Jordi Vilarrodà

Alfred Tapscott és un compositor i productor musical. Pel·lícules i sèries que tots coneixem porten el segell d’Alfred Tapscott, que des de Catalunya treballa per a tot el món.

És veritat que els compositors podeu tenir la sensació que dintre dels crèdits d’una pel·lícula és amb el que la gent es fixa menys?
Moltes vegades aquesta és la nostra feina, que la gent marxi del cinema pensant si hi havia música en la pel·lícula. I és que potser ha fet la funció que havia de fer aquella música, en algun moment havia d’ajudar que un trosset passés més ràpidament, per ajudar a l’actor… La nostra feina ja és invisible a més a més, en una pel·lícula hi ha tres nivells, els diàlegs, els efectes i la música en si, i moltes vegades la música és estar darrere de tot i no passa res. Una de les coses que més m’agrada d’aquesta feina és saber estar darrere i trobar el teu lloc perquè la pel·lícula és un art molt bonic col·lectiu. Tot és pel bé de la pel·lícula no pel bé de la meva música i has d’aprendre a tenir poc ego com a músic i pensar amb la pel·lícula.

Però sí que ens n’adonem quan un director decideix no posar banda sonora en alguna escena. La necessitem quan veiem sèries o pel·lícules.
Clar vulguis o no, el cinema és un art que ja té moltes dècades i això porta a que tinguem ja uns codis molt ficats al cap. Per això hi ha moments que no ens entra al cap que no hi hagi música i evidentment és una cosa molt falsa en una pel·lícula que intenta explicar una cosa que sembla de veritat perquè a la nostra vida no hi ha música. En canvi, estem acostumats a veure una pel·lícula amb música i la necessitem en alguns moments. Per això, a vegades utilitzem el no posar música perquè a l’espectador li cridi l’atenció, li diem que s’ha d’estar a l’alerta. Això et fa estar molt més receptiu, de vegades amb la música ho acaramel·lem tot una mica, ens passa tot més bé i no ens fixem tant en les coses. Recordo que un company meu va dir una vegada que si una pel·lícula és perfecte, en el sentit que el guió, els actors, el muntatge i tot és impecable pot no necessitar música perquè pot ser que et passi tota la pel·lícula bé sense música, però clar és molt difícil i espero que no passi mai.

Què et porta a la composició de bandes sonores?
Jo penso que ja des que tinc 18 o 20 anys que ja estava treballant i fent coses. M’atreia molt la imatge en moviment, és a dir les pel·lícules, cinema, anuncis… M’agrada molt veure coses visuals i m’agrada veure el producte complet. Ho veia com una manera de poder aportar el que jo sabia fer que era música, amb un art col·lectiu i m’atreia molt la capacitat d’haver de saber fer moltes coses diferents. És a dir, és una feina que a vegades saber fer música és l’última cosa que necessito saber, perquè he de saber adaptar el muntatge, llegir el guió, veure la pel·lícula, interpretar… hi ha tot un conjunt de coses que he de saber fer, ser molt camaleònic perquè faig pel·lícules amb músiques molt diferents, potser he de fer un tema de jazz, una banda sonora amb orquestra, música electrònica amb un beat a darrere. Aquest saber una mica de tot i o gaire de res a mi sempre m’ha agradat. Moltes vegades he de fer veure que sé fer moltes coses, aquest tastet ja m’agrada.

I t’agrada ser multiinstrumentista?
Això sempre m’ha sigut natural. Una de les coses que amb els anys he intentat és tenir el meu segell propi. Per a mi el meu segell és el meu rerefons que he tingut com a músic, que no he tingut una formació gaire acadèmica. De petit vaig ser molt autodidacta. Jo vaig començar a tocar per un aniversari perquè em van regalar un piano petit i vaig començar a aprendre. Vaig aprendre a fer música gràcies a escoltar música. Tot això ha fet que hagi tingut un rerefons curiós, una barreja de moltes influències diferents, després sí que he estudiat i he fet els superiors de tocar i de composició, però per a i sempre en el fons el que jo soc és el que era aquell nen de dotze anys que escoltava música.

D’aquí segurament ve aquesta amplitud de mires musicals que comentàvem no?
Al final he acabat pensant que això és el que jo soc com a músic. Tenia aquestes inquietuds des de petit, tocava el teclat i més tard la guitarra. Mai he tocat massa bé res, però ho he trastejat una miqueta tot. La nostra llengua és de les poques en què tocar un instrument no es diu ‘play’ que vol dir jugar, i per això per a mi sempre havia sigut jugar una mica. He intentat amb els anys anant recuperant tot això o adaptar-ho a la meva manera de treballar. Tinc moltes tecnologies, moltes pantalles, molts ordinadors, molt del que he de tenir per fer la meva feina de forma eficient, però sempre intento recuperar allò d’agafar un ukelele i tocar-lo mal tocat i és quan tindràs la cosa aquella humana d’algú tocant alguna cosa i intento que hi hagi aquesta cosa humana del fet que soc jo. Quan una sèrie o una pel·lícula diu música d’Alfred Tapscott intento que artísticament hi hagi alguna cosa que soc jo. Tot i que em sé adaptar el que em demanen sempre intento que tingui aquest component com personal, una guitarra quasi desafinada, busco el punt d’imperfecció que la fa humana.

Es pot treballar igual a Catalunya que els Estats Units?
Sí i no. Jo vaig marxar allà en un moment que aquí no tenia les moltes perspectives clares i vaig voler provar-ho. Tinc sort que el meu pare és americà, i per això tinc doble nacionalitat de manera que per a mi anar allà era fàcil en el sentit que no necessitava el visat. No coneixia a ningú, vaig trucar a totes les portes que vaig poder i vaig tenir la immensa sort que en una entrevista per treballar amb ‘Remote Control’ em van agafar per a fer aquesta feina. Vaig començar i vaig aprendre moltes coses. Però va ser també molt obridor de ment en el sentit de dir, he estat molt bé, però també vaig tenir la sensació d’impostor que t’inculquen una mica, de pensar que no ets prou bo per ser allà, no obstant això, al final estaves allà, treballaves moltes hores i feies la feina. Al final vam acabar ‘Minions’ un projecte molt bonic on vam gravar amb una orquestra increïble, el procés va ser tot increïble, tanmateix, jo necessitava tornar a casa, ja que no volia viure en aquella ciutat per a tota la vida. Si hagués estat cinc anys amb aquesta situació, potser hauria anat pujant una mica, potser hauria pogut fer un altre projecte i potser estaria fent projecte grans americans, però no era el lloc on jo volia viure i no sabia si podria aguantar físicament aquest estrès i aquesta pressió. Treballar en projectes no té per què voler dir sacrificar tota la teva salut i tota la teva vida i allà era una mica així en aquell estudi. Era un ambient que no m’acabava d’agradar, però hi estic molt agraït perquè evidentment els projectes que han vingut darrere molts són gràcies haver estat allà. Jo vaig tornar i la veritat és que quan vaig arribar tenia una mica de vertigen de dir a veure què passa.

Tenim prou gruix perquè puguis venir dels Estats Units i dir que treballaràs aquí?
Avui en dia hi ha internet. Per l’únic lloc que costa molt treballar és a Los Angeles perquè tenen una cultura molt tancada que et fan estar allà, però és molt difícil treballar en projectes grans si no estàs allà. He fet alguna música de la sèrie ‘Outlander’ des d’aquí i altres coses he fet des d’aquí, però els hi costa, tu com a compositor principal si no estàs allà, no et faran compondre una pel·lícula, però amb coses europees tenim fibra òptica, estem el 2023 i ens veiem tots per una pantalla. Jo faig projectes per a tot arreu, de fet un parell de directors de Los Angeles em van venir a veure a l’estudi per venir un dia per repassar la seva pel·lícula amb un dia anar i tornar. Al final si vols et mous i no hi ha cap problema, indústria n’hi ha. Ara hi ha moltes plataformes i s’ha de produir contingut. El que volem intentar és que no fem coses com xurros sinó coses ben fetes i que totes tinguin alguna cosa artística, no és només donar contingut a la gent perquè es pugui empassar pel·lícules. Fer pel·lícules i sèries que ens hi sentim a gust i que creiem que és un producte ben fet.

David Jofre

Quan va sorgir la possibilitat de comunicar-nos a través d’imatges? Quina va ser la primera manifestació física d’un comportament simbòlic? Són algunes de les preguntes que un pot intentar resoldre apropant-se a l’exposició “Art primer. Artistes de la prehistòria”, que es pot visitar al Museu de l’Esquerda, a Roda, fins al 7 de gener. Un viatge de més de 50.000 anys en el passat a la recerca dels orígens de l’art, a través d’una col·lecció de calcs i reproduccions d’art prehistòric de diferents períodes i procedències que conserva el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La rodenca Maria Ocaña, directora del museu, explica que han aconseguit portar l’exposició a Roda gràcies a la seva pertinença a Arqueoxarxa, la xarxa de museus d’arqueologia de Catalunya: “Sabíem que aquesta exposició era itinerant, i tenim clar que val la pena, és singular”.

La mostra també exhibeix diverses reproduccions fidels d’art moble prehistòric i una recreació de la figura d’una dona neandertal, que dona la benvinguda i serveix per obrir el debat sobre els orígens de l’art, fent explícita la participació i contribució femenina en el procés. Incorpora també diversos recursos audiovisuals sobre art paleolític i llevantí, animacions de la vida durant el paleolític i el mesolític/neolític i vídeos d’arqueologia experimental.

Els visitants poden descobrir diverses curiositats, començant pels orígens –que l’art va iniciar-se amb l’aparició de figures que representaven animals o altres objectes– fins a preguntar-se si colorants, ornaments o signes geomètrics van ser les primeres formes de simbolisme. Per abordar-ho, l’exposició facilita dades, com per exemple que els avantpassats africans ja dibuixaven sobre colorants i recipients fa 100.000 i 60.000 anys enrere. També dona a conèixer que els neandertals van ser els primers a marcar les parets amb signes geomètrics, i també que fa 40.000 anys ja feien servir colorants, pigments i penjolls.

Per altra banda, també s’expliquen dos tipus d’art que van ser els antecessors del que coneixem avui en dia: l’art de les cavernes i el mediterrani. En el primer, es coneix que, per culpa de l’era glacial, els humans es van dispersar per tot el món, arribant al sud-oest d’Europa fa uns 40.000 anys. Gràcies a aquesta expansió, va aparèixer per primer cop l’art figuratiu. A causa del clima fred, les persones que vivien en aquella zona dibuixaven animals com bisons, ossos o rens, tot i que també s’hi trobava fauna de clima temperat, com cavalls, cérvols o cabres. Aquestes representacions es portaven a terme en coves profundes, i sobre suports parietals i roques. Per altra banda, s’utilitzaven ossos, banyes o dents d’animals per portar-les a terme.

Quant al segon, s’hi pot observar que, en aquella època, se solien representar en les coves cavalls, urs o cérvols a través de pintats i gravats. Especialment important per observar els dibuixos ha estat la cova del Parpalló de Gandia, ja que ha proporcionat més de 5.600 plaquetes que mostren l’evolució de l’art fa entre 32.000 i 14.000 anys. A Catalunya, van destacar les peces de l’abric del Molí de Salt, amb un mapa d’un campament de caçadors/recol·lectors de fa uns 13.800 anys, i les de l’Hort de la Boquera, a Margalef del Montsant.

Ocaña explica que l’exposició “està pensada perquè tothom la pugui entendre i gaudir” i afegeix que es tracta d’un art que “encara està en estudi”, ja que hi ha coses que no se sap per què es feien d’una manera o altra. Fins i tot val la pena per fixar-se en com s’han aproximat a preguntes com aquestes historiadors d’èpoques diferents. “La gent surt sorpresa del que ha vist”, destaca la directora del museu.

Jordi Sunyer

Habitualment, Men In Swing és una formació de set músics, però aquest dissabte seran una vintena els que ompliran l’escenari de la sala Ramon Montanyà, a L’Atlàntida, per celebrar els 10 anys de la formació osonenca. El concert recollirà l’essència de la música de Men In Swing, els aires de jazz clàssic i swing que transporten a mitjan segle XX però que continuen vigents.

Men In Swing va néixer d’un reduït grup de músics, entre ells el guitarrista i cantant Marc Riera i el trompetista Jaume Grau, que de mica en mica es va anar ampliant fins a constituir una banda estable. “De seguida ens va sortir una mitjana acceptable d’actuacions cada any”, recorda Riera. I el grup es va anar ampliant i consolidant. Fa set anys, van incorporar el ball a l’escenari, coincidint amb la irrupció del lindy hop, amb la ballarina de claqué Laia Molins i amb la parella de ball professional de swing formada per Héctor Artal i Laia Ortega. El concert de l’aniversari agruparà aquests i altres col·laboradors habituals fins a constituir la big band. A L’Atlàntida hi seran Jaume Grau, Guillermo Callero i Albert Cruz (trompetes), Gil Casals, Víctor Colomer i Vicent Pérez (trombons, els dos últims valencians), Martí Mitjavila i Oriol Codina (clarinets), Guillem Vernis, Albert Abad i Joan Subirats (saxos), Joan Molina (bateria), Gerard Cuní (contrabaix) i Biel Jarque (piano, en substitució del titular Marc Vernis).

“Tots els que no són habituals, són gent que habitualment col·labora amb nosaltres”. S’estrenaran dues peces noves que no formen part del repertori: What I Am There For, de Martí Mitjavila, i una versió del clàssic For Mer Formidable de Charles Aznavour. “Serà un concert dinàmic, amb un espai obert al mig de l’escenari on aniran passant coses.” I tot plegat, al ritme del swing que no passa mai de moda.

Joan B. Mauri

Sant Pere de Vilamajor tornarà a viatjar aquest cap de setmana fins al seu passat més esplendorós, la Vila Magore del segle XII. La novel·la Confidències d’una Reina de Teresa Sagrera tornarà a ser el fil conductor de la festa Vilamagore Medieval, que celebrarà el seu 30è aniversari.

En l’edició d’enguany es donarà a conèixer amb fulls de mà el projecte per fer una pel·lícula a partir de la mateixa novel·la. Alba López, amb la supervisió de la mateixa escriptora, n’ha fet el guió, que ha estat subvencionat per l’Ajuntament. De moment ja hi ha una productora que hi dona suport. Fa tres anys es va començar a treballar en aquest projecte, que ara haurà de trobar la resta de finançament per fer-se realitat.

Entre dissabte i diumenge es representaran 10 escenes de l’espectacle teatral Passió d’una Reina, l’adaptació de la novel·la de Sagrera. Una de les novetats és un nou personatge: el rei Alfons I, ja gran.

Les escenes es faran partides i “s’ha creat la figura d’un narrador que farà de fil conductor”, explica Sagrera. Aquest narrador serà el rei Alfons I.

La programació d’aquest Vilamagore inclou 41 propostes que generen més de 140 actuacions i activitats durant els dos dies. Una vegada més, l’aportació dels més de 300 voluntaris serà clau per a la celebració de la festa.

Els visitants podran passejar pels carrers i pel mercat, amb parades d’artesans, oficis i menjar, trobar-se cavallers, soldats, timbalers, músics, joglars i gent del poble que els endinsaran a l’època quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella feien estades en el palau comtal.

També podran gaudir de música i teatre de carrer, tastar el vi Piment, veure danses medievals, ser testimonis d’un setge, gaudir d’espectacles de combat, torneig de bèlit o viure escenes teatralitzades de Passió d’una Reina.

A la Zona Màgica s’hi podrà trobar el Cau de Bruixes, el carro de les trementinaires, les bruixes medievals i espectacles de màgia itinerant. Vilamagore també tindrà un espai per als més petits amb atraccions medievals, circuits de ponis i de cavallers, jocs gegants i espectacle de titelles.

Dissabte al vespre hi haurà una gran festa a la taverna amb els malabars amb foc de la companyia Improvisto’s, i concerts dels grups musicals Els Berros de la Cort i els Graiatus. A la mateixa taverna hi haurà begudes medievals, entrepans i menús de migdia i nit.

Un dels actes que posa punt final al Vilamagore serà la cremada de la Torre Roja. Aquest any s’hi estan fent obres de restauració. Per a Vilamagore són les obres de construcció de la torre que Ramon Berenguer IV fa edificar en agraïment a l’hospitalitat rebuda. També es farà el Joc del Cofre de les 7 claus. El guanyador podrà visitar l’interior de la Torre Roja quan s’acabin les obres.

Tres dècades després

El tercer cap de setmana del mes de juliol de 1993 es van fer les primeres representacions teatralitzades del retaule medieval Presencia històrica e feyts de Vila Magore, escrites per Francesc Bardera i dirigides per l’actor Alfred Lucchetti, el seu màxim impulsor.

Més de 2.000 persones van assistir a les tres representacions. Trenta anys més tard, ja convertida en Vilamagore Medieval, la festa s’ha consolidat després de passar per diverses etapes. Els primers anys, les representacions començaven a les 10 de la nit. Unes tres hores abans s’obria el recinte i els visitants podien passejar per un mercat medieval.

Al cap d’uns anys es van deixar de fer les representacions, però es van mantenir el mercat i la festa medieval, als quals es van incorporar algunes escenes de l’obra de Bardera, que més tard també van desaparèixer. Vilamagore va passar per moments difícils, però es van poder superar amb l’empenta dels voluntaris.

El novembre del 2013 es va crear la Comissió Organitzadora Vilamagore amb l’objectiu de revifar la festa i fer-ne una eina divulgativa de la història de Sant Pere dels segles X al XII, més concretament l’estada de Ramon Berenguer IV i Peronella.

El 2014 s’entrava en una tercera etapa, amb la incorporació de la novel·la Confidències d’una Reina de Teresa Sagrera. La festa es reinventava i ho feia amb l’adaptació teatralitzada d’algunes escenes del llibre, feta per la mateixa autora i Jaume Baucis. Judit Lucchetti i el mateix Baucis es van encarregar de la direcció artística.

El març de 2017 es va presentar Isaac Morera com a nou coordinador artístic, amb la qual cosa s’encetava una nova etapa. Es va decidir deslligar-la de la festa major de juny i traslladar-la al primer cap de setmana de novembre.

També es van fer canvis al format, amb més teatre al carrer, potenciant el mercat i ampliant els espais amb la integració de tot el nucli antic. Aquell mateix any es va signar un conveni entre l’Associació Vilamagore Medieval i l’Ajuntament per garantir-ne la continuïtat.

Jordi Vilarrodà

El Collsacabra va tenir alguns dels primers monuments funeraris de la península Ibèrica. Aquesta és la conclusió a què arriben els investigadors que els estudien, reforçades per les evidències de la darrera campanya arqueològica, el passat mes de setembre. Aquestes construccions datarien aproximadament de l’any 4700 abans de la nostra era, al neolític mitjà. L’arqueòloga centellenca Anna Gómez Bach, investigadora principal del projecte, en va parlar dissabte a Tavertet, en una conferència inclosa al cicle Collsacabra Viu.

Els túmuls funeraris són “molt més complexos del que semblava en un primer moment”, va explicar l’arqueòloga. Se n’han excavat tres en profunditat, i n’hi ha quatre més que encara són inèdits. Es tracta inicialment d’un enterrament d’un sol individu (tot i que se n’hi poden afegir més amb el temps) ubicat a la part central i envoltat d’un mur de forma circular. Sobre aquest se sostenia una estructura de fusta que va desaparèixer amb el pas del temps. “No es pot menystenir aquesta arquitectura funerària, tot i ser en fusta i materials peribles, no és una simple construcció oportunista.” Els qui la van fer van necessitar una preparació, i una certa logística dels materials, cosa que implica també un sentit de domini del territori. “Volen marcar que això és nostre”. I per tant, comença una certa complexitat social. A l’actual Catalunya només hi ha construccions semblants, poc abans d’aquestes, al sud del país. Entre aquests monuments funeraris i altres estructures dolmèniques, el Collsacabra en registra una setantena.

El projecte de recerca que dirigeix Anna Bach, i que parteix de recerques anteriors dutes a terme per Walter Cruells i Miquel Molist, estudia els comportaments de les primeres comunitats agrícoles establertes a la zona de la vall de Sau i el Collsacabra. La cova de les Pixarelles, en aquest sentit, ha donat pistes sobre la forma en què practicaven la ramaderia. Les abundoses restes de bòvids que s’hi han trobat indiquen que aquests eren els animals dels seus ramats. I amb ells no feien grans migracions, sinó moviments dins de la mateixa zona, des del fons de la vall cap a les parts més altes. I per la ubicació de la cova, força de mal accés, és evident que les parts d’animals ja hi pujaven trossejades. “La cova té un corrent d’aire que els permetia potser la conservació de la carn per tenir-ne durant l’any, que per a ells era un problema”. Així doncs, és possible que per als primers agricultors del Collsacabra les Pixarelles fossin una mena de gran fresquera.

Els treballs arqueològics també s’han dut a terme al pla del Castell, amb uns resultats interessants. Aquí ja es coneixien restes de muralles del període ibèric, però per sota hi ha testimonis de la primera edat del ferro i del final del bronze. Indicis del fet que hi podria existir un primer urbanisme estructurat en aquesta zona del Collsacabra cap a l’any 1100 aC.

Jordi Vilarrodà

Joan Crosas va rebre dilluns l’homenatge del món teatral per la seva extensa carrera, en el decurs de la gala del 22è Premi BBVA de Teatre, que va tenir lloc a L’Atlàntida. L’actor i cantant de l’Esquirol es va endur el Premi Reconeixement a la Trajectòria, que cada any s’entrega a banda dels altres guardons i que ha distingit en els últims anys altre figures destacades de l’escena catalana.

En el discurs d’agraïment del premi, el va dedicar “a la gent que comença”, tot recordant que en algun moment ell també havia tingut la temptació de tirar la tovallola. El veterà actor va recomanar als joves “que sigueu tossuts, que seguiu”, abans de rebre un llarg aplaudiment del públic que omplia la meitat de la sala Joaquim Maideu, format sobretot per gent del món teatral.

Joan Crosas (l’Esquirol, 1947) va iniciar la seva carrera com a integrant del grup Esquirols, al mateix temps que es formava musicalment al Conservatori del Liceu. A part del mític grup de folk, va començar a treballar en teatre, primer en espectacles pedagògics i més endavant en els musicals, on va tenir els seus papers més destacats. Per a la història queda la seva participació en muntatges com Mar i cel, de Dagoll Dagom; Los miserables, en la versió dirigida per Ken Caswell i David White; les dues versions de Sweeney Todd, de Mario Gas, amb deu anys de diferència (la darrera, el 2008, formant una memorable parella amb Vicky Peña), o el Don Quichotte contre l’ange bleu, de Jérôme Savary, entre moltes d’altres. També ha fet teatre de text, televisió i cinema, aquest darrer en pel·lícules com Libertarias, de Vicente Aranda, que es va rodar en part a Vic. En el doblatge, ha posat veu a noms mítics com els actors Morgan Freeman o Patrick Stewart (el capità Picard de Star Trek).

Pel que fa als premis de noves produccions, el gran triomfador de la nit va ser el muntatge El gegant del Pi, de Pau Vinyals, guanyador del 22è Premi BBVA de Teatre, que inclou una gira per valor de 20.000 euros, i també de la menció especial a la millor interpretació per al seu únic protagonista, que a la vegada és autor del text i codirector del muntatge. Vinyals no va poder ser a recollir el premi perquè aquell mateix dia actuava i en el seu lloc ho van fer diverses components de l’equip, com la codirectora Júlia Barceló o la manlleuenca Judit Colomer, responsable de l’escenografia i la il·luminació del muntatge. Magda Puyo va rebre la menció a la millor direcció per Viatge d’hivern.

Olost viurà aquest diumenge la 15a edició de la Fira d'en Perot Rocaguinarda, amb escenes de paròdia de la vida del bandoler

Miquel Erra

L’any 2008, Olost es va proposar de girar com un mitjó la seva històrica fira de tardor. En va néixer la Fira d’en Rocaguinarda, una proposta que pren com a fil conductor la vida d’aquest bandoler lluçanès, però ho fa des de la paròdia, l’humor i, si cal, l’absurd. Unes característiques que l’han fet única i que n’ha esdevingut el principal reclam. Aquest diumenge arribarà a la 15a edició.

Ja fa dies que un centenar de veïns del poble, convertits en actors i actrius per un dia, assagen les escenes que s’aniran representant durant tot el dia a diferents espais del centre històric, que retornarà per unes hores en ple segle XVII. Aquest any, en concret, el municipi viurà una catarsi col·lectiva amb els Fills de Buda i es prepararà per caçar una gran bèstia que té atemorida la població.

El muntatge arrencarà a quarts de 12 del migdia amb l’escena de les vidents, en què s’explica als visitants tot el que passarà durant el dia. No hi faltarà l’episodi de les barjaules, al carrer Berga; la tortura pública, on es crucificarà el Gran Fill de Buda, o la baralla de nyerros i cadells, a la plaça Major. A la tarda, totes les escenes seran diferents de les del matí. La fira començarà a 2/4 de 5 amb una novetat: un bingo modern on seran els mateixos personatges qui cantaran els números. Tot seguit, hi haurà el tradicional Make in Off, una exhibició de cetreria; l’esperada escena de Quixot, Sanxo i Dulcinea, i l’indult de Perot lo Lladre. El punt final el posarà una actuació del mismísim Tom Jones. Surrealista. El director artístic del muntatge és Xevi Font i el director tècnic, Albert López.

La Fira d’en Rocaguinarda no és una fira històrica, més aviat es podria qualificar “d’histèrica” i és que, com apunten els mateixos organitzadors “l’objectiu és fer-ho passar bé a tothom qui hi participa i també al públic que ens ve a veure”.

Paral·lelament a totes les actuacions al carrer, al llarg del dia els visitants podran passejar entre diferents parades de productes d’alimentació i artesania i també gaudiran de diferents foodtrucks. També s’oferiran visites gratuïtes al centre d’interpretació del bandoleriesme Espai Perot Rocaguinarda.

Sergi Belbel ha reconvertit el primer acte d’aquesta tragèdia de Shakespeare en una veritable stand-up tragedy. L’obra és un divertit joc on l’actor fa tots els personatges de l’auca shakespeariana; surt de la ficció per comentar i disseccionar el text amb humor, però també amb ganes d’arribar fins al fons de la qüestió.  Una invitació a l’espectador a acompanyar-lo entre les bambolines de l’ofici d’actor.

‘Hamlet.01’. Direcció: Sergi Belbel. Amb Enric Cambray. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 5 de novembre, 18h.

Faixedas i Xuriguera porten ‘Ni rastre de qui vam ser’ a les Franqueses

Fel Faixedas i Carles Xuriguera tornen a presentar espectacle 10 anys després del seu ‘live’. Són dos personatges ancorats en un passat borrós que fan feina a l’escenari. Com ahir, com sempre. Avui, però, serà un dia diferent. És un espectacle on en Fel i en Xuri recuperen el seu clown marca de la casa. Dos clowns únics que fan riure i, al mateix temps, despertar altres sentiments amb aquesta història esbojarrada i poètica.

‘Ni rastre de qui vam ser. Fel Faixedas i Carles Xuriguera. Casal Cultural de Corró d’Avall. Dissabte 4 de novembre. 20h.

Debut de Carlos Pomeda amb Adela Valeriana, a la Nau B1 de Granollers

Adela Valeriana, grup encapçalat pel granollerí Carlos Pomeda, presentarà el seu primer disc ‘Líbranos de pestes y males, Roque santo peregrino’, aquest dissabte a les 10 del vespre a la Nau B1 de Granollers. Pomeda ja havia avançat alguns senzills d’aquest treball, “Las Flores”, “El Cisme” i “El impostor”. El cantant i guitarrista estarà acompanyat del també granollerí Albert Lax, veu i guitarra elèctrica; Violeta Tello Grau, veus i sintetitzadors; Nico de Tullio, teclats i sintetitzadors, i Gustavo Garcia, bateria electrònica.

‘Líbranos de pestes y males, Roque santo peregrino’, Adela Valeriana. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte 4 de novembre, 22h.

Espectacle familiar sobre la importància de cuidar la terra, a Granollers

La companyia Frobvia porta aquest diumenge a les 12 del migdia dins la Roda d’Espectacles Infantils l’obra ‘Impossible?’ al Cinema Edison de Granollers. És una proposta de teatre visual que parla de la vivència de dues persones, dues guerreres reials que han destinat part del temps i energia a cuidar l’espai i el medi. Afroz Shah és qui va aconseguir que les tortugues tornessin a la platja i Julia Butterfly, des de 60 metres d’altura, va evitar que talessin tot un bosc. L’espectacle vol conscienciar sobre la necessitat de cuidar la Terra.

‘Impossibles?’. Companyia Frobvia. Roda d’Espectacles Infantils. Cinema Edison, Granollers. Diumenge 5 de novembre, 12.00.

Jaume Espuny

‘Just One Night’
Polydor, 1980

Just One Night és un disc doble gravat en directe al teatre Budokan de Tòquio amb Eric Clapton en plena forma. Es podria dir que és l’últim gran disc del guitarrista anglès. A partir d’aquí, la qualitat va anar baixant. Però bé, Just One Night és una meravella, amb 14 cançons i prop d’una hora i mitja de blues rock colossal, amb uns llargs solos de guitarra de Clapton que no embafen gens i amb una banda excepcional: el gran Albert Lee a la guitarra, Chris Stainton als teclats, Dave Markee al baix i Henry Spinetti a la bateria. Tots estan perfectes. I el públic japonès, completament entregat. Entre les cançons destaquen dos temes de blues pur i dur: les llargues “Worried Life Blues” i “Double Trouble”, amb un parell de solos excepcionals. També hi ha rock sense additius, com “Tulsa Time” i “Blues Power”; o una mica de country, amb “Lay Down Sally” i “Setting Me Up”, o balades com el seu conegut èxit “Wonderful Tonight”, una de les quatre cançons del disc compostes pel mateix Clapton. També hi ha dues versions de dos temes del seu amic i mestre J. J. Cale: “After Midnight” i “Cocaine”, que és un dels moments àlgids del disc, amb el públic corejant la cançó. De fet, però, cap de les 14 cançons sobren, totes sonen de meravella. Sovint s’ha dit que Clapton sonava molt més bé en directe que en un estudi. Aquest àlbum confirma que això és força cert.

Jordi Sunyer

ÀLEX JASSÉ
‘No m’ho puc creure’
Àlex Jassé és un jove barceloní conegut per haver tocat la guitarra i el baix en grups com Karabash, Síbaris o Blues Social Club. Ara debuta en solitari amb No m’ho puc creure, una selecció de 16 temes sobre sentiments, persones, contradiccions, el sentit de la vida o el sistema actual. Agradarà als seguidors de bandes com The Magnetic Fields (al disc disc hi ha, de fet, una cançó d’homenatge al grup), Wilco i Eels. Les portades del disc –i també dels singles que s’han publicat– són collages de Laura Gómez que semblen sortits d’una pel·lícula dels anys 60.

VERDCEL
‘Petricor’
Verdcel és un projecte de cançó d’autor, pop i folk liderat per l’alcoià Alfons Olmo que està actiu des de fa 23 anys. I tot i que mai ha acabat d’esclatar, sempre està allí. I ara hi tornen amb Petricor, un treball que no arriba només en disc sinó també en format de llibre amb una novel·la gràfica de Daniel Olmo i textos elaborats expressament per 17 escriptors dels Països Catalans com Josep Piera, Núria Cadenes, David Segarra, Ester Xargay o J. V. Frechina. Si la persistència i la perseverança són un valor Verdcel n’és un dels màxims exponents.

JOHNNY B. ZERO
‘No me gusta el rock’n’roll’
No me gusta el rock’n’roll ho cantava Yosi de Los Suaves a finals del segle passat. Evidentment, era una trola com un temple. A la segona estrofa ja hi afegia más que gustarme me encanta… Amb els valencians Johnny B. Zero passa tres quarts del mateix. El títol enganya. Han facturat un disc amb nou temes que parteixen del rock clàssic tot i que també s’aproximen al funk, al punk, la balada electrònica (a l’homònima No me gusta el rock’n’roll) o a l’indie-pop (Ordenador). Després de començar cantant en anglès amb aquest nou disc s’han passat al castellà.

Miquel Moreno Gayoso

EL VIOLÍ D’EN LEV. UNA AVENTURA ITALIANA
Autora: Helena Attlee
Traducció: Albert Nolla
Editorial: Quaderns Crema
Lloc i any d’edició: Barcelona, març del 2023
Pàgines: 280

Helena Attlee (Kent, 1958) és autora de no ficció i escriptora de llargmetratges. Coneguda internacionalment pels seus treballs sobre Itàlia i la seva vida cultural. L’editorial Acantilado ha publicat El país donde florece el limonero i La historia de Italia y sus cítricos (2017).
Endinsats en la lectura d’El violí d’en Lev podrem evocar obres on el violí ha tingut un paper rellevant. Destaquem El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada (1994), i Jo confesso, de Jaume Cabré (2011).
H. Attlee articula la seva obra tot imitant l’estructura formal d’una simfonia: preludi, quatre moviments i coda. Al preludi hi descriu les sensacions viscudes en escoltar per primer cop el violí i sentir l’irracional afany de cercar l’origen de l’instrument. El primer moviment se centra en la ciutat de Cremona i el món artesanal dels lutiers més emblemàtics: Nicolò Amati, Guarneri del Gesù, Stradivari… En el segon ens descobreix les vides dels violins litúrgics i els seus intèrprets. Presenta el comte Ignazio Alessandro Cozio (1755-1840) com el primer col·leccionista del món, expert en violins, i Luigi Tarisio (1790-1854), iniciador del comerç internacional de violins cremonesos. El tercer moviment està dedicat als violins “italians antics”, al seu comerç a l’època moderna i a la diàspora que patiren. Sense oblidar els violins romanesos i la música popular. En el quart investiga sobre el destí dels italians antics durant la Segona Guerra Mundial i la posterior revifalla de Cremona. Puntualitzarà sobre la diferència entre còpies i falsificacions i com la dendrocronologia facilita la recerca de l’origen històric d’un instrument.
Helena Attlee encisada pel so del violí d’en Lev (nom del propietari antic) inicia un llarg viatge des de Cremona a la ciutat russa de Rostov. El llibre és la història del relat del seu periple geogràfic. Amb una prosa fascinant i commovedora, amalgama amb enginy esdeveniments personals i erudició, fruit d’una ingent recerca documental. En l’afany de descobrir la història oculta en la veu del violí, s’endinsarà en un munt d’universos inèdits: lutiers, prínceps, instrumentistes, científics, ebenistes, compositors, rodamons… Sense oblidar el rol dels boscos italians de Panneveggio i el recorregut de la fusta fins a les mans dels lutiers.
La connexió de H. Attlee amb la música la inicià quan el violinista Greg Lawson començà a tocar el violí d’en Lev en un concert. D’aquell instant va brollar l’obra que tenim a mans. Gaudim-la!

Jordi Vilarrodà

‘Tiberi Cèsar’
Núria Cadenes
Ed. Proa
Som a la Roma imperial del segle I, en el moment d’esplendor d’una ciutat que marca el ritme del món. Tiberi Cèsar succeeix August, i Núria Cadenes ens en serveix un retrat. D’ell i del seu moment. Un home contradictori, culte i també cruel, enamorat i també trist. La visió humana d’un protagonista de la història, en una novel·la on les dones també són protagonistes.

‘Carta d’hivern’
Teresa Pous
Viena Ed.
Una luxosa cafeteria de Sant Petersburg i una dona sola. És Rita Romans, que comença a escriure una carta a l’home que, trenta anys abans, va marcar la seva vida: Víctor Fontclara. Ella estudiava filosofia i ell era crític d’òpera, el motiu que va fer servir per marxar a Milà. Dues ànimes unides per la cultura i la d’ella, que es va trencar. Al cap dels anys, troba la força per parlar-ne.

‘L’ombra dels ocellots’
Miquel Riera
La Campana
Alguns lectors d’aquesta no-vel·la del periodista Miquel Riera hi reconeixeran la lluita per preservar els aiguamolls de l’Empordà. Podria ser aquesta o altres de semblants. Al poble de Vilavella, el darrer alcalde franquista mou fils per deixar com a llegat una urbanització que ocuparia un espai natural, amb l’oposició d’un jove ornitòleg i amb uns partits que miren les eleccions.

‘Idiota!’
Raül Romeva
Pagès Ed.
“Hi pot haver llibertat, unitat, cohesió social, progrés, en definitiva, futur, sense respecte?”, es pregunta l’autor del llibre. Amb títol contundent i subtitulat Breu tractat sobre el respecte, Romeva adverteix del perill de caminar cap a una societat d’arguments i solucions simples a problemes complexos, on l’insult aflora a les primeres de canvi. El brou de cultiu d’on neix el populisme.

‘La Patum de Berga’
Joan Amades
Llibres de l’Índex
Ara és una festa indiscutible, un símbol de les festes populars catalanes i reconeguda fins i tot per la Unesco. Però hi havia un temps, al primer terç del segle XX, en què la Patum no era ni molt menys tan popular fora del Berguedà. El folklorista Joan Amades, l’autor del Costumari català, va ser dels primers que la van estudiar i estimar, i aquest llibre recull els articles que li va dedicar.

Joan Millaret i Valls

Monument històric i cinematogràfic

Després de passar pel Festival de Cinema de Canes, fora de concurs, arriba als cinemes la classe magistral cinematogràfica de l’incombustible mestre Martin Scorsese “Los asesinos de la luna”. La pel·lícula està basada en el best-seller homònim de David Grann, amb guió d’Eric Roth i el mateix Scorsese. Es tracta d’un film històric ambientat a l’Oklahoma dels anys vint, carregat d’una mirada corrosiva sobre la gènesi violenta i depredadora dels Estats Units i sustentada sobre el racisme i la xenofòbia.
I és que “Los asesinos de la luna” explica l’assassinat premeditat per pura voracitat capitalista de membres de la nació índia Osage que s’han vist enriquits sobtadament gràcies a la productiva extracció de petroli. Una temàtica propera a l’extraordinària “Pous d’ambició” (2007, Paul Thomas Anderson), adaptació d’un relat d’Upton Sinclair. El protagonista principal és Ernest (Leonardo DiCaprio), un soldat que torna després de la I G.M., i que és acollit a casa del seu tiet William Hale “King” (Robert De Niro), patriarca agrari i amic i benefactor de la nació Osage.
Però el pla ocult de King és aprofitar l’arribada del jove per seduir i casar-se amb una dona rica índia, Molly Burckhart (Lily Gladstone). Una estratègia astuta i criminal que busca l’enriquiment obtenint tot el seu patrimoni després de l’eliminació progressiva i selectiva de tots els membres de la família que puguin heretar la fortuna. Un film entre western i policial, amb dotzenes d’assassinats no resolts ni investigats, que esbossa en tota la seva cruesa l’erradicació de població autòctona índia. Un film que ens deixa una extraordinària interpretació de DiCaprio, un babau de manual utilitzat com un ninot, un titella, al servei del seu gansteril tiet, el qual torna a treballar amb Scorsese després de “El Lobo de Wall Street”(2012).
Per un altre costat, DiCaprio i Robert de Niro tornen a coincidir en pantalla després de films com “La habitación de Marvin” (1966, Jerry Zacks) o “Vida de este chico” (1993, Michael Caton-Jones). Completa el repartiment, entre altres, Jesse Plemons, com a investigador de l’FBI d’Edgar Hoover encarregat de resoldre els assassinats, un agent enviat pel govern després de la visita d’una representació de la nació ameríndia Osage a la Casa Blanca. El director, guionista i productor Martin Scorsese presenta una fita cinematogràfica en tota regla que confirma l’excepcional estat de forma del cineasta italoamericà. Un monument cinematogràfic farcit d’escenes i moments resolts pel que fa a la planificació i de realització de manera magistral.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers