Entrevista a Jordi Puntí, escriptor. Publica 'Confeti' (Premi Sant Jordi 2023)

Jordi Vilarrodà

Xavier Cugat (Girona, 1900 – Barcelona, 1990) va tenir una vida intensa. Quan era petit, la família va emigrar als Estats Units, on acabaria triomfant en la música i el cinema. Els seus diversos matrimonis, una vida glamourosa i una personalitat exuberant van envoltar el personatge d’una aurèola de mite. Va tornar a Catalunya al final de la seva vida i va viure al que llavors era l’hotel Ritz de Barcelona fins la seva mort.

Quan va començar a interessar-se per ell, tenia present la imatge d’aquest Cugat dels últims anys, que al decaure la seva estrella als Estats Units havia tornat a Catalunya?
En l’origen, sempre m’havia atret la idea d’escriure sobre els catalans que se’n van a fora. Quan canvies la teva realitat quotidiana per una altra tens un punt de descontrol sobre la teva vida però alhora guanyes en novetat, i això et canvia, segur. En el cas dels personatges de l’anterior novel·la, Maletes perdudes, era claríssim. I en el de Xavier Cugat, m’agradava la idea d’algú que va marxar quan tenia 5 anys i va tornar als 78… i parla català! A la seva manera, amb accent anglès… Volia explicar algú que torna, amb aquesta mena d’enyorança que té un punt de falsa perquè se n’havia anat que era un nen.

Va exercir de català als Estats Units?
No, tampoc feia professió. És veritat que tenia sempre algun català al voltant. Els seus germans, per exemple. I també va coincidir amb Enric Madriguera, un altre músic que havia fet gairebé el mateix que ell i no el coneixem. Per què? Potser perquè només es va casar una vegada i es va quedar amb la mateixa dona.

Quan torna Xavier Cugat, ho fa més com a personatge curiós que no pas admirat?
Catalunya és un territori verge per a ell, quan torna. La gent el coneix molt poc. Sí que els últims anys havia fet alguna actuació, però no és la mateixa imatge que als Estats Units, on se’l coneix com a artista. Aquí ja és com a personatge públic que, a més, fa música: que s’ha casat unes quantes vegades, que es passeja en Rolls Royce i amb uns chihuahues… La persona ha quedat enterrada pel personatge. Però a ell el va revifar molt: als Estats Units ja no se li feia cas, havia entrat en decadència: quan els artistes, allà, han d’anar a Las Vegas o Atlantic City és que ja no els volen enlloc més. En canvi, a Catalunya s’adona que tothom li fa la gara-gara, que li proposen coses noves, se sent viu! Ara bé, la imatge li ve de la fama i de les batalletes que explica –que el millora per donar-se més món– i no per la música.

Aquestes batalletes són les que l’atrauen, a vostè, com a escriptor? El Cugat fabulador, en podríem dir?
Totalment. Vaig anar a Nova York a documentar-me amb la idea de fer una novel·la a partir de la vida d’en Cugat que m’havia cregut. Perquè havia llegit la seva autobiografia (Yo, Cugat) on parlava de coses que trobava molt literàries. I que volia explicar a la meva manera. Abans d’escriure, sempre vull tenir clar no només què explico sinó com. Em plantejava si el narrador havia de ser en Cugat mateix, en primera persona, o si havien de ser les seves cinc dones (encara que amb la primera, Rita Montaner, no s’hi va arribar a casar). I furgant, m’adono que molt del que explicava era mentida!

Com que l’inici de la seva carrera va ser per l’empenta del gran tenor Enrico Caruso, per exemple.
Començant per això. I agafo la revista La Nova Catalunya, que publicaven els catalans de La Havana. Trobo referències a en Cugat i al seu pare, però cap del primer casament. Això em fa dubtar, i hi ha un moment que m’adono que la vida d’en Cugat, en realitat, m’ha de servir per explicar que la ficció forma part de les nostres vides més del que ens pensem. Que l’instint per imaginar, per inventar (a benefici propi, per fer mal a un altre o senzillament, per distorsionar la realitat) és molt evident. Somnis o il·lusions, què esperes d’una cosa quan la comences… tot el món que neix de la nostra ment, que forma part de la vida i que no hi pensem. En Cugat és un bon exemple per entendre com vivim tots.

Al final, no ho explica ni en Cugat mateix ni les seves dones, sinó un personatge de ficció, un cronista de concerts que s’hi fa amic. Per què fa aquesta opció?
Buscava informació sobre el seu primer concert, que ell deia que havia tingut molt males crítiques i per això havia deixat la música clàssica. Començo a llegir i veig que la veu del periodista, del cronista de l’època, pot ser molt seductora per explicar aquest contrast entre la informació pura i la que Cugat necessita modelar. Un bon demiürg.

I en surt un amic que a vegades li fa de mirall, que l’acompanyarà tota la vida i fins i tot el sobreviurà.
Em va seduir el personatge, vaig pensar que havia de tenir una vida pròpia i aquí és on entrava la ficció. L’esperit de novel·lista. D’on ve, què ha fet, com es coneixen, com és que continua al seu costat. És atractiu i divertit escriure sobre una figura pública però a mi m’atrau encara molt més poder inventar un personatge.

És això el que fa volar aquesta obra més enllà d’una biografia novel·lada com tantes d’altres?
Jo en dic una antibiografia per això. Al final, resulta l’intent de fer una biografia que és falsa! De fet totes les biografies acaben tenint un punt de ficció, és inevitable. Tant si és un mateix qui l’escriu, o si és algú que ho fa des de la distància.

Cugat va tenir un bon punt de partida: havia nascut amb el segle, l’1 de gener de 1900, i ho va convertir en un fet significatiu.
Un molt bon argument per entendre com ell mateix se sentia predestinat. Quanta gent havia nascut en aquella mateixa data, i tenia la voluntat de traspassar, de ser reconegut. Juga amb la idea de la immortalitat, que viurà un segle: si creus que saps el dia que et moriràs, no tens l’angoixa de la mort.

Cugat era personatge. Però tenia talent. Per a la música i per al dibuix, dues habilitats que combinarà de la manera que li vagi més bé ja des del mateix vaixell que el portava cap a Amèrica.
Per això m’agradava. La imatge que teníem d’ell a l’arribar ja era fixada, la d’un personatge fet. I es coneix molt poc la seva faceta de músic innovador, la seva idea que, fins i tot amb esquemes de música clàssica, es podia construir una gran música popular per a la gran classe mitjana. I a través dels hotels. Als Estats Units ho tenen més clar, quan parlen d’en Cugat: haver introduït les orquestres d’hotels, els ritmes llatins, ni que fossin retocats.. I una de les grans virtuts d’en Cugat és ser el seu primer publicista: haver estat dels primers a entendre que cal posar anuncis a la premsa per promocionar-se. I que si ha guanyat diners s’ha de saber, i la gent pensarà que és perquè és bo. Avui seria gairebé el contrari perquè la qualitat i l’èxit popular no sempre van lligats, però en aquell moment encara hi anaven. Cugat sap dur l’aigua cap al seu molí: el que fa sempre és el que toca fer.

Volia ser ric, segur. Admirat, també. I feliç?
Ser admirat era ser feliç. Què és ser feliç? Si fa la pregunta a deu persones, obtindrà deu respostes diferents. Per a ell, la felicitat és tocar amb molta gent al davant, amb una orquestra que respongui… i que li reconeguin la feina que fa. Cosa que va molt lligada a fer pel·lícules també. Jo ho identifico molt amb el moment en què Cugat es posa perruca. O peluquín. Se la posa i ja no se la treu mai més: aquell dia és quan el personatge ha guanyat a la persona. El que veuen a les pantalles de cinema és el que han de veure a fora. I la vida d’hotel que fa també li dona això: aquell que has vist a la pantalla tocant el violí amb Rita Hayworth, doncs soc jo!

De la perruca, per cert, no se n’amagava gens…
Al contrari. Gairebé vol dir que ara tots els calbs haurien de portar-ne, com ell.

El confeti del títol és la festa, l’alegria. Però l’endemà te’l trobes a tot arreu i l’has d’escombrar… metafòricament.
Sí, però ell l’escombrava? O en tirava més cada dia? Jo m’imagino en Cugat, a vegades, com algú que no sabia estar sol. Casar-se volia dir tenir algú que estava pendent de tu… i la diferència d’edat amb les seves dones comportava un punt de Pigmalió, d’ensenyar-les. I de dominació també! Amb els músics igual: l’orquestra d’en Xavier Cugat sempre s’està movent. Passen una temporada amb ell i es busquen la vida. Per a mexicans, porto-riquenys i cubans és una porta d’entrada als Estats Units. Aquest tràfec constant és una forma de no estar sol.

Va estar a un pas de deixar l’aventura americana. Un moment en la joventut que torna breument a Catalunya.
Ve d’allà amb sensació de fracàs, de no haver aconseguit ser un gran concertista clàssic. Passa per Berlín i arriba aquí. El seu pare li ha organitzat concerts a Palamós, a Roses, a Figueres, a la Bisbal… a la premsa veus que parlen d’“el gran violinista Xavier Cugat que ens visita”. Té només 23 anys i veu que a casa totes li ponen. I potser pensa que sí, que s’ha de quedar. Per cert, és en aquell moment que sent sardanes, que no n’havia sentit mai. Però ve el seu germà, que ja era als Estats Units, i li fa veure que ha de tornar. Que la família havia invertit molt en ell perquè pogués ser músic i no podia abandonar-ho alegrement.

Ell també necessita “aquell Cafarnaüm modern”, tal com diu vostè, que era Nova York.
Cugat té la llavor d’aquell brogit constant. I més en aquells anys, que se sortia de la Llei Seca. El germà li diu a Xavier Cugat que no es pot perdre la gran festa.

Cugat va viure des d’allà grans esdeveniments del segle. Com la Guerra Civil, en què va semblar decantar-se més cap a la República?
La seva posició política sempre és interessada. Busca el benefici personal, però sap on és. I si és l’aniversari de la República i li demanen un concert al Waldorf Astoria, el fa. I toquen l’himne de Riego. Per la Guerra Civil, té els pares a la Bisbal i fan tot el que poden per treure’ls i portar-los a Amèrica. Llavors ja fa concerts en què toquen música dels dos bàndols, per dir-ho així. Cugat potser ja s’ensuma com acabarà tot, i neda i guarda la roba. En canvi, com que se sent molt més americà que espanyol, quan arriba la Segona Guerra Mundial i li demanen que faci música per als soldats desplaçats a Europa, s’hi aboca sense cap problema. I em va fer molta gràcia que quan torna l’any 1962, un periodista li pregunta com és que ha vingut a tocar. Ell ho interpreta en clau política i, com que fa poc els Estats Units han fet un gran préstec a Franco, contesta: “Vinc a recuperar els dòlars que us he donat”. És aquesta cosa que té… de murri!

Descriu un moment vital de Cugat que podria ser de tots nosaltres: just al mig de la vida, hi ha un dia que comença la davallada. Un mateix no ho sap en aquell instant, però és inexorable.
Per a mi és el moment en què el narrador pren el control de la història. Quan el cronista diu: soc viu encara, l’he sobreviscut i ara mano jo. Soc jo que explicaré la meva relació amb en Cugat. Per a algú que encara és viu, és com atractiu què va passar: quin va ser el dia exacte del mig de la vida?

La relació amb les dones, els divorcis i matrimoni, va ser una imatge de Xavier Cugat. Les va estimar?
Li costava de separar la seva vida íntima de la vida pública. Per a ell anava tot lligat i les seves dones no ho veien així, és clar. I aquí és on es produïa el conflicte. Elles volien tenir fills, o una vida privada… o descansar! Per a ell, descansar era utilitzar viatges per fer una promoció d’actuacions. Penso que se les estimava: a Carmen Castillo, la primera, segur, i a Abbe Lane, amb qui va estar molts anys, també. A la seva manera, les estimava. Si ho haguéssim preguntat a elles, no hauríem tingut la mateixa resposta.

Fa deu anys que va posar fil a l’agulla per aquest projecte. No ha tingut mai pressa per publicar…
S’ajunten dues coses. D’una banda, que sempre he pensat que cada llibre té el seu temps, i necessita una pausa per veure què estàs fent. Però a vegades penso que aquesta novel·la és una supervivent. Entremig, hi ha hagut la malaltia i mort dels pares, un accident en què em vaig trencar una vèrtebra… hauria pogut deixar-la en qualsevol moment. Dels deu anys, n’hi ha cinc que són d’ara caic ara m’aixeco. Fins que vaig poder tenir el ritme necessari de poder escriure cada dia, que és essencial. Els últims anys han estat definitius, i al final no volia parar. Presentar-me al Sant Jordi –jo no m’havia presentat mai a cap premi– va ser una manera d’acabar-la.

Pau Ors, de Cardedeu, ha participat en el concurs #EscutTalent on han competit 256 escuts de Catalunya

Jaume Mollfolleda

A finals de gener, es va donar a conèixer el guanyador del concurs #EscutTalent, una iniciativa que va posar a competir el disseny de 256 escuts d’Ajuntaments dels Països Catalans. Els impulsors d’aquest esdeveniment van ser el dibuixant Jordi Calvis i la docent Anna Pasqual, que des de desembre van anar publicant enquestes a la plataforma X perquè el públic pogués votar els seus escuts preferits, a mode de torneig.

Del Vallès Oriental, els escuts de Martorelles i Lliçà de Vall són els que van arribar més lluny, a vuitens de final. De fet, Lliçà de Vall va caure, per pocs vots, davant de l’escut que esdevindria el vencedor dels Països Catalans: Vilanova i la Geltrú. No obstant, el cardadeuenc Pau Ors, qui es va encarregar del redisseny d’aquest escut, està molt orgullós d’haver-se situat entre els vuit millors dissenys dels 256 seleccionats. A més, Ors també va redissenyar l’escut de Dosrius, del Maresme, que va arribar a setzens de final al concurs #EscutTalent.

Pau Ors té 56 anys i s’ha dedicat tota la vida al disseny gràfic i a l’assessorament en qüestions de comunicació. El seu estudi, Ors Comunicació, és a Cardedeu, i no només ha redissenyat els escuts de Lliçà de Vall o Dosrius, sinó que al llistat també s’hi sumen la Roca del Vallès i Vilanova del Vallès, a banda de col·laboracions en municipis com Santa Eulàlia de Ronçana.

Ors explica que redissenyar l’escut heràldic d’un ajuntament significa traduir-lo als llenguatges moderns. La finalitat d’això és, principalment, adequar-lo a les noves necessitats, enfocades a les xarxes socials i les noves tecnologies. Tanmateix, també serveix d’excusa per, simplement, actualitzar la imatge del municipi als temps actuals. Aquest procés acostuma a descarregar l’escut d’elements irrellevants, com podria ser la corona, que és un símbol feudal totalment desfasat. Ors ho exemplifica amb la reconeguda frase de l’arquitecte alemany Ludwig Mies van der Rohe: “Menys és més”.

Tot i així, el cardadeuenc incideix en què no és una tasca senzilla, perquè a banda de la qüestió estètica, cal un profund estudi de documentació previ. És fonamental conèixer el per què de cada element i la seva importància dins la composició global. D’aquesta forma, es pot prescindir dels components innecessaris i conservar aquells essencials.

“Redissenyar un escut implica moltes coses, i acostuma a ser l’inici d’una nova imatge corporativa per la institució que representa”. Amb aquestes paraules, Ors reivindica la importància del disseny gràfic, i agraeix al públic de la plataforma X haver valorat tan positivament el seu treball en els escuts del Vallès Oriental.

Jordi Vilarrodà

“Em sembla que aquest és l’últim dia que escric en aquest llibre. Demà passat em tinc que presentar a Barcelona. Qui ho tenia que dir!” Aquest és el darrer escrit que el tonenc Sebastià Buxaderas va fer en el seu diari, l’abril de l’any 1938, abans de ser mobilitzat cap al front. Tot just unes ratlles després explica que enterrarà el diari a l’hort, dins d’una capsa, per por que el trobin si escorcollen la casa. Se n’acomiada, com si fos d’una persona: “Em sembla, amic llibret, que demà t’enterraré…”.

Buxaderas va sobreviure a la guerra i va poder desenterrar el seu estimat diari. És un dels més de trenta que van servir de base de la tesi doctoral de l’historiador pallarès Oriol Riart, que ara ha pres forma de llibre. Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil (Pagès Editors) es presentava dimarts a la Biblioteca Caterina Figueras de Tona.

Riart posava l’exemple del diari de Buxaderas per explicar “el tracte especial que donaven als diaris” aquells que els escrivien. En el seu cas, gairebé humanitzant-lo. Tot i que en el seu cas no el va escriure al front, com d’altres del llibre, sí que és una bona font per saber “com vivien abans d’anar-hi”. El jove va haver d’anar al front amb l’exèrcit republicà, però durant la batalla de Baladredo, al Pallars –un duríssim enfrontament enmig de la muntanya–, es va passar de bàndol. Ja des del costat franquista, el febrer de l’any 1939, va escriure també un segon diari que encara és inèdit, recordant els dies del front. Molt possiblement, utilitzava notes que havia pres en els dies del combat “i a Burgos les va passar en net”. I aquesta part té una peculiaritat: “Tot i ser fet en aquell moment i en aquell lloc, l’escriu en català”, diu l’historiador tonenc Carles Puigferrat, que va acompanyar Riart en la presentació.

Buxaderas era fill d’una família de forners. Havia fet estudis mercantils, i tot i comptar només amb 17 anys quan va iniciar el seu diari, se li nota un pòsit cultural. “Els que els escrivien solien ser joves amb passió per la lectura”, diu Riart. En alguns casos, devien haver llegit diaris escrits per soldats de la Primera Guerra Mundial. “Escrivien perquè volien sentir-se protagonistes del que estaven vivint”. L’historiador remarca que se’ls veu “la fatiga de les trinxeres” al cap d’unes setmanes de guerra. Tot i que abans d’anar-hi, com és el cas del mateix Buxaderas, que provenia de la Federació de Joves Cristians (FJC), estan disposats “a morir per Déu i la religió”. El fervor també s’apaga quan senten passar les bales: “Déu s’esfuma una mica, si no és que es veuen desesperats, i en canvi prenen importància les cartes a les famílies, com a testimoni que són vius, i valor com la solidaritat o la camaraderia entre companys”. Son més valuosos, en general, els diaris que les cartes, on es procurava dissimular les penúries per no fer patir la família.

Dimecres que ve, a les 7, el llibre de Riart es presentarà a Vic, a l’Abacus, perquè entre els diaris recollits per Riart també hi ha el d’un vigatà: el dentista Carles Bassas, que també va estar al front del Pallars amb els nacionals. Primer era a la rereguarda, però quan el mobilitzen per anar al front s’angoixa: “Al recibir la noticia me produjo tanta sorpresa que me quedé como asustado”, va escriure.

‘Cançons de Xerxa’, dissabte a l’Espai Rusiñol

Jordi Vilarrodà

Pere Xerxa era el nom literari amb què signava el poeta, professor i polític menorquí Joan Francesc López Casasnovas. I en català de Menorca, el mot xerxa és xarxa. D’aquí el doble sentit del títol del nou treball del cantautor Cris Juanico, Cançons de Xerxa (Aumon-RGB Suports), que vol ser un homenatge a l’autor, que va morir l’estiu de 2022 amb 69 anys. Dissabte el presentarà en concert a Manlleu, a l’Espai Rusiñol.
L’autor havia estat professor de Juanico, que l’admirava: “Traspuava literatura, i va escriure molt però va publicar molt poc. La seva malaltia i mort van ser molt sobtades, i en un homenatge que se li va fer va sortir la necessitat que l’obra de Pere Xerxa no quedés en l’oblit. Jo m’he atrevit a fer-li un homenatge posant música als seus poemes”.

Són un total de deu textos, alguns dels quals eren inèdits, que Cris Juanico ha convertit en temes que traspuen sonoritats menorquines, “no tant folklòrica però sí més folk”. I que ha editat com un disc-llibre, o millor dit com un llibre que permet llegir els poemes i inclou un CD.
Per a la gravació, que va fer en el seu estudi Aumon, Cris Juanico va comptar amb dos músics (Lluís Gener al baix i contrabaix i Moisès Pelegrí, excomponent de S’Albaida, a les percussions), amb qui està fent la gira en directe, incorporant-hi també el violí amb Blanca Coll.

Però pel seu estudi hi van passar també molts músics menorquins a qui va fer partícips del projecte, entre ells Francesc Pons, del grup Pèl de Gall. “Volia que fos un homenatge col·lectiu perquè ell creia en el col·lectiu, en el carrer, més que en la cultura oficial.” La gira que està fent ara l’exlíder de Ja T’ho Diré amb Cançons de Xerxa culmina al festival Barnasants.

Alba Bresolí, Íngrid Ferrer i Lorda Crusellas, vinculades al món audiovisual, formen el col·lectiu.

Jordi Vilarrodà

Aquest dimecres el Barça les ha contraprogramat amb un partit de Lliga de Campions, però no ha fet efecte en el centenar d’espectadors que, de mica en mica, han anat arribant al teatre de l’Esperança de Gurb. S’hi fa la tercera de les sessions de cinema programades per Les Filmines, un col·lectiu de tres joves vinculades al món audiovisual que ha decidit impulsar aquesta nova oferta cultural.

Elles són Alba Bresolí, de Muntanyola, i Lorda Crusellas i Íngrid Ferrer, de Gurb. Comparteixen passió pel cinema, estan vinculades al món de la imatge de diverses maneres, i també tenen en comú que han decidit dur a terme la seva activitat professional des d’Osona. Bresolí és realitzadora i coneguda per documentals com El día que volaron la montaña; Crusellas treballa com a productora, i Ferrer s’ha decantat per la fotografia, tot i que també ha fet el seu primer curt. “Se’ns havia dit que l’Ajuntament tenia un pressupost per fer audiovisual”, explica Crusellas. No va ser difícil d’entendre’s per a la cessió de la sala del Molí de l’Esperança, “un teatret preciós”.

El passat desembre, just abans de Nadal, es va fer la primera sessió de Les Filmines amb dos curts que giraven entorn del Nadal i la infància. “Cada mes fem una sessió, i procurem que estigui relacionada amb el moment.” Pel gener –en ple hivern– van projectar Hiver nomade, de Manuel von Stürier, i aquest mes de febrer, “cinc curtmetratges, perquè és el mes més curt de l’any”. Sigui com sigui, procuren que siguin “pel·lícules que tenen relació amb allò que ens és proper”. Hiver nomade, per exemple, és un documental sobre el viatge d’un gran ramat d’ovelles en ple hivern. “Hi va venir un pastor de Gurb i vam fer col·loqui amb ell.” Les Filmines trien cinema fora del circuit comercial, no amaguen la seva simpatia pels curtmetratges, “que sempre costa que arribin a les sales”, i fins ara no els ha costat que hi tinguin protagonisme les dones: els cinc curts que es projecten aquest dimecres, per exemple, són de realitzadores catalanes. “Ha sortit de manera natural”, expliquen.

A l’acabar, hi ha col·loqui. “Però fora de la sala, perquè no sigui tan formal.” Al vestíbul, hi ha taules amb menjar i begudes. “No és dirigit, nosaltres anem passant pels grupets, i veiem que la gent està parlant de la pel·lícula.” Estan contentes amb l’assistència que des de la primera sessió ha estat nombrosa: “Té molt bona acollida si hi poses els ingredients, comencen a passar coses”, diu Bresolí. El públic és heterogeni, des del més cinèfil fins a gent de totes les parròquies d’un municipi dispers com és Gurb, que es pren la sessió de Les Filmines com un punt de trobada.

La seva intenció és fer una sessió cada mes excepte a l’agost. Sempre amb entrada gratuïta i sempre en dimecres, perquè no es trepitgi amb altres propostes cineclubistes d’Osona, com el Cineclub Vic que fa sessions els dimarts o Alt Ter Cinema de Torelló, que les programa els dijous. “Mentre vagi venint gent i amb la llibertat que tenim, continuarem.” La regidora de Cultura de l’Ajuntament, Montserrat Parareda, arriba abans de la sessió i mira que tot estigui a punt. “Quan ens van fer la proposta, ens va semblar que era una idea magnífica, a part de veure les pel·lícules en versió original o subtitulades en català, és una oportunitat per trobar-nos i fer vincles entre els veïns”, explica.

I el nom? La gent d’una certa edat recordarà que així era com s’anomenaven les diapositives. Elles el van recollir de gent de Gurb que parlava de l’escola i de la sala on anaven a veure projeccions que era la de les filmines. A la idea hi van afegir una imatge gràfica creada per Jordi Farrés, de l’estudi Partee. S’hi veu un projector de cinema amb les bobines que es mouen. El cinema també mou els gurbetans.

EL 9 NOU

Els Amics de les Arts arriben aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Granollers per presentar el seu treball ‘Allà on volia’. Polifacètics i carismàtics, el trio format per Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Daniel Alegret oferirà el seu directe explosiu que reivindica la seva trajectòria i repassa les grans cançons d’un dels grups més destacats del país. En aquest treballs han tingut la col·laboració de Ramon Aragall, a la bateria, i Pol Cruells, al baix. A més Marco Mezquida toca el piano a “Estimeu-me”; Eva Amaral canta a “La nit sembla que serà nostra” i Andrea Motis col·labora a “Cada Cel” cantant i tocant una trompeta HAAG Brass.

Els Amics de les Arts. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 23 de febrer, 20h.

My! Laika munta la seva carpa durant tres dies a Roca Umbert

La reconeguda companyia francesa de circ My! Laika instal·larà la seva carpa per primera vegada aquest cap de setmana a Granollers per presentar ‘Winter’, un espectacle sorprenent, fosc i, a la vegada, poètic. My! Laika acostuma a crear el seu propi univers a partir de l’humor i de l’absurd, i a Winter surt del marc del teatre i del circ per estimular directament el públic. Però a l’espectacle també hi ha acrobàcies, una cadira voladora, titelles, malabars i manipulació d’objectes, equilibris, música original en directe, conserves de so i meitats d’ossos polars de plàstic.

‘Winter’. Companyia My!Laika. Pàrquing de Roca Umbert, Granollers. Divendres 23 i dissabte 24 de febrer, 20h i diumenge 25, 18h.

Xarim Aresté porta la seva música a Sant Celoni

Xarim Aresté, un referent de l’escena independent catalana, actuarà aquest divendres a Sant Celoni, on demostrarà les seves habilitats com a compositor, poeta i cantant. Fa uns anys va començar aquesta carrera en solitari amb àlbums com ‘Lladregots’ (2013), ‘La rosada’ (2015), ‘Polinèsies’ (2018) i l’eclèctic i aclamat ‘Ses entranyes’ (2022).

Xarim Aresté en solitari. Sala Gatzara, Sant Celoni. Divendres, 23 de febrer, 20h.

Espectacle i taller amb Festuc Teatre a Canovelles

La companyia Festuc Teatre presenta l’espectacle familiar ‘Bunji, la petita coala’ aquest dissabte a Can Palots de Canovelles. És una història divertida i emotiva sobre la vida animal, recomanada per a infants a partir de 4 anys. La protagonista és la Bunji, una coala que viu en un paratge únic, un bosc d’eucaliptus. Una hora abans de l’espectacle, al mateix teatre auditori, es farà un taller de manualitats gratuït.

‘Bunji, la petita coala’. Festuc Teatre. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 24 de febrer. 18h.

Jordi Sunyer

EL PONY PISADOR
‘Ocells’
Amb aquest nou disc El Pony Pisador surt de l’àmbit del folk mariner i factura un treball obert i divers que agradarà al públic generalista (als seguidors d’artistets que es fan dir músics fent temetes des de casa amb l’autotune no, és clar). De les 11 cançons de l’àlbum en destaca “Un pardal al got de vi”, on s’acosten a Jaume Arnella explorant la sonoritat de la cançó tradicional catalana, i la sardana “Els animals més bells”, amb una lletra plena de jocs de paraules amb noms d’ocells. Si encara no heu pujat al pony, feu-ho amb Ocells. No us en penedireu.

CLARA GISPERT
‘La petita mort’
Després de donar-se a conèixer el 2021 amb On and On, Clara Gispert hi torna amb un trencador segon disc, La petita mort. El treball és fruit d’un procés de crisi personal i testimonia un viatge on cada cançó representa una fita de superació i acceptació. Estilísticament la cantant barcelonina es llança de ple a la música electrònica i el pop, des de la nuesa clàssica de “Tu voz” fins a l’expansió simfònica de “Caic” passant per la cruesa de “L.A.M.E.R.T.E.”, una peça amb dues parts. Salvant algunes distàncies, el treball recorda el Començar de nou de Paula Valls.

ATLÀNTIC
‘Desnivell positiu’
La setmana passada es va publicar Desnivell positiu, el tercer disc de la banda de València Atlàntic, que, fent honor al seu nom, sonen poc mediterranis i molt atlàntics en el sentit més anglosaxó del terme. Tot i cantar en català, doncs, tenen un aire indie i british i a les 11 peces del nou treball facturen un pop elegant i elèctric que possiblement els servirà per endur-se el guardó a Millor disc pop als premis Ovidi 2024 (el 2020 ja se’l van endur per Volem els ponts). La portada, que té certa gràcia, és obra de Melanie Grimes.

Jaume Espuny

‘McCartney’ Capitol, 1970

El 10 d’abril de 1970, Paul McCartney anunciava la separació dels Beatles. Deu dies després, el 20 d’abril, es publicava aquest McCartney, el seu primer disc en solitari. I al cap d’un parell de setmanes, el 8 de maig, es publicava Let It Be, l’últim disc dels Beatles, gravat un any abans. No hi havia temps ni per descansar. McCartney és ben bé Paul McCartney en estat pur, amb les seves cançons inconfusibles de sempre, movent-se entre el rock i el pop més simple, però entranyable; alguns dels 13 temes, tots compostos per ell, amb prou feines arriben als dos minuts. L’àlbum el va gravar íntegrament a l’estudi de casa seva sense llogar ni músics, ni productor. I l’exbeatle toca tots els instruments que se senten, exactament 15, a més de posar-hi la veu, és clar. Només l’ajuda la seva dona, Linda, que en algunes cançons toca els teclats i fa les harmonies vocals. Destaquen temes suaus i melòdics, com la gairebé folk “That Would Be Something”, les intimistes “Every Night” i “Teddy Boy” i, per sobre de tot, la preciosa “Maybe I’m Amazed”, possiblement el moment més rocker de l’àlbum. El disc va ser rebut amb sorpresa, més que res per la seva senzillesa si es comparava amb els últims discos dels Beatles, però amb el temps ha anat guanyant punts. Curiós que a la portada, una foto de Linda McCartney, no hi surti ni el nom del disc ni el del cantant. Només cireres.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El baix.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Akrimony.

Primer concert en directe? Amb els Akrimony a l’Institut Vila de Gràcia de Barcelona.

Primer disc que et vas comprar? Made in Japan, de Deep Purple.

Quants discos tens aproximadament? Més de 400.

Salva’n tres. Kings of Metal, de Manowar; Seventh Son of a Seventh Son, d’Iron Maiden, i Master of Puppets, de Metallica.

Grups o músics de capçalera. Iron Maiden, Metallica, Rammstein.

Un concert (com a públic) per recordar. El de la gira de The Future Past Tour d’Iron Maiden. Va passar pel Palau Sant Jordi de Barcelona el juliol de 2023.

Jordi Vilarrodà

‘No et refiïs dels teus records’

Clàudia Pujol
Columna
Primera incursió en la narrativa de Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens. I no ho ha fet amb una novel·la històrica, sinó amb una trama que parla de les xarxes socials i el seu poder quasi incontrolable. Ho comprovarà el protagonista, un conspiranoic que un dia envia als seus seguidors esqueles de la mort de cadascun. Una broma… fins que comencen a morir en la data assenyalada.

‘Veus de mort als Encants Vells’

Sylvia Lagarda-Mata

Comanega
Guanyador recent del Premi Santa Eulàlia de Novel·la, que premia obres sobre Barcelona, aquest relat combina fets històrics i homenatges literaris. A la Barcelona del segle XIX, el cas de l’anomenat llibreter assassí, tot i no ser real, va passar com a tal. I es va escampar més enllà de Catalunya. I si aquest cas hagués caigut a la taula d’Aguste Dupin, el detectiu creat per E.A. Poe?

‘Tercer origen’
Albert Villaró
Estrella Polar
Quan els pares de la Irene li proposen de deixar la ciutat per anar-se’n a viure a Llobarca, un poble aïllat del Pirineu, a la noia li sembla una bogeria de neorurals desnortats. Però quan esclata una pandèmia terrible, més que la covid, allà estan aïllats i prou segurs. I se li obre un nou món que inclou també l’amor. Una novel·la per a joves que homenatja el Mecanoscrit de Pedrolo.

‘El parlar bleda’
Gabriel Bibiloni
Ed. Moll
Amb el nom de parlar bleda, el lingüista Gabriel Bibiloni designa una forma de català que, a les Balears, s’ha produït per la interferència del castellà. I que es caracteritza, sobretot, per la pèrdua de la fonètica genuïna balear. No és un fet menor, al seu parer, perquè continua fent perdre la personalitat a la llengua. També és aplicable a altres dominis del català, on hi ha la interferència fonètica.

‘La vaga de la Canadenca’
Teresa Abelló
Navona
Al pròleg d’aquest llibre, l’historiador Agustí Alcoberro es pregunta si és veritat que hi ha dies que han fet història. I sens dubte, el 21 de febrer de l’any 1919 n’és un. Començava la vaga de La Canadenca, l’empresa que subministrava llum a Barcelona. La burgesia hi veia ombres de revolució soviètica. Els obrers, la lluita per un sou digne que portaria a la jornada de vuit hores.

Miquel Moreno Gayoso

LA LLIBRETERA DE PARÍS
Autora: Kerri Maher
Traducció: Eduard Sepúlveda
Editorial: Navona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Pàgines: 416

Aquesta obra de l’escriptora nord-americana Kerri Maher fou la seva aportació literària al centenari de la publicació de l’Ulisses (1922) de James Joyce. Un text que retrata, no només la biografia novel·lada de Sylvia Beach (1887-1962), sinó, també, el món literari francès al llarg dels anys de la Belle Époque, els escriptors de la Generació Perduda i la societat de la Gran Depressió.

Sent estudiant a Berkeley, Kerri Maher després d’adquirir per un dòlar el llibre de les memòries de Sylvia Beach, va apassionar-se per la cultura parisenca dels anys vint del segle XX. Fascinada per l’aportació cultural que suposà a París l’intercanvi entre escriptors francesos i de llengua anglesa, indaga en l’evolució històrica de la mítica llibreria Shakespeare and Company, fundada el 1919 per l’americana Sylvia Beach. Lloc d’acollida pels immigrants nord-americans que arribaven a París i editorial d’un únic segell: l’Ulisses de James Joyce. Maher és autora d’un blog de literatura juvenil que ha estat guardonat amb el Innovations in Reading Prize.

La llibreria Shakespeare and Company va ser realitat gràcies a la relació sentimental (1919 ai 1937) entre Sylvia Beach i Adrienne Monnier, també llibretera. Ambdues, autores i traductores, compartiren la llarga i heroica lluita en l’edició de l’Ulisses, censurat a Irlanda i als EUA pel seu contingut inapropiat i amoral. (Bàsicament pel capítol dedicat a Circe). La història de l’edició de l’obra més rellevant de tot el segle XX és el fil argumental central de La llibretera de París. La narració presenta la lluita pels drets d’autor d’una obra censurada, la seva difusió clandestina als EUA, gràcies a la intervenció d’Ernest Hemingway, les edicions pirates de Samuel Roth, les relacions entre l’entusiasta Beach i l’endeutat Joyce, el llarg procés judicial fins a l’autorització per ser editat. Maher tracta el feminisme i les relacions homosexuals de l’època i ens informa sobre les vetllades literàries a París.

Tot un conjunt de protagonistes secundaris, futurs escriptors famosos, van passar per la llibreria de Sylvia Beach: Valéry Larbaud, Jules Romains, James Joyce, N.B. Yeats, André Gide, Francis Scott Fitzgerald, Hemingway, Walter Benjamin, T.S. Eliot, Ezra. Pound, Gertrude Stein…

L’ocupació nazi de París i les amenaces rebudes per les SS obligaren Beach al tancament de la llibreria de la rue de l’ Odéon. Fou internada durant sis mesos en un camp a Vittel. L’editorial Ariel publicà el 2008 les memòries de Sylvia Beach traduïdes per Roser Infiesta.

Dilluns 5 de juliol de 1982 Itàlia, 3 - Brasil, 2. Estadi de Sarrià

Jordi Remolins

A banda de moure fils dins del concert internacional per aconseguir els seus miserables interessos, l’Estat espanyol no s’ha distingit mai per l’excel·lència organitzativa. El Mundial de futbol de 1982 va ser un desastre a tots nivells, que més tard van voler tapar fent veure que els Jocs Olímpics de 10 anys més tard a Barcelona van ser “els millors de la història”. Clar que en boca d’un exdirigent franquista mai m’ho he acabat de creure. Del Mundial futbolístic només se’n va acabar salvant el nivell d’algunes seleccions, però ni tan sols en això els organitzadors van tenir sort.

Molts aficionats a aquest esport consideren encara ara que en els partits de la segona fase d’aquesta competició que es van jugar a Sarrià entre Itàlia, Brasil i Argentina s’hi va veure el millor futbol de la història. A l’altre grup que també jugava aquesta fase al Camp Nou, els pocs espectadors que hi van acudir es van avorrir com marmotes amb els partits de Polònia, URSS i Bèlgica.

Estèticament el que es va viure a Sarrià va ser irrepetible. Com a fill únic que soc recordo que en aquella època agafava una bola de goma d’aquelles que reboten com un dimoni, i em passava hores a l’escala de casa jugant-hi incansablement i de retruc consumint la llum comunitària per exasperació dels veïns. Però aquelles tardes de final de juny i principis de juliol, preferia asseure’m davant la Sanyo en color que feia relativament poc que havia aterrat a la saleta d’estar, i quedava embadalit observant l’espectacle de llum i color, gràcies al sol estiuenc i a les aficions que hi onejaven banderes de tonalitats verdes, vermelles, blaves, blanques i grogues dels respectius països, en una època en què encara es permetia entrar amb els pals que les subjecten a dins dels estadis.

Una de les millors seleccions brasileres mai conegudes, amb Sócrates, Zico, Júnior o Falcao, es va enfrontar amb la més conservadora Itàlia. Totes dues havien derrotat Argentina. A Brasil li valia l’empat perquè havia guanyat 1 a 3, mentre que Itàlia ho va fer amb un escàs 2-1. Brasil ho tenia tot, però Itàlia comptava amb un Rossi en estat de gràcia, que després de marcar-los tres gols va liderar també les semifinals contra Polònia i la final davant l’Alemanya del pseudoterrorista porter Harald Schumacher, per acabar sumant la seva tercera copa del món. Va ser tan bonic, que ni tan sols semblava futbol.

Joan Millaret i Valls

El costat amarg dels contes de fades

Priscilla de Sofia Coppola planteja entre moquetes, pólvores, maquillatge i cortinatges el revers amarg dels contes de fades, el costat fosc de l’amor romàntic, a partir de les memòries de la mateixa Priscilla Beaulieu, productora alhora de la pel·lícula. El 1959, Priscilla (Cailee Spaeny), una adolescent de 14 anys, és convidada al cercle íntim d’amistats d’Elvis Presley (Jacob Elordi) quan aquest es trobava fent el servei militar en una base americana a Bad Nauheim, Alemanya. La noia se sent fascinada pel carisma d’Elvis, però també per la seva vulnerabilitat i sensibilitat fins a acabar enamorada d’aquesta estrella del rock’n’roll que la reclama al seu costat.
Però Priscilla és una nena destinada a ser una mera joguina en mans d’un presumptuós Presley. Acabarà retinguda amb els anys i amb un casament com una bonica adquisició per lluir a la luxosa residència de Presley a Memphis, Graceland. La directora retransmet un viatge introspectiu i gens retòric sobre la presa de possessió com a dona en aquest castell encantat de Graceland. Relat intimista on tot sembla callat o dit a mitja veu, llevat d’instants en què Priscilla manifesta la seva contrarietat obertament davant les pressions estètiques d’Elvis pel que fa als vestits o als pentinats. Per moments sembla un segrest bucòlic de la Bella per la Bèstia, però aquí no hi ha redempció possible per a aquesta narcisista i possessiva icona musical.
La filla del cineasta Francis Ford Coppola retrata la buidor, el tedi, la superficialitat, que tot sovint envolta les seves protagonistes femenines. I ho fa filmant de forma predominant els objectes i els decorats, sempre amb una certa delectació, quasi fetitxisme. És una manera de subratllar els ingredients i els contorns de les gàbies daurades on viuen aïlladament les seves Priscilles. La mirada de Sofia Coppola es torna a fixar a esbossar retrats de noies adolescents, com a Las vírgenes suicidas o en el singular biopic María Antonieta (2006), el film més proper a Priscilla estilísticament i conceptualment, noies engabiades en presons encotonades.

Eva Remolina / AMIC

'Oscar any Sherlock' es va representar l'any 1992 al Teatre Centre de Manlleu

EL 9 NOU

El Teatre Centre de Manlleu va acollir l’any 1992 una obra de Paco Morán, Oscar and Sherlock, amb motiu de la festa major. L’obra, produïda per Focus i dirigida per Jordi Purtí, va aixecar expectació. El pati de butaques es va omplir. Ara bé, segons explicava Emili Jané a EL 9 NOU, “Paco Morán va demostrar les seves aptituds, tot i que l’obra no va satisfer”.

Es tracatava d’un vodevil amb trama policíaca a l’entorn d’una família aristocràtica de l’Anglaterra victoriana plena de tics i rareses. En el si d’aquesta família es comet un assassinat i Sherlock Holmes ha de resoldre el succés. L’espectacle era concebut per al lluïment de Paco Morán que interpretava, ell sol, els papers de tots els membres de la família: una noia embarassada, una vella coqueta, un religiós esguerrat, un hereu homosexual, una jove desvergonyida, un iaio prehistòric i un cavaller astut.

L’expectació que va aixecar, però, no es va correspondre amb la realitat: “El muntatge va arribar al públic de manera irregular, ja que s’hi combinen estones divertides i d’avorriment”, concloïa Jané a la seva crònica.

Eva Remolina / AMIC

L’acne juvenil és una afecció de la pell que es caracteritza per la formació de pústules i taques a la pell, principalment al rostre, espatlles i pit. Les glàndules sebàcies produeixen excessivament oli, que barreja amb cèl·lules mortes de la pell i obstrueix els porus, creant un entorn ideal per al creixement bacterià. Això pot conduir a la inflamació i la formació d’acne.

L’aparició de l’acne juvenil pot ser influïda per diversos factors, incloent-hi canvis hormonals, predisposició genètica, estrès, dieta desequilibrada i factors ambientals com la contaminació i l’ús excessiu de cosmètics. Tot i que afecta principalment adolescents, també pot aparèixer a l’edat adulta.

Tot i que no és una afecció greu, pot tenir un impacte negatiu en l’autoestima i el benestar emocional. Per tant, comprendre les causes i adoptar una rutina adequada de cura de la pell, pot ajudar a prevenir i tractar l’acne juvenil de manera efectiva:

Mantenir una rutina de neteja facial regular: Rentar la cara dues vegades al dia amb un netejador suau pot ajudar a eliminar l’excés de greix i les cèl·lules mortes de la pell, reduint la probabilitat d’obstrucció dels porus.

Utilitzar productes específics per a l’acne: Existeixen diversos tractaments tòpics disponibles, com els àcids salicílic i glicòlic, que poden ajudar a desbloquejar els porus i reduir la inflamació. 

Evitar l’ús excessiu de cosmètics: Els cosmètics greixosos o densos poden agreujar l’acne, per tant, és recomanable optar per productes no comedògens i evitar el maquillatge excessiu.

Mantenir una dieta equilibrada: Consumir una dieta rica en fruits, verdures, cereals integrals i greixos saludables pot ajudar a mantenir la pell saludable. Evitar els aliments processats i greixosos pot reduir la producció de greix a les glàndules sebàcies.

Consultar amb un dermatòleg: En casos d’acne severs, persistent o resistents als tractaments tòpics, és recomanable buscar ajuda professional. El dermatòleg pot prescriure medicaments orals o procediments especialitzats com a teràpia làser o microdermabrasió per tractar l’acne amb eficàcia.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:

2 tomàquets madurs
1 pebrot vermell
3 grans d’alls
50 g d’ametlles torrades
50 g de nous
2 llesques de pa de pagès sec
2 cullerades de vinagre de vi
4 cullerades d’oli d’oliva verge extra
Sal i pebre al gust
Pebre de caiena (opcional, per donar un toc picant)

Preparació:

Preescalfa el forn a 200 °C

En una safata per a forn, col·loca els tomàquets i el pebrot vermell sencers i els grans d’all amb la pell. Rosteix al forn durant uns 20-25 minuts fins que la pell dels vegetals estigui lleugerament carbonitzada.

Un cop rostits, retira els vegetals del forn i deixa’ls refredar una mica per posteriorment pelar-los.

En una paella, torra les llesques de pa fins que estiguin daurades per tots dos costats. Retira-les de la paella i talla-les en trossos petits.

En el mateix oli de la paella, torra les ametlles i les nous durant uns minuts fins que estiguin lleugerament daurades. Retira-les i deixa-les refredar.

En un robot de cuina o en un morter, tritura els fruits secs, el pa torrat, les verdures i l’all juntament amb el vinagre de vi i l’oli d’oliva verge extra fins a aconseguir una textura de salsa homogènia. Si ho desitges, afegeix una mica de pebre de caiena per donar un toc picant a la salsa.

Prova la salsa i ajusta de sal i pebre segons el teu gust.

Un cop preparada, guarda-la a la nevera en un recipient hermètic. La salsa romesco, pot conservar-se a la nevera durant uns 3-4 dies.

Louise Glück, poetessa: “Al final del sofriment, m’esperava una porta.”

Josep Ballbè i Urrit

Petites nocions d’alemany em permeten saber que la traducció d’aquest mot al deuscht és glück. Justament el cognom de la flamant Premi Nobel de Literatura de 2020, la poetessa i assagista nord-americana Louise Glück. M’ho combino per retre-l’hi un sentit homenatge. De passada, crec que aconseguiré convèncer algun lector perquè s’endinsi en alguna obra seva. No se’n penedirà gens.

En base a la pretesa igualtat de gènere en el camp polític, ja va bé que les dones adquireixin un prestigi i/o reconeixement merescut en les branques literària i artística. De fet, des de l’any 2000, la desproporció pel masclisme d’aquest Nobel aclapara: per cada escriptora topem amb dos escriptors. Guanyen 14 a 7. Elles, personificades en Elfriede Jelinek (2004), Doris Lessing (2007), Herta Müller (2009), Alice Munro (2013), Svetlana Alexiévich (2015), Olga Tokarczuk (2018) i Louise Glück (2020).

És la 16a dona en guanyar aquest guardó, que ha distingit un total de 117 autors al llarg de la història. Les dones solen tenir una percepció i un toc més melosos a l’hora de prendre la ploma. Raó de més en contrastar un percentatge tan desajustat entre un i altre bàndol.

Els seus versos tenen l’encís de descriure  –en detall– la natura, un cos, un paisatge i tota allò que s’hi afona. De la intimitat personal en fa un gest d’elegància moral, amb precisió estètica. Un carisma  o valor que es troba a l’abast d’un grup ben selecte d’escritors. Al bell mig de la incertesa social que ens toca viure, seva és una dita esperançadora: “Al final del sofriment, m’esperava una porta.”

També  –tot i que algú ho pugui trobar una mica carrincló– vull recuperar un tast de la lletra de la mítica cançó: Massachusetts del grup de pop Bee Gees, en honor de la ciutat on ella va néixer: “Talk about the life in Massachusetts. / Speak about the people I have seen. / And the lights all went out in Massachusetts, / And Massachusetts is one place I have seen. [Parla-hi de la vida a Massachusetts. / Parla de la gent que he vist. / I les llums es van apagar a Massachusetts, / i Massachusetts és un lloc que he vist].”

Baixant a nivell de propostes concretes (o sía llibres seus), goso suggerir  –entre d’altres– Averno, Ararat, The Wild Iris i The Seve Ages (traduïts al castellà). En català ha estat traduïda per una editorial valenciana, Edicions del Buc, de la Pobla de Farnals. Ha posat a disposició dels lectors el seu darrer llibre de poemes Nit fidel i virtuosa, del 2014, per iniciativa de l’escriptora/traductora Núria Busquet Molist. Aquest llibre parla de la mort connectant-la amb móns onírics i místics.

Quina casualitat que l’autora ens exposi la seva opinió sobre “la felicitat vista des de la infelicitat”! Mai no ho fa, però, des de la desesperació. Saber esperonar el personal al bell mig d’un malson bèl·lic  –a escala mundial– que no sembla tenir aturador ni data de caducitat, a curt termini, té molt de mèrit, a hores d”ara.

Malgrat tots els entrebancs que ens envolten, l’axioma del voler és poder és raó de més. Pren embranzida màxima envers la voluntat de tots aquells que realment mostrin interès en llegir aquesta autora.

En qualsevol cas, la felicitat no l’hauríem de veure com un objectiu sinó com un camí. I cal construir-la dia rere dia. Aquesta Nobel de Literatura ens en marca la via… Mögen wir Glück haben [Que tinguem sort], que ens cantava en Lluís Llach! En un sentit ampli i com a sinònim, glück té aquesta altra accepció.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers