Natàlia Peix

Josep Maria Miró, dramaturg i director teatral amb una ja extensa i reconeguda trajectòria, ha guanyat el Premi Nacional de Literatura Dramàtica que concedeix el Ministeri de Cultura i Esports del govern espanyol pel monòleg El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. El mateix text ja li havia valgut el Premi Born l’any 2020.

Que representa obtenir el Premi Nacional de Literatura Dramàtica? 

Obtenir un guardó és sempre una alegria, perquè és un reconeixement i, en aquest cas, és de les màximes distincions que et pot donar el govern espanyol. Sempre dic que els premis fan il·lusió pels pares i per la gent que t’estima. Sobretot m’emociona que es premiï aquesta obra, un text en català, perquè tampoc som tants els premis nacionals de literatura dramàtica en llengua catalana.

No és el primer reconeixement que reps amb aquesta obra, que també et va valdre el Premi Born el 2020, el tercer Premi Born ja de la teva trajectòria. Abans l’havies guanyat amb El principi d’Arquímedes, el 2011, i La dona que perdia tots els avions, el 2009. 

La diferència que hi ha entre els dos premis és que amb el Born t’has d’inscriure com a participant. En canvi, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica te l’atorga el Ministeri de Cultura i Esports. Però he de destacar que el Born m’ha aportat bona sort amb els textos que se m’han premiat. 

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és el primer monòleg de Josep Maria Miró.

És el primer monòleg d’autoria pròpia. El 2015 vaig fer una adaptació de la novel·la Un cel de plom, de Neus Català. Però sí, com a monòleg propi és el primer, sempre m’hi havia resistit una mica.

Per què? 

S’ha de tenir l’instrument afinat per poder fer un monòleg. No ho havia fet mai, tenia ganes de fer-ho, i va arribar el 2020. És un text que l’escric en pandèmia, quan estàvem tancats. Jo estava sol, i no deixa de ser curiós que en un moment així escrigui la primera obra per a un únic intèrpret. Al mateix temps, tenia molt clar què i com ho volia escriure i era el moment. Després vaig decidir que faria un tríptic -que no trilogia-, que es dirà Tríptic de l’Epifania. El segon monòleg ja està escrit, i és per a actriu. I el tercer estarà acabat l’any vinent, el 2023, i serà per a actor. En el cas d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc el pot interpretar tan un home com una dona.

S’estrenava el desembre de 2021 al Temporada Alta, amb direcció de Xavier Albertí i la interpretació de Pere Arquillué, un treball, el de Pere Arquillué, que s’ha destacat molt…

Sí. Quan estàvem assajant li deia al Pere que era un prodigi interpretatiu. L’obra parla del cos agredit, mutilat, desitjat, en trànsit… I també explica que en teatre un cos no és matèria sinó una convenció. Pere Arquillué em deia que se sentia com un mèdium, on el seu cos representa el canal pel que hi van transitant una sèrie de personatges.

Quina relació té l’obra amb Prats del Lluçanès, el teu municipi d’origen? 

Sempre dic que en les meves obres hi ha alguna cosa esquitxada de la meva realitat. En aquest cas el monòleg passa en un paisatge que és el meu, el meu poble, i sobre aquest paisatge jo hi planto una ficció. És una mena de geoficció.  

Pot ser que qualsevol persona hi vegi un paisatge conegut? 

Crec que és la vegada que he escrit un text més local. Havia fet textos molt més urbans, i el poble l’havia retratat poc. I, curiosament, es va llegir a Itàlia i deien que era un poble de l’interior del país. A l’estrena a l’Uruguai va passar el mateix, hi veien un poble de l’interior de l’Uruguai. Però jo dic que és un text que fa olor de ginesta, farigola, hi ha ordi i farratge, un paisatge d’un poble de l’interior de Catalunya. En tot cas, em meravella que en un text tan local, tothom s’hi pugui reconèixer. Penso que quan intentes ser més local i més concret, toques temes més universals. Per mi és impossible escriure si no hi ha una connexió directa amb el que crec, el que sento, el que m’emociona, i amb un perfil de personatges, també.

Per què has optat per dirigir algunes de les teves obres?

Recentment he estat tres mesos a l’Uruguai dirigint Temps Salvatge i als actors els hi deia que jo no era director.

No et consideres director?

Jo soc essencialment escriptor, i vaig començar a dirigir els meus propis textos perquè no els dirigia ningú. Transcorreguts els anys dirigir m’agrada, em diverteix, i intento fer-ho rigorosament, honestament i el millor possible. Abans que em dirigeixi segons qui, prefereixo fer-ho jo. Però si tinc la sort que la direcció va a càrrec per exemple de Xavier Albertí, com ha passat en els tres últims muntatges, no em fa res que se n’encarregui algú amb aquest talent.

Quan la direcció va a càrrec d’algú altre, com ho vius? 

Jorge Denevi va dirigir una obra de les meves obres a l’Uruguai i em va dir que no sabia com fer-ho. Jo li vaig dir que em tractés com si fos un autor mort. Faig la broma de l’autor mort perquè si la meva mirada fos la que hagués de planejar sobre els muntatges no tindria sentit que els dirigís una altra persona. Jo dirigeixo des del prejudici de l’escriptura, i en canvi el benefici que et dirigeixi una altra persona és que ho fa des d’una anàlisi diferent. Sempre dic, també, que no hi ha tants directors i directores bons. I també que per ser un bon director has de ser un bon lector.

Has afirmat que et fan pocs encàrrecs, voldries tenir-ne més? 

Depèn. De moment en els encàrrecs que he tingut m’hi he sentit molt lliure. Per mi és imprescindible treballar des de la llibertat. Per exemple, Gang Bang va ser un encàrrec, prou controvertit en el seu moment, que em va ajudar a ser més lliure. Quan hi ha alguna cosa que no l’he sentit meva, ja no ho he volgut fer. He intentat escriure sempre només allò que vull. Miro tot el que he escrit, i indiferentment de si han anat millor o pitjor, de si ha agradat més o menys, tinc la sensació que he fet el tipus de teatre que volia fer. I han passat un munt de coses que són bones, i que sento que han passat sense que les hagi perseguit. Vull mantenir aquesta llibertat.

Estàs escrivint ara? 

Sí. Sempre intento escriure i mai quedar parat entre obra i obra. A vegades estic escrivint una obra i al meu cap ja l’he tancat, però en realitat no ho està, fins que l’executes. L’any vinent estrenem una adaptació de la novel·la Reis del Món de Sebastià Alzamora, de la qual ara ja he entregat tot el material. Però hi havia uns dies que em faltava un 15% del text, i com que tenia molt clar com finalitzar-lo, la sensació era ja d’haver-lo acabat. El signe que l’he tancat és que projecto el que tinc ganes de fer més endavant.

És el quart títol de la col·lecció de cançons de la cantant de Cardedeu

Teresa Terrades

La coneguda cançó M’agrada el Nadal, de Dàmaris Gelabert, ja ha arribat en forma de conte, que s’ha encarregat de publicar El Cep i la Nansa. El conte és el quart títol de la col·lecció basada en les cançons de la cantautora i psicopedagoga de Cardedeu, com Els dies de la setmana, Qui soc jo? i Bon dia.

En aquesta ocasió el conte ha estat adaptat per l’autora Eulàlia Canal, de Granollers, mentre que les il·lustracions són de Sebastià Serra, igual que les dels contes anteriors.

El conte s’adreça a infants de 4 a 8 anys, i inclou una guia didàctica i activitat amb els lectors. La protagonista de la història és la Ivet, a qui li encanta Nadal, però que observa amb preocupació com l’Alina, la seva veïna, no el vol celebrar aquest any. La Ivet no sap què li deu passar però se li acut una idea per ajudar-la: un pla carregat de regals molt especials, d’aquells que importen de veritat. És un conte per llegir, cantar i celebrar un Nadal ple de cançons i petons vora el foc.

Dàmaris Gelebart té més de 200 cançons editades en els seus 15 discos i DVD. És guanyadora del premi ARC 2018 a la millor gira adaptada a públic familiar i infantil.

Fins diumenge, Vic acollirà desenes de milers de visitants a un dels mercats medievals més grans de tot l'Estat

Miquel Erra

A partir d’aquest dijous i fins diumenge, la trama medieval del centre històric de Vic es torna a disfressar d’època medieval per atreure multituds. Arriba el 26è Mercat Medieval, que després de sortir del nucli antic l’any passat pel context de pandèmia, retorna al seu hàbitat natural.

“Tornem al Mercat Medieval que tothom coneix, després de dos anys d’un gran esforç tècnic de reorganització”, es felicitava en la presentació el regidor de Fires i Mercats, Titi Roca, conscient que el Medieval ha esdevingut “una de les fires més importants de la ciutat”. L’any passat, tot i les limitacions, es va tornar a comptabilitzar al voltant de 300.000 visitants. El retorn de les ubicacions habituals tindrà una excepció, motivada per les obres a la rambles del Bisbat i Montcada, que obliga a traslladar el recorregut als carrers Sant Antoni Maria Claret i Soledat, que farà d’enllaç amb el sector de les Adoberies, un dels epicentres.

El Mercat comptarà amb 385 parades d’alimentació, herbes i artesania, provinents d’arreu de Catalunya i de la resta de l’Estat, i puntualment de Portugal i França, que oferiran articles de decoració, joieria, cosmètica natural, complements de roba i productes gastronòmics. “Sempre hi ha més demanda de la que podem acollir i això ens permet ser una mica restrictius per mantenir la qualitat dels expositors”, apuntava Roca. L’oferta de menjar i tavernes es concentrarà en quatre zones diferenciades.

Galeria de fotografies de Marc Sanyé del Mercat Medieval de 2021:

L’oferta lúdica inclou tallers infantils i espectacles de carrer, entre els quals la batucada Batec d’un Somni i set grups de passacarrers. Al parc de les Clotes, davant de L’Atlàntida, s’instal·laran uns tipis medievals on s’hi faran tallers per a la canalla i just al costat es recuperaran les activitats amb animals, suspeses arran de la pandèmia. Destaca la sempre espectacular falconeria, amb una catorzena d’aus rapinyaires. No hi faltaran els arquers medievals, sota el pont de Queralt. Pel que fa a les demostracions d’ofici, aquest any com a novetat se centraran a la plaça Gaudí, en una picada d’ullet al carrer de la Riera, declarat Punt d’Interès Artesanal. L’acte més popular del Mercat Medieval és la representació de La Trifulga de l’Altarriba, a càrrec de la companyia de Teatre eSseLa, que un any més tornarà a endinsar els i les visitants en una història basada en uns fets històrics que van passar a Vic al segle XV. A l’interior del MEV també hi haurà un taller familiar de pintura medieval i visites temàtiques al nou espai immersiu. La fira funcionarà aquests quatre dies de les 10 del matí a les 8 del vespre. Aquí pots trobar la crònica de la primera jornada.

Un concert que diumenge omplirà la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida inicia els actes de l’aniversari de la formació

Jordi Vilarrodà

El dia 22 de desembre de l’any 1963, l’antiga biblioteca Balmes de Vic –ubicada en aquell moment al Palau Bojons– acollia el concert d’una nova coral. L’havien batejada com a Coral Canigó, i al capdavant tenia com a directora Enriqueta Anglada, incansable promotora del cant entre infants i adults, que es posava al capdavant d’una dotzena de veus. La celebració del 60è aniversari de la Coral Canigó s’allargarà tot un any, i comença aquest diumenge a L’Atlàntida, amb la interpretació de l’oratori El Messies de Georg Friedrich Händel, una ambiciosa producció en què la Coral Canigó treballa intensament des de fa quatre mesos. Més de 130 intèrprets –entre els mateixos components de la coral i altres veus de reforç, els solistes i els músics– pujaran a l’escenari de la Sala Ramon Montanyà en una actuació per a la qual ja no queden entrades disponibles des de fa dies.

Per a un concert tan especial, Xavier Solà, director titular de la Canigó, va escollir “una peça en què el cor fos protagonista destacat”, a banda que fos de qualitat indiscutible. El Messies reunia aquestes condicions, tot i que no n’hi havia prou amb la trentena de cantaires de la Canigó per portar-la a terme. Això també formava part del pla: havia de servir com a esquer per incorporar veus joves al projecte. Diumenge hi haurà també a l’escenari les veus del cor Cabirol Jove, de la mateixa entitat. “L’estiu passat, vam estar actuant a França, estan preparats i han treballat molt”, diu Solà. I encara, en quatre dels números o parts del concert hi intervindran 40 alumnes del Cor del Conservatori Superior de Música de Vic i del Cor de Noies del mateix, que han inclòs els assajos d’El Messies com a part de la seva formació. En total seran 116 cantaires, als quals cal afegir els solistes, que en aquest cas són professionals del cant de reconeguda trajectòria: la soprano Ulrike Haller, la mezzosoprano Marta Valero, el tenor Matthew Thomson i el baix manlleuenc Ferran Albrich. La part musical serà a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic.

Xavier Solà destaca que, malgrat la “vistositat” d’una producció tan gran, no és de les obres tècnicament més complexes a les quals s’ha enfrontat la coral. “Ho eren més, per exemple, els sis motets de Bach que vàrem fer pels nostres 50 anys.” Al llarg de la seva trajectòria s’han atrevit amb altres reptes importants: des del Rèquiem de Mozart fins a La Creació de Haydn, passant per peces contemporànies com l’estrena d’un Stabat Mater de Jordi Domènech. I és que si alguna característica ha marcat el tarannà de la coral ha estat el punt d’ambició dels seus objectius. Des del seu mateix inici, era condició per formar-ne part “tenir uns coneixements musicals mínims”, explica Olga Coll, responsable de comunicació de la Canigó i amb 30 anys de trajectòria com a cantant. Això marcava ja un cert nivell, a partir del qual es podia començar a treballar. Es tractava també que les persones que tenien aquests coneixements però no s’hi dedicaven professionalment “poguessin continuar amb una pràctica artística de nivell”, diu Xavier Solà.

No és estrany que formin part de la Canigó, per exemple, antics escolans de Montserrat osonencs. En el concert de diumenge n’hi haurà de diferents generacions, des d’alguns dels més joves fins al veterà baix Manel Marsó, un dels puntals del grup i l’únic que queda d’entre els que van ser-hi en el primer moment. Tot plegat ha donat a la Coral Canigó un prestigi reconegut dins i fora d’Osona. Formen part de l’amplíssim univers del moviment coral amateur de Catalunya, però amb un segell professional. Han pogut cantar en escenaris com a L’Auditori i amb grans corals com l’Orfeó Català. I al mateix temps, col·laboren amb altres entitats quan se’ls demana, com en el concert de Nadal que faran d’aquí a pocs dies per a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran, a L’Atlàntida.

El repte que se li presenta a la Canigó, com en general a tot el món coral català, és el de qui prendrà el relleu d’aquestes generacions. “El Messies s’ha fet també amb aquesta intenció, que els joves vegin que es poden fer projectes molt interessants i continuar amb la música clàssica.” Hi ha factors que no juguen a favor, des de les múltiples ofertes d’oci actuals fins al fet que les corals “no estan tant de moda”. Fins i tot un programa d’èxit com Oh Happy Day! de TV3 va impulsar el món coral cap a un altre tipus de repertori. Solà constata que “el model està canviant”, i que d’una o altra forma caldrà adaptar-s’hi si es vol donar continuïtat als 60 anys d’història de la Canigó.

Si fins ara es partia de grups corals molt estables, ara “les noves generacions tendeixen a treballar per projectes”. Fins i tot moltes orquestres acaben funcionant amb aquest esquema. Es tracta de fer una proposta i “en poc temps, crear una estructura ad hoc que pugui portar-lo a terme”. La forma com s’ha treballat El Messies n’és, en certa manera, un exemple: els titulars de la Canigó mantenien el seu assaig habitual de cada dimarts, mentre que els joves assajaven els divendres a part, perquè molts d’ells estudien i són a Barcelona entre setmana. Doble feina per al director, en aquest cas, i també per al pianista Joan Espuny, que l’ha acompanyat durant tot el procés.

La celebració del 60è aniversari comença amb El Messies però amb altres projectes sobre la taula. Alguns encara s’han d’acabar de concretar, però n’hi ha un que ja és ferm: el final dels actes serà per al Nadal de 2023 amb la interpretació d’un altre oratori. En aquest cas, català: El Pessebre, amb lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals, de qui es complirà també un aniversari: els 50 anys de la seva mort. Com diu Xavier Solà, “els compositors del país i la llengua”, dos dels pilars que han inspirat les sis dècades de vida de la Coral Canigó.

Oferiran articles d'alimentació, artesania, complements i altres productes nadalencs

Els carrers i places del centre de Cardedeu acolliran aquest cap de setmana la 27a edició de la Fira de Nadal i del Torró Artesà, que enguany aplegarà més de 180 parades d’articles d’alimentació, artesania, complements i altres productes nadalencs.

També s’hi faran activitats per a tota la família, entre les quals no hi faltarà el tradicional sopar popular amb escudella de Nadal, que es farà dissabte al vespre.

La mostra, organitzada per l’Associació de Veïns del Centre, l’inaugurarà aquest divendres a les 8 del vespre una comitiva encapçalada per l’alcalde, Enric Olivé, la presidenta de l’entitat organitzadora, Mercè Jubany, i com a convidat d’honor el president de la Federació Catalana d’Handbol, el cardedeuenc Jaume Fort.

Un cop fets els parlaments de rigor i encès el foc de la fira, es donarà pas a una cantada de nadales amb l’Agrupació Coral Cardedeuenca.

Dissabte al matí, el recinte firal acollirà una sessió de manualitats per als més petits, la representació teatral Storytime, a càrrec de l’escola d’anglès Kids and Us, i una actuació del grup de ball folk Cardanses. A la tarda es farà una xocolatada popular, seguida d’un cagatió i una cercavila amb el grup musical Swing Engine. A les 8 del vespre es servirà l’escudella de Nadal.

Diumenge al matí hi haurà tallers infantils, un concert de l’escola Viu la Música, una audició de sardanes i una actuació dels Bastoners. A la tarda hi haurà un concert de Nadal a càrrec de l’escola Can Canturri, una actuació del Cor Gospel Cardedeu amb G de Gospel i un berenar amb torrades a la vora del foc.

Es pot visitar fins el 22 de gener i fa 230 metres quadrats

Josep Villarroya

L’espai situat a sota de la plaça de la Vila de Parets mostra, des de dissabte passat, 3 de desembre i fins el 22 de gener, el pessebre monumental de sobre taula més gran de Catalunya, amb 230 metres quadrats, que ha fet l’Agrupació Pessebrista de Parets.

Amb un total de 22 finestres, el pessebre s’articula com un conjunt de diorames enllaçats en què es poden veure paisatges i construccions, bona part de les quals són masies catalanes.

Entre els elements més singulars, enguany hi ha la fusteria de Sant Josep, on es pot veure una imatge de la Verge Maria banyant el nen Jesús, una serradora que es mou amb la força de l’aigua d’un salt d’aigua o uns camps de vinyes.

El pessebre monumental es fa a Parets des del 1986, amb el suport de l’Ajuntament i aquesta és la 36è edició. Dels 45 metres quadrats inicials s’ha passat als 230 actuals, amb un muntatge fet pràcticament a escala.

L’obra, que és diferent cada any, combina el pessebre tradicional amb espectaculars efectes de llum, so i aigua.

El pessebre es pot visitar tos els caps de setmana i festius de les 11 del matí a 2/4 de 2 de la tarda i de 5 de la tarda a 2/4 de 9 del vespre.

Els dies 27, 28, 29 i 30 de desembre i 2, 3, 4 i 5 de gener només està oberta a la tarda. I el dia 31 de desembre només es pot visitar al matí.

EL 9 NOU

La coreògrafa Roser López Espinosa porta aquest dissabte al Casal de Cultura de Vallromanes l’espectacle de dansa familiar ‘Cometa’. És un solo per a infants, interpretat per Nora Baylach, que es presenta com una aventura galàctica per redescobrir i meravellar amb la força d la gravetat, les possibilitats del moviment i el poder de l’empatia.

‘Cometa’. Roser López Espinosa. Amb Nora Naylach. Casal de Cultura de Vallromanes. Dissabte 10 de desembre, 18.30.

EL 9 NOU

The Gospel Viu Choir actuarà aquest diumenge a les 7 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers dins la gira nacional que està fent per celebrar els seus 20 anys als escenaris. La formació que dirigeix el reconegut Marcel Sala presentarà ‘Non Stop Gospel 2.0’, un concert que recull els moments més intensos, emocionants i emblemàtics de les vuit produccions anteriors.

Així el públic pugui sentir, en primera persona, l’emoció dels moments que han marcat la vida de la formació els darrers 20 anys i que l’han definit com un projecte musical, nacional i europeu de referència. Es podran escoltar tot un compendi de temes, autors, estils i ritmes que portarà al públic des dels primers negres espirituals cantats a cappella fins al gòspel més actual i modern de l’actualitat.

‘Non Stop Gospel 2.0’, The Gospel Viu Choir. Direcció: Moisès Sala. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 11 de desembre, 19.00.

Jordi Sunyer

JO JET I MARIA RIBOT
‘Febrer // Agost’
Els manresans Jo Jet i Maria Ribot (també es fan dir JJMR) treuen un quart disc atemporal que tot i tenir un títol mensual és apte per escoltar tant a l’hivern com a l’estiu. La base és la de sempre –veu i guitarra i poesia– però a l’acostament cap al pop que ja van fer a l’avantpenúltim treball de la mà del vigatà Jordi Casadesús ara hi han afegit una passeta cap a l’electrònica gràcies al treball a la producció de Sr. Chen, que ve del hip-hop. El resultat és un disc més urbà però igualment reconeixible. I potser, fins i tot, es tracta del seu treball més proper i accessible.

CHE SUDAKA
‘20 años’
Actualment els barcelonins Che Sudaka estan fent el volt per Europa amb l’espectacle 20 años sin fronteras amb cites a França, Txèquia, Suïssa, Alemanya… I per celebrar dues dècades de vida, a part d’anar de gira, també han tret un disc amb col·laboracions com les de La Pegatina, els veneçolans Desorden Público, l’argentí Sergio Rotman o els colombians Doctor Krapula. I sí, segueixen amb el segell de sempre: una festa d’estils, cultures i idiomes, on es balla al ritme cúmbia, skà, folklore llatinoamericà i, evidentment, punk irreverent.

GESSAMÍ BOADA
‘L’art d’estimar’
Arriba el tercer disc de la cantautora mataronina Gessamí Boada. El treball, mescla de folk i cançó d’autor, neix d’una ruptura de parella i del seu procés de superació. Amb un llenguatge proper, parla de l’amor romàntic, el desamor, el dol i la llibertat amb un títol, L’art d’estimar, inspirat en l’assaig homònim de l’alemany Erich Fromm. L’àlbum inclou nou cançons, una en francès (“Ma voix”), una en anglès (“Love is You”) i set en català. Una d’elles és “No demano gran cosa”, un poema de Miquel Martí i Pol que ja havia musicat fa anys Ramon Muntaner.

Jaume Espuny

‘Damn the Torpeodes’ | MCA Records, 1979

El passat 1 d’octubre jo estava destrossat després de veure com els policies espanyols estomacaven de valent els pobres catalans que volien dipositar un vot en una urna. Poques hores després, encara fet pols, em vaig assabentar de la mort sobtada d’un dels meus ídols del rock: Tom Petty. És ben bé que les desgràcies no venen mai soles. El seu tercer disc, Damn the Torpedoes, publicat el novembre de 1979, és, per mi, el millor que va gravar mai. Ja el tema inicial, “Refugee”, et deixa sense respiració: una de les millors obertures de la història dels discos de rock. I a partir d’aquí, un festival. No hi ha cap tema sobrer, tots són d’una rara qualitat i, a més, comercials, amb la veu nasal de Petty en plena forma. I com gairebé sempre, acompanyat dels seus inseparables Heartbreakers, on destaquen per sobre de tot el guitarrista Mike Campbell i el teclista Benmont Tench. Rock net, clàssic, una barreja de Rolling Stones, Beatles i Byrds, que s’allunya tant del rock pesat i excessiu com del simplisme del punk, els dos estils que dominaven el panorama rocker a finals dels setanta. Després Tom Petty gravaria molts més discos. I la gran majoria són gairebé tan bons com aquest Damn the Torpedoes.

https://open.spotify.com/album/708Whrc4abJEtqBINv9S2b?si=GQUbljvvTuCoOBlJr_bjrQ

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? El piano.

Primer grup del qual vas formar part? Pressupost Limitat.

Primer bolo en directe? A la festa major del barri del Cortal, a Gombrèn, l’any 2000.

Primer disc que et vas comprar? Pepalallarga i…, d’Adrià Puntí.

Quants discos tens aproximadament? En format físic, molt pocs. En format digital, centenars! Salva’n tres. Vafalungo, de Dusminguet; Atrapados en azul, d’Ismael Serrano, i Kind of Blue, de Miles Davis.

Un concert per recordar? Juan Luis Guerra al Palau Sant Jordi de Barcelona en la gira del disc La llave de mi corazón.

Núria Tomàs

LA BALENA
Autor: Benji Davies
Editorial: Andana
Lloc i any d’edició: Algemesí, 2017
Nombre de pàgines: 32
En Noè viu amb el seu pare pescador ran de platja, però se sent molt sol perquè el seu pare fa llargues jornades laborals a alta mar. Una nit un temporal fa embarrancar una baleneta i en Noè se la trobarà a la sorra en un dels seus passeigs matinals. La salvarà. Això serà l’inici d’una forta amistat i alhora un revulsiu en la vida d’en Noè que el farà madurar: no totes les persones que estimem les tenim sempre al costat, n’hi ha que neden en la llunyania.
L’il·lustrador anglosaxó Benji Davies dirigeix aquesta història a un públic infantil aplicant el format d’àlbum il·lustrat, que es val tant de la imatge com de la paraula. La narració subratlla la capacitat d’autonomia i la presa de decisió del protagonista –un nen d’uns 6 o 7 anys– i l’acompanyament comprensiu, però alhora exigent, del seu pare. El text és breu, concís, i és la imatge en aquest cas la que aporta informació complementària a les escenes, fent un gran esforç per apropar els continguts als petits lectors. Benji Davies prové del camp de l’animació i és conegut per altres àlbums il·lustrats com ara L’illa de l’avi o Grans amics, també publicats al nostre país per l’editorial valenciana Andana. És un artista de gran sensibilitat que treballa bàsicament amb eines digitals; aconsegueix calidesa en els seus dibuixos gràcies a un traç espontani de línia desigual i a una taca pictòrica que és cromàticament rica i de tons amables. Cal destacar el plantejament que fa dels espais representats: el detallisme de l’interior de la casa, on s’entreveu la vida quotidiana del pare i del fill, i els diferents punts de vista que ens mostra del paisatge extern, on trobem una descripció tan acurada i coherent que quasi hi podríem entrar. D’altra banda també fa un ús interessant de les guardes, reservades a obrir-nos un espai paral·lel: el mar on viu la balena, l’amiga.
Per a qui tingui curiositat en aquest àlbum il·lustrat, cal que sàpiga que té una segona part, La balena a l’hivern, on l’autor provoca que s’inverteixin els papers i sigui la baleneta la qui ajudi a sobreviure en Noè. Ho trobareu comercialitzat en un estoig conjunt.

Jordi Vilarrodà

‘Ocell d’aire i de foc’
Pilar Rahola
Columna
Una història que passa d’àvia a neta, en la darrera novel·la de Pilar Rahola. En la Barcelona de mitjan anys 50, la Nina troba les cartes de la seva àvia Merceneta. Als seus 19 anys, són l’empenta que necessitava per llançar-se a la vida. A la lluita també, en els primers moviments de l’antifranquisme. Igual que l’àvia, també l’amor forma part de l’esperança en un futur millor.

‘Nàufrags’
Aurora Bertrana
Rosa dels Vents
En els darrers anys estem descobrint Aurora Bertrana en tota la seva dimensió pròpia d’escriptora, no només la de filla del reconegut Prudenci Bertrana. Ho vam fer, per exemple, en recuperar Paradisos oceànics. Qui se senti seduït per la seva personalitat la pot conèixer ara millor llegint aquest segon volum de memòries, que va deixar enllestit en vida i va sortir pòstumament.

‘Llucieta Canyà.
L’etern oblit’
Indilletres
La fira Indilletres, que reunirà aquests dies a la Bisbal d’Empordà els editors independents, treu a la llum aquest volum que reivindica la figura d’aquesta escriptora bisbalenca. Coneguda als anys 30 del segle passat per l’èxit de L’etern femení, corre el risc de quedar encasellada en el tòpic. Aquí s’apleguen un centenar d’escrits que ens fan valorar el seu paper com a dona en un món d’homes.

‘Caixes catalanes. La fusió’
Joan Picanyol
Grama
Molt abans que comencés el procés de fusions forçades de les caixes, arran de la crisi de 2008, n’hi havia hagut una altra de molt important: la de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona iniciada l’any 1990. L’economista autor d’aquest llibre la va viure en primera persona, i ara explica com es va gestar una operació sense la qual no hauria estat possible aixecar un gegant, CaixaBank.

‘La marató sempre batega’
Diversos autors
Estrella Polar
La Marató de TV3 es tradueix també en un llibre. Per primera vegada des que s’edita canvia de format i esdevé un àlbum il·lustrat gràcies a la col·laboració d’una quinzena d’artistes. D’Eva Armisen a Pilarin Bayés, de Javier Mariscal a Gemma Capdevila, la creativitat des de la diversitat es posa en marxa al servei de la salut cardiovascular, l’objectiu d’enguany de la Marató.

Amadeu Lleopart (Tona)

Vaig baixar del tren en una estació de pagès amb l’esquena protegida, només, per quatre cases. Una mestressa que traginava un parell de cistells em va indicar per on havia de seguir. Travesseu la via i una mica enllà trobareu la carretera. A aquesta hora no hi ha auto. Una bona estona caminant, amb roba i llibretes dins la maleta, amb el cap descobert i el front amarat de suor, flanquejat a banda i banda per camps de blat i ordi, fins a les envistes de Tona. Només en quedava el rostoll. Alguns turons grisos trencaven la monotonia groga i terrosa del paisatge proper. Sobretot el puig del Castell. Els senyors Molins m’havien convidat a passar-hi quinze dies, a Tona. L’amistat del pare i el senyor Molins venia de lluny. Jo, tres cursos enrere, havia coincidit amb en Jaume. Representàvem la segona baula d’aquesta relació entre famílies. Malauradament, de la guerra ençà, no s’ha mantingut. Llavors compartíem l’amor per les lletres, per les arts plàstiques. I també les il·lusions republicanes. En Jaume em va venir a rebre en un cafè de la plaça del poble. Vinga, Miquel, cap a Codina falta gent!

De les llums dels anys joves, encara en resten besllums. Després de retrobar, a l’escriptori de casa dels pares, en el fons d’un calaix que feia anys que no obria, una llibreta de fulls esgrogueïts, he tingut el desig de convertir en text les notes ràpides d’aquell estiu. Avui no puc emprar gaire la llengua materna per escriure. I en els documents que dia a dia elaboro no hi ha cap mena d’intenció literària. Però continuo devorant novel·les, poesia. Les publicacions d’abans de la guerra, de Verdaguer a Llor, passant per Víctor Català i Maragall, les he rellegides tantes vegades! I també un llibre de Virginia Woolf, de Rosa dels Vents, que quan vaig posar els peus a l’estació de Balenyà encara no coneixia. Ni el llibre ni la Mar.

Els senyors Molins hi tenien casa, a Tona. Al barri Codina. Hi passaven els estius i hi prenien les aigües. Deixar uns dies l’Eixample em permetria descansar, passejar, dibuixar, escriure. Els vaig agrair el convit, a en Jaume i el seu pare. Però hi havia un detall que m’inquietava. Feia poc que havia resseguit la història desventurada de la barcelonina Laura pels ventres de la ciutat dels sants i, per la proximitat amb Vic, temia anar a raure en una teranyina semblant. El senyor Molins, quan li vaig fer aquesta confessió, es va posar a riure de manera sorollosa. Fuig, home, fuig! Són menestrals i masovers, els tonencs. Potser es mostren un xic esquerps quan no et coneixen prou, però si et vas acostumant al seu tracte rústec, observaràs que en el fons són servicials i, fins i tot, els que intenten fer rutllar alguna botiga es belluguen, com diuen ells, amb la vivesa de les mosteles. Em va prometre que em presentaria eminències de l’advocacia i dels negocis que també sojornaven a Tona. T’hi trobaràs com a casa, Miquel.

Cada dia, a primera hora del matí i també havent dinat, acompanyat d’en Jaume, quan la marinada que aprofita el camí del Congost amoroseix el bat del sol, descobria racons dels quals, després de mirar-los, admirar-los i escoltar les explicacions de l’amic, intentava obtenir un esbós, amb carbonet, en una llibreta de fulls de format gran. En Jaume, sempre amb camisa, pantalons clars i barret. Elegant i pulcre. Quan deixàvem enrere el barri Codina i ens arribàvem al cafè de la plaça, em fixava en les espardenyes, les calces apedaçades, les faixes negres i les gorres. També les pells colrades, enceses, i les mans endurides. I les veus apassionades. Amb poca melodia. Però que emanaven de la terra. Dels rostolls recremats i els turons cendrosos. Es creava una atmosfera de fum, renecs i cridòria. El meu món, en canvi, massa estantís i benestant. Per vergonya, no pas per manca de ganes, no demanava a cap tonenc de deixar-se retratar. En deu minuts mal comptats, hauria pogut embastar uns apunts de qualsevol rostre. La vergonya i el respecte m’impedien badar boca. Un cop a casa dels senyors Molins, quan l’avorrida vida social m’ho permetia, corria a tancar-me a l’habitació per escriure notes d’aparença inconnexa en un quadern amb la paraula Tona a la coberta. Ple de tot el que havia vist i sentit. Una mena de frisança m’empenyia. La llibreta dels dibuixos també s’anava enriquint amb traços i ombrejats de llocs. Per comprendre el paisatge. Físic i humà. Al veïnat de l’ermita de Lurdes, la senzillesa de cal Gravat o Postius, però també aquell Riambau entotsolat i la fortalesa del Barri. A dalt el Castell, el temple abandonat, les cases ruïnoses o enrunades, la torre dels Moros, la línia del poble als peus, amb els pallers de les eres, de joguina, amb els balnearis i els barris d’estiueig als extrems. El Matagalls al davant. A baix, l’església parroquial no semblava cap cosa de l’altre món, però contemplada per darrere, sola i altiva, vigilant els vells habitatges, un xic ensotats, em feia pensar en un pastor zelós que guardés la ramada. Em sembla que, no gaires anys més tard, per la guerra, va cremar. Als edificis no els has pas de demanar permís per dibuixar-los. Un matí, baixant per la carretera de Manresa, vaig explicar a en Jaume la idea metafòrica del pastor i el ramat. Es va acariciar el bigoti ros, ho feia sovint, i em va dir que, tenint en compte la incultura dels poblets de l’interior, algú ha de guiar les conductes morals i la vida col·lectiva. Els seus comentaris van ajudar que se’m destravés la llengua. La República, precisament, farà que l’educació arribi a totes les llars catalanes i espanyoles. No t’ho sembla, Jaume? La distància entre els qui vivim a la ciutat i disposem d’aules universitàries a la vora i comoditats diverses, i la bona gent que ha nascut i morirà aquí, es pot escurçar. No t’ho sembla, Jaume? Aquell matí, poc després de tapar-nos la boca per la polseguera que aixecava un automòbil fosc que enfilava cap a Codina, i saludar la senyora Canals, amb l’ombrel·la protectora i la minyona dues passes enrere, vaig mig entendre que les idees de l’amic no traspassaven, quant al desig de progrés, el llindar de la moderació. Convé, Miquel, que els nois sàpiguen llegir i escriure, però sempre els rics ho seran, de rics. No deus pas preferir que els bolxevics ho engeguin tot en doina, oi? El seu braç damunt la meva espatlla m’incomodava lleugerament. Hi havia conviccions que, en aquells escenaris poc refinats, trontollaven. El servilisme dels vailets abaixant la mirada si els adreçàvem un bon dia. Les nenes que, poc després de les beceroles, es llogaven de minyonetes o rondaven els telers de l’única fàbrica tèxtil, sota la font Morta. Els cànons de la bona educació trontollaven.

Un cop a casa dels senyors Molins, quan l’avorrida vida social m’ho permetia, corria a tancar-me a l’habitació per escriure notes d’aparença inconnexa en un quadern amb la paraula Tona a la coberta.

L’endemà tornaria a Barcelona. Encara insatisfet, vaig aprofitar qualsevol excusa per anar sol pel camí ombriu que gira per darrere del turó del Castell. Amb la llibreta dels dibuixos sota el braç. L’última tarda. En passar pel bosc de pins que anomenen la Suïssa, decidit a endur-me esbossat el perfil de la Vila, vaig veure aquella noia. Esvelta i prima. Tenia un llibre a les mans. Els cabells, curts. En comptes de faldilla, uns pantalons llargs i amples, de color cru. Del mateix to que la brusa. Em va saludar amb un somriure càlid, acollidor. Ni de vista, no la coneixia. La blavor dels ulls, la naturalitat de la mirada, em convidaven a parlar-hi. El seu nom, Marina. Es va afanyar a indicar-me que preferia Mar. I jo em dic Miquel. Va tornar a somriure. Les referències als arcàngels, encara que només fossin onomàstiques, potser la complaïen. La conversa, asseguts a l’ombra benigna d’un pi pinyoner acaronat per la marinada, va transitar per geografies conegudes. De Barcelona a Tona. La facultat de Dret. El barri Codina. La vida en aquell poble de la plana de Vic. Passegem una estona? Li vaig respondre que em sabia greu la interrupció de la seva lectura. Va afegir que Virginia Woolf i la senyora Dalloway sabrien esperar el seu torn. Més alta que jo, gràcil i lúcida. En ser prop de les torres medievalitzants del costat del balneari Roqueta, vaig observar, cap a Vic, nuvolades fosques, amenaçadores. Era evident que ella preferia fer una mica de marrada, per la carretera de Barcelona i, centenars de metres enllà, el carrer Major. La filera de cases als peus del majoral amatent. Aprofitant un silenci, vaig recordar en veu alta metàfores i reflexions del quadern. No em calia tenir-lo a les mans per recitar el que hi havia escrit. Potser volem trobar respostes a les nostres preguntes, no a les seves, Miquel. Silenci. Estàvem arribant al començament del carrer Major. Els tonencs en diuen el capdavall. L’harmonia de les cases senzilles de planta baixa, pis i golfes quedava esquitxada, aquí i allà, per algunes construccions més altes. El sol, finalment vençut per la grisor fosca del cel. Em vaig fixar en un grupet de nenes que cantussejaven i saltaven a corda al mig de la calçada. No sé què repetien del carrer de les Maduixes i d’un tamboret daurat. Si algun carro s’apropava, deixaven la corda prop de les façanes i esperaven. La Mar saludava a tothom. Una dona que arrossegava cadires fins a l’entrada de casa, perquè vol ploure i prou falta que fa, canalla cap a dins!, em va mirar amb ulls encuriosits. Els falciots volaven baixos, els seus xiscles encomanaven intranquil·litat. I el retruny dels trons, també. Un parell de bocois buits, les rodes que el carreter havia arrambat davant el portal, els feixos de llenya del forn de ca la Jarana, una euga que anava d’esma camí de la cort, els lladrucs d’un parell de gossos invisibles, la sentor de fems arran de terra. Els nostres fronts i braços devien notar que queien les primeres gotes quan encara no érem a la plaça. El plugim, el tragí. Els cistellers de la plaça entraven els coves que tenien a mig fer. Quan les nuvolades van començar a descarregar amb ganes, en haver deixat enrere la plaça, un home baixet ens va fer entrar a casa seva. Quedaran xops! Passin, passin! Habitatge i sastreria alhora. Un passadís comunicava la botiga amb el cosidor. La dona i la filla, una noieta d’ulls verds i cabells de color de panotxa, endreçaven la roba, les agulles i els fils de damunt la taula. Cosidor i menjador a la vegada. Sense elements decoratius innecessaris als mobles i parets, un sagrat cor presidia l’estança. Vam parlar una bona estona. A canvi de les llesques de pa amb oli i nous, del càntir d’aigua fresca de la font de cal Noi Gran, de les pors i conformitats que les paraules descobrien, de les cançons i cantarelles amb què la dona ens obsequiava, del lligam estret amb tantes facècies reals o inventades d’avantpassats i veïns, i amb el desig irrefrenable d’explicar-les, enllaçar-les…, sí, a canvi del sentit de pertinença a un lloc i a un temps més circular que el meu, vaig animar-me a dibuixar la filla. És ben igual! Van dir que el farien emmarcar i el penjarien al cosidor, aquell dibuix, al costat del calendari, lluny del sagrat cor. Vaig envermellir.

Mai més no he tornat a veure la Mar. Aquella tarda, després de la pluja, em va acompanyar fins a Codina. Per acomiadar-se, em va besar els llavis. Un bes fugisser, etern. Me’n torno amb Virginia Woolf i la senyora Dalloway. Em sembla que no vaig saber pronunciar cap mot. Com un estaquirot. Ni tan sols a reveure. O gràcies. Vaig deixar apuntat el seu nom al darrer full del quadern, amb la silueta de Beatriu acompanyant Dant. A Barcelona, va quedar en un calaix de l’escriptori, junt amb la llibreta dels esbossos. Però Mnemòsine no s’ha despreocupat mai d’aquells dies estivals. Tan vius!

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU

Divendres 10 d’agost de 1979 Michele Massimo Tarantini estrena ‘Policías con faldas’

Jordi Remolins

Hi va haver una època en què Ripoll tenia un cinema de primera classe. L’any 1982 es va inaugurar el cine La Molina al passeig Ragull, on es projectaven pel·lícules de distribuïdores que no es veien al Comtal ni a l’Ideal. Eren temps en què les parelles anaven a magrejar-se al cinema, i on calia anar amb compte perquè no et toqués el pederasta de torn al seient del costat. Hi ajudava la temàtica del cinema de l’època, que després de la llarga nit del franquisme, de repressió, capteniment i de setmanes santes de penitència i foscor, trobaven en les sales comercials un espai on aguditzar el nervi òptic gràcies al cinema de destape però també a comèdies o al terror, que aprofitaven qualsevol distensió del guionista per colar una escena on la protagonista femenina mostrava generosament la seva anatomia habitualment voluptuosa.

Precisament va ser al cine La Molina on alguns ripollesos vam descobrir per primera vegada Edwige Fenech, o com a mínim vam ser conscients de la seva rotunda presència. Gràcies a la seva presència habitual en productes de l’anomenada comèdia eròtica italiana de finals dels setanta i principis dels vuitanta, però sobretot per aquells cartells en què es destacaven uns atributs que posteriorment dins de la sala constataves que s’ajustaven a les propietats que el dibuixant li havia remarcat, va convertir-se en un mite eròtic referencial. Una dutxa, un forat de pany des d’on espiar-la, i un pervertit disposat a fer-ho, solien ser denominadors comuns de la seva filmografia, sovint al costat dels grans Renzo Montagnani, Alvaro Vitali o Lino Banfi.

Fenech va néixer el 1948 a Argèlia tot i portar l’adn italià de la mare siciliana, i maltès del pare. La combinació genètica va fructificar en una bellesa d’ulls immensos, mirada corprenedora, i un cabell negre i abundant que coronava un cos que incitava al desig. Potser per això durant l’adolescència va guanyar un concurs de bellesa que la va introduir als primers treballs de model primer, i posteriorment com a actriu en rols humorístics o bé en giallos, el gènere de terror amb denominació d’origen italià. La interrupció dels estudis de medicina que va aparcar per dedicar-se a l’actuació no va impedir que pogués exercir com a doctora en un nombre de pel·lícules gens negligibles, tal com també va fer-ho de professora, dues de les referències més preuades pels erotòmans del segle XX.

Aquella imatge de senyora imponent, objecte constant de seducció, i baula perduda de la cadena que porta de les dives de mitjans de segle com Lollobrigida, Loren o Mangano, fins a les de tombant del XXI com Bellucci, ens va empènyer al cine una vegada i una altra, tal com posteriorment ho va fer també al videoclub. I certament, ara que ho penso, Fenech ha estat protagonista d’alguns dels millors moments de la meva vida.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

El poder del bosc
Després de competir en la Secció Oficial del 70è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, on va ser reconegut amb el Premi Fipresci de la crítica internacional, arriba als cinemes un dels títols més notables del cinema català d’enguany, Suro del debutant Mikel Gurrea. El curtmetratgista donostiarra –Los gatos del tejado (2009), Foxes (2015) o Heltzear (2021)– ha fet el salt al llargmetratge amb aquesta pel·lícula en català després d’instal·lar-se a Catalunya amb motiu dels seus estudis de cinema a Barcelona. Resident a casa nostra, Mikel Gurrea va treballar una temporada com a traginer pels llevaires de les sureres, feina que el va inspirar, finalment, per rodar uns anys més tard el film que ara tenim en cartellera, Suro.
La pel·lícula s’obre amb una parella jove barcelonina, Elena (Vicky Luengo) i Ivà (Pol Lòpez), que se’n va a viure a una zona rural envoltada d’alzines sureres en un mas abandonat de la família d’ella. Són arquitectes i amb els diners que treguin de la lleva del suro de la finca que han heretat es proposen reformar i redissenyar la masia. El contacte amb la terra i el bosc condicionarà les seves vides i posarà a prova la parella en la seva adaptació al nou medi. Els treballs d’arrancar l’escorça de l’alzina surera acabaran per fer emergir pulsions i conflictes insospitats en una parella conformada per diferències de caràcter i de criteri.
Les relacions de poder, de lideratge, no només es plantegen en el tracte a la colla de treballadors a càrrec seu, sinó que també els du a redefinir els seus respectius rols dins la parella. També irromp el racisme, com un substrat arrelat en el món del camp, amb una quadrilla de collidors formada per gent veterana del país i un grup de marroquins, subcontractats. En aquesta situació cobra protagonisme la figura d’un jove marroquí (Ilyass el Ouahdani), focus de conflictes laborals i, de retruc, de tensions en la parella urbanita, trastocant la seva vida en comú, posant el dit en la nafra de les seves contradiccions i ambigüitats.
La terra i el bosc sembla que ens connecta amb un costat primitiu, salvatge, uns condicionants que acabaran modelant i transformant aquesta parella de ciutat nouvinguda en una comarca interior. Construir un anhelat projecte de futur al bosc serà una dura prova de resistència, una àrdua història de supervivència, sobretot per culpa de la duresa de l’entorn i de la feina. A més, tenim una amenaça externa, una força enemiga, el risc del foc devastador, un perill en un país mediterrani i atramuntanat, una força apocalíptica que ho pot destruir tot.
L’esplèndida pel·lícula Suro ha aconseguit una nominació als Goya com a millor direcció novell a la feina de realització de Mikel Gurrea. I ens deixa un gran treball actoral dels seus dos protagonistes principals, d’una banda, la mallorquina Vicky Luengo –l’actriu de la sèrie Antidisturbios (2020) de Rodrigo Sorogoyen i una de les noies de Chavalas (2021, Carol Rodríguez Colás) –, interpretació reconeguda amb una nominació als Goya com a millor actriu. I, de l’altra, el català Pol Lòpez –actor procedent sobretot del camp de l’humor televisiu i del teatre i poc prodigat en cinema– que repeteix amb el cineasta Mikel Gurrea després de protagonitzar el seu escabrós i fosc primer curtmetratge, Primo (2008).

L'escriptor espanyol va omplir la sala d'actes del Museu de Granollers ara fa 30 anys

Jesús Medina

L’escriptor espanyol Fernando Sánchez Dragó és d’aquella mena de personatges que pot aparèixer a la sobretaula d’un dels sopars o dinars de Nadal. Més d’un comensal, bàsicament de la generació boomer en amunt, deixarà anar: “Vols dir que és viu? Què en diu Google?” Doncs sí. Sánchez Dragó és viu i piula a Twitter de la seva existència, al mateix temps que afirma que voldria fer-se fonedís.

Detesto la moda de la visibilidad. Yo, desde que publiqué Gárgoris y Habidis (eso fue a finales del 78), llevo cuarenta y dos años ocultándome detrás del personaje que quienes no me conocen me han adjudicado. Un hombre es solo su misterio.

— Fernando Sánchez Dragó (@F_Sanchez_Drago) June 28, 2020

Sobta que un home de 86 anys encara es reivindiqui com a personatge maleït, però feliç que l’estimin i que li acaronin el clatell. És un libertari que es va tornar de sobte de dretes quan Hisenda va passar el rasclet pel seu premi Planeta, segons explica Maruja Torres. És un anarquista incoheren amb cartera de piel de toro. Algú que va passant a les cròniques pels seus exercicis d’esgrima dialèctica més que no pas per les seves qualitats literàries.

Fa 30 anys, el desembre de 1992, Sánchez Dragó va aterrar a la capital vallesana i va omplir la sala d’actes del Museu de Granollers amb unes 200 persones. Acabava de guanyar el premi Planeta amb el llibre La prueba del laberinto i arribava amb aquella aura d’intel·lectual de la transició política espanyola que, gràcies a l’altaveu de la totpoderosa Televisió Espanyola (TVE) i les publicacions del Grupo 16, dictava doctrina del que calia o no calia per estar à la page.

Abans de sentir l’oracle, els organitzadors de l’acte al Museu de Granollers van projectar aquesta entrevista que la calderina Marisol Galdón li havia fet al programa de Peligrosamente juntas de TVE. Galdón, juntament amb l’activista cultural Joan Illa Morell, JIM, s’encarregaven de conduir el col·loqui.

Al torn de preguntes, impasible el ademán, Sánchez Dragó es va mostrar fidel al personatge. Segons la crònica d’EL 9 NOU, signada pel jove periodista David Bassa, “no van fer falta gaires preguntes perquè Sánchez Dragó desenvolupés un discurs totalment libertari, en contra de l’Estat, en contra d’Europa, en contra dels polítics, en contra de l’actual sistema “anomenat democràtic”, en contra de l’avortament, en contra del sistema capitalista “instaurat pels anglo-cabrons“… en contra de tot”

No s’equivoquin, però, que Sánchez Dragó esmolava l’eina contra tot i contra tothom ben bé per una mena d’incontinència verbal. Si no, no s’explica la confessió que va fer al públic granollerí: “El fet de ser famós em perjudica molt, perquè jo sóc tímid i m’agrada estar sol, meditar, anar a la meva i, des que vaig publicar Historia màgica de España, ja no ho puc fer, i menys ara que m’han atorgat el premi Planeta”. Entranyable, oi?

Al cap d’un any d’aquella conferència a Granollers, Fernando Sánchez Dragó va demanar el vot per a José María Aznar a les eleccions generals del 1993.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Descripció del pont i adjacents
Construït tot de pedra, el Pont del Remei travessa el riu Méder, un afluent del riu Gurri, a Vic. Inicialment va tenir set arcs, que es recolzaven en pilars reforçats amb tallamars, de manera que el corrent es trencava i l’aigua es distribuïa a cada costat del pilar. L’any 1910, se li van mutilar dos arcs per a construir la carretera de Sentfores, dit popularment la Guixa. En aquella època l’alçada dels carruatge i la dels primers camions ja no els permetia passar per sota dels dos primers arcs i en conseqüència es va optar per eliminar-los i crear un nou accés amb escales.
A cada extrem del pont hi havia un pou i a l’extrem de migdia també es va aixecar, l’any 1373, un oratori dedicat a la Mare de Déu del Remei, que més endavant va ser enderrocat quan, tres segles més tard, es va edificar el convent dels Franciscans del Remei, a poca distància del pont. En el segle XVIII en aquest mateix indret es va construir un altre convent i església dedicat a la Mare de Déu del Remei.

Història
Aquest pont es va construir després que el rei Jaume I, l’any 1274, autoritzés desviar l’antic camí de Vic a Barcelona que passava pel Pont de Queralt i la Calla i fer una entrada nova a Vic, la qual arribaria a la ciutat a través d’un antic camí, el carrer de Sant Pere. Aquesta nova via formava part de l’«stratta francisca», és a dir, el camí que sortia de Barcelona, passava per Vic i continuava cap a França per la Vall de Bianya i el Coll d’Ares. Tot i aquesta autorització reial, el pont que havia de passar per damunt del riu Méder no es va començar a edificar fins a l’any 1325, gràcies al donatiu personal que va fer Bernat de Brull, qui va deixar un llegat de 60 lliures a fi que comencés de seguida la seva construcció.
L’any 2009, l’Ajuntament va aprovar un pla de remodelació del carrer del Remei i, prèviament, es van autoritzar unes excavacions arqueològiques a la zona sud del pont. Els treballs arqueològics van posar al descobert troballes de gran interès, com ara el pou que es trobava al costat occidental i diferents canalitzacions, entre les qual destaca una canonada feta amb totxana, que es calcula que va ser construïda durant el segle XVI o XVII. També es va descobrir un camí empedrat que es dirigia cap a la riba del riu. El més probable és que aquest camí fos el que s’utilitzava abans de la construcció del pont, el qual devia facilitar la travessa del riu mitjançant algun tipus d’ infraestructura molt més senzill que el pont. El que en aquell moment no es va fer, però, va ser excavar també l’altra riba, on probablement s’haurien trobat restes similars a les del costat de migdia.

La llegenda
A Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor converteix la ciutat, fàcilment identificable amb Vic, en un dels personatges més significatiu de la novel·la. El pont de la Riera, un indret recurrent dins l’obra, apareix a la novel·la com el pont del Codolar o del Pas de la Riera, situat als defores de la població, amb el Collat Negre al fons, és a dir, el Montseny, i en un entorn rural, d’hortes, amb pagesos i gitanos que acampaven i dormien sota una arcada. Aquest pont és per on la Laura passeja amb el seu home a l’arribada a Vic, on es retira a llegir i a contemplar la bellesa del paisatge quan vol estar tranquil·la i també on plora la seva desesperació, com en aquest fragment:
«Morir! No sentir riure ni parlar ni acompanyar rosaris confegits per boques negres de pecats. No haver de veure més el frenesí d’aquells cossos que cremen d’una xardor infernal per sota els escapularis, els vestits honestos, les mànegues decents. Reposar! No sentir mai més aquella gran set que li crema la boca, l’ardentor dels polsos, el fred que li gela les llàgrimes a les parpelles, la feblesa dels turmells. Reposar per sempre en les aigües brutes de la riera!
I va dins la boira travessada per tot de biaixos de clarors nuvoloses, de carrers imprevistos, d’ombres que l’entretopen. Corre cap al codolar del Pas de la Riera, el pont alliberador. I el pont dreça la doble arcada negra en la negror de la nit, a l’estiu verda d’un heura de vellut. I com més a prop hi és menys voluntat té d’acomplir el que es proposava. No en té desig ni voluntat ni n’ha tingut mai. La mort, el desig de la mort, és una falsedat, li havia dit el seu pare. (…)
Bo i repenjada a l’ampit del pont sent passar l’aigua entre els còdols, però li sembla com si ara s’estigués asseguda al canapè de la sala, o com si es sentís actuar com a entreteniment d’en Tomàs, o com si fos l’hora de casar-se: la roba blanca, el brillant de l’anell; l’anell!, si avui l’hi ha pres la Teresa amb un gest àvid, de garsa!…»

Emili Vilamala

Imatge de la lluna plena d’aquesta setmana al costat del planeta Mart. L’autor de la fotografia és Emili Vilamala i la va fer des de Sant Bartomeu del Grau.

No és més ric qui té més sinó qui menys necessita

Josep Ballbè i Urrit

Vivim en un món revoltat. Molta gent mai no sap on té el nord. Ho fia tot als diners. Sense pensar que l’avarícia necessita molt, però a l’avarícia li falta tot. Dit altrament, no és més ric qui té més sinó qui menys necessita. Cal ressituar la mida exacta de les coses, saber relativitzar-ho tot amb una justa sensibilitat. Creure que el diner esdevé la solució de tots els mals és una quimera. Quin disbarat!

Per això, la saviesa i varietat de la paremiologia ens alliçona de diferents maneres: Com més es beu, més set es té; de por i de fred, com més se’n té més se n’admet; la mar, com més té més brama. Encara més, en sentit positiu, la paciència és una pasta que, com més se’n té, més se’n gasta.

En aquest punt, tenim un exemple paradigmàtic molt recent: la crisi de 2008 s’endugué les ínfules triomfalistes del transatlàntic de les caixes d’estalvi. Molts dels seus directius tot ho van fiar a un creixement exorbitat i foll de la inversió concentrada al sector de la totxana… I ja saben com va acabar l’aventura. En un principi, es van creure que moririen enfarfegats per l’èxit, sense mesurar la deriva perillosa on s’infiltraven.

Catorze anys després, xoca molt l’invent del govern espanyol de pactar -amb els bancs- el compromís ferm d’alleugerir el pagament de les hipoteques. L’altíssima inflació del moment i l’augment descontrolat de l’Euríbor -que ha passat del negatiu 0,47%, pel gener al 2,83% a hores d’ara- han esmorteït la seva prepotència. La solució no passa per embargar els immobles que garanteixen la viabilitat del crèdit. De ben segur que disparar exponencialment els litigis acaba generant més maldecaps que no pas solucions reals. Qui s’alça com a gran triomfadora de la negociació és la ministra Calviño. La banca, tanmateix, tampoc no podem dir que hi perd. La llufa o farol publicitari que s’adjudica val el seu pes en or.

Posats a suavitzar un bri l’anàlisi, em sobta la fugida massiva de personal en aquesta setmana de superpont. Les coses no deuen pintar tan malament quan escampen la boira -fora de casa- durant més de vuit dies. Ho dic bé? També n’hi haurà qui s’haurà entremaliat, tibant del crèdit d’una targeta bancària, si no disposava de cash. Al cap i a la fi, llavors de retruc també en sortirà beneficiada la banca.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers