Entrevista a l'escriptor David Serrano

Jordi Vilarrodà

Jedwabne és un poble de Polònia on durant la Segona Guerra Mundial va tenir lloc una massacre de jueus. El més colpidor és que no van morir a mans dels nazis sinó dels seus mateixos veïns polonesos. Aquest sorgiment inesperat de l’odi l’explica amb tot detall el llibre ‘Jedwabne, la història d’un poble perdut’ (Ed. Base). El seu autor, David Serrano (Sabadell, 1966), és especialista en literatura europea dels camps de concentració.

Com arriba vostè a la història de Jedwabne, que fora de Polònia és molt poc coneguda, i menys per a un català?
A Polònia sí que ho és. Coneguda… i amagada. Jo vaig arribar-hi per casualitat absoluta, a través de les cartes d’una senyora jueva que vaig conèixer a Buenos Aires quan hi havia anat per presentar un documental. Aquesta senyora estava malalta greu de càncer i abans de morir volia saber què deien aquelles missives que s’havien enviat familiars seus que havien viscut a Polònia. Una part estaven escrites en polonès, i l’altra en jiddisch [llengua germànica dels jueus establerts a Alemanya i altres països del centre d’Europa]. Aquestes últimes, no les tinc encara totes traduïdes, és molt complicat perquè hi ha alfabets personals. Però vaig poder entendre que una part de la família havia quedat dins del ghetto jueu de Varsòvia i l’altra al ghetto de Bialystok. Els primers, sota domini nazi i els altres, sota domini soviètic. Les cartes expliquen la vida quotidiana de l’un i de l’altre… investigant vaig trobar que bona part dels jueus de Bialystok eren del districte de Lomza, on hi ha Jedwabne. I gratant una miqueta més, vaig trobar una cosa que no havia vist en vint-i-cinc anys d’investigació: que aquí no eren els nazis, els que havien matat jueus, sinó els veïns polonesos.

Quanta gent hi va morir?
En l’exhumació de l’any 2001, es van poder certificar 450 cadàvers. I només es va poder obrir una fossa perquè ho van parar tot. Tant per la pressió política de Polònia com també per la dels jueus mateixos, que per creences religioses no accepten exhumacions. Fent els arbres genealògics de les famílies, veient les fitxes dels que van testimoniar familiars desapareguts des de diferents llocs del món, crec que parlem de molts més.

Alguna d’aquestes famílies viu encara al poble?
Hi ha un dels supervivents que s’hi va quedar a viure, Srolke Gradowski. Va perdre la dona i tres fills, es va casar amb la seva veïna catòlica i van adoptar un orfe de guerra. Ell es va convertir al catolicisme, però els van fer sempre la vida impossible. A ell, a la dona, al fill i als nets. L’any 2008 vaig fer un viatge a Polònia amb la idea de trobar la casa d’aquesta família, on encara hi viu avui la seva jove, una dona també catòlica que es va casar amb el seu fill. I remarco que és catòlica perquè tot i això vivia pràcticament tancada; li llançaven ampolles de vidre a les finestres, li feien pintades… explico l’escena al llibre. Era increïble.
Tant com l’horror del que passa l’any 1941, impressiona la persistència de l’odi. L’alcalde que vol dignificar el monument que recorda les víctimes l’any 2001 ha d’acabar marxant de Jedwabne.
Portava tres mandats escollit democràticament. A ell sempre li havien explicat el relat que tot això ho van fer els nazis. Ara el govern polonès l’està tornant a reconstruir, està canviant els directors dels museus d’història. Quan preparaven el 60è aniversari dels fets, a l’alcalde li arriba informació que allò havia anat d’una altra manera, i tira endavant amb la dignificació del monument perquè ha d’anar-hi Aleksander Kwasniewski, el president de Polònia. Va ser l’única vegada que tant el president com l’arquebisbe de Varsòvia van demanar disculpes. I se li organitza tot el poble en contra, amb un comissió liderada pel capellà. El van amenaçar de mort a ell i la seva dona, mestra de primària de l’escola. Va aguantar fins al dia de l’acte, va dimitir l’endemà i se’n va anar a viure a Chicago. D’això fa poc més de vint anys.

El passat és molt present!
No estem parlant només de fets del passat, de la història, sinó de fets d’avui, i que són traslladables amb totes les precaucions possibles a altres contextos i situacions. Els descendents dels que van cometre la matança viuen a les cases dels jueus. En el fons, el que potser fa més basarda de tota aquesta història és que no està resolta. Si hi ha gent que continua pensant i creient el que creia llavors, potser és que aquesta gent hi ha estat sempre. I acceptar que hi ha un sector de la població que és així, per abordar-ho des d’aquesta perspectiva. No pensar que de tant en tant l’extrema dreta aflora, sinó que hi és sempre, esperant les circumstàncies propícies per aixecar el cap. Com ho arreglem? No ho sé. Potser amb educació, però quan el relat que ara s’està imposant és contrari, com es fa?

Els nazis van ser els instigadors, però el que fa diferent la matança de Jedwabne és el protagonisme absolut que hi van tenir els polonesos.
És obvi que darrere del que passa a Jedwabne hi ha les tropes alemanyes que avancen i donen carta blanca per cometre aquestes atrocitats. L’operació està organitzada per les noves autoritats municipals, instituïdes pels alemanys. Però després els veïns podrien decidir fer-ho o no fer-ho. I no ho van fer tots, és clar: van ser una cinquantena llarga, més els que hi arribaven des d’altres poblacions perquè s’hi apuntaven. Però el que sorprèn és que participin en aquesta massacre de gent amb qui s’ha conviscut: companys de feina o antics companys de pupitre, botiguers a qui els has anat a comprar la carn o el pa…. Gent molt humil, amb una vida mitjanament pacífica, d’un dia per l’altre es converteixen en persones horribles, amb una violència per sobre de la que es pugui imaginar. I que després tornen a una vida convencional, però que no accepten que ningú vagi allà a parlar-ne, i menys si ets estranger. Vindràs a reclamar? A retreure’ns el que van fer els nostres pares?

La descripció dels fets d’aquell dia 10 de juliol de 1941 faria esgarrifar qualsevol. Com es van succeir?
Per humiliar els jueus, a vegades els feien anar a la plaça del mercat, amb l’excusa de netejar-la. Igual com també els feien netejar els carrers. Ja hi estaven acostumats des del segle XIX, a aquesta mena de vexacions. Aquell dia els hi van portar a cops de pal, n’hi ha que ja no hi van arribar. Alguns dels veïns que hi intervenen ja s’han repartit prèviament les seves cases. Un cop els tenen a la plaça, els maltracten. Van agafar un grup de joves jueus –no està gaire clar per què, jo penso que són els que els fa més por que puguin adoptar una actitud d’enfrontament– i els van fer anar fins a una estàtua de Lenin que s’havia instal·lat durant el domini estalinista. Els la van fer enderrocar i passejar pels carrers com si fos una mena de processó, amb els rabins cantant al davant… això va durar hores. I a l’acabar, es van emportar aquests joves a un graner als afores del poble: els maten i els enterren allà mateix.

Què passava mentrestant amb la resta de la població?
Continuaven a la plaça. Allà van formant grups, els porten cap al mateix graner i els tanquen a dins. Tot això amanit amb molta violència, mentre un grup de músics va tocant. Una part de la població es queda a casa i no hi participa, dones que no deixen sortir els marits o d’altres que fugen. Imagini’s la situació: és un poble petit, d’uns tres mil habitants –ara en té 2.700 aproximadament–, amb quatre carrers i la plaça. I quan els tenen al graner, el que fan és calar-hi foc i cremar-los vius. Se n’escapen alguns pel camí, o del mateix graner. L’operació és en ella mateixa molt maldestra. L’executa gent molt senzilla, la majoria amb pocs estudis. Un cop han fet això, al cap d’un parell de dies torna Hermann Schaper, el comandant de les SS que estava a càrrec d’aquella zona, i que mentrestant estava organitzant altres poblacions del voltant per netejar-les de jueus i comunistes. Però fins i tot ell veu el desastre de Jedwabne i s’indigna: hi ha cadàvers, fa calor, tot es pot convertir en un problema sanitari, i pensa immediatament que allò s’ha d’arreglar.

La macabra eficàcia nazi…
L’experiència en altres llocs li demostrava que els jueus s’encarregaven del petit comerç, que la vida de les poblacions funcionés. Els jueus no podien ser pagesos, se’ls prohibia tenir terra, i es convertien en menestrals o petits manufacturers. Si els assassinaven a tots, les poblacions quedaven desabastides. Schaper havia proposat a les autoritats locals que triessin una família jueva de cada ofici per salvar-la, però ells van decidir que no calia, que les seves feines les podien assumir els no jueus. No va haver-hi cap concessió, ni tan sols quan els ocupants ho deixaven a les seves mans. Schaper va haver de formar un grup operatiu de treballadors perquè netegessin la zona, per raons sanitàries i per no deixar proves.

Com ha aconseguit tenir tanta informació sobre el que va passar a Jedwabne?
Em baso en el testimoni de set veïns que aconsegueixen salvar-se. S’escapen de diferents maneres, aguanten més o menys temps intentant sobreviure i que els ajudin, però arriba un moment que aquest ajut s’acaba. La gent té por que els delatin o bé odien els jueus. Els fugitius van acabar confluint en una sola casa, la senyora Antosha, que és pagesa i els coneixia a tots perquè tenia una parada de fruita. Aquí comença la part més d’intriga del llibre.

En un cas com aquest, més que fer una tesi n’hi ha prou d’exposar els fets, que parlen per ells mateixos?
L’objectiu bàsic era intentar entendre què passava: vaig examinar milers de documents, vaig fer 150 entrevistes… Al final vaig pensar que l’únic que podia fer era intentar escriure-ho, i que cadascú tregui la seva conclusió sobre què porta la gent a fer aquestes coses. Com que la documentació era tan gran, em permetia un grau de detall carrer a carrer, casa a casa, ofici a ofici. Em semblava que tot això era important per entendre de qui parlàvem, de gent molt normal. Vaig fer-ne una redacció d’una tirada, van sortir vuit-centes pàgines… i vaig reduir-ho per explicar-ho a un públic que vulgui entrar en una història que es pot llegir fins i tot com a novel·la o relat de no-ficció. I mantenir la segona part, la que va de 1945 fins avui, la que dona sentit al llibre. Com es va transformant el relat: a la Unió Soviètica li interessa un rave si només afecta jueus, i envien per investigar-ho un fiscal amb dos anys d’estudis primaris i que no sap el polonès. He llegit els seus interrogatoris i són lamentables, i la sentència té una pàgina i mitja. Acaben condemnant l’alcalde i el traductor, que ja són fora… i que no són de Jedwabne. Els altres van a la presó, poquet, perquè són tan sincers que d’entrada expliquen tot el que han fet. El que més, passa vuit anys a presó i torna a instal·lar-se a la casa dels jueus. La sort que tenen és que els jueus no tenen cap intenció de reclamar les antigues propietats de les seves famílies a Polònia. Què has d’anar a fer-hi, si està clar que et tornarien a fer el mateix si poguessin?

Sé que és una pregunta amb un punt d’innocència, però no van veure venir el perill?
Els familiars dels jueus de Ledwabne que havien marxa de Polònia en els anys previs, sí que els advertien. I molts estaven en tràmits per adquirir els visats i els passatges per poder marxar. Però eren cars, i per als visats molts països posaven impediments per rebre jueus.

EL 9 NOU

Gertrudis actuarà aquest divendres per primer cop a la Garriga, la seva població, des que van treure el seu darrer disc fa unes setmanes, ‘Abans que s’acabi el món’. Per a aquesta ocasió han preparat una vetllada especial amb diverses sorpreses amb l’acompanyament de grans artistes, referents i amistats del poble, d’ara i de sempre.

Gertrudis. Festa major de la Garriga. Espai Nits de la Doma. Divendres, 29 de juliol, 23.50h.

Sílvia Marsó i Del Toro Blues Band, al Cicle de Concerts i Copes a Llinars

El Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou de Llinars oferirà aquest divendres un nou concert, ‘Blues&Roots’, un recorregut per l’ànima de la música negra amb Sílvia Marsó i Del Toro Blues Band. Serà un trajecte emocional i vibrant que abasta des del naixement de blues a la vora del Mississipi fins a arribar a Manhattan, on el 1929 va sorgir el Harlem Renaissance, el moviment cultural que va atraure Federico García Lorca i intel·lectuals de mig món. El repertori el formen temes universals com Nobody knows you, Route 66 i Summertime, entre d’altres. La formació està integrada per Silvia Marsó, veu; Danny del Toro, harmònica i veu; Sergio Álvarez, guitarra elèctrica; Javier Rodríguez, baix; Fiz Novoa, bateria.

‘Blues&Roots’. Sílvia Marsó i Del Toro Blues Band. Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou de Llinars. Divendres 29 de juliol, 22.00.

Concert d’estiu de l’Orquestra Arts Simfònica Jove al Casino de Granollers

L’Orquestra Arts Simfònica Jove oferirà el seu concert d’estiu aquest dissabte a les 10 del vespre al pati del Casino de Granollers. Sota la direcció de Josep Maria Sauret, l’orquestra interpretarà, per començar, ‘Els reials focs d’artifici’ de Händel. Després continuarà amb ‘Les ruïnes d’Atenes’, de Beethoven, i acabarà amb el concert ‘La tempesta di mare’ de Vivaldi, que interpretarà la saxo solista Gisela Dekort. Nascuda el 2004, va iniciar els seus estudis musicals a l’Escola de Música de Valldoreix el 2009. Ha actuat en diversos concerts, concursos i programes de televisió i ràdio, i ha obtingut diversos premis.

Orquestra Arts Simfònica Jove. Pati del Casino de Granollers. Dissabte 30 de juliol, 22.00.

Miki Núñez, Mishima, Blaumut o Elena Gadel, entre els caps de cartell

Miquel Erra

I després del Microclima és el torn del Festival Macroclima a Camprodon. Enguany, el certamen celebrarà la segona edició des d’aquest divendres fins dilluns vinent a l’idíl·lic espai del parc de la Mare de la Font, amb un cartell de luxe que portarà pesos pesants del panorama musical català.

L’Orchestra Fireluche, Mishima i Pau Vallvé donaran el tret de sortida del Macroclima aquest divendres (a partir de les 7 de la tarda). Una vesprada dedicada a tres grups referents de la música indie en català. Pau Vallvé aterrarà amb un dels seus discos més aclamats com és Això ja està, mentre que l’Orchestra Fireluche repassarà Segona florada, el disc pòstum creat conjuntament amb el difunt Pau Riba.

Dissabte serà el torn del grup d’animació infantil Xiula (a les 7), i més tard vindran les actuacions de Sotrac i Miki Núñez (a partir de les 9 del vespre), que després d’omplir el Sant Jordi Club de Barcelona farà parada a Camprodon en el que serà el primer concert de presentació del seu nou disc a les comarques gironines.

I per diumenge, tota una altra jornada de luxe. Primer serà el torn de Dàmaris Gelabert (a les 7), que plega aquest any i serà una de les últimes oportunitats per poder escoltar-la. I a les 9 del vespre, cantaran Elena Gadel, que presentarà el seu nou disc, i Blaumut, que celebra el 10è aniversari dalt dels escenaris amb l’espectacle Blaumut 10, amb el qual van omplir el Palau de la Música fa poc.

Finalment, el proper dilluns Quim Masferrer tancarà el festival amb l’espectacle humorístic Bona gent. El festival preveu l’arribada de més d’un miler de persones per cadascun dels quatre dies del certamen. “També hi ha abonaments de tarda, de nit i de tots els dies”, va explicar durant la presentació l’alcalde, Xavier Guitart.

El director artístic del Macroclima, Pau Planas, va destacar l’Espai Esfèric, un espai village renovat que comptarà amb unes cúpules de fusta que es posaran a l’escenari i a la zona gastronòmica “per millorar la decoració visual”. La zona village també tindrà musica en directe cada dia amb les actuacions de la cantautora menorquina Maria Florit, el cantant, músic i productor Àlex Pérez, la tarragonina Anna d’Ivori i la cantant de Cardedeu Roserona, que acaba de publicar el primer EP.

L’oferta gastronòmica estarà representada per més de vint establiments com són els comerços i restaurants de la Vall de Camprodon, que proposaran tapes diferents cada dia i que “seran més contundents perquè la gent pugui sopar a l’espai”.

Jaume Espuny

‘The Traveling Wilburys, Vol. 1’
Warner Bros, 1988

Aquest disc no té mèrit. Un grup format per, atenció, George Harrison (Beatles), Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbinson i Jeff Lyne (Electric Light Orchestra) no pot fer música dolenta. Aquests cinc senyors es van reunir a Los Angeles a mitjans de 1988 per gravar una cançó i els va sortir un disc sencer. Van batejar el grup amb el nom de The Traveling Wilburys i van guanyar molts diners. A la bateria, un dels grans, però com que era –i és– poc famós, no sortia a la foto: Jim Keltner. Totes les cançons són noves i tots cinc es van tornant a l’hora de posar-hi la veu en cada una. Això sí, el disc sona com tots els discos que ha produït Jeff Lyne al llarg de la seva vida, tant per als mateixos Harrison, Petty i Orbinson com per a Paul McCartney, Joe Cocker, Roger McGuinn, Bonnie Tyler, etc. Una sonoritat sempre neta i una mica ampul·losa al mateix temps, marca de la casa. Les cançons d’aquest Volum 1 són gairebé totes alegres. Destaquen la que va donar origen al disc i al grup, “Handle with Care”, de Harrison, i l’última, “End of the Line”. Al cap de dos anys, el grup va gravar el Volum 3 (el 2 no existeix), però ja no era tan bo. I a més, hi faltava Roy Orbison, que va morir d’un atac de cor a finals de 1988.

Jordi Sunyer

CLÀUDIA XIVA
‘Kendama’
Mariona Escoda, Edu Esteve, Scorpio, Núria López… són els noms d’alguns concursants de la primera edició d’Eufòria que ja han debutat sota l’empara d’un segell discogràfic convencional. L’ampostina Clàudia Xiva, en canvi, és la primera ex-Eufòria a debutar discogràficament anant a la seva i apostant per l’autoedició. El disc, amb vuit peces de pop d’autor, l’ha gravat i editat gràcies a una campanya de micromecenatge al costat del guitarrista i productor tortosí Josep Lanau. L’únic company d’Eufòria que apareix al disc és en Pedro, que canta a Meteorits.

TER
‘Vestigis’
Ter és el nom del projecte que lidera Nil Lapedra, un músic de Camprodon que fins al 2021 era l’acordionista del grup de metal-folk Forja. A partir de llavors va començar en solitari i es va estrenar amb Homeward Bound (2021), on es va encarregar de tot menys de les bateries que va gravar Alfred Berengena, de Soziedad Alkohólika. Dos anys després arriba Vestigis, el primer gravat íntegrament en català. El disc és de black metal fosc i sinistre però és una meravella amb vuit peces inspirades en llegendes del Pirineu i en fets històrics, com a Capsacosta 1794.

DIVERSOS ARTISTES
‘El refugi. 085XX – 2023’
Disc recopilatori amb 10 temes de 10 formacions emergents diferents i molt variades que han gravat una peça a l’estudi La Coctelera de Torelló (dirigit per l’ex-Txarango Ivan López). Tot el procés, a més, s’ha fet en el marc del projecte El Refugi, un centre comunitari de creació amb acompanyament artístic amb seu a la Guixa, a Vic. Els grups que hi participen, de gèneres molt diversos que van de la cançó d’autor al metal-rock, són Jandama, Lairal, Tomás Feres, Bàlsam d’Ós, Santa Mandra, Miona, Pau Parejo, Pàmies, La Dona del Sac i POV.

Jordi Vilarrodà

‘Biografia del foc’
Carlota Gurt
Ed. Proa
El mes de juliol és poc propici a grans novetats editorials. Una de les més interessants, que se’ns han anunciat, sens dubte, és la d’aquest recull de relats de Carlota Gurt. Si un tema els travessa tots, és el de la incertesa, un cert temor de les conseqüències que portaran els nostres actes, que l’autora mira a voltes amb ironia. Entre tots els relats, un bon calidoscopi de la condició humana.

‘Poster Girl’
Veronica Roth
Fanbooks
Bon moment, l’estiu, perquè els més joves puguin dedicar també un temps a la lectura. I per a ells va aquesta novel·la de l’autora de la saga Divergent. És una distopia amb ressons d’actualitat, que transcorre en una megalòpoli americana sota la vigilància del govern de la Delegació. Tenen a tothom controlat només amb un xip ocular (els sona això?). Però un dia arriba la revolta…

‘Louis Riel’
Chester Brown
Ed. Finestres
Louis Riel és un personatge històric. Va liderar l’anomenada Rebel·lió dels Métis o Rebel·lió del Riu Vermell, l’any 1869, dels habitants de l’actual província de Manitoba, al Canadà. Mestissos d’indis i francesos es negaven a ser entregats a l’Imperi Britànic. El rebel Riel no va acabar bé però va protagonitzar una epopeia aquí gens coneguda. Aquesta novel·la gràfica ens l’acosta.

‘Com escriure diàlegs…’
Piti Español
Ed. Laertes
Algú ha pensat a dedicar-se a la soferta i creativa professió de guionista, o tan sols la vol conèixer per curiositat? Res millor que aquest llibre, Com escriure diàlegs que funcionin per a cinema i televisió, de la mà d’algú que té experiència en aquests dos mons i en molts d’altres. Tot el que ha après en quatre dècades ho explica. Com a mínim, quan algun diàleg se’ns fa estrany, sabrem per què.

‘Vull dormir!’
Àngela Lledó
Inuk
Un llibre pràctic per aprendre rutines de l’anar a dormir amb els més petits. I pràctic també per als grans, per saber com sortir-se’n en aquest moment complicat. De la mà de la pediatra Àngela Lledó, i amb els dibuixos de Jessica Berriver, coneixerem una nena que no troba mai l’hora d’anar al llit, i que l’endemà està tan cansada que no té ganes ni de jugar al pati de l’escola.

Anna Ruíz

MATAR L’ÀNGEL
Autor: Virginia Woolf
Traducció: Maria Vidal-Comte
Editorial: Angle Editorial
Lloc i any d’edició: Valls, 2019
Nombre de pàgines: 110

La traductora d’aquest recull d’articles i conferències, escrits per Virginia Woolf al voltant de les dones escriptores i del fet d’escriure, ens acosta una petita delicatessen de l’escriptora anglesa, traduïda acuradament. Se’ns presenta el text a través d’una introducció i un epíleg, que guien el lector amb saviesa vers la ideologia i la persona que era Woolf.
La primera, i més coneguda i emblemàtica conferència, reflexiona sobre les professions de la dona en aquella escanyada, rància i conservadora societat. Quan Virginia Woolf cita la famosa frase: “matar l’àngel de la llar”, es refereix a un poema de Coventry Patmore que té aquest títol on elogia una dona submisa, virtuosa, humil… i Woolf demana matar tot el que aquest text conservador explicita.
També insisteix que l’espai sotmet, tema central d’una obra clau de Woolf: Una cambra pròpia. A l’alta societat anglesa hi havia espais per a cada cosa i alguns eren vetats a les dones. Diu ella: “Jo havia de matar la casa i aconseguir un espai, a poder ser, sense cuina.” Clarament demanava una evolució de la societat, però havia de ser una revolució o un canvi sense els homes, es pregunta (avui dia encara no tenim una resposta clara respecte d’això).
Reflexiona sobre els personatges literaris femenins creats pels homes i les heroïnes que hi veiem són les que ells desitgen però no el que les dones són en realitat. Reclama que la dona té dret a pensar amb plena consciència el món en què viu. I constata que la dona escriptora sovint es troba que: “Tinc els sentiments d’una dona, però només tinc el llenguatge dels homes.”
Conscient que la critica de qualsevol sexe suposa tenir prejudicis, afirma que no hi ha d’haver escriptura femenina, tots són escriptors i prou. Creu que homes i dones són iguals com a éssers humans i, per tant, també ho són com a artistes.
Altres conferències, algunes inèdites en català, ens acosten als prejudicis respecte a la dona d’aquella societat: Les dones dels diversos estaments no tenen educació, només se’ls ha explicat el que no han de fer. Ella volia que les dones deixessin de ser símbols i passessin a ser individus. Calia escapar d’aquesta esclavitud. Calia llegir, perquè la lectura provoca debat i això permet imaginar i la imaginació ha estat el motor de la humanitat.
Lamenta que les dones no tinguin res a dir en política, i defensa les dones que no volen tenir fills. Mostra també un pacifisme inusual a l’època quan diu que “calia lluitar per la llibertat sense armes”. Es pot lluitar amb la ment, i s’ha de pensar a contracorrent, no a favor.
Un intel·ligent i molt actual recull doncs, que no podeu deixar de llegir.

Miquel Darnés

Com cada matí, l’home travessava la plaça Catalunya per la vorera de llevant, de la Rambla a Portaferrissa, mentre cantussejava l’ària de Turandot Nessum dorma. Va apujar una mica el to quan la peça s’enfila a la segona estrofa: “Ma il mio mistero e chiuso in me, Il nome mio nessun saprá!”. Quin plaer sentir-la cantar per un dels grans, primer de tot, al Gran Teatre del Liceu, “soc català, jo”. Però després, a l’Scala de Milà, al Metropolitan Opera House de Nova York, al Teatro Colón de Buenos Aires, a la Casa de l’Òpera de Sidney o a l’Òpera Nacional de París. La cara se li va il·luminar com si reflectís la llum de les grans làmpades dels temples del belo canto.

Quan passava, camí del passeig de Gràcia, per davant dels grans magatzems, romania en el més absolut silenci, capcot, mirada severa, fins i tot semblava que s’aguantava la respiració per no aspirar ni tan sols una partícula d’aire. No suportava aquell temple de mal gust, que havia envaït tota la vorera nord sencera. Just a l’arribar al semàfor per creuar la ronda de Sant Pere, tornava a ser ell.

Ell, sempre elegant, sempre amb estil, amb classe. Les sabates, italianes per descomptat, eren de color beix, càlid, lluminós. No havia de matinar mai, però si ho hagués de fer de ben segur que aquell calçat destacaria en la fosca. Ja feia temps que no podia anar a fer el primer cafè del dia al Bracafé de Ràdio Barcelona. Cada cop que travessava el carrer Casp, maleïa per dins la dictadura dels lloguers. Què li estan fent, a Barcelona? Qui l’està empenyent per aquest pendent de mediocritat absoluta, on les franquícies surten com bolets verinosos? Quants altres establiments de solera, emblemàtics, han caigut! El cafè Canaletas va ser dels primers i després, el Musical Emporium, la llibreria Millà…

Només passar Gran Via apareixia sempre un somriure sorneguer, molt de Barcelona. Les dues corones de cinc puntes escortant la marca Rolex se li apareixien insultants, per partida doble, al xamfrà. Rolex, mare meva! Ni que li’n regalessin un carro ple en voldria cap! El somriure es tornava mig riure quan pensava en els nous rics de l’especulació, en els esportistes semianalfabets tocats per la sort, en els delinqüents de guant blanc i tots plegats, que en porten un d’or. No podia evitar, en un acte reflex, mirar-se el canell esquerre nu, que durant molts anys anava vestit amb un Hublot dels més cars. Per sort, enganxada a l’ostentosa botiga Rolex hi havia la camiseria Bel, un imperi del bon gust. Davant l’aparador s’hi està una bona estona. Les peces de roba exquisides que s’hi exposen l’enamoren.

No té cap pressa, cap ni una, per això es pot permetre el luxe d’anar a fer el primer cafè a El Nacional, que s’ha convertit en un lloc especial d’oferta gastronòmica ja que el que primer va ser un cafè-teatre, el 1889, va anar canviant de mans fins a esdevenir el 2014 un gran espai singular. Està construït amb àmplies voltes de vidre translúcid, suportades amb columnes molt altes de ferro forjat, cosa que li dona una aspecte solemne, potser massa i tot per un lloc on es desenvolupa, a pesar de la pàtina cultural que té –sobretot darrerament–, una activitat bàsica de la humanitat. El cafè el pren a la braseria, una imitació xarona de les braseries franceses, però fa veure que no se n’adona, perquè l’exprés que fan és boníssim, excel·lent. Assegut en un sofà ocre matelassée, li venen al cap les passejades primaverals pels Camps Elisis de la capital francesa i els capvespres a la plaça des Vosges, al barri de Le Marais, entre més coses. De moment, no pensa tornar-hi.

Ni pensa tornar mai més enlloc. Enlloc que no sigui la seva estimada Barcelona, de la qual no es vol moure. Hi va néixer i hi vol morir. Va viure força temps fora. A Nova York, uns quants anys. S’estava al bell mig de Manhattan al carrer 52 amb la segona avinguda, un barri benestant i ben comunicat. Com que no tenia cap pressa, cada matí baixava a peu cap al downtown –la part de la ciutat on es mou el món cultural i artístic– per una de les nou avingudes que travessen del tot l’illa, i a fe de Déu que per molts cops que hi passés cada cop hi descobria coses noves i interessants: bars, restaurants, botigues diverses, clubs, associacions, llibreries… La CIUTAT, en majúscules, era viva, canviant, dinàmica i l’absorbia, l’encisava de dalt a baix. Va arribar a pensar que mai més se’n podria desempallegar. Al downtown s’hi estava unes quantes hores, fins a mitja tarda, veient pul·lular una enorme varietat de persones –entre les quals de tant en tant s’hi barrejava algun personatge conegut, sobretot actors i actrius–, que semblaven totes elles buscar desesperadament i frenètica la glòria que només, només, podien aconseguir si vivien al melic del món. Però ell no en volia cap, de glòria.

O potser sí que li hauria agradat tenir la glòria d’haver estat capaç de parir la Casa Batlló, que veia a la vorera de davant, abans d’Aragó. Però per fer les obres que va fer Gaudí, calia deixar volar la imaginació, deixar-la lliure d’amarratges i no viure enganxat a les coses que tant li agradaven. L’esperit així no pot fluir, no pot enlairar-se, i restes condemnat a una existència material, gens etèria. Però no se’n penedia. Mai. Tornaria a fer exactament el mateix si tornés a néixer.

Feia força fred aquell 26 de gener, però l’abric marró d’alpaca –gairebé llarg fins als peus– que portava no el deixava passar. Ja era davant del número 60, passat Aragó, just davant de les plaques de marbre commemoratives, en català i èuscar, de l’estada del govern basc a Barcelona durant la guerra d’Espanya –des del novembre del 1936 fins al gener del 1939–. En sabia una mica, d’història. I sabia que precisament el 26 de gener del 39 les tropes franquistes van ocupar Barcelona i que, per tant, els tres governs que aleshores hi convivien, el de la República, el català i el basc, van haver de tocar el dos uns dies abans, camí de l’exili. L’endemà 27, els energúmens que comandaven aquella barbàrie van ordenar fer una missa de campanya al bell mig de la plaça Catalunya i a continuació una desfilada militar pel passeig de Gràcia. Calia demostrar qui manava a partir d’ara!

No li semblava gens casual que a l’edifici just d’abans del número 60 hi hagués el bar-restaurant Txapela, una euskal taberna. No hi entrava mai. Segurament els pinxos que hi serveixen són d’allò més bons, però aquelles petites llesques de pa acompanyades dels més diversos ingredients culinaris no van mai soles, sempre van acompanyades o de zuritos o de txikitos. Va decidir fa temps deixar-ho córrer, això de l’alcohol. Les borratxeres històriques, les ressaques monumentals, havien passat a millor vida i calia prevenir abans de curar. Només de tastar una mica de cervesa o vi el podien tornar a arrossegar cap a les profunditats més fosques i tenebroses que mai no havia vist.

La parada obligada era només uns metres més amunt: la Casa del Llibre. Traspassar el llindar i començar a olorar la tinta l’omplia de joia. Passava de llarg de les novetats que, com és lògic, són a primera línia. Ja fa molt que no s’entreté a perdre el temps a mirar llibres, la majoria dels quals són a la literatura el mateix que un frankfurt a la gastronomia. Per ell, els best-sellers, els llibres de l’any, els d’autors mediàtics, tots plegats, tenen el mateix i únic valor: donar diners a les editorials perquè tinguin múscul per publicar obres d’autors desconeguts, novel·les de qualitat, assajos interessants, traduccions necessàries i qualsevol producte literari que sigui digne de portar aquest nom.

S’endinsava cap al fons i es perdia entre els prestatges mig amagats, poc freqüentats, a la recerca d’una joia desconeguda, que no sempre trobava. Allà va ser on va ensopegar amb llibres de Hunter S. Thompson , Lowry, Virginia Wolf, Bukowski i també Ferrater, Bauçà i Casasses, entre d’altres. El primer que feia quan un títol o una portada li cridaven l’atenció era mirar la biografia de l’autor, a vegades amagada, a vegades ben visible, i mirava d’entrellucar entre línies alguna pista que el portés a deduir que la vida i miracles de l’home o dona en qüestió estava marcada per l’alcohol, les drogues o per algun destret important. Estava convençut que la bona literatura només es pot fer des del turment, des de l’angúnia insuportable que demana fer-se escàpola a través d’un full de paper escrit.

I ja començava a ser hora del segon cafè. No en tenia cap dubte on anar. El cafè de la Pedrera l’esperava com cada matí. Primer hauria de creuar València i Mallorca i després arribaria a Provença. A les hores que acostumava a arribar no podia evitar veure la filera de turistes que feien cua per visitar la Casa Milà, més coneguda per la Pedrera, una de les obres emblemàtiques del seu admirat Gaudí. Per sort, la cafeteria està mig amagada a l’entresol i en aquell moment del dia no hi havia mai massa gent. Va demanar, com sempre, un americà, ja que li permetia allargar-lo més. Va seure al costat d’un dels grans finestrals que donen al Passeig i va badar.

Va badar i va veure els carruatges de cavalls amb els xofers amb abric negre, barret de copa i el fuet a la mà, barrejar-se amb els cotxes que circulaven en els dos sentits. La burgesia catalana havia construït un escenari per mostrar el seu poder, més espaiós i senyorial que a Ciutat Vella. Hi veia el seu besavi passejant entre la gernació amb la dona de bracet i com molta gent el saludava amb certa reverència. El seu avi deuria anar amb un cotxet darrere, portat per la dida.

La conversa d’una parella de la taula del costat el va rescatar del segle XIX per tornar al XXI. Xerraven en anglès i va sentir que la dona deia: “A banda dels monuments, museus i restaurants, de Catalunya m’interessa veure què se n’ha fet d’aquell esperit de revolta que l’octubre de fa dos anys va donar la volta al món”. Ell es va aixecar per anar a pagar i de camí es va aturar per adreçar-se als forasters, i, amb el seu anglès amb accent novaiorquès, els va etzibar: “Perdonin, però no he pogut evitar de sentir-los. Mirin, si volen resposta a la seva pregunta, agafin el tren d’alta velocitat, baixin a Figueres i vagin al Museu Dalí. Un cop allà demanin a algú que els tradueixi la frase que hi ha al peu del monument al filòsof Francesc Pujols. Que tinguin un bon dia”.

Va creuar el Passeig per anar a agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, per l’entrada que hi ha davant del Palau Robert. Precisament un dia com aquell no va poder evitar pensar en aquella colla de malparits franquistes que els va faltar temps per fer-lo servir com a quarter general de l’ocupació militar del país. Van arruïnar l’avi i la família sencera. Els ho van prendre tot, aquella colla de desgraciats rabiosos. Els ha odiat sempre, amb ganes. A ells i als seus seguidors, que encara avui dia, camuflats en diferents disfresses, manen a Espanya i continuen oprimint Catalunya.

Va agafar un tren en direcció a Terrassa, que anava força buit. Li agradava l’olor especial dels vagons, que l’estimulava per afrontar el dia. Va baixar a Sarrià. Es va dirigir, a poc a poc, cap a la confluència del carrer Hort de la Vila amb Major de Sarrià. No corria massa gent pels carrers i la poca que ho feia anava una mica arronsada pel fred. Avui no faré gran cosa, va pensar. Es va palplantar a la cantonada dels dos carrers i, amb posat digníssim, va parar la mà a tothom qui circulava.

Estava passant per una mala època.

Relat finalista del concurs de relats d’EL 9 NOU.

Joan Millaret i Valls

La glòria i l’ocàs d’un personatge prometeic

Arriba als cinemes un dels films cabdals d’aquest estiu, “Oppenheimer” de Christopher Nolan, basat en el llibre guanyador del Premi Pulitzer “Prometeu americà: El triomf i la tragèdia de J. Robert Oppenheimer” de Kai Bird i Martin J. Sherwin. Una immersió profunda i plena d’arestes en l’interior del brillant físic Robert Oppenheimer (Cillian Murphy), qui va dirigir el projecte Manhattan, contractat pel general Leslie Groves Jr. (Matt Damon) i que va ser el pare de la bomba atòmica. Responsable d’una fita científica, la bomba H, suma total de l’enginy humà, també l’invent més mortífer del món que suposaria un punt i a part per a la civilització, una amenaça al futur de l’existència de la humanitat.

Un personatge atrapat en un drama personal, una terrible paradoxa, entre la seva noble contribució a posar fi a la carnisseria mundial i salvar milers de vides, tot i que Alemanya ja s’havia rendit i, alhora, contribuir a la devastació de dues ciutats nipones amb el resultat esfereïdor de més de 200.000 morts. Un home que va aconseguir l’èxit, un heroi nacional, portada de la revista Time, però que després va conèixer l’ostracisme, ja que el seu passat li passarà factura durant la postguerra. Ens referim a la seva amistat amb companys comunistes de la universitat, la seva contribució a sufragar les brigades internacionals que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola o l’afer sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock (Florence Pugh), activista comunista.

Això es fa evident quan Christopher Nolan subdivideix el film en dos processos. Un és una mena d’examen a Oppenheimer per fer-lo caure, un procés instigat maliciosament per Lewis Strauss (Robert Downey Jr.), membre fundador de la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units, el qual no va perdonar la seva humiliació en públic per Oppenheimer en una compareixença científica. En aquesta operació de defenestració per treure-li les acreditacions investigadores va ser traït per companys i amics, com el físic Edward Teller (Benny Safdie) o el seu principal mentor, el general Groves. En aquest procés va rebre el suport d’altres, però sobretot, el de la seva dona, Katherine Oppenheimer (Emily Blunt). L’altre procés es desenvolupa en una comissió al Senat, rodat en blanc i negre, contra l’instigador de la defenestració d’Oppemheimer, Strauss.

Un impressionant film polític que aborda les relacions entre americans i russos, aliats contra Hitler, però que es miren de reüll. Dinàmica que desembocaria en la febre anticomunista als Estats Units posterior al final de la II G. M., tret de sortida de la guerra freda, i que va esquitxar a Oppenheimer com hem esmentat abans. Un film que toca les complicades relacions entre científics i polítics, matrimoni d’interessos i, també, punt de friccions. El film de Nolan es guarda un encontre clau d’Oppenheimer amb Einstein, instant revisitat en diferents moments, i que només al final es desvelarà el contingut del diàleg entre ambdós, perfecte resum de la glòria i la caiguda en desgràcia que li espera a Oppenheimer.

Una pel·lícula immensa que compta amb un Cillian Murphy extraordinari, secundat per un repertori extens que compta, a part dels ja citats, amb Josh Hartnett – com el pioner científic nuclear nord-americà Ernest Lawrence -, Rami Malek, Kenneth Branagh, Matthew Modine o David Krumholtz. El cineasta aparca els enrevessats jocs sobre paradoxes temporals habituals en el seu cinema, una marca de fàbrica ben palesa a films com “Origen” (2010), “Interstellar” (2014) o “Dunkerque” (2017) per burxar en la batalla mental d’un físic que vol crear una arma letal que aturi la II G. M. a costa de la factible destrucció del planeta. El resultat és una magnífica tragèdia sobre un personatge prometeic, un humà que juga a ser Déu, que com Prometeu roba el foc a Zeus per entregar-lo als homes, i que serà castigat sense clemència pels déus, aquí cremant-se en el foc atòmic.

L'any 1990 va actuar al teatre-cinema Bac de Roda

el9nou

L’humorista Miguel Gila va actuar al teatre-cinema Bac de Roda l’any 1990. L’espectacle Déjenme que les cuente, que havia triomfat a la sala Villarroel de Barcelona -va prorrogar-se durant tres mesos quan inicialment només era previst que hi estigués quinze dies-, va fer riure de valent les 280 persones que van assistir-hi. Jaume Espuny, que va fer la crítica d’aquell espectacle, explicava que el públic no va parar de riure: “Ho sentim pels que s’ho van perdre”, ironitzava Espuny.

Fan de Gila, explicava que l’espectacle no era una gran novetat, sinó “un repàs exhaustiu de 40 anys de teatres, discs, ràdio i televisió intercalant per aquí i per allà algunes coses noves”. Va començar explicant la seva vida per escalfar motors. Una vida que no s’assembla a cap més per descomptat. Després, va fer tres escenificacions: Gila pobre milionari, Gila assassí de la seva dona i Gila a la guerra. “En aquests tres esquetxos, va demostrar que és un gran actor. Els gestos amb què acompanya els seus acudits són genials”.

De fet, el seu humor es basava en l’observació de la gent, els costums, els tòpics i sobretot sempre intentava ridiculitzar el que a la gent li semblava solemne. Gila, que aleshores tenia 71 anys, va sortir de Roda aclamat. “Jo soc simplement un franctirador d’esquerres, més més”, explicava en una entrevista que li feia Pere Serra a EL 9 NOU.

Humorista irrepetible, els seus imitadors mai van eclipsar-lo. Va estar 14 anys vivint fora d’Espanya “per un empatx de dictadura; en aquells moments tenia una necessitat imperiosa de créixer tant artísticament com humanament i ideològicament. Aquí en aquells moments no tenia possibilitat de fer-ho”. Per això, se’n va anar a Mèxic, “allà podia llegir llibres que aquí eren prohibits i veure cinema que també ho era, igualment com passava a l’Argentina”.

Gila, geni i figura.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers