La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N.32

03/07/2023 - 07/07/2023

Diàlegs

L'equip de París 70 amb els premis

"Una mentida blanca pot estalviar el patiment d'algú, no és mentir per mentir"

Dani Feixas és cineasta, documentalista i realitzador de publicitat. El curt 'París 70', la primera incursió de Feixas en el cinema de ficció ha obtingut 4 guardons als Premios Fugaz.

Natàlia Peix

Dani Feixas és cineasta, documentalista i realitzador de publicitat. El curt ‘París 70’, la primera incursió de Feixas en el cinema de ficció ha obtingut 4 guardons als Premios Fugaz.

Tenint set nominacions us esperàveu marxar amb un bon botí de guardons?
No. Les set nominacions ja van ser un escàndol quan ens van trucar i ens van dir que teníem set nominacions. Sí que sabíem que estàvem a la llista dels preseleccionats, però aconseguir set nominacions va ser una gran sorpresa. Això fa que passis bastants nervis perquè te’n vas als premis pensant que potser sí que guanyaràs alguna cosa. La veritat és que estem supercontents perquè vam guanyar el premi al millor curtmetratge que és el premi més important i la qualitat dels curtmetratges que hi ha avui en dia és increïble. Estar allà i a sobre guanyar un premi al millor curtmetratge va ser increïble.

També vau tenir el premi a millor director novell, la millor actriu i la millor banda sonora, que la va fer també una osonenca.
Sí, molt content. A més a més per a poder compartir-ho perquè a pocs festivals de curtmetratge hi ha tants premis per tot l’equip tècnic i artístic. Normalment, hi pot haver millor curtmetratge, te’n pots trobar algun que hi hagi millor guió, millor director els actors i actrius solen tenir premis, no tots, però alguns sí. Aquí en aquests premis el que volen destacar i reivindicar és tots els càrrecs d’un curtmetratge i intentar assimilar que el curtmetratge també és cinema i que hi ha uns tècnics que hi treballen i des de direcció d’art, guió, millor banda sonora, millor muntatge. També estàvem a millor direcció d’art i llàstima que no el vam guanyar perquè hi ha una molt bona feina feta, però estan bé per això perquè intenten reconèixer tot l’equip tècnic.

L’heu presentat també a certàmens?
Sí, de fet ara vam estrenar el festival ‘Skyline’ de Benidorm, va ser el dia 1 d’abril. A partir de llavors hem tingut bastants seleccions, no sé quantes, però està funcionant molt bé, ens l’estan demanant molt i hi ha festivals que ens els demanen directament i és reconegut. Ha tingut alguns premis de millor actriu, algunes mencions, a millor curtmetratge també per segons a quins jurats. Ara mateix es podrà veure a Barcelona i a Manlleu en el festival de curtmetratges i, un festival que es diu ‘La Gran Pantalla’ a Barcelona que ho fan als Cinemes Girona aquest juliol.

Hi ha opcions d’arribar a premis com els ‘Goya’?
Bé, en els Gaudí ens volem inscriure. És un curt que està parlat en català i, per tant, està molt bé perquè va guanyar el premi a millor curt als ‘Premios Fugaz’ un curtmetratge en català, era l’únic. Òbviament ens encantaria.

És una aposta que voleu fer la de la llengua?
Sempre que es pugui sí. Avui en dia hi ha aquesta polèmica de l’audiovisual en català i clar sempre que es pugui s’ha de poder gravar en català i entenc que de vegades per pressupost és molt difícil fer una pel·lícula. Un curtmetratge és més fàcil i quasi és una mica indiscutible que pugui ser en català o castellà. Hem vist exemples de curtmetratges en català que han guanyat el ‘Goya’ i han fet coses molt grans. És veritat que una pel·lícula és més cara i uns productors es poden trobar amb els entrebancs del finançament, que és molt important, i acabes canviant al castellà. Suposo que és un tema que s’ha de treballar molt encara.

Dius que als Gaudí us heu inscrit ials ‘Goya’?
Sí, també. Per inscriure un curtmetratge en els ‘Goya’ has d’aconseguir set seleccions en festivals qualificadors, que no n’hi ha pas molts a Espanya, però hi pots arribar gràcies als que et donen un punt a cada festival o bé que et seleccionin a un festival internacional qualificat pels ‘Goya’ o els ‘Oscars’. Nosaltres hem assolit entrar per les dues vies, ja tenim els set punts de festivals estatals que qualifiquen pels ‘Goya’, però a més a més tenim una selecció al festival ‘Harlem Film Festival’ que és un dels festivals de cinema independents més importants dels Estats Units que és qualificador pels ‘Oscars’ i els ‘Goya’. Això ens obre la porta a poder inscriure’ns, a ser candidats. Ja és molt rellevant poder inscriure’t aquí.

Com surt aquest projecte? Per què decideixes fer aquest curtmetratge?
Feia temps que volia gravar un curtmetratge, fa molt temps que treballo per marques, per grups, fent videoclips… Ja amb els documentals, vaig començar fent documentals, tenia la vocació de fer coses meves, voler explicar una mica les històries que a tu t’agraden o intentar proposar tu idees i que no sempre sigui un briefing que llegeixes i interpretes. Jo ja vaig començar amb l’audiovisual per fer ficció fent alguns curts i sempre és el que m’ha agradat més, però entres en una roda de feina i a vegades costa trobar el moment. Vaig decidir doncs que volia fer un curtmetratge amb tota l’experiència dels anys de feina i tot això per fer-ho bé i per començar a agafar rodatge per tenir peces narratives per poder mostrar no sé si a curt o a llarg termini.

Vinculat a aquesta història?
Sí, de fet tinc diverses idees. Sí que és veritat que estem treballant un guió sobre el llarg d’aquest curtmetratge, però també tinc altres idees. No sé quina sortirà primer, és un camí llarg i a partir d’aquí per fer un curtmetratge o per fer una pel·lícula jo crec que has de tenir una idea o una història que d’alguna manera et marqui una mica o la sentis teva. És un camí una mica llarg. Si el vols fer amb subvencions o amb una mica de recursos et pots passar uns quants mesos o fins i tot uns anys per fer-ho. Llavors ha de ser una història que tingui prou pes perquè no et desmotivis ni ho abandonis o no pensis que has començat fent això, però faries una altra cosa. Una de les condicions que jo penso que s’ha de tenir, és que sigui alguna cosa personal, i això tu en puguis parlar, el punt de vista d’haver-ho viscut o de tenir un entorn pròxim que ho hagi viscut. El tema d’alzheimer a mi, com a moltes famílies, ens va tocar molt de prop a casa meva amb la meva tieta i la meva mare que la cuidava. És un tema que la càrrega potencial la va assumir la meva mare, però tu ho veus des de fora i és una història que tenia ganes d’explicar.

Hi ha aquesta visió doble de mare i fill. El fill acaba mentint per evitar el patiment de la mare que va demanant pel seu marit que és mort.
El curt parla d’això, un fill que cuida a la seva mare que està malalta, que no té perquè ser l’alzheimer, pot ser una malaltia degenerativa, mental, però podria ser alzheimer sobretot la segona fase de la malaltia que és un moment en què el pacient va canviant de realitats. Són moments que donen bastant joc doncs a l’hora d’explicar una ficció poder jugar una miqueta amb aquesta anada i tornada de les persones. Va d’un fill que no és cuidador s’ho ha trobat i que intenta fer-ho com pot, i es troba amb el problema que la mare sempre li fa la mateixa pregunta que és una pregunta que quan sap la resposta es posa molt trista i això és el dia a dia, una rutina que no s’acaba mai. Pel fill cuidar ja és molt dur i si a sobre veus que la teva mare o qui cuides ho passa malament, encara és més dur. Fins que un dia li suggereixen que potser no ha d’explicar la veritat si aquesta veritat pot fer mal a la seva mare. Ell queda pensatiu i decideix aportar una altra resposta que s’ha de veure el curt per saber-la, però aquesta resposta és un concepte que s’anomena mentida blanca o piadosa que hi ha metges que la fomenten i metges que no tant. En general coincideixen que és veritat que una mentida blanca pot estalviar el patiment del pacient i està ben vist, no és mentir per mentir. Hi ha maneres que no sigui tant una mentida. Estalviar el patiment és important.

S’obre un tema de reflexió no?
Sí, s’obre un tema de reflexió. A més tots els malalts d’alzheimer no són tots iguals, les fases n’hi ha de més curtes i de més llargues, n’hi ha que duren dotze anys i n’hi ha que tan sols un. Aquestes fases es dilaten més o menys això cada pacient i cada cuidador van descobrint quina és la millor manera de fer-ho.

Què suposa que documentals teus s’emetin per a TV3?
Parlaré del cas de Liverpool català, que és històric i el trobo fantàstic. El fet que sigui d’Osona m’agrada perquè també m’agrada rodar documentals a l’altra banda del món sent d’aquí i a vegades aquí tenim històries que poden funcionar molt bé per a fer documentals o pel·lícules. De fet, aquestes petites històries tan locals que es poden repetir a diferents llocs del món són les que m’agraden, una història local pot ser universal, això és molt divertit. El ‘Liverpool català’ era un concepte que s’havia parlat d’ell i que potser sonava d’aquella manera. Toni Coromines n’havia parlat, havia fet algun article que de fet a mi em va inspirar per això també surt el Toni en el documental, però es quedava com un concepte. Parlava dels anys vuitanta a Vic de l’efervescència musical que hi havia de grups que funcionaven per a tot l’estat espanyol i algú va dir en el documental intentem investigar qui va dir que semblava el Liverpool català això d’Osona i trenta o quaranta anys després encara hi ha aquesta tendència musical, aquesta creativitat que caracteritza la comarca d’Osona. Per a TV3 suposa que d’un concepte que poca gent coneixia si això ho ordenes i hi poses veu deixa de ser un concepte a una realitat. L’audiència va ser increïble.

A fons

La presentació del festival

El juliol a Sant Hipòlit és Artot

Al festival s'hi podran veure 13 espectacles, alguns dels quals s'estrenen després al Grec o a Tàrrega

Jordi Vilarrodà

La carpa de la Cia. Pakipayà plantada durant dos dies a la plaça de Catalunya ha estat un dels signes visibles de l’inici del festival Artot de Sant Hipòlit. Aquí s’hi va representar dimarts i dimecres Toca Toc, un espectacle que trenca tòpics sobre les relacions de parella. El festival havia començat dilluns amb l’actuació al mirador de Sant Marc del cantaor Pere Martínez, amb una simbiosi de flamenc i cançó d’autor.

Des d’ara fins al dia 21 de juliol, sempre entre setmana, es presenten 13 propostes pensades per a públics diversos i fent-hi jugar diferents espais del municipi. Però també intentant que s’hi vegin “coses que no s’han estrenat i estan en procés”, explica Anna Jiménez, tècnica de Cultura de l’Ajuntament. És el cas, per exemple, de Ho hi hu, la horrible història de la humanitat, dels Farrés Brothers, que el proper dilluns es veurà a la plaça de Catalunya abans d’anar al Festival Grec i a la Fira de Tàrrega. O també d’El valor de res, una experiència immersiva sobre el llibre i la literatura que la Cia. Pagans va presentar aquest dijous a la font del Bac.

En la programació també hi destaquen el clown Carlo Mô amb el seu nou espectacle Yougur, la Cia. Leandre i el teatre gestual del muntatge N’importe Quoi, el cantant i guitarrista Pol Batlle amb la veu de Rita Payés o Quimi Portet estrenant la gira Si plou ho farem al pavelló, que celebra els seus 30 anys de carrera en solitari. I sobretot, “artistes i espectacles que no te’ls trobes gaire enlloc”, segons el nou regidor de Cultura, Adrià Mascarell.

A fons

Casa Pratdesaba

Un Pratdesaba 'de pel·lícula'

Entre la documentació que va apareixent a la Casa Pradesaba de Vic hi ha algunes cintes inèdites del mateix Josep Pratdesaba a l'observatori o de prohoms vigatans

Miquel Erra

Des que fa cinc anys Anna Alsina, hereva de la Casa Pratdesaba de Vic, va decidir donar visibilitat a aquest noble immoble del carrer de l’Escola de Vic –que acull al seu terrat l’històric observatori del seu besavi, l’eminent astrònom Josep Pratdesaba (1870-1967)– la finca no ha deixat de transmetre inputs positius de vitalitat i obertura a la ciutat.

A banda de reparar la teulada i, recentment, la mateixa cúpula –que aviat serà visitable–, un grup d’amics aficionats a la història fa mesos que treballen en la catalogació de la gran quantitat de documentació que la família conservava dins la planta noble. Entre les moltes sorpreses que van apareixent, hi ha vuit pel·lícules de cinema de 9,5 mm, algunes de les quals amb imatges inèdites de notable valor històric. La majoria de cintes són de caràcter domèstic i no estan datades. Al llarg d’una setantena de minuts, s’hi poden veure imatges familiars, comunions, un casament a Sant Esteve de Granollers de la Plana, un ball de gegants i capgrossos al santuari de Rocaprevera de Torelló, a l’exterior del monestir de Santa Teresa de Vic i del Portalet, o de festes a la plaça de la Catedral.

Hi ha dos fragments, però, d’especial rellevància. En el primer es pot veure el mateix Pratdesaba treballant des de la cúpula de l’observatori, en les que serien les úniques imatges en moviment que consten de l’astrònom, possiblement dels anys 50. El segon està gravat a la Font del Desmai de Folgueroles i s’hi poden veure des del canonge Jaume Collell fins a Martí Genís o Josep Salarich, avui declarats Vigatans Il·lustres, o l’advocat Joan Anglada. Les imatges podrien datar a l’entorn dels anys 20 del segle passat.

Fa uns dies, aquestes pel·lícules, degudament digitalitzades, es van mostrar a un reduït grup d’una trentena de persones –a la Sala de Dones dels Dolors de Vic– per mirar de continuar recollint informació del context de les imatges. Casa Pratdesaba està treballant per poder penjar pròximament les pel·lícules a la seva pàgina web a fi que tothom en pugui gaudir. També es volen catalogar les 300 plaques fotogràfiques i els més de 2.000 negatius que s’han trobat als arxius familiars.

Continuen les visites guiades

Un altre dels símptomes de la voluntat d’obertura de la Casa Pratdesaba a la ciutat són les visites guiades que, des de fa un any i mig, s’hi van programant puntualment. Diumenge passat, en plena festa major, el guia turístic Xavier Cervera –que està col·laborant en la difusió del patrimoni Pratdesaba juntament amb Toni Ylla-Català– en va protagonitzar una. El recorregut esdevé un autèntic viatge al Vic de fa un segle, perquè la casa s’ha conservat tal qual tots aquests anys. “És un niu de sorpreses”, va anar detallant Cervera, tot mostrant les diferents estances de la sala noble, inclòs el jardí i la capella, mentre anava detallant apunts de la vida de l’eminent astrònom. La casa va estar habitada fins l’any 2002, quan en va marxar l’anterior propietària, la difunta Montserrat Viver, tieta d’Anna Alsina.

A fons

Una imatge de la festa de l'any passat

Caldes celebra l'Escaldàrium, la gran festa del foc i de l'aigua

Els organitzadors han reforçat la seguretat, han preparat una celebració més inclusiva i esperen superar els 5.000 participants

Roger Rams

Caldes de Montbui s’omplirà de foc, aigua i música aquest cap de setmana amb la celebració de l’Escaldàrium, que tindrà lloc dissabte a la nit.

Aquesta festa ja consolidada s’ha convertit en tot un reclam al Vallès Oriental i més enllà, i és per això que des de l’organització esperen enguany rebre un elevat nombre de visitants, fins i tot superar els 5.000 d’anteriors edicions, ja que apunten que després de la pandèmia han notat un creixent interès per aquest esdeveniment únic al país.

De cara a aquesta 29a edició, l’organització, formada per més d’un centenar de membres, ha presentat un seguit de novetats en diversos àmbits, principalment enfocats a reforçar la seguretat i també a fer una festa més inclusiva.

Segons explica la sotsdirectora de l’Escaldàrium, Gemma Badia, en matèria de seguretat han incorporat un nou backstage per als artistes, més reforçat, ja que fins ara es feia només amb tanques que, amb la crescuda de l’afluència eren del tot insuficients a l’hora de dividir els espais.

En la mateixa línia s’ha creat també un passadís de seguretat que travessa la plaça perquè els cossos de seguretat i els sanitaris puguin actuar amb agilitat en cas de ser necessari.

L’aigua també és protagonista de la festa/Quim Dasquens

En matèria d’accessibilitat, també s’han pres algunes mesures per fer la festa més inclusiva, com ara instal·lar una pantalla al parc de Can Rius, perquè les persones que tinguin problemes amb la pirotècnia o no vulguin ser entre la multitud puguin també gaudir de la festa.

També es disposarà d’un intèrpret que en tot moment narrarà en llengua de signes els textos que s’interpretin a l’escenari. Com ja és habitual, s’ha adaptat també el balcó de l’ajuntament perquè les persones amb mobilitat reduïda puguin ser a la plaça durant la festa.

Pel que fa a les activitats complementàries al mateix Escaldàrium, tant aquest divendres a la tarda com dissabte durant tot el matí s’ha organitzat una campanya de donació de sang situada a Les Cases dels Mestres.

Aquest divendres a 2/4 d’11 del vespre també tindrà lloc la representació del Judici, un acte teatral que representa els judicis a dones acusades de bruixeria que van tenir lloc a Caldes al segle XVI.

La representació del judici de l’edició de l’any passat/Quim Dasquens

Per a aquest acte, el músic calderí Ramón Solé ha composat una nova banda sonora, que pretén il·lustrar les escenes amb diferents ritmes i, a més, incorporar una cançó amb lletra, titulada Som, que té com a objectiu empoderar les dones que han de ser jutjades.

En l’apartat musical també hi destaca l’actuació entre d’altres del productor Lo Puto Cat, que presentarà al públic el seu nou tema “El Putu Escaldàrium”, una versió d’un tema original de Solé.

Ja dissabte a les 12 del migdia, a la plaça de Can Rius s’hi farà l’Escumarium, una festa de l’escuma que enguany, igual que l’Escaldàrium, utilitzarà aigua termal refredada.

A les 6 de la tarda a la plaça de l’Església es farà l’acte “La cultura amb l’Escaldàrium”, que reunirà diverses entitats calderines com els geganters, els bastoners o els castellers.

Anem-hi

Josep Arisa, Fina Vila, Cesc Molera, Jordi Parareda i Josep Paré

La 3a Fira de la Tòfona d’Estiu de Centelles es concentrarà en la tarda i nit de dissabte

Josep Paré

Centelles vol seguir marcant camí pel que fa a la difusió del món de la tòfona, i a més de la consolidada Fira de la Tòfona d’hivern, pel desembre, arriba la 3a edició de la Fira de la Tòfona d’Estiu. Enguany només tindrà activitats dissabte a la tarda i nit i, com a novetat, es trasllada al Pla del Mestre per les obres a la zona del Palau Comtal i la plaça Major.

Segons va explicar durant la presentació el regidor de Promoció Econòmica, Josep Arisa, el motiu de concentrar la festa és meteorològic: “El temps que es preveu, molt calorós, fa que hàgim pres aquesta decisió”. Entre les 6 de la tarda i les 11 de la nit es podrà comprar i degustar tòfones d’estiu. Hi haurà una activitat infantil, amb molt bona acollida l’any passat, conduïda per Fina Vila, que consisteix a buscar, trobar i conèixer la tòfona estiuenca. A les 6 hi haurà un taller de pastisseria de la centellenca Sènia Villalustre, del col·lectiu Taula Dolça, i a partir de les 7, un taller de cuina amb degustació amb Jordi Coromina, del restaurant L’Horta de Tavertet, que presentarà la campanya gastronòmica de la tòfona d’estiu del col·lectiu Osona Cuina. Pel que fa a les activitats musicals hi haurà concerts amb Laura Cruells i Jordi Ginesta i Zonarkaos, a banda d’un artista convidat que serà una sorpresa. Nou restaurants s’han apuntat a la menja de tòfona d’estiu.

Per l’alcalde, Josep Paré, amb aquesta segona fira “volem donar a conèixer aquest producte de la tòfona d’estiu i, a la vegada, promocionar el poble de Centelles”. Fina Vila va destacar que la tòfona blanca “ja era coneguda per les classes adinerades i és més suau i fresca que la negra i és una bona manera d’entrar en el consum de la tòfona en general”. En aquesta línia, els cuiners Cesc Molera i Jordi Parareda van recalcar que aquesta tòfona estiuenca és una gran desconeguda “que cal donar a conèixer i és un producte molt interessant”. La temporada de la tòfona d’estiu va començar l’1 de maig i acabarà el proper 15 d’agost.

Anem-hi

+9 – N.32

Últim cap de setmana de Musik N Viu a Granollers

EL 9 NOU

El festival Musik N Viu de Granollers viurà aquest cap de setmana les dues últimes nits de música al Parc Firal. Per aquest divendres, Jovent Ignorat ha preparat una nit amb el grup valencià La Fúmiga com a cap de cartell. Al seu costat actuaran Lisasinson, també de València, i els vallesans La Troupe. D’altra banda, Diables de Granollers ha preparat la nit de dissabte. El cap de cartell serà El Pony Pisador, grans amants de la música tradicional celta i les cançons marineres, que ara presenten el nou disc, ‘It’s never too late for Sea Shanties’. El cartell es completa amb el grup de rock Perifèria, que va començar a la Roca, i amb Rural Boys (PD). L’obertura de portes els dos dies serà les 9 del vespre i els concerts començaran a les 11.

Festival Musik N Viu. Parc Firal de Granollers. Divendres 7 i dissabte 8 de juliol, 23.00.

La Fúmiga actuarà divendres

Sabor de Gràcia obre el Cicle de concerts i copes al Castell Nou de Llinars

La rumba catalana de Sabor de Gràcia encetarà, aquest divendres, una nova edició del Cicle de concerts i copes al Castell Nou de Llinars, que es farà cada divendres d’aquest més de juliol. El cicle, organitzat pel Teatre Auditori de Llinars, té lloc al pati interior del Castell Nou, en un ambient íntim i un espai per al públic en format cafè, amb cadires i taules baixes, per tal que es pugui acompanyar el concert amb una copa d’una cocktail van. El cicle continuarà amb l’espectacle ‘Íntimament Llach’ en què Neus Mar interpretarà temes del cantautor de Verges; el concert de Mayte Martí, i per acabar, ‘Blues and Roots’, amb Sílvia Marsó i del Toro Blues Band, que presentaran un repertori dels millors temes de blues. Tots els concerts començaran a les 10 del vespre

Sabor de Gràcia. Castell Nou de Llinars. Divendres 7 de juliol, 22.00.

Sabor de Gràcia

Torna el minifestival Punkdèmia a Palautordera

Punkdèmia, el minifestival de música punk, hardcore i derivats, arriba a la tercera edició aquest divendres a les 9 del vespre al centre cultural Can Balmes, a Santa Maria de Palautordera. Hi actuaran sis bandes que representen diferents generacions de músics addictes a aquests gèneres, tant del Vallès Oriental com de fora. Són LKS, una banda del Baix Montseny que fa música urbana en català freestyle hardcore punk; Gürtel Club, un grup de punk rock sorgit de Can Masferrer, a Montornès, i N.F.Q.T. (No freguis qu’hem trepitjat. Els seus components són Roc, Moi i Carbu. El cartell el completen Cor Rebel, una banda de joves formada l’octubre de 2017 a les comarques del Pla d’Urgell i les Garrigues, d’estil hardcore-punk; Crida Salvatge, una banda de hardcore punk de pagès de la Roca i Llinars, i Disbauxa, una banda de hardcore del Penedès.

Punkdèmia. Can Balmes, Santa Maria de Palautordera. Divendres 7 de juliol, 21.00.

Crida Salvatge

Sons

El clàssic | The Beach Boys

Jaume Espuny

‘Pet Sounds’
Capitol, 1966

El 1966, els Beach Boys van abandonar el rock una mica fàcil i a vegades carrincló de platges, surf, sol i biquinis de Califòrnia i van gravar Pet Sounds, un dels discos més influents de la història. Pocs mesos abans, el seu líder, Brian Wilson, havia escoltat amb molta atenció el Rubber Soul dels Beatles, que presentava unes quantes innovacions respecte al rock que imperava en aquells moments. Wilson se’n va enamorar i va voler fer una cosa semblant. I se’n va sortir molt bé. Lletres molt més transcendentals i els teclats i les guitarres convencionals es van combinar amb tocs de cordes orquestrades, timbres de bicicletes, orgues exòtics, clavecins, flautes, instruments de corda hawaians i fins i tot llaunes de coca-cola i gossos que lladren. Això sí, les harmonies vocals marca de la casa hi continuaven presents, tan precioses com sempre. De fet, les veus dels Beach Boys sonen com un instrument més. La cançó més famosa i la millor per a la majoria de gent és “God Only Knows”, que les noves generacions potser coneixen perquè és la que sona a l’escena final, la de l’aeroport, a la pel·lícula Love Actually, del 2003. La preferida del mateix Brian Wilson, autor de totes les cançons del disc, és “Caroline No”. I la que m’agrada més a mi és “Sloop John B”. Això va a gustos, però no ens barallarem pas.

Sons

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

BEALS THE BAND
‘Fem un pensa’

Beals The Band és una formació de pop-dance barcelonina que beu d’influències com Coldplay, Bruno Mars, Dua Lipa o Childish Gambino. Va néixer a principis del 2016, va treure un primer disc el 2019, Use Protection, i després es va trobar amb una pandèmia que els va estroncar els plans. Ara, però, del tot recuperats del sotrac, hi tornen amb el seu primer disc íntegrament en català on destaquen cançons com Ara toca viure, Jo he decidit o Joc fred, que reflexionen sobre aquest món postpandèmic on moltes coses han canviat per tornar a ser on érem.

KOVITCH
‘Simplifica’

Kovitch és un cantant del Vallès Occidental que va començar a escriure lletres de rap l’any 2007, amb només catorze anys. Des de llavors ha fundat diverses formacions (la més reconeguda, Homes Llúdriga, ja dissolta) sempre amb el rap, el hip hop més melòdic i l’R&B d’espina dorsal. Ara torna amb Simplifica, un àlbum amb deu temes amb un missatge senzill: fer les coses que t’omplen simplement “perquè sí”. I què omple musicalment a Kovitch? Doncs des de trap a dancehall (Foc i fum) fins a apostes més agosarades com la cúmbia d’Escolta.

XAVIER DOTRAS
‘Lieder’

Xavier Dotras és un pianista de jazz que ha editat ja més de mitja dotzena de discos instrumentals sovint en format trio o també acompanyant solistes com Gorka Benítez. En aquesta ocasió, però, ha volgut donar protagonisme a la veu i nou de les deu peces de l’àlbum compten amb la presència d’una d’aquestes dues cantants: Carme Canela o Gessamí Boada. I si el disc es titula Lieder és perquè moltes de les peces, tot i partir del jazz, s’acosten al lied més íntim i auster. El tema més lied del disc és No em diguessis adeu, escrit pel pare de Dotras, també músic.

Lletres

Novetats editorials

Jordi Vilarrodà

‘Memòries d’Adrià’
Marguerite Yourcenar
Ed. Proa

Un dels grans clàssics de la narrativa del segle XX arriba en una nova i magnífica traducció al català de Jaume Creus que també inclou el Quadern de notes de les Memòries d’Adrià, escrit per Yourcenar amb interessantíssimes reflexions sobre el fet d’escriure novel·la històrica. Amb aquesta ens situem a la Roma de l’emperador Adrià, quan aquest sent la mort a prop i escriu una llarga epístola.

‘Un tret a l’aire’
Francesc Puigpelat
Ed. Comanegra (Crims.cat)

La Barcelona del final de la Segona República és l’escenari d’aquesta novel·la, guanyadora del Premi de Novel·la Criminal Margarida Aritzeta-Vila de Creixell. L’anarquisme hi és un dels moviments més potents, ple d’idealistes però també de pistolers. I en aquest context arriba a la ciutat K, de cognom Carrión, que conspira per organitzar un gran atemptat del qual es parli arreu.

‘Eutopia’
Llorenç Prats
Pagès Ed.

Llorenç Prats ha estat fins fa poc professor de la Universitat de Lleida, ara jubilat. Tot i haver escrit diversos llibres acadèmics, aquesta és la seva primera novel·la. Un relat futurista en què es dibuixa un futur de la humanitat compromès per l’amenaça climàtica i una gran desigualtat. La vida del protagonista del relat transcorre en aquesta societat distòpica… o no tant.

‘El quadern del Paraulògic / 2’
C. Serret i J. Palou
Ara Llibres

El Paraulògic continua essent un fenomen social, sens dubte molt beneficiós per al català. Ara que s’acosten vacances i tindrem més temps per entretenir-nos-hi arriba aquesta segona entrega del llibre del joc. Sopes de lletres, enigmes, endevinalles i jocs que en aquest cas estan pensats per fer en família i incloent-hi els més joves, a petició dels quals ha nascut l’edició.

‘Cònan. Claus vermells’
Robert E. Howard
Ed. Laertes

Una nova història de la sèrie de Conan que arriba al català. En el món d’Hibòria, més aventures del guerrer més temut de la història. En aquest cas, l’acompanyem a ell i a la pirata Valèria, fugint d’un drac enmig de la jungla fins arribar a una misteriosa ciutat. Aquí hauran de lluitar per la seva mateixa supervivència, enmig d’un ambient en què contrasten la riquesa i la decadència.

Escrivim

Gotetes de pluja

Jana Iglesias

No em vaig ni calçar per anar a obrir la porta. Feia deu minuts que havien picat el timbre, en un divendres a la nit plujós. La tarda abans havia estat maca talment com si pogués existir una vesprada lletja amarada d’aigua i jo, ara a casa, encarava la nit. Una d’aquelles que pendula entre l’insomni i l’esgotament d’un llit tan buit, suposo. Un cop algú em va dir que aquestes són les nits en què neixen els contes, en què se t’enfarinen els cabells, però jo, que de cabells en tinc molts, els duia lligats dalt de tot del cap en un recollit maldestre però amb un to de dignitat casolana que només jo i el meu mirall entenem; i al final, malgrat la literatura, aquella semblava la nit més vulgar de totes en què res més màgic que la tempesta que s’esdevenia et pot sorprendre. Mentre que en les tardes de sol em recordo de les històries d’amor és en les de pluja quan les escric, i és que mai es fa sobrer tot el que se’n pugui dir. Mai el món n’està massa ple. Mai hi ha massa prismes per a una mateixa llum. Amb el pijama més ordinari del món i les ulleres brutes de la suor dels coixins del sofà, dubtosa i acovardida, vaig anar al rebedor a veure qui havia picat. I el que vaig veure per l’espiell de la porta era, de manera irremeiable, una història en si mateix.

Granollers m’agrada més quan hi plou i puc passar els dits sota les baranes per endur-me les gotetes que s’hi aguanten amb els dits –les xarruparia si ningú mirés i tal volta és aquesta la missió dels meus llavis gruixuts més que la dels petons o la paraula–. Hi haurà poca gent pel carrer i aquells a qui els fa por mullar-se seran tancats a casa seva amb alguna cosa millor a fer les tardes de divendres que refregar-se pel mobiliari urbà recol·lectant aigua amb les mans com si a casa meva no hi arribés. Tant de bo em pogués endur tant de líquid a la bossa. Són tardes de paraigües de Cherbourg vallesanes. Com si els dies grisos no existissin. Com si els dies que plou el temps s’aturés i només computessin els assolellats. Quines vides més curtes que tindríem si obviéssim els torrents que en algun moment, a tots, ens han robat les alegries!, vaig pensar mentre em passejava pel centre amagada dins d’una capellina preciosa i vermella que havia comprat a Londres i que pensava que mai podria posar-me aquí. Sí, estimats, de vegades el vermell també oculta les noies que passegen quan tothom jeu a casa. Caminant per sota dels balcons sento famílies que sopen.

Aproximadament fa un mes també plovia i a la ciutat se li accentuava aquest ventall de grisos magnífics que té arreu. A cada racó d’un dia de pluja s’hi amaga una cantonada de la que venies, sempre més ben il·luminada. Aquella nit de fa un mes parlava amb una amiga i li explicava com de fàcil hauria d’haver estat que tu i jo construíssim una casa. Jo pastaria el ciment amb les mans en una cubeta agenollada sobre el terreny i em carregaria les totxanes a l’esquena per donar-te-les una per una, amb convicció dolça, perquè tu bastissis les parets d’això nostre. Els plànols els improvisaríem bevent vi i si alguna estança quedés torta ens en riuríem l’endemà perquè, tot i que jo soc de rectes, a tu t’encanten les corbes. Els espais comuns els arrebossaríem amb rajoles del color de totes les platges que haguéssim vist, però jo tindria una habitació per estar-hi sola mentre tu escoltes música que se sent a l’altra punta del menjador. Els passadissos em menarien a tu. Els mobles vindrien de Carrara. La taula de la cuina tindria la forma de la primera vegada que em vas tocar. Endreçaríem la millor biblioteca que el meu sou pot pagar i al rebedor ens hi faríem petons amb el sostre encara ple de forats. Jo pintaria les parets en calces. Tu t’espolsaries el guix dels cabells com si fossis un mestre d’obres reputat. Si hagués fet falta, els fonaments te’ls hauria cavat jo a pic i pala. Tu que ets un paio tècnic enrotllaries les persianes, jo faria cua per gestionar els impostos amb calma fingida i tot aquest seguit de coses que crec que s’obliden d’explicar a les facultats d’arquitectura. Un cop acabada la casa ens torraríem al sol del jardí com dues llesques de pa el diumenge al matí.

Que fàcil que era –va dir la meva amiga.

Als terrenys que queden buits, però, s’hi acumula la brossa d’una manera natural, orgànica. Les piles de tovot les desfà la rosada al matí i les males herbes creixen allà on hi anava el menjador. Els possibles compradors ho saben i fugen. Quin any més complicat, sense la teva veu escombrant les raconades.

A propòsit d’això, un mes després, ja era al rebedor perquè feia estona que havia sonat el timbre. Jo, que no tenia mai visites. Vaig obrir la porta i van entrar en estampida silenciosa i van començar a omplir casa meva. Petites i molles em van ocupar els mobles, les lleixes de la cuina, la biblioteca, els forats dels prestatges, el sofà i l’espai. Sense dir res ni avisar-me per poder fer neteja un dia abans, les tenia per les taules i estirades damunt del meu llit. N’hi havia que s’havien ficat dins dels armaris, d’altres dins les meves sabates. Algunes volien sortir al balcó i temia que els veïns les veiessin. Em miraven en pudorós silenci i deixaven tot de regalims d’aigua d’haver estat caminant sota la pluja en processó cap a casa meva. Què podia fer jo ara amb tot allò al meu pis? Qui les havia vist venir pel carrer i no m’havia avisat? I és que va haver-hi un divendres tristíssim al vespre en què totes les cançons d’amor del món van venir a veure’m a casa, a demanar-me perdó per totes les mentides que diuen.

Ja no hi cabia ni una agulla i el terra del menjador era una barreja d’aigua i fang que havien portat del carrer. Maleïdes que m’ho estaven tornant a embrutar tot. Ves a saber durant quanta estona van estar entrant-ne per la porta: havien obert l’aixeta igual que per la pluja i jo, esvalotada, només feia que pensar que tot em passava a mi. I a qui trucava? A ma mare? A la urbana? A l’home que em va engegar? El meu pis era ple de cançons –des de l’inici a la coda– amb els ulls baixos, tèrbols i grossos, sotjant-me, disculpant-se.

Vaig reaccionar ràpid anant a buscar tovalloles, i agafant draps de cuina sota l’aigüera encara en vaig trobar un centenar més allà amagades. Tan carregada de robes com vaig poder mirava d’eixugar el que podia, però ni els fregalls de cuina més bruts desdibuixaven la bellesa de l’escena: l’estúpid cinèfil que dirigeix la meva vida s’havia empescat un final de pel·lícula en què mil masses líriques repoblen casa meva on tant el buit ha crescut. Una fantasia cinematogràfica de diumenge a la tarda commutada en divendres a la nit passat per aigua a la capital.

Com que no vaig trucar a ningú demanant ajuda vaig dir-me que, com de costum, em tocava solucionar-ho a mi tota sola. Potser les convidaria a marxar en un llampec de lucidesa, qui sap si les recolliria amb l’escombra o les entaforaria, plegades, en una caixa sota el llit a criar pols. Potser les baixaria a les escombraries l’endemà al matí. Ves a saber de quin color és el contenidor on has de llençar totes les cançons d’amor del món. Feia vint minuts que se m’havien escampat pel pis amb una velocitat envejable, com una presa que s’hagués desbordat des de la meva porta. A més d’això, com dos amants tímids, encara no ens havíem dit res. Aquella nit, a casa meva, ja ens coneixíem tots però jo no tenia ni idea de si les cançons, a part de sonar, podien parlar i, de basarda, no volia preguntar. El cas és que casa meva ara feia una olor peculiar, barreja de fusta i crispetes –que és del que fa olor l’amor–, i la flaire se’m va escolar entre els rínxols que se’m deslligaven de la cua i a mi, que mai em falten les paraules, encara em costa tants dies després descriure la forma que té una cançó. Només sé que tremolen, que semblen ratolins que corren en bandada, que tenen ulls, però estranyament són sense boca, i que quan en vaig intentar agafar una em va relliscar de les mans. Són com nens petits que diuen coses de grans. Pobretes, tenen més por elles que tu quan et creus tot el que expliquen.

De sobte, d’entre la munió que poblava els meus seixanta metres quadrats, s’erigí una líder que es va fer lloc entre totes. Era el primer cop que una d’elles, en comptes de córrer com formigues que fugen espantades del niu, caminava. Sense parlar, no sé ni com ho vaig entendre, la cançó d’amor més important de totes –ni per tot l’or del món us diré quina és– volia que segués al sofà amb ella i per fer-nos-hi lloc vaig haver d’espolsar amb la mà la resta, escampant-les pel terra caient unes sobre les altres.

Ens miràvem. Ens miràvem ella des dels seus ulls aquàtics i jo digna i amb els llavis rígids i tancats de qui els ha obert massa vegades per dir tantes tonteries i esperar-ne encara més. Petita i esquifida li aguantava la mirada violenta i tendra amb la qual es compadia de mi. Vaig notar el silenci gèlid de les altres que esperaven. La pluja s’aturà en sec. De sobte, la cançó va començar a sonar, i el seu cant em va acaronar la galta, se’m va passejar pel clatell i se’m van eriçar els dits i vaig tancar els ulls per entendre-ho tot millor. Com si mai m’haguessin volgut cap mal, com si des de les profunditats dels pentagrames que les trenaven només haguessin fet camí amb mi. La cançó d’amor més important m’estava cantant al menjador de casa i jo, que l’havia culpat de tot, me’n vaig tornar a enamorar.

L’endemà vaig llevar-me al llit. Descalça, vaig anar cap al menjador, on hi feia olor de presència, però el pis era ben buit. A la taula vaig trobar-me tots els draps de cuina plegats, perfectament apilats. Cada cop que plou les gotetes de pluja que pengen dels reixats em recorden la forma de les cançons que una nit van venir.

Relat finalista del concurs de narrativa d’EL 9 NOU.

Pantalles

Indiana Jones

Quines pel·lícules podem veure?

EL 9 NOU

Cuidem-nos

Picada de medusa

Què fer davant la picada d'una medusa

Eva Remolina / AMIC

Les meduses són animals marins que pertanyen al grup dels cnidaris. Habiten en els oceans de tot el món i són conegudes per la capacitat de produir picades doloroses en els humans. Aquestes picades són produïdes quan alliberen una substància verinosa present en les cèl·lules (anomenades cnidòcits) dels seus tentacles. Aquesta substància pot causar irritació, dolor i fins i tot reaccions al·lèrgiques en persones sensibles.

La presència de meduses a les platges és una preocupació per a molts banyistes. A Catalunya, especialment durant els mesos d’estiu, hi ha un augment significatiu d’aquests animals. Per aquest motiu, si t’hi trobes amb alguna, has de saber què fer en el cas que sofreixis alguna picada:

1. Allunya’t de l’aigua: Si et pica una medusa mentre et banyes, surt de l’aigua immediatament per a evitar més picades.

2. Utilitza guants, una tovallola o qualsevol objecte que tinguis a mà per tal d’aixecar suaument els tentacles de la medusa de la pell si continues tenint-la enganxada. És important no fer servir les mans nues per a evitar que les cèl·lules verinoses transfereixin a la teva pell.

3. Esbandeix amb aigua salada la zona afectada: no facis servir aigua dolça, doncs pots activar les cèl·lules verinoses restants.

4. Aplica una solució de vinagre a la ferida. El vinagre ajuda a desactivar les cèl·lules verinoses que encara restin a la pell.

5. A continuació, aplica una crema o loció antihistamínica a la picada per alleujar la picor i la inflor. Pots trobar aquest tipus de productes en una farmàcia sense recepta mèdica. Els socorristes de la platja solen disposar també d’aquestes pomades.

6. Si la picada de medusa et causa símptomes greus com dificultat per respirar, nàusees o marejos, o si la picada cobreix una àrea extensa del teu cos, s’ha de buscar atenció mèdica el més aviat que et sigui possible.

Teca

Els millors aliments rics en proteïnes

AMIC

Les proteïnes són un nutrient indispensable per al nostre organisme, sobretot si fem exercici físic per a guanyar musculatura. Avui parlem d’alguns dels aliments rics en proteïnes que no poden faltar en la teva dieta.

Si parlem de proteïnes d’origen animal:
Peix
, especialment el blau. És una excel·lent font de proteïnes i greixos poliinsaturats omega 3, amb efecte antiinflamatori.
Pit de pollastre o gall dindi. Són bones fonts de proteïna amb baixa proporció de greixos saturats. Es recomana preparar-lo al forn, a la planxa, al microones o bullides.
Formatges frescos o tendres. Són els que menor proporció de greixos saturats i sodi concentren, sent igualment una excel·lent font de proteïnes. A més, ens aporten minerals com el potassi o el calci.
Ou. És un aliment molt versàtil que ofereix proteïnes d’alt valor biològic, fàcilment digeribles. Podem utilitzar només la clara d’ou per a obtenir proteïnes magres, vitamines del grup B o ferro, o bé, podem l’ou sencer que, a més, proporciona vitamina D, vitamina A i carotens.
Llet o iogurt. A més de ser font de proteïnes, tenen un elevat percentatge d’aigua i, per tant, afavoreixen la hidratació de l’organisme.

Si parlem d’aliments d’origen vegetal:
Soia i derivats
. És un llegum ric en proteïnes i amb un bon perfil d’aminoàcids, sent el substitut perfecte a aliments d’origen animal si busquem proteïnes d’alta qualitat.
Llenties. Són un dels llegums amb major concentració de proteïnes i, al mateix temps, són font d’hidrats de carboni. També aporten ferro, potassi, vitamines del grup B i fibra.
Quinoa. És un pseudocereal amb tantes proteïnes com els llegums, amb un mínim de greixos insaturats, molta fibra i hidrats complexos, així com micronutrients com el potassi i vitamines del grup B.
Seitan. És un producte derivat del blat que ofereix alta concentració de proteïnes i podem incorporar la dieta substituint la carn.

Flaixos

Doble arc de Sant Martí

Capturant un moment únic

Carme Molist

El trialer captura el doble arc de Sant Martí d’aquest dijous a Manlleu. La fotografia és de Carme Molist

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers