Lali Ayguadé és una coreògrafa i ballarina catalana. és una de les figures més destacades de la dansa a Catalunya, amb projecció internacional. La coreografia 'Runa' va ser premiada als Max.

Jordi Vilarrodà

La coreògrafa i ballarina Lali Ayguadé és una de les figures més destacades de la dansa a Catalunya, amb projecció internacional. La seva coreografia ‘Runa’ va ser premiada als Max.

És veritat el que diuen que la dansa és la germana pobra de les arts escèniques?
Sí, sempre ha sigut difícil. La dansa contemporània és molt àmplia, n’hi ha molts tipus. Jo em dedico més a la dansa teatre, però també hi ha dansa que és molt més abstracte. La gent sempre vol entendre i busca un significat que de vegades, per exemple amb la dansa abstracta, no sempre té.

Amb l’abstracció tendim a interpretar quan realment hauríem només de voler sentir, no?
Exacte. Jo sempre ho comparo amb les arts visuals, amb la pintura més abstracta. De vegades has de veure alguna cosa i aquesta cosa et provoca alguna cosa a tu, no has de voler trobar sempre un significat molt específic de tot.

En aquest país hi ha una bona base de dansa?
Sí, hi ha molta gent que balla. També tinc la sensació que ara professionalment hi ha cada cop més companyies i molt bones i vàlides. Jo per exemple he estudiat a l’estranger, però aquí hi ha un tipus de ballarí molt interessant, amb moltes idees i que no sempre s’ha de sortir a fora. Aquí hi ha bona feina, bons ballarins i bons creadors.

Va bé, però sortir a fora com va ser en el teu cas?
Jo a l’època en què vaig sortir era essencial perquè aquí no hi havia molta informació. Ara hi ha molta més informació i és molt més fàcil viatjar, per tant, hi ha professors que estan molt bé i poden venir aquí, però jo sí que soc partidària que quan se surt sempre veus una altra perspectiva i crec que és positiu, però no cal estudiar fora. Aquí es pot estudiar tot i que a mi em va anar molt bé fer-ho.

Vas tenir la temptació de quedar-te?
Doncs mira, des del primer moment que vaig marxar en el meu cap tenia com volia tornar i, pensava que quan tornés aquí volia crear i formar un grup i conèixer gent. Vaig estar uns setze anys fora i quan vaig tornar és el que vaig fer. Ho vaig fer lentament, però em vaig anar fent el meu lloc. Ara m’encanta, jo dic que no hi ha res com estar a casa, crear i poder estar aquí i poder crear aquí.

Fa un any i mig que estàs de gira amb ‘Runa’ i has rebut molts premis. Trajectòria d’èxit per un espectacle de dansa, oi?
Amb ‘Runa’ estem supercontents, també vaig col·laborar amb un grup de gent que feia molt temps que col·laborava que me’ls estimo molt. L’espectador al final veu a dos intèrprets, però a darrere hi ha molta gent que ha posat de la seva part, com el disseny de llums amb la Conxita Pons, el vestuari amb en Ferran Casanoves, el compositor que és el Miguel Marin tota aquesta gent aporta molt a la peça. Això ajuda molt al fet que una peça no només sigui la dansa sinó que és un tot el que s’està presentant, el que veus visualment. La música és una línia emocional que parla molt de la peça. És important tenir uns bons col·laboradors.

Amb dansa hi ha molts mesos de preparació i de creació i de com treballar.
Sí i és molt bonic. Abans d’entrar a l’estudi per exemple amb aquesta peça em vaig reunir amb els col·laboradors ja amb el concepte i llavors anem parlant tots. Ells aporten des de la seva part, sobre com podria ser el vestuari, la il·luminació, l’escenografia. Això és un procés molt bonic que quan ets només ballarí el desconeixes totalment perquè no està en el món de la creació i quan comences a crear i coneixes aquesta persona t’enriqueix i a mi m’ha enriquit moltíssim i és molt interessant.

Vosaltres volíeu parlar dels records i la memòria. Passa que les coses no són com són sinó com les recordem?
És exactament així. Amb el Jordi Oriol, el dramaturg, vam estar pensant i li vam fer un gir al tema ‘Runa’, el que es parla a la peça és de la runa de la memòria i del que recordem, que és veritat que no sempre recordem les coses com van ser i llavors en l’escenografia veus una casa, però hi ha coses que no quadren, hi ha elements que si t’hi fixes no hi pinta res i és perquè juguem amb aquest joc de la memòria que realment no som capaços quan passa el temps de recordar les coses exactament com van ser.

Els objectes també tenen memòria i són importants en l’obra.
Sí, és la història d’una parella i un d’ells a través dels objectes, de la casa i el vestuari recorda les coses d’una manera determinada. El surrealisme en la dansa apareix perquè la ment també pot ser molt surrealista. Molts cops la ment és realista però també surrealista. Hi ha aquesta barreja que la dansa ja té de per si.

Procures que els teus espectacles sempre tinguin aquest punt teatral?
Sí, a mi m’agrada que les coses surtin de la vida mateixa i m’agrada fer-ho d’una manera que és molt teatral. La dansa ja és abstracte i m’agrada barrejar aquesta realitat. Hi ha alguna cosa en què el públic es pot agafar que és aquesta cosa quotidiana que sempre està a les meves peces. A part la idea en si ja va venir d’alguna cosa de la vida que a mi m’ajuda molt a crear i no és només abstracte.

Ara està explicant una altra història. ‘Together to get there’ un altre duet de dansa, què serà o és?
Això es va ensenyar primer a Navarra perquè va néixer allà. Més tard es va estrenar a Temporada Alta a Girona, necessitàvem que ens ajudessin perquè allà s’havia creat alguna cosa, però no s’havia acabat de finalitzar i necessitàvem un altre suport per acabar-ho. És un duet nou que ha sortit, que ens l’estimem molt i que va sobre una relació trencada que no funciona i ens interessava molt jugar amb aquesta tensió i amb el trencament. No només en l’àmbit físic i entre els dos, sinó en l’àmbit escenogràfic, en l’àmbit sonor. Hem volgut jugar amb aquest trencament en l’àmbit global de tot, no només de persona sinó amb tot.

On el podrem veure l’espectacle?
El dia 4 es va presentar a Palamós, també anirem a Pamplona, Mèxic, Finlàndia…,

Això justifica que ets una de les figures catalanes de la dansa més internacionals del moment.
Jo crec que la dansa al no tenir paraules és molt més fàcil que el teatre, que surt i fora. La dansa sí que té moltes sortides internacionals.

Lali Ayguadé va ser nominada als Oscars perquè la teva dansa formava part d’un curtmetratge.
Va ser nominat el curtmetratge. A part a mi el cinema em fascina, és un altre art que és meravellós. ‘Time code’ es va gravar en dos dies i mig. El Juanjo que és el director tenia clar tot i va dirigir molt bé i amb gran sorpresa va ser un boom.

T’agrada connectar la dansa amb altres arts?
Sí, dansa al final són persones i es poden fer moltes coses a través de la dansa i col·laborar amb gent. En l’espectacle anterior hi ha una cantant, un actor i quatre ballarins. Aquí jo ja vaig posar quatre disciplines juntes i crec que és meravellós fer això perquè es complementen, donen joc. És molt més complex dirigir, aquí vaig estar com a directora perquè no només es torna moviment sinó que hi ha la part actoral, la part cantada, joc de veus, la part sonora… Es torna molt més complex, però a la vegada m’agrada molt quan es pot barrejar i crear una història que funciona.

Costa mantenir una companyia en aquest país?
Jo crec que les companyies aquí a Catalunya van per producció no per companyia treballant tot l’any. La dansa com tots sabem és molt més precària, però, aquell somni que jo tenia de tornar a la meva terra i crear aquí, està i estic en un moment que estic feliç en aquest sentit. Ho puc fer i puc crear aquí, sempre podria tenir més suport la dansa en si, espero que la gent vagi al teatre per comprovar que hi ha coses. Hi ha coses a la dansa que són espectaculars i meravellosa i crec que és un art molt bonic i se li ha de donar suport.

El premi li ha atorgat l'Escola de Pastissers del Gremi de Barcelona en el marc del Fòrum Gastronòmic

Pol Purgimon

El panettones artesans de Vallflorida Xocolaters, a Sant Esteve de Palautordera, han estat escollits el millors de l’Estat espanyol.

El premi, que entrega l’Escola de Pastissers del Gremi de Barcelona, es va anunciar dimarts a la tarda en el marc del Fòrum Gastronòmic de la capital catalana.

La pastisseria de Sant Esteve, liderada pels germans Lluís i Gerard Costa, ha guanyat la distinció per partida doble: en la categoria de panettone clàssic i de panettone de xocolata.

És la primera vegada en les vuit edicions d’aquest premi que un mateix productor guanya totes dues consideracions. El jurat va triar la creació dels artesans de Sant Esteve entre 80 propostes diferents, 40 per categoria.

Dimecres al matí, a la pastisseria encara estaven aterrant de l’adrenalina d’haver guanyat el reconeixement. “Hem rebut tants missatges que no els hem pogut contestar tots i tenim la botiga on line col·lapsada. Ja no podem rebre més comandes de tanta gent que vol tastar els panettones”, explicava Lluís Costa a EL 9 NOU.

Els panettones premiats són el de taronja i panses –per una banda– i el de xocolata amb llet, per l’altra. Dins de cadascun dels panettones, s’amaga una galàxia amb trossos d’aquests sabors.

La pastisseria ja fa uns quants anys que els elabora cada Nadal. D’una massa mare de 300 quilos, en surten 600 unitats a vendre. Dels panettones de Sant Esteve, el jurat del certamen en va valorar l’esponjositat, l’aroma, el perfum i la forma. Per la pastisseria, aquest reconeixement és un premi a l’exigència.

Ara, el més dur encara ha de venir, vist l’impacte que ha tingut l’anunci. “És moment d’afrontar aquest repte immens i mirar com podem dosificar-nos”, deia Costa dimecres. Si per Nadal ja han d’agafar personal extra, ara hauran de multiplicar gairebé per dos els treballadors de temporada.

De 1.500 a 2.000 panettones per setmana

Tenen previst elaborar entre 1.500 i 2.000 panettones cada setmana. Cadascun ha de passar per un procés llarg, de fins a dos dies, abans no pugui sortir de l’obrador.

La temporada d’aquest producte va començar fa un parell de setmanes i aquest dimecres encara els en quedaven alguns en estoc. Des d’ara i fins després de festes, calculen que serà un no parar de fer panettones.

El precedent del millor croissant

L’explosió mediàtica no és una cosa que vingui de nou a Vallflorida Xocolaters. El 2015 van guanyar el premi al Millor croissant artesà de mantega. Llavors ja van haver d’augmentar-ne la producció, a diferència que no era un producte del dia a dia que poguessin enviar a les cases.

Ara estan segurs que rebran una pila de comandes de tot l’Estat per poder tastar el panettone. El premi, a més, ha coincidit aquesta tardor amb el 40è aniversari de la pastisseria, un negoci familiar que va obrir el pare i que segueix a ple rendiment.

El Flic Festival i Llegim Més coincideixen, i es preparen els actes pels 100 anys de Vallverdú

Jordi Vilarrodà

La coincidència de diverses activitats previstes per aquest cap de setmana i el proper converteix novembre en un mes literari a Osona, amb la promoció de la lectura i els homenatges a escriptors com a eixos.

La cinquena edició de Llegim Més va obrir foc dimarts a Vic amb una tertúlia sobre novel·la històrica a la Biblioteca Pilarin Bayés en què hi van participar tres escriptors moderats pel llibreter Jordi Anglada. Llegim Més és una iniciativa que vol ajudar al foment de la lectura, en què hi participen des de l’Ajuntament fins als llibreters i editors, la biblioteca i el Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona. Cada edició es dedica a una temàtica concreta, que enguany és la de la novel·la històrica. En la taula rodona hi eren Ivan Vera, Sònia Casas i Josep Tort, autors respectivament d’Aunia, Retorn als orígens i Ermessenda. El tresor de Carcassona, relats que s’ambienten en l’època dels ibers, del modernisme i de l’edat mitjana. A banda d’això, aquest dissabte tindrà lloc un itinerari guiat per edificis de la ciutat vinculats amb èpoques històriques diferents, acompanyat per llibreters. La ruta s’iniciarà al Temple Romà amb una lectura dramatitzada.

La creació de nous lectors, en aquest cas entre els més joves, és també l’objectiu del Flic Festival, que els darrers anys ha convertit Vic en una de les seves seus fixes, a banda de Madrid i Barcelona. El festival de literatura infantil i juvenil promogut per l’empresa de gestió cultural Tantàgora amb la col·laboració d’entitats i institucions osonenques ha treballat els darrers dies amb escoles, i aquest divendres s’obre formalment amb una xerrada amb la guionista i escriptora Anna Manso sobre com encomanar la passió per la lectura. Tindrà lloc a l’Aula Magna de la UVic-UCC a les 10 del matí. Dissabte, el Flic desplega la seva activitat en diversos llocs de Vic. El Casino, el seu epicentre habitual, acull un taller de creació familiar a partir del conte Alícia en el país de les meravelles, a càrrec de la cooperativa de disseny Partee, que té com a filosofia el treball amb objectes reals i no amb la virtualitat. El Museu Episcopal de Vic (MEV) acull al matí i a la tarda un altre taller, en aquest cas de creació d’un fanzine d’ambient medieval a partir del collage amb el també dissenyador Guillem Cañellas (Teixó Gris). A les 5 de la tarda, la Biblioteca Pilarin Bayés rep l’espectacle de dansa La Quela se’n va al mercat. Durant tot el matí, al Portal de la Rambla, hi haurà jocs i instal·lacions basats en la literatura. Diumenge a les 5 de la tarda el Flic es tanca, a l’ETC, amb la pel·lícula El secret del llibre de Kells.

Roda de Ter viu aquest cap de setmana el moment central de les Jornades Miquel Martí i Pol, que coincideixen dissabte amb els 20 anys de la mort del poeta. El Teatre Eliseu acull divendres al vespre l’homenatge popular que cada any se li dedica per part dels centres educatius i el món associatiu rodenc. Al mateix escenari, dissabte al vespre, l’escriptora Sònia Moya, la cantant Lu Rois i el guitarrista Santi Careta oferiran L’argelaga del desig. Els actes principals seran diumenge al matí primer amb l’homenatge al poeta al cementiri de Roda, on està enterrat, i després amb l’acte de lliurament dels premis literaris, artístics i pedagògics, entre els quals destaca el Premi Miquel Martí i Pol de poesia, que arriba a la 31a edició.

A tot això cal afegir-hi els actes que dimarts es van presentar, amb els quals Osona s’afegeix a la celebració del centenari de l’escriptor lleidatà Josep Vallverdú, en plena activitat creativa. Sota el lema de “100 anys de literatura en llengua catalana”, els actes es faran des del 16 de novembre fins a final d’any. Inclouen una activitat familiar a la biblioteca sobre el conegut personatge d’en Rovelló, la projecció al Casino d’una entrevista amb l’autor i dues exposicions sobre la seva bibliografia.

Jordi Vilarrodà

Han estat pocs però intensos els dies que ha tingut Eduard Mauri per gaudir de l’escenari del Teatre Lliure. Aquí ha donat vida a les paraules de Mercè Rodoreda a El dia que vam matar els llops, basat en textos de l’escriptora de qui ara es compleixen 50 anys de la seva mort. Dues setmanes de representacions que es tanquen dissabte, amb totes les entrades venudes i l’empenta perquè aquest muntatge continuï a les cartelleres.

La directora madrilenya Lucía Miranda va confiar en l’actor de Sant Hipòlit de Voltregà, un dels set que han protagonitzat el muntatge. Els textos de Viatges i flors i de Vint-i-dos contes, reculls de narrativa curta, es fonen en la proposta de Miranda per acabar teixint el que Mauri explica com “una Alícia al país de les meravelles rodorediana”. Un viatge pel seu imaginari que surt dels esquemes habituals i que mostra des del seu vessant de fantasia fins a la seva part fosca. Mauri interpreta el personatge de Flor Cavaller, impregnat del món canalla d’Ocaña, extret del primer dels llibres, i el del mestre de cerimònies del cabaret submarí Wonder Bar, del segon, “on faig de sardina major”. En un país on Rodoreda és objecte de culte quasi reverencial, donar-ne una altra visió ha estat clau en una proposta que ha funcionat pel boca-orella.

Jordi Vilarrodà

Ada Vilaró ha pres com a punt de partida de les seves últimes propostes l’experiència personal. Així va ser amb 360 grams, creada a partir de l’experiència d’haver patit un càncer de mama. I ara hi torna amb La memòria del gel, que aquest divendres s’estrena a Girona dins el festival Temporada Alta (Sala La Planeta, 8 vespre).

La primavera passada, la multidisciplinària artista de Prats de Lluçanès va patir un infart. En la recuperació d’aquest sotrac va començar a imaginar una obra que parlés del batec. “De tornar el nostre batec al ritme de la terra, que quan s’altera res no va bé”, en un món dominat per “l’estrès que portem a sobre”. Parteix d’allò més personal per elevar-se a una visió general, i parla del batec de la planta, del gel, del planeta sencer. “És un procés diferent de si ho mirés des de fora, d’alguna forma faig creacions d’autoficció”, explica. Com és habitual en ella, que està sola a l’escenari, utilitza recursos diversos: text, moviment, vídeo… “És una obra molt física.” La dramatúrgia d’Anna Maria Ricart l’ha ajudada a acabar de configurar la peça, “que ha quedat ben entrelligada” i que interpel·la el públic. Ara farà temporada de dues setmanes a la Fundació Joan Brossa i pel març arribarà a L’Atlàntida de Vic.

Jordi Vilarrodà

“Com podem apropar-nos a la mort des de les arts?”. Aquesta pregunta, en paraules de Rosa Sanjuan, és la que es van plantejar els tres comissaris de “Mortals (Preludi)”, l’exposició que des de dissabte passat es pot veure a l’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies. La resposta es pot veure a la sala: des de diverses mirades, inclosa la infantil, s’aborden temes com la vellesa, la pèrdua o la mort, tabús que la societat moderna tendeix a amagar. A més de Sanjuan, gestora cultural al centre d’art La Panera de Lleida, hi han intervingut com a comissaris l’artista Albert Potrony i la gerent d’ACVic, Maite Palomo.

Les mirades poden ser la del mateix Albert Potrony, creador català amb tres dècades de residència a Londres, de qui trobem Flors, un vídeo durant el procés de l’Alzheimer de la seva mare, agreujat durant la pandèmia i simbolitzat en la imatge de les seves mans. D’ell també són, entre d’altres, les fotografies de la sèrie Picnic, fetes en un cementiri de Londres davant del quals passava cada dia i veia que la gent hi dinava amb la carmanyola, amb tota naturalitat. També seves són altres peces com Tránsitos, de Susana Casares, amb la vellesa vista des de la perspectiva de cuidadores que viuen lluny del seu país. La mirada de Rosa Amorós amb els cranis com a element simbòlic de la mort. O la d’Adriana Wallis, que es fixa en objectes que es venen a eBay amb l’etiqueta rare et magnifique… perquè deixar un objecte és també una pèrdua. Però una de les que sorprèn més, sens dubte, és Morir i Jugar, una creació que s’ha dut a terme amb la col·laboració de l’escola Vic Centre, en què són protagonistes alguns dels seus alumnes. “Hi vàrem anar a principi de curs a proposar el projecte, pensàvem que potser ens dirien que no i vàrem trobar uns professors oberts des del primer moment”, diu Palomo. Perquè sí, els infants demostren que poden parlar de la pèrdua des de moltes perspectives, des de la d’un objecte estimat fins a la d’un familiar. I van ser capaços també de convertir el cementiri de Vic –des del respecte– en un lloc on també s’hi pot jugar. “Tenim una vida finita i està bé que comencem a tenir eines, perquè en qualsevol moment viurem un procés de dol.”

El procés per a la creació de “Mortals (Preludi)” va arrencar abans de la pandèmia, pensant a treballar amb residències de gent gran. Però la covid va alterar els plans, tràgicament. Es van activar altres camins, en moments que la mort era a l’ordre del dia: es veia a cada noticiari i, paradoxalment, no es podien fer els rituals que l’acompanyen. Els comissaris van escoltar grups de treball amplis, on hi havia professionals del món sanitari o social i també altres que no ho eren, ni tan sols eren artistes. “La mateixa importància tenia el relat d’uns que dels altres.” Potrony va traduir en exposició el que havia donat de si aquest procés. I el resultat es pot visitar fins a final de gener.

Triquell, exconcursant de la primera edició del ‘talent show’ de TV3, ‘Eufòria’, del qual va quedar segon, acuarà aquest dissabte a la sala Nau B1 de Granollers per presentar el seu disc de debut, ‘Entre fluïds’. Aquest treball expressa la voluntat d’expressar un mestissatge de conceptes aparentment incompatibles. Segons confessa ell mateix, això significa acceptar que es pot ser sensible, revolucionari, emotiu i moltes altres coses incompatibles en un mateix moment. Aquest disc de debut es mou entre el pop i la música urbana.

‘Entre fluïds’, Triquell. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte 11 de novembre, 22h.

La Calòrica porta la festa més llarga a Granollers

‘Le Congrès ne marche pas’, la festa més llarga de La Calòrica, arriba aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers en dues funcions. La de dissabte a les 8 del vespre encara té entrades disponibles, però la de diumenge a les 6 de la tarda té totes les entrades exhaurides des de fa dies.
La companyia presenta una peça sobre el Congrés de Viena (1814), la fi de l’Ancient Régime i la societat capitalista neoliberal a la vora del col·lapse. L’espectacle situa l’espectador en una trobada entre potències europees per liquidar el sistema estatal napoleònic. És un congrés, amb menjar, balls, espies i sexe, que recorda més una exposició universal que una taula de negociació. La sessió de diumenge acabarà amb una conversa amb la companyia.

‘Le Congrès ne marche pas’. La Calòrica. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 11 de novembre, 20h. Diumenge 12 de novembres, 18h.

La Virgueria reflexiona sobre la importància del plaer a Llevant Teatre

La Virgueria representa aquest divendres a Llevant Teatre de Granollers ‘La punta de l’iceberg’. una obra que reflexiona sobre la importància del plaer, i que s’emmarca en el festival RBLS Teatre Jove. Amb aquest espectacle, immersiu i sensorial, el públic viurà de primera mà històries i situacions basades en experiències reals que li permetran preguntar-se sobre la seva pròpia vida eròtica. A partir de testimonis anònims de centenars de dones i persones s’ha construït un espectacle per celebrar la sexualitat, trencar tabús i estereotips i fer una festa.

‘La punta de l’iceberg’, de La Virgueria. Festival RBLS. Llevant Teatre, Granollers. Divendres 10 de novembre, 20h.

Música i dansa dialogaran al MontMusic Festival a Sant Esteve de Palautordera

El MontMusic Festival celebrarà la setena edició aquest cap de setmana a Sant Esteve de Palautordera amb la interdisciplina entre la músics i la dansa com a protagonistes. Aquesta edició està dedicada a la memòria de Marianne Brull, i fa una clara aposta pel talent local. Al llarg de divendres, dissabte i diumenge es presentaran diferents propostes que tenen com a eix vertebrador la recerca de nous camins, i que es basen en l’escolta i el diàleg entre artistes de música i dansa amb el públic en general. Serà una proposta lúdica per compartir natura, gastronomia i experiències interdisciplinàries de música, dansa i arts visuals. El festival inclourà les músiques de Núria Andorrà, David Flores, Ariadna Torner, Raimon Molà, Guillem Rodri, Joan Torné, Clara Poch, la formació musical Veus Lliures, Néfur i Chris Murphy, Tenebra i Señor Grillo. També hi haurà propostes de dansa amb Constanza Brncic, Ona Fusté, Maria Mora, Magí Serra, Glòria Ro, Majo Villafaina i Manuela Raurich. A més, hi participarà l’artista visual Alexandra Ortiz i Laia Pedrol, amb la seva glosa. Tot plegat es complementarà amb les propostes gastronòmiques de Can Marc amb el xef Oriol Sabé i la somelier Berta Plà, el xef Pau Bosch, el Vocamoll i Veneït.

MontMusic Festival. Diferents espais de Sant Esteve de Palautordera. Divendres 10 de novembre, dissabte 11 i diumenge 12.

.

Jordi Sunyer

‘Un entre tants…’
Discophon, 1972

Després de treure tres EP i deixar ben clar que no era un més dels deixebles que sorgien a redós dels grans apòstols de la Nova Cançó, el cantant d’Alcoi va debutar el 1972 amb Un entre tants, un disc on hi ha nou cançons (entre elles les ja conegudes Perquè vull i Sí, senyor, dos clàssics eterns del seu repertori) i una sorpresa. Quina? Doncs l’àlbum s’enceta i s’acaba amb un tall instrumental titulat Homenatge, una peça que dos anys més tard –i ja al costat de qui s’acabaria convertint en l’ombra de Montllor, Toti Soler– es transformaria en aquell Homenatge a Teresa, que és per mèrits propis un dels temes més rodons de la cançó catalana de tots els temps. Tornant a l’LP de debut de l’Ovidi, l’encarregat de dur la batuta musical va ser Quico Pi de la Serra, que es va envoltar de bons músics (Adrià Font a la bateria, l’argentí Carlos Boldori a la guitarra, Phil Pasmanik a l’orgue, John Campbell al baix, Yosu Belmonte a la guitarra i Yori Oliver al piano) i va aconseguir que peces com la Cançoneta juganera 2 fins i tot s’acostessin al rock progressiu. Per cert, que el títol del disc ve manllevat del títol d’un dels poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Ah! I les fotos de la portada són de Pilar Aymerich i a la contraportada hi havia una caricatura feta per Jaume Perich. Estèticament, l’àlbum també era una obra d’art que retrata molt bé els primers passos d’un artista polifacètic que va morir massa jove (un càncer se’l va endur el 1995).

Jordi Sunyer

LA LUDWIG BAND
‘Gràcies per venir’
Quan van començar, La Ludwig Band em recordaven els primers Manel tenyits d’espurnes de genialitat de Pau Riba. I ara que ja no hi ha ni Manel ni Riba, La Ludwig s’ha fet gran i s’ha convertit per mèrits propis en un dels grups més interessants de l’escena nacional omplint, a la seva manera i salvant distàncies, el buit deixat pels mateixos Riba i Manel. I a Gràcies per venir, el seu tercer LP, potencien encara més l’esperit de banda amb arranjaments de sonoritats més roqueres. Les lletres, culpa de Quim Carandell, segueixen sent genials. Imprescindibles.

PAULA VALLS
‘Començar de nou’
Començar de nou és un disc valent. Després d’un temps allunyada dels escenaris, la cantant manlleuenca explica a través de cançons com la Filomena –així bateja ella l’anorèxia que va patir– la va maltractar i la va allunyar de la música. Les lletres, directes però amb regust poètic, furguen en una etapa incòmoda i sinistra que també, afortunadament, té ullades de llum i esperança. Als seus inicis Valls es decantava més cap al jazz i el soul i ara tot es mou per un pop delicat amb moments d’intensitat indie. Un altre treball imprescindible. Ben tornada, Paula!

SANDRA MONFORT
‘La Mona’
L’artista valenciana Sandra Monfort (una de les veus del recomanadíssim trio Marala) és sinònim de tradició, folk i recerca, però també d’avantguarda i d’experimentació. A Niño Reptil Ángel, el seu àlbum de debut en solitari, ja jugava amb la tradició tot acaronant també l’electrònica. I ara acaba de treure La Mona, un segon disc on segueix explorant el terreny on es casen la música folk i el pop dels 80. Espectaculars el Pasodoble Maria, un primer single de caràcter trencador, i Pecat mortal, que desprèn sensualitat i convida a ballar aparellat ben arrambadet.

Anna Tomàs Mayolas

PURS HOMES
Autor: Mohamed Mbougar Sarr
Traducció: Oriol Valls
Editorial: Més Llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 157

Després de l’èxit de La memòria més secreta dels homes, obra amb la qual el jove Mohamed Mbougar Sarr es convertí en el primer autor senegalès a guanyar el Goncourt, Més Llibres ens ofereix ara Purs homes, publicada per primera vegada l’any 2018 al Senegal.
La novel·la comença amb el visionat d’un vídeo viral en el qual una munió d’homes profana la tomba d’un jove homosexual per considerar-lo impur perquè el seu cos reposi al cementiri. Al Senegal tenir relacions sexuals amb persones del mateix sexe està considerat un delicte amb penes privatives de llibertat, i socialment està encara més condemnat.
Ndéné Gueye és professor universitari, jove i obert de mires. Al seu pare, home de confiança de l’imam de la mesquita del seu barri, li demanen que dirigeixi la pregària del divendres. A la universitat prohibeixen estudiar l’obra d’autors homosexuals. A Ndéné, el vídeo de l’homosexual extret de la tomba, i l’acarnissament amb el seu fèretre, les reaccions a la pregària del seu pare i les crítiques i rebuig que rep a la feina per haver ensenyat la poesia de Verlaine, comença a obsessionar-lo de tal manera que la seva vida començarà a girar a l’entorn d’una qüestió que en aparença no l’havia preocupat mai. Un tema perfectament extrapolable a qualsevol cultura que negui la llibertat d’orientació sexual, que la rebutgi moralment o la consideri patològica.
Una novel·la que enganxa des de la primera pàgina, ambientada al Senegal, un país on l’islamisme va anar compenetrant-se amb la cultura ancestral des del segle XV de manera pacífica, i que ara comença a rebre els embats de l’islamisme polític. L’autor retrata un conflicte de múltiples causes, la permeabilitat d’un món que progressivament es va globalitzant i el difícil equilibri amb la pròpia cultura, i ho fa amb un tema candent, evidenciant com els absoluts porten a la condemna i a la intolerància, mostrant com el conservadorisme i l’ortodòxia religiosa fan ús de la pròpia tradició com una representació que els serveix de garantia per justificar una moralitat excloent i reduccionista.
Una novel·la que recomano molt, ben escrita, ben tramada, que des de la distància cultural ens proposa un conflicte ben conegut, una literatura que explicant abismes busca ponts, deixant palès que res és estàtic, que les contradiccions i la recerca de la llibertat són patrimoni de tota la humanitat.

Jordi Vilarrodà

‘Relats de terror’
Robert E. Howard
Laertes
Encara som en aquests dies que s’escauen els relats de terror. I per això proposem descobrir aquest escriptor de Texas, que només va viure 30 anys però que va ser molt popular en els pulp nord-americans de principis del segle XX. Els seus relats, alguns influïts per Lovecraft, són brillants i imaginatius. Stephen King en considera un (Coloms de l’infern) entre els millors del gènere.

‘La companyia dels llops’
Angela Carter
Comanegra
També hi ha terror entre els contes d’aquesta antologia que ens dona a conèixer un altre vessant d’Angela Carter (1940-1992), una de les escriptores que va canviar el paper de la feminitat en la literatura. Traduïts per Joan Sales, arriben al català uns relats com El gabinet d’Edgar Allan Poe, La filla preciosa del butxí, La cambra sanguinolenta, Licantropia o el que dona títol al recull, entre d’altres.

‘L’últim a morir’
Richard Osman
Columna
El títol pot semblar que ens endinsa també en mons tenebrosos, però Osman és un dels escriptors de l’anomenat cozy crime (literalment, crim acollidor), en què els assassinats passen en un segon pla. Ja és la quarta entrega sobre el Club del Crim dels Dijous, quatre detectius aficionats octogenaris que ara s’enfronten a l’assassinat d’un amic. L’ambient no és de Tots Sants, és nadalenc.

‘Pèplum’
Blutch
Ed. Finestres
Blutch és el nom artístic d’un dels millors autors de novel·la gràfica de França, de qui ara s’acaba de publicar una de les seves millors obres en català. Amb una forma narrativa inspirada en el clàssic Satiricó de Petroni, la història comença quan, als confins de l’imperi, uns bandolers troben el cos d’una noia envoltada de gel i se l’emporten cap a Roma. No saben el que acaben de fer…

‘Ho, Ho, Ho’
Alba Dalmau
Univers
Deixem enrere l’ambient de Tots Sants i entrem en el de Nadal amb un preciós relat de la vallesana Alba Dalmau. El seu protagonista, en Lluc, ve d’una família humil on no hi ha hagut mai un Nadal ensucrat. Una tragèdia el portarà a una vida desorientada fins que aquesta canvia amb l’aparició d’una singular escola de Pares Noël. I en el fons, la possibilitat de fer les paus amb el passat.

Carles Rosas

MELINDA
Queien les fulles sense ser seques del tot. Feien una dansa circular, ascendent i descendent alhora. Finalment planejaven fins a dipositar-se suaument al terra. El seu destí era ser arrossegades, trepitjades, regades per un gos… El destí d’una fulla avorrida al peu del banc d’un parc va ser que l’aixafés una bota de color marró clar, del número 36, alta i que enfundava uns pantalons texans molt gastats.

De cop i volta, la fulla va quedar xopa. Al seure al banc, a la Melinda se li va vessar el suc de préssec del recipient que estrenyia massa fort amb la mà. Estava enrabiada, nerviosa, violenta.

Deixà la bossa sobre el banc. Li faltaven dits per escriure al telèfon. Descarregava ràbia i retrets originats pel món sencer amb la seva germana, la Tènia, tres anys menor que ella.

La Tènia, amb els seus 23 anys, era una esponja curativa. Absorbia totes i cadascuna de les crisis de la Melinda. De la naturalesa que fossin. La Melinda sovint tenia problemes emocionals amb la família. I no és que no es portessin bé; el problema era la mateixa Melinda i la seva crisi d’identitat. Un dia estava centrada, i a l’endemà era una pobra desgraciada en un món despietat.

La Tènia no responia, no deia res. Començà a caminar més calmada, com buida. Malgrat no tenir resposta ni comentari, semblava que haver buidat el pap l’havia ajudat. Tenia gana i regirà la bossa; trobà una poma, el cor de la qual de seguida ocupà un lloc en una paperera.

Eren les 11 del matí i s’adonà que hi havia dues nenes jugant al parc. Li estranyà que no fossin a escola. Les nenes jugaven a corda, saltaven i reien. Cantaven cançons, dolces i evocadores.

Odiava les cançons infantils. Li feia ràbia el record de l’absència de la seva mare. El seu pare català, casat amb una uruguaiana. La Melinda mai va conèixer els seus avis materns, mai van venir a Catalunya. La seva mare anava a l’Uruguai una temporada cada un o dos anys, i mai se l’emportà.

Sempre que la Melinda li demanava al seu pare d’anar tots mar enllà, ell li cantava aquella horrorosa cançó: “aaaal Uuuruuuguay-guay, yo no voy-voy, porque teeeemo naufragaaaar”… Ella sempre es posava trista amb aquell record.

S’havia relaxat, respirava suaument mentre veia dos coloms barallar-se perseguint una grossa engruna de pa sec al terra. El sol li escalfava el clatell, i quan es girava l’enlluernava i li feia tancar els ulls. Va mirar l’hora. S’encaminà cap a l’estació de tren. Pensà que li enviaria alguna cosa a sa germana per tranquil·litzar-la; abans s’havia posat histèrica.

Entrà a l’estació, i era freda. Aquell entorn fosc i fresc li agradava. Gairebé no hi havia ningú, i era relaxant.
Rebuscà, tot caminant, dins les profunditats de la bossa de mà, i després de descartar l’ús immediat d’un set de maquillatge, una novel·la, un plàtan nan molt madur, una bossa de pipes i el carregador del telèfon, trobà per fi la bitlletera.

Aprofità per llençar en una paperera un niu de mocadors de paper bruts i revoltats que habitaven a la bossa, i va voler desfer-se del petit plàtan també, sense adonar-se que el seu destí final no va ser la paperera, sinó el terra de l’estació.

La màquina expenedora de bitllets no funcionava. Anà a la taquilla i no hi havia ningú. Esperà uns minuts, i seguia sense aparèixer ningú. La Renfe és així, pensà.

Se sentí una estrepitosa melodia. Era el telèfon d’un home que entrava a l’estació. I com tardava a respondre… cada cop augmentava més el volum d’aquella música, quin temperi!

La Melinda volia fugir d’aquell so horrible, i com que aquell home, que anava carregat com una mula amb tot de capses i bosses, no responia al telèfon, intentà refugiar-se als lavabos de l’estació. Estaven ben bé al costat de la taquilla, i s’hi endinsà ràpidament. Hi havia dues portes més a dins. S’encaminà cap a la porta de la figura femenina, i aquesta s’obrí de cop sola des de dins… es va esdevenir la tragèdia…

LLORENÇ
Tant i tant que havia de ploure! En Llorenç ja s’havia fet pagues de passar-se el dia feinejant a la barraca de les eines, fent inventari d’estris i mancances de materials, gaudint del so de la pluja repicant al sostre ondulat de plàstic i veient com la natura aèria regava la natura terrestre.

En canvi allà estava, sota un bon sol i fent ruta per la ciutat, de plaça en plaça, amb els estris de podar, plantar i tota la paramenta forestal. I sol. Sense ningú de la brigada que l’acompanyés. Tots molt ocupats, i la seva companya habitual, la Margalida, malalta al llit amb una senyora grip.

Eren prop de les 11 i ja estava fos. Tot era anar amunt i avall, desenrotllar les mànegues, descarregar sacs de terra i adob per a les plantes, fer-los servir, tornar a enrotllar les mànegues… La plaça de l’església i el jardinet del passeig ja estaven fets. Mancava el parc de l’estació i tota la zona de l’ajuntament i el museu.

Aparcà la camioneta al pàrquing de l’estació, i decidí que era l’hora de l’esmorzar i el descans.

Per no perdre temps, mentre la seva ment assaboria un batut de xocolata tot endrapant unes galetes toves, agafà tot de saquets i bosses plenes de grana. Mentre delectava els dolços, aniria agrupant en paquets totes les llavors que havia de plantar més tard davant l’ajuntament i el museu.

Li faltaven mans i butxaques per portar-ho tot. No va voler posar en perill de caiguda el batut i el paquet de galetes, que eren farcides de melmelada de préssec, i ho ficà tot en un orifici de la granota, prop de la cintura.

Per sort, l’entrada a l’estació era ben a prop. Faltaven poques passes per arribar a la porta, i ja feia el gest amb el braç esquerre per empentar-la, quan li sonà el telèfon. Notà la vibració a la butxaca de la granota, i sonà una música espantosa de reggaeton a tot volum. Com podia ser que sonés aquella melodia?!

Allargà el pas amb pressa i empentà la porta. Entrà a l’estació tot recordant la tarda anterior. La mirada de brivall de la seva filla Júlia en tornar-li el telèfon, tot dient que havia fet una foto…

La seva coordinació es va afectar del ritme, i no podia sostenir totes les bosses i capsetes que portava. S’aturà en sec, avançà de nou… Volia ficar la mà a la butxaca i no podia. El peu dret li va avançar, sobtadament, fins l’infinit.

En posició gairebé horitzontal, a un metre del terra, veié tot de bosses llançant llavors a l’univers, un petit plàtan creuant la via làctia… s’aturà el temps i tot semblà anar a càmera lenta, sortit d’una escena de la pel·lícula Matrix.

Aterrà sobre dur i es dutxà de bosses, capses i llavors. Quin mal. Notà una sensació tova i humida prop de la cintura, i veié esclafat el seu esmorzar contra la granota. Feia molt mal efecte…

El telèfon callà. Una parella que hi havia a l’estació el mirà, rigué i marxà.

Es quedà assegut, estabornit, mirant el terra tot ple del seu material. S’incorporà i arrossegà amb el peu tot el que va poder cap a un racó. Estava sol. No hi havia personal de la Renfe.

Anà cap als serveis; es volia rentar i potser trobaria una escombra per recollir l’escampall. En obrir la porta, es va esdevenir la tragèdia…

PALOMA
Que dur se li faria el dia. A qui se li acut sortir de copes fins a la matinada, havent de treballar l’endemà!

Amb penes i treballs va poder sentir el despertador i llevar-se. El mirall del lavabo li tornà una imatge de vampiressa, pàl·lida i amb els ulls vermells.

Rentar-se la cara i pentinar-se no van millorar massa el seu aspecte.

No va poder esmorzar. Efluvis alcohòlics li recorrien l’interior fins la gargamella. Tot eren basques.

Es posà l’uniforme de la Renfe i sortí al carrer a la recerca d’aire fresc. Aniria caminant fins a l’estació, per espavilar-se.

Un sol preciós l’acompanyà fins a la porta. El personal de neteja ja estava acabant i a punt de marxar. Entrà a la taquilla i ni obrí el llum ni apujà les persianes. Foscor i tranquil·litat uns minuts l’ajudarien a centrar-se; encara li ballava el cap.

Tot va anar prou bé les següents hores. A poc a poc, la Paloma va recuperar la compostura. S’expressava millor amb el públic i li tornà el color a la cara. I la gana.

Aprofitant que no hi havia ningú, posà el rètol de “torno en 5 minuts” i anà ràpidament a la cafeteria de la plaça. Hi havia poc moviment; tot just dues nenes que en lloc d’estar a escola saltaven a corda, i una noia enfurismada renegant a crits i escrivint al telèfon.

Com que havia trucat avisant que hi anava, ja tenia preparat un croissant i un cafè amb llet. La sort li va somriure, i quan tornà no hi havia ningú esperant a la taquilla. Deixà el croissant davant el teclat de l’ordinador i el cafè amb llet sobre l’estora del ratolí.

Es disposava a endrapar el croissant que ja s’acostava als seus llavis, quan sonà el telèfon. El tenia dins la bossa. Allargà la mà i el trobà de seguida. Era en Ramon. A veure com li aniria la ressaca, a ell… Despenjà i es ficà el croissant a l’orella. Seré ruca?!?!, cridà.

Amb un somriure rabiós als llavis, impulsivament, ho deixà anar tot a terra. Telèfon i croissant aterraren sota el taulell. Se sentia en Ramon que parlava. S’ajupí i tenia el croissant a tocar, però el telèfon havia marxat fins a tocar la paret. S’estirava i era lluny de l’abast dels seus dits. S’agafà al taulell amb una mà per estirar-se més, i arrossegà l’estora del ratolí, que alhora va fer caure el cafè amb llet sobre seu. La cremada a l’esquena, curiosament, li feu mal de cap de la reacció! Croc!

Sortí de sota el taulell aixafant amb ràbia el croissant i engegant el Ramon a fer punyetes.

Es ficà al lavabo de noies, renegant.

Es tancà i sospirà davant del mirall.

Es remullà el cap, fent-se fregues.

La taca de la camisa la taparia amb la jaqueta.

S’havia quedat sense esmorzar.

I sense gana.

Es rentà la cara i es relaxà.

Es va fer un ganyot de somriure al mirall.

Tot controlat!

Se sentí més serena i volgué marxar.

Però no. La porta no la volia deixar sortir. El pany no obria. El pestell no reculava. Per més que movia el pom, aquest baixava i pujava boig, sense oposició. El mecanisme no treballava. Ai mare… els nervis la devoraven!

Restà en silenci. Tancà els ulls. Concentrada, va recordar que la porta s’obria enfora… reuní la fúria que sentia a les seves cames… va prémer les dents… i sortí disparada cap a la porta… Paaaamm!
Es va esdevenir la tragèdia…

TROBADA TRÀGICA
En pla zenital, l’acció-reacció es va veure espectacular. Un vodevil de portes obertes i persones caigudes.
La porta interior del bany del lavabo de senyores s’obrí estrepitosament deixant aparèixer una dona uniformada que semblava un coet i s’estampava contra la paret del davant.

Alhora, la porta trampolí impactà contra una noia que s’hi acostava, que sortí disparada contra la porta exterior que donava a l’estació. Just en aquell moment, la porta es va obrir miraculosament.
La noia la travessà a reacció i atropellà l’home que acabava d’obrir. El senyor, agafat al pom de la porta, no resistí el cos a cos i caigué de cul a terra, com un farcell, i amb la noia a sobre.

Jugada mestra! Digna del billar a tres bandes! Strike! Totes les bitlles a terra! Triangulació per emmarcar! Tombada de peces de dòmino espectacular!

La Paloma s’incorporà. Vermella de ràbia i vergonya, se’ls mirava a tots dos a terra. I es fregava la testa per segon cop. Quin mal al cap!

La Melinda s’incorporà. Expressant gargots es mirava la dona i l’home repetidament, tocant-se la cara. Quin mal al nas!

En Llorenç, ajagut al terra, es mirava la dona de l’interior del lavabo i la noia que l’havia tombat, amb estranyesa i indignació. Quin mal al cul!

I això és to… i això és to… i això és tot, amics!

4t concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

Concert de Los Planetas a la sala Apolo de Barcelona Dissabte, 16 de desembre del 2000

Jordi Remolins

Ja feia uns mesos que se sentia parlar del nou fenomen indie de la música ibèrica, quan un dissabte d’hivern de 1995 vaig comprar-ne el Super 8, que ja venia acompanyat per l’EP Nuevas sensaciones, a un curiós venedor de discos que tenia la parada a l’entrada d’un immoble del carrer Tallers de Barcelona. Aquell vespre vaig posar el CD a l’aparell de casa, i les percepcions no eren gens dolentes fins que va sonar Jesús i es van convertir en excel·lents. Tots els prejudicis que podien fer pensar que un grup de rock andalús no podia ser tant o més bo que un d’Atlanta o de Glasgow, van ser dinamitats a l’instant. Los Planetas van passar a formar part de la meva trinitat particular de grups immaculats del rock ibèric, juntament amb els Ilegales i Los Enemigos. De fet no era gens gratuït que el productor de Super 8 fos Fino Oyonarte, baixista del grup de Malasaña.

Després del disc de debut van arribar els igualment excel·lents Pop, Una semana en el motor de un autobús i Unidad de desplazamiento, cadascun dels quals va suposar una baula més en l’evolució d’una formació marcada per l’inconformisme, que ha acabat derivant precisament cap a la recerca de nexes d’unió entre la tradició folklòrica del seu país, el flamenc, i el bany psicodèlic de la música popular que havien mamat els seus components. A tombant de segle, quan encara no sabíem que uns mesos més tard Bin Laden atacaria els centres neuràlgics de la societat occidental, i ni tan sols ens fèiem una idea mental dels canvis que suposaria un any més tard l’entrada de l’euro com a moneda de canvi, ells ja predeien amb Unidad de desplazamiento que no hem vingut a aquesta vida per quedar-nos precisament aturats.

Un dels darrers caps de setmana de desembre del 2000 la banda va aterrar a la sala Apolo, on fins i tot si hi actués jo, que no tinc ni remota idea de tocar cap instrument, sonaria bé. Aquell concert és segurament el més rodó que he vist mai d’uns Planetas que tenen en la irregularitat dels directes el seu punt feble. Els grans temes dels seus discos iniciàtics, barrejats amb els Santos que yo te pinte o Un buen día, i l’aura mística d’un local que ja hauria de ser patrimoni auricular de la humanitat, van convertir-me definitivament a la religió de J i Florent. I no digueu que no importa… Apol·lo prou que ho sap.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Elegant terror conventual

La pel·lícula d’inauguració del 56è Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges, “Hermana muerte” del valencià Paco Plaza, s’estrena directament a la mateixa plataforma de cinema en visió Netflix, productora de la pel·lícula. Paco Plaza, cocreador de l’univers fílmic terrorífic de REC al costat de Jaume Balagueró, i director de films de por recents com “La abuela” (2021), ha dirigit a “Hermana muerte” una notable i elegant cinta de terror conventual lluny d’excessos i efectismes.

Aquesta pel·lícula ve a ser una preqüela de terror religiós de l’anterior “Verónica” (2017) de Plaza, centrant-se aquí en els orígens d’una de les seves protagonistes, la monja cega Narcisa. L’acció s’ambienta en la postguerra espanyola, en ple franquisme, amb una novícia que entra en un convent com a ensenyant i que descobreix el poder d’evocar i fer treure a la llum secrets ominosos del lloc. Conté imatges de la protagonista del passat, una espècie de nena santa, en blanc i negre, amb aconseguides textures de documental, quasi de factura buñueliana, cas de “Las Hurdes, tierra sin pan” (1933).

Una pel·lícula que conté també passatges corresponents a les atrocitats comeses per milicians en els convents aquí recuperats en forma de flashbacks per la visionària Narcisa (Aria Bedmar). “Hermana muerte” sobresurt per una realització molt acurada, sovint exquisida, amb gust pels reenquadraments, que sap extreure un gran profit de la blancor dels uniformes i de l’entorn, per moments, pura abstracció. Una pel·lícula amb una temperatura fantàstica envejable. Aria Bedmar lidera un bon repartiment femení al costat d’actrius com Almudena Amor i Maru Valdivieso.

Eva Remolina / AMIC

El fisioculturisme, també conegut com a culturisme o bodybuilding en anglès, és una disciplina esportiva que s’enfoca en el desenvolupament i l’exhibició d’una musculatura altament desenvolupada i estètica. Els practicants de fisioculturisme, s’esforcen per augmentar la seva massa muscular, definició i simetria corporal a través de l’entrenament de resistència, la dieta i altres mètodes de condicionament físic. L’objectiu principal és aconseguir un físic musculós, simètric i ben definit.

El fisioculturisme implica diversos components clau:

Entrenament de resistència: Es realitzen exercicis d’aixecament de pesos i entrenament de força amb l’objectiu d’augmentar la grandària i la força dels músculs. Això pot incloure exercicis com a aixecament de pesos, màquines de pesos, manuelles i exercicis amb el mateix pes corporal.

Dieta: L’alimentació és fonamental. Els culturistes segueixen dietes rigoroses que solen ser riques en proteïnes i baixes en greixos i carbohidrats. L’objectiu és proporcionar al cos els nutrients necessaris per al creixement muscular i minimitzar l’acumulació de greix.

Càrdio: Encara que l’èmfasi principal està en l’entrenament de força, també solen incloure’s exercicis cardiovasculars en la rutina per a cremar greix i millorar la definició muscular.

Descans i recuperació: El descans adequat és essencial per a permetre que els músculs es reparin i creixin. Els culturistes solen programar dies de descans entre les sessions d’entrenament i assegurar-se de dormir prou.

Suplements: Alguns culturistes poden prendre suplements nutricionals com poden ser proteïnes en pols, aminoàcids i vitamines per a optimitzar el seu rendiment i recuperació.

Eva Remolina / AMIC

El cànnabis és una planta que ha estat utilitzada a la medicina durant segles en diverses cultures al voltant del món. Les seves propietats terapèutiques es deuen principalment als cannabinoides, compostos químics presents en la planta, com el tetrahidrocannabinol (THC) i el cannabidiol (CBD).

Els cannabinoides interaccionen amb el sistema endocannabinoide del cos humà, que està implicat en la regulació de diversos processos biològics, com el dolor, la inflamació, la resposta immunitària, l’apetit i l’estat d’ànim. Això fa que el cànnabis sigui una opció atractiva per al tractament de diverses condicions de salut. Un dels usos més estudiats del cànnabis en medicina és per al control del dolor crònic, per exemple en casos de càncer o malalties reumàtiques. A més, també s’han investigat els cannabinoides com a tractament per a l’espasticitat muscular en pacients amb esclerosi múltiple. El cànnabis també s’ha utilitzat amb èxit en el tractament de les nàusees i els vòmits associats a la quimioteràpia i a altres tractaments mèdics. Així mateix, s’ha demostrat que el CBD té efectes antiinflamatoris i pot ser útil en el tractament de l’artritis i altres trastorns inflamatoris.

Tot i els possibles beneficis del cànnabis en medicina, és important destacar que l’ús d’aquesta planta té efectes secundaris i riscos per a la salut quan s’abusa d’ella o quan s’usa de manera recreativa. És, per tant, fonamental que l’ús terapèutic del cànnabis sigui supervisat per professionals de la salut i que es tingui en compte la legislació local sobre el seu ús. Molts països han implementat ja programes que permeten l’ús controlat del cànnabis amb finalitats terapèutiques, i s’han creat productes específics com oli de CBD i medicaments a base de cannabinoides. Però com dèiem, sempre que es consideri l’ús d’aquesta substància, s’ha de fer sota la supervisió d’un metge i s’informi adequadament sobre els beneficis i els riscos associats a aquesta opció de tractament.

Cada dia que passa tinc més la percepció que la societat actual es guia per criteris prou convulsos.

Josep Ballbè i Urrit

En general, no solc entreveure criteris de serietat, compromís, esforç, paraula i ganes d’avançar. Anys enrere, et topaves amb líders contrastats, que seduïen grans masses. Actualment, prima –entre molts d’altres– el leitmotiv dels influencers, rapers, polítics de poc nivell, esportistes d’elit (en diverses pràctiques), cantants que recolzen la seva promoció a xarxes socials o mitjans audiovisuals and so on. Els emoluments, sou o ingressos que diuen meritar ultrapassen –exponencialment– tot sentit de lògica…

És en aquest àmbit o entorn que m’enduc les mans al cap i me’n faig creus. Se m’acut la dita triada per al títol. Com es pot deixar entabanar la gran massa de gent per voceros de programes de teleporqueria? Del caire de la Belén Esteban, la Rociíto, les Campos i la tira de xerrameques de fireta que venen i parlen de temes insulsos i buits de contingut? Sort que algun periodista amb cara i ulls com Ferran Monegal els fustiga i situa al lloc que correspon, de tant en tant!

On queda, per exemple, el record i l’enyor d’un programa de debat com La Clave, al llarg de dues etapes dilatades (de 1976 a 1985, a TV2, i de 1990 a 1993, a Antena 3)? Qui ho diria! Trenta, 40 i 50 anys més tard, la lluita pel share dels diferents canals perpetua un grup de tertulians (a sou) que no vol pas deixar anar la moma de cap manera. L’aquiescència dels moderadors tampoc no fa gaire cosa per sacsejar i esbandir l’immobilisme imperant. Tots s’hi troben ben acomodats. Mejor no meneallo.

Quan no s’és seriós, una forma gràfica i amena de rebatre-ho és la frase feta immobiliària. Si parlem de mobiliari, hi ha proximitat amb el castellà: per a ells, tener la cabeza bien amueblada fixa un pensament madur/endreçat. Aquí canviem cap per pis, per indicar el mateix quan diem d’algú que no té el pis gaire ben moblat. Però l’expressió de tenir el cinquè pis per llogar, volent dir que a la part superior no hi ha res, no te l’entendran. Ells interpreten el tener el quinto piso en alquiler com si tens un pis i l’has posat a lloguer.

Acabo tot pensant que el què acabo d’escriure s’ho endurà el vent… Però no me’n podia estar de dir-ho. Si més no, faig palesa la meva indignació.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers