Entrevista a Helena Cánovas, compositora de l'obra 'Laura' que es va estrenar dissabte passat a L'Atlàntida

Natàlia Peix

Hi ha nervis abans d’una estrena?

Hi van haver més nervis quan estava a Colònia. Un cop vaig arribar aquí vaig tranquil·litzar-me perquè el grup humà és fantàstic, molt professional i ens estimem molt. Saber que la feina de l’equip tècnic del teatre era molt bona també em va tranquil·litzar.

Has tornat a casa.

És molt especial. Vaig començar a estudiar a l’Escola de Música de Vic el 2009. En aquell moment es va fer el canvi de casa Serratosa a L’Atlàntida i vaig poder cantar a la inauguració, però no m’havia imaginat mai que arribaria tant lluny. Aquesta sala significa molt per mi.

Després del 2010, hi havies actuat?

Hi havia cantat amb corals, havia fet coses pels Pastorets, però mai en una actuació.

Amb ‘Laura’ també puges a l’escenari.

Sí. És una cosa que no és gaire habitual. Vaig decidir unir-me a l’ensemble que toca, com a pianista, però també faig alguna cosa amb veu per motius pràctics. Quan vaig començar a treballar en l’encàrrec no estava pensat, però les obres evolucionen. Durant la setmana d’assaigs, l’obra també va agafar una altra forma.

‘Laura’ és una peça per veu i música electrònica.

És molt especial. A l’escenari hi veiem molts instruments i set intèrprets, incloent-me a mi. La veu és molt central i és una mescla entre instruments acústics amplificats i instruments electrònics, i no s’escolta una viola o un so molt pur perquè ja està amplificada. També hi ha l’Álex Tentor que toca guitarra clàssica i elèctrica, i la Carla González amb baix i contrabaix, a més d’un sintetitzador i parts gravades.

Els músics son escollits.

Efectivament. Agraeixo a l’Atlàntida que m’han donat sempre molta llibertat. Son músics boníssims, i que no formen part de cap grup fix. El grup s’ha creat des de que volíem fer això junts.

L’obra és un encàrrec que et fa L’Atlàntida.

Hi havia ganes de treballar junts des de feia temps. En concret, vaig entrar en contacte amb el teatre després de guanyar amb l’Alba Font la beca de Creació Artística de Ciutat de Vic, el 2019. Amb la pandèmia es va adormir el projecte, però a partir de la tardor passada es va tornar a engegar.

Per què s’escull la novel·la ‘Laura a la ciutat dels sants’ de Miquel Llor, com a punt de partida?

En Ramon Ferrer em va aconsellar que treballés amb un referent local. Els dos pensem que, quan la creació sonora no s’acosta tant al que coneixem a Vic, és molt bonic tenir aquest nexe amb un material conegut perquè el públic s’hi identifica més. Tots coneixem una mica aquesta novel·la, i em sembla fascinant el personatge de la Laura. Volia donar-li una oportunitat nova en aquest personatge.

Com es trasllada la ‘Laura a la ciutat dels sants’ a l’obra?

Té un aspecte de canvi de perspectiva. S’acosta molt a la Laura de Llor amb els mateixos sentiments i matisos, però amb una Laura del 2022 que reflexioni sobre el seu paper, la ciutat, les relacions romàntiques o la llar. Amb aquests quatre temes, que em centro del personatge, jugo amb el canvi de perspectiva i quina Laura es veu reflectida si l’actual o la de Llor, i com ens identifiquem amb aquestes situacions.

Què explica la novel·la?

‘Laura’ explica la història d’aquest personatge que és de família humil, i la novel·la comença amb el viatge en tren de Barcelona a Vic i el canvi de paisatge. La Laura entra a la ciutat amb molta il·lusió perquè té una llar pròpia i una situació econòmica diferent, però aquesta il·lusió es va deteriorant a mesura que té conflictes amb el marit, la ciutat, que es converteix en l’antagonista, i la família. És un personatge narrat de forma passiva perquè només llegeix, passejar i parla amb la gent i toca el piano. És una víctima d’aquest context i no té mai una veu pròpia o una acció, és més semblant a un objecte.

Utilitzes el concepte de ‘reciclatge’ en la música.

M’interessa partir de Llor i anar a altres llocs, i també ho faig amb la música. Considero que compondre no és només inventar música nova, sinó que també pot ser agafar coses que ja coneixem i pensar-les diferent. En aquests quatre capítols, hi ha parts que no son d’autoria meva, sinó que son recomposicions de cançons conegudes que a mi em lliguen amb el context temàtic.

A ‘Laura’ es senten referències d’Eduard Toldrà fins a Rigoberta.

És un treball molt interessant perquè lliguen temàticament molt bé i musicalment comencem a partir de Toldrà i l’anem desmuntant amb una cançó de comiat, com fa la Laura, fins arribar a un context diferent.

És un segell propi d’Helena Cánovas el “reciclatge musical” en la teva composició?

Des de fa un temps ho és, però no m’agrada parlar de què faré en el futur. És un treball que m’agrada molt i demostra que la música clàssica estar viva i té moltes formes d’interpretació, i una d’elles, pot ser recomponent algunes d’aquestes peces. Sempre penso que els genis també volien fer música com jo, per tant, no crec que els hi sàpiga greu que pugui tocar la seva música.

‘Laura’ tindrà més recorregut després de L’Atlàntida?

Espero que sí. Si no té més recorregut, és molt bonic pensar que és una obra única que s’ha fet per Vic, i que el públic ho rebi com un producte efímer és molt especial. Estem acostumats a consumir música en formats com Youtube o Spotify.

En quin moment decideixes estudiar i dedicar-te a la composició?

És curiós perquè en un moment de la meva pre-adolescència vaig saber que volia ser músic, però mai sense saber quin tipus volia ser perquè no em veia com un intèrpret de música clàssica que estudia 5-6 hores tancat i reprodueix, però sense fer-ho de forma creativa. El primer cop que vaig compondre ho vaig fer per obligació i no em va agradar gens. Amb 15 o 16 anys ho vaig tornar a provar sense saber, i vaig decidir que volia compondre. He set una persona que sempre ha estat molt enfocada, i quan ho vaig provar i em va agradar, vaig saber que volia fer-ho. Quan estudiava a Vic ningú sabia com es formava un compositor, ni tampoc hi havia referents.

Treballes en un altre projecte. És l’òpera resultant del premi Carme Mateu que vas obtenir l’any 2021. L’estrenes el 2024 en el Festival Castell de Peralada i que també passarà pel Liceu i el Teatro Real de Madrid. Què en pots explicar?

És un projecte molt interessant a llarg termini. Es va començar el 2021, però un projecte amb tanta gent es cou molt a poc a poc. Sembla que compondre és assentar-se i dibuixar coses en un pentagrama o tocar el piano i buscar acords, però també vol dir buscar un equip o un argument. El que estic fent molt actualment és escoltar i veure per reunir referents, idees argumentals i pensar en formació. És molt diferent que en el cas de ‘Laura’. Aquesta òpera, de moment, no té títol, però està inspirada amb ‘Don Juan no existe’.

Veus el futur a Alemanya?

El veig on pugui treballar. A Alemanya he notat que hi ha més confiança, tot i que estic molt feliç de les oportunitats que m’han sortit últimament a Catalunya o l’Estat Espanyol, i és un resultat de ser premiada. En canvi a Alemanya entenen la nova creació com a un pilar més important. Sempre vaig entrar en el cercle professional més ràpid. Aquest any també he sentit que no sabia on era perquè he viatjat molt, i el sentiment de casa s’ha canviat molt.

Diversos municipis representen la popular obra nadalenca de Folch i Torres

Oriol Serra

En Lluquet i en Rovelló tornen fidels a la seva cita de cada any. La Garriga, Canovelles, Caldes, Sant Feliu, Santa Eulàlia, Llinars i Marata faran representacions dels Pastorets aquest cap de setmana, coincidint amb les dates centrals de les festes de Nadal.

A la Garriga, Fem Pastorets estrenarà diumenge a les 7 de la tarda una adaptació del text original de Josep Maria Folch i Torres al teatre El Patronat –la resta de funcions seran els dies 26 de desembre i 7 i 8 de gener, a la mateixa hora.

Sota el títol d’Els Pastorets, l’obra comptarà amb la participació d’unes 120 persones, entre actors i personal tècnic. La direcció anirà a càrrec de Joan Monells i Lluís Pérez, que repeteixen per cinquè any consecutiu i també s’han fet càrrec del guió.

En una edició marcada pel retorn a la normalitat després de la pandèmia, l’organització ha anunciat un espectacle trencador que conjuga la tradició amb la innovació.

Els Pastorets de Canovelles, d’altra banda, estrenaran l’obra Àngels, dimonis i… Pastorets! dilluns a les 7 de la tarda al Teatre Auditori Can Palots.

Un text de creació pròpia inspirat en l’original de Folch i Torres, que incorporarà escenes preparades per a la funció de l’any passat però descartades a l’últim moment a causa de les dificultats logístiques imposades per la pandèmia. També hi haurà canvis en el guió, que donarà més protagonisme als personatges de Lluquet i Rovelló.

També destaquen les escenes amb música en directe a càrrec d’artistes locals, que reforçaran la línia argumental amb peces compostes per a l’ocasió.

En total hi participaran una trentena de persones amb edats que van de 5 a 35 anys, la majoria de les quals estaran actuant. Els Pastorets de Canovelles es tornaran a representar els dies 7 i 8 de gener a les 7 de la tarda al mateix teatre.

A Caldes, el Grup Escènic Casino representarà diumenge i dilluns a 2/4 de 7 de la tarda Els Pastorets a la Sala Gran del Casino. D’altra banda, la Fundació Santa Susanna escenificarà la seva versió de l’obra dimarts a 2/4 de 5 de la tarda a la seva seu.

A Llinars, els Pastorets es representaran diumenge i dilluns a les 6 de la tarda al Teatre Auditori. A Sant Feliu, el grup de teatre Deixalles 81 interpretarà Pastorets a totes les edats dilluns i dimarts a les 6 de la tarda al Centre Cívic La Fonteta.

A Santa Eulàlia, el Casal Parroquial acollirà diumenge a la tarda la representació dels Pastorets. I a Marata es podran veure dues funcions al Centre Cultural, diumenge a les 7 de la tarda i divendres vinent a les 8 del vespre.

Miquel Erra

El Teatre Centre de Manlleu tornarà a posar en escena la representació nadalenca per excel·lència: els Pastorets. Seran tres sessions al Teatre Municipal del carrer del Pont, escenari al qual l’entitat va retornar l’any passat, després d’un llarg exili arran de les obres de remodelació de l’equipament. Les representacions d’aquest Nadal, però, prenen especial significació: es commemora el 125è aniversari dels Pastorets del Centro.

Justament, el Nadal de 1897, la Joventut Catòlica –embrió de l’actual Teatre Centre– va estrenar el seu nou teatre al carrer del Pont. I ho va fer amb la representació de Los Pastorets nous, de Joaquim Albanell, que va ser “molt celebrada”, recollien les cròniques de l’època.

Tot i que l’historiador Esteve Gaja i Molist explica que, d’ençà de la fundació de l’entitat, el 1877, a l’antic teatrí del Call de Ter ja s’hi havien fet representacions de Pastorets, és al teatre del carrer del Pont on aquest espectacle adquireix carta de naturalesa. Per això la data del 1897 és clau per entendre aquesta vinculació, “gairebé orgànica”, entre l’Associació Teatre Centre, el seu teatre del carrer del Pont i les tradicionals representacions de Pastorets, explica Emili Jané, soci i expresident de l’entitat.

Al llarg d’aquests 125 anys, les funcions de Pastorets s’han mantingut de forma gairebé ininterrompuda. En èpoques de decadència, les úniques representacions escèniques que es van mantenir van ser precisament els Pastorets; i quan després de la guerra, per imperatiu legal, el teatre es feia en castellà, “els Pastorets van mantenir viva la flama de la llengua i es van continuar fent en català”.

Tot i que els més coneguts són els de Josep Maria Folch i Torres –és la versió que es representa en l’actualitat–, a l’escenari del teatre del carrer del Pont s’hi han fet altres Pastorets, com La Flor de Nadal, de Francesc d’A. Picas; La redempció de l’esclau, d’Antoni Molins; Déu Infant, de Ramon Pàmies; La Rosa de Jericó, de Josep Duró, o L’Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, que comptava amb algunes escenes autòctones de Francesc d’Assís Pujol. Especialment recordades són les populars composicions musicals que el mestre Jaume Andreu va arranjar per als Pastorets manlleuencs, com el cor de dimonis, A Satanàs invicte, o les corrandes, que ja formen part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. També són rellevants les representacions del 1934, quan es va estrenar l’escena de l’Anunciació i, per primera vegada, hi apareixen papers femenins.

Després del parèntesi forçós de la Guerra Civil, el 1940 es reprenen les funcions de Pastorets, que es mantenen al calendari teatral manlleuenc fins al 1964, quan es trenca temporalment la tradició. No serà fins al 1970 quan es recuperaran de la mà d’una nova fornada de jovent, sota l’impuls de directors com Carles Molist o Antoni Anglada. Des de llavors, el Teatre Centre ha mantingut uns Pastorets que són “emblema cultural de la població” i que també han esdevingut “escola d’ofici i planter” d’actors i actrius que, des de les bambolines de la històrica sala, “han arribat a fer de la interpretació la seva professió”.
125 anys després d’aixecar-se el teló del teatre del carrer del Pont amb uns Pastorets, la popular representació nadalenca arriba a l’emblemàtica commemoració “en perfecte estat de salut”, assegura Jané.

La reformulació dels Pastorets a Torelló

Un escenari dins del mateix escenari i uns actors fent d’uns altres actors que interpreten els personatges que va crear Folch i Torres fa més d’un segle. És la proposta d’aquest any de La gran aventura de Lluquet i Rovelló, la versió dels Pastorets que el Nou 69 Teatre de Torelló coprodueix amb el Teatre Cirvianum i que aquest any celebra el desè aniversari. Ara fa deu anys, recorda David Ceballos, que està al capdavant de la producció juntament amb Ester Garcia, van apostar per trencar amb la versió clàssica i el primer que van fer va ser canviar el nom. Un nom que ha esdevingut una marca de la casa. L’espectacle es basa en el text original però “hi afegim i traiem escenes i també incorporem personatges amb nou text”, un text “molt actualitzat per al 2022, portem el de Folch i Torres als nostres temps”, diuen.

“El que es diu sempre que els Pastorets són cada any el mateix, a Torelló és el contrari, és el mateix però alhora diferent”, asseguren. I d’aquí aquesta proposta d’aquest Nadal en què una una companyia de teatre ambulant, uns joglars anomenats els Arreplegats, són qui arriben a l’escenari del Cirvianum per explicar el conte per excel·lència de Nadal.

Una de les novetats d’aquest any és que per primer cop una noia –Marina Berrocal– interpretarà el personatge de Rovelló, un dels dos protagonistes. L’any passat ja es va fer aquesta aposta amb en Lluquet, que aquest any interpreta Roger Diego, el noi més jove, de 15 anys, que encarna aquest personatge a Torelló.

Com cada any, se’n faran cinc funcions, dues de les quals –el 28 i el 30 de desembre– en la versió XXL, en el marc del dia dels Innocents en què s’hi afegeixen gags per esparracar encara més la versió teatral.
El grup Nou 69 Teatre, fundat el 1969, representa els Pastorets des dels seus orígens, encara que ja se’n feien abans a Torelló. Després d’una aturada per la reforma del Cirvianum, el 1994 es van recuperar de forma ininterrompuda, excepte el 2020, a causa de la pandèmia.

La va escriure el rodenc Jaume Salés amb música de Xavier Baurier

Miquel Erra

El dia de Nadal de 1979, Roda de Ter estrenava uns Pastorets d’autèntic km 0. El Teatre Eliseu acollia, amb notable expectació, la primera representació de L’encís del pessebre, un text escrit per Jaume Salés Sanjaume, amb música del també rodenc Xavier Baurier. Dalt de l’escenari, 24 actors bàsicament del poble. L’obra va tenir molt bona acollida, traspassant de llarg les fronteres municipals, però només es va acabar representant nou Nadals: de 1979 a 1988, amb el parèntesi de 1985. “Va morir d’èxit”, interpreta ara el fill de l’autor, Jaume Salés Malian.

Malgrat el pas dels anys, el record d’aquells Pastorets sempre ha quedat latent en l’imaginari rodenc. De fet, l’any 2009, coincidint amb el 30è aniversari de la seva estrena, es va editar el text, dins del tercer volum de les memòries de Jaume Salés. Durant aquestes més de tres dècades hi ha hagut alguns intents de recuperar-los, però mai no van arribar a bon port. Fins ara. “S’ha tornat a crear la conjuntura per fer-ho possible; amb un projecte sòlid i transversal al darrere”, es felicita Jaume Salés, quan ja fa 12 anys de la mort del seu pare.

Un dels grans culpables de tot plegat és el també rodenc Jordi Codina, actualment veí de Gurb i implicat amb els grups de teatre amateur dels dos municipis. “Ell ho ha cosit tot perquè el projecte pogués recomençar”, assegura Salés. I ho ha fet partint pràcticament de zero.

“Feia temps que ho intentaven”, reconeix Codina. “Sabia greu que Roda tingués uns Pastorets propis i no es recuperessin”, havia parlat sovint amb el mateix Salés. El repte plantejava un interrogant: “Com ho havíem de fer per engegar-ho de nou i recuperar les dinàmiques de més de 30 anys enrere?”. I van començar pel començament: buscar qui els dirigís. L’escollida, inicialment, va ser Íria Roig, actual directora del grup Arrels, tot i que finalment va haver de fer un pas al costat per motius laborals i va ser substituïda pel manlleuenc Joan Roura. Des del primer moment van tenir clara la prioritat: “Havia de ser un projecte obert al poble”, remarca Codina. Per això, a l’hora de refer el planter d’actors i actrius van convocar un càsting, al qual es van presentar una vintena llarga d’aspirants –majoritàriament dones, fet que ha obligat a feminitzar alguns papers–. El muntatge implica una vintena de personatges amb text, però dalt l’escenari n’hi acaben pujant una setantena. Entre l’elenc s’han recuperat alguns dels actors històrics que ja van actuar a les representacions dels anys 80, com Pere Serra (ara en el paper de pastor còmic) i Lluís Camps (que torna a fer de sergent còmic). En el cas de Lluís Martí, que llavors exercia de dimoni, s’ocupa ara de coordinar tot l’equip de so i il·luminació.

Pel que fa a la música, davant la dificultat de convocar orquestra de cobla amb 18 músics –tal com ho havia musicat Baurier–, es va optar per fer-ne una adaptació a piano sol –harmonització que ha dut a terme el músic i compositor manlleuenc Jordi Domènech–. Ho interpretarà, en directe, el pianista vigatà Joan Espuny. L’acompanyarà una coral d’una vintena de cantaires formada expressament per a l’ocasió, amb alguns exalumnes de l’escola de música, però també de la Coral Esplai, alguns membres dels quals també havien cantat als Pastorets de fa més de 30 anys. Recuperar el muntatge també ha implicat fer de nou tant els decorats, en una feina que ha liderat Joan Bou, com el vestuari, que han dut a terme un grup de cosidores del poble, coordinades per Cesca Costa. Tot plegat, un projecte coral. “Hem anat tots a l’una, i això ha generat una gran il·lusió col·lectiva”, destaca Codina.

La represa de la representació, amb sessions els dies 25, 26 i 29, donarà un “toc modern” al text de Salés, que en el seu moment ja era innovador. La principal novetat, en relació amb les versions més clàssiques dels Pastorets, és un permanent flash-back entre l’època actual i el context històric del naixement de Jesús, amb especial protagonisme per la recreació de l’infern, amb un capità i un sergent dimonis que no passen desaparcebuts.

Si aixequés el cap, Jaume Salés Sanjaume, autor d’una ingent i diversa producció literària i mort l’any 2010, no podria evitar deixar anar un somriure en veure de nou representats els seus Pastorets. Fent poble.

El llibre ha estat coeditat per ACVic i EL 9 NOU i és testimoni de més de dos anys d'exposicions

EL 9 NOU

Durant més de dos anys, 17 fotoperiodistes i 17 escriptors han teixit un relat de creació i complicitat en les exposicions que des de l’espai de L’Aparador cridaven a entrar a l’ACVic Centre d’Arts Contemporànies. Acabat el cicle, ha pres forma en un llibre, Relats fotogràfics, coeditat per l’ACVic i EL 9 NOU, que es presentava aquest dimarts.

Ton Granero, ara en les seves darreres setmanes com a director del centre, era qui posava en marxa els lligams. A cada fotògraf li demanava que escollís una imatge i proposava a un escriptor que fes un text a partir d’aquesta. El resultat “retrata molt bé el que hauria de ser la jerarquia entre fotografia i textos”, tal com ho definia Agustí Danés, director editorial d’EL 9 NOU, en el mateix acte. “Les fotografies del llibre tenen sentit per elles mateixes.”

En nom de tots els participants en el llibre van parlar els quatre fotògrafs més veterans (Jordi Puig, Josep Maria Montaner, Emili Vilamala i Toni Anguera), i els autors dels textos amb qui van compartir exposició (Antoni Pladevall, Jordi Lara, Roser Iborra i Maria Carme Bernal). La resta de parelles van ser les de Dolors Pena i Itziar González, Pere Tordera i Irene Solà, Pere Puntí i Jordi Puntí, Adrià Costa i Toni Coromina, Marc Sanyé i Ramon Erra, Albert Llimós i Gerard Guix, Sagi Serra i Biel Barnils, Sergi Cámara i Jaume Coll, Albert Alemany i Ramon Mas, Oriol Molas i Víctor Sunyol, Bernat Cedó i Gerard Cismero, Joan Pujol-creus i Raquel Santanera i Toni Carrasco i Carles Dachs. La col·laboració entre els dos últims és la que encara es pot veure exposada aquests dies a l’ACVic.

La presentació va incloure un record especial per a l’escriptor i periodista Toni Coromina. El seu text per acompanyar la fotografia d’Adrià Costa va ser un dels darrers que va redactar poc abans de morir el novembre de 2020. També es va fer memòria de Carles Arumí, tècnic d’ACVic, recentment desaparegut. El llibre, amb pròlegs d’Agustí Danés, director editorial d’EL 9 NOU, i del fotoperiodista i professor Pepe Baeza, és el número 55 de la col·lecció “Textos sobre les Arts Contemporànies”. Sota la direcció de Ton Granero, en els darrers anys l’ACVic ha portat a terme altres cicles monogràfics amb creadors osonencs a més del de fotoperiodisme, un amb ceramistes i l’actual, que encara està en curs, amb il·lustradors.

La revolució, la viola de gamba, un gran núvol i l’1 d’Octubre

Vic Jordi Puig encara no sabia que seria fotoperiodista. En un viatge a Portugal, l’any 1976, es va trobar amb una manifestació. La imatge té tota la força d’aquell moment, poc després de la Revolució dels Clavells. Josep Maria Montaner ha cobert fotogràficament moltes edicions de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Mentre hi era, l’any 2020, es va acostar a la casa on havia viscut Pau Casals com a exiliat, ara en reformes. Hi va trobar un músic, Santi Miret, assajant amb una viola de gamba. Emili Vilamala és fotògraf de meteorologia. Des de Sant Bartomeu del Grau va fotografiar un gran núvol vertical quan es desfeia la tempesta i es barrejaven llums i ombres. Toni Anguera era a la plaça Major de Vic el 3 d’octubre de l’any 2017, en la concentració cívica més multitudinària que mai s’hagi vist, protestant per les càrregues policials de l’1 d’Octubre. Són les quatre imatges que van comentar en l’acte de presentació del llibre. Diferents entre elles, en èpoques i en temes, però amb el mateix objectiu de tenir la intuïció que calia capturar aquell instant irrepetible.

La Farga Palau de Ripoll té els seus origens al segle XVII

Jordi Vilarrodà

A la Farga Palau es va parar el temps l’any 1978, quan va tancar. Allà es van quedar les eines, els dos grans martinets –els martells per picar el ferro– i tot el que feia possible el seu funcionament. S’acabava així una història documentada des de principis del segle XVII, quan era una de la vintena de fargues del Ripollès on s’obtenia ferro. No en quedava cap altra a Catalunya completa, amb tots els seus elements. La insistència de l’Ajuntament de Ripoll de l’època, presidit per l’alcalde Pere Jordi Piella, i la voluntat de la família propietària van fer possible salvar aquell patrimoni únic, que l’any 1997 finalment era adquirit pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (Mnactec) com a part de la seva xarxa.

Des del moment en què va estar condicionat per a les visites, l’any 2006, el repte era fer-les més fàcils. La dimensió de la Farga Palau no fa possible que tingui personal al seu càrrec ni horaris regulars d’obertura, i s’havia d’esperar sempre a les visites guiades. Des d’aquesta setmana, però, un sistema que es posa en pràctica per primer cop a Catalunya fa possible que els mateixos visitants es puguin gestionar l’accés, amb suport del Museu Etnogràfic. El finançament del programa europeu transfronterer Pyrfer (Pyrenées du Fer), en col·laboració amb l’Ajuntament de Ripoll i la Generalitat, ha fet possible la instal·lació del sistema d’entrada i la sincronització amb la il·luminació, videovigilància i pantalles on es projecten dos nous audiovisuals que expliquen els antics processos d’obtenció del ferro i la història del lloc.

L’atractiu principal de la farga són els dos grans martinets, els martells accionats per energia hidràulica amb els quals es treballava el ferro. “És una nova fase en la història de la Farga Palau”, va explicar Jaume Perarnau, director del Mnactec, que també va confirmar que s’han iniciat els tràmits per declarar-la Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Tant Perarnau com Joaquim Colomer, tinent d’alcalde de l’Ajuntament, van remarcar que el projecte continuarà amb noves fases: primer, el condicionament de les tres basses que proveïen d’aigua la farga (que es troben encara a la part del darrere) i després, el de la filera de cases adjacent, que l’Ajuntament ja va adquirir i que servirien per posar-hi serveis relacionats amb l’activitat museística. Roser Vilardell, directora del Museu Etnogràfic, situa aquesta fase a “mitjà o llarg termini”, però creu que “el conjunt de la Farga Palau té llarg recorregut”.

El Departament de Cultura farà a partir d’ara un seguiment de com funciona el nou sistema de visites, que no és desconegut en altres llocs d’Europa però sí pioner a Catalunya. Si la valoració és positiva, es vol “fer extensiu a altres llocs del país”, va dir Sònia Hernández, directora general de Patrimoni.

Un codi que s’obté al Museu

Els visitants que vulguin accedir a la Farga Palau podran fer-ho a partir d’ara passant primer pel Museu Etnogràfic de Ripoll. Allà els facilitaran un codi que, introduït a l’entrada de la Farga Palau, els obrirà la porta. S’encendran els llums i s’activaran els dispositius tàctils perquè puguin veure els dos audiovisuals. A la fotografia, la directora general de Patrimoni, Sònia Hernández, introduint el primer codi per a la visita.

El 9 NOU

El Cant de la Sibil·la de Cardedeu celebrarà aquest divendres el cinquè aniversari tornant a l’església de Santa Maria, el seu espai original i natural, després que l’any passat es fes al cementiri pel seu centenari.El muntatge compta amb un equip artístic de primer ordre i amb un repartiment format per primeres figures: Lluc Castells, figurinista reconegut i fill de Cardedeu, és l’encarregat de la proposta escènica i del vestuar; la Sibil·la és David Sagastume, contratenor basc, gran coneixedor de la partitura i col·laborador habitual de Jordi Savall, i a l’orgue, el músic Jordi Reguant. La direcció artística és d’Oriol Genís i Josep Castells, acompanyats de l’Agrupació Coral Cardedeuenca dirigida per Emilio de la Linde i d’artistes locals de 10 de Deu Teatre. La posada en escena d’aquest any serà sorpresa i impactant. Com a novetat d’enguany, el paper del cor s’amplia amb un breu concert previ al Cant de la Sibil·la, amb peces medievals com el ‘Llibre vermell de Montserrat’ i el cançoner d’Uppsala.

Cant de la Sibil·la. Amb David Sagastume i Jordi Reguant. Agrupació Coral Cardedeuenca. Direcció artística: Oriol Genís i Josep Castells. Església de Santa Maria, Cardedeu. Divendres 23 de desembre, 21.00.

Jaume Espuny

‘Car Wheels On A Gravel Road’ Mercury Records. 1998

A finals dels noranta del segle passat Lucinda Williams estava mig desapareguda. L’últim disc datava de 1992 i la seva carrera no acabava d’arrencar. Fins que el juny de 1998, amb ja 45 anys, va sorprendre tothom amb aquest Car Wheels on a Gravel Road, un dels discos de la dècada, per no dir de la història del rock. Guitarres desbocades en temes com “Concrete And Barbed Wire”, “Still I Long For You Kiss” o “I Lost It”, que sonen ni més ni menys gairebé com les dels Crazy Horse, o calma i altes dosis de melancolia en cançons com “Greenville” o “Jackson”. I amb alguns convidats de luxe, com Emmylou Harris a les veus, el gran Steve Earle o, als teclats, Roy Bittan, de l’E Street Band. Car Wheels on a Gravel Road figura a qualsevol de les llistes de millors discos que acostumen a fer les revistes especialitzades. Totes les cançons estan compostes per Williams, que, a més, cuida molt les lletres. Aquesta rockera insubornable continua donant canya al segle XXI amb més de 60 anys. De fet, des d’aquest disc, pràcticament no ha abaixat el llistó i ha produït força més que el segle passat: nou discos d’estudi i un en directe.

Jordi Sunyer

LAIA LLACH
‘Sol d’hivern’
A l’estiu prendre el sol fa mandra. A l’hivern, però, deixar-se estimar al pic del migdia per una bona ullada de sol solet és un plaer que pot arribar a ser màxim si es fa amb Sol d’hivern de fons, el primer àlbum de la jove vallesana Laia Llach. El disc, de només nou cançons, beu a parts iguals de folk xirucaire –benentès– i pop, amb unes lletres inspirades en records d’infantesa o en la crisi mediambiental i humanitària. El cognom de la Laia fa respecte, però furgant en l’arbre genealògic podem assegurar que no té res a veure amb el déu Lluís Llach.

LA SIMFÒNICA DE COBLA I CORDA DE CATALUNYA
‘Himnes del cor’
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya és un ambiciós projecte que té els seus orígens el 2008 amb un casament entre La Principal de la Bisbal i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. El 2012 la formació es va reinventar i des de llavors gairebé cada any estrena projecte i disc. L’últim és Himnes del cor, amb una selecció temàtica de medleys de cançons que apel·len a les emocions. Aquesta vegada, a més, la Simfònica actua acompanyada de la Polifònica de Puig-reig, i les interpretacions vocals com a solistes de Beth, Manu Guix, La Pau i Joan Garrido.

CORRANDES SÓN CORRANDES
‘La meitat en són mentida’
El primer disc de Corrandes Són Corrandes (Lligadetes amb un fil, 2017) estava centrat en la cançó tradicional de text improvisat, i el segon (Si voleu cantar corrandes, 2018) s’orientava més al ball. I ara arriba el tercer, que reuneix els dos aspectes amb 10 cançons on als integrants actuals del grup –Anaís Falcó, Christian Simelio, Jaume Casalí, Marc Torent, Anna González i Pep Coca– s’hi han afegit a les gravacions el duo Ballaveu, Pascale Respaud, Naroa Martínez, Carles Sans, Massinissa Aït-ahmed, Xabier Berasaluce, Leturia, Oriol Cases i Carlit Falcó.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? A part de la flauta, com tothom al col·le, la guitarra.

Primer concert en directe? A l’Abeurador de Tona amb un dels meus primers grups, 4 Rhythm.

Primer disc que et vas comprar? Als 15 anys, All Saints, a Londres al primer estiu a casa dels meus cosins. Vaig tornar d’allà amb molta música i moltes idees.

Quants discos tens? Uff! Moltíssims. Salva’n tres. Live, de Lalah Hathaway; The Killer Show, de PJ Morton, i Woman, de Jill Scott. Un concert per recordar? El de PJ Morton a Estocolm. Increïblement enèrgic i vibrant.

Jordi Vilarrodà

‘El diable es va aturar a Orà’
J.D. Bezsonoff
Empúries
Joan-Daniel Bezsonoff és, al costat de Joan-Lluís Lluís, una de les veus més interessants que ha donat la Catalunya Nord a la nostra literatura. Hi ha tot un univers per descobrir en la seva literatura, però una bona manera d’entrar-hi per a qui no el conegui pot ser aquest relat policíac ambientat a la ciutat algeriana d’Orà a mitjan segle XX, quan era encara francesa.

‘L’aigua del llac no és mai dolça’
Giulia Caminito
L’Altra Ed.
Dues dones. La Gaia, la filla, i l’Antonia, la mare. De Roma i de classe obrera, al límit de la pobresa i cuidant un pare malalt. La ciutat les acaba expulsant i van a viure a un poble al costat de llac Bracciano, que no té res d’idíl·lic. La Gaia creixerà en aquest lloc hostil, i s’enfrontarà a una vida que no li dona cap perspectiva. I aprendrà a sobreviure. Una novel·la avalada per premis a Itàlia.

‘Terry Pratchett’
Rob Wilkins
Mai Més Llibres
Va tenir milions de lectors arreu del món amb la seva saga Discmon, però l’escriptor britànic Terry Pratchett va morir el 2015 a causa d’una variant agressiva de l’Alzheimer. Havia deixat notes per a una autobiografia que el seu ajudant Rob Wilkins ha utilitzat i completat. Un llibre que ajuda a entendre qui era i com va deixar una feina segura i ben pagada per llençar-se a l’aventura d’escriure.

‘Gambada a gambada’
Miquel Pucurull
Columna
Molta gent l’ha conegut a través de les xarxes socials, el segueix i l’admira. Miquel Pucurull, el maratonià veterà, l’home que als seus 84 anys surt encara cada dia a córrer i que fa proselitisme de l’activitat física com a manera de viure. El subtítol d’aquest llibre que acaba de publicar (L’alegria de córrer) diu molt del seu esperit de positivitat i de la seva mirada a l’atletisme des de la base.

‘Fina’
Albert Guiu
Ed. Forment
Fina és el nom de la mare del poeta flixanco Albert Guiu. I és també el títol d’aquest recull que sorgeix de la dura experiència de veure com l’Alzheimer devora la seva ment. El fil que uneix mare i fill, que mai no es trenca. Al contrari, que es fa més fort en un moment com aquest i que potser només es pot expressar en poesia. Una forma d’acostar-se a la interessant obra d’aquest autor.

Pere Martí i Bertran

TORNA’M LA CUA
Autor: Txema Díaz-Torrent
Editorial: Editorial Andorra
Lloc i any d’edició: Andorra la Vella, 2016
Nombre de pàgines: 44 (sense numerar)

L’Editorial Andorra ha publicat un nou àlbum, molt ben editat, que narra, en primera persona i, doncs, des del punt de vista del protagonista, la història d’en Guineu, una guineu (o guilla o rabosa) mascle i cadell, que és l’hereu d’una nissaga de guardians del bosc que des de fa generacions s’enfronten als desastres dels humans, sobretot dels caçadors, que maten, escorxen i guarden trofeus només per plaer. Novell i aprenent, perd la cua en una trampa del caçador, l’antagonista, precisament mentre intenta desactivar-ne una altra, de trampa. Recuperarà la cua, és clar, i farà pagar molt cara la gosadia al caçador, que acaba caçat, fet un nyap i sobretot humiliat. Una lluita clàssica, entre la força i l’astúcia, entre Goliat i David. En aquest cas, però, ningú no acaba degollat, ni penjat com a trofeu. El malvat se salva, com sol passar en el còmic i els dibuixos animats.
Perquè l’àlbum té unes bones dosis de còmic i de dibuixos animats, tot i que el veiem més per a joves i adults que no pas per a infants: pel text, però sobretot per les il·lustracions, molt elaborades, molt riques en detalls i en matisos, però d’un to i una expressivitat molt allunyats de la il·lustració infantil. Unes il·lustracions que se centren en els dos personatges principals, i gairebé únics: en Guineu, jove i una mica ingenu, però llest com una mala cosa, valent i decidit; i el caçador, sense nom i ben caricaturitzat: forçut, però una mica babau, desproporcionat i ferotge fins a recordar-nos els ogres, bevedor i cregut, tant que celebra la victòria abans d’hora i se n’ha de penedir.
El text, molt ben escrit, és una narració unitària que comença amb una escena retrospectiva, o analepsi, que ens introdueix en el quid de la narració: la pèrdua de la cua d’en Guineu. Les il·lustracions, predominants en l’obra i bàsiques en la caracterització de personatges i d’ambients, són de dos tipus: les petites o de detall i les grans o panoràmiques, emmarcades i ocupant tota la pàgina, amb alguna excepció.
El tema, el marquen les primeres línies del text: “Als humans, ni t’hi acostis. No viuen en harmonia amb la natura, i escorxen animals per plaer.” És una obra, doncs, ecologista i de denúncia, d’allò més necessària i actual si tenim en compte notícies com les caceres africanes de l’exrei d’Espanya o del fill de Donald Trump o el maltractament d’animals. Benvingut, doncs, aquest àlbum destinat clarament a joves i adults, com hem apuntat.

Martí Porter (Aiguafreda)

Altra vegada sento la parella barallar-se. Darrerament sovinteja el to de veu desagradable, parlen poc, i, quan ho fan, fàcilment arriben els planys o els crits o els plors o els greuges o tot alhora, i la seva olor, la de tots dos, ha canviat: a la Violeta se li han assecat tots els matisos d’herbes aromàtiques i de sal i d’aigua amb molsa de muntanya, i amb prou feines reconec el perfum dels seus cabells, que sempre m’evocaven la llar de foc del seu avi, pedra i cendra antiga, greix acumulat en una gran olla negra de sutge que fumeja eternament sopes i guisats de circumstància, i a en Joan se li han avinagrat les emanacions corporals, tot és aspror i acidesa per molt que es dutxi, i no trobo ni rastre d’aquella flaire deliciosa de pell de taronja jove, arbre fruiter en un jardí assilvestrat que rajava pels seus porus quan estava content, i això em neguiteja i no em deixa dormir.

Ara ella diu que aquest tema nostre s’ha acabat, Joan. De fet, ja fa temps que es va acabar. Ni riem, ni xerrem, ni tenim ganes de veure’ns; no fem l’amor, ni ens acariciem, ni ens fem petons; no fem projectes plegats, ni ens expliquem les nostres vides; no t’interessa el que faig, ni m’interessa el que fas; sembla ben bé que ja no tinguem res en comú. Tot plegat és una farsa sense cap sentit, i som massa joves per enterrar-nos en vida, de manera que avui faré de debò el que, els darrers dos o tres anys, tots dos hem sabut que calia fer.

Mentre diu això, la Violeta va fent maletes apressadament. No es mira bé què hi posa, el que de debò importa és el gest desairat i violent, tot és urgència i desordre. Agafa amb les dues mans el xal que li va regalar en Joan i, inconscientment, com sempre fins que va començar la crisi, se l’apropa al nas abans de posar-lo a la bossa i l’ensuma. No ho hauria d’haver fet, fa olor de viatge a la Patagònia i d’inoblidable nit d’amor en un hotelet diminut al confí del món; fa olor d’immenses extensions de gel de color blau i de balenes enraonant a la llunyania i de cel infinitament estrellat: sota l’edredó, després d’una marató de petons que els va deixar exhausts, en Joan li va xiuxiuejar a cau d’orella –els enamorats, entre altres privilegis, tenen dret a sentir el cant de les balenes–, li va dur una copa de vi, la va abrigar amb el xal que hores abans havia comprat a una índia vella i arrugada com el món, i va obrir la finestra malgrat el fred polar. “Shhhhh, mira, escolta, olora”, va dir, i s’abraçaren mentre, efectivament, un eco majestuós els duia els sons secrets i inaudibles dels animals fantàstics, i una olor indefinible –gel i peix i aire límpid i vi i fum de llar i llana verge– els pujava per les narius. Mil estrelles, què dic, mil, centenars de milers, milions d’estrelles d’un cel inabastable els acompanyaven.

La Violeta ha respirat fondo, ha descartat el xal, ha acabat d’omplir a correcuita una bossa i una maleta, i m’ha mirat furtivament. “Buck, Buck”, ha dit amb ulls tristos, i ha marxat.

Avui toca manualitats, i en Joan torna a proposar als nanos un taller de màscares de paper maixé que els darrers anys s’ha convertit en una tradició: és fàcil, és barat i els nens i nenes en gaudeixen molt, perquè poden empastifar-se sense que ningú els renyi i delirar amb formes, volums i colors. Els resultats sovint són sorprenents. Fins que no ha ensumat la barreja de paper de diari mullat, farina i cola, fins que no s’hi han afegit les olors futures del vernís i la pintura, tot anava bé. Però, de sobte, el nas ha enviat senyals d’alarma al cervell, aquest les ha traslladat a l’ànima, i una mica més i en Joan es posa a plorar al bell mig de l’aula. Ho ha resolt fent veure que es netejava les ulleres, sonant-se, eixugant-se els ulls com si hi tingués una mota de pols. Diguem que ha controlat la situació, però la resta del dia l’ha passat entre boires fosques, pensaments negres, pizza congelada i programes imbècils a la tele, i quan finalment –eren ja les 12, potser més tard– m’ha tret a passejar, m’he escapat, he arrencat a córrer i he sentit el pobre Joan cridant “Buck, vine aquí!, Buck, vine aquí ara mateix!”, però jo ja he decidit que he de trobar la Violeta i no li he fet ni cas.

M’he posat a trotar nord amunt. Sé on la trobaré, hi hem estat un munt de vegades. Vaig olorant i troto seguint la via del tren, sempre cap amunt. Pel camí em creuo amb gent que per norma general m’ignora, excepte un parell d’humans que fan pudor de maldat, de brutícia i de massa alcohol. Em diuen: “Vine aquí, gosset; vine, maco”, i miren d’arraconar-me, però els ensenyo les dents i bordo amb cara de poca broma i desisteixen. De matinada m’aturo per dormir en un racó d’una estació abandonada. L’olor de la Violeta és més a prop; hi reconec algunes herbes, la cendra d’alzina freda i el lleu perfum florit que es posa rere les orelles i que casa tan bé amb el sutge i el greix dels seus cabells, però estic massa cansat i necessito reposar.

En Joan ha trucat a la Violeta malgrat l’hora intempestiva: “S’ha escapat en Buck, l’he buscat per tot arreu, no sé què li ha agafat”, diu amb un nus a la gola. I la Violeta primer l’ha esbroncat: “Hòstia, Joan, ja està bé de descontrol, no? Ni un gos ets capaç de cuidar!”. Però tot seguit se’n penedeix, li demana disculpes i li dona instruccions per a l’endemà: “Avisa la policia local, els veïns i el veterinari; fes fotocòpies amb una foto del gos i un telèfon i escampa-les pel barri. Ànims, Joan, és una bona bèstia, en Buck, ja apareixerà”.

Però han passat dos dies i en Buck no apareix, i en Joan ja no té esma ni de llevar-se: se n’ha anat la dona, se n’ha anat el gos, i novament es posa a recordar l’olor de paper maixé del taller de la Violeta. Hi havia anat a passar un cap de setmana quan tot just començaven a festejar, i havia pujat amb la Kiche, la seva vella i estimadíssima gossa llop. La gossa, potser feliç de fer-ho davant d’una llar de foc i d’una finestra que donava a la muntanya, potser conformada ensumant els mil perfums que li arribaven del bosc, es va morir aquella mateixa nit, somiant. Ell s’havia quedat desarmat, indefens, incapaç de prendre cap decisió, i la Violeta ho va preparar tot mentre ell, a l’alba, dormisquejava. A mig matí, la noia va deixar el cadàver de la Kiche al seient del darrere del cotxe, un pic, una pala i una bossa al maleter, i va demanar a en Joan, sol·lícitament però fermament, que fes el favor de pujar. Van fer camí muntanya amunt una bona estona. La noia conduïa amb gran destresa, i només es van aturar quan la pista esdevingué del tot impracticable. La Violeta va agafar el pic, la pala i la bossa, en Joan va agafar el cos inert i pesant de la Kiche, i van enfilar un caminet fins a arribar a un racó molsós, tocant a una torrentera. Feia fred i, malgrat que era primavera, encara es veien cúmuls de neu aquí i allà, on el sol no arriba. “Cava”, li va dir, “que jo vaig a buscar flors”. Quan tot va estar llest, van enterrar la vella gossa i al damunt hi van posar una catifa de flors diminutes, de molsa i de líquens; després, la Violeta va treure de la bossa dues màscares que representaven sengles gossos llops, se’n va posar una i va donar l’altra a en Joan. “Posa-te-la.” Va obrir un vell llibre de Jack London i començà a llegir en veu alta: “El gran llop es detura i sembla somiar; després, llançant un llarg udol la tristesa del qual glaça la sang, reprèn la seva correguda cap al bosc profund on viu. I quan venen les llargues nits de l’hivern i els llops surten dels boscos per caçar en les valls baixes, se’l veu córrer al davant de l’horda, sota la pàl·lida claror de la lluna o a la lluor resplendent de l’aurora boreal. De talla gegantina, domina els seus companys, i la seva gorja sonora dona el to al cant de la banda, que data dels primers dies del món”. En acabar la lectura, en Joan tremolava de dalt a baix. “Ara udolarem”, va dir la Violeta, i va alçar el front i els ulls i el nas cap al cel, i es va posar a udolar amb totes les seves forces. Al cap d’un moment en Joan la va seguir, i durant cinc minuts ben bons tots dos es van acomiadar de la Kiche. Els seus udols travessaven el bosc i la vall fosca, xocaven amb els cingles de l’altra banda del riu, amb el vent feien el viatge de tornada, com un bumerang, i a la muntanya no se sentia res més. Quan ja tornaven cap al cotxe, encara amb les màscares posades, en Joan es va girar per veure per darrera vegada la tomba florida, la molsa, el rierol i els arbres centenaris, i en comptes d’entristir-se per la vella gossa morta va pensar que acabava de viure un moment preciós. Després es van donar la mà. Feien olor de terra molla.

Cap a la vesprada del segon dia he arribat al poble de la Violeta. Ahir a la tarda, una nena encantadora em va acariciar i la vaig acompanyar una estona. Em va dur a casa seva i em va donar un tros del seu entrepà i una mica d’aigua. M’hi hauria quedat un parell o tres de dies, perquè estava esgotat. Vaig dormir una horeta a la seva falda, però sentia que ja era ben a prop i vaig decidir fer via. La nena em va dir adeu amb la mà, trista però sense queixar-se. Sabia que me n’havia d’anar, que maca. Ja hi soc. Grato la porta. Bordo un parell de cops i torno a gratar. La Violeta obre, em mira estorada, xiscla, m’abraça, riu, plora, fa bona olor. Després em fa entrar i telefona a en Joan. “És aquí, en Buck, Joan! És aquí, el valent!”

En Joan no ha trigat ni dues hores a plantar-se a ca la Violeta. En entrar m’ha trobat dormint; tinc les potes fetes un nyap i poques ganes de festa, però noto que les pudors d’en Joan també han desaparegut. Després de festejar-me tots dos, en Joan i la Violeta em deixen descansar. De reüll em fixo en la parella. Es miren llargament, s’abracen. Han començat fraternalment, insegurs i tímids, contents, suposo, d’haver-me retrobat, però l’abraçada es perllonga i s’intensifica, i diria que l’atmosfera de la saleta va guanyant en matisos: hi ha herbes aromàtiques i sal i aigua amb molsa de muntanya i perfum de llar de foc i de pedra i de cendra antiga, hi ha greix acumulat en una gran olla negra de sutge, hi ha flaire de pell de taronja jove, d’arbre fruiter en un jardí assilvestrat. Em torno a adormir.

Relat finalista del 1r concurs de relats d’EL 9 ESTIU.

Dimecres, 13 d’octubre de 2021 Sajalín publica ‘La única certeza’, de Donal Ryan

Jordi Remolins

Quan Donal Ryan va debutar amb la seva primera novel·la Corazón giratorio, Sajalín Editores ja feia tres anys que traduïen obres inèdites al castellà, amb un percentatge d’encert envejablement elevat. Manllevant el nom de l’illa asiàtica sota jurisdicció russa i immortalitzada literàriament per Txékhov, aquesta editorial independent ubicada al barri de Gràcia va iniciar-se amb la impecable No hay bestia mas feroz d’Edward Bunker, per bifurcar els seus títols entre els més viscerals en la col·lecció ‘Al Margen’, i els més convencionals però no per això mancats de talent sota el mateix epígraf de Sajalín.

En aquesta última línia editorial se circumscriuen les tres novel·les que fins ara Sajalín ha publicat de l’irlandès Ryan, una literatura en la qual l’editorial ha fixat el seu objectiu gràcies a altres escriptors de l’illa com Colin Barrett, Gene Kerrigan o Seumas O’Kelly. I quan més del noranta per cent de les novel·les d’una editorial t’han semblat properes a memorables, i no n’has hagut de deixar cap a mig fer, deu ser perquè l’encert dels seus responsables es mereix un marge de confiança. En el cas de Ryan, Corazón giratorio va ser la primera d’arribar a Sajalín. Obra coral situada en la Irlanda contemporània, és fàcil identificar-se amb les persones que hi són narrades, amb totes les grans misèries i petites grandeses que qualsevol societat occidental és capaç d’identificar entre els seus habitants.

El brillant debut de Ryan no ha fet res més que certificar-se en una altra novel·la impecable. La única certeza es concentra en una dona que després d’una dècada i escaig de convivència insuportable amb un home amb qui s’han perdut mútuament el respecte, queda embarassada d’un adolescent d’ètnia gitana a qui donava classes. L’estigma social que representa per a Melody Shee el fet d’haver estat infidel en una comunitat encara fortament influenciada pel catolicisme, té el seu efecte mirall en una altra jove del mateix campament gitano que l’amant efímer. Narrada de setmana en setmana d’embaràs, el relat pentina l’entorn de la protagonista amb l’habilitat literària d’algú que va poder deixar la seva feina com a funcionari per dedicar-se plenament a l’ofici d’escriure. Quina enveja.

A l’estanteria encara m’hi queda Un año en la vida de Johnsey Cunliffe, una altra novel·la de Ryan que en un futur més o menys proper no tinc cap dubte que m’omplirà unes quantes hores de lectura més que notables.

Joan Millaret i Valls

Waterworld

Després d’aquell fastuós “Avatar” del 2009, un autèntic salt tècnic en la infografia digital, James Cameron retorna al seu món de fantasia i màgia amb una nova visita més megalòmana que l’anterior a “Avatar. El sentit de l’aigua”. Cameron ambienta la seva nova història uns deu anys després de la conclusió del primigeni “Avatar”, amb una família Na’vi feliç, els Sully, en un món edènic i harmònic. Una calma, però, que es veurà torbada per l’arribada d’un escamot de caçadors a les ordres del coronel Miles Quaritch que s’incursionaran en aquest món selvàtic per atrapar, sobretot, als progenitors, Jake Sully i Neytiri, moguts exclusivament per la venjança del que va passar anys enrere quan els Na’vi van aconseguir rebutjar la invasió humana.
L’escamot d’humans arriben com a avatars, teleportats al món virtual de Pandora, recarregats amb la memòria d’antics marines. Ho fan sota la fesomia d’aquests éssers gegantins de tonalitats blavoses, llengua pròpia i aspecte divinitzat, els quals semblen viure com en una reserva indígena enmig d’una espessa jungla. Davant el risc de ser capturats, la família Sully, amb els seus fills naturals, algun d’adoptat i un humà que va quedar en aquest planeta, Spider, fill precisament del coronel Miles Quaritch, buscaran refugi en un arxipèlag disseminat d’illetes, Metkayina. Un món habitat per una altra raça molt semblant a la seva, on podran passar desapercebuts, de tonalitats més verdoses i una mica més reptilians, per la seva expertesa en la natació subaquàtica.
Desavinences i diferències inicials s’aniran diluint enmig d’aquest reialme marítim, que veu de l’imaginari exòtic de les paradisíaques illes del Pacífic, fins a combatre plegats contra els sanguinaris caçadors en el darrer terç de la pel·lícula. Ens trobem una història senzilla, però eficient on destaquen especialment els paisatges recreats artificialment, postals de somni. Igual que el món aquàtic i les criatures que l’habiten, com uns cetacis aliats dels seus habitants. Tot ha estat rodat amb una perfecció tècnica increïble, impecable, en què els efectes digitals han estat capaços de recrear mons impossibles amb tot luxe de detalls.
“Avatar. El sentit de l’aigua” és una experiència immersiva de primera classe, en què l’espectador és transportat al bell mig d’un documental oceanògraf, a l’estil del National Geographic. Aquesta nova fita de James Cameron aporta una manera de reviure el cinema com a experiència física davant l’espectacularitat exhibida i el sentit del meravellós inventat. Com una manera de redescobrir el plaer de les grans aventures en gran pantalla en uns moments crítics per a l’exhibició de cinema en sales de cinema, cada cop més buides. Cal recordar, també, que aquesta festa cinematogràfica la tenim disponible en algunes sales de cinema del país en versió doblada al català.

Milers de persones van acompanyar el pregó de Joan Manuel Serrat de la remodelada Rambla Nova de Mollet

Jesús Medina

Era el 1992 i al nomenclàtor dels carrers de viles i ciutats no grinyolava gaire una avinguda dedicada a l’Exèrcit Espanyol, com a Mollet. La memòria històrica encara es practicava en la intimitat, el servei militar era obligatori i l’alternativa per als objectors de consciència, la prestació social substitutòria (PSS), castigava el jovent masculí mig any més que no pas la mili. Però a finals del 1992 Espanya estava encantada d’haver-se conegut, després dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid, el premi de consolació per a la villa y corte. Així, doncs, que l’Ajuntament de Mollet, presidit per l’alcadessa Montserrat Tura, decidís rebatejar la remodelada avinguda de l’Exèrcit Espanyol com a Rambla Nova no va aixecar cap mena suspicàcia –ni a una banda ni a l’altra de la riba de l’Ebre– i encara menys que Joan Manuel Serrat fos el pregoner de la cerimònia d’inauguració.

Serrat acaba de fer a Barcelona els darrers tres concerts de la seva gira per acomiadar-se dels escenaris, El vicio de cantar 1965-2022, aquesta setmana passada. Va néixer a la capital catalana, al barri del Poble Sec, fa 78 anys i va arrencar-hi la seva carrera professional en fa 58. Resulta simpàtic que ara fa 30 anys, el desembre de 1992, se n’encarregués del pregó de la Rambla Nova, la seva primera sortida pública després d’una gira americana, i que digués als molletans: “Sóc un home molt festiu i m’agrada molt estar amb la gent quan gaudeix d’una festa.” Encara eren a prop els Jocs, en què Mollet havia estat subseu olímpica de tir i Serrat, un dels participants en aquell experiment poc reeixit de l’Olimpíada Cultural…

Justament Paraules d’amor va ser l’única cançó que Serrat va interpretar a la Rambla Nova, acompanyat dels alumnes de l’Escola de Música de Mollet. El Noi del Poble Sec va justificar la tria d’aquesta peça: “Segons m’han explicat, en aquesta rambla s’hi han plantat castanyers d’índies i una altra mena d’arbres que es diuen de l’amor.” Efectivament, arbres de l’amor o arbres de Judea, els Cercis Siliquastrum, que es reconeixen pel rosa llampant quan floreixen entre els mesos de març i maig. El 1968, Paraules d’amor, la cara B d’un disc curt amb peces com Cançó de matinada, va arribar al número 1 dels discos més venuts a Espanya, el primer cop que ho feia un disc en català.

“En teníem prou amb tres frases fetes / que havíem après d’antics comediants / d’històries d’amor, somnis de poetes. / No en sabém més, teníem quinze anys…” El públic molletà li va dedicar un llarguíssim aplaudiment després d’aquests versos i encara ressonava el parlament previ de l’alcadessa Tura: “Tots ens sentim orgullosos d’haver canviat la imatge de Mollet i d’haver-la convertit en una de les ciutats més boniques de la comarca.” Li donaven la raó uns quants milers de veïns al carrer.

A banda de Serrat, els 1.500 metres de la Rambla Nova acabada de reestrenar van acollir les actuacions dels Geganters de Mollet, la Companyia L’Aixeta, el Centre Cultural Andalús, el Ball de Gitanes, el Centre Cultural Aragonès, la Irmandadade a Nosa Galiza, la Banda de Joves Músics de Mollet i el grup de vent de l’Escola de Música de Mollet.

Joan Manuel Serrat ha anat pujant als escenaris del Vallès Oriental (Granollers, Lliçà d’Amunt, Sant Celoni, l’Ametlla…) al llarg de les darreres tres dècades. No ho ha tornat a fer-ho mai més a Mollet.

Xavier Roviró i Carme Rubio

No hi ha gaire informació sobre els orígens del Pont d’en Bruguer, que pren el nom del mas Bruguer, situat al costat del pont. És un pont medieval d’estil gòtic que passa damunt del Gurri, afluent del riu Ter, en el terme de Vic. El seu pas facilitava l’accés al camí ral que anava de Vic a Folgueroles i comunicava també amb un ampli sector de les Guilleries.

Descripció
El pont d’en Bruguer té prop de quaranta metres de llargada i està format per cinc arcs que es recolzen damunt quatre pilars. El pes també es descarrega en cada un dels dos murs que donen a les ribes. A sobre de cada pilar hi ha unes fornícules que donen esveltesa al pont i, alhora, actuen com a arcs de descàrrega, atès que la seva funció és la d’alleugerir el pes del pont. Els pilars centrals porten adossats tallamars per trencar el corrent de l’aigua i desplaçar-lo cap als costats. La calçada del pont és de doble pendent, poc pronunciat, amb una inclinació pràcticament igual a les dues bandes. Els arcs són de mig punt rebaixats, tret del segon del costat de ponent que és apuntat.

Història
La construcció del pont va començar el 1384, però l’obra es va haver d’aturar a causa de la pesta que va assolar la Plana de Vic l’estiu del mateix any. Les obres del pont no es van reprendre fins força anys més tard i no es va concloure fins al 1434. Actualment el pas per aquest pont és marginal des de la creació de nous traçats de carreteres. El 1819 es van reparar les baranes. Aquest monument de Vic va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1983.

La llegenda
L’escriptor vigatà Jordi Lara va publicar la col·lecció de contes Mística conilla (2016). En una d’aquestes narracions, en què es confon fàcilment la frontera de la ficció i la realitat, un dels amics que han sortit d’excursió explica als altres que un dia va conèixer Jacint Verdaguer quan era nen. La trobada, com es pot veure en aquest fragment, va ser justament al Pont d’en Bruguer:

«Vaig escopir, distret, un grumoll d’entrepà; ell va escopir més lluny i ja hi vam ser. Sabeu aquell gust d’escopir, el gust de treure? Vam traçar una ratlla al camí; els gargalls volaven i aterraven a la pols i feien mandonguilles de terra i bava, rodolaven com pilotes d’escarabat.
Fins que estossegàvem, ben buidats i la boca eixuta. Vaig indicar-li, al lluny, la font del Desmai.
—No cal. Aquí mateix hi sé un rajolí de no re que l’aigua és molt bona.
Era un degotim sense canó sota el serrell d’un marge. Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja. Seguíem caminant i suant. Vorejàvem la calba grisa d’un turonet de marga.
—A tu ja et surt el bigoti.
—Vols dir? —M’havia fet feliç.
—Jo te’l veig.
—Jo a tu també.
—No encara, aviat. Tens el parlar de Vic.
—Sí, vaig a Sant Miquel. —L’escola, tan llunyana.
—Jo de vegades també hi vaig, a Vic.
Sense voler-ho fèiem via. Ja s’alçava davant nostre l’empedrat angost del pont d’en Bruguer, tan geperut que no et deixava veure l’altra riba. Quantes hores havien transcorregut des que jo l’havia creuat amb la bicicleta? De sobte em vaig adonar que ja no el travessaria, que no hi volia tornar.
—Quedem-nos aquí.
—I la bicicleta?
—Deu estar tirada a l’altra banda, si no me l’han afanat.
—Vols que te la vagi a buscar?
—Buenu.
El vaig esperar assegut al mig de la passera, la pedra tèbia era un gust. S’havia fet tard sense avisar. Ara sota el fregit aeri de les capçades dels pollancres, fresquejava i tot. El riu baixava desanimat, tèrbol de suburbi, però s’imposava l’aroma dolça de la flor del saüc. Vaig envejar uns ànecs que clapotejaven ignorats i feliços. No volia tornar enllà del pont. Em sentia part de tot allò. Potser per això no hi havia pensat, no havia calgut pensar-hi.»

Eva Remolina

Les galetes Oreo van ser creades en 1912 de la mà de Nabisco, una cadena d’alimentació amb seu a Manhattan i que aglutina diferents empreses. No va ser, no obstant això, fins a 1975 que es comença a comercialitzar a Espanya.

Les Oreo, pesi a l’èxit obtingut a tot el món (és present en més de 100 paises) no és una galeta original, sinó que és una mera còpia de les galetes Hydrox, de la marca Sunshine, i que havien aparegut en el mercat quatre anys abans. Aquestes, no obstant això, no van córrer la mateixa sort, entre altres coses perquè el nom no acabava d’agradar als consumidors, ja que l’identificaven amb els productes químics.

La primera galeta Oreo, es va vendre (a granel) el 6 de març de l’any 1912 a New Jersey, un dia que curiosament a l’actualitat encara se celebra als Estats Units, com el dia de les Oreo.

Moltes variants i sabors han sortit des de la seva primera aparició, com les de sabor llimona (a penes van estar uns mesos a la venda), les orades (golden) amb sabor vainilla o les banyades en xocolata amb llet i xocolate blanc. No obstant això, cap ha venut tant com l’original.

Les galetes Oreo tenen moltes altres anècdotes, com la del nom, d’origen incert, que uns atribueixen a l’embalatge daurat amb el qual es va començar a vendre i que recordava a l'”or”, mentre que uns altres, sostenen que ve del nom en grec “oreo” que significa: bell.

En els seus inicis, però, la galeta es deia “Oreo Biscuit”, per anys més tard passar-se a dir “Oreo Sandvitx”, i finalment tan sols, Oreo, tal i com la coneixem avui dia.

També el seu disseny ha sofert diverses modificacions, fins que durant l’any 1952, es va idear l’actual dibuix amb el trèvol de quatre fulles i el nom i el logo de l’empresa, imprès a la galeta.

En l’actualitat, la galeta Oreo pot presumir de ser la preferida dels consumidors (segons múltiples enquestes) i de vendre més de 40.000 milions d’unitats a tot el món.

Tinc una sana enveja envers la gent coetània de sant Joan de la Creu

Josep Ballbè i Urrit

Aquest concepte de Segle d’or abasta un període històric on es combinaren un esclat brillant del pensament, la literatura i l’art amb la revifalla político-militar de l’imperi espanyol –de les cases de Trastàmara i Àustria –. Se’l situa, aproximadament, entre l’any del descobriment d’Amèrica i el de la publicació de la Gramàtica castellana d’Antonio de Nebrija (1441-1522). Noms de força pes en aquest moviment ho foren -entre d’altres- Cervantes, Calderón de la Barca, Góngora, Quevedo, Lope de Vega, Baltasar Gracián, Garcilaso de la Vega, fra Luis de León i Juan de Yepes Álvarez, sant Joan de la Creu.

Aquest darrer fou un poeta místic, del que destacaria tres poemes cabdals: Noche oscura; Cántico espiritual i Llama de amor viva. Alhora, convé recordar el seu rol com a reformador de l’orde del Carmel i com a cofundador, conjuntament amb santa Teresa de Jesús, del dels Carmelites descalços. Paral·lelament, de fa 70 anys, té l’honor d’ésser el patró dels poetes espanyols. S’hi combina, per tant, una dualitat entre un profund rerefons religiós i un immens nivell literari. És llàstima, a hores d’ara, trobar encara gent que el vol menystenir pel primer d’aquests dos perfils. Com si els creients ens haguéssim d’amagar en base a l’argument que la societat actual és agnòstica! És en aquest punt que una sentència del propi sant avançava –i clavava– que “les persones mundanes tenen l’hàbit de censurar aquells que es lliuren de debò a la divinitat. Els consideren extravagants, en el seu allunyament del món i en la seva forma de vida”.

Al meu parer, aquestes darreres setmanes de l’any han esdevingut –sobretot d’uns anys ençà– la proclama burda i la prova fefaent del que mai no hauria de presidir la nostra existència. A mi, personalment, no m’omple ni em sedueix el culte a malbaratar els diners a la babalà. Pensar que les visites a grans magatzems o els viatges turístics a les quimbambes –aprofitant festes i ponts– emplenaran de sentit la meva vida no fa altra cosa que neguitejar- me. Arribo a la percepció d’acréixer un sentiment que se’ns pretén uniformar globalment per convertir-nos en titelles. Uniformar la ment del ciutadà convidant-lo a no pensar i a deixar-se manipular.

És normal que les enquestes validin un cada cop més nul aferrament de la ciutadania envers la classe política. En aquest sentit, tinc una sana enveja envers la gent coetània de sant Joan de la Creu. Per contra, ara el contrapunt d’una major intel·ligència tecnològica i artificial deriva sovint en un ensopiment amolat de grans majories.

Defenso el retorn a costums i tradicions ancestrals que eren cabdals

Josep Ballbè i Urrit

Trobo que el seu equivalent llatí ens treu millor de dubtes: “Ut digna est facies honoratur”. En certes funcions religioses, un acòlit acosta la naveta al tuferari que duu el celebrant. És aquest qui pronuncia la frase. En sentit figurat, es fa servir arran la distinció envers qui tal vegada no n’és mereixedor.

Anys enrere –i és una dita que s’ha anat perdent– sentíem allò del “Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell i a Granollers, us prenen els diners.” En altres llocs, el símil podia ésser: “A Arbúcies, són gent d’astúcies. A Breda, tenen mala art. A Sant Celoni, dimonis i, a Hostalric, són cremats.” “A Palau, són boniquetes. A Sentmenat, ja no ho són tant. A Caldes, les rovellades. I a Sant Feliu, la flor del ram”…. Heus ací algunes expressions populars que em donen peu a establir que el nostre món perd pistonada. Sense voler ésser negatiu, crec que la gent adulta mostràvem uns valors uniformes de més bona educació. A hores d’ara, tot es dilueix i el llindar entre el correcte i allò que és de signe contrari no es veu.

Per exemple, els catalans tenim fama d’estalviadors. O els manyos, de cabuts i tossuts. Més d’un dirà que es tracta d’estereotips discutibles i no li treuré una part de raó. Tanmateix, l’objectiu final de la meva reflexió d’avui pretén fer una crida. L’oriento a recuperar signes identitaris que ens distingien favorablement com a col·lectiu. És en aquest punt que, sortint al carrer, massa vegades m’he de posar una bena als ulls, amb molta pena: gent que crida o renega, contenidors de brossa regirats (amb la brossa pels seus voltants), patinets que circulen per allà on és prohibit, cotxes que no respecten els mínims de velocitat o se salten semàfors, jovent que torna de marxa cridant de matinada, etcètera.

És aquest el món real que volem ? Tot ho hem d’arranjar mitjançant la garrotada d’una multa? Predico al bell mig del desert quan advoco per un retorn a costums i tradicions ancestrals que eren cabdals? Per a començar, cal exigir –a la nostra classe política– que faci per rebaixar la tensió dialèctica del seu debat. Malgrat que es canvia abans una muntanya que un mal geni, no podem baixar la guàrdia. Al cap i a la fi, ja ho deia Confuci: “Respecta’t a tu mateix i els altres et respectaran.” Aquesta és la mare dels ous! El respecte és un sentit únic. Si el vols, l’has de donar.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers