La vigatana Carla Serrat presenta aquest divendres a l'Atlàntida el disc Eclipse (GCR 2024)

Jordi Sunyer

La vigatana Carla Serrat (Carla artísticament) presenta aquest divendres a L’Atlàntida de Vic el disc Eclipse (GCR 2024). Una proposta del cicle #AMBVEUDEDONA, la programació de L’Atlàntida amb perspectiva de gènere.

Aquest divendres estàs de festa perquè estrenes el teu disc i el presentes a l’Atlàntida amb un format que no és convencional.
Totalment, no és el clàssic concert de butaques d’auditori. Artísticament, crec que havia d’anar acompanyat d’un altre ambient com el que és a peu dret.

En aquest disc has provat gèneres nous, no?
Sí, de fet en el disc anterior tenia moltes ganes de buscar connexions amb gent de fora per fer col·laboracions i en aquell moment em vaig deixar guiar per això, que era el que tenia ganes de fer. Aquest disc és una paleta de colors molt més variada amb ganes de provar coses noves en l’àmbit estilístic, per mi és molt més electrònic i això en part també ha sigut pel fet de treballar amb el productor del disc, en Joan Solana.

Ja hi havies treballat?
Sí, en Joan és músic de la banda, amic i productor. En aquest cas sí que és tot ell i jo i també donar-li aquesta carta blanca i confiança per sortir a la zona de confort. Hi ha certes coses que jo volia aconseguir, però també volia que les veus no fossin tractades. Sí que hi ha cops que les veus estan tractades i alterades, però és perquè són un instrument més. Hi havia una sèrie de premisses que abans de començar al disc volia complir i assolir, no conformar-me i també treure coses. És un disc molt diferent del que he fet fins ara.

Qui t’acompanyarà a dalt de l’escenari?
Banda de luxe, com sempre el meu germà Toni Serrat a la bateria, Joan Solana com a teclista, la Neus Vallvé, teclats i sintetitzadors i tot l’espectacle en si, l’escenografia, llums…

Sonarà el disc sencer?
Sí, totes les cançons sonaran senceres també revisitem peces anteriors.

De qui és el culpa el fantàstic videoclip de ‘Void of your memory’?
Això és culpa del Pol Aragall i del seu equip, en un temps rècord van acceptar fer-me el vídeo. És un equip de Torelló, petit però potent.

Sempre t’ha agradat escombrar cap a casa…
Inevitablement, m’envolto de gent amb qui m’hi entenc i que m’agrada el que fa. Al final són amics, coneguts i amics de coneguts. Al final és més fer-ho amb bona gent que no pas mirar a fora. Sempre mirem molt a fora, però aquí també hi ha molta qualitat. Escolto molta música anglesa o americana, però, al cap i a la fi, tenim el mateix equip de músics…

El segon single és ‘Part of me’ i vas col·laborar amb el nigerià Falle Nioke. Qui és i com entres en contacte amb ell?
És molt bo perquè amb ell no ens coneixem en persona i no ens hem vist mai. La història neix d’un dia que estava escoltant un programa de la BBC i en un programa van col·laborar amb aquest artista que hi posava la veu. Aquest noi és músic i començo a investigar i m’agrada molt com canta i el que fa. A través de les xarxes socials li envio un missatge i comencem a parlar. A partir d’aquí li proposo i ell m’envia unes pistes i així es va fer. Tinc pendent veure’l en persona.

De vegades la connectivitat en què vivim té beneficis.
Sí, i en l’anterior disc ja és una cosa que vaig fer amb una noia catalana, però que fa molts anys que viu a Brooklyn i de fet va ser la mateixa manera de treballar. Això de poder estar tan connectats té també aquesta part que és fantàstica.

Qui ha fet la portada del disc?
La foto és de l’Andrea, una amiga i el disseny d’en Joan Urtado, un dissenyador de Vilafranca del Pendés. Amb ells dos vam fer un equip molt maco perquè vaig voler que també hi diguessin molt la seva.

D’on sorgeix el concepte d’Eclipse’?
És un disc conceptual i la idea és agafar aquesta metàfora de l’eclipsi entre aquests dos cossos que hi ha. És una metàfora i paral·lelisme en relacions de la vida entre persones, els processos. Aquest contrast de llums, ombres i la llum renovada m’agrada molt.

Com treballes el tema de les lletres?
En aquest disc ha sigut molt diferent segurament. He escrit en moments en què m’han sortit idees, altres vegades anteriorment les feia a partir de la melodia.

Sempre en anglès?
De moment sí, tot i que també estic investigant en català. És una cosa que de manera natural sempre m’ha anat preguntant tothom. És tan simple que no m’ha sortit de manera fluida, ara sí que sento que hi ha alguna cosa que em ve de gust provar i experimentar.

Ets gaire d’anar a teatre?
M’agrada molt el teatre, però no hi tinc gaire costum, l’últim cop vaig anar a veure ‘La trena’.

Sortirà el disc en format vinil?
De moment no, en CD i en format digital sí. El CD el portarem aquest divendres i la gent el podrà comprar.

I com està l’agenda de concerts?
Ara mateix que es pugui també compartir, estarem el 23 d’abril per Sant Jordi al Sant Jordi Musical de la fàbrica Damm.

La voluntat és fer-ho amb aquest format de quatre músics?
A mi m’encantaria, vull defensar el disc com més m’agrada i com més sentit té, però, per contra, també farem alguns concerts a duet que també és fantàstic. Sempre que es pugui, però ho farem amb banda.

Quan és a duet amb qui vas?
Amb en Joan Solana.

Et continuarem veient amb la Joana, la teva germana?
Sí, encara donaré la tabarra allà.

La ripollesa Sònia Méndez publica 'El gran salt'

EL 9 NOU

En Noa és un equilibrista que camina permanentment per la corda del circ Vida. La seva història, plena de dies de tempesta, de pluja, de vent, però també de bon temps que aprofita per teixir una xarxa, serveix a la ripollesa Sònia Méndez per narrar una metàfora que vol que serveixi “per afrontar situacions difícils de la vida, i valorar allò que ens fa sentir bé”. El gran salt és el nom del conte que acaba de publicar i que amb l’ajuda de les il·lustracions de la dibuixant barcelonina Araceli Plata posa cara a un Noa que es troba en un moment transcendental de la seva existència.

La feina d’advocada a Dipsalut de la Diputació de Girona és la xarxa vital de Sònia Méndez, però la formació que té en criminologia o com a mediadora familiar i comunitària especialitzada en educació emocional i gestió de conflictes han afavorit que el conte estigui carregat de contingut. De fet, el va escriure pensant en joves a partir de 10 anys, però ha vist que també funciona quan s’explica a d’altres de més petits, i alhora en els adults que fins ara l’han llegit. “Alguns hi han vist reflectida la seva malaltia i el relat els ha ajudat a afrontar-la”, explica una Méndez que té previst utilitzar-lo en alguns dels tallers o activitats formatives que periòdicament ofereix.

El gran salt s’ha publicat en tapa dura i tova, autoeditat a través de BubbleBooks, i es pot trobar a les llibreries de Ripoll i a la Mater de Vic, però també a les diverses presentacions que se’n fan. Aquest mateix divendres serà a Manresa i dilluns, a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll.

La festa se celebra tradicionalment el primer diumenge després de Pasqua, com a mínim des del 1912

Josep Villarroya

Figaró-Montmany celebra aquest diumenge la Festa del Pi que es fa el primer diumenge després de Pasqua, al menys des de l’any 1912, tal i com explicava, l’any passat, el doctor Oscar Farrerons Vidal a la revista Bagant.

La tradició marca que els homes del poble es reuneixen al matí per esmorzar plegats i després fan dos grups, Els joves van al bosc a buscar llenya i brancada i els homes grans, que a més fan de trabucaires, es dirigeixen a la zona de Montmany per tallar un pi que porten fins a la carretera que va a Figaró. Allà es reuneixen tots de nou per tornar a esmorzar i cantar l’Himne de Figaró.

Seguidament, el pi es baixa al poble amb un carro tirat per animals i es recorren els seus carrers amb el seguici de trabucaires fins al parc de Maria Dolors Riera.

Un cop al parc, el pi és hissat amb cordes envoltat de branques i la llenya que els nois més joves han recollit. A la nit, els trabucaires disparen a la pila de brancada fins que s’encén i comença la crema del pi que marca la fi de la festa. L’any passat, arran de l’elevat risc d’incendi, no es va poder fer la cremada.

La Festa del Pi de Figaró-Montnmany té el seu origen en antics rituals pagans de fertilitat i culte a la natura. Actualment fa referència al bosc i a la relació de l’home amb el medi. És una festa molt concorreguda i amb molta participació.

El programa previst de la festa d’aquest any comença a 2/4 de 9 del matí amb la trobada a la plaça Anna Bosch per anar a buscar el pi a peu i es demana que només pugin en cotxe les persones més grans o amb problemes de mobilitat.

Cap a 2/4 d’11 del matí, es farà l’esmorzar i cap a 2/4 d’1 del migdia, la plantada del pi al parc de Maria Dolors Riera. A la tarda, hi ha un espectacle de teatre de la comissió de festes i la cremada està programada a 2/4 de 10 de la nit.

L’Ajuntament està pendent de rebre l’autorització per la cremada, però si no es pugués fer, es farà una projecció de fotografies antigues.

EL 9 NOU

Torelló va ser, als anys 90, un dels pobles amb més presència de grafits i art urbà d’Osona. Tres dècades després, Òscar Rodríguez i Toni Mateo, dos grafiters d’aquella època, es van proposar recuperar aquest cultiu cultural amb la iniciativa d’un festival grafiter per tornar a donar vida i color a les escales de l’antic Hotel de les Serrasses. En la segona edició, que se celebra aquest dissabte de 10 del matí a 11 de la nit, el festival amplia el nombre de participants, amb un total de 25 de tot Catalunya, que ompliran més de 150 metres de paret de l’institut Cirviànum.

La iniciativa va sorgir sota l’objectiu de motivar les noves generacions d’artistes a sortir i practicar exposant el seu art, una voluntat que continua perquè, mentre s’aporta bellesa al poble, els joves perdin la por a fer murals i puguin contactar amb artistes. És per això que, com a novetat d’enguany, l’ArtFest comptarà amb la participació d’alumnes de batxillerat artístic del Cirviànum. Per la seva banda, altres noms d’artistes amb recorregut dins el sector com Slicer, Toni Boi, Caneda o Atena Arts han confirmat la presència a Torelló.

EL 9 NOU

L’actuació de Joana Jové, de Selva Nua, va posar banda sonora a la presentació, dissabte passat, de la tercera edició del Macroclima de Camprodon. El festival tindrà lloc entre els dies 26 i 28 del proper mes de juliol, amb un programa que va detallar el seu director artístic, Pau Planas, i que reunirà noms com Guillem Gisbert, Clara Peya, Ferran Palau, Cala Vento o Antònia Font. Una de les sorpreses va ser també l’anunci de l’actuació d’Ivan Ferreiro (exvocalista de Los Piratas), que omple auditoris a l’Estat espanyol en la presentació del seu disc més recent, Trinchera pop.

Els mateixos Selva Nua, en plena consolidació, completen la programació al costat dels emergents OKDW, Ölivias i Reïna. Organitzat per la promotora La Tornada, el festival tindrà com a escenari el parc de la Mare de la Font. El Macroclima és un fill del Microclima, festival de petit format que té els mateixos organitzadors i que es desplega en escenaris singulars del terme de Camprodon al llarg del mes de maig. La programació del Microclima d’enguany, que arriba a la setena edició, es presenta aquest divendres.

EL 9 NOU

La pianista Clara Peya torna a Granollers per presentar el seu nou disc, ‘Corsé’, aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori. El treball gira al voltant de la violència que porta implícita el concepte de perfecció. És un nou repertori de cançons profundes i compromeses per a les quals la pianista ha seleccionat a diferents cantants perquè les interpretin i aportin el seu propi univers al disc. El piano de Clara Peya estarà acompanyat a l’escenari de dues veus, bateria, teclats i sintetitzadors, en una posada en escena que cuida fins a l’últim detall. Com ja és habitual, l’artista desplega una dramatúrgia viva generant una experiència única a cada concert.

Clara Peya presenta ‘Corsé’. Teatre Auditori de Granoller. Divendres 5 d’abril, 20h.

Teatre contra les agressions homòfobes, a Canovelles

‘Pols de diamant’, una obra que denuncia les agressions homòfobes, arriba aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. L’obra, basada en un cas real que va tenir lloc a Madrid el 2021, pretén treure a la superfície les contradiccions de l’ésser humà i posar sobre la taula temes incòmodes que conviden al debat sobre les agressions LGTBIQ, l’ús de les xarxes socials i la pressió mediàtica. L’obra està interpretada per Dafnis Balduz i Albert Salazar, i escrita per Pau Coya. L’espectacle ha aconseguit aquest any el Premi Millor Autor Revelació per a Pau Coya i nominació a Millor Espectacle de Petit Format als Premis de la Crítica de Recomana, i als Premis Max candidatura a Millor Producció.

‘Pols de diamant’, de Pau Coya. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 6 d’abril, 20h.

La dansa de Mal Pelo arriba al Teatre Auditori de Granollers

La prestigiosa i multipremiada companyia de dansa Mal Pelo crea a ‘Highlands’ una amalgama d’elements teixits en un espectacle reflexiu i intens interpretat per un elenc excepcional. És una proposta de gran format per a 16 intèrprets: 8 ballarins, 4 cantants i 4 músics de corda. Un concert de l’espai, els cossos i la música. A ‘Highlands’, l’última peça del Bach Project de la companyia, es posa en diàleg la música
de Bach amb altres compositors com Ärvo Part, Haendel, Kurtag o Purcell, amb el textos
adaptats per a l’escena de Nick Cave, John Berger i Erri de Luca; en alguns casos traduïts
a català i en altres amb el seu text original.

‘Highlands’. Companyia Mal Pelo. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 7 d’abril, 18h.

Carles Sans actua a Montmeló amb ‘Per fi sol’

Carles Sans aprofita a ‘Per fi sol!’ per parlar de divertides anècdotes professionals i personals viscudes durant tot aquest temps. Confessions tant sorprenents com que abans de convèncer als seus socis de formar una companyia es va interessar abans en les seves xicotes, o com va aconseguir superar la seva última colonoscòpia mentre la doctora li parlava de Tricicle. Ens explica també la primera vegada que els seus pares el van veure actuar amb en Joan i el Paco a un cafè teatre de Barcelona, o quan els van llepar l’orella quan estaven actuant a el Japó i també el memorable ridícul que van fer a un Jumbo quan tenia pànic a volar.

‘Per fi sol’. Carles Sans. Sala Polivalent de Montmeló. Dissabte 6 d’abril, 19.30.

Concert del músic basc Ruper Ordorika a Caldes

Un dels noms propis de la música basca, Ruper Ordorika, actua aquest diumenge al Cafè del Centre de Caldes dins la seva programació de música estable. Amb més de 15 discos i tres més amb el trio de música tradicional basca Hiru Truku, Ordorika és un autor amb veu pròpia, cura exquisida pels textos i una cultivada visió musical. Ha estat guardonat diverses vegades i ha enregistrat i col·laborat amb músics reconeguts com Mikel Laboa, Ben Monder, Jamie Saft o Quimi Portet, entre altres.

Ruper Ordorika. Cafè del Centre, Caldes de Montbui. Diumenge 7 d’abril, 19.30h.

Jordi Sunyer

MIQUEL GIL
‘Viatger’
Miquel Gil té una de les veus més peculiars i reconeixibles dels Països Catalans i de tot el Mediterrani. Una veu rovellada que transmet terra, suor, memòria i que se t’arrela al cor com poques. I a Viatger l’encerta de nou afegint a les peces algunes bases electròniques que conviuen amb els sons orgànics de tota la vida. El disc comença amb cançons de Gil i a mesura que avança hi ha sorpreses com “Sa Serena” (popular eivissenca popularitzada per Uc), el romanç “Cecília” o “Otoño en Navarrés”, del valencià Joan Baptista Humet.

MARIA CASTELL
‘Solstici’
La cantautora de Granollers Maria Castell i Margenat va debutar el 2021 amb un disc íntim i costumista titulat Despertar. Ara, sense el seu segon cognom, hi torna amb un nou àlbum, Solstici, on reivindica la necessitat de regenerar el món a base de cançons amables i sinceres. Castell segueix fidel a la cançó d’autor però en aquesta segona entrega vesteix molt més les peces amb arranjaments que guanyen en riquesa i també matisos. De les deu cançons que hi ha al disc les meves preferides són “Maria del Mar” i “Udol”.

POL CRUELLS
‘Planeta Miret’
El planeta Miret no és ni al sistema solar ni a cap galàxia perduda sinó que es veu que era el nom d’un bar tot curiós de Sabadell. I el baixista d’Els Amics de les Arts, Pol Cruells, hi ha situat el seu imaginari musical per crear el seu cinquè disc (aviat és dit!) en solitari. El treball, amb vuit peces, és el més eclèctic que ha fet fins ara i hi ha una mica de tot. Des de l’intimisme de “Xiuxiueig eixordador”, al folk de “Clavellina” passant per l’aire The Police de “Les veus de l’endemà”. Cruells és una mica el nostre Sting particular.

Jaume Espuny

‘Surfer Rosa’ 4AD, 1988

Aquest Surfer Rosa, de 1988, és el primer disc de llarga durada (un any abans havien publicat un EP amb vuit cançons curtes) dels Pixies, el grup que podríem dir que va ser el precursor del grunge que triomfaria tant els anys noranta. Rock alternatiu, que se’n diu, que en aquells moments, als anys vuitanta, era força superior al rock oficial que estaven fent les grans figures. El disc comença amb una seqüència de tres cançons que tan bon punt les escoltes i ja saps que estàs davant d’un disc excepcional: “Bone Machine”, “Something Against You” i “Broken Face”. Però el millor encara ha d’arribar, amb alguns del temes més famosos del grup, com “Gigantic”, cantat per la baixista dels Pixies, Kim Deal, una dona en un grup, cosa que no era gens normal en aquell moment, “River Euphrates” i, sobretot, la més lenta però preciosa “Where Is My Mind?”, que no em cansaria mai d’escoltar, amb els insistents cops de bateria de David Lovering. Tots els temes estan compostos pel líder, cantant i guitarrista Black Francis, tot i que el guitarra solista és Joey Santiago. I encara hi ha unes quantes joies més, com “Vamos”, amb alguna part cantada en espanyol, o la que tanca el disc, “Brick Is Red”. Crida l’atenció la portada, amb el que sembla una ballarina de flamenc amb el tors nu. Els Pixies es van separar el 1993 però es van reagrupar el 2004 i encara ara fan grans concerts .

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Rauxband.

Primer concert dalt d’un escenari? Va ser a l’Embarcador del Ter de Manlleu.

Primer disc que et vas comprar? Un de Sopa de Cabra.

Quants discos tens aproximadament? Uns 10 o 12.

Salva’n tres. Ratas de Soziedad Alkoholika, Grandes éxitos y fracasos d’Extremoduro i Alita de mosca de Narco.

Grups o músics de capçalera. III Niño, BGKO (Barcelona Gipsy Balkan Orchestra), Django Reinhardt, Belvedere, Extremoduro i S.A. (Soziedad Alkoholika).

Un concert (com a públic) per recordar. Ara Malikian.

Jordi Vilarrodà

‘El final de la història’
A.J. Finn
Rosa dels Vents
La dona a la finestra va ser un d’aquests casos en què una novel·la de debut esdevé un supervendes. El seu autor, A.J. Finn (nom literari de Daniel Mallory), torna ara amb aquest relat en què un escriptor (de novel·la negra, precisament) permet a una crítica i periodista furgar en el seu passat que té un punt fosc: la desaparició de la seva primera dona i el seu fill vint anys enrere.

‘Assaig general’
Milena Busquets
Amsterdam
Milena Busquets és una de les veus més personals de la nostra literatura. Una de les narradores que més bé saben convertir en literatura la seva intimitat. I ho fa novament en un mosaic de textos que parlen de moments de la seva vida. Amb l’ombra de la mare present d’una o altra manera. Aparentment lleugers, però parlant d’allò que, al capdavall, és per al que val la pena de viure.

‘El cercle de dones de la senyora Tan’
Lisa See / Univers
A la Xina del segle XV, ja podem imaginar com era el paper d’una dona. Però Tan Yuxian escapa a les limitacions gràcies a la seva àvia, coneixedora de la medicina tradicional que segueix una norma simple: mirar, escoltar, tocar i preguntar. Però a la Xina de l’època, és impossible que un metge home la segueixi amb una pacient dona. Tan Yuxian acabarà xocant amb aquest món.

‘Discurs sobre el fill de puta’
Alberto Pimenta / Males Herbes
L’Indigneu-vos de Stéphane Hessel s’acostaria al missatge de fons d’aquest llibre-opuscle. Però el poeta portuguès Alberto Pimenta utilitza més la clau humorística, irònica i corrosiva per ajudar-nos a identificar aquest espècimen que és el fill de puta. De com es gesta, de com es pot identificar, de les formes amb què actua… el tractat més lúcid que s’ha escrit sobre el filldeputisme.

‘Si m’ho permeteu’
Josep M. Virgili
Nexum Ed.
Si sou seguidors de Josep M. Virgili al Twitter –ara X– és possible que alguna vegada us hagi fet una correcció lingüística. Virgili és discutit, admirat per uns i criticat per altres, però el que ningú no li pot negar és que no defuig la polèmica. I ara exposa els seus arguments en favor d’un català “no interferit” pel castellà en aquest llibre. Quan convé, ni Pompeu Fabra no se n’escapa.

Pere Martí i Olivella

LA IGNORÀNCIA. Una història global.
Autor: Peter Burke
Editorial: Arcàdia
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàgines: 506

Aquesta és una obra certament insòlita, ja que la ignorància no acostuma a considerar-se un tema amb substància pròpia, i el conegut historiador anglès de la cultura ho recull en el prefaci: de fet, un amic meu s’imaginava un llibre que parlés de la ignorància com un llibre amb les pàgines en blanc!

Burke du a terme un interessantíssim rastreig sobre els diversos papers que ha jugat, desvelant situacions en què s’ha considerat útil o positiva. Potser el cas més notori és el de la justícia, que representem per algú amb una bena als ulls: la ignorància, doncs, sembla condició necessària per a la justícia!

Per no parlar de com l’Església ha sospitat sempre del coneixement i ha identificat ignorància amb innocència i virtut, ja des del pecat original, que fou el de voler saber massa. Preferien que el comú de la gent fossin creients que no pas que entenguessin la doctrina religiosa, perquè l’intent d’entendre-la els podia portar a l’heretgia.

El coneixement apareix com a perill també en el mite: Faust, Ícar, Prometeu paguen un preu altíssim per voler anar més enllà!

A l’altra banda, hi trobem les ignoràncies degradants. La programada, on la ignorància de la resta de persones esdevé font de poder per als qui “saben”, ja sigui en l’àmbit de la política, els negocis, la religió, el crim o la submissió de gènere. O la ignorància corporativa, la manca de transmissió de la informació en les corporacions, causa de terribles desastres, com el de Txernòbil.

Burke destaca especialment la importància del que no sabem o no volem saber, ja que a voltes això ens defineix millor que allò que sabem, com afirmava Renan respecte a la construcció de les nacions.
També ens vacuna contra la supèrbia. Tota època anterior és una època d’ignorància, s’hauria de substituir per: tota època és una època d’ignorància. Per múltiples raons, però avui, en la suposada era de la informació, perquè cada cop augmenta més i més la quantitat d’informació en mans dels poderosos i que se’ns oculta a la resta.

Peter Burke destaca finalment que el que fa més efectius els procediments per estendre la ignorància entre la ciutadania és la credulitat, que prospera en situacions d’incertesa.
Ara bé, la incertesa, i podríem afegir nosaltres “afortunadament”, és el territori indefugible on ens trobem tots els qui prenem decisions, atès que tots som ignorants respecte al futur!

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La llavor del mal

El francès Xavier Legrand, director de la multipremiada pel·lícula Custodia compartida (2017), estrena el seu segon llargmetratge, El sucesor, després de competir en la passada edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una adaptació d’una novel·la d’Alexandre Postel, amb guió del mateix Legrand i Dominick Parenteau-Lebeuf, que planteja un inquietant i torbador melodrama personal al voltant dels secrets terribles i inconfessables dels progenitors. A El sucesor el protagonista és un jove en la trentena i reconegut director d’una casa parisenca de modes, Ellias Barnès (Marc-André Grondin), amoïnat per unes punxades al pit que podrien procedir de les afectacions cardíaques que pateix el seu pare. Però el punt de no retorn de la història és la sobtada notícia de la mort del seu pare a Montreal, a qui fa anys que Ellias no veu i de qui se sent molt distant i allunyat.
De cop i volta, Ellias haurà d’aturar la seva atrafegada vida per encarregar-se del funeral, ja que cap familiar directe se’n vol fer càrrec. Aleshores és quan descobreix coses inaudites del seu pare com un secret esgarrifós d’impossible digestió per al fill, un fet que subsumeix amargament Ellias. Enmig de l’angoixa i l’horror creixent, destaca el paper del veí (Yves Jacques), l’únic amic del pare difunt, una peça imprescindible de la trama, que aporta la seva involuntària participació en aquesta tragèdia familiar en majúscules. Legrand planteja el tema de la culpabilitat a través d’una violència patriarcal que es pot heretar congènitament. Legrand esbossa com la llavor del mal pot perviure en els descendents, receptors d’una transmissió enverinada.

Tot Sant Cugat / AMIC

Combatre i prevenir el dolor muscular és fonamental per mantenir un estil de vida actiu i saludable. Ja sigui que el dolor sigui causat per l’exercici intens, la tensió acumulada o una lesió, existeixen diverses estratègies efectives per a alleujar el malestar i evitar que torni a ocórrer.

Prevenir el dolor muscular

Realitza un escalfament adequat abans de qualsevol activitat física per preparar els músculs i reduir el risc de lesions. Inclou exercicis d’estirament dinàmic i moviments similars als que duràs a terme durant l’activitat principal.

Així mateix, incrementa gradualment la intensitat i la durada dels teus entrenaments per permetre que els músculs s’adaptin i s’enforteixin de manera segura.

Hidrata’t abans, durant i després de l’exercici per ajudar a prevenir les enrampades musculars i reduir el risc de lesions.

Finalment assegura’t de donar-li al teu cos suficient temps per a recuperar-se entre sessions d’exercici intens. Programa dies de descans actiu o de baixa intensitat per permetre que els músculs es reparin.

Combatre el dolor muscular

L’aplicació de calor pot ajudar a relaxar els músculs tibants i reduir el dolor. Usa un coixinet tèrmic, una ampolla d’aigua calenta o presa un bany calent per alleujar el malestar.

Així mateix, els massatges i els estiraments suaus poden ser molt efectius per a alleujar la tensió muscular i millorar la circulació sanguínia.

Eva Remolina / AMIC

El coco, amb la seva forma peculiar i la seva carn sucosa, és molt més que una fruita exòtica. Originari de les regions tropicals, principalment a les regions costaneres d’Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud i el Carib, el coco ofereix una explosió de sabor, és ric en nutrients i té una gran varietat d’usos culinaris i beneficis per a la salut.

Com Consumir el Coco:

Aigua de Coco: Una de les formes més populars de consumir-lo, és a través de la seva aigua, que es troba dins el coco jove i verd. L’aigua de coco és refrescant i naturalment dolça, i és una excel·lent font d’hidratació i nutrients com el potassi.

Polpa de Coco: La polpa es pot menjar crua, afegir-se a batuts, aigua de coco o plats de cuina asiàtica i caribenya.

Llet de Coco: es fa triturant la polpa amb aigua i després filtrant-la per obtenir una llet rica i cremosa. És un ingredient clau en molts plats asiàtics i tropicals, com curries, postres i begudes.

Oli de Coco: s’extreu de la polpa i és ric en àcids grassos saturats saludables. És una opció popular per cuinar, fregir i fins i tot com a producte de bellesa per a la pell i els cabells.

Altres opcions que podem fer amb el Coco:

Farina: Es fa de la polpa de coco deshidratada i és una excel·lent alternativa sense gluten a la farina de blat en receptes de cuina i pastisseria.

Sucre: El sucre de coco és una alternativa natural i saludable al sucre refinat, fet del nèctar de les flors del coco. Té un sabor suau similar al caramel i és ric en nutrients com el ferro i el zinc.

Fibra: Les fibres del coco són utilitzades en la jardineria com a substrat per a plantes, ja que són lleugeres, poroses i retenen l’aigua. També es poden fer servir per crear productes com a estoretes i cordes.

Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca

Josep Ballbè i Urrit

De bell nou, dilluns passat vam tornar a ser al dia de la mona: un pastís típic de la nostra reposteria, que ve a cloure la norma del dejuni quaresmal. Dilluns de Pasqua és un dia festiu a moltes regions espanyoles. Motiu de més, doncs, per reviure la tradició familiar de compartir un dinar de germanor, regat amb l’escuma del nostre fantàstic cava.

Es diu que el mot de ‘mona’ ve del món àrab, present als nostres verals des del segle VIII fins l’expulsió de l’any 1609. Munna o mouna venia a ser una exquisidesa que els musulmans regalaven als amos. Solia fer-se amb xocolata, essent el padrí qui l’obsequiava al fillol en sortir de missa el dia de la Pasqua. Llavors, tota la família se n’anava a fer un bon tiberi al camp i no hi faltava de res: costelles de xai o conill a la brasa, paella, vi, fruita i licors. Primer de tot,  tenia forma d’ou, esclafat al front d’algun parent. Amb el pas del temps, s’ha anat sofisticant.

La conjuntura econòmica que ens toca viure sovint (guardiola de les pensions, preu de la llum, dèficit públic i IPC, bàsicament) i la política del planeta (amb conflictes a Ucraïna o Gaza, entre d’altres, i la revifalla de formacions ultradretanes i xenòfobes) passa per moments prou convulsos. Sempre, però, tenim el recurs de citar la cantarella del “a les penes, punyalades“. Que mai no ens manqui el goig de viure. Fem per recuperar una plena normalitat. De fet, la cito en cursiva, en amagar un rerefons prou dens.  Exigim als nostres governants que lluitin aferrissadament per assolir la plena concòrdia entre els pobles. 

Té més paraules un petricó de vi que un missal en llatí. El petricó, també anomenat porró, equivalia a un quart de litre. Per contra, el missal de la litúrgia prevaticana era un llibre gruixut i plumbi, amb un munt de pàgines. Per tant, ja que riure és de franc, fem-nos-ho anar bé, assumint que ens allarga la vida. A viure que són dos dies!

Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense ginesta ni Sant Joan sense coca. Per Tots Sants, castanyes. Per Nadal, torrons i tot l’any bombons! Això sí, per part meva, respectant totes les creences, visca les tradicions, amb l’embolcall i el toc religiós!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers