Jordi Vilarrodà

El búnquer, el programa de Catalunya Ràdio que cada dia posen en antena en Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, estrena versió teatral. Serà aquest cap de setmana a L’Atlàntida, coincidint amb l’inici de la temporada teatral i en quatre representacions. Un èxit només superat, en la història de L’Atlàntida, per les sis que hi va fer El Mago Pop l’any 2017. Hi ha fins i tot llista d’espera per si algú falla. El búnquer, al teatre, també explicarà la biografia de personatges històrics amb la ironia habitual. I van forts: comencen a Vic amb Hitler.

Quatre funcions. No sé si pel juliol, quan es va fer públic el projecte, imaginaven aquest èxit.
Ens imaginàvem que funcionaria, però no tant. Vam treure una funció a la venda i es va exhaurir en poca estona, i després les altres i dius: “Què està passant aquí?”. Un fenomen a tots els teatres que hem obert, perquè això és una gira que comencem aquí i acabarà al juny al Teatre Victòria de Barcelona.

El repte era com traslladar al teatre un llenguatge de ràdio i el lloc tan peculiar on graven el programa? Era tot un canvi d’escala.
Sí, i era una de les meves màximes preocupacions. Jo vinc del teatre, és el que m’estimo més de tot el que faig, i no volia que l’espectador pogués marxar pensant que l’havíem enredat. Que fèiem un programa de ràdio igual que el que fem cada dia, només per vendre entrades. Per això, amb tot l’equip de la productora El Corral ens hem preocupat de crear un espectacle de teatre: amb una escenografia, amb una intencionalitat, amb gags que la ràdio no permet fer… I sabent que aniríem a escenaris molt grans, amb un format de dues persones assegudes en una taula llegint un guió, hem incorporat una pantalla perquè la gent que seu més lluny tingui el detall de les nostres expressions… ho hem rumiat bé perquè sigui un muntatge teatral ben parit. I així com a la ràdio dura una hora, fem una hora i quaranta minuts.

Es respirarà aquest esperit tan especial d’El búnquer de complicitat amb el públic, en un teatre?
Els traslladarem dins d’El búnquer. La gent que sap de què va el programa hi reconeixerà el tipus de gags, els efectes de so, les músiques… Però si algú no ha sentit mai El búnquer ho gaudirà tant o més que un fan. Al final, és que t’expliquin la vida i miracles d’Adolf Hitler, Ossama Bin Laden o Joan Carles I en el format que ho fem, amb aquest humor, em sembla que és atractiu per a tothom.

El teatre us permet estripar una mica més?
En un teatre sempre et sents més lliure, també perquè el context dels que t’escolten és de gent predisposada, que ha comprat una entrada i ve a escoltar-te a tu. A la ràdio t’escolta tothom, els que els agrades i els que no, que ho poden enganxar de casualitat. Ens sentim més lliures en tots els sentits: de contingut i també de temps. I amb el marge de poder-te recrear en gags més elaborats.

I poder parlar de personatges que a la ràdio no sé si sortirien…
És la gràcia. Que t’expliquin la vida de Hitler, per exemple, com no te l’han explicada mai. O en el cas de Joan Carles, que l’he preparat jo, em vaig llegir tres llibres per fer-ho. I podria fer-ne tres espectacles, perquè és un senyor a qui la vida li ha donat per molt.

La feina que no es veu, aquesta. Improvisen menys del que sembla?
Amb l’humor, es pot tenir la sensació que és una cosa innata. I evidentment, té una part que sí, però hi ha 55 pàgines de guió en la biografia de Hitler que ha escrit Albert Sayós. Crec que és un dels secrets d’El búnquer, que a part de riure i passar-t’ho molt bé hi ha algú al darrere que t’està explicant història de veritat. Que et queden detalls i aprens coses que no sabies.

Segur que tothom qui escolta el programa ha conegut algun personatge a través vostre…
Hi ha inventors o científics, gent magnífica, que no surten a les primeres pàgines dels llibres d’història i que tenen vides molt interessants. A mi em fa molta il·lusió quan ens envien algun missatge i diuen que a l’escola, per exemple, han fet servir el fragment nostre d’una biografia.

El programa ha acabat tenint una vida més llarga del que pensaven?
Jo creia que era limitat per la limitació de les biografies que et venen al cap a priori. No t’imagines omplir quatre anys d’un programa diari. Tot i això, s’acabarà un dia el format de programa diari de ràdio perquè és molt exigent. No dic que no pugui continuar en un format com el que ara fem aquí.

A vegades El búnquer ha creat polèmica. Fins i tot amb campanyes que demanaven que no s’emetés un programa com aquest en una emissora pública. L’èxit d’audiència els referma?
Al final, el públic és el que mana. A la ràdio, al teatre i allà on sigui. L’èxit transversal d’El búnquer crec que és inèdit: que tingui aquest nivell de fidelització, que ompli deu dels teatres més grans de Catalunya venent entrades a un any vista, fent dobles o triples funcions, amb públic que va de mainada a gent gran… A la gent que els pot semblar que diem coses que no hauríem de dir, els convido a agafar dos personatges de la branca política que vulguin i els posin a fer ràdio, a veure com surt.

La complicitat seva seria una altra de les claus de l’èxit?
Quan rius de veritat perquè t’entens amb l’altre, és meravellós. I passa poques vegades. Són coses difícils d’explicar perquè responen a la màgia del moment. Ens entenem dins i fora de l’escenari.

Es farà aquest dissabte a Parets amb una desena de concerts

El 9 Nou

El festival Parc de la Linera de Parets celebrarà aquest dissabte la seva sisena edició amb un total d’11 concerts i una sessió de discjòquei. Destaquen al cartell noms com els de Songstore, Montflorit o Marta Shanti. Les actuacions començaran a les 5 de la tarda i s’allargaran fins a la mitjanit al parc que dona nom a l’esdeveniment. L’entrada serà lliure, i hi haurà servei de barra amb preus populars.

“Som un festival de promeses. La nostra filosofia és donar visibilitat i projecció a tota una sèrie d’artistes que tenen projectes de futur, i fer-ho de manera que tothom hi pugui accedir. Per això l’entrada és gratuïta i els preus de la barra són assumibles”, explica Xavier Nadal, membre de Binary Emotions Knights, el col·lectiu que organitza el festival, que l’any vinent celebrarà el seu desè aniversari.

El cartell d’enguany és d’allò més eclèctic, amb un ventall d’estils que van del folk a les músiques urbanes passant pel rock o l’electrònica experimental. El programa el formen sobretot músics joves i provinents de les comarques vallesanes. L’única excepció són els barcelonins Songstore, veterans de l’escena indie barcelonina que esdevindran un dels grans reclams de la nit.

Montflorit, d’altra banda, són de Cerdanyola del Vallès i representen una nova generació de bandes de rock alternatiu a casa nostra. Marta Shanti, de Montmeló, presentarà la seva cançó d’autor amb accent mediterrani. Completaran el cartell propostes com les de Marina Canet, Joan Delapse, Ellen & Simona, Aeria, MLPe, Flintt, Life in a Castle o el cantautor local Nil Nadal. Tancarà la programació una sessió de Sleepy Cleo DJ.

La mostra programarà una trentena d’actuacions la setmana vinent a Sant Esteve de Palautordera

Oriol Serra

Sant Esteve de Palautordera celebra a partir de dilluns la 10a edició del Festival Internacional de Pallasses (FIP) del Circ Cric, que durarà fins diumenge de la setmana vinent –les jornades centrals seran de dijous a diumenge– i comptarà amb una 70 d’artistes al programa, vingudes d’arreu de l’Estat espanyol però també de països com França, el Brasil o l’Argentina. La majoria són velles conegudes que ja han passat per la mostra al llarg d’aquesta primera dècada de trajectòria, tot i que també hi haurà espai per a les pallasses emergents.

“Tenim al davant un festival de dones que està fet per dones, que ja fa 10 anys que funciona i que al llarg de tot aquest temps ha aconseguit fer-se amb tota una sèrie de parcel·les que abans estaven reservades exclusivament als homes. En aquest sentit, la seva programació és un reflex de com hauria de ser la nostra societat”, va destacar la regidora de Cultura de Sant Esteve, Rut Fonoll, durant la presentació d’aquesta desena mostra, que es va fer dimecres per via telemàtica.

“Volem regirar el poble i posar-lo en peu de festa. Volem que hi hagi soroll, i volem que hi hagi riure. Perquè el riure és una arma de construcció massiva”, va afegir la directora del FIP, Montserrat Trias, qui també va reivindicar la presència femenina en l’àmbit del circ. “El nivell de les pallasses ha augmentat en els darrers anys. Han guanyat experiència i es relacionen entre elles”, va dir. A l’acte també hi van ser presents el director del Circ Cric, Tortell Poltrona, i l’alcalde del municipi, Tomeu Aspa.

Una trentena d’actuacions

El festival ha programat una trentena d’actuacions en diferents espais de la població. Entre els escenaris on es duran a terme hi ha les instal·lacions del mateix Circ Cric, les Escoles Velles i el Teatre Pare Casals, però també diversos espais de la via pública com la plaça de la Vila, el parc 1 d’Octubre o el parc de la Ribera d’en Martí. A tot plegat cal sumar-hi tot un seguit de xerrades, tallers i cursos formatius adreçats a professionals, que es faran de dilluns a dijous. Aquest apartat del festival també inclourà showcases de diferents espectacles en fase de producció.

Al programa hi destaca la presència de la pallassa brasilera Andréa Macera, coneguda artísticament com a Mafalda Mafalda, tota una veterana de l’escena amb gairebé quatre dècades de trajectòria. Actuarà el dia 1 d’octubre a la plaça de la Vila juntament amb la pallassa Jasmim, alter ego de la també brasilera Lily Curcio. Presentaran l’espectacle A-Las-Pi-Pe-Tuá, una proposta que reivindica valors com l’amistat o la cooperació.

Macera, fundadora de l’única escola del Brasil especialitzada en comicitat femenina i organitzadora de la Trobada Internacional de Dones Pallasses de Sao Paulo, també impartirà el curs “Pallassa, una professió”, on explicarà el procés de construcció del personatge d’un pallasso, abordant aspectes com la presència, l’energia de la màscara, els moviments interiors o les accions còmiques. “Hem convocat algunes de les pallasses que durant tots aquests anys han estat el nucli de suport del festival i amb les quals comptem per seguir endavant perquè estan creixent professionalment i madurant”, va explicar Trias.

El tret de sortida del festival el donarà el Col·lectiu de Pallasses, un grup format per l’ocasió, amb l’espectacle Cabaret inaugural de pallasses, una mostra de teatre de varietats de les pallasses que han fet història al Circ Cric com Laia Sales, Jimena Cavalletti, Marta Sitjà, Nía Cortijo, Mari Marcos i La Churry. Serà dijous a 2/4 de 10 de la nit a la plaça Joan Serra.

La jornada més forta serà dissabte. Serà el dia amb més activitats obertes al públic, com ara les tres sessions del Taller de clown en família al Casal d’Avis a càrrec de la companyia La Bleda. Durant la mateixa jornada s’han programat els espectacles La Banda Animal, de Paula Malik, Contes per als més petits, de La Petita Lu, La perduda o… la pèrdua?, de Tatiana Torres, o Las Polis, de la companyia del mateix nom, entre d’altres.

El festival s’acabarà el dia 1 amb una desfilada del Trenet del Col·lectiu de Pallasses, que acabarà amb una batucada pels carrers del poble. El mateix dia es representaran espectacles com Ohlimpiadas, de la companyia La Sincro, o La pescadora de somnis, de la companyia Giramàgic, entre d’altres.

Miquel Erra

Considerat un dels millors domadors de cavalls en llibertat, el rodenc Santí Serracamps porta anys presentant els seus espectacles arreu del món, fet que li ha permès tractar i amistar-se amb moltes cares conegudes del sector de l’oci i la cultura tant nacionals com internacionals. Amb ells també ha pogut recórrer, com no, algunes de les millors sales de festa de les grans capitals mundials. Una experiència que ara vol traslladar a Gurb, amb l’obertura de la discoteca Tigre!. S’inaugura aquest dissabte.

Santí Serracamps lidera el projecte al costat del seu germà John –les dues cares visibles de Sercam Shows– i de tres empresaris més de dins i fora la comarca. En total, cinc socis. El popular domador rodenc –que actualment viu a Palafrugell– tenia clar que la seva primera incursió en aquest sector de la nit havia de ser “a casa”. Han escollit la nau del número 12 de l’avinguda de la Ribera, a Gurb, just entre les sales Vernissage i La Disco. L’últim inquilí d’aquest local havia estat el pub El Cel, però l’ambientació i la decoració canviaran com un mitjó.

El projecte vol marcar camí propi dins de l’oferta d’oci nocturn de la Plana. “No venim a fer la competència a ningú; volem oferir un espai totalment diferent”, adverteix Serracamps. Una primera diferència la marcarà la priorització dels espais reservats. “Faltava un model així, per a grups VIP, empresaris o per portar-hi els nostres propis clients.” També aposten per una oferta de begudes “premium”. La marca de tequila Padre Azul, per exemple, patrocina un dels reservats més exclusius, el que s’ha habilitat en un altell just al damunt de la sala de ball.

La discoteca només obrirà els divendres (per a majors de 18 anys) i els dissabtes (per a majors de 21), de les 12 de la nit a les 6 de la matinada, i compta amb un aforament per a més de 800 persones. Per la inauguració d’aquest dissabte –els reservats ja estan tots contractats– comptarà amb l’actuació del dj gironí Juanpa Claret. La sala apostarà, en general, per un estil de música “comercial, la que es porta ara”, però també organitzaran nits temàtiques i actuacions sorpresa. La voluntat és que hi passin i hi actuïn moltes cares conegudes del món de l’espectacle. Per al proper divendres 29, per exemple, està confirmada la presència de Yago Roche, un dels noms emergents de la música urbana i el reggaeton; i el dissabte 7 d’octubre hi actuarà el mediàtic Quico Rivera.

“És una discoteca, però sobretot volem que venir aquí esdevingui tota una experiència”, remarca Serracamps, que té clara la recepta que s’autoimposen com a nouvinguts en aquest món: “Venim a passar-nos-ho bé i a fer-ho passar bé”. El projecte arrenca al cor de la comarca d’Osona –“necessitàvem que fos aquí, per explicar que som d’aquí”– però si funciona no descarten exportar-lo a d’altres ciutats. “Estem molt il·lusionats”, remarca. Quan la sala no estigui oberta també es podrà llogar per a festes o events particulars.

EL 9 NOU

Amb la publicació, aquesta setmana, del disc Fruit del col·lapse (Hidden Track Records) la banda d’arrel osonenca Junco y Mimbre posa punt final a la seva trajectòria. Maria Espinosa (guitarra) i Andreu Ribas (baix), a la fotografia, van formar fa tres anys Junco y Mimbre, que va debutar l’any 2020 amb el disc del mateix nom. L’any passat van publicar un EP, amb el títol d’Or a la llera.

En la nota en què fan públic el comiat, s’afirma que l’activitat intensa que han dut a terme “comporta certs desgasts i conseqüències”, que els han portat a prendre la decisió de plegar veles. Del darrer disc, no hi haurà “ni concerts de presentació ni gira de comiat, com si fos una maniobra comercial”. En el darrer treball, el duet inicial va comptar amb la col·laboració de Marc Fernández de Wud (veu, guitarra), Hug Vilamala (teclats) i Marc Roca (bateria).

EL 9 NOU

Des de fa uns dies es poden trobar a les plataformes la cançó i el videoclip Terra, un nou tema del qual el cantautor Jordi Ginesta està donant a conèixer. En aquest cas, ha recuperat una lletra del també històric cantautor balenyanenc i exalcalde Josep Maria Puigdomènech “vestida de nou, amb un aire més modern”. La producció ha estat a càrrec de Ferran Orriols (ex-Nyandú) a l’estudi del qual es va enregistrar el tema, en què ell també hi participa.

L’enregistrament del videoclip va ser a càrrec d’un altre cantautor, Guillem Roma. Terra parla “de l’orgull de ser on som, d’estimar les arrels i cuidar l’essència” i de “l’etern aprenentatge de les coses senzilles”. Ginesta ha volgut homenatjar Puigdomènech, que fa més de 50 anys va començar a compaginar la seva feina de pagès amb el vessant de cantautor. A la fotografia, Ginesta i Orriols en una escena del videoclip.

Es farà dissabte a la plaça Josep Umbert Rosàs amb parades i activitats

El 9 Nou

La plaça Josep Umbert Rosàs de Sant Feliu acollirà dissabte la 18a edició de la Fira de la Carbassa, amb parades i activitats. La mostra començarà a les 8 amb l’arribada de carbasses i fruits gegants al recinte firal, que obrirà portes a partir de 2/4 de 10. A les 10 es farà el concurs Busca la carbassa. A 2/4 de 12 del migdia tindrà lloc el Concurs de tastes de carbassa, i a 2/4 de 2 es farà el lliurament de premis de les carbasses i fruits gegants.

A 2/4 de 3 del migdia es farà un dinar de germanor. A 2/4 de 5 de la tarda hi haurà una cursa d’orientació urbana. A 2/4 de 6 s’instal·laran jocs gegants a la plaça i es farà una xocolatada popular amb pessic de carbassa. A 2/4 de 8 hi haurà una actuació musical amb el grup Aran & Anna, amenitzat amb una degustació de mojito de carbassa. El recinte firal tancarà a les 9 del vespre.

D’altra banda, aprofitant la celebració de la Fira de la Carbassa, els restaurants de Sant Feliu ofereixen fins diumenge menús amb plats on la carbassa és la protagonista. Els bars de la població també preparen tapes o plats on la carbassa és l’ingredient bàsic. I els comerços ofereixen aquest cap de setmana productes elaborats amb carbassa.

Fira medieval a Canovelles

Canovelles és a punt d’encetar una nova edició de la Fira Medieval, que es celebrarà aquest dissabte a l’era de Can Castells. La mostra, que s’emmarca dins de les Jornades Europees del Patrimoni, inclourà un mercat de productes artesans i també activitats com ara visites guiades a l’església de Sant Fèlix, cercaviles, tallers, jocs familiars, exhibicions menestrals o degustacions de productes gastronòmics. Tampoc hi faltarà la representació de l’espectacle teatral Canovelles, del rei o del senyor?, un dels actes centrals de la jornada, que tindrà lloc a la mateixa església.

La fira obrirà a les 10 del matí. A les 12 s’hi farà la ballada de sardanes i començaran les visites guiades al temple. A la mateixa hora, tindrà lloc una cercavila pels voltants del recinte firal amb els Músics del Regne, la Colla Gegantera i l’Hogar Extremeño, que interpretarà una rondalla itinerant. A 2/4 de 6 de la tarda tornarà a haver-hi visites guiades a l’església.

La Casa de la festa major obre portes a Granollers

La Nau Dents de Serra de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, acollirà a partir de dissabte una edició especial de la Casa de la Festa Major, l’exposició on es poden veure cada any els elements del bestiari i dels grups folklòrics del seguici festiu de la ciutat i de les colles. La mostra, organitzada per L’Olla dels Pobres i La Troca, commemora enguany el 40è aniversari de Blancs i Blaus.

Al costat dels elements més actuals de la festa, s’hi podran veure cartells històrics, projeccions audiovisuals i elements antics. L’objectiu és que els visitants puguin conèixer la història de la festa major, però també els seus valors i la seva litúrgia. Dimecres a les 7 de la tarda s’hi farà una tertúlia on participaran quatre de les persones que van impulsar la festa ara fa 40 anys, Albert Soler, Paco Cruz, Carles Lax i Josep Costa. La mostra durarà fins al dia 1 i també s’hi faran visites escolars.

Dues caminades clàssiques

El Club Muntanyenc Mollet ha convocat per aquest dissabte la Caminada Nocturna per Gallecs. La marxa sortirà a les 8 del vespre del parc de les Pruneres, i al final del trajecte es farà una botifarrada i una sessió de ball. Les inscripcions es poden fer a través de la pàgina web de la pròpia entitat o presencialment a la seva seu, fins aquest divendres.

D’altra banda, la Unió Excursionista de la Vall del Tenes farà diumenge la Marxa Passeig a Mig Tenes, resseguint els marges del riu. La caminada passarà pels termes municipals de Bigues i Riells del Fai, Santa Eulàlia i Lliçà d’Amunt. Les inscripcions es poden fer al web de l’organització.

Jaume Espuny

‘Days of Future Passed’
Polydor, 1967

The Moody Blues era un grup anglès de blues rock que el 1965 va gravar el seu primer disc. Dos anys després, el 1967, publicaven el segon, aquest Days of Future Passed que va sorprendre tothom: als cinc components del grup els acompanyava ni més ni menys que The London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knigth. Era rock però en molts moments sonava com música clàssica. D’aquesta manera podríem dir que va néixer el rock simfònic, que de seguida es va prodigar força. Va haver-hi un moment que molts rockers volien ser una mena de Mozart o Beethoven. Però els Moody Blues van ser els primers i encara no embafaven gaire. El disc, a més, era conceptual: set temes que descrivien les 24 hores d’un dia, del matí a la nit. I queda ben clar: la primera cançó és “The Day Begins” (Comença el dia), i l’última, que es va convertir en un gran èxit, “Nights in White Satin” (Nits de setí blanc). Tots els temes estan escrits pels membres de la banda, la majoria multiinstrumentistes que a vegades queden tapats per l’orquestra. Destaquen alguns solos de la flauta de Ray Thomas. La peça més coneguda és, per descomptat, “Nights in White Satin”, profusament radiada durant aquells anys i que t’agrada encara que no vulguis. Però també està molt bé “Forever Afternoon”, la més llarga del disc. El grup no va poder repetir mai més un èxit com aquest, però va durar fins al 2018.

Jordi Sunyer

SEXENNI
‘Supernova’
Sexenni és un grup de pop lleidatà que viu a cavall de la música urbana i la festiva. Van néixer el 2019 als soterranis d’un institut i el 2022 van fer el salt al panorama nacional gràcies a Retrats, el seu disc de debut. Ara hi tornen amb Supernova, un treball més madur on pel que fa a lletres segueixen colant frases iròniques i divertides arreu i pel que fa a so s’hi nota la influència dels 80 amb temes disco però també música d’arrel i fins i tot cançons més fosques, introspectives i electròniques.

ORQUESTRA INTERNACIONAL MARAVELLA
‘Emocions’
La Maravella finalment ha enregistrat un nou disc per deixar testimoni en format físic de la música que ofereixen a cada concert. La gravació inclou el típic mix de sardanes, “L’himne a l’amor”, o un refregit que titulen “Canciones latinas”, entre d’altres. L’últim tall és un dels més rodons, “Recordant The Beatles”. El projecte el tenien al cap des d’abans de la pandèmia però fins ara no ha vist la llum. Per cert, durant l’aturada per covid podrien haver aprofitat per normativitzar-se el nom i dir-se Meravella, però no. Hi ha coses que costen de canviar.

VORAIGUA
‘Boscúria’
VorAigua és un projecte musical de veu i piano format per Muntsa Moral i Paul Perera. Del que fan, ells n’hi diuen “música silvestre”, una proposta que barreja poesia i mitologia i que transita per la cançó d’autor, el folk i a estones la música relaxant per a amants del ioga. Moral aporta varietat de registres que beuen de l’arrel mentre que Perera, de formació clàssica, explora amb les tecles espais que van més enllà de l’àmbit acadèmic. El 2022 es van donar a conèixer amb un àlbum titulat Meandres i ara hi tornen amb Boscúria. Un pas endavant.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El piano.

Primer grup del qual vas formar part? Ixòdids.

Primer concert en directe? No recordo l’any exacte, però va ser en un dels primers Festival Hoteler que es feien a Vic.

Primer disc que et vas comprar? El primer vinil va ser Give Up de The Postal Service.

Quants discos tens? Uns 150. Salva’n tres. Lookaftering, de Vashti Bunyan; Love Deluxe, de Sade, i Our Love, de Caribou.

Grups o músics de capçalera. Tracey Thorn, Sade, Chromatics, Broadcast, Roisín Murphy…

Un concert (com a públic) per recordar. Nils Frahm al Primavera Sound 2018.

Núria Tomàs Mayolas

‘LA NENA MÉS PETITA DE TOTA L’ESCOLA’
Autor: Justin Roberts
Traductora: Irene Figueras Cardeñoso
Il·lustrador: Christian Robinson
Editorial: Alba
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018
Nombre de pàg.: 36

El que ens expressen els més petits i petites sovint és d’una eloqüència extraordinària i d’una voluntat reparadora del món en què vivim sorprenent; la capacitat d’incorporar els seus punts de vista dins la nostra societat és un gest que ens beneficia tots plegats, tal com passa en aquesta història, aparentment simple, però molt ben teixida, que transmet als lectors i lectores la necessitat de tractar-nos bé els uns als altres per viure millor.
Sally McCabe, la nena més petita de l’escola, observa amb molta atenció tot el que l’envolta, i veu accions entre companys i companyes que no són gens agradables ni respectuoses, com ara quan li fan la traveta a en Tommy; o quan en Billy li fa una empenta a en Kevin en baixar pel tobogan; o les males mirades i paraules enverinades que són “com si veiéssiu una segadora aixafant totes les flors d’un prat”. Va veient com tot això provoca patiment fins que un dia diu prou: posa un crit al cel, i diu als nens i nenes de l’escola que allò no pot ser. És així com, de vegades, la veu més fràgil i discreta resulta ser la més contundent, capaç de despertar la consciència dels altres.
L’autor del text, en Justin Roberts, és un reconegut cantautor americà, especialitzat en el públic familiar, que ha estat nominat diverses vegades als Grammy; com a escriptor ha publicat tres àlbums il·lustrats en els quals reivindica el benestar emocional dels infants.
L’acompanya en aquesta proposta el premiat il·lustrador californià Christian Robinson, amb unes il·lustracions que es compenetren molt bé amb el text, al qual aporten algun detall afegit, i que tenen una gran capacitat de transmetre els continguts de forma sintètica i expressiva. Li agrada treballar amb llapis de colors i guaix, i, a través d’un traç rígid, compacte, crea unes formes independents que s’articulen compositivament entre elles, sobre el blanc del paper, jugant amb la simetria, la sobreposició dels colors i la textura pictòrica. Estilísticament, té una influència de grafistes nord-americans dels anys 1950-60, però l’interès del seu treball rau en la seva sensibilitat i capacitat comunicativa.
Alba és una editorial barcelonina que ja compta amb una trajectòria de trenta anys; té quatre col·leccions destinades al públic infantil i juvenil, i, en la d’Àlbums Il·lustrats, busca potenciar un pensament crític i la defensa dels valors humans.

Jordi Vilarrodà

‘A les dues seran les tres’
Sergi Pàmies
Quaderrns Crema
Sens dubte, una de les principals novetats de la temporada, i el retorn d’un gran escriptor que portava temps en silenci literari. Pàmies ens deixa nou relats que es revesteixen d’ironia (ja des del títol) i d’un distanciament que li permeten protegir-se. I això per què: doncs perquè en el fons està parlant d’ell mateix: d’amor i solitud, d’èxit i fracàs, de la por i de la mort, també.

‘Massa deutes amb les flors’
Iolanda Batallé
Columna
Un altre retorn, el de Iolanda Batallé, després d’estar en altres fronts del món cultural. La novel·la té com a protagonista una dona que es retira “a les valls” per escriure. “Per què escric? Perquè m’agrada. Perquè em fa por. A la vida res té sentit”. Allà hi acabarà trobant gent com ella, la Solitària. Perquè hi ha ànimes que s’acaben trobant. I tot plegat, en un estil personal, arriscat, que atrapa.

‘L’últim és el corb’
Italo Calvino
Ed. Comanegra
Per primera vegada, ens arriba en català aquest llibre, d’un autor que sens dubte figura entre els grans de la literatura europea del segle XX. Un recull de contes que els especialistes consideren la veritable primera pedra del seu edifici literari. Antifeixista convençut, escriu aquest llibre l’any 1945, amb només 25 anys. La traducció és del filòleg Pau Vidal, col·laborador del Magazin.

‘El temps sofert’
Feliu Formosa
Quaderns de la Font del Cargol
A punt de complir els 90 anys, i quan en fa 40 de la publicació del seu primer poemari, l’escriptor terrassenc ens porta un nou i magnífic llibre en dos registres. A Sovint el somni, la part més enlluernadora, i a Haikús de convalescència, la més emboirada. “Un sol llibre sobre la vida i sobre la capacitat –o sobre la necessitat ineludible– de resistir”, diu el seu curador Esteve Miralles.

‘Els cognoms catalans’
Joan Clapés i Corbera
Lllibres de l’Índex
Es reedita un clàssic que té quasi un segle de vida (la primera edició és de l’any 1939). Un primer estudi sobre l’origen de més de set mil cognoms catalans, que ha estat fonamental per als estudiosos i aficionats de l’onomàstica al nostre país. Per èpoques i per origens, i acompanyats de les conclusions de l’autor, escriptor i capellà, sobre com es formaven en la nostra llengua.

Miquel Àngel Luri

L’Ali no entenia el meu interès a anar tan al nord del país, on només hi havia algunes granges i, en aquesta època de l’any, els ramats de camells dels nòmades apàtrides, pasturant als uadis de la frontera. Respectava, però, la meva curiositat de foraster per recórrer la zona, i volia portar-m’hi en el seu tot terreny. A mig matí vam sortir en direcció nord, cap a Al-Abdaly.

L’autopista travessava la ciutat per la costa del golf Pèrsic i era, des de sempre, la sortida natural de Kuwait cap a Bàssora, a l’Iraq. A una hora de ruta, l’autopista es feia menys transitada, es perdia de vista el mar, i la sorra de les ventades del desert s’acumulava perillosament als marges laterals dels carrils d’asfalt. L’Ali evitava les trampes de sorra circulant pel carril central. No baixava dels cent setanta quilòmetres per hora, frenant bruscament només quan alguna cinta de sorra es marcava de banda a banda de la carretera amb risc de fer-nos saltar pels aires.

Pocs quilòmetres després d’haver passat el darrer destacament militar, herència i memòria de la invasió iraquiana del 1991, vam sortir de la via d’asfalt i vam tirar cap a l’est. Eren les deu i el sol ja estava colpejant amb força. L’Ali s’orientava bé, coneixia les pistes de terra i les dunes de quan acampava al desert, passant les nits enmig del no-res amb els tot terrenys dels amics i cosins i desplegant les tendes als vespres de cap de setmana, bevent vodka de contraban i qhawa. Ara, em deia, tota la zona de la frontera fins a l’illa de Boubyan era un abocador, on s’acumulaven restes de material bèl·lic, explosius, deixalles de les granges i ferralla dels oleoductes i centres de processament de cru i gas. També les palmeres i els fruiters de les granges del nord, regats de mala manera amb aigua salabrosa i subvencionades pel govern, marcaven allí el paisatge del desert, establint per decret una petjada verda que feia visible una frontera que, en realitat, estava més ben definida pels jaciments de gas i petroli que per l’agricultura o la història.

Mentre seguíem, ara cap al nord-est, es veien aquí i allà, a pocs metres de la pista, munts de vehicles esventrats i cremats, plàstics, ferralla deformada i municions. Una mica més tard, l’Ali em proposà pujar a unes dunes, visibles des de la pista, ben a prop de la frontera. Va aturar el tot terreny a peu d’una de les més grans i va beure un glop d’aigua de la nevera portàtil. Feia molt vent i ens vam haver de posar la kufiyya, embolicant el cap, el coll i la cara. Les ulleres de sol ens protegien bé els ulls de la sorra i de l’aire calent. Vam deixar el cotxe en marxa amb l’aire condicionat a mig gas, llest per acollir-nos a la tornada. Per la duna amunt, pujant per la banda de sotavent uns trenta o quaranta metres, la sorra era fina i calenta, i les cames s’ensorraven fins als genolls. El vent era força més agressiu a dalt de tot, però no anava carregat de sorra, ja que aquesta queia ràpidament pel pendent de sotavent, fent avançar la duna i deixant l’aire net i respirable. L’Ali em senyalava amb el braç la frontera, vagament marcada per una línia que devia de ser la pista perimetral de vigilància, paral·lela al mur de seguretat, gairebé imperceptible. El país era tan pla que els quaranta metres de la duna serien suficients per veure desenes de quilòmetres a la rodona, si no fos per la pols del desert. Cap a l’oest, es veien les columnes de fum dels pous de petroli en parada de manteniment i cap a l’est, a l’horitzó, l’illa de Boubyan.

Amb dificultat, parant el vent amb les mans i la kufiyya, ens vam encendre un cigarret. No s’estava malament allí dalt. L’Ali em mirava de tant en tant, inquisitiu. Era fill de mariner i marxant, com gairebé totes les famílies benestants que governaven el país, i com ells, preferia el mar a la sorra del desert. Però a principis dels anys cinquanta el país donà l’esquena al mar, i d’un dia per l’altre el petroli el va arrossegar a ell i els seus cosins cap a una universitat dels Estats Units. Al tornar, amb els cabells llargs, texans i fumant tabac americà, va anar a parar al nou i totpoderós Ministeri del Petroli. Al cap d’una hora, la llum del sol ja picava fort i vam haver de marxar, baixant de la duna per la banda de sobrevent, molt més estable i on la sorra era més gruixuda i ferma. La duna era extensa i en forma de mitja lluna, i vam caminar uns minuts, rodejant-la, per retrobar el tot terreny que ens esperava a l’altra banda.

Vam seguir ruta de nou, cap al sud, agafant ara un desviament en direcció a la costa est, la carretera 801, paral·lela a l’illa Boubyan. M’explicava, mentre fumava i conduïa amb una sola mà, que l’any 2003, l’Any de la Revenja, els seus veïns s’acostaven de nit al marge oest de l’illa a veure les explosions a l’horitzó sobre l’Iraq, celebrant morbosament els bombardejos aliats sobre l’exèrcit iraquià de Bàssora, a l’inici de la Segona Guerra del Golf.

L’illa es veia a l’altra banda d’un braç de mar sense onades, d’aigua somera i reescalfada, el canal que la separava del continent. L’illa era plana, una plataforma que amb prou feines sobresortia sobre el mar, que canviava de forma i mida amb les marees i la influència dels estuaris propers.

Eren quarts de dotze del migdia i el sol ens queia a plom sobre les esquenes. El paisatge al nostre voltant era pla i la força del sol a aquella hora, sense matisos, el feia sufocant i inhòspit. La platja que s’estenia davant nostre era una zona pudenta, on les marees hi portaven llot de l’estuari de Shatt-al-Arab i sal de les marees del golf Pèrsic. Era una terra de ningú, on els mosquits i el paludisme l’havien protegit des de sempre de la petjada humana, i que ara era molesta i cobejada alhora, un punt calent dels mapes de tres països i un territori d’encaix de dues guerres brutals en menys de trenta anys. També havia estat ocupada breument pels turcs durant la Primera Guerra Mundial, però quedava clar que cap dels conflictes del segle XX l’havien malmès el més mínim. No hi havia gas, ni petroli, ni aigua dolça. Tampoc en el seu dia havia estat lloc d’interès dels pescadors de perles del golf: el fons del mar al seu voltant era fosc i tèrbol, gens propici per a les ostres de qualitat. Ni tan sols hi havia terra pròpiament dita, més aviat llot i sal, de fet. Només era una illa que es movia i s’estirava amb els anys al ritme del mar i el vent, indiferent a les fronteres i als esdeveniments, inestable i capriciosa. No obstant, tenia un aspecte inquietant, que li donava un protagonisme impropi de la seva indolència salvatge de marees, vent i sal, un protagonisme aliè a la seva història natural: la seva ubicació, que la convertia en el límit natural de l’única sortida al mar de l’Iraq i feia que, periòdicament, fos reclamada en negociacions i mencionada en tractats estratègics. No era infreqüent que, com a conseqüència d’alguna temporada de vents del sud inusualment intensos i humits, l’illa decidís expandir-se en favor o en contra dels interessos d’alguna de les parts interessades, obrint o tancant un braç d’aigua navegable i convertint-se de cop i volta en quelcom digne de disputa en algun despatx diplomàtic. En aquestes ocasions, doncs, batallons pacífics d’enginyers i buròcrates la visitaven per determinar si la seva forma i dimensions havien variat, i decidir si les reclamacions d’alguna de les parts tenien prou fonament per a un tribunal d’arbitratge internacional.

L’Ali hi solia anar a tafanejar abans de la guerra Iran-Iraq dels anys 80, m’explicava. Per ser exactes, no hi havia tornat des de 1964, l’any que a casa seva es van vendre la barca de pesca quan van començar a arribar els salaris exorbitants del Ministeri del Petroli. Després, aquella zona es va convertir en una franja de terra incerta on el seu nom era sinònim de tensió política, i de la qual els diaris publicaven de tant en tant notícies morboses i confuses sobre infiltracions militars encobertes, escaramusses entre suposats contrabandistes iraquians i guardacostes, o quan alguna barca passavolant i sense bandera era metrallada mentre fugia cap al nord.

El sol ja baixava i era hora de marxar. No era un lloc per estar-hi quan es feia fosc, però valia la pena esperar encara. La llum s’havia tornat més benèvola al començament del capvespre, plena de matisos i ombres arran de terra que ara havien donat volum a un paisatge abans bidimensional. Mentrestant, per fer el viatge de tornada més lleuger, l’Ali va preparar dos gintònics amb el gel que quedava a la nevera del tot terreny. Feia encara massa calor per estar a ple sol, així que vam posar l’aire condicionat al màxim i vam seure al maleter, a l’ombra de la porta oberta del darrere, procurant-nos una barreja d’aire fresc i vent calent i humit que calmava la pell cremada de la cara, mirant en silenci els nous colors de l’illa i del mar.

Des d’allí es veia també el pont de la badia, el projecte del segle que connectava Kuwait amb aquesta banda on ens trobàvem, vint-i-cinc quilòmetres d’acer i formigó sobre el mar. El seu final marcava el paisatge molt a prop d’on érem, amb un cap de pont que es clavava bruscament com una fletxa enmig del no-res després de travessar de banda a banda la badia, des de la ciutat.

Aquell cap de pont, encara inútil, havia estat dissenyat per ser el futur punt d’arrencada d’una nova ciutat del desert, un projecte de ciutat bessona de l’actual Kuwait malmesa i caòtica, que seria la seva germana cosmopolita, un mirall brillant a l’altra banda del mar. Una idea que, per als escèptics, arribava tard a la festa del petroli del segle XX que l’havia de fer possible i li havia de donar sentit: el pont, deien, seria el punt final malastruc i frustrant d’una època que perdia força any rere any, els anys de l’economia del petroli que, en una o dues dècades, ja serien aigua passada. L’illa de Boubyan, després de tot, seguiria allà, mirant al golf Pèrsic d’esquena a tots i veient com, potser una vegada més, la història, l’enginyeria i la guerra es quedarien, esgotades, embarrancades a peu de platja, sense arribar a tocar-la.

4t concurs de narrativa curta.

EL 9 NOU

Sergi Soler Ordeig

La mateixa força, diferents armes

Martín Gimeno debuta en la direcció amb una pel·lícula –on també actua i n’ha coescrit el guió– sobre l’educació sexual i les càrregues i conseqüències que poden arrossegar-se fins a la vida adulta. És una feina admirable, sobretot tenint en compte la complexitat de l’assumpte.
La Mila, la protagonista, amb el seu xicot, torna al poble de la Costa Brava on vivia la seva àvia i on estiuejaven des que va néixer. A partir de la crisi que travessa amb la seva parella, de caire sexual i que acaba afectant la resta d’aspectes, la Mila fa una retrospecció, primer a la seva adolescència i llavors fins a la infància, en què podrem veure tots els elements que han confegit i determinat la seva vida sexual. El muntatge, que passa d’episodi a episodi, i cada cop va mirant més enrere, ens duu cap a l’origen, passant per un camí tortuós, caòtic i contradictori com sol ser la vida adolescent i la sexual. A sobre, hi veurem l’element femení, perquè si hi ha un tabú en la sexualitat infantil en general, en la femenina encara més; un nano ensenyant la titola no sembla tan escandalós com una nena tocant-se la cloïssa.
Amb actuacions lloables –que totes trobo destacables i, per tant, no en destacaré cap–, les frustracions i les angoixes de cada personatge mantenen un pols psicològicament molt ben estudiat, versemblant i sensible. Aquesta és una de les virtuts més destacables de la pel·lícula, tot i que la resta d’elements no es troben pas a un nivell inferior sinó fent la seva funció molt dignament, amb una idea clara al cap, fent de la pel·lícula un conjunt que destaca la qualitat de l’obra.
És curiós com la pel·lícula efectua aquest aprofundiment als traumes sexuals de la Mila progressivament, anant cada cop més al cor del problema i, com no podia ser d’altra manera, acabant amb els pares. Partint d’aquí, reconnectant amb els seus progenitors, comença un nou camí cap a l’alliberació. Sobre els episodis d’infantesa, és llavors quan veiem una sèrie de comportaments que potser alguns espectadors encara recordarem de quan érem petits i que fan vàlid el que deia Stendhal sobre l’amor que sentia per la seva mare –servint-se, òbviament, d’una metàfora militar–: ell l’atacava (amorosament) amb les mateixes forces que ho faria amb les seves amants posteriors, però amb un arsenal d’armes totalment inofensiu.

Ara farà 20 anys de la mort del goril·la albí més famós de tots els temps

Aquest proper 23 de novembre farà 20 anys de la mort del goril·la albí Floquet de Neu. Justament el color blanc del seu pèl el va fer més propens al càncer de pell pel qual va morir al 2003. Es calcula, però, que tenia uns 39 anys quan la mitjana de vida d’un goril·la en llibertat és de 25 anys. Floquet de Neu era l’estrella indiscutible del Zoo de Barcelona, gairebé un símbol de la ciutat de Barcelona. Eren uns temps en què eren pocs els qui discutien l’ètica d’exhibir en captivitat animals salvatges i Guinea Equatorial era una de les darrers colònies d’Espanya.

Dos granollerins van ser al costat del goril·la gairebé des del primer moment de la seva captura l’octubre de 1966, als afores de la ciutat de Nkó, a Guinea Equatorial. Després de matar la seva mare, el caçador Benito Manié va vendre Nfumu Ngui (‘goril·la blanc’, en llengua fang) al primatòleg Jordi Sabater Pi per 20.000 pessetes (uns 120 euros). Sabater Pi treballava al Centre Biològic d’Ikunde, un enclavament del Zoo de Barcelona en plena selva guineana que havia impulsat el granollerí Antoni Jonch, director del Zoo de Barcelona. A Ikunde, un altre granollerí, Agustí Lorenzo, va rodar amb la seva càmera de 8mm les primeres imatges de Floquet de Neu. A partir de llavors arrencava l’estrellat del goril·la blanc.

Antoni Jonch recorda a les seves memòries la magnitud de la troballa: “Havíem tret la rifa, però no va ser sort. Va ser un premi a la constància.” Mentrestant, Agustí Lorenzo i la seva dona, Jesu Blanco, ajudaven en la cura del petit primat els primers dies a Ikunde: “De primer no li vaig donar gaire importància: era un goril·la més”, recordava Lorenzo en un reportatge d’EL 9 NOU del 2003 signat per Xavier Serra.

Floquet de Neu és l’únic goril·la albí conegut, tot i que, segons explica Gabi Moto, equatorià arrelat a Granollers des de fa dècades, “pot ser que Floquet de Neu sigui un exemplar únic, però també pot ser que no s’hagi trobat cap altra goril·la albí perquè cap guinea`ha gosat ni esmentar haver-lo trobat”. Supersticions locals apunten que els goril·les blancs són senyal de desgràcia.

Quan el goril·la va arribar a Barcelona es va desfermar una autèntica bogeria mediàtica, allò que ara es diria ‘viralitzar’. Inicialment no se sabia com dir-li. De l’original Nfumu Ngui, el diari Tele/eXpres el va batejar com a Blancanieves, tot i que Sabater Pi l’anomenava Floquet de Neu. El març de 1967, la portada del National Geographic va insistir, en anglès, en el nom de Sabater Pi: Snowflake, nom que també van difondre altres mitjans internacionals com Stern, Life o Paris-Match. El 1968, la barcelonina La Hoja del Lunes el va començar a dir, en castellà, Copito de Nieve.

Ara que farà 20 anys de la mort de Floquet de Neu, és més que probable que torni una d’aquelles polèmiques que tant agraden als barcelonins. Al cap de dues dècades sense el goril·la, que ha protagonitzat fins i tot una pel·lícula, Barcelona encara no li ha dedicat cap monument, placa o carrer, tot i que els alcaldes Joan Clos i Xavier Trias s’hi van comprometre. Des del maig de 2021, una petició a Change.org ho recorda i, a hores d’ara, ja ha recollit prop de 52.000 signatures. En una carta en resposta a la iniciativa de l’escultura-robot de Floquet de Neu proposada per Aqui Houston, l’Ajuntament d’Ada Colau va respondre que “malgrat la figura de Floquet de Neu pugui resultar amable i despertar la nostra empatia, al capdavall fou el resultat del colonialisme a la Guinea Equatorial”. Així, doncs, continuava la carta, “el Ple [del Consell Assessor d’Art Públic] continuarà reflexionant entorn un possible homenatge a Floquet de Neu. Un homenatge però que no hauria d’amagar les contradiccions més amunt referides”. I ja han passat dos anys. A veure el que triga l’alcalde Collboni a desenterrar la carpeta de l’homenatge a Floquet de Neu…

AMIC

La neteja i organització de la llar van més enllà de simplement mantenir un espai estètic. De fet, també contribueixen al nostre benestar i salut mental. Aquí presentem deu consells perquè la teva llar brilli amb llum pròpia i et brindi serenitat.

Ventilació Diària: Abans que qualsevol altra activitat, és essencial renovar l’aire de l’habitatge. Una adequada ventilació no sols refresca l’ambient, sinó que també purifica, i proporcionant una sensació de frescor i salut.

Planifica les teves rutines: Dedica uns minuts a organitzar les tasques de neteja segons el temps disponible i les persones que ajudaran.

Kit de neteja organitzat: Mantingues els teus productes i eines en una cistella fàcil de transportar. Això facilita el procés i redueix el temps de cerca. I, si és possible, opta per productes multiús i ecològics.

Vesteix-te apropiadament: Usa roba còmoda i calçat que et brindi seguretat.

Rutines bàsiques amb temps definit: És possible mantenir àrees clau de la llar en ordre en tan sols 30 minuts diaris. Evita distraccions i, per exemple, dedica 10 minuts al bany. Aquest tipus de rutines no sols brinden un espai més polit, sinó que també generen benestar emocional.

Els 3 pilars de la neteja: Abans d’iniciar, observa i planifica la teva estratègia, organitza l’espai i, finalment, neteja.

Usa tecnologia a favor teu: Aquests sistemes permeten netejar de forma més eficient, estalviant temps i garantint espais més higiènics.

Ordre en la neteja: Aborda un espai alhora. Comença per les àrees seques i acaba en zones humides, com a banys i cuina. A més, sempre neteja des de dalt cap avall.

Ordre postneteja: Assegura’t de netejar i organitzar els teus utensilis. Aquesta pràctica facilita la neteja futura.

Manteniment de les teves eines: Cuida els teus sistemes de neteja, netejant-los externament i revisant els seus components regularment. Garanteix eficiència.

AMIC

Amb l’objectiu de millorar la qualitat de l’aire de la llar, és altament recomanable col·locar una o diverses plantes purificadores en diferents espais de casa nostra. Bàsicament, aquestes són plantes que no solament compleixen una funció estètica. Més enllà de l’aspecte ornamental, compten amb una característica que es valora molt positivament. Ens referim a la capacitat d’eliminar unes certes toxines i partícules en general que es troben presents en l’ambient casolà. Aquests elements són nocius i acaben afectant la salut dels qui viuen en aquest domicili. Un efecte negatiu que es produeix a llarg termini.

Les plantes purificadores s’encarreguen d’acabar amb aquesta mena de substàncies. Una de les més habituals és coneguda sota el nom de formaldehid, encara que no és l’única. A la llista cal sumar altres com les següents: benzè, amoníac, o xilè.

Són nombroses les plantes purificadores que existeixen en l’actualitat. Entre les que tenen una major presència en les nostres llars, destaquen sobretot les llengües de sogra. De fet, sigui com sigui la casa que visitis, és molt probable que hi hagi una d’aquestes plantes en algun racó de la llar.

El llistat va més enllà abastant moltes plantes purificadores que també exerceixen una funció similar, sent el lliri de la pau i el potos altres dues de les molt populars, a més de l’heura, o la palmera de bambú.

AMIC

Per a totes aquelles persones a les quals els agrada cuidar-se, el pa d’espelta hauria de formar part de la seva alimentació. Això és degut a la gran quantitat de fibra que disposa, així com per comptar amb un gluten fàcilment digerible. A tot això cal sumar-li un sabor molt semblant al pa tradicional.

L’espelta és un petit cereal que té molta pela i que es cultiva en climes humits i freds. Això dificulta la seva adaptació a grans produccions industrials, la qual cosa és molt interessant per als petits artesans del pa. Gràcies als seus valors nutricionals, és perfecte per a la nostra alimentació.

El seu origen està datat fa almenys set mil anys en la zona d’Àsia Menor, i va aparèixer a Europa a l’edat mitjana, convertint-se en un cereal molt benvolgut gràcies a la seva capacitat per a adaptar-se als climes freds i humits de Centreeuropa. Amb el temps i la mecanització agrícola, el blat va anar guanyant terreny i l’espelta va caure en l’oblit.

Si parlem de les seves propietats, l’espelta aporta un munt de nutrients, minerals i vitamines com el magnesi, calci, seleni, ferro, manganès i zinc, a més de betacarotè, vitamina E i vitamines del complex B, especialment niacina, que està especialment indicada per als problemes digestius. Per si tot això fos poc, el pa d’espelta, encara que és molt energètic, conté menys calories que l’elaborat amb la farina de blat clàssica, el seu consum diari ajuda a disminuir els nivells de colesterol i regula el metabolisme. Causa menors problemes al·lèrgics que altres farines i gràcies al seu alt contingut en triptòfan, estimula la producció de serotonina.

Un dels trets més destacats és que és un gran aliat enfront dels problemes digestius. Es digereix molt més fàcilment que el blat, malgrat que també conté gluten, però és un gluten molt més feble que facilita la digestió.

Una dada en contra seva: és una mica més car que altres pans. A pesar que el seu consum ha augmentat moltíssim en els últims anys, els agricultors encara no han pres consciència d’aquest canvi en el consumidor final, de manera que les produccions d’espelta són molt baixes i això repercuteix en el preu, perquè per al forner suposa un major esforç en la panificació i els costos.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers