Jordi Sunyer

Ernest Crusats va ser veu, guitarra i impuls creatiu de La Iaia. Fa un any Crusats va reaparèixer en solitari amb La font gelada, un àlbum de deu cançons. Aquest dissabte toca a les 22 h a la Jazz Cava.

Dissabte seràs a la Jazz Cava a les 10 del vespre tocant en solitari, però no estaràs sol, qui t’acompanyarà a l’escenari?
El dissabte estarem la formació al complet. Amb en Torré a la bateria, en Guillem Plana al baix, en Marc Boada a la guitarra, els elements habituals del concert i dues ampolles de Vichy Catalan que ens acompanyen.

Com és això?
És un misteri. Són dos elements que estan allà en tots els concerts. Els que ja han vingut algun concert meu saben per què. Ja els hi podria fer un correu perquè ens patrocinin.

‘La Font gelada’ el títol del teu primer disc no fa pas referència al Vichy Catalan no?
Qui sap. Podria ser Vichy Catalan l’aigua de la font gelada. Això encara molaria més, que l’aigua de la font fos amb bombolletes.

Quan va ser que vas decidir començar a anar en solitari?
No va ser un dia en particular. Amb ‘La iaia’ vam acabar la gira el 2018 i en aquell moment tampoc vam prendre una decisió ferma que la banda deixés de fer actuacions i que es dissolgués. De fet, mai vam acabar de fer cap comunicat ni de publicació. Vam veure que aquell moment semblava que podia ser un final o si més no una aturada definitiva del projecte pel moment vital en què estàvem els tres i jo pel meu compte vaig començar a treballar les cançons del primer àlbum de ‘La font gelada’ que es va enregistrar al cap de dos anys. Es van escriure sense massa pressió. Jo no tenia un objectiu definit que volia fer un projecte en solitari, però com que vaig continuar component, al final es va manifestar com que ja tenia unes cançons que estaven a punt per gravar i que tenia tot el sentit que ho publiqués amb el meu nom.

Va venir una mica sol
Va anar venint, es va anar precipitant d’aquesta manera. Amb ‘La iaia’ estava acostumat a compondre i escriure i quan es va acabar la gira no vaig perdre l’hàbit de continuar component i escrivint i al final tenia el material per publicar un nou disc.

Era un material que ja sabies que no era ‘La iaia’?
Segurament si m’hagués plantejat fer un disc per ‘La iaia’ hauria estat diferent de les composicions que vaig fer per aquest disc perquè quan escrivia per ‘la iaia’ tenia al cap amb qui tocava les cançons i en quin moment estava el grup. En aquest cas totes aquestes variables no hi eren en aquestes cançons. Es van escriure de manera molt innocent, escrivint cançons les gaudia escrivint. Molt deslligades de la idea de publicar un altre disc amb ‘La iaia’.

El disc no deixa ser un disc d’autor. Això va ser conscient i premeditat?
Tot el disc va agafar un sentit tal com es van plantejar les lletres de les cançons, que giren al voltant de la natura, la instrumentació del disc està feta amb molt pocs elements. La voluntat era fer música que fos amb molt pocs elements i intentar apropar-se al màxim a la idea amb la lletra i la melodia. Volia anar contra corrent i fugir dels discos que podien sonar més carregats o més plens d’instrument i era com fer una mica de creixement en aquest sentit. Volia fer una música més humana per a mi i buscar una certa senzillesa, però que a la vegada tingués molt sentit i que estigués insuflada del que a mi em semblés interessat. Fugir de l’aspecte més tecnològic.

A on es va gravar el videoclip de ‘La font gelada’?
Això és a la Vall d’Ordesa.

Hi ha molts referents a la primera iaia
La flauta és un instrument que vaig aprendre a tocar una mica quan era petit dic una mica perquè vaig deixar-lo aviat. Sempre que gravo me l’emporto. Estava allà a l’estudi i vam agafar la flauta. Alguna cançó estava pensada que hi fos, però sí que és veritat que molt els inicis amb ‘La iaia’ era un dels elements que estava per allà i ara ha tornat amb aquest disc. En aquest disc ho he abandonat tot, els pedals de la guitarra, els sintetitzadors tot. Ara anem amb els concerts, amb dues guitarres, un baix, la bateria i dona gust sortir de casa així,

El disc dura uns trenta minuts, quines cançons més faràs? Cantaràs alguna cançó de ‘La iaia’?
Sí, en els concerts fem ‘Sota l’arbre’ i al final del concert sempre em reservo per fer ‘El meu vaixell’ que és una de les primeres que vaig escriure. Algunes de les cançons del disc donen la possibilitat de desenvolupar parts instrumentals. Als concerts sempre faig una cançó que no es va enregistrar en el seu dia, i per això és una cançó que sempre faig en directe.

Hi haurà el 2024 un segon disc?
La veritat és que no tu sabria dir. No ho sé.

Quines intencions tens?
Funciono d’una manera molt precària amb això. No faig plans a mig termini i no et sabria dir si hi haurà nou disc o no.

Podria haver-hi una altra reaparició de ‘La iaia’ l’any vinent?
L’últim concert que vam fer a l’Atlàntida se’ns va posar molt bé. No descartem fer alguna cosa aquest any vinent, però no hi ha res acabat de decidir del tot ni tancat. Tampoc ho descartem. No podem confirmar però alguna cosa puntal potser. A més a més, l’any vinent farà deu anys del segon disc de ‘La iaia’ i no et negaré que hem fet algunes trobades per parlar sobre què es podria fer. És un disc molt especial i era un moment molt especial.

La voluntat és anar fent amb solitari?
Sí, jo crec que alguna cosa hauria de canviar perquè deixés de compondre i fer cançons. Ernest Crusats és perfecte per continuar escrivint i publicant.

Hi ha una cançó que es diu ‘Mar o muntanya’, tu ets més de mar o muntanya?
No soc d’una de les dues coses.

Si hi ha un segon disc, repetiràs la fórmula amb el Jordi Matas de productor?
No m’ho he arribat a plantejar.

Vindran més concerts?
Ara just hem encadenat uns quants concerts aquest novembre i tornem a partir de març. Tres concerts a la primavera i s’han de publicar noves dates.

Els osonencs Agustí Farrés, Rafael Jiménez i Joan Mitjavila publiquen el primer llibre sobre el whisky fet en català, amb un recorregut per les regions d’Escòcia on es destil·la

Jordi Vilarrodà

En llengua gaèlica, variant escocesa, uisge beatha es podria traduir com aigua de la vida. L’anglès la va adaptar com whiskey i així ens ha arribat a nosaltres la denominació d’aquest destil·lat que sembla que ja es coneixia al segle XV en què només hi intervenen tres ingredients: l’aigua, l’ordi i el llevat. I si n’hi hagués d’haver un quart, seria el clima d’Escòcia, que continua essent el paradís dels amants del whisky encara que se’n faci en altres llocs.

És el cas de tres osonencs que des de fa vuit anys han treballat per fer el primer llibre sobre el whisky que es publica en llengua catalana, i que veu la llum aquest cap de setmana. The Water of Life (per al títol sí que han optat per l’anglès) és el resultat del treball de camp que han fet Agustí Farrés, Rafael Jiménez i Joan Mitjavila, que comparteixen la condició de professors de l’institut Antoni Pous de Manlleu en les matèries de dibuix, economia i anglès, respectivament. Mitjavila ja tenia des de l’any 2007 un blog (Malt Whisky, encara ben actiu) dedicat al tema, havia treballat uns mesos en una destil·leria i, a més, feia tastos. Ell va engrescar els seus dos companys a fer un primer viatge a l’illa d’Islay, per visitar algunes destil·leries. “Aquí va sortir la idea de documentar-ho, encara que no vam parlar de llibre”, diu Farrés. “I ens va enganxar: Islay ho té tot, resumeix aquesta història”, diu Mitjavila.

A poc a poc va madurar la idea de fer un llibre que fos un recorregut per les sis regions escoceses on es fa whisky, sis denominacions d’origen: a més d’Islay, són les regions de les Lowlands i les Highlands (les Terres Baixes i les Terres Altes), Speyside, Campbeltown i Islands, aquesta última una marca per a whiskys que es produeixen en illes de les Hèbrides i les Òrcades, ja en ple Mar del Nord. Han estat uns quants viatges, a vegades de pocs dies, espaiats al llarg d’aquests anys i interromputs per la pandèmia.

La intenció del llibre és introduir als coneixements bàsics sobre el whisky els lectors que no tenen per què ser-ne coneixedors previs: “És un llibre més cultural, no només de destil·leries sinó de paisatges, un viatge per Escòcia a través del whisky”. Acompanyant els textos hi ha una gran quantitat d’imatges captades per la càmera d’Agustí Farrés, que també és arquitecte i aficionat a la fotografia. “Tot i que, fins aquest llibre, jo havia fotografiat sobretot arquitectura”, puntualitza.

Tot plegat porta el lector a llocs idíl·lics, amb paisatges verds i humits, i als llocs on s’elabora el whisky, cada un d’ells amb el seu mètode i tradició. Dels més suaus als més durs, amb aromes de fum i fusta. Whisky de malta, és clar, que els blended que acostumem a barrejar en combinats són una altra cosa. “Un malta és per prendre tranquil·lament, i per compartir”, diu Mitjavila. Es dona el cas que un dels autors, Rafael Jiménez, confessa que “jo no era de whisky… i ara no en falta mai, a casa”.

El capítol final del llibre parla del futur, un futur amb demanda creixent del mercat asiàtic, algunes marques que comencen a fer destil·leries de disseny com aquí fan els cellers de vins i reptes que són per a tots com la sostenibilitat o els efectes del canvi climàtic. L’any 2018, a un lloc tan plujós com Islay van haver d’aturar la producció de whiskys perquè l’estiu va ser sec. I el sector vol arribar a les zero emissions de carboni l’any 2040. I és que el whisky “és fill d’una terra”, amb tot el que això comporta.

Les presentacions

Aquest cap de setmana es fan dues presentacions del llibre, publicat amb el suport de l’editorial Cal Siller. Divendres a 2/4 de 7 de la tarda a Vic, a la delegació del Col·legi d’Arquitectes, i dissabte a les 6 de la tarda a Aiguafreda, al Celler Batea.

Miquel Erra

Des d’aquest dijous i fins diumenge, Vic acull la segona edició de La Prèvia del Medieval, una proposta que vol reforçar el vincle entre la ciutadania i la identitat medieval de la ciutat, com a prèvia del multitudinari Mercat Medieval. El programa inclou una vintena d’activitats lúdiques i culturals, en una iniciativa que compta amb la col·laboració de diverses entitats de la ciutat. La Prèvia del Medieval també és la primera acció de la campanya de Nadal, que torna a portar per lema “Nadal amb propòsits” i que dimecres van detallar les regidores de Comerç i Serveis, Bet Piella i Ester Coma. L’arrencada es visibilitzarà aquest divendres a la tarda, just quan es faci fosc, amb l’encesa dels 400 punts de llum en carrers i places, amb l’emblemàtic avet de la plaça Major com a principal icona.

La presentació va servir per avançar algunes de les cites nadalenques destacades, del centenar de propostes que inclou la campanya. Entre les novetats, destaca l’habilitació d’un “tram tranquil” dins el recorregut de la cavalcada per a persones amb alta sensibilitat i que bona part dels patges del seguici estrenaran vestuari restaurat, de la mà del projecte Cosidor Pas a Pas, del Casal Claret. “L’encàrrec ha estat tot un repte i alhora una oportunitat”, va agrair Sara Tauste, des del Casal Claret.

Una altra de les novetats destacades serà La Fireta de la Pilarín, que se celebrarà del 15 al 17 al centre cívic Joan Triadú; o la tercera edició del mercat Ressò, aquest cop a L’Orfeó, entre el 15 de desembre i el 4 de gener. També es va avançar la renovació del model de l’històric Saló de la Infància, a partir d’aquesta edició estès per tota la ciutat i només es mantindrà dins el recinte firal les activitats esportives. I es va anunciar l’arribada a la plaça Major, el dia 31 al migdia, d’un Home dels Nassos; i el dia abans una comitiva de patges plantarà el Fanalet de la Ciutat.

La 42a Fira de l’Avet i La Prèvia del Medieval, a Vic, plats forts de les propostes prenadalenques prèvies al pont de la Puríssima

Miquel Erra

Espinelves tornarà a ser la capital catalana de l’avet nadalenc. L’emblemàtica Fira de l’Avet continua sumant edicions, aquest any la 42a, sense perdre poder d’atracció, en un dels grans reclams turístics a l’entorn del pont de la Puríssima. La fira arrenca dissabte i s’allargarà fins al dia 10. Els visitants podran comprovar que el poble s’ha engalanat per a l’ocasió, enguany amb renovats elements decoratius. Des dels dos avets adornats que presideixen l’entrada fins als sis tions repartits per places i carrers. A més, just davant de l’ajuntament s’ha recuperat l’històric jardí de coníferes.

L’oferta firal creix lleugerament arribant al centenar de parades, set de les quals pròpiament d’avets de productors locals. Com a novetat, la meitat de les casetes dels firaires seran de fusta, per donar un toc més càlid i homogeni a la fira.

Els dissabtes i festius la fira funcionarà de les 10 del matí a 2/4 de 8 del vespre, mentre que la resta de dies ho farà fins a les 5 de la tarda. Per amenitzar-ho s’han programat tallers de màgia, de tions, de pintacares o un recorregut en ponis; i els dies 2, 3, 6, 7, 8, 9 i 10 hi haurà un espectacle itinerant que es repetirà a les 12 del migdia i a les 5 de la tarda. També es podrà visitar una exposició de Josep Cruañas al Jovent Club, i una mostra de pessebres de Banyoles al teatre. Tot i que els carrers del poble es començaran a omplir a partir d’aquest mateix dissabte, s’espera que el volum màxim de visitants es concentri durant els cinc cies del pont de la Puríssima, quan la fira coincideix amb el Mercat Medieval de Vic –dues propostes que acostumen a compartir part del seu públic.

Per facilitar l’acollida dels visitants, l’Ajuntament ha adequat prop de 200 places més d’aparcament. “Hem fet una inversió important per continuar mantenint l’atractiu que té aquesta fira”, destaca el nou alcalde, Antoni Tanyà, que va estrenar el càrrec fa 40 dies.

L’Avet d’Or, el guardó que concedeix la fira, el rebrà aquest any la ninotaire vigatana Pilarín Bayés. El rebrà de mans de la presidenta del Parlament, Anna Erra, durant l’acte inaugural de dissabte a les 12 del migdia.

Les parades es distribuiran al voltant del Castell Nou i la senyora Neula i el senyor Ganxet seran els grans protagonistes

Joan B. Mauri

El Castell Nou de Llinars acollirà aquest cap de setmana la 27a edició de la Fira dels Torrons, una cita consolidada i obligada en el calendari nadalenc i en constant creixement en qualitat i quantitat.

La Fira està creixent en participació de paradistes, i passa de les 70 parades de l’any passat a 80, quedant-se moltes sense poder participar, i també creixent en els torronaires, de 5 a 7 d’aquest any.

Les parades es repartiran pels voltants del Castell Nou i en l’edició d’enguany, també en el pati d’armes.

Com sempre, la Fira dels Torrons aposta pels productes de proximitat, ecològics i artesanals i pel comerç local. Durant els dos dies hi haurà una àmplia oferta d’activitats, actes i tallers familiars que es faran en el parc de la Serradora, a més d’un maridatge de vins i torrons i un taller per a majors de 16 anys que es faran a la Sala Noble del Castell.

Dissabte a 2/4 de 7 de la tarda arribaran a la Fira la Sra. Neula i el Sr. Galet per fer la rebuda del Nadal. També hi haurà una zona de foodtraks i unes zones amb fogueres que tenen molt bona acollida. La Fira acabarà amb un brou amb pilotes.

Inicialment la Fira dels Torrons es feia a la plaça dels Països Catalans de Llinars, però amb la pandèmia es va traslladar als voltants del Castell Nou. Un trasllat que ha portat un creixement en el nombre de visitants, que ha passat a ser d’entre 5.000 i 6.000 a prop de 10.000 de la darrera edició.

El regidor de Promoció Econòmica, Joan Ramon, destaca els salts qualitatius i quantitatius que ha experimentat la Fira. “S’està creixent de forma controlada, amb equilibri”, diu Ramon, que aposta per “un creixement ordenat de paradistes i visitants, fer-ho d’una forma sostenible i amb una oferta interessant”. La Fira “ha de permetre que el nom de Llinars es conegui”, apunta el regidor

Darrere de la Fira dels Torrons hi ha un projecte social d’inclusió, integració, educació i sostenibilitat, col·laborant amb fundacions i associacions compromeses amb la inclusió sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la Fundació Baix Montseny i l’Associació Naturalistes del Montnegre i la Tordera.

Més activitats

El programa de la fira inclou la 29a Caminada Popular del Centre Excursionista de Llinars, que es farà diumenge i que serveix per conèixer una part de l’entorn de Llinars i del Parc Natural del Montnegre i el Corredor, passant pel la Torrassa, l’ermita de Sant Sebastià i el Castell Vell.

El recorregut és circular i permet escollir entre dues opcions: un recorregut llarg d’uns 17 quilòmetres i un de més curt d’uns 12 quilòmetres. Aquest dimecres a la nit ja hi havia 575 inscrits.

Tampoc faltarà el Bon Nadal des de l’aire, un projecte coordinat per Jesús Costa i aquest any també Albert Valentí, que omple carrers i places amb més de 100 banderoles pintades pels centres educatius de Llinars, residències de gent gran, cursos de pintura i dibuix de Can Lletres i pintors del Montseny.

Aquest any la temàtica és “Llinars i el nostre entorn natural”. Va néixer el 2012 de la iniciativa de Costa i a través de l’àrea d’educació de l‘Ajuntament.

Jordi Vilarrodà

El Concurs de Portades d’EL 9 NOU, que es convoca per Nadal des de fa 43 anys, acostuma a reflectir temes d’actualitat o que són motiu de preocupació social. Enguany hi treu el cap la sequera, a la qual fa referència el treball guanyador, seleccionat pel jurat entre els 93 que es van presentar a la convocatòria. Porta per títol Un Nadal conscient. Aigua, el regal més preuat, i la seva autora és Laia Ferrer, una jove de Granollers de 17 anys que estudia Batxillerat Artístic a l’institut Celestí Bellera.

La selecció del jurat va tenir en compte “ la temàtica del treball i la fusió de la foto i la il·lustració, configurant una crítica de l’actualitat amb una imatge impactant”, a més de la “simplicitat, explicant una història a través d’elements molt essencials”. L’integraven Anton Granero i Lluís Vergés, dissenyadors; Jordi Daví, professor de l’Escola d’Art de Vic, i Cristina Ramos, professora de l’Escola Municipal d’Art i Disseny (EMAD) de la Garriga. El premi és de 1.000 euros i inclou la publicació de l’obra premiada com a portada de les edicions de Nadal d’EL 9 NOU, el proper divendres 15 de desembre.

El jurat va considerar finalista el treball Serem a casa per Nadal?, una referència clara a la situació de la línia R3, de Leonardo Carmona, de Gombrèn. I s’atorgaven també dos accèssits a Pep Llavina, de la Garriga, per Caliu festiu, amb els galets de l’escudella de Nadal com a motiu iconogràfic, i a Que aquest any l’única explosió sigui d’amor i no de guerra, de Joel Tió, de Vic, amb un clar al·legat antibel·licista. El premi s’entregarà el proper dia 12 de gener a Granollers, a l’institut Celestí Bellera.

El Teatre Auditori de Granollers acollirà aquest diumenge en dues funcions una de les grans comèdies de la temporada, ‘Fitzroy’, dirigida per Sergi Belbel. Les protagonistes són quatre escaladores que estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre l’Argentina i Xile. El mal temps les ha fet aturar, i mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Les intèrprets són les actrius Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla, Mima Riera. La primera funció serà a les 6 de la tarda, i a la segona, a 2/4 de 9 del vespre.

‘Fitzroy’. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 3 de desembre, 18h i 20.30h.

‘El trencanous’ aterra al TAG

El Ballet de Barcelona torna al Teatre Auditori de Granollers aquest dissabte a les 8 del vespre amb l’espectacle ‘El trencanous’, una versió modernitzada del clàssic conte. En el segon acte de la representació, a les danses dels dolços del món, a més de la Xina, Aràbia, Espanya, a la producció del Ballet Municipal, hi ha representada Catalunya, amb els esbarts i els castellers, que, en el cas de Granollers, seran els Xics i l’Esbart Dansaire, com a representants, i l’esbart de la ciutat els qui la representaran. Els espectadors també tindran la possibilitat d’anar a les 6 de la tarda al TAG per veure l’assaig general fins a 2/4 de 7 de la tarda, en què ballarins i tècnics afinaran els últims detalls tècnics i artístics abans que comenci la funció. A més, a la Sala Petita, de 2/4 de 7 a les 7, es farà una mostra del vestuari de l’espectacle, identificant-lo amb els personatges de l’espectacle.

‘El trencanous’. Ballet de Barcelona. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 2 de desembre. 20h.

El flamenc de Las Migas fa parada a Granollers

El grup Las Migas farà parada aquest dissabte a les 8 del vespre a Montornès del Vallès després de la seva gira mundial. Aquest serà un dels plats forts de la nova temporada del programa Montornès aixeca al teló. El grup s’ha convertit després de més de 18 anys en tot un referent del flamenc més femení, valent i alegre. Amb un premi als Latin Grammy pel seu darrer disc, ‘Libres’, i un Premi de la Música Independent (MIN) al Millor Àlbum Flamenc, són una de les bandes més consolidades internacionalment. El concert, en què interpretaran els temes de Libres, es farà al Teatre Margarida Xirgu.

‘Libres’. Las Migas. Teatre Margarida Xirgu. Dissabte 2 de desembre. 20h.

‘M’esperaràs’, de Carles Alberola, al Teatre Can Rajoler de Parets

L’obra ‘M’esperaràs’, de Carles Alberola, arriba aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda al Teatre Can Rajoler de Parets del Vallès. L’obra és un bon còctel d’acudits, de jocs de paraules i de situacions extremes que fan de l’obra un viver d’emocions i situacions divertides. La història gira al voltant d’en Rubén un professor universitari i, en certa manera, un fracassat en l’amor. Per això, uns amics seus preparen un sopar per trobar-li parella. La trobada, però, estarà plena de girs i embolics entre els personatges, amb amors creuats, infidelitats no confessades i l’aparició d’una dona que ho capgira tot. L’obra està interpretada per Carles Prats, Pep Muñoz, Marta Trucuera i Diana Torné.

‘M’esperaràs’, de Carles Alberola. Teatre Can Rajoler de Parets. Diumenge 3 de desembre, 18,30.

Jaume Espuny

Jaume Espuny

‘Tempest’ Columbia. 2012

Va començar el segle XXI i un rocker, Bob Dylan, que va començar a publicar discos als anys seixanta del segle XX, continuava en plena forma. I encara ara. Aquest segle Dylan ha gravat una desena de discos, amb la veu força trencada, tot sigui dit, i almenys la meitat són excel·lents. Aquest Tempest, de l’any 2012, possiblement sigui el millor, si més no per a mi. Són 10 cançons que en total duren més d’una hora. Uns molt bons músics d’acompanyament, lletres denses, algunes força desesperades, i la veu inconfusible de Bob Dylan. Entre les cançons n’hi ha unes quantes que destaquen: “Narrow Way” i “Early Roman Kings”, totes dues a ritme de blues; la vibrant “Pay in Blood”, i “Tin Angel”, que explica la història d’un triple crim passional, amb una música molt insistent. Però si d’aquest disc se’n va parlar molt quan va sortir, va ser per les dues últimes cançons. Una és la que porta el nom del disc, “Tempest”, on Dylan necessita prop de 14 minuts i exactament 180 versos per narrar-nos a ritme de vals i de manera detallada ni més ni menys que l’enfonsament del Titanic. No dura tant com la pel·lícula, però Déu-n’hi-do! I amb l’acordió de Dave Hidalgo sonant de meravella. I l’últim tema és “Roll on John”, una cançó en homenatge a John Lennon fent servir trossos de la lletra de “Come Together” i “A Day in the Life”, compostes per Lennon per als Beatles.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

GAS
‘Gas III’
El vigatà Jordi Gas és un clàssic de la moguda musical nostrada. Va ser el culpable del so del primer disc de Sopa de Cabra i després, entre d’altres, va ser baixista de Jarabe de Palo, de Sau, cantant dels rumberos Ai, Ai, Ai, líder de Kuopac al costat de Valen Nieto… i ara és baixista de La Salseta del Poble Sec. I a més també té una carrera en solitari que ara arriba al tercer capítol on per primera vegada s’ho ha fet tot: veus, bases, producció, mescles… El resultat és un pop electrònic en català poc analògic i gens convencional però suggerent i sorprenent.

LIANNALLULL
‘El gran sí’
Arriba el vuitè disc d’estudi de Liannallull, l’incombustible projecte musical encapçalat per Jordi Espinach (Esperit!, Le Petit Ramon) amb Anna Capacés a la veu que porta una quinzena d’anys establert als peus del Montseny. Segurament per això el tema més llaminer del disc és Hippies del Montseny, una de les 10 peces d’un treball que és una espècie de macedònia atemporal feta amb folk, cançó d’autor, psicodèlia, una mica de disco i bones lletres en català. Això sí, sense por d’equivocar-nos podem afirmar que Liannallull mai serà un grup de masses.

CAROLA ORTIZ
‘Cantareras’
Cantareras és el quart projecte com a solista de Carola Ortiz, una cantant i clarinetista de Terrassa que va començar al món del jazz i que cada cop s’acosta més al món de la cançó i les músiques del món. Al nou treball hi recull 12 cançons i romanços extrets de la tradició oral de la península Ibèrica revisitades amb una mirada contemporània amb sonoritats de folk, música medieval, jazz i electrònica. Hi ha peces en català, gallec i castellà i un nexe comú: totes les tonades les podrien haver cantat les cantareras, dones que treballaven omplint càntirs d’aigua.

Anna Ruiz Mestres

Anna Ruiz Mestres

UN LLUM QUE CREMA
Jordi Llavina
Editorial: Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona 2023
Nombre de pàgines: 96

Aquest any serà lluminós per sempre en la poètica de Jordi Llavina. No es guanya cada dia el Carles Riba. L’obra premiada és d’una bellesa aclaparadora en la forma i en el contingut.

El llibre s’estructura en set parts i un pròleg de R. Andrés. Llegir els versos rigorosament travats, de mètrica perfecta, amb rima consonant i assonant, amb combinatòria de versos breus i llargs, i una rica varietat d’estrofes que passa fins la tanka japonesa, que tant va estimar Riba (una picada d’ullet al mestre i referent), és un goig per als delerosos de bona poesia. Però no oblidem la poètica que es desplega en el vers llarg, quasi narratiu, que tan bé domina.

El Jordi Llavina, que no deixa res a l’atzar, ha tingut una cura exquisida dels epígrafs, que obren els temes dels poemes que segueixen. Fragments de Josep Maria de Sagarra o de J. Renard, el descriuen a ell i a la seva manera d’escriure a la perfecció. Cites de Lucreci o de Safo ens vinculen a la natura, a les bresques de les abelles, als raigs de sol que ens il·luminen l’entorn per explicar-lo.

Passejant per les tresqueres del Penedès, ens explica, ens acosta, ens poetitza la nostra quotidianitat i el vers esdevé el pretext per parlar de coses profundes, filosòfiques, universals.
Dels derelictes del naufragi del transatlàntic Endurance, al raig de la lluna que il·lumina els cossos morts al terra d’Ucraïna, ens arriba el compromís amb el món que li ha tocat viure.

Llegint sentim l’encant de les tipologies del paper (paper de fil, d’estrassa, de bíblia…) i l’enigma de les antigues cases deshabitades, vestigis de la força amb què s’hi va viure, juntament amb la sempiterna presència de la magrana.

Les flors, que coneix i estima, (…n’ha aspirat fondament l’aroma/ com aquell qui s’endú la flor…) amoroseixen el camí. Els arbres com l’olivera i l’ametller, o els pàmpols de les vinyes, (…abrusats pel sol de juny…) creen la cartografia del llibre, amb el batec del pas del temps en Rellotge de sorra i clepsidra.
Tot s’impregna del llum que crema, de la bugie, de l’espelma, que evoca la flama dels quadres de G. de la Tour. I com un tel de fum que es passeja pel llibre, l’art va cobrint els versos de la natura morta de Morandi i les seves paneres, a la manera de Caravaggio o d’A. Gentileschi. L’ànima del Barroc s’entremescla amb versos de Vinyoli, Foix, o Tanizaki.

La dicotomia llum i foscor, alba i crepuscle van mostrant la intimitat del poeta, que és la nostra, i mentre se’ns despulla l’ànima en la lectura, i es vesteix d’estrofes, ens alimentem, àvids, de perfecció i beutat.

Jordi Vilarrodà

Jordi Villarodà

‘Maleïda Roma’
Santiago Posteguillo
Rosa dels Vents
Traducció al català de la darrera novel·la de l’autor espanyol supervendes en novel·la històrica. Posteguillo continua immers en la Roma clàssica, i després de Roma soc jo continua amb un ambiciós projecte de trilogia centrada en Cèsar. El trobem a l’inici del relat marxant a l’exili però disposat a tornar, enfrontar-se amb Pompeu i arribar al seu somni. Un relat apassionant sobre el preu del poder.

‘Un llarg hivern’
Colm Tóibín
Ara Llibres
El gran escriptor irlandès ambienta a Catalunya aquesta novel·la. I concretament al Pallars, on una dona amb problemes amb la beguda desapareix un dia d’hivern. El seu fill, en Miquel, la buscarà tot un hivern. Un hivern durant el qual se li manifestarà l’atracció que sent pels homes. Colm Tóibín ho narra amb pols de mestre, contenint l’emoció com ho faria el mateix protagonista.

‘Contes escollits’
Anton Txèkhox
Ed. Proa
Absns de la seva mort, l’escriptor i crític Vicenç Pagès Jordà havia preparat aquesta antologia de contes de Txèkhov, la més àmplia que s’ha fet mai en català amb un total de 35 relats. Xènia Dyakonova ha traduït del rus les narracions d’un dels grans autors de la literatura universal. “Els seus contes es resisteixen a les anàlisis perquè, més que un tècnic, és un savi –de vegades un amic”.

‘Lari’
Josep M. Lari Mirambell
Pagès Ed.

Josep Maria Lari Vilaplana, més conegut com el Mag Lari, va descobrir les plaques de vidre de les fotografies que havia fet Josep Maria Lari Mirambell, el seu avi. Imatges de principis del segle XX que un farmacèutic aficionat a la fotografia havia anat capturant, amb la vida de Barcelona retratada amb sensibilitat. Ara s’han publicat per primera vegada i mostren la seva qualitat.

‘La Barcelona de Pilar Aymerich’
Ed. Comanegra
La fotògrafa Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) deia que no escriuria mai unes memòries perquè les seves memòries eren les fotografies. Les que va fer en la Barcelona dels anys 60 fins als anys 80, de les quals una selecció (n’hi ha d’inèdites) veu la llum en aquest llibre. Aymerich parla dels anys del “despertar de la ciutat”. Societat i protagonistes d’uns anys clau del segle XX.

Joan Millaret i Valls

Llums i ombres d’un mite

El director Ridley Scott, responsable de films històrics i èpics com “1492. Conquesta del Paradís” (1997) o “Gladiator” (2000), narra a “Napoleón” l’ascens i la caiguda del militar francès Napoleó Bonaparte, coronat emperador de França i finalment defenestrat i mort en el seu exili en el rocam de Sant Elena. Aquesta notable pel·lícula d’elevat pressupost ha estat escrita pel guionista nord-americà David Scarpa i s’exhibeix en la seva versió reduïda, ja que l’original dura unes quatre hores, versió estesa que es podrà veure més endavant a la plataforma Apple Tv+ .

El director de la mítica “Blade Runner” (1982) inicia la present pel·lícula en l’època del terror de la Revolució Francesa, concretament amb la decapitació de Maria Antonieta l’any 1973 i amb el mateix Napoleó (Joaquin Phoenix) com a testimoni. Un any en el qual es cou l’èxit de la carrera militar de Napoleó, concretament, en la presa de la fortalesa de Toló en mans de les tropes angleses. Un ascens meteòric que desemboca en la seva coronació com Emperador de França el 1804 i l’inici d’una vida de victòries èpiques arreu, com la batalla d’Austerlitz de l’any següent. Un moment cinematogràfic privilegiat que es resol amb l’acorralament de les tropes enemigues damunt d’un llac glaçat, la seva tomba.

A part de les llums del seu regnat també hi ha lloc per les ombres com sonades desfetes militars, cas de la campanya russa de 1812 després de la conquesta de Moscú, una ciutat buidada que els mateixos moscovites incendiaran. Coincidint amb el setge de França per diferents exèrcits es força la seva abdicació i exili a l’illa d’Elba el 1814. Un parèntesi que conclou amb la fugida del seu retir al cap de deu mesos, amb un petit destacament militar, i que porta Napoleó de nou a la palestra política i a recuperar el tron, renaixent de les seves cendres.

Un film sobre un estratega militar que es conclou amb la seva derrota en la cèlebre batalla de Waterloo contra tropes angleses, comandades pel Duc de Wellington, i prussianes. És inevitable remembrar com aquesta batalla fou reproduïda en tota la seva espectacularitat i detall en la superproducció Italo-russa de Dino de Laurentis, “Waterloo” (1970) de Sergey Bondarchuc, on Christopher Plummer interpretava al general anglès i Rod Steiger donava vida al vençut Napoleó. I si recordem efemèrides cinematogràfiques, no podem obviar la megalòmana “Nepoléon” (1927) d’Abel Gance, una fita cinematogràfica sense parangó, que conclou amb el seu ascens al poder i la seva campanya d’expansió militar europea per estendre la Revolució Francesa fronteres enllà.

Però la pel·lícula d’Scott s’ocupa amb extensió de l’addictiva relació sentimental de Napoleó amb l’aristocràtica Josefina de Beauharnais (Vanessa Kirby), vídua d’una víctima de la repressió de la Revolució Francesa, l’únic i absolut amor veritable. Una unió indestriable tot i el hàndicap de la incapacitat de Josefina per engendrar un hereu a Napoleó, fet que desestabilitza el seu regnat. Episodis d’una relació intensa i tempestuosa que permet esbossar la personalitat íntima de Napoleó, un gos faldiller de Josefina, un home de comportament infantil i ridícul però també juganer, lúdic i lúbric.

Més enllà de la inevitable controvèrsia pel rigor històric, de l’aproximació desconstructiva i desmitificadora de la figura del Napoleó més casolà o una evident dispersió i desequilibri general, cal constatar inequívocament que ens trobem davant d’una gran, atractiva i valuosa pel·lícula que ofereix, abastament, espectacle i èpica, melodrama i romanticisme, història i política. En definitiva, una proposta per gaudir.

EL 9 NOU

Coincidint amb el 25è aniversari, el col·lectiu incorpora tres nous membres amb voluntat d’agafar un nou impuls

Miquel Erra

Osona Cuina ha fet oficial aquests dies la incorporació de tres nous membres: el Via Restaurant (Vic), El Bàcul (Vic) i Can Fortuny (Centelles). Amb ells s’eleva fins a 14 el nombre d’establiments que en formen part. Més que mai i un més que els 13 que van fundar el col·lectiu, ara fa 25 anys. Quan fa cinc anys bona part d’aquests fundadors van cedir pas a una nova fornada de joves cuiners, el col·lectiu havia quedat reduït a nou restaurants.

En els últims cinc anys –i una pandèmia pel mig– hi ha hagut altes significatives, com les de L’Horta (Tavertet), Can Ton (Santa Eulàlia de Riuprimer), El Cafè del Mig (Perafita), L’Insòlit (Vic) o el VicFood (Vic); però també algunes baixes, ja sigui per canvis d’orientació com L’Arka (Santa Eugènia) o de propietaris, com el Devici (Vic) o El Drau (Viladrau), ara a La Competència (Vic). També Santi Masallera, de Ca la Teresona (Vic), fa un pas al costat, tot i que hi continuarà col·laborant el Dijous Llarder, l’activitat més emblemàtica del col·lectiu.

Les tres noves incorporacions han de ser un nou estímul per “reactivar” l’activitat, en paraules d’Eduard Aliberch, que el passat mes de març en va assumir la presidència. “Necessitàvem aire fresc per donar-li una nova clau de volta; ens hem rejovenit considerablement i la gent en té moltes ganes, destaca Aliberch, conscient que són hereus d’una marca, Osona Cuina, “molt potent, que hem de saber aprofitar”.

El col·lectiu avalua aquests dies les noves accions que emprendrà de cara a l’any que ve. “Sent més, podrem fer més coses”, avança Aliberch, que té molt clar que el camí a seguir ha de tenir un horitzó molt clar: “Identificar-nos amb el producte i amb els productors locals”. També confien reforçar col·laboracions amb altres col·lectius amics com Taula Dolça, Osona Terra o la mateixa Escola d’Hostaleria d’Osona. Més gastronomia amb segell i de territori.

Osona i el Ripollès conserven les tres estrelles Michelin

No s’esperaven sorpreses i no n’hi va haver. La galàxia de restaurants amb estrella Michelin a Osona i el Ripollès continua inalterable des de fa 15 anys. La gala que es va celebrar dimarts a Barcelona va confirmar que a la guia del 2024 hi mantindran l’estrella els restaurants Fonda Sala, d’Olost (des de 1992); Can Jubany, a Calldetenes (des de 1998), i Fonda Xesc, a Gombrèn (des de 2009).

En el cas d’Osona, que havia arribat a tenir quatre restaurants amb estrella –amb Can Pascual, a Prats de Lluçanès, que es va traslladar a Barcelona i va acabar tancant, i el Parramon, a Vic, que hi va renunciar i també va acabar tancant–, continua la sequera aquest segle XXI. “El potencial i el talent per tenir-la hi són, una altra cosa és si s’aposta o no per aquest model”, reflexiona el president d’Osona Cuina, Eduard Aliberch, tot destacant que la Fonda Sala, que és membre del col·lectiu, és un dels restaurants més veterans de la guia “i una de les nostres icones”. Les noves estrelles hauran d’esperar.

La il·lusió pels avenços científics passant de l’humanisme ens fa més febles i inconsistents

Josep Ballbè i Urrit

Enguany s’escau el 80è aniversari de la mort de la filòsofa francesa del segle passat Simone Weil. En una societat cada cop més amorfa, és bo remarcar la importància d’aquesta disciplina acadèmica que reflexiona sobre l’essència vital, l’home i la seva relació amb l’univers. Cada dia que passa. tanmateix, hi ha més gent que viu a la babalà. Mai no es planteja ni qüestiona absolutament res. No sap ni vol saber en què consisteixen l’ètica, la raó, el coneixement o la metafísica. La filosofia ve a ser la base de totes les ciències. Veig summament necessari incidir en aquests nuclis justament quan estem assistint a l’esclat del concepte conegut com intel·ligència artificial (IA).

Malgrat viure tan sols 34 anys, el pas d’aquesta autora pel nostre món va deixar una gran empremta. Una bona mostra rau en l’interès actual de reeditar moltes obres seves. Hi ha interès en recuperar conceptes com l’atenció, la desconnexió social o el propi sentit de la pertinença al grup. L’individualisme és un mal company de viatge, cada cop més estès per desgràcia. “L’ordre social no pot ésser altra cosa que un equilibri de forces.” “L’atenció és la més estranya i pura forma de generositat.” No és acceptable, doncs, dessota cap concepte, haver conegut la notícia de la mort d’un guia agonitzant al terra, a més de 8.000m, mentre més de 130 alpinistes passaven damunt d’ell, en l’ascens al K2, sense interessar-s’hi gens ni mica. En aquest sentit, una altra cita seva situa les coses a la seva justa mesura: “Devem la mateixa quantitat de respecte i atenció a tothom, perquè el respecte no té graus.” Si això no ens sotragueja la conciència, val més que ens ho fem mirar.

Aquesta autora, però, no es va pas quedar en l’embolcall. El seu grau de compromís la va dur a reviure la història en pròpia carn. A involucrar-se en lluites obreres, donant suport a refugiats que fugien de les tropes nazis o russes. Participant de ple, fins i tot, en la guerra civil espanyola, al front de l’Ebre: per a defensar la República del cop militar. No podem assumir impàvidament la buidor que reflexen aquests temps de profunda crisi social. Ens hem de deixar seduir per l’empatia envers els col·lectius més desvalguts. Per a ella, el pensament és una tasca a través de la qual cadascú de nosaltres es contrasta i mesura amb la realitat. Hem de saber trobar el nucli central de les situacions que se’ns presenta, rebel·lant-nos contra la comoditat de l’egocentrisme.

La il·lusió pels avenços científics passant de l’humanisme ens fa més febles i inconsistents. El que és superflu no ens mena enlloc. Bastim uns fonaments que s’esfondren amb la primera dificultat. Abans ens hem centrat en prioritzar el concepte d’una eficàcia mal entesa, perquè obviem la perspectiva d’una visió panoràmica col·lectiva, amb generositat. L’escola ha d’ésser el primer bastió on cal conrear aquests principis. Hem de fer per ajudar la persona a pensar i per ensenyar a aprendre. Quan som justament a dues setmanes de reemprendre un nou curs escolar, val la pena reflexionar al voltant de tota aquesta temàtica. 

Mentrestant la pròpia Simone Weil referia que se li gelava la sang “respirar l’embriaguesa dels humans quan entenen que poden matar sense càstig ni culpa”. Lamentablement, els conflictes bèl·lics són presents a diferents indrets del nostre món i la classe política es mostra incapaç de deturar-los. No tenen clar que les guerres mai no serveixen per a res. Simplement per trencar cors. Quan els rics fan la guerra, són els pobres els qui moren.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers