Ricky Gil és músic, escriptor i traductor. Al marge de formar part de Brighton 64 i d'altres grups, gaudeix anant a concerts. Al llibre 'Qui toca aquesta nit?' dibuixa una història del rock en 64 concerts.

Jordi Vilarrodà

Ricky Gil és músic, escriptor i traductor. Al marge de formar part de Brighton 64 i d’altres grups, gaudeix anant a concerts. Al llibre ‘Qui toca aquesta nit?’ dibuixa una història del rock en 64 concerts.

Ets una referència de la música catalana i encara estàs molt en actiu.
Sí, estic en actiu, mai ho he deixat d’estar. Sempre he tingut grups, concerts, gravacions, discos. La discografia es va acumulant també. Hem fet moltes cançons i passen els anys i la veritat és que l’activitat potser minva una mica però no del tot. Hi ha pics cap amunt i cap avall. Ara mateix estic bé i content amb totes les coses que van passant i actiu.

No tots els músics aneu molt a concerts.
N’hi ha que només van als seus o els dels seus amics i familiars. Evidentment, tothom té una cultura audiovisual diferent, però per a mi, des de ben jove he tingut una actitud de veure música en directe. Per a nosaltres era la principal font de coneixements que rebíem.

En el teu llibre parles sobre 64 concerts. Quina memòria no?
Sí, sempre m’han dit que tinc molt bona memòria i tot i que m’he documentat força per escriure també hi ha moments que van directament d’aquesta memòria, coses de concerts concrets, artistes, peces que se’m va quedar gravat el moment que ho vaig veure, encara que faci 25 o 30 anys. Tinc imatges, flaixos que són molts clars i que de vegades havia explicat als meus amics o que potser no havia explicat.

Que tenen comú aquests 64 concerts?
Tots els que he triat són importants. En podia haver triat d’altres, però alguns els tenia molt clars i altres em servien per explicar algunes coses que m’interessaven explicar i que potser si no haguessin tingut relació no haurien sortit el llibre. Però pensava per exemple que un grup em servia per explicar certa cosa sobre l’experiència de la música en directe.

Tot comença amb un concert de Lluís Llach o amb Sisa i Melodrama amb catorze anys acompanyat de la mare.
Sí, però no creguis. Una de les coses que explico després d’aquest concert de Sisa és que nosaltres ja vam començar a sortir d’una manera una mica salvatge. Nosaltres vivíem a Barcelona on hi havia bastant oferta i sortíem de casa i anàvem a l’aventura. Trobo que això ha canviat bastant. Ara un adolescent va un concert sempre acompanyat pel pare. Encara no he tingut aquesta experiència perquè els meus fills són petits, però en aquella època era una mica bèstia. Ho vam viure d’una manera molt autèntica.

En un capítol parles d’un concert dels Rolling Stones que van fer el 1982 i deies que ja els deien que eren massa grans. Què penses ara quan els veus als escenaris?
És una mica sorprenent i per a la gent que ens dediquem a la música, ells sempre han sigut una referència quan nosaltres teníem vint anys. En aquesta edat pensàvem que com que en tenien quaranta encara podíem aguantar. Ara tenen gairebé vuitanta anys i penses que és possible continuar tocant rock and roll en aquesta edat. Jo no m’hi veig, però deia el mateix fa deu anys quan els veia. Que els Rolling Stones facin concerts em sembla una mica absurd i ridícul, però també envejable i admirable.

També destaques en el llibre el punt d’anar-se fent gran.
Clar, tu vas fent la teva carrera, però a l’inici tens uns referents que són més grans que tu, però quan comences a veure gent que ho fa molt millor que tu i que ja són més joves que tu és quan dius que potser ja està. A partir d’aquí has de continuar fent la teva vida, però ja no aspires a una gran cosa perquè ja no es produirà.

A vegades potser perquè viuen en un altre context, un altre mercat i tenen unes altres oportunitats que tu no tens.
Això és evident, en països anglosaxons molts grups que comencen i fan un primer disc que té ressò, el seu abast és mundial. Quan fan una gira se’n van per a tot el món. Aquí podem aspirar a un àmbit geogràfic molt més petit. Això fa enveja, però, d’altra banda, ells tenen molta més competència. Allà hi ha un nivell i una qualitat molt potent. Aquests grups que sorgeixen és perquè realment s’ho han treballat.

També hi ha concerts que has viscut des de dins. Per exemple amb Brigthon 64 i vau compartir escenari amb referents.
He volgut posar-hi alguns episodis on parlo de grups meus perquè són pocs, però volia també expressar l’experiència des de dalt de l’escenari, el que sent el músic. En aquest capítol parlo sobre un festival que vam anar a Galícia on també actuaven altres grups. Nosaltres pensàvem que també érem com ells i quan vam arribar allà ens vam adonar que no, que nosaltres érem un grup que era més petit, que començàvem, que veníem de lluny. Vam tocar una mitja hora, vam ser els primers, ningú ens va saludar i quan vam tornar a la realitat. Va ser com una mena de miratge.

Tu vas ser al primer concert de Bruce Springsteen, però en una posició curiosa.
M’ho prenc amb una mica d’ironia perquè és l’únic concert que explico que no vaig veure perquè jo estava fora que m’estava intentant colar. En Bruce Springsteen no era un artista que m’interessés gaire, però sabíem que hi tocava i vam dir d’anar-hi, vam fer alguns intents per colar-nos. També em servia per explicar els tòpics.

Així mateix, parles d’altres grups que són més minoritaris.
El format del llibre per a mi era ideal per anar colant grups que m’agraden, però que són molt desconeguts, també en surten de molts coneguts, però jo volia posar aquests menys coneguts, ja que per a mi van ser molt importants. Una mica que la gent es faci una idea global del que ha sigut la música en directe al llarg d’aquests anys i que també si pot ser que descobreixin coses. Tot aquest bagatge que jo tinc si pot servir perquè la gent descobreixi doncs també és un dels objectius del llibre.

Hi ha un capítol que parles d’un concert que vas el 2008 amb un grup que és molt més jove que tu, però que ho trobes interessant.
Exacte, però que no acabo d’entendre gaire. Intento trobar als referents que algunes coses connecto, algunes altres no, el tipus de públic que tenien en el local. Després connecto molt de pressa amb el tipus de lletres que fan. Va ser un grup que el vaig conèixer des dels inicis, però que més tard van anar evolucionant, van fer uns discos molt interessants i que ara són un grup molt reconegut ara que no existeix.

També parles sobre els que t’agradaria veure.
Sí, hi ha artistes que et queden pendents, però la veritat és que totes les coses que he vist ja arriba un punt que potser no t’importen. Fa uns dies hi va haver en el mateix dia dos concerts molt interessants i jo aquella nit dues opcions i vaig optar per l’opció de quedar-me amb els meus pares. No tinc aquest neguit. Sí que de vegades si hi ha un grup que m’agrada molt hi intento anar, però crec que ja estic una mica més de baixada en quant espectador. També l’acumulació de concerts fa que vegis la música en directe diferent, com a intèrpret em continua encantant pujar a l’escenari i tocar la meva música, és una cosa que sempre serà així.

Ara està en un projecte musical en què recupereu clàssics del rock català. És un episodi que queda molt lluny.
Sí, connecta una mica amb el principi del llibre perquè en aquest disc hi ha alguna cançó de Sisa i Melodrama, Pau Riba, Maria del Mar Bonet. És un projecte genial, ja que recuperar cançons d’una època que és bastant oculta la música catalana i fent la nostra versió amb la nostra manera de fer, però que és molt fidel amb el que es feia aleshores. És una cosa que s’ha de descobrir.

Aquest dissabte tindrà lloc la 22a Fira Joc Joc, que tornarà a repartir els diferents escenaris per tot el poble

Miquel Erra

Torna una de les propostes firals i lúdiques més emblemàtiques de la comarca, la Fira Joc Joc de Tona, que arriba a la 22a edició. Ho fa consolidant els dos grans cops de timó introduïts fa dos anys: celebrar-la en dissabte en lloc de diumenge, i repartir-la per tot el poble i no incrustada al pavelló. Aquesta voluntat de centrifugar la fira s’ha trobat aquest any amb un entrebanc puntual, les obres de remodelació de la plaça Major. L’escull s’ha resolt marcant dos grans àmbits de joc que, com a novetat, quedaran connectats per un trenet.

“El nostre consell és que la gent aparqui gratuïtament a l’esplanada de la Canal i, a partir d’aquí, es mogui pel poble a peu o en trenet”, remarcava en la presentació Judit Sardà, regidora de Cultura i Desenvolupament Local. La fira tindrà cinc ubicacions, cada una de les quals dedicada a una modalitat de jocs específica. D’una banda, a La Canal hi haurà les taules i les editorials –una dotzena– dedicades als jocs moderns. La Biblioteca Caterina Figueras acollirà l’espai de ludoteca; els tallers “A què juguem?”, per fomentar el joc lliure d’estereotips de gènere, i de les 10 del vespre a les 2 de la matinada, una sessió de joc nocturn, que ja va tenir molt bona acollida l’any passat. El carrer Antoni Figueras aplegarà els jocs de carrer, novament amb protagonisme destacat per a Guixot de 8, l’empresa que va néixer arran de la mítica Fira de la Pesseta, als anys 80, l’autèntic antecedent de la Fira Joc Joc. Entres d’altres, es recuperarà la mítica tómbola.

Els altres dos escenaris, que quedaran connectats per un servei de trenet, seran l’escola Vedruna, on hi haurà jocs històrics i alguns en fase d’experimentació, i el Camp de les Lloses, amb els jocs tradicionals i de recreació històrica. La fira continua fidel a la voluntat d’esdevenir un aparador de jocs i joguines “diferents”, com remarca el subtítol, sovint com una alternativa als circuits comercials i potenciant l’originalitat, la qualitat i els valors. “Volem demostrar que es pot jugar de moltes maneres i a totes les edats”, va insistir Sardà. La fira funcionarà de les 10 del matí a les 8 del vespre.

I més festa major, amb la recuperada Baixada del Call

Més enllà de la Fira Joc Joc, el programa de la festa major de Sant Andreu continua diumenge amb altres propostes. Destaca la recuperada Baixada del Call, que es va deixar de fer arran de la pandèmia i que el jovent va reivindicar en el marc dels pressupostos participatius. Aquest any l’organitzen la colla de bastoners, amb sortida a les 11 del matí al carrer del Call. A la mateixa hora hi haurà un guiatge per la Ruta de Memòria Democràtica de Tona, a càrrec de l’historiador Carles Puigferrat –es va inaugurar l’abril de l’any passat i ara se n’ha completat la senyalització–, i a la tarda-vespre, concert i ball amb La Principal de la Bisbal, a La Canal.

Miquel Erra

Després de gairebé dos anys tancada al públic, ha reobert l’hostatgeria de l’ermita de Nostra Senyora de Montgrony, a Gombrèn, amb servei de restaurant i allotjament de dijous a diumenge, i dies festius. Es tracta de la primera acció de Santuaris.cat, entitat creada recentment pel Bisbat de Vic amb l’objectiu de gestionar, dinamitzar i promocionar els santuaris de la diòcesi i altres equipaments similars, com poden ser els albergs.

Aquests santuaris i el seu entorn han esdevingut espais de tradició popular, devoció mariana i excursionisme –en el cas de Montgrony, també d’escalada–. Al llarg dels anys, al seu voltant s’hi han anat edificant serveis d’hostatgeria, que han estat font de dinamisme. La gestió, però, no era senzilla i en alguns casos s’encomanava a iniciatives carregades de bona fe, amb obertures intermitents. Per revertir-ho, el Bisbat ha creat una empresa específica per modernitzar i professionalitzar el model de gestió. Un model que estarà centrat “en l’esperit profund dels santuaris des d’una lectura actualitzada, lligada al territori i als seus reptes de cohesió i dinamisme”, i amb criteris “de responsabilitat ambiental, social i econòmica”, destaca Bernat Vilarasau, gerent de la nova entitat. “Som en un moment de naixement, il·lusionant i engrescador, però també conscients de la complexitat del projecte”, apunta Vilarasau, confiat que “serem capaços d’oferir un servei de restauració bo i de qualitat, basat en un model de gestió respectuós amb el llegat dels santuaris”.

La primera visibilització és aquesta hostatgeria de Montgrony, que portava gairebé dos anys tancada. Després de tres mesos d’obres se li ha fet un notable rentat de cara, i l’establiment ha reobert amb un triple servei: el de bar, el de restaurant i el d’allotjament. Inicialment hi treballaran quatre persones, encapçalades per Janina Pérez, fins ara responsable del refugi del Coll de Merolla, que també hi viurà els dies que estigui obert.

Tant la segona i tercera plantes de l’edifici com la seva icònica torre mirador quedaran per ara tancades al públic a l’espera d’una futurible reforma, encara sense calendari. Coincidint amb la reobertura de l’hostatgeria, l’ermita de Montgrony i l’església de Sant Pere també romandran obertes de dijous a diumenge, en el mateix horari que el bar.

La primera notícia que es té d’aquest santuari data de 1400, quan ja hi havia una petita construcció dedicada a la Mare de Déu, excavada en la pedra de les llegendàries escales que menen al pla de Sant Pere. Al seu voltant s’hi va construir, al segle XVIII, aquest edifici de l’hostatgeria, en un primer intent de convertir Montgrony en un gran santuari marià. Entre els anys 1960 i 1970 s’hi va fer arribar la llum i l’aigua, i el camí es convertí en pista forestal, avui asfaltada.

L’any 2012 es va inaugurar en un edifici annex un centre d’interpretació, Montgrony Any 0, a l’entorn de la llegenda d’Otger Cataló i vinculat al projecte Terra de Comtes i Abats. Avui aquesta marca ja no funciona i el centre va tancar. L’espai, ara buit, es reconvertirà en una sala polivalent a disposició dels mateixos hostatjats.

La companyia Marià Font versiona l'obra de Jordi Galceran

Jordi Vilarrodà

Tres dècades després de ser escrita, la companyia ripollesa Marià Font adaptarà aquest cap de setmana Fuita, l’obra teatral de Jordi Galceran. La sala Comtal acollirà divendres a la nit i el vespre de dissabte dues sessions d’un text que segons el seu director, Ramon Prat, “segueix mantenint tota la vigència” gràcies al paper central d’un polític corrupte que veu com els problemes es reprodueixen al seu voltant. L’obra la protagonitzen Pep Roura i Carme Porcel, i també hi participen Laia Motos, Oriol Molas i Xesco Rubió.

A banda de la representació, el vestíbul del Comtal mostrarà altres sorpreses gràcies a la col·laboració d’actors de la Marià Font. Aquest any la companyia està immersa en el seu 70è aniversari, durant el qual ja van representar El Tartuf de Molière. Paral·lelament, preparen una altra obra sobre el record de l’antic teatre de La Lira, que servirà per recaptar fons per condicionar l’espai actual com a local d’assaig i representacions de petit format. Fuita és la sisena obra que Ramon Prat dirigeix al capdavant de la Marià Font, consolidant una trajectòria dins de la dramatúrgia on ja ha superat la vintena de títols.

Es faran tres sessions de 'La ratera' a l'Espai Rusiñol

Jordi Vilarrodà

És prou conegut que La ratera és l’obra de teatre més representada de la història des que Agatha Christie la va escriure i estrenar l’any 1952. Però això no és obstacle perquè l’Associació Teatre Centre de Manlleu hagi volgut fer-ne la seva pròpia versió, que aquest cap de setmana es podrà veure en tres sessions a l’Espai Rusiñol, amb direcció de Pep Colomer.

“Va ser un text que s’avançava al seu temps, amb una trama policíaca que barreja entremig les vides dels personatges, en microescenes”, explica Colomer. Tot passa en l’espai d’un petit hotel que han obert Mollie i Giles Ralston (Irene Gutiérrez i Albert Salarich). Es produeix un assassinat i, en una nit de nevada, queden els amos, els hostes i un policia bloquejats a la casa, sabent que un d’ells és un assassí. “Respectant el text, l’hem escurçat evitant reiteracions i l’hem fet més atemporal”, diu el director. Jordi Campàs, Ivet Humà, Albert Caballeria, Susagna Tubai, Òscar Castells i Núria Campàs completen el repartiment d’un muntatge que transcorre en el mateix espai escènic i que se centra, sense artificis, “en la creació de personatges i situacions”. “Una producció pròpia que feia temps que teníem al cap”, diu Irene Gutiérrez, presidenta del Teatre Centre.

Jordi Vilarrodà

“Quan venia en Pere Quart… tenia aquella veu!” Mariàngels Martí, filla de Miquel Martí i Pol, recorda quan el poeta sabadellenc anava de visita a casa del seu pare, Miquel Martí i Pol. Ella i el seu germà Jordi van viure la infància i l’adolescència a casa d’un poeta que començava a ser conegut i reconegut, i a qui visitaven altres poetes i persones del món de la cultura. Encara que ells no n’eren gaire conscients. “Era normal, rebre visites de gent”, explicava dissabte en el curs d’una visita a la casa on havien viscut, al carrer Costa del Ter de Roda de Ter, a punt de convertir-se aviat en una casa museu. L’acte formava part de les Jornades Miquel Martí i Pol, que aquest novembre commemoren els 20 anys de la mort del poeta rodenc.

Pere Quart era un record agradable, aquell home imponent que potser aprofitava les estades d’estiu a Taradell per acostar-se a Roda. Altres eren imprevisibles: quan hi anava el poeta Miquel Bauçà, personalitat que no entrava en els cànons, “l’àvia es posava nerviosa perquè no sabia mai si es quedaria o no”. Una petita casa familiar de treballador de La Blava s’havia convertit en lloc de peregrinació d’amics, coneguts i gent diversa. Ramon Besora, pedagog i editor, amic de la família i actual president de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, recordava la primera vegada que hi va dur alumnes de la seva escola. “Va ser el dia que em va canviar la vida”, explicava davant de la casa. D’aquí van venir intercanvis de poemes dels infants amb Martí i Pol, i en el fons, la seva decisió de dedicar-se a promoure la poesia en l’àmbit de l’escola, a la qual encara aboca bona part dels seus esforços.

Aquella casa senzilla, de la filera d’habitatges on vivien treballadors de La Blava que sempre havien d’estar disponibles, havia començat a girar més al voltant de la poesia que no de les contínues i les metxeres. “Les màquines, no les sentíem tant, la sirena sí”, diuen els fills. Quan el pare va anar perdent mobilitat per la malaltia, va deixar de baixar escales a la planta inferior per treballar, i ho va fer en un petit quartet habilitat com a despatx. “A vegades hi menjava i tot, la sala d’estar era per als dies que tenia visites.” La chanson francesa era el paisatge sonor de fons: Edith Piaf, George Brassens, Léo Ferré, Jacques Brel… i els nens que s’emportaven el televisor a la seva habitació, quan en van tenir, perquè no acabaven d’entendre tot allò. El pare era poeta. Molt dedicat a la seva obra, però era aquell pare diferent dels altres amb qui “tenies moltes converses, no de poesia precisament… de moltes altres coses”. La casa va deixar de ser-ho al cap d’un temps, “quan jo tenia 15 anys”, recorda Jordi Martí, però allà hi van quedar molts records que afloraven en la visita de dissabte, amb els assistents al Col·loqui Miquel Martí i Pol com a testimonis.

 A PUNT D’OBRES

La casa està ara a punt de canviar. O millor dit, de recuperar l’aspecte que tenia quan la Mariàngels i en Jordi hi van viure. L’Ajuntament de Roda i la Fundació Miquel Martí i Pol tiren endavant el projecte per convertir-la en casa museu. Les altres tres del mateix rengle són la seu de la fundació i a la que va ser la llar de la família s’hi faran obres perquè recuperi l’aspecte original. El ripollès Florenci Crivillé, l’arxiver del poeta, i Jordi Berenguer, arxiver i coneixedor profund dels seus inicis literaris, són els comissaris del projecte.

Les obres ja estan adjudicades per un import de 158.000 euros a l’empresa Crostres, que aviat ha de començar les obres. “Començaran abans de final d’any”, explica Toni Mas, alcalde de Roda. “Anirem de seguida per l’última fase, que serà la de l’equipament, amb la part interactiva i de visita per a tothom qui es vulgui apropar a la quotidianitat de Miquel Martí i Pol.”

La companyia proposa un viatge màgic amb l’encant de les arts tradicionals xineses a través d’una tècnica teatral i 18 modalitats acrobàtiques diferents. Aquest premiat espectacle, dividit en sis parts, parla de com el fènix transporta un jove a diferents mons, amb palaus, jardins i boscos, on junts hauran de lluitar contra les forces del mal. Però el Bé hi predominarà i el Palau dels Somnis, com el fènix, tornarà a néixer. Guardonat amb el Fons Nacional d’Art i el 5è premi especial Tian Han de Festival d’Art de Hunan a 2015. Des de llavorsha obtingut més de 30 guardons en diversos concursos internacionals d’acrobàcies.

‘Un viatge de somni’. Gran Circ Acrobàtic Nacional de la Xina. Teatre Auditori de Granollers. Divendres, 24 de novembre, 20h.

Emilio Gutiérrez Caba homenatja Miguel Hernández a Canovelles

El Teatre Auditori Can Palots de Canovelles acollirà aquest diumenge a les 6 de la tarda el recital ‘Dejadme la esperanza’, en què Emilio Gutiérrez Caba i Luis Santana posaran veu als poemes de Miguel Hernández. El recital és un homenatge que posa en valor l’amor, l’esperança i els valors de justícia i solidaritat que desprèn la poesia d’Hernández. Gutiérrez i Santana aniran acompanyats al piano per Víctor Carbajo, que ha compost i arranjat la música a mida per a aquest recital.

‘Dejadme la esperanza’, amb Emilio Gutiérrez Caba i Luis Santana. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Diumenge 26 de novembre, 18h.

Nil Cardoner puja a l’escenari del Teatre Auditori de Granollers

‘Tot el que passarà a partir d’ara’, l’esperada obra de teatre que protagonitza Nil Cardoner, actor de ‘Polseres Vermelles’, arriba aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers. La directora Glòria Balañà i el dramaturg Joan Yago acosten el públic a la vivència de la malaltia i la mort des dels ulls d’un adolescent que perd el pare, coincidint amb el moment de construcció de la identitat i el descobriment de les implacables normes del món. Al final hi haurà una conversa postfunció.

‘Tot el que passarà a partir d’ara’. Direcció: Glòria Balañà. Amb Nil Cardoner. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 26 de novembre, 18h.

Adrià Plana Ensembling, divendres al Cicle de Jazz de Granollers

Adrià Plana Ensembling seran els convidats d’aquest divendres al 51è Cicle Jazz Granollers, que ja s’acosta al seu final. El concert serà aquest divendres al Casino de Granollers, i Plana presentarà l’àlbum que va treure a finals d’octubre, batejat amb el mateix nom que la formació amb què defensarà el directe, ‘Adrià Plana Ensembling’. El quartet de jazz està format per Joan Terol a la bateria, Jordi Santanach als saxos, Apel·les Carod al violí i Adrià Plana a la guitarra.

Adrià Plana Ensembling. 51è Cicle de Jazz de Granollers. Divendres 24 de novembre, 20h.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

‘Balance’ Warner Bros Records, 1995

Balance va ser el 10è disc de la banda nordamericana de rock dur Van Halen i l’últim que van gravar amb Sammy Haggar a la veu (després vindria el prescindible i fluixíssim Van Halen III amb Gary Cherone dels Extreme de cantant). I el títol reflecteix bé el moment vital d’Eddie Van Halen, guitarrista i líder de la banda, que pretenia deixar l’alcohol i les drogues i estabilitzar-se emocionalment.

Ell mateix va explicar que a Balance hi ha les primeres composicions que va fer “serè”. La primera cançó del disc, precisament, The Seven Seal, va néixer quan el seu terapeuta, un tal Sat-Kaur Khalsa, el va instar a relaxar-se i escriure imaginant on seria després de beure’s mitja dotzena de cerveses i el resultat és un dels millors riffs de guitarra creats mai per Van Halen. Del treball també sobresurt Can Not Stop Lovin ‘You (amb homenatge encobert a Ray Charles), un single rodó, i l’energètica Aftershock. La portada també té història.

És una fotografia de Glen Wexler trucada i adaptada per Jeri Heiden. A alguns països, com el Japó, no els va acabar d’agradar i com a anècdota cal dir que un dels bessons siamesos va desaparèixer. Poc després de la gira mundial de Balance (que va passar per Barcelona) Sammy Haggar també va desaparèixer de Van Halen. Però això no va ser una anècdota. Això va ser una llàstima i, musicalment, una tragèdia.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

JORDI SERRADELL
‘Eternitat’
Arriba el segon àlbum d’estudi del bisbalenc Jordi Serradell amb deu cançons on aparca la sonoritat folk i americana del seu primer disc (Ésser viu, 2019) per acostar-se a l’indie i el pop. Això sí, algun engruna de la seva característica psicodèlia encara s’hi manté. El culpable d’aquest canvi és el vigatà Jordi Casadesús (La Iaia), que s’ha fet càrrec de l’enregistrament i la producció al costat d’Aleix Bou. El millor del disc és Eternitat, un temorràs que neix arran de la pèrdua d’una persona propera que Serradell canta acompanyat de Meritxell Neddermann.

SONIC BEAST
‘Sonic Beast’
Quatre veterans de l’escena underground nacional (Alfred d’Illinoise al baix, Xavi de Bullitt a la guitarra i veu, Chris de Bad Mongos també a la guitarra i veu i Roger de No More Lies a la bateria) s’han unit per crear una banda de so orgànic, hipnòtic i contundent. El resultat és un primer disc amb 11 temes de punk-rock de factura impecable amb un bon diàleg de guitarres i veus passionals que fan el cim a temes com l’explosiu Can’t Take It, que obre l’àlbum, o el melòdic It’s A Trap. Si algun dia us lleveu amb mandra, pot ser un bon antídot.

SOLK
‘Nus’
Després de publicar Herència el 2017, els valencians Solk ressusciten publicant el seu segon àlbum en format de llibre-disc. Musicalment Nus té dues parts: La llera dels dies, que és una trilogia sobre la memòria; i D’arrels i de branques, que inclou “El cirerer”, basada en una cançó tradicional, “Les barques grogues”, una cançó marinera; “País de sorra”, basada en un toc de dolçaina de Les Useres, “De gust”, “Pega-li la volta”, una jota d’estil hardcore, “Correfoc”, que parla dels balls de dimonis, i “Batre”, una experimentació sobre cants de sega.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? El piano.

Primer concert dalt d’un escenari? Al Més Nits Orientals del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic el 2021.

Primer disc que et vas comprar? Wish You Wewe Here, de Pink Floyd.

Quants discos tens? Uns 40.

Salva’n tres. Buura, d’Alash Ensamble; Wish You Wewe Here, de Pink Floyd, i The Kid and the Wolf, de Chirgilchin.

Grups o músics de capçalera. Igor Koshkendey (Tuva), Kaigal-ool Khovalych.

Un concert (com a públic) per recordar. Un directe del grup de música mongol Huuu Huur Tu al Festival Tradicionàrius a Barcelona, el 2023.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? Curiosament no va ser la guitarra, sinó l’harmònica.

Primer concert dalt d’un escenari? Vaig debutar com a cantautor amb un concert a l’antic teatre Cirviànum de Torelló, ja fa molt anys.

Primer disc que et vas comprar? Ara que tinc 20 anys, de Joan Manuel Serrat.

Quants discos tens? Un centenar.

Salva’n tres. En salvaria algun dels Esquirols, algun de Serrat i algun de Lluís Llach.

Grups o músics de capçalera. Esquirols, Serrat, Llach i també Raimon.

Un concert (com a públic) per recordar. Recordo molt un concert de Raimon a Taradell, en la seva millor època.

Pere Martí i Bertran

Pere Martí i Bertran

AURES
Autora: Montserrat Morera Escarré
Editorial: Bromera
Col·lecció: “L’Eclèctica”, 348
Lloc i any d’edició: Alzira, 2023
Nombre de pàg.: 206

La professora Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952), després de la jubilació, ens ha sorprès gratament amb una dedicació intensa a la narrativa. L’any 2022 va ser amb la novel·la Ravals, publicada per l’editorial valenciana Bromera, que aquest 2023 li ha publicat Aures, un conjunt de cinquanta relats que gosaria qualificar de fragments o retalls de vides. Es tracta de textos breus (només un, “Nas”, supera les 10 pàgines, i un altre, “Seda”, n’ocupa una de justeta), molt variats (pels indrets geogràfics on transcorre l’acció, pels personatges, pels registres i el tipus de narrador…), molt elaborats (estructures molt pensades, llengua precisa i rica, abundor de metàfores i de comparacions sempre ben lligades al text, prosa sovint poètica…), molt actuals (per les vicissituds dels personatges, per les reivindicacions i denúncies…) i molt llegidors (enganxen de seguida i en la majoria de casos voldríem més informació, més “vida” d’uns personatges tan fugaços, per molt que alguns apareguin en més d’una narració).

El títol, Aures, és d’allò més encertat tant pel fet que a la majoria hi apareix algun vent, per suau que sigui, com, i sobretot, perquè tots els textos parteixen d’una paraula especial (les cinquanta narracions tenen per títol un únic mot), amb aura o halo podríem dir, ja que amaguen més d’una lectura, més d’una interpretació, més d’un significat. A la “Cloenda” (pàg. 199), l’autora ens ho apunta: “Arrossegats pels vents de la vida, no ens adonem de l’aura que envolta les paraules: un munt de significats afegits i de frases fetes que utilitzem sense parar-hi esment. M’agrada jugar-hi per esquerdar tòpics”. I tant que hi juga, ja ho veureu si us animeu a llegir aquestes Aures, que estic segur que no us decebran.

En tinc tants fragments subratllats per una raó o altra! Per qüestions d’espai, només us en podré oferir un parell:

“La pell em guarda el record de la suavitat estremidora de la peònia blanca amb el cor púrpura que l’estimat em passejava, a pas de puça, des del clatell fins al pubis. Els pètals eren dits de núvol que gairebé no tocaven la pell, l’esborronaven” (pàg. 63).

“Capvespre. El mar és un llençol de seda on destaca l’arruga del pas d’un veler que talla en diagonal l’aigua oliosa. El deixant llueix com un collaret de cristall. Una ràfega de iode marí m’omple el pit fart de tossir” (pàg. 175).

Pere Martí i Bertran

Pere Martí i Bertran

‘Les illes interiors’
Maria Carme Roca
Columna
Sota el nom artístic d’Esmeralda Cervantes, hi havia la persona de Clotilde Cerdà, la filla petita de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà. Va ser un arpista de fama internacional, va recórrer mig Europa amb la seva mare i no va deixar mai d’estimar el pare. Però va ser molt més: pedagoga, feminista avant la lettre… Una dona que Maria Carme Roca ha fet protagonista d’aquesta novel·la.

‘Paraules al sol’
Maria Antònia Oliver
La Magrana
Maria Antònia Oliver (1946-1922) va escriure aquesta novel·la quan el servei militar i un càstig polític afegit li havien imposat la separació de qui seria el gran amor de la seva vida, el també escriptor Jaume Fuster. Un relat epistolar que era encara inèdit i que retrata el país gris al qual tots dos s’enfrontaven. “La vida, en sortir del present, no la conec, serà totalment nova per a tots dos.”

‘L’amant del diable’
Elizabeth Bowen
Ed. Laertes
Elizabeth Bowen (1899-1973) és un dels noms més rellevants de la literatura irlandesa, relacionada amb contemporànies com Virginia Woolf o Carson McCullers. Entre els anys 30 i 40 del segle passat va escriure aquesta sèrie de relats amb elements de fantasia, terror i misteri. I llegint-los veureu que, anys després, el cinema va utilitzar arguments com els que ella va dibuixar.

‘El temps de la promesa’
Marina Garcés
Anagrama
Quin és el valor de la promesa en els temps que estem vivint? Potser molts de nosaltres convindrem a admetre que és escàs. Marina Garcés, una de les pensadores de referència en la Catalunya actual, ho analitza. I suggereix que pot esdevenir una forma de rebel·lió. I que també pot ajudar a recuperar el valor de la paraula en els moments d’incertesa en què ens trobem.

‘No patiu per mi’
Carme Junyent
Comanegra
En les darreres setmanes de la seva vida, la ja enyorada lingüista Carme Junyent va treure forces per escriure uns articles lluminosos. Parlaven d’amistat, de gust compartit per la gastronomia d’arreu del país… i de llengua, és clar. Ara es recullen en aquest volum, amb un pròleg del seu amic Pere Comellas. No podia haver-hi un comiat millor que aquest llibre.

joan Millaret

Ruralitat desestabilitzadora

Després de competir en el 71è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i guanyar la Concha de Plata a la millor interpretació de repartiment per a Hovik Keuchkerian, “Un amor” d’Isabel Coixet arriba a les sales de cinema. Coixet adapta aquí la novel·la homònima de Sara Mesa, amb guió de la mateixa directora i la periodista i escriptora Laura Ferrero. Aquesta estimulant pel·lícula és protagonitzada per Nat (Laia Costa), una dona en la trentena que sembla escapar d’una vida angoixant per refer la seva vida i trobar el seu lloc buscant refugi en un petit poble enmig de l’Espanya rural.

Nat fuig del dolor d’experiències relatades per altres persones en la seva condició de traductora en casos de testimonis de refugiats. Instal·lada en una casa rústica, mig en ruïnes i amb goteres, la noia és víctima de la rudesa i hostilitat del llogater o els afalacs d’un veí solter que dibuixa vidrieres. La protagonista rebrà, però, una sotragada imprevista que li trastoca la vida quan es presta a acceptar una directa i inquietant proposta sexual del seu veí alemany, Andreas (Hovik Keuchkerian). Es tracta d’una relació sense amor, com una mera transacció, sense cap implicació emocional, però que ella troba plaent.

Aquesta desconcertant pel·lícula ens parla de coses primitives, de pulsions irrefrenables, enmig també d’una indagació sobre el desig femení, amb una nova interpretació excepcional de Laia Costa. Coixet incideix molt en un entorn natural i feréstec que sembla condicionar l’acció, ens referim a un paisatge muntanyenc esquerp i rondat per voltors, una silueta amenaçadora. “Un amor” entronca així amb un cinema espanyol i català recent que aborda el ruralisme i la vida en el camp allunyat dels enfocaments més bucòlics i idealitzats, cas d”As Bestas” de Rodrigo Sorogoyen, “Alcarràs” de Carla Simón o “Suro” de Mikel Gurrea. Completen el repartiment de la pel·lícula Hugo Silva, Luis Bermejo, Ingrid García-Jonsson o Francesco Carril.

EL 9 NOU

Eva Remolina / AMIC

El Retinol s’ha convertit en un dels ingredients estrella en el món dels productes de bellesa i cura de la pell. Aquest compost, ha captivat l’atenció de molts experts de la pell i amants de la bellesa per les seves propietats regeneratives i antienvellidores.

Però, què és el Retinol?

El Retinol és una forma de vitamina A que es troba de forma natural en alguns aliments com la carn, el peix, els productes làctics i les verdures de fulla verda. Tanmateix, la forma més potent del Retinol s’aconsegueix a través de productes cosmètics específics.

Beneficis del Retinol per a la pell

La principal raó per la qual el Retinol ha guanyat tanta popularitat és la seva capacitat per estimular la renovació cel·lular. Aquesta propietat és fonamental per a combatre els signes de l’envelliment, ja que ajuda a reduir les línies fines, les arrugues i a millorar la textura de la pell. A més, el Retinol també és conegut per ajudar a combatre els problemes d’acne, pel fet que afavoreix la desobstrucció dels porus.

El Retinol es presenta en diverses formes, com ara sèrums, cremes i altres productes tòpics. És important llegir i seguir les instruccions del producte específic, perquè l’ús inadequat pot provocar irritacions. En general, s’aconsella començar amb una concentració baixa i anar augmentant gradualment a mesura que la pell s’adapta.

A partir de quina edat és recomanable utilitzar Retinol?

La utilització de productes amb Retinol no té una edat específica, perquè els seus beneficis no només es limiten a la lluita contra els signes de l’envelliment, sinó que també poden ser útils per millorar la textura de la pell i prevenir problemes com l’acne. No obstant això, molts experts recomanen començar a usar productes amb Retinol al voltant dels 25-30 anys, quan la producció natural de col·lagen i elastina comença a disminuir.

Eva Remolina / AMIC

Les neules són unes delicades galetes, d’origen antiquíssim, que tenen una rica història que va molt més enllà del seu sabor característic. Estan molt arrelades en la història de la Mediterrània, i la seva presència ha esdevingut una tradició que va passant de generació en generació. El seu origen es remunta a temps antics, on ja es feien servir ingredients comuns com la farina, el sucre i les espècies. Es creu que aquestes galetes eren utilitzades com a ofrena als déus durant les festivitats religioses, un símbol de prosperitat i bona fortuna.

A través del temps, les neules van evolucionar i van esdevenir part integral de les celebracions, especialment a la temporada nadalenca, on es comparteixen amb família i amics.

Origen i Varietats:
La producció de neules ha esdevingut una artesania especialitzada, amb diverses regions que ofereixen les seves pròpies versions úniques. Diversos països mediterranis com Catalunya, Itàlia i França han abraçat les neules com una part fonamental de les seves festivitats.

Neules Catalanes: A Catalunya, les neules són un element clau present a la taula de qualsevol llar durant el Nadal. Sovint es fan amb ingredients com la farina, el sucre i les ametlles, donant com a resultat una textura cruixent i un sabor ric i dolç. Algunes versions inclouen ingredients addicionals com la canyella o la llimona per donar-los un toc únic.

Pizzelle Italianes: A Itàlia, una variant coneguda com a pizzelle és molt popular, especialment a les regions de la Toscana i l’Abbruzzo. Aquestes galetes fines i dentades sovint es fan amb ferro per pizzelle, que crea patrons decoratius en la seva superfície.

Neules Franceses: A França, les neules són anomenades “gaufres dentelles” i són famoses a la regió de Bretanya. Es caracteritzen per la seva finesa i la seva textura lleugera, i sovint s’acompanyen amb crema o gelat.

He demanat a una vintena d’amics que m’indiquessin quins 'murs' de la nostra societat enderrocarien

Josep Ballbé i Urrit

El meu fort, certament, no ha estat pas la història. Si més no, mentre estudiava. Tot plegat perquè, llavors, el mestre només em demanava memoritzar: dates, noms, esdeveniments… Així és clar quemai no em podia agradar… Amb el pas del temps, faig l’esforç diari de capgirar un xic les coses.

Som d’idea fixa. Ens costa poc d’oblidar. Passar dels orígens. Honorar els avantpassats. I fixar –al disc dur del cervell– fets cabdals del passat. A banda, ens hem tornat insensibles a un munt de coses que haurien de frapar-nos. Això sí, trivialitzem esdeveniments… I, per dissimular, festegem moments estel·lars, embolcallant-los d’un pur teatralisme… Tan sols pertoca recordar l’aniversari i el 10è aniversari. Amb una mica de sort, el 20è, les noces de plata, les d’or i el centenari. Què passa, què passa? Doncs, si el 9 de novembre d’enguany va fer 34 anys que va caure el mur de Berlín…? “Ara no toca”, que dirien els polítics? No puc estar-hi d’acord.

Ha estat per això que he volgut fer una mena d’experiment… He demanat a una vintena d’amics que m’indiquessin –de manera breu– quins murs de la nostra societat actual enderrocarien… M’he vist obligat a fer un gran esforç de síntesi. A més, he pretès respectar estrictament tot el que ells m’han dit. Tota la paternitat de l’article, doncs, esdevé seva. La meva tasca tan sols ha consistit a aglutinar. Sense voler publicitar cap marca comercial, he hagut de fer de minipimer o turmix.

La llista comença pel racisme i les injustícies (molta ONU, molta Unicef i declaracions de drets humans, però el panorama és esfereïdor). En aquest cistell, també hi caben les desigualtats socials. No és admissible contrastar sous de 200.000/300.000 euros d’un controlador aeri, amb un munt de gent que no arriba als 10.000. O un pobre pensionista –que mereix tot un respecte– i que amb prou feina frega els 6.000.

La incultura, ignorància, analfabetisme… En qualsevol de les seves manifestacions (la tecnificació de la societat no es correspon amb l’arrelament de valors indiscutibles). Molt sovint, aquestes absències i manques aboquen la gent al conformisme. La incompetència, més que palesa, d’un bon nombre de polítics (el camp de la política s’ha convertit, sovint, en un circ, on tot s’hi val… I, tibant d’adagi, en el país de los ciegos, el tuerto es el rey). Podríem afegir-hi la corrupció política i financera, amb tot un reguitzell d’arguments.

L’egoisme (és clar: en una societat totalment laica, els pecats capitals ja no s’estilen… I, indubtablement, mai no perdono que hi hagi tanta gent insolidària… Que mai no es preocupa dels altres. D’aquells que ho necessiten… Que en són molts). Sense oblidar el clam popular de la mani del 10 de juliol, hauria de caure el mur que ens separa d’Espanya… Amb totes les connotacions. I aquella barrera que ens posem davant del nostre entorn, per manca d’autoestima. Per un possible sentiment d’inferioritat.

L’escriptor-investigador Daniel Estulin va esbrinar coses sobre el Grup de VIPS que maneguen els fils del món. I fa esgarrifar: l’explotació dels pobles, el muntatge de les guerres, el negoci de les armes, l’estímul del consumisme, la diversió i l’oci fàcil (que no la cultura), l’exigència del moment, la manca de valors o el desordre en la seva jerarquia. Això sí que hem de fer-ho caure!

Més d’un em titllarà d’utòpic esbojarrat. En tot cas, em sento consolat en saber que no ho penso sol. Avui, a l’escrit, en compto una vintena. I nosaltres no hem pas de convèncer ningú. Només volem prendre consciència de canvi… Necessari… I, sobretot, possible… Perquè la unió fa la força.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers