Jordi Vilarrodà

Era el conservador del Museu de Lleida el dia que hi va entrar la Guàrdia Civil a emportar-se les peces d’art de la Franja, i això el va fer conegut entre el gran públic. Però Albert Velasco (Lleida, 1975) és sobretot un reconegut expert en l’art medieval, doctor en Història de l’Art, que acumula una grandíssima experiència dins d’aquest àmbit. Les seves investigacions i descobertes són ara la base del llibre ‘A la recerca de l’obra perduda’ (Ed. Pòrtic).

Va deixar de ser conservador del Museu de Lleida l’any 2019. Què fa ara Albert Velasco, segur que en el món de l’art…
Sí, sí. Continuo vinculat al sector públic com a professor a la Universitat de Lleida i a la Universitat Oberta de Catalunya, però aquesta no és la meva ocupació principal. Com dic col·loquialment, ara soc un mercenari de l’art medieval. És a dir, em dedico a fer assessoria per a col·leccionistes, cases de subhastes, antiquaris, galeries o també per a museus. És a dir, vaig allà on em demanen.

Aquest llibre vol ser divulgatiu, entenent que els coneixements sobre art medieval sovint es queden en el món acadèmic?
Aquest és l’objectiu principal del llibre: fer que un historiador de l’art com soc jo surti de la torre d’ivori que és l’acadèmia i el món científic. Que és un lloc on, de fet, s’hi viu molt bé. Estem acostumats al món de les notes a peu de pàgina, la bibliografia i les revistes especialitzades. Fer un producte que acosti l’ofici a la gent que no és de l’ofici és un repte. Però és necessari. Massa vegades, els investigadors –i abans que res, jo soc un investigador– ens tanquem en el nostre món i no complim amb l’objectiu de fer transferència del coneixement.

Això vol dir, també, encomanar la passió? El rigor és obligat, però A la recerca de l’obra perduda va més enllà.
Els que em coneixen saben que soc un persona intensa, i que m’agrada viure les experiències al límit. M’agradaria encomanar a la gent l’estima pel nostre patrimoni, per la història. Les ciències humanes són fonamentals per a aquesta societat, i això s’oblida. No salvem vides, però els historiadors, arqueòlegs, historiadors de l’art, geògrafs o lingüistes tenim les nostres maneres de contribuir que la nostra societat sigui millor. L’objectiu és que la gent passi per davant de l’església del seu poble o contempli el retaule que hi a dins i entengui que allò són ells. Que aquelles peces o edificis ens parlen del que hem estat, el que som i el que serem, conformen la nostra identitat. El patrimoni, sense la identitat i la gent, no és res .

Ser fill d’un antiquari, viure envoltat d’objectes patrimonials i del passat, va ser important per a la seva vocació?
Va ser fonamental. El meu pare, que ara ja està jubilat, es dedicava al negoci de les antiguitats. Voltàvem per les fires, havíem vingut diverses vegades al VicAntic, per exemple, o a la Fira d’Antiguitats de Cardedeu. Tinc molt bon record de tota aquella època: el pare muntava la seva parada i a mi me’n muntava una altra, a la vora, amb les meves peces. Amb vuit o deu anys, gestionava un petit negoci. I des d’aquell moment jo estava en contacte amb calaixeres velles, peces de ferro forjat o de vidre català, quadres o imatges religioses… i al final, el virus es va inoculant. El mateix virus que pretenc d’inocular a la gent que llegeixi el llibre.

“Posar nom a tot allò que no en té. Aquesta és una de les coses més apassionants del meu ofici”, afirma vostè.
És una de les coses que a mi m’obsessionen. Una peça pot estar durant cinc-cents anys en un lloc determinat, però si no sabem qui l’ha feta, qui l’ha pagada o quina és la seva història, és com si no existís. Posar nom a les coses és tornar-les a la vida, i algun cas que explico al llibre penso que n’és un bon exemple.

Expliqui-me’n algun dels més curiosos, o més estimats per vostè.
Una ampolleta de vidre que vaig trobar a l’església de Santa Maria de Cap d’Aran. Havia estat allà mil anys sense que ningú sabés què era. El dia que la vaig trobar i vaig identificar-la com una ampolleta persa del segle IX, tornava a la vida: segurament era propietat d’una família cristiana que, al ser un objecte apreciat i valuós, la van donar a l’Església perquè servís com a contenidor de relíquies i que amb elles es consagrés un altar al segle XI.

El primer que un es pregunta és què carai hi fa una ampolla de perfum persa a milers de quilòmetres del lloc on l’han feta!
Doncs l’ampolleta ha permès reconstruir una gran història que ens parla de les relacions comercials entre l’occident europeu i el món oriental, de com arribaven determinades produccions fins al lloc més recòndit del Pirineu, de com els cristians apreciaven aquestes produccions fetes per infidels com a objectes de luxe. Tant, que fins i tot acabaven embolcallant relíquies cristianes. És una història fantàstica, que tinc la sort que m’hagi passat a mi.

Descobrir l’autoria pot ser tant o més important que descobrir la datació. Parla del cas d’una pintura flamenca –un Sant Francesc– que sortia a subhasta per una quantitat modesta, uns 9.000 euros. Però era un sleeper, o sigui, una peça dorment. Què vol dir això?
Cada dia es fan moltes subhastes al món. I a cada una d’elles hi ha un sleeper, una peça mal identificada. Els catalogadors de les cases de subhasta no l’han sabut identificar correctament perquè, evidentment, no poden saber de tot. Bona part dels beneficis dels antiquaris que es mouen en les subhastes venen d’aquests sleepers que han de saber detectar per comprar-los barats i vendre’ls cars. Una peça sense identificar té un preu, i si és d’algun artista reconegut té un altre preu.

Era el cas d’aquest Sant Francesc…
Jo era a Madrid, on havia anat per fer una feina a uns antiquaris. Un d’ells em va dir si el podia acompanyar a una casa de subhastes per veure aquesta peça flamenca, que trobava d’una qualitat excepcional. Efectivament, ho era. No la vaig saber identificar, però va sortir a 9.000 euros i es va rematar a 85.000 euros. Uns mesos després, mirant un catàleg de subhasta de Christie’s a Nova York, veig la mateixa peça… atribuïda a Joos van Cleve, un dels pintors més importants de la ciutat d’Anvers al segle XVI. El preu, és clar, havia canviat: era d’entre dos i tres milions d’euros. Com dic al llibre, aquell dia Joos van Cleve me la va jugar.

Però després es va revenjar…
La revenja va trancórrer a Instagram. Aquí hi ha històries que passen a Nova York, Londres, París, Lleida… o a les xarxes socials. Vaig veure un antiquari de Barcelona que hi penjava una peça de Van Cleve. Després del que havia passat, hi tenia l’antena parada. La vaig detectar. Ell no sabia de qui era aquella Mare de Déu amb el Nen que havia posat per felicitar el Nadal. Vaig avisar un client a qui sé que li interessa aquest tipus de pintura, i ell la va comprar. Ara en publicarem un article a The Burlington Magazine amb la màxima experta mundial en aquest pintor. És un molt bon final: hem donat vida a la peça… que a més ha resultat que no és una qualsevol! Havia estat propietat del cardenal Flavio Chigi, que tenia una de les col·leccions d’art més importants a la Roma del segle XVII. Vaig poder trobar fins i tot els inventaris a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on consta la pintura. Al llibre explico aquests aspectes més vivencials, els que no puc explicar quan vaig a un congrés acadèmic.

Les nostres obres, les catalanes, també s’han escampat pel món. Parla, per exemple, d’un retaule d’Escalarre que es va fragmentar. Ens porta a Nova York, Verona, Harvard, Lucerna i al castell de Glevenagh, a Irlanda. I Albert Velasco, com un detectiu, seguint durant vint anys el rastre dels compartiments del retaule!
I no s’ha acabat! El retaule gòtic es va vendre a principis del segle XX, en aquest context de desídia patrimonial, de problemes econòmics de l’Església, d’un mercat de l’art intens i molt interessat a comprar aquest tipus de patrimoni, no només a Catalunya. I també, no ho oblidem, d’una legislació que no el protegia. Es va escampar per tot el món i porto vint anys intentant reconstruir-lo, n’he trobat unes quantes peces i me’n falten unes quantes més. En pandèmia, en vaig trobar tres, i d’una d’aquestes fa poc em va contactar el propietari perquè li’n faci l’estudi. Té la intenció de vendre-la, i ho podrà fer amb tota la documentació.

Una història fascinant!
Preciosa, perquè ens parla de l’ultralocalisme i a la vegada de la globalitat. Com una història que comença en un petit llogarret del Pallars acaba voltant pel món.

Des de la perspectiva actual, ens costa d’entendre que es venguessin les peces. Anem a Sant Miquel de Cuixà i encara ens sobta que la meitat d’aquell claustre sigui a The Cloisters de Nova York. Ho hem de mirar amb els ulls del seu temps?
Exacte. No podem fer presentisme, i analitzar aquelles situacions amb els nostres codis de coneixement al voltant del patrimoni. La noció que en tenim ara no es correspon amb la de fa cent anys o més, quan s’estava forjant. Insisteixo en el que he dit de la legislació, que no va arribar fins a l’època de la República. I molta demanda: a Barcelona no hi havia casa de la burgesia que no tingués peces d’aquest tipus. Els fascinava l’edat mitjana, en la qual Catalunya trobava les seves arrels. I a les cartes que els rectors intercanviaven amb els bisbes explicaven que s’havien de vendre l’altar perquè l’església els queia a trossos i necessitaven recursos.

Però hi havia gent que salvava. Algú que va fer una foto del retaule d’Escalarre que li ha permès seguir-ne el rastre .O un mossèn Josep Gudiol de Vic salvant el que podia pel Pirineu…
El llibre és també un homenatge a tota aquesta gent. Primer, un homenatge a la meva professió, tornar-li una part del que m’ha donat. I l’agraïment a les persones que van vetllar pel patrimoni. Alguns implicant-se en la salvaguarda l’any 1936.

Deixi’m comentar una altra de les històries, amb final feliç. A Abella de la Conca, hi havia dos retaules, vostè ho sabia. Un el van robar i tornar, però vostè va i demana per l’altre. Li neguen rotundament, gairebé el fan fora del poble!
El volia estudiar perquè formava part de la meva tesi doctoral. La clau va ser fer-ho públic, a través de la periodista Anna Sáez, del diari Segre. Es van activar tots els recursos: Generalitat, Bisbat de la Seu… I on era el segon retaule? Doncs repartit per totes les cases del poble!

Per evitar que s’emportessin aquest, també…
Quan el van recuperar després del robatori, a Nova York, el retaule robat no va tornar a Abella. Es va quedar al museu de la Seu d’Urgell, jo crec que amb bon criteri. Això havia generat un conflicte al poble, que va arribar al punt que el bisbe va haver de marxar per cames un dia que hi havia anat a fer confirmacions. La reacció de la gent va ser visceral, però també l’entenc: us heu quedat un retaule, però l’altre no us l’emportareu! El van desmuntar en quatre parts i se’l van repartir entre quatre famílies. I així va estar-hi trenta anys, fins que surt el reportatge i arran d’això apareixen els quatre fragments. El retaule es va restaurar, l’església es va restaurar i s’hi va posar una alarma, i a dia d’avui es pot anar a visitar.

A vostè ja el reben més bé, a Abella de la Conca?
Em van convidar el dia de la inauguració, perquè fes la conferència per parlar del retaule i del seu pintor, Pere Espallargues. Fins aquell moment, jo no havia estat gaire ben rebut al poble. Era el bocamoll que havia activat l’alerta del retaule desaparegut! Però aquell dia els vaig demanar disculpes i ho van entendre. Tot va ser a fi de bé.

Tornem per un moment al dia que al Museu de Lleida hi arriba el seguici acompanyat per la Guàrdia Civil i s’endú les 44 obres que havien d’anar a Sixena. En recorda la indignació i la tristesa, però també que “aquell dia el Museu va arrelar”.
És així. Vam rebre moltes mostres de suport. Gent que va estar aguantant estoicament tota la nit a fora, amb pluja. Era un 11 de desembre, recordem-ho, dos mesos després del referèndum i amb una situació política molt calenta. Les mostres de suport en els dies subsegüents van ser infinites: declaracions i manifestos i comunicats d’entitats i professionals. Tots de Catalunya. D’Espanya, ni una: dels companys d’ofici i de l’àmbit cultural, ni una. Però des d’aquell dia, el Museu de Lleida és un referent patrimonial a tot Catalunya. Les imatges van arribar a tot arreu, fins i tot a Taiwan News. I continua essent un gran museu: el MNAC ha fet un gran dipòsit de peces procedents del Museu de Lleida per tapar aquells buits. La Generalitat i la Diputació estan fent adquisicions.

El temps els ha donat la raó? Ara si anem a Sixena, no les podrem ni veure les peces que es van endur.
La raó judicial no, però la raó moral sí. No es pot desvestir un museu públic (de tots els espanyols, fins i tot dels aragonesos) per entregar-les a una comunitat religiosa, un ens privat, que no resideix al monestir. Tot això ha generat, què? Que les peces estiguin en un monestir tancat. La comunitat que hi vivia, de rellogats, ha marxat com a conseqüència de l’arribada de les obres. La situació és kafkiana. Però tot aquest odi li ha servit de poc, al president aragonès Lambán: ha perdut les eleccions. Una irracionalitat més de totes les que hi ha hagut al voltant d’aquest cas. I soc pessimista: es tornaran a obrir litigis d’aquest tipus.

El cinema asiàtic aplega centenars de persones en les sessions de L'Atlàntida i la Bassa dels Hermanos de Vic

Jordi Vilarrodà

Dimarts a la Bassa dels Hermanos, poc abans que comencés la primera de les clàssiques nits gastronòmicocinèfiles del Festival Nits de Cinema Oriental, Quim Crusellas recordava aquella primera sessió de fa vint anys en què “el projector encara era de 35 mil·límetres i tot es va fer entre amics”. Ara el projector és digital i el nombre d’amics ha crescut fins arribar, per exemple, a les 1.500 persones que l’organització calculava que havien passat pel festival durant la primera jornada. Al matí i tarda, a L’Atlàntida, a resguard de la calor asiàtica que donava la benvinguda a la vintena edició del festival. A la nit, amb calor encara però més suportable, sopant a la fresca i preparant-se per veure una nit Jackie Chan. Fa vint anys, ell ja hi era, a la pantalla. I continua.

El mític actor, un d’aquells que són coneguts fins i tot pels que no són aficionats al cinema asiàtic, va ser protagonista doble de la sessió. Primer amb un curt, A Beauty Carved in Time, que era un homenatge al cinema, amb un punt de nostàlgia i un Jackie Chan més personal fent d’ell mateix. I després amb Ride On, un d’aquells blockbusters que a qualsevol festival li faria goig d’exhibir en première estatal, com era el cas. I amb Jackie Chan en acció. Prèviament a tot això, els parlaments de l’alcalde de Vic, Albert Castells, i la responsable de festivals audiovisuals de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICEC) havien escenificat el suport institucional al certamen. Una exhibició de tai-txi-txuan i els espectaculars (i ja tradicionals) lleons xinesos posaven l’embolcall cultural al cinema, mentre la gent acabava de sopar. Tot un ritual.

El cinema de Hong Kong, tot i que sembla que comenci a perdre pistonada segons els experts, havia aportat dimarts mateix una de les estrenes esperades en première internacional, la del film Sakra, en clau d’acció però ambientada en la Xina medieval. Dimecres, el protagonisme a la Bassa dels Hermanos era per al Japó amb l’homenatge a Yasuaki Kurata i amb la projecció de Baby Assassins, però abans havent mostrat a Convenience Story que és capaç de crear històries absolutament surrealistes, en aquest cas partint del personatge d’un guionista en crisi que surt a buscar menjar per al gos de la seva xicota i troba en una botiga abandonada la porta a una altra dimensió. Ironies de la vida, el gos es diu Cerberus… com l’onada de calor d’aquesta setmana.

Primers dos dies d’un festival que aquest dijous tenia accent coreà i que per a les dues jornades que queden té plats forts. Amb pel·lícules esperades com la que aquest divendres obrirà les sessions de L’Atlàntida, Gelat de moniato, presentada pel seu mateix director, Wang Chong, que aquests dies és a Vic. O amb Harvest Moon, del poc habitual cinema de Mongòlia. I dissabte, abans de la ja mítica nit de Bollywood que tanca el festival, amb el film taiwanès Next Sohee, que també ve avalat en persona per la seva directora, Yifang Lee. I a la nit, Bollywood pel broc gros amb KBKJ en la darrera nit de la Bassa dels Hermanos, amb l’aroma de fons del sopar fet per la comunitat índia de Vic.

Yasuaki Kurata, o el viatge d’una punta a l’altra del món per arribar al festival

Als seus 77 anys molt ben portats, Yasuaki Kurata va dir que encara pensa estar en actiu “tres anys més” participant en pel·lícules. Expert en arts marcials a més d’actor, ha estat un rostre habitual en el cinema d’acció, sobretot el que es feia des de les grans productores de Hong Kong. Dimarts va rebre de mà de Quim Crusellas el simbòlic Gat de la Sort que distingeix els homenatjats en el Festival Nits, abans de la sessió a la Bassa dels Hermanos. Acabava d’aterrar a Barcelona, on havia arribat via Londres des del Japó, i sumava 18 hores de vol. Tot i el cansament, va exhibir molta simpatia, va demanar al públic si havien anat al Japó o si havien vist pel·lícules seves com Fist of Legend, un clàssic que just feia poca estona que s’havia projectat a L’Atlàntida. “Va ser un hit mundial i trobo que avui encara funciona molt bé com a pel·lícula.” Va parlar també del seu amic Jackie Chan, amb qui va col·laborar encara no fa tres anys en un film. Dos veterans que no volen desaparèixer de l’escena.

Les entitats del municipi són les grans protagonistes dels actes festius que ompliran el poble tot el cap de setmana i fins dilluns

Josep Villarroya

Les entitats són les grans protagonistes de la festa major de Canovelles, que viurà el gruix dels actes festius a partir d’aquest divendres i fins dilluns.

Les colles dels Cans i les Ovelles tornaran a omplir els carrers i places amb els tradicionals colors blau i groc, tot i que, en el cas de la festa de Canovelles, no competeixen entre elles.

De fet, de les més de 80 activitats que inclou el programa, bona part les protagonitzen les entitats, especialment les de cultura popular. En conjunt, prop de quaranta entitats esportives, culturals i associatives hi prenen part.

Un bon exemple de la participació ciutadana és el tradicional Concurs de Truites de Patates, que es va fer aquest dijous al vespre i que ja va ser un preludi del que vindrà en els propers dies, amb una participació rècord de 150 grups i unes 900 persones a la plaça de la Joventut. La temàtica d’aquest any ha estat El zoo de Canovelles.

Un altre exemple de participació i solidaritat serà la Tapa Solidària dels Cans i les Ovelles, dissabte al migdia a la plaça de la Joventut. És la iniciativa solidària de Betesda per recaptar fons per a programes d’acció social.

Una desena d’entitats presentaran un assortit de tapes al preu de 6 euros el tiquet. Com a novetat, enguany també es farà el primer Concurs Internacional de Kalimotxo, diumenge a les 8 de la tarda a la plaça Núria Miralles.

Aquest mateix espai, que acollirà els grans espectacles nocturns, presentarà una novetat aquest any amb un gran escenari de 18 metres de llarg i una nova distribució que donarà més espai als actes que s’hi faran.

La situació climàtica, amb la perllongada sequera i la manca d’aigua, també ha tingut el seu impacte en la festa d’aquest any. La tradicional Catxarrada, de diumenge a la tarda, amb inici i final a la plaça de la Joventut, es farà sense aigua.

L’Ajuntament insta la ciutadania a recuperar el format tradicional de la Catxarrada, basat en el soroll i deixant de banda l’ús excessiu d’aigua.

La Holi Party de dissabte a la tarda s’ha suprimit del programa perquè obligava a fer servir molta aigua per netejar l’espai.

I el partit de futbol entre Cans i Ovelles previst per diumenge al migdia al cap de futbol de Can Duran es trasllada al camp de futbol municipal, on hi ha un pou amb aigua freàtica que es podrà fer servir de manera puntual.

Hotel Cochambre
Els protagonistes de les nits musicals al nou escenari de la plaça de la Joventut seran Hotel Cochambre, que visita Canovelles divendres per segon any consecutiu.

Dissabte, el protagonisme serà per a la Gira 105, amb dos discjòqueis que punxaran les darreres novetats musicals i èxits de tota la vida.

Diumenge arribarà el plat fort de la festa amb els Mojinos Escozíos, banda que l’any vinent complirà 30 anys i que farà parada a Canovelles dins de la seva gira Los más grandes.

I el darrer dia, dilluns, serà el torn de Rosa López, que fa 20 anys va ser la primera guanyadora del concurs Operación Triumfo, fet que la va portar a representar Espanya al festival d’Eurovisió.

Del programa d’espectacles també destaca L’Home Orquestra!, del conegut actor i humorista Peyu, que actuarà dissabte a 2/4 d’11 de la nit a l’auditori de Can Carrencà.

El pregó dedicat als 25 anys d’El Local

El pregó de la festa major de Canovelles estarà dedicat, aquest any, al 25è aniversari d’El Local, que des del 1997 ha estat el centre neuràlgic de moviments juvenils del poble.

Serà aquest divendres a les 8 del vespre a l’Auditori de Can Carrencà i anirà a càrrec de sis joves vinculats a l’equipament que aquest any compleixen 25 anys.

La participació del jovent a les activitats d’El Local és un exemple de la implicació de la població de Canovelles. Un fet que destacava aquesta setmana l’alcalde, Emilio Cordero.

Es referia, per exemple, al berenar de la gent gran, que ja té unes 570 persones inscrites. “La gent té moltes ganes de recuperar la normalitat perquè l’any passat encara hi havia una certa recança”, analitzava l’alcalde.

Cordero també posa de relleu el paper de les entitats. “Nosaltres ens posem a disposició i mirem d’atendre les demandes de tots els col·lectius, però la festa la fa la gent del poble.” I insistia també en la implicació dels treballadors municipals en l’organització de la celebració.

Les entitats de cultura popular tornen a tenir un paper destacat en el programa festiu. La Colla dels Diables obrirà la seva actuació aquest divendres amb el correfoc infantil i l’adult, a les 9 del vespre i a les 11 de la nit respectivament, des de la plaça de la Constitució i fins la plaça de la Joventut.

A 2/4 d’1 de la matinada agafarà el relleu la cercavila de nit amb La Xaranga Tocabemolls, des de la plaça Europa fins al carrer de Montserrat.

Dissabte, els Diables tornaran amb la tronada de migdia que aquest any es trasllada al parc de la Pau. I a la nit faran un espectacle de foc a la plaça de la Constitució i després engegaran el correfoc i la Cremada de Bèsties.

Per la seva banda, la Colla gegantera de Canovelles serà una de les participants en la XXXII Trobada de Colles Geganteres. A 2/4 de 6 de la tarda de dissabte es farà la plantada al carrer Diagonal, entre el carrer de la Verge del Pilar i el d’Isidre Duran.

I una hora més tard començarà la cercavila amb un recorregut fins la plaça de la Joventut. I diumenge a partir de 2/4 de 8 de la tarda, en Carles, la Vicenteta, en Piles i l’Urpes desfilaran de nou des del carrer de la Indústria fins la plaça Margarida Xirgu.

Els gegants de Canovelles han passat per un procés de restauració en els darrers mesos al taller Aglà, de Clara Anglada i Roser, de Cassà de la Selva. És la restauració més important que se’ls ha fet en 10 anys.

Miquel Erra

A banda d’haver estat una de les figures principals de l’arquitectura catalana del segle XX –malgrat que no sempre ha estat prou reivindicada com a tal–, Josep M. Pericas (Vic, 1881-Barcelona, 1965) també va desplegar una poc coneguda faceta com a fotògraf. Malauradament, bona part d’aquest llegat fotogràfic es va perdre durant la Guerra Civil, com altres documents dels seus arxius personals. L’historiador de l’art Aleix Catasús, estudiós de l’obra de Pericas, ha resseguit aquesta afició en el monogràfic de festa major d’aquest any, titulat “Josep Maria Pericas i la fotografia”. El treball, coordinat des de l’Associació d’Estudis Torellonencs, es presenta aquest dissabte a les 11 del matí al Museu de la Torneria.

“Són poques les fotografies de l’Arxiu Pericas que s’han conservat. No arriben a 200 i majoritàriament són en suport de vidre, a través de la fotografia estereoscòpica”, detalla Catasús. Malgrat haver nascut a Vic, la família Pericas es va vincular amb Torelló a través de la colònia tèxtil de la Coromina, que havia implantat el seu pare, i ell acabaria vivint a cavall de Torelló i Barcelona. “La família Pericas era benestant i en moltes llars de la burgesia de finals del segle XIX hi apareixen les primeres càmeres fotogràfiques domèstiques”, recorda Catasús. Dels anys d’infantesa de l’arquitecte es conserven algunes fotografies de la vida quotidiana de la família als voltants de la casa gran de la Coromina, malgrat que “és possible” que algunes les hagués fet el seu germà Lluís. “La primera excursió en què podem afirmar que Pericas va ser autor d’un reportatge fotogràfic és al monestir de Sant Pere de Casserres l’any 1904”, precisa Catasús. Es tracta d’un grup de sis fotografies que retraten l’estat de l’edifici, mig en runes. “La visita a Casserres va ser l’inici d’un ambiciós projecte que consistia en un estudi sobre els castells i les cases fortes de l’antic comtat d’Osona.”

El conjunt d’imatges conservades denoten la passió de Pericas pels viatges i l’excursionisme. Les més nombroses, però, són les que recullen la seva obra arquitectònica. “En termes generals, les fotografies es caracteritzen per unes composicions regulars i metòdiques i mostren una manera de fer perfeccionista, que pretenia captar el màxim d’informació en la mateixa imatge”, descriu Catasús. Pericas disposava “possiblement” d’una càmera Jumelle, un aparell de dues òptiques molt comú entre els fotògrafs amateurs de principis del segle XX, “pel seu fàcil maneig”. El revelat el feia en el petit laboratori que tenia al tercer pis de la Torre Nova de la Coromina, on també tenia la màquina estereoscòpica que Pericas havia dissenyat l’any 1926 per visualitzar les fotografies.

A banda de recollir la seva pròpia feina, la fotografia de Pericas aplega “llocs del nostre entorn proper en una època en què aquest tipus de documents gràfics eren poc freqüents”, subratlla Catasús.

La Porronada va donar dijous al tret de sortida a una festa major de Torelló que s'allargarà fins al 2 d'agost

Guillem Rico

30 edicions i 29 anys després de la primera vegada que es va fer, una multitud de persones va omplir els carrers i places de Torelló en el marc de la Porronada, la Festa del Batre i la Civada, una festa que va ser pionera a Osona –i posteriorment va tenir la seves rèpliques als diferents municipis– i que va donar el tret de sortida oficial de la festa major de Torelló aquest dijous. Centenars de persones es van aplegar a la plaça de la Vila, on abans ja s’hi havia fet l’onzena edició de la Porronada infantil, això sí, aquesta vegada sense que l’organització llancés aigua, com deia Aina Cubí, presidenta de l’Associació de Deixebles de Sant Feliu, malgrat la calor, “per no jugar-nos-la davant la situació de sequera”. Els més petits, que no es van poder estar de refrescar-se una mica per l’alta temperatura, van veure primer l’espectacle La dona del sac a la plaça Vella i en acabar es va iniciar la rua fins a la plaça de la Vila, on es van fer els batejos a la mainada. La versió talla petita de la que es va veure minuts després. Com és habitual després de l’arribada amb el capgròs que es va estrenar el 1996, va sortir al balcó de la mà de Sant Feliu, aquest any encarnat per Pep Llach, Gambires, que va ser l’encarregat de deixar sortir el primer raig de la Porrona, el porró de vidre de grans dimensions que és present a la festa des de la primera edició, el 1994, encara que els impulsors de l’acte, tres colles que van acabar confluint en els Deixebles –l’Associació de Joves Calvos, els Gurriki i els Excel·lentíssims–, han confessat en més d’una ocasió que l’original es va trencar i l’únic que se’n conserva és el vestit de pubilla.

Alguns dels impulsors van participar encara aquest dijous a la Porronada, alguns des de l’anomenat Racó del Veteranot, que des de fa anys s’encarreguen de fer un àpat per fer coixí abans d’iniciar la rua. En aquesta ocasió, van decidir cuinar espaguetis a la putanesca.

Els Deixebles recorden que la Porronada tenia origen en les anomenades Cuques, que van començar el 1988. Van sorgir a un bar que es deia Can Fonsu. Primer van fer les Cuques, unes andròmines construïdes amb filferro i roba en què la gent es posava a sota com una guita. El 1989 van fer un Batmòbil i va anar evolucionant amb diferents performances fins al que ara es coneix com a Festa del Batre i la Civada.

I la mateixa festa també ha evolucionat. De fet, els porrons que li donen nom van desaparèixer el 2002, quan l’organització va decidir substituir-los per càntirs de plàstic per seguretat. El càntir és un recipient que ja forma part de l’imaginari dels torellonencs i torellonenques quan parlen de l’acte que dona el tret de sortida a la festa major i, com en aquesta edició, apareix en moltes de les samarretes de la festa. El mateix 2002 els Deixebles també van decidir deixar de repartir alcohol davant l’augment de joves menors d’edat que anaven a la festa, que llavors ja estava més que arrelada. Era un època en què la festa molts l’acabaven saltant a la piscina municipal, de nit, per això poc després es va instaurar la ja desapareguda festa de l’escuma a la plaça Vella amb DJ. Aquest dijous, malgrat no haver-hi escuma, la festa es va allargar fins a la matinada.

Va ser en aquesta festa, i també el 1989, quan van tenir lloc uns fets, uns aldarulls amb la Guàrdia Civil, que van donar origen, i de forma caricaturitzada, al Ball dels Verds, que es podrà veure també aquest divendres a la plaça Vella, després del pregó.

A diferència dels inicis de la festa, aquest dijous no hi va haver ple a l’Ajuntament de Torelló, va anar just, ja que va ser dimecres. Els impulsors recordaven que en l’edició del 1996, quan l’alcalde era Josep Solà, van entrar al mig del ple i van fer beure a l’alcalde, que va acabar amb tot el vi per sobre. Una més de les desenes d’anècdotes que estan relacionades amb aquesta festa emblemàtica i que commemoraran de manera especial, de nou, l’any que ve quan se’n celebraran els 30 anys i 31 edicions.

El pregó, del Club Tennis Torelló

El Club Tennis Torelló, que enguany celebra el 50è aniversari, serà l’encarregat de llegir el pregó, aquest divendres a les 8 del vespre a la plaça Vella. La commemoració d’aquest mig segle ja va arrencar el passat mes de febrer i continuarà fins al mes de novembre.

El Grup Xarxa estrena ‘Pippi Calcesllargues’

El Grup Xarxa torna a pujar a l’escenari aquesta festa major i ho fa amb l’estrena d’una versió del clàssic Pippi Calcesllargues i amb la música de Txarango com a banda sonora. Se’n faran dues representacions al Teatre Cirvianum: dissabte a les 8 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda.

Di-versiones, a les nits de concerts

La festa major arrenca amb una doble nit de concerts i Zon@Fondu darrere el pavelló. Divendres, amb l’Orquestra Di-versiones com a caps de cartell, a més de Dan Peralbo i el Comboi i Zetak. Dissabte hi haurà Lisasinson, Mushkaa, Crim i la Deixebles Band.

EL 9 NOU

The Moonrivers, el projecte musical de tres músics de Bigues i Riells del Fai que fusionen el jazz amb el cinema, s’uneixen amb la cantant Celeste Alías en el concert que faran aquest divendres a les 9 del vespre a Can Xifreda a Sant Feliu de Codines. El repertori del trio de músics inclou músiques de llargmetratges clàssics amb bandes sonores immortals, des de ‘Moon river’ a ‘Cinema Paradiso’, passant per ‘Carros de foc’ o ‘Forrest gump’. En les seves actuacions intercalen breus explicacions de cada film. El grup presenta aquestes melodies de pel·lícules de tots els temps amb unes interpretacions impregnades de la improvisació que caracteritza el llenguatge jazzístic. El trio està format per Dick Them, Jaume Vilaseca i Roger Mir. Tot això ho faran aquest divendres acompanyats de la cantant barcelonina de jazz Celeste Alías, amb una reconeguda trajectòria musical i una intensa activitat concertística. Va estudiar clarinet abans de formar-se en cant, des de la música antiga, clàssica i romàntica fins al jazz i la improvisació a l’Aula de Jazz i Música Moderna del Conservatori del Liceu.

Celeste Alías i The Moonrivers. Parc de Can Xifreda, Sant Feliu de Codines. Divendres 21 de juliol, 21.00.

Mayte Martín porta ‘Flamenc íntim’ al Castell Nou de Llinars

Mayte Martín, figura consagrades del flamenc actual, actuarà aquest divendres a les 10 del vespre a Llinars del Vallès dins el Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou. La cantant i guitarrista oferirà ‘Flamenc íntim’, on l’artista posa el seu honor per preservar amb rigor els seus preceptes, que venen donats per una ètica i una estètica que són una herència sagrada. Amb la llibertat posa totes les seves capacitats creatives, imaginatives i emotives al seu servei per ser un vehicle que connecti el passat amb el present, per buscar dins seu i donar llum a les antigues veus que parlen amb les seves veus. La cantaora i compositora activa els recursos de l’evocació.

Mayte Martín, ‘Flamenc íntim’. Cicle de Concerts i Copes al Castell Nou. Llinars del Vallès. Divendres 21 de juliol, 22.00.

El grup Miops actua al Festival de Música de Granera

El grup Miops, de Moià, actua aquest dissabte a les 10 del vespre a la Masia de la Manyosa, dins el Festival de Música de Granera. Serà un concert refrescant en què els components del grup interpretaran temes propis en el seu personal estil pop-rock. Miops van ser els guanyadors del Concurs Fringe Festival Viñas organitzat per Joventuts Musicals de Moià i des de llavors ençà han anat creixent com a grup i engruixint el seu currículum actuant a festivals i localitats diverses.
Des de llavors també es van endinsar en el món dels temes propis, amb una música pop amb toc autèntic. A més, compaginen la música d’autor amb un directe de versions tocant en esdeveniments festius per tot Catalunya.

Miops. Festival de Música de Granera. Masia de la Manyosa, Granera. Dissabte 22 de juliol, 22.00.

La companyia Mar Gómez porta ‘Sirenes’ a Cardedeu

La companyia Mar Gómez actuarà aquest dimarts a Cardedeu dins els Vespres de Juliol amb un espectacle multidisciplinar. A les 8 del vespre, a la plaça Joan Alsina presentarà ‘Sirenes’, on es barregen la dansa, el teatre, el circ, la música, el cant i la perxa xinesa. Amb ironia i molt humor, la companyia es submergeix en el mite grec d’Ulisses i les sirenes en ple segle XXI. És una creació sobre l’èpica i les dualitats dels éssers mitològics, molt evocador i visual, adreçat a tots els públics. La companyia barcelonina ha estrenat l’espectacle aquest 2023, coincidint amb els seus 30 anys de vida al carrer i als escenaris.

‘Sirenes’. Companyia Mar Gómez. Vespres de juliol. Plaça Joan Alsina, Cardedeu. Dimarts 25 de juliol, 20.00.

Jaume Espuny

‘Trans-Europe Express’
Kling Klang Records, 1977

Trans-Europe Express és un dels discos més influents de la història del rock. És clar que, se’n pot dir rock d’una música on no hi ha guitarres elèctriques, ni baix ni bateria? Sí, per què no? Els quatre components de Kraftwerk fan anar només sintetitzadors i creen un univers únic, irreal, que t’enganxa. Primer se li va dir música electrònica i després va anar evolucionant fins al que es va anomenar tecno-pop que tant d’èxit va tenir en dècades posteriors. Però aquí hi ha els orígens de tot això. Trans-Europe Express és un disc conceptual, bàsicament instrumental, d’un minimalisme gairebé exagerat que ens parla d’un viatge en tren pel continent europeu. Kraftwerk, un grup alemany, ja ens havia enlluernat tres anys abans, el 1974, amb Autobahn, però aquí arriben a la perfecció. El tema que obre l’àlbum, el llarg “Europe Endless”, és una meravella dominada per una veu de robot de ciència-ficció. Escoltar el tema homònim, “Trans-Europe Express”, és com fer un agradable i llarg viatge en tren. El disc acaba amb el meravellós “Franz Schubert”, un tema instrumental que ja ens podem imaginar per on va. Fa anys que Kraftwerk no treuen cap disc nou, i es troba a faltar. Això sí, continuen fent actuacions en directe i van editant el seu llegat musical en diversos formats.

Jordi Sunyer

MARC GRAU JR.
‘Verbena’
Per fer baixar les verbenes de Sant Joan i Sant Pere res millor que el segon treball en solitari de Marc Grau Jr., un disc cru, directe i ple d’energia de rock d’autor amb totes les de la llei. Després d’un període de peces exclusivament en anglès, a més, el guitarrista, cantant i productor s’ha atrevit a gravar en català –quatre dels nou temes de l’àlbum– i el cert és que se’n surt airós. I sí, Grau és fill del mític Marc Grau (guitarrista d’El Último de la Fila i Els Pets, entre d’altres) i culpable del so i la producció de Sol, el millor disc de la història dels de Constantí.

KARLA AMB K
‘Estem vius tot el r4t0’
La Karla amb K no té res a veure amb l’osonenca Carla (Serrat). O sí, musicalment hi ha algun paral·lelisme però la que va amb K es diu Carla Mercader i va néixer a la Floresta. Estem vius tot el r4t0 és el seu disc de debut i inclou vuit peces de pop d’autora amb títols on quasi sempre les vocals es transformen amb números. T4n 3str4ny és el primer track i va seguit de Voli4 s3ntir i Tomb3s . Els títols són curiosos i plens de contrastos com la majoria de temes, on sovint conceptes en principi antagònics com dolor i alegria o dol i festa es donen la mà.

LES MONTSES
‘De tots colors’
L’origen de Les Montses cal buscar-lo en Eivibonny, una banda de folk-fusió de Sant Vicenç dels Horts que va néixer el 2015. Al cap d’un temps, però, es van canviar de nom i cadascun dels tres discos que han anat traient des de llavors s’ha anat allunyant del folk inicial fins a arribar a un De tots colors cent per cent pop gràcies al treball del productor Stefano Maccarrone (Carlos Sadness, Rigoberta Bandini,…). El disc inclou 13 cançons fresques, optimistes i amb ritmes que conviden a la festa i al ball. Ah! Les mares dels quatre músics es diuen Montserrat.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? Un teclat.

Primer grup del qual vas formar part? Scramblers.

Primer concert en directe? Va ser a l’Esbarjo de Cardedeu.

Primer disc que et vas comprar? No ho recordo.

Quants discos tens? Uns 200. Salva’n tres. Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, de The Beatles; un recopilatori de The Housemartins, i The Dark Side of the Moon, de Pink Floyd.

Grups o músics de capçalera. The Beatles, ELO (Electric Light Orchestra) i Teenage Fanclub.

Un concert (com a públic) per recordar. En recordo molts, però especialment The Housemartins, Pulp, Suede…

Miquel Moreno

L’ESPERIT DEL TEMPS
Autor: Martí Domínguez
Editorial: Proa (A tot vent, 708)
Lloc i any d’edició: Barcelona, setembre 2019
Nombre de pàgines: 432

Martí Domínguez (Madrid, 1966) és un escriptor valencià. Professor de periodisme de la Universitat de València. Director de la revista científica Mètode. L’esperit del temps segueix La sega (2015) com a segona novel·la d’una trilogia on va tractant temàtiques com ara: la idea controvertida del progrés de l’espècie humana, el paper social de la ciència, l’interès pels règims autoritaris, l’ètica…
L’obra presenta les memòries apòcrifes d’un metge austríac després d’un llarg debat personal amb si mateix. El discurs ficcional s’inicia en el camp de concentració de Kirov, on el protagonista, acabada la Segona Guerra Mundial, resta presoner dels russos. L’escriptura, imposada com a confessió, li serà un mitjà de catarsi a mesura que descriu l’evolució de la seva progressiva participació científica en l’holocaust. Les seves teories sobre l’eugenèsia racial esdevingueren el marc teòric del nacionalsocialisme hitlerià.
Les pàgines de Domínguez, amb un estil àgil i una arquitectura ben entreteixida, traspuen una ingent tasca d’investigació històrica. Ens ofereix els records d’un naturalista etòleg que observa com els animals híbrids manifesten la part pitjor de cada raça. Fet que el nazisme aplicarà a la seva idea de raça ària i d’extermini.
L’esperit del temps desemmascara, des de la ficció narrativa, el transcendental paper actiu que la comunitat científica universitària alemanya i austríaca, exceptuant la jueva o comunista, tingué en l’holocaust. Tots els noms dels personatges que apareixen a l’obra amb càrrecs públics van pertànyer a catedràtics i rectors il·lustres del món acadèmic germànic. Rere l’anonimat del protagonista, s’amaga el naturalista Konrad Lorenz, l’únic premi Nobel atorgat a un nazi, qui al 1973 rebé el Nobel de Medicina. Tant ell com tota la resta de col·laboradors intel·lectuals del nazisme, s’integraren a les seves tasques universitàries un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial.
L’esperit del temps és una denúncia a la trivialització del nazisme; un acostament al terror promogut des de la intel·lectualitat germànica; un mostrari de les barbaritats comeses pels participants nazis en el procés d’eugenèsia racial i de regermanització; un intent de comprendre l’obnubilació i l’enlluernament col·lectiu amb què Hitler conduí la societat alemanya vers l’extermini ètnic; una reflexió sobre la part més fosca que habita dins l’ésser humà… Una excel·lent novel·la sobre l’esperit d’un temps que mai no hauria de tornar.

Sadurní Vergés

“No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc. Si em dieu Mariona, no contestaré.”

La primera vegada que la meva filla Mariona —el meu fill Roc— ens va sortir amb aquest estirabot ens ho vam prendre com un joc, com una fase passatgera. Coses de nens. Ja li passaria. El meu marit va estrafer aquell somriure fals tan típic d’ell quan no sap com encarar una situació que el supera: “Roc, oi? Vols que et diguem Roc, Mariona?” Com si tingués preparada la resposta, va contestar abans que el meu marit acabés la pregunta: “Li tinc tírria, a la Mariona. No en vull saber res. A partir d’ara, Roc i només Roc.” La nostra filla tenia nou anys i en aquell moment encara no ens imaginàvem que la decisió era ferma: en Roc havia arribat per quedar-se i la Mariona se n’havia anat per sempre.

Estic mentint una mica. Sí que havíem intuït que la nostra filla no era com les altres nenes de la seva classe i del barri. No, no em refereixo als estereotips que potser us venen al cap: no era un xicotot ni li agradava barallar-se ni perseguir sargantanes per arrancar-los la cua. Tot era més subtil, i potser per això fèiem veure que no ens n’adonàvem. Si els senyals haguessin estat més clars, ho hauríem entès i acceptat abans? No n’estic segura, és possible que la nostra reacció, i en especial la del meu marit, hagués estat fer tots els possibles per mirar de reeducar-la. O sigui que potser va ser la seva subtilitat el que la va salvar. Per entendre’ns: quan l’àvia li regalava una samarreta de color rosa pàl•lid adduint que seria una nena molt maca, la Mariona més aviat arrufava el nas; quan la tieta s’entossudia a jugar a nines amb ella, la Mariona no hi posava gaire interès, i si la tieta gosava dir-li que “a les nenes els agrada molt jugar a nines, t’hauria d’agradar jugar-hi”, la meva filla simplement contestava: “I a mi què, el que facin les nenes?” Ens havia sortit una mica rebel, això és tot, pensàvem. Que ens digués que volia els cabells curts a principis de juliol ho vam atribuir al fet que aquell estiu era especialment calorós. Si fins i tot jo em vaig acabat tallant la cabellera! La cosa no anava més enllà d’aquests quatre detalls. Però eren detalls significatius. Una altra cosa és que no ho volguéssim veure; o, més ben dit, ho vèiem però vam decidir –sense parlar-ho entre nosaltres– que no hi donaríem cap importància, no fos cas que el sol fet de donar-li’n fos un incentiu per a ella, per continuar desenvolupant aquesta faceta poc de nena amb què ens sorprenia de tant en tant.

L’endemà del “No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc” no havia canviat d’opinió. Ni l’endemà passat, ni el següent. Cada vegada que la cridàvem pel seu nom de naixement, girava la cara. Si perdíem la paciència, es posava feta una moto. No era una rebequeria, l’hi anava la vida. D’això, és clar, ens en vam anar adonant després, de moment ho vivíem amb una certa angoixa. Ja no feia gràcia, ja no era un joc, ja no tenia pinta que fos una fase passatgera. Passaven les setmanes i, en pro de la convivència, d’evitar crits i batusses i males cares, vam acceptar que a casa li diríem Roc. Bé, torno a no ser exacta del tot. No és que ho acceptéssim, és que de forma més o menys natural vam començar a dir-li Roc per facilitar-nos la vida. Fora de casa continuava sent la Mariona. El que no pot fer una mare és ignorar els senyals que li envien els seus fills, i el senyal que la Mariona m’enviava cada vegada que li deia pel nom masculí era d’una felicitat immensa. Estava agraït, se sentia a gust, un dia fins i tot se’m va llançar als braços i em va omplir de petons. La Mariona havia esdevingut tabú. Si algun dia encara se’ns escapava el nom femení, la cara de rebuig que ens brindava era suficient perquè rectifiquéssim a l’acte. La Mariona era una desconeguda que no era benvinguda a casa. A casa només hi havia lloc per en Roc.

Si em concediu un incís, us diré que, ara que han passat nou anys i en Roc ja és un adult acabat d’estrenar de divuit, amb tots els alts i baixos de la seva edat, penso que algun dia el seu ell haurà de fer les paus amb la seva ella. Ell la va rebutjar a ella per trobar la seva identitat autèntica. Ho comprenc, fins i tot el meu marit ha acabat acceptant-ho, no sense oposar-hi resistència. Definir-se vol dir seleccionar, seleccionar vol dir rebutjar. I ell tenia clar que per definir-se com a Roc havia de rebutjar la Mariona, però en algun moment –potser encara ha de passar un temps– s’adonarà que hi ha la possibilitat de ser ell sense necessitat d’avergonyir-se d’ella. Ella se’n va anar, forma part del passat; ella és qui va fer-lo adonar que no volia ser ella. Ella va ser qui li va donar la possibilitat de desprendre-se’n per esdevenir ell. Ell, tard o d’hora, li acabarà agraint a ella la seva enorme generositat, que l’hagués deixat marxar sense fer-li més preguntes que les justes per reafirmar-lo en el que ell desitjava, que era no ser ella.

No va ser gens fàcil. Si als que ens l’estimem ens ha costat d’acceptar-ho, no cal ser una llumenera per deduir les reticències de la resta de la societat. Començant per la família, la família que no és directa però que actua i et pressiona com si ho fos, passant per amics i coneguts i acabant, és clar, amb la gent del carrer –aquelles mirades de reprovació, aquell posat de voler salvar una criatura de la perversió d’uns pares “massa moderns” que “acabaran infligint un dany irreparable a la seva filla”, aquells rictus de desconcert, aquells riures dels imbècils mofant-se’n a la cara, aquella agressivitat de gent que (ves a saber!) potser veuen en Roc com un mirall incòmode on no els fa cap gràcia veure’s reflectits, qui sap si per por de reconèixer en ell una valentia que menyspreen perquè no sabran tenir-la mai.
No, no va ser gens fàcil. I no ho serà. Encara ha d’acabar els estudis, encara ha d’enfrontar-se a les primeres entrevistes de feina, als prejudicis més que probables dels gestors de recursos humans, als futurs companys de feina. Per sort, encara té tota una vida per endavant per configurar-se un món a mida de les seves necessitats.

D’aquests nou anys, que van des del primer “No vull que em digueu Mariona. Em dic Roc” fins ara, em quedo amb un moment. Un moment que, si em permeteu el clixé, em quedarà gravat a la memòria per sempre. Tinc ganes d’explicar-vos-ho i aquest és el motiu que m’ha fet decidir a emprendre aquest relat. És el moment en què vaig entendre que no hi hauria marxa enrere:

Va ser fa cinc anys, al principi de l’adolescència d’en Roc. Tot just li havien començat a despuntar els pits. Un dia el vaig enxampar posant-se unes tires elàstiques molt cenyides, que no li feien cap falta perquè el poc desenvolupament pectoral que presentava es podia confondre perfectament amb greix corporal –encara no era el moment, encara no era un signe de feminitat!–. La seva resposta, és clar, va ser contundent: “Són per dissimular-me aquesta merda de tetes que m’estan creixent.” Aquesta és l’expressió que va fer servir: “Merda de tetes”. Vaig respirar fondo: “Ja ho sé, Amor, però és que et faran mal. No et calen. No… espera un temps… encara no.” Em vaig sorprendre no sabent gestionar gaire bé la situació –una no s’adona que no està preparada per a certes coses fins que no s’hi troba–. Va insistir-hi, convençut, impassible, amb la determinació d’algú que ja ha pres una decisió i no es planteja ni remotament de renunciar-hi: “No em fan mal. Són tires esportives i només m’estrenyen una miqueta, estic bé.” Em va contestar amb tanta naturalitat, que de seguida va deixar de preocupar-me. El meu marit no s’hi va fixar. Aquell cap de setmana havíem quedat per anar a una excursió guiada per la muntanya. Érem en Roc, jo i un grup de persones de la comarca. Coneixíem algú, però la majoria només eren coneguts de vista, d’haver-nos creuat algun dia al supermercat o pel carrer. El meu marit va decidir a última hora que no vindria perquè li havia sorgit un imprevist a la feina. Era una excusa tan recurrent, que no em vaig ni molestar a insistir: senzillament no li venia de gust anar d’excursió i la seva manera de fer-m’ho saber era dir que tenia feina.

Era mig matí i anàvem seguint un caminoi, muntanya amunt, amb el guia i la resta del grup. La majoria eren famílies amb criatures. Des del primer moment el guia es va dirigir a qui havia sigut la Mariona com a noi, amb naturalitat. En Roc tenia tretze anys i s’havia presentat com a Roc, com no podia ser d’altra manera. Amb els cabells curts i la roba que duia t’hi havies de fixar molt per adonar-te que biològicament era una noia. Quan vam passar prop d’un riu el guia va cridar: “Tothom que vulgui pot banyar-se!” Com que ningú no es movia, perquè encara érem a l’abril i feia una mica de fresca, el mateix guia, per fer-nos perdre la vergonya, va ser el primer de treure’s els pantalons i la samarreta i es va llançar a l’aigua. En Roc no s’ho va pensar dues vegades i també s’hi va llançar, amb aquella espontaneïtat típica de l’edat. Portava banyador de noi, però també duia les tires elàstiques cenyides al tors per dissimular-li els pits. En aquell moment els nervis em van paralitzar. Em vaig marejar. Si no fos perquè estava envoltada d’arbres que em van servir per agafar-me, hauria caigut a terra. Mai no havia tingut el meu fill exposat així, amb el seu problema, indefens davant de la mirada dels desconeguts: presentat com a Roc, amb els cabells curts, l’actitud de noi, el banyador masculí… i aquelles tires elàstiques que el delataven.

Però llavors va passar. És a dir, el que va passar és que no va passar res. El guia va tenir dos segons de desconcert i després va continuar com si res, fent bromes amb en Roc i esquitxant-se l’un a l’altre dins de l’aigua. El meu fill creixia en confiança. Ningú més no es va banyar. Jo tenia els cinc sentits posats al meu voltant pel que pogués passar, però la resta d’excursionistes tampoc no va fer cap comentari, o almenys tothom va saber ser discret davant nostre. Després d’uns minuts el guia i en Roc van sortir de l’aigua, es van vestir i vam continuar l’excursió. “M’ho he passat molt bé, Mama. T’hauries d’haver ficat a l’aigua amb nosaltres!” El guia em va picar l’ullet amb complicitat: “El teu fill té el nom que li correspon: serà fort com un roc.”

I en aquell moment vaig recuperar forces i em vaig sentir plena de confiança. Per primera vegada vaig ser plenament conscient que no hi hauria marxa enrere, petés qui petés, vingués el que hagués de venir. Plena de confiança en mi mateixa, en en Roc i en el món on li tocaria lluitar per sobreviure. Em vaig sentir estranyament relaxada. Llavors ho vaig saber. Vaig saber que se’n sortiria.

Relat guanyador del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU de 2019

Retirada de Traci Lords del porno 16 de maig de 1986

Jordi Remolins

Tot i que cada vegada intento indignar-me menys amb les mentides que a còpia de repetir-se mil vegades hi ha qui acaba convertint en veritat, n’hi ha algunes que encara em retorcen l’ànima. Entre aquestes hi ha la llegenda urbana difosa per determinats sectors feministes i el col·lectiu que se l’agafa amb paper de fumar que considera que la presència de la dona en el cinema pornogràfic la denigra. Segurament el que volen dir és que troben denigrant el cinema porno en genèric, i que l’acadèmia de Hollywood ja tarda a donar un Oscar honorífic a Marcelino pan y vino o fins i tot a Raza.

A diferència de la majoria de gèneres i subgèneres del setè art, al porno són precisament les actrius les protagonistes. Els títols més mítics dels anys setanta, durant la seva època daurada, estan encapçalats per Marilyn Chambers (Tras la puerta verde), Linda Lovelace (Garganta profunda) o Georgina Spelvin (El diablo en la señorita Jones). A banda de tenir-hi una tasca més senzilla i agraïda que els seus companys de pantalla masculins, per raons fisiològiques ejaculatòries evidents, les actrius porno formaven part d’un col·lectiu que segons les cròniques de l’època tenia més a veure amb individus desarrelats o freaks de la societat californiana que no pas amb la caterva de voltors i llops que formen part de la majoria de grups laborals. Més tard, quan el vídeo va prendre la davantera durant els vuitanta, van seguir sent majoritàriament les dones qui comandaven el gènere, amb Ginger Lynn, Amber Lynn i Traci Lords al capdavant.

Durant l’adolescència d’un grapat de ripollesos, Traci Lords va ser la icona que apareixia en els nostres somnis humits, gràcies a la tolerància dels propietaris de videoclubs a l’hora d’aplicar les restriccions d’edat per llogar segons quines pel·lícules. Tot i que al maig de 1986 Lords va deixar el porno, després que es descobrís que era menor d’edat, i l’FBI va retirar-ne les pel·lícules del mercat, a Catalunya ningú es va atrevir a fer el mateix. Suposo que amb el 155, la sort de les cintes que es llogaven en aquella època amb Christy Lee Nussman (el seu nom real) i els seus mugrons estratosfèrics com a protagonistes hauria estat lleugerament diferent.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

L’aventura sense fi

Arriba als cinemes la setena entrega de la saga Misión: Imposible, dirigida pel nord-americà Christopher McQuarrie, director també de Misión: Imposible. Rogue Nation (2015) i Misión: Imposible. Fallout (2018). L’original sèrie per televisió creada per Bruce Geller transformada des dels anys 90 en un entreteniment cinematogràfic de primera magnitud compta de nou amb el protagonisme estel·lar de Tom Cruise, productor també de la franquícia. Misión: imposible. Sentencia mortal. Parte 1 s’obre amb el pròleg d’un submarí rus, indetectable per radar, que serà víctima d’un software maliciós al seu ordinador central, que el porta a trobar-se amb submarins i atacs enemics que, en realitat, no existeixen.
A conseqüència d’aquest sabotatge infecciós, el submarí resultarà enfonsat i la seva tripulació morirà sota els gels. Ethan Hunt (Tom Cruise) i el seu equip FMI, format per Luther Stickwell (Ving Rhames) i Benji Dunn (Simon Pegg), intentarà ajuntar les dues parts d’una clau, que ignoren que correspon a l’ordinador del submarí enfonsat. En aquest moment, arrenca un esforç titànic que ajudaria a destruir aquest software tòxic, anomenat Entitat, una amenaça mundial que pot alterar sistemes informàtics crucials per al funcionament del món. En una seqüència al desert aràbic, Ethan retroba la seva aliada i estimada, Ilsa Faust (Rebecca Ferguson), una experta agent que l’ajudarà a desfer-se d’un grup de perseguidors a la recerca de l’altra meitat de la clau.
En aquesta cursa contra rellotge, el perillós terrorista Gabriel (Esai Morales), antic agent del mateix FMI, esdevé el principal enemic d’Ethan Hunt. Després Ethan i el seu equip ha d’interceptar l’entrega de la part de la clau a l’aeroport internacional d’Abu Dhabi i allà topa amb una lladre professional, Grace (Hayley Atwell), amb qui jugaran al gat i al ratolí, fins que a la llarga acabarà esdevenint la seva sòcia. En un film farcit de dones guerreres, Ethan també ha d’enfrontar-se a traficants perillosos, amb una Alana Mitsopolis (Vanessa Kirby) al capdavant.
Film emblemàtic d’acció i espionatge combinat amb encert amb humor i ironia. Una nova entrega plena d’equívocs, d’intriga, d’emoció, de vertigen, de múltiples escenaris i, per descomptat, amb seqüències espectaculars. Hi ha moments extraordinaris com una persecució en cotxes per Roma simplement pletòrica, la batussa en un carreró estret, sense espai, enmig d’un important i intens episodi venecià o, també, la llarga i prodigiosa seqüència culminant del film en un tren a tota màquina.
Una nova i trepidant aventura que voreja la perfecció.

AMIC

Compatim diferents consells a tenir en compte amb la finalitat que prendre el sol no sigui perjudicial per a la nostra salut:

Hores d’exposició al sol. No prenguis el sol entre les 12 i les 16 hores, ja que el risc a sofrir cremades o deshidratació és més gran.

No et confiïs els dies que està ennuvolat. La radiació del sol travessa els núvols i pot cremar la pell.
Temps recomanat per a prendre el sol. L’OMS assegura que 20 minuts al dia és suficient per a absorbir uns nivells adequats de vitamina D.

No t’oblidis la crema amb fotoprotector. Es recomana la màxima protecció, factor 50 o 50 plus amb independència del tipus de pell. Cal posar-se’n de forma continuada, més si ens ficarem en l’aigua.

La hidratació és clau. És molt important no deixar de beure aigua o de prendre fruites refrescants per a evitar sofrir una insolació o un cop de calor. És necessari beure almenys 1,5 litres d’aigua al dia.

Hidratació de la pell en arribar a casa. Després d’un dia de platja, de muntanya o de piscina la pell està danyada per l’exposició solar. Per això és important aplicar-se després de la dutxa una crema hidratant que la calmi i la recuperi dels efectes de la sal o el clor.

Ombra. Aprofita’t de l’ombra sempre que sigui possible.
Complements per a protegir-te del sol. Tots serveixen; gorres, viseres, barrets, ulleres de sol i mocadors.

Eva Remolina / AMIC

Els mosquits són insectes molestos que poden fer que els nostres estius siguin menys plaents. Les picades de mosquit poden causar picor, inflor i, en alguns casos, irritació en la pell. Si vols alleujar les molèsties provocades per les picades dels mosquits de manera natural, hi ha diversos remeis casolans que pots provar. Aquí et presentem algunes opcions efectives, ja que totes tenen propietats antiinflamatòries i calmants per a la pell. Només cal que amaris una bola de cotó amb la solució, i l’apliquis sobre la picada.

– Gel d’àloe vera. Pots aplicar una petita quantitat directament sobre la picada, i anar repetint diverses vegades durant el dia.

– Te verd: Prepara una bossa de te verd, deixa-la refredar, i aplica la bossa sobre la picada durant uns minuts.

– Bicarbonat de sodi: Fes una pasta amb bicarbonat de sodi i aigua.

– Vinagre de sidra de poma: Aplica’l directament per alleujar la irritació.

– Llimona: El suc de llimona també pot ser molt útil.

– Oli d’arbre de te: L’oli essencial d’arbre de te té propietats antiinflamatòries i antibacterianes. Barreja una gota d’aquest oli amb un oli portador, com per exemple, l’oli d’ametlla dolça.

– Mel i cúrcuma: Fes una pasta amb aquests dos ingredients i aplica-la per reduir la inflor i la picor. La cúrcuma també té propietats antiinflamatòries que poden ser beneficioses per a la pell irritada.

– Gel de calèndula: És conegut per les seves propietats antiinflamatòries i cicatritzants.

Si tens una reacció al·lèrgica greu, o si les picades de mosquit s’infecten, és important que demanis hora al metge.

Eva Remolina / AMIC

Els “mocktails” són begudes dissenyades per a semblar còctels, però sense contenir alcohol. Aquestes begudes estan especialment pensades per a aquelles persones que per alguna raó (embaràs, conducció o simplement una decisió personal) no volen o no poden consumir alcohol. 
Hi ha moltes combinacions creatives que es poden provar i que resulten una excel·lent opció per a gaudir d’una beguda refrescant, sense perill d’agafar el cotxe.

El concepte de mocktails té una llarga història, ja que hi ha registres de begudes no alcohòliques o “còctels sense alcohol” que daten del segle XIX. Aquestes begudes es van fer populars durant la prohibició als Estats Units de venda i consum d’alcohol d’entre 1920 i 1933.

La seva popularitat ha augmentat molt en les darreres dècades gràcies a la creixent consciència sobre la salut i el benestar. Molts bars i restaurants ja ofereixen opcions de mocktails elaborats amb ingredients creatius i sofisticats que fan que aquestes begudes siguin igualment atractives i delicioses per a tothom.

Alguns dels mocktails més coneguts són:

Virgin Mojito: La versió sense alcohol del clàssic mojito, que incorpora menta, llimona, sucre i soda per a crear una beguda refrescant.

Nojito: És una variant del Daiquiri, elaborat amb suc de llimona, suc de llima i sucre de canya.

Shirley Temple: Una beguda dolça que combina refresc de llimona amb granadina i escuma de llima.

Pinya Colada sense alcohol: Una versió no alcohòlica del conegut còctel tropical, que incorpora suc de pinya, llet de coco i gel.

Mocktail de margarida: Amb gust de margarida, però sense tequila. Es fa amb suc de llimona, suc d’aranja i una mica de xarop d’agave.

Bellini sense alcohol: Una opció no alcohòlica del còctel italià, que suc de préssec amb suc de llimona i soda.

Virgin Mary: Una variant del Bloody Mary, que utilitza suc de tomàquet, suc de llimona, salsa Worcestershire, salsa Tabasco, sal i pebre.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers