La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Miquel Erra
Potser a molts no els sonarà el nom d’Héctor Miguel (Manlleu, 1996). Però sí el del seu nom artístic: Héctor Black. Va ser un dels 16 finalistes de la segona temporada d’Eufòria, el talent show de TV3, que li ha permès un primer aparador mediàtic. Ara ho vol aprofitar per definir una carrera musical que va iniciar als 15 anys i que compagina amb la faceta d’actor.
Li va pesar haver estat el primer eliminat de la segona temporada d’Eufòria?
Bé, sí. Vaig entrar molt conscient que allò era un talent show i que, per tant, hi ha la possibilitat que puguis marxar el primer dia. És veritat que a mesura que va passant el temps dius, òndia, sí que va ser una mica agre. Encara que ho gestionis bé, aquest sentiment hi és. Sempre et planteges què hauria passat si… però com que no va passar, em quedo amb el que hi ha.
Canviaria alguna cosa d’aquella seva actuació?
No sé si podria canviar gaire cosa. Em va tocar un tema –una versió d’En peu de guerra, d’Els Catarres– que no era l’estil a què estava acostumat, però penso que el vaig treure prou bé. Vaig fer-ho el millor possible. Sí que, quan em van donar aquell últim minut en què has de dir per què t’hauries de quedar, vaig optar per la comèdia, tot pensant que, si marxava, almenys fes riure a algú. Alguns s’ho van prendre bé, altres malament, però no m’he penedit de res.
Eren 16 artistes a aquella primera gala però darrere havien deixat més de 2.300 candidats al càsting.
És un què, sí… Jo he mirat de positivar-ho tot plegat i aprofitar l’experiència per encaminar la meva carrera. En aquell moment necessitava posar-me davant d’unes persones de l’àmbit professional que valoressin si puc formar part d’aquest món. Jo estava llavors una mica en un moment que deies, buà, aquest any faig 27 anys i vulguis que no comença a pesar la inestabilitat del sector…
Per tant, repetiria l’experiència a Eufòria?
Sí, sí. Tornaria a concursar-hi, també per la gent que he conegut. És meravellós coincidir amb gent que segueix el teu camí i amb qui comparteixes moltes coses. A més, vaig sortir d’allà molt motivat. El dia següent ja vaig compondre el que espero que sigui el meu primer single…
Tocar davant d’un Sant Jordi ple, com el passat 2 de juliol, no passa cada dia…
Ja, no passa cada dia… i vull pensar que no serà l’última vegada que ho faci [riu], això d’actuar davant de tanta gent. També t’he de dir que, per mi, va ser una mica fred. Hi ha molta distància amb el públic, vas amb auriculars… Sense treure-li pes, perquè soc súper afortunat d’haver pogut formar part d’això i no ho canviaria per res, puc dir que hi ha concerts en què m’ho he passat millor. Tant pel caliu com pel format. A vegades concerts més petits, amb el públic a tocar i presentant el teu projecte… Allà no deixes de ser un intèrpret i vas sota la marca d’Eufòria. Sí que emociona, eh!, però no és ben bé el teu concert. En tot cas, va ser brutal. Tant de bo pogués tornar a tocar aviat, o tard, al Sant Jordi.
Passar pel programa ja li ha obert algunes portes?
No tantes com d’altres companys –estem molt en contacte tots plegats– que van arribar més lluny dins del programa, però alguna coseta sí. Discogràfiques de moment no, però també és normal perquè encara no han vist el que puc fer. Sí que m’ha obert gent per fer grups de versions o de vocalista d’una banda, per aprofitar aquest moment, però confiant en mi, he preferit dir que no a propostes que podien representar un benefici a curt termini. Crec que ara el que es premia és la creativitat, treure les teves coses, i ara mateix aposto per presentar un projecte més personal i en què m’hi senti còmode. És el moment de treure el meu projecte, de confiar en mi, amb una imatge i una marca personals.
Actor, cantant, guitarrista… amb quin epígraf es troba més còmode?
Crec que soc bastant polifacètic. Sempre he portat la meva doble condició d’actor i de músic fifty-fifty. Ha anat a temporades. Sí que és veritat que la música em desperta una passió que em donar forces per treballar-hi d’una manera constant. També és veritat que en la marca personal que vull fer s’englobarà una mica tot, perquè avui has de ser un artista 360. Has de saber interpretar els teus vídeos, crear un personatge, i m’agrada tot per igual.
Com entra al món de la música?
Amb 15 anys vaig tenir la primera banda de versions, La Gallina Afònica, amb qui vam guanyar una edició del VicSona i tot. Fèiem versions bàsicament de rock. Després vaig entrar com a baixista i corista a Jack Mad, entre els 16 i els 18… Amb el bateria i el baixista de La Gallina Afònica ens vam tornar ajuntar per muntar Ummo i crear els nostres propis temes. Aquest va ser el meu últim projecte musical fins a la pandèmia. Després li vam canviar el nom, en vam dir Aqem. Li vam donar una volta més als temes que havíem fet amb Ummo i el maig de l’any passat van treure un primer CD. Era un projecte especial, amb una música més tècnica, gairebé pensada per a músics, no tant de festa. A més, cantàvem en castellà, que costa molt moure-ho per aquí…
I arriba Eufòria…
Sí, tot això d’Eufòria m’ho ha fet replantejar tot una mica, i el grup el tenim una mica parat. Vull aprofitar aquest moment per definir com fer una música en català que a mi m’agradi i que pugui funcionar. Un equilibri entre els que es porta ara i el que a mi m’agrada. Vull fer meva música, tot i que compto amb els mateixos components i amics de tota la vida, que alhora són uns grandíssims músics. El projecte no sé si es dirà Héctor Black, igual sí, però ells hi tindran cabuda.
En quin estil?
Vaig començar amb la idea de fer rock, un rock més mainstream si tu vols, més modern, però ara m’he donat via lliure. Sempre he compost estils molt diferents, perquè m’agrada tot. Sí que tindrà una base de rock, perquè m’hi sento molt còmode, però he de trobar la manera que el projecte tingui un equilibri.
Es marca terminis?
Quan vaig sortir del programa vaig dir, com que he set el primer de sortir seré el primer de treure música, però no és tan fàcil. Requereix temps. M’agradaria abans d’acabar l’any com a mínim treure un single que em permeti posicionar-me i m’obligui a marcar-me uns terminis.
Per cert, d’on ve el nom d’Héctor Black?
D’una xurrada. Quan em vaig fer de Facebook, en l’època que va sortir Facebook, et podies canviar el nom. Jo llavors era súper fanàtic de Jack Black, que ho fa tot molt bé í és molt còmic… i em vaig posar Black de cognom. La gent em va començar a dir Black i mira, la veritat és que m’agrada.
Miquel Erra
Ho ha tornat a fer. El pastisser Gil Prat, membre de la quarta generació al capdavant de la centenària pastisseria Prat, de Roda de Ter, popularment coneguda com a Can Carriel, s’ha tornat a imposar al Concurs al Millor Croissant Artesà de Mantega de l’Estat, un certamen que convoca el Gremi de Pastisseria de Barcelona i que el rodenc ja va guanyar el 2017.
En aquesta 16a edició del concurs, celebrat dimarts a l’Escola de Pastisseria del gremi, hi van prendre part una seixantena d’aspirants de tot l’Estat. El jurat –format pel pastisser Antonio Bachour; el president del gremi, Antoni Bellart; el guanyador del 2022, Toni Vera; la xef Martina Puigvert, o l’actor Paco Mir– en va destacar especialment “el seu gust i l’alveolat del seu interior”.
El croissant premiat ha evolucionat “totalment” respecte al que va guanyar el concurs fa sis anys. “La base i els ingredients són els mateixos, però la tècnica i la tecnologia ens han permès aportar-hi molts nous matisos”, apunta Prat. Els controls de temperatura i de velocitat de cocció, el laminat o un amassat “més progressiu” l’han fet evolucionar cap a un croissant “amb més personalitat”. Sempre sense banyes, és clar.
El guardó no és flor d’un dia. Ja fa 10 anys que Can Prat es presenta a aquest concurs, “i en aquestes últimes edicions sempre érem allà, a la fase final”. Obtenir la victòria esdevé, al capdavall, “qüestió de matisos”, si bé ara també s’hi suma el fet que “cada dia tens més bagatge i experiència”. En el moment de recollir el guardó, Prat va voler compartir la victòria amb els companys de professió. “L’objectiu del concurs és anar millorant el croissant de mantega i poder compartir aquests coneixements. El premi el guanya tot el gremi”, va dir.
Prat és conscient que, com ja va passar el 2017, el ressò mediàtic del premi portarà una sobredemanda aquests dies a la pastisseria –per aquest mateix dimecres ja van haver de multiplicar per 10 la producció de croissants–. I ho agraeix. Però també recorda que són un negoci familiar, “i tenim la infraestructura que tenim”. I el criteri és clar: “Qualitat per davant de la quantitat”.
La pastisseria Prat va obrir les portes al carrer Bac l’any 1900 de la mà de Joan Prat Perarnau, inicialment també com a colmado. Van continuar el negoci el seu fill Ramon i el seu net Joan, juntament amb la seva dona, Maria Assumpta Parcet. Avui, dos dels fills d’aquest matrimoni, en Gil i en Ramon, comanden l’establiment, que combina la pastisseria clàssica i moderna, i alguns dels productes encara mantenen l’essència de la fórmula centenària.
Miquel Erra
Promoure els productors de proximitat, donar visibilitat al comerç local i potenciar el centre històric com un eix comercial atractiu i amb facilitat d’aparcament. Fidel als seus principis inspiradors, dissabte arriba a Calldetenes l’11a Fira de la Mercè, avui el gran aparador firal del poble.
La fira “del comerç i la bona teca”, com remarca el subtítol, encara haurà de conviure amb un carrer Gran empantanegat, però ja enfilant la recta final d’unes obres –han d’acabar a finals d’any– que han de consolidar aquest vial com la gran artèria comercial del poble. “Hem patit aquestes obres, però el resultat ens beneficiarà a tots”, apuntava dimarts durant la presentació de la fira Ester Pelegrina, vicepresidenta de l’Associació de Comerciants i Serveis de Calldetenes. Una quarantena d’empreses, majoritàriament locals, exposaran els seus productes entre l’avinguda de Pau Casals i la plaça Onze de Setembre, que es tornarà a convertir en l’epicentre gastronòmic de la fira –l’any passat es van servir més de 3.000 racions de menjar des de l’esmorzar fins al sopar–. “Les empreses i serveis de Calldetenes tornen a ser els grans protagonistes”, remarcava l’alcalde, Miquel Riera, convençut que el format que han heretat dels anteriors equips de govern “funciona molt bé”. Per això, “hi continuarem apostant molt fort, en aquesta fira”.
La fira no oblida el seu vessant més lúdic i festiu, amb un programa d’activitats “per a petits i grans”, en paraules de la regidora de Comerç, Maria Carme Torner. Entre les propostes, alguns clàssics com La Cuineta de la Fira, per als més menuts; els concursos de pintura ràpida i de melmelades, o el maridatge de productes locals, aquest any amb el cuiner David Garriga, del restaurant Bàcul de Vic. A la tarda no hi faltaran des d’una jornada castellera –amb els Sagals d’Osona i la Colla Jove de Castellers de Barcelona–, una audició de sardanes o una exhibició de trial. Durant tot el dia també es podrà visitar una exposició de cotxes clàssics i, per tercer any consecutiu, a la segona planta del Teatre-Auditori s’habilitarà un espai de negoci per connectar empreses amb clients o proveïdors. La inauguració de la fira, dissabte al migdia, comptarà amb la presència de la presidenta del Parlament, Anna Erra.
Isaac Muntadas
La cinquena edició de la Biennal del Metall de Campdevànol, que enguany ha crescut i s’ha professionalitzat, s’allargarà tot el cap de setmana, però aquest divendres ja hi haurà activitats. El certamen viurà el seu vessant més empresarial i el centre cívic acollirà una taula rodona amb professionals del sector metal·lúrgic i un dinar networking. Hi participaran empreses com Soldatal, Sodeca, Benito, Matrix o Some. “Es debatran les problemàtiques en l’àmbit de la producció o l’encaix a escala local en un espai rural”, detallava en la presentació l’alcalde, Oriol Lázaro. A la tarda es farà la inauguració institucional.
Enguany, la Biennal ve carregada de novetats. La més espectacular serà l’exhibició d’un combat medieval dissabte al matí. Es tracta d’una pràctica esportiva anomenada bohurt, en què es fan servir les arts marcials en combats de tres contra tres i on els lluitadors, que van amb armadura, fan servir espases i destrals. “Després fan un combat de tots contra tots on s’hi val tot”, apuntava la regidora de Cultura, Marta Guitart. A la tarda, s’inaugurarà la gimcana digital i turística “L’aigua, el ferro i l’or de Campdevànol”, que recorrerà deu punts emblemàtics de la ruta de l’aigua i el ferro inaugurada en la darrera Biennal juntament amb el museu Pyrfer. “Seran proves divertides i per a tota la família”, detallava la tècnica de Turisme, Laura Basagaña. Dissabte també hi haurà una conferència del responsable de la forja de la Sagrada Família de Barcelona, l’alpensí Enric Pla Montferrer, i diumenge, el ferrat d’un cavall en viu i la ruleta del comerç, amb premis per a tothom que hagi comprat als establiments del poble.
El certamen, que tindrà parades d’artesania del ferro, comptarà amb una vintena de forjadors vinguts d’arreu de Catalunya, i diumenge s’inaugurarà la peça de forja artística realitzada durant la fira. La peça, segons el forjador oficial del poble, Eulogi Villalobos, vol representar l’aigua del riu Freser i els seus afluents, precursors de les fargues catalanes. També s’engalanarà amb flors una partitura de la gala i, si hi ha temps, es farà un tros de campanar.
EL 9 NOU
El 10 d’octubre de 1998 Seva estrenava una Festa del Bolet, i aquella primera edició, per sorpresa de molts, ja va desbordar el poble amb més de 8.000 visitants. Aquest diumenge la festa arriba a la 25a edició convertida en una de les grans fires de referència del sector. Hi hagi o no hi hagi bolets –la temporada pinta malament– el seu poder d’atracció no defalleix i tornarà a atraure milers de visitants.
“Està molt consolidada, ja no a la comarca sinó a tot el país”, assegura l’actual alcalde, Pol Barnils, que reivindica el caràcter de “festa” que sempre ha tingut la proposta. Al nucli antic s’hi desplegaran un total de 54 parades, xifra que ja fa anys que va tocar sostre. “Cada any hi ha molts firaires que voldrien ser-hi i els hem de dir que no perquè no podem créixer més”, reconeix Barnils. En aquest sentit, “intentem donar prioritat a les empreses locals i als productes de proximitat”.
Al costat de l’activitat firal, el programa tornarà a desplegar un ampli ventall d’activitats, tallers i espectacles de carrer pensats per amenitzar un públic familiar. No hi faltaran les habituals sortides guiades per buscar bolets (a les 9 i a 2/4 de 12); la gran exposició micològica a la plaça de l’Església, o el tradicional concurs de bolets, amb premis per a la cistella més gran, la que tingui més varietat o la més ben presentada. Altres actes per prendre nota són una demostració de cuina amb bolets amb Carme Vilarrasa, un taller d’identificació de bolets o l’exposició de cotxes clàssics, entre els quals una antiga ambulància de Seva.
La Festa del Bolet ha volgut commemorar el 25è aniversari portant, dissabte, un dels grups de moda del panorama musical català. Es tracta de l’actuació dels The Tyets (a la foto, al Cabró Rock). Serà a les 8 del vespre, a la pista poliesportiva –que es perimetrarà per a l’ocasió, a més d’habilitar un aparcament a la ronda de Josep Pla–. Les entrades estan exhaurides des de fa dies. L’aforament és de 1.800 persones. En la venda anticipada es va donar prioritat als veïns del poble. “Aquest concert també volia ser un regal per a ells”, apunta l’alcalde.
A banda del concert de dissabte dels The Tyets, la celebració del 25è aniversari es completarà, durant tot el cap de setmana, amb la realització d’una pintura mural commemorativa en una de les façanes del centre històric.
EL 9 NOU
Cardant Cultura ha obert la primera convocatòria de residències artístiques a Can Grau, l’antiga filatura de les Masies de Roda reconvertida en l’epicentre de les activitats culturals d’aquesta cooperativa. En concret, s’ofereixen tres residències d’investigació i creació i sis residències tècniques per a creacions d’arts escèniques.
La convocatòria va dirigida a artistes, col·lectius o companyies del territori vinculats a les arts en viu. En el cas de les residència d’investigació i creació, s’ofereix una estada d’un màxim de dos mesos i una aportació econòmica de 500 euros per cobrir les despeses de l’estada. En la modalitat de residències tècniques, la beca és de 700 euros i l’estada va dels 5 al 15 dies. En tots dos casos, a banda de la cessió dels diferents espais també s’ofereix la possibilitat d’un acompanyament artístic professional i l’allotjament a la mateixa casa de Can Grau, per a un màxim de 10 persones. El termini de presentació de sol·licituds s’acaba el proper 15 d’octubre.
Cardant Cultura és una cooperativa que dona suport a la creació cultural en un sentit ampli i a partir de diferents vessants: facilitant el disseny i la realització d’activitats, l’assessorament i la formació, el suport logístic i facilitació d’espais de creació. Des que va posar el tret de sortida, Can Grau ja ha estat l’espai de residència de diverses propostes culturals que han utilitzat les instal·lacions per poder-hi assajar espectacles, com a plató, com a taller o magatzem. Amb l’objectiu de seguir impulsant la creació artística i que Can Grau es consolidi com l’espai de creació artística de referència a Osona i a la Catalunya Central, s’ha impulsat ara la primera convocatòria de residències.
El maig de 2022 Cardant Cultura es va donar a conèixer amb la presentació de la primera Mostra d’Arts Aèries a dos metres sobre terra, a Can Grau mateix, juntament amb Anigami Aventures. Per aquest dissabte s’ha convocat una segona edició, que arrencarà a les 6 de la tarda i s’allargarà fins a les 10 del vespre, amb la participació de les companyies Voilà i Sacude; la pallassa Montse Galobardes, amb el nou Filomena a tota vela!, o el cantautor Ferran Orriols.
EL 9 NOU
Marc Parrot, amb la col·laboració artística d’Helena Mas, presentarà diumenge al Teatre Auditori de Cardedeu ‘Turisme per la memòria’. El treball és un viatge de plaer pels racons viscuts d’aquests 30 anys de carrera. Un viatge cap allò que pel Marc es l’essència d’aquesta experiència: les cançons i els companys. És una celebració que ens apropi a l’autenticitat i la intimitat que busca en cada concert. Que sigui un mirall de com veu l’art i la música, un espai ample i còmode on comunicar-se plenament i on compartir la seva pròpia història. I com en totes les festes, tenir la companyia d’amics i músics amb qui ha compartit trajecte per celebrar content que segueix fent música dia a dia.
‘Turisme per la memòria’, amb Marc Parrot i la col·laboració d’Helena Mas. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 8 d’octubre, 19.00.
El músic senegalès Momi Maiga, un virtuós de l’instrument de la kora, s’uneix a dues formacions corals residents al Teatre Auditori de Granollers, Veus i el Cor Jove Amics de la Unió, per oferir ‘CantÀfrica’. És un espectacle únic i especial que transportarà el públic a diferents paisatges sonors del continent africà. A partir de melodies i lletres que remunten al segle XII i que formen part d’un llegat històric transmès de manera oral, descobrirem llegendes, cants rituals, cançons de bressol i genealogies reials.
‘CantÀfrica’, Momi Maiga, Veus Cor Infantil Amics de la Unió i Cor Jove Amics de la Unió. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 8 d’octubre, 18.00.
El grup Ginestà serà l’encarregat d’inaugurar la nova temporada de concerts a la sala Nau B1 de Granollers, amb el concert que farà aquest dissabte a la 10 del vespre. Els germans Serrasolsas presentaran ‘Suposo que l’amor és això’, un disc conceptual que al llarg de les seves 10 cançons pretén exposar diferents perspectives de l’amor. Musicalment, Ginestà proposa una nova sonoritat, més sofisticada i contemporània. Melodies electròniques i sintetitzadors acompanyen les lletres, dolces i sinceres. Ginestà es mou en el terreny del pop folk experimental evolucionant cap a un pop romàntic. La banda, un referent dins el panorama musical català, està formada per Júlia Serrasolsas, veu; Pau Serrasolsas, veu i guitarra; Andrea Puig, guitarra elèctrica, i Cesc Valverde, bateria.
‘Suposo que l’amor és això’. Ginestà. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte 7 d’octubre, 22.00.
L’espectacle Escocía de Txabi Franquesa, es presenta aquest dissabte a 2/4 d’11 del vespre al Cafè Teatre a la Sala Basart Cooperativa de Parets. L’obra és una batalla a cara de gos contra la dicotomia de qui se sent jove, però la seva realitat mostra a una persona que està més prop del Imserso que del moviment universitari. Aquesta condició li genera un constant debat entre l’optimisme i el pessimisme. El que és indubtable és que segueix en guerra i no es callarà res. Ell és el banderer de “la fúria inofensiva”.
‘Escocía’. Txabi Franquesa. Sala Basart Cooperativa, Parets del Vallès. Dissabte 7 d’octubre, 22.30.
Jaume Espuny
‘Ella & Oscar’
Pablo Records, 1976
Es podria dir que Ella & Oscar és un dels discos més relaxants que existeixen. Dues figures inqüestionables del jazz, Ella Fitzgerald, per a molts la millor cantant d’aquest estil musical, i el gran pianista Oscar Peterson, reunits, tots dos sols, per oferir-nos un grapat de cançons, la majoria clàssiques de la primera meitat del segle XX. Ella & Oscar és un disc íntim i sobri, només hi escoltem la veu d’Ella Fitzgerald i el piano d’Oscar Peterson i, en alguns temes, també el contrabaix de Ray Brown, llavors ja exmarit, per cert, de la cantant. Un té la sensació d’estar-los escoltant a la sala d’estar de casa. Sorprèn la veu de l’Ella, que aquí ja estava a punt de fer 60 anys, però sembla la d’una noia jove en plena forma: de fet, la seva veu no va envellir mai. D’entre les nou cançons destaquen per sobre de tot “More Than You Know” i la famosa “April in Paris”, que va tenir una multitud de versions, l’última de les quals la de Ray Stevens de l’any 2021. Però a mi personalment m’encanta “How Long Has This Been Going On?”, dels famosos germans George i Ira Gershwin. Si l’oient sap una miqueta d’anglès, entendrà perfectament les lletres de les cançons, perquè el fraseig d’Ella Fitzgerald, com sempre, és perfecte. En definitiva, un disc de jazz barrejat amb bebop i sons tradicionals que no pot faltar en cap discoteca (o en cap mòbil).
Jordi Sunyer
JUNCO Y MIMBRE
‘Fruit del col·lapse’
Els osonencs Junco y Mimbre han col·lapsat. O el que és el mateix, amb la publicació d’aquest nou disc (el seu segon LP) han anunciat que pleguen. I és una llàstima, perquè a Fruit del col·lapse hi ha 11 cançonasses que mereixerien una gira com déu mana amb bon pop, bones lletres i moltes coses a dir (encara que al track 10 cantin Res, a dir). Què farà a partir d’ara la cantant Maria Espinosa? I la seva mà dreta, Andreu Ribas (amb Germà Aire també congelats?). De moment Marc Fernández, productor i guitarra, s’ha apuntat al Comboi de Dan Peralbo. Sort!
CLARA PEYA
‘Corsé’
Es titula Corsé però la pianista Clara Peya s’hi mou del tot desencorsetada. El disc parla de la violència que porta implícita el concepte de perfecció, de com ens torturem a nosaltres mateixos i de la frustració que ens genera no poder posar límits al nostre propi maltractament. I tot en 13 cançons (és també el 13è disc de Peya) amb 13 veus diferents. Entre d’altres, hi canten Leo Rizzi, Ede, Momi Maiga, Marina Herlop, Albert Pla, Iris Deco, Anna Ferrer, Pol Batlle, Salvador Sobral o Sílvia Pérez Cruz. Una oda a la bellesa de la imperfecció.
OKDW
‘08880’
Aquest és el disc de debut d’OKDW, un projecte liderat per Virts Martos de pop contemporani amb espurnes de jazz, soul i rhythm and blues modern. El treball té 10 temes ideals per ballar, vacil·lar i passar-ho bé i compta amb les col·laboracions de la cantant La Neula (Angry Virts), el raper mataroní Anwar Malviaje (Cabos sueltos) i la vocalista i trompetista de jazz Andrea Motis (Saliva). Per cert, el títol del treball té truc: Martos és de Cubelles, a la comarca del Garraf, i el codi postal de la població és 08880. Capicua.
Pere Martí i Bertran
LA SACERDOTESSA DE MESOPOTÀMIA
Autor: Josep Antoni Fluixà
Il·lustradora: Mar Silvestre
Editorial: Bromera
Col·lecció: “Àmbits”, 4
Lloc i any d’edició: Alzira, 2022
Nombre de pàg.: 125
A les nombroses col·leccions per a infants i joves de l’Editorial Bromera, se n’hi ha afegit una de novel·la històrica, “Àmbits”, amb una clara finalitat didàctica, ja que cada volum també inclou un extens apartat dedicat a contextualitzar els fets: geografia, història, societat, cultura… Per ara se n’hi han publicat quatre, escrites per noms reconeguts de la LIJ valenciana: Jesús Cortés, Pasqual Alapont, Teresa Broseta i Josep Antoni Fluixà, que hi signa la darrera, La sacerdotessa de Mesopotàmia. Es tracta d’una novel·la d’aventures amb els ingredients típics del gènere: exotisme, heroisme, intrigues, perills, una mica d’amor i fins i tot les casualitats solucionadores que fan avançar l’obra. I, és clar, la barreja d’esdeveniments i de personatges històrics amb altres de ficticis. La protagonitza la princesa Ixtar, filla del rei accadi Sargon, instruïda pel savi Zamug i destinada a ser la gran sacerdotessa d’Ur, amb el nom d’Enheduanna (pàg. 74) i que, com ens informa Kiko Martín Alcaide a l’apèndix, va existir i va ser la primera escriptora a signar una obra literària, un himne a la deessa Inanna (pàg. 99). El nomenament de la princesa no va ser acceptat per tothom i l’intendent Balih, temorós de perdre poder, en conxorxa amb el general Ekuzaquir i un grup de sumeris de la ciutat d’Uruk que no acceptaven la derrota i els acords signats, van segrestar Zamug per atraure la princesa i poder-la matar. Comença l’aventura i tot hauria fracassat si, per casualitat, el jove soldat Ubar, que retornava a casa un cop signada la pau, no hi hagués intervingut i salvat Ixtar d’una emboscada. A partir d’aquí, ja plegats, rescataran Zamug, s’enamoraran i la princesa podrà ser consagrada sacerdotessa. De la relació dels joves, no en sabem res més, perquè, com diu el narrador omniscient i possiblement pensant, per part de Fluixà, en una continuació de la novel·la: “Segurament, els dos joves van continuar veient-se, però eixa és, sens dubte, una altra història” (pàg. 75).
Complementen la novel·la, a més de l’apèndix esmentat, dues pàgines de còmic titulades “Un viatge al passat” i un conjunt d’il·lustracions molt documentades i encertades de Mar Silvestre. L’edició, amb tapa dura, guardes… és magnífica. Només ens hi ha fet estrany, en una obra tan acurada, que els tractaments protocol·laris siguin una barreja poc clara entre el tu, el vós i el vostè (pàg. 19 i 38).
Jordi Vilarrodà
‘Les dames de Grace Adieu’
Susanna Clarke
Amsterdam
El 2006, dos anys després del seu fulgurant debut amb Johathan Strange i el Senyor Norrell, l’anglesa Susanna Clarke va escriure aquesta sèrie de deu relats que no havien estat encara traduïts al català. És un recull de contes situats en la mateixa època que la novel·la, l’Anglaterra victoriana del segle XIX, on la comèdia social es mescla amb temes del folklore. Ideal par als fans.
‘Maria Antonieta’
Stephan Zweig
La Segona Perifèria
També per primer cop arriba al català aquesta novel·la de Stephan Zweig. El personatge de l’esposa del rei Lluís XVI fascinava l’autor per la forma com la història va jugar amb ella: criada en una vida cortesana, encimbellada amb una corona i, després, arrossegada pel remolí de la Revolució, amb presó i execució final. Un gran fresc d’un moment històric convuls i un viatge a l’ànima humana.
‘L’any que vaig estimar Ava Gardner’
Jordi Solé
Columna
Novel·la guanyadora del darrer Premi Prudenci Bertrana. El pas d’Ava Gardner per Tossa de Mar l’any 1950, quan s’hi rodava el film Pandora i l’holandès errant, va ser un fet inoblidable per a molts dels que el van viure. Entre ells en Pol, que tenia llavors 15 anys i ajudava a la cuina de l’hotel on s’estava l’estrella de Hollywood. Se’n va enamorar perdudament, i per a tota la vida.
‘Partidària de la vida’
Aurora Bertrana
Ed. Comanegra
Tot just ara, fa pocs anys, s’està reivindicant en la seva justa mesura la figura de l’escriptora gironina Aurora Bertrana. Aquest volum recull escrits on reflexionava sobre relacions entre cultures (ella que va viatjar molt pel món), sobre llengua o sobre la dona. “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”, deia l’autora.
‘Qui toca aquesta nit?’
Ricky Gil
Rosa dels Vents
Ricky Gil, dels Brighton 64, ha viscut des de dalt o des de baix de l’escenari centenars de concerts. En aquest llibre vol transmetre al lector l’emoció de la música en directe agafant-lo de la mà per recórrer 64 concerts que l’han marcat, des del 1977 fins avui, a Barcelona i en altres llocs del món, i viure una màgia que és efímera. “La música que vam estimar s’esvaneix a cada moment.”
Carles Rosàs
MELINDA
Queien les fulles sense ser seques del tot. Feien una dansa circular, ascendent i descendent alhora. Finalment planejaven fins a dipositar-se suaument al terra. El seu destí era ser arrossegades, trepitjades, regades per un gos… El destí d’una fulla avorrida al peu del banc d’un parc va ser que l’aixafés una bota de color marró clar, del número 36, alta i que enfundava uns pantalons texans molt gastats.
De cop i volta, la fulla va quedar xopa. Al seure al banc, a la Melinda se li va vessar el suc de préssec del recipient que estrenyia massa fort amb la mà. Estava enrabiada, nerviosa, violenta.
Deixà la bossa sobre el banc. Li faltaven dits per escriure al telèfon. Descarregava ràbia i retrets originats pel món sencer amb la seva germana, la Tènia, tres anys menor que ella.
La Tènia, amb els seus 23 anys, era una esponja curativa. Absorbia totes i cadascuna de les crisis de la Melinda. De la naturalesa que fossin. La Melinda sovint tenia problemes emocionals amb la família. I no és que no es portessin bé; el problema era la mateixa Melinda i la seva crisi d’identitat. Un dia estava centrada, i a l’endemà era una pobra desgraciada en un món despietat.
La Tènia no responia, no deia res. Començà a caminar més calmada, com buida. Malgrat no tenir resposta ni comentari, semblava que haver buidat el pap l’havia ajudat. Tenia gana i regirà la bossa; trobà una poma, el cor de la qual de seguida ocupà un lloc en una paperera.
Eren les 11 del matí i s’adonà que hi havia dues nenes jugant al parc. Li estranyà que no fossin a escola. Les nenes jugaven a corda, saltaven i reien. Cantaven cançons, dolces i evocadores.
Odiava les cançons infantils. Li feia ràbia el record de l’absència de la seva mare. El seu pare català, casat amb una uruguaiana. La Melinda mai va conèixer els seus avis materns, mai van venir a Catalunya. La seva mare anava a l’Uruguai una temporada cada un o dos anys, i mai se l’emportà.
Sempre que la Melinda li demanava al seu pare d’anar tots mar enllà, ell li cantava aquella horrorosa cançó: “aaaal Uuuruuuguay-guay, yo no voy-voy, porque teeeemo naufragaaaar”… Ella sempre es posava trista amb aquell record.
S’havia relaxat, respirava suaument mentre veia dos coloms barallar-se perseguint una grossa engruna de pa sec al terra. El sol li escalfava el clatell, i quan es girava l’enlluernava i li feia tancar els ulls. Va mirar l’hora. S’encaminà cap a l’estació de tren. Pensà que li enviaria alguna cosa a sa germana per tranquil·litzar-la; abans s’havia posat histèrica.
Entrà a l’estació, i era freda. Aquell entorn fosc i fresc li agradava. Gairebé no hi havia ningú, i era relaxant.
Rebuscà, tot caminant, dins les profunditats de la bossa de mà, i després de descartar l’ús immediat d’un set de maquillatge, una novel·la, un plàtan nan molt madur, una bossa de pipes i el carregador del telèfon, trobà per fi la bitlletera.
Aprofità per llençar en una paperera un niu de mocadors de paper bruts i revoltats que habitaven a la bossa, i va voler desfer-se del petit plàtan també, sense adonar-se que el seu destí final no va ser la paperera, sinó el terra de l’estació.
La màquina expenedora de bitllets no funcionava. Anà a la taquilla i no hi havia ningú. Esperà uns minuts, i seguia sense aparèixer ningú. La Renfe és així, pensà.
Se sentí una estrepitosa melodia. Era el telèfon d’un home que entrava a l’estació. I com tardava a respondre… cada cop augmentava més el volum d’aquella música, quin temperi!
La Melinda volia fugir d’aquell so horrible, i com que aquell home, que anava carregat com una mula amb tot de capses i bosses, no responia al telèfon, intentà refugiar-se als lavabos de l’estació. Estaven ben bé al costat de la taquilla, i s’hi endinsà ràpidament. Hi havia dues portes més a dins. S’encaminà cap a la porta de la figura femenina, i aquesta s’obrí de cop sola des de dins… es va esdevenir la tragèdia…
LLORENÇ
Tant i tant que havia de ploure! En Llorenç ja s’havia fet pagues de passar-se el dia feinejant a la barraca de les eines, fent inventari d’estris i mancances de materials, gaudint del so de la pluja repicant al sostre ondulat de plàstic i veient com la natura aèria regava la natura terrestre.
En canvi allà estava, sota un bon sol i fent ruta per la ciutat, de plaça en plaça, amb els estris de podar, plantar i tota la paramenta forestal. I sol. Sense ningú de la brigada que l’acompanyés. Tots molt ocupats, i la seva companya habitual, la Margalida, malalta al llit amb una senyora grip.
Eren prop de les 11 i ja estava fos. Tot era anar amunt i avall, desenrotllar les mànegues, descarregar sacs de terra i adob per a les plantes, fer-los servir, tornar a enrotllar les mànegues… La plaça de l’església i el jardinet del passeig ja estaven fets. Mancava el parc de l’estació i tota la zona de l’ajuntament i el museu.
Aparcà la camioneta al pàrquing de l’estació, i decidí que era l’hora de l’esmorzar i el descans.
Per no perdre temps, mentre la seva ment assaboria un batut de xocolata tot endrapant unes galetes toves, agafà tot de saquets i bosses plenes de grana. Mentre delectava els dolços, aniria agrupant en paquets totes les llavors que havia de plantar més tard davant l’ajuntament i el museu.
Li faltaven mans i butxaques per portar-ho tot. No va voler posar en perill de caiguda el batut i el paquet de galetes, que eren farcides de melmelada de préssec, i ho ficà tot en un orifici de la granota, prop de la cintura.
Per sort, l’entrada a l’estació era ben a prop. Faltaven poques passes per arribar a la porta, i ja feia el gest amb el braç esquerre per empentar-la, quan li sonà el telèfon. Notà la vibració a la butxaca de la granota, i sonà una música espantosa de reggaeton a tot volum. Com podia ser que sonés aquella melodia?!
Allargà el pas amb pressa i empentà la porta. Entrà a l’estació tot recordant la tarda anterior. La mirada de brivall de la seva filla Júlia en tornar-li el telèfon, tot dient que havia fet una foto…
La seva coordinació es va afectar del ritme, i no podia sostenir totes les bosses i capsetes que portava. S’aturà en sec, avançà de nou… Volia ficar la mà a la butxaca i no podia. El peu dret li va avançar, sobtadament, fins l’infinit.
En posició gairebé horitzontal, a un metre del terra, veié tot de bosses llançant llavors a l’univers, un petit plàtan creuant la via làctia… s’aturà el temps i tot semblà anar a càmera lenta, sortit d’una escena de la pel·lícula Matrix.
Aterrà sobre dur i es dutxà de bosses, capses i llavors. Quin mal. Notà una sensació tova i humida prop de la cintura, i veié esclafat el seu esmorzar contra la granota. Feia molt mal efecte…
El telèfon callà. Una parella que hi havia a l’estació el mirà, rigué i marxà.
Es quedà assegut, estabornit, mirant el terra tot ple del seu material. S’incorporà i arrossegà amb el peu tot el que va poder cap a un racó. Estava sol. No hi havia personal de la Renfe.
Anà cap als serveis; es volia rentar i potser trobaria una escombra per recollir l’escampall. En obrir la porta, es va esdevenir la tragèdia…
PALOMA
Que dur se li faria el dia. A qui se li acut sortir de copes fins a la matinada, havent de treballar l’endemà!
Amb penes i treballs va poder sentir el despertador i llevar-se. El mirall del lavabo li tornà una imatge de vampiressa, pàl·lida i amb els ulls vermells.
Rentar-se la cara i pentinar-se no van millorar massa el seu aspecte.
No va poder esmorzar. Efluvis alcohòlics li recorrien l’interior fins la gargamella. Tot eren basques.
Es posà l’uniforme de la Renfe i sortí al carrer a la recerca d’aire fresc. Aniria caminant fins a l’estació, per espavilar-se.
Un sol preciós l’acompanyà fins a la porta. El personal de neteja ja estava acabant i a punt de marxar. Entrà a la taquilla i ni obrí el llum ni apujà les persianes. Foscor i tranquil·litat uns minuts l’ajudarien a centrar-se; encara li ballava el cap.
Tot va anar prou bé les següents hores. A poc a poc, la Paloma va recuperar la compostura. S’expressava millor amb el públic i li tornà el color a la cara. I la gana.
Aprofitant que no hi havia ningú, posà el rètol de “torno en 5 minuts” i anà ràpidament a la cafeteria de la plaça. Hi havia poc moviment; tot just dues nenes que en lloc d’estar a escola saltaven a corda, i una noia enfurismada renegant a crits i escrivint al telèfon.
Com que havia trucat avisant que hi anava, ja tenia preparat un croissant i un cafè amb llet. La sort li va somriure, i quan tornà no hi havia ningú esperant a la taquilla. Deixà el croissant davant el teclat de l’ordinador i el cafè amb llet sobre l’estora del ratolí.
Es disposava a endrapar el croissant que ja s’acostava als seus llavis, quan sonà el telèfon. El tenia dins la bossa. Allargà la mà i el trobà de seguida. Era en Ramon. A veure com li aniria la ressaca, a ell… Despenjà i es ficà el croissant a l’orella. Seré ruca?!?!, cridà.
Amb un somriure rabiós als llavis, impulsivament, ho deixà anar tot a terra. Telèfon i croissant aterraren sota el taulell. Se sentia en Ramon que parlava. S’ajupí i tenia el croissant a tocar, però el telèfon havia marxat fins a tocar la paret. S’estirava i era lluny de l’abast dels seus dits. S’agafà al taulell amb una mà per estirar-se més, i arrossegà l’estora del ratolí, que alhora va fer caure el cafè amb llet sobre seu. La cremada a l’esquena, curiosament, li feu mal de cap de la reacció! Croc!
Sortí de sota el taulell aixafant amb ràbia el croissant i engegant el Ramon a fer punyetes.
Es ficà al lavabo de noies, renegant.
Es tancà i sospirà davant del mirall.
Es remullà el cap, fent-se fregues.
La taca de la camisa la taparia amb la jaqueta.
S’havia quedat sense esmorzar.
I sense gana.
Es rentà la cara i es relaxà.
Es va fer un ganyot de somriure al mirall.
Tot controlat!
Se sentí més serena i volgué marxar.
Però no. La porta no la volia deixar sortir. El pany no obria. El pestell no reculava. Per més que movia el pom, aquest baixava i pujava boig, sense oposició. El mecanisme no treballava. Ai mare… els nervis la devoraven!
Restà en silenci. Tancà els ulls. Concentrada, va recordar que la porta s’obria enfora… reuní la fúria que sentia a les seves cames… va prémer les dents… i sortí disparada cap a la porta… Paaaamm!
Es va esdevenir la tragèdia…
TROBADA TRÀGICA
En pla zenital, l’acció-reacció es va veure espectacular. Un vodevil de portes obertes i persones caigudes.
La porta interior del bany del lavabo de senyores s’obrí estrepitosament deixant aparèixer una dona uniformada que semblava un coet i s’estampava contra la paret del davant.
Alhora, la porta trampolí impactà contra una noia que s’hi acostava, que sortí disparada contra la porta exterior que donava a l’estació. Just en aquell moment, la porta es va obrir miraculosament.
La noia la travessà a reacció i atropellà l’home que acabava d’obrir. El senyor, agafat al pom de la porta, no resistí el cos a cos i caigué de cul a terra, com un farcell, i amb la noia a sobre.
Jugada mestra! Digna del billar a tres bandes! Strike! Totes les bitlles a terra! Triangulació per emmarcar! Tombada de peces de dòmino espectacular!
La Paloma s’incorporà. Vermella de ràbia i vergonya, se’ls mirava a tots dos a terra. I es fregava la testa per segon cop. Quin mal al cap!
La Melinda s’incorporà. Expressant gargots es mirava la dona i l’home repetidament, tocant-se la cara. Quin mal al nas!
En Llorenç, ajagut al terra, es mirava la dona de l’interior del lavabo i la noia que l’havia tombat, amb estranyesa i indignació. Quin mal al cul!
I això és to… i això és to… i això és tot, amics!
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Infàncies fracturades
“Monstruo” del japonès Hirokazu Kore-eda arriba a les nostres cartelleres després de competir en la Secció Oficial del 76è Festival Internacional de Cinema de Canes, on va obtenir el premi al millor guió per Yuji Sakamoto, i de passar per la secció Perles del 71è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. El director de propostes tan entranyables com “De tal padre, tal hijo” (2013), “Nuestra hermana pequeña” (2015) o “Después de la tormenta” (2016), reincideix de nou en la constant dels seus últims films, la temàtica de les infàncies esgarriades, encara que afegint un grau de complexitat i inquietud inexistent en anteriors cintes més escorades cap a la comèdia amable.
Kore-eda ha tornat a rodar al seu país natal, el Japó, després de rodar “Broker” (2022) a Corea del Sud, i ha comptat amb la banda sonora del recentment desaparegut Ryuichi Sakamoto, el compositor de films tan importants com “El último emperador” (1987) o “El cielo protector” (1990), ambdós de Bernardo Bertolucci. Kore-eda obre el film amb un incendi enigmàtic, d’origen desconegut, en un edifici d’una ciutat costanera. Aquest incident coincideix amb el comportament anormal del nen, Minato (Soya Kurosawa), com tallar-se el cabell o venir amb una ferida sagnant a casa. Fets inexplicables que provoquen la preocupació creixent de la seva mare, Saori (Sakura Ando), que l’ha criat sola des de la mort del seu marit.
La mare decideix enfrontar-se a l’equip educatiu de l’escola del seu fill, ja que tot indica que el professor Hiro (Eita Nagayama) està agredint i vexant a Minato i les disculpes de l’escola no convencen a la mare, que les troba falses i artificioses. Però la realitat de tot plegat és més enrevessada del que pensàvem, pel fet que el cineasta busca premeditadament la confusió, com si jugués amb la intriga del thriller. A més, afegeix nous punts de vista, visions alternades i complementàries dels mateixos fets, jugant amb el format de les històries creuades.
“Monster” és un atractiu i torbador relat calidoscòpic, un mosaic tant estrany com humanista que acaba girant, com de costum, al voltant d’infàncies problemàtiques amb figures paternes absents i traumes difícils de gestionar com els abusos infantils o el bullying escolar.
Andreu Dameson i Ramon Dameson, oncle i nebot de la Garriga, referents en l'art de la caricatura
Jesús Medina
Sosté Dameson, l’oncle Andreu, que “la sal i el pebre que ha de contenir tota caricatura ha d’ésser ben midada i ben pesada. Una dosi excessiva empalaga i fa mal”. Li sembla que “la caricatura exagera intencionalment i deliberada les línies físiques i morals de l’individu i de la societat, per a fer ressaltar millor els seus errors, vicis i defectes, així com les seves virtuts i perfeccions. Però l’exageració no deu ésser excessiva ni grollera ni maigna per ésser conducent i eficaç”. Sosté Dameson, el nebot Ramon, que el dibuix permet sempre ressaltar més alguna cosa i enfocar els detalls que interessen per fer-los més evidents.
Oncle i nebot ho van deixar per escrit. El gran, el 1926 al mític periódic La Gralla de Granollers l’agost de 1926; i el petit, a un munt de converses i entrevistes amb EL 9 NOU. El garriguenc Andreu Dameson i Aspa va morir fa 55 anys a Buenos Aires, en tenia 71 ; Ramon Dameson i Font, el nebot, va morir a la Garriga fa 5 anys, en tenia 87.
Sostè Dameson, l’oncle, que “la caricatura és, sens dubte, un art difícil i un instrument polític i social d’eficàcia indiscutible en mans hàbils i pulcres”. Al nebot, que va conrear la creació de mobles, li sembla que una de les tasques més difícils d’un dissenyador és “aconseguir l’equilibri entre donar el mínim d’aventura al fabricant, que el model que crea estigui consolidat en el mercat i, a la vegada, donar al producte la identitat del fabricant”
A oncle i nebot, la Guerra Civil els estripa els papers. El 21 de gener de 1939, a 8 anys, Dameson, el nebot, enfila l’exili cap a França amb el seu germà Valentí, de 10, el seu pare, Valentí, la seva mare, Agnès Font, i el seu oncle Andreu, el de les caricatures. Setanta anys després, una foto a la revista Presència que es distribueix amb EL 9 NOU el torna a aquells moments de dolors. Dameson, el nebot, s’hi reconeix amb la seva mare marxant cap a l’exili.
Sostè Dameson, el nebot, que un “artista és una persona creativa” i que ell, en canvi, reprodueix el que ja existeix amb els seus dibuixos, “per tant, en tot cas diria que sóc artesà”. Ell dibuixava abans d’escriurei no sap què ha de tenir un bon dibuixant: “Em costa perquè sempre he estat autodidacta.” Sostè Dameson, l’oncle, que “els historiadors d’una època i d’una societat han de conèixer les caricatures de la mateixa.”
AMIC
En general, és important tenir en compte que abans d’anar a dormir, l’aconsellable és deixar temps al cos per a digerir el sopar, de manera que s’ha de menjar almenys dues hores abans per tal de millorar la qualitat del son. Si es tenen problemes de son o digestió habituals, pot ser útil optar per opcions lleugeres i fàcils de digerir com les verdures, la fruita, els làctics baixos en greix i les proteïnes magres, així com evitar els següents aliments, o bé, reduir el seu consum:
Aliments picants: poden irritar l’estómac i causar reflux àcid, provocant malestar general i dificultant el son.
Aliments greixosos: aquests poden ser difícils de digerir i potser causar acidesa estomacal o indigestió si es consumeixen abans de dormir.
Aliments amb cafeïna: La cafeïna, que es troba en el cafè, el te, les begudes energètiques i altres aliments i begudes, pot afectar negativament a la conciliació del son.
Begudes alcohòliques: L’alcohol pot fer que et quedis adormit més ràpidament, però també pot ser disruptor el cicle del son, provocant un son més fragmentat i menys reparador.
Aliments rics en sucre: provoquen un augment ràpid dels nivells de sucre en sang, cosa que pot interrompre el son i causar despertades nocturnes.
Aliments pesats o abundants: Consumir una gran quantitat d’aliments a la nit pot fer que et sentis incòmode i amb la sensació de tenir l’estómac ple, dificultant la relaxació i la conciliació del son.
AMIC
La naturalesa té un encant innegable, i una manera d’acostar-la als nostres espais és mitjançant l’ús de plantes i flors en la decoració. No obstant això, no sempre és possible mantenir plantes vives a l’interior a causa de la falta de temps, o les condicions ambientals inadequades. Aquí és on les plantes i flors d’interior de llarga durada es presenten com una alternativa estètica i pràctica per a aconseguir ambients més harmoniosos.
Què són les plantes de llarga durada i com s’aconsegueix que durin molt més temps en perfecte estat?
S’utilitza un procés que es coneix amb el nom de liofilització. Aquest procés, també conegut com a deshidratació per congelació, implica congelar el material biològic i després reduir la pressió circumdant per a permetre que l’aigua congelada en el material se sublimi directament de l’estat sòlid al gasós. Més tard s’afegeixen tints naturals per a recuperar el seu color original. El resultat final és un producte que manté gairebé intacta la seva estructura original i color.
Són diversos els avantatges de les plantes i flors de llarga durada a l’hora de decorar l’interior de les llars:
Durabilitat: Les plantes liofilitzades poden durar anys sense perdre la seva aparença. No es marceixen, si es cuiden adequadament.
Manteniment mínim: Oblida’t de regar, podar o preocupar-te per la llum solar. Aquestes plantes no requereixen pràcticament cap cura.
Flexibilitat en la decoració: Pots col·locar-les en qualsevol part de l’interior de la teva llar sense preocupar-te per les condicions de llum o humitat.
Aparença realista: A diferència de les plantes artificials, les plantes i flors liofilitzades conserven una aparença més natural pel fet que originalment eren organismes vius.
A l’hora de decorar les nostres llars amb aquesta mena de plantes, són moltes les opcions, des de centres de taula, fins a quadres botànics o arranjaments florals.
Eva Remolina / AMIC
La nespra és una fruita originària del sud de la Xina, i s’ha cultivat àmpliament en altres regions del món, incloent-hi el sud d’Europa, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. De color groc-roig, el seu sabor dolç és molt similar al d’altres fruits com l’albercoc o el préssec. Pertany a la família de les Rosaceae.
Les varietats de nespra que més es comercialitzen es classifiquen en dos grups:
Japonès: es caracteritza per tenir menys llavors, una maduració més primerenca i un color més opac, tant la pell com la polpa.
Xinès: és un fruit amb més llavors, triga una mica més a madurar i el color de la pell de la polpa és més intens, aromàtic i brillant.
D’aquestes dues espècies es deriven totes les altres.
Aquest fruit és ric en fibra dietètica, vitamines A i C i minerals com el potassi i el coure. Gràcies a les seves propietats, té una sèrie de beneficis per a la salut prou interessants:
– És font d’antioxidants.
– Ajuda a la digestió.
-Bo per a la visió.
– Reforça el sistema immunitari.
– Controla la pressió arterial.
– Ajuda a la pell.
– És baix en calories.
L'escriptor suec Jon Fosse, Premi Nobel de literatura 2023
Josep Ballbè i Urrit
Acabem de conèixer que el Premi Nobel de literatura d’enguany s’ha atorgat a l’escriptor noruec Jon Fosse. MItjançant aquest article, intentaré dibuixar una mica el seu perfil. Ho faig amb l’ànim d’engrescar tothom a llegir-lo. Ningú no en quedarà decebut. Ans al contrari. Val molt i molt la la pena.
Té 64 anys i escriu de fa gairebé 30 anys. Potser allò que algú qualificaria com una vocació un pèl tardana. Té obres d’assaig, contes, poesia, novel·les, literatura infantil i, sobretot, se’l situa al món dels guions teatrals. Tot i que pugui semblar un desconegut, les seves obres s’han traduït a més 40 idiomes. Al seu propi país, el valoren tant que el rei d’allí li va concedir la Grotten (una residència honorària, propietat de l’Estat i ubicada dins les instal·lacions del Palau Real). Vull pensar que, en aqueix entorn, la pluma deu anar sola quan es posa a compondre i/o escriure.
Més d’un lector es preguntarà sobre el rerefons del títol que he triat per aquest escrit. Tan senzill com pel fet que en Fosse manté que la seva ambició persegueix que el nucli d’allò que escriu sigui transparent com l’aigua. També, que reflecteixi els entorns local i universals a l’ensems. Això sí, sempre vol defugir tota mena de protagonisme i afegeix: “Prefereixo ignorar allò que escric. Tan sols cerco ésser molt precís quan ho faig.” La discreció, doncs, esdevé un dels seus trets més remarcats.
Se’l considera el Beckett del segle XXI. La profunditat emocional de la seva obra palesa una narrativa senzilla, tendre i molt curosa. Pren el relleu de l’escriptora francesa Annie Ernaux…, en un premi literari immensament important arreu del món i dotat amb 920.000 euros. Poca broma!
Al llarg dels darrers 10 anys, certament aquest guardó ha escenificat alguna que altra sorpresa. Per exemple, l’any 2016 es va concedir al sorprenent Bob Dylan “en haver creat una expressió poètica dins la gran tradició de la cançó nordamericana”. La resta del llistat, a banda de la ja referida Annie Ernaux, seria el següent: Alice Munro (2013), Patrick Modiano (2014), Svetlana Alexiévich (2015), Kazuo Ishiguro (2017), Olga Tokarczuk (2018), Peter Handke (2019), Louise Glück (2020) i Abdulrazak Gurnah (2021).
A l’Estat espanyol, podem vantar-nos de citar quatre escriptors afamats que van assolir aquest cim: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan Ramón Jiménez (1956) i Camilo-José Cela (1989). Off the record, i amb un cert calçador, podríem afegir-hi el peruà Mario Vargas Llosa, que també compta amb la nacionalitat espanyola. En detriment seu, posant-hi més pa que no pas formatge, diria que potser s’ha fet més famós, a casa nostra, ocupant pàgines de l’anomenada premsa del cor que per altres temes.
Abans de cloure l’article, em permeto recordar que la idea dels Nobel té el seu origen en la figura de n’Alfred Nobel, descubridor de la dinamita. Abans de morir va deixar escrit que el capital dels seus estalvis s’apliqués a crear una fundació que premiés aquelles persones que s’havien distingit per fer una contribució significativa i de pes específic important envers la humanitat. Fou l’any 1901, aproximadament cinc anys després de morir, que la idea esdevingué una realitat. Les modalitats del guardó abasten cinc camps: Física, Química, Medicina, Literatura i Pau.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
