Jordi Sunyer

Marc Vernis Trio neix a l’any 2017 a Vic amb la idea de crear un espai musical propi amb una formació de trio: contrabaix, bateria i piano. Aquest divendres a l’Atlàntida de Vic es presenta el seu segon treball discogràfic ‘Cares’.

‘Cares’ acaba de sortir de l’ou.
Sí, de fet es va gravar ara ja fa un any. Ha set llarg perquè hi ha hagut certs inconvenients, hem hagut de fer una pausa i s’ha allargat una mica. En principi ho vam gravar fa un any a la Jazz Cava en directe.

Ja ho diuen que el que és bo es fa esperar.
Exacte. Ho vam gravar fa un any, ja que la idea era fer un concert en directe.

Tant en el disc com en el directe la música és tal com raja no?
Exacte, el que passa és que serà diferent segurament perquè hi ha molta improvisació, però serà molt bonic. La idea era gravar-ho en directe, aprofitar l’espai natural que és la Jazz cava, el caliu, el so… Em feia molta il·lusió fer la gravació allà en directe i va ser molt especial. Ara estem molt contents de poder estar a l’Atlàntida presentant el disc.

La portada del disc és una obra d’art del teu pare.
Sí, és un quadre. De fet, és un quadre que tinc a casa. Que tot i que en el CD es vegi petit realment deu fer uns dos o tres metres.

Hi cap a casa teva?
Hi cap darrere del piano. Quasi tots els treballs que he fet, les portades les hi encarrego a ell.

El primer disc com a Marc Vernis Trio es diu ’42º20’2N-3º12E’ On et porta aquesta localització?
Cap al Cap de Creus. Tot aquest disc està dedicat a aquella zona. És un disc paisatgístic. Aquest no té res a veure.

‘Cares’ és totalment diferent.
Totalment, un és abans de la pandèmia i l’altre és postpandèmia. Són coses ben diferents. ‘Cares’ hi ha les diferents cares de cadascú a través de la música i jo he tocat molts estils, afro, jazz, swing… Aquí apareixen totes aquestes cares meves.

El Franco Molinari t’acompanya al contrabaix. Com el vas conèixer?
Aquí a Vic. Tenim sort d’haver-nos trobat. En Franco treballa aquí al Conservatori, jo també i ens trobem per allà, som companys i amics bàsicament. La base d’aquest trio és la gent. Som els tres que el formem part.

I també hi ha en Joan Carles Aguerri a la bateria.
Amb ell ja ens coneixem de molt més enrere. En Joan Carles el vaig conèixer tocant Jazz l’estripador i abans que entrés en Toni Pagès vam fer com un càsting de bateristes i es va presentar en Joan Carles. El vam triar, però després es va fer enrere perquè vivia a Ribes i no podia assumir el grau de compromís que reclamava el projecte. En Toni Pagès sí que s’hi va posar i vam fer la vida del grup amb en Toni. Ens coneixem d’aquella època i llavors va ser el baterista de la Big Band de la Jazz Cava durant els cinc anys que jo la vaig portar, ell i en David Vinyoles eren dos bateristes. En Joan Carles també treballa al Conservatori, i per això ens és fàcil assajar.

El 2017 quan vas decidir muntar el trio, ja tenies clar que seria amb ells?
Sí, de fet ja havia fet coses amb en Franco i amb en Joan Carles, és a dir ja s’havia donat una mica. Jo tenia aquestes músiques, vam quedar un dia i vam agafar una rutina de trobar-nos. Com que som molt amics, ens estimem molt i compartim aquesta cosa que ens agrada i de fet és una excusa per trobar-nos a tocar, assajar…

I des del 2017 amb aquesta excusa aneu fent.
Amb molta tranquil·litat.

Urgències poques, no?
Aquest és un projecte que sempre hem tingut molt clar que no ens ha de suposar cap estrés. Ha de ser un espai de respirar. Tots anem molt embolicats i fem moltes coses.

Per què el format trio i a més sense vents?
Perquè és una formació que m’agrada, el que passa és que he tardat una mica a muntar el trio, primer per inseguretats, ja que és un gran repte. Però hi ha una època de la vida que les coses et preocupen, ara he perdut la vergonya. És un timbre que m’agrada el trio, és una formació estàndard. Et permet tenir molt espai de llibertat, perquè com més ets més d’acord t’has de posar, és una formació clàssica, m’agrada.

Al concert de l’Atlàntida hi sonarà tot ‘Cares’?
Tot sencer.

La primera de les peces que sona el disc és ‘Compostatge’, no vau reciclar res perquè és en directe.
És que és la gràcia, a vegades et penses que t’has equivocat en alguna cosa, però després l’error es transforma en bellesa.

A vegades per a tu és un error però pel públic no.
Exacte, i menys amb aquest tipus de música que ja és el que dèiem abans, tenim molts espais de llibertat.

A moltes peces, però hi ha un nexe comú. D’on neixen les melodies?
Jo invento de diferents maneres. A ‘Cares’ depèn del tema, jo penso molt en harmonies, amb colors. Tot el disc té un color pensat. El primer té un nexe amb l’harmonia i el color. Aquest és una mica més dur i més variat. Jo componc de dues maneres, a vegades vas pel carrer cantant una melodia i em quedo amb la melodia, a vegades exercito amb la melodia, però sense fer-ho amb el piano, també ho faig però a través del piano. Tocant a vegades et surten idees, si ho fas amb un instrument, però és més pianístic. Ho faig de totes les formes. Cada peça neix d’una manera diferent.

Divendres hi haurà piano de cua?
A l’Atlàntida, evidentment. Tot i això, vaig tocar amb un teclat a la Biblioteca Pilarin Bayés.

A la Biblioteca es podria dir que va regravar el disc?
Sí, vam gravar allà. L’espai és molt bo i tenim tots els temes gravats allà, i per això vam anar amb el piano elèctric.

Els temes del nou disc sonaran pel mateix ordre que hi ha el disc?
No, l’ordre encara l’estic pensant.

Sonaran peces del primer disc? Hi haurà alguna col·laboració?
Sempre he presentat les coses amb col·laboracions, aquest cop és trio. Ho vam pensar molt, però teníem ganes de tocar el que hem gravat. No hi haurà convidats. Tocarem un parell de temes del primer disc i en principi serà això.

El dissabte ja l’anireu a presentar a Vilafranca del Penedès.
Exacte, al club de jazz de Vilafranca. Amb moltes ganes també, hi havíem d’anar al novembre, però com que vam estar parats tres mesos es va posposar i ha coincidit divendres i dissabte, ens queda un cap de setmana molt bonic.

La voluntat és anar-ho presentant per Catalunya no?
És complicat, però pels espais que hi ha. Això és un problema. Però estem contents.

On més sonarà ‘Cares’?
Intentarem sonar a com més lloc millor. Ara mateix no tenim res tancat, no obstant això, estem pendents de la Jazz Cava a Terrassa. Intentarem tocar als espais naturals del Jazz. Està complicat, però és una cosa bona perquè vol dir que hi ha molta oferta. Esperem estar a tots els racons possibles.

Heu tardat sis anys per treure el segon disc, això vol dir que en tardareu sis més pel tercer?
No ho sé, ja es veurà. Si no hi ha cap pandèmia pel mig potser. No ens marquem dates.

En cap cas, però us plantegeu plegar no?
El que sí que et puc dir és que en aquest disc s’han quedat a fora quatre o cinc temes fora perquè no volíem fer una cosa llarga però estant allà. Estem creatius ara.

Hi ha material de sobres pel tercer disc.
I tant i m’agradaria fer-ho en directe, fer el format aquest directe amb gent. De fet, aquest concert és el record d’un dia, aquell dia va passar això i això és el que hi ha el disc. Aquest hem tardat bastant perquè hi ha hagut la pandèmia, jo he tingut problemes de salut, he hagut d’anar més tranquil i ens ho hem agafat així.

Per tant, el tercer disc arribarà segur?
Sí, això segur. És una joia que tenim aquest trio i ho tenim molt clar els tres. Potser deu fer deu anys que ens anem trobant. La qüestió és mantenir-ho, seguir i gaudir.

Anna Bau, fan de Sau, recorda com va viure la mort del cantant de la qual s’han complert 25 anys

Jordi Vilarrodà

Anna Bau només es va trobar una vegada en persona amb Carles Sabater. Va ser l’any 1996 després d’un concert al Club Patí Vic, quan es va quedar i va entrar als camerinos per fer-se fotos amb ell i Pep Sala. A la imatge se la veu somrient, amb 17 anys complerts i al costat del que ja era el seu ídol, que li passa el braç per l’espatlla aguantant un cigarret. “Estava nerviosa, i ell va ser molt amable… quan vaig arribar a casa pensava que no em rentaria mai la samarreta que duia aquell dia.”

Al cap de tres anys, el cantant i actor moria a Vilafranca del Penedès després d’un concert. Bau el manté viu en la memòria: guarda curosament en àlbums tots els records referents a Sau i, sobretot, a Carles Sabater. I cada any, sens falta, publica una carta a EL 9 NOU en l’aniversari de la seva mort. Ja s’han complert els 25 anys d’aquell fet que va sacsejar el món musical català, i també la podeu llegir en aquesta edició, en la secció de Bústia. “Per a mi, Sau no ha mort mai, quan sento una cançó d’ells el cor se m’accelera i encara m’emociono.”

Bau recorda molt bé aquell 13 de febrer. Era Carnaval, i estava descansant perquè havia sortit de festa a Torelló. “La mare em va despertar i em va dir que s’havia mort en Carles…” Ens hem d’imaginar l’habitació d’una noia jove que era fan del grup, plena de pòsters. “No m’ho volia creure, al principi, li deia a la mare que no, que hi havia altra gent que es podia dir igual. Fins que va veure que sí, que per desgràcia era real i que el seu ídol ja no hi era. Només vaig poder trucar a una amiga per dir-li que havíem de fer el que fos per anar al tanatori, a Barcelona… ho vàrem fer.” Era el final sobtat d’una història que en realitat havia començat el primer cop que va veure els Sau. “Tenia només 11 anys, vivia a la plaça d’Osona i van venir a tocar.” No recorda que aquell dia, tan nena com era, li agradessin especialment. Però els va anar escoltant i li van acabar agradant molt, moltíssim. Sobretot per la veu i el carisma de Carles Sabater. “Es va convertir en algú que era gairebé com de la família, m’omplia el cor escoltar-lo, vaig començar a seguir quan actuava al teatre, els concerts de Sau…” En recorda especialment un a Folgueroles, el maig de 1995. Només hi podien anar universitaris, i ella no ho era, però ja es va espavilar per entrar-hi. “Sí que hi havia altres grups, Els Pets o Sopa de Cabra, però jo només volia Sau.” En el seu cantant hi veia “sinceritat”. Al capdavall, una expressió que ho resumeix i que aquests dies han comentat altres persones properes a Carles Sabater: “Era un àngel”.

Anna Bau va ser membre del grup de fans Clam Sau. Va anar a tots els actes que es feien a Llançà cada any en record de Carles Sabater mentre la seva mare va ser viva. “Vaig conèixer la família.” I encara s’acosta cada any a la tomba del cantant, al cementiri vell del poble empordanès. Hi va en companyia del seu marit, amb qui Sau també els uneix: el dia del casament, el ball es va obrir amb Boig per tu. Als seus fills, de 10 i 14 anys, reconeix que no els pressiona perquè coneguin Sau. Però saben quina és la passió de la mare, que té a casa una petita vitrina amb objectes de la seva col·lecció.

“HAN D’ANAR SONANT”

Anna Bau reconeix que li va costar d’acceptar Sau 30, la banda amb què es va voler reviure el repertori de Sau. Però ho ha acabat acceptant “perquè entenc que han d’anar sonant, i que la seva música sigui recordada i la sentin els que venen al darrere nostre”. El cantant que va assumir la veu de Carles Sabater, Jonatan Argüelles, el coneixia perquè també era un fan de Sau des de molt jove. El pas dels anys, no ha fet baixar el sentiment. “Si sento una cançó de Sau amb la veu d’en Carles, penso que tindré un bon dia.” I com a bona fan, no sabria quina triar d’entre totes, però a part de Boig per tu, si n’hi ha una que li agrada especialment és Cercles.

Caterina Almirall presenta el programa de direcció

Jordi Vilarrodà

Després de mig any de feina portes endins, Caterina Almirall ha presentat la seva proposta per a la direcció d’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies, al mateix temps que s’inaugura la primera de les exposicions que ha comissariat. A partir d’aquest dissabte al migdia i fins al 27 d’abril es podrà visitar “Estructures de suport per a criatures vulnerables”, on els treballs de set artistes en diferents disciplines conflueixen en un discurs sobre les cures.

Aquesta serà una de les línies mestres de Caterina Almirall. “Les pràctiques de l’art contemporani són una cosa viva, i la vida la volem posar al centre”, va explicar en la presentació del programa per als dos anys de direcció (prorrogables per dos més). Almirall vol “transcendir els límits de l’ACVic” per buscar no només “els públics que ja estan consolidats sinó els nous, amb propostes que també tindran presents qüestions com “l’ecologia i l’ecofeminitat”.

Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, va refermar l’objectiu de “trencar la barrera” que l’art contemporani representa encara per a una part dels consumidors de cultura: “La ciutadania s’ha fet molt seus equipaments com L’Atlàntida i la Biblioteca Pilarin Bayés però encara no som prou conscients de la importància de tenir l’ACVic”, explica. Almirall va ser escollida en un concurs públic per a la direcció de l’equipament que es va separar de dos altres convocatòries, la de gerència i la de serveis educatius. Totes dues les va guanyar H, Associació per a les Arts Contemporànies, i continuaran tenint Maite Palomo i Bruna Dinarès, respectivament, com a responsables. Respecte al programa pedagògic, Almirall va dir que “el que passi a la sala d’exposicions i l’activitat educativa s’han de retroalimentar”.

Una veïna de la Garriga explica en un llibre la història de dues eugues amb qui va conviure tres dècades

Oriol Serra

Maria Teresa Rozas, de 77 anys i veïna de la Garriga, va conviure durant tres dècades amb dues eugues, la Canela i l’Estela, mare i filla. Les tenia a casa seva, on sempre hi ha hagut bestiar, i afirma que hi va establir una relació especial. La mare va morir el 2010, i la filla, el 2018.

Van ser dos cops molt durs per a Rozas. Per preservar-ne la memòria, però també per explicar el seu dia a dia al seu costat, va escriure el llibre Història de dues eugues. Una vida al costat dels animals. L’obra és una autoedició i va sortir publicada el mes de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni Abat.

“Me les vaig estimar molt a totes dues, però va ser amb l’Estela amb qui em vaig sentir més unida. Des que va néixer la vaig cuidar molt. Li parlava, i semblava que ella entengués tot allò que jo li deia. Sortíem sovint a cavalcar, i durant tots aquells anys no em va tirar mai a terra. Sempre que sortíem, jo anava xerrant amb ella tot fent camí pel camp o per la muntanya”, recorda Rozas, que encara s’emociona quan parla de l’Estela.

“Teníem una relació molt bonica i molt especial, i quan va morir em vaig posar molt trista. Vaig plorar tant, que vaig decidir que l’havia de tenir per sempre més amb mi. I una manera de tenir-la present ha estat justament escriure aquest llibre”, explica l’autora.

L’obra és una crònica dels 30 anys que ella i el seu marit, Blai Encinas, van conviure amb la Canela i l’Estela. Al llarg de 68 pàgines que es complementen amb una vintena de fotografies, Rozas narra les vivències de 30 anys de bones estones, però també els moments més difícils, com les morts dels dos animals.

Aigua de Lourdes

“Abans de morir, l’Estela es va posar molt malalta. La vàrem portar a una clínica veterinària perquè en tinguessin cura. Un dia li vaig portar aigua de Lourdes, però no se la va voler beure. Li vaig fregar l’aigua per la boca, i l’endemà ja s’havia posat bona. Fins i tot me la vaig trobar dreta. Va ser un miracle”, recorda.

“La Canela la va portar a casa el meu marit. L’havia comprat en un poble del Gironès, perquè li havia cridat l’atenció el color canyella del seu pelatge. Al principi la vàrem tenir en una casa de pagès a Cànoves, fins que li vam haver adequat una quadra perquè s’hi pogués estar. Abans de tenir l’euga, havíem tingut cinc cavalls”, explica Rozas, que va començar a escriure el llibre ara fa dos anys i el va tenir enllestit a finals de l’any passat. El volum es pot trobar a les llibreries de la Garriga.

Una desena de municipis d’Osona i el Ripollès continuen de Carnaval aquest cap de setmana

EL 9 NOU

Ripoll

El tercer cap de setmana de rues de carnaval a Osona i el Ripollès inclou una desena més de municipis. La setmana habitual de retard respecte del calendari de Carnestoltes convertirà Ripoll en l’epicentre comarcal de la disfressa durant aquest cap de setmana. El plat fort del carnaval serà dissabte, amb un parell de rues, la diürna i la nocturna. Totes dues recorreran diversos carrers del municipi. La primera s’acabarà a la carretera de Barcelona per fer-hi la coreografia davant d’un jurat que en decidirà els guanyadors. La segona conduirà els participants cap al pavelló municipal, on a la 1 de la nit començarà l’actuació de Dalton Bang, en el decurs de la qual s’entregaran els premis d’aquesta edició. Diumenge serà el torn del públic infantil, amb una nova rua que també finalitzarà al mateix recinte esportiu, on estaran esperant Els Superherois per fer-hi el seu concert. El pròleg de tots dos dies serà l’habitual Ruta Hippie del Romànic, que després d’un quart de segle d’existència repetirà aquest mateix divendres el sopar i el ball. La fi de festa es farà a la discoteca Araplà, pels problemes estructurals que pateix la sala Eudald Graells, amb concert de Xanablue.

Taradell

Taradell ja ho té tot a punt per al seu carnaval, que enguany es presenta amb diverses novetats. L’inici de la rua, amb una dotzena de carrosses i comparses, serà a partir de 2/4 de 7 de la tarda des de davant de Can Costa, on es presentarà el rei Carnestoltes i es farà el pregó a càrrec del músic Guillem Soler. Enguany s’hi afegirà una darrera carrossa al final de tot, amb DJ K-Zu, amb l’objectiu que tots aquells joves que van per lliure al Carnaval es concentrin a la part final. El jurat estarà format per professionals de la imatge i la bellesa de Taradell i la carrossa guanyadora amb el primer premi rebrà un trofeu del Carnaval, creat per l’Escola d’Arts L’Arpa, mentre que l’organització ha augmentat fins a quatre premis per a les colles carrossaires i dos per a les comparses. El lliurament de premis es farà a 1/4 d’11 de la nit a Can Costa. El fi de festa anirà a càrrec del grup de versions Waikiki i, tot seguit, Animal DJ. L’accés a Can Costa es farà per la zona del carrer Catalunya.

Balenyà

Balenyà ja s’està preparant per celebrar el 22è Carnaval. La rua infantil d’aquest divendres donarà el tret de sortida a un cap de setmana de carnestoltes de seny i de disbauxa. El dissabte començarà amb el tradicional concurs d’aparadors disfressats dels comerciants. Com a novetat, en aquesta edició s’afegeix als actes una bicicletada boja, que a les 10 del matí sortirà en ruta des del pavelló i per dins del poble amb els ciclistes disfressats, que acabarà amb una xocolatada popular al punt de sortida. A partir de les 7 del vespre, començarà la rua de Carnaval, que aquest any farà el recorregut a l’inrevés de com era habitual. En aquesta edició està previst que participin a la rua tres colles grans, nou de petites i una individual, reunint prop de 450 persones. La nit acabarà amb una botifarrada al pavelló. M.G.

Roda de Ter

La rua del Carnaval de Roda de Ter estarà marcada aquest any pel tall a la circulació de vehicles del pont Vell, que ha obligat a traçar un canvi de recorregut. La concentració –hi ha nou carrosses i set comparses, amb un total de 750 participants inscrits– tindrà lloc a partir de les 5 de la tarda a la plaça d’Espanya. Continuarà pels carrers de la Muralla, Casserres, Bellmunt, Balmes, l’avinguda del Puigmal, la plaça del Bon Amic, els carrers Bon Amic, Camí Vell, Ramon Pujol Claveras i Bon Amic, la plaça Catalunya, i els carrers Sant Pere, Verge de Montserrat i Bac de Roda, per acabar a la plaça Major, on hi haurà el lliurament dels premis. En cas de pluja, la rua es traslladaria a l’endemà diumenge a la tarda. La vetllada acabarà amb un Ball de Carnaval, a partir de les 11 de la nit a la carpa municipal, amb l’actuació de Tinent Colombo i del PD BP. Com a preàmbul de tot plegat, aquest mateix divendres es viurà tot un clàssic: la baixada de carretons, a partir de 2/4 de 8 del vespre des del carrer Strata Francisca. El lliurament de premis es farà a la plaça Major, quan finalitzi la baixada.

Vic

Associacions de veïns, escoles i comerços dels barris del sud de Vic tornaran a viure el seu tradicional Carnaval aquest dissabte al matí. La rua de les comparses participants sortirà a 2/4 d’11 del matí des del carrer de Manuel Carrasco i Formiguera, i finalitzarà pels volts de les 12 del migdia a la rambla de Josep Tarradellas, on hi haurà el veredicte dels guanyadors i el ball de cada grup participant.

Santa Eulàlia de Riuprimer

Santa Eulàlia viurà el seu carnaval de caràcter eminentment infantil i familiar aquest diumenge. La ruta sortirà a 2/4 de 11 del matí des de la plaça de la Vila -1 d’Octubre i acabarà a la pista poliesportiva. Allà hi haurà animació infantil, amb Can Cantem, el lliurament de premis i un pica-pica per a tots els participants.

Moià

Aquest dissabte a les 6 de la tarda Moià celebra un carnaval carregat de novetats. La festa començarà amb una mostra de comparses al carrer Passarell, seguida de la rua que estrena nou itinerari. També han organitzat un nou concurs de comparses amb 22 colles participants on el públic tindrà un paper important, mitjançant l’app del carnaval tindran l’opció d’escollir els guanyadors. Igualment, s’han fet canvis a la festa posterior a la cercavila, on s’ha inclòs un sopar popular, organitzat per l’entitat Casa Andalusia. Serà a partir de les 9 del vespre al pavelló municipal, un nou espai on també es farà el concert de Carnaval amb la Masovera Barbuda i DJ Alsuba.

Sant Pau de Segúries

Finalment, Sant Pau de Segúries concentrarà en una sola jornada el seu carnaval. Una matinal de dissabte amb taller d’engalanament de la carrossa i confecció del rei Carnestoltes suposarà l’inici de la festa. A la tarda, l’espectacle de Carles Cuberes al pavelló municipal i la desfilada de disfresses donaran pas a la rua i la crema d’un rei de vida efímera. L’àpat posterior de sopar tindrà l’epíleg musical amb el DJ Bigday. J.R.

Jordi Vilarrodà

El nucli d’El Replà dels Ignorants també el formen dos músics que són a la vegada amics. Manel Manzano (guitarra) i Ramon Cots (guitarra i veu) es coneixen des que van ser uns dels impulsors d’una històrica formació osonenca, Kafka. Després va venir El Replà com a grup de versions, que amb el temps va començar a generar temes propis. Ara que en tenen un bon gruix, els presenten en directe aquest dissabte a les 9 del vespre a l’Espai Rusiñol de Manlleu, i ho fan envoltant-se d’altres músics amb els quals han col·laborat o que han convidat per estrenar-los. És la primera vegada que sonaran dalt d’un escenari.

Manzano i Cots estaran acompanyats per Mercè Subirachs als teclats, Sandra Valverde a les veus, Joan Molina a la bateria i Lluís Marin Noris al baix. I també hi seran músics i cantants amics com Jordi Comerma, Laura Segarra, Guillem Rigol o Santi Cañari, a banda d’intervencions escèniques en format clown de Montse Galobardes i Joan Petit i de projeccions d’il·lustracions d’Eloi Casadevall i Maria Oliva. Una gran festa per fer sonar les 12 cançons del grup, que s’han anat publicant de quatre en quatre en format digital des de poc abans de l’esclat de la pandèmia fins ara. Les primeres s’havien gravat abans, i la resta van anar veient la llum amb els entrebancs per gravar que hi va haver durant dos anys.

El Replà dels Ignorants no ha previst fer un disc físic. “Un format que cada vegada té menys sentit, si no és per a nostàlgia de fer un vinil”, diu Manzano. “La nostra ambició tampoc és fer-nos un lloc en la moguda musical sinó que és creativa”, explica. I ara ja tenen temes nous que encara no s’han publicat i que formaran part del directe d’aquest dissabte. Alguns, amb un toc “que recorda els 80 perquè som d’aquell moment”, diu Manzano, veterà en l’activisme musical a Osona des dels temps del col·lectiu Fressa. Ara ho viurà des d’una altra perspectiva.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

‘Bac de Roda’ Ariola, 1977

Bac de Roda és un disc imprescindible i de referència per a tots els amants de la música popular catalana. Passats pel sedàs del vigatà Rafael Subirachs, hi sonen La presó del rei de França, El mariner, La cançó del lladre, El rossinyol, El testament d’Amèlia o el Catalunya, comtat gran que clou l’àlbum i que va fer embogir el personal que va assistir a les Sis Hores de Cançó de Canet l’any 1975. Aquella va ser una de les primeres vegades que es va poder escoltar la lletra original primigènia d’Els segadors després de la Guerra Civil i engolint-la, sobretot amb la veu poderosa de Subirachs, encara ara se’m posa la pell de gallina. Imprescindible. Abans de publicar Bac de Roda, però, Subirachs ja tenia un bon currículum. Va ser el quinzè dels Setze Jutges i ja havia fet dotzenes de concerts sovint compartint cartell amb patums com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, amb qui tenia una molt bona relació. Els seus primers treballs van ser sobretot musicant poetes catalans i amb Bac de Roda va fer un petit tomb capbussant-se al cançoner popular amb un resultat excepcional. Per cert, que en algunes peces del disc s’hi poden escoltar infants de l’escola de música de Vic d’aleshores. I per acabar el clàssic, els versos finals de la cançó Bac de Roda que obre el treball: “No em maten per ser traïdor ni tampoc per ser cap lladre, sinó perquè he volgut dir: que visqui sempre la Pàtria!”.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

FIGA FLAWAS
‘La calçotada’
Els Figa Flawas són de Valls i en el seu segon disc han volgut escombrar cap a casa invitant a tothom a la seva particular calçotada. El treball inclou 20 temes (sí, dues desenes de cançons!) on hi ha novetats però també alguns hits que ja s’havien donat a conèixer fa uns mesos com el Mussegu o el Xalalà que canten amb Lluís Gavaldà, d’Els Pets. També hi ha sorpreses com Es ven, on perverteixen l’Al vent de Raimon a ritme de hip-hop. La calçotada es tanca amb rumba amb el tema El vermutillu, melancòlic i tristoi.

ANAÏS VILA
‘Ara sempre’
Anaïs Vila és la guitarrista i corista dels directes de Joan Dausà. Però també és una artistassa amb projecte propi que brilla a Ara sempre, un treball amb 11 cançons acústiques de pop independent amb pinzellades de folk. S’hi retraten les barreres i els anhels dels qui ara viuen la dècada dels trenta i també hi apareix l’emergència climàtica, l’ansietat, la vida frenètica o les relacions de parella. Una de les col·laboracions estrella és la de David Carabén (Mishima), que canta Desert a duet amb una Vila que caldrà seguir de prop.

EVA VERDE I DANILO TARSO
‘Chrysalis’
La cantant barcelonina Eva Verde i el pianista italià Danilo Tarso es van conèixer a Itàlia arran d’una residència artística. És evident que es van entendre bé i ara debuten junts en un disc amb lletres en català, castellà i anglès que s’alternen amb melodies més líriques en italià. Hi ha alguna composició per a piano de Tarso (que abans de conèixer Verde era bàsicament un pianista de jazz) que va néixer instrumental i que s’ha transformat en cançó amb lletra de Verde i a la inversa. I tot amb un aire de lieder romàntic que fa de bon escoltar.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. L’harmònica i la guitarra.

Primer grup/coral del qual vas formar part. La Coral Vajillas.

Primer disc que et vas comprar? Va ser el Quin nas!, de La Trinca.

Quants discos tens aproximadament? Uns 300.

Salva’n tres. Let It Be, de The Beatles; T’estimo, de Lluís Llach, i La flauta màgica, de Mozart.

Grups o músics de capçalera. Bizet, Xesco Boix, Leonard Cohen, Joan Manuel Serrat, Queen, Tom Waits, John Mayal.

Un concert (com a públic) per recordar. Bruce Springsteen el 18 de maig de 2012 a Barcelona i el compositor de bandes sonores Hans Zimmer el 5 de juny de l’any passat a Budapest, a Hongria.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘Els nostres objectes de cada dia’
Josep M. Espinàs / Proa
Es compleix un any de la mort de Josep Maria Espinàs, i amb aquest motiu es reeedita un dels llibres que ell estimava més. El va escriure l’any 1981 i el va recuperar en una nova versió l’any 2011, la que el lector tindrà ara a les mans. Les claus, el raspall de dents o el cinturó són objectes que ens fan companyia diària sobre els quals l’autor posa la mirada i ens els fa més propers.

‘Assassins/Assassines’
Gns. Miranda / Gnes. Quintana
Columna
Dos col·lectius d’autors que ja havien deixat petjada en la novel·la negra catalana tornen a l’actualitat. Els Germans Miranda i les Germanes Quintana –amb 10 integrants per cada banda– han rebut l’encàrrec d’imaginar assassinats literaris, prenent com a punt de partida experiències pròpies o imaginades. I el resultats són dos volums amb tota la varietat del crim que puguem imaginar.

‘El martell’
Jordi Sarsanedas
Les Males Herbes
Fa cent anys del naixement de Jordi Sarsanedas, i en l’aniversari diverses editorials recuperen els seus títols més significatius. Entre ells, El martell, publicada l’any 1951 i injustament oblidada. Un relat que explica en primera persona el nebot de Caius Deva, assassinat. Ell és el primer sospitós del crim i porta una vida exemplar per no aixecar sospites, fins que un fet trenca aquesta intenció.

‘Tu, calla’
Josefina Rifà
Ed. Comanegra
A finals del segle passat, Josefina Rifà va voler recuperar la memòria del seu pare, Eduard Rifà, que va ser un dels pioners de la ràdio a Catalunya. Ens remuntem a l’any 1924, quan un grup d’emprenedors va fundar l’EAJ1-Ràdio Barcelona, la primera emissora de ràdio d’Espanya. La ràdio naixia com un espai de llibertat, i així ho va veure aviat la dictadura de Primo de Rivera.

‘Alfons el Magnànim’
Alan Ryder
Ed. Sidillà
“Un personatge que va néixer i es va formar com a noble castellà, va esdevenir hereu de la Corona d’Aragó i afrontà les tensions polítiques i socials dels territoris rebuts, alhora que s’endinsava en una realitat mediterrània que el conduiria a esdevenir un príncep italià.” Així explica Flocel Sabaté en el pròleg qui era Alfons el Magnànim, el rei més brillant del nostre segle XV.

Anna Ruiz Mestres

Anna Ruiz Mestres

LA SOLITUD
Autor: Josep-Ramon Bach
Editorial: Edicions 3 i 4 / Fundació Ars
Lloc i any d’edició: Sabadell, 2022
Nombre de pàgines: 657

La solitud, tercer volum de l’obra completa de Josep-Ramon Bach, comprèn la poesia escrita els anys 2005-2014. El llibre consta de nou obres, les quatre darreres són inèdites i alhora són un goig per al lector. Hi trobareu un pròleg il·luminador, agut i ple de bellesa, del poeta C. Duarte.

Llegint et retrobes el seu imaginari personal (Kosambi) on mostra el respecte i compromís amb cultures llunyanes, però també hi batega la força del jo poètic, arrelat en el present, en un microcosmos que avança implacable cap a la universalització des del seu vers. En aquest període poètic, s’hi veu clarament l’admiració per les avantguardes (Estimo l’absurd i renego del seny), i s’hi respira Chagall, Miró… Mentre van sonant suaument altres arts com la música (Els meus poemes sempre han expressat el desig de ser músics) i el cinema (Vidor), o el mestratge de Dant, Yeats, Shakespeare, amb l’omnipresència del circ, del teatre i del mim.

El seu compromís amb la societat, els desfavorits, la injustícia, el seu amor al país i a la llengua malmesa i perseguida, i a llengües llunyanes com el piraha, breguen en els mots dels seus versos. Es val del record d’Aquest temps pútrid per fer present la postguerra, la repressió i l’anhel de llibertat (I en saber-te lliure / diràs el nom de la vida). Parla del pas del temps (impacten els versos que escriu sobre la vellesa) i la mort. Ho fa des de la mort de la mare, de l’orfenesa i de l’amor a les dues mares que ha tingut.

Aferrat, però, a la vida, a l’amor, a l’erotisme, al desig i a l’etern lligam de l’home amb la natura (l’esperit de Virgili és en molts versos), es fixa en els ocells, en els jardins ordenats, en el mas, l’eixida, que compten sovint amb la presència de les sargantanes, tan mítiques en la seva petitesa, o el romaní, les ginesteres, les flors més sofisticades com la dàlia o l’orquídia groga. Són, doncs, les flors, la gamma cromàtica dels poemes, però també hi respira la ciutat i el barri (Sota balcons de lluna / afino la tendresa).

I paga els tributs que li exigeix l’ofici de poeta (El deure de ser poeta… l’idioma de la seducció) i valora la paraula per transmetre l’essència de l’existir.

Tot això ho escriu de la manera més alta, treballador incansable, difícil de situar en cap escola, lliure com el vent, se sent còmode en el vers lliure, però si cal utilitza el decasíl·lab per aturar l’aiguabarreig dels mots. O bé s’embolcalla amb la prosa poètica, en alguns moments autobiogràfica, o amb la lucidesa dels seus aforismes poètics, i l’enginy dels haikus encadenats. Mentre, tu lector et vas alimentant de la prodigiosa intuïció literària que sorgeix de la realitat i esdevé la brúixola del poeta.

Joan Millaret i Valls

Aigües tèrboles

La idea inquietant que alimenta La piscina, del nord-americà Bryce McGuire, neix d’un curtmetratge de 2014 de Rod Blackhurst i del mateix Bryce McGuire. Es tracta d’una pel·lícula de por sense massa pretensions, una habitual mostra de terror barat i eficient de cases especialitzades en aquest registre com Blumhouse i Atomic Monster, ambdós estudis productors de M3gan (2002). Rere el film trobem el productor James Wan, responsable de les sagues terrorífiques Saw, Insidious o Expediente Warren, o el mateix Jason Blum, productor de la marca Blumhouse, artífex de films com La noche de Halloween o L’home invisible.
Després d’un pròleg amb una família assetjada pel terror nocturn d’una piscina, l’acció fa un salt en el temps i ens trobem Ray Walker (Wyatt Russell), un famós jugador de beisbol en hores baixes per culpa d’una malaltia incurable, que es muda a aquesta casa deshabitada amb piscina amb la seva dona, Eve (Kerry Condon –la nominada a l’Oscar per Almas en pena de Inisherin); la seva filla adolescent, Izzy, i el petit Elliot. El nou hàbitat proporciona, sorprenentment, sessions d’hidroteràpia regeneradora a Ray Walker. Però també pateixen contrapartides amb aparicions i fenòmens paranormals a la piscina que provoquen la gradual desintegració familiar, com un pertinent retrat d’una classe mitjana en crisi existencial amb cases suburbials de somni.
Aquesta pel·lícula ha estat una sorpresa agradable malgrat un conjunt de coses previsibles, repetides o dolentes que no poden malmetre, però, l’atractiu del que és impossible, impensable i rocambolesc en força moments. Tot i no tenir res en comú amb el cinema d’autor, aquesta proposta s’arrenglera amb films sobre famílies en descomposició causat d’alguna manera per les males influències de llurs piscines, com és el cas de les pertorbadores Canino (2009, Yorgos Lanthimos) o La ciénaga (2000, Lucrecia Martel). La piscina apunta també que la piscina protagonista es veu nodrida per les aigües subterrànies d’un llac precedent, una premissa que permet arrenglerar totes aquestes pel·lícules esmentades amb la poètica de l’aigua i els somnis del filòsof Gaston Bachelard, pensador que posava de manifest el poder malèfic de les aigües profundes, quietes o lacustres.

EL 9 NOU

La memòria visual d'indis nord-americans en una exposició a Granollers ara fa 30 anys

El 9 Nou

Els lakotes són un poble nadiu nord-americà que ara estan establerts als estats de Dakota del Nord i Dakota del Sud. El nom de lakota també s’ha fet servit per referir-se als sioux, kiowes, apatxes, dakotes i cherokees. Ara fa 30 anys, el Cercle Cultural de Granollers rebia Dawn Little Sky, artista, actriu i ambaixadora de la cultura lakota, per participar a la inauguració de l’exposició Lakol Wokiksuye. La memòria visual dels lakotes. Nascuda a Fort Yates (Dakota del Nord), l’ara gairebé centenària Dawn Little Sky forma part de la tribu dels Hunkpapa i Yanktonai Sioux i vivia, el 1994, a la reserva de Pine Ridge. Segons l’artista ameríndia, aquella mostra a Granollers buscava “ser el record de les batalles, de la vida quotidana, en fi, de la nostra cultura lakota”.

L’exposició Lakol Wokiksuye aplegava 110 fotografies realitzades per Pau Harbaugh a partir de plaques originals de cinc fotògrafs itinerants de finals del segle XIX, Orlando Scott, David F. Barry, Clarence Grant Morldege i George Traeger. Aquestes imatges mai no havien estat mostrades als EUA i, de fet, només s’havien vist abans a Viena, Nimes, Carcassona, Arles, i Tarragona abans d’arribar a Granollers. “Les fotos estan fetes per fotògrafs occidentals, però, analitzada i ordenada, pot ser un bon motiu de reflexió sobre la història dels indis“, va explicar Helga Lomosits, comissària de l’exposició.

Com a acte complementari a l’exposició, es va instal·lar una tipi (tenda índia) a l’entrada del Cercle Cultural que havia dissenyat la mateixa Dawn Little Sky i que van pintar els alumnes de 5è d’EGB de l’escola Salvador Esrpiru i els centres cívics de Can Gili i Can Bassa. A més, també es va projectar la pel·lícula Apache (1954), del director Robert Aldrich. Apache està protagonitzada pels actors Burt Lancaster i Jean Peters i explica la rebel·lió d’un indi contra l’home blanc i contra la imposició de fer viure el seu poble en reserves.

Tot Sant Cugat / Amic

L’estrès és una resposta natural del cos a situacions desafiadores o amenaçants, però quan es torna crònic, pot tenir un impacte significatiu en la salut. Aquest article explora els efectes de l’estrès en la salut, destacant com la connexió entre la ment i el cos pot influir en diverses àrees de benestar físic i mental.

Quan enfrontem situacions estressants, el cos allibera hormones com el cortisol i l’adrenalina, preparant-nos per a una resposta de “lluita o fugida”. Aquesta resposta és beneficiosa a curt termini, però l’estrès crònic pot mantenir elevats els nivells d’aquestes hormones, afectant negativament el cos.

De la mateixa manera, l’estrès crònic pot contribuir a problemes cardiovasculars. Augmenta la pressió arterial, el ritme cardíac i la inflamació, augmentant el risc de malalties cardíaques, hipertensió i altres trastorns relacionats.

D’altra banda, l’ansietat i la preocupació relacionades amb l’estrès poden interferir amb el somni, provocant insomni o dificultats per conciliar el son.

En casos més extrems, l’estrès crònic està vinculat a problemes de salut mental, com la depressió i l’ansietat. Pot afectar l’equilibri químic en el cervell i contribuir al desenvolupament o empitjorament de trastorns mentals.

Finalment, l’estrès crònic està vinculat a problemes de salut mental, com la depressió i l’ansietat. Això pot afectar l’equilibri químic en el cervell i contribuir al desenvolupament o empitjorament de trastorns mentals.

Tot Sant Cugat / AMIC

Tenir un hort a casa pot ser una experiència gratificant, a més de sostenible. Et compartim alguns consells bàsics per començar el teu propi hort a casa, ja sigui al jardí, en balcons, terrasses o fins i tot en interiors, depenent de l’espai disponible:

Selecciona la ubicació: Tria un lloc amb accés a la llum solar. Si no tens un jardí, considera utilitzar tests en balcons o finestres assolellades.

Tria contenidors: Si no tens espai al terra, opta per tests, contenidors o llits elevats. Assegura’t que tinguin orificis de drenatge per tal d’evitar embassaments d’aigua.

Selecciona les plantes: Tria plantes adequades per a la teva regió i clima. Si ets principiant, comença amb plantes fàcils de conrear com ara herbes, cirerols, enciams, o pebrots.

Prepara la terra: Fes servir terra de qualitat per a tests o barreges per a horts. Afegeix compost per a enriquir el sòl amb nutrients.

Reg adequat: Aprèn sobre les necessitats de reg de les teves plantes. Evita l’excés d’aigua, ja que pot provocar malalties. Rega el teu hort d’hora en el matí o al capvespre per a minimitzar l’evaporació.

Cuida de l’hort: Estigues atent/a a les plagues i malalties. Utilitza mètodes naturals o productes orgànics si és possible. Assegura’t de retirar les males herbes que competeixin per nutrients.

Fertilització: Afegeix fertilitzants segons les necessitats de les teves plantes. Pots fer servir adobaments orgànics o fertilitzants específics per a cada tipus de planta.

EL 9 NOU

En un món on la consciència ambiental i la sostenibilitat són cada vegada més prioritàries, l’elecció de consumir productes Km0 ha guanyat rellevància. Aquests productes, que provenen de fonts pròximes al lloc de consum, ofereixen una sèrie de beneficis tant per al medi ambient com per a les comunitats locals. 

Una dels principals avantatges dels productes Km0 és la reducció de la petjada de carboni associada amb el seu transport. En ser produïts i consumits localment, es minimitzen les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle relacionades amb el transport d’aliments a llargues distàncies.

De la mateixa manera, comprar productes Km0 significa fer costat als productors locals i enfortir l’economia de la comunitat. Això fomenta la creació d’ocupació, el desenvolupament econòmic i la resiliència de les comunitats enfront de les fluctuacions del mercat global.

Així mateix, en consumir productes locals, es pot gaudir d’aliments frescos i d’alta qualitat. La proximitat entre el lloc de producció i consum significa que els productes poden arribar als consumidors en el seu estat més fresc i nutritiu.

Finalment, comprar productes Km0 permet establir una connexió més directa entre els productors i els consumidors. Aquesta transparència fomenta una relació més estreta i una entesa mútua sobre pràctiques agrícoles i valors compartits.

La imposició de cendra ens recorda que, tard o d'hora, ens tocarà plegar d'aquest món

Josep Ballbè i Urrit

La imposició de les cendres ens recorda que la nostra vida terrenal té data de caducitat. Aquest dimecres passat, 14 de febrer, es va encetar la Quaresma: 40 dies de conversió, pregària, dejuni, compromís social, penitència i altres valors associats amb l’ajut al proïsme. En aquest darrer punt –salvant les distàncies i sense que se’m pugui malinterpretar–, els musulmans ens passen la mà per la cara en la celebeació del seu Ramadà. 

Em permeto recordar la fórmula empleada en la cerimònia/missa referida: “Recorda que pols ets i en pols et convertiràs…” A l’antigor els jueus solien cobrir-se de cendra quan feien algun sacrifici. Els ninivites feien el mateix, com a signe del desig de conversió. Als primers segles del cristianisme, els qui volien rebre el sagrament de la confessió [el Dijous Sant] es posaven cendra al cap i es presentaven davant la comunitat vestits amb un hàbit penitencial. Així expressaven i palesaven la seva voluntat de convertir-se. 

A finals del segle IV, la Quaresma va prendre un sentit penitencial per a tots i, des del segle XI, l’església de Roma sol posar les cendres aquest dia. Un element que s’obté cremant la palma del Diumenge de Rams de l’any anterior. Això vol induir-nos a assumir que allò que fou signe gloriós aviat s’esmicola. 

La imposició de cendra és un costum que ens recorda que, tard o d’hora, ens tocarà plegar d’aquest món. Que el nostre cos esdevindrà pols. Que tan sols ens endurem –com a bagatge–  allò que hàgim fet pels demés ciutadans del nostre entorn. Totes les persones que circumscriuen aquest àmbit només a l’hortet familiar s’equivoquen llastimosament. Practicar la norma tancada i egoista del yo-me-mi fa pena i em genera rebuig i fàstic, fins i tot. Ja cal que s’ho replantegim i, alhora, que s’ho facin mirar. Amb independència que es considerin o no creients. Per pura humanitat solidària. Per suposat que, si a més a més, hi ha un bri de creença religiosa, oli en un llum!

Dit això, santa Quaresma per a tots!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers