La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N.65

15/04/2024 - 19/04/2024

Diàlegs

Maria Nicolau, autora del llibre 'Cremo!'

"La cuina és la meva forma d'interpretar el món"

Entrevista a Maria Nicolau, autora del llibre 'Cremo!'

Miquel Erra

Dos anys després de publicar Cuina! O barbàrie (Ara Llibres), un autèntic fenomen gastronòmic i tot un èxit de vendes, ara arriba Cremo! (Columna), el segon llibre de la cuinera Maria Nicolau, veïna de Vilanova de Sau. Un volum molt més personal, gairebé autobiogràfic, en què Nicolau (la Garriga, 1982), actualment abocada al món de la comunicació, explica per què un bon dia decideix deixar-ho tot per entrar dins una cuina i de les mil i una peripècies que ha viscut durant 25 anys d’ofici.

“Pobreta, ja li passarà”, van dir a casa seva quan els va anunciar que deixava d’estudiar Sociologia i es posava a fer de cuinera…
I no em va passar! [riu]. Estava estudiant Sociologia i la matèria m’apassionava, però això d’estar quieta i asseguda vuit hores al dia no feia per mi. Ni els quatre anys de la carrera… ni m’imaginava una vida laboral així. De cop em vaig sentir tancada. Aquell estiu vaig embogir i vaig enviar currículums a tot allò que em semblaven feines manuals que tenia a l’abast, des de tallers de fusteria fins a mecànics de cotxes o jardiners… Un d’aquells currículums va anar a parar a la cuina del restaurant d’un hotel i mira, tot d’una vaig descobrir un món on, per fisiologia, per metabolisme, per caràcter, m’hi trobava com un peix a l’aigua.

Què hi buscava exactament al món de la cuina?
D’entrada, la sensació de poder generar una cosa tangible, que es pogués veure, que es pogués tocar. És aquella cosa renaixentista de l’artesania, de ser capaç d’insuflar ànima en l’objecte que es crea. Poder sentir que formava part del que acabava de crear. Em semblava una idea atractiva i estimulant.

En el llibre descriu la seva singladura per diferents restaurants de dins i fora de l’Estat, vivint experiències i aprenentatges, però també algunes decepcions. Mai es va plantejar deixar-ho?
No. Al llibre hi ha una concatenació d’experiències entre ridícules i tragicocòmiques, amb el punt d’humor que et dona la distància, però que mentre hi ets és un menjar merda. Mai em vaig plantejar deixar-ho perquè d’alguna manera –i ara estic fent de psicòloga de mi mateixa, cosa que invalida completament el diagnòstic que faré– ja sentia que en formava part. Si no aconseguia una feina no era perquè no tingués ganes de treballar sinó perquè semblava que no existies. Això d’alguna manera em va mantenir encesa, i suposo que amb el temps hi ha una qüestió de ràbia de classe i de rebel·lió contra aquesta sensació d’injustícia, de què està passant, que algú amb ganes de treballar no trobi forma de canalitzar aquesta gana per una cosa que sentia que valia la pena.

En els últims anys hem viscut l’esclat dels grans xefs mediàtics. N’hem fet un gra massa?
El resultat de la seva feina potser sí que mereix tots aquests aplaudiments que han rebut. El que passa és que aquesta part del prisma ja l’hem vist i els prismes tenen moltes cares. I no hi ha cap esdeveniment rellevant en aquesta revolució gastronòmica dels últims 30 anys que pugui definir-se en termes de blanc o negre, sempre hi ha grisos, matisos, textures diferents. Crec que ara és el moment de compartir experiències i explorar les altres cares d’aquest prisma per poder-nos fer una imatge més clara de com ha anat tot plegat i preguntar-nos si en podem aprendre alguna lliçó, si ens va bé aquest model, si és reproduïble o si el volem qüestionar.

Acostuma a dir que la cuina important és la que es fa a casa, però en realitat sembla que pocs tenen temps de cuinar a casa…
És per això que jo em rebel·lo contra la forma d’explicar la cuina dels últims 30 anys. Hem col·locat el micròfon d’interlocutors als gran xefs mediàtics, quan precisament pel fet de ser grans xefs, amb les seves jornades maratonianes, passen molt poca estona a casa. Hem seguit aquests preceptes que venien heretats per aquesta manera d’explicar la gastronomia, que s’acosten molt més a com es treballa amb fórmules als restaurants, però resulta que a casa no funcionen, no arrelen. És una llavor que hem anat tirant i ha caigut en un camp erm.

En les receptes que inclou al llibre hi ha una mena de retorn a la cuina popular?
En les 25 receptes que hi surten intento aportar diferents maneres d’explicar-les, jugant amb la mal·leabilitat del llenguatge literari, per exemple, per explorar aquesta cuina que ve de molt enrere. Reprendre aquest fil de la tradició perquè continuï viva, i que no sigui el que ens han marcat i descrit aquests últims anys.

En el llibre recorda que quan era petita a casa menjaven llomillo, petxugues de pollastre o amanides de pasta… i d’anar al restaurant, molt de tant en tant…
I crec que no soc una excepció, crec que represento la norma. Molts quan ho llegeixin diran és veritat; però si nosaltres als anys 90 vam flipar amb l’arribada de la cadena dels Viena o anàvem a fer un frànkfurt el dissabte al vespre, i això era un esdeveniment familiar. Vam flipar amb l’arribada dels restaurants xinesos i els arrossos tres delícies… i de cop, en paral·lel, a un altre estrat social, s’esdevenia la revolució bulliniana. Però la que a nosaltres ens passava per l’estómac era una altra cuina, i crec que no hem fet aquesta versió, no l’hem explicada ni observada. Per decidir quin futur volem per a la gastronomia del nostre país hem de veure on estem, com hi hem arribat i llavors, si cal, posar en qüestió el que vulguem canviar.

Un bon dia vostè aterra a Vilanova de Sau, un poble de 300 habitants. Què ha significat l’etapa de sis anys al restaurant El Ferrer de Tall?
D’entrada, descobrir que la qualitat de vida que tinc ara no la podria pagar amb diners a Barcelona. He descobert que és possible tenir un restaurant d’èxit, sentir-se una cuinera que fa artesania, fer una cosa que t’omple, i alhora portar una vida digna, en la mesura que et permet passejar a les tardes, ser partícip de la vida dels teus fills, dels amics… que et dona suficient per viure, i una mica més. Ha sigut un regal.

Ara es mira la cuina des d’una nova òptica, escrivint i comunicant. Es continua sentint cuinera, suposo…
I tant que sí. Quan un aprèn un ofici, aquest ofici et queda incrustat com una mena d’esquelet, soldat als ossos. Hi ha certes coses que no s’obliden mai. Aquest calaix el porto sempre a dins. És la meva forma de llegir, d’interpretar el món.

Té previst tornar a la cuina d’un restaurant?
Han sigut 25 anys a la cuina i ara representa que m’agafo una pausa, inicialment d’un any. Com un any sabàtic. No sé si al final serà un, dos o cinc anys, però tinc confiança que el lector, després de llegir d’on venim i tot el que hem passat, entengui que necessiti d’unes certes vacances. A partir d’aquí, el llibre també és una demostració que és impossible de saber què em passarà l’any que ve. A mi no m’ha funcionat mai intentar predir-ho. Estic oberta a qualsevol cosa. He de dir que cuino més que mai a casa, i ara m’enfoco a invocar la vida que vull per mi i de compartir tot el que em queda a dins per dir.

Tornant al fet que vostè estudiava Sociologia, menjar també és un fet sociològic, d’alguna manera…
És un fet sociològic, etnogràfic, antropològic… La cuina és una de les activitats que ha estat present entre nosaltres des que som humans. Si no mengem ens morim. I cuinar és resoldre aquesta qüestió: què faig amb el que tinc per alimentar tots els que som. La cuina és generadora de llenguatges, de moviments, d’eines. Hem arribat a domesticar el foc de maneres que crèiem inimaginables, hem generat llenguatges nous, formes de distribuir i ordenar el paisatge, hem generat sistemes econòmics basant-nos en com menjar… i alhora és al voltant del foc, mentre fem el sopar, aguantem aquella brasa o fem bullir l’olla, que expliquem històries, inventem mites, decidim què és tabú, què es pot menjar i què està prohibit, i establim codis, valors i simbologies. Tot neix al voltant del foc, i la cuina també és tot això.

A fons

Una ballada de gitanes a l’Ateneu l’Aliança el 1984

El Ball de Gitanes de Lliçà d'Amunt celebra el 40è aniversari

L'acte central serà una ballada aquest diumenge al matí a l'aparcament de l'Aliança

Oriol Serra

L’associació Ball de Gitanes de Lliçà d’Amunt commemorarà diumenge el 40è aniversari de la recuperació d’aquesta dansa al poble. L’acte central serà una ballada que es farà diumenge al matí a l’aparcament de l’Aliança, i on a banda de l’entitat amfitriona participaran també les colles de gitanes de Martorelles i Parets.

L’activitat començarà a les 10 amb un esmorzar popular. A 3/4 d’11 es farà la concentració de les colles, i a les 11 començarà la ballada. En total, hi participaran 126 persones.

Els membres de la colla a Montserrat, l’any passat/Ball de Gitanes de Lliçà d’Amunt


A l’acte s’hi sumarà la Colla de Gegants de Lliçà d’Amunt, que també celebra enguany el seu 40è aniversari. “Farem una dansa conjunta amb ells al principi i una altra al final”, avança la tresorera del Ball de Gitanes, Assumpta Regales.

Un d’aquests balls serà la Tarantela del Comandant, una peça composta per Lluís Loza en homenatge de l’expresident de l’entitat Joan Cladellas, a qui es coneixia popularment com el Comandant. Loza és un dels membres de La Catxutxa, l’orquestra pròpia del Ball de Gitanes de Lliçà d’Amunt. El segon ball serà la Polka d’Our, una peça habitual dels actes dels gegants del municipi.

D’altra banda, i dins dels actes commemoratius del 40è aniversari, l’entitat ha organitzat un taller popular de ball de gitanes que es farà dissabte a 2/4 de 5 de la tarda al mateix aparcament. “És una activitat popular oberta a tothom”, explica Regales.

Lliçà d’Amunt va recuperar el ball de gitanes durant la festa major de 1984. Al cap de dos anys es va constituir l’associació que des d’aleshores s’encarrega de dinamitzar aquesta dansa a la població, que actualment té 60 balladors repartits en quatre colles: els petits, els mitjans, els joves i els grans.

“A Lliçà d’Amunt hi havia hagut una entitat de ball de gitanes durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Tot el que en sabem ens ho van explicar al seu moment testimonis de l’època que ho recordaven”, apunta la tresorera.

“Sobre les ballades de gitanes que s’havien fet antigament al poble, en arxius i hemeroteques hem trobat referències que van fins a 1879, però suposem que abans ja se’n ballaven”, afegeix. “Des que es van recuperar el 1984, mai han deixat de ballar-se. I per l’entitat hi han passat moltes persones del poble”. Alguns dels membres històrics de l’associació seran presents a la ballada de diumenge.

A fons

Josep Checa amb les dues edicions que ha publicat del llibre

La poesia que sorgeix del dolor

Josep Checa publica 'Dones de foc', que neix de l'experiència amb el càncer que va patir la seva dona

Jordi Vilarrodà

Del dolor extrem en pot néixer la bellesa del poema. Una veritat universal que Josep Checa posa a prova en el seu darrer poemari, Dones de foc (Témenos Ed.), que es presentava dimarts al seu poble natal de Caldes de Montbui i que aquest divendres arribarà a Sant Boi de Lluçanès, on viu (l’acte serà a les 7 de la tarda, al Centre). Tot just acaba de tornar de Xile, on la versió castellana del llibre s’ha presentat al Festival Wine & Poetry de Colchagua.

Amb una ja important trajectòria, Checa reconeix que aquest llibre ha estat un dels més intensos que ha escrit. Va néixer vinculat al diagnòstic i tractament del càncer que ha superat la seva dona, a qui dedica l’obra. “Es va crear durant aquest procés”, explica. Se li apareix la primera imatge (que inspira el títol) d’una sala d’espera plena de dones, “totes amb problemes semblants, increïblement valentes, algunes de les quals ja no hi són”. Va sorgir l’impuls d’escriure, “perquè ho faig quan en tinc la necessitat, i quan acabo no sé mai si continuaré escrivint”.

Dones de foc té unitat, doncs. “Es podria llegir com un sol poema sencer”, que té en compte el viacrucis de la malaltia “des de la perspectiva meva, del que està al costat”. Però que interioritza el dolor fins al punt de la primera persona del plural que s’utilitza al parlar-ne, un “estem malalts” que l’autor recorda haver dit. “Des de la consciència exhausta / de bressolar el teu dolor.” Reconeix que “moltes vegades he donat la veu la paraula al silenci, que a vegades és igual d’important”. I que el resultat final ha estat una obra de poques concessions, un poemari “descarnat, on hi ha poca esperança”, i que en tot cas cal buscar-la “llegint entre línies”. Però hi és, o si més no es desitja: “Hi ha d’haver un indret / amb una casa semblant a la nostra / on cap esperança no hi faci niu eixorc.” Potser l’indret on ara ha arribat, finalment.

A fons

Jaume Amargant mostra un exemplar del llibre

"L'avi somiava en la Guerra Civil, però no en parlava"

Jaume Amargant publica un llibre sobre les vivències del seu avi durant el conflicte

Guillem Rico

Hi ha herois anònims, autors de gestes dels quals mai se sabrà el nom. Un d’aquests va salvar el seu avi durant la batalla d’Aragó, en un dels fronts de la Guerra Civil. “L’avi no sabia nedar i havien de travessar l’Ebre, un home de qui no sabem el nom va anar nedant a l’altra banda a buscar unes barques mentre els avions nacionals bombardejaven. Va tornar i gràcies a ell es van salvar centenars de persones, l’avi ho explicava.”

És una de les vivències que recull ara Jaume Amargant al llibre Memòries del soldat republicà Josep Amargant Puigmacià durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) (Çtrencada Edicions).

La publicació, que es presenta aquest dissabte a les 6 de la tarda al Teatre Casino de Borgonyà, parla del dia a dia de la guerra d’una persona que va sobreviure a quatre grans batalles: al front d’Aragó, al del Segre, al de l’Ebre i a la presa de Barcelona. “Va sortir bé de totes quatre”, explica el net, i tot i que primer no en parlava, ja en una edat avançada l’home, que “tenia una memòria prodigiosa”, ho va relatar al seu net, que ho va recollir en un manuscrit. “Quan jo era adolescent l’avi somiava molt en la Guerra Civil”, fins que van tenir la conversa que ara, anys més tard, Amargant apunta que també va ser “com una espècie de teràpia”. Aquells textos van quedar en un racó durant anys –l’avi, nascut el 1909, va morir el 1992–, fins que van decidir de fer el llibre.

En els darrers 12 el net, detalla, ha fet una tasca de documentació per contextualitzar el que explicava l’avi. Així, el llibre “té dos narradors”, comenta l’autor. Per una banda, el que explica el context històric dels fets i per l’altra, allò que explicava l’avi del dia a dia a la Brigada Mixta 120 del qual “he intentat respectar el llenguatge”.

Segons Amargant, al llarg del llibre es pot veure l’evolució de la guerra i el “progressiu deteriorament dels soldats republicans: un soldat sense moral és un soldat derrotat” i el fet d’haver “d’anar reculant” tocava aquesta moral dels republicans i per tant del seu avi, que havia nascut en una família de pagès i a qui van mobilitzar al cap d’un mes de casar-se. Va ser llavors quan li van lliurar un casc que el va protegir durant anys i que encara conserva la família, que de fet es pot veure a la portada del llibre. I d’imatges també se n’hi podran trobar al final del llibre, documents de l’època i també dels inicis de la dictadura, “documents inèdits també de repressió”, detalla.

En les vivències de l’avi Amargant, també hi inclou com es va viure la guerra a Borgonyà i com va ser la tornada a la colònia després d’haver viscut una guerra on en el seu cas “no va ser represaliat”, també, apunta el net, gràcies a “la intervenció dels directors que van actuar a favor d’ell”.

És la història d’una època que va perviure com un malson que desvetllava el seu avi moltes nits. Ara, gairebé 90 anys després, amb guerres a l’ordre del dia, s’hi continuen escrivint històries similars. Un malson.

A fons

La restauració al taller Gabins

La Colla Gegantera de Torelló inicia la restauració dels capgrossos i gegants

Guillem Rico

La Pubilla, un capgròs que es va estrenar entre la dècada dels 40 i els 50 del segle passat, ha estat la primera. I darrere d’ella venen els altres 12. La majoria són al Taller Gabins de Torelló, on s’ha iniciat la restauració de les rèpliques dels gegants i capgrossos del poble que es van estrenar a partir del 1988 coincidint amb els 80 anys de l’estrena de les primeres figures. Aquesta vegada, a diferència de llavors, la tasca comença pels caps i després es faran el gegant i la geganta, el Rei Moro de Mallorca i la Pubilla de Puigbacó.

Laia Constansó, cap de colla dels geganters torellonencs, explica que “feia temps que vèiem que s’anaven deteriorant, agafaven un color que no era el de les figures centenàries”. I aquest fet es dona, segons Judith Camps, del Taller Gabins, pel tipus de pintura que s’havia utilitzat. Ella mateixa recorda que quan des del taller es van començar a encarregar de repintar les peces “ho vam fer amb oli de llinosa i pigment”, que era el mètode que havia utilitzat un pintor de parets que havia fet aquesta tasca fins llavors. I aquest oli de llinosa s’enfosqueix amb el pas del temps. Per això, com ja van fer amb la restauració de les figures centenàries, ara també ho fan amb pintura com la que s’utilitza per pintar quadres.

Aquests dies la restauració ha cridat l’atenció de persones de la colla gegantera que han après quin és el procés que segueix l’artista per fer el rentat de cara als capgrossos. “Aparentment es veu perfecte”, però amb un to més marronós, i quan passa una llima es veuen les capes de sota, més clares. Després de rascar-los, arregla les imperfeccions amb una pasta blanca i els torna a polir. I en acabar fa una primera capa de pintura, que serà una base a partir de la qual “es va ajustant el color”, segons Camps, per “anar agafant la riquesa dels vells”. Això sí, tenint en compte un aspecte: “No podem fer que semblin nous, fa 35 anys que volten, no poden semblar acabats d’estrenar”.

Amb l’arranjament, les rèpliques, que són les que surten habitualment a les festes populars, no podran fer-ho. Així, el cap de setmana vinent, per la festa major del barri de Montserrat, excepcionalment, ballaran els centenaris i el passant es farà sense els caps, només amb els gegants, els gegants del barri i alguns gegantons. Aleix Terrés, membre de la colla, recorda que es tracta d’un fet “excepcional, que no passa des del 1988”.

La restauració dels gegants i nans de Torelló, que té un cost d’entre 6.000 i 7.000 euros, pretén donar “el valor que es mereixen” a unes figures que són patrimoni i que tornaran a mostrar la seva esplendor per la festa major, l’1 d’agost.

L’estrena dels ‘dobles’

S

Durant l’aplec de Rocaprevera de Torelló de l’any 1988 es va veure per primera la imatge dels quatre gegants, els originals i les rèpliques que va fer el Taller Gabins. L’estrena coincidia amb els 80 anys de les figures, que es van llogar per la festa major de 1908 i es van adquirir per Rocaprevera juntament amb els sis primers capgrossos –en Patufet, el Cucut, el Vell, la Vella, la Jove i l’Hereu– per 800 pessetes de l’època. Primer es van fer els dobles dels gegants i en un procés que va durar uns anys, les dels capgrossos, per fer-los més lleugers i preservar els originals.

A fons

Txell Sust durant la presentació

Txell Sust, padrina del 8è festival Una Tona de Màgia

EL 9 NOU

La cantant mataronina Txell Sust, amb vincles familiars a Tona i els Hostalets, serà la padrina del 8è Una Tona de Màgia, que se celebrarà a Tona del 3 al 5 de maig. El nom de la padrina i el cartell d’enguany es van presentar dimecres a La Canal amb la presència del director artístic, Jordi Pota; la regidora de Cultura, Judit Sardà, i la mateixa Sust –que va aprofitar per protagonitzar un simpàtic truc de màgia amb cartes, a la foto–. “Ja havia assistit al festival i me’n vaig enamorar”, va assegurar Sust, que va elogiar un certamen que visibilitza una modalitat artística “que sovint ha estat la gran oblidada”.

El lema d’aquest any juga amb el concepte d’infinit –per la grafia similar al vuit–, que es traduirà en una ampliació de la programació amb propostes com uns vermuts musicals al migdia i al vespre, o la incorporació d’un nou espai, el jaciment del Camp de les Lloses.

Anem-hi

The Tyets en una actuació a la festa major de Granollers, l'estiu passat

The Tyets fa el primer concert de la nova gira a Montmeló

La banda actuarà aquest dissabte a les 8 del vespre a l'espai Can Guitet

El 9 Nou

El grup The Tyets estrenarà el seu nou directe de la gira Tornem a casa aquest dissabte a les 8 del vespre a l’espai municipal Can Guitet de Montmeló. Serà l’espectacle més gran de la seva carrera, totalment renovat i que promet fer ballar i cantar sense parar a base dels seus èxits més èpics. El xou està organitzat per Cabró Rock.

Aquest, però, no serà l’únic concert que es faci en aquest espai municipal els propers dies. El dissabte 27 d’abril serà el torn, també a les 8 del vespre, de dues bandes de tribut. Queen Forever és una de les millors bandes tribut a la formació més mítica de pop de tots els temps. La banda ha tocat arreu i també ha passat per programes com Got talent.

Per la seva banda, Abba The New Experience fa un tribut a l’icònic grup suec interpretat per Clara Dini, Ana K. García, Joaquín Catalán, Juanma Sánchez, Xavi Lario, Rafa Martín, Jonathan Argüelles. La banda presenta un espectacle ple de talent, emoció i qualitat.

Aquest cicle de concerts també portarà Camela a Can Guitet, el 3 de maig. La banda espanyola de tecno-rumba més popular en el seu gènere té entre el seu repertori cançons emblemàtiques i sonades com Lágrimas de amor, Cuando zarpa el amor, No puedo estar sin él o Solo por ti.

Anem-hi

Una de les parades del Lactium de l'any 2023

La 16a edició de la Fira Lactium reunirà més de 200 formatges artsans a Vic

Miquel Erra

“Som una cita de referència i punt de trobada del món formatger artesà català.” La regidora de Fires i Mercats, Bet Piella, presumia de Lactium en la presentació de la 16a edició d’aquesta fira, que dissabte i diumenge tornarà a convertir el parc Balmes de Vic en epicentre i aparador d’aquest sector. Fidel al seu model, el certamen continua conjugant el vessant pròpiament comercial amb una vocació festiva i divulgativa.

L’any passat, l’absència a última hora de l’Associació Catalana de Ramaders i Elaboradors de Formatge Artesà (ACREFA) va incidir en el nombre de formatgeries presents –que va passar de 40 a 30– i va obligar a suspendre el concurs. Un sotrac que no va acabar afectant el poder d’atracció del Lactium, que va assolir la xifra de 22.000 visitants. El que semblava una simple “moratòria” s’ha traduït en un distanciament per part de l’actual junta d’ACREFA, que el març passat va optar per muntar la seva pròpia fira, a Girona. Malgrat això, el Lactium recupera les 40 formatgeries –algunes de les quals sòcies d’ACREFA– i, sobretot, una mena de sentiment d’orgull: “El Lactium s’està reproduint en altres ciutats i ens agrada que així sigui; vol dir que hem aconseguit crear un model”, es felicitava el director del certamen, Isaac Gelabert. Un model que es va gestar fa set anys amb l’objectiu de “sacsejar” la fira original i reubicar-la, definitivament, al parc Balmes. La mitjana d’estada del visitant a la fira se situa entre les tres i les quatre hores, “això significa que Lactium reuneix un conjunt de propostes atractives en un magnífic ambient”. El pressupost d’aquest any és de gairebé 95.000 euros.

Les 40 formatgeries presents, 10 de les quals d’Osona i el Lluçanès, posaran a la venda més de 200 formatges per tastar i comprar al tall. En paral·lel, hi haurà les habituals propostes lúdiques i festives en el marc del Txis Arts, i l’espai de degustació del Txis Bar –on l’any passat es van servir més de 2.000 fustes de formatges–. L’apartat divulgatiu el tornarà a liderar l’Aula del Formatge Bonpreu i Esclat, “dinamitzador clau de la fira”, amb una desena d’activitats.

El 15è concurs

Després del parèntesi de l’any passat, la fira acull el 15è Concurs Lactium, aquest any sota la direcció d’Isabel Tutusaus. Reunirà a Vic més de 60 professionals per avaluar els formatges presentats en, finalment, 14 categories. Com a novetat, la del mató es declina en dues –la tercera, de brossats i recuits d’ovella, ha quedat deserta–. El veredicte es donarà a conèixer dissabte a 2/4 de 6 de la tarda.

Pastís de formatge

Introduït l’any passat en absència del concurs de formatges, es manté el Premi Millor Pastís de Formatge Català, ja sigui de pastisseria o de restaurant. S’hi han presentat 20 candidats. Les receptes havien de contenir un mínim d’un 20% de formatge català. El concurs estarà guiat per Ricard Martínez. El guanyador, que rebrà un premi de 1.000 euros, es coneixerà també dissabte a la tarda.

El debat

La Casa Ricart acollirà diumenge al matí, de la mà de Prodeca, un simposi amb l’objectiu de parlar i debatre entorn del comerç del formatge artesà. Una jornada “amb vocació constructiva, inclusiva i transversal” on tindran veu totes les mirades que conté la cadena de valor del formatge artesà. L’assistència és gratuïta, però és de caràcter estrictament professional i amb inscripció prèvia.

Revolta Pagesa

En la línia encetada en la darrera edició del Mercat del Ram, el Lactium també ha volgut ser sensible amb el moment que viu el sector primari i ha cedit un espai específic a Revolta Pagesa com a altaveu de les reivindicacions que estan protagonitzant. L’espai reivindicatiu inclourà la gimcana Burrocràtica, que es va estrenar pel Ram. “Sense pagesia no hi ha formatges”, recordava Isaac Gelabert.

Anem-hi

Ambient de Sant Jordi, l'any passat

Sant Jordi avançat al cap de setmana

EL 9 NOU

L’ambient previ de Sant Jordi ja impregna el cap de setmana en diverses poblacions d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès que inicien els actes, anticipant la diada del proper dimarts. Aquestes són algunes de les propostes del pre-Sant Jordi.

A BORGONYÀ
El Casal Cultural de Borgonyà avança Sant Jordi a aquest diumenge amb una parada de llibres de segona mà durant tot el dia i un mercat d’artesania al matí. Les dues activitats es fan al jardí del mateix Casal.

A CAMPDEVÀNOL
La Torre de Mossèn Tor acull aquest divendres la presentació d’un dels darrers llibres que es publiquen de cara a Sant Jordi, Crims de proximitat (Editorial Oliveras), del campdevanolenc Josep Maria Sebastian. Es tracta de dos relats de true crime que es basen en dos casos de la crònica negra de la comarca. L’acte és a les 7 de la tarda.

A CENTELLES
Els actes de Sant Jordi i les Festes de Primavera comencen aquest divendres a 2/4 de 8 del vespre, a la biblioteca, amb la presentació de la novel·la Via morta, de l’escriptora Assumpta Montellà. Dissabte inclouen la celebració del desè aniversari del gegantó Martí i diumenge, un concert d’Oller i Guerra, a les 6 de la tarda al Casal Francesc Macià. El duet format per Víctor Oller (piano) i Jaume Guerra (contrabaix i veu) presenta el seu disc L’agraïment.

A PRATS DE LLUÇANÈS
Els col·lectius Dones Que Cremen Romaní i Gaudir d’Art han creat el documental Poetesses de casa, que recull el testimoni de cinc poetesses del Lluçanès (Teresa Ribera, Roser Reixach, Olga Molina, Roser Iborra i Mar Pujol). Aquest dissabte a les 6 de la tarda s’estrena a L’Espai, seguit del debat “Ens cal la poesia?”. L’audiovisual va néixer a partir de l’espectacle Teixidores de poemes, estrenat el juliol de 2023. Els actes continuen diumenge amb l’actuació, a la Sala Polivalent, de la trompetista i cantant Alba Careta i el cantautor Henrio amb l’espectacle Udolç, basat en cançons de bressol que van ser recollides dins del projecte Càntut. L’actuació és a les 6 de la tarda.

A RODA DE TER
La programació de Sant Jordi comença dissabte amb una lectura de poemes a la plaça Major, a les 6 de la tarda, organitzada per Òmnium Cultural. Diumenge al migdia, la Cia. Dudu Arnalot representa l’espectacle familiar Insomni a la plaça Major.

A SANT JOAN DE LES ABADESSES
El Certamen Literari Joan Maragall, que convoca l’Ajuntament i que enguany ha arribat a la 14a edició, entrega els premis de les categories d’adults en un acte que tindrà lloc al Palau de l’Abadia a les 6 de la tarda. Serà precedit per l’actuació de l’actor i rapsode Valentí Maymó, que repassa l’obra de Guimerà en el recital teatralitzat Els llops d’Àngel Guimerà.

A SANT MIQUEL DE BALENYÀ
Sant Miquel de Balenyà anticipa Sant Jordi amb un diumenge ple d’activitats que començaran al matí a la plaça de l’Església amb una xocolatada, taller de manualitats i contacontes. Al migdia, hi haurà un breu recital de la coral El Gallaret i seguidament, la presentació al Teatre del llibre Alícia al país dels hooligans, a càrrec de l’autora, Maria Viñets. La matinal s’acabarà amb un concert-vermut de versions, a càrrec de Marc Puigdomènech i Pep Sallent.

A TONA
La Setmana Cultural de Tona s’enceta aquest divendres a les 7 de la tarda amb l’obertura de l’exposició “Dues visions. Dues mirades”, de Mireia Margenat i Elisenda Ribes, a la sala de Cal Sebastià. Dissabte hi ha el segon Torneig Cavall de Sant Jordi d’Escacs i el lliurament, a les 8 del vespre, del Premi Noi de Tona als Diables de Tona, seguida d’una cercavila. Diumenge se celebra la 17a Trobada de Gegants i Capgrossos al matí, i a les 5 de la tarda, la sala La Canal acull un espectacle de playback.

A VIC
Sant Jordi comença amb activitats a les llibreries. La major part, n’organitzen el mateix dissabte. Diumenge, El Petit Tresor celebra novament un berenar, a la plaça dels Màrtirs,amb la presència d’una dotzena d’autors de literatura infantil i jovenil i altres propostes, a partir de les 5 de la tarda.

Sons

El clàssic | Ray Davies

Jordi Sunyer

‘Americana’ Legacy Records, 2017

El líder dels Kinks, Ray Davies, ha gravat mitja dotzena de discos en solitari després de la separació del grup, tots força bons, però aquest Americana, l’últim per ara, és el millor. Ve a ser un cant de la fascinació que sempre ha sentit un sir anglès com Davies, des que era un nen, per molts aspectes dels Estats Units, sobretot la música i el cinema. I per fer-ho més americà, l’acompanya un excel·lent grup de rock alternatiu d’aquest país, The Jayhawks. El resultat és esplèndid, amb 15 cançons que fan recordar els Kinks, cap sorpresa. I no n’hi cap que sobri, des de la primera, la melancòlica “Americana” fins a l’última, “Wings of Fantasy”. Entremig, la més coneguda, “Poetry”, que fa recordar l’estil de Bruce Springsteen, la simpàtica “Rock ‘N’ Roll Cowboys”, o la més rockera del disc, amb uns grans riffs de guitarra, “The Great Highway”. Ara bé, a mi en tenen el cor robat dues cançons en què Ray Davis canta fent duet amb la teclista dels Jayhawks, Karen Gortberg, que té una veu preciosa. La primera, la romàntica “Message from the Road”, i la segona, “A Place in Your Heart”, amb els seus aires de cabaret, una especialitat dels Kinks dels anys setanta. Quan va gravar el disc, Davies ja tenia 72 anys, i els components dels Jayhawks ja havien fet els 60. Tant és l’edat: el disc és terriblement modern.

Sons

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

MARIA JAUME
‘Nostàlgia Airlines’
La mallorquina Maria Jaume (guanyadora del prestigiós premi Sona9 l’any 2020) es va donar a conèixer com a cantautora i en aquest tercer disc gira del tot cap al pop més electrònic i vibrant. Per fer aquest canvi ha comptat amb la col·laboració de Julieta a l’addictiva “Trista a Miami”, Renaldo & Clara a “Super mala pinta”, Mar Grimalt a l’enigmàtica “Balada des Trast” o Pau Debon (Antònia Font) a “Hoteles, sol y playa”, un viatge a la Mallorca dels anys 50. Les mescles són de l’osonenc Joan Borràs (Oques Grasses).

SARDINES EN LLAUNA
‘Somnis i sons’
Sardines en Llauna és un grup d’animació infantil del Vallès Oriental que acaba de publicar el seu primer treball amb 11 temes propis i un bonus track. Seguint l’estela de bandes com Xiula o Reggae per Xics, vesteixen cançons amb estils que van del rock al reggaeton i pel que fa a lletres parlen de moments lligats a l’anar a dormir. Des des del pipí o el conte de bona nit fins al moment de despertar-se i fer un bon esmorzar. A l’última cançó s’han atrevit a fer una havanera per tractar com viu un infant la mort d’un ésser estimat.

CARLOS CORONADO
‘Flamenco Mediterráneo’
Àlbum conceptual que intenta evocar el paisatge mediterrani a través dels diferents pals flamencs. L’empordanès Carlos Coronado és qui duu la batuta i ha escrit totes les peces buscant fer pintura impressionista però a cops de guitarra. Així, a base de pinçar cordes, suggereix un alzinar a “Font Martina”, retrata una petita cala a “Fandango Mediterrani” o una nit de lluna plena a “Nocturno Tercero”. La guitarra de Coronado sona acompanyada de palmes, que hi donen el to flamenc, i del violí de Montserrat Martos, que hi aporta l’aire més mediterrani.

Soc així

El test | Tià Corbalan (Gröp)

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La bateria.

Primer grup/coral/banda del qual vas formar part. Vaig tocar en una big band.

Primer bolo/concert que vas fer en directe. Va ser amb els bombers de Banyoles.

Primer disc que et vas comprar: Un d’Extremoduro, segur.

Quants discos tens aproximadament? Pocs. De físics diria que una desena.

Salva’n tres (de discos). En salvaria algun de Dire Straits, algun de Carlos Santana i algun de S.A. (Soziedad Alkoholika).

Grups o músics de capçalera. El meu músic de referència és Mark Knofler.

Un concert (com a públic) per recordar. Guns’n’Roses.

Lletres

Novetats editorials

Jordi Vilarrodà

‘La puresa de l’engany’
Gerard Quintana
Ed. Columna
Novel·la de retorns i d’en-ganys, aquesta tercera de Gerard Quintana, que es consolida com a escriptor. Un director de cinema gironí recorda el viatge que va fer a la Cuba dels anys 90 i la coneixença de l’Antoina, un jove poeta que aconseguirà sortir del país i arribar a Girona. És un seductor, i aquí esdevé un personatge… fins que apareix el que diu ser el veritable Antoina.

‘Tor. Foc encès’
Carles Porta
La Campana
Els crims de Tor han acompanyat Carles Porta al llarg de tota la seva trajectòria periodística. Ara, quan els principals protagonistes del fets són tots morts (el darrer, el Palanca, va morir l’any 2919), ens entrega un darrer i definitiu llibre. El llibre on explica què considera realment que va passar a Tor, quan el juliol de 1995 va aparèixer mort Carles Montané, de casa Sansa.

‘Tres relats de passió’
Stefan Zweig
Biblioteca Clandestina
Stefan Zweig, un dels escriptors que més bé ha representat l’ànima europea, va ser un gran mestre del relat curt. Aquí n’hi ha tres perles, tres contes que van ser publicats l’any 1922. Tots tres tenen en comú un fet: com una passió pot devastar vides de persones que fins al moment en què es desencadena eren ben normals. És una altra qualitat de l’autor: retratar en poques paraules l’ànima humana.

‘Balla amb Babel’
Joan-Lluís Lluís
Fragmenta Ed.
Un dels grans autors de la nostra literatura fa una incursió en el camp de l’assaig per parlar de llengua (i llengües). Parteix del mite bíblic de la torre de Babel, el càstig diví de la fragmentació de les llengües. Totes en peu d’igualtat? No. Les construccions ideològiques associades als estats (coneixem prou bé el cas espanyol i el francès) han determinat llengües de primera i de segona.

‘La catalana llengua’
Elisenda Pineda
Ara Llibres
I de llengua també en parla aquest llibre, tot i que en un to molt diferent: el to humorístic que li dona la coneguda presentadora i guionista Elisenda Pineda. Ens guien la Norma, la noia que protagonitzava l’any 1982 la campanya “El català, cosa de tots”…, i la seva filla, la Cati, que retrata les noves generacions a les quals cal convèncer amb altres arguments d’usar el català sempre i en tot lloc.

Lletres

Un clàssic que cal descobrir

Joan Cuscó i Clarasó

LA CRISI DE LA NARRACIÓ
Autor: Byung-Chul Han
Editorial: Herder
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 105

Hi ha dos autors actuals amb qui mantinc una relació ben diferent: Michel Onfray i Byung-Chul Han. Tots dos venen molts llibres de filosofia. I és curiós que Han ho faci, sobretot, a l’Estat espanyol i a l’Amèrica del Sud. Onfray és molt reconegut a França, tot i que la seva obra ha estat ben traduïda al català i al castellà. Amb Onfray hi mantinc una clara complicitat i l’he llegit amb continuïtat. Han em costa. Em cau de les mans. Tot i que el seu darrer llibre traduït al català trobo que és bo.

Ambdós acaben de treure dos llibres cadascun. Onfray, Le fétiche & la marchandaise (Bouquins, 2023) i Las razones del arte (Paidós, 2023). Han, La crisi de la narració (Herder, 2023) i La tonalidad del pensamiento (Paidós, 2024). Són textos que es complementen a l’hora d’analitzar, des de perspectives diferents, l’absurditat de la societat actual. La nostra incapacitat, cada dia més aguda, per construir la pròpia memòria i per desplegar la nostra sensibilitat: per tenir món interior i per tenir vida en comú. I en ambdós casos dediquen un dels llibres a parlar-ne a través de l’art, tot i que en el cas de Han el llibre editat per Paidós no el recomanem pas, tot i que serveix per conèixer les interioritats del pensador: les seves dèries, les seves fòbies i el seu misticisme.

A Le fétiche & la marchandaise Onfray fa un retrat precís i agre de com som i de les accions que caracteritzen aquesta societat occidental que tot ho transforma en un pur fetitxe: en mera mercaderia de baixa qualitat. També els sentiments, les emocions i els valors. En el llibre de Han publicat a Herder (que és el que recomanem), el pensador analitza la incapacitat actual per generar relat individual i col·lectiu. I ho fa amb una erudició ben travada. La frase que uneix els treballs i les reflexions d’Onfray i Han la trobem a la pàgina 47 del llibre de Herder: “Les xifres no narren res. El terme narratives numèriques és un oxímoron. La vida no es pot narrar en forma d’esdeveniments quantificables”.

L’altra gran idea que recorre aquests textos i que volem presentar com a botó de mostra la trobem en aquest mateix punt central del llibret de Han: “Les stories es configuren per aportar informació. Fan desaparèixer la narració […]. El phono sapiens pensa que només juga, però en realitat l’exploten i el manipulen completament”. I és que en la vida humana és millor saber enllaçar que dedicar-se a acumular (desigs, diners, parelles o amistats).

Pantalles

‘Godzilla y Kong’ d’Adam Wingard

Joan Millaret i Valls

Fúria de titans

La història de Godzilla y Kong: El nuevo imperio, d’Adam Wingard, arrenca pròpiament quan l’empresa Monarca detecta senyals de procedència desconeguda que arriben de la Terra Buida, el submon paradisíac on viu Kong. Un hàbitat no tan tranquil com sembla, com posa de manifest la primera seqüència d’acció de la pel·lícula amb una rabiosa gossada de llops monstruosos que assetgen perillosament Kong. Després d’aquesta batussa salvatge, Kong emergeix a la superfície terrestre a les instal·lacions de Monarca amoïnat perquè pateix mal de queixal, on serà operat pel veterinari Trapper (Dan Stevens), que farà de dentista. D’altra banda, aquestes intermitències indesxifrables sembla que han desvetllat Godzilla de la seva letargia, ja que reapareix trinxant la ciutat de Roma.
La reacció enigmàtica de Godzilla fa que després aquest es desplaci a França, on s’alimenta d’energia atòmica d’una central nuclear per carregar el seu raig mortífer, i en acabar anirà cap a l’Àrtic on s’enfrontarà a un terrible tità per acumular més potència destructiva. Mentrestant, la doctora Andrews (Rebecca Hall), de Monarca, també viu amoïnada per les visions de la seva afillada Jia, última descendent d’una tribu aborigen de l’Illa Calavera i que té la virtut de poder comunicar-se amb el goril·la Kong. Andrews buscarà respostes a les interferències i als dibuixos incomprensibles de Jia en un vell conegut, Bernie Hayes (Brian Tyree Henry), director d’un pòdcast sobre bèsties i afers paranormals.
Al final, Andrews, Jia, Trapper i Hayes es desplacen al món de la Terra Buida per esbrinar l’abast i el significat de les anomalies que perceben. A Godzilla y Kong: El nuevo imperio, seqüela de Kong contra Godzilla (2021), dirigida també per Adam Wingard, veiem com les aventures en paral·lel dels eterns rivals Kong i Godzilla acaben per convergir en una unió estratègica, confabulats per batre’s junts contra un poderós i mil·lenari enemic comú que pot aniquilar la Terra. Aquesta última entrega de la productiva franquícia de les marques Warner i Legendary sobre els gegants Kong i Godzilla és una entretinguda i gaudible monstermovie amb un ric i atractiu bestiari il·lustrat, vistosos i explosius combats i més fúria destructiva d’aquests titans, tot enmig d’una trama que s’esfilagarsa per diversos estrats del multivers.

Pantalles

Quines pel·lícules podem veure?

EL 9 NOU

El retrovisor

'Natura morta amb verdura, gall dindi, altre aviram i neules', pintura d'Antoni Viladomat (1678-1755)

En ésser negre, botifarra

La dita equival a una crida al "sigues prudent"

Josep Ballbè i Urrit

Cada dia que passa, vaig perdent  –del tot–  la poca confiança que tenia en la classe política. Expressant quelcom tan gruixut i negatiu, poso al mateix cistell tant els que s’hi dediquen a Madrid com els que pul·lulen pel Principat. És en aquest sentit que la dita que he triat per títol em sembla summament escaient. Ens fan beure a galet i ens enreden constantment.

Estic tip de compareixences públiques i/o rodes de premsa ben inútils i buides de contingut. Se les poden estalviar. Solen parlar amb tanta prepotència i desimboltura que no mereixen cap credibilitat. Ens amaguen tantes cartes que un té ja tot el dret a no creure’s ni la meitat del què vomiten. Des de l’esclat de la covid, el grau de recargolament maquiavèl·lic en declaracions irrisòries dels dirigents ha crescut exponencialment. No cal detallar noms de personatges concrets per a il.lustrar aquesta percepció. Tots els tenim in mente. Es retraten sols. Em ve de gust titllar-los gairebé de bocamolls que creuen parlar ex cathedra.

Prenent qualsevol tema de l’actualitat periodística, tot és un desgavell autèntic: comissions aclaridores del món de les mascaretes; cabrioles dialèctiques per justificar la posició de l’executiu espanyol en la guerra de Gaza  (mentre que, paral.lelament, van venent armes a l’estat jueu); manipulació absoluta i canvi de criteri cínic en punts com el tràmit de la Llei d’amnistia –quan, abans, era una línia vermella que van perjurar mai no traspassarien–, desvergonyiment per maquillar i/o camuflar les xifres reals de l’atur –en carregar-se els contractes temporals, la modalitat del fix continu és ara el contracte estel·lar… i al llarg dels periodes que estan inactius, tot i cobrar la prestació, no figurem com aturats–; requeriment i crida a la població catalana per fer pinya en temes com la sequera o la mala gestió de tot allò que penja de l’informe Pisa –el poble en té la culpa? Au, va!–; creixement desporporcionat i injustificat de les xifres reals en les llistes d’espera quirúrgiques; enganyifes soterrades per calcular el preu de la llum, etcètera.

Hi ha alguna cosa que funcioni realment? L’eslògan aznarista de l’España va bien esdevé l’equivalent sanchista que la nostra economia passa la mà per la cara al conjunt de països de la UE. Quanta fal·làcia! Tant se val esquerra com dreta! No es pot ésser contundent a l’hora de fer certes afirmacions, quan tan sols hi ha indicis sense gaire importància. Fa falta disposar i contrastar moltes més dades. En el món hi ha moltes coses negres i no pas totes són botifarres. Tot i així, et pots equivocar . 

Botifarra ve de botir. Del llatí buttis (d’on vénen embotir i embotit)…i farro, del llatí farris (una mena de blat), inclosos els derivats aferrissar, esbotifarrar, botifarrenc, abotifarrat i botifarró‘En ésser negre, botifarra‘ equivaldria, en certa manera, a una crida al “sigues prudent”! No pas perquè una cosa sigui negra, has de deduir precipitadament que és una botifarra… Amb molt menys motiu quan, cada dos per tres, aquest tipus de gent ha convertit el país en una eterna consulta electoral (Galícia, Euskadi, eleccions europees i Catalunya). En aquest entorn, tan sols  els preocupa una única cosa: repetir trona. Dit altrament, tornar a ésser reelegits. Al preu que sigui. Si us plau, que s’ho facin mirar!  A tall d’exemple, recordaré el cas del camaleònic Joan Carles Girauta: durant la seva permanència a l’esfera política, ha format part de Ciutadans, PSC, PP i Vox. Algú en dóna més? Un gran embaucador… com tants d’altres. Per tant, com cantava La Trinca: Un, dos, tres, botifarra de pagès!” Els inútils, que se’n vagin a pastar fang!

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers