Entrevista a Jordi Font Alonso, creador escènic i actor

Jordi Sunyer

Jordi Font Alonso és creador escènic, actor i manipulador. Aquest divendres a dos quarts de nou es representa la seva última obra, Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren, una aventura a través dels records d’infantesa i de l’imaginari de quan ell era petit.

Ets de Taradell, però on està la teva base d’operacions?
Quan m’ho demanen jo dic que soc de Taradell, això és el primer. Però ara com que estic sempre de gira, estic entre Barcelona, Ribes i Taradell. Per tant, sempre dic que la C-17 és el meu passadís de casa. A poc a poc, sense perill i anar fent.

Aquest divendres portaràs a la sala La Canal de Tona Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren. Com definiries el muntatge?
És un projecte on volíem fer servir dos llenguatges, el teatre d’objectes, el live cinema i la narració oral. Jo volia parlar sobre els éssers fantàstics, perquè em va caure a les mans un llibre que tracta sobre els éssers fantàstics de la cultura catalana. És un llibre immens, hi ha molts éssers que no coneixia. Vaig quedar fascinat amb aquest llibre i fa molts anys vaig dir que algun dia faria alguna cosa. Va arribar la pandèmia i com que tenia molt temps vaig pensar que era hora de treure això del calaix i vaig començar a idear aquest espectacle. Juntament amb la Nina Solà, que ella també és directora d’escena i de documental de cinema, em va proposar de barrejar aquests éssers fantàstics amb la meva vida d’infantesa perquè jo li explicava molt sovint les meves històries a casa els meus avis paterns, a Calldetenes. Allà hi vaig passar moltes tardes a l’estiu i tenia moltes històries. Em va agradar la idea de barrejar ficció i realitat i tenia ganes d’entrar en aquesta escletxa de la realitat i la fantasia que quan som nens és molt oberta.

I quan et fas gran tendeixes a idealitzar aquests records.
Els records en realitat els esculls. Hi ha coses que oblides, moltes coses.

Tot el muntatge s’ha fet especial per a l’obra no?
Total, té tot de mecanismes i és molt plaent de veure. Totes les sorpreses que hi ha dintre la casa i tot…

És per tots els públics no?
Sí, és per a tots els públics. Nosaltres diem que és a partir de deu anys. No és un espectacle familiar perquè al final volem parlar del tema de la pèrdua. De la pèrdua d’una persona estimada, d’una casa familiar, d’innocència. Una mica les coses que et van passant quan et vas fent gran i el que la vida et va proposant que visquis.

I tot això passa amb tu sol dalt a l’escenari. És difícil?
Al final és com un monòleg, però hi ha tots els objectes, tota la manipulació que faig, la Nina se’n cuida de les coses que es projecten.

També hi ha una música molt ben cuidada.
Sí, d’en Gerard Valverde que va fer la banda sonora de l’espectacle i és increïble perquè entres a dins la història gràcies a la música.

Aquesta obra ja l’has representat més d’un cop. Hi ha hagut algun canvi?
Totes les obres no es mantenen. Per a mi una obra sempre està en constant vida i sempre està canviant. Els professionals sempre diem que l’obra no està acabada fins al desè bolo, jo dic però fins al vintè bolo. Aquest serà la funció quaranta-dos. Vam fer una gira per a tot Espanya, Vigo, Madrid, Gijón…

Acostumes a fer la versió en català i castellà oi?
Sempre, tenim la versió catalana i castellana.

Quants projectes pots dur ara mateix a dalt de l’escenari?
Ara mateix estic en gira amb cinc espectacles diferents. De vegades ja no sé on visc.

Tenies o tens la sensació que algú més enllà de les persones et mira? Sigui els arbres, o el que sigui…
Jo començo l’espectacle dient que passen coses que no sabem per què passen. Moltes vegades passen coses que ens desperten algunes emocions que no ens ho diem per vergonya.

També t’agrada mostrar les teves arrels.
Correcte, jo crec que les nostres arrels les hem de tenir molt conscients i com a creadors molt sovint anem a buscar aquestes arrels per crear aquestes peces. Crec que ara és un moment que hi anem encara més perquè veiem un futur molt fluid. És un futur que no el veiem, se’ns escapa de les mans. És tan ràpid tot que no hi ha res que es quedi, en canvi, les arrels és una cosa molt més sòlida on ens podem agafar i treballar-hi mentre que el futur és molt aire, no el sabem treballar. Primer anem a les arrels per després poder treballar el futur. Una de les peces que ara estic treballant, és encarada amb el futur, a veure si ara el puc buscar.

Per exemple, en l’espectacle ‘Iaia’ no deixa de ser un homenatge a la teva àvia.
Sí, a totes les iaies en general. Vaig treballar molt amb les meves iaies, que tinc la sort que encara les tinc. En aquest espectacle també hi treballa la Nina i ella no té aquesta sort i a partir d’aquest desig vam crear aquest espectacle.

Quan vas acabar l’espectacle ‘ELLS I JO’?
Va ser un espectacle que el vam crear juntament amb ‘Iaia’. El mateix any que estàvem creant ‘Iaia’. Nosaltres funcionem molt amb residències artístiques, ens n’anem un temps determinat dues o tres setmanes, treballem i ho deixem un temps reposar. Ho vam crear juntament amb ‘Iaia’ i vam tardar un any. Hi ha certes connexions en les dues obres, amb llenguatge i història.

Fas vacances aquests dies de Setmana Santa?
No faré funcions, però sí que estaré fent assajos.

Ets gaire d’anar a concerts?
Sí, m’agrada

Quin és l’últim?
El que em passa és que quan hi ha concerts jo estic desmuntant. Ara no me’n recordo.

Ara has impulsat un nou projecte a Ribes de Freser que es diu ‘La cremallera’. Què és?
És un espai de creació i residències artístiques que hem obert amb la Nina. És un edifici que té quatre plantes, on la planta de dalt de tot l’hem adequat com un espai d’assaig i de creació, les dues del mig són allotjaments perquè vinguin els artistes i a baix de tot hi ha un cafè teatre, un espai de trobada del poble.

Allà hi faràs les residències artístiques?
Seguríssim, perquè el projecte neix una mica d’aquí, de trobar una mica l’espai propi i compartir-ho.

Acaba d’arrencar ara això?
Va arrencar el mes passat, vam tenir una noia i la setmana que ve tenim a l’Eva Ortega, actriu i poeta de Campdevànol. Vindrà a fer la presentació del poemari allà. Ens diem ‘La cremallera’ perquè el cremallera passa per allà i per feminitzar el nom.

Què tens ara entre mans?
Ara per Setmana Santa estaré codirigint en Carlos Gallardo, que és una peça de teatre i objectes, però que treballa amb cera d’abella i l’estrena a Lleida al maig. Ara estem començant a idear el nou projecte de ‘Mambo Project’ que es dirà ‘Jovent’, volem treballar amb la generació jove i el futur.

Quan ho podrem veure?
Això ho estrenarem el 2025.

Aquest cap de setmana, la festa primaveral de Vic

Isaac Moreno

Al Mercat del Ram, aquest any, no hi haurà tractors i no serà perquè l’organització no ho hagi intentat, almenys per dues vies. L’OFIM (Organisme Autònom de Fires i Mercats) en conèixer la intenció dels concessionaris de maquinària agrícola de no portar tractors a la mostra va entrar a negociar i, en última instància, fins i tot, els va oferir l’espai d’exposició de forma gratuïta. Però ni així. La pagesia està revoltada, no passa per un bon moment, i tampoc invertirà en maquinària. Anar a una fira, a més, té uns costos de transport elevats per als concessionaris i el retorn econòmic és baix. Veient això i que els hàbits de consum canvien (la informació de cada nou model de tractor, com tot, és a internet) ha portat les grans marques a no anar a fires. No van ser a FIMA de Saragossa, ni a Sant Josep, a Mollerussa, i aquest cap de setmana tampoc seran a Vic. El tractor és un al·licient per a la quitxalla i l’OFIM no hi volia renunciar. Va provar un pla b que tampoc ha funcionat.

Els tractors aquest any han pres els carrers en les mobilitzacions de la pagesia i el Mercat del Ram ha volgut donat explícitament un espai a la Revolta Pagesa, que va canviar el plantejament inicial del boicot per entomar-ho en positiu i fer divulgació de la seva causa. Va ser aquí on l’OFIM els va demanar que simulessin un tall de carretera amb la presència de tractors al costat del recinte firal. “Se’ns ha insistit molt, però de vegades tenim la sensació que el que es vol és folkloritzar la pagesia”, explica Guillem Solà Boeck, que forma part de l’assemblea territorial de la Revolta i del grup que prepara les activitats que han programat per aquest Mercat del Ram. L’assemblea de la Revolta va posar la petició de l’Ajuntament a consulta i “més del 80% dels pagesos del grup van dir que no. El tractor és una eina de treball i ha d’estar treballant”, justifica Solà.

Sense tractors, la Revolta disposarà d’un espai entre la passera del Sucre i el recinte firal amb plafons informatius sobre la tramitació que cal fer per obrir una explotació, el destí del gran muntant econòmic de les ajudes de la PAC o la reducció del nombre d’explotacions agrícoles i ramaderes al principat. En la mateixa línia, també han preparat una gimcana amb set proves que simulen els entrebancs que es troba la pagesia en el seu dia a dia i la relació amb l’administració. “Entenem que al Quadern Digital d’Explotació o al Sistema de Gestió Integral s’hi hagi de declarar quan es fa un abocament per adobar un camp, però cal especificar el dia que se sembra o el dia que es cull qualsevol planta? Potser si el cereal no puja bé et convé dallar-ho abans i tot s’ha de justificar. No hi veiem el rerefons d’haver-ho de detallar tot”, expressa Solà Boeck.

La burocratització és un dels elements que ha fet dir prou al sector davant una administració que tenen la sensació que en les dues darreres dècades ha enfocat les polítiques del sector erràticament. Guillem Solà i la seva germana Marina formen part del grup motor de la Revolta a Osona. Provenen de pagès, de l’Era d’en Solà, de Malla. Ell és informàtic i ella, comunicadora audiovisual. Per ara no es dediquen al sector primari, però tenen clar que s’han d’arremangar en aquesta lluita perquè “sense pagesia no hi ha alimentació”. Quan el seu pare ho deixi no tenen clar si ho continuaran o com ho faran. “A Malla, fa 30 anys podia haver-hi 30 granges de vaques i actualment en queden quatre. Fins ara es tancaven granges però es mantenia la producció. En l’últim any, però, s’ha notat ja una reducció de llet”, reflexionen.
L’espai divulgatiu de la Revolta al Mercat del Ram comptarà també amb una barra de degustació de productes de proximitat: entrepans de llom, botifarra, cansalada, formatge o hamburgueses de pagesos de l’entorn. Fins i tot, escudella de Castellterçol.

Tres entitats vallesanes formen part de la Federació d'Entitats Catifaires de Catalunya que presenta la seva candidatura

Josep Villarroya

Tres entitats vallesanes –Acció Cívica de Caldes, l’Associació Cultural Corpus la Garriga i els Catifaires del Casal Cultural de Mollet– són membres de la Federació d’Entitats Catifaires de Catalunya, que, formant part de la Coordinadora Internacional d’Associacions de Catifaires i d’Art Efímer, han treballat en els darrers anys per fer possible una candidatura perquè l’art floral sigui reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la Unesco.

La candidatura la presenten, l’Estat espanyol, amb el suport de quatre països més: Malta, Mexic, Bèlgica i Itàlia. La nominació, però, no arribarà, segons les previsions, fins la segona meitat de l’any vinent.

Darrerament, la candidatura ha rebut també el suport del Parlament de Catalunya. Una delegació encapçalada per la presidenta de la Federació Catalana de Catifaires, Vicenta Pallarès, de Caldes, va ser rebuda per la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra.

La delegació va traslladar a la presidenta la seva esperança perquè l’art floral sigui reconegut com a patrimoni cultural immaterial i va explicar que ja tenen preparat el disseny de la catifa de flors que faran, un any més, al Parlament, coincidint amb la celebració de la festa de Sant Jordi.

Vicenta Pallarès ha posat de relleu la importància de la declaració institucional del Parlament que va donar suport a la candidatura i demana a les institucions públiques de Catalunya que s’adhereixin a la iniciativa.

El Parlament demana al govern de la Generalitat que treballi amb la federació per fomentar la divulgació, dinamització i internacionalització d’aquest art efímer, així com el reconeixement dels seus valors socials, culturals i artístics.

“Va ser un moment màgic i molt emotiu”, recorda Vicenta Pallarès, que destaca que s’ha treballat molt per aconseguir el reconeixement. “Ha estat molt laboriós. Des del 2016 sortim de Catalunya i anem fent catifes de flors per tot el món. Hem anat al Vaticà, a Washington, al Japó, a Malta… Tenim una base d’organització important i hem fet projectes internacionals de moltíssima qualitat i amb una gran capacitat organitzadora i de lideratge.”

Com a exemple, cita el primer Congrés Internacional d’Art Efímer i la Trobada Internacional de Catifaires, que es va celebrar l’agost de l’any passat a Barcelona amb participació de 30 grups i unes 280 persones.

DES DE L’ANY 2005

Per millorar la capacitat organitzativa i expansiva, les diverses entitats es van agrupar l’any 2005 en la Federació Catalana de Catifaires, que formen 17 entitats i que treballa per posar Catalunya al mapa del món catifaire, així com per consolidar un moviment social, cultural i artístic creat com una xarxa d’interacció cultural.

Sobre la candidatura a la Unesco, el vicepresident de l’Associació Cultural del Corpus de la Garriga, Josep Gabarró, diu que “seria fantàstic per a les catifes”. “Per descomptat que ens donarà molta més visibilitat. La tradició es manté amb força a la Garriga. La gent espera el Corpus cada any i el que intentem ara és que s’incorpori gent jove a la junta de l’entitat. Ara hi ha quatre xicots joves implicats a la nova junta, cosa que va molt bé. Per fer les catifes no hi ha problema, les escoles i tot el poble en fa, però per estar a la direcció és més complicat.”

Per la seva banda, els Catifaires del Casal Cultural de Mollet, entitat que presideix Josep Cot, estan de celebració, perquè aquest any en fa 30 que omplen la Rambla de catifes. Per commemorar l’aniversari i els 800 anys del primer pessebre fet a Itàlia, van fer una catifa a l’Església Sant Vicenç.

El Grup de Recerca projectarà aquest dissabte fotos històriques i un documental sobre les caramelles que es van començar a fer al 1845

Miquel Erra

A una setmana de viure una nova edició de la històrica ballada i cantada de caramelles, el Grup de Recerca de Seva –constituït formalment el passat mes de novembre– ha programat per aquest dissabte, a les 6 de la tarda a la Sala Polivalent, un acte que servirà per posar en valor el recorregut i l’arrelament d’aquesta mostra de cultura popular al poble. Les caramelles estan documentades a Seva des de 1845, gràcies a un fragment de les cròniques que va escriure el sevenc Joan Camps, on esmenta les “tradicionals” caramelles, fet que permet intuir que ja es cantaven de molt abans.
L’acte de dissabte consistirà en la projecció d’una selecció de les moltes fotografies que ha anat documentant el Grup de Recerca. Les més antigues daten de finals dels anys 20 del segle passat. Tot seguit, es projectarà un documental sobre la història i evolució de les caramelles, amb el testimoni d’alguns dels seus protagonistes. Es tracta d’un muntatge d’Isidor Vila, amb guió de Gil Vilarrasa i veu en off d’Ernest Villegas.

EL 9 NOU

El pianista Joan Díaz presenta aquest divendres a les 8 del vespre al Casino de Granollers ‘Lo cárdeno sobre lo rojo’, un recull inèdit de nou cançons originals compostes a partir de diversos poemaris de Federico García Lorca. El compositor recorda que va submergir-se en la poesia de l’autor de Granada a recer de la composició del ‘Réquiem a Enrique Morente: In memoriam’. Díaz estarà acompanyat de la Jazz Granollers Ensemble, amb els músics Joan Sanmartí, Maria Escudero, Lluna Aragón, Irene Argüello, Marta roma, Pablo Selnik, Núria Moreno, Gabriel Amargant, Pau Domènech, Marc Cuevas i Joan Vidal. El concert s’inclou dins el Jazz Granollers Festival.

Joan Díaz i Jazz Granollers Ensemble. Jazz Granollers Festival. Casino de Granollers. Divendres 22 de març, 20h.

El Circ Cric proposa una dia d’espectacles i tallers aquest dissabte

El Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera celebrarà aquest dissabte, des de les 11 del matí fins a les 7 de la tarda, diferents espectacles com ‘Històries de la petita Lu’, ‘Post Clàssic’ de Tortell Poltrona o ‘Tartana’ de Trocos Lucos. També actuaran Always Drinking Marching Band, El que me Queda de Teatre, Los Corcoles, Ymedio Teatro i La Finestra Nou Circ. A més, es faran tallers de circ, automaquillatge, art i natura, l’Api circ de Pessic de Circ, o Slackline. A més, Joan Grivé presentarà la passejada amb El Follet del Montseny.

Fira d’Espectacles i Activitats. Circ Cric, Sant Esteve de Palautordera. Dissabte 23 de març, d’11h. a 19h.

Miki Esparbé i Maria Rodríguez representen ‘L’illa deserta’ a Montornès

Montornès celebra diumenge el Dia Mundial del Teatre amb la representació de l’obra ‘L’illa deserta’, de Marc Artigau, i interpretada per Miki Esparbé i Maria Rodríguez, amb la producció de La Brutal. Els dos protagonistes expliquen com van ser, com són i com seran, ara que una trobada fortuïta, tancats dins un ascensor, els pot canviar (o no) l’existència per sempre. Ella treballa en un banc i abans pintava grafits per la ciutat. Ell és repartidor a domicili i somia a ser actor.

‘L’illa deserta’, de Marc Artigau. Amb Maria Rodríguez i Miki Esparbé. Teatre Margarida Xirgu. Diumenge, 24 de març, 18h.

La comèdia romàntica ‘Burundanga’, de Jordi Galceran, al Teatre Ateneu de Sant Celoni

La comèdia romàntica ‘Burundanga’, de Jordi Galceran, arriba aquest diumenge al Teatre Ateneu de Sant Celoni. L’obra, que es va estrenar per primer cop l’any 2011, parla d’allò sobre el que estem disposats a fer per amor, i d’allò que estem disposats a perdonar per amor. Però en la comèdia també hi ha etarres. El 2011, ETA encara no havia anunciat l’abandó de la lluita armada i, per una part dels espectadors va ser difícil acceptar riure amb ganes d’uns personatges com aquests. Malgrat això, la peça va sobreviure i 13 anys després encara es continua representant a Barcelona i Madrid de manera ininterrompuda.

‘Burundanga’, de Jordi Galceran. Teatre Ateneu, Sant Celoni. Diumenge 24 de març, 18h.

Jaume Espuny

Tonight’s the Night, 1973

Tonight’s the Night, de Neil Young, es va gravar a finals de l’any 1973, però no va sortir fins gairebé dos anys després. Els directius de la discogràfica, Reprise, deien que era un disc massa depriment i no el volien publicar, però al final, per sort, van cedir. Tenien raó: potser és el disc més desesperat i trist de la història del rock. El motiu era que en poc temps s’havien mort per sobredosi dues persones properes a Young: Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, i Bruce Berry, un jove tècnic de les gires del cantant. Amb el que quedava de Crazy Horse i un parell de músics més, Ben Keith i Nils Lofgren, Neil Young va crear una de les seves obres mestres. El disc és directe a més no poder, pràcticament sense arranjaments (un parell de cops fins i tot desafina), i tot sona sincer i desesperat, amb algunes cançons precioses com “Albuquerque”, “Mellow My Mind”, “Tired Eyes” o la mateixa “Tonight’s the Night”, que obre i tanca el disc en dues versions diferents i amb Bruce Berry de protagonista a la lletra. Diu la llegenda que el disc es va gravar en poques sessions i sempre a altes hores de la matinada, i que el tequila i els porros anaven a raig entre els músics i els tècnics. De fet, només observant la portada, amb un Neil Young força demacrat, un ja s’imagina per on anirà la cosa. El disc no va ser un gran èxit, però els crítics sempre el posen a dalt de tot.

Jordi Sunyer

MAYTE MARTÍN
‘Tatuajes’
El nou disc de la barcelonina Mayte Martín aparca el flamenc i es capbussa al món de la cançó d’autor, la bossa nova, la balada italiana, la cançó francesa i el jazz. Com? Doncs deixant de banda les composicions pròpies i facturant un disc de versions d’artistes com Violeta Parra (Gracias a la vida), Víctor Jara (Te recuerdo Amanda), Joan Manuel Serrat (Lucía) o Jacques Brel (Ne me quitte pas). Una espècie d’homenatge a cançons que ja són eternes enregistrades en quartet amb piano, contrabaix, bateria i, és clar, veu. Per cert, l’àlbum es va publicar el 8-M.

BORJA PENALBA
‘Giròvag’
Borja Penalba és un guitarrista valencià conegudíssim per haver acompanyat Feliu Ventura, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet… I finalment, després de dècades fent d’actor secundari, ha publicat el seu primer treball en solitari amb un títol que em recorda una peça de Gerard Quintana quan també navegava sense Sopa de Cabra. A l’àlbum hi ha 14 talls amb Penalba musicant poetes com Joan Fuster, Marià Villangómez o Bertolt Brecht i un parell de divertimentos, un dels quals gravat en directe al Teatre Principal de València el passat desembre.

TIU
‘Assaig obert’
Tiu es va donar a conèixer el 2008 amb Musicogastrònoms i un any després va publicar Sopeta de brou. La banda mallorquina, encapçalada per la veu de Tiu Herrero, es va convertir aleshores –amb el permís del vigatà Tremendu– en la primera formació dels Països Catalans a casar música i gastronomia. El 2011 van servir Pink Poma i des de llavors havien desaparegut del mapa. Aquest març, però, han ressuscitat amb un Assaig obert amb 12 capítols de música honesta i senzilla i, evidentment, referències gastronòmiques. Bon profit!

Jordi Sunyer

GUILLEM GISBERT
‘Balla la mazurca!’
Després de parar l’orella al nou disc de Gisbert ja sabem per què Manel està en hibernació. El seu cantant enyorava els inicis del grup: quan les peces tenien un aire més folk que no pas pop, quan cantava amb veu greu i no flirtejava amb notes agudes i quan les lletres eren històries enciclopèdiques i rondallesques. El disc de Gisbert té 11 peces i dura més de 53 minuts, gairebé cinc per cançó. Com abans. Pels malalts de Manel, Balla la masurca! seria el disc que aniria després de 10 milles per (…) i abans de l’Atletes baixin de l’escenari. Del tot imprescindible.

A CONTRA BLUES
‘Spitfire’
Tres anys després de celebrar el 15è aniversari amb un recopilatori on revisitaven alguns dels seus temes més emblemàtics, la banda barcelonina A Contra Blues torna a publicar un àlbum amb temes originals. Es titula Spitfire i és tota una descàrrega de rock i blues clàssic sense trampes ni cartrons. Sí, vivim en una època de vaques magres pel rock’n’roll però és un goig que apareguin treballs lliures i salvatges com aquest per deixar clar que hi ha vida més enllà de l’oligopoli de la música urbana i el pop reggatoner.

LA SRA. TOMASA
‘Suena!’
El nou disc de La Sra. Tomasa és un viatge des dels sons tropicals de Mèxic i l’Amèrica Llatina fins a les vibracions electròniques de Barcelona i les Canàries, passant pels Estats Units, el Vietnam i Turquia. El treball arrenca amb la potent Me lo gané, una cançó que fusiona ritmes vibrants amb melodies contagioses i un hook que no et pots treure del cap. També destaca Timbafunk, un tema amb tocs de funk, o Échale limón, on col·laboren amb les artistes canàries Kharma & Kali Ninmah. Per als amants de la fusió i el mestissatge.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El baix. El vaig començar a tocar quan tenia uns 13 anys.

Primer grup del qual vas formar part? Excidium i Empty Promise.

Primer concert en directe? Va ser a la Cova de Manlleu.

Primer disc que et vas comprar? Tubular Bells, de Mike Oldfield.

Quants discos tens? Un centenar, tot i que ja no tinc reproductor de CD.

Salva’n tres (de discos). The Mark, Tom and Travis Show, de Blink 182; No Control, de Bad Religion, i New Wave, d’Against Me!

Grups o músics de capçalera. Against Me!, Red City Radio, Crim, Blink 182.

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record d’un concert de Bruce Springsteen.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘La casa tapiada’
Julià de Jòdar
Ed. Comanegra
La trilogia de L’atzar i les ombres de Julià de Jòdar és el gran retrat de novel·les de la perifèria de Barcelona. Semblava conclòs, però l’escriptor badaloní hi ha afegit un nou capítol, La casa tapiada. Són els anys de formació del seu personatge Gabriel Caballero, que havíem vist passar de les pretensions intel·lectuals a la consciència proletària. Aquesta és la preqüela d’una gran obra.

‘Com un batec en un micròfon’
Clara Queraltó / Anagrama
La novena edició del Premi Llibres Anagrama ha estat per a aquest relat sobre la seducció i l’atracció que esclata enmig de la ressaca de la revetlla de Sant Joan. La Gabriela puja al poble dels avis per fer-hi de bibliotecària durant un parell de mesos, en Quim vol passar-hi un estiu de teletreball tranquil. I la casualitat voldrà que tots dos s’acabin trobant en aquell llac…

‘Una mort i trenta-tres vides’
Noemí Morral / Pagès Ed.
L’Àngel és alcalde d’un petit poble de muntanya, i a la vegada empresari del totxo amb èxit, a la capital. A la ratlla dels seixanta anys, la mort el sorprèn anant pel carrer. Aquest relat hàbilment construït és el de com aquesta mort afecta (o esquitxa) 33 persones que es movien en el seu entorn. I ens ve a dir que, igual que l’Àngel, tots nosaltres tenim unes vides més complexes del que sembla.

‘Sexe i humor’
Diversos autors
Raig Verd Ed.
Aquest és el quart volum de la col·lecció “Sexe fora de norma”, que sorgeix d’una convocatòria oberta de l’editorial Raig Verd per seleccionar els millors relats curts sobre un aspecte del sexe. En aquest cas han estat els relats guanyadors del certamen (De prínceps i princeses de Pat Ubach) i 12 és els que configuren el llibre. Una invitació a gaudir del sexe i riure, que són coses ben compatibles.

‘Obriu pas!’
Alfred Bosch
Columna
Hi va haver un moment entre els segles XVIII i XIX que el català potser hauria pogut desaparèixer com a llengua literària i esdevenir una mena de dialecte desprestigiat. Ho van evitar uns quants lletraferits que van començar a escriure poemes, i d’aquí a més i molt més (no pas sense baralles), culminant amb les normes de Pompeu Fabra. La història apassionant d’un petit miracle.

Anna Ruiz Mestres

Anna Ruiz Mestres

Breviari d’Albades i capvespres
Autor: Ramon Sicart i Batet
Editorial: Sic / Art Edicions
Lloc i any d’edició: Llorenç del Penedès, 2023
Nombre de pàgines: 342

El darrer llibre de RS escriptor, fotògraf, poeta, editor, galerista, s’amara d’art, de filosofia i de literatura, i ens ofereix una obra bellíssima on senyoreja l’instant de la fotografia i la intensitat de la tanka japonesa.
L’obra s’estructura a partir dels equinoccis i els solsticis. L’albada i el capvespre són l’eix on pivoten les imatges i els versos. Consta de dos pròlegs i les fotografies comencen el 21 de desembre de 2020 fins al 19 de març de 2023, i al final hi ha els mapes de les rutes que l’autor ha anat resseguint a peu.

Les fotografies juguen amb la verticalitat i l’horitzontalitat, dirigint l’ull de l’observador vers la importància del paisatge, des de la petitesa de les flors, les herbes, o les pedres omnipresents, fins a la immensitat de l’horitzó, com si cada pàgina fos una mena d’escola a plein air, on la feblesa i la intensitat de la llum acolorís les imatges bevent un xic de Turner o dels impressionistes (hi ha alguna fotografia que frega els lliris de Van Gogh). Llums i ombres retenen el canvi de l’entorn.

T’acosta a la bellesa del paisatge que tant de temps l’Església catòlica va esborrar, res panteístic en allò que es pintés, ben al contrari de l’autor. La seva obra és un cant panteista en les imatges i en l’estrofa escollida, la tanka, que li demana vincular l’ésser humà amb la natura i amb temes transcendents com el pas del temps i la filosofia de la vida. La força de les rutines és un dels missatges potents del llibre, juntament amb la força del camí literal i simbòlic van recosint i a la vegada aclarint el missatge imprès en el llibre.

La mort es va fent present com qui no la diu, però recorre l’obra, bellament expressada en la vellesa… si vas seguint el marge, la tarda et porta enlloc… el pòsit de l’absència. Filosofia de vida i de mort doncs: d’on vinc?, on vaig?

I no podem deixar de dir la força del llenguatge que xopa els seus versos d’un lèxic que se’ns perd (emboscar, sang ensergantanada, furgar, corriol), testimoni d’una manera de viure. Les paraules senzilles i l’enginy dels versos per dir-ne el canvi del paisatge… on el camí abandona / persisteix la muntanya o la persistència de les pedres (… que eren marge retornen a l’ermot) dels marges, de la terra… emocionen el lector.

Tot al servei del jo, que mostra el món des de l’ull de la càmera fins a la força de la paraula que diu el text. Un encreuament d’arts que caminen vers la recerca de l’art total.

EL 9 NOU

Què hi pinten talons llargs, faldilles curtes, escots generosos o vestits cenyits?

Josep Ballbè i Urrit

Fa gairebé 15 mesos que moria en Sergi Schaaff i Casals. El recordo com a professor a la facultat de Ciències de la Informació, a la UAB de Bellaterra. Parlo ben bé de mig segle enrere, de finals de la dècada dels 70. Ens impartia l’assignatura de Tecnologia de la televisió i ensenyava com s’estructura un informatiu en aquest entorn. Actualment, si exceptuem TVE, la majoria de canals (per exemple, Atresmedia, Mediaset i TV3) han convertit els seus platós en una mena de circ. Més ben dit, en una mena de passarel·la de models femenins. Voldria saber què hi pinten, allí, talons llargs, faldilles curtes o amb tall, escots generosos o vestits summament cenyits. Potser esdevé un recargolament sui generis del lema: “El mitjà és el missatge”, del gran comunicòleg canadenc Marshall McLuhan? En el benentès que faig aquesta observació en to de conya. I fins i tot que tant se me’n fot si els locutors masculins surten encorbatats o no. Per a mi, n’hi ha prou amb presentar una indumentària adient i sòbria.

En Schaaff formà part de l’equip de disseny dels estudis de les cadenes. Amb l’afany d’implantar un model estandaritzat,on la pràctica audiovisual s’entronqués amb la teoria humanística dels continguts informatius. Tot allò que sigui afegir-hi més pa que formatge ho entreveig i qualifico de parafernàlia pura i dura.

La informació és actualitat, no pas ficció. En l’àmbit audiovisual, es tracta de combinar –amb rigor–  textos llegits des d’un escriptori amb imatges o vídeos. Tan senzill com això, defugint aldarulls i escarafalls. Parint un guió perfecte, amb cara i ulls. Ben estructurat. El demés són trons. Tant si parlem de vestuari o de passejada de locutors des de la mesa fins cinc metres més enllà. 

Un altre dia, parlaré de més punts situats a l’embolcall nuclear del mateix entrellat. Sense anar més lluny, de locutors (periodistes?) que denoten uns origens molt radiofònics. Abusen de xerrameca burda, oblidant que la imatge també té la seva funció. No es pot ésser redundant amb paraules de fets que el telespectador ja sap discernir. És prou intel·ligent. Més punyent penso mostrar-me davant la proliferació de programes que jo titllo com de sang i fetge: aquells on els plau tibar de crònica negra-tipus El Caso. És així com informen i formen la ment de l’audiència?  Anem malament.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers