Flying Frogs és un trio de punk rock melòdic nascut a Torelló l'any 2011. Després de tres discs, el grup va estrenar el seu quart disc titulat 'WTF Is Going On?' l'octubre de l'any passat. Aquest dissabte presentaran el disc a la Jazz Cava de Vic a les deu de la nit

Jordi Sunyer

Flying Frogs és un trio de punk rock melòdic nascut a Torelló l’any 2011. Després de tres discs, el grup va estrenar el seu quart disc titulat ‘WTF Is Going On?’ l’octubre de l’any passat. El passat dissabte 2 de març van presentar el disc a la Jazz Cava de Vic.

Com és que vau tardar quasi set anys per treure el seté disc?
Lepiu: El 2016 és quan traiem l’últim treball i a principis de 2019 decidim deixar de fer concerts i centrar-nos a compondre i encarar el que seria el quart disc. Amb aquesta franja, a principis de 2020 entra la pandèmia i el planning que teníem queda una mica tallat. Després comencem a treballar des dels estudis de casa, ens intercanviem coses que ja hi havia treballades i comencem a compondre tot el que seria aquest quart disc. El 2021 decidim per fi entrar a estudi.

Vau anar a gravar a Castelló de la Plana. Per què?
L: Perquè l’anterior disc ja l’havíem gravat allà amb el productor Raül Artana que és un amic íntim meu i de confiança de la banda. L’anterior disc va anar molt bé i per això vam decidir fer un pas més i continuar amb ell.

Us ho vau agafar amb calma però.
L: Van passar diverses coses. En Raül va tenir molts projectes en aquell moment i va trigar a tenir el resultat final. Crec que rebem el màster final del disc el juny del 2022. Però tot el 2022 no vam estar parats perquè vam intentar fer una difusió del document de premsa amb demos del disc, ho vam enviar a trenta segells arreu del món. La idea era començar-ho a moure i quan ho tinguéssim llest tirar-ho endavant. Vam gravar també un dels videoclips i vam esperar resposta. El novembre del 2022 en veure que només un segell italià havia respost vam decidir tirar endavant amb autogestió i el desembre del 2022 vam treure el primer single que va ser ‘Involution’.

Què passa amb Polònia?
L: A Polònia tenim el segell que ens va recolzar en l’àmbit de distribució europeu i mundial amb intercanvis d’arreu del món i ens va anar molt bé. Ens coneixien bàsicament a Catalunya i a partir de ‘Playing Again’ vam sortir una mica més internacionals.

Qui és l’autor de la portada?
Gerva: Jo vaig fer un esbós. No estic gaire content perquè el meu esbós era millor [riu].

I aquest esbós li vau passar a l’Òscar Puig.
L: Teníem certa sintonia i ens agradava molt l’estil que tenia. Ens vam entendre molt bé.

Teniu aquesta sensació d’haver aparegut uns anys tard?
G: Evidentment, en aquella època era el millor i ara ha canviat tot molt, l’escena musical. Avui en dia fent això la gent et diu que has de canviar d’estil.
L: Ens ho han suggerit moltes vegades i inclús mitjans estatals que el que fan és difusió d’aquest estil de música ens han dit que ens hem de renovar.

Vosaltres fidels.
G: De cap manera canviarem. Al final si no fas si no fas el que t’agrada no sé que ens queda.

Com hi ha gent que us diu que heu de canviar també hi ha gent que diu que està molt bé tot el que feu.
L: Evidentment, amb aquest disc realment jo crec que els tres en l’àmbit personal hem trobat el so que sempre havíem buscat i en l’àmbit de feedbacks internacionals molt bona resposta. Més en l’àmbit internacional que estatal. Sempre hi ha molts mitjans que ara ens estan donant veu, però sempre havíem trobat feedback positiu a fora i amb aquest disc ha continuat bastant igual.

Al videoclip de ‘Fenix’ es pot veure que també us agrada el tenis.
G: Sí, tenim un professor de tenis aquí. Jo havia jugat a tenis.
L: Jo em dedico a l’esport, concretament el tenis i vam aprofitar aquest vincle.
Al: A mi m’agrada la música i la bateria.

Us sentiu una mica com una au fènix amb aquest quart disc?
A: Totalment perquè si, per una banda, com nosaltres és difícil mantenir-la viva. En l’àmbit personal compaginar una feina de vuit hores, amb les despeses que tenim és difícil també. El que involucra gravar discs, fer concerts, desplaçaments, a molts llocs no es cobra res i et fan pagar per tocar. Lluitar per poder gravar el que ens agrada expressar no té preu. Per a nosaltres treure el disc és ja una victòria. Ens sentim vius i després de tot l’ho de la pandèmia que ningú sabia on acabaria que va començar a veure que i sobretot el sector musical es va veure afectat.

Van ser dos anys de sequera total de trepitjar escenaris no?
L: Sí, i justament veníem d’un any de dir que deixàvem de tocar i es va fer molt llarg.

Què es va poder escoltar el passat dissabte a la Jazz Cava de Vic?
G: Tot el disc menys una cançó.
L: De tretze en vam descartar una.
G: També vam fer cançons d’altres discs.

Va sonar alguna cosa nova?
A: No, volíem ensenyar bé l’esforç de l’últim disc.

Heu tocat ja a forces llocs.
L: A Castelló, València, Sant Feliu de Guíxols i per primera vegada vam aterrar a Vic.

Què podem avançar de l’agenda?
L: Així més imminent el concert del 20 d’abril a Manlleu d’un festival que estan organitzant uns amics. Comptaran amb bandes internacionals i nosaltres. Ens fa molta il·lusió perquè ho estan organitzant uns amics i a veure com va aquest festival.

Teniu previst tocar a fora dels Països Catalans?
L: Ara mateix l’objectiu és girar en l’àmbit estatal, tenim pendent Madrid, Cadis, Sant Sebastià, Bilbao, Oviedo, tenim més o menys el contacte, però falta acabar de tancar. És un dels objectius que tenim perquè en l’àmbit estatal ens ha costat sortir.
A: Hem anat forces cops a València, però no ens hem mogut gaire més.
L: Aquest any volem anar per aquí i l’any que vinent fer la gira europea. Ho farem sí o sí.

En la cançó ‘P.M’ adreceu unes paraules al ‘Profesor Maléfico’
A: No sabem qui és.

S’ha de sentir al·ludit algun mestre?
G: Segurament, és la imatge que tenim tots d’algú que tira els cables des de darrere de l’escenari i qui domina el món.

Com neixen les cançons de ‘Flying Frogs’?
L: Abans en Gerva portava bastant el 70% o 80% de les cançons.
A: Jo la bateria i parlar poc.
G: Gairebé sempre és que algú arriba amb una idea, la posa a davant i bàsicament ho anem ajuntant. Ell porta una idea, jo treballo sobre ella. Al nivell de les lletres sempre intentem dividir la feina. La cançó arriba sense lletra i mirem què fem. A la que més o menys tenim l’esbós de la cançó l’acabem de treballar amb la lletra i segons la melodia.

Sou més de música que de teatre?
G: El teatre també m’agrada, he fet teatre.
L: Un dels últims clips vam decidir que seria un format diferent i és un petit curtmetratge.

Què passarà aquest estiu?
L: Aprofitarem per tancar les dates. A l’estiu és més fàcil tancar les agendes. Anirem tancant les ciutats que tenim al cartell.

Es va acostant el quinzè aniversari de ‘Flying Frogs’. Hi ha corda per temps, no?
G: Sí, mare de Déu.

Quin és el secret de la vostra longevitat?
L: Això ho vas aprenent, abans teníem més pressa.
G: Encara recordo que dèiem un disc per any i clar també ho hem vist. Com més ràpid vas menys temps tens per veure les flaqueses de cada tema.
L: Això no vol dir que tardarem tants anys pel pròxim disc.

La travessa popular es recupera després que no es va poder fer l'any passat i més de 300 persones faran el recorregut sencer de 31 quilòmetres

Oriol Serra

Un total de 393 persones participaran aquest diumenge en la travessa Viladrau-La Garriga, que celebrarà la seva 51a edició i es reprendrà després d’haver-se suspès l’any passat. Seran 200 participants menys que en l’edició de 2022. D’aquest total, 321 persones faran el recorregut sencer de 31 quilòmetres que va de Viladrau (Osona) fins a la Garriga.

Les 72 restants faran el circuit curt, de 22 quilòmetres, que sortirà de Collformic. “Tots dos circuits es podran fer a peu o caminant”, apunta Jesús Ibáñez, president del Centre Excursionista Garriguenc (CEG), l’entitat que organitza la travessa.

L’organització comptarà amb la col·laboració de 45 voluntaris que faran tasques com ara la gestió dels cinc punts d’avituallament que hi haurà al llarg de tot el recorregut, o el control d’accés als autocars que transportaran els participants fins als punts d’inici. Les inscripcions a la travessa ja estan tancades per facilitar la logística a l’hora d’organitzar el nombre d’autocars i la seva sortida des de la Garriga a primera hora del matí. Es preveu que l’arribada a la plaça de l’Església es produeixi de forma esglaonada a partir de poc després de les 11 del matí.

Relleu a l’organització

La Viladrau-La Garriga és una de les travesses amb més història del territori. El març de 2022 va celebrar la seva 50a edició. L’any passat, però, no es va poder dur a terme per manca de relleu al capdavant de l’organització.

Alfons Gotanegra, qui fins aleshores s’havia encarregat de coordinar el voluntariat, va anunciar que deixava l’organització. Tot i que l’entitat es va posar a treballar de seguida per trobar-li un relleu, aquest no va arribar a temps de preparar l’edició de 2023. Per això es va veure obligada a suspendre-la.

“Organitzar una activitat d’aquesta mena implica una feinada titànica. Per això va ser impossible tirar-la endavant l’any passat. I per això estem molt contents de poder-la recuperar”, apunta Ibáñez.

En l’última edició de la travessa Viladrau-La Garriga hi van participar 598 persones. La proliferació de travesses, marxes i caminades arreu del territori és una de les causes de la davallada de participants en activitats com la que tindrà lloc aquest diumenge.

Els participants inscrits han hagut de pagar 26 euros si són socis del CEG i de 30 per als no socis. L’import inclou el transport en autobús fins al punt de sortida triat. El nombre de places disponibles de la travessa està limitat a un miler, per no massificar l’entorn natural.

La Cremallera és una iniciativa de l’actor Jordi Font i la realitzadora audiovisual Nina Solà

Mònica Pagès

El 16 de febrer, l’actor taradellenc Jordi Font i la realitzadora ribetana Nina Solà van obrir les portes d’un nou espai per a les arts escèniques, i per a moltes altres iniciatives culturals, amb la recuperació d’un edifici situat al peu del cremallera i del castell de Sant Pere, ben a prop de l’estació del centre de Ribes de Freser.

La Cremallera és el nom d’aquest projecte ambiciós i únic a la comarca que posa a disposició diversos espais per a la creació, producció i exhibició d’obres de teatre, de dansa o audiovisuals. La rehabilitació d’aquest edifici antic, que havia estat molí, caserna, fusteria, teler i fins i tot escola, ha comptat amb una ajuda de la Unió Europea i de la Generalitat de Catalunya a través de l’Associació Leader Ripollès Ges Bisaura.

A la planta baixa, hi trobem un espai polivalent, un cafè teatre amb capacitat per a una cinquantena de persones. L’edifici també conté cinc apartaments i un espai de treball, per a unes vint persones que hi vulguin dur a terme una residència de creació. I al pis superior hi ha un ampli espai d’assaig.
“No hi ha cap projecte com aquest al Ripollès o a territori proper”, diu Jordi Font, que amb Nina Solà va crear la companyia Mambo Project, Cal Teatre i Cia. Jordi Font. “Volem descentralitzar la cultura. Sempre hem volgut portar la cultura als pobles, com hem fet amb l’obra Iaia, de la qual ja hem fet més de cent representacions. A més, volem potenciar els intercanvis amb d’altres companyies. Per al procés de creació de qualsevol artista és un component molt atractiu poder treballar una obra en un espai com aquest, en un poble del Pirineu, com Ribes.”

Nina Solà, que és nascuda a Ribes, explicava que “és un projecte que no ha d’estar tancat en si mateix, sinó que volem que sigui un espai que permeti la trobada, que interactuï també amb l’entorn, amb la gent de Ribes i de la vall promovent experiències conjuntes, volem que se’l facin seu”. “Ens agradaria potenciar la línia de petit format, que és la nostra. Tot l’espai està al servei de la creació de cada artista”, afegeix Font.

El primer contacte d’aquest espai amb el públic va ser el passat dia 23 de febrer amb l’espectacle Man mano il tempo scorre, de l’actriu Elaine Grayling, que va poder estar una setmana a La Cremallera per donar forma a una performance participativa que evocava els seus orígens napolitans i els records d’infantesa.

La mort d’un empresari i alcalde mostra totes les reaccions de la gent que se’n veu esquitxada

Jordi Vilarrodà

Àngel Miqueló, alcalde d’un poble de muntanya i empresari immobiliari d’èxit, es desploma en un carrer de Barcelona. Punt final sobtat, quan es troba tot just a la ratlla dels 60 anys. El que passa a partir d’aquest moment entre la gent que hi ha al seu entorn estructura Una mort i trenta-tres vides (Pagès Ed.), el debut en la narrativa de Noemí Morral. La presentació va ser dimarts al Casino de Vic, en un acte que va omplir de gom a gom la Sala Modernista.

El llibre s’estructura en 34 capítols, el primer dedicat a la mort del personatge d’Àngel Miqueló i la resta, a 33 persones que d’una manera o altra “es veuen esquitxats pel fet”. Una estructura que el situa a mig camí entre gèneres o, com va dir el filòleg Eusebi Coromina en la presentació, “una novel·la que no entra dins dels cànons”. L’autora pren la mort com a punt de partida, “gairebé com un pretext per parlar dels vius”, que són els que realment interessen. I els que configuren un gran retaule, una xarxa de les relacions establertes o inesperades: les que tothom té en vida, i les que provoca el mateix fet de la mort. Hi ha les filles i el fill, el germà, les parelles actuals o pretèrites, els veïns del poble de Pedrosa –nom imaginari ubicat més o menys al Pallars– d’on era alcalde. Hi ha els empleats de la funerària, o els que posaran la música al funeral. I fins i tot dos lladres maldestres. Uns al món urbà, altres al món rural. Cada capítol sota el nom del personatge que el protagonitza, i amb temes en el fons tan variats com el calidoscopi humà que dibuixa l’escriptora: l’ambició, l’honradesa, l’amor, la fidelitat (i la infidelitat), el racisme, la vellesa… El lector anirà descobrint que algunes de les històries es relacionen entre elles.

Tal com li va passar amb la poesia (Finestra poètica a Essaouira, Tornar, Camí de Cavalls…), l’autora diu que no va preveure anticipadament que passaria a la narrativa. Un curs d’escriptura en línia durant la pandèmia i la bona acceptació d’un relat que hi va escriure la van dur a pensar “que valia la pena de continuar i explorar aquest nou àmbit”. Primer, amb una història que imaginava circumscrita al poble pallarès de la seva mare, Senet. Va veure que li quedava petit i va ampliar la visió a la ciutat perquè el retaule fos més complet i proper a una imatge de la societat actual. I perquè cada lector “se senti interpel·lat per algun dels relats”. Hi ha 33 opcions.

L’ha dirigida Antonio Chavarrías i entre els personatges hi ha l’actor osonenc Ernest Villegas

Jordi Vilarrodà

Emma, la primera abadessa del monestir de Sant Joan, i una de les dones més influents de l’alta edat mitjana a Catalunya, ja té una pel·lícula. Aquest dijous a la nit, el Festival de Cine de Màlaga –una de les cites més importants del sector a l’Estat espanyol– estrenava La abadesa, dirigida per Antonio Chavarrías, amb un repartiment encapçalat per l’actriu Daniela Brown en el paper protagonista i que ha comptat, entre d’altres, amb l’actor osonenc Ernest Villegas. La abadesa competirà pel premi més destacat del festival, la Biznaga de Oro.

Chavarrías, de l’Hospitalet de Llobregat, ha explicat que va saber de la vida de l’abadessa “per una petita acotació d’un llibre d’història”. I el va intrigar com devia ser aquella jove, filla del comte Guifré el Pelós, que amb 17 anys va esdevenir abadessa d’un monestir amb tot el que comportava això en aquell moment. Amb la mort del comte en batalla, “assumeix un càrrec que s’esperava que fos més testimonial que cap altra cosa”, diu Chavarrías. I no va ser així: va exercir “tot el poder que li havien atorgat, i amb força fermesa”. El monestir de Sant Joan va créixer, i les ambicions al seu entorn –que finalment acabarien amb la comunitat benedictina a principis del segle XII.

El guió del film és del mateix director, que en una entrevista a la web del festival explica l’actualitat que va trobar en aquell moment històric i els seus conflictes: “No sols el de la dona que busca un lloc propi en un món masculinitzat” sinó també els enfrontaments territorials o entre religions i cultures. Al segle IX, “és quan s’està creant el que avui som”. Per exemple, el paper que el cristianisme –cada vegada més dogmàtic– establirà per a les dones. Emma, a la pel·lícula, ha de superar la desconfiança que hi ha cap a una abadessa decidida, encara que això representi enfrontar-se a tothom, des dels nobles o els pagesos fins a les monges del monestir.

Per al paper, Chavarrías va escollir l’actriu Daniela Brown (coneguda pels seus papers a Com si fos ahir i altres sèries), que interpreta l’evolució d’Emma des de la jove encara superada pel repte que se li presenta a la dona decidida. L’actor Carlos Cuevas es posa en la pell del seu germà, el comte Borrell. Blanca Romero té un altre rol destacat com Eloisa, una monja més gran que va entrar al monestir forçada, després de tenir un fill. Un altre paper de personatge històric és del de Gotmar, bisbe de Vic, que interpreta l’actor Joaquín Notario.

Tot i que Emma fos l’abadessa de Sant Joan, l’ambientació que buscava del director la va trobar lluny del Ripollès. La major part de les escenes es van rodar al castell de Loarre, a Osca, considerada la fortalesa d’època romànica més ben conservada de la península Ibèrica. Les torres que l’identifiquen com a castell s’han eliminat digitalment, en la postproducció del film, per donar-li un aspecte que pot recordar llunyanament el del monestir d’El nom de la rosa. A dins no va ser necessari perquè durant un temps el castell va acollir una comunitat de monges de l’orde de Sant Agustí, “i té moltes construccions amb significació religiosa”. El rodatge es va fer l’hivern passat, més dur que aquest, i en unes condicions que van ser dures per a tot l’equip. Chavarrías és conegut per voler aproximar-se al màxim a la veritat, en la filmació. Treballa amb la llum natural que li dona cada espai, i aprofitant les condicions naturals que van succeint. Quan havien de rodat exteriors amb neu, esperaven que nevés (Loarre està a més de mil metres d’alçada) i en aquell moment deixaven tot el que estaven fent i sortien a fora amb les càmeres, l’attrezzo o els cavalls. Una aventura que tots els actors recorden, sobretot, pel fred que van passar. Una part menor del rodatge va tenir lloc a la Seu Vella de Lleida –la que correspon al funeral del comte Guifré– perquè el director buscava un espai “senyorial, impactant i sobri”, segons va explicar en aquell moment al diari Segre.

Després de la preestrena a Màlaga, La abadesa es podrà veure en pantalles a partir del proper dia 22 de març.

Ernest Villegas interpreta Eduard, el clergue més proper a l’abadessa

Eduard és un clergue que, en certa manera, té la funció de tutelar la jove abadessa. El seu paper l’interpreta Ernest Villegas. “És una pel·lícula molt especial, com ho és Antonio Chavarrías, un director molt honest amb les seves idees, meticulós i que vol la veritat de l’actor.” El seu personatge “ha d’ajudar Emma a subsistir en la vida del monestir”.

Ella comença a voler canviar coses, a sortir del clos del monestir, encara que el seu germà, el comte Borrell, hi estigui en contra. “Eduard és de callar, escoltar, i pensa que un dia l’abadessa pot deixar de ser-ho i ell continuarà allà.” Però també hi ha una relació humana, “un viatge soterrat d’ells dos que no arriba a l’enamorament però que genera moltes contradiccions en aquell context”.

Villegas recorda les condicions dures d’alguns moments del rodatge a Loarre, que ell compaginava amb les representacions de l’obra Animal negre tristesa a la sala Beckett de Barcelona, viatjant amunt i avall. Com ara una seqüència amb Daniela Brown que rodaven en plena nevada “i tremolant tots dos”.

Miquel Erra

La Fira de l’Arbre i la Natura de Muntanyola arriba aquest diumenge a la 27a edició amb renovada empenta. El reforç de les propostes culturals i, sobretot, el canvi d’ubicació confien a donar “aire fresc” a una de les propostes històriques del calendari firal de la comarca.

Després de superar el quart de segle, l’alcalde, Carles Morera, ja havia apuntat la voluntat d’afrontar, com més aviat millor, un replantejament de la fira, nascuda l’any 1996, per “no deixar-la morir”. I enguany “s’han alineat diferents factors” que han permès abordar aquesta “renovació total”.

El canvi més notable és el seu trasllat. L’esplanada de l’església de Sant Quirze i Santa Julita “era un entorn preciós, però molt gran i, a vegades, una mica dispers i massa ventós”, apunta Morera. A més, restaven sempre pendents de la meteorologia. Per això, la fira s’ha reubicat a la zona esportiva, on disposen tant del pavelló com de l’escola com a espais a cobert en cas de pluja, “i això ens dona molta tranquil·litat”. L’inici imminent de les obres de consolidació dels sostres de la rectoria, amb l’acordonament del seu entorn immediat, ha estat un altre factor que ha aconsellat aquest canvi d’emplaçament. Això sí, l’esplanada que fins ara acollia la fira servirà com a aparcament dels visitants, que es podran desplaçar fins a la zona esportiva amb un servei de trenet, per evitar col·lapsar els carrers de l’entorn de la zona esportiva.

L’altra gran novetat de la programació serà un reforç de l’oferta cultural. Destaca el concert que oferirà Arnau Tordera a 1/4 de 2 del migdia, precisament dins el pati de l’escola. Hi portarà el seu espectacle El joglar, en què homenatja la figura de mossèn Cinto Verdaguer. També hi haurà un espectacle de titelles, a càrrec de Cacauet Teatre (a les 11); una proposta de teatre de carrer amb les girafes de Xirriqueteula Teatre (a 2/4 d’11 i a 2/4 d’1), o una sessió de contes ambulants amb Jaume Barri. No hi faltaran alguns clàssics, com l’exhibició de gossos d’atura, enguany amb les cabres d’en Peyu; la mostra d’habilitats artístiques amb motoserra; un tastet de maquinària agrícola, o el servei de tirolina i d’inflables per als menuts.

L’espai firal, pròpiament, comptarà amb unes 25 parades d’alimentació i artesania, que funcionaran durant la matinal. Com a preàmbul, aquest divendres, a les 7 del vespre a la sala polivalent, hi haurà una xerrada-col·loqui sobre l’estat dels boscos i la sequera, a càrrec de Laia Grisell, professora de l’Escola Quintanes.

EL 9 NOU

La celebració del Dia de la Dona es tradueix aquest cap de setmana en una presència més destacada d’espectacles pensats amb perspectiva de gènere en els escenaris. Aquests són alguns dels més destacats.

‘A FLOR DE PELLS’
Nàiades Cor de Noies porta a L’Atlàntida l’espectacle que va estrenar el maig de 2022 a Manlleu sota el títol d’A flor de pells. Un muntatge basat en l’obra Emotional Creatures de la dramaturga Eve Ensler. Teatre i música en què cinc monòlegs, encadenats amb peces musicals, conviden a reflexionar sobre la societat. Aquesta vegada s’afegeixen a Nàiades les veus del Cor de Noies del Conservatori de Vic, sumant una trentena de veus a l’escenari, sota la direcció musical de Ferran Albrich, Judit Muñoz i Gina Miserachs i la direcció escènica de Xevi Font. El text, de la mateixa autora d’Els monòlegs de la vagina, dona veu a experiències de dones joves d’arreu del món. La representació és a les 8 del vespre, a la sala Ramon Montanyà.

‘LALI SYMON’
Emma Vilarasau es convertirà diumenge a L’Atlàntida en Lali Symon, una actriu estimada pel públic. Com ella. Però que té una vida diferent a la que mostra als escenaris, condicionada per la necessitat de tenir cura de la seva mare. “Una proposta que parteix d’una experiència pròpia, la de cuidar la meva mare”, explica l’actriu. Però no centrant-la en aquest cas concret, sinó agafant-la com a exemple “per parlar de les que cuiden i les que es deixen cuidar, de les relacions entre mares i filles en la darrera etapa de la vida, que no és fàcil”. Són unes cures que acostumen a fer dones, com és el cas, compaginant-les amb la feina. La representació serà a les 6 de la tarda, a la sala Ramon Montanyà.

‘AMOR A MORT’
The Feliuettes (Laia Alsina, Maria Cirici i Anna Herbia, amb Modesto Lai al piano) pujaran aquest 8-M a l’escenari del Cirvianum amb la seva última creació, Amor a mort, una proposta que recorre al llenguatge del cabaret barrejada amb una figura clàssica com són les muses. Unes muses tristes i cansades perquè l’amor ha mort. Més que culpables elles per no saber-lo inspirar, són els humans els que el maten amb les seves complicacions. L’obra es podrà veure a les 8 del vespre. El cap de setmana al Cirvianum es completa amb Sexpiertos de Tanttaka Teatroa, diumenge a les 6 de la tarda.

‘UNA VEU DES DE DINS’
Dones silenciades, dones que van perdre la guerra i estan empresonades. Elles són les protagonistes d’Una veu des de dins, el muntatge que el grup centellenc Aquinahora Teatre presenta diumenge a l’Espai ETC de Vic. Partint de la novel·la La voz dormida de Dulce Chacón, adaptada per Helena Sales i amb direcció de Pep Company, l’obra parla de dignitat i coratge, el que moltes dones van haver d’assumir durant la Guerra Civil i la posterior repressió. La representació és a les 6 de la tarda.

El primer dels cinc concerts serà diumenge a la biblioteca de Taradell

Laia Miralpeix

La desena edició del Cicle de Músiques a Santa Llúcia arrenca aquest diumenge a Taradell. Com els últims anys, amplia els seus escenaris més enllà de la capella de Santa Llúcia. Concretament, farà tres dels cinc concerts a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font, que “compta amb una sonoritat magnífica”, va explicar Albert Prat, dels Amics de Santa Llúcia, durant la presentació del cicle, dimarts al matí a la mateixa biblioteca. Prat va assenyalar-ne “la varietat de les obres” i que per primera vegada es comptarà amb la participació del Conservatori de Girona. Míriam Martínez, regidora de Cultura de l’Ajuntament, va destacar aquest desè aniversari d’un cicle que va néixer “per portar la música en espais habitualment no pensats per poder-n’hi escoltar”.

El concert inaugural, que anirà a càrrec del Quartet de Corda OBC Cambra, comptarà amb un repertori de Joseph Haydn, Anna Thorvaldsdottir i Fanny Mendelssohn-Helsen, i tindrà lloc a les 7 de la tarda a la biblioteca. El següent serà el 24 de març amb el Quartet Dissonàncies de Mozart, que interpretarà peces de Mozart. El 19 de maig s’amplia a un quintet de professors del Conservatori de Girona amb La truita de Schubert. “Els dos pals de paller” sí que seran a la capella de Santa Llúcia. El primer, el 21 d’abril amb una doble sessió de matí i tarda amb la secció de violoncel·listes de l’OBC i un repertori integral de les suites per a violoncel de Bach. I finalment, el 26 de maig amb Vlad Stanculeasa, Jaha Lee i Raúl García amb sonates i partites de Bach.

EL 9 NOU

Eléctrico 28 portarà aquest dissabte a Granollers un dels espectacles més trencadors i innovadors de la temporada, ‘[The frame]’. Es faran dues funcions, a les 11 del matí i a la 1 del migdia, al carrer Nou amb Anselm Clavé. Allà, quatre personatges, entrenats en les disciplines de l’observació i l’ordenació de l’espai, les coses i els éssers, sotmesos al vertigen del directe i del fluir, tradueixen i donen focus a tot allò que està passant en l’espai mitjançant un univers sonor i visual. El públic, amb auriculars del principi al final, s’asseurà en un tram prèviament habilitat. Al davant tindran com una sala a l’aire lliure. La font principal de l’experiència prové de la trivialitat de les coses que passen: una obra sense argument però amb ulleres d’augment.

‘[The frame]’. Eléctrico 28. Carrer Anselm Clavé, Granollers. Dissabte 9 de març, 11.00 i 13.00.

Concert de Ritas al Granollers Jazz Festival

El Granollers Jazz Festival porta aquest divendres a les 8 del vespre el grup Ritas al Casino. Es tracta d’un projecte de música contemporània que se centra en el reggae, i que destaca per la seva innovació a fusionar-lo amb altres estils com el jazz, el funk, l’indie i ritmes africans. El creador del projecte és Francesc Vidal, de Granollers, mentre que les lletres han estat escrites per Laia Martínez, de Cardedeu, que també és la veu principal del grup. Els altres components del grup són Marta Garret, Nil Villà, Joan Mas, Adrià Martínez, Tomàs Fosch, Bernat Guàrdia, Pau Font i Òscar Montesinos.

Concert de Ritas. Granollers Jazz Festival. Casino. Divendres 8 de març, 20.00.

Un viatge a les arrels, a Llevant Teatre de Granollers

El Patio Teatro porta aquest diumenge a les 6 de la tarda a Llevant Teatre de Granollers el muntatge ‘Conservando la memoria’. Aquest tercer treball d’Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López proposa un homenatge a la vida de les persones anònimes que formen les nostres pròpies arrels. És un emotiu viatge teatral, un joc de preguntes als avis amb el desig de conservar el seu record. És un dels millors exemples del que es coneix com a teatre d’objectes. El muntatge ha rebut el reconeixement del públic, però també de la crítica amb nombrosos premis com el del Festival Violeta 2019, el Feten 2020 o dos Drac d’Or al Fira de Titelles de Lleida. L’actuació s’inclou dins el cicle Girem Propostes Singulars (GPS).

‘Conservando la memoria’. El Patio Teatro. Llevant Teatre. Diumenge 10 de març, 18h.

Titelles amb la companyia Deliri a Granollers

La companyia Deliri actua aquest diumenge a les 12 del migdia al Cinema Edison de Granollers dins la Roda d’Espectacles Infantils amb l’obra ‘Beee!’ L’obra és un homenatge a la saviesa d’abans, a la memòria dels oficis antics i als valors de viure en simbiosi amb la natura. La història gira al voltant d’una parella d’avis que viuen al camp i no tenen gairebé res per menjar i decideixen comprar una ovella amb la darrera moneda que els queda.

‘Beee!’. Amb la companyia Deliri. Cinema Edison, Granollers. 12h.

Jordi Sunyer

MAR PUJOL
‘Cançons de rebost’
La cantautora de Prats de Lluçanès Mar Pujol va ser una de les grans sorpreses de la temporada passada gràcies a una proposta sincera i visceral que, sense grans artificis, aconseguia arribar i emocionar. I ara presenta el seu segon disc, on per sort no ha caigut en la temptació d’embarroquir les peces. Continua sent una veu, una guitarra… i molta màgia al llarg de deu peces que parlen d’amors i desamors defugint les estructures d’estrofa-tornada de la cançó clàssica. Les tres últimes, balades precioses que et deixen amb ganes de molt més perquè el disc es fa curt.

OLLER I GUERRA
‘L’agraïment’
Valentí Oller i Jaume Guerra es van conèixer compartint jam sessions a Barcelona just abans de la pandèmia. Oller, de Sitges, i Guerra, valencià (però ara arrelat a Centelles), de seguida es van entendre i van decidir tirar endavant un quartet. Però la covid els va esguerrar els plans i al final el que van crear, confinats, va ser un duet de cançó d’autor amb pinzellades de jazz i folk que és tota una joia: Oller i Guerra. I aquella peça d’orfebreria postpandèmica ara s’afiança amb un segon disc amb cançons que conviden a sanar, a jugar i a empoderar-se. Moltes gràcies!

ARIOX
‘Ariox Is Super Sad’
Després de publicar un bon grapat de singles i EP arriba el disc de debut d’Ariox, una proposta musical nascuda a Cardedeu i liderada per la cantautora Ariadna Casas, que quan va començar explicava que feia “pop d’escriptori”. El disc combina la intimitat personal que ja és marca de la casa –i que va donar a conèixer sobretot durant el confinament– amb un toc electrònic i compta amb la col·laboració de la mallorquina Maria Hein a la cançó Tu i jo i la barcelonina Julieta a No és amor. Un treball eclèctic i tristoi però força rodó.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra, a 14 anys.

Primer grup/formació/coral del qual vas formar part. Makbeth, un grup de pop-rock osonenc.

Primer bolo en directe. Amb Mackbeth al Bac Art de Roda de Ter.

Primer disc que et vas comprar. Ostres! Ara pla!

Quants discos tens aproximadament? Me’n deuen quedar uns 100, però ja funciono amb Spotify.

Salva’n tres (de discos). El directe Rock in Rio, d’Iron Maiden; Suicide By My Side, de Sinergy, i More Betterness, de No Use For a Name.

Grups o músics de capçalera. D’Iron Maiden als Esquirols!

Un concert (com a públic) per recordar. El de Dusminguet al Sindicat de l’Esquirol, un edifici que està enderrocat des de ja fa temps.

Jaume Espuny

Jaume Espuny

‘Black is Black’ Decca, 1966

Los Bravos és molt possiblement el grup espanyol que ha tingut més èxit internacional des que es va inventar el rock. Aquest àlbum conté, és clar, la cançó “Black is Black”, que l’any 1966 va triomfar a les llistes de mig món: número 2 al Regne Unit, número 4 als Estats Units, número 1 al Canadà, etc. A part d’això, es tracta d’una gran cançó, que ara sona tan bé com sonava fa gairebé 60 anys. I, al cap de pocs mesos d’aquell gran èxit, evidentment, es va publicar el primer àlbum del grup, Black is Black. Les 12 cançons són totes en anglès, idioma que dominava el cantant, Mike Kennedy, que era alemany, per cert. El so del disc, la instrumentació, la producció, tot en definitiva, no té res a envejar a qualsevol disc dels grups anglesos o nord-americans que llavors dominaven el mercat. Al disc hi ha uns quants temes més que gairebé són tan potents i tan comercials com “Black is Black”, com “Trapped”, “I Want a Name” o “I Don’t Care”. Als següents discos van barrejar cançons en anglès i en espanyol, amb èxits com “Los chicos con las chicas”, “La moto” o “Bring a Little Lovin’”. Aquesta última forma part de la banda sonora de l’última pel·lícula de Quentin Tarantino, Érase una vez en Hollywood, de 2019. A finals dels seixanta, Mike Kennedy va abandonar el grup per iniciar la seva carrera de cantant en solitari i Los Bravos van desaparèixer al cap de poc.

EL 9 NOU

EL 9 NOU i la llibreria La Gralla de Granollers han convocat la vuitena edició del Premi de Narrativa Curta (Memorial Jaume Maspons), obert a autors nascuts o residents al Ripollès, Osona, el Lluçanès, el Moianès i el Vallès Oriental. Els relats que s’hi presentin han de tenir una extensió màxima d’11.500 caràcters i han de ser inèdits.

Els participants optaran a un primer premi de 500 euros, un segon de 300 i un tercer de 200 euros. Tots tres, i una selecció dels deu millors que s’hagin presentat, es publicaran també a EL 9 NOU durant l’estiu. El jurat farà públic el veredicte el dia 28 de juny. La tramesa dels originals s’ha de fer per correu electrònic a marqueting@vic.el9nou.com.

Jordi Vilarrodà

‘Història d’un piano’
Ramon Gener
Columna
Un piano és el centre de la novel·la guanyadora del darrer Premi Ramon Llull. Un piano de cua Grotrian-Steinweg construït l’any 2015 a Alemanya a través del qual Ramon Gener porta els lectors a un viatge per la convulsa història europea del segle XX. El protagonista el localitza en una botiga de Barcelona i un home polonès l’avisa que és un instrument molt especial.

‘Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc”
Maria Arimany / L’Altra Ed.
La darrera edició del Premi Documenta, la va guanyar aquesta obra que es construeix com un conjunt de relats que, al centre, tenen una novel·la curta. “La intenció del recull de relats és parlar d’allò que ens fa por, del dubte i la incertesa, de l’impuls, de la ràbia i de la resignació que duem a dins i que de vegades no es veu si no gratem allà on toca”, explica la seva autora.

‘Notre-Dâme de París’
Victor Hugo
Brau Ed.
Ara que està a punt d’acabar la restauració de la gran catedral després de l’incendi que la va devorar, és un bon moment per recuperar aquest gran clàssic de Victor Hugo ambientat al segle XV. L’escriptor crea els immortals personatges d’Esmeralda, acusada d’un assassinat, i Quasimodo, el campaner geperut. Una gran traducció de Maria Perpinyà, per primer cop en català.

‘Me l’imaginava més gran’
M. Montserrat i D. Paloma / Rosa dels Vents
Si recordeu la frase que dona títol a aquest llibre i la sèrie de TV3 de la qual prové és que teniu una certa edat, i que sou capaços també de gaudir d’aquest llibre que fa un viatge per moments mítics de la televisió en català i la seva ficció de producció pròpia. Potser també recordareu com hi deien “Rosa, ens ha tocat la Lotto!” o “Els problemes són com les males herbes”.

‘Un instant que perdura’
Oriol Riart
Raig Verd
Antoni Clapés i Flaqué, poeta i editor i molt més que tot plegat, és un personatge no prou valorat encara en el món de les lletres catalanes. Aquest volum és una iniciativa del col·lectiu Gens Poetica que recull textos de molt diversos autors sobre Clapés i també poemes seus, en un gran homenatge literari. “Passar tot just a frec de l’inefable / Perquè un instant pot esdevenir perdurable.”

Joan Millaret i Valls

La simplicitat en temps de sobreexposició

Després de clausurar el passat 56è Festival de Cinema de Sitges, arriba als cinemes Dream Scenario, del director, guionista i muntador nascut a Oslo Kristoffer Borgli. Es tracta d’una nova producció del segell A24, estudi independent de referència del moment actual, sinònim de qualitat i bon fer, que han aconseguit fer-se un forat en el cinema de terror produint films de terror d’Ari Aster o Robert Eggers, però també finançant projectes del cinema europeu de Yorgos Lanthimos o del cinema independent nord-americà com els de Barry Jenkins o Greta Gerwig.
Un pare de família, Paul Matthews (Nicolas Cage), un home simple, invisible pels altres, veurà com la seva vida rutinària com a professor fa un tomb sobtat quan es viralitza la seva aparició inexplicable en els somnis de la gent. Això li acaba reportant fama i celebritat i l’alumnat comença a adorar-lo, es guanya el respecte de les seves filles adolescents i la seva dona es reenamora d’ell. També creu arribat el moment de publicar la seva obra sobre biologia quan una agència es posa en contacte amb ell amb la intenció amagada d’introduir publicitat d’una marca en els somnis dels altres.
Però amb el temps les seves aparicions prendran un caire de malson col·lectiu i tothom comença a rebutjar-lo, des dels alumnes, els amics o la família, per la qual cosa Paul cau en l’ostracisme i el buit general. Dream Scenario és una brillant i intel·ligent sàtira sobre el present, sobre la sobreexposició pública, sobre la influència tirànica de les xarxes socials o sobre la cultura de la cancel·lació. En aquesta comèdia divertida i amarga alhora, ens trobem amb el Nicolas Cage més commovedor en molt de temps, un personatge patètic arrossegat i sobrepassat per un trist atzar, ben bé un personatge del cinema dels germans Coen, tal com L’home que mai va ser allà (2001) o Un home seriós (2009).
L’actor de films tan recordats com Arizona Baby (1987, germans Coen), Leaving Las Vegas (1995, Mike Figgis), Al límite (1999, Martin Scorsese) o l’esbojarrat paper de Mandy (2018, Panos Cosmatos), ara du a terme una de les interpretacions més importants dels seus darrers anys de carrera, paper pel qual va ser nominat al Globus d’Or com a Millor Actor de Comèdia o Musical. Completen el repartiment de Dream Scenario al costat de Nicolas Cage, els actors i actrius Julianne Nicholson, Michael Cera, Dylan Baker, Tim Meadows i Kate Berlant.

EL 9 NOU

Tot Sant Cugat / AMIC

Els al·lèrgens en els aliments són substàncies que poden desencadenar una reacció al·lèrgica en persones susceptibles. Aquestes reaccions poden variar des de lleus molèsties fins a reaccions greus que posen en perill la vida. Els al·lèrgens alimentaris més comuns inclouen:

Llet: La proteïna de la llet de vaca és una de les al·lèrgies alimentàries més comunes, especialment en infants. Pot ser present en productes lactis com a llet, formatge, iogurt, mantega i gelat.

Ous: Els ous poden ser presents en una varietat d’aliments, inclosos productes enfornats, salses, adreços per a amanides i productes processats.

Cacauets: Les al·lèrgies als cacauets poden ser extremadament greus i potencialment mortals. Els cacauets poden estar ocults en una àmplia gamma d’aliments, des de dolços fins a plats salats, per la qual cosa és important llegir acuradament les etiquetes dels aliments.

Fruits secs: Igual que els cacauets, les al·lèrgies a la fruita seca com les nous, ametlles, nous d’arbre i avellanes poden ser perilloses. Aquests ingredients poden ser presents en una varietat d’aliments, inclosos pastissos, galetes, salses i barres de cereals.

Mariscos: Les al·lèrgies als mariscos poden ser causades per crustacis com a gambes, llagostins, crancs i llagostes, així com per mol·luscos com a cloïsses, musclos, calamar i pop. Les reaccions poden variar des de lleus a greus.

Altres al·lèrgens molt comuns que poden causar efectes en la salut de moltes persones són el blat, la soia o el peix.

Tot Sant Cugat / AMIC

En el món del gaming, tenir un espai dedicat i ben equipat pot marcar la diferència. Si estàs llest/a per a portar la teva passió pels videojocs al següent nivell, crear una habitació gamer pot ser la clau.

Abans de començar, és important planificar i dissenyar la teva habitació gamer per a assegurar-te que s’adapti a les teves necessitats i preferències. Considera, en primer lloc, l’espai amb el que disposes, avaluant la grandària de l’habitació i decidint com vols distribuir l’espai per a incloure àrees de joc, emmagatzematge i treball.

En segon lloc, fes una llista dels equips i dispositius que necessitaràs, com ara consoles de jocs, PC, monitors, cadires gaming, etc. Així mateix, pots decidir sobre una temàtica o estil de decoració per a la teva habitació gamer.

Una vegada que tinguis clar el disseny, és hora d’adquirir l’equipament i mobiliari necessari. Tria un escriptori espaiós i ergonòmic que et proporcioni suficient espai per al teu equip i accessoris. De la mateixa manera, inverteix en una cadira gaming còmoda i ajustable que et permeti jugar durant llargs períodes sense cansament.

Considera la compra de monitors d’alta resolució i baixa latència per a una experiència de joc increïble. Decideix-te per les consoles de jocs o PC gaming que millor s’adaptin a les teves preferències i pressupost.

Finalment, afegeix il·luminació LED o tires de llums RGB per a crear un ambient immersiu i personalitzable.

Reobre Vins Riera, de Sant Hipòlit

EL 9 NOU

El desembre passat tancava les portes la històrica bodega de Vins Riera, a Sant Hipòlit, arran de la jubilació del seu últim propietari, Antoni Riera. El periple centenari que havia recorregut aquest establiment viurà, ara, una nova etapa. És la que han encetat tres joves del poble, Àngel Ginesta, Marçal Corrius i Lluís Parareda, aquests dos últims amb un notable bagatge com a sommeliers. El negoci manté el nom anterior però al local, situat al carrer del Bisbe Morgades, se li ha fet un profund rentat de cara per transformar-lo en una moderna vermuteria.

L’espai també acollirà tasts de vins, maridatges i propostes culturals de petit format. L’establiment, que divendres i dissabtes allarga fins a mitjanit i disposa de terrassa exterior, vol posar l’accent en la franja del vermut dels diumenges al migdia. Tot i que mantenen la històrica oferta de vi a granel, han prioritzat una selecció de vins de qualitat, a més d’alguns productes gurmet i de quilòmetre zero. Els dilluns i dimarts tindran tancat.

Acrefa ha impulsat un nou fòrum del sector

Les formatgeries d’Osona i el Lluçanès van tenir una destacada presència dissabte passat en el Concurs de Formatges Artesans de Catalunya, en el marc de la primera edició del Fòrum del formatge artesà i català celebrada a Girona.

El Fòrum és una iniciativa de l’Associació Catalana de Ramaders i Elaboradors de Formatge Artesà (Acrefa) amb la col·laboració de l’Associació de Formatges de Pastor. Acrefa, que havia col·laborat amb el Lactium de Vic fins fa dos anys, fa realitat, d’aquesta manera, un dels seus objectius: “Volíem crear la nostra pròpia fira. Ningú millor que nosaltres sap què busquem i què volem”, diu Cristina Majó, de la formatgeria Reixagó d’Olost i membre de la junta d’Acrefa.

Reixagó va ser, precisament, una de les formatgeries premiades al concurs gironí. Va obtenir un diploma d’or amb el Blau de Jutglar i una plata amb el Tou de Lluçanès. El blau de Reixagó ha anat recollint diferents premis els darrers mesos i Majó valora explícitament el premi de Girona per l’elevada competència que tenia. També van tornar amb un or (formatge Garrotxa) i una plata (iogurt grec) els representants de Làctics Ubach, de Santa Eugènia, mentre que Formatges d’Espinelves va ser reconegut amb la plata (El Miner) i el bronze (Serrat) en la categoria de formatge serrat de cabra de coagulació enzimàtica. El formatge Salvatge, de la Petita Ànima, d’Alpens, va ser reconegut amb la plata en la categoria de serrat de vaca, i el Madurat d’ovella de Mas Rovira, de Sora, amb un bronze entre els serrats d’ovella. Finalment, la Bauma va rebre una plata pel Santa Maria en la categoria d’ovella de coagulació làctia.

El Fòrum del formatge artesà de Girona ha celebrat la seva primera edició un mes i mig abans del Lactium de Vic, amb 15 edicions al darrere i que l’any passat va patir una reducció d’expositors, molts d’ells associats a Acrefa. Des de l’associació ho atribueixen a un canvi de plantejament de l’Ajuntament de Vic, organitzador del Lactium, que va incomodar els formatgers. Molts d’ells tornaran en aquesta edició, on es recuperarà el concurs de formatge artesà.

Majó explica que la fira de Girona s’ha fet a principis de març, precisament, per no coincidir amb altres fires i assegura que de la mateixa manera que la fira de Girona ha estat “un èxit” la voluntat de l’entitat és que totes les fires funcionin pel bé del sector.

Mai no he entès el significat pràctic del mot 'meritocràcia'

Josep Ballbè i Urrit

Cada any, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) o la Real Acadèmia Espanyola (RAE) incorporen mots nous als seus diccionaris. Un dels que mai no he entès el significat pràctic és el de meritocràcia. Fa un munt d’anys que els governants d’aquest nostre país de pissarrí s’omplen la boca amb aquesta mena d’artilugi. Allò que es defineix com a ‘forma de govern basada en els mèrits acumulats per ostentar un càrrec’ ve a ésser paper mullat. Més encara, quan tenen el desvergonyiment de pixar-se damunt la gent: van col.locant autèntiques toies al front de ministeris i organismes públics. Persones maldestres i inútils que tan sols acrediten condició de llepaculs. És a dir, obediència cega al padrí de torn. Ara bé, de pas van i aprofiten l’avinentesa per a ficar cullerada a la caixa dels diners, robant.

Hi deu haver pocs equips –partits, perdó–  amb les mans impol·lutes. Ara tots els mass media (visuals, radiofònics o escrits) s’embafen amb el cas Koldo. Horripilantment vergonyant! Enlloc no hi ha un pam de net. Mentrestant, els bombers del PSOE (Patxi López, Pilar Alegría, Òscar Puente, María Jesús Montero and so on) apel·len a la presumpció d’innocència o al i tu, més! de llurs contrincants polítics. Sense deixar de banda el crit de guerra “tolerància zero!” Són una trepa de miserables.

Quan es volen recuperar tantes coses de l’antigor, per què no tornen a posar de moda l’ètica, la vergonya, l’honestedat i la intel·ligència? Els interessa més derivar l’atenció i l’èmfasi a Ucraïna o Gaza. De la pel·lícula, n’ignorem molt més de la meitat. Que tibin fortament de la catifa i salti fins i tot l’apuntador!

Mentrestant, Sánchez obvia que tan sols un esquifit 25% dels ciutadans donen suport a la llei d’amnistia. No eren ells els qui proclamaven allò del qui la fa que la pagui? En què quedem? És preferible, però, aferrar-se a la trona, al preu que sigui.

La culpa de tot plegat la té el dit. No hi ha cap mena de control a l’hora de nomenar assessors o presidents i consellers d’empreses públiques sense un nivell mínim. No res a aportar i molt a cobrar. D’exemples, en tenim a Indra, Renfe o Adif, la fiscalia de l’Estat, RTVE, CIS, CSIC, INE i tants d’altres. No oblidem que qualsevol ministre, quan és cessat, cobra dos anys més de sou… O el dit que pretén escollir els jutges per tenir ben lligada la seva dependència política. El control partidista de tot el que és públic no esdevé altra cosa que una fàbrica de Koldos.

Quan es destapa un nou cas de corrupció, un altre ús del dit és adjudicar la culpa al pregoner (jutges i periodistes, sense anar més lluny). El pitjor de tot, tanmateix, rau en que si l’aferrissament el fa el propi executiu o els seus socis de coalició, es posa en risc la mateixa democràcia.

Com canta el meu nét, que té 2 anyets –sense desafinar gens ni mica– “amb el dit, dit, dit.. .ara balla el Jan Petit”!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers