La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N.45

13/11/2023 - 17/11/2023

Diàlegs

Natàlia Garriga, consellera de Cultura

"Hem aconseguit posar la llengua al centre del debat públic"

Jordi Vilarrodà

La Biblioteca Pilarin Bayés de Vic va acollir divendres passat la jornada “Els Drets Culturals són Drets Humans”. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, hi va confirmar que el govern treballa en una futura Llei de Drets Culturals amb la qual Catalunya seria pionera. Abans de la jornada, va concedir una entrevista a EL 9 NOU i EL 9 TV.

No solem considerar la cultura entre els nostres drets bàsics, si més no al mateix nivell que la Sanitat o l’Educació. Però ho és?
Efectivament, nosaltres així ho considerem. Des que vàrem entrar al Departament tenim quatre eixos prioritaris, i aquest n’és un, l’accés a la cultura. El treballem amb diverses mesures. Amb el Departament d’Educació, per exemple. És molt important que Educació i Cultura vagin de la mà perquè els ensenyaments artístics entrin a les escoles. Sabem que aquest és un objectiu a llarg termini, però ja hi estem treballant. I no parlo només dels centres que tinguin la sort de tenir un equipament o un esdeveniment cultural important al costat, sinó que això arribi a tot arreu… i en horari escolar, perquè és on creem equitat. A mitjà termini, s’anirà desenvolupant la Llei de Drets Culturals. És una prioritat, perquè ens creiem que la cultura és la quarta pota de l’estat del benestar juntament amb la salut, l’educació i els drets socials. Però mentre que aquests tenen lleis específiques que els avalen, la cultura no. Ens cal garantir el dret de la ciutadania a l’accés a la cultura.

Què entenem per accés?
El de participar-hi, el de crear, el d’organitzar, i el de formar part dels òrgans de governança de determinats equipaments. Per a nosaltres això és accés a la cultura.

Es pot regular això per llei, de manera que no quedi només en una declaració de bones intencions?
És una llei innovadora, en tenim pocs exemples a Europa, i al món. Serem pioners, perquè no serà només una llei declarativa, sinó que volem garantir aquests drets. I això vol dir que establirem els drets i les obligacions, sobretot les dels espais que reben suports públics. La veritat és que no és fàcil. Fins ara hem fet una fase participativa molt llarga en la qual hem arribat a més de dues-centes entitats per parlar-ne i configurar aquests drets. Hi ha experts que també hi treballen i ja tenim un esborrany intern. D’aquí a poc ho podrem portar al govern, que l’aprovarà perquè pugui seguir la tramitació parlamentària.

En quin termini està pensant? Que durant el 2024 la llei pugui ser una realitat?
Hauria de ser així. Pensi que tenim clar que hi ha bretxes i barreres, no només les més visibles sinó les invisibles: de gènere, de territori… Per a nosaltres és un dels eixos als quals donem més importància. A curt termini, per exemple, hem tret una línia d’ajut del que en diem cultura comunitària. És a dir, que mitjançant activitats culturals d’entitats –de drets socials o de salut– que transformi la vida de les persones. Recentment, hem tret una altra línia per als micropobles. Es dona un import de 4.500 euros a l’any per programar cultura a municipis de menys de mil habitants, perquè volem que tothom es trobi la cultura davant de casa, a les places i els carrers.

Ha funcionat? Perquè a vegades aquests micropobles disposen de pocs recursos per complementar els que reben del govern.
Estem molt contents. Tenim 482 municipis de menys de mil habitants i se n’han presentat 412. Per tant, un percentatge prou important de pobles que disposaran d’aquesta dotació per programar arts en viu durant el 2024. L’any que ve ho revisarem per veure com ha anat, saber si això és el que realment necessiten. Segurament que hi ha retocs per poder-la millorar.

Si em permet, tornem als drets culturals un moment. Ja sap que el sector cultural és molt crític, en especial sobre allò que li ve de les administracions. Preparada per afrontar les polèmiques que pugui haver-hi sobre la futura llei?
Arrisquem, en un cert sentit. Però amb la convicció que tenim que la cultura arribi a tothom. I tindrem alguns gemecs, com sempre que crees alguna obligació. Però a partir de les trobades prèvies que hem anat fent per conèixer les necessitats penso que les estem aplicant bé. Quan comenci tot el procés, segur que hi haurà oportunitat de tenir més diàlegs amb associacions i col·lectius. Perquè al final, el que volem és que Catalunya sigui refugi cultural. I que n’estiguem orgullosos.

En un país que situa la cultura (si més no ho declara) entre els seus senyals d’identitat, li agradaria que aquesta llei fos aprovada per una majoria àmplia al Parlament, la majoria del catalanisme polític si més no?
Sí, crec que ha de ser aprovada per una àmplia majoria i en això estem treballant. No entendríem que no fos d’altra manera.

Una llei necessita recursos per desplegar-la. En tindrà, el seu Departament? Què es preveu per al 2024, per poder arribar un dia a assolir la reivindicació del sector, el 2% sobre el total del pressupost de la Generalitat? Costa d’arribar-hi.
Però anem prou bé! Vàrem iniciar la legislatura amb l’1,1% del total, es va passar després a l’1,3%, i aquest any 2023 hem tingut l’1,5% sobre el total. Traduït en xifres, vol dir que partíem de 298 milions d’euros i aquest any estem als 456 milions. Són increments que hem de poder assolir com a departament, perquè no és senzill pujar 100 milions cada any. S’està fent el camí, i esperem seguir-lo. Per al 2024, la perspectiva és bona, perquè el president i el govern estem compromesos a arribar a aquest 2% al final del mandat. A vegades no som prou conscients que dins del govern si algun departament puja més en el pressupost, n’hi ha un altre que no pujarà tant. I sí que és veritat que al Parlament tenim la força que tenim i que hem de buscar suports per aprovar-lo.

Una entrevista amb la consellera de Cultura no pot obviar la situació del català, que preocupa cada vegada més. En la perspectiva històrica, en els últims anys hem perdut 20 punts en el percentatge d’habitants del país que diuen que el tenen com a llengua habitual (del 46% al 36%, en la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics). Com encara aquest gran repte?
Primer de tot, explicant les dades, la realitat. En aquests anys hem anat tenint dades que ens revelaven que estaven passant coses, ens alertaven. No ens hi hem trobat de cop. Des de l’inici hem volgut explicar les dades i per això ja vam sortir de seguida amb el que llavors era conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, a explicar les que coneixíem sobre l’ús a quart d’ESO, que ens preocupaven. Durant anys, hem pensat que amb la immersió a l’escola ja en teníem prou…

I hem vist que ni tan sols la immersió no es complia al cent per cent.
Per això ho hem explicat. I hem posat mesures al costat. De moment, hem aconseguit tornar a posar la llengua al centre del debat públic, tothom en torna a parlar i això és rellevant. Ens fa adquirir un compromís, perquè al parlar-ne reflexiones sobre el teu propi ús de la llengua. Fa dos anys, el 85% del Parlament ens va instar a fer un Pacte Nacional per la Llengua. És complex, però hi seguim treballant i tenim aquest suport al costat, que és un luxe. Després d’una fase participativa, també tenim un esborrany que estem compartint amb els partits i que compartirem amb entitats i amb el Consell Social de la Llengua Catalana. Abans de final d’any ens hem compromès de tenir-lo aprovat. La llengua no només és una prioritat del govern sinó que ho ha de ser de tothom, que tothom es pugui adherir al pacte. I com que sabíem que el procés seria llarg, havíem de fer coses mentrestant. D’aquí que es va fer un consell de govern extraordinari, ara fa un any, per aprovar cent mesures transversals en favor del català.

Diàlegs

Jordi Gas

"Cantar en català és més difícil perquè no hi ha tants referents"

Jordi Gas, músic vigatà presenta el seu tercer treball: GAS III. En aquesta nova entrega, tots els temes han estat composats, gravats i produïts en solitari al seu estudi del Passeig de Vic. Vuit temes, mitja hora llarga de música, que no us deixarà indiferents

Jordi Sunyer

Jordi Gas, músic vigatà presenta el seu tercer treball: GAS III. En aquesta nova entrega, tots els temes han estat composats, gravats i produïts en solitari al seu estudi del Passeig de Vic. Vuit temes, mitja hora llarga de música, que no us deixarà indiferents.

A l’hora de batejar els discos, no et trenques gaire el cap per pensar el nom.
Saps què passa? Si fes un disc conceptual com es feia abans, potser sí que hi pensaria més, però dic, ostres què és això de ‘Gas III’? Ja em costa posar títols a les cançons, i vaig pensar un nom que englobi tot el que he fet doncs ‘Gas III’. Així també tinc recursos per anar fent.

O sigui que d’aquí uns quants anys vindrà ‘Gas IV’?
Espero que pocs, perquè si seguim la progressió de ‘Gas I’ a ‘Gas II’ va passar temps, però ara només fa dos anys de l’últim. Això és agafar-li el ritme. De fet, els temes del ‘Gas IV’ estan quasi fets.

En aquest nou disc tot ha sortit de les teves mans, no?
Sempre és agradable treballar amb gent, però des del meu punt de vista no m’agrada empipar als altres i és que soc així. Com que sé que molts amics em diran que sí, m’autocensuro a mi mateix i dic que no. I sí, efectivament, des del primer acord a la primera lletra fins a arribar a la masterització tot ho he fet sol, a casa.

Això fa 20 o 15 anys no hauria estat possible.
A més a més, el fet de fer-lo sol m’ha portat a fer-lo d’una determinada manera. El so és molt diferent.

És el teu disc menys analògic de tots.
No he tocat el baix per exemple que és una cosa que quasi sempre feia, tot és digital. D’analògic zero.

A més a més, la teva veu és molt poc reconeixible.
Sí, perquè em trobava que si quedava la veu massa plana, no quedava massa bé amb el que estava sonant. He intentat que les cançons tinguin un so compacte i que quedi bé.

El videoclip de ‘Presó’ també és de quilòmetre zero no?
Vaig haver de travessar el Passeig fins a arribar a la plaça dels Màrtirs, fins a arribar a casa del xef Vila. Sempre fem els videoclips junts i m’agrada. Tot el disc i el videoclip és sostenible i respectuós amb el medi ambient. Zero emissions de CO₂. És el disc més sostenible que s’ha fet mai [riu]

La cançó ‘Llum tres’ també té una herència de ‘Llum III’ i ‘Llum’ no?
Té a veure amb la lletra, hi ha un vers que m’agrada molt que diu ‘Jo no vull més llum que el teu cos davant meu’ sobre aquest tema l’he anat evolucionant i l’he anat fent i desfent. Com que a ‘Gas II’ hi ha ‘Llum II’ a ‘Gas III hi havia d’haver un ‘Llum III’. No sé si a ‘Gas IV’ hi haurà ‘Llum IV’, però sí que et puc dir que hi haurà ‘Gas IV’. És una cançó d’amor.

La tercera cançó és’ Concèntric’ és un tema bastant més electrònic i dius que la vida és com un espiral.
És bàsicament això, vaig i vinc, soc, no soc. I de tot això en faig una cançó.

La següent cançó és ‘Pluja’
De vegades fas lletres que et venen d’alguna cosa i a vegades fas un exercici poètic d’un tem banal com la pluja. Aquest podria ser un tema pont entre l’anterior disc i aquest. Està més compost i fet. A mi m’agrada molt.

El ‘Gas III’ es podrà escoltar en directe?
En ser un procés de gravació tan especial fa que el directe també hagi de ser molt especial. Li estic donant voltes. M’encantaria anar al directe, però li haig de donar dues voltes. Depèn de les oportunitats i de com vagi el disc. Potser per aclamació popular resulta que l’he de defensar.

La cinquena cançó és ‘Mosca i és quasi la més experimental de totes?
Hi ha vegades que fas una cançó de la manera tradicional i hi ha vegades que t’asseus i un cop has acabat aquell tros penses en què podries fer, però dius que ja està i que ja està bé com està. Aprofito per dir que en el disc no hi ha gens de palla i en aquest cas la cançó em va sortir més rodoneta. A vegades ets una mosca i veus una llum i et tires cap allà i resulta que hi ha un vidre.

També és veritat que les teves cançons tothom les pot interpretar com vol. Tu no llences missatges molt explícits.
No explico històries perquè no en sé. A l’hora d’escriure m’agrada més explicar l’expressió de les imatges. Sobretot busco que quan canto em senti a gust amb el que sona, que és molt difícil i amb català més, perquè no hi ha referents. Cantar amb anglès és molt fàcil, amb tot el respecte a la gent que ho fa, tens moltes referències. Amb castellà també és relativament fàcil. Amb català tens el Serrat, el Lluís Llach, Sopa de Cabra i poc més

La següent peça és ‘Imaginació’, aquí vols dir que res és per sempre no?
Penses que estàs vivint una realitat i potser és una il·lusió que t’has estat imaginant. Quan això et passa després de molt de temps. Reflexionem-hi.

L’última cançó és ‘Colors’ i és la més llarga de tot el disc.
L’he posat al final perquè no trenqui amb el ritme. Pensa que és mitja hora de música i com que és la més llarga no volia que trenqués el ritme i ja pensant que seria la darrera m’hi vaig deixar anar però també amb un sentit. Les coses passen perquè han de passar.

Amb qui s’emmiralla Jordi Gas a l’hora de fer lletres?
Amb Gas. He intentat fer una mica de camí en aquest sentit, de trobar el meu llenguatge perquè ja hi ha un llenguatge propi en la música i val la pena. M’hi mato una mica en les lletres, més que en la música. Soc més músic que poeta.

‘Gas IV’ has dit que el tens gairebé ja enllestit
Igual que ‘Gas III’ hi ha trampes. Entre ‘Gas II’ i ‘Gas III’ que han passat dos anys hi ha trampa perquè els temes de ‘Gas III’ ja els tenia fets quan havia acabat ‘Gas II’. Tot i això, ja veia que els temes anaven cap a una altra banda i no em quadraven a ‘Gas II’ així que els vaig anar guardant. I ara al calaix de ‘Gas IV’ i tinc els que no m’entraven a ‘Gas III’, perquè ja són una altra cosa.

Un altre tema es diu ‘Cançons’ quines són les cançons que t’han marcat més?
El meu bagatge és totalment anglosaxó, llavors per exemple de cantautors m’agraden en Jeff Taylor o en David Crosby. També tota la vida he escoltat el rock simfònic que sempre m’ha agradat molt.

El projecte ‘La salseta’ continua viu no?
Continua i a més ara hem muntat un espectacle que aquest any ja s’ha fet i l’any que ve se’n faran més que és ‘La salseta’ amb bateria i amb Huapachà Combo. És un espectacle de grans èxits que el 2024 tocarà escenaris.

A fons

Un dels participant garbellant durant la festa de l'any passat

Les Franqueses viu aquest cap de setmana la dotzena Festa de la Mongeta del Ganxet a Llerona

El gruix dels actes es faran diumenge i destaca la batuda, garbellada i tria de mongetes així com el concurs de cuina i el show cooking de'Ada Parellada.

Oriol Serra

Les Antigues Escoles de Llerona, a les Franqueses, acolliran aquest diumenge la 12a edició de la Festa de la Mongeta del Ganxet, que tindrà com a actes centrals la Batuda, garbellada i tria de mongetes, l’11è Concurs de Cuina de la Mongeta del Ganxet, i el Tast de mongetes, que servirà 400 racions.

La gran novetat d’enguany serà una variació en aquesta darrera activitat, que passarà a incorporar el civet de senglar a la recepta segons ha explicat la regidora de Pagesia de les Franqueses, Èlia Montagud.

“Amb aquesta novetat refermem l’aposta pel producte local i de proximitat. De la mateixa manera que les mongetes, tota la carn que servirem serà de quilòmetre zero”, apunta Montagud.

L’exhibició de la màquina de garbellar és un dels moments que genera més expectació de la festa/Griselda Escrigas

També destaca la implicació de la xef Ada Parellada, qui s’encarregarà de cuinar per als 400 comensals, i de la Societat de Caçadors de les Franqueses.

L’alcalde de les Franqueses, Juan Antonio Corchado, es refereix a la Festa de la Mongeta del Ganxet com una mostra de “valor, fortalesa i amor cap a una forma de treballar la mongeta que és vital per nosaltres”.

Un espai i un producte a preservar

També va destacar la tasca de la pagesa Rosa Pruna a l’hora d’impulsar i consolidar-la durant els seus anys com a presidenta del Consell de Poble de Llerona. “Aquests espais són un lloc a preservar. L’Ajuntament ha d’estar al costat dels productors locals, i hi serà”, va dir.

Ada Parellada, per la seva banda, fa una crida a “mantenir aquest producte que ens arrela al territori”, en referència a la mongeta del ganxet, coneguda com l’or blanc del Vallès per la seva qualitat.

“Allò que mengem ens fa sentir que pertanyem a un lloc. El menjar obre un canal que va directe als records. Allò que mengem ens recorda a casa. Per tant, cal que mantinguem viva la gastronomia del territori. Perquè el plat és la millor estratègia per preservar el paisatge”, afegeix.

La cuinera insisteix que “cal posar en valor” productes com la mongeta del ganxet. En aquest sentit, subratlla que “no podem abaixar-ne el preu” i alerta: “Els cuiners no som els protagonistes, sinó una part més de tota una cadena de transmissió que comença amb els productors.” “La protagonista és la mongeta, un producte amb una forma molt singular que cal preservar quan la posem al plat. Em fa mal, veure com alguns cuiners la trituren per fer-ne hummus”.

Participants en el concurs de cuina de la festa de l’any passat/Griselda Escrigas

La Festa de la Mongeta del Ganxet començarà a 2/4 de 10 amb una trobada de productors i restauradors. A les 11 hi haurà una ballada dels Gegants de les Franqueses i l’associació Càmper Club Ganxet obrirà la Font del Ganxet a la carpa del Consell de Poble de Llerona.

També a les 11, es donarà inici al Concurs de Cuina de la Mongeta del Ganxet. A 1/4 de 12 del migdia tindrà lloc una actuació castellera dels Xics de Granollers.

A les 12 es farà la batuda, garbellada i tria de mongetes, i a 2/4 de 2 es farà el tast de mongetes. També hi farà un monòleg la lleronina Núria Camp, que parlarà sobre ciència en clau d’humor.

A les 4 de la tarda, Ada Parellada conduirà una demostració de cuina de la mongeta del ganxet. A 2/4 de 5 es lliuraran els premis del concurs, i a les 5 es tancarà la jornada amb un espectacle de Jordi LP.

A fons

Manel Camp rep el premi Oriol Martorell

Premi Oriol Martorell per a Manel Camp

EL 9 NOU

El músic i compositor Manel Camp (a la fotografia) va rebre dissabte a L’Atlàntida el Premi Oriol Martorell de Pedagogia Musical, que s’entrega cada dos anys i reconeix persones que hagin destacat en aquest àmbit i hagin avançat en la renovació pedagògica a Catalunya. A Manel Camp (Manresa, 1947), en concret, se li va atorgar “per la seva destacada aportació i compromís en la pedagogia musical en l’àmbit del jazz” i per haver incorporat la tasca educativa “a tota la seva prolífica activitat artística”.

Aquesta era la cinquena edició del guardó, que concedeixen la Fundació L’Atlàntida, com a titular de l’Escola de Música i Conservatori de Vic, i l’Ajuntament. El premi se simbolitza en una escultura, Torre/Talaia, del ceramista Pep Madrenas. L’obra representa un rotlle de partitures “que construeix una torre de vida i coneixement, al capdavant de la qual hi ha la llum del far, la saviesa que sortosament s’escampa arreu”. En l’acte hi va intervenir, entre d’altres, el poeta Carles Duarte.

A fons

Lluís Soler, en primer terme, interpreta el paper de Verdaguer en els darrers anys de la seva vida

El Festival de Cinema de Muntanya de Torelló estrenarà el segon film sobre Jacint Verdaguer i el Pirineu

Jordi Vilarrodà

Després de Maleïda 1882, arriba Canigó 1883, la pel·lícula que dona continuïtat a l’aventura pirinenca de Jacint Verdaguer. La pel·lícula serà una de les estrenes del 41è Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló, i es podrà veure per primer cop aquest dissabte a 2/4 de 10 del vespre a la pantalla del Teatre Cirvianum. La primera de les preestrenes programades del film comptarà amb la presència de tot l’equip que l’ha fet possible, encapçalat pel director, Albert Naudin, i pels actors Lluís Soler, Santi Pocino, Sílvia Bel i Xavier Boada. I sense oblidar Bernat Gasull, el biòleg i excursionista que resseguint els camins del poeta pel Pirineu va posar les bases dels dos projectes. En ple rodatge de la pel·lícula, Naudin ja avançava que aquesta tindria algunes diferències amb Maleïda 1882: “Serà més arriscada i hi haurà més ficció”, anunciava el maig de l’any passat a Folgueroles. L’anterior era “una història inacabada”, i aquesta és “el final d’un període de Verdaguer”. Per això el productor i realitzador diu que “fer-ho entenedor, fresc i emocionant ha estat sens dubte el gran repte d’aquesta producció”. A Maleïda 1882, es narrava l’ascensió de Verdaguer al cim conegut amb aquest nom, i actualment més amb el de l’Aneto. Una proesa en aquell moment, travessant una glacera i enfilant-se a més de tres mil metres d’alçada. El to de la pel·lícula era més proper al documental de ficció, la recreació dels fets a partir de les notes del poeta i del guió de Gasull.

A Canigó 1883 es deixa anar més la imaginació, tot i que el punt de partida també és completament real: Verdaguer vol completar el seu coneixement del Pirineu, està escrivint el seu gran poema èpic i sent la necessitat de pujar al Canigó i tenir una vista d’ocell sobre les muntanyes. És “un viatge pirinenc i alhora vital”, en paraules de Jordina Boix, directora de la Fundació Verdaguer. Arrenca al Canigó i acaba a Andorra, travessant a banda i banda, mostrant el massís com una unitat sense fronteres. L’actor manlleuenc Lluís Soler torna a donar vida a un Verdaguer crepuscular, que està a punt de fer la seva última ascensió al Matagalls. És l’any 1901 i ja se sent malalt. Això el porta a mirar enrere i recordar el seu moment pirinenc culminant. També repeteix Santi Pocino, en el paper d’aquest Verdaguer jove. I s’hi introdueix una altra figura, la del canonge Collell, encarnada per un altre actor manlleuenc, Xavier Boada. Ell era el gran amic i mentor de Verdaguer en el moment del seu cim literari, tot i que la relació entre ells dos no va acabar bé. En l’actriu Sílvia Bel pren forma un personatge clau de Canigó, la fada que en el poema encisa el cavaller Gentil.

La preestrena de Canigó 1883 a Torelló anirà seguida d’altres en els propers mesos (la següent, el 27 de novembre a l’ETC de Vic) abans de passar a les sales, el 26 de gener de 2024.

Groenlàndia, protagonista en l’obertura

L’obertura del festival d’enguany tindrà un punt de sorpresa: “El volem començar amb un format diferent del que fan altres festivals”, explicava el seu director, Joan Salarich, el dia de la presentació. En els darrers anys hi ha hagut sempre un territori protagonista, des de Mongòlia fins a la Patagònia, passant per Alaska o el Tibet. I ara serà Groenlàndia, l’illa més gran del planeta, presentada a través de l’espectacle Graoenlàndia, la terra verda.

El presentarà l’humorista Godai Garcia, i comptarà amb música (l’actuació en directe de Carla Serrat), paraula (amb els poetes Raquel Santanera i Josep Pedrals) i arts visuals (el live painting de les torellonenques Ari Miró i Eli Soler). La creació artística embolcallarà el testimoni de dos coneixedors del territori groenlandès, l’antropòleg Francesc Bailon, coneixedor de la cultura dels pobles inuit, i l’explorador polar Ramón Larramendi. “Ens endinsarem en una cultura que coneixem a partir d’alguns tòpics”, diu Salarich. L’acte serà a les 9 del vespre, al Cirvianum.

La imatge d’enguany del festival, creada per la dissenyadora torellonenca Íngrid Picanyol, també pren Groenlàndia com a punt d’inspiració. I ella també es va qüestionar els tòpics. La seva proposta convida “que tothom decideixi si s’hi vol apropar i què vol conèixer”.

Cinc anys de Torelló Mountain Wines, dissabte

El Festival BBVA de Cinema de Muntanya s’envolta d’una constel·lació d’activitats paral·leles entre les quals destaca el Torelló Mountain Wines, la cita amb els vins de muntanya que aquest dissabte portarà una vintena de cellers a la carpa del Camp Base, a la plaça Nova. “Cada any anem creixent, la mostra ha agafat cert renom i ja ens demanen per venir”, explica un dels seus organitzadors, el sommelier Eduard Rifà. En aquesta edició, la cinquena, hi haurà una vintena llarga de cellers, molts d’ells catalans, però també aragonesos, i de més lluny, un celler de Conca. Dissabte mateix tindran lloc dues sessions de tast al Cirvianum a càrrec de David Seijas, exsommelier d’El Bulli, i la historiadora Romina Ribera (Glops d’història), acompanyats per la música de Sergi Estella.

Sons

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

YUNG RAJOLA
‘Peter Pan’v

Darrere Yung Rajola s’hi amaga Quintí Casals, un lleidatà amb un peu a Barcelona –o tots dos– que va començar fent rap i que ara cada vegada s’acosta més al pop. Al seu segon treball, titulat Peter Pan, hi ha deu cançons que retraten la vida i l’entorn del seu autor. Des de la seva experiència amb Tinder fins a alguna cita que no va acabar de sortir del tot bé (Balada de les cites que no surten bé). Un bon retrat de la generació que s’acosta a la trentena amb la precarietat –però també l’alegria i certa resignació ben entesa– per bandera.

THE NEW RAEMON
‘Postales de invierno’

The New Raemon, el projecte en solitari del cantant de Madee Ramon Rodríguez, torna. I ho fa amb un vuitè disc –el 21è de la seva carrera si els comptem tots– sincer, emotiu i íntim que ve a ser com una carta de comiat a un amic que ha mort amb peces que toquen la fibra com Caen los árboles, Tu resplandor, Irurtzun o Entre el alba y la noche. El disc també suposa l’estrena de Rodríguez amb el seu propi segell, Cielos Estrellados. Per cert, si opteu pel format físic fitxeu el vinil, amb una il·lustració seriada de Paula Bonet.

RAMONETA
‘Ramoneta’

Ramoneta és un grup barceloní de pop-rock format per músics amb llargues trajectòries i experiència, tant en directe com a estudi. El líder és Joan Gené (baixista a la primera formació de Jarabe de Palo), que s’ha envoltat d’amics per gravar deu temes d’aire costumista que sonen com abans, sense bases pregravades ni autotunes ni invents gratuïts. De les mescles i de gratar alguna acústica se n’ha encarregat un altre històric, Jordi Mena (Sau, Jarabe de Palo, Enrique Bunbury…). Un projecte apte només per als amants del pop-rock clàssic atemporal.

Sons

El clàssic | The Clash

Jaume Espuny

Jaume Espuny

‘The Clash’ CBS London. 1977

El primer disc de The Clash, sense nom, és el paradigma del que seria el punk britànic, encara més segurament que el primer i únic disc dels Sex Pistols, publicat mesos abans que aquest. The Clash és un disc ple de ràbia, de denúncia social, amb cançons que no passen dels tres minuts i a vegades sembla que en lloc de cantar-les les escupen. Res de llargs solos de guitarra, d’arranjaments orquestrals. Cal tornar al rock primitiu: dues guitarres, un baix i una bateria i ritmes implacables amb tres o quatre acords. Entre les cançons, destaquen la primera, “Janie Jones”; “Remote Control”, que va sortir com a single; “I’m So Bored with the U.S.A.”, on diuen que estan tips dels tripijocs dels Estats Units; “London’s Burning”, una crida als londinencs perquè es revolucionin; “Whito Riot”, que parla dels disturbis d’aquell època a Anglaterra, amb sirenes de la policia incloses; “Career Opportunities”, i la més famosa de totes, “Police & Thieves”. És un disc que et fa saltar del sofà. Tres anys després, The Clash es refinarien una mica amb el famós London Calling, el seu millor disc. A la portada hi surten el líder, veu i guitarra Joe Strummer, el baixista Paul Simonon i el també veu i guitarra Mick Jones, però no el bateria Tory Crimes, que ja tenia un peu a fora del grup. El va substituir un dels grans: Topper Headon, que s’hi quedaria definitivament.

Soc així

El test | Adrià Aparicio

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? La flauta; però volent, la guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Que féssim algun concert, The Kebabs.

Primer disc que et vas comprar? In The Aeroplane Over The Sea, de Neutral Milk Hotel.

Quants discos tens? 20, molt pocs.

Salva’n tres. Vida animal, de Mates Mates; Sempre, de Germà Aire, i La clau de girar el taller, d’Adrià Puntí.

Grups o músics de capçalera. Pink Floyd, Roger Mas, Lou Reed, Black Lips, King Khan i Pascal Comelade.

Un concert (com a públic) per recordar. 65 Days Of Static a la sala Pasternak de Vic l’abril de 2010.

Lletres

Novetats editorials

Pere Martí Olivella

Pere Martí Olivella

‘Tots els contes’
Maria Barbal
Columna
Maria Barbal ha destacat sobretot com a novel·lista, però també és autora d’una extensa obra en narrativa curta. Editada en llibres (La mort de Teresa, Ulleres de sol…) però també dispersa en altres publicacions o encara inèdita, es recull ara en aquest volum, a cura de Carme Arenas. L’estil de Barbal és inconfusible, però la riquesa temàtica obre una nova lectura de la seva obra.

Tor. Tretze cases i tres morts’
Carles Porta
La Campana
L’any 2005, la publicació d’aquest llibre i el 30 minuts de TV3 que recollien una pacient i exhaustiva recerca periodística de Carles Porta van impactar Catalunya. El petit poble del Pallars que s’havia tenyit de sang va passar a la història. Al cap dels anys, Porta ha anat recollint més informació i n’ha escrit una versió actualitzada. Que no resol, però, l’origen: qui va matar en Sansa?

‘Que no s’apagui la flama’
Miriam Toews
Ed. Les Hores
La Swiv, protagonista de la novel·la, és educada per la seva àvia. Una educació especial, que inclou entre d’altres aprendre matemàtiques amb un trencaclosques amish. Però l’àvia li vol transmetre, sobretot, l’esperit de lluita amb què ella s’ha hagut d’enfrontar a la vida. I fer-ho com en una contrarellotge, quan sent que el temps se li acaba. Un gran homenatge a les dones: filles, mares, àvies…

‘Els meus dies feliços al manicomi’
Goran Simic
LaBreu Ed.
Aquesta setmana vinent serà a Barcelona el poeta bosnià Goran Simic. Durant el setge de Sarajevo els seus poemes de Lament per Sarajevo van posar paraules a la barbàrie de la guerra. Hi vivia, i en va poder marxar per exiliar-se un temps al Canadà. Ara s’ha publicat aquest llibre que és un recull de l’obra construïda a la ciutat, novament, des que hi va poder tornar l’any 2010.

‘Per què els elefants no tenen càncer’’
Div. autors
Rosa dels Vents
Amb més de 26.000 seguidors a Twitter, Neurones Fregides (@neurofregides) són uns campions de la divulgació científica en català. Ara ens responen a preguntes com la que dona títol al llibre i moltes d’altres. Quin és l’origen de les espècies? Com ens orientem a l’espai? Podríem nedar en una piscina de mel? Un llibre per satisfer moltes curiositats, amb les aportacions de 16 autors.

Lletres

s

Un clàssic que cal descobrir

Pere Martí Olivella

Pere Martí Olivella

TÈCNICA I TOTALITARISME
Autor: Jordi Pigem
Editorial: Fragmenta
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàgines: 183

L’obra l’encapçala una cita d’E. Fromm: “El respecte pel caràcter únic de cada ésser humà, i el conreu d’aquest caràcter únic, és l’assoliment més valuós de la cultura humana. Però aquest assoliment avui està en perill”. Efectivament, la tecnocràcia i la digitalització estan portant a considerar els éssers humans com a simples algoritmes, per tant, a rebaixar-los a l’alçada d’una reacció química o d’una màquina. Però si abandonem la nostra individualitat, el nostre caràcter d’éssers únics i irrepetibles, ens recorda Pigem, tots esdevenim intercanviables i, per tant, superflus, innecessaris, i en qualsevol moment, per l’eficiència del sistema, valor suprem de la tecnocràcia, prescindibles. Aquesta és l’essència del totalitarisme modern. Pigem inicià la trilogia amb Pandèmia i Postveritat, on ens alertava que el tecnocapitalisme, amb la quarta revolució industrial, la digital, desplega un programa de control que supera amb escreix els pronòstics més pessimistes d’Orwell i Huxley, doncs, com corrobora Han a Infocràcia, avui, lluny d’intentar fugir de l’ull sempre vigilant del Gran Germà, som nosaltres que ens neguem a apagar la pantalla! Els barrots d’altres èpoques esdevenen ones electromagnètiques i bytes d’informació, tan reals com els barrots, però immaterials, invisibles, més perillosos, perquè a sobre ens fan sentir l’aparença de llibertat! En aquest segon lliurament, Pigem introdueix nous referents literaris i filosòfics (Tolkien, Rilke, Arendt, Agamben, Harari) i un cert enduriment de l’anàlisi. A partir de la filosofia d’Arendt i de la simbologia mitològica de Tolkien, introdueix les nocions metafísiques de Bé i Mal, en majúscules!

Especialment significatiu un fragment on Arendt pensa sobre el mal radical: “Creiem que el més dolent que poden fer els éssers humans sorgeix de l’egoisme… els humans han sigut explotats de moltes maneres, però el fet que siguin utilitzats com a mitjà per a un fi deixa inalterada la seva condició d’èssers humans i només afecta la seva dignitat humana. El mal radical va més enllà, vol convertir en superflus els éssers humans com a éssers humans. Un cop han (hem) esdevingut superflus, no hi ha cap raó per no exterminar-los de forma massiva i calculada si convé a l’eficiència del sistema”. Temem que arribi el govern de les màquines. Pigem adverteix que aquest govern ja ha esdevingut, perquè qui deté el poder mundial ja és guiat per la mentalitat de la màquina: l’eficiència, la utilitat. Si hi ha una guerra, els humans ja l’estem perdent.

Escrivim

Gàlia

Jofre Bardolet

En Marc va mirar el rellotge, impacient. 2/4 de 10. “Propera parada: la Garriga.”

S’havia llevat d’hora. De fet, feia nits que no podia dormir gaire bé i, a més, ell era diürn de mena. Després de gairebé dos mesos des que ho havien deixat amb la Txell, encara li costava agafar el son.

Malgrat tot, l’emoció de tornar a casa en el dia més especial de l’any, contràriament al que hauria pogut pensar, va fer que aquella fos la primera nit en molt temps que aconseguia encarrilar set hores seguides dormint. Potser era que l’ambientador d’espígol que s’havia comprat al supermercat de la cantonada el dia abans al vespre l’havia relaxat. El va sorprendre gratament l’amabilitat amb què l’havia tractat la dependenta, una dona gran, baixeta i de mirada entranyable.

“Passi-ho bé, jove!” Ja no en queda, de gent amable, havia pensat. Aquella olor l’embriagava, el transportava a la seva infantesa d’una manera molt brutal. Aquella festa, aquells carrers, aquelles figures. Aquella olor. Va tornar a mirar el mòbil. No havien passat ni dos minuts.

En Marc, a punt de fer-ne 24, havia acabat la carrera feia un parell de setmanes. I ja es delia per especialitzar-se en oftalmologia. Però aquella boira espessa en què estava immers des del dia que la Txell li va dir que s’havia acabat, que ja no l’estimava, que se n’anava del pis que havien compartit els dos últims anys, no s’havia esvaït fins al dia abans al vespre, quan el va envair l’olor de l’ambientador d’espígol. S’hauria de començar a fer la idea que s’havia acabat una etapa.

“Sempre agafes els camins més previsibles, no trenques mai la norma!”, havia sigut la frase culminant.

Sempre li havia agradat Barcelona. Hi va anar a viure quan només en tenia 17 però s’hi havia adaptat molt ràpid. Allà no el coneixia ningú i passava completament desapercebut. Com un ocell solitari. Hi havia viscut els últims set cursos i no canviaria l’experiència per res. Però aquella sensació de tornar a casa… Allò sí que el feia feliç. I aquell dia encara més.

Va baixar del tren amb pressa. 1/4 d’11. Si s’afanyava encara podria veure la baixada de la comitiva des del lloc de sempre. Va pujar pel carrer Verdaguer i abans d’entrar a plaça ja va començar a distingir cares conegudes. Calor, gralles i espígol. Molt espígol. Va trucar al pare, “on sou?”. Havien pujat a casa la tieta, que feia un parell d’anys que vivia en un pis al costat de l’ajuntament. Estaven fent temps al balcó, des d’on es veia cada racó de la plaça. Ell va preferir anar a guardar lloc al carrer Sant Miquel. Des d’allà va sentir com recitaven el poema de l’espígol de l’any. No va pas entendre-ho tot, la veu suau i agradable de la dona que parlava li arribava massa atenuada, difuminada. Però aquell timbre li va resultar estranyament familiar.

El pare va aparèixer de seguida. Anava mudat i se’l veia feliç. Encara no sabien que ho havien deixat amb la Txell, els ho hauria d’explicar havent dinat. Després d’abraçar-se, el pare li va anunciar, cofoi, que, als seus 57 anys, aquella era la quarantena vegada que veia baixar la comitiva des d’aquell revolt. Les 17 vegades restants es repartien entre els vuit anys que va ser regidor i els altres set que havia estat geganter. Les dues úniques vegades que s’havia perdut “la millor festa del món” van ser aquell cop que es va cancel·lar tot per una pandèmia mundial i l’any que era a la mili. “No saps la sort que tens d’haver-te’n escapat!”, li deia sovint. “Al pas que anem, no m’estranyaria que els teus nets l’haguessin de fer…”, li contestava en Marc.

Quan la mare va arribar al revolt ja començaven a avançar les primeres figures. A en Marc sempre l’havia fascinat l’àliga. Tan majestuosa, tan elegant, tan simbòlica. A la plaça de la Catedral sempre es posava a primera fila per veure-la ballar. A casa seva no eren de missa i no havien entrat a ofici des que es va morir l’àvia Gàlia, que en Marc no havia ni conegut, però la sortida de l’àliga de la catedral amb la imatge del sant i els castellers fent un pilar a cada banda era un dels seus moments preferits de la jornada.

“Saps què signifiquen els dos caps de l’àliga?” En Marc es va girar, sobtat. Els seus pares miraven entusiasmats com ballava la geganta pubilla, que portava el cistell ple d’espígol. En Marc va mirar a banda i banda, no entenia d’on havia sortit aquella veu. No hi va donar més importància, s’ho devia haver imaginat.

Va saludar un parell d’amics geganters. “Posa’t la faixa, nen, que necessitem reforços!” Va riure, però no s’ho va ni plantejar. A ell li agradava viure-ho des de fora. Com si això li permetés observar-ho tot des d’una perspectiva general, aèria. Només hi hauria una cosa que li faria moltíssima il·lusió, però també molt respecte… Potser massa. A més, no anaven precisament curts de personal. Cada any hi havia més gent a la colla, i això el feia estar molt orgullós de la seva ciutat i la seva gent.

Quan van haver passat els comtes, els gegants més bonics del país, va aparèixer l’àliga. En Marc s’havia endut a Barcelona un imant de nevera amb la seva silueta i guardava com un tresor a l’habitació una foto que tenia amb la seva figura preferida quan ell tenia només 2 anys, el dia que l’àliga es tornava a incorporar a la imatgeria festiva de la ciutat després de dècades frustrada en l’oblit. Però veure-la en directe sempre li posava la pell de gallina. Duia espígol als becs. Als dos becs.

Es posaven tradicionalment en aquell revolt perquè el pare ja des de nen havia vist passar la comitiva sempre des d’allà. I a en Marc això li encantava perquè era una mica estret i l’àliga havia de fer maniobres per poder passar sense topar amb les parets. Amb una mica de sort, algun any havia pogut arribar a tocar-la fugaçment amb la punta dels dits.

Quan ja havia passat tothom i el pare va haver saludat efusivament les autoritats, tots tres van baixar cap a la catedral. En Marc cada any es fixava en aquell senyal de trànsit que hi havia al final del carrer Sant Miquel que indicava que s’havia d’anar cap a la dreta. I tothom anava cap a la dreta, efectivament. El seguici continuava el seu camí en direcció a la plaça imponent, obeint la indicació del senyal encara que segurament la majoria dels conterranis del futur oftalmòleg mai no s’havien adonat de la seva presència.

Aleshores es van trobar, com era tradició, amb uns amics dels pares amb qui solien anar a fer un vermut per esperar l’hora dels balls. En Marc se sentia una mica estrany passant l’estona amb ells. Li queien molt bé, però la situació li feia una mica de mandra. A més, a ell li agradava fer la seva. La Txell no havia pogut venir mai per festa major i la majoria dels seus amics aprofitaven que era festiu per anar a passar el dia a la platja. I els geganters que coneixia, aquelles dues horetes anaven al local a recuperar forces, que ja arrossegaven cansament per la cercavila nocturna de vigília. Així que fins aleshores sempre solia acabar anant al vermut.

Però aquell dia va decidir canviar de plans. Sobretot perquè sentia la necessitat imperiosa d’anar a ofici. Es va acomiadar educadament i va pujar les escales de la catedral. Hi havia espígol per tot arreu. Va entrar a poc a poc i es va asseure a l’últim banc.

“Sabia que vindries.” Es va girar, sorprès, i va trobar-se asseguda al seu costat la vella de l’espígol. La que li havia venut l’ambientador a Barcelona i, ara se n’adonava, la que llegia abans el poema i li havia fet la pregunta al revolt. Després d’uns segons en els quals va intentar trobar una resposta lògica a tots els interrogants que se li formulaven, va aconseguir obrir la boca: “Qui ets?”.

Ella no va respondre. Tenia els ulls petits, de color d’espígol. Al cap d’una estona, va mirar-se’l i li va dir amb una veu molt dolça, “què creus que passaria, Marc, si un any no féssim cas del senyal que hi ha al final del carrer i anéssim cap a l’altra banda?”.

La presència d’aquella vella l’inquietava i li produïa una inexplicable sensació de pau al mateix temps. Però aquella interpel·lació el va desconcertar del tot. Com podia saber ella la seva fixació en aquell senyal?

“Cada any, en aquella cruïlla, l’àliga es planteja aquesta pregunta. Cada un dels seus caps mira en una direcció oposada.” En Marc al·lucinava, no sabia com procedir.

“Digues: si poguessis complir un desig, el que fos… Quin seria?” En Marc, hipnotitzat pels ulls d’espígol, va apropar-se lentament i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella. Ella el va abraçar.

“Tanca els ulls.”

El va envair una llum blanca. I olor d’espígol. Molta olor. Silenci.

De cop, era al final del carrer Sant Miquel. Sentia xivarri, remor de multitud. Lluny. Lluny… a l’esquerra. Va mirar el senyal. Cap a la dreta, com sempre. Va estar uns instants parat. Va tornar a mirar el senyal. S’hi veia reflectit. Plomes. Moltes plomes. I una armilla de color grana. Amb l’escut de la ciutat davant del cor. Espardenyes de set vetes. Una mica petites, per cert, li estrenyien.

Va començar a caminar a poc a poc cap a l’esquerra. Mai havia portat espardenyes de set vetes. Li agradava la sensació. El carrer s’acabava. Havia arribat a la plaça de la Catedral. Va mirar enrere, no era una visió. La seva vista privilegiada li permetia identificar carrers i places conegudes, enllà. Més xivarri. I més olor d’espígol. Va entendre que l’estaven esperant. Al mig de la plaça, la figura de l’àliga reposava sobre els seus quatre fidels suports. No va tardar a distingir entre la multitud els seus pares. I la Txell. Eren al lloc de sempre. Impacients per veure els balls des de primera fila. Sobretot el primer, el més especial. El més solemne. El més emocionant. Com més s’acostava al centre, més intensa es tornava l’olor. Algú estava posant delicadament més espígol al bec de l’àliga. Era una dona vella, baixeta, amb uns ulls molt petits i de mirada entranyable. La va mirar. Tenia els ulls de color d’espígol. Es van somriure amb tendresa.

Llavors va contemplar l’àliga atentament, eternament. La vella s’havia esfumat. Només n’havia quedat l’olor. Va ajupir-se per ficar-se sota d’aquella figura tan majestuosa, tan elegant, tan simbòlica. La tenora va cantar les primeres notes. I l’àliga va volar.

4t concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

L'outsider

La mort de l'odiós Apestoso

Jordi Remolins

Abans que els coneguéssim com a còmics, en dèiem tebeos o patufets. Però aleshores eren sobretot artefactes al servei de la diversió infantil, juvenil i dels milions d’afectats per la síndrome de Peter Pan que volten pel món. Però el 1973 John Romita ja va trencar esquemes en l’episodi 121 de The amazing Spider-man, quan el Duende Verde llança la guapíssima xicota de Peter Parker del pont de Brooklyn, i quan l’alter ego aràcnid d’aquest intenta aturar-ne la caiguda només aconsegueix trencar-li l’espinada. El drama adquiria proporcions èpiques tot i tractar-se només de dibuix imprès sobre paper, però obria la porta a altres situacions igualment dràstiques.

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel·les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú la generació X i el moviment grunge de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Ho era des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat als costats, fins a les ulleres estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir diners, fornicar o que el convidin a drogues.

Apestoso, també conegut com a Leonard o Stinky en la sèrie original, reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels personatges que es movien pel còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 (al nostre país amb dos anys de retard) Bagge va decidir liquidar Apestoso, en lloc d’escapar-se’m una llàgrima només vaig experimentar una lleugera erecció. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch, el germà feixistoide de Buddy, van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey.

Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia traspassat el mateix pare de Buddy, després d’una llarga malaltia. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella, i que el primer dissabte de cada mes es va convertir durant anys en el contingut més llaminer de la desapareguda revista El Víbora.

Pantalles

“Past Lives” de Celine Song

Joan Millaret i Valls

Exhaustiu mapa de les emocions

Després de competir en el Festival de Cinema de Berlín i aconseguir reconeixements com el de Millor Film Independent o Millor Guió del 2023 segons l’Associació de Crítics de Hollywood, “Past Lives” de la directora debutant Celine Song arriba als cinemes. Es tracta d’una producció dels estudis americans A24, estudi independent que ha viscut un creixement insospitat des de la seva irrupció el 2016, i que avui és sinònim de qualitat i de bon fer. Uns estudis que han aconseguit fer-se un forat en el cinema de terror produint fills de terror d’Ari Aster o Robert Eggers, però també finançant projectes del cinema europeu de Yorgos Lanthimos o Claire Denis o del cinema independent nord-americà com Barry Jenkins, Paul Schrader o Greta Gerwig.

Aquesta òpera prima de la dramaturga Celine Song, resident als Estats Units d’ascendència coreana-canadenca, aporta trets autobiogràfics a una preciosa pel·lícula en què la protagonista és una nena coreana, Nora, que vol ser escriptora i emigra al Canadà amb la seva família, separant-se abruptament d’un amic d’escola i de jocs, Hae Sung, a Seül. Però el nus dramàtic de la història arranca amb la reaparició de Hae Sung (Teo Yoo), un retrobament que té lloc al cap dels anys a través de les xarxes socials, i que trasbalsa la vida estable que porta Nora (Greta Lee) en la seva vida en comú amb Arthur (John Magaro). Tot això ens és revelat a través d’un flashback que neix en una distesa seqüència inicial de la protagonista, Nora, ara adulta, amb dos homes en un bar.

La pel·lícula de Celine Song aborda el contrast entre la infància i l’edat adulta amb una mirada melancòlica que repassa els records i valora el pas del temps, les vides passades del títol de la pel·lícula. Una pel·lícula que toca el tema del xoc cultural – arrels, llengua o tradicions – de dos vells amics que han traçat dos camins paral·lels, la migrant coreana integrada en un nou entorn humà i el noi que continua al país d’origen. Un film que toca temes del nostre món modern com és el fenomen de les xarxes socials que han modificat per complet els nostres hàbits diaris. Eines que fan possible esborrar les distàncies, diluir la llunyania, en favor d’una sensació de contacte gràcies a la proximitat, la immediatesa i la visibilitat en les nostres pantalles.

“Past Lives” se sustenta sobre la fórmula convencional del triangle sentimental amb dos nois i una noia, eix troncal de la comèdia romàntica. Però el resultat d’aquesta excel·lent pel·lícula sobrepassa aquesta fórmula tan tipificada i la subverteix per convertir-se en una proposta atípica, original i diferent. La cineasta aborda la complexitat i riquesa de les relacions humanes, els vincles entre les persones, i ho fa des de la naturalitat, la senzillesa, la quotidianitat. I el resultat és una magnífica exploració del ventall d’emocions i sensacions humanes, entre elles, per descomptat, l’amor. Una pel·lícula bella i commovedora.

Pantalles

Quines pel·lícules podem veure?

EL 9 NOU

Cuidem-nos

Remeis per tenir un alè fresc

Remeis naturals contra el mal alè

Amic

El mal alè, tècnicament conegut com a halitosi, pot ser causat per diverses raons, com una higiene dental deficient, problemes dentals, tabaquisme o deshidratació, entre altres. Compartim alguns consells perquè tinguis un alè fresc:

Raspalla’t les dents i la llengua dues vegades al dia per a eliminar els bacteris que s’hi acumulen.

Fes servir fil dental, que t’ajuda a eliminar les partícules de menjar i la placa.

Un bon col·lutori antibacterià pot ajudar a mantenir a ratlla els bacteris que estan a la boca.

Mantenir-se hidratada és clau per a mantenir la producció de saliva i evitar la sequedat bucal.

Mastega xiclet sense sucre o caramels, ja que estimulen la producció de saliva i refrescar el teu alè temporalment.

Limita aliments amb olors fortes, i deixa de fumar per a evitar olors.

A més, també pots provar alguns remeis casolans efectius.

Llimona i aigua: Beure aigua amb llimona cada matí pot ajudar a refrescar el teu alè.

Mastegar fulles de julivert o menta: Aquestes fulles contenen clorofil·la, que pot ajudar a neutralitzar les olors.

Infusió de clau d’olor: Bullir uns claus d’olor en aigua i fer gàrgares amb la infusió pot ser efectiu contra el mal alè.

Mastegar llavors de fonoll o anís: Tenen propietats refrescants i poden ajudar a eliminar el mal alè.

Oli d’arbre de te: Agrega unes gotes d’oli d’arbre de te a la teva pasta de dents o col·lutori. Té propietats antibacterianes.

Indrets

Un grup de visitants diumenge al Molí de Vidrà

Redescobrint el Molí Nou de Vidrà

Guillem Rico

Malgrat que l’estat actual no fa justícia al nom, ja que està en ruïnes, una trentena de persones van redescobrir aquest diumenge al matí la història de l’anomenat Molí Nou de Vidrà, també anomenat Molí de Torrents, una construcció del segle XVII on es va moldre gra fins a l’aiguat de l’any 1940. Aquesta era la visita proposada per a la sortida de tardor que organitzaven l’Associació d’Estudis Torellonencs (ADET), el Museu de la Torneria i el Parc del Castell de Montesquiu. El molí es troba a prop de la pista que va a Sant Bartomeu de Covildases en travessar el riu Ges, uns 200 metres més avall, entre aquest riu i la riera de Sant Bartomeu, on es troben els dos cursos fluvials, de manera que l’antiga infraestructura aprofitava l’aigua dels dos llocs, com detallava l’historiador i director del Museu de la Torneria, Gerard Verdaguer, en la visita guiada de diumenge.

A l’indret s’hi pot apreciar la trencada, un petit embassament que permetia desviar l’aigua cap al Ges, fins a una resclosa de fusta part de la qual encara es conserva per retenir l’aigua, encara que es troba en mal estat. De fet, Verdaguer apuntava que “estaria bé que alguna institució pogués intervenir en la conservació d’aquest patrimoni”, ja que assegurava que és “una de les poques rescloses de fusta que hi ha al país”. Després de més de 80 anys sense activitat cada crescuda del riu hi porta sediments que van malmetent la infraestructura, però deia que si no s’hi fa res podria desaparèixer en pocs anys.

En la visita també van veure el rec que va a parar a la bassa de grans dimensions, que es va netejar per a l’ocasió. Al final, s’hi pot veure una espècie de pou, el cub, on hi ha dos panys, dues petites obertures que permetien obrir i tancar el pas de l’aigua. El que no s’hi troba des de fa dècades són les quatre moles del molí, que s’ha estat utilitzant com a taules ornamentals a la Casa del Cavaller, propietat de la família Vila d’Abadal, que també són propietaris del Molí Nou. De fet, va ser Hilari Vila i Cavaller qui a la dècada de 1670 va construir el molí, detallava l’historiador, i que li van acabar dient molí nou perquè més avall hi havia el de Salgueda, el de l’anomenat Salt del Molí, que era de més difícil accés. Els darrers masovers, afegia, eren la família Alibés, vinculada al periodista Arcadi Alibés.

Verdaguer destacava “l’obra d’enginyeria que representa” aquesta infraestructura, on hi havia més activitat en funció de l’època de l’any, ja que estava vinculada a les estacions, les pluges i les collites per fer farines de sègol, ordi i blat.

Teca

Lluc Crusellas treballant al nou obrador

Lluc Crusellas posa en marxa la seva marca

Miquel Erra

Des de fa uns dies, l’obrador de la nova fàbrica de xocolata que ha muntat el pastisser Lluc Crusellas a Vic ja elabora els primers productes de la nova marca Eukarya. La Xocolata d’en Lluc Crusellas. Aquest dimarts es va posar en marxa la venda en línia de quatre especialitats: rajoles, torrons, esfèrics i cremes per untar, que esperen distribuir arreu d’Europa. Dimecres també van obrir una pop up dins l’Hotel Yurbban, al carrer Trafalgar de Barcelona, per donar a conèixer el projecte a la capital del país. La mateixa nau de la fàbrica de Vic –situada al carrer Lleida del Parc d’Activitats Econòmiques– disposarà d’un espai de botiga propi, que obrirà les portes dimarts que ve, amb un assortiment d’una quarantena de referències –part de les quals també disponibles als establiments d’Ametller Origen per Nadal–.

El packaging ha estat ideat per l’estudi de disseny Zoo, de Vic. La producció s’anirà ampliant progressivament. De moment la fàbrica compta amb vuit treballadors –dos dels quals en conveni amb Sant Tomàs–. El projecte més personal de Lluc Crusellas arrenca just un any després d’assolir el títol de millor xocolater del món. “El que més em satisfà és poder concretar un projecte que arriba al consumidor final”, es felicita Crusellas, que compta amb el suport de Pavic, empresa de la qual és el cap de pastisseria. A la foto, dilluns treballant al nou obrador.

Teca

Pol Marginedas amb la figura del cavall de Troia que va presentar

El torellonenc Pol Marginedas, Millor Mestre Artesà Xocolater

Guillem Rico

El pastisser i xocolater Pol Marginedas, de Torelló, ha obtingut el premi al Millor Mestre Artesà Xocolater d’Espanya. El concurs es va celebrar entre diumenge i dilluns en el marc de la fira Mediterrània Gastrònoma, a València. El guardó el va compartir amb Raúl Bernal, d’Osca, durant uns anys vinculat a Chocovic.

El concurs, convocat per la Confederació Espanyola d’Empresaris Artesans de Pastisseria (CEEAP), es recuperava aquest any amb un nou format. Més que competir entre ells, els finalistes havien de superar una mena d’examen i obtenir una nota superior al 80% en cada prova. Només Marginedas i Bernal ho van aconseguir. “Em va motivar especialment aquest format perquè no competíem entre nosaltres sinó que depens de tu mateix”, valora el torellonenc. A més dels dos guanyadors també hi van prendre part Andrés Marmol (Múrcia), José Alba (València), Luis Paracuellos (Saragossa), Mario Padial (València) i Manuel Aldao Lago (Osca).

Tots ells van haver de presentar, de manera artesanal, amb límit de temps i sense el suport de cap tecnologia, un total de nou productes: quatre varietats de bombons, una rajola, un snack, una figura comercial, una crema d’untar i una figura artística d’un metre d’alçada, que en el cas del torellonenc va ser un cavall de Troia. I és que Marginedas va prendre com a relat i fil conductor de les seves elaboracions “la Guerra de Troia i la Ilíada”. El jurat –presidit pel centellenc Josep Maria Ribé, director de Chocolate Academy i format per David Bertrán, Alejandro Montes, Pablo Iglesias i Carles Mampel– qualificava tant la tècnica com la creativitat i la presentació.

Per Marginedas, el guardó ha estat la “culminació” a un procés de preparació que en el seu cas es va allargar de vuit a nou mesos, des que a principis d’any va decidir concórrer al certamen. A més de valorar l’aprenentatge i els coneixements adquirits, el premi esdevé un reconeixement a la seva trajectòria i un actiu més per a la seva projecció professional.

Marginedas va començar l’any 2007 estudiant el doble grau de Cuina i Pastisseria a l’Escola d’Hostaleria d’Osona. Després d’alguna experiència puntual rere els fogons, poder accedir a un stage de Chocolate Academy BCN marcaria un punt d’inflexió en la seva carrera com a pastisser i xocolater, que va consolidar treballant per a algunes pastisseries com El Xocolater de Taradell, Bubó Barcelona i, sobretot, a les ordres del reconegut Patrick Roger, a París. L’any 2019 torna a Barcelona per incorporar-se a l’equip de pastisseria de Hofmann, com a mà dreta del xef Miquel Guarro.

El xocolater Raúl Bernal, per la seva banda, ja acumula altres premis i reconeixements. Fins fa sis anys va treballar com a tècnic i professor per a Chocolate Academy, a Gurb, marca de la qual continua sent ambaixador. Ara regenta negoci propi a la seva Osca natal, LaPaca.

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers