Entrevista a Vicenç Villatoro, autor del llibre 'Urgell. La febre de l'aigua'

Jordi Vilarrodà

A vegades no cal anar gaire lluny de casa per trobar l’èpica. La construcció del canal d’Urgell és una de les grans epopeies que tenim a Catalunya i que hem traspassat molt poc a la literatura. Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ho acaba de fer en una novel·la que parla de la gent que va somiar (i que va patir) la gran obra. ‘Urgell. La febre de l’aigua’ (Ed. Proa) és el relat humà de la conquesta del nostre oest, amb les seves llums i ombres.

La construcció del canal d’Urgell va acabar l’any 1861 després de molts anys d’obres i un munt de dificultats. Té una èpica de la qual nosaltres mateixos, els catalans, no en som prou conscients?
Una èpica, i una lírica! És una construcció que té grandiositat, que té importància i que modifica el país. Però dic lírica perquè també hi van vinculats sentiments personals molt variables. Des de l’esperança fins a la perplexitat, l’eufòria o la decepció. En una pel·lícula, tindria escenes de masses i escenes que passarien en la intimitat, amb gent que pensaria sobre les relacions de la seva vida amb el que està passant a fora.

Gràcies al canal, una gran part de la plana d’Urgell és avui de regadiu. Però fora de les comarques de Ponent, hi prestem atenció? O només quan, com l’estiu passat, hi ha la mala notícia que els prohibeixen regar per la sequera?
“El canal? Ah sí, els de Lleida”. Però aquesta poma que ens estem menjant existeix gràcies al canal, i se la menja a qualsevol altre lloc del país. Crec que s’ha perdut la visió que això forma part d’un projecte de país, i que a ningú no se li hauria acudit fer un canal d’Urgell enmig de la Manxa, per posar un cas. Vull dir lluny d’una ciutat creixent com era Lleida, o una ciutat que ja era metropolitana, com Barcelona. Totes són peces d’un trencaclosques: el menjar de la capital no s’explica sense el canal, i aquest no s’explica sense tenir a prop un mercat. I d’uns capitals, que són a l’àmbit urbà. El mateix enginyer que pensa el canal d’Urgell, Pere d’Andrés i Puigdollers, és el que projecta el ferrocarril entre Terrassa i Manresa. És el tren que anirà cap a Lleida, i cap a Saragossa. I també està dissenyant una ampliació del port de Barcelona, tot i que finalment no es farà.

La Catalunya en plena industrialització de finals del segle XIX…
Però no oblidem que això passa enmig de les guerres carlines, el XIX és un segle en què no paren els conflictes… a Europa són les guerres napoleòniques. No tot el que neix al segle XIX és clarament positiu. El model liberal és el progrés i la ciència però també és uniformitzador, amb un estat que ho vol controlar tot. Els carlins són uns carques, però arrelats i amb una certa aversió a aquest control. Quan els tractors han arribat a Barcelona, aquests últims dies, porten un missatge que carlineja en el bon sentit del terme.

La novel·la és un com spin-off d’una d’anterior, La casa dels avis. Allà hi parlava dels seus avantpassats vinguts d’Itàlia, als quals havia seguit la pista. Aquí en trobem un com a protagonista, Vicenç Lamolla / Vincenzo Lamoglia. Però alerta, que excepte el nom és tot ficció.
I és clau que sigui ficció. En un cert sentit, aquesta novel·la és una reacció d’escriptor contra les anteriors: m’ha passat els últims anys lligat de peus i mans per la realitat. A Un home que se’n va o a La casa dels avis no volia posar-hi res que no pogués documentar. Però després et trobes amb personatges suggerents com el Vincenzo, que marxa de la Puglia, de Maratea, i se’n va a parar a Cornudella de Montsant a fer el soldat a les guerres carlines! I tot seguit, el trobem de calderer a Agramunt… aquí hi ha alguna cosa, tot i que no la saps. I si la inventéssim? Per a aquesta novel·la, necessitava un personatge.

I aquest li anava com anell al dit.
Em convenia per moltes coses. Primer, perquè venia de baix: explicar el procés del canal d’Urgell ho volia fer no des dels que ho dirigien sinó des dels que se sentien part d’això.

Ell no és pagès, i no es beneficia del canal perquè tingui terra per regar. Tampoc té diners per invertir-hi pensant que li retornaran. Però s’hi entusiasma: l’arribada de l’aigua és la seva terra promesa. Per què?
Potser no és indiferent a això el fet que comencés a escriure la novel·la l’any 2020. I m’explico. Gent d’aquest país que s’ha entusiasmat per una idea que, per a la seva butxaca i la seva vida, ni li anava ni li venia però que creia que això era una millora, i s’apuntava a totes… Va del procés, la novel·la? No, però és l’exemple més viu que tinc a mà quan em poso a escriure.

Ens sona d’alguna cosa, això. Ho hem viscut durant això que n’hem anomenat procés.
I segur que la revolució russa del 1917 es va fer així, i la castrista de Cuba, i moltes més. Moments en què hi ha gent que no va a defensar els seus interessos però li sembla que té a davant un projecte que millorarà el món, i s’hi aboca. Amb temps, amb entusiasme, posant-hi tot el que té sense demanar de ser el de dalt de tot.

Al canal d’Urgell passava: a dalt hi veiem els Girona, que hi posen capital. I a baix, en Vicenç que… què? Senzillament, li fa il·lusió veure arribar l’aigua a una terra eixuta?
Ell ha marxat d’un lloc, de la seva terra, i quan ho fas és per algun motiu. Crec que ho fas pels fills que encara no tens: d’això no sé què en trauré, però el món dels meus fills serà millor. L’entusiasme no és tant pel que en trauràs de rendiment, sinó per aquesta idea: el món serà millor… per a ells. L’èxit final no té per què coincidir amb el somni inicial, exactament. Els grans ideals, quan els portes a la pràctica, no solen ser tan purs com quan els somiaves.

“A una idea com la del canal d’Urgell hi ha sentiments personals vinculats: de l’esperança a la perplexitat, l’eufòria o la decepció… Va del procés, això? No, però és l’exemple que tinc més a la vora quan em poso a escriure, l’any 2020”

L’abundància promesa (i en això també hi podríem buscar metàfores contemporànies) no va arribar tot seguit de l’obertura: “El canal d’Urgell havia estat un solemne fracàs”, diu el narrador en un moment de la novel·la.
No solament això, sinó que es recula! S’obre l’any 1861 i al cap de mig segle, l’any 1910, encara s’escriuen articles dient-ho: va sortir el salobre de la terra. Hi ha un moment, i això és documentable, en què no hi ha ningú que estigui content de com ha anat. Manuel Girona va al Senat, a Madrid, i diu que els canals de reg no tenen futur. Però l’efecte sobre l’ànima humana, allò que em convida a escriure la novel·la, és precisament la decepció. Perquè ho he vist a la vida, i en altres coses: l’eufòria, ara ho farem i ho tenim a tocar… i no va. Algú diu: paciència, d’aquí a cinquanta anys anirà. Però tu et preguntes per què carai ho hem fet. Busco aquest moment en què algun es mira al mirall i es fa aquesta pregunta.

Al cap d’uns anys, hi ha una escena, ja sense en Vicenç. Parlen dues, dones, una d’elles la seva vídua, i tenen al davant una màquina de cosir. “Cal aprendre i provar, i alguna cosa acabarà anant bé.”
Jo no soc pessimista vital: en ocasions les coses van bé. No és segur –això no és un llibre d’autoajuda– però sí que passa a vegades. I si tu creus que has fet el que havies de fer, aquest a vegades és el que et dona força. Vas ara al canal i penses: quina sort que ho van fer, perquè ha canviat el país!

Hi ha una part de tragèdia: Vicenç Lamolla, que tant ha lluitat pel canal, no el veurà fet.
El de veritat va morir encara molt més jove. A la novel·la, li he allargat la vida. Calia que la seva dona, la Pelegrina, el sobrevisqués.

Són els dos narradors en primera persona.
Hi has veus en primera persona –en Vicenç i la seva dona, la Pelegrina–, un narrador omniscient i un jo del present. Una de les característiques de la postmodernitat és la fragmentació de la veu narrativa, i del mateix text. I aquesta és una novel·la que reflecteix el pas del temps, per això necessito veus des del temps. El narrador omniscient sap com acabarà, però en Vicenç Lamolla no. Hi ha, doncs, un component d’exercici literari, però també una part al servei de la trama: la crònica de l’estat d’ànim ha de ser en el moment i explicada per la persona que el viu.

La memòria, real o ficcionada, és el gran tema de la seva obra narrativa?
Abans parlàvem de la postmodernitat i la fragmentació, que és una característica que assumeixo. Però en té una altra que em revolta, i és el presentisme: tot ha començat ara, tot s’explica per dinàmiques de present… i no pensem que allò que s’ha fet en el passat i el pòsit que ha deixat en la memòria (personal o compartida) configura també el present. Com diu el final d’El gran Gatsby, “així avancem, barques contra corrent, incessantment arrossegats cap al passat”. La memòria del passat ens desmenteix aquelles grans ideologies que diuen que els corrents de la història et portaran cap a un paradís. Si vols arribar-hi, no te’n refiïs gaire, del corrent. La memòria ens vacuna contra l’excés d’esperança, però també contra l’excés de temor. Aplicat al canal d’Urgell, que una cosa comenci malament no vol dir que continuï malament. Però que comenci bé, no vol dir que continuï bé… Els problemes que ara també té el canal amb la sequera ho confirmen.

Roser Reixach i Anna Gorchs recullen la recerca sobre una dona destacada en la resistència al nazisme

Jordi Vilarrodà

Sota qualsevol dictadura, hi ha un moment en què la policia pot trucar a la porta de casa. A Roser Fluvià li va arribar el dia 12 de setembre de l’any 1943, a la seva casa de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), i s’hi va trobar agents de la Gestapo. Va començar el calvari per a aquesta dona, filla de Prats de Lluçanès i peça important en la cadena de resistència al nazisme facilitant acollida a refugiats que volien travessar la frontera.

“Aquell dia la Roser havia de rebre una persona important, un militar anglès, i la Gestapo sabia molt bé on anava”, explicava Roser Reixach, coautora amb Anna Gorchs del llibre Roser Fluvià, una pradenca a Ravensbrück (Ed. Cal Siller), que dissabte es va presentar a Prats. En les seves pàgines ha quedat recollida tota la seva recerca sobre la vida de Roser Fluvià, “una dona molt especial de la qual ningú no sabia gaire res, ni nosaltres mateixos”. Gràcies al treball de Gorchs i Reixach, Prats la recorda des del juny de 2022 amb un plafó al lloc on hi havia la seva casa natal, Cal Vicenç, al carrer Resclosa.

El dia que es van endur la Roser de la casa on vivia amb el seu marit va començar un calvari que duraria nou mesos. Primer, a Perpinyà; després, a Tolosa, i finalment, deportada al camp de concentració de Ravensbrück, el mateix on va estar internada Neus Català. Hi va ingressar el 31 de juliol de 1944, quan ja s’albirava la derrota del nazisme, i potser per això va poder sobreviure. Van ser nou mesos de calvari de la presonera número 49.672, amb treballs forçats que podien allargar-se en jornades de 12 hores. A principis d’abril de 1945, el seu nom apareix en un grup de tres-centes dones alliberades per iniciativa de la Creu Roja de Suècia, a tocar del final de la guerra. Del seu estat en dona idea el detall que van explicar dissabte les autores: en l’àpat de benvinguda que li van preparar al tornar a casa, un metge va advertir in extremis que havia de menjar molt poc perquè estava tan dèbil que s’havia d’anar acostumant de mica en mica a tornar a fer-ho amb normalitat.

I després, “el silenci”. Només va parlar una vegada amb la família del que havia viscut. Mai no va concedir entrevistes, excepte una sola vegada ja de gran. “Era molt religiosa i deia que perdonava els nazis que l’havien maltractada perquè no sabien el que feien.” Les seqüeles del captiveri a Ravensbrück li van impedir de tornar a treballar. I després d’un llarg camí burocràtic per acreditar el que havia fet, van arribar reconeixements. Entre ells, el més alt que atorga França, la Legió d’Honor. “Això fa pensar que la seva tasca devia ser realment molt important”, diuen les historiadores. De fet, per la seva casa havien passat personatges rellevants entre els refugiats. Un d’ells, el duc de Kent, un dels fills del rei Jordi V d’Anglaterra. Roser Fluvià no va saber la identitat de molts fins després de la guerra.

Reixach i Gorchs recordaven que al principi els va costar de relacionar Roser Fluvià amb Prats. “No era un cognom d’aquí.” Fins que van veure que Fluvià era en realitat el cognom del seu marit, que ella va adoptar al casar-se. El nom de soltera era en realitat Roser Fàbregas i Vilà. Un fet més que havia contribuït que la seva existència passés desapercebuda aquí durant quasi vuit dècades.

Presentació amb la neta de Fluvià

Gisela Fluvià, neta de la resistent (al mig de la taula), va agrair emocionada el record que se li ha dedicat. El seu pare –el fill de Roser Fluvià–, que resideix a Perpinyà, no havia pogut assistir a l’acte. També els van acompanyar Jean-Pierre Saqué, de Sant Llorenç de Cerdans, i Josep Font, del Memorial Democràtic, a banda i banda de Gisela Fluvià. Font va destacar que Prats ha estat pioner en la reivindicació “del rol de la dona” en la resistència. Un paper que també va destacar l’alcalde, Jordi Bruch (a l’esquerra). A la dreta, Anna Gorchs i Roser Reixach. La presentació va omplir la sala d’actes de L’Espai.

El col·legi El Roser es converteix en l’escenari del rodatge de la nova etapa del ‘Natura sàvia’

Jordi Vilarrodà

El col·legi El Roser s’ha convertit aquests dies en la Saint Julian’s School, una universitat on imparteix classes de biologia el professor Peyu amb els seus ajudants, Quimi Portet i Albert Pla. És el rodatge d’una part de la nova entrega de Natura sàvia, el programa dirigit per l’actor i humorista osonenc que TV3 va emetre entre els anys 2018 i 2019. L’aire d’antic college britànic que té El Roser ha estat el lloc ideal que buscava l’equip de la productora El Corral, que aprofita els dies de les vacances escolars per treballar.
Tot i que es van examinar altres possibles localitzacions, com la Universitat de Barcelona, en Peyu estava “capficat” a trobar un espai adequat a Osona. “I em vaig recordar d’una pel·lícula d’Esteve Riambau que s’havia rodat aquí.” Aquesta pel·lícula documental és La doble vida del faquir (2007). Al veure la sala d’actes va quedar clar: “El lloc és una meravella”. Mobles antics de biblioteca, bancs escolars d’època, rajoles hidràuliques al terra, plaques a les parets que recorden els fundadors, i els tres protagonistes vestits com a professors d’universitat clàssics. Els seus alumnes són una trentena de figurants i actors que es van apuntar després de fer una crida en grups de teatre amateur osonencs. Hi ha també cares conegudes del món teatral de la comarca, com Joan Roura o Pep Simon, tots amb bates blanques. Peyu està satisfet d’haver pogut portar el rodatge a Osona amb la filosofia de “descentralitzar l’audiovisual” que recentment ha aplicat també al teatre amb la temporada de L’il·lusionista a Calldetenes.
L’objectiu del nou Natura sàvia no s’apartarà de l’anterior: fer divulgació de la fauna autòctona de Catalunya, la que expliquen els tres professors. “Hem reforçat més la part humorística creant aquesta mena de sitcom que passa en un entorn universitari.” Aquest dimarts, en el rodatge, el capítol era el dedicat a les rates, i n’hi haurà també sobre les cigonyes, les abelles o els llops.

 SENSE JAUME SAÑÉ
Aquesta nova entrega de Natura sàvia no comptarà amb la presència del naturalista taradellenc Jaume Sañé, que va morir l’estiu passat durant una estada a Alaska. Però sí que portarà el seu segell: havia intervingut en el disseny del programa així com en la definició dels animals que s’havien de tractar en cada capítol i una part del material documental que s’utilitzarà és del seu fons d’imatges. El paper que feia Sañé serà ara a càrrec de la biòloga Lídia Freixas, d’Arenys de Munt. El grup de conductors del Natura sàvia es completarà amb Iris Pérez, una nena de 12 anys que aportarà una dosi de seny al conjunt.

Entitats com la Societat Coral l'Aliança, de la Garriga i la Societat Coral Lo Rossinyol, de Sant Antoni de Vilamajor, mantenen viva la tradició

Oriol Serra

La Societat Coral L’Aliança, de la Garriga, i la Societat Coral Lo Rossinyol, de Sant Antoni de Vilamajor, estan acabant d’ultimar els preparatius per tornar a cantar Caramelles durant el cap de setmana de Pasqua.

A la Garriga, les cantades es faran dissabte i diumenge, i a Sant Antoni es faran només diumenge. Els cantaires de l’Aliança, 25 en total, assagen en una de les sales de l’equipament municipal de Can Luna. Tots els membres de l’entitat són homes, seguint la tradició dels cors claverians.

La coral Lo Rossinyol, en canvi, és mixta i compta amb una vintena de cantaires que estan fent els últims assajos a les dependències del Patronat de Cultura.

“Cantem per preservar la tradició. No volem que es perdin les caramelles, perquè són una cosa molt bonica i molt nostrada. Ens hem adonat que hi ha gent que ni tan sols sap què són, la qual cosa ens entristeix una mica. Per això ens cal donar-les a conèixer. A més, ens ho passem molt bé cantant, tant als assajos com a l’hora de sortir al carrer. Ni tan sols tenim cap persona que faci les funcions de direcció, perquè no som un cor professional sinó que ens ajuntem per gaudir de la música i del cant”, explica Dolors Guardi, de Lo Rossinyol.

“Es tracta de mantenir viva una tradició que ens sentim nostra, i que volem continuar preservant i transmetent”, coincideix Jordi Oliveras, de l’Aliança.

Els cantaires de la Garriga faran una primera ronda pel centre del municipi dissabte a la tarda. La primera cantada serà al davant de l’Asil Hospital, on començarà una ruta que els portarà per indrets emblemàtics de la població.

“Cantarem en cases particulars i espais privats on se’ns ha demanat que ho fem, però també al davant d’espais públics molt coneguts, sempre a peu de carrer, tal com marca la tradició”, avança Oliveras, qui destaca que “les caramelles d’aquest any s’emmarquen dins dels actes del bicentenari del naixement de Josep Anselm Clavé”.

La segona cantada de caramelles de l’Aliança es farà diumenge al matí i començarà al santuari de Puiggraciós. “Cantarem a 3/4 de 10, just abans que comenci la missa de Pasqua. En acabat, baixarem al poble i recorrerem els barris de Santa Rita i de Sant Roc, fent aturades en diferents punts per cantar-hi. Acabarem pels volts de la 1 del migdia a la plaça de l’Església”, explica Oliveras.

El mateix diumenge a la tarda es farà una última ruta per domicilis privats de la Garriga, i en acabat faran una darrera cantada al casal d’avis L’Esplai. Dilluns, els membres de la coral tancaran els actes de Pasqua amb un dinar de germanor.

Lo Rossinyol cantarà a diferents punts del nucli urbà de Sant Antoni

Lo Rossinyol cantarà diumenge al matí en diferents punts del nucli urbà de Sant Antoni de Vilamajor. “Començarem a les 9 davant de l’ajuntament i farem ruta fins al forn Ninot del carrer Nou, on durem a terme una última cantada pels volts de les 2 del migdia. Pel camí, ens aturarem davant d’espais com la pastisseria Sant Llehí, la llibreria Mayol o la pizzeria El Sui. Totes les cantades les farem a peu de carrer”, avança Guardi.

Una altra població vallesana on s’està preparant una cantada de caramelles és Canovelles, on la tradició marca que s’ha de dur a terme el primer cap de setmana després de l’Aplec del municipi, que té lloc durant el dilluns de Pasqua.

“Ja hem fet alguns assajos i ens estem preparant amb moltes ganes. És un moment molt bonic, i és una tradició que no volem que es perdi”, explica Román Marín, president de la coral Rosa de Bardissa, que des de fa més de 25 anys s’encarrega d’organitzar la cantada.

Enguany, les caramelles de Canovelles es cantaran els dies 6 i 7 d’abril. Dissabte al matí, una quinzena de cantaires de l’entitat recorreran els carrers de la Barriada Nova i faran aturada en diferents punts. “Aprofitarem el dissabte, que és quan els comerços són oberts, per cantar en una part del poble on hi ha moltes botigues i on per tant hi haurà gent al carrer”, avança Marín.

Diumenge al matí es farà una segona ruta, en aquest cas per diferents masies del terme municipal de Canovelles. “Anirem a visitar diferents cases de pagès on se’ns ha demanat que cantem”, afegeix el president de l’entitat. La coral Rosa de Bardissa també participarà dilluns en la missa en honor de la verge de Bellulla que es farà a l’església de Sant Fèlix durant l’Aplec de Canovelles.

A Santa Eulàlia, hi haurà cantada diumenge a 2/4 d’1 a la plaça de l’Església i dilluns a les 10 per diversos carrers.

Santuaris.cat ha encarregat la gestió a tres joves, que a partir d’aquest dijous ja hi serviran dinars

Miquel Erra

Els turistes, xirucaires o devots que aquest dijous pugin al santuari de Santa Maria de Cabrera ja s’hi podran tornar a entaular. I ho podran fer, a partir d’ara, tots els caps de setmana i festius. La històrica hostatgeria havia tancat el desembre passat, coincidint amb la jubilació del grup de feligreses que, gairebé des del voluntariat, n’havien estat rere els fogons durant més de 50 anys. Des de Santuaris.cat, l’empresa que fa uns mesos va crear el Bisbat de Vic per professionalitzar i modernitzar la gestió d’aquests equipaments, n’han cedit les claus a tres joves del territori que, a més del servei de restauració, també reobriran les antigues habitacions per encarar l’oferta del santuari com a refugi de muntanya.

“Aquí em sento com a casa. És casa”, apuntava aquest dimecres, ultimant els últims preparatius, un emocionat Eloi Canal, fill de Cantoni, que en els últims dos anys ja havia col·laborat amb l’anterior grup de voluntàries. Canal –que com a bon muntanyenc ha resseguit tot el Collsacabra “de tort i de través”– s’ha pres l’encàrrec com un “regal”. Un regal que compartirà amb Marc Castro i la vigatana Montserrat Moya, tots dos amb un ampli bagatge en els sectors de la muntanya i el lleure.

Tots tres assumeixen el repte amb idees renovades, però sense renunciar al llegat heretat. Al costat de les habituals amanides, la carn a la brasa o el tradicional arròs de muntanya, a la carta s’hi sumaran “opcions vegetarianes” o més diversitat en les postres. Això sí, sempre amb un camí molt clar: l’aposta pel producte de proximitat i l’agricultura regenerativa. “Tot ha de tenir un sentit”, remarcava Canal.

L’hostatgeria servirà esmorzars i dinars de divendres a diumenge –els sopars es reserven per als qui ocupin els futurs allotjaments–. Inicialment disposaran dels dos menjadors de la planta baixa –amb capacitat per a una seixantena de comensals– i, més endavant, també el de la planta de dalt –amb una quarantena de places més–. En les últimes setmanes s’ha fet un notable rentat de cara a les diferents estances, començant per canviar tots els tancaments. Menys visible però del tot indispensable ha estat l’habilitació d’una nova instal·lació fotovoltaica, que els permet autoabastir-se d’energia verda i prescindir del precari i sorollós generador de gasoil. Això facilitarà, entre d’altres, que puguin mantenir connectades les neveres o el servei de telefonia entre setmana –tenint en compte la ja prou complexa logística que presenta la seva ubicació.

Més que ermitans –“no ens faria justícia, perquè no hi viurem, aquí dalt”– reivindiquen el paper com a “custodis” d’aquest emblemàtic entorn. Per això, més enllà de servir àpats, volen contribuir a “donar vida” i a crear comunitat. De cara als estius, la teòrica temporada baixa, no descarten organitzar concerts de petit format o acollir-se als camps de treball de la Generalitat per afrontar projectes de gestió forestal, construcció de pedra seca o recuperació de les antigues feixes per al cultiu de patates. Il·lusions de futur a 1.300 metres d’altitud.

Carles Fiter

De ben petit Nil Parra i el seu germà ja havien encapçalat la comitiva de les Caramelles del Roser amb l’adult que obre pas amb l’estendard. Aquest Diumenge de Pasqua, el jove tornarà a vestir capa i barret, però per debutar com un dels 35 cantaires, tots homes. Segueix l’exemple del seu pare, el seu tiet, però sobretot del seu avi Manel Parra, amb qui, de fet, cantarà ben a prop. Ell fa una seixantena d’anys que hi canta i es mostra satisfet que ara un dels seus nets també en formi part: “Estic feliç que pugui venir i veure el que he viscut durant tots aquests anys. Les Caramelles són una institució del poble. Si es perdessin, el poble se n’aniria a fer punyetes”, subratlla.
Qui fa una mica més de temps que hi participa que el jove Parra són els germans Rodríguez. Mentre que en Joan hi canta, la Clara hi toca el clarinet. En el seu cas, la tradició ha esdevingut familiar i representen la sisena generació que militen a l’entitat amb més de 400 anys d’història. A tots dos els va animar a apuntar-s’hi el seu pare, Joan Carles Rodríguez, exalcalde i també cantaire. “Vaig provar-ho i em va agradar”, comenta en Joan mentre remarca que així també continua la tradició. La Clara, per la seva banda, també la segueix des de la banda dels músics, on toca el clarinet. De fet, pot practicar a casa, ja que tant el seu pare com el seu germà “sempre canten caramelles”. El que ho viu amb molta joia, sense cap mena de dubte, és l’avi Joan: “És un orgull per mi tenir bona part de la família que dona suport i que, a més, els agrada”.
Francesc Folgarolas, que fa una vintena d’anys que hi canta, també està ben cofoi de tenir-hi a prop el net. “Des de ben petit anava a veure l’avi cantar”, recorda Bernat Quintana, que més endavant va decidir participar-hi flauta travessera en mà amb els músics. La cançó preferida de l’avi és Rosa Vera i enguany, precisament, aquesta peça tan coneguda i celebrada pels vilatortins estrena instrumentació, creada per Sebastià Bardolet (codirector amb Manel Marsó). Per això, durant un dels assaigs Folgarolas confessa que només sentir-hi la flauta travessera del seu net li “tremolen les cames”.
A aquesta novetat s’hi sumen les peces que no falten mai, com els Goigs del Roser o Som vilatortins, i la recuperació d’altres de l’extens repertori, com Terra endins, Himne dels caramellaires, Quatre-cents anys, Bordó florit, Som caramellaires i Cançó del terrissaire. Es tracta de peces amb música de Santi Riera, Manel Rodríguez i David Rodríguez, amb lletres de Núria de Dalmases, Xevi Pona i Anton Carrera. De fet, el disseny del cartell i del recordatori rememoren la figura de Carrera, amb un fragment de la peça que va deixar a punt abans de morir: Raó de ser.
Algunes de les peces que han assajat els caramellaires s’interpretaran aquest diumenge i les altres al 45è Aplec Caramellaire, el 7 d’abril. De moment, el Diumenge de Pasqua Florida, a partir de 2/4 de 10 del matí, els Folgarolas, Parra i Rodríguez es trobaran amb la resta de comitiva a la plaça de l’U d’Octubre per arrencar el recorregut pel poble que acabarà a l’església parroquial amb la missa del migdia.
Aquests set testimonis són un petit exemple de les diverses famílies que formen o han format part de les Caramelles. A més d’àpats familiars, també comparteixen una ancestral tradició.

EL 9 NOU

A partir del títol del llibre d’Stefan Zweig, la companyia Eléctrico 28 proposa un recorregut físic, emocional i creatiu per la història, el poder i les obsessions humanes. Moments estel·lars en la vida quotidiana recreant les circumstàncies estel·lars de la humanitat. És un espectacle d’aforament reduït en què Herstory -la singular i feminitzada personificació de la història- parlarà als espectadors a cau d’orella, a través d’uns auriculars i els portarà a revisitar els moments que ho han marcat tot. Amb Josep Cosials, Daniela Poch, Ana Redi-Milatovic, Lilli Mendel i Alina Stockinger.

‘Moments estel·lars de la humanitat a Llinars’. Eléctrico 28. Direcció artística. Alina Stockinger. Teatre Auditori de Llinars. Dijous d’abril, 19h. Divendres 5 d’abril, 19h. Dissabte 6 d’abril, 12h i 19 h.

Laura Calçada presenta el llibre ‘Fucking New York’ a Granollers

Laura Calçada Barres presentarà el llibre ‘Fucking New York. Història dels meus límits’, dijous que ve a l’Anònims de Granollers en una vetllada literària organitzada per Jordi Pagès. L’autora estarà acompanyada d’Arianna Bruguera, que ha llegit el polèmic llibre, per comentar el desembarcament de l’autora a la ciutat nord-americana mentre acusa repetidament els seus pares d’haver-la abandonat. El llibre ja va per la tercera edició.

Presentació de ‘Fucking New York’, Laura Calçada. Anònims, Granollers. Dijous 4 d’abril, 19h.

Presentació de ‘Cor trencat’, de Pep Blay, a la llibreria L’Illa de Mollet

La llibreria L’Ila de Mollet acollirà la presentació aquest dimecres a 2/4 de 8 del vespre de ‘Cor trencat. Mort i vida de Carles Sabaté’, de Pep Blay, editat per Folch&Folch. L’acte comptarà amb la presència de l’autor, professor de llengua i literatura catalana a l’Ins Gallecs, que conversarà amb Jordi Ballester, llicenciat en Llengua i literatura Catalana, i també professor del centre. La presentació també inclourà la lectura de fragments a càrrec d’alumnes de l’Institut Gallecs de Mollet.

‘Cor trencat’, Pep Blay. Llibreria L’Illa, Mollet del Vallès. Dimecres 3 d’abril, 19.30h.

Jordi Sunyer

‘Festa Major’ Edigsa, 1970

La Trinca és un grup que cal reivindicar sempre. Alegria, originalitat, compromís i també, tot i que algú arrufi el nas, qualitat musical. On no arribaven el ros (Josep Maria Mainat), l’alt (Toni Cruz) i el de la barba (Miquel Àngel Pasqual) hi excel·lien els musicassos dels quals s’envoltaven. I és que els de Canet de seguida van veure clar que, si volien triomfar, s’havien d’acompanyar dels millors i això van fer per enregistrat Festa Major, el seu segon llarga durada i un dels primers discos temàtics de la història a Catalunya. El treball té 13 cançons que, per ordre cronològic, segueixen els actes d’un dia típic de festa major a finals dels anys 60 barrejant costumisme amb el to satíric i humorístic que va acabar caracteritzant els trincos. Així, tot arrenca amb “El pregó” i després hi ha “La passada”, “L’ofici solemne” i altres peces pels gegants, les sardanes, el castell de focs… Fins que arriba el “Passi-ho bé”, una peça final que convida a retrobar-nos l’any que ve. Un mega clàssic. El disc també va servir perquè La Trinca impulsés el seu primer espectacle temàtic (Festa Major ho va rebentar a tot el país) i encara avui es continuen fent revisions i reedicions d’aquell muntatge com el que fa de la companyia osonenca Loropardos, molt recomanable. Segons Toni Cruz, Festa Major és el millor disc de La Trinca. Segons jo, no. El meu preferit és Opus 10. Però sempre està bé anar de festa i aixecar el porró.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La bateria.

Primer grup del qual vas formar part. Banda Armada.

Primer concert que vas fer en directe. Amb Banda Armada a Sant Hipòlit de Voltregà l’estiu de 2009.

Primer disc que et vas comprar: Vol. 3 Subliminal Verses, de Slipknot.

Quants discos tens aproximadament? Uns 15 o 20.

Salva’n tres (de discos): Mezmerize/Hypnotize, de System of a Down; el disc homònim (o vermell) de Slipknot, i Emperor of Sand, de Mastodon.

Grups o músics de capçalera: De grups, Slipknot, Slaughter to Prevail o System of a Down.

I de músics, Joey Jordison, Roberto Castresana i Eloy Casagrande.

Un concert (com a públic) per recordar. System of a Down a Madrid el 2017.

Miquel Moreno Gayoso

Retorn a Haifa / Homes sota el sol
Autor: Gassan Kanafani
Traducció: Anna Gil
Editorial: Club Editor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2a edició: gener de 2024
Nombre de pàg.: 192

En aquestes dates en què la sang palestina i la demolició cobreix la terra de Gaza, apropar-se a la figura de Gassan Kanafani i la seva obra ens transporta a les inhumanes vivències imposades per la guerra sionista, qualificada en alguns entorns internacionals com a genocidi. Kanafani, que fou assassinat el 1972 pel Mossad jueu en un atemptat amb cotxe bomba, tingué un paper destacat en la modernització de la literatura palestina, de la qual fou una figura destacada com a prolífic escriptor, periodista i activista polític palestí.

La creació de l’Estat d’Israel el 1948, que originà la Nakba (expulsió de 800.000 palestins de Palestina), obligà la seva família a exiliar-se al sud del Líban. S’instal·laren de manera definitiva a Damasc (Síria). La seva tesi doctoral, “Raça i religió a la literatura sionista”, orientarà la seva activitat política vers l’organització panarabista Moviment Nacionalista Àrab (MNA). L’any 1967 participarà en la creació del Front Popular per l’Alliberament de Palestina.

L’obra que presentem conté dues de les narracions curtes més emblemàtiques de Kanafani: Homes sota el sol i Retorn a Haifa, traduïdes per Anna Gil Bardagí. Obres que plantegen com a temàtiques la identitat palestina, la pàtria i la terra perduda, la situació dels refugiats, el drama de la immigració, la col·lisió entre temps i memòria, les contrarietats entre afanys i realitats, les adversitats familiars, els perills de la lluita contestatària, la humiliació, opressió i violació dels drets humans…

Homes sota el sol (1963) és una magistral nouvelle. Explica la història de tres personatges masculins de tres generacions diferents: Abu Qays, Assad i Marwan, delerosos d’una vida millor, fugen del camp de refugiats i emigren cap a Kuwait des de Bàssora, allunyant-se de les urpes dels traficants de persones, confluiran en una idèntica aventura dins d’un camió cisterna. A través de l’infern del desert marxen vers un incert futur. Retorn a Haifa (1970) presenta una estructura narrativa complexa i profunda en el tractament dels temes que desenvolupa: la presència del temps pretèrit en la vida d’un matrimoni expatriat el 1948 i que retorna des de l’exili a visitar la seva antiga llar el 1962; la creació de la identitat personal i els mecanismes psíquics de la culpabilitat… Les descripcions ambientals són concises i clares en dibuixar camins, localitats, interior de llars i sentiments personals.

L’obra literària de Kanafani continua sent literatura universal de resistència.

Jordi Vilarrodà

‘Cèlia Palau’
Sílvia Alcántara
Ed. de 1984
Molts lectors recordaran la Cèlia Palau de l’èxit Olor de colònia, la filla que marxava cap a Barcelona buscar una vida diferent. Al cap de 15 anys d’aquella novel·la, l’autora recupera el personatge per seguir la seva vida. A la Barcelona dels anys 80, i després d’un temps havent fet d’esposa convencional, Cèlia Palau vol tornar a alliberar-se tot i les dificultats per fer-ho d’una dona sola.

‘Ocàs i fascinació’
Eva Baltasar
Club Editor
Després de la trilogia de Permafrost, Boulder i Mamut, Eva Baltasar torna amb aquesta novel·la en què relata la caiguda quasi sobtada d’una dona en els inferns d’una ciutat hostil que la globalització turística ha fet tornar insuportable: “En quin moment vaig passar de compartir pis amb amigues a llogar una habitació al pis d’un desconegut?”, es pregunta la protagonista.

‘Quarta dimensió’
Iannis Ritsos
Adesiara Ed.
S’ha de celebrar que una col·lecció com “D’ací i d’allà” hagi arribat al centenar de títols publicats, tots ells clàssics traduïts al català. El que fa cent és aquesta obra fonamental d’un gran clàssic de les lletres gregues modernes. Un conjunt de llargs poemes dramatitzats en què l’autor explica la seva manera de veure el món utilitzant la rica tradició cultural de què prové i portant-la a l’avui.

‘L’home de la porteria’
Ramon Pardina
Ara Llibres
El regular pas del temps va deixant la distància suficient com per analitzar de forma més equànime una figura tan controvertida com la de Josep Lluís Núñez. S’hi ha atrevit Ramon Pardina, escriptor i guionista. I ens mena per la vida de l’empresari que va regir el destí del Barça amb grans èxits però també amb grans controvèrsies. La vida d’un mite plena de llums i ombres.

‘Olívia’
The Tyets – Laia Berloso
Ed. Nanit – Ed. Mediterrània
El segell Nanit continua entregant cançons convertides en contes il·lustrats. I ara li toca a un dels grans èxits de The Tyets, Olívia, aquest tema que explicava el moment en què un dels dos components del grup s’assabenta que serà tiet durant un concert del festival Embassa’t. Amb els dibuixos de Laia Berloso, podem veure per primer cop la història que fa dos anys que cantem.

EL 9 NOU

Els fotògrafs Fontcuberta i Formiguera van compartir descobriments a la mostra "Fauna secreta" el 1991 a Granollers

Jesús Medina

L’agost de 1991, l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (més coneguda com a CERN per les seves sigles en francès) publicava el projecte World Wide Web, però no va ser fins dos anys més tard que es va iniciar la creació de l’HTML i l’HTTP. Ras i curt, internet tot just sortia de l’ou, per la qual cosa l’única teoria de la conspiració amb èxit era la de qui havia assassinat John F. Kennedy. A finals d’agost d’aquell mateix 1991, els fotògrafs Joan Fontcuberta, de la Roca, i Pere Formiguera, de Sant Cugat, inauguraven l’exposició “Fauna secreta” al Museu de Granollers. Una mostra premonitòria? Més val no avançar el desenllaç.

Tot fent recerca sobre els límits entre la realitat i la ficció, entre allò que és natural i el que és imaginari, els dos fotògrafs van començar a treballar el projecte Fauna el 1985. La troballa a un soterrani d’Escòcia dels arxius d’un zoolèg alemany va marcar per sempre més la investigació artística de Fontcuberta i Formiguera, els Dupond i Dupont de la fotografia contemporània catalana. Nascut a Múnic el 1895 i desaparegut de forma inexplicable el 1995, el doctor Ameisenhaufen havia comptat amb la col·laboració d’un ajudant anomenat Hans von Kubert.

Amiesenhaufen i Von Kubert havien catalogat una sèrie d’animals molt poc comuns, com ara el Cerophitecus icarocornu (semblant a un mico però amb banya d’unicorn i ales); la Solenoglypha polipodida (una mena de serp de tres metres); o el Pirofagus Catalanae (un drac trobat a Sicília, abandonat pels invasors catalans al segle XVI, que ingeria el seu propi foc després d’expulsar-lo), entre d’altres.

Fontcubert i Formiguera van recopilar tot el que van poder (imatges, fitxes de naturalista, mapes, gravacions de so, peces de taxidèrmia, etc.) i van preparar l’exposició “Fauna secreta”, evolució d’una primera mostra, titulada “Fauna“, que s’havia presentat al Museu de Zoologia de Barcelona el 1989. Les peces penjades al Museu de Granollers plantejaven molts interrogants al seu voltant: la validesa de la teoria de l’evolució de Darwin, els inicis de l’enginyeria genètica, la credibilitat dels documents fotogràfics i els seus emissors…

En poc més d’un mes, “Fauna secreta” va cridar l’atenció d’unes 7.700 persones, un èxit de públic més que notable. Però es tractava del mateix èxit que havia aconseguit quan s’havia presentat a Barcelona, Coimbra, Madrid, Essen, Wuppertal, Stuttgart, Hannover, Londres, Rotterdam, Brussel·les, Nova York, València o Bilbao. A continuació de Granollers, “Fauna secreta” encara va viatjar a Tolosa de Llenguadoc, San Francisco i el Japó. El 1994 va tornar al Vallès Oriental, a la Rectoria de Sant Celoni.

Joan Foncuberta va rebre el Premi Nacional de Fotografia el 1999. El periodista d’EL 9 NOU Joan B. Mauri va preguntar al fotògràf de la Roca per què els seus treballs posaven en dubte la veracitat de les imatges: “Una part del treball que s’estan fent en fotografia –va respondre Fontcuberta– consisteix a posar en dubte, qüestionar la mateixa naturalesa de la fotografia (…). Nosaltrs volem mostrar la realitat que ens envolta, però la volem mostrar reconeixent i explicant que l’eina que fem servir no és neutra.”

Una enquesta que es feia a la sortida de la primera exposició de “Fauna” al Museu de Zoologia de Barcelona el 1989 va revelar que el 27% dels visitants adults i amb titulació universitària pensaven que aquells animals eren autèntics. No consta l’opinió de cap parlant d’alemany, que potser s’hauria adonat que el cognom ‘Amiesenhaufen’ vol dir ‘Formiguer’ en català i que ‘Von Kubert’ recorda a ‘Font Cubert’… Formiguera i Fontcuberta, genis i figures.

Tot ambicionant béns i aguantant mals, passem la vida els mortals

Josep Ballbè i Urrit

Deia Víctor Hugo que “la melangia és la felicitat d’estar trist”. Em permeto referir-la pel fet que ja han passat 102 anys de la mort, a 51 anys, del novel·lista francès Marcel Proust, conegut com l’escriptor de la melangia. Seva és la dita: “L’ambició embriaga més que no pas la glòria.” La seva obra més emblemàtica, A la recerca del temps perdut, és un gruix de set novel·les de gran nivell. I convé recordar, prèviament, que s’havia iniciat en la literatura als darrers cursos d’escola secundària.

Fill d’una família benestant, això li permeté anar a salons literaris de l’aristocràcia del seu país. Aquest fet i la seva estima per les lletres expliquen la resta… Això sí, el seu flirteig amb la jet li restà credibilitat en vida. Àdhuc diria que generava gelosies. Raó per la qual es veié obligat a autoeditar-se la novel·la en qüestió. Sens dubte, tot un best-seller. Amb un estil peculiar, amarat amb tics simbolistes/subjectius; dessota un timing pausat, ben elaborat. Tot plegat, tanmateix, embolcallat per un criteri de certa tristor. Potser aquest toc el fa més seductor i psicològic a l’hora d’endinsar-s’hi.

És ací on em vénen a la ment alguns adagis relacionats amb aquest perfil. Si més no per allò que no ens mena enlloc el deixar-nos envair pel desencís de patacades sofertes en la vida: Avui hi som i, demà, Déu dirà / aigua passada no mou la mola / al que és passat l’oblit.

Cadascú és lliure de triar opcions positives o de desànim. Malgrat tot, però, hi ha qui diu que avorrir-se i envellir és el pitjor que et pot succeir. De fet, a la fi es lloa la vida i, a la nit, es lloa el dia. D’una o altra manera, entraríem en la dinàmica del got mig ple o mig buit. Podrà semblar una filosofia prou barata… En allò que a mi respecta, agradant-me l’estil d’aquest autor, m’estimo més optar per corriols més engrescadors… que no pas ensotalats o depressius. Tot ambicionant béns i aguantant mals, passem la vida els mortals.

Tinc ben assumit que de jove, projectes i, de gran, renúncies. La qual cosa no em submergirà en eslògans semblants al com més anys, més desenganys o de jove era, i , ara, ni palla ni era. Tot i que esdevingui un pèl groller, jo vull ésser del pit i collons.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers