circ i altres propostes, mentre es va desenvolupant allò que singularitza l’esdeveniment, l’art urbà expressat en murals a diversos llocs del centre de Calldetenes.

Durant aquesta setmana, alguns dels muralistes ja han començat a treballar en les seves creacions, com Lídia Cao al passatge Canigó, Calde al carrer Sant Jordi o Lily Brick al passeig de les Adoberies. Fins a 13 murals aniran prenent forma aquests dies, amb noms ja coneguts i un muralista sorpresa al carrer Jaume Balmes. També hi ha un mural a càrrec d’usuaris de Sant Tomàs, a la plaça de la Independència. En arts escèniques, destaquen aquest divendres els concerts del multiinstrumentista Sergi Estella i del grup osonenc Greska.

Dissabte a la tarda, el teatre d’objectes de Xell Galbany, la improvisació de la Cia. Sincronia o el clown Dudu Arnalot. I a la nit, Faneka, en el que possiblement es pot considerar el cap de cartell musical del FACC. El grup del qual forma part la vigatana Bruna González prepara enguany nou disc, Naranjas a la mar. El festival es tanca diumenge amb una arrossada popular.

Anem-hi

Les habituals parades de planter, aquest any reubicades a la carpa municipal

Torna la Fira de la Llavor a Roda de Ter

Enguany s'ha reubicat a la carpa municipal per la previsió de pluja

Miquel Erra

“De la terra a la taula”. És el lema d’una nova edició, la 12a, de la Fira de la Llavor de Roda, una de les propostes singulars del calendari firal de la comarca, que enguany posa l’accent en el respecte als productes ecològics, de proximitat i de temporada. Per previsió de pluja, l’Ajuntament i la comissió organitzadora han decidit traslladar totes les activitats de diumenge a la carpa municipal.

L’objectiu principal de la fira continua sent la promoció de les llavors tradicionals i les pràctiques agrícoles sostenibles. Una de les novetats d’enguany ha estat l’ampliació de la col·laboració amb la Biblioteca Bac de Roda, amb dues xerrades; una es va fer aquest dimecres (sobre consum comunitari) i l’altra tindrà lloc el 2 de maig (sobre l’horta agroecològica). El canvi d’ubicació no afectarà el gran gruix del programa de diumenge, amb dues excepcions: se suspenen la passejada d’herbes remeieres amb Lídia Grau i la visita al Bosc Comestible de Jaume Fernández. A més de tallers i activitats per a la canalla destaquen un showcooking amb Amanda Bataller sobre “La cuina de les plantes oblidades”, o una xerrada sobre cuina i territori amb Jordi Masjuan i Ignasi Camps.

La fira s’ha avançat uns dies per evitar els problemes causats per la sequera i poder començar a fer les hortes. Com a prèvia, dissabte a la tarda a l’Esquerda hi haurà una xerrada sobre “Pagesia i accés a la terra”, amb Artur Bòria i Clara Mongé.

Sons

El clàssic | Jaume Arnella

Jordi Sunyer

‘Potser ja és ara l’hora’ Edigsa, 1976

Jaume Arnella és un dels grans monstres de la música i la cultura catalana del darrer segle. El seu tarannà independent, proper, modest i despreocupat, però, fa que el gran públic no sigui del tot conscient de la seva gran repercussió i vàlua ni tampoc de la seva obra. Sí, ell és el culpable de la creació del Grup de Folk, també va tenir part de culpa en el naixement d’Esquirols i va ser un dels impulsors del festival Tradicionàrius, entre molts i molts altres projectes. De discos n’ha editat una quarantena, però el primer llarga durada, de títol més que premonitori, va ser Potser ja és ara l’hora. No feia referència a l’hora de treure un àlbum sinó a un estat vital –i nacional– que avui continua sent del tot vigent: “Potser ja és l’hora i estem plens de cadenes (…) Potser el crit ja es pot sentir, potser ja el senten els que escolten, però nosaltres ens hem anat tornant sords a poc a poc”. Aquella lletra, per cert, la firma Josefina Llugany, autora d’alguns altres textos de peces d’Arnella, i la música és del romancer més conegut dels Països Catalans (Arnella, és clar). En aquell disc hi havia 11 peces i totes són –massa– vigents i imprescindibles. Per cert, fa poc Arnella va fer 80 anys i continua al peu del canó fent concerts i discos d’aniversari com 40 i 40 besa el cul de la geganta. Geni i figura. És el nostre heroi.

Sons

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

OQUES GRASSES
‘Fruit del deliri’
Els osonencs ho han tornat a fer. El llistó després de publicar A tope amb la vida era altíssim i les expectatives després de més d’un any d’aturada eren altes, però quan s’engoleix el Fruit del deliri no hi ha dubtes: diana de nou. Les Oques continuen trencant esquemes, fent el que els dona la gana i sonen més avantguardistes que ningú sense necessitat de posar cent pistes a cada tema. Al single “Com està el pati”, per exemple, només hi ha un globus, una bateria, una línia de baix distorsionada, una guitarreta i veus. Menys és més. Que comenci la party!

LO RAMONET
‘GIR’
Lo Ramonet és en realitat Ramon Fernández, un apassionat de la música i la guitarra que ha participat en projectes com Kalash, El Senyor Sequâh o Fem Sonar les Musiquetes. Com a Ramonet fa de cantautor i i va debutar el 2018 publicant RES, la primera part d’una trilogia que ara segueix amb GIR i que “en un futur no gaire llunyà” es tancarà amb SER. La massa mare de les cançons són la veu i la guitarra, però també s’hi deixen sentir elements electrònics i col·laboracions com la dels acordions diatònics de Carles Belda o Núria Lozano.

FALCON & FIRKIN
‘Saint Germain Avenue’
El bagenc Jordi López, ànima de Falcon & Firkin, és incombustible i ara publica Saint Germain Avenue, l’onzè disc ja d’una de les formacions de pop-rock més longeves del país. El títol vol homenatjar el barri Saint Germain de Pres de París, del qual López es va enamorar el 2010 quan hi va anar per seguir la Final Four de bàsquet amb el Barça (va guanyar la segona Eurolliga). A part de cançons franceses, el disc també inclou els singles “La Marea Vermella”, dedicada al Bàsquet Manresa, i “T’estimo Manresa”, himne del Centre d’Esports Manresa de Futbol.

Soc així

El test | Santi Serratosa (Gossos)

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La bateria.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Disturbio.

Primer concert en directe? Va ser el 30 de març de 1990 a l’Esquirol amb Disturbio.

Primer disc que et vas comprar? Metal Heart, d’Accept.

Quants discos tens aproximadament? Molts, però ni idea.

Salva’n tres. OK Computer, de Radiohead; In Rainbows, de Radiohead, i el Black Album, de Metallica.

Grups o músics de capçalera. Radiohead i Mike Patton [cantant del grup Faith No More].

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record del concert de Rage Against the Machine al Palau d’Esports del carrer Lleida de Barcelona l’any 1999.

Lletres

Un clàssic que cal descobrir

Pere Martí i Bertran

La llegenda de Sant Jordi
Autor: Josep-Francesc Delgado
Il·lustrador: Roger Olmos
Editorial: Edicions del Roure de Can Roca
Lloc i any d’edició: La Garriga, 2024
Nombre de pàg.: 36 (sense numerar)

Edicions del Roure de Can Roca recupera un àlbum que l’any 2008 havia publicat l’editorial Baula, obra de l’il·lustrador Roger Olmos (Barcelona, 1975) i de l’escriptor Josep-Francesc Delgado (Barcelona, 1960), i que, com massa sovint passa, ja no es trobava perquè estava descatalogat. Com que s’acosta Sant Jordi m’ha semblat que valia la pena de recomanar-lo, ja que es tracta d’una obra d’allò més treballada i interessant, tant literàriament com artísticament.

L’àlbum, de gran format (30 x 23 cm), consta de 16 il·lustracions a doble pàgina i a tot color (a més de les que les complementen: la coberta, la contracoberta, les guardes i la portada), molt treballades, plenes de detalls i creadores d’una atmosfera entre màgica i angoixant, que gosaria qualificar de barroques. Olmos hi va alternant els plànols generals (sovint com mig desdibuixats per les boires, la nit…) amb els primers plànols dels personatges principals, i alguns de secundaris i tot, els rostres dels quals reflecteixen amb claredat les emocions, els sentiments, les pors… No hi ha dubte que ha copsat i reflectit l’ànima del text de Josep-Francesc Delgado, que fa una recreació d’allò més poètica de la llegenda de Sant Jordi.

Delgado la situa en un Montblanc medieval i, naturalment, llegendari, amb els protagonistes tradicionals: el rei, la princesa (que es diu Roser), sant Jordi i, naturalment, el drac. La seva versió, com assenyala la contracoberta, “posa en relleu la generositat i la valentia de la princesa a l’hora d’enfrontar-se a les adversitats”, cosa que també podríem dir d’altres versions, és clar. La de Delgado, però, destaca per la poeticitat, pel treball de la llengua, com és habitual en la seva obra, tant poètica com narrativa, i pel tractament que fa de la rosa i el seu simbolisme. Jo diria que és un dels aspectes més originals respecte de les altres versions de la llegenda. Com he dit, la princesa es diu Roser, el pare fa plantar rosers de roses vermelles per tot el regne, com a homenatge a la filla, i l’estat dels rosers esdevé una mostra de la situació del regne i dels personatges principals. A més, són uns rosers i unes roses molt lligades a la màgia que acompanya el sant Jordi salvador, que no es pot quedar al reialme de Montblanc perquè “a d’altres reialmes, hi havia gent [que] l’estava esperant perquè alliberés més persones dels seus mals”. Una bona feina, a parer meu, molt ben il·lustrada per Roger Olmos i que valia la pena recuperar.

Lletres

Novetats editorials

Jordi Vilarrodà

‘Una ombra blanca’
Carme Riera
Grup 62
En la recta final de Sant Jordi, la darrera novel·la de Carme Riera. Tot comença quan la soprano Barbara Simpson viu una experiència propera a la mort, i sent que alguna cosa del seu passat de la qual ni ella mateixa és conscient l’ha retinguda en aquesta banda. La recerca la portarà del sud dels Estats Units a Mallorca en un viatge vital en què la mateixa Riera esdevé personatge.

‘Perspectives’
Laurent Binet
Ed. de 1984
Viatgem a la Florència del segle XVI, amb un dels seus més grans artistes, el pintor Jacopo da Pontormo. No va morir així, però l’autor ficciona que va ser assassinat i que al seu taller s’hi troba el retrat nu de Maria de Mèdici, la filla del duc de Florència. Qui l’hi va encarregar, i què té a veure amb la mort? Vasari, mà dreta del duc, ho vol esbrinar, en el marc de grans lluites de poder.

‘Soldats abandonats’
Gavino Balata
Pagès Ed.
El Premi Ferran Canyameres de Novel·la de 2023 va ser per a aquest relat, la primera novel·la en alguerès normatiu guardonada i publicada a Catalunya. L’autor ens situa a la part històrica de l’Alguer, on l’any 2001 descobreixen dos soldats que han estat tancats al soterrani d’un convent des de 1943. Creuen que Hitler i Mussolini van guanyar la guerra. Però qui els va tancar, i per què?

‘El segrest de la política’
Lluís Calvo
Nous Quaderns Anagrama
Ara que s’acosten eleccions, arriba un llibre que ve a qüestionar el sistema polític tal com el tenim muntat. Poeta, narrador i crític literari, Lluís Calvo entra en aquest terreny sense por de baixar a l’arena. I ho fa a favor d’una democràcia directa que doni un paper més actiu a la ciutadania que a aquells que creu que s’han apropiat de la cosa pública i de la veu de tots.

‘Endavant, Girona!’
Xevi Masachs
Rosa dels Vents
No sabem encara com acabarà l’aventura del Girona en aquesta lliga de futbol, però ja a hores d’ara es pot ben dir que ha fet història. El periodista Xevi Masachs, que coneix bé la història i el moment actual del club, explica les claus que li han permès d’arribar tan lluny. Han fet la pell dura picant la porta del cel durant anys sense entrar-hi… fins que Michel els va donar la clau.

Pantalles

Quines pel·lícules podem veure?

EL 9 NOU

Pantalles

‘Sangre en los labios’ de Rose Glass

Joan Millaret i Valls

Carn esquinçada

Sangre en los labios de Rose Glass és una nova proposta dels estudis A24, la productora de moda que torna a confiar en la realitzadora anglesa Rose Glass després de la seva turbulenta pel·lícula Saint Maud (2019). Aquesta pel·lícula britànic-americana és una història coescrita per la mateixa directora i Weronika Tofilska, que ens presenta Lou (Kristen Stewart), una jove que regenta un gimnàs, filla d’un pare estrafolari i amb aires de mafiós (Ed Harris) que porta un camp de tir, mentre una amiga lesbiana, Daisy (Anna Baryshnikov), vol sortir amb Lou de forma insistent.
Lou no suporta la violència del seu cunyat J.J. (Dave Franco), un maltractador que agredeix de forma habitual la seva germana, Beth (Jena Malone), mentre se sent atreta i s’enamora apassionadament d’una passavolant, Jacky (Katy M. O’Brian). Jacky acudeix al seu gimnàs a entrenar perquè vol participar en un campionat de culturisme femení a Las Vegas després de trobar feina a l’empresa de bojos per les armes del pare de Lou. Però la relació romàntica de Lou i Jacky es veurà trasbalsada pel caràcter violent de Jacky després de provar el dopatge a iniciativa de Lou, ja que en un brot de fúria desfermada es prendrà la justícia pel seu compte contra J.J.
El temperament excessiu del relat connecta també amb un esvoranc en el desert que és una gran ferida oberta en el paisatge que amaga secrets inconfessables. El resultat és un esplèndid thriller queer tan tòrrid i calent com brut, untuós, enganxifós. El tractament d’aquesta història de venjança de violència salvatge pren un to visceral i estripat, amb ressons del cinema elèctric de Nicolas Winding Refn, pare de títols tan emblemàtics com Drive (2011). Sangre en los labios és una extrema i addictiva història de sang, suor i asteroides de carn musculada i esquinçada.

El retrovisor

L'actor Jürgen Müller, de la Fura dels Baus, a l'actuació a Granollers el 1994

Ni una trista cadira

Ara fa 30 anys, la Fura dels Baus va representar 'M.T.M.' al Palau d'Esports de Granollers

J.M.

“La vida entesa com una representació teatral en la qual entrem en néixer i sortim en morir”, explicava la Fura dels Baus que és en què consistia M.T.M., l’obra que van representar el 1994 al Palau d’Esports de Granollers. Ara fa 30 anys, les propostes teatrals de la Fura trencaven esquemes i el públic acudia als seus espectacles amb una barreja de fascinació i certa por. A la seva crònica d’EL 9 NOU, el crític teatral Francesc F. Angelats admetia que la companyia havia aconseguit sorprendre el públic a Granollers perquè no feien “teatre convencional” i perquè tothom estava “perdut en un espai escènic total” en el qual actors i espectadors formaven part de l’obra. “No hi havia ni butaques ni tristes cadires de tisora per poder seure!”, semblava que es lamentava Angelats.

La companyia, amb forts lligams de tota mena amb el Moianès, detallava que havia construït M.T.M. com a al·legoria sobre la manipulació de la informació dels poders polítics, econòmics i socials a través dels mitjans de comunicació (encara faltaven dècades per a internet i les posteriors xarxes socials digitals). El mateix nom de l’obra (M.T.M.) es podia manipular en mil i una lectures: Mé Te Me, Mundo Teatral Muerto, Mañana Temprano Madrugaré, Mi Tó Mano, Mary Tells Me, Marionetas Totalmente Manipuladas, Menja Tinya Malparit, Más Trabajo Ministros, Mata Tranquilo Marine, Millonaires Troubled Monarchs, Mantened Televisores Mudos, Miserable Teatro Mundial, Mein Traumm Mann, Mejor Todos Muertos…

El públic a la capital vallesana de M.T.M., esperonats per l’impetuositat dels actors de la Fura, es va adonar a la pista del Palau d’Esports d’algunes constans “(força, destrucció, caos)”, en aquella mena d’història de la humanitat que representava: “Tot plegat massa superficial si es garbella en la seva actuació a nivell cerebral”, sentenciava el crític teatral d’EL 9 NOU. “Els de la Fura ens fan sentir una constant sensació de perill, d’agressió externa que lliga perfectament amb el missatge que ens volen servir”, continuava Angelats.

Els espectadors que van descobrir la Fura dels Baus al 1994 van sortir del Palau d’Esports després de gaudir -encara que això sigui dir quan es tracta de la companyia del Moianès- un espectacle absorvent, un espectacle voraginós que xuclava com un remolí i sense ni un moment de respir per descansar a la cadira.

Cuidem-nos

Què és l'Encefalopatia de Hashimoto?

Eva Remolina / AMIC

L’Encefalopatia de Hashimoto és una complicació neurològica associada a la tiroïditis de Hashimoto. En aquesta condició, el sistema immunitari ataca la mateixa glàndula tiroidal, provocant una disminució en la producció d’hormones tiroidals. Aquesta baixada d’hormones pot causar diversos símptomes, com ara fatiga, augment de pes, pèrdua de cabell, entre d’altres.

El que diferencia l’Encefalopatia de Hashimoto d’altres formes de disfunció tiroidal és que també afecta el cervell. Aquesta condició es caracteritza per símptomes neurològics com ara pèrdua de memòria, confusió, dificultats de concentració, depressió i ansietat. En alguns casos, els símptomes poden ser tan greus com arribar a afectar la capacitat cognitiva i el comportament del pacient.

El diagnòstic de l’Encefalopatia de Hashimoto pot ser complex, ja que sovint es confon amb altres trastorns neurològics o psiquiàtrics. Els exàmens de sang per avaluar els nivells d’hormones tiroidals són essencials, però també es poden fer proves més específiques com ara la ressonància magnètica cerebral per descartar altres causes dels símptomes.

El tractament de l’Encefalopatia de Hashimoto es basa principalment a normalitzar els nivells d’hormones tiroidals amb medicaments com la levotiroxina. En alguns casos, també es poden utilitzar tractaments immunosupressors per reduir l’activitat del sistema immunitari i minimitzar els danys al cervell. A més, el suport psicològic i la teràpia cognitivoconductual poden ser molt útils per ajudar els pacients a gestionar els símptomes emocionals i cognitius.

És essencial augmentar la consciència sobre l’Encefalopatia de Hashimoto entre els professionals de la salut i la població en general. Molts pacients amb aquesta condició pateixen durant anys sense un diagnòstic adequat, cosa que pot afectar greument la seva qualitat de vida.

A més, és important educar els pacients amb tiroïditis de Hashimoto sobre els símptomes d’aquesta complicació perquè puguin reconèixer els signes i buscar ajuda mèdica adequada. Una detecció i un tractament precoços poden fer una gran diferència en el pronòstic i la progressió de la malaltia.

Teca

Millora una truita a la francesa amb farcits deliciosos

AMIC / Tot Sant Cugat

La truita francesa és una opció clàssica per a sopars ràpids quan estem curts de temps i ingredients. És una solució comuna quan arribem tard a casa i necessitem improvisar alguna cosa per menjar. Tot i la seva simplicitat, és nutritiva i versàtil, permetent crear noves variants amb una mica d’imaginació i temps addicional.

El més important per cuinar una bona truita francesa és tenir ous frescos, una paella en bon estat per evitar que s’enganxi, una temperatura mitjana constant per a una cocció uniforme, sal afegida quan els ous estiguin una mica quallats, i una mica de destresa per donar-li forma. En general, es fan servir dos ous per persona.

Els passos bàsics per preparar una truita són batre els ous sense sal fins que estiguin uniformes, escalfar una paella amb poc oli o mantega, abocar els ous batuts i moure’ls suaument per distribuir-los uniformement a la paella, afegir sal, doblegar la truita sobre si mateixa i quallar fins que estigui daurada al gust.

Si es vol afegir més substància a la truita, es poden incorporar farcits o guarnicions quan els ous estiguin una mica quallats.

A continuació, cinc idees de farcits per a truites franceses: Pernil i formatge; Bonítol sol o acompanyat amb pebrots rostits o tomàquet fresc; Bolets i carbassó; Gambes i espàrrecs verds; Bacallà i pebrot verd.

Per postres

Retrat del filòsof Immanuel Kant

Tres segles d'Immanuel Kant

Per què l’home no creu en la llibertat i la vàlua transformadora de l’educació?

Josep Ballbé i Urrit

En un món tan ambigu i atrotinat, ens cal aspirar a una mena d’il·lustració renovada. M’explico tot seguit… Aquest 22 d’abril es van complir 300 anys del naixement d’aquest gran pensador prussià. El filòsof austríac Karl Popper defensava que havia estat un mestre dels drets humans i de l’emancipació a través del coneixement. Els seus principis van sacsejar els ciments del món del segle XVIII. Si més no perquè els va enriquir i aprofundir.

Fill de família humil, deia meravelles de la seva mare. Mantenia que el seu mestratge li havia reportat un efecte altament positiu. Era un home rutinari, que defugia les grans emocions. Mai no viatjà lluny de Könisberg, la vila que l’havia vist néixer. Se n’anava a dormir puntualment a les 10 del vespre i es llevava al cap de set hores. Ben d’hora per preparar classes i escriure. Entenc que aquest bon costum diu en favor de la seva fondària com a pensador i professor.

La societat actual no és pas una bassa d’oli, evidentment. No seria la mateixa, però, sense algunes de les seves grans obres: La crítica de la raó pràctica, La crítica de la raó pura, La crítica del judici, entre d’altres. Encara aniríem pitjor. Sense anar gaire lluny i sense voler, penso malauradament en dos dels grans conflictes bèl·lics actuals (Gaza i Ucraïna). Quin horror! Com és possible que ni la comunitat internacional ni un organisme com la ONU hagin estat incapaços de posar fi a aquest salvatgisme ferotge, ja des del primer moment? On rau el concepte de la dignitat de l’ésser humà, la igualtat entre pobles i la pau?

Per què l’home no creu en la llibertat i la vàlua transformadora de l’educació? Aquest tercer centenari hauria d’esdevenir una ocasió propícia per a passar pel confessionari d’una revisió d’eixos cabdals en la nostra vida. Cal projectar un nou trampolí que revifi els principis democràtics d’una il·lustració efectiva. Ens convé, tant sí com no, esmenar aquest descarrilament, dessota un prisma molt més espiritual i existencial, si se’m permet expressar-me així. “No hi ha un camí per a la pau. La pau és el camí.” Aquesta frase lapidària correspon a Mahatma Gandhi. Ens posem les piles?

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers