Jordi Vilarrodà

Els dies de Nadal també són especials per a Mishima. Fa anys que van començar a fer un concert per als seus seguidors que s’ha fet gran i ara està de minigira per Catalunya. A punt de complir els seus 25 anys als escenaris, i continuant amb el seu darrer disc ‘L’aigua clara’, Mishima viu una maduresa esplèndida. David Carabén (Barcelona, 1971) és el líder d’una formació que amb el temps ha anat guanyant fidels, més enllà de l’etiqueta de ‘grup de culte’.

Estem en aquests dies de Nadal que són especials per a Mishima. Vàreu començar fent un concert a l’Heliogàbal, l’invent es va fer gran i vàreu anar cap a la Sala Apolo, i ara ja és una petita gira de mitja dotzena de concerts pel país.
Mai penses com neixen les tradicions. Per això ho són, perquè no saps quan es van parir ni quin va ser el primer dia. Aquesta va sortir d’una manera molt espontània: ens tocava fer un concert a l’Heliogàbal, que és un bar petit de Barcelona, i vam tenir la idea de servir una copa de vi a la gent que entrava. Això va crear molt de caliu, vam pensar a repetir-ho els anys següents, ho vam fer i es va consolidar moltíssim. Ja fa uns quants anys que toquem a l’Apolo i des de després de la pandèmia fem gira pel país.

Què tenen d’especial aquests concerts? Sortiu del repertori habitual, feu un repàs a la trajectòria?
És poder sortir de la suposada obligació –que, de fet, ens autoimposem els músics– de tocar el darrer disc. Són concerts una mica més generosos amb el repertori de discos anteriors, un grans èxits, si es pot parlar d’això en un grup petit com nosaltres. Però és sobretot el to de proximitat amb el públic. Continuem acollint la gent amb una copa de cava, que ja és un cava que ens fem nosaltres mateixos. És com retrobar la família.

Una família que al principi va costar de fer créixer però que s’ha anat eixamplant amb els gairebé 25 anys de trajectòria que porteu. Per ser exactes, des que l’any 1999 vàreu publicar el primer disc, Lipstick Traces. Fa una mica de vertigen mirar cap enrere?
La veritat és que no. Sap aquella sensació que té alguna gent que dins del seu cap són adolescents? Després resulta que estem pansits per totes bandes, però al cap no han canviat tantes coses. Dins d’una banda passa una mica el mateix: no diré que cada concert sigui com el primer però et ve un neguit, et poses en estat d’alerta de la mateixa manera que t’hi posaves al principi. I això es manté en aquesta mena d’atemporalitat. Quan es tracta de comptar anys dius “sí que n’han passat!”… però per a nosaltres, no.

Continuem mirant enrere però no tant. Ara fa un any i mig, més o menys, de L’aigua clara, aquest darrer disc que potser hauria sortit abans si no hagués estat per la pandèmia. Té corda per estona encara?
L’èxit d’un disc es mesura quan pots incorporar al directe bona part de les cançons que has fet al directe sense que soni estrany. Quan casa bé amb el repertori que ja tenies i que estava molt consolidat. És aportar cançons a aquest repertori, que amb 25 anys i nou o deu discos ja és considerable. Ara ens costa, fer els repertoris, perquè podem triar i remenar. Recordo que al principi tocàvem totes les cançons. Fins i tot crec que he compost cançons pensant en moments del directe.

El pas del temps, hi era en aquest últim disc. Des de la primera cançó, El gran lladre. Hi parla de fer una cançó d’amor perfecta, de perdre tots els trens del món “i el més fugaç, que és el del temps”.
L’amor és aquesta temàtica, o aquest aspecte de les nostres vides del qual mai no acabes de ser un expert. Tots els sentim una mica novells, uns grumets, uns amateurs… i el pas del temps (o sigui, la vida) és la manera d’anar-t’hi relacionant i fent les paus. Amb qui sigui: la teva parella, els teus fills, els teus pares. Ens esforcem per arribar a un punt d’equilibri, però quan fas això és perquè les parts que componen aquest sistema parteixen d’una certa desigualtat. El que ens falta és temps, per entendre tot això! És el trasllat que fa la cançó: de posar el focus en l’amor a fer-ho en el temps, que mai no en tindrem prou per saber de què va tot això.

És el que diuen de la literatura, oi? Que els temes dels quals es parla són els mateixos des de La Ilíada fa deu mil anys. El que canvia és només la manera de dir-los.
Necessàriament. Ja m’agradaria parlar de qualsevol cosa. Però crec que l’ésser humà, quan es posa una mica solemne –a escriure, a cantar, a dibuixar… a reflexionar sobre les coses– apareixen de manera gairebé inevitable els temes que li preocupen de veritat. I no només a algú, individualment, sinó a tota l’espècie. La transcendència és quelcom més inevitable del que ens agradaria pensar. En la societat, a vegades ridiculitzem els filòsofs o els poetes però el que fan ells ho fem cada un de nosaltres. Potser només durant un instant just abans de tancar els ulls al llit, o quan ens llevem, però tots en un moment o altre connectem amb allò que és fonamental i que escapa al nostre enteniment.

“Només hi ha l’amor i la mort que siguin veritat”. És el gran repte de tot creador, que allò que fa respiri veritat. Trobar-la és més difícil, quan ja heu dit moltes coses en els 10 discos del grup?
Diria que al principi ho fas com un joc. Igual que tantes altres coses a la vida. Li preguntes a la forma com pot funcionar millor, com transmeto millor el que vull dir. Aquí és interessant que la forma, a vegades, ho pot acabar transformant. Hi ha un joc entre format i sentit que és molt captivador, és el que crea addició en l’artista: adonar-nos que la veritat pot ser una cosa modelable. Et dona la sensació que estàs manipulant la realitat, no només una cançó, el significat de tot. Quan entres en aquest món potser ho fas perquè vols emular un artista que t’agrada, o perquè t’adones que a través de la música pots parlar de coses de les quals no gosaries parlar en el dia a dia, de sentiments, per exemple. Has encetat aquest joc entre tu i els significats, entre tu i les formes, i al cap dels anys és una mena de vici que t’ha regalat tantes coses que no el vols deixar. T’ho agafes d’una altra manera, evoluciones, i desenvolupes una certa tècnica per posar en escena el que consideres que és més important. Madurar és renunciar a tot el que no és possible… compondre una cançó també és renunciar a totes les cançons que podrien ser aquella.

Mishima és un grup amb personalitat pròpia des de fa molt de temps. En sonoritat, en lletres… és difícil veure passar les modes i deixar que us sobrevolin, mantenint-vos en un determinat camí?
Hi ha hagut moments en la història de Mishima en els quals ens hem sentit temptats d’adoptar segons quines formes o de jugar-hi, com fa tothom. Aquest és un debat permanent, i en algunes èpoques ha estat central entre nosaltres. Fins que ens hem adonat que és més difícil tenir un so propi que seguir les modes. És una aposta artística tan legítima com la del grup o artista que prefereix estar al dia i participar de totes les propostes. Nosaltres, en comptes de fer molts forats per trobar un tresor, en fem un i anem aprofundint. I confiem que així trobarem més grans tresors.

Mishima té corda per a temps?
No ho sé, per ara a nosaltres ens fa feliços tocar, ens fa feliços compondre, ens fa feliços gravar discos, som un grup d’amics. És un joc artístic en què ens sentim molt acompanyats uns amb els altres i, per ara, continuem trobant el favor almenys d’una part del públic i això ens permet seguir.

Vàreu fer el salt del grup de culte (etiqueta que fa una mica de mania) a tenir un públic més ampli però sense arribar a ser de masses.
Vam ser un grup que de seguida va agradar molt a la crítica i el públic va anar venint a poc a poc. Gairebé reconeixíem, cara per cara, qui s’anava incorporant a la nostra audiència. I per això aquests concerts com els de Nadal són tan fonamentals per retornar l’afecte al nostre públic. Hem vist com creixien amb nosaltres i sentim que no és només públic, és caixa de ressonància de les nostres cançons.

Les lletres de Mishima, un les agafa i les pot llegir. No passa amb tothom. Se les mira si passen aquesta prova, abans de posar-hi música?
Com li he dit allò que agafava la guitarra i podia dir coses que no podia d’altra manera, li continuaria dient que per a mi és així. Em costa llegir les lletres de Mishima sense l’acompanyament musical. De fet, les componc en una mena de ping-pong entre lletra i melodia. A vegades és la cançó que em pot arribar a descobrir com penso, em fa adonar de quelcom que no sabia ni que estava pensant. Un ha de ser llavors una mica humil o generós amb la possibilitat que passin coses que no havies previst. És el pacte que estableixes no només amb les teves cançons sinó amb el teu públic. Perquè veuen que s’hi esdevenen coses, no dic qui són els bons ni els dolents, no faig proclames, no dono receptes per al bon viure… son cançons d’algú que no té clares les coses. Però que en el joc va creant un paisatge que té un cert equilibri. I és potser el que agraeix el públic de Mishima és el que jo ha agraït en artistes que m’han agradat. El procés està dins de l’obra.

Àngel Duran, de l’Esquirol, va guanyar el Premi Butaca a la millor interpretació masculina de dansa el novembre passat pel seu paper a ‘Cowards’

David Jofre

Cowards es representa aquest febrer a L’Atlàntida de Vic. Es tracta d’un duet de dansa sobre els mandats de la masculinitat. Hi participen Yeinner Chicas i l’esquirolenc Àngel Duran, que va rebre el Premi Butaca a la millor interpretació masculina de dansa per aquesta peça. La història d’amor de Duran amb aquest vessant artístic va començar en veure’n un espectacle de l’excompanya del seu germà. “Allà em va picar la curiositat i vaig voler provar-ho.” Va apuntar-se a classes una vegada per setmana. “Va ser intuïtiu i sense cap pretensió, i ràpidament vaig veure que volia tirar per aquí”, recorda. Quan va acabar la carrera d’Art i Disseny a Barcelona, va fer les proves per entrar a una escola internacional de Salzburg i el van agafar. Un cop graduat, va començar a treballar arreu d’Europa. Just després, però, va esclatar la pandèmia. “Volia tenir en un futur el meu propi projecte, però no va ser fins llavors perquè totes les produccions que estava realitzant amb diferents companyies es van cancel·lar.” Duran ja tenia una peça, un solo, que va agradar al públic i va continuar el seu camí en el món de l’espectacle. La covid també va precipitar que l’artista creés la seva pròpia companyia, anomenada Àngel Duran Performing Arts: “Va ser el revulsiu, perquè es va ajuntar el fet que vaig perdre tota la feina que tenia a fora i que en aquell moment tenia tres projectes en gira”. Aquesta nova faceta, que ell l’anomena ser empresari cultural, no és gens fàcil de portar a terme. Per altra banda, considera també que el fet d’haver aconseguit estudiar a l’estranger li ha obert portes. “Moltes vegades, pensem que una cosa que ve de fora és millor”, apunta. Duran va rebre el primer premi en un festival de Stuttgart, a Alemanya, guardó que el va impulsar en la seva carrera nacional. “Tornar a casa amb un premi sota el braç ajuda que hi hagi més interès i es vulgui contractar la peça.”

Preguntat per quina actuació l’ha marcat més a la seva carrera, en destaca dues d’especials per a ell. Inicialment, la primera que va realitzar a Catalunya, The beauty of it, actuant al Festival Sismògraf. “Era en plena pandèmia, i no tenia gaires pretensions. Em va sorprendre molt que agradés tant.” També recorda quan va estrenar la guardonada Cowards: “Quan una peça és nova, no l’has poguda ensenyar i no tens la seguretat que funcionarà. Em va al·lucinar molt que el públic estava entusiasmat després de veure-la”. Duran rememora que “van ser dues actuacions que em van agradar perquè les vaig viure sense pressió, i vaig fluir en el viatge”.

Moltes vegades, el món de la dansa està relacionat per la gent com un gènere practicat bàsicament per dones. Duran explica que, en el seu cas, tenia més prejudicis abans de practicar-la. “Desconeixia la dansa. Si la vida no m’arriba a posar l’oportunitat de presenciar aquell espectacle, no l’hauria descobert.” Tot i això, creu que “les noves generacions tenen accés a multitud de contingut”, i la dansa “ha arribat a través de les xarxes socials a tot arreu”. Sovint, li fan el comentari que “no sembla ballarí”, ja que el seu cos “no és prou estilitzat i flexible”. A això respon que “hi ha molts cossos” i que “l’ús que un en fa provoca que l’esculpeixi i li potencia certes característiques”. “Per sort, cada vegada hi ha més varietat de tipus de ball”, confessa. Es mostra agraït amb Cesc Casadesús i Marta Oliveras, a qui admira i han cregut sempre en la seva feina.

Gràcies als seus espectacles, porta el nom del seu poble, l’Esquirol, arreu del món. “Estic a Barcelona per necessitat, però em sento orgullós de ser d’aquí.” A més, opina que “no tot ha de néixer en una gran capital”, sinó que “hi pot haver productes culturals de gran qualitat que poden haver nascut descentralitzats”, que creu que acabarà sent el futur de la cultura. “Les grans ciutats estan quedant buides d’identitat col·lectiva”, reflexiona, ja que “reben un impacte brutal del turisme i de gent nouvinguda”. Per acabar, fa una reflexió final molt interessant: “Els polítics haurien d’entendre que si volen una societat cohesionada han d’invertir-hi”.

La celebració tradicional de Centelles va tornar a lluir, dissabte passat, amb el públic més allunyat dels galejadors

Josep Paré

Les tradicions solen repetir paràmetres cada vegada que es fan i la Festa del Pi de Centelles no n’és cap excepció. Tot i així, a la d’enguany, celebrada dissabte passat, va haver-hi novetats. Per exemple, no es va poder mantenir la tirada de la carreta pels bous, per una indisposició dels animals, i per tant es van substituir pel tractor. Per la resta, poques variacions sobre el programa acostumat. Això sí, molt de control a l’hora de pujar pólvora i gent al campanar, tant a la galejada del migdia com a la de la tarda. I control delimitat del públic a la plaça Major, que quedava més allunyat dels galejadors.

Es preveia que a l’escaure’s la festa en dissabte hi hauria un nombre de galejadors alt, però fins al dia 29, quan es va fer el lliurament de la pólvora amb les assegurances corresponents i les insígnies, no es va confirmar la quantitat: eren 337 persones, de les quals 248 amb arma i 89 sense.

Com cada 30 de desembre Centelles seguia el ritual: el pi d’enguany es va triar el dia de Sant Esteve, als terrenys que té l’Associació de Galejadors prop de la deixalleria a la carretera de Sant Feliu de Codines, lloc on es van fer els esmorzars. Al migdia s’entrava al poble per anar a la plaça Major a fer les tradicionals traques amb els trabucs i les escopetes. Tots plegats, un a un. Fins que al cap de mitja hora llarga, es va parar el soroll i la cobla orquestra Lluïsos va tocar el Ball del Pi. Després del ball, prop de la 1, el pi es va portar cap a la placeta de l’Església, on entre tots els galejadors el van baixar de la carreta i el van pujar cap al replà on es fa el tradicional ball. Enguany, Eduard Figueras Mundó va ser escollit per pujar a ballar el pi. Acabada la dansa de l’arbre ja es va entrar a l’interior del temple per penjar-lo de cap per avall sobre l’altar, col·locant-li els cinc ramells de pomes amb les neules i els massapans. Un cop tot lligat, mentre es cantava el tradicional himne de Santa Coloma, el pi va ser enlairat al lloc on romandrà fins aquest dissabte, dia de Reis, quan es baixarà. Com cada any, serà a partir de la 1 del migdia, un cop feta la missa. Amb el repartiment de branques i pomes entre els galejadors es dona per acabada la Festa del Pi. L’endemà, el darrer dia de l’any, es van disparar quatre escopetades a la sortida de missa de mig matí. Finalment, no es va disposar cap pantalla a l’exterior per seguir la festa, ja que la major part d’aquesta va ser retransmesa en directe per EL 9 TV.

Enguany els responsables de la festa, l’Associació de Galejadors de Santa Coloma i l’Ajuntament, valoren molt positivament la jornada i creuen que es va recuperant la normalitat perduda aquests darrers anys.

Miquel Erra

“Soc conegut per tenir tants nassos com dies té l’any. Aquesta és la primera vegada que vinc a Vic; m’acompanyeu a visitar la ciutat?” Van ser les primeres paraules que l’Home dels Nassos va adreçar, després d’irrompre dalt del balcó de l’Ajuntament –acompanyat per l’alcalde i la regidora de Cultura–, al bon nombre de famílies que s’havien aplegat a la plaça Major per descobrir una de les grans novetats del programa d’enguany del “Nadal amb propòsits”.

El personatge ha arribat per quedar-se. Això sí, només cada 31 de desembre. Vic se suma d’aquesta manera a una de les figures més entranyables del costumari català. L’Home dels Nassos ha pres forma de capgròs, enfundat dins un elegant vestit i un barret de copa de color blau, per simbolitzar festa i celebració.

A la cara hi lluu tres berrugues o llúpies, en una picada d’ullet als tres caps de llúpia de la ciutat. La iniciativa neix del mateix Ajuntament i compta amb la implicació de la Colla de Geganters i Grallers del carrer de la Riera.

Prop de 2.000 persones visiten la 35a edició del Pessebre Vivent de Rupit, amb un centenar de figurants

Miquel Erra

Va començar gairebé com un divertimento d’un grup de veïns que van muntar un parell o tres de quadres nadalencs a l’entorn de la plaça Major. 35 anys després, el Pessebre Vivent de Rupit “ha agafat volada” i ha esdevingut reclam i atractiu per a centenars de visitants d’arreu del país. Enguany, entre les dues representacions de divendres i dissabte, hi van passar 2.000 persones.

El seu secret, “que continua sent un projecte de poble”, destacava divendres Albert Marcé, l’actual alcalde i fill d’aquelles primeres famílies que el van impulsar. “El fet de no haver-lo professionalitzat fa que tothom se’l senti seu”, continuava un Marcé atrafegat, ajudant a polir els últims detalls mentre a peus del recorregut circular ja s’acumulaven les primeres cues de visitants.

Una trentena de voluntaris van estar treballant de valent els dies previs per tenir-ho tot a punt. I el resultat era tan evocador com entranyable. Un centenar de figurants s’encarregaven de donar vida a un total de 21 escenes que serpentejaven carrers i places del poble. N’hi havia que recreaven escenes bíbliques; d’altres, antigues feines tradicionals. Aquestes últimes ho feien ubicades a peu d’algunes cases particulars amb encant. “És un dia que s’hi ha de ser; hi ha gent que hi treballa molt durant molts dies”, destacava Albert Molas, exercint de titular de La Fusteria, el quadre instal·lat als baixos de Can Xicó, que precisament havia acollit una antiga família de fusters. Molas hi ha participat en gairebé totes les edicions. “Els primers anys només es feia la nit del 24 i hi passava poca gent”, rememorava. Quan va començar tenia 13 anys, “ara en tinc 48”. Uns metres més enllà, Xevi Montesinos presidia l’escena d’El Vell Sabater. Fill de Barcelona, fa 40 anys que resideix al poble i cinc que fa de figurant al Pessebre Vivent. “És una manera més de col·laborar amb el poble”, deia. Per fer més real el personatge, “per Sant Miquel ja em començo a deixar barba”.

Curiosament, Montesinos és hereu d’una família de sabaters del Clot i a la casa on es recrea el quadre també hi havia viscut un sabater, Andreu Palau. La quadratura del cercle. Igualment creïbles resulten estampes com la d’El Celler, ubicat a Can Calau, que antigament també havia hostatjat aquest ofici; o la de L’Apotecari, a l’eixida de Can Pahissa, les parets de la qual preserven parts de l’antiga muralla. En realitat, l’apotecari de Rupit havia viscut a Cal Mestre, aquests dies convertida en la seu de L’Escrivent. I per credibilitat, l’escena de La Ferreria, ocupant l’històric taller de l’últim ferrer del poble, Can Rovira, i avui un espai municipal en procés de museïtzació. Després de 35 anys fent créixer el Pessebre Vivent, “no podem deixar perdre aquesta tradició”, exclamava l’alcalde. Una tradició de poble, que implica tot el poble. “Per això ens l’estimem tant”, deixava anar.

L’entitat ha catalogat un arxiu que explica la vida social de la ciutat

EL 9 NOU

Coincidint amb la celebració del seu 175è aniversari, el Casino de Vic ha encarregat el treball de catalogar l’arxiu de l’entitat a l’arxivera vigatana Núria Cañellas. El fons compta amb centenar de fotografies, negatius, cartells i retalls de premsa sobre la programació cultural i la vida social del Casino, així com documentació administrativa, des de llibres d’estat de comptes fins a llistat de socis.

Els testimonis més antics, del primer terç del segle XX, són un programa de la festa major de la ciutat i l’acta en què el Casino Vicense es va constituir en l’actual Casino de Vic. Malgrat que l’entitat va néixer el 1848 no es conserva documentació dels seus primers setanta anys d’història perquè es va perdre durant la Guerra Civil, quan la seu del Casino va ser requisada per la CNT-FAI.

El fons documental, amb balls, presentacions, casaments i batejos, concerts, exposicions o trobades recreatives, dona pistes de com es desenvolupava la vida cultural i social del segle XX entre els socis i, per extensió, a la ciutat. Com explica la presidenta del Casino, Montse Ayats, “preservar el passat, custodiar-lo i coneixe’l ens permet construir el futur de l’entitat; mantenir la història del Casino és una manera de retre homenatge als socis que n’han format part”.

Gràcies al suport del Departament de Cultura s’ha finançat l’ordenació i catalogació dels arxius, que s’ha encarregat a l’arxivera Núria Cañellas, actualment cap de l’Oficina de l’Arxiu Històric i Patrimoni Documental de la UB. Tot plegat s’ha dipositat en àlbums de conservació, pàgines polièster i caixes de ph neutre per assegurar-ne una millor preservació. Des del Casino s’estan estudiant diferents opcions que han de permetre a l’entitat poder mostrar el patrimoni a través de la custòdia o l’exposició.

Jaume Espuny

Jaume Espuny

‘What a Wonderful World’ Decca, 1968

Ara que estem immersos en l’esperit nadalenc i tot són bons sentiments, està bé recordar aquest disc del gran Louis Armstrong, What a Wonderful World, del 1968. De fet, és un disc amb 11 cançons, però la famosa, la que tothom coneix, és la que porta el nom del disc, “What a Wonderful World”, una d’aquelles cançons, com “Imagine” de John Lennon, per exemple, que serveixen per a tot: un enterrament, un casament, una excursió, etc. La cançó i el disc van convertir Armstrong, un trompetista i vocalista de jazz, en un cantant de pop i a les llistes d’èxits es barrejava amb els discos dels Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan i altres rockers.

La cançó la van escriure Bob Thiele i George David Weiss expressament per a Armstrong i des de llavors se n’han fet infinitat de versions, des de Plácido Domingo fins a Céline Dion passant pel Cor Cabirol de Vic, sense anar més lluny. La cançó també s’ha sentit en la banda sonora d’un munt de pel·lícules i sèries. Però al disc hi ha més cançons, com una versió de “Cabaret”, el clàssic “Dream a Little Dream of Me”, “The Sunshine of Love” o l’alegre “Hellzapoppin”. La característica i poderosa veu nasal de Louis Armstrong domina la gran majoria de temes, mentre que la trompeta, molt més suau que quan tocava jazz, passa a un segon pla. Aquí, el músic ja estava malalt, i va morir tres anys més tard, el 1971, amb 69 anys.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

SEBASTIÀ GRIS
‘Oli, all i julivert’
Segon disc amb la guitarra sola de Sebastià Gris, un músic nascut a Manacor que ara té un peu al sud d’Osona. El treball segueix la línia minimalista, instrumental i pura de Llorer, clau i canyella (2021) i també s’ha escrit i gravat a la vora dels fogons de casa seva. En total hi ha vuit cançons, entre les quals Temps enrere (que ja apareixia a l’EP Venim a aquest món que Gris va gravar amb la cantant Magalí Sare) i una versió de Lonesome Road Blues, una peça tradicional americana. Com a curiositat, tot s’ha gravat amb una guitarra fabricada pel lutier David Solé.

BIEL MARTÍ
‘La llum que portes dins’
El tercer disc d’estudi del jove cantautor barceloní Biel Martí és un recull de 13 cançons que reflecteixen l’època més fosca de la seva vida. El desamor, la depressió, l’alcoholisme on va estar enfonsat una bona colla d’anys i la mort són alguns dels temes que Martí explora a través dels ulls de personatges ficticis (com fa a l’homònima La llum que portes dins) o de la seva pròpia mirada, com fa a Els estels o a l’esquinçadora Si us plau. Folk d’arrel americana íntim, visceral i sincer i relativament càlid per fer baixar les nits d’hivern.

XIULA
‘Babynova’
El quartet barceloní Xiula segueix innovant en el despert i actiu món de la música d’animació per a infants (ara se’n diu per a públic familiar) del país. I a Babynova fan un pas més facturant 14 bones peces de pop-rock però sempre amb vocació pedagògica i un important component social gràcies a unes lletres vitals, cuidades i optimistes. A Babynova, a més, no s’han estat de res i compten amb les col·laboracions especials del garriguenc Joan Garriga, Helena Miquel, els rumbers Los Manolos, Maruja Limón i l’actor David Selvas.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? El trombó de vares.

Primer grup o formació de la qual vas formar part? Mitja Neurona, un grup que vam crear amb unes amigues de la carrera.

Primer concert dalt d’un escenari? Amb Es’Cardats a l’Ateneu de Lliçà d’Amunt, ara fa un any.

Primer disc que et vas comprar? Un d’Ubrique’s Band.

Salva tres discos. Don’t Panic, d’All Time Low; Continuum, de Johan Mayer, i Californication, de Red Hot Chilli Peppers.

Grups o músics de capçalera. Green Day, The Stroker i Foo Fighters.

Un concert (com a públic) per recordar. All Time Low a Razzmatazz, a Barcelona. Increïble.

Teresa Costa Gramunt

‘Tríptic’
Eva Baltasar
Club Editor
Un sol volum reuneix ara les tres novel·les d’Eva Baltasar que han estat un indiscutible èxit entre lectors i crítica. Permagel, Boulder i Mamut, publicats al llarg de cinc anys, han recollit un munt de distincions, des de ser finalista del Booker International fins a guanyar el Premi Òmnium o el Premi Llibreter. Una bona ocasió, sobretot, per a aquells que encara no han llegit l’autora.

‘Ales de sang’
Rebecca Yarros
Columna
Alguns diuen que és la barreja perfecta entre les sèries Divergent i Els jocs de la fam. L’escenari és el regne de Navarre, on la jove Violet és obligada per la seva mare a anar al Col·legi de Guerra de Basgiath. Allà aprendrà a ser genet de drac, l’elit dels defensors del regne. Però els dracs no es vinculen amb els humans que veuen febles. Al contrari, els socarrimen. La Violet haurà de ser forta.

‘Una tarda de música’
Rosa Leveroni
Brau Ed.
Són les dones que van obrir camins en un àmbit que abans era vedat exclusiu masculí, el dels cossos de seguretat i emergència. Bomberes, tècniques d’ambulància, mosses d’esquadra… I l’arribada de dones a aquestes professions sol comportar canvis més profunds de les maneres d’actuar i de relacionar-se. Els retrats d’una dotzena de dones que han dut la igualtat a la pràctica.

‘Friday’
E. Brubaker / M. Martín / M. Vicente – Mai Més Llibres
En la línia del còmic fantàstic arriba al català la sèrie Friday amb el seu llibre número 1, El primer dia de Nadal. Amb guió del nord-americà Ed Brubaker, dibuix de Marcos Martín i color de Muntsa Vicente, barreja gènere negre i de terror. Els seus protagonistes són Friday Fitshugh i Lancelot Jones, aficionats a resoldre misteris des de nens i que de joves ja tenen una agència de detectius.

EL 9 NOU

El Natto japonès: Un superaliment que desafia les malalties cardiovasculars

Eva Remolina / AMIC

El Natto és un aliment fermentat originari del Japó, concretament fet a base de soja. La fermentació es produeix amb l’ajuda d’un bacteri anomenat Bacillus subtilis natto, que converteix les proteïnes de la soja en aminoàcids i altres compostos beneficiosos durant el procés.

La preparació del Natto és un procés artesanal que implica la cocció de la soja i la fermentació amb el mencionat bacteri. El resultat final és un aliment amb un característic sabor fort i una textura viscosa. Tradicionalment, se serveix amb arròs, sopa de miso o altres plats japonesos.

Propietats nutricionals del Natto
El Natto és ric en nutrients essencials que ofereixen una sèrie de beneficis per a la salut cardiovascular. Algunes de les propietats nutricionals destacades inclouen:

Vitamina K2: El Natto és una font excepcionalment bona de vitamina K2, crucial per al metabolisme del calci i que ajuda a prevenir la calcificació arterial.

Fibra: És una font significativa de fibra, la qual contribueix a mantenir els nivells de colesterol en sang equilibrats i millora la salut del sistema cardiovascular.

Proteïnes: Aporta proteïnes de qualitat, valuoses per al manteniment de la massa muscular i la salut general.

Enzims beneficiosos: La fermentació del Natto produeix enzims beneficiosos que milloren la digestió i l’absorció de nutrients.

Com incorporar el Natto a la dieta
Malgrat el seu sabor peculiar i la textura viscosa, el Natto pot ser incorporat a la dieta de diverses maneres. Es pot menjar amb arròs, afegir-lo a amanides o fins i tot utilitzar-lo com a ingredient en plats cuinats. Algunes persones prefereixen barrejar-ho amb salses o condiments per millorar el seu sabor segons les seves preferències personals.

En conclusió, el Natto és més que una simple delicadesa japonesa; és un superaliment que aporta propietats nutricionals úniques i beneficis demostrats, motiu pel que pot ser un producte interessant a afegir a la dieta per aquells que busquen mantenir un cor saludable de manera natural.

Fent exercici amb regularitat obtindràs resultats visibles en poc temps

Mujerde10.com / AMIC

Somies a tenir unes cames fermes i tonificades? Hi ha una sèrie d’exercicis que pots fer a casa amb resultats visibles en poc temps.

Esquats. Col·loca’t amb els peus separats a l’amplada de les teves espatlles, doblega els genolls i baixa lentament, com si anessis a asseure’t en una cadira imaginària. Puja lentament i repeteix el moviment. Fes 3 sèries de 15 repeticions.

Gambades. Fes un pas cap endavant amb el peu dret i flexiona el genoll fins a formar un angle de 90 graus, amb l’esquena recta. Torna a la posició inicial i repeteix amb l’altra cama. Fes 3 sèries de 12 repeticions amb cada cama.

Elevacions de talons. Posa’t amb els peus separats a l’amplada de les teves espatlles, i aixeca els talons. Després baixa lentament. Fes 3 sèries de 20 repeticions.

Step-Ups. Amb el peu dret, puja el graó i porta el peu esquerre al seu costat. Baixa lentament i repeteix el moviment amb l’altra cama. Fes 3 sèries de 10 repeticions amb cada cama.

Exercicis amb banda elàstica. Col·loca la banda al voltant de les teves cames, per sobre dels genolls, i separa les cames de manera lateral, tornant a la posició inicial. Fes 3 sèries de 15 repeticions.

Salts. Pots fer salts simples, salts amb tisora o salts al calaix. Fes 3 sèries de 10 repeticions.

Ioga i estirament. Dedica uns minuts al final de la teva rutina d’exercicis per a estirar els músculs de les teves cames.

Aigua de gener, cada gota val un diner

Josep Ballbè i Urrit

‘Gener és el mes vertader, perquè és el primer.’ ‘Refranys i geners són vertaders.’ ‘Si gener no neixia, l’any no s’acabaria.’. Això sí, amb la més que preocupant manca d’aigua, sort en tenim del fred. Fins al punt que, ‘pel gener, tanca la porta i encén el braser’. ‘Gener és alhora la clau de l’any. També és l’hereu de l’any… i desembre, l’avi’, per raons metafòriques òbvies. ‘El gener és el mes primer i, de tots, el més cavaller.’ Essent així, bo fóra assumir plenament el rerefons del títol. No puc entendre com a bona la tesi de l’anar fent. Hem de canviar coses. És clar que a millor!

‘Pel gener, el millor ofici és pastisser’; ‘pel desembre i pel gener, no siguis matiner’; ‘ves en compte i abriga’t com cal; ‘mata el porc pel gener, si vols que es conservi bé’. El consum de la carn d’aquest animal dona forces per resistir millor les temperatures baixes del termòmetre. Un element fonamental per al conreu, com entreveiem en alguns adagis: ‘Segons sia el gener, menjaràs el pa de l’any que ve’; ‘col de gener, bona com el corder’; ‘si vols ceba de diner, planta-la el gener’; ‘la lluna de gener la reina del cel és’; ‘glaçades de gener la terra estoven bé’; ‘aigua de gener, cada gota val un diner’.

Tant de bo que algun dels bons meteoròlegs televisius que hi ha a casa nostra anunciï aviat alguna good new! No endebades, ‘aigua al gener, tot l’any va bé’; ‘aigua de gener, cada gota val un diner’; ‘aigua de gener prenya l’oliver’; ‘de l’aigua de gener, ni una gota se’n fa malbé’; ‘pluja pel gener, blat a la sitja, vi al celler i oli a la pica també’; ‘si no plou pel gener, mal va el graner’. Al cap i a la fi, ‘pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar’… Aplicat a la resta d’oficis i/o costums usuals, se’ns gira feina. Començant per llistar un estol de bons propòsits. En ferm!

Menys regals per Reis i més empenta, esforç i canvis positius vitals en la rutina diària! L’amurament acomodatici no deixa d’ésser mal conseller a l’hora de tenir el coratge i la humilitat de decidir què representa aquesta reflexió meva en cada cas concret. Potser serà apuntar-se a gimnàstica. O estudiar idiomes. Llegir més. Fer un curset d’informàtica bàsica. Oferir-se a desenvolupar algun voluntarista… And so on.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers