Teresa Terrades

Xavi Ciurans, Xavi Freire i Edu Acedo fa 23 anys que són amics i companys a Gertrudis, una banda de la Garriga que des del primer moment es va convertir en un nou valor del mestissatge català. Actualment, amb més força i ganes que mai, donen un nou impuls a la seva trajectòria musical amb la publicació del seu novè àlbum, ‘Abans que s’acabi el món’, amb Roger Rodés, altre cop, com a productor. Perquè tal com diu Xavi Ciurans en aquesta entrevista, encara tenen moltes coses a dir i a ensenyar.

Abans que s’acabi el món arriba després de quatre anys de silenci discogràfic i una pandèmia pel mig. Quina inquietud els ha portat a fer el nou àlbum?
El que ens passa és que tenim moltes ganes de continuar tocant, ganes de continuar dient coses. De fet, ja fa molt de temps que anem fent coses noves, perquè tenim la inquietud de continuar jugant, moltes ganes de tocar i de passar-ho bé. I això és el que continuem fent en aquest disc, perquè creiem que encara tenim coses a dir i a ensenyar.

Al primer cop d’ull, el títol remet cap a una situació catastrofista. Però no, el tema gira sobre qui realment som i en quin moment ens n’adonem. Gertrudis està més reflexiu que mai?
Sí, potser sí. És una reflexió que sorgeix en el moment en què et preguntes qui ets. A vegades tinc la sensació que el món on vivim ara ens exigeix respostes i que donem la nostra opinió sobre tot. I potser nosaltres no tenim la resposta real. I si la tenim en algun moment serà quan tot estigui a punt de rebentar, fins a l’últim moment no ho sabrem. Aquesta és la reflexió.

Amb “Ocell” també toquen el tema de la mort. Són temes que senten més propers a mesura que passen els anys?
Sí, deu ser per això. Ara hi ha algunes coses que les vius més de prop. Et trobes amb gent, amb companys que se’n van. Però també hi ha moltes persones que han vingut noves a la teva vida. Parlo dels fills, dels fills de companys, parlo d’aquestes persones que s’han anat generant. N’han vingut de noves i se n’han perdut d’altres. Sí que estem en una etapa més així de la vida. I aquesta gent que ha marxat et fa reflexionar sobre aquests temes més existencials.

Les cançons sobre l’amor, però, hi continuen sent.
Sí, sí. “Com tu” ho seria, i també “Una altra vegada i prou”, que parla del que podries haver tingut si haguessis estat amb una parella diferent de la que tens. Parla sobre aquelles mirades, aquells missatges que algunes vegades t’has fet amb algú. Bé, amb tot això també ens agrada jugar-hi.

“Crema” estaria en aquesta línia, o més aviat en la del desamor.
Sí, també seguiria per aquesta línia. Explica aquella situació en què et trobes aquella persona que havies tingut com a parella, amb la qual havíem tingut alguna relació, i que encara et fa perdre una mica el nord. I aquesta situació et fa dir que “encara quan la veig, tot em crema”, tot i que pot semblar una paranoia, perquè ja fa molts anys que no és la teva parella. Però la realitat és que encara et fa bullir la sang. No sé si ho hem aconseguit, però volíem transmetre aquesta sensació: vull fer veure que tot em va bé i que tiro endavant, però quan em torno a trobar aquesta persona em torna a fer pensar coses.

A “M’agrada”, tema que obre el disc i amb el qual han fet un senzill, s’han acompanyat d’un músic veterà com Dani Carbonell, Macaco. Què els ha aportat?
Comptar amb Macaco és comptar amb els nostres orígens, és comptar amb la nostra essència, amb el perquè nosaltres som Gertrudis. És el pare del grup, podem dir. Parlar de Macaco, i també de Dusminguet, és parlar dels referents principals de la banda en si mateixa, amb el tema del mestissatge. A mi, com a cantant, m’ha influït molt, però també la seva banda ens ha influït com a banda, en la manera de tocar, en els temes, en gairebé tot. Tenir Macaco, en persona, cantant un tema és un gran luxe per nosaltres.

Dusminguet com a referents i a més, veïns.
Totalment. Dusminguet és el referent de casa de tota la vida.

El tema “M’agrada”, abans de sortir el disc, ja havia tingut més de 150.000 reproduccions. Suposo que serà el hit del nou disc, com ja ho van ser “Si tothom calla” o “Bon dia, vida”, de l’anterior? S’esperaven aquesta bona acollida?
Doncs vam apostar per fer aquesta cançó com a senzill del disc i vam fer aquesta estratègia de treure-la abans. Portàvem molt de temps sense ensenyar res, i crèiem que era molt honest treure aquesta cançó i que tothom la gaudís una mica. Sempre va bé posar la mel als llavis abans de publicar un nou àlbum.

Quan compon una cançó ja està pensant que aquella serà l’estrella? O al final, qui ho decideix és el públic?
Jo no ho sé mai abans si ho serà o no. No puc dir: “Aquesta és la cançó que ens agrada més”. No ho puc dir. Fins i tot em sorprèn que “Si tothom calla” o “M’agrada” siguin els senzills. Sí que m’agraden molt, però potser faria senzills d’unes altres cançons, pensant que potser agradarien més a la gent. Però ja em va bé tenir dos companys que diguin que és aquesta o aquella altra la cançó que ha de ser la principal. No hi ha cap problema. Jo reconec que no soc massa bo dient el que és bo o el que és dolent. A mi m’agrada molt fer les cançons i ja està.

Què el mou a fer-ne una o una altra?
Normalment una cançó sorgeix a partir d’allò que sento, d’una cosa que m’agrada o que m’inspira molt. Són coses que van bé per fer un joc i que jo puc arribar de desenvolupar en una cançó. A vegades començo amb una tornada que se m’enganxa i que no em puc treure del cap. I penso que si jo no me la puc treure del cap, doncs segurament l’altra gent tampoc se la podrà treure del cap. Intento que aquesta tornada, que aquest ganxo es converteixi en cançó. Intento buscar una tornada que sigui molt divertida i que no se’m desenganxi del cervell, i a partir d’aquí jugo sempre a fer una estrofa… Però t’he de dir que no sempre funciona d’aquesta manera, perquè el “M’agrada”, per exemple, no va començar així, i mira que és enganxosa. La tornada va venir després, tota sola. En canvi, amb “Mortal”, sí que vaig pensar una tornada i després va arribar la resta, i amb “Crema” també. És a dir, va com va.

En aquest disc repeteixen amb Roger Rodés com a productor. Ja és un més de la família Gertrudis.
Sí, ja n’havíem fet altres amb ell, com Tripolar, que va ser el primer, o l’anterior, No em dona la gana. En Roger Rodés és com el nostre productor de capçalera. Porta moltes idees a l’hora de bastir la cançó, a l’hora de donar l’atmosfera particular a cada cançó. Només podem dir que ens sentim molt a gust amb ell.

Ell és també el ‘culpable’ que vagin deixant la rumba i vagin a explorar altres sonoritats?
Sí, és clar. Ell està amb molts artistes que estan al cel, i aprofitem la seva saviesa per seguir camins nous que ens porten a noves textures electròniques, a nous estils, a trobar nous elements sonors, donen molta més contundència i força a les cançons. I llavors hi ha aquesta nova buidor que s’està treballant ara en molts estils de música, aquesta nova tendència menys plena, que intenta no posar-hi tants elements sonors, sinó cuidar més aquesta buidor que li dona força i textura a la cançó. Tot això ho fem amb ell.

Suposo que després de 23 anys d’estar en actiu també és necessari canviar, adaptar-se per no quedar enrere.
Sí, suposo que hi haurà molta gent que ens dirà que hem canviat molt des dels nostres inicis. Però potser ells també han canviat. El tema és que nosaltres hem de seguir estant una mica en l’espai actual, en el panorama musical d’avui dia, hem de seguir jugant i hem de fer coses noves. No té cap sentit en aquests moments fer un altre Teta o un altre Política de verbena. Més que res, perquè el so ara ha canviat, i t’adones que algunes cançons d’abans ara ja no representen el mateix. Tot ha canviat i a nosaltres ens agrada saber jugar i estar en el moment que toca.

Durant aquests 23 anys molts grups que hi havia al principi ja no hi són, n’han aparegut de nous, i alguns tampoc hi són. Però vosaltres sí. Quin és el secret?
Doncs treballar molt. Però també hi ha influït que ens hagin deixat estar a dintre, i haver pogut fer les cançons que han agradat. I a més, hem pogut anar fent el que més ens agrada, que és anar a tocar per aquí i per allà, en moltes festes majors. Per a nosaltres és molt important que ens continuïn programant, que encara ens vulguin a molts llocs. Jo crec que el mèrit no és nostre. Gràcies a la gent hem pogut reviure la història constantment i, per tant, crec que és un mèrit de la penya. La gràcia és que també des del principi hem sigut molt significatius per a una generació, que havien vingut als nostres concerts els primers anys. I ara, aquesta generació torna als concerts amb els seus fills petitons. Això ara ens està passant, ens han tornat a recuperar, i creiem que és una història molt guai. Perquè és evident que som una banda generacional, com passa amb altres bandes. I és normal que hi hagi gent que quan es fa gran vulgui una cosa diferent, potser més tranquil·la. Per tant, estem encantats que encara vingui gent d’abans amb els seus fills, perquè també els hi mola. És superdivertit, però també reconec que hi ha un punt de vertigen, que fa venir una mica de iuiu.

A vegades, les aturades també són necessàries per tornar amb més força.
La que hem fet des del treball anterior fins ara, amb la sortida del nou àlbum, ha sigut necessària per anar pensant coses noves per fer en aquest disc. Puc dir que l’hem treballat molt, i ha estat el resultat d’un treball molt tranquil, reposat i de veritat. Teníem la necessitat d’aturar-nos i veure què érem i també pensar cap on anàvem. Havíem de decidir com fer aquest nou pas que volia fer Gertrudis. Un nou pas que implicava això que tu deies abans, unes lletres amb més maduresa i amb un so amb més contundència. Això ens ha portat molt temps de rumiar i de decidir que aniríem cap a aquest camí concret. A l’hora de la veritat tampoc ha sigut fàcil, perquè tots tenim vides en què anem a tope, però al mateix temps ha estat molt divertit.

El fet de viure a Reus i no estar tots junts a la Garriga tampoc ha estat de moment cap impediment per la bona marxa del grup. Com treballen a l’hora de fer un disc?
Bé, jo a la Garriga, on tinc la família, hi vaig sovint, si no és cada cap de setmana, cada dos. Per tant, no deixem mai d’estar en contacte. A més, les formes noves de tocar han canviat força, i ara treballem més de forma telemàtica i enviant-nos arxius. Tot i això, quan hem de quedar, quedem, sense cap problema. Els caps de setmana ens veiem més i aprofitem per posar les coses en pràctica, perquè també penso que si les coses no es toquen, poca feina pots fer. Ja et pots anar enviant arxius, que si no et veus, si no toques i no saps què passa amb cada cançó, la cosa no avança. Les cançons s’han de tocar per veure si acaben de funcionar. Però bé, treballem de moltes maneres diferents. Ara també tenim un local d’assaig a Sant Celoni, estem assentant molt les bases, començant a preparar els directes….. Ens ho passem molt bé. És que si això no t’ho prens com un joc, no acaba de tenir gràcia, i és amb el que estem ara.

Amb el disc anterior, al cap de poc de sortir, va arribar la pandèmia i el confinament, que es va estroncar la gira. Ara, l’escenari és diferent. Com es plantegen els directes?
Ara tot just estem provant-ho tot per veure com anirà el directe, que per a nosaltres és molt important. Hi haurà cançons d’abans que variarem per ser més contundents, per tal que la gent s’ho pugui passar bé, que no hagi d’aguantar la cançó molta estona, que pugui canviar, ballar i gaudir de cada una de les cançons. Això és el que hem començat a fer. És una feina molt divertida, agafem el que ens agrada molt de moltes cançons, fem barreges, empalmes de les unes amb les altres, i busquem sons nous, convertint una cançó en una cosa que no era. També estem plantejant com posar el disc nou dins de tot el concert. Tot és un procés molt guapo.

I sempre amb la festa com a premissa?
Sí, sí, sempre, a nosaltres la festa ens perd.

El festival del Lluçanès repeteix a Sant Feliu Sasserra amb una dotzena de propostes en dos dies

Jordi Vilarrodà

El Cantilafont celebra l’onzena edició fent un repòs en el camí itinerant que des de la seva creació l’ha portat a recórrer el Lluçanès. Per segon any consecutiu, se celebrarà aquest divendres i dissabte a Sant Feliu Sasserra, igual que l’any passat, amb una dotzena de propostes que barregen la música amb arts del circ. I una connexió amb la comarca que impregna tota la filosofia del festival, organitzat des de Voraviu Produccions.

Es torna a Sant Feliu “perquè és bonic i pràctic”, explica Ruben Pujol, un dels capdavanters del col·lectiu. El recinte és en un extrem del poble, amb la zona càmper a tocar i la piscina molt a prop. Un quilòmetre zero perfecte. A més, cada vegada “costa més trobar espais que compleixin tots els requisits”. L’objectiu no és sumar xifres i créixer per créixer, però fàcilment poden passar dues o tres mil persones pel Cantilafont en aquests dos dies.

La part musical del cartell té noms com els de Renaldo & Clara, que aquest divendres a les 8 del vespre obren el festival amb el nou disc que porten a la motxilla, La boca aigua (Primavera Labels, 2023). I la mateixa nit es podran escoltar les propostes de Marala i de Bewis de la Rosa, que amb el seu rap rural promet ser “una de les sorpreses d’aquest any”, diu Pujol. Sense sortir de la música, dissabte a la tarda les primeres notes les posarà Amaia Miranda, basca que des de Catalunya està impulsant la seva carrera i que l’any passat va enamorar el públic que la va veure a l’EnCanta de Roda de Ter. Serà en un nou escenari petit per a les propostes més tranquil·les. Per l’escenari gran hi passaran Da Souza, en una bona ocasió per veure els mallorquins abans del seu adeu als escenaris. Pau Vallvé exercirà com a cap de cartell amb el canvi de ritme que van suposar les cançons del seu darrer àlbum, titulat amb l’emoticona .). I Queralt Lahoz posarà una de les notes trencadores d’aquesta edició. El comiat serà amb el set de DJ de VëMö, que no són altres que Martí Maymó i Arnau Vallvé, de Manel. Va ser precisament al Cantilafont on el grup va fer un dels seus darrers concerts abans de plegar veles.

En les arts escèniques, hi destaca la preestrena de La veu submergida, un muntatge de Maria Palma que el Cantilafont ha contribuït a produir i que anticiparà la seva propera estrena de la Fira de Tàrrega. “Busquem l’equilibri entre propostes consolidades i emergents, i pensem que aquí tenim una tasca: hi ha poc circuit al Lluçanès”, diu Pujol.

El cercle del Cantilafont es tanca amb el menjar. No hi ha furgoteques vingudes de més lluny, són restaurants i productors del Lluçanès els que alimentaran els assistents. “Intentem tenir un projecte coherent”, rebla Eva Freixa, també de Voraviu Produccions.

El festival de música tradicional de Roda inclou les actuacions de l'Orquestrina Trama i l'Esbart Dansaire de Mollet

Miquel Erra

Des de fa més de 30 anys, la primera quinzena de juliol és sinònim de música i dansa tradicional a Roda, de la mà del Rodafolk. El festival arriba amb dues propostes: una per ballar, dissabte, i una per admirar, diumenge.

Com a novetat, el concert i ball de dissabte torna a l’escenari dels orígens: la plaça Major, després d’uns anys reubicat a la plaça de Sant Sebastià i del parèntesi de la pandèmia. Es farà més d’hora de l’habitual, a les 8 del vespre, i estarà protagonitzat per l’Orquestrina Trama, una formació de sis músics de la Seu d’Urgell, en la seva segona presència al festival.

Diumenge, a les 7 de la tarda a l’Eliseu, l’Esbart Dansaire de Mollet presentarà l’espectacle Follia, 7 glops de deliri, amb set danses dedicades al món del vi, estrenat el març passat a Mollet. A la primera part hi haurà mostra del Ball de Gitanes. L’entrada és gratuïta; el primer que arriba, el primer que seu.

La flamant nova regidora de Festes, Aida Reig, que dissabte passat es va sumar al taller de balls folk previ, mostrava tot el seu suport al Rodafolk: “És important mantenir aquest vincle amb la música i les danses tradicionals tan arrelat al poble”.

Sagi Serra

‘Hot Tuna’
RCA
1970

Hot Tuna és un grup de blues format per dos membres dels mítics Jefferson Airplane: el guitarrista i veu Jorma Kaukonen i el contrabaixista Jack Cassidy i un tercer membre, Will Scarlet, harmònica, que no era integrant de Jefferson Airplane. Les dues bandes anaven en paral·lel; de fet, les primeres actuacions en públic de Hot Tuna van ser aprofitant moments de descans en els concerts de Jefferson Airplane, que estaven en el punt més àlgid de la seva carrera. Però mentre Jefferson Airplane era un dels màxims exponents del rock psicodèlic californià, Hot Tuna intentava recuperar el blues tradicional nord-americà. El seu primer disc titulat senzillament Hot Tuna, és una gravació en directe d’un concert al New Orleans House, de Berkeley, l’any 1970. Hi ha 10 temes, tots blues tradicionals, però passats pel sedàs de Kaukonen, que es reivindica com a gran guitarrista. “Hesitation Blues”, “How Long, How Long Blues” o “Uncle Sam Blues”, són autèntiques joies, sense menysprear absolutament cap dels altres temes. Més endavant, Kaukonen es va aficionar a la guitarra elèctrica, i va deixar una mica aparcada l’acústica, i el so de Hot Tuna es va acostar al rock incorporant al grup altres membres de Jefferson Airplane, com Spencer Dryden, bateria, i Marty Balin, veu i guitarra, i músics d’altres formacions, tot prescindint de l’harmònica de Will Scarlett. Si bé actualment Jefferson Airpalne és una llegenda escrita en lletres d’or, Hot Tuna continua gravant i fent concerts esporàdics, amb Kaukonen recuperant la vella guitarra acústica.

Jordi Sunyer

RIDERS OF THE CANYON
‘Riders of The Canyon’
Mare de déu senyor quina bestiesa! El debut dels Riders Of The Canyon és una preciositat que tot i que acaba de sortir del forn ja desprèn tot ell un regust de clàssic etern i atemporal. Darrere d’aquesta superbanda, liderada per Joana Serrat, hi ha també el cantant de Rupit Matthew McDaid, el manlleuenc Roger Usart i Victor Partido acompanyats de col·laboradors de luxe de renom planetari. I els deu temes que té el disc sonen equilibrats però variats: Folk, americana, rock… una delícia. Des de la revetlla de Sant Joan no escolto res més. Imprescindible.

SAMANTHA
‘Antídoto’
Segon disc en solitari de Samantha Gilabert, una cantant valenciana que s’havia donat a conèixer amb Cactus i que el 2020 va fer el salt a la fama després de passar per Operación triunfo. Al nou disc hi ha 11 peces amb registres molt diversos, que van des de la balada tendra als ritmes més enèrgics i urbans. Pel que fa a llengua, aposta majoritàriament pel castellà i només tres dels temes són en català. A les lletres, però, Samantha ha fet un salt qualitatiu important i a les noves peces s’ha despullat amb lletres íntimes i emotives que defugen els tòpics.

ELS FLIPATS
‘Jimmy Eat the Mundo’
Sorpresa! Aquest divendres el difunt grup de Torelló Els Flipats, liderat pel Sona9 Dan Peralbo, fa un miniconcert de resurrecció a Barcelona on tocaran algunes de les peces de Jimmy Eat the Mundo, un disc punky i esparracat amb nou temes que van gravar quan tenien 17 anys, que havia quedat inèdit i que ara han penjat a les plataformes digitals. L’àlbum està cantat en un anglès-Plana-de-Vic força surrealista però sona fresc, desenfadat i molt enèrgic. Per cert, a l’octubre faran un segon (i últim?) bolo de retorn al Moscou de Torelló.

Jorid Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra espanyola.

Primer concert en directe? Va ser amb el grup Soundcarrats a la festa major de Sant Pere de Torelló de l’any 2018. I el concert va ser a la Coope.

Primer disc que et vas comprar? Greatest Hits de Queen.

Quants discos tens? Aproximadament uns 60. Salva’n tres. Into the Wild, d’Eddie Vedder; Greatest Hits, de Queen; i Benvinguts al llarg viatge, de Txarango.

Un concert (com a públic) per recordar. El que van fer Maria Arnal i Marcel Bagés el mes d’abril de l’any passat al teatre Cirviànum de Torelló.

Núria Tomàs Mayolas

Un amic ens espera
Autora/l·lustradora: Marie Dorléans
Editorial: Símbol Editors
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2019
Nombre de pàg.: 36

Són les vacances d’estiu i una família es lleva a mitjanit. Es vesteixen en silenci, agafen unes petites motxilles i surten de casa. Al poble encara hi ha alguns llums encesos. Cap on van? Agafen la carretera, giren cap a un camí ample, travessen un bosc, i s’enfilen muntanya amunt. Es cansen, s’aturen a mirar les estrelles, després continuen fins a trobar un llac, però s’han d’afanyar per arribar al cim, no poden arribar tard a la cita: un amic els espera. Però, qui és aquest amic?
Caminem, pàgina a pàgina, guiats per la veu de la filla gran, de sis o set anys, que ens va narrant en primera persona tot el que percep durant el recorregut, fent-nos partícips d’aquesta aventura nocturna. Per contra, les il·lustracions ens mostren cada escena des d’un punt de vista extern, omnipresent, des d’on contemplem les actituds dels quatre membres de la família amb els quals ens podem identificar molt fàcilment. I, en paral·lel, també hi trobem les mirades observadores dels animals que estan amagats en la penombra.
Marie Dorléans és una il·lustradora formada a l’École Supérieure des Arts Décoratifs d’Estrasburg. Sol escriure ella mateixa les històries dels àlbums il·lustrats que ha anat publicant amb importants editorials franceses i ha rebut nombrosos reconeixements, com ara el premi Landerneau Album Jeunesse, que li van atorgar per aquest llibre, el 2019. Quan dibuixa, utilitza el punta fina, el bolígraf negre, o la ploma i tinta xinesa, amb algun toc amb pinzell, per desplegar una línia clara i precisa, acompanyada de petites trames i textures. I acoloreix digitalment les il·lustracions amb unes cartes de color molt acotades, que ha portat a l’extrem en aquest cas: només ha fet servir el blau fosc, de la nit, i l’ha anat contrastant amb el blanc i el groc clar, translúcid, tant en els punts lluminosos com en els il·luminats. És un àlbum il·lustrat senzill però molt ben travat, que ens parla de com incideixen els pares en la transmissió de l’amor i el respecte cap a la natura als seus fills, un aprenentatge vital.
Símbol Editors, de Sant Cugat del Vallès, compta amb dues col·leccions dirigides al públic infantil i juvenil, Simbolet i Il·lustrada, en què trobem una molt bona tria de llibres il·lustrats, la majoria importats, els quals, sense la seva tasca de traduir-los i publicar-los en català, mai no arribaríem a conèixer.

Jordi Vilarrodà

‘El meu jo gastronòmic’
MFK Fisher
L’Altra Editorial
Mary Frances Kennedy Fisher (1908-1992), més coneguda per MFK Fisher, és l’escriptora gastronòmica en majúscules als Estats Units. Parla de menjar, però fa literatura. I ara, per primer cop, disposem en català del llibre que va escriure quan, l’any 1929, va marxar per primer cop dels Estats Units per anar a França. I de l’impacte que va causar en ella tot un món de cuina desconegut.

‘‘El món de Rocannon’
Ursula K. Le Guin
Raig Verd Ed.
La primera novel·la que va publicar Ursula K. Le Guin, la que iniciaria tot un cicle i que es pot considerar un text fundacional en la novel·la fantàstica i de ciència ficció, barrejant els dos gèneres. Però no només és això: a través d’aquests recursos s’hi parla de colonialisme, de cultures i de la part fosca que pot tenir la tecnologia i el progrés. Arriba al català en traducció de Blanca Busquets.

‘Nihil obstat’
Miquel Bauçà
Ed. 62
No hi ha dubte que Miquel Bauçà (1940-2005) ha estat un dels grans poetes contemporanis en llengua catalana. Ara es recuperar un seu poemari inèdit, Nihil obstat, que l’any 1965 la censura franquista va prohibir. La recuperació d’aquest inèdit (tot i que ell mateix en va rescatar poemes per a llibres posteriors) ve acompanyada de la reedició d’Una bella història i El crepuscle encén estels.

‘Com un calfred et veig’
Juny Siva
Ara Llibres
Un suggeriment per a aquesta setmana en què hem celebra el Dia de l’Orgull LGTBI.Les històries de 15 persones trans en la Barcelona d’avui, recollides per l’autora, demostren que encara no ho tenen fàcil per poder ser elles mateixes. En el record, la figura de Sònia Rescalvo, assassinada l’any 1991 per neonazis a la ciutat. I la consciència del fet que alguns avenços van massa poc a poc.

‘El meravellós Maurice …’
Terry Pratchett
Mai Més Llibres
El títol complert, de fet, és El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats. Forma part del projecte editorial de traduir al català l’obra de Pratchett, el Discmon, encara inèdita aquí malgrat ser un supervendes mundial en novel·la per a joves. Per llegir aquesta no cal haver-ne llegit d’altres: és un títol independent. Hi trobarem un flautista d’Hamelín diferent i uns ratolins molt cultes…

Ignasi Arumí

La vella torna a sortir al balcó puntualment a les 20.45 per picar una cassola que a hores d’ara ja no pot servir ni per bullir-hi aigua. Pica amb ímpetu punyent durant divuit eterns minuts, sense perdre en cap moment el ritme ternari, com si un cony de metrònom li marqués el tempo. De les 20.45 fins a les 21.03. Avui fa tres mesos i dotze dies que la vella surt al balcó, 103 dies de front arrugat, ulls semiclucs i un timpà que destria quins sons fer vibrar. Els primers dies vaig sortir per comprovar a què es devia tanta activitat sonora en un bloc de pisos on cohabitem veïns de tarannà tranquil i reservat. En comprovar que només era la veïna de porta jubilada colpejant una cassola amb un cullerot d’acer inoxidable, vaig pensar que la dèria o la follia no li duraria gaire. Però d’això ja fa 103 dies. Desconec els seus motius, no sé si són els seus exercicis terapèutics d’abans d’anar a dormir o fa una crida a tots els gats del barri a posar-se en formació, però no m’importa gens ni mica. El problema és l’hora en què ho executa. De les 20.45 a les 21.03. Just l’hora del meu moment, del millor moment del dia: ‘El rosco de Pasapalabra’. I encara que hi poso tot el que puc de la meva part i la televisió al màxim volum, sempre se m’escapa alguna vocal o consonant, alguna definició es barreja amb el compàs percudit ternari de la vella i la descripció es torna indesxifrable, i mai, dic mai, soc capaç d’acabar el rosco.

Aquesta nit Pasapalabra està a punt de viure el seu clímax, l’Antonio Ruiz és a una paraula de guanyar el superbote. Estic assegut al sofà, davant la televisió, ungles clavades al reposabraços, ansiós per cridar a l’uníson amb l’Antonio totes les paraules de l’infactible rosco. L’última lletra! Con la J: Apellido del político considerado el último líder de la época socialista… CLONC, CLONC, CLONC; CLONC, CLONC, CLONC… No pot ser! La meva paciència gairebé infinita ateny la seva fi. Tanco el televisor eludint el desenllaç del programa i m’alço disposat fermament a reclamar silenci.

Surto al balcó amb actitud autoritària però l’aire fred em colpeja la cara i em tira una mica enrere. M’apropo al metacrilat que separa els dos balcons i trec el cap per fora intentant establir contacte visual amb la vella, però no veig res, tot està fosc. Només soroll. En la penombra una silueta pica amb ràbia, com si algú estigués traient la pols d’una estora amb un espolsador de vímet dur. Pica a ritme de vals. No li veig la cara, però sí que s’intueix una bata clara, un pentinat de rínxols i un braç que es mou amb fúria: CLONC, CLONC, CLONC! La veïna ha d’estar a punt d’acabar, així que m’espero per cortesia abans d’increpar-la, però no m’imaginava la traca final. La vella deixa de picar, agafa aire i, pel deliri d’un pati interior mut rodejat d’edificis amb poca ànima, etziba: Lladres, més que lladres. Fills de Satanàs! Les paraules es converteixen en baf i jo em quedo glaçat. Tanca amb força la porta del seu balcó, sense que jo hagi pogut articular cap paraula. Entro al meu pis esmaperdut, decideixo esperar fins l’endemà.

Tot i viure al seu costat, no en sé pràcticament res, d’ella. Només el seu nom: Mercè Rocafiguera, i que segueix un hàbit invariable: a les 11.30 va a buscar el pa. Surto del pis a les 11.25 i miro discretament la seva porta. Hi té un llaç groc penjat i una estora d’espart al terra. A la cantonada de l’estora hi ha escrit: Espanya es queda aquí. No m’hi havia fixat mai. A les 11.30 faig veure que fico la clau al pany del meu pis quan ella surt de casa:
–Ai… Bon dia, senyora Rocafiguera. Com anem avui?
–Anar tirant com podem. –Mentre em respon tanca la porta del pis de forma automàtica.
Va vestida amb una bata clara i porta un bastó que fa servir per recolzar-se. Va molt ben pentinada i té una mirada dolça i aigualida, que em recorda l’aigua d’un bassal just acabat de ploure.
–Miri, senyora Rocafiguera, li volia comentar una cosa…
–I tant, el que vulguis, nen. Que vols passar?
–No cal, és ràpid. Volia saber si això que fa de picar la cassola a la nit ho podria deixar de fer o, si de cas, fer-ho una mica més d’hora, és que…
En aquest precís instant deixo de parlar. La vella agafa amb força el seu bastó i els seus ulls més que aigua d’un bassal semblen brases d’una foguera. Faig una passa enrere. Aixeca el bastó a l’altura de la cintura i em diu, amb veu severa i volum creixent:
–T’has begut l’enteniment oi, nen? Porto 87 anys lluitant per aquest país. Ni Franco, ni Aznar, ni Llarena han aconseguit aturar-me. I ara tu vols que pari? La meva cassola picarà cada nit durant 17 minuts i 14 segons, fins a la nostra independència o la meva mort!

Faig una altra passa enrere. La veïna recupera el seu posat normal, recolza el bastó a terra i marxa sense tornar a girar-se.
M’ha quedat clar que el pla A (Avinença), no ha funcionat ni funcionarà en el futur, però no em penso donar per vençut, la meva missió és tan lícita com la seva. Investigo a internet i m’adono que la independència pot tardar segles a arribar i la mort de la vella, amb l’energia com m’ha dissuadit aquest matí, també; per tant, hauré de trobar la manera de fer-la desistir d’aquesta croada. Decideixo seguir un pla d’actuació que segueixi un rigorós ordre alfabètic:

Amb la B. Bretolada. Acció pròpia d’un brètol. Pagar 15 euros al nen que viu a sota perquè a les 20.45 piqui sense parar el timbre de la vella. Amb la C. Comunitat de veïns. Conjunt de persones que es reuneixen per retrobar la tranquil·litat de l’edifici. Amb la D. Denuncia. Notícia o avís que es fa a una autoritat sobre una acció que va en contra de la llei. Conté la E. Repressió. Procés pel qual es moderen o frenen els impulsos o sentiments considerats inconvenients, amb el suport directe de la policia.

Després de comprovar que els aspectes legals eren feixucs i no servien per dissuadir les cassolades, vaig canviar d’estratègia:

Amb la F. Fumarada. Massa de fum molt abundant. En excés pot ser molt irritant per als ulls i les fosses nasals. Amb la G. Gripau. Animal amfibi vertebrat, molt semblant a la granota però amb el cos més robust i gros. En poden aparèixer plagues eventuals en algun balcó. Amb la H. Heavy Metal. Modalitat de rock-and-roll, que es caracteritza pel so a gran volum i sovint distorsionat. Escoltat amb un altaveu al balcó pot dissipar qualsevol altre so. Conté la I. Article 155. Article que força els dissidents a complir amb les seves obligacions protegint així l’interès general. Una manera d’aplicar-lo és l’empresonament.

Però cap estratègia funciona i la vella segueix amb la seva comesa dia sí, dia també. Ha esquivat plagues, fumarades i avui mateix un serraller l’ha alliberat de l’opressió.

He perdut tota esperança, i el més fotut és que el pitjor no és el moment en si, sinó l’espera prèvia a l’acció. L’angoixa, que normalment m’acompanya tot el dia, de saber que puntualment a l’hora assenyalada, començarà a picar i s’haurà acabat el meu moment de calma mentre els cops de cassola ressonen per tot l’edifici com cops de mall contra una persiana metàl·lica. 20.44, 20.45… 20.52, 20.54… Com? Surto al balcó per veure què passa, i el pati interior està immers en un silenci meravellós. Respiro fondo i m’embriago de quietud. Torno a entrar a dintre i acabo de mirar i escoltar el final del rosco en calma, encertant gairebé totes les paraules, a punt d’endur-me el superbote d’avui. Victòria!

Durant els Pasapalabra subsegüents, escolto el rosco gaudint de cada vocal i consonant, seguint al peu de la lletra les definicions que el presentador recita com si no hi hagués demà. Però malgrat la calma externa que m’embolcalla, una veueta dintre meu no deixa que m’acabi de relaxar. No és tan forta com els cops de cassola, però és igual d’insistent. Han passat tres dies i la vella no ha sortit al balcó, ni ha anat a comprar el pa, els fullets publicitaris comencen a desbordar la seva bústia i una flaire sospitosa i poc habitual surt per les canonades del meu lavabo. Té les persianes del menjador abaixades i la de la cuina a mig tirar. No hi ha cap llum encès. Fins i tot vaig demanar unes pizzes al seu nom, però el repartidor va marxar malhumorat passats 7 minuts.

Em dic Daniel Puig Montilla i vaig deixar de créixer quan tenia 10 anys. En aquell moment era prou alt per l’edat que tenia, 1 metre 53 centímetres, però a partir d’aquesta edat ja no vaig créixer més. Potser han sigut les ànsies de voler créixer i no aconseguir-ho que m’han convertit en una persona conservadora i molt poc amant dels canvis. Faig el possible perquè tot es quedi igual, esforçant-me per mantenir el meu statu quo. Però en aquest cas l’he d’alterar si vull descobrir què li ha passat a la vella.

De moment no puc trucar a la policia. En l’hipotètic cas que hagi passat alguna desgràcia, podria estar relacionada amb alguna de les meves accions dissuasives, i, si és així, hauré de destruir les proves. L’única opció que em queda és entrar al seu pis.

Em vesteixo amb un xandall negre, em col·loco un frontal al cap, m’enfundo uns guants de làtex negres i passades les 23.30 salto al balcó de la vella com el més insensat practicant de balconing. No em costa gens forçar la finestra de la cuina, i el meu cos esquifit em serveix per lliscar entre el marc i la persiana. Peus a terra, obro el frontal a baixa potència, tanco amb cura la finestra i sense entretenir-me em dirigeixo al menjador. Senyora Rocafiguera? Demano a l’aire per si de cas. Però el pis es manté en un silenci dens, perfumat per un encens molt poc agradable.

Avanço amb cautela però amb certa pressa fins a arribar al que imagino que és, per efecte mirall amb el meu pis, la porta del lavabo. La fortor comença a ser inaguantable i quan obro la porta m’he de tapar la boca i el nas amb el xandall. Em costa respirar. La vella està estirada entre el vàter i la dutxa, panxa enlaire, amb la bata blava, la cara pàl·lida, un rostre seriós i molt ben pentinada. Té els ulls oberts, com si encara em pogués veure. Sembla ben bé una mort natural. Segurament relacionada amb l’enuig, el disgust, la ràbia o la impaciència, però no crec que això ho puguin arribar a descobrir mai. No veig proves que em delatin. Surto corrents, retenint l’aire, intentant no xocar contra res, vigilant de no deixar cap rastre. Entro al meu pis. El meu cor va a la velocitat de la fibra òptica, em suen les mans, el front i l’entrecuix. Em vaig a dutxar, però abans llenço tota la roba que portava, frontal inclòs, al contenidor del rebuig. Passo la nit sense dormir, la imatge de la senyora Rocafiguera no para de torturar-me. Però espero fins a les vuit del matí per fer l’inevitable: 112.

Quan treuen el cos jo m’ho miro des de l’espiell de la meva porta. La senyora Rocafiguera en etern repòs sota un plàstic negre. L’ambulància, la policia, els bombers, el tragí dura tot el matí. Algú toca el meu timbre i quedo paralitzat, aguanto la respiració, tanco els ulls. No tornen a trucar.

Són les 20.40 i el rosco és l’únic que pot apaivagar la meva ment. Però avui les paraules no m’ajuden i les definicions fan aflorar encara més el meu sentiment de culpa: Amb la C: Que és causa d’una acció. Amb la D: Que no rep l’ajuda o protecció que necessita. No han arribat ni a la lletra F quan tanco el televisor. Agafo amb decisió una cassola de la cuina i un cullerot d’acer inoxidable i surto al balcó; pico a ritme ternari mentre escolto de fons algun veí que es queixa reclamant silenci, però segueixo picant durant 17 minuts i 14 segons. Fins a la nostra independència o la meva mort.

Relat finalista del concurs de narrativa d’EL 9 NOU.

Divendres 29 d’abril de 2016 Concert d’Ilegales Sala Apolo de Barcelona

Jordi Remolins

Algú m’hauria d’explicar quin mal han fet les guitarres perquè hagin estat foragitades de la música moderna. De fet, més aviat el que voldria conèixer és per què la música com a tal ha estat exclosa de la música moderna. Com a aficionat mai comprendré la facilitat amb què el gran públic s’ha deixat manipular fins al punt de passar-se hores i hores davant de la tele mirant-se concursos estúpids protagonitzats per joves aspirants a cantants que han venut qualsevol esperança de talent al diable a canvi d’una popularitat ridícula i efímera. O la manera com les radiofórmules omplen de diarreiques expressions preelaborades en estudis de producció, sense cap mena de melodia, ni ritme, ni energia, ni res que s’hi assembli. Però com que tinc la guerra perduda, sempre em quedarà l’esperança d’un nou concert dels Ilegales prop de casa.

El darrer fins ara va ser a la Sala Apolo de Barcelona. Just abans de començar l’actuació vaig advertir a Font, Vilardell, Fabregó, Senyer i Illamola, companys de Torelló des de fa temps gràcies a Elforatfanzine, que estaven a punt de presenciar un concert per emmarcar. L’aposta era més segura que la que en el seu dia va fer el dictador Franco deixant l’herència del règim “lligada i ben lligada”. El cas és que Jorge Martínez i la seva banda no van decebre. Tots els hits d’un repertori insuperable van sonar entre les parets amb millor acústica que mai he conegut. Les guitarres van alçar el vol per donar nova vida a composicions amb més de tres dècades d’existència, però que tenen vigència tant pel que fa a les lletres com evidentment per la música. Tiempos nuevos tiempos salvajes iniciava el primer disc de la banda asturiana, i alguns encara esperem que les noves fornades de joves músics els prenguin el relleu. Jo de moment m’hi he assegut per si de cas segueix anant per llarg.

Un cop acabat el concert vam creuar el Paral·lel i vam tancar la nit a El Rincón del Artista amb Marc Musté de Ripoll i una colla d’excèntrics de l’Esquirol. Ni tan sols el baixista de la banda Willy Vijande i la seva curiosa acompanyant van atrevir-se a entrar-hi quan va veure des de la porta el festival freak que hi havia instal·lat a dins.

EL 9 NOU

Sergi Soler Ordeig

Una pseudovida calenta

La carrera d’Àlex Lora està plena de nominacions i guardons en festivals i premis alternatius, fins i tot des de la seva etapa acadèmica, cosa gens menyspreable i de gran mèrit, sens dubte. Ara bé, el seu talent és tan clar com el fet que jo no havia vist ni un segon de la seva filmografia fins l’estrena d’aquest llargmetratge. La pel·lícula és un retrat de la Isa, una jove impetuosament interpretada per Greta Fernández, un cul de jaumet atrapada en les seves dèries de tecnologia i xarxes socials i la seva immaduresa. Ella és la representació d’uns quants símptomes i patologies que el nostre jovent pateix, i aquesta radiografia no va del tot desencaminada.
La narrativa de la pel·lícula té un component estressant, un gra d’ansietat que va desplegant-se en les llums de les pantalles, les habitacions interiors, els talls de stories i les nits de festa. Un no saber on anar a caure mort, que és el mateix estat mental en el qual es troba la Isa. Paral·lelament, hi ha un component estètic paradoxal: unes càmeres lentes i unes músiques que ens duen en aquest món postadolescent que sol ser massa romàntic, embafador i tràgic quan tracta les emocions des d’un sentit purament individual.
Nora Navas és qui interpreta la mare de la protagonista, i és aquest personatge qui dona un bon contrapunt per valorar tot el que diferencia dues generacions que amb prou feines connecten. Quan una li diu que necessita pensar per escriure la seva novel·la, l’altra es mostra comprensiva i li diu que a ella li passa el mateix quan vol publicar les seves stories. Indefectiblement, davant aquest paral·lelisme procaç, la mare li etziba un somriure condescendent; com he dit abans, no anem mal encaminats.
Tota la reflexió sobre les xarxes socials i la joventut porta a pensar que la barrera entre l’esfera real/humana i l’artística s’ha trencat, i tot es barreja en una espècie de pseudovida que és decebedora en tots els aspectes. Si a sobre tens vint-i-pocs anys i vas més calent que una serp, pots acabar de destruir-ho tot amb dues o tres escalfades en mal moment. La colonització de l’internet, de què és digital, arriba a parts insospitades de la nostra consciència, i els seus efectes són imprevisibles. A sobre, la colonització també és lingüística, el català s’acaba allà on comença l’element digital; fins i tot quan dues catalanoparlants s’embarquen en un projecte independent, no els passa pel cap que puguin fer-ho en la seva llengua materna. Fet i fotut, la pel·lícula és absorbent, però alhora desagradable. La reducció del problema humà a unes pantalletes és, es vulgui o no, poca cosa. Si la visió de les senyores i senyors de 40 anys –que és l’edat dels autors d’aquesta pel·lícula– sobre la inconsistència i pusil·lanimitat del nostre jovent es redueix a la seva relació amb la tecnologia i cert sistema podrit que s’hi empara, es perd vigor i es peca de naïf. S’agraeix, però, l’esforç per comprendre’ns.

Eva Remolina / AMIC

Amb l’arribada de l’estiu i l’increment de les hores d’exposició solar, és vital protegir els ulls dels raigs ultraviolats (UV) per evitar possibles danys oculars. Unes ulleres de sol adequades són una defensa eficaç contra els efectes negatius del sol en la visió. Aquestes són els principals punts a valorar per tal de triar les millors ulleres:

Filtratge UV:
La primera característica que has de tenir en compte en unes ulleres de sol és el filtratge UV. És important assegurar-te que les ulleres ofereixen una protecció del 100% contra els raigs UVA i UVB. Aquests raigs són invisibles i poden causar danys a llarg termini com a cataractes, pterigi (creixement anormal del teixit ocular) i altres problemes oculars. Verifica sempre que les ulleres tinguin una etiqueta o certificat que confirmi la seva protecció UV.

Polarització:
Les ulleres de sol polaritzades ofereixen una protecció addicional i ajuden a reduir els reflexos molestos causats per superfícies com l’aigua, la neu o el vidre. Aquesta característica és especialment útil per a les persones que passen temps a l’aire lliure en entorns amb molta reflexió solar. Les ulleres polaritzades també milloren la percepció del contrast i la nitidesa visual.

Cobertura i mida de la lent:
Una altra consideració destacada és la cobertura i la mida de la lent. Les ulleres de sol que cobreixin completament els ulls i les zones perifèriques ofereixen una millor protecció contra els raigs solars que poden penetrar des de diferents angles. Les lents més grans també ajuden a reduir l’exposició als raigs laterals.

Materials de qualitat:
Opta per ulleres de sol que estiguin fabricades amb materials de qualitat. Les lents de policarbonat o vidre resistent a les ruptures són una bona opció, ja que ofereixen resistència als impactes i eviten que les lents es trenquin fàcilment. A més, assegura’t que les ulleres tinguin un revestiment antiratllades per mantenir la claredat visual durant més temps.

Ajustament còmode:
Unes ulleres de sol han de ser còmodes de portar perquè les utilitzis amb freqüència. Considera els aspectes com el pes, la forma de la muntura i els materials usats per a les plaquetes del nas i les potes. Les ulleres han de quedar ajustades sense exercir pressió excessiva. Prova diverses muntures per trobar-ne una que s’adapti bé a la teva cara i que et resulti còmoda durant llargues estones.

Eva Remolina / AMIC

L’estiu és una època en què gaudim del sol i l’aire lliure, però tot això pot tenir un impacte negatiu en la nostra pell. L’exposició a les altes temperatures i altres factors ambientals, poden causar danys i deshidratar la nostra pell. És per això que és important prendre mesures per preparar la pell i mantenir-la saludable i radiant. Aquí van alguns consells útils per aconseguir-ho.

Hidratació:
L’estiu pot provocar una deshidratació ràpida de la pell, així que és essencial mantenir-la ben hidratada. Beure una quantitat suficient d’aigua durant el dia és fonamental per a mantenir-la també hidratada des de dins. Opteu per cremes lleugeres que s’absorbeixin ràpidament i que no deixin una sensació greixosa a la pell.

Protecció solar:
La protecció solar és fonamental per a una pell sana i protegida durant l’estiu. Utilitzeu sempre una crema solar amb un factor de protecció adequat per al vostre tipus de pell. Apliqueu-la generosament i repetiu l’aplicació cada dues hores, especialment després de banyar-vos o suar. No oblideu protegir les àrees sensibles com les orelles i el coll.

Exfoliació suau:
L’exfoliació, ajuda a eliminar les cèl·lules mortes de la pell i permet absorbir millor els productes aplicats. Durant l’època estival, és millor optar per exfoliants suaus i evitar els productes que continguin àcids forts, ja que poden augmentar la sensibilitat de la pell al sol.

Cuida els ulls i els llavis:
Els ulls i els llavis són així mateix zones delicades del rostre que necessiten atenció especial. Feu servir unes ulleres de sol de qualitat per a protegir els ulls dels raigs UV. No oblideu tampoc un protector labial amb FPS per mantenir els llavis hidratats i protegits.

Refresca’t:
La calor de l’estiu pot provocar inflor i enrogiment de la pell. Per mantenir la pell fresca i alleujar possibles irritacions, podeu utilitzar tònics facials o aigua de rosella refrigerada per aportar una sensació refrescant a la pell. També podeu usar màscares facials hidratants per alleujar i calmar la pell.

Carme Molist

La imatge del castell de focs és el punt i final de les festa major de Vic. Aquesta fotografia de Carme Molist capta la bellesa de la pirotècnia amb tots els seus colors i el paisatge de fons de la ciutat.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers