La rapera i comunicadora MIss Raisa publica un llibre autobiogràfic amb l’editorial Lunwerg

Natàlia Peix / Laura Serrat

Coneguda com a rapera i com a comunicadora, amb milers de seguidors a les xarxes socials amb el nom artístic de Miss Raisa, Imane Raissali Salah publica ara un llibre autobiogràfic amb l’editorial Lunwerg. A Porque me da la gana. Una vida contra los prejuicios, hi explica la seva histôria vital. Des de la nena nascuda al Marroc que arriba amb 8 anys a Barcelona, fins al procés d’integració a Catalunya i a l’Estat espanyol. També a les discriminacions que ha patit com a persona migrada, com a musulmana i com a dona i la decisió que ha pres fa poc temps de treure’s el vel.

Per presentar-la hem utilitzat els conceptes de rapera i comunicadora. Va arribar aquí com a dona immigrant i musulmana. Les etiquetes, però, ha dit que no li agraden gaire. Com es defineix?

Sí, és complicat. De fet, digui el que digui m’estaria limitant a dir només soc rapera o només soc comunicadora. Faig milers de coses molt interessants i destacar una més que l’altra tampoc seria just. És molt complicat autodefinir-se i definir a la resta, però podem dir que soc una persona que li agraden moltes coses diferents. A més a més, crec que la base que ho vincula tot és la il·lusió i la passió amb les quals faig les coses.

El llibre és la culminació d’un procés per passar de ser espectadora a ser protagonista de la seva vida?

Sí. És molt trist ser només una mera observadora de la teva pròpia vida i que altres persones secundàries tinguin més poder sobre la teva vida que tu mateixa. És complicat gestionar tots aquests sentiments i emocions, però és molt maco aprendre de tot el procés i veure la teva evolució, per tot l’esforç i per totes les ganes d’aprendre i de lluitar per buscar la meva identitat.

Diu que no vol ser portaveu de ningú, però qui creu que es pot sentir identificat o identificada amb la seva història?

Doncs més persones de les que ens pensem. Sempre intento fugir una mica de representar a ningú o de ser altaveu de ningú, sobretot si es tracta de comunitats, perquè és molta responsabilitat. Hi ha la part bona d’unió i d’acompanyament, però també hi ha la part negativa de posar sobre teu moltes expectatives. No tens l’obligació de complir-les, però pesen. Tot i això, també soc molt conscient que existeixen moltíssimes històries, sobretot de noies de la meva edat, que s’han sentit molt identificades en diferents moments de la meva vida. Algunes, per exemple, amb la malaltia i la mort del pare, unes altres pel fet de casar-se sense voler-ho realment, amb la formació o amb la recerca d’oportunitats laborals sense trobar-les. Hi ha aspectes de la meva història que poden connectar amb persones diferents.

Qui li agradaria que llegís el llibre?

Tothom. Va dirigit a qualsevol persona predisposada a mirar més enllà de la seva pròpia realitat. Crec que cal potenciar molt i fomentar molt l’empatia, perquè a vegades ens pensem que la gent és molt diferent a nosaltres, i potser no ho és tant. És el missatge que sempre intento transmetre.

La música i les xarxes socials han estat els vehicles que han situat Miss Raisa a l’esfera pública. Com les gestiona? Són font de comentaris despectius i fins i tot d’amenaces de mort, que ha arribat a denunciar, i per les quals ha hagut de portar escorta policial.

Sí, és complicat gestionar tot això, perquè ningú ens ensenya a rebre un comentari negatiu d’aquest estil. Una cosa és que et diguin que a vegades no els agrada el que fas, i una altra cosa és ja en l’àmbit d’amenaces, de comentaris i un assetjament brutal a les xarxes socials. Però sí que és cert que m’he refugiat molt en l’escriptura. També en les persones més properes i en la meva família, que de veritat m’estimen i em coneixen. Per mi ha estat la manera de desvincular-me una mica de les xarxes socials, perquè va arribar un moment que era molt tòxic per la meva salut mental, sobretot.

A l’inici de cada capítol del llibre hi ha un fragment d’alguna de les seves cançons, per exemple de “Tengo voz”. Tot i així al llibre la música no hi té un protagonisme determinant

No. L’anècdota graciosa del llibre és que, quan vaig acabar d’escriure’l, em vaig adonar que no havia parlat de la música. Realment se m’ha conegut per la meva música, i vaig pensar que li havia de dedicar almenys una petita part. 

Em vaig posar el vel sense saber per què. No va ser una cosa meditada

En quin punt està ara en la qüestió de la música?

Estic creant moltes coses, però no les estic publicant ni estic parlant d’elles. Estic en un procés creatiu batsant íntim. Escric molt, m’he comprat un piano fa un parell de setmanes i vull aprendre a toca-lo per afegir un so nou a la meva música. M’ho estic prenent amb calma i amb passió. Si la música o qualsevol projecte que realment m’agrada es converteix en una feina robòtica per acomplir uns números, per mi perd tota l’essència.

Com hi entra al món de la música, del rap i el hip hop?

Entro sense voler, ha estat bastant accidentat. Entro per influència d’un grup de rapers que hi havia al meu institut, que feien rap en català. A mi m’encantava veure’ls al pati rapejant. Un dia es va apropar un d’ells i vam començar a xerrar. Vam fer la broma de fer una cançó junts i em va ajudar. Mai m’hagués imaginat que m’acabaria dedicant a la música. 

Si mirem enrere, com recorda l’arribada a Barcelona des del seu Tànger natal, l’any 2004?

Tenia 8 anys. En realitat, ho recordo tot molt estrany. Arribar a una terra que no conec, veure persones diferents de mi pel que fa a imatge i aparença, parlant idiomes que tampoc no entenc… A més a més, amb un estil de vida molt diferent del que estava acostumada. Recordo que el moment que més ens va marcar a la meva germana i a mi va ser una parella fent-se un petó. No hi estàvem acostumades. Al Marroc no es fan mostres d’afecte d’aquesta mena públicament. Va ser de les coses que recordo més impactants al principi.

Què és la integració? Què va ser per vostè?

Un procés molt natural que cadascú interpreta d’una manera molt diferent. Fins fa un any la gent encara em deia que m’havia d’integrar, i no entenia què volia dir això. Porto tota la meva vida aquí, parlo els idiomes d’aquí, tinc la meva vida construida aquí en tots els aspectes. Encara hi havia gent que em deia que m’havia d’integrar perquè portava el vel, i per ells portar el vel significa que no t’has acabat d’integrar del tot. Integració està oberta a moltes interpretacions. 

Vaig separar-me en adonar-me que se’m volia anul·lar per complet

Tenia la percepció de que s’havia integrat molt ràpid, però en canvi es pregunta quant temps ha de passar perquè deixi de ser considerada una immigrant a ulls dels altres

És clar. És una etiqueta que em perseguirà tota la meva vida. El fet de ser “molt àrab” o “massa espanyola” per alguns, et sents enmig de dues cultures. Has de complir les dues expectatives i, si no ho fas, ets font de tota mena de crítiques. És complicat formar part d’una d’elles, només. Imagina’t formar part de les dues alhora i haver de complir expectatives de les dues bandes. És pràcticament impossible construir la teva identitat. 

Què és el cercle de la pobresa?

Desgraciadament, el cercle de la pobresa ens toca a molts. És el fet de no tenir les oportunitats per créixer i construir-te, construir una vida. En el meu cas, per exemple, la meva família no té formació perquè no se l’ha pogut permetre, ni ells ni la seva família. Per això, han optat a professions que paguen molt malament i que són de molt baixa qualitat, cobrant salaris terribles que no permeten pagar la formació dels fills. I amb ells passa el mateix. És un cercle que acaba generant aquesta pobresa en noves generacions, fins i tot. Jo no vaig poder estudiar una carrera fins que no vaig començar a treballar. Li deia a la meva mare que no s’amoïnés. No volia ser una despesa més o crear més necessitat a la meva família. Els vaig dir que quan tingués una feina ja em pagaria la meva carrera. És molt complicat sortir d’aquest cercle.

Com es pot trencar o què hauria de passar perquè es trenqués?

Acompanyar emocionalment és molt important. No té a veure amb l’economia, però és important sentir que no estàs sol per passar els reptes de la vida. Quan vens d’un altre país no només has d’afrontar els reptes que et toquin com adolescent o jove, sinó que també s’hi sumen els idiomes, l’aspecte econòmic, el familiar, fer d’intèrpret dels teus pares i fins i tot ser responsable de tots els tràmits burocràtics sense tenir-ne ni idea i sent tant petit. És molt complicat, però crec que per trencar aquest cercle cal acompanyament emocional i psicològic pels joves i pels nens. També cal donar oportunitats als joves, més enllà de la seva experiència. Quan entres a una empresa et demanen uns anys d’experiència, però si cap empresa et dona l’oportunitat d’adquirir aquesta experiència és com el peix que es mossega la cua. És impossible tenir aquesta experiència i obtenir un lloc de treball de qualitat on se’t valori i puguis guanyar diners.

Amb 12 anys va decidir posar-se el vel i fa pocs mesos va decidir treure-se’l. Quin ha estat el procés entre aquests dos moments? Per què en aquell moment va optar per tapar-se el cap i per què ara no?

Em vaig posar el vel sense saber per què. Realment va ser per pura imitació: com que la meva mare el portava, jo també. Per mi potser era un símbol de passar de nena a adulta. No va ser una cosa pensada ni meditada. Per això, al principi, em va causar molta inseguretat perquè ni jo sabia per què el portava. Les preguntes de la gent sobre els motius per dur-lo rebien respostes que no eren correctes. Responia que m’agradava, això sí que és veritat, però mai he tingut uns motius reals per portar-lo. Quan he madurat he volgut donar un sentit al fet de portar el vel, un sentit molt personal i individual. Està clar que defenso que la dona tingui la llibertat de posar-se’l o treure-se’l.

Reivindica que es pot ser creient i feminista

És clar. Són coses molt diferents. L’espiritualitat i el feminisme per mi són un estil de vida. Ser una dona treballadora, lluitadora, que té les idees molt clares i que es mereix tot el que té. Per mi són coses que casen perfectament, però també entenc la perspectiva de la gent que diu que la religió, en general, va molt en contra de les dones. Depèn de la manera en què viu cada persona la seva religió i la seva creença. La religió pot ser molt diferent si t’explico jo o te l’explica una altra persona musulmana. Cadascú li dona el sentit que vol, i és molt respectable.

Les actituds masclistes van marcar el seu matrimoni. Es casa amb 17 anys, en un casament pactat. El seu marit va escollir-la, però vostè no a ell.

Sí, són coses que s’han de fer perquè et toquen. El lloc on neixes et marca per tota la teva vida i ha estat el meu cas. M’he vist en un matrimoni que no em venia de gust, no coneixia la persona, però vaig pensar que era el que tocava. Penses que és el que has de fer, que el bon camí és aquest i que la felicitat vindrà després. Però no, no ve després. Les coses es construeixen amb amor, amb afecte i amb molt de respecte. I quan manquen aquestes coses és impossible tenir una bona relació.

Quan decideix separar-se?

Quatre anys després de casar-nos, quan m’adono que se’m vol anul·lar per complet com a ésser humà. Ja no parlo ni com a dona, sinó com a ésser humà. Vaig deixar d’estudiar, de treballar, de tenir telèfon mòbil, i vaig començar a vestir d’una manera que no era la meva. En aquell punt començo a pensar que si tot el que té a veure amb un mateix ho controlen altres persones, no ets res, no signifiques absolutament res. T’espaviles i canvies les coses o estàs sentenciada a viure una vida totalment nul·la. I en aquesta situació vaig dir: fins aquí.

Ho va fer sent mare, té una filla

Sí, sent mare també és complicat. Si la nena no hi fos, potser ho hauria fet abans. La nena va ser el punt definitiu: si no ho feia per mi, ho feia per ella. No vull que visqui aquest estil de vida tant masclista, que arriba a ser violent psicològicament, per mi i per ella. Em va donar la força necessària.

Parla de la seva mare com a gran puntal a la seva vida. Afirma que pot entendre algunes de les decisions que ella ha pres, com per exemple la de trobar-li un marit.

Sí. No la puc jutjar, perquè ha nascut en un lloc molt complicat, en una societat i en una cultura molt tancada, masclista i discriminatòria en general. Li han ensenyat què està bé i què està malament tota la seva vida. És normal que tingui certes ideologies, però crec firmament que no només els pares ens han d’educar, sinó que els fills també tenim un rol molt important de reeducar els nostres pares. Empatitzo amb ella, sempre li dic si no estic d’acord amb ella. Per això som persones que ens enfrontem bastant, però que tenim una molt bona relació. Sé que amb mi ha tingut un instint de supervivència.

Aquest espectacle tradicional del Nadal mobilitza centenars de persones a la comarca

Andrea Lizana

El Nadal és ple de tradicions, moltes de les quals familiars, però també de comunitat. Tradicions que apleguen pobles sencers com és el cas dels pessebres vivents.

Al Vallès Oriental, són deu els municipis que mantenen o han recuperat aquesta tradició. Mollet, la Llagosta, Sant Fost de Campsentelles, Martorelles, Corró d’Avall, La Torreta, Santa Maria de Palautordera, Riells, Vallgorguina i Caldes de Montbui.

Enguany mobilitzaran més de mil persones entre figurants i altres col·laboradors. Persones que van dels pocs mesos de vida a 90 anys.

Són veïnes, amigues, famílies senceres i altres persones que no volen deixar perdre les tradicions. Són pares que arrosseguen els fills, fills que arrosseguen pares i avis, i amics que arrosseguen altres amics; i d’aquesta manera hi ha pessebres com el de Sant Fost de Campsentelles, que arriba enguany a la seva 56a edició.

El de Sant Fost i el de Martorelles són els dos pessebres vivents amb més rellevància tant per la quantitat de persones que mobilitzen com per l’espai que ocupen i el nombre de representacions que es fan.

Aquest mateix afany ha fet que s’hagin recuperat pessebres com el de Palautordera fa dos anys gràcies a la colla de gitanes o fa cinc anys el de Riells gràcies a un veí que volia recuperar la tradició que feia amb el seu avi.

Una tradició de caire religiós que no ha perdut la seva essència però que alhora s’ha anat renovant i que ara té un sentit en la cultura popular i no tant en la religió en molts dels participants. És el fer poble el que manté persones durant dècades i continua atraient petits i joves.

En molts dels pessebres la participació traspassa els límits del municipi i en nuclis tan petits com La Torreta a la Roca del Vallès, cada any apleguen prop de 300 persones participants, i en pessebres com el de Corró d’Avall o Palautordera fins i tot hi ha entitats del Maresme col·laborant-hi. Aquesta tradició, lluny de perdre’s, continua guanyant adeptes any rere any.

Laia Miralpeix

L’any 1976 Taradell va recuperar la Fira de Santa Llúcia, un esdeveniment que segons l’historiador Antoni Pladevall i Font ja s’havia celebrat entre els anys 1495 i 1901. En aquelles èpoques, la nit abans de la fira es feien els focs de gala, una tradició que consistia en grans ballades al voltant del foc que l’Ajuntament de Taradell va voler recuperar l’any passat i que enguany s’avança a divendres a 2/4 de 9 del vespre. Durant la vetllada es faran balls tradicionals amb l’acompanyament musical d’Els Nois del Rostoll i es comptarà amb una animadora que ensenyarà a ballar les diferents danses. En acabar hi haurà coca, llonganissa, ratafia i cava.

Per divendres, els Amics de Santa Llúcia han programat un concert a la capella a les 7 del vespre, amb l’actuació de Miquel Bonal amb la viola de gamba.

El dia central de la Fira de Santa Llúcia a Taradell serà diumenge en la seva 46a edició, que a banda del tradicional ambient nadalenc compta, com és habitual, amb diverses activitats paral·leles. Hi haurà una vuitantena de parades ubicades al voltant de la capella de Santa Llúcia i també a la plaça del Gili i als carrers propers a la zona. Parades amb productes nadalencs, com la dels tions de Pere Codina, però també artesanals i alimentaris i de diverses entitats del municipi, com la d’Osona contra el Càncer amb la tradicional tómbola amb centenars de regals. A 2/4 d’11 del matí es farà la missa de Santa Llúcia i a la sortida, a banda d’adquirir el ramet de la sort, hi haurà coca i llonganissa per a tothom. També hi haurà tallers infantils i una de les novetats serà que a partir de les 12 davant d’El Luthier de Can Tuneu es posarà un piano on Anna Freixas, Nora Figuerola, Lautaro Montt i Paula Mir tocaran diverses peces en directe.

La recollida de cartes per part del patge reial es farà a la plaça de les Eres a partir de les 5 de la tarda, on hi haurà un campament reial amb tallers infantils. Paral·lelament, a les 6, començarà el berenar popular amb pa i botifarra a la plaça de Santa Llúcia. Aquest dimarts, coincidint amb el dia de la patrona, es va fer missa i el res del rosari a la capella.

Va guanyar el 49è Premi Joaquim Ruyra amb 'Un far a la fi del món'

Jordi Vilarrodà

L’escriptor i dramaturg vigatà Gerard Guix, amb l’obra Un far a la fi del món, va guanyar dimarts la 49a edició del Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil, en el marc de la Nit de Santa Llúcia. La Festa Òmnium de les Lletres Catalanes, en el marc de la qual es va entregar el premi, va tenir lloc al Teatre Nacional de Catalunya.

Guix té un vessant com a autor de narrativa per a joves en què destaca la trilogia de gènere fantàstic formada per El prodigi, L’enginy i El talent. També és autor de novel·les per a adults com La deriva dels continents, Dia de caça, Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me, El cementiri i la darrera, La meva temporada a l’infern, publicada aquest any. A Un far a la fi del món adopta el punt de vista d’un jove que es veu obligat, amb tota la família, a acompanyar el pare fins a una illa remota on ha de reformar un far. En Max, el protagonista, s’enfrontarà a la separació de tot allò que forma el seu món. La novel·la guanyadora es publicarà a principis de 2023.

En l’agraïment pel premi Guix va fer un discurs molt reivindicatiu sobre els escriptors de literatura en català. “Estem malacostumats a viure en la foscor, a haver de combinar més d’un projecte alhora per sobreviure”, va explicar. I parlant específicament dels autors de literatura per a joves, va dir que se’ls tracta com “el germà petit”, quan són els que estan formant els lectors del futur. També va fer una referència a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a la lluita que ha mantingut en els darrers mesos el seu cos de professors –del qual forma part– per veure reconeguts “els nostres drets fonamentals”.

Amb el Premi Joaquim Ruyra, Guix culmina un any de bones notícies. Tota la seva obra es pot escoltar ja en audiollibres, gràcies a l’editorial danesa Saga Egmont. La novel·la Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me ha estat traduïda al francès i continua tenint vida al cap de 12 anys d’haver guanyat el Premi Pin i Soler. I també ha estrenat l’obra teatral Dirrrty Boys al Teatre Akadèmia.

En la Nit de Santa Llúcia també va rebre el Premi Internacional Joan B. Cendrós la traductora nord-americana Mara Faye Lethem, establerta a Barcelona, per la seva tasca de difusió de la literatura catalana. Recentment ha portat a l’anglès la novel·la Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà.

La compositora tonenca Helena Cánovas estrena a L'Atlàntida una obra basada en 'Laura a la ciutat dels Sants'

Jordi Vilarrodà

Helena Cánovas forma part de les generacions que van tenir com a lectura d’ESO la novel·la Laura a la ciutat dels sants. Al cap de més de deu anys, recordava que “no va ser una experiència especialment de plaer, sinó més aviat gris”. Quan L’Atlàntida va encarregar una obra a la jove compositora tonenca, va pensar a tornar-hi. Primer, perquè intenta en la seva obra parlar de personatges femenins. I segon, per les ganes “de tornar a llegir-la, de donar-li una nova oportunitat, de crear un espai diferent per a ella”.

D’aquí ha sortit Laura, l’obra que aquest divendres estrenarà a la sala gran de L’Atlàntida. Una composició de poc més d’una hora de durada en què el text de Miquel Llor conviurà amb els de creació pròpia i una música en què també conviuran diverses sonoritats i referències d’èpoques. L’obra es divideix en quatre parts, a partir d’elements que l’autora considera significatius dins de la novel·la i que “avui són actuals”. Primer la casa, la Laura que ve de Barcelona i vol tenir una llar. Després el piano, l’espai on la Laura podria tenir tranquil·litat i veu pròpia, i que els altres consideren soroll (“ni tan sols això li permeten”). En tercer lloc aquest ell que poden ser els dos homes que marquen la seva vida a Comarquinal –en Tomàs i en Pere– sense que trobi felicitat en cap. “La idea falsa de la mitja taronja, que sense aquest ell no som res”. I finalment, la ciutat “com si fos un personatge antagonista que l’observa i la critica”. Però és un escenari, “i ens la podem fer nostra”.

Helena Cánovas combina amb total llibertat sonoritats acústiques i electròniques, clàssiques i contemporànies. Guitarra i baix acústics o elèctrics piano i teclats… i també introdueix en l’obra cançons de les quals fa la seva pròpia lectura. A l’escena inicial, per exemple, s’hi podrà reconèixer la Cançó de comiat d’Eduard Toldrà, però més endavant Perra de Rigoberta Bandini. I també un conegut lied de Schubert, i un tema de Núria Graham. “El llenguatge de la cantant serà més clàssic, però la mescla instrumental meva s’acosta més a allò experimental.” Mons diferents que conviuen i que “poden conviure bé”. Tradició i contemporaneïtat. Trencar esquemes de sacralització. I acabar potser fent un collage que en la descripció pot semblar que vol integrar molts elements “però que per a mi té tot el sentit del món”, diu Cánovas. Fins ara, era en el seu cap. Dissabte, a les orelles de tothom.

EL 9 NOU

Els Catarres faran parada aquest dissabte a la Nau B1 de Granollers per presentar el seu nou disc, ‘Diamants’. És una obra polièdrica en la qual cada cançó té el seu color i que estilísticament passa del pop al folk per submergir-se també en el punk rock de reminiscències nord-americanes o en el dub. El nou treball reflecteix un grau de maduració major al de treballs anteriors i explora ansietats i pors sense perdre, però, l’optimisme característic. Els Catarres tornen a un escenari que ja coneixen però ara molt més electrònics i roquers.

‘Diamants’, Els Catarres. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte 17 de desembre, 22.00.

EL 9 NOU

Bruno Oro presenta la seva nova creació, en què treu partit de tota la seva vis còmica. És un monòleg en què parla sobre l’art de perdre’s, en via d’extinció en un món amb pressa que només busca l’eficàcia, i en el qual Googlemaps, ens marca el camí, Spotify ens diu què escoltar, i Tinder qui ens pot agradar. El mateix Bruno s’anirà perdent en l’espectacle mentre ens intenta explicar una anècdota real que li va passar en el seu primer viatge a Nova York, i que il·lustra perfectament la seva nostàlgia per aquests temps en els quals ens permetíem improvisar.

‘¿Sí o no?’, amb Bruno Oro. Sala Basart Cooperativa, Parets del Vallès. Dissabte, 17 de desembre. 22.30.

Jaume Espuny

‘The Notorius Byrd Brothers’ Columbia Records. 1968

Cinquè i penúltim disc dels Byrds i, per a mi, el millor, tot i que els sis discos oficials que van gravar són sis joies del rock. Amb The Notorius Byrd Brothers, els Byrds s’allunyen una mica del folk-rock, l’estil que ells van inventar, per endinsar-se en el rock psicodèlic que llavors estava tan de moda gràcies al Sgt. Pepper dels Beatles. Sigui folk-rock o sigui psicodèlia, el que no hi falta al disc és la meravellosa guitarra de dotze cordes del líder, Roger McGuinn, i les harmonies vocals marca de la casa del mateix McGuinn amb Chris Hillman i David Crosby. Ni els àngels aconseguirien aquestes veus. No hi sobra cap de les 11 cançons, però si n’he de triar una, em quedo amb “Wasn’t Born To Follow”, un tema que sona en una de les millors escenes de la pel•lícula Easy Rider, de Dennis Hopper. La gravació del disc va ser conflictiva. Tant que, a mig fer, Hillman i McGuinn van expulsar del grup David Crosby. Per això, a la portada, on els membres dels Byrds treuen el cap per les finestres d’una quadra, en lloc de Crosby hi surt un cavall. No hi fa res, mesos més tard, Crosby formaria el supergrup Crosby, Stills, Nash & Young, que el va convertir en milionari. Els Byrds ja només gravarien un disc més.

Jordi Sunyer

ERNESTGINKGO
‘Seguint la natura’
El debut discogràfic de l’osonenc ErnestGinkgo és ple d’arestes i imperfeccions però alhora és extremadament autèntic i sincer. Es nota que les cançons surten del cor i no pas d’un laboratori o un estudi on s’ha malversat més temps tunejant peces per fer-les audibles que no pas pensant en si transmeten alguna cosa o no. El treball de Ginkgo no té secrets: la seva veu, la seva guitarra i també pinzellades d’altres instruments (tots fets per ell mateix o el seu pare) amb missatges d’amor a la natura i càntics a la vida reposada. Sí, una mica hippy però té el seu encant.

BLACK MUSIC BIG BAND JUNIOR
‘Seguint els commitments’
The commitments és un film mític dels anys 90 dirigit per Alan Parker en què un grup de joves de Dublín intenta muntar una banda de soul per fugir de l’entorn deprimit on vivien. Soul a Irlanda? El país de la música celta? Doncs sí. I 30 anys després un grup de joves d’entre 8 i 15 anys de Girona recupera aquell esperit i aquell repertori. Soul al Gironès? El 2022? Doncs sí i déu-n’hi-do, el resultat. L’àlbum és el primer disc de la Black Music Big Band Junior, un projecte formatiu de la Black Music Big Band impulsat per Cases de la Música i el Black Music Festival.

AIALA & ELTORNADO
‘Demons’
Fa un parell d’anys, en ple confinament, la cantant barcelonina Aiala i Eltornado (alter ego de l’MC Marco Fonktana quan es dedica a les tasques de producció) es van unir i van publicar un parell de singles amb l’objectiu de flirtejar amb estils diferents. Ella s’acostava a terrenys més urbans i actuals i ell se centrava en la producció de bases. A principis d’aquest 2022 el duo va anunciar la continuïtat de la seva relació professional i ara arriba el primer àlbum conjunt, que aplega els singles i un parell de temes nous. R&B d’avantguarda, house i una mica de rap.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El flabiol i el tamborí. També són els primers que vaig desaprendre.

Primer grup del qual vas formar part? Un de cançons populars, els Fills del Solc. Com a grup de rock, Smarts 00.

Primer concert en directe? El setembre de 2001 a la festa major de la Torre d’Oristà amb Smarts 00.

Quants discos tens? Uns 500 CD i uns 250 vinils, compartits amb el meu germà. Salva’n tres. (What’s the Story) Morning Glory, d’Oasis; Modern Vampires of the City, de Vampire Weekend, i Carrie and Lowell, de Sufjan Stevens.

Jordi Vilarrodà

‘El món de Sofia’
J. Gaarder / V. Zabus / Nicoby
Empúries
Ara fa tres dècades, El món de Sofia es va convertir en un insòlit èxit mundial. El noruec Jostein Gaarder havia aconseguit parlar de filosofia a través de la història d’una nena que descobria els grans pensadors alhora que es descobria ella mateixa. Ara es converteix en novel·la gràfica gràcies a dos dels millors il·lustradors de l’escola francobelga: Vincent Zabus i Nicoby.

‘La innocència del pare Brown’
G. K. Chesterton
La Magrana
En el món dels detectius, el personatge del pare Brown creat per Gilbert Keith Chesterton ocupa un lloc fundacional, del qual beuen després Miss Marple, Hercule Poirot i altres. L’any 1911, una dotzena dels contes del pare Brown van ser publicats en català en traducció d’Imma Estany. Al cap de més d’un segle, es recuperen en una nova edició gràcies al Centre d’Estudis G. K. Chesterton.

‘Atresorat silenci’
Josep Vallverdú
Pagès Ed.
A punt de complir cent anys, Josep Vallverdú recull la poesia que ha escrit últimament. “Potser ha estat la consciència d’haver retingut molt de temps i molt endins tants de silencis, la raó del títol que Josep Vallverdú ha escollit per a aquest darrer recull”, explica Isidor Marí en el pròleg. En qualsevol cas, és una ocasió per descobrir aquesta faceta, potser menys coneguda que la de narrador.

‘Francesc Cambó. L’últim retrat’
Borja de Riquer
Ed. 62
No hi ha dubte que Francesc Cambó és una de les figures més controvertides de la política catalana, encara avui. Líder del catalanisme, empresari d’èxit, mecenes de la cultura… i després un dels suports primers amb què va comptar la revolta feixista de l’any 1936. Fer-ne un retrat sense caure en el maniqueisme era tot un repte, i l’ha assumit Borja de Riquer en un volum definitiu.

‘Dites catalanes’
Joan Carles i Amat
Ed. Morera
Es commemora enguany el 450è aniversari del naixement de Joan Carles i Amat, personatge de múltiples facetes, de la literària a la científica, que entre d’altres va deixar escrit el recull Dites catalanes (1636). Quatre-centes dites, proverbis i sentències, alguns dels quals són ben vigents avui, en un llibre que va ser popular durant molts anys i que és font inesgotable de documentació.

Anna Ruiz

EL RUSIO I EL PELAO
Autor: C. A. Jordana
Editorial: Edicions de 1984
Lloc i any d’edició: Barcelona 2018
Nombre de pàgines: 126

Aquest any tothom parla de l’any Fabra i cal fer-ho, és de justícia, però no podem oblidar un enginyer, escriptor i lingüista com Jordana, que va col·laborar amb Fabra fins que la Guerra Civil va provocar la diàspora d’intel·lectuals catalans pel món. A Jordana el va portar a Sud-amèrica, amb el bagatge d’una obra sòlida com a investigador del llenguatge, signada amb el pseudònim Bernat Montsià. No podem passar per alt les excel·lents traduccions de l’anglès al català, com l’exquisida Mrs Dalloway de W. Woolf… Però potser perquè va morir relativament jove l’hem oblidat, com tants d’altres. És a partir de l’any 2000 que s’ha anat recuperant tímidament la seva obra.
En fi, només recordar-vos com de gran és Jordana, i recomanar-vos la mordaç i divertida lectura d’El Rusio i el Pelao que l’editorial 1984 acaba d’editar aquest mes de febrer amb un magnífic pròleg de Marina Campillo, que tan bé domina la literatura de l’exili.
Els primers anys, Jordana, els passa a Santiago de Xile i el coneixement, perquè hi va viure ell mateix, dels barris marginals fa d’aquesta novel·la breu un retrat divertit i ple d’ironia de dos joves: un encara nen (el Pelao) i l’altre adolescent (el Rusio) envoltats de misèria.
Les belles descripcions plenes d’una subtilesa especial retraten fil per randa l’ambient, els espais, els personatges que envolten els joves i de manera especial la família d’aquests: Eric Jacobsen, el pare, Ermelinda, la mare, que un cop abandonada pel marit es dedicarà a la prostitució, fet que va provocar l’escàndol d’alguns compatriotes per les explicitacions que s’hi feien… Però l’enginy del text el trobareu en la vitalitat que transmet, en la tendresa de les diferents situacions, que no per això són menys colpidores. L’amor fraternal hi és tractat amb un encertadíssim llenguatge dialectal xilè, que arriba en cursiva al lector per captar-lo i per omplir de versemblança la sensible història. Quan el narrador trenca el relat dona pas a l’estil directe dels personatges i ens encisa amb la fonètica pròpia dels protagonistes.
La saviesa innata que els aporta la pobresa fa que els acabis estimant i admirant. Jordana té l’habilitat de dir tant en tan poc espai!
Les seves relacions estan marcades pel paternalisme del germà gran, que esdevé filial en el petit, el qual voldrà apartar-se’n per autorealitzar-se, malgrat que el necessiti encara. Aquesta presentació arquetípica dels joves personatges es barreja amb una mirada profunda dels seus sentiments i reflexions, omplint d’empatia i complicitat al lector. Sens dubte un clàssic de la nostra literatura que cal rellegir o descobrir.

Núria Cela (Tavèrnoles)

La Francisca era una dona de rutines.

Cada dia es llevava a les set en punt, es posava unes sabatilles de piscina de ratlles, una bata vella de color taronja i unes ulleres de sol amb un vidre mig trencat, i sortia al pati de casa seva a tirar menjar a la Dorothy i l’Eleonora, les dues gallines negres que tenia des de feia uns quants anys i que cuidava com si fossin filles seves. Si plovia feia exactament el mateix però amb un paraigua trencat amb un estampat de la Torre Eiffel, que li havien regalat quan va participar en un sorteig que feien al supermercat. La Torre Eiffel li semblava espectacular i havia sentit que era un lloc molt romàntic.

La Torre Eiffel li semblava espectacular i havia sentit que era un lloc molt romàntic.

La Francisca sempre seia en un banc de plàstic atrotinat i esperava pacientment que les gallines s’haguessin acabat tot el menjar. Quan veia que estaven ben tipes, les deixava una estona soles i entrava a la cuina a preparar-se l’esmorzar tranquil·lament. Sempre menjava exactament el mateix, una pera pelada i tallada a trossets petits i una torrada amb mantega de cacauet. I sempre s’ho menjava contemplant les gallines per la finestreta de la cuina. Mentre ho feia, encenia una ràdio vermella de plàstic transparent que li havien regalat els del supermercat per haver comprat un pack de sis coca-coles. Ella ho recorda com un dia molt especial. Es va sentir privilegiada i molt afortunada al rebre aquella ràdio de regal i cada dia la sintonitzava i escoltava el mateix programa, un de cantautors famosos de totes les èpoques, que emetien les vint-i-quatre hores, tots els dies de l’any, festius inclosos. A la Francisca li agradava escoltar aquelles músiques mentre contemplava com la Dorothy i l’Eleonora feien el que fan les gallines, poca cosa.

Quan acabava d’esmorzar, tornava al pati i els netejava les dues menjadores i els dos abeuradors, perquè per la Francisca era molt important que tant la Dorothy com l’Eleonora poguessin tenir el seu espai i se sentissin còmodes. Un cop net, brillant i impecable, s’asseia amb elles una estona, i mirant-les als ulls els cantava cançons, concretament cançons d’en Raphael. Acostumava a fer sempre un repertori de vuit cançons, ni una més ni una menys, i sempre els cantava les mateixes, en el mateix ordre. Encara que la Francisca té un secret molt ben amagat i és que un dia, quan anava pel final de la vuitena cançó, es va anar animant i animant cada cop més i va acabar el recital damunt el banc atrotinat fent un bis després de la vuitena cançó. Això va ser un fet extraordinari que no s’ha tornat a repetir mai més. Fins i tot per a les gallines va ser un esdeveniment insòlit que les va tenir descol·locades durant uns quants dies.

Encara que la Francisca té un secret molt ben amagat i és que un dia, quan anava pel final de la vuitena cançó, es va anar animant i animant cada cop més i va acabar el recital damunt el banc atrotinat fent un bis després de la vuitena cançó. 

La Dorothy i l’Eleonora semblaven valorar aquell moment tan íntim i romàntic que la Francisca els oferia cada dia de l’any, i sobretot semblava que gaudien de la seva veu, ja que tenia una veu tan fina i tan suau que quan els cantava les melodies semblava que estigués cantant en secret.

Ella era una gran fan d’en Raphael. Si algun entès en fes un estudi la Francisca podria ser perfectament la fan número u. Se sabia tota la seva vida i tots els detalls de la seva trajectòria musical. Podia cantar de memòria totes les seves cançons, en coneixia cada nota, cada intenció, cada to, com si les hagués compost ella mateixa. Però malgrat saber tantes coses d’ell mai no havia anat a veure un concert seu en directe, perquè tenia el que ella considerava un problema. Era tímida, tan tímida que no aconseguia sortir de la seva rutina encara que s’ho proposés. Des de ben petita havia sofert aquesta timidesa, una multitud de més d’una persona ja era massa, i sentia que com més gran es feia més tímida es tornava. Tenia la sensació d’estar enclaustrada dins d’ella mateixa, de viure dins d’una bombolla que no aconseguiria rebentar mai.

Un cop acabada la cantata regava els seus trenta-quatre cactus, que eren un obsequi del supermercat cada cop que comprava mantega de cacauet, escombrava el pati, preparava el dinar, que era sempre un plat d’arròs amb un pebrot vermell i un got de coca-cola, menjava a fora amb les gallines i, un cop acabat el dinar, s’estirava a descansar sobre el banc de plàstic atrotinat.

A la tarda feia exactament el mateix que al matí, però aquest cop es posava uns pantalons de xandall del supermercat sota la bata, perquè el sol no arribava al seu pati i tenia més fred a les cames, i en lloc de repetir el recital només cantussejava les cançons mentre endreçava les dues casetes de la Dorothy i l’Eleonora. Quan arribava el vespre, menjava exactament el mateix que al matí, però canviava la pera per un plàtan i la mantega de cacauet per una truita de dos ous de la Dorothy i l’Eleonora. Si algun dia una de les dues no ponia l’ou corresponent, la Francisca es feia la truita amb un ou només, però no ho gaudia gaire, més aviat era un fet que la descol·locava bastant. En acabar de sopar, sortia a tancar la porteta dels dos galliners i se n’anava a dormir escoltant la ràdio una altra vegada. Sempre dormia plàcidament, mirant per la finestra de l’habitació, que justament donava a les dues casetes de les gallines. I mirant-les, s’adormia com un tronc. I així, cada dia de la seva vida, tots els dies de l’any, festius inclosos.

Una nit, escoltant el seu programa preferit, va sentir que el locutor anunciava: “Atenció! Sortegem dues entrades per al concert d’en Raphael. Per aconseguir-les és molt senzill, truquin i contestin a la gran pregunta! Quin va ser el seu primer disc? Vinga, truquin! En Raphael els espera amb candeletes!”.

La Francisca es va quedar en xoc. Sabia la resposta, de fet, sabria contestar qualsevol pregunta referida a aquest home. L’havia mirat, escoltat i observat tantes vegades que fins i tot sabia quantes pigues tenia a la cara. Evidentment es moria de ganes de trucar, però només de pensar a exposar-se davant de tots els oients i d’haver de parlar i de córrer el risc d’equivocar-se, ja començava a suar. Una suor freda li recorria l’esquena i dins el seu cap no paraven de ressonar unes veus d’ultratomba que li deien: “Truca, Francisca! Va, no t’ho pensis i truca! Ja seria hora que fessis alguna cosa diferent que no fos alimentar dues gallines grasses i avorrides… La Dorothy i l’Eleonora un dia explotaran! Són com dues boles rodones emplomades, com dues pilotes! Rebentaran de tant menjar i de tant romanticisme repetitiu! Portes tota una vida fent el mateix! És a dir, no fent res! Seixanta-tres anys sense variar ni un minut de la teva vida! Truca, dona! Que si t’equivoques tampoc passa res, la teva existència és pràcticament inexistent, no et coneix ningú, i si algú et coneix no pateixis que no et podrà dir res. Tampoc et podrà trobar, ni et podrà reconèixer perquè sempre estàs tancada entre aquestes quatre parets! Va! Agafa el telèfon i truca, truca, truca…”.

L’havia mirat, escoltat i observat tantes vegades que fins i tot sabia quantes pigues tenia a la cara.

La Francisca estava paralitzada davant el telèfon escoltant aquelles veus que li retrunyien dins el cap, no podia moure’s del llit, es moria de ganes de trucar però dins seu hi passaven tantes coses que no sabia com fer-ho. Era com una tempesta a l’interior del seu cap i tenia la sensació que la por se la menjaria viva. En un moment fugaç de valentia i coratge, que ni ella mateixa sabia d’on venia, va agafar el telèfon i es va proposar marcar el número de l’emissora. El seu telèfon era d’aquells que tenen una rodeta i que has d’esperar que la rodeta torni al seu lloc per marcar el número següent. Li tremolaven els dits i això feia que la Francisca no pogués anar massa ràpid. Fer punteria i posar el dit a la rodeta correcta no era fàcil; de fet, amb tanta agitació semblava que estigués practicant un esport minimalista d’alt risc. Amb tan enrenou intern la Francisca semblava una maraca sacsejada per un cubà molt motivat. A part d’això, i per a més inri, se li sumava una dificultat més: el número de l’emissora només tenia zeros i nous, cosa que feia que la Francisca hagués de fer un recorregut molt més extens amb el seu dit índex, que en aquest moment estava tan recte i tan tens com la seva estimada Torre Eiffel.

Quan per fi estava marcant l’últim número va tenir una visió. Es va veure a primera fila del concert, cantant a ple pulmó mentre aixecava amb ímpetu un got de coca-cola fresca, balancejant el seu cos desfasat al ritme del Cómo yo te amo, que per ella era sens dubte la millor balada d’en Raphael, i deixant-se portar per les melodies meloses d’aquell home a qui tan desitjava conèixer. De cop i volta, la seva visió es va veure interrompuda per la veu del locutor de la ràdio que deia: “Ja tenim guanyador, senyores i senyors! Bravo, senyor Alfons! Ha contestat la pregunta correctament! Ja ho veieu, senyors oients, que en aquest programa qui no corre, vola! La més sincera enhorabona al nostre guanyador! En Raphael l’espera amb candeletes! Moltes felicitats!”.

La Francisca, en sentir el locutor, va penjar lentament el telèfon i es va eixugar la suor de les mans i de la cara de la mateixa manera que ho hagués fet un atleta esgotat després d’arribar a la meta d’un triatló. Es va fer un petit massatge al dit índex i a poc a poc es va estirar al llit. Va fer com si no hagués passat res, com si dissimulés davant d’ella mateixa i de tots els oients del programa de cantautors i, sobretot també, davant de la Dorothy i l’Eleonora, que la miraven per la finestra des de les seves casetes. Es va posar a dormir com si fos una nit més dins la seva rutina.

Quan estava intentant agafar el son, va estar rumiant, i es va convèncer que potser era millor així, que no haver guanyat les entrades tampoc era cap tragèdia perquè: qui hagués cuidat de les seves estimades gallines durant l’estona del concert?

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU

Divendres, 17 de febrer de 2023. ‘La Sotana’ s’emetrà en directe des de l’Atlàntida de Vic

Jordi Remolins

Els límits del paroxisme sovint es posen a prova fins a l’infinit gràcies al món de l’esport. Durant aquests dies de cita mundialista algunes persones que afirmen ser independentistes –i només en tinc algunes petites ombres de dubte– volen que la Selecció espanyola guanyi perquè l’entrenador Luis Enrique fa emprenyar a la caverna mediàtica madridista pel simple fet de ser ell i de representar el mateix que per als barcelonistes en el seu dia va representar el poca-pena de Luis Figo.

En algunes ocasions la meva ànima de covard s’enfronta amb l’esperit provocador que sovint em posseeix, i sol guanyar aquest segon. Aleshores, m’atreveixo a saludar a algú o a un grup de gent amb una expressió fruit d’ajuntar els sinònims de fulana i del país veí, que no sempre s’acull amb empatia per part de tots els interlocutors. Bé, tant se val, encara que entenc que la integritat del meu rostre està en joc cada vegada que ho faig. És una de les petites microvictòries que podem assaborir dins de la nostra permanent derrota com a poble i que demostra que a diferència de ser català, on només cal la voluntat de voler-ne ser, això de ser espanyol va molt més d’imposició.

La conjunció de les dues paraules que s’atribueixen al més antic dels oficis, per un cantó, i a la nació que predominantment ocupa la península Ibèrica, per un altre, s’ha convertit en més o menys habitual en determinats programes de la ràdio o televisió catalana. I jo que soc més aviat primari amb els detalls que em foten gràcia, m’hi agafo com a un ferro roent, per allò de fer més distesa i positiva la meva existència. Un dels que més repercussió ha tingut ha estat La Sotana, un espai que va originar-se a través d’un grup de videotrucades d’amics per Skype, que posteriorment va debutar com a programa de ràdio a Ona de Sants, i que va fer el salt primer a SER Catalunya i més tard a Betevé. En tots dos casos –emissora privada i televisió pública– van ser convidats a abandonar l’antena, perquè sempre hi ha alguna censura que ve de gust aplicar, sigui des de l’administració, o des del despatx d’algú que porta corbata i et tracta de vostè. Vaja, que en el seu cas no els van partir la cara, però els van deixar sense antena on emetre un programa que ara mateix funciona gràcies al micromecenatge.

Andreu Juanola presenta l’espai que es pot veure o escoltar a diferents plataformes d’internet, on Manel Vidal, Joel Díaz i el gran Modgi fan les seves aportacions sardòniques, ideals perquè aquells que necessiten una petita espurna per creure que els han “faltat el respecte” se sentin indignadíssims. En canvi, aquells que creuen que els límits de l’humor no haurien de posar-lo els idiotes fan cada setmana de La Sotana un programa esportiu de relatiu èxit, que va molt més enllà dels quatre llocs comuns i de les insuportables anàlisis avantatgistes que la premsa tradicional s’ha acostumat a vomitar.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

L’edifici del terror

Arriba als cinemes la pel·lícula inaugural del 55è Festival de Cinema de Sitges, “Venus” de Jaume Balagueró. El cineasta lleidatà és un referent ineludible del cinema de terror i convertit en una mena de cineasta oficial del Festival de Sitges, ja que és la tercera vegada que l’obre, després de “Darkness” (2002) i “REC 4” (2014) -. Balagueró, creador de la saga “REC” al costat de Paco Plaza, està estretament lligat al festival català perquè també ha participat en la seva secció oficial amb la majoria de títols, com el mateix “REC” (2007) o “Mientras duermes” (2011).
“Venus” és el segon projecte de The Fear Collection – productora de Sony Pictures associada amb Amazon Prime Video – després de “Veneciafrenia” d’Álex de la Iglesia, un dels caps d’aquesta productora de cinema de terror. “Venus”, una història de terror coescrita amb Fernando Navarro, s’inspira en l’univers de l’horror còsmic i els malsons aterridors de Lovecraft. Un film que comença, però, com un thriller amb una ballarina d’un club nocturn, Lucia (Ester Expósito), que roba una bossa de pastilles de la feina, un botí de drogues. Perseguida pel servei de seguretat del local, Lucía busca refugi per amagar-se en un edifici on viu la seva germana, Rocío (Ángela Cremonte), amb una filla petita, Alba (Inés Fernández).
Balagueró combina el thriller amb el terror quan el film passa a ambientar-se en aquest malèfic i imponent edifici de la perifèria madrilenya, el qual dona títol al film, “Venus”. I com en els films policíacs d’Alfred Hitchcock, el paquet de drogues esdevé una espècie de macguffin, un objecte secundari i irrellevant quan el film s’endinsa en el terror. Un immoble d’atmosfera tenebrosa i asfixiant, amb unes inquilines diabòliques, autèntiques bruixes, una espècie de matriarcat que mou els fils ocults del bloc de pisos, invocadores també d’un monstre femení.
Són ressons que reverberen de l’edifici Dakota, protagonista d’excepció, cau de la maldat a “La semilla del diablo” (1968 de Roman Polanski). Un film que ens deixa un repartiment quasi exclusivament femení, liderat principalment per l’actriu Ester Expósito, l’heroïna guerrera, dama dels esgarips, que aquí protagonitza el seu primer paper com a actriu principal en cinema. Un film tètric i sòrdid, grans troballes del cineasta Balagueró, que aposta també pel terror més sanguinolent, el gore, i que ens durà d’alguna manera al naixement d’una imprevista Venus enmig d’un bany de sang. Balagueró recupera el pols i es reconcilia amb el terror després del discret thriller “Way Down” (2021).

L'any 1987 va actuar al Roc 34: el concert va ser poca cosa perquè només va durar 25 minuts i encara va fer mitja part

Agustí Danés

La cantant italiana Sabrina va actuar al Roc 34 de Vic el 27 de desembre de 1987. Sabrina, famosa per la cançó de Boys, va congregar molts fans a la pista de la discoteca vigatana. El concert més aviat va ser justet. Només va cantar cinc temes i encara va fer una llarga mitja part.

Aleshores, Sabrina era una estrella. Estava anunciada una actuació a Vic pel mes de novembre, però, segons es va informar aleshores, va haver d’ajornar el viatge perquè va tenir un accident de trànsit prop de Milà. Famosa per la seva cançó Boys, al final l’actuació es va produir en plenes festes de Nadal. “Vint-i-cinc minuts amb la Sabrina van ser suficients ahir diumenge perquè tot el personal que va assistir a la miniactuació de la italiana pogués excitar-se de mala manera gaudint del seu body”, començava la crònica que firmava Pere Vilarrasa a EL 9 NOU de l’endemà.

La discoteca es va omplir a vessar d’una clientela majoritàriament masculina, “però el seny va imperar tota l’estona i no es va produir cap mena d’invasió col·lectiva de l’escenari, ni cap xicot va intentar una aproximació desinbolta a la cantant”.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Descripció del pont
Construït en el segle XV, el pont gòtic de Manlleu era conegut popularment com a Pont de can Moles, en referència a la casa d’aquest nom que es troba a l’extrem sud. Originàriament el pont estava format per sis arcs i cinc fornícules situades regularment entre els arcs, però un dels arcs, el de més cap al nord, va quedar ocult sota l’asfalt de la cruïlla dels carrers que donen accés al pont (el passeig del Ter, el carrer del Pont i el passeig de Sant Joan), perquè el pont fa un pendent molt marcat descendent de sud a nord; és per això que el pont actual presenta cinc arcades i quatre fornícules entre els arcs. Va ser construït amb còdols de riu de mides diferents i carreus de pedra tallats en les estructures que sustenten el pes. Els arcs i les fornícules són de mig punt i estan construïts amb encanyissat, el qual encara es pot veure en alguna part de l’estructura. Els arcs es recolzen damunt grans pilastres poligonals, de sis costats, que només són visibles en el tram del pont situat sobre el riu. La resta de pilastres van quedar ocultes sota el terra del passeig del Ter.

Història
L’any 1396 el Comú de la Vila va emprendre l’obra més significativa del seu mandat: la construcció del pont que havia d’enllaçar les dues ribes del Ter. Sembla que abans del pont només hi havia hagut unes passeres a l’alçada de Vilamirosa. Tota la població va col·laborar en la construcció del pont, amb donatius i aportacions de particulars. La realització d’aquest projecte va implicar un gran nombre de «procuradors, receptors i administradors », que havien estat nomenats pels caps de família del terme i s’havien d’encarregar de portar a terme el projecte del pont. Durant aquest temps se celebraven assemblees a la Plaça del Mercadal o del Comú, on els manlleuencs eren informats de l’evolució de les obres, les quals van finalitzar cap a 1460. El pont tenia a banda i banda parets d’un metre i mig de gruix. L’any 1627 es va fer una intervenció a causa d’un terratrèmol que el va destruir parcialment. El 1908, l’alcalde Pau Caballeria va fer eixamplar la superfície transitable del pont i també es van substituir les parets de pedra per baranes de ferro. El 1939, el pont va tornar a quedar destruït a causa de la guerra civil i no es va tornar a edificar fins al 1941, en una remodelació que conservava l’estructura original; va tornar a ser eixamplat el 1953, sempre per facilitar el pas de vehicles de manera que dels gairebé tres metres inicials va arribar a tenir-ne més de vuit. L’any 2018, dins un ampli projecte que abasta tota la zona del pont i del passeig del Ter, el pont de can Moles ha tornat a ser modificat en la il·luminació, l’ampliació de voreres i el vial. Tot un conjunt d’intervencions destinades a millorar la seguretat

La llegenda: el serpent de Manlleu
«A la meva mare quan era petita li deien:
—Veus aquest forat que hi ha aquí a sobre l’altar de la Marededéu del Roser? Doncs hi havia una perla, una pedra preciosa, que la va robar en Napoleó. Aquesta era la pedra que portava el serpent al cap.
Resulta que hi havia hagut un serpent molt gros, aquí a Manlleu. Aquest serpent vivia allà a la devesa. En aquell temps la devesa era un bosc molt gran, era tan gran que s’hi havia amagat la gent en temps dels carlins. Doncs allà a la devesa hi tenia el niu aquest serpent. Era tan gros que portava cabellera i tot. Baixava molt sovint al riu a beure aigua. A sobre el cap hi portava una pedra, com un diamant, que se’l llevava per beure del riu. Quan s’havia tret la pedra, la deixava allà al seu costat i se la tornava a posar ajudant-se amb la cua.
Com que era molt grossa, anava molt a poc a poc, però tot i així tothom li tenia molta por.
Una nena, que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre. Un cop va tenir el diamant, va fugir corrents cap a casa, al carrer del Pont. Quan va arribar a casa, els seus pares es van ben esverar, no sabien pas què fer, i la van ben renyar:
—Què passarà ara? Vindrà a buscar la pedra!
I sí, sí, i tant que hi va anar! Va petar la porta amb un gran terrabastall i va entrar a casa. Mentrestant van amagar el diamant sota un morter de pedra que hi havia a sobre la taula. I van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Marededéu. Quan el serpent va arribar allà al morter, no la va poder agafar, va estrènyer ben cargolada al voltant del morter, però no va poder. Al final va tornar a marxar amb la cua entre les cames.
Aquella família va portar la pedra preciosa a la Marededéu del Roser, tal com havien promès.»

Eva Remolina / AMIC

Els ingredients són:
– 3 pebrots per persona aproximadament
– Bacallà desalat (uns 100 g per persona).
– 2 cullerades de farina
– Oli
– Sal
– 1/2 ceba
– 1 gra d’all
– 300 ml de llet

Elaboració: En una cassola amb aigua, bullim el bacallà. Retirem, deixem refredar, treiem les espines que puguin haver-hi i esmicolem.
En una paella amb oli, daurarem la ceba prèviament trossejada i el gra d’all. Quan ho tinguem daurat, afegirem el bacallà, la farina i mourem bé per a integrar-lo tot. Una vegada barrejat, anirem afegint la llet fins a formar la beixamel.
Tirem un polsim de sal i anem removent fins que la salsa s’espesseixi.
Amb la pasta resultant, farcirem els pebrots.

Per a la salsa, necessitem:
– 3 o 4 pebrots dels piquillo
– 250 ml de brou de peix
– 100 ml de vi blanc
– Sucre
– Sal
– 1/2 ceba.

Elaboració: en una paella amb oli ben calent, fregirem la ceba i una vegada daurada, afegirem una cullerada de farina. Removem.
Afegim el brou de peix i el vi blanc.
Deixem coure fins que el brou i el vi s’hagin evaporat.
En el got de la batedora, triturarem el líquid de la paella juntament amb els pebrots trossejats i tornarem a coure tot en l’olla uns 10 minuts fins que lligui la salsa. Finalment, afegim una culleradeta de cafè amb el sucre i abocarem la salsa sobre els pebrots. Després, ja podrem servir.

Seva és la frase que “no som prou intel·ligents com per a entendre què és la intel·ligència”

Josep Ballbè i Urrit

Hans Magnus Enzensberger, escriptor alemany –alhora poeta, assagista i periodista–, ens ha deixat fa tres setmanes, a 93 anys. Se’l considera una de les grans figures del pensament germànic durant la postguerra. Em proposo bastir-li aquest Per postres a tall d’homenatge. Encara que tan sols sigui per reflectir el fet que la nostra societat peca justament de la manca de líders i/o referents en fixar principis filosòfics com cal, en la gestió de la pròpia vida. Bo fóra que el seu mestratge quallés al cervell de bona part dels nostres polítics. Sovint es deixen dur per la comoditat d’un populisme fàcil, defugint el compromís responsable.

Seva és la frase que “no som prou intel·ligents com per a entendre què és la intel·ligència”. Cada dia que passa, aquest col·lectiu es troba més lluny de la realitat. Es deixen adular penosament cada dos per tres, assistint a entrevistes flonges i buides en qualsevol mitjà audiovisual. Si de mi depengués, mai no en convidaria cap. Passo del què pensen. Renego de la incoherència supina que palesen en moltes de les seves decisions. Com a mostra, un botó de fa ben pocs dies: trobo aberrant que al Parlament de Catalunya hagin convingut enguany no posar-hi el pessebre. És que tots els seus membres s’han begut l’enteniment? Ni un de sol no hi té res a dir?

Aquesta tradició mil·lenària pot tenir rivets de credibilitat surrealista o d’agnòstica ridiculesa, en funció del gust de cada consumidor. Tot s’ha de respectar. Una cosa és ben certa, emperò: no pretenc imposar un criteri creient a tothom. Això sí, defenso que no parlem de religió sinó de tradició. En aquest punt concret, Enzensberger hauria disparat amb una bala com aquesta: “Sense l’estupidesa, no es va enlloc. És una de les armes més valuoses de que disposa l’ésser humà…” Altrament, com justificaria el president de la Generalitat la seva presència a la festa del Ramadà? Pel mateix preu, que li quedi clar que no me’l creuré quan em digui que aquell atri és la casa de tots els catalans. En el supòsit que fos així, deu oblidar que una gran majoria d’habitatges del país té arbre, pessebre i figuretes. O no?

Alguna cosa deurà tenir l’aigua quan la beneeixen. Si aquest principi tan simple no es té clar, bona nit i tapa’t! Ens estan enganyant i jo no vull passar per babau. Una de les lliçons d’en Hans Magnus fou que “per apropar-se a la veritat, cal escoltar totes les versions. I, alhora, prendre precaucions en front de l’embruixot dels herois”.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers