Entrevista a la cantautora manlleuenca Paula Valls

Jordi Vilarrodà

Cinc anys de silenci discogràfic de Paula Valls es trenquen amb la sortida del seu tercer disc, Començar de nou (Satélite K). Serà el proper dia 27 quan veurà la llum, però el va anticipar en un dels concerts més esperats d’aquesta edició del MMVV. La cantautora de Manlleu ha bolcat en nou cançons un difícil procés personal viscut en els darrers tres anys. I ho ha fet amb un canvi d’estil que la situa més a prop del pop electrònic que dels seus orígens en el jazz.

Retrobem Paula Valls després de cinc anys de no publicar cap disc. Què ha passat en aquests cinc anys?
Sí que vam treure alguna coseta. Un doble single de 2019, una cançó per a la banda sonora de La vampira de Barcelona, o la nadala És Nadal, que va ser l’any 2020. Però sí que hi ha hagut força silenci… Hi ha gent a qui la pandèmia li va anar molt bé i va estar molt creativa. De fet, quan es va anar acabant les discogràfiques tenien molts treballs acumulats que no havien sortit. En el meu cas, em va anar bé en un altre sentit: va fer esclatar una cosa que en un moment o altre hauria esclatat. Suposo que per la meva manera de fer arrossegava un malestar, sobretot emocional. O situacions que tens normalitzades i en el fons no són tan normals.

En el confinament, van emergir aquests problemes?
L’únic que va fer el confinament va ser avançar-ho. Quan es va acabar, vaig fer alguns concerts de petit format, però ja estava força dèbil. Vaig intentar cuidar-me, posar-m’ho fàcil, però veia que, creativament, estava en crisi. I als concerts, tot i que m’agrada molt fer-ne, tenien conseqüències emocionals i físiques. Vaig veure que si volia recuperar-me de tot això havia de parar. Recordo haver fet algun concert en què gent que em seguia però no em coneixia personalment venia a dir-me: “Paula, no et vull veure així, eh?”.

Va costar d’acceptar que havia arribat aquest moment de no poder més i centrar la prioritat en tu mateixa?
Va costar molt. Per a mi era molt estrany. Jo que sempre havia pensat i dit que la música era com la meva forma de curar-me, de sanar-me, i d’entendre el món… que de cop i volta no et funcioni! Sentia culpabilitat per no poder fer concerts, per no compondre cançons, per no complir amb el contracte discogràfic.

Vas arribar a pensar a deixar la música?
Al principi pensava: “Per què no puc? No tinc res trencat, físicament”. Però de mica en mica anava veient que em feia més petita, que cada vegada tenia menys ganes no de pujar a un escenari sinó de sortir de casa. I va haver-hi un punt en què no podia ni escoltar música. A nivell d’ansietat, ho patia molt. Però soc molt tossuda. Fins que vaig entendre que em podia acabar cremant i deixant-ho per sempre. Fins que no vaig parar, no vaig començar a notar una millora.

El nou disc ens parla de tot aquest procés. Li ha costat processar tot aquest trasbals, convertir-lo en cançons? El títol Començar de nou és esperançador, com si ens volgués dir que ja ha li ha donat la volta.
Sí. Més que escriure les cançons com a tals, que van sortir molt a raig, és tot el procés previ fins arribar aquí. Recuperar-me jo. Han estat tres anys! El que he estat vivint ha estat aquesta recuperació, ja no només meva sinó d’enganxar-me altre cop a trobar-li sentit, que em vingui de gust fer música.

“Estic aprenent a posar-m’ho fàcil”, dius a la lletra de No cal dir res…
Una de les últimes cançons que vaig fer del disc. He acceptat una cosa que m’acompanyarà, que és aquesta manera meva de ser, aquesta ansietat que serà sempre allà. Si més no, me l’emporto a la motxilleta, però ara tinc més eines per superar-la, i per tant estic més tranquil·la.

El disc té dues parts força ben definides, la més fosca i la més clara… El moment més dur i la sortida del pou.
Es corresponen amb les dues cares de la versió en vinil. La primera parla de la malaltia com a tal. Un trastorn mental que es va materialitzar en una anorèxia força bèstia. Acaba amb aquesta cançó, precisament: No cal dir res. És com: “T’he vist, et conec, ja ho sé”. I l’altra part comença amb PV_01, el primer tema que vaig fer després d’aquesta crisi, i acaba amb Que el temps passi: el meu dol està tancat aquí. Tot el disc és com un viatge: no entendre res, però saber que alguna cosa està passant, després voler començar de nou.. hi ha una cançó que es diu Filomena, i la Filomena és la malaltia.

“Vaig desconnectar sense ser-ne conscient”. Les lletres estan carregades de contingut.
Em sorprenen a mi mateixa. Quan vaig prendre la decisió de compondre en català em va costar, perquè soc molt lectora… i molt perfeccionista. Hi ha gent que escriu molt bé! I una certa vergonya, perquè ja és despullar-se al màxim. Però ara hi ha lletres com la de Filomena o Començar de nou que les agafo i penso: “Que algú tregui aquesta noia d’aquí, que la salvin!”.

I això vol dir que transmeten! Per cert, a Filomena canta gairebé rapejant. També és un registre nou.
Vaig despullar-me en les lletres i també al cantar. És com desaprendre a cantar. Jo no haig d’anar a demostrar res, la gent ja sap que sé cantar perquè hi ha un últim disc allà, ben cantat. Un tema com aquest, que explica que estic enfadada i trista, no el podia fer maco.

La cançó PV_01 (PV de Paula Valls, és clar), la primera de la nova etapa, va costar molt que sortís?
El mateix dia que vaig compondre la cançó, vaig enviar l’àudio del tema a un dels productors del disc: “Crec que he fet una cançó, potser és una merda però l’he feta!”. Vam quedar el mateix dia i sortia de casa seva a les tres de la matinada amb la cançó feta. I pràcticament és la que ha quedat en el disc. Quan havíem de titular l’arxiu d’àudio, li vam posar PV_01… i ara no li vull canviar, és la primera que vaig fer!

Hi diu una cosa molt seriosa: “Hauria pogut treure el cor per la boca / i acabar amb el dolor”.
Sí. T’ho pots agafar poèticament, però físicament és real, jo ho sentia així. Necessitava parar per acabar amb el dolor. La imatge és dura, però és així.

Quan mira enrere, es pregunta Què m’ha passat? en una cançó amb poques notes del piano. Molt essencial.
Se’m sent a mi seure al piano, i és una nota! Aquesta va sortir una mica per Dani Ferrer, un dels productors al costat de Guillem Callejón. A part de l’acompanyament musical, n’he tingut un altre, que consistia a parlar molt, sobre què volia dir i com explicar-ho. Recordo un dia que ell em va dir: “És que, en realitat, tu amb una nota podries fer una cançó”. L’endemà vaig arribar a l’estudi. Ho havia fet com un joc, tenia la nota i hi anava deixant frases… i així va quedar!

Musicalment, ha canviat també. Venia del món més proper al jazz, i ara ens hem trobat amb un pop amb electrònica, amb autotune a la veu. Què ha passat?
Suposo que, per l’edat que tinc, escolto més pop. Hi ha algun tema que el vaig fer a piano i veu, com havia fet sempre. I el so era el de sempre. Però al gravar-lo, en comptes d’agafar el piano, n’agafàvem la rever com a efecte i la posàvem en el tema. No ens posàvem cap objectiu de com havia de sonar, només anar a buscar què necessitaven les cançons per potenciar-ho.

I sense voler ser perfecte. Parlava de la cançó en què se la sent seure al piano…
I a PV_01 se’m sent tremolar. Això havia de ser-hi!

Però com ho traslladarà al directe?
Per sort i per desgràcia, cada vegada que canto els temes torno a passar per tot això. Per sort, perquè és molt sincer. Torno a tremolar, per exemple, quan canto aquesta cançó. Ho revisc, però des d’un punt de vista diferent, com si pogués llegir-ho en un llibre. A nivell emocional, pot ser una mica esgotador. I comentaré les cançons, no aniré només a cantar-les. I si no estigués tranquil·la no ho podria fer.

I ara, la veiem signant articles, com a periodista a La Vanguardia…
He anat fent la carrera a poc a poc, sempre he prioritzat la música. Ara hi estic fent pràctiques, a la redacció, i em deixen parlar de cultura. Com que jo també pujo a un escenari, potser una crònica me la miro d’una altra manera. Segurament em dedicaré més a la música, però no deixaré d’escriure: he fet coses de cinema, de llibres, d’entrevistes… i també de música.

Guillem Rico

“El personatge que més em toca és el d’una senyora que va perdre una filla quan tenia 40 anys i amb 60 i pocs va voler entrar voluntàriament a la residència, perquè deia que no podia viure fora sense la filla”, explica Cristina Guitart. És l’inici d’una història real, una de les 12 que trasllada als lectors a través del seu primer llibre, Te pido perdón antes que me olvide (Editorial Autografia), que acaba de publicar i que va presentar dissabte passat a la Biblioteca Pompeu Fabra de Sant Quirze.

L’autora, instal·lada al poble des de fa mig any i originària de Lloret de Mar encara que ha viscut quatre anys a Sant Hipòlit, va treballar 17 anys i mig com a auxiliar d’infermeria en diferents residències –a Lloret, Roda de Ter i Montesquiu–. En els 12 relats, basats en històries reals, encara que ha canviat el nom dels protagonistes, pretén acostar “el dia a dia dels residents, com els tracten, històries reals de pacients, molts dels quals ja no hi són”, alguns víctimes de la covid-19.

A través de les seves paraules, Guitart, a qui sempre li ha agradat escriure, diu que “he reivindicat que hi ha tractes bons i d’altres no tan bons” a persones que en ocasions pateixen demència o Alzheimer i que “no es poden defensar”. Guitart admet que “parlo de les coses bones i de les dolentes” del dia a dia en una residència, des que cada personatge es lleva fins que se’n va a dormir.

Escrivint el llibre, un procés que ha culminat en el darrer mig any, malgrat que fa anys que ha anat prenent notes i fent esborranys. Durant tot el procés, “vaig plorar, vaig riure i em vaig emocionar”, recordant les vivències i anècdotes que ara vol transmetre als lectors. Tot plegat, de 12 persones que s’ha estimat d’entre les moltes que ha atès: “M’estimo cada un dels pacients que he cuidat”, assegura.

Després de la presentació, la publicació es pot trobar en diverses plataformes digitals, entre les quals la mateixa editorial Autografia, que, segons l’autora, de seguida es va interessar en la seva proposta. Ella ara ja ha començat a escriure el seu segon llibre, en aquest cas sobre una història personal, no dels pacients sinó que ha patit ella mateixa.

Per ara, però, acaba de veure la llum la primera publicació de Guitart, que subtitula “12 flors” ja que els protagonistes per a ella són “cada una de les meves flors”, a qui ha dedicat un poema sobre com era cadascun per introduir cada història. També la que protagonitza la senyora que va perdre una filla i que “la vida va voler que arribés a complir 100 anys”, malgrat que “cada dia deia que volia morir per estar amb la seva filla”.

Jordi Vilarrodà

L’any 2021, Dan Peralbo era un dels finalistes del Sona9, una de les grans eines de projecció de nous valors musicals a Catalunya. L’any 2022, després d’haver guanyat el concurs, va actuar a l’off del MMVV, el de la plaça dels Màrtirs. I aquest any pujarà ni més ni menys que a l’escenari gran, el de la plaça Major, en el primer concert de la nit de divendres. Una progressió imparable per al músic i cantant torellonenc, que es prepara per aprofitar al màxim el temps limitat que dona l’organització.

“La idea que tenim és de fer, en els 45 minuts que tindrem, un espectacle brutal, hi jugarem amb totes les cartes”, explica. La base seran les cançons del darrer EP de Dan Peralbo i El Comboi, que van publicar a la primavera, Cosa fina (TYGRecords): cinc cançons tocades i gravades tal com raja, sense artificis. Un directe traslladat al disc amb tota la força guitarrera i la desimboltura que caracteritzen la banda. Una proposta poc habitual a l’escena catalana dels últims anys però que està trobant a Barcelona, en espais com l’Heliogàbal, el lloc on mostrar-se. Hi afegiran també algun material encara inèdit, com les tres cançons que aquest estiu han gravat als estudis de Montgrí, amb els Cala Vento com a productors, i que poden ser la base per a un nou disc.

A l’escenari de la plaça Major, la banda s’hi presentarà amb nova incorporació, la del guitarrista Marc Fernández, també procedent del nucli antic de Flipats, el primer grup de Dan Peralbo. Al seu costat, els habituals Aleix Vilarrasa, Jimmy (bateria), Albert Rams, Ret (guitarra) i Pol Villegas (baix). L’espectacle de llums també tindrà segell torellonenc, creat per Pau Vila, garantia de solvència en aquest apartat tècnic.
Dan Peralbo també ha crescut amb el MMVV. “Hi he estat sempre, encara recordo l’entrevista amb Núria Graham quan hi va actuar per primera vegada i deia que poc temps abans era espectadora dels concerts… jo igual, m’han passat pel cap els músics osonencs que hi han tocat.” Dan Peralbo i El Comboi tenen un setembre intens (festes del Tura a Olot i Santa Tecla a Tarragona i Mercat Musical a Sant Celoni). I després, posar el punt de mira en el que serà, realment, el primer llarga durada del grup.

Jordi Vilarrodà

L’entrada del número 8 de la plaça del Canonge Collell de Vic no ha canviat, amb els barrots de fusta que li donen un cert aire noble. Els quatre músics –ara cinc– que aquest dijous s’hi posaven al davant tenen trenta anys més que quan van triar aquest lloc per fer el que seria el seu primer concert. Dia amunt, dia avall, fa trenta anys. Era el Mercat de Música Viva de 1993, i aquells joves manresans es deien Gossos.

Va ser un petit concert sorpresa, que era a la vegada l’anunci del retorn de la banda després de cinc anys de silenci: “Van marxar dient a reveure i venim a presentar A reviure”, va dir Natxo Tarrés, el cantant de la formació. Aquest és el títol que han posat a una gira de deu concerts que faran durant l’any 2024 en diferents llocs de la geografia catalana, Andorra i Mallorca. I Vic hi tindrà un lloc destacat: l’endemà del primer concert, al festival Strenes de Girona, Gossos tocarà a L’Atlàntida.

Estrictament, no és una gira de retorn sinó de record. I amb un calendari tancat: “Volem ser molt honestos, si en fem deu, en fem deu”. Des que van posar-se en pausa com a grup, cada un dels integrants de Gossos ha viscut “la seva pròpia vida”, i fins ara no s’han vist amb cor tots plegats de reprendre el grup per fer una gira “de greatest hits”. No hi haurà ni temes nous ni disc a la vista: la idea és només “reviure les cançons perquè les trobem a faltar, i sentim que molta altra gent també”. Tarrés va recordar també que durant els últims anys “han passat coses molt grosses” i en alguns moments aquestes melodies “han estat com un espai de calma”. Cançons com la que va obrir l’actuació, Pensa en els dies, que ja formava part del repertori d’aquell concert de carrer fa tres dècades. “Se m’ha posat la pell de gallina, el feedback que hem tingut avui ha estat molt similar al d’aquell moment, molt bonic”, deia Oriol Farré. I certament, mentre tocaven les cinc cançons els components de Gossos no paraven de somriure. Van caure, després, altres clàssics com Rera teu, Condemnats, Quan et sentis de marbre i Corren. Corejades i seguides per un públic que se les coneixia de memòria, encara que alguns no havien ni nascut quan Gossos les va gravar. I totes pertanyien a aquell moment en què Gossos tenia l’aire de banda acústica, amb quatre cordes (tres guitarres i baix). Darrere de Natxo Tarrés, Oriol i Roger Farré i Juanjo Muñoz hi havia un altre músic: el percussionista rodenc Santi Serratosa al cajón. Ell va ser, al cap de poc temps, el cinquè membre de la banda i farà tota la gira.

En aquell llunyà 1993, Gossos eren quatre nois que només podien aspirar a tocar al carrer, com tantes bandes que han passat per Vic aprofitant el MMVV. Al cap de cinc anys, el 1998, Gossos va tocar ja a l’escenari de la plaça Major, en un dels primers concerts multitudinaris que s’hi van fer.

La mostra arriba a la 39a edició al voltant del carrer Portugal aquest cap de setmana

EL 9 NOU

Mollet és a punt d’encetar la 39a edició de la Fira d’Artesans, que obrirà portes aquest divendres a les 6 de la tarda al voltant del carrer Portugal amb un total de 90 parades, 58 d’artesania i 32 d’alimentació. L’organització destaca que 25 d’aquestes parades s’incorporaran per primer cop a la mostra en aquesta edició. La majoria de paradistes provenen d’arreu de Catalunya, tot i que també n’hi ha de les Illes Balears i de Madrid. De Mollet n’hi ha 12 en total, 8 dedicats a l’artesania i 4 més a l’alimentació.

Una altra novetat d’enguany és la recuperació del carrer de Can Pacià com a part del recinte firal. La resta de parades se situaran als carrers Portugal, Sol i Bartomeu Robert. Entre els productes que es podran trobar a la mostra hi ha ceràmica, porcellana, papereria, marroquineria, seda, fusta, joieria i espelmes, entre d’altres. Quant als productes gastronòmics, s’hi podran trobar olis, mel, fruits secs, torrons, pa, dolços, vins, embotits, anxoves o formatges.

La inauguració oficial de la fira la faran les autoritats locals aquest mateix divendres a les 7 de la tarda al Centre Cultural La Marineta, que durant tot el cap de setmana acollirà l’exposició “Collita”, centrada en els àmbits de l’escultura i la cistelleria. El recinte firal romandrà obert fins diumenge a les 10 de la nit. Durant el decurs de la mostra es faran diverses activitats complementàries com ara tallers, concerts o exhibicions de cultura popular i tradicional.

Divendres a les 9 del vespre es farà una sardinada a la plaça de l’Artesania, seguida d’una sessió de ball amb el grup Xarop de Nit. Dissabte a les 10 del matí, el Centre Cultural La Marineta acollirà un taller de cistelleria a càrrec de la cistellera Mònica Guilera. A 2/4 d’11 es farà una xocolatada a la plaça de l’Artesania, que paral·lelament acollirà tallers artesanals per a infants de maquillatge, robots amb taps de suro reciclat i encens natural. A les 6 de la tarda hi haurà un taller de castells amb els Castellers de Mollet al carrer de Can Pacià, i tot seguit una actuació del Centre Cultural Recreativo Aragonés a la plaça de l’Artesania. A les 8 del vespre es farà una trobada de tabals, i a 2/4 d’11 de la nit un ball de gralles amb la música de Canya d’Or.

Diumenge a les 11 hi haurà una cercavila per l’entorn de la fira amb les figures de la colla dels Gegants de Mollet i els capgrossos de la Fira d’Artesans, Tòful i Dinga. A les 12 del migdia actuaran els Castellers a la plaça de l’Artesania. El mateix diumenge a la tarda, una actuació del Centro Cultural Andaluz a la mateixa plaça, una audició de sardanes amb la cobla Els Lluïsos de Taradell al parc de les Pruneres, i una cantada d’havaneres a càrrec del grup Els Americanus novament a la plaça de l’artesania, tancaran el programa de la Fira d’Artesans.

Miquel Erra

La temporada forta dels bolets, que coincideix amb l’arribada de la tardor, comptarà aquest cap de setmana amb la tradicional festa que reuneix aficionats a la micologia a Setcases. 31 edicions després, aquest any es presenta com un dels més incerts a l’hora de valorar-lo a priori. A hores d’ara els cistells estan brillant per la seva absència, sobretot a causa de la manca d’aigua.

La veterana boletaire ripollesa Rosa Gallart viu amb expectació aquestes primeres setmanes de setembre. De fet, ja fa anys que contempla un canvi en les condicions meteorològiques i climàtiques a les quals ha estat acostumada tota la vida. “La tardor és més llarga, perquè hi ha hagut grans canvis, sobretot de temperatura, i això fa complicat de predir si serà una bona temporada de bolets o no”, explica Gallart, que apunta, però, la manca de pluja que hi ha hagut durant l’estiu. Per remuntar les males expectatives caldria “que vagi fent ruixats de tant en tant, tot i que l’ideal seria un parell de dies de pluja persistent als boscos”.

Ara mateix Rosa Gallart té 86 anys, encara surt a passejar i si veu algunes de les moltes espècies que coneix les cull. Per ella és més important identificar els bolets dolents que no pas els bons. Aquest any, està sent complicat. A la primavera no es va collir massa moixernó, i tampoc l’agost va ser massa bo per als ceps ni per als rossinyols. Ripoll és terra de rovellons, fredelucs i cama-secs, però encara caldran uns dies més per trobar-ne, esperant que no comenci a haver-hi glaçades. La setmana entrant la Rosa anirà a Meranges (la Cerdanya) amb el temor de trobar-se els boscos plens de gent. Mentrestant li porten bolets de soca de Ridaura (la Garrotxa), i ella sospira recordant els anys d’afició tot lamentant que “tinc la sensació que s’ha espatllat tot, tant els bolets com els productes de l’hort”.

Des d’Osona, els boletaires també esperen la temporada amb incertesa. Que al mercat setmanal de dimarts a la plaça Major de Vic no hi hagués, a primera hora del matí, cap parada de bolets és il·lustratiu que encara no hi ha hagut florides importants. “Aquesta setmana estem trobant els primers ceps, però més amunt”, apunta el vigatà Josep M. Carol, que combina des de fa anys les facetes de tofonaire i boletaire. Carol confia que les pluges de fa uns dies permetin començar a collir el preuat rovelló al Ripollès a partir d’aquest cap de setmana; “a Osona encara és molt d’hora”. Les pluges anunciades per als propers dies podrien ser un primer esclat de la temporada.

Dues jornades a l’entorn dels bolets

Les dues jornades de Festa del Bolet de Setcases tindran una exposició amb classificació de les espècies que es trobin al bosc durant la recerca que se’n farà, amb assessorament d’experts. La Societat Catalana de Micologia oferirà una conferència sobre espècies comestibles i tòxiques, dissabte a mitja tarda, mentre que diumenge hi haurà un taller per crear cistells i un tastet de bolets al migdia. Tots dos dies es farà un mercat d’artesans al municipi. A la fotografia, parades en una edició d’arxiu. Caldrà veure quantes parades de bolets hi haurà aquest any.

EL 9 NOU

El Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya (Creu de Sant Jordi 2013) obre aquest diumenge la Temporada de Música Sacra a l’església de Sant Esteve de Granollers cantant Poulenc, Kodály i Duruflé. El concert, ‘Fúlgida serenor’, començarà a 2/4 de 6 de la tarda sota la direcció d’Òscar Boada, i amb l’acompanyament d’Arnau Farré, a l’orgue. Entre les peces que interpretaran hi ha ‘Salve Regina’ de Poulenc o ‘Ave Maria’ de Kodály. El Cor Vivaldi es va crear el 1989 a l’escola Ipsi de Barcelona.

‘Fúlgida serenor’, Cor Vivaldi. Església Sant Esteve de Granollers. Diumenge 17 de setembre, 18.30.

El Festibalmes porta les músiques del món a Palautordera

El Festibalmes arriba a la tercera edició aquest cap de setmana a Santa Maria de Palautordera amb quatre grups participants. Aquest petit festival de músiques del món que organitza l’Ateneu de les Arts a la masia de Can Balmes començarà divendres a les 9 del vespre amb Kwame Adzraku, originari de Ghana i establert a Barcelona des de fa anys on difon l’afrobeat. A Can Balmes presentarà el seu darrer treball, ‘Don’t worry about the life’. La jornada central del festival serà dissabte a partir de les 8 del vespre amb les actuacions d’Ombra, una banda amb músics de diferents països; un dels plats forts de la nit, Willos, formació plurinacional instal·lada a Itàlia, i Shasha Khan, un duet format a Istanbul.

Festibalmes. Músiques del món. Can Balmes. Divendres 15 de setembre a les 21.00. Dissabte a les 20.00.

Primer cap de setmana de Festival de Jazz a Bigues i Riells del Fai

El VIII Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai s’inaugurarà aquest dissabte amb la formació vallesana The Moonrivers, liderada per Dick Them, al costat de la cantant Celeste Alías, que oferiran una selecció de temes cinematogràfics que aniran des de ‘Moon river’ a ‘Cinema Paradiso’ passant per ‘Carros de foc’ o ‘Forrest Gump’. Alías interpretarà les lletres i les melodies més entranyables de la música cinematogràfica. Els teloners d’aquest concert, que es farà a les 10 del vespre al Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai, serà un combo format per músics de l’Escola de Música de la Vall del Tenes. La vetllada acabarà amb una jam session oberta. Diumenge serà el torn de Pau Figueres, un guitarrista de Santa Maria de Palautordera, en format trio, que ha convertit la seva guitarra en un instrument fascinant que s’expressa amb la facilitat d’un ésser viu mitjançant el domini de tots els llenguatges. La seva música, amb la guitarra flamenca com a protagonista, traspassa més enllà d’aquest gènere gràcies a un enginyós concepte de la forma, de l’harmonia, del ritme i del compàs, fruit d’una mescla de les músiques del nostre segle amb el tradicional art de la sonata.

Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. The Moonrivers i Celeste Alias. Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. divendres 15 de setembre, 22.00. Pau Figueres Trio. Plaça de la Fruita. Diumenge 17 de setembre, 18.00.

Sersona Fest arriba a la tercera edició a Santa Eulàlia de Ronçana

Santa Eulàlia de Ronçana celebrarà aquest dissabte la tercera edició del Sersona Fest, amb diferents actuacions musicals des de la 1 del migdia fins a la matinada al parc de Can Font. A diferència de les altres edicions, el festival s’ha traslladat al setembre i s’ha concentrat en un sol dia. El festival començarà a la 1 del migdia amb Swing&Bossa, i continuarà a 2/4 de 4 amb els vallesans Aspriu, que donaran pas a la jam session oberta a tots els públics de 3/4 de 5 a 3/4 de 7 de la tarda. Blue Moon Boys actuaran a les 7 de la tarda, mentre que El Pequeño Observatorio ho farà a 3/4 de 9 del vespre. La música de De Cara a la Pared, a 1/4 d’11 del vespre i les versions de Ron&Papas, a mitjanit, seran els protagonistes de la nit. El DJ Dimeau tancarà el festival a 2/4 de 2 de la matinada. Durant tot el festival hi haurà servei de barra i foodtrucks.

Sersona Fest. Diversos grups. Parc de Can Font, Santa Eulàlia de Ronçana. Dissabte 16 de setembre, de 13.00 a 01.30.

Programació del Mercat de Música Viva de Vic

EL 9 NOU

DIVENDRES, 15 DE SETEMBRE DE 2023

AUDITORI J. MAIDEU – L’ATLÀNTIDA

Meral Polat Trio 11:00 / * Professionals acreditats

Kakawa 14:00 / * Professionals acreditats

Cata Raybaud 16:30 / * Professionals acreditats

Jo & SwissKnife 20:00 / Pagament

Meritxell Neddermann 22:15 / Pagament

CARPA ATLÀNTIDA

La Vida Mía 18:30 / Gratuït

TUKAN 20:45 / Gratuït

Sexenni 22:45 / Gratuït

Dardust 24:30 / Gratuït

EL SUCRE ESTRELLA DAMM

Balkan Paradise Orchestra 24:00 / Gratuït

The Tyets 01:30 / Gratuït

JAZZ CAVA

SanIsidro 20:00 / Pagament

Heal 21:45 / Pagament

Peligro! 23:45 / Pagament

PLAÇA MAJOR

Dan Peralbo i El Comboi 20:30 / Gratuït

Marala 21:45 / Gratuït

MAZONI 23:15 / Gratuït

PLAÇA DELS MÀRTIRS

Paula Piñero 20:00 / GratuïtOFF

Au Rora 21:00 / GratuïtOFF

AlexDeLion 22:00 / GratuïtOFF

Eva Fort 23:00 / GratuïtOFF

SALA 3 J.ANGLADA – L’ATLÀNTIDA

Guinevere 18:45 / Pagament

Bru Ferri 20:30 / Pagament

Triana y Luca 23:00 / Pagament

TEATRE R. MONTANYÀ – L’ATLÀNTIDA

Xarim Aresté 12:30 / * Professionals acreditats

The Gramophone Allstars Big Band 19:15 / Pagament

Clara Peya 21:30 / Pagament

La Ludwig Band 23:30 / Pagament

DISSABTE, 16 DE SETEMBRE DE 2023

CARPA ATLÀNTIDA

Xiula 12:00 / Gratuït

CASINO DE VIC

Kakawa 18:30 / Gratuït

Cata Raybaud 20:00 / Gratuït

Meral Polat Trio 21:15 / Gratuït

EL SUCRE

Lildami 24:00 / Gratuït

Tesa 01:30 / Gratuït

PLAÇA MAJOR

Julieta 20:30 / Gratuït

Ginestà 21:45 / Gratuït

Los Mambo Jambo Arkestra 23:15 / Gratuït

PLAÇA DELS MÀRTIRS

Oxigen 18:00 / GratuïtOFF

Iglú 18:45 / GratuïtOFF

Rokyo 19:30 / GratuïtOFF

Figa Flawas 20:15 / GratuïtOFF

TEATRE R. MONTANYÀ – L’ATLÀNTIDA

2princesesbarbudes 11:00 / Gratuït amb reserva d’entrada

Jordi Sunyer

‘L’hora del pati’
(1999, Picap)

Aquest va ser el segon disc d’Adrià Puntí en solitari i la confirmació definitiva que l’invent d’anar sense la banda Umpah-Pah anava seriosament. De nou de la mà de l’osonenc Quimi Portet (encarregat de produir i domesticar la bèstia), el resultat va ser tant o més esplèndid que en el debut a Pepalallarga i… (1998). El disc s’obre amb una cançó preciosa, “Coral·lí”, segurament una de les peces d’amor romàntic més belles que s’han escrit mai en català amb un Puntí inspiradíssim a l’hora d’escriure: “Ratolí, flor d’anís, ets l’oliveta tendra / sense pinyol, ets de licra/ no hi cap el gris, romaní, fruit d’estiu /un bell miracle, un acudit”. I d’acudit, res. L’àlbum és una obra d’art digna i àlgida de cap a peus amb altres moments estel·lars com “Sota una col” o l’esparracada “Udol”. Després de L’hora del pati va venir Maria (2002), un disc dedicat sobretot a la seva mare, i al cap de molts –massa– anys, La clau de girar el taller (2015), un dels últims discos que vaig comprar a l’enyorat Mallot de la Margot de Manlleu i que el de Salt va dedicar sobretot al seu pare. Puntí, amb els seus alts i baixos d’ànim i de salut, segueix actiu i ja fa temps que s’especula amb la possibilitat que reaparegui amb un nou àlbum a sota el braç. Seria una gran notícia. I crec que de cara al 2024 hi ha més possibilitats que aparegui un nou disc de Puntí que no pas que arribi la independència. Per demanar, però, que no quedi. Ho volem tot.

Jordi Sunyer

BONESTORM
‘Una mort de la plana’
Deu anys després d’esclatar, la tempesta de punk i rock dels vigatans Bonestorm continua descarregant. L’últim capítol –si no vaig errat crec que ja és el cinquè– és Una mort de la plana, un decàleg de mala llet amb deu talls on Francesc Garcia (veus i guitarres) continua demostrant el seu talent innat per explicar històries properes (“Riera major”, “Guilleries”…) amb ritmes esmolats i potser un pèl menys accelerats que en treballs anteriors. En aquesta ocasió, a més, el baix i els arranjaments han anat a càrrec de Vidal Soler. Mola.

RES!
‘Les teves merdes’
El punk no ha mort. Almenys a casa nostra. I si no pareu l’orella al segon llarga durada de la banda de Barcelona Res!, després del seu debut Sou tots uns fills de puta (autoeditat, 2022). Sense virtuosismes, a crits i anant de dret a barraca. Així són els vuit temes d’un disc que es fa curt. L’àlbum s’obre amb “No ens cal nom” i segueix amb costumisme a “Kebab de proximitat”. Després sona “El que tu vulguis” i “President”, un tema de només 16 segons que no sabem si va per Aragonès o Sánchez on deixen clar que “no et volem més”.

PKAOS
‘Terra de ningú’
I segueixen apareixent nous noms a l’escena del rap en català. Un dels darrers és el de Pkaos, una rapera de Sants que acaba de treure el seu primer LP, Terra de ningú, on combina diferents estils com el dril o el trap amb lletres de reivindicació social (en català però amb molt castellà col·loquial pel mig). El treball té 12 temes i un dels més rodons és “Blabla”, on canta “ella es comunista pero viste de marca / plora que anem ràpid, la que guanyo sé jugar-la /el seu discurs té més cante que el feminist del zara”. Pompeu Fabra s’esgarrifaria però és el que hi ha.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar? A part dels instruments Orff i la flauta de bec, el clarinet.

Primer grup del qual vas formar part? L’Agrupació Musical del Maresme.

Primer disc que et vas comprar? No te olvides la toalla cuando vayas a la playa, de Puturrú de Fuá.

Quants discos tens? Uns 400. Salva’n tres. Greatest Hits de Queen, l’antologia dels Beach Boys i East European Music for Clarinet, de K. Dohnal.

Grups o músics de capçalera. Hayedeh, Jobim, Gasparyan, Vocal Spectrum i Ravel.

Un concert (com a públic) per recordar. La Sisena de Mahler.

Joan Ríos i Rallé

LA NOIA DEL RETRAT
Autora: Sílvia Romero i Olea
Editorial: Terra Ignota
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàgines: 278

Sílvia Romero ens presenta la darrera novel·la, una vegada més, fent palès el seu domini tècnic literari. I ho dic perquè no és fàcil enginyar-se-les per lligar bé una trama com la d’aquesta història, com diu ella, un xic inventada, un xic certa.
Un fil conductor passejant-se al llarg de més de quaranta anys, que apareix des que el Josep, el nostre protagonista, l’any 1940 és abandonat per la seva mare a Las Palmas de Gran Canaria, fins arribar a un bon gir de guió sorprenent i com sempre ben lligat, en la Barcelona a les acaballes de la dictadura franquista. Anys de postguerra i dictadura vistos en vessants de cultures diferents. Personatges d’idiosincràsies singulars que d’alguna manera es fan estimar: l’amor de la Sofia, la mare substituta; el rancor per uns fets inoblidables del Pedro, el més semblant a un germà gran; l’Álvaro, un coronel d’amagades sensibilitats interessades; en Gabriel, el nen pidolaire reconvertit en ombra de bona ànima del Josep; la Montserrat, un amor i un desig immesurables.
La vida del nostre Josep s’ha encarrilat bé amb el suport de la nova família, fins que la innocència de la joventut i el desig de trobar els orígens desconeguts el conduiran a viatjar des de les Illes Canàries a la Barcelona gris del 1960, amb l’objectiu de cercar la seva mare, de qui només disposa d’una imatge d’un petit retrat. Allunyant-se dels éssers estimats del petit hostal de les illes, a la capital catalana hi farà noves amistats, trobarà l’amor, descobrirà el plaer del sexe, una nova feina i hi farà arrels. Sempre sense oblidar l’objectiu tossut pel qual va fer el viatge: cercar la mare desconeguda per aconseguir les respostes a tants interrogants, aclarir la dicotomia entre la culpa i el perdó. Però res és senzill ni tot comprensible: “no remenis el passat perquè potser no t’agradarà el que hi puguis trobar”, li havien dit.
D’una narrativa lleugera i clara, molt ben estructurada, còmode i entenedora per al lector, l’engranatge de la història de La noia del retrat ens aboca a un final sorprenent per bé que no inesperat, pura petjada de l’autora.
Recomano sense cap mena de dubte la lectura de totes les novel·les de Sílvia Romero, escriptora amb lligams penedesencs: guanyadora de l’enyorat premi literari El lector de l’Odissea el 2013 amb El Plagi i Escriptora de Capçalera de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia el 2015, conductora de diversos clubs de lectura i excepcional comunicadora.

Jordi Vilarrodà

‘Diré que m’ho he inventat’
Marta Marín-Dòmine
Ed. 62
Una de les novetats destacades de la tornada d’estiu és la novel·la guanyadora del Premi BBVA-Sant Joan. Relat colpidor sobre la relació d’una mare i una filla, construït des de l’autoficció, que qüestiona el dogma que aquesta relació hagi de ser sempre sòlida i indestructible. En aquest cas, no. El retorn a la casa de la mare, ja morta, desencadena els records d’un vincle turbulent.

‘Vinyes de sang’
Àngels Dalmau
La Campana
Aquesta setmana de la diada de Sant Fèlix, una de les més grans del món casteller, quina lectura no podria ser més adient que aquesta? Els Castellers de Vilafranca han fet un 3 de 10 a casa, eufòria! S’obre la pinya i apareix un dels membres de la colla mort. Relacions de família, revenja, el món casteller i el món del cava ambienten aquest relat en un entorn que l’autora coneix molt bé.

‘Els Pirineus indòmits’
Steve Cracknell
Ed. Sidillà
Arqueòleg i excursionista establert a la serra de les Corberes, extrem oriental del Pirineu, Cracknell ha volgut esbrinar si la recuperació de grans predadors com l’os o el llop –la renaturalització– seria compatible amb altres activitats al Pirineu, com la ramaderia. Ho ha fet parlant amb pastors, ecologistes, caçadors i tothom que té quelcom a dir sobre la qüestió.

‘La feina no t’estimarà’
Sarah Jaffe
Ara Llibres
Heu tornat a la feina? Bon moment per aquest llibre, doncs. L’autora, periodista freelance en mitjans importants dels EUA i la Gran Bretanya, alerta del perill de la nova explotació labora basada en l’amor a la feina. Introduint-hi també una perspectiva feminista, Jaffe explica com aquesta pot ser una eina nova per tenir el treballador desmobilitzat… i a més, content.

‘Ombres de colors’
Oriol Malet
Ed. Comanegra
“No vaig ser un alumne modèlic, precisament. Per a mi el curs no acabava mai al juny, sinó al setembre, i no sempre de la millor manera”. Oriol Malet parla d’ell mateix en aquests termes, i tiba de la seva pròpia experiència en aquest còmic en què parla de l’abandonament escolar. Per treure-li l’estigma. I perquè no acceptem com a normal que tants joves abandonin els estudis.

Assumpta Suriñach

Quan el veu arribar xiulant, després de les batusses d’aquests darrers dies, l’Adriana intueix que l’Isaac torna a marxar de viatge. Segur que en un lloc o altre hi té alguna noia que li treu el ventre de pena, pensa amb despit, n’està segura, vaja, malgrat que el malparit s’entesta a negar-ho cada vegada que ella li ho pregunta. Se li veu, se li endevina en els ulls que li brillen, i en el bon humor que arrossega; no rondina als nens i a ella li parla com si fossin el matrimoni més avingut del món. A més, no deixa que mai l’acompanyi, adduint que és un viatge de feina i que, al capdavall, ella s’hauria de quedar tot el dia sola i avorrida a l’hotel. La veritat és que se li veu el llautó, però aquesta vegada no se’n riurà, pensa enfadada mentre el sent trafiquejar per la seva habitació, preparant-se la maleta. Aquesta vegada ella en porta una de cap. Se li va ocórrer mentre mirava la pel·lícula Corazón de ángel, que parla del vudú i de la màgia negra, i fa dies que hi dona voltes. N’ha parlat amb la Cati, la noia sud-americana que l’ajuda, i aquesta ha contactat amb la Palmira, que ara mateix no recorda ni de quin país és, però amb qui ja ha fet tractes. De totes maneres, i com que és un tema que li fa una mica de basarda, vol donar al seu home una darrera oportunitat, abans de tirar endavant la croada que té entre mans.

Per això decideix que aquesta nit es posarà el vestit negre que li deixa l’esquena al descobert i el negligé de color fúcsia, que a ell tant li agrada i que li ressalta voluptuós sobre la pell morena. I si cal, arribarà fins al final. Un final que de fa temps que no assoleixen, amb les poques ganes que ella sempre porta posades a sobre. I amb aquest propòsit prepara l’escena com si d’una primera cita es tractés. Les sabates de taló alt, que li allarguen la sinuositat sensual de les cames; el cabell, que, recollit en un monyo, li dona un toc carnal i femení, i els seus pits, molsuts i encara testos, farien perdre l’oremus a qualsevol mascle en zel. També ha posat cava a la nevera, per si s’escau, i finalment s’ha amarat del perfum de pàtxuli que el torna boig.

Però quan ell arriba, molt més tard del que havien quedat, i la mira amb un cert menyspreu, com si tot el que ella ha preparat li vingués a deshora, la música romàntica de Julio Iglesias, que havia de donar el toc de sortida a una vetllada romàntica amb tots els ets i uts, agafa els acords de saeta de Setmana Santa i se’n va tot el pla en orris.

Perquè l’Isaac, lluny de caure de quatre grapes davant dels seus generosos atributs, fa com aquell que no s’adona de res i prefereix la tranquil·litat, si tu vols avorrida de la seva habitació, a la perillosa alternativa que ella li ofereix i que no té ni punyetera idea de com acabarà, però que li fa pudor de socarrim. Ara que té el viatge i la seva petita ració de llibertat a tocar de la mà no es jugarà l’estabilitat física i emocional per quatre amanyagues que estan totalment fora de lloc.

Així doncs, amb l’excusa de fer el petó de bona nit als nens, enfila esperitat escales amunt, mentre d’esquitllada li comenta que no l’esperi, que està fet pols i que demà ha de matinar, i que més val que s’ensaqui el pijama hermètic que porta cada dia, que encara acabarà agafant una galipàndria amb aquest vestit tan escotat.

L’Adriana s’ha quedat palplantada, sense acabar d’entomar i digerir com han anat les coses. Però tan bon punt posa de nou els peus a terra, ferida i sobretot rabiosa, truca a la Palmira perquè tiri endavant el conjur. Com més aviat millor, li diu d’una revolada, perquè aquell beneït poca-solta no es mereix res, ni tan sols el beneplàcit del dubte. Alea jacta est, acaba sentenciant, ell s’ho ha buscat.

En Marc ha marxat a primera hora del matí, i s’ha emportat dins de la maleta els petons i les abraçades que li escatima a ella, deixant-li la tristesa i la ràbia covant dins. Però avui serà diferent, s’anima l’Adriana, intentant no fer-s’hi mala sang mentre prepara el ritual d’aquesta nit. Si tot va com la Palmira li ha pronosticat, aviat el tornarà a tenir a casa manyac com un xai.

A mitja tarda, el vent que s’ha girat espolsa tots els núvols, i deixa via lliure a una lluna pletòrica que incita tot tipus d’aquelarres. Fins i tot els corbs que sobrevolen el jardí, de retorn cap a casa, sembla que entonin un rèquiem amb els seus gralls espaordidors. Tot està a punt. Quan la Palmira arriba, li fa apagar tots els llums de la casa i li demana que encengui espelmes al voltant de la rodona que ha dibuixat amb un guix al terra del menjador. Minuts després, una dotzena de varetes d’encens bombegen un fum intermitent que s’estiregassa melindrós pel menjador i que omple de teúrgia cada raconada de la casa.

–Te he dicho velas, mamita, y no estos palos que namás que echan humo. Que quereis, vos, que nos intoxiquemos?

L’encens és una aportació personal de l’Adriana: no sap exactament per què serveix, però ha pensat que li donaria un aire més sofisticat i místic que creu que s’escau al moment transcendental que viuen. La Palmira esbufega i treu de la seva bossa un parell d’espelmes de recanvi, mentre renega amb la boca tancada. Ella és una bona professional i l’Adriana, una torracollons que només fa que posar-li bastons a les rodes. D’un bon començament, la Palmira li va comentar que el malefici seria més efectiu si el feien al cementiri, però l’Adriana, poruga de mena, va començar a tenir malsons, imaginant-se ànimes esmunyint-se per sota les lloses dels sepulcres. Fins que al final, la Palmira, cansada de les seves collonades, li va deixar triar el lloc. I ella no es va fer pregar: el menjador de casa seria el lloc ideal.

Conscient d’aquest tracte de favor, l’Adriana ha acceptat sacrificar un animal, malgrat que la sang l’esborrona i es mareja cada vegada que li fan una analítica. Però com que no les té totes ha tancat el gos dins del rebost, que és l’únic lloc on hi ha pany i clau, perquè ningú, sigui persona o esperit, el pugui trobar, i ha aprofitat l’avinentesa per beure un parell de glops del whisky que té amagat rere les garrafes d’oli verge, perquè li doni una mica de tremp. Davant d’aquest panorama, a la Palmira no n’hi ha quedat d’altra que portar ella mateixa una gallina, una gallina tan esprimatxada i desplomada que fa pena de veure, però que al capdavall servirà igual, ja que només necessiten un rajolí de sang.

La taula de caoba per a dotze comensals que va fer portar d’Indonèsia farà d’altar, i perquè no s’embruti amb la cera de les espelmes la tapen amb unes estovalles blanques de fil. La Palmira col·loca una safata de plata al bell mig de la taula. A sobre, i dins d’un bol de fusta d’avellaner, hi posa un floc de cabells de l’Isaac, embolicats amb un pergamí on hi ha escrit el seu nom. Tot està a punt per al sacrifici. Les espelmes funcionen a ple rendiment i il·luminen a rauxes les cares de les dues dones, que semblen posseïdes per algun esperit satànic. Hi ha silenci. Un silenci desagradós que encomana la mateixa por que deu tenir ara mateix la gallina, lligada de peus dins d’un cistell. Com que la Palmira està enfeinada cremant una mena d’herbes d’olor apocalíptica, demana a l’Adriana que li porti la gallina:

–Però, amb què em surts, tu, ara? Ni pensar-ho. No n’he tocat mai cap, jo, d’aquestes bestioles!
–Pues tú verás, chica. No puedo hacerlo todo yo sola.

Fent el cor fort i amb els ulls mig tancats, per no veure-la tan clar, l’Adriana s’hi acosta i intenta agafar-la. El pobre animaló, esporuguit, comença a moure les ales amb tanta empenta que aconsegueix aixecar una mica el vol, però com que té les potes travades es desestabilitza de seguida i acaba rodolant matusserament pel terra. Quan l’Adriana la veu tan desvalguda i atemorida, es commou i ja ho engegaria tot a pastar fang, però mentre hi va donant voltes, la Palmira l’ha aconseguit agafar i ja li està tallant el coll.

El crit de l’Adriana va més enllà de màgies potàgies, bruixeries i dimonis. El seu crit és autèntic i paralitza durant uns instants les invocacions i conjurs que la Palmira està fent.

–Pero qué cojones te pasa ahora? Tú quieres el amarre o lo que quieres es compañía?

Com que l’Adriana no reacciona, la sang viscosa de la gallina s’està coagulant i se’n necessita almenys una unça per empastifar el pergamí i amarar els cabells de l’Isaac. Han d’anar per feina. La Palmira encén el pergamí amb una de les espelmes i el branda per l’aire com si volgués escampar el nom que hi ha escrit.

–Ahora es el momento, mamita. Tienes que decir el conjuro.

L’Adriana acota el cap i se senya unes quantes vegades. Està ben clar que no les té totes, però la mirada de la Palmira és innegociable. Tot i amb això encara es resisteix.

–Ostres, voldria que quedés clar que no vull que ningú prengui mal. Jo només voldria…

La Palmira s’impacienta: això és el que passa quan t’emboliques amb canalla. I l’Adriana és com una criatura consentida que no sap el que vol i que tampoc mou fitxa. Veient que es fa tard, li fa un ultimàtum:

–No sufras, mamita, que no le pasará nada que no se merezca. Pero venga ya, no me seas remilgada, que la sangre va a cuajar y la necesitamos fresca. Tu verás…
–Val, val, d’acord –diu resignada i temorenca l’Adriana mentre treu un paper de dins de la butxaca on hi ha escrit el que ha de dir, per si no se’n recorda. Però quan finalment es decideix ho pronuncia amb un to de veu tan baix que gairebé no se l’entén. Sí que és cert que ell no la té per res i que sempre la rondina, però d’aquí a fer-li mal…
–No se me quedes a medias, chica. Lo tienes que repetir tres veces. I que se te oiga, carajo, que si no no sirve. Ponle dos huevos, que tú ya sabes como de pechugonas y ardientes son esas chicas de allí.

L’Adriana s’està marejant. Potser és l’olor d’encens que encara es flaira per la casa, o potser és la visió de la sang que s’ha acabat assecant i ha agafat un to marronós que li fa venir nàusees. Però quan pensa en l’Isaac, i se l’imagina al bell mig d’un parell de mamelles revingudes, el recel i la gelosia l’arremeten amb força i acaba pronunciant el conjur gairebé a crits.

La Palmira sembla satisfeta: ara que han acabat el ritual, pensa que per fi en tocarà de calents, ja que li cobrarà els tres-cents euros de la tarifa estàndard, més l’extra que li demanarà per la gallina. Després sortirà disparada. Per res del món es quedaria en aquella casa des d’on han convocat els mals esperits. Abans, però, dona un darrer consell a l’Adriana:

–Echa en seguida la gallina a la basura y ni se te ocurra mirar-la a los ojos, que romperías el amarre y entonces éste se volvería contra ti.

La lluna s’ha acabat amagant i l’Adriana obre els llums de seguida que la Palmira se’n va. Amb la claror de la làmpada, el menjador recupera el seu caire amable i la tranquil·litza, però es desassossega altra vegada quan es recorda de l’Isaac: i si després de tot el que han fet, li passa alguna cosa? La tensió l’ha deixat feta un nyap i decideix prendre’s un got de llet amb mel i un rajolí de conyac, una combinació ben estranya però que li amorosirà el mal gust que té a la boca i al cor. Però quan entra a la cuina, que està a les fosques, s’entrebanca amb alguna cosa que rodola pel terra i que no aconsegueix identificar. Nerviosa obre el fluorescent i, sense previ avís, ensopega amb uns ulls petits i vidriosos que se la miren venjatius des del cap decapitat.

Lectura de 'Cop mestre', de Lionel White. Diumenge 6 de setembre de 1992

Jordi Remolins

L’any 1984 vaig fer les primeres col·laboracions periodístiques per a EL 9 NOU, a la redacció del carrer Berenguer el Vell de Ripoll, amb feinotes com trucar a la funerària perquè em diguessin “els morts” de la setmana. Aquesta expressió feia força gràcia al coordinador i altres col·laboradors de l’època, però no prou perquè em trobessin a faltar quan vaig deixar d’anar-hi. Quatre anys més tard, el responsable d’esports al Ripollès em va demanar si hi volia tornar a participar, i no ho vaig dubtar. Sempre m’ha fet
il·lusió ser una mena de personatge de còmic tipus Tintín o Peter Parker, tot i que a l’hora de la veritat les emocions són força més contingudes. Una de les alegries més grans de ser pseudoperiodista, a banda de treure els draps bruts de personatges que es creuen socialment immunes, ha estat la col·lecció de gent que hi he tingut l’opció de conèixer.

Un company de feina de principis dels 90 era Josep Maria Sebastian, que havia fet una mica tots els papers de l’auca a l’empresa abans d’esdevenir un bon periodista. Durant una de les nostres converses nocturnes a l’exterior del local que teníem al carrer Progrés, em va inocular la passió per la novel·la negra, després de recomanar-me efusivament el 1280 ànimes de Jim Thompson. Va ser a partir d’aleshores que vaig començar a devorar compulsivament els títols que Edicions 62 publicava a les Seleccions de la Cua de Palla.

Gràcies a aquella obsessió vaig conèixer autors imprescindibles com el mateix Thompson, Burnett, Hammett o Goodis. Un dels que em van captivar més va ser Lionel White i el seu Cop mestre. L’autor novaiorquès va inspirar amb aquesta excel·lent novel·la breu Stanley Kubrick per realitzar Atracament
perfecte (1956), tot just un any després de l’estrena literària. Un expresidiari reuneix un grup de malfactors per perpetrar un robatori a l’oficina d’apostes d’un hipòdrom. En un centenar i mig de pàgines hi planteja, desenvolupa i resol una història rodoníssima, on com gairebé sempre et posiciones al costat dels criminals i contra la policia. White va ser considerat un dels autors més pessimistes del gènere negre, especialitzat en personatges torturats per la seva activitat delictiva, l’addicció a l’alcohol o l’amor no correspost. Mil reverències per a ell.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La conquesta del fet impossible

Després de participar en la secció paral·lela Una Certa Mirada del Festival de Canes i obtenir el Premi a millor pel·lícula de la secció Zabaltegi – Tabakalera del 70è Festival de Sant Sebastià, “Godland” de l’islandès Hlynur Pálmason arriba als cinemes. La tercera pel·lícula de Pálmason després de les sorprenents “Winter Brothers” (2017) i “Un blanco, blanco día” (2019) ens parla d’un mossèn danès, Lucas (Elliott Crosset Hove), que a finals del XIX rep l’encàrrec d’anar a Islàndia, territori sota domini danès, per construir-hi una església i prendre fotografies dels seus habitants. El film reposa sobre l’èpica del viatge, ja que es tracta d’un periple per un entorn feréstec i intransitat.
Un itinerari que transmet la petjada del cinema de Werner Herzog on el paisatge esdevé preeminent, un element de gran fisicitat, en un tractament de caràcter immersiu. És també cinema històric perquè s’aborda els temps dels pioners, els descobridors, el temps dels fonaments d’un país, amb la construcció d’una església com a element simbòlic. També es pot veure com cinema sobre cinema, pel fet que aquest home de la creu, l’home religiós, és també un home amb una càmera fotogràfica, on les fotografies actuen com fotogrames d’una pel·lícula en un registre documental.
És també un film sobre la religió i la fe associat al progrés i la modernitat enfront d’un cert paganisme i primitivisme lligat a un món incògnit, desconegut, ancestral. També planteja un conflicte cultural entre llengües i tradicions diferents, ingredients en col·lisió, perfectament plantejat en la figura del rústic guia veterà islandès. Un film aspre i dur també sobre el pas del temps i els canvis en la societat. “Godland” és una gran pel·lícula en el sentit que agrupa diferents pel·lícules dintre seu, amb múltiples enfocaments. I també és un genuí tresor cinematogràfic, ja que es tracta d’una peça de gran rigor, extremadament depurada, amb imatges molt cuidades i enquadraments perfectes.

L'autèntic Bernardo Cortés, caricaturitzat per Oriol Grau en el popular Palomino, va ser a la festa major de Vic l'any 1999

el9nou

La festa major de Vic de l’any 1999 va acabar amb La Nit del Lloro, un espectacle de varietées en què hi va haver una mica de tot: humoristes, contorsionistes, mags, cantants i dos strepteases… integrals. Però la principal estrella va ser Bernardo Cortés, Palomino. Conegut com el poeta de la Barceloneta, va fer xalar les 400 persones que s’havien reunit a la plaça Dom Miquel de Clariana.

La cronista, Anna Aguilar, explicava a EL 9 NOU que Bernardo havia sortit radiant “amb un traje blau cel i amb un esperit que té, l’home…”. Avesat a fer participar el públic, va baixar de l’escenari, va moure’s enmig de les taules i va fer picar de mans tothom. Un artista en majúscules.

Nascut a Jaén l’any 1934, Cortés es va traslladar a Barcelona als anys cinquanta. La fama li va arribar als anys 90 a través de la televisió, on el va introduir Valerio Lazarov, l’home fort de Telecinco. La màxima popularitat, però, li va venir de manera indirecta quan l’humorista Oriol Grau el va caricaturitzar en el personatge de Palomino al programa