Entrevista a Rodrigo Ruiz baixista i Vicenç B. Usó guitarrista de Salem

Jordi Sunyer

Entrevista a Rodrigo Ruiz baixista i Vicenç B. Usó guitarrista de Salem. Aquest dissabte Salem actua a La Grange de Manlleu a les nou de la nit.

Fa més de dues dècades que esteu en el món de la música.
Rodrigo: Sí, jo com a mínim una dècada, segurament més, però no me’n recordo.
Vicenç: Com a banda portem més de vint anys. No ens cansem.

A més els Salem mai heu marxat dels escenaris, sempre heu estat aquí.
V: Som pesats sí.

Aquest dissabte torneu als escenaris i ho feu amb un concert a La Grange de Manlleu. Què sonarà al concert?
V: Farem una mica de resum de tot el que hem anat fent durant cada any. Tocarem una mica de tot.
R: Tocarem de tot, òbviament els temes nous, els vells, de tot. Tenim preparat una cançó amb fragments de temes anteriors tot en un mateix tema.
V: Tocarem totes les èpoques.

Vosaltres vau començar amb veus masculines i un dia vau canviar-ho per una veu femenina. Quan va ser aquest canvi?
V: Deu fer ja sis o set anys que hi és. Un cop van passar candidats i candidates per la banda se’ns van acabar els recursos i contra voluntat de tots, perquè al principi no érem partidaris que hi hagués una noia al grup un dia vam provar la Lydia i vam decidir que hi encaixava bé i que suplia moltes carències que teníem tots i, per tant, era un bon fitxatge.

No és gaire habitual veure noies amb grups de heavy metal.
R: En els grups més internacionals és més usual.
V: El que costa trobar és noies que siguin prou agressives, sobretot a l’escenari. Gravant és diferent.

I la Lydia compleix aquests requisits?
V: Sí, en directe és agressiva. És el que li fa falta al metall.

La cançó de ‘El telón’ la vau gravar a la Biblioteca Pilarín Bayés tot en directe i a peu dret. Com va anar això?
V: Teníem els temes compostos, vam anar fent de mica en mica i els havíem de gravar. Vam veure que la biblioteca tenia aquesta sala i que era un lloc molt especial per a gravar. Gravar tots en directe era una cosa que no havíem fet mai. Potser el primer disc vam gravar les guitarres junts, però no ho havíem fet mai. Als noranta i als dos mil, sí que era usual fer-ho i penso que té molta màgia gravar així. Vam provar-ho i va anar molt bé. Va venir en David Conill a gravar les imatges.

Vau gravar-ho i ho vau pujar no?
R: Sí, ho vam fer tot de cop.

Sonarà aquest dissabte?
V: Sí, i tot el que és nou que al final són cinc temes

Qui és ‘Miss Pupilas’ va dedicat a algú?
V: Cadascú que s’ho agafi com vulgui.
R: Com moltes de les nostres cançons moltes comencen amb la conya i allò que vas cantant i no saps la lletra en anglès i va sortir ‘Miss Pupilas’ i vam inventar un personatge que se suposa que és la protagonista de la cançó.

Tot va venir a partir d’improvisació?
R: Sí, bàsicament de parides.

Això és el més habitual a l’hora de fer les lletres?
V: Hem fet disc, pel·lícula d’aquí deu o dotze anys farem un llibre on explicarem cada tema a qui va dedicat i tot això, però ha de passar el temps.

Les creacions, però són grupals no?
V: Sí, a l’hora de compondre funcionem com una banda absoluta, com un grup.

Per què vau gravar cinc peces?
R: En teníem algun més, però no estava del tot madurat. Aquests eren els que teníem més clars, teníem clar sobre què volíem parlar. Estaven més madurats musicalment, més treballats i més ben fetes. En volíem fer cinc de ben fetes que no 10 de mal fetes.

A l’hora dels solos us ho repartiu no?
V: Al principi de tot el que fèiem sempre era a tots els temes posar dos solos, sempre. Llavors amb el pas del temps ens ho hem anat repartint una mica perquè si no era solo tot el dia i hi ha temes que els fa en Lluís, temes que jo…
R: La veritat és que anem escurçant els solos perquè amb els anys, tants solos i tantes cançons que al final ells no se’n recorden. I estem allà assajant i arriba el dia del concert i no se’n recorden dels solos.

Costa inventar un solo nou?
V: I recordar-los! Els solos els anys dos mil estaven molt bé i ara es fa pesat ja. És maco un bon solo, però s’ha de fer bé.
R: També el que dèiem ara, si fem solos molt enrevessats aquesta gent no se’n recorda. I dies abans del concert els han de tornar a recordar. Amb aquests temes nous hem mirat de fer solos una mica més repartits i una mica més simples. De vegades menys és més.

La cançó ‘Canción de odio y amor’ és una mica més llarga que les altres.
V: És llarga, però no es fa gens llarga. El tema et porta a fer això. Hi ha temes que quan els estàs tocant penses que hi trauries alguna cosa, en canvi, aquest no es fa gens llarg.
R: Està molt ben trobat.

Heu dit que faríeu hits de totes les èpoques. Això vol dir que escoltarem de tot?
R: Sí, hi ha els millors temes.

Hi ha alguna versió també?
R: Sí, últimament ho hem fet bastant.
V: Durant la pandèmia no podíem quedar per assajar i vam fer això.
R: Teníem una espineta, perquè dèiem que ens agradaria tocar un tema i mai ho fèiem, però amb la pandèmia vam aprofitar i vam dir que, ja que ho fèiem ho adaptàvem a l’espanyol i les gravem bé.

En directe en fareu alguna d’aquestes?
R: Sí, alguna farem.
V: Hi ha molta gent que critica el fet de fer versions, però jo penso que és un bon exercici molt bo per refrescar-se una mica i aprendre coses noves.
R: Sí, perquè sobretot aprens molt com treballa l’altra gent, a l’hora de compondre i d’encaixar les parts. A vegades és curiós.

Com va sorgir la versió dels Rolling Stones ‘Simpathy for the devil’ que heu anomenat ‘Et trencaré la sang’?
V: Sovint col·laborem amb en David Conill, director de vídeo i càmera, i ens va dir que li agradaria molt fer aquest tema, però de la nostra manera i el vam fer. L’any passat havíem fet ja ‘Stand by me’ aquest està una mica més desaparegut perquè el vam fer més suau. Va quedar molt diferent de l’original.

Alguna vegada havíeu fet no algun invent per a Nadal?
R: Sí, ‘Pesadilla antes de Navidad’ però poc.

També vau fer un disc en format DVD on es podia veure als cinemes.
V: Vam fer una pel·lícula. Amb un sopar a algú se’n li va anar la castanya i tothom va dir que sí i ens vam tirar a la piscina i ho vam fer.
R: D’idees boges de vegades en surten projectes bons. Amb la pel·lícula vam fer molta feina. Ens va anar molt bé, va ser molt divertit i ho recordem amb molt afecte.
V: També hem fet coses que han sortit molt malament [riu].

Quines aventures us esperen l’any vinent?
V: Nosaltres no hem canviat mai la manera de treballar. Estem al local, fem temes i anem component sobre la marxa. Tenim la sort que si no gravem a llocs especials gravem al local i estem treballant en temes nous. L’any 2023 ha set un any molt mogut per a nosaltres, quan un any és mogut es compon més del compte i tens el cap treballant amb moltes idees.

Concerts n’hi haurà?
V: Sí, això no ho deixarem de fer mai per molt que estiguem component o gravant.
R: Sí, que és veritat que estem a una altra època de les nostres vides, que treballem a un ritme més lent, no fem tants concerts, però sembla que la intenció és seguir. És important que estiguem sempre units.

L’any que ve feu vint-i-cinc anys, fareu alguna cosa?
R: Ja tenim alguna idea ara.
V: Podríem fer alguna cosa.

Josep Paré

Aquest cap de setmana arriba la 16a Fira de la Tòfona de Centelles i ho fa amb alguns canvis. La fira tindrà lloc tot dissabte i diumenge al matí, i una de les novetats seran els esmorzars de forquilla, que se serviran els dos dies des de la carpa instal·lada a la plaça Major: el del dissabte, a càrrec de Pau Guiteras (restaurant Els Traginers d’Aiguafreda), Cesc Molera (cap de cuina i professor de l’Escola d’Hostaleria d’Osona) i Jordi Parareda (cap de cuina del Càtering Sant Tomàs); i diumenge, amb el col·lectiu Osona Cuina, que ja fa un temps que col·labora amb la fira.

A banda de la venda de tòfones i productes relacionats, dins la programació destaca el ja tradicional concurs de gossos tofonaires, que arriba a la 10a edició, als jardins de Can Pujol. Al mateix indret hi haurà una xerrada sobre “Com iniciar el gos en la detecció de tòfones”, amb Sergi Barrios, de Detecció Canina.

Pel que fa als tallers, només se’n manté un d’infantil per fer crispetes amb tòfona, i el de perdre la por a cuinar amb tòfona, amb Cesc Molera, Jordi Parareda i Fina Vila, tots dos dissabte a la tarda. Una altra novetat és que, tant dissabte com diumenge, a l’antiga fusteria Parareda del Passeig es podrà visitar una mostra de varietats de tòfona i bolets i una exposició de llibres sobre la tòfona i les seves receptes, del fons personal del centellenc Toni Carrasco.

Dimarts, durant la presentació, Fina Vila admetia que enguany les condicions meteorològiques no són les millors per recollir tòfona: “Després de tres anys de sequera no hi ha molt producte i, a més, està molt verda”. Per la seva banda, l’alcalde, Josep Paré, recordava la importància de les fires per a l’economia local: “Sempre esperem que afavoreixin el nostre comerç i aquesta és una raó per fer-les”. Onze establiments faran plats amb tòfona els dies de la fira.

Guillem Rico

Torelló tornarà a posar en valor la seva història vinculada a la torneria de fusta aquest cap de setmana en la cinquena edició de la fira Tocafusta, en què les joguines fetes d’aquest material, els jocs gegants i els espectacles infantils ompliran les places del centre del poble. Aquesta vegada, però, s’eliminen les parades de venda de joguines, segons l’alcalde, Marçal Ortuño, per una qüestió de “calendari dels productors, no per la falta d’interès de compradors”. De fet, també plantejava la fira com una “alternativa davant de tota l’oferta digital”, en un moment en què les pantalles prenen protagonisme.

Per altra banda, però, es potencien les activitats i els espectacles. La instal·lació principal serà en una carpa a la plaça Nova amb Tombs Creatius, de Secrets, una companyia d’arts al carrer en què pretenen relacionar el joc i les emocions. També s’hi farà una nova activitat de construir joguines en moviment a càrrec del Taller Gabins de Torelló. El Museu de la Torneria sortirà al carrer tot el cap de setmana. S’instal·larà entre la plaça de la Vila i la plaça Coll i Dorca, on es faran demostracions de torners i es mostraran les joguines de fusta fetes a la Vall del Ges. Marc Tienda, regidor de Cultura i Joventut, apuntava que per contrarestar la manca de venedors sí que s’hi vendran els productes del museu i hi haurà un catàleg de joguines dels productors per si hi ha clients potencials. També s’instal·laran els jocs de fusta creatius del taller Re-crea.

La fira –dissabte tot el dia i diumenge al matí– centrarà les actuacions a la plaça Vella amb dos espectacles. També hi haurà un tastet d’instruments a càrrec de l’Escola de Música i l’Agrupació de Comerciants, i la campanya solidària “Una joguina, un somni”, dels escoltes i Càritas.

Miquel Erra

Ho ha tornat a fer. Fa dos anys va publicar Receptes per compartir amb família, un llibre de gran format que recollia una vuitantena dels plats que ell mateix cuinava durant la pandèmia i mostrava a través de les xarxes socials. Ara arriba Receptes per compartir amb amics, un segon volum en què el cuiner osonenc Nandu Jubany guisa a quatre mans al costat d’una dotzena de persones “que admiro”. La presentació va tenir lloc dilluns al restaurant Pur, a Barcelona, amb el passatge de la Concepció engalanat per a l’ocasió i envoltat de familiars i amics.

“Quan vaig acabar el primer llibre estava convençut que no en faria cap més, però ens van quedar moltes coses al tinter per dir”, apuntava moments abans de la presentació. “Ha guanyat la il·lusió, l’energia i la passió per mostrar la nostra manera de veure la cuina”, defensava, tot cofoi del format escollit: “Cuinant amb amics, perquè la cuina és per compartir”.

En aquest segon llibre, Jubany ret homenatge “als bons productes, els autèntics, els de veritat”. En va escollir un per mes, 12, i els va casar amb cada un dels amics potencials. Són, de gener a desembre, el cap de cuina de Can Jubany, Quico Arumí (tòfona); el pilot Nani Roma (porc); el xocolater Lluc Crusellas (xocolata); la seva mare, Elena Herms (rap); el cuiner Hideki Matsuhisa (tonyina); la seva parella, Anna Orte, i fills (bolets); Lluís Fernández, d’Els Pescadors de Llançà (llagosta); la cuinera Carme Ruscalleda (tomàquet); el pastisser Rafa Delgado (fruita); el pilot Marc Márquez (pasta); el cuiner Carles Gaig (arròs), i el també cuiner Jaume Font (gamba). Amb cada un d’ells van elaborar de quatre o cinc plats, compartint tota una matinal a casa seva –el procés es va enregistrar i ha quedat recollit al llibre a través d’un codi QR–. “Totes les receptes són senzilles de fer”, assegurava Jubany, que ja no descartava donar continuïtat al projecte. “Vaig fer una primera llista d’una trentena de persones candidates, però alguns no podien perquè tenien altres compromisos; per tant, encara podem fer dos o tres llibres més”, deia mig en broma.

“Aquest home és superman i, per molts de nosaltres, un autèntic mirall; estem davant d’una espècie irrepetible. Gràcies per ser com ets”, el va lloar Carme Ruscalleda, tot llançant-li un únic envit: “Gas!”. I parlant de gas, la passió de Jubany pel motor queda reflectida amb la presència al llibre de dos “dels meus ídols”: l’osonenc Nani Roma i Marc Márquez, “que si s’hagués de guanyar la vida cuinant…”.

Menció especial “per al mestre”, Carles Gaig. “Si no l’hagués conegut, avui no seria aquí, ni seria el cuiner que soc”, va sentenciar Jubany. Tampoc va escatimar elogis per al pastisser osonenc Lluc Crusellas, que amb 17 anys va fer els primers passos en el món de la pastisseria a Can Jubany. “Avui ja és un referent per a tota la gent que puja i gràcies a ell tindrem més pastissers”. Uns compliments que van tenir retorn: “M’emmirallo en tu per haver sabut mantenir aquest contacte tant amb el món professional com amb la gent de carrer”, va reblar Crusellas.

El llibre, editat per ells mateixos –aquest cop només ha pogut comptar amb alguns dibuixos puntuals del seu fill Eudald–, té 367 pàgines i val 45 euros. Del primer se’n van publicar 55.000 exemplars i ja se n’han venut més de 30.000. D’aquest segon se n’ha fet una primera tirada de 20.000. “Sabia que faria aquest segon llibre, un llibre que és com tot el que fa en Nandu, intens; jo ja el vaig conèixer així”, se sincerava Anna Orte.

Albert Llimós

Cinc corals catalanes, entre les quals la Coral Canigó i el Cor Jove del Cabirol de Vic, i dues orquestres, una de les quals és l’Orquestra de Cambra de Vic (OCV), participen aquest dissabte en la interpretació de l’oratori El pessebre de Pau Casals a L’Atlàntida, a les 8 del vespre. Es tracta d’una ambiciosa producció que commemora els 50 anys de la mort del violoncel·lista, director i compositor. A Vic, inicia una minigira fins a mitjans de gener, que el dia 22 d’aquest mes passarà també per Ripoll.

L’actual posada en escena és deutora d’un projecte anterior, que s’havia de presentar el Nadal de l’any 2020, quan es complien 60 anys de l’estrena d’El pessebre amb la participació d’una orquestra belga. La pandèmia ho va impedir, i ara s’ha recuperat, amb el suport de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC). Se’n van fer ja dues representacions, el passat mes d’octubre, al monestir de Montserrat i al Palau de la Música Catalana. La versió de l’oratori que s’utilitza ha estat orquestrada per Antoni Ros Marbà, i compta amb el vistiplau de la vídua de Pau Casals.

“La millor manera d’homenatjar Pau Casals és interpretant aquesta peça, en un país normal la cantaríem molt sovint”, explica Xavier Solà, director de la Coral Canigó. “L’Hosanna final acaba amb un crit de pau, que és l’última paraula que cantem”, recorda Solà. Pau Casals va basar la seva música en un poema de Joan Alavedra, exiliat com ell després de la Guerra Civil, i va dotar d’aquest alè humanista la composició. Amb Catalunya encara sota la dictadura franquista, El pessebre es va estrenar a Acapulco (Mèxic).

En el concert hi participen també la Coral Càrmina de Barcelona, el Cor de l’Auditori Enric Granados de Lleida, la Coral Mixta d’Igualada i l’Orfeó Manresà. A Ripoll, s’hi afegirà la coral Capella de Santa Maria, en el concert que es farà al monestir el proper divendres. Entre els solistes, hi ha el baríton manlleuenc Ferran Albrich.

EL 9 NOU

La Pegatina vol dir adeu temporalment. Love of Lesbian ha anunciat que entra en una –llarga– recta final. Els dos grups no tenien previst cap concert a Catalunya el 2024 i tots dos seran al Cabró Rock de Vic els propers dies 14 i 15 de juny. Van ser les dues sorpreses en la presentació, dimarts, del cartell definitiu del festival, que arriba a la seva quarta edició en un moment ascendent.

Com a caps d’aquest cartell s’hi sumen Oques Grasses. Els osonencs sí que estan en plena activitat i el de Vic serà el segon concert del seu proper disc, després de presentar-lo el 27 d’abril a l’Strenes de Girona. “Sempre busquem actuacions especials”, diu Narcís Castellà, director de Midnight, la promotora que organitza el Cabró Rock i que té també a Vic la sala de concerts La Cabra. La programació es completa amb noms ben coneguts com The Tyets, Buhos, Muchka. Figa Flawas, La Fúmiga o Maria Hein. I també amb noms emergents com Amiygadala, un dels descobriments que proposa el festival, el duet Coco o Mama Dousha, projecte de l’italoargentí Bruno de Fabrizzis. I per tancar, les versions de Les Que Faltaband i els DJ de Rac105.

Narcís Castellà diu també que preveuen créixer “de manera sostenible” en públic. L’any passat van passar pel Cabró Rock uns 22.000 espectadors, amb un salt espectacular de més del 40% respecte al 2021, i ara podria créixer fins a les 25.000 entrades. El festival aspira a ser no només el de referència a la Catalunya Central sinó a situar-se “al top” entre els de Catalunya, aprofitant que és el primer en el calendari d’estiu. Bet Piella, regidora de Cultura, es va mostrar a favor de propostes com el Cabró Rock, “compartides amb la iniciativa privada de les quals es beneficia la ciutat”.

Miquel Erra

La il·lustradora vigatana Pilarín Bayés tindrà la seva pròpia fira. S’estrena aquest cap de setmana, dins del centre cívic Joan Triadú, de Vic. La Fireta de la Pilarín, com s’ha batejat l’event, serà un espai de trobada amb la ninotaire i el seu univers a través d’activitats temàtiques i paradetes on s’hi podran trobar i adquirir nombrosos dels articles que ha il·lustrat al llarg de tants anys. També hi haurà un escenari on, durant els tres dies, es faran diverses activitats familiars i culturals, conduïdes per l’actor Biel Costa.

Durant els tres dies de Fireta, els visitants podran gaudir d’un espai de jocs, tauletes per dibuixar nadales, la visita de la iaia Angeleta, servei de food trucks i xocolata desfeta. A més, un gran photocall permetrà fer-se fotos amb la ninotaire. La Fireta es farà el divendres de 4 de la tarda a 9 del vespre; el dissabte de 10 del matí a 9 del vespre, i el diumenge de 10 del matí a 8 del vespre. L’entrada al recinte és gratuïta, però aforament limitat.

La iniciativa té el precedent de l’any 2021 quan, juntament amb la seva filla, Margarida Sala, la Pilarín va obrir les portes del seu estudi per trobar-se amb el seu públic. L’èxit va ser tan gran que els va engrescar a donar continuïtat a la iniciativa però, alhora, els va fer veure que necessitaven un espai més gran on celebrar-ho. I ho han pogut fer amb la complicitat d’Enpatufet.cat, Gs-crea, Thestoreteam i l’Ajuntament de Vic.

EL 9 NOU

La cantautora i poeta de Granollers presenta dissabte els temes del seu cinquè disc a la Sala Nau B1 de Granollers, la seva ciutat. El nou treball té una aura lluminosa i és un cant a l’optimisme gràcies als arpegis de les guitarres que vincula la cançó amb un dia assolellat després d’una virulenta i fosca tempesta. A estones és també una afirmació a la tristesa que deixa enrere. La cantautora posarà veu a una etapa personal i artística connectada amb l’entorn amb aquest concert.

‘Les hores blaves’. Ivette Nadal. Sala Nau B1 de Roca Umbert, Granollers. Dissabte 16 de desembre. 22h.

Tracy Sirés presenta el seu disc ‘Haiku Love’ a Canovelles

Tracy Sirés, de la Garriga, presenta aquest divendres al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles eñ seu primer disc, ‘Haiku Love’. És un treball ple de cançons que surten de la necessitat d’expressar els sentiments que neixen per endinsar-se i deixar fluir el que hi ha dins. Són cançons sobre la maternitat, l’amor, l’acceptació del passat, la persistència o l’atzar de l’univers.

‘Haiku love’. Tracy Sirés. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Divendres 15 de desembre, 20h.

Els abusos infantils arriben a Llevant Teatre amb ‘Darrere la porta’

La història de superació de la granollerina Carme Diaby després de la seva experiència en els abusos infantils arriba a Llevant Teatre de Granollers aquest divendres amb el muntatge ‘Darrere la porta’. Es tracta d’una xerrada interactiva amb una introducció teatral que consta de diferents escenes amb Diaby i l’actor Òscar Orbezo.

‘Darrere la porta’. Carme Diaby i Òscar Orbezo. Llevant Teatre, Granollers. Divendres 15 de desembre, 20h.

Espectacle de teatre immersiu a Llinars amb INCA Teatro

La Casa de Colònies Mogent de Llinars acollirà del 15 al 17 i del 20 al 23 de desembre, l’espectacle immersiu ‘Portes obertes’ d’INCA Teatro, que oferirà una experiència teatral diferent. És una proposta de gran format amb vuit actors i actrius que relata una història d’una comunitat que s’enfronta a una injustícia. Cada persona del públic porta una màscara blanca i tria quins personatges i escenes vol seguir. Les escenes se succeeixen simultàniament en 14 espais. El públic seguirà els vuit personatges en els seus desplaçaments per aquests llocs, on es creuen i es relacionen entre ells. Portes Obertes és una obra multidisciplinària que inclou el teatre físic, la performance, el disseny sonor, la dansa i el teatre sensorial.

‘Portes obertes’, INCA Teatro. Casa de Colònies Mogent. Llinars del Vallès. Del 15 al 17 i del 20 al 23 de desembre.

Miquel Moreno Gayoso

EL MAG
AUTORA: Colm Tóibín
TRADUCCIÓ: Ferran Ràfols Gesa
EDITORIAL: Amsterdam
LLOC I ANY D’EDICIÓ: Barcelona, setembre del 2022
PÀGINES: 496

Amb El Mag, el celebrat autor i crític irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) ens presenta la biografia novel·lada de l’alemany Thomas Mann (1875-1955), Nobel de Literatura el 1929. Tóibín, després de 15 anys d’investigació, s’apropa, per mitjà de la ficció literària a la intimitat existencial d’un Mann que descriu com a “complex, inestable, obert al canvi i inquiet”. Les contradiccions íntimes i polítiques del geni escriptor són contrastades amb les paradoxes del cruent segle XX.
No és el primer cop que Tòibín s’enfronta amb la vida d’un escriptor. Al relat fictici The Master (2004) va escriure sobre Henry James, que visqué en una època pacífica. Contràriament, l’obra sobre Mann abasta tota la seva vida, transcorreguda entre sagnants períodes bèl·lics i revolucionaris: la Gran Guerra, la revolució de Munic, la inflacionista República de Weimar, l’ascensió de Hitler al poder, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda. Esdeveniments que obligaren la família a continus canvis de residència: de Lübeck, poble natal, a l’exili per ciutats europees i nord-americanes. Periple que Tóibín va descrivint en cada etapa vital endinsant-nos en la tensió psicològica de la seva reprimida homosexualitat, oculta en els seus diaris personals, en el procés de gestació creativa de les grans novel·les de Mann, en la presentació de cadascun dels membres de la saga familiar, en les vivències derivades dels èxits editorials o de les relacions amb les elits polítiques (els Roosevelt) i intel·lectuals (l’amistat d’Alma Mahler o el refús de Bertolt Brech, les tibantors amb Arnold Schönberg).
De la família Mann, Tóibín s’encaterina amb Erika, esposa de Thomas, jueva de família aristocràtica, figura enigmàtica i atractiva, veritable columna vertebral i protagonista de la novel·la. Dels sis fills del matrimoni cal destacar la parella de bessons Elvira i Klaus, bohemis, artistes, escriptors. Klaus i Heïnrich, germà de Mann, tenen un rol rellevant pels seus posicionaments contra el nazisme i el mutisme inicial de Mann en condemnar-lo. Esdevindrà, però, l’home públic alemany antinazi més reconegut. Tóibín, acondueix el lector a l’interior de l’habitatge familiar on Mann, defensor de la seva meticulosa quotidianitat, és una presència secundària. La saga familiar no resta exempta d’addiccions, suïcidis, repressió sexual i exilis. Vides cultes, privilegiades i tortuoses, que giren entorn de la figura del creador d’obres immortals. Tóibín, ens convida a (re) llegir-les.

Jordi Vilarrodà

‘La presonera’
Marcel Proust
Ed. Proa
Per a qui vulgui endinsar-se en els seus set volums, la lectura d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust és una experiència que marca qualsevol lector. Des de la infància a Pel cantó de Swann a la maduresa d’El temps retrobat. Aquest és el cinquè volum de l’obra, que Proa està publicant en una magnífica traducció de Valèria Gaillard. respectuosa amb l’estil del novel·lista.

‘Una noia i un soldat’
Teresa Pàmies
Adesiara
La incansable tasca de la professora Montserrat Bacardí per reivindicar la figura i l’obra de Teresa Pàmies, després del seu centenari. Aquesta va ser la primera novel·la que va escriure en tornar de l’exili, l’any 1972. Va topar amb la censura franquista. La Guerra Civil vista des de dues perspectives, la noia marxista amb molt d’ella mateixa i el soldat republicà.

‘Temps obert’
Manuel de Pedrolo
Ed. Comanegra
Manuel de Pedrolo va ser un esperit inquiet que experimentava constantment en la seva literatura. A Temps obert va assajar la fórmula de crear 11 novel·les a partir d’un mateix personatge. Imaginant 11 vides diferents que hauria pogut tenir segons les conseqüències d’un fet viscut en la seva infància, un bombardeig de Barcelona durant la Guerra Civil. Digne de ser descobert.

‘Jo, vella’
Anna Freixas
Ara Llibres
La llibertat, la justícia i la dignitat. Tres conceptes que l’autora reivindica per a les dones que estan arribant ara a la vellesa. I que la viuran des d’una perspectiva molt diferent que les de les generacions precedents. Escriptora i professora, feminista militant i ara jubilada, Freixas viu en primera persona les discriminacions cap a dones per raó de la seva edat i s’hi rebel·la positivament.

‘El president de Barcelona’
O. Sarramia i R. Pardina
Pagès. Ed.
La mirada d’un dibuixant lleidatà a Barcelona, entre la ciutat postolímpica de l’any 1993 i la d’abans de l’arribada de la crisi de 2008, se’ns explica en aquesta novel·la gràfica. El protagonista viu en una casa del Raval, el lloc que és a la vegada al centre i als marges. I l’escala on viu, amb tots els seus veïns, pot ser la metàfora de la ciutat sencera, o qui sap si de tota la condició humana.

Joan Millaret i Valls

Feridora dissecció de parella

Arriba als cinemes la Palma d’Or del 76è Festival Internacional de Cinema de Canes, “Anatomía de una caída” de Justine Triet. Un guardó que converteix a la cineasta francesa en la tercera dona en guanyar una Palma d’Or després de la neozelandesa Jane Campion amb “El piano” (1993) i, més recentment, la compatriota Julia Ducornau amb “Titane” (2021). La història d’aquesta trepidant pel·lícula neix d’un guió de la mateixa directora i d’Arthur Harari – director d’”Onoda. 10.000 nits a la jungla” (2021) i, actor també, present en una colpidora pel·lícula política i de judicis pendent d’estrena com “El procés Goldman” de Cédric Khan -.
“Anatomía de una caída” és un laboriós i intens thriller circumscrit a l’àmbit familiar combinat amb ingredients del cinema de judicis a partir de la mort sobtada d’un pare de família, Samuel (Samuel Theis), en una casa de muntanya als Alps francesos. Samuel està casat amb Sandra (Sandra Hüller) i tenen un fill d’onze anys que pateix una discapacitat visual després d’un accident, fet dramàtic del passat que contribueix a tensar el matrimoni. A partir de la mort accidental o no de Samuel s’obre una investigació per la seva sospitosa mort que haurà de dilucidar si ha caigut voluntàriament o ha estat empès daltabaix.
Sandra serà acusada de l’assassinat, convertida en víctima propiciatòria de tot plegat, forçada a prendre un advocat que porti al cas, Vincent (Swann Arlaud ), enmig del silenci del nen. Sandra esdevé una sospitosa habitual i es veu estigmatitzada d’alguna manera per la seva condició de dona lliure i de caràcter ferm i decidit, assenyalada en part també per la seva condició d’estrangera. El film de Trier acaba essent, més enllà de la intriga inherent que gira al voltant del cas i del costat més pertorbador del judici, una dura i descarnada dissecció de la parella. Descobrim una vida en comú plena de discussions, retrets i pressions, un mapa convuls de les dificultats d’una parella que s’estima, però que indefectiblement es precipita vers el buit.
Cal esmentar especialment el treball gegantí de l’actriu alemanya Sandra Hüller, protagonista d’una anterior pel·lícula de Triet, “Sybil” (2019). Es tracta d’una actriu extraordinària que hem pogut gaudir en films europeus com “Amour Fou” (2014, Jessica Hausner) o “Toni Erdman” (2016, Maren Ade). Hüller participa a més en un altre film d’altura pendent d’estrena, la guanyadora del Gran Premi del Festival de Canes, “Zona d’interès” del britànic Jonathan Glazer, film tant glacial com perfecte sobre l’horror del camp d’extermini d’Auschwitz on interpreta l’esposa del comandant nazi Rudolf Höss.

EL 9 NOU

Eva Remolina / AMIC

La sàlvia, coneguda científicament com a Salvia officinalis (de la família de les Lamiàcies), és una herba aromàtica originària de la regió mediterrània que ha jugat un paper important en les pràctiques medicinals i culinàries des de temps antics. Amb fulles grans i un aroma intens, la sàlvia no només és apreciada a les cuines on es fa servir per realçar el sabor de plats com les pastes, les sopes i les carns, sinó que també ofereix una sèrie de beneficis per a la salut que sovint passen desapercebuts. I és que la sàlvia ha estat considerada una herba amb propietats màgiques en diverses tradicions. Moltes cultures antigues creien que la sàlvia tenia el poder de purificar i protegir contra les energies negatives.

Propietats medicinals de la sàlvia

La sàlvia conté diversos compostos beneficiosos, com els àcids rosmanol i carnòsic, entre altres, així com antioxidants i diversos nutrients essencials. Aquests elements confereixen a la sàlvia les seves propietats medicinals, que inclouen:

Millora la memòria i la concentració: S’ha suggerit que els antioxidants presents a la sàlvia podrien tenir efectes positius sobre la memòria i la funció cognitiva.

Propietats antiinflamatòries: La sàlvia pot ajudar a reduir la inflamació en el cos, la qual cosa és especialment rellevant per a problemes com ara l’artritis.

Suport a la digestió: Les propietats carminatives de la sàlvia ajuden a alleujar problemes digestius com ara la indigestió i els gasos.

Antimicrobiana: La sàlvia també ha demostrat tenir propietats antimicrobianes, i per tant, combat les infeccions.

Aquest ritual mil·lenari, originari de l’antiga Xina, és molt més que una simple tassa de te; és una experiència meditativa que connecta el cos, la ment i l’ànima.

Eva Remolina / AMIC

La Cerimònia del Te té les seves arrels en la dinastia Tang (618-907 dC) i ha evolucionat al llarg dels segles fins a convertir-se en una pràctica refinada i plena de significat.

Inicialment, era un acte religiós que es va transformar amb el temps en una forma d’art. Les diferents tradicions han sorgit al llarg dels segles, i cada regió ha afegit la seva pròpia empremta única a aquest ritual ancestral.

La Cerimònia del Te es realitza en un espai tranquil i harmoniós, sovint en un petit temple, una sala de te o fins i tot en els jardins. L’ambient és essencial per permetre la concentració i la contemplació.

L’artesania és un element clau de la Cerimònia del Te, i els utensilis utilitzats estan considerats obres d’art en si mateixos. Una tetera de ceràmica, unes tasses de porcellana, pinces de plata per agafar les fulles de te i altres complements formen part integral d’aquesta experiència.

La preparació del te és un procés lent i meticulós. Cada moviment és deliberat i ple de significat. Des de l’escalfament de l’aigua fins a la mesura precisa de les fulles de te, cada detall és important. La destresa del mestre de la Cerimònia del Te és evident en cada gest, creant una experiència de participació plena.

El te, en aquest context, per tant, es considera més que una beguda; és una oportunitat per experimentar tots els sentits. Se serveix en bols petits, col·locant-los en cercle per servir-los tots alhora. Després es passen els bols un per un als assistents i se’ls convida a olorar, seguidament els participants en prenen petits glops per apreciar la complexitat dels sabors i les aromes. Es fomenta la conversa pausada i la reflexió.

A més de la seva bellesa estètica, la Cerimònia del Te simbolitza l’harmonia, la reverència i el respecte. És una oportunitat per connectar amb els altres i amb nosaltres mateixos a un nivell profund.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers