La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Xevi Abril cantant de Pelat i Pelut
Jordi Sunyer
‘Pelat’ ja fa un cert temps que va sol. Què se n’ha fet de ‘Pelut’?
Sí, va marxar a Mallorca a viure amb la seva parella i era molt inviable el fet de tenir un grup aquí i està connectat. Ens va saber molt greu quan va dir que marxava i deixava el grup, però el projecte ha seguit.
Ja va deixar el grup un cert temps per anar a fer la volta al món.
Sí, és un viatger, és un rodamon. Tot i això, estem connectats.
El dissabte 3 de febrer hi haurà el concert de presentació.
Sí, serà a peu dret, hi haurà barra i serà el primer concert que oferim després que surti el disc. És una cosa que ens fa molta il·lusió, però també ens fa estar molt nerviosos. Tenim moltes ganes.
El nom de ‘Termomix’ és perquè ara esteu experimentant amb nous ritmes?
Sí, feia molts anys que fèiem rumba i aquestes ganes que tens com a músic de voler experimentar noves sonoritats i fer noves cançons ens va impulsar a provar coses noves.
En el primer disc ja es veia una mica.
Ja no era rumba pura. Ara ens hem desmarcat totalment de l’etiqueta. Hi ha des d’un bolero, merengues, un reggaeton, una rumba electrònica, una, una mica de tot.
Heu fet una mica com el que va fer el grup ‘Gertrudis’
Exacte, també no sé què passa que la rumba tradicional que tots coneixem no deixaran mai d’agradar a la gent per sort. Quan fas rumba nova és molt difícil que quedi. Ho he vist amb el meu grup i d’altres.
No s’ha vist cap rumba del segle XXI que hagi set relativament popular.
És molt difícil. Jo no he vist i una mica també aquestes ganes de provar coses noves han portat a experimentar amb nous estils i sonoritats. No m’agrada que ens posin etiquetes.
Qui sou a la banda?
Aquest any ens ha deixat en Jordi Riera, estudia clàssic i aquest any tenia pensat estudiar fora i ara som vuit. Ferran Isern a la trompeta i toca alguns tecladets, en Roca al saxo i al pad, en Sergi a la bateria, en Carles el baixista, en Joan pianista, en Ferran Sedó a la percussió, en Jordi Blanqué de guitarrista elèctric i jo com a cantant.
Amb el nou disc perd una mica de pes la secció de vent i guanya més pes sorolls electrònics, sorollets, percussió. És premeditat no?
Totalment, sí que hem reduït molt els vents dins el disc, però en directe tenen un paper molt important perquè sí que hem fet alguna adaptació d’aquest nou disc.
Les cançons en directe sonaran diferent que al disc?
Una mica diferent sí.
La primera cançó que hi ha al disc és ‘Fem la morsa’ que té aquest sentit de l’humor característic de ‘Pelat i Pelut’
Buscàvem una mica com expresses desitjar algú carnalment a través de metàfores gastronòmiques. Amb aquest tema va ser com el canvi de xip que vam fer per a fer el disc. Va ser el tema que ens va marcar el camí per aquesta nova sonoritat i que el dia d’avui ens ha obert més les portes de cara els mitjans, els oients…,
La segona és ‘Camina lluny’ que sortirà en format videoclip i la sorpresa és que cantes amb l’Aleguer Miquel de Txarango. Com va anar això?
Un dia sopant amb ell li vaig dir que tenia el disc ja acabat i li vaig ensenyar. Vam entrar al cotxe, li vaig posar els temes i li vaig ensenyar aquesta cançó.
Li dediques a en Jacint, en ‘Pelut’
Sí, el fet d’ensenyar-li les cançons i deixar aquesta com l’última em va dir que li havia tocat molt. I li vaig dir si hi volia cantar, de fet ha set la primera cançó que ha gravat després de Txarango. Molt content que hagi participat.
L’Alguer hi serà a l’Atlàntida?
No ho puc dir encara, està en dubte. No puc assegurar res, només puc dir que se li ha proposat.
La tercera és ‘Balla amb mi’.
És una de les més canyeres que hi ha al disc, una de les més fosques pel que fa a la sonoritat, però et fa moure. És una de les més potents.
La següent és ‘La mama’ que és molt bonica.
En el videoclip surten les mares de veritat i la que surt en el missatge és la meva mare. Vaig mirar els àudios que m’havia enviat i va ser el primer que vaig trobar. Un cop feta la cançó li vaig ensenyar.
No és gaire habitual dedicar cançons a les mares.
No, però cada cop que et vas fent més gran tens menys pèl a la llengua i em venia de gust i ho vaig fer. Una de les maneres que tinc d’expressar les coses és cantant.
A més a més, agradeu tant als fills com als pares i mares.
Sí, que vam rebre molt feedback de la gent que ens segueix i això fa molta il·lusió. El públic que abarquem no és tan jove sinó de gent de 20, 40, 50, 60…
La cinquena és ‘La nineta dels meus ulls’ que té un aire vuitantero.
Sí, recull una mica aquests sons, és premeditat, no hi ha res que s’hagi escapat. Vam buscar aquesta sonoritat antiga. Al somni tot s’hi val.
‘Cuidadito’ és la primera que feu amb castellà juntament amb Marcel i Júlia.
Ens hem tret els pèls de la llengua i no tenim cap mena de problema en poder-nos expressar en els idiomes que sabem. Com que no crec que hi hagi fronteres va sortir fer aquest tema i estic molt content.
Com va sortir?
Va sortir perquè jo a part de ser músic soc fotògraf i els hi vaig fer fotos dels seus singles que treien i comentant els hi vaig ensenyar el tema i els vaig dir que hi faltava un tros de lletra i ells mateixos van dir de participar.
Marcel i Júlia hi seran a l’Atlàntida?
En aquest cas sí.
‘Em peta’ és la més curta.
Aquesta parla del final de l’estiu, però ens vam passar de frenada i la vam treure una mica tard, però forma part del disc i funciona molt.
‘No em sento el cor’ és l’última del disc, serà per acabar el concert?
No ho sabem encara perquè ho estem acabant de muntar. Encara queda un mes i ho estem decidint.
La versió de ‘Pelat i Pelut’ en acústic encara continus viu, però us dieu ‘Els Tets’.
Ja no es diu ‘Pelat i Pelut’ perquè hi havia confusió quan ho penjàvem i per evitar confusions hem canviat el nom.
Teniu bolos?
L’any passat en vam fer 123, són molts. Aquest any prioritzem ‘Pelat i Pelut’ estem a l’espera que es tanquin coses aquest any i aquest trimestre per a veure que podem abarcar amb ‘Els Tets’
Vindran més coses per Osona?
Esperem que sí, de moment hi ha moltes reserves i esperem que es posi en marxa.
Laia Miralpeix
“La societat està canviant, i també canviaran les festes dels Tonis”, reflexionava Josep Preseguer, president dels Tonis de Taradell, dilluns durant l’acte de presentació d’una nova edició de la Festa dels Tres Tombs, que enceta la temporada de Tonis a la comarca.
Taradell viurà la seva emblemàtica festa, però ho farà d’una manera diferent a la dels darrers anys: “Hi haurà cent carros al carrer però no enganxats”, explicava Preseguer. Alguns dels motius són la manca d’animals, les noves exigències en el transport d’aquests o el fet d’haver de tenir formació per portar-los. D’aquesta manera molts dels carros que es conserven a l’Alzinar de la Roca es podran veure a diferents punts del poble, però no enganxats ni tirats per animals.
I és que l’aposta i el futur dels Tonis és “treure, ensenyar i preservar el patrimoni rural i el benestar dels animals”, tal com va explicar Josep Subirana, un dels veterinaris que ha elaborat la guia d’actuació per al bon funcionament dels Tres Tombs i altres concentracions de naturalesa similar amb èquids a Catalunya, que el Departament d’Agricultura de la Generalitat ha presentat aquesta setmana. Preseguer té clar que “en un món on el benestar animal és prioritat, la Festa dels Tonis s’ha hagut d’adaptar als nous temps per continuar mantenint viva la tradició responent a les noves demandes socials”. De fet, els Tonis de Taradell ja van ser pioners a aplicar un protocol de benestar animal, fa cinc anys, en col·laboració amb la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA). Intentem fer les coses ben fetes, creiem que cada poble ha de tenir el seu protocol”, afirmen.
En el programa d’enguany, no s’anomena el passant dels Tres Tombs sinó simplement la benedicció d’animals. Subiranas té clar que “per mantenir la festa s’ha d’apostar pels carros que aportin un valor patrimonial, i separar-ne la resta”. Els abanderats d’enguany seran Carola Danés, Mercè Garay i Josep Masgrau.
Els Tonis de Taradell van ser declarats Festa Tradicional d’Interès Nacional l’any 2011 i Preseguer té clar que hi ha elements que “no s’han de tocar”. Per exemple, les tradicionals fogueres de Sant Antoni o el tast del porc, que es farà dissabte a la tarda als jardins de Can Costa, o els panets de Sant Antoni. Durant el cap de setmana també es faran xerrades, com divendres la de Carles Navarra sobre cavall i salut, o dissabte, amb la presència de l’Associació de Tracció Animal de Catalunya.
Enguany la temàtica de la festa estarà relacionada amb la vinya. Per aquest motiu s’han programat diversos actes entorn d’aquest tema com l’hora del conte de la biblioteca amb Contes d’aixafar raïm (divendres a 2/4 de 7 de la tarda) i a continuació el taller infantil de pintura amb vi, a Can Costa. El concurs d’aparadors també se centrarà en aquesta temàtica així com l’exposició, que s’inaugurarà dissabte a les 5 de la tarda amb el nom de “La vinya a Taradell”.
El director de la revista Descobrir Catalunya, Joan Morales, serà el pregoner de la Festa dels Tonis 2024 en un acte que començarà a les 6 de la tarda a la sala gran de Can Costa i que servirà per donar el tret de sortida oficial a la Festa dels Tonis de Taradell. Durant l’acte es coneixerà el nou hereu de Taradell (hi ha quatre candidats: Abel Pérez, Jordi Coma, Eloi Sañé i Eduard Tenes). També hi haurà les actuacions de l’Escola de Música i de l’Esbart Sant Genís de Taradell.
En el decurs de l’acte de dissabte a la tarda també es lliuraran els reconeixements al Toni d’Honor –a una persona, empresa, associació o institució que a través del seu treball difongui els elements patrimonials i culturals del territori català–, que serà per al Museu Vida Rural d’Espluga de Francolí, i al Convidat d’Honor –una persona que fomenti la cultura i els valors de la terra o del món rual–, guardó que atorgaran a Albert López, tècnic de Joventut de la Generalitat de Catalunya.
Exposa a la seu de Vic del Col·legi d’Arquitectes dins del cicle “Mirades”
Jordi Vilarrodà
L’aigua dels rius i la seva relació amb l’arquitectura de les colònies industrials inspira les fotografies de Judith Casas, que des d’aquest dijous es poden veure a la seu de Vic del Col·legi d’Arquitectes. “Indústries fluvials. L’aigua com a energia” recull una vintena d’imatges realitzades per aquesta fotògrafa i arquitecta de Sant Pere de Torelló, que posa l’objectiu en un patrimoni proper “que tenim al costat de casa i no valorem prou”. I que, en molts casos, es degrada progressivament davant dels nostres ulls. “Són catedrals en perill de caure.”
Casas va realitzar les fotografies durant l’estiu passat, enmig del període de sequera pel qual estem passant. “Vaig prioritzar que es veiés sempre l’aigua, si podia ser en primer terme.” L’aigua que havia estat la raó per la qual les indústries van buscar les ribes del Ter o del Llobregat, on podien generar energia hidràulica. Va fotografiar les quatre comarques que inclou la Demarcació de les Comarques Centrals del Col·legi d’Arquitectes: Osona, el Bages, el Berguedà i l’Anoia. A partir d’un treball previ de documentació, va triar les ubicacions. “Accedir-hi, en certs llocs, és difícil.” La fotografia del Dolcet de Manlleu que està ampliada en macro, per exemple, la va fer des del pont de la via del tren. De les colònies osonenques hi ha també imatges de la Farga de Bebié, Borgonyà. Vila-seca i Can Rusiñol. Una de les que la va impressionar més, però, va ser la de Cal Vidal de Puig-reig, “amb edificis espectaculars que s’estan deteriorant”.
L’exposició forma part de “Mirades”, un projecte a quatre anys vista del Col·legi, amb el patrocini de Cosentino City, per treballar exposicions sobre l’aigua, l’aire, la terra i el foc. Ara toca el primer element, i cada demarcació ha tingut llibertat per decidir quin enfocament li donava. “Aquí vàrem decidir fer-ho sobre les colònies, relacionades amb els rius i que hem d’evitar que caiguin en l’oblit”, diu Claudina Relat, delegada del Col·legi. La mostra es podrà visitar fins al dia 26 de gener.
El músic de Ribes de Freser publica cada setmana un tema del nou EP
EL 9 NOU
Carnaval és la primera de cinc cançons que Sergi Carbonell anirà publicant cada diumenge, fins a l’1 de febrer, explicant una història d’amor. Totes juntes configuren l’EP Crisàlide. “Com una larva que es converteix en crisàlide i acaba esdevenint una papallona, tot un procés màgic que va de dins cap a fora”, explica el músic de Ribes de Freser, excomponent de Txarango. El tema Carnaval és un carnavalito, propi d’Argentina i Uruguai, passat per la sonoritat pròpia.
Carbonell va debutar com a cantautor l’any passat amb el disc Refugi, del qual no va fer actuacions en directe. El projecte actual es va avançar fa uns dies amb la publicació d’una cançó, Annica, que és la que tancarà el disc. Aquest diumenge es donarà a conèixer la que porta per títol Aire.
Un concert a L’Atlàntida, aquest divendres, recorda la figura de la soprano en l’any del seu centenari
Jordi Vilarrodà
L’Atlàntida serà, aquest divendres, el primer lloc de Catalunya on s’estrenarà el concert d’homenatge a la soprano Victòria dels Àngels, en l’any del centenari del seu naixement.
El protagonitzaran les veus de les sopranos Montserrat Seró i Mercedes Gancedo i del baríton Carles Pachón, amb la música d’una orquestra formada per a l’ocasió (Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles) sota la batuta de Pedro Pardo. I oferiran un programa musical basat en cançó catalana, gènere que la cantant sempre havia reivindicat. Precisament, Mompou és un dels plats forts del repertori, amb el cicle El combat del somni, al costat d’Enric Granados, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge o Joaquín Rodrigo, amb el Tríptic de mossèn Cinto inspirat en poemes de Verdaguer. Una part del repertori va ser interpretat per Victòria dels Àngels en el seu debut al Palau de la Música Catalana, el 19 de maig de 1944. El concert a L’Atlàntida tindrà lloc a la sala Ramon Montanyà, a les 8 del vespre.
Projecte Mompou inclou quatre concerts amb l’obra integral per a piano del compositor
Jordi Vilarrodà
Només una vegada s’ha interpretat a Catalunya l’obra integral per a piano de Frederic Mompou. Va ser a Barcelona, l’any 1988, poc després de la mort del compositor, en un cicle que després es va replicar a Madrid. I ara és Vic qui pren la iniciativa de tornar a portar a l’escenari un repertori cabdal per a la música contemporània catalana i universal, en una sèrie de quatre concerts que tindran lloc a L’Atlàntida durant aquest mes de gener. Aquest és l’eix del Projecte Mompou, un ambiciós programa d’activitats que vol reivindicar la seva figura.
El pianista vigatà Joan Ribé, professor de l’EMVic, és el pare intel·lectual d’aquest projecte. Mompou no va tenir cap vinculació especial amb Vic, però Ribé va creure que des d’aquí es pot encapçalar una iniciativa d’ambició nacional. “Hi ha una intenció de fer país, de mirar qui som i què ens defineix com a cultura.” Mompou no és tan present com caldria, encara, en les programacions. I com ho són els compositors propis en països amb una cultura d’autoestima. “Encara ens falta valorar aquí una música que cada cop té més reconeixement internacional.” Reconeixement que, segons Ribé, ha vingut sobretot dels mateixos músics més que de programadors i auditoris.
En coherència, també s’han escollit pianistes catalans per fer els concerts. “Una aposta valenta i necessària, perquè hauria estat més fàcil contractar algun pianista internacional de renom”, diu Ribé. El primer concert, el dia 19 de gener, serà a càrrec de Josep Colom, i el segon serà l’endemà, amb Adolf Pla. Els altres dos tindran lloc els dies 26 i 27, amb Alba Ventura i Emili Brugalla, respectivament. El programa es completa amb conferències de dos d’aquests pianistes (Brugalla i Pla), una classe magistral per a estudiants de piano amb Colom i una sessió per a professorat de piano amb el també pianista Jordi Masó. I tot plegat comença aquest mateix divendres a 2/4 de 7 de la tarda, a la sala Joan Anglada de L’Atlàntida, amb una audició comentada per a infants de 8 a 12 anys a càrrec del mateix Adolf Pla. “Per tant, no només són els concerts sinó tot un festival al voltant de Mompou”, diu Ribé. Cada pianista ha escrit, a més, sobre la seva vivència personal del compositor en una publicació del Projecte Mompou que està a punt de sortir a la llum. Totes les activitats tenen el suport de la Fundació Mompou.
Joan Ribé reconeix que la música de Mompou no es fonamenta en l’espectacularitat. No hi ha pirotècnia estilística, sinó “una mirada cap endins” que s’expressa en obres com la Música callada i que creu que connecta molt bé amb el moment actual. “Amb la necessitat de desacceleració que sentim ara, un refugi en aquest temps d’agitació.” Tot va néixer d’una conversa entre dos pianistes (ell mateix i Adolf Pla, que havia conegut Mompou personalment) en què van coincidir en la necessitat de “mirar cap als compositors de casa, més enllà d’Albéniz i Granados”. S’està treballant perquè, des de Vic, aquesta mirada que significa el Projecte Mompou es pugui escampar a més llocs de Catalunya.
El Projecte Mompou és, a més, l’acte inicial de la commemoració del 180è aniversari de l’Escola de Música i Conservatori de Vic (EMVic), que inclou diversos actes al llarg de tot l’any. A la fotografia, aquest dijous a L’Atlàntida, Ramon Ferrer, programador; Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida; el pianista Joan Ribé, i Dolça Albert, directora de l’EMVic. Al seu darrere, projectada, la imatge del Projecte Mompou.
És un compositor “arrelat i universal”, va dir el pianista Adolf Pla en la presentació a L’Atlàntida
del Projecte Mompou. Nascut a Barcelona l’any 1893, un concert de Gabriel Fauré a la sala Mozart li va despertar la vocació musical, sobretot compositora. Va trobar fins i tot un so propi, metàl·lic, que li recordava la foneria de campanes que havia tingut el seu avi. “Traspassa l’àmbit musical i assoleix una dimensió humanística”, diu Pla. Per això creu que es va avançar al seu temps, i que “és ara, al segle XXI, el gran moment de Mompou”. Obres com Impressions íntimes, Pessebres, Scènes d’Enfants o Cants màgics el faran conegut, sobretot a França, ara fa cent anys. Tindrà una crisi creativa i en ressorgirà airós, component entre 1951 i 1967 la seva gran obra mestra, la Música callada, inspirada per un vers del místic Sant Joan de la Creu.
EL 9 NOU
La companyia Dantzaz presenta l’espectacle de dansa contemporània QUO divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Granollers. ‘Quo’ consisteix en tres peces de dansa dels coreògrafs Hilde Koch, Gli Harush i Wubkje Kuindersma, que composen un mosaic sobre l’angoixa, la vida i la identitat construïda durant la joventut. A més, la producció reflexiona sobre el lloc que té la dansa en un món arrossegat cap a la virtualitat i l’individualisme. Al matí, es presentarà l’espectacle als joves que participen en la nova edició de Mapadeball, el projecte educatiu que impulsen cada any el TAG i l’Associació Cultural de Granollers.
‘Quo’, amb Dantzaz. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 12 de gener, 20.00.
La companyia Circo Nueveuno i La Rueda Teatro Social presenten aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers ‘Suspensión’. És un espectacle de circ contemporani que emociona al públic, per la seva espectacularitat i per com els protagonistes –cinc homes– mostren la seva vulnerabilitat i honestedat a l’escenari. Són cinc homes dalt d’un escenari, cadascun d’ells diferent de l’altre i tots iguals alhora. Tenen cura d’ells mateixos, s’empenyen i celebren junts. Estan llençant ganivets envers la seva pròpia ombra, mirant cap a ells mateixos i parant per escoltar. ‘Suspensión’ és una pilota llençada a l’aire; el moment en què tot pot passar, el moment de suspensió en què es pot cedir a la gravetat o prendre decisions diferents, el moment en què una pilota es queda flotant i, juntament a això, tothom conté l’alè a l’escenari.
Blaumut celebra un concert íntim a Bigues i Riells del Fai a les acaballes de la gira que els ha dut a celebrar els deu anys de la publicació del seu primer disc. Blaumut repassa de manera molt íntima el seu repertori en una ronda de concerts íntims molt especials.
Blaumut. Teatre Auditori Polivalent de Bigues i Riells del Fai. Dissabte 13 de gener, 22.00.
Marco Mezquida, considerat un dels músics més prometedors del panorama europeu, presentarà dissabte a les 8 del vespre al Teatre El Patronat ‘Piano solo’. Mezquida ha enregistrat desenes de discos i ha presentat el seus projectes arreu del món. Amb el preu de l’entrada s’inclou un taller artístic per a infants de 3 a 12 anys relacionat amb l’actuació.
‘Piano solo’. Marco Mezquida. Teatre El Patronat de la Garriga. Dissabte 13 de gener, 20.00.
Jordi Sunyer
Jordi Sunyer
‘Nou’ Música Global, 1998
Amb Nou Sopa de Cabra va recuperar el tron com a principal gran grup del rock en català. Després del sotrac lingüístic –i també creatiu– de Mundo infierno (1993), la banda gironina ja s’havia anat aixecant amb treballs com Al·lucinosi (1994) o el directe acústic La nit dels anys (1997) però va ser amb aquest àlbum que van recuperar la forma i també, sobretot, la popularitat de masses.
Nou és un disc on les guitarres tornen a prendre protagonisme però endreçades i sense cap aresta ni imperfecció. Un treball atemporal fet amb molta llum, amor i veritat creativa que s’obria amb l’excepcional “Instants del temps” seguida d’“El far del sud”, una cançó d’amor rodona que des de llavors no ha fallat mai a cap directe de la banda liderada per Josep Thió i Gerard Quintana. Una altra de les meves preferides és “El vaixell perdut”, una obra d’art que malauradament va passar molt desapercebuda fins al punt que crec que no han tocat mai en directe en el que portem de segle.
Del disc, per cert, se’n van despatxar més de 50.000 còpies (disc d’or), una xifra que els Sopa no veien des del Ben endins i que demostra que l’olla tornava a bullir amb força. Per cert, que aquest 2024 hi haurà més ració de Sopa. Els gironins ja han avançat que publicaran Ànima, un nou disc fet amb col·laboracions especials que arriba cinc anys després de La gran onada, el seu darrer àlbum d’estudi.
Jordi Sunyer
Jordi Sunyer
Saps tocar algun instrument? La guitarra.
Primer disc que et vas comprar? Recordo que em va caure a les mans una cinta de casset de Brams.
Quants discos tens aproximadament? No gaires, aproximadament en dec tenir uns 50.
Salva’n tres (de discos). The Wall de Pink Floyd, Lax’n’Busto, que em van marcar molt sobretot quan era jove, i algun de Green Day.
Músics de capçalera: El primer cantant de Lax’n’Busto, Pemi Fortuny, i també Freddie Mercury.
Un concert (com a públic) per recordar. Recordaré tota la vida un concert de Muse a Benicàssim. Jo no els coneixia de res i quan vaig veure el directe vaig quedar esparverat.
Marc Plata
Tot i agafar-la amb les dues mans la capsa pesava, i va pensar que també li devien pesar els anys, com a ella. Mentrestant, el raconet vora la finestra l’esperava.
M’agrada tant aquest lloc! Durant el matí, per sol que faci, sempre m’hi arriba una llum una mica descafeïnada, però ben clara, perfecta per cosir o llegir. M’ha costat anys aconseguir-la, la veritat… però des que la buguenvíl·lia s’ha emparrat a la pèrgola és un delit! Ja els ho tinc ben dit a aquella canalla; res d’esporgar-la fins que em mori.
La tapa va fer aquell soroll metàl·lic i cansat de sempre, però li va fer l’efecte que quelcom havia passat quan va veure els botons tots remenats.
No és que pretengui mantenir ordre en una caixa de botons, però ja se sap que el dimoni sap més per vell que per dimoni!
Mentre rondinejava, les seves ninetes vives passejaven per l’empedrat.
Ostres! Aquest, aquest… era un botó petit, daurat i panxut. Sembla mentida que encara el guardi. Pobre pare, si em veiés.
Amb una mica d’alè va fregar-lo i el va acostar a la finestra. Una T i una B repujaven del fons opac. Tramvies de Barcelona.
I tant! És de quan treballava de cobrador al tramvia, és clar, tot això abans de la guerra, abans de pujar al poble. Com el recordo amb el seu uniforme blau marí i aquests botons lluint com si fos un general! És ben bé que ho guardo tot, però no em serveix pas, ara. I va seguir buscant.
En obrir la capsa s’havia adonat que hi havia un botó que feia anys que no veia. Li feia massa mal pensar-hi, era tot massa recent encara, però no se’n sabé estar. Amb el cor encongit el va agafar i va apropar-se’l al pit. Era gros, i d’un nacre tan blanc, nivi, que feia mal de mirar. Amb el cap lleugerament inclinat cap a la finestra i els ulls clucs enfilava pensaments.
En Pere, quan mig festejàvem, em va dir que, un dia, em baixaria la lluna. Jo, ajogassada com era, li anava fent la guitza i li seguia la beta. “Hi aniràs caminant a la lluna? Diuen que és de formatge… vigila no te n’untis massa els dits! Vull que me la baixis un dia que sigui ben plena, perquè ens en fem un tip”. I com reia ell! Agafant-me suaument, amb les seves mans grosses, colrades. Quin parell de criatures; hauríem cantat la d’en Serrat, si no fos perquè encara devia anar amb bolquers!
Un dia va aparèixer a la bústia un paquetet carmesí amb una nota que deia: “He anat a la lluna a buscar-te-la, però he vist que era massa grossa i no ens cabria al menjador, te n’he portat un trosset, espero que em puguis perdonar. –El teu Pere”. Dins del paquetet hi lluïen vuit llunes de nacre.
Ai, el meu Pere! Abans de casar-m’hi, quants cops m’havia punxat sense voler mentre cosia i pensava en ell! I quan em llepava el dit —gaudint del gust ferrós de la sang— pensava en si allò que en deien el pecat de la carn, devia tenir gust, i si en tenia, segur que s’assemblava a aquell, la carn i la sang tot va de parell. Quina somiatruites estava feta! No em feia a la idea de canviar el didal per l’anell, i menys mal, perquè el didal no l’he deixat mai. Quan ho he necessitat, he cosit, i me n’he sortit sempre. Ara, també t’ho diré, avui en dia pel preu de la roba no val la pena de fer-te-la, la veritat. Tot i que la qualitat és un altre tema. I sinó guaita’m ara!
Com qui tria vestit només per un parell d’arracades, vaig fer-me l’abric per aquests botons. Em vaig inspirar en una revista, d’aquelles que deia la Ció que venien de París… però ves a saber. La llana negra feia un pèl fi i pentinat cap avall, el coll me’l vaig fer tipus bufanda, la màniga era japonesa i portava aixelleró. Se cenyia molt a la cintura i els botons hi destacaven com les tecles d’un piano de cua. Va ser el meu primer abric llarg, i francament em sentia com una marquesa. Sempre ens deien que semblàvem sortits d’una capsa, en Pere i jo. El vaig estrenar per la passejada —això que ara en diuen viatge de noces— i el vaig portar ben bé fins que…
Una perla va brodar-se-li a la galta, si seguia, la Carme sabia que en desgranaria un rosari sencer. Ara no tocava. Va deixar suaument la lluna de nacre que havia anat escalfant amb el pols tebi de la seva mà. Havia de continuar buscant.
Els seus ullets, que buscaven fosc, van posar-se sobre un botó negre i el prengué. Era de baquelita, encerclat de daurat i brillava. El damunt del botó semblava estar tallat a copets de diamant, i reflectia una llum blanca que feia pampallugues dins dels seus ullets. Ella s’hi veia reflectida tants cops com cantells tenia el botó, i va pensar que, potser, si dividia la seva edat en cada reflex, tornaria a tenir 10 anys.
Ja tenia raó la mare, quan deia que aquests botons eren indestructibles! Els vam comprar un dissabte a la Merceria Pous, i va dir que, encerclats de metall com estaven, durarien més. Primer se’ls va posar en una brusa que solia lluir amb un vestit jaqueta de llana, per anar a missa. Després diria que van passar per un parell de vestits de diari, i potser una bata… mira si n’han vist de coses! I encara em faran servei ara!
Prou contenta amb la troballa, va decidir tancar la capsa, però quelcom li ho va impedir amb un sorollet somort. Tot remenant, un botonet s’havia quedat incrustat a la regata de la tapa i l’esguardava de gairell, desafiador. Amb l’ungla el va fer sortir, i al fer-ho, li rodolà dits avall. Li semblà talment que un floc de neu se li colava al palmell. El fred li escalfà els records.
“Pere, recordes quan no em vas baixar la lluna? Bé, doncs millor, perquè d’aquí poc no hi cabríem”. Així li vaig dir que estava en estat. Ens vam abraçar. Quan tens vint anys i un fill al ventre et sembla que tot està per fer. Tens por, però és una por tendra —no pateixis, que ja es tornarà estellosa— i sembla que la vida et somriu.
L’àvia sempre deia que “tota dona endreçada a set mesos té la bolcada preparada” i ens hi vam posar de seguit, curulles d’il·lusió. La mare feia gasses i robeta i jo em vaig dedicar a fer-li un vestidet de bateig de batista blanca. Cosia d’il·lusió cada plec del meu cos. Vam comprar tires d’encaix de Valenciennes a Cal Bascompte i vaig adornar el casquet i el cosset, semblava de nina de bonic que era!
Però als cinc mesos el meu cos no va aguantar més i va expulsar la criatura. Aquella pobra animeta, que era massa petita pels palmells del seu pare, va néixer mig morta. No li vam posar nom. La mirada d’en Pere va ser grisa durant uns dies. La pena ens havia mossegat i les dents premien fort la carn jove.
Vaig perdre tanta sang, que el meu cos no deixà sortir més llàgrimes, i se’m salà l’ànima. El ventre buit i ple de sal, em pesava i em coïa. Vaig ser una ànima en pena durant mesos, les veïnes em planyien només de veure’m. Els seus ulls deien “pobreta, la Carmeta”, i jo els hauria escanyat les parpelles, si hagués pogut.
Encara que sembli mentida, el temps es va encarregar de posar capes de llim sobre la llera dels records. Cada any una riuada. Vaig quedar-me embarassada tres cops més, però el resultat va ser el mateix. El meu cos, podrit per dins, no volia angelets que el vinguessin a rebre. Cada vegada estava més cansada i en Pere va tenir por de perdre’m: “Carmeta, només tu i jo sabem com ens estimem, i jo et vull a tu, no algú que no vol venir a aquest món”.
Ho recordo com si fos ara. El matí que vaig fer 40 anys, l’1 de maig del 68, vaig fer una foguera al pati. Hi vaig cremar tot allò que em recordava que no havia pogut ser mare, i que ja era massa tard per ser-ho. Els ungüents de cal metge, les herbes de l’apotecari, l’estampeta de la Verge de Núria i la de Sant Mamet… Per últi” vaig llençar-hi la bolcada sencera i el vestit de bateig. El foc, l’única bèstia que havia pogut engendrar, famolenca i alimentada per la meva ràbia infèrtil, va engolir les robetes verges i viudes, blanques de dol, i va fer voleiar trossets grisosos cap al cel, com si busquessin les animetes mortes que havia parit, fent-me mofa. Plena de sal i tipa de fum, em mirava l’espectacle rocambolesc de la meva criatura borda, plorant, sempre cap endins.
L’endemà, quan vaig sortir a escombrar la cendra, vaig trobar-te. Tu, botonet de nacre, que tancaves el capdamunt del vestidet, havies sobreviscut a les flames per recordar-me que, per molt que ho cremés tot, fins el meu ventre malalt, la meva pitjor enemiga sempre seria jo. Amb tu a la mà, i per primer cop en anys, vaig plorar. Plorar cap enfora. Oberta la veda, tota jo plorava. Avall, avall, avall, sempre avall. Un riu salat es va endur la meva pena fonda i es va barrejar amb les cendres i la terra dels rosers i clavellines, regant-los de les ànimes que no havia pogut fer viure. Farta de tenir-me llàstima, xopa però buida de sal, vaig decidir no plànyer-me més.
Quan, als 43 anys, vaig quedar-me embarassada, no me’n sabia avenir. En Pere em deia, “n’estàs segura, Carmeta?”, i jo li deia que sí mentre plorava. Ara que podia tornar a plorar, no ho feia d’alegria, sinó perquè ja coneixia el camí, i el cor em feia mal. A la meva edat, fer mitges criatures per llençar-les a la brossa, només embastades de vida, quina feina la meva. No vaig preparar res, esperant l’inevitable. Portant vestits balders i deixant-me veure poc, sabent que m’escolaria de sang, d’un moment a l’altre. Bombardejada pel meu propi cos, altra vegada.
Però el nostre Jordi va arribar el dia del meu aniversari, el dia que feia 44 anys. No tenia res preparat. En Pere, a correcuita, va comprar la bolcada ja feta en una botiga de Vic, i el vam batejar amb un vestit de tergal que ens van dir que era l’última moda. Quins pares més avis i més novells pensava tot sovint, sobretot quan…
—Mare, estàs bé?
La veu d’en Jordi la va deixondir de cop.
—Sí, sí, fill, buscava un botó per la faldilla negra, me la volia posar, i el que porta de plàstic està tan escantonat que fa llàstima…
—D’acord, però afanya’t, acaba d’arribar la funerària a buscar el pare. Per cert, ahir buscant el llibre de família em va caure la capsa dels botons. Quina feinada a recollir-los… aquesta mania teva de guardar-ho tot!
Això últim ho va dir escales avall i ella ho va sentir d’esquitllada. La Carme pensava.
També dec ser jo com una caixa de botons, emplenada de mica en mica, tipa de records. Sembla mentida. Un dia et xarboten tota i en retrobes un que ni recordaves. Ara un record recent, ara n’arreplego un de perdut. No sé pas quin dia vaig posar el primer, però tampoc sé quan hi posaré l’últim. A vegades hi recorro perquè sembla que m’hi vagi la vida, i els necessito per viure, més que l’aire, i altres cops són un pes carregós, invisible. Tots enfilats pel mateix fil, imparells, aparentment inconnexos, però cosits un darrere l’altre, dins de la meva vida, com un rosari…
Va agafar el botó negre de la mare, —amb el cantell metàl·lic no s’escantonarà, va pensar— i va desar la capsa a l’armari, com si hi deixés un trosset seu.
La Carme estaria feta de botons mentre la memòria li aguantés.
4t concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.
Dissabte 18 de juliol de 1987 Número 20 de ‘Ruta 66’
Jordi Remolins
L’estiu de 1987 va ser l’últim en què no vaig haver de treballar. L’adolescència em va permetre, en canvi, concentrar-me a aprovar les no poques assignatures que m’havien quedat penjades pel setembre. Estudiar al juliol i l’agost ja s’havia convertit en costum durant els últims anys, però aquest càstig atribuïble a la distensió que imprimia a la resta dels trimestres del curs no impedia que pogués dedicar temps a altres entreteniments. No em refereixo només a Traci Lords i Ginger Lynn, sinó a la lectura de revistes que acabarien conformant el meu caràcter posterior. A mitjan juliol vaig passar per enèsima vegada per davant de l’aparador de la Impremta Maideu de Ripoll, on tenien exposada la portada d’un artefacte periodístico-musical anomenat Ruta 66. Entre els articles que hi prometien, n’hi havia un que em va cridar l’atenció, segurament el que menys ho faria avui dia: Stephen King.
Gràcies a la lectura adolescent dels llibres d’aquest autor de best-sellers de qüestionables aptituds literàries, aquella revista va acabar a casa. Les seves pàgines estaven prenyades de dossiers, reportatges i crítiques de discos que desconeixia totalment: The Lyres, Camper Van Beethoven, Peter & the Test Tube Babies o The Replacements. El que més em va cridar l’atenció va ser la seva portada lletgista, amb un dibuix de Godzilla destruint una gran ciutat monopolitzant-la i un interior amb uns continguts que s’acumulaven i comprimien de tal manera que feien pensar en qualsevol cosa excepte en superficialitat. La possibilitat de descobrir aquelles noves sonoritats en una època en què per a un jove de Ripoll era bastant complicat accedir-hi, no era una barrera sinó un estímul per superar la banalitat de la música de les FM i televisions de l’època.
A banda de la informació estrictament musical també hi havia altres escrits dedicats a literatura o cinema, anant molt més enllà dels “Tiempos de rock & roll” que prometien al costat de l’emblemàtic logo de la revista. Al cap dels anys no m’he convertit en rocker ni en res similar. Continuo sent, reitero, un adolescent desubicat i rarot, i puc afirmar que part de la meva forma de ser s’ha destil·lat en la lectura dels centenars d’exemplars de Ruta 66 que acumulo religiosament un mes sí i un altre també. Hey ho, let’s go.
Joan Millaret i Valls
Preciós conte amarg de Nadal
El director de l’oscaritzada comèdia melancòlica entre vinyes “Entre copes”(2004), Alexander Payne, estrena aquests dies “Los que se quedan”, una nova comèdia tant amarga com preciosa i d’aires nadalencs. El cineasta nord-americà compta per aquesta ocasió amb l’escriptor i guionista de sèries televisives, David Hemingson, qui s’estrena a la pantalla gran. L’última proposta de Payne està ambientada al campus universitari de l’internat Barton durant les vacances de Nadal del 1970 amb un treball fenomenal del reputat Paul Giamatti, que repeteix amb Payne dinou anys després d’”Entre copes”, i el brillant debut del jove Dominic Sessa, tota una revelació.
El protagonista principal seria Hunham (Paul Giamatti), un professor d’història antiga, tan rígid, malhumorat i implacable com enginyós i sarcàstic, trets perspnals que fan que sigui un professor odiat per tot l’alumnat. Hunham, un home madur i solter, borni i borratxo, és també la riota dels estudiants. Un personatge tan esquerp i misantrop que sovint expressa el seu pensament a través de la sentència “la vida és com l’escala d’un galliner, curta i plena de merda”. El nus dramàtic d’aquesta comèdia arranca quan Hunham és designat perquè es faci càrrec de vetllar un petit grup d’alumnes que no poden anar amb els seus pares de vacances i han de romandre a l’internat.
Aquest extens període de temps de convivència en un edifici buit provocarà una relació estreta entre el professor i Angus Tully (Dominic Sessa), un noi intel·ligent amb problemes i conflictiu que ha estat expulsat d’altres escoles, fill de pares separats amb una mare que se’n va de vacances amb el padrastre. Un altre personatge, la cuinera negra Mary Lamb (Da’Vine Joy Randolph), esdevindrà el tercer vèrtex d’un triangle de personatges solitaris i farcits de ferides personals que trobaran un espai propici per a la confraternització i l’amistat tot i els seus orígens diversos.
Una pel·lícula que toca el tema de l’educació, amb evocacions del clàssic modern “El club dels poetes morts” (1989, Peter Weir), on s’explora el rol de professor com a guia i inspiració pels alumnes. Aquí, la batussa entre mestre i alumne dona pas a una fructífera correspondència creuada sobre els seus traumes i dèries personals i desembocarà en una bonica amistat entreteixida en què Hunham esdevindrà una espècie de figura paterna i el jove díscol Angus es convertirà en una mena d’afillat de l’estricte i sorrut professor.
“Los que se quedan” aposta també per la influència de la història en el present, sobretot a partir d’una oportuna i emblemàtica visita el museu d’història de Boston en què el mestre actua com a ensenyant i transmissor de coneixements i valors al noi. Una pel·lícula que aprofita també per treure del fons la Guerra de Vietnam i col·locar els seus estralls en la joventut americana en primer pla a través del fill de la cuinera, mort en combat, com molts afroamericans sense recursos que no van poder evitar partir a la guerra. Una visita al cinema amb la projecció del western proindi “Pequeño gran hombre” d’Arthur Penn ajuda també a contextualitzar el clima polític a finals de l’any 1970.
A “Los que se quedan” es respira el desencís i la melancolia del cinema d’Alexander Payne, però el sarcasme, la ironia o la sàtira no amaga la profunda tendresa, el sòlid humanisme i la ferma empatia envers aquests personatges dolguts. No es pot evitar pensar també en una comèdia de Nadal, amb tots els ingredients d’aquestes dates: regals, llumetes, arbre de Nadal i el clàssic àpat de gall dindi. Unes celebracions que transmeten tota la soledat d’aquesta minúscula cèl·lula humana formada per tres ànimes trencades, però que actua com un autèntic revulsiu, un moment de catarsi, d’epifania.
EL 9 NOU
Fernando Esteso va actuar-hi amb l'espectacle Gozar y reir a la festa major de 1992
el9nou
Fernando Esteso, un dels noms mítics de l’humo, va ser una de les grans atraccions de la festa major de Ribes de Freser de l’any 1992. Esteso hi va portar el seu espectacle Gozar y reír a l’envelat del pavelló. La crònica que en publicava EL 9 NOU deia que “allà, el públic va poder comprovar que a un humorista tan popular com Fernando Esteso no hi ha res com veure’l en directe i no pas a través de la televisió, on aquests professionals actuen més inhibits”.
És a dir, que Esteso, amb un espectacle ple d’escenes picants, es va deixar anar. Havia fet parella artística amb Andrés Pajares amb qui van ser molt populars tant al cine com a la televisió en l’època del destape.
La primera pel·lícula que van fer, Los Bingueros, dirigida per Mariano Ozores, va ser un èxit: la van veure més d’1,5 milions de persones i va recaptar més de 200 milions de pessetes.
Després van separar-se. Esteso explicava que continuaven essent amics, però que havia arribat un moment que “semblava que estiguéssim fent sempre la mateixa pel·lícula; ell volia fer alguna cosa més dramàtica i jo volia continuar fent comèdia”. Això va fer que cadascú agafés diferents camins professionals. Esteso, amb Gozar y reír, feia gira per festes majors de tot Espanya.
Nascut l’any 1945, de jove va començar a fer de pallasso i, als anys setanta, es va fer popular com a humorista. Després de l’etapa cinematogràfica, va tenir protagonisme a la televisió. Telecinco el va fitxar per presentar La ruleta de la fortuna (1993) i Veraneando (1993) amb Bertín Osborne i Remedios Cervantes. Va tenir-hi problemes legals amb el contracte.
Esteso actualment viu a València.
AMIC
Els talons esquerdats, coneguts també com a talons secs, són un problema comú que pot afectar la salut dels peus. Aquesta condició no només és estèticament desagradable, sinó que també pot causar molèsties, dolor i fins i tot infeccions si no es tracta adequadament.
Les causes que provoquen les esquerdes als peus són:
Manca d’hidratació: La pell seca és una de les causes principals, i per això s’ha de proporcionar prou hidratació a la pell dels peus, perquè no sigui propensa a esquerdar-se.
Pressió excessiva: Caminar descalç o utilitzar calçat inadequat pot provocar pressió excessiva sobre els talons, contribuint a la formació de fissures.
Condicions climàtiques: L’exposició a condicions climàtiques extremes, com ara l’aire sec o temperatures molt altes, pot afectar la hidratació de la pell dels peus.
Malalties específiques de la pell: Algunes malalties com la dermatitis o la psoriasi, poden contribuir als talons esquerdats.
Per tal de prevenir aquesta afecció, cal:
Aplicació d’una crema hidratant específica per als peus diàriament. Presta atenció especial als talons i assegura’t de mantenir-los ben hidratats.
Exfoliació regular: Usa una pedra tosca o una llima per eliminar les cèl·lules mortes i evitar l’acumulació de pell seca als talons.
Calçat adequat: Assegura’t de portar sabates còmodes i ben ajustades.
Estar alerta a les condicions climàtiques: En condicions extremes, com l’hivern sec o l’estiu calorós, intensifica els teus esforços per mantenir els peus hidratats i protegits.
Per a curar els talons un cop ja els tenim esquerdats, podem fer aquestes rutines:
Remull dels peus en aigua tèbia amb sal per suavitzar la pell i facilitar la seva eliminació.
Aplicació de cremes o locions específiques per als peus secs i esquerdats. Algunes contenen ingredients com àloe vera o urea, que ajuden a hidratar i reparar la pell.
Ús de mitjons de cotó: Dormir amb mitjons de cotó després d’aplicar una crema hidratant pot ajudar a mantenir la humitat i millorar la condició dels talons.
Consultar amb un professional: Si els talons esquerdats persisteixen malgrat els tractaments casolans, és aconsellable consultar amb un podòleg o dermatòleg per obtenir assessorament i tractament addicional.
AMIC
En el món de la cervesa, un home destaca com un visionari i innovador: Alfred Heineken. Aquest magnat de la cerveseria va deixar empremta en la indústria de la beguda fermentada, combinant la tradició amb la innovació i transformant la seva companyia en un gegant mundial. Nascut el 1923 a Amsterdam, Heineken va ser el net del fundador de la cervesera homònima, Gerard Adriaan Heineken. Després de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, Alfred va unir-se a l’empresa familiar i va demostrar ser un líder amb una visió extraordinària. Una de les seves contribucions més notables va ser la introducció de la cervesa en llauna al mercat internacional. Amb una visió de futur, Heineken va apostar per aquesta innovació el 1933 amb valentia, malgrat les reticències inicials. Avui en dia, la cervesa en llauna és una pràctica comuna a tot el món.
Alfred Heineken també va ser un pioner en la publicitat i el màrqueting. Va ser el cervell darrere de campanyes innovadores, com ara la creació de l’icònic envàs de cervesa amb forma d’ampolla, així com va ser el creador del logo d’estrella i del color verd que simbolitza a la marca.
També va tenir altres idees que no van arribar a prosperar, com fabricar un envàs per a la cervesa totalment quadrat, per a poder reciclar el vidre després i fer cases.
No obstant això, la vida d’Alfred Heineken no va ser només un camí ple d’èxits. Va viure un dels moments més tràgics de la seva vida quan va ser segrestat el 1983, juntament amb el seu xofer, i van passar vint-i-un dies empresonats, segrest que va destacar per ser el més car de tots els temps fins al dia d’avui. I és que es van arribar a pagar 17 milions d’euros per la seva llibertat.
Avui, la marca Heineken és sinònim de qualitat i innovació en el món de la cervesa. La visió i les contribucions d’Alfred Heineken han deixat un enorme llegat que han convertit Heineken en una de les marques de cervesa més reconegudes a tot el món.
Jaume Mollfulleda
La Pastisseria Àger de Moià ha obtingut una medalla de bronze al campionat internacional anual de l’Academy of Chocolate de Londres. És el tercer any consecutiu que aconsegueix un reconeixement en aquest concurs de fabricants de xocolata, que és un dels dos més importants del món. L’altre és l’International Chocolate Awards, que aquest any també ha guardonat la pastisseria de Moià per la xocolata negra Uganda 73%.
El propietari de la pastisseria és Miquel Viñolas, que va engegar el negoci amb tan sols 23 anys, després d’haver passat per diferents restaurants d’alt nivell i haver cuinat braç a braç amb personalitats com Oriol Balaguer o Xavier Pellicer. Vinyolas va tirar endavant una pastisseria única, perquè és una de les poques que produeix la seva pròpia xocolata. I li va posar el nom municipi de Lleida d’on són els seus pares, Àger.
En aquest cas, la recepta guanyadora ha requerit tres anys de perfeccionament, i no va ser fins l’any passat que Viñolas la va considerar prou afinada per enviar-la a Londres, a competir amb milers de mostres d’arreu del món. És una rajola de xocolata blanca amb gerds que destaca pel seu color vermell i un gust molt fresc, potenciat amb l’ús de llet de coco en lloc de llet de vaca.
Enguany, l’acadèmia ha unificat moltes categories i, consegüentment, ha repartit menys premis. Això es deu al fet que abans el concurs distingia per tipus de xocolata i per mida de la maquinària emprada en la seva producció. Ara, les pastisseries competeixen independentment de la mida, i això ha jugat en contra a la Pastisseria Àger, que és molt petita: només hi ha dues treballadores, a part de Viñolas, que l’ajuden a fer caixa i a netejar el local. Tot i així, s’ha aconseguit avançar les grans pastisseries d’arreu del món, i ja és a tocar de la desena de guardons internacionals. La fita de la Pastisseria Àger és destacable perquè “sent un obrador tan petit, és increïble els premis que hem aconseguit els últims anys. La mostra és que, en tot Catalunya, no han atorgat aquest premi a ningú més”, valora Viñolas. I, de fet, només una altra pastisseria de l’Estat espanyol ha obtingut el reconeixement. Així, la Pastisseria Àger continua acumulant premis, i això ha portat fins a Moià gent d’arreu que vol tastar la xocolata i la brioixeria de Miquel Viñolas.
La política és quelcom molt seriós... I alguns s’ho prenen com a grinyola
Josep Ballbè i Urrit
Aquesta expressió catalana –prou desconeguda– denota l’existència de moltes formes per fer una mateixa cosa. Ampliant-ne el ventall de significats, s’accepta la versió que tots els camins menen a Roma. Fins i tot, que diners i cortesia no es guanyen en un dia…. He de dir, emperò, que m’adapto la dita per entroncar-hi una reflexió meva sobre una notícia ben actual: el súmmum de la incongruència de Junts per Catalunya a l’hora d’exigir –al president Sánchez– multes per a les empreses catalanes que es van endur la seu social del Principat.
El meu grau d’al.lucinació va in crescendo. No té límit. Els tals Turull, Nogueras, Borràs, Rull, Puigdemont & Co. es deuen contemplar el melic, literalment parlant. Obvien i obliden que tota la culpa de la fuga rau en la seva incompetència inútil. Fa pocs dies, en un altre article periodístic, al·ludia a unes declaracions del propi Artur Mas –a La Vanguàrdia– on perjurava que “l’independentisme, avui, no té les condicions per tirar endavant”. Els hi manca un bon toll d’humilitat. És per això que em prenc la llicència d’emprar un títol tan sorneguer per aquest article. Vindria a ésser com si m’hagués despejat amb l’estirabot del qui no té feina el gat pentina.
És clar que em preparo per encaixar estoicament l’allau de crítiques enrabiades, en aplicar-se’m la sentència de la incontinència del pregoner. Pel mateix preu, no és pas veritat que qui va fer de fugisser fou en Carles Puigdemont ? Ell sí que es va endur la seu social de la Generalitat a Waterloo. Amagat al maletero d’un cotxe sense que ningú no el multés, oi?
Reprenent el fil de la qüestió inicial, li demano –a l’any nou– que il·lumini el cervell dels nostres dirigents. Que tinguin l’empatia de ficar-se en la pell de la ciutadania. Que es rodegin dels col.laboradors més ben preparats. Que no es deixin manegar pel nepotisme il·lustrat de col·locar i/o endollar llurs amiguets a l’hora de proveir càrrecs. I, ja per acabar-ho d’adobar, si la terna de Junts per a les properes eleccions passa per Rull/Puigdemont/Turull, caurem –tots plegats– als errors de sempre. És per això que repetiré la mateixa proposta que vaig suggerir-los fa uns quants anys.
Quan ja començaven a no encertar-ne ni una i a voler-ho dinamitar tot: el Capità Trueno, el Pato Donald i les Tres Bessones. La política és quelcom molt seriós… I ells s’ho prenen com a grinyola. No hi ha dret!
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
