Jordi Vilarrodà

Va començar per ‘El primer capità’, novel·lant la vida de Joan Gamper. Ara ha publicat ‘En guerra’ (Ed. 62), un relat que també gira entorn del Barça, en aquest cas sobre els equilibris que el club va haver de fer per sobreviure durant la Guerra Civil, després que el president Josep Suñol fos afusellat. Enric Calpena (Barcelona, 1960) té un altre motiu de celebració aquest any: el seu programa ‘En guàrdia’ a Catalunya Ràdio ha arribat a les mil emissions.

Vostè que ha escrit aquest llibre, què va pensar quan va veure que el Real Madrid presentava el Barça com un equip del règim franquista?
És increïble. Però ja és la tergiversació habitual que sempre s’ha fet, i no només amb el Barça. La manipulació de la realitat és una característica de les mentalitats totalitàries. Curiosament, quan es funda el Real Madrid són molt amics amb el Barça. Són dos equips transversals, que no volen ser d’un determinat barri, origen o classe social sinó que tothom a quil li agradi el futbol pugui participar d’aquell equip. Sigui burgès, obrer… o estranger, com en Gamper. El Barça comença i el Madrid, al cap de poc, copia el model. Però hi ha una diferència substancial: l’estat espanyol.

Ja en aquell moment…
Estic convençut que el Barça acaba apropant-se al catalanisme perquè la seva base social hi tendeix. El Madrid viu a la capital d’Espanya, on hi ha el poder, els seus dirigents estan lligats al poder polític. Els del Barça ho estan, en tot cas, al poder industrial. Això marca el tarannà de les dues entitats: s’assemblen al principi, però acabaran transformant-se en antitètiques.

A la novel·la ja hi ha un moment de tensió. Quan deliberen si s’ha de deixar participar el Madrid a la Copa Catalunya, com a acte solidari amb la ciutat assetjada pels feixistes.
És un episodi que al Barça no li agrada de recordar. Els exclouen. És evident que els interessos del Barça són esportius, i sembla egoista enmig d’una guerra. Però en aquest sentit tenen raó: seria tergiversar el sentit del Campionat de Catalunya, que hi jugui el Madrid. Acaba imposant-se aquesta idea per una qüestió pràctica: potser hagués guanyat el campionat, fins i tot.

El barcelonista de cor també aprendrà coses, llegint aquesta novel·la. Desconeix la història del seu mateix club?
En part, el barcelonisme no es porta bé amb els seus. El conserge, en Cubells, salva bona part de l’arxiu del club després del bombardeig del 16 de març de 1938. Si no hagués estat per ell, gran part de les copes i medalles de l’època no hi serien. Rep l’impacte, se salva pels pèls, queda estabornit, es passa una nit salvant el que pot… i es desmaia. Està dues o tres setmanes a l’hospital, i quan torna els directius li diuen que no el necessiten, perquè ara ja no tenen una seu tan gran. És molt bèstia! En Cubells mai els ho retreu, fins i tot els ajuda a buscar una nova seu i l’agafen per la meitat del sou que tenia. Les institucions, a vegades, no tenen ànima.

A la primera escena de la novel·la, llegim l’assassinat del president Suñol al Guadarrama, precisament al front de Madrid. La gent que queda al capdavant del club es troba, de cop i volta, en una situació impensable! Com reaccionen?
Quan comença la guerra, hi ha institucions que la gent pot estimar, com el Liceu… o el Barça. Però a vegades oblidem la practicitat, parlant dels heroismes. Si els treballadors del Barça es quedaven sense feina, on anirien? Quina situació hi havia al país? Salvar el club no era només una qüestió d’amor als colors, que ho era, sinó també de salvar la família.

Rossend Calvet, el secretari de la junta que agafa les regnes, es preocupa dels números, de com podran quadrar els comptes en una situació bèl·lica.
N’he parlat amb la família. Em diuen que era un home absolutament pragmàtic, fins i tot més de com el dibuixo al llibre. No li sortia, d’expressar els sentiments. Potser no ho podia fer d’altra manera, l’any 1936 estava prou capficat.

Ni Calvet ni cap dels seus no són herois. Però es troben un dia d’agost de l’any 1936 un cartell de la CNT que avisa de la col·lectivització del camp del Barça. Què fan?
Amb el terme d’herois ens hem malacostumat. Ens pensem que són gent que defensa causes molt complexes, en circumstàncies extremes on poden perdre fins i tot la vida. Però l’heroi quotidià és una altra cosa: la persona capaç de sobreposar-se als seus problemes més íntims, i treure la força per solucionar-los col·lectivament. Per això són herois els del Barça: volen salvar la situació, fer que les coses rutllin i tornar a com era abans. Són supervivents. S’espavilaran com tanta gent es va espavilar com va poder, en aquell moment. I al Barça, dins de tot, surt força bé: salven l’entitat i el camp.

Als de la CNT els diuen que ells ja són de la UGT, i han pres el control de l’entitat. Havien corregut a afiliar-se. Va ser anar així?
Sí. Evidentment, no sabem com va anar el diàleg ni quanta gent formava l’escamot. Però hi va haver una conversa a les portes del camp. Els esperaven a la porta, i quan els expliquen això queden parats. Però encara no hi ha l’enfrontament entre UGT i CNT que es produirà el maig de 1937, simplement es miren de reüll. I els de la CNT se’n van.

De fet, el salvaran dues vegades Al principi de la guerra i al final, quan l’any 1939 arriben les tropes franquistes i alguns volien enderrocar el camp.
Dues vegades… o tres. Perquè hi ha el tema del deute econòmic, que el Barça hauria pogut pagar si no hi hagués hagut la guerra, calculaven que l’any 1942 com a màxim. Però quan els ingressos cauen, no ben bé a zero però força a prop, allò ja no és el mateix. No saben quant durarà. Els salvaran els ingressos de la gira que fan per Mèxic l’any 1937 i la bona gestió. El tercer moment, com vostè diu, és una cascada d’esdeveniments. El primer, el dia 26 de gener de 1939 quan entren les tropes de regulars, italians i requetès a Barcelona. Decideixen emparar-se del camp, i aparcar-hi material militar. És llavors quan hi ha la idea d’enderrocar-ne una part per donar-hi més cabuda. Aquí els de la junta tornen a enganyar: els diuen que són els treballadors que han salvat el club del comunisme! Suposo que ensopeguen amb un militar amb dos dits de front, que no té una ordre directa i no se la vol jugar. Però després hi ha la depuració. Posen al club gent afí, com un de la directiva que era franquista i que fins aquell moment no s’havia manifestat. I sobretot, hi posen Bravo Portillo.

Qui és Bravo Portillo?
Un personatge deplorable. Comissari en l’època de Primo de Rivera, torturador i assassí confés. Un mal bitxo, vaja. Havia estat directiu de l’Espanyol, el posen dins del Barça i com que és molt boques, ell mateix diu que la seva funció és enfonsar el club separatista. El diari Marca, fundat pels feixistes a Sant Sebastià, havia demanat que li canviessin el nom per Club de Futbol España i la samarreta, que fos amb la bandera monàrquica. La intenció de destruir el club era molt clara.

Per què no arriben a materialitzar els plans?
No hi ha cap document on consti, però em sembla que és força clar. Els règims feixistes, inclòs el nazisme, havien utilitzat l’esport com a forma d’enquadrament de masses amb una certa disciplina paramilitar. També es tractava de desviar les pulsions d’una societat sotmesa cap a quelcom més innocu com el futbol o l’atletisme. Si criden al camp els controlem.

I els jugadors? Com van assumir la situació? Sorprèn descobrir un cas com el de Martí Ventolrà, antifeixista convençut.
Es deia Vantolrà, amb a. Jo li vaig canviar per la e. Però la resta és real: republicà, independentista (o separatista, com es deia en aquell moment), home de grans conviccions democràtiques. Va jugar al Barça, al Sevilla i a l’Espanyol, abans de tornar al Barça, però sempre va ser molt culé. A Sevilla va conèixer molta gent, i no tenia cap problema amb ningú, però el tema dels señoritos el va trobar horrorós: la fatxenderia de la dreta andalusa, els conflictes socials… Va tornar cremat d’això, i es va radicalitzar. Creia en la victòria i la revolució. Però la gira de Mèxic, l’estiu de l’any 1937, li va fer prendre un altre rumb. Des de fora tot es veia més clar que des de dins. El mateix ambaixador espanyol als Estats Units, Fernando de los Ríos, és qui els diu a l’expedició blaugrana que es quedin, que la guerra ja està perduda. Ventolrà es queda a Mèxic… més que per això, perquè s’enamora d’una mexicana. Però n’hi ha d’altres que ja no tornen: les seves mateixes famílies els escriuen des d’aquí dient-los que es quedin a Amèrica.

Va ser una gira moguda. També aquí es va descobrir que l’expedició tenia un talp franquista, un espia dins del grup.
Un espia una mica de pa sucat amb oli. Què volies espiar? Eren les obsessions del feixisme, que a vegades ens oblidem que és una ideologia totalitària. Un concepte que vol dir que tots els aspectes de la societat poden ser regulats per l’Estat. Per això a vegades espien coses que ni tan sols cal. No està clar si Esteve Pedrol, l’espia, es va destapar com a tal a Mèxic o si ja venia d’aquí, la possibilitat que planteja la novel·la. Al principi de ser a Mèxic, ja hi ha un document que ho confirma de l’ambaixador que tenen allà els franquistes. Diu que Pedrol hi ha anat, i que està interessat en tornar i anar a Burgos, la capital des d’on Franco dirigeix la guerra. I ells li diuen que es quedi a Mèxic, de moment, i vagi informant sobre l’expedició blaugrana.

Documentant-se i escrivint, no ha tingut la sensació que va anar d’un pèl que no ens quedem sense Barça?
El club es va salvar de miracle! En el viatge en tren cap a França, per agafar el vaixell cap a Mèxic, fins i tot els van metrallar des d’un avió i es van escapar perquè el comboi es va ficar dins d’un túnel! Va passar exactament així. De fet, hi ha institucions catalanes de l’època que van desaparèixer, no van tenir la mateixa sort que el Barça.

Poques van tenir un president afusellat. Sap si va influir més la condició de president del Barça o la de diputat d’Esquerra a les Corts, en què Suñol fos executat sumàriament?
No podem arribar a conclusions clares, però hi ha algunes dades que fan pensar: de tots els diputats que van ser assassinats durant la guerra, la majoria ho van ser després d’un judici. Un judici era un acte exemplaritzant. Només hi ha el cas d’un diputat gallec que el maten a casa seva i el d’en Suñol, que es perd amb el xofer que porta el cotxe i acaba a les línies enemigues. Per què el van matar allà mateix? Hauria estat normal portar-lo a Madrid, jutjar-lo i potser hagués acabat igual al cap d’unes setmanes… però no, el maten molt poc després de ser detingut. Potser eren una colla de sapastres, o bé tenien una animadversió especial als separatistes… o als del Barça. Aquí és on jo invento una sèrie de fets.

Gamper primer, ara la Guerra Civil… hi haurà trilogia d’Enric Calpena sobre el Barça?
Potser no serà el següent que escrigui perquè tinc altres idees, però més endavant sí. La següent hauria de ser sobre els fitxatges de Di Stefano i Kubala. La història en ella mateixa és interessant, però també explica una altra cosa: és un de tants casos en què la burgesia catalana que s’ha passat al franquisme s’adona que o bé és franquista o bé catalana. Perquè les dues coses, per al règim, són incompatibles. El president Martí Carreto va a Madrid i allà li diuen que s’ho faci com vulgui, però que Di Stefano ha de ser del Real. I una quarta novel·la encara podria ser la de l’arribada de Cruyff, que és l’entrada d’un aire de modernitat als anys 70. És el moment de la mort del franquisme sociològic, com diu Josep Maria Solé i Sabaté. Explicaríem la història del país al segle XX a través del Barça.

Acaba de complir el miler de programes de l’En guàrdia. Un programa d’història! No és també un petit miracle cultural, aquest?
Es considera que només interessen els temes lligats a la conflictivitat inherent a la política, a la sang i fetge o a la pulsió de l’esport. Evidentment que hi ha qui no li interessa més que això, però la reflexió sobre el nostre entorn, què ens passa i què som, és d’un interès generalitzat també. Quan fas un programa d’un cert nivell intel·lectual, és evident que no té les audiències del Sálvame del seu moment, però tampoc es tracta d’això. Parlar de literatura, de ciència, d’història o d’altres temes aparentment transcendents i profunds agrada si està pensat perquè tothom ho pugui entendre. A les seccions de cultura dels diaris, si només estan pendents de l’actualitat, els passa el mateix que a les seccions de política. Agrada més quan fas anàlisi, quan aprofundeixes en el rerafons, i per a això els periodistes estem –teòricament– ben dotats. Quan toques un tema transcendent com la història però amb visió periodística, la gent ho agraeix. Les audiències dels documentals històrics de TV3 són altes també, oi? I la gent valora que tinguin un suport comercial o institucional important, encara que alguns publicitaris pensen que costa més posar-hi anuncis. En aquest sentit, estic content… sobretot si serveix d’exemple per a empreses, que vegin que la cultura –no només la història– també agrada.

L'Atlàntida de Vic obrirà la temporada amb mig centenar de propostes

Jordi Vilarrodà

La comèdia FitzRoy quatre dones al límit, avalada pel prestigi del dramaturg Jordi Galceran, el director Sergi Belbel i un repartiment de luxe, obrirà el proper dia 21 de setembre la catorzena temporada de L’Atlàntida.

Des d’aquest moment i fins a mitjans de gener –la primera meitat– s’han programat un total de 34 propostes de teatre, música, dansa, circ “i altres disciplines difícils de classificar”, explicava dijous Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida, en la presentació. Es desplegaran en 49 funcions, gairebé mig centenar, i això vol dir que hi haurà diversos espectacles dels quals es faran dues, tres o fins i tot quatre sessions. “És la vegada que fem un desplegament més gran des que va obrir L’Atlàntida”, deia Catllà. I això ho interpreta en positiu, com un signe “que hem recuperat els nivells d’ocupació de la prepandèmia”. Però també del tipus de programació, amb força espectacles de petit format que requereixen poc aforament perquè el públic en pugui gaudir. Entre les novetats, hi ha la recuperació de l’anomenat Espai Concert, en què la Sala Joaquim Maideu es transforma en una sala de concerts sense grades i amb barra de bar. La pandèmia va fer desaparèixer aquest tipus de presentació que torna ara amb força: Mishima ha triat Vic per fer-hi el seu ja habitual concert de Nadal per als fans del grup.

Entre les propostes musicals destaca també el retorn a L’Atlàntida de Quimi Portet, present a la presentació, que celebrarà amb la seva banda els 25 anys de carrera en solitari, des que es va acabar El Último de la Fila. El seu concert, el dia 6 d’octubre, porta per títol Si plou ho farem a L’Atlàntida, i és una celebració del que ha estat aquest període: “He pogut tenir diverses carreres en una vida i aquesta etapa, fent el que volem i arriscant força”, va dir el músic vigatà. Els Riders Of The Canyon, formats al voltant de Joana Serrat, hi presentaran el seu primer disc, i també passaran per L’Atlàntida noms com els de Sanjosex & Carles Baleda, Men In Swing o Joan Dausà, aquests dos últims també d’aniversari: el desè.

Un altre autor de prop i molt destacat brilla en la part teatral: Josep Maria Miró. El seu text El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc arribarà interpretat per Pere Arquillué. Entre els valors emergents, també el del torellonenc Dobrin Plamenov i el monòleg Beuré de la teva aigua. Els amants dels musicals viuran un gran moment amb El Petit Príncep: El musical d’Àngel Llàcer, i amb L’alegria que passa, el comiat dels escenaris de Dagoll Dagom. Nadal arribarà amb una gran producció, l’oratori El pessebre de Pau Casals. La dansa comptarà amb la que possiblement és la coreògrafa catalana més reconeguda internacionalment, Lali Ayguadé i el muntatge Runa.

Jordi Vilarrodà

La periodista Griselda Guiteras, de Castellterçol, és la guanyadora de la setena edició del Premi La Gralla de Narrativa Curta, que convoquen conjuntament aquesta llibreria de Granollers i EL 9 NOU amb el suport de la Institució Puig-Porret. La seva narració, que porta per títol Seher, on ets?, va ser la més valorada pel jurat entre el mig centenar que es van presentar, amb un increment notable de participació respecte a l’any passat. Guiteras ja havia guanyat el segon premi a l’edició de 2020.

Seher, on ets? és un relat que se situa en les hores posteriors al gran terratrèmol que va afectar una part de Turquia i Síria el febrer d’aquest any. El jurat va valorar la capacitat de tractar “un tema actual i real” des d’una narració “que funciona com una crònica periodística, però amb un final de sorpresa”. El segon premi va ser per a l’escriptor i editor camprodoní Oriol Molas, amb el relat En Bigotis, la descripció d’una època a través d’un personatge, de la qual el jurat també va destacar l’ús de la ironia. El tercer premi és per al relat Pa cremat, d’Esther Ventura, de Mollet, que aborda un tema dur com són els maltractaments “des de la perspectiva de la persona que ha de cuidar el maltractador”. El premi, obert a autors d’Osona, el Ripollès, el Moianès i el Vallès Oriental, està dotat amb 500, 300 i 200 euros –respectivament– per als guanyadors, gràcies al patrocini de La Gralla i la Institució Puig-Porret. El jurat també va seleccionar set altres relats destacats, per publicar conjuntament amb els premiats a les edicions d’EL 9 NOU dels divendres fins al dia 8 de setembre. Són les narracions escrites per Maria Dolors Puig, de Bigues i Riells; Lluís Montoliu i Marta Vilademunt, de Vic; Pep Puigtió i Montse Vall·llosera, de Sant Celoni; Ramon Font, de Granollers, i Carles Rosas, de Campdevànol. Per a cada una d’elles, la il·lustradora Maria Peix crearà un dibuix relacionat amb el text.

El jurat d’enguany del Premi La Gralla de Narrativa Curta el formaven els llibreters Marina Santaugènia, de La Gralla, i Toni Ferron, de Foster & Wallace, la professora i articulista d’EL 9 NOU Carme Brugarola i l’antropòleg Antoni Llagostera. El lliurament es farà dimarts vinent a Granollers.

Miquel Erra

La literatura tornarà a ser l’eix vertebrador del festival Estiu a la Fàbrica, a Roda de Ter, que arriba a la tercera edició amb algunes novetats destacades. La primera, la complicitat que han teixit la Fundació Miquel Martí i Pol i Cardant Cultura, la cooperativa de creació i dinamització cultural, nascuda fa un any a l’entorn de l’antiga fàbrica de filatura de Can Grau. Entre dissabte i diumenge es desplegaran un total de 12 propostes, amb els jardins de La Blava com a icònic escenari.

El programa arrencarà, precisament, amb una de les novetats: l’estrena d’El Festivalet, un espai pensat per a un públic familiar i infants de 2 a 10 anys, amb sis tallers de ressons literaris que es concentraran tot dissabte al matí. Començarà amb Kadires en vers, una nova instal·lació de jocs de la companyia osonenca Katakrak. De fet, es tracta de vuit jocs que es basen en una cadira amb paraules, que formen el vers d’una poeta catalana. Els participants han de provar de confegir el vers original, entre els quals n’hi ha d’Ivette Nadal, Antònia Vicens o Felícia Fuster, entre d’altres. La matinal es tancarà amb l’espectacle familiar L’ocell de colors, de la companyia En Clau de Clown.

Al vespre-nit arribaran dos dels plats forts d’aquesta edició. Primer, el recital que protagonitzaran Ernest Villegas i Coloma Bertran titulat Les clares paraules, un repàs a la biografia de Miquel Martí i Pol a través de la seva poesia i prosa. La nit acabarà amb l’espectacle El Joglar, d’Arnau Tordera, estrenat l’any passat i que parteix dels textos de Jacint Verdaguer que van formar part del musical Verdaguer, ombres i maduixes, però en aquest cas interpretats en solitari.

La jornada de diumenge inclourà tres propostes més. Al migdia, Josep Pedrals, comissari de l’Any Rector de Vallfogona, i el poeta Xavier Pujol mantindran una conversa-recital sobre aquest personatge. A les 4 de la tarda, el músic local Guillem Ramisa acompanyat pel trompetista Ferran Isern oferiran el seu repertori de poesia i música en un format íntim. Per acabar, a les 7 de la tarda, Gemma Humet presentarà l’espectacle Miralls, un recorregut musical per cançons originals i versions d’altres autors.

“Hi creiem molt, en aquest festival, i pensem que pot tenir llarg recorregut”, apuntava en la presentació Montse Caralt, directora de la Fundació Miquel Martí i Pol. Pel flamant nou alcalde de Roda, Toni Mas, la proposta esdevé una “bona oportunitat” per poder mostrar el llegat de Martí i Pol “més enllà de les quatres parets de la Fundació i del mateix municipi”. Mas també va posar en valor aquesta nova col·laboració de la fundació amb Cardant Cultura, fruit de la qual també neix la convocatòria d’una primera beca de creació i residència Estiu a la Fàbrica, que tindrà per objectiu la promoció de la creació d’un espectacle que tingui la literatura com a eix vertebrador per ser estrenat en l’edició del festival de 2024. Les bases concretes es donaran a conèixer aquest mes de juliol i les propostes s’hauran de presentar “durant el proper mes de setembre”, va avançar Jordi Vidal, de Cardant Cultura.

Miquel Pérez i Mas

“Tersi Roquer, en el record” és el títol de l’exposició que organitzada per l’Ajuntament de Tona s’inaugurarà aquest dissabte, a l’Espai Muriel Casals de la vila de Tona. Traspassada prematurament l’any 2004, l’obra de Tersi Roquer ha estat ja objecte de diverses exposicions a casa nostra. El juny de 1994 la sèrie “Tatoos” (Tatuatges) es va exposar a l’antiga sala H de Vic. Posteriorment, l’any 2005, se’n va fer una àmplia retrospectiva a la Llotja del Blat de l’Ajuntament de Vic. Ara, el motiu de la recuperació de l’obra de la Tersi és la proximitat del vintè aniversari del seu traspàs, que s’escaurà pel gener del 2024. Data que la família vol rememorar amb l’edició d’un llibre sobre la seva obra. També es vol recordar amb aquesta mostra els quinze anys en què l’artista va establir-se a Tona, on va viure i va disposar de dos estudis per dur a terme la seva tasca professional i artística.

Nascuda a Tavertet l’any 1957, la Tersi va baixar a Vic per fer els estudis de batxillerat a l’institut Jaume Callís. Empesa pel seu tarannà obert i encuriosit, aviat es va relacionar amb els sectors joves més inquiets de la ciutat en aquell moment. Estem a principis dels anys setanta. Uns anys de gran vitalitat i d’agitació política i cultural, que coincideixen amb els darrers anys de la dictadura i amb l’aparició de nous models culturals i formes de vida, que la Tersi viu de prop integrada en els moviments alternatius que gravitaven al voltant del Cafè Vic i de l’anomenada contracultura. Un dels senyals d’identitat d’aquests moviments va ser l’interès per les formes i els treballs artístics. En el seu cas, aquest impuls es canalitzarà cap a la ceràmica, que després del seu pas per l’Escola Massana de Barcelona la portarà a Londres, a la City of London Polytechnic, per perfeccionar aquesta especialitat però on acabarà descobrint una nova forma d’expressió, la fotografia, a la qual a partir de 1983 es lliurarà tot seguit deixant de banda la ceràmica.

En aquesta exposició de Tona s’hi mostren algunes de les poc conegudes imatges del període de formació de la Tersi. A banda de les conegudes fotografies de transvestits, hi trobem imatges de fotografia de carrer; un reportatge sobre la comunitat monàstica de Montserrat, més aviat poc accessible a una dona; una actuació de La Fura dels Baus a Londres, o sengles imatges d’un reportatge sobre art teràpia.

Algunes de les imatges més interessants d’aquests anys de formació són les de fotografia de carrer que la Tersi practicà de manera poc conscient, com a metodologia d’aprenentatge. Recordem que la street photography és un gènere que presenta essencialment fotografies no preparades, preses en un entorn urbà o de carrer, que tenen un notable component narratiu o que busquen transmetre emocions. Aquest sistema de treball formarà la base metodològica d’aquests primers anys i evolucionarà tot seguit cap a la fotografia més documental en les sèries més conegudes sobre persones de cultures i grups socials no normatius.

Entre els exemples de fotografia de carrer tenim les imatges d’automòbils nevats –Albert Altés, que fou parella seva, ens informa de la forta atracció que exercí sempre la neu en la Tersi, potser com a record dels freds hiverns del Tavertet de la seva infància–, els aparadors, o a Silence After Rioting (Silenci després dels disturbis), on el que havia de ser un reportatge sobre manifestacions al barri londinenc de Tottenham es converteix en una ombrívola i enigmàtica sèrie arquitectònica.
Tanmateix, les fotografies més conegudes de la Tersi són aquelles en què s’interessava per grups socials alternatius o que vivien al marge de la normalitat de l’època. Les sèries sobre els transvestits, que va fer a Londres el 1985 com a treball final dels estudis de fotografia i fotoperiodisme al London College of Printing, actualment London College of Comunication, que forma part de la London University of Arts. També la sèrie de persones tatuades, de la qual feu un primer tast en blanc i negre a Londres l’any 1990, i la sèrie definitiva, en color –la primera– de 1994 durant una escapada d’uns mesos a Londres quan ja estava plenament instal·lada a Tona, i en el marc d’un concurs internacional de tatuatges que se celebrava anualment a Londres. I finalment, la sèrie en color i blanc i negre sobre les drag queens de Nova York que Roquer va fer al Wigstock Drag Festival de l’any 1996. Un reportatge va ser comprat i publicat aquell mateix any per la revista Primera Línea. Aquestes sèries tracten temes durs –cal tenir en compte els anys en què van ser fetes– amb humanitat i defugint el dramatisme. Roquer hi mostra una sensibilitat especial envers les persones per mitjà d’imatges de prop, sense que li importi gaire el marc sociològic però buscant en el primer pla l’expressió del rostre i desposseint de dramatisme o transcendència les imatges. Una manera de fer que ara ens pot semblar normal però que en aquell moment no deixava de ser valenta i transgressora. Sobretot aquí, quan acabàvem de sortir de més de quatre dècades de normalitat franquista. Finalment, consignem també que s’hi han inclòs en aquesta mostra algunes fotografies de tasques més professionals de la Tersi. Imatges de models i alguna altra relacionada amb encàrrecs del món cultural.

Un darrer aspecte a remarcar d’aquesta mostra és el fet que la majoria de les fotografies són còpies d’autor, és a dir, tiratges originals fets per la mateixa Tersi. Aquesta exposició representa així una nova oportunitat per conèixer de primera mà l’obra d’una artista de casa nostra que va veure truncada la seva carrera just quan aquesta començava a fructificar.

Jordi Vilarrodà

L’Orfeó Vigatà i la cantant Ju (Judit Puigdomènech) van coincidir per primera vegada en la celebració de la Marxa dels Vigatans, l’any passat, en què van interpretar conjuntament la cançó Més lluny de Lluís Llach, acompanyats per la Cobla Cani-gó!. Allà hi va haver “una bona connexió”, explica Sara Duch, presidenta de l’Orfeó. I els va semblar que la col·laboració podia anar més enllà.

El resultat és meloDies amb història, que dona un nou format al clàssic concert de festa major de l’Orfeó, i que tindrà lloc aquest diumenge a les 7 de la tarda, al paranimf de la UVic-UCC. “El concert té tot un fil conductor, cap de les peces no ha estat triada perquè sí”, explica Duch. I aquest fil és la història del segle XX, moments importants que són representats a través de 14 cançons. Es divideix en cinc blocs, un sobre la pau, un altre sobre igualtat, un tercer sobre pàtria i els dos últims sobre la llibertat i l’esperança. Hi haurà des de clàssics catalans com El cant dels ocells o L’emigrant fins als estàndards o el pop representats per What a Wonderful World o Imagine, passant per la cançó d’autor compromesa que encarna D’un temps, d’un país de Raimon o Abril 74 de Llach. Un repertori acuradament escollit, amb adaptacions del director de l’Orfeó, Daniel Antolí. Un text, en la veu de l’actor Lluís Rubio, introduirà l’espectador abans de cada bloc en el moment històric amb què se’l relaciona. La part instrumental del concert anirà a càrrec d’una formació integrada per Pere Loewe (contrabaix), Pep Solà (bateria) i Gustavo Legido (piano).

El concert de festa major va viure una preestrena dissabte a Isil, al Pallars. L’església de Sant Joan va acollir, el dia d’aquesta festa, la primera actuació de meloDies amb història. El format d’aquest concert permet que sigui “exportable” a altres llocs, diu la presidenta de l’Orfeó, que es mostra satisfeta de la capacitat de la coral “per adaptar-se a un altre estil i no encasellar-nos”.

EL 9 NOU

El 12è Cicle de Jazz de l’Ametlla del Vallès es tancarà aquest dissabte als gimnàs de l’escola Els Cingles amb l’actuació de Momi Maiga, un compositor i un virtuós de la kora. El músic senegalès presentarà el seu àlbum de debut, ‘Nio’, on combina el jazz ètnic, el flamenc i les sonoritats de les seves arrels, fusionant la kora amb instruments clàssics com el violí i el violoncel. Maiga, amb només 25 anys, destaca com un virtuós del seu instrument i per la seva fluïdesa vocal i com a compositor curiós, autodidacta i amb una sorprenent sensibilitat musical.

‘Nio’. Momi Maiga. Gimnàs de l’escola Els Cingles. 12è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Dissabte 1 de juliol, 20.00.

Nit de reggae al festival Musik N Viu de Granollers

El festival Musik N Viu de Granollers engega aquest divendres la divuitena edició amb la nit reggae preparada per l’associació One Drop al Parc Firal. El programa es completarà amb dues nits més, el 7 i 8 de juliol, organitzades per Jovent Ignorat i els Diables de Granollers, respectivament. El cartell que ha preparat l’Associació Reggae de Granollers inclou diferents propostes com la de Rebelmadiaq Sound System, amants del so jamaicà i els seus diferents gèneres. Al seu costat actuaran Chalart58, Matah i Adala, una combinació intergeneracional que representa molt bé la música contracultural de l’escena barcelonina, i Sr. Wilson, un dels artistes de l’escena reggae internacional més respectats. També hi actuaran Belén Natalí, una cantant, compositora i lletrista argentina establerta a Catalunya; Stereotone Sound System, que cobreixen totes les facetes relacionades amb el reggae; Supa Bassie, un artista veterà de l’escena reggae espanyola; Freedom Cry, un col·lectiu de Cornellà de Llobregat que porta més de dues dècades promocionant la música d’arrel jamaicana; el col·lectiu artístic Purple Rockets; la cantant de reggae i ragga, L’Asia Luna, i Endemic Sound, un col·lectiu jove de DJs i selectors de música reggae i dancehall nascut a Granollers el 2019.

Nit de reggae organitzada per One Drop. Festival Musik n Viu. Parc Firal de Granollers. Divendres 30 de juny, 23.00.

El Trio Pedrell inaugura les Nits Musicals de Vallromanes

Les Nits Musicals de Vallromanes arriben a la 38a edició amb quatre propostes dedicades al violoncel, que tindran lloc els dies 1, 8, 15 i 22 de juliol al Club de Golf, el Casal de Cultura i la plaça del Casal. Les Nits començaran aquest dissabte a les 9 del vespre amb el concert ‘Joventut i maduresa’, del Trio Pedrell, format per Christian Torres, Oscar Alabau i Jordi Humet. El seu programa té com a gran al·licient l’escolta de tres trios en moments diferents de la vida dels seus compositor

‘Joventut i maduresa’. Trio Pedrell. Nits Musicals de Valromanes. Club de Golf. Dissabte 1 de juliol, 21.00.

Quinze hores de música al Tritone Montseny Roots Festival

Tritone Montseny Roots Festival celebrarà la segona edició aquest dissabte de les 12 del migdia a les 3 de la matinada a Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. El festival porta músiques tradicionals provinents d’arreu del món amb la intenció de revisitar les músiques d’arrel amb la mirada pròpia del segle XXI. En aquesta segona edició, el públic podrà viatjar des del Carib fins a l’Europa de l’est acollint dos estils tan representatius com els reggae jamaicà i la potent música balcànica, amb diferents propostes musicals. Hi actuaran Cafe Magnetic, Beteny Ah Nativos, Ermesinde, Baix Montsound System (Feat Adelking Falmer), Radio Otorongi i els DJs Panko i Pure.

Tritone Montseny Roots Festival. Can Balmes, Santa Maria de Palautordera. Dissabte 1 de juliol. De 12.00 a 03.00.

Jaume Espuny

‘Moondance’
Warner Bros – 1970

Moondance és el tercer disc de l’irlandès Van Morrison i, per a un servidor, el millor. Hi ha pocs discos a la història del rock que comencin amb una seqüència de cançons –les cinc de la cara A del vinil original– tan perfecta com en aquest: primer “And It Stoned Me” i després, seguides, “Moondance”, “Crazy Love”, “Caravan” i “Into the Music”. Totes seguides, totes enlluernadores. Les cinc que segueixen fins a arribar a les deu del disc no arriben a tant, però gairebé. I com sempre quan es tracta de Van Morrison, hi ha de tot: rock, jazz, swing, blues, gòspel… Aquí un piano, per allà un saxo, ara una guitarra. Simplement, música de primera categoria. I, és clar, la veu de negre de Van Morrison en primer terme. Amb aquest disc, Morrison mantenia la qualitat que tenia l’anterior, Astral Weeks, per a moltes revistes especialitzades un dels deu millors discos de sempre, però amb una mica més de comercialitat. D’aquesta manera, aconseguia una cosa que també és important per a un cantant, que és vendre com més discos millor. Des de llavors, no ha parat i s’ha convertit en un dels músics més prolífics: als seus 73 anys ja va per la cinquantena de discos. Això sí, sempre mantenint el llistó ben alt. Però qui vulgui saber com sona Van Morrison, ha de començar per aquest, Moondance.

Jordi Sunyer

MIKI NÚÑEZ
‘121’
L’exconcursant d’OT i representant espanyol a Eurovisió el 2019 (i ara, copresentador de l’exitós Eufòria) torna amb nou disc amb títol capicua: 121. A l’àlbum hi ha pop, rock, elements electrònics i moltes més cançons en castellà que no pas en català. Les millors, però, ves per on, són precisament les que canta en català, sobretot la balada Electricitat, que fa a duet amb Alfred Garcia, i Llums de mitjanit, que canta amb Mariona Escoda, la primera guanyadora d’Eufòria. Ah! I el disc es diu 121 perquè són quatre mesos, “el temps que dura l’amor químic”. Ara pla.

VERNAT
‘Emvruix’
L’artista sabadellenc Vernat publica Emvruix, un nou disc conceptual amb deu temes autoproduïts que parlen de l’amor, de la joventut, de la màgia, dels orígens i de la mort. Amb aquest àlbum, Vernat es reinventa i mostra una faceta més experimental amb acostaments al pop atmosfèric, l’electrònica o el hip hop. La millor cançó és Noemtallislesales, que canta fent duet amb Meritxell Neddermann. No sabem què li passa al vallesà amb les ve baixes però afortunadament canta i toca bastant millor que no pas escriu.

NATIVA
‘Aquí y ahora’
Nativa va néixer el 2019 de les cendres dels valencians La Raíz. D’aquella mítica formació de fusió festiva hi ha els cantants Julio i Sen-k i el baixista Adri Faus, als quals s’han afegit altres músics per acabar perfilant un nou projecte on els sons electrònics tenen molt més pes que a La Raiz. Aquí y ahora és el seu segon treball, té 11 temes en castellà i portuguès i segueix l’estela festiva i reivindicativa del seu debut. Al treball també hi destaca la nòmina de col·laboracions, que van des de Lágrimas de Sangre a JazzWoman, Holistiks o La Pegatina.

Jordi Vilarrodà

‘La casa torta’
Agatha Christie
Columna
Columna continua ampliant la col·lecció de novel·les d’Agatha Christie traduïdes al català. En aquest cas podrem passar l’estiu amb La casa forta, la novel·la que li agradava més a la mateixa escriptora, i L’assassinat de Roger Ackroyd, la que es considera més atrevida entre les que va escriure. Una comença amb un assassinat i l’altra, amb un suïcidi. I a partir d’aquí, la sagacitat de Poirot.

‘Chevreuse’
Patrick Modiano
Proa
És la primavera de 1965. L’escriptor Jean Bosmans acompanya una amiga a deixar l’equipatge en una casa que ha llogat a Chevreure, prop del Bois de Boulogne. Ja no hi pensava, en aquest lloc, i al moment que hi posa els peus li ve el record vague d’haver-hi viscut de petit. Aflora un passat que havia oblidat o volgut oblidar. La darrera novel·la d’un dels grans de la literatura francesa d’avui.

‘L’estiu passat’
Joan Safont
Comanegra
Miró a Mont-roig del Camp, Foix al Port de la Selva, Tàpies a Campins, Barral a Calafell o Espriu a Arenys de Mar. Els llocs d’estiueig dels creadors no han estat una simple anècdota, sinó que sovint han deixat una petjada profunda en les obres respectives. Joan Safont parla en aquest llibre dels paradisos on trobaven refugi una llarga llista de pintors, arquitectes, escriptors o músics.

‘Aragalls’
Josep Vallverdú
Pagès Ed.
L’Any Vallverdú, el del centenari de l’escriptor, està resultant extraordinàriament productiu per reeditar obra exhaurida o conèixer-ne d’inèdita. Aquest recull amb mig centenar de poemes presenta el que alguns consideren com un testament vital. El món i les seves criatures dialoguen amb l’escriptor, en una reflexió sobre el pas del temps, des de la talaia del seu segle de vida.

‘Des de la barra’
Esther Martínez
Rosa dels Vents
Esther Martínez és @xiquetamontgat a Instagram, on té milers de seguidors en el seu compte dedicat a la cocteleria vintage. Tot i formar part d’una família de llarga tradició darrere les barres, no va ser fins fa poc que va iniciar aquesta activitat a les xarxes. Ho va fer especialitzant-se en els combinats de got llarg, alguns dels quals rescatats de l’oblit, com alguns dels licors que en són la base.

Antoni Oliver

Des de dalt la muntanya el món sembla un lloc tranquil i habitable. La vista ressola per les carenes resseguint els perfils de l’horitzó sense cap entrebanc. Aquí hom nota la ment lleugera i el cos cansat. Des que els deixen sortir a caminar Louis ha fet d’aquesta activitat la seva dèria. Surt de bon matí i camina sense pausa fins que el sol ja és ben alt. A dalt del cim contempla sense passió el món circumdant, i després de reposar reprèn el camí per tornar al sanatori a sopar i gaudir d’una nit que, si tot va bé, serà sense somnis.

Enrere queden els dies de foscor i resclosit; les jornades interminables encastat en els passadissos de Ballaigues arrossegant-se sense pensaments. El seu cos estrafet sembla no tenir prou força per remolcar el pes del passat. Hom diria que ha passat tota la vida reclòs entre la triple teulada punxeguda i d’amplis finestrals de vidre i fusta del balneari.

Els qui el cuiden saben d’ell que el seu germà va ingressar-lo incapaç d’assumir cuidar-se’n. Corren rumors sobre el seu passat que costen de creure veient el cos malgirbat i sense voluntat. Es comenta que ben jove va marxar a Brussel·les disposat a viure les avantguardes pictòriques; que va casar-se amb una rica dona americana que va conèixer en els ambients artístics; que va convertir-se en professor de Belles Arts a Colorado, a la llunyana Amèrica, i que va tornar a Europa ja convertit en una persona irrecognoscible. Hi ha qui explica que l’ha vist tocant el violí en orquestres de renom i que aquest ofici havia estat la manera de guanyar-se la vida en els darrers anys. És difícil imaginar-se que aquest home encorbat, desdentegat i gairebé esquelètic pugui ser el protagonista d’una biografia tan pintoresca i que tot plegat no siguin res més que xafarderies inventades, un intent d’omplir les llargues hores ocioses al balneari amb el repte del negre forat que significa l’absent Louis Soutter.

El germà de Louis es fa responsable de proporcionar-li una ajuda mínima. No són temps fàcils per a ningú. Per tot Europa encara retrunyen els ecos de les bombes i l’empudegament de les trinxeres. Tothom malda per oblidar-ho i tirar endavant malgrat les dificultats d’una economia hiperinflacionada. Mai com ara la gent ha intentat viure el dia i no preocupar-se per l’endemà. Mai potser com en aquests temps s’ha justificat amb tanta vehemència el gaudi de l’instant per defugir la idea de la mort.
Louis és aliè a tot aquest món de penúries i de disbauxes. Fa deu anys que està ingressat i mai res ha trencat la seva rutina. Els treballadors de l’asil acorden sortir a l’aire lliure, escapar de l’ofec dels passadissos amb olor de pixum i gaudir d’un dia memorable. Empeltats de l’alegria que els contagia el sol i l’aire suau decideixen fer la bona obra d’emportar-se amb ells uns quants dels residents, els més dòcils. Organitzen a correcuita un pícnic i surten de Ballaigues carregats de cistelles plenes de viandes i beguda, amb uns pacients –pàl·lids, sorpresos i una mica temorosos.

L’aire és obert, l’espai quasi infinit, la celístia immensa…! Tot és tan diferent dels espais tancats, de l’ambient amable però claustrofòbic de l’asil (que escurça l’espai però dilata el temps donant-li una lentitud geològica), que Louis, sense saber-ho, reneix i es transforma fins a tenir un únic desig inexpressat: sortir, caminar, enlairar-se i submergir-se en el decorat interminable de les muntanyes, caminar apressadament en aquest aire tan lleuger que no ofereix cap resistència al seu cos debilitat. A partir d’aquell dia, la vida de Louis Soutter serà una mica més vida, igualment inefable però amb una energia que desconeixia. Louis torna a estar en contacte amb el món; el món sembla tornar a acollir en Louis.
Quan torna de les seves passejades, Louis, encara pletòric del viatge, busca el primer paper que troba i dibuixa amb desfici les figures recollides en el transcurs del viatge interior. Dibuixa els rostres de la multitud que parlen dintre seu i que no sap expressar de viva veu. Veus torturades, rostres alegres; veus alegres, rostres torturats. Una passió se suma a l’altra i el que abans eren jornades interminables de sopor ara semblen minuts que s’escolen massa ràpidament per donar sortida a les febroses activitats: caminar des de l’alba a l’ocàs; dibuixar fins que apaguen les llums i és obligat descansar.

Ja fa un temps que el seu cosí el visita. Si abans ho feia esporàdicament, des que dibuixa ho fa amb certa assiduïtat. Encuriosit pel canvi produït en el seu parent observa els dibuixos que omplen la seva habitació, dipositats per tots els racons, realitzats amb els formats més insòlits: sobres de carta, embolcalls, papers de tota mena i mida. Disposat a donar un cop de mà per canalitzar aquest desbordament creatiu, Le Corbusier parla amb el director de l’asil per tal de fer el mecenatge al seu cosí. El respecte que imposa el seu prestigi, tot i que els diners que aporta tampoc són menystinguts, fa que millori instantàniament la situació.

Ara cada vespre tornant del seu llarg passeig diari agafa dificultosament els estris i, superant les molèsties i el dolor de l’artrosi, es dedica a plasmar les ombres que li mostra la seva ànima, fer parlar el seu esperit sense articular una sola paraula. Si podem aplicar el terme “ser feliç” sense sentir-nos incòmodes, podem afirmar que Louis, a la seva manera, com ho són totes les felicitats, és feliç.

Ja fa temps que Louis no és el mateix. Febrós; més inquiet que mai, ha reduït les seves excursions i s’ha incomunicat més encara. Mentre al món exterior cada vegada es fan proclames més estridents, més silenciós i ombrívol sembla fer-se l’entorn de Louis. Tot Europa –tot el món!– es diria recorregut per una rauxa maligna que pren els homes i els transforma en animals que simulen raonar. Una bogeria sobtada que sembla haver segrestat l’ànima dels humans després d’haver-los posseït.

Louis dibuixa, arravatadament. Les seves figures ara s’han fet més enèrgiques, més violentes, més torturades. El cos, que tant de temps fa que el tenalla, ara li infringeix un càstig pitjor. Incapaç d’agafar els pinzells amb els seus dits adolorits i deformes, es veu obligat a donar sortida al seu furor convertint aquests dits en la seva única eina: els suca en el flascó de tinta i hom diria que la punta del dit estigui directament connectada amb la seva ànima. Imparable, dibuixa figures ballant una macabra dansa sense so, ninots repulsius agitant-se en un món dominat per un sol negre; figures que semblen fugir en totes direccions com fantasmes entrevistos en la boira.

I és que, des d’aquell dia funest, Louis no ha estat ja el mateix. Mal engiponat de mena, com sempre, va fer l’última camallada per guanyar el cim del turó on, sorpresa!, no es trobava sol. Assegut a la roca que coronava aquell cim hi havia un individu de trets poc remarcables, amb una mirada fogosa, que semblava estar allà esperant la seva arribada. “Bon dia, Louis. Tens tota la raó: soc aquí per tu! Però no soc jo qui t’espera sinó que eres tu qui estava esperant la meva arribada!” –va dir-li somrient el foraster. Assenyalant-lo amb el dit, va continuar: “A partir d’avui seràs un home nou. Seràs la silenciosa veu que ha estat triada per portar la mala nova als homes. Tot el silenci acumulat dintre teu trobarà ara sortida, i tot i que no curaràs el teu dolor se’t permetrà fer-lo visible. Ara, ves! Torna al món i que tot s’enfonsi!”, va dir-li el desconegut. Aquell contacte va esquerdar l’ànima de Louis i acabà de malmetre’n el cos. Entretant, no massa lluny, alguns homes estan transformant les paraules felices en actes execrables. Criden i repeteixen tan fort les proclames que estan aconseguint convertir les seves mentides en veritats. Corrues d’oriflames acompanyades de càntics marcials recorren tot el continent. Diatribes ronques cridades a braç alçat enverinen el cor dels homes fomentant l’odi i alimentant l’orgull dels qui es creuen cridats a destins superiors. A tot Europa les fronteres desapareixen esborrades sota el fang que creen al seu pas les immenses erugues monstruoses.

Al racó suís on habita Louis no hi arriba el fragor dels obusos ni els crits dels qui s’esgargamellen parlant de pau i de pàtria. Reclòs en el seu desfici Soutter pinta i pinta empès per una arravatada follia. És tal el seu desesper que la direcció de l’asil acorda traslladar-lo a un lloc discret on el seu furor no inquieti la resta de residents. Se’l trasllada a l’ala més apartada del pis inferior, un catau amb poca llum i mal ventilat. Els dibuixos que surten de la seva mà són cada vegada més torturats, més violents, traçats amb més furor, sense cap mena de llum. Pinta rostres convulsos sense cos i figures convulses sense rostre. Tancat al seu soterrani sembla percebre amb absoluta claredat tot el que la majoria de la humanitat no sap veure. Dia i nit pinta les cares d’aquells que es retorcen sota els efectes del gas, de les botes, de les bombes; dibuixa l’agonia dels milers que en aquell moment agonitzen a les dutxes de Polònia, als que moren glaçats rere els parapets nevats de Sant Petersburg; als qui es consumeixen momificats sobre la sorra tòrrida del desert africà. Tots ells són retratats per Louis Soutter. Només ell sent el guirigall estripat dels sofrents!
Les veus són cada dia més nombroses i la seva dèria es fa cada cop més intensa. Pinta sense donar-se repòs, en un estat d’excitació nerviosa que els metges qualifiquen de col·lapse sense tractament possible. Per deslliurar-lo d’ell mateix els seus cuidadors decideixen lligar-lo al llit amb corretges de cuiro. Si no es calma en els propers dies li prescriuran sedants per tal d’induir-li químicament la calma que ell no és capaç de trobar.

Immobilitzat, profereix esgarips d’al·lucinat mentre branda com un esperitat un pinzell que ningú ha tingut el valor d’arrancar-li de la mà. Quan tanquen la porta del seu cau respiren alleujats de sentir més apagats els xiscles que els trepanaven el cervell. Demà, quan vinguin els doctors, amb una simple injecció acabaran amb aquest patiment de l’orat i també del seu.

Tancat i lligat, sol amb la multitud que crida dins el seu cervell, el malalt no para d’agitar-se a la llum tremolant d’una espelma que una infermera caritativa ha encès per no fer més profunda la tenebra del pobre desgraciat. Hi ha massa foscor dintre d’ell perquè pugui reparar en l’única ínfima llumeta que l’il·lumina. Manotejant sense pausa la pelleringa convulsa en què s’ha convertit el seu cos el pinzell surt llançat amb tan mala fortuna que topa contra l’espelma i la tomba! Oh, destí! Com n’ets de cínic! L’habitació de Louis, que ja era abans de la baralla un malendreç de papers apilonats i escampats arreu, ara s’ha convertit en un autèntic sembrat d’encenalls que l’espelma tombada converteix en esca. La llum i la calor creixen fulgurants i instantanis, mentre els crits de dolor de Louis Soutter s’afegeixen a tots els qui per tot Europa també criden retorçats mentre maleeixen els seus botxins.

Quan el foc que ha consumit àvid la part esquerra de l’asil ja s’ha pogut extingir, el cos consumit i ennegrit del pintor es confon amb la pila de cendres en què s’han convertit els seus dibuixos visionaris i que conformen el particular taüt on l’han trobat sepultat.

Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.

Joan Millaret i Valls

Aventures motoritzades
Després de la seva preestrena mundial en el passat Festival Internacional de Cinema de Canes, “Indiana Jones i el Dial del Destí” de James Mangold – director de “Le Mans’66” (2019) – arriba als cinemes disponible, també, en versió doblada en català. La cinquena entrega de la saga d’Indiana Jones, on el carismàtic actor Harrison Ford repeteix en el paper del cèlebre arqueòleg és una nova producció de George Lucas i Steven Spielberg, els creadors de la franquícia. Lucas i Spielberg repeteixen de nou també amb John Williams com a compositor de la banda sonora, igual que en les precedents pel·lícules d’Indiana Jones, des de l’original “A la recerca de l’arca perduda” (1981).
“Indiana Jones i el Dial del Destí” compta amb una llarga seqüència d’obertura, bàsicament a bord d’un tren en marxa, ambientada als últims anys de la II G.M., amb un rejovenint digitalment Indiana Jones (Harrison Ford) al costat del seu amic Basil Shaw (Toby Jones), barallant-se amb els nazis per la custòdia d’un objecte mil·lenari. Després retrobem al cèlebre arqueòleg al cap de molts anys, ara més envellit i allunyat de les corredisses, els ensurts i les batalletes, donant classes en una escola fins que entra en escena la fillola de Shaw, Helena, interpretada per Phoebe Waller-Bridge, coneguda sobretot per sèries com “Fleabag” (Amazon Prime Video).
La irrupció d’Helena forçarà a Indiana a viure noves peripècies, ara encalçats per un antic nazi, Jürgen Voller (Madds Mikkelsen), qui havia sobreviscut a l’aparatosa acció del començament de la pel·lícula. És una pel·lícula d’aventures motoritzades – tren, cotxe, motocicleta i avió – i d’estirp viatgera – els Estats Units, el Marroc o la Siracusa d’Arquimedes, assetjada pels romans – que es desorienta, inevitablement, en els rebrecs d’un guió de caràcter fantàstic i que resta lluny de la plenitud.
Tot i això, la pel·lícula de comiat d’Indiana Jones és una correcta i entretinguda cinta d’entreteniment, de bona factura, un xic nostàlgica, farcida de persecucions múltiples i, també, algun viatge en el temps. Harrison Ford és acompanyat en el repartiment per Karen Allen, John Rhys-Davies o Antonio Banderas en el paper de Renaldo, un pescador espanyol, vell amic d’Indiana Jones, que ajudarà als protagonistes a submergir-se en el Mediterrani per trobar un tresor valuós i evitar que caigui en mans dels seus enemics.

A la pell li pot faltar hidratació, o pot tenir un baix contingut gras

AMIC

Existeixen diferents tipus de pell, i en molts casos, pot donar a confusió, sobretot quan cal diferenciar entre pell deshidratada i pell seca.

Si la teva pell està deshidratada, és probable que presenti una falta d’hidratació per diverses raons, com l’edat. Això pot resultar en una funció de barrera feble, la qual cosa condueix a la deshidratació. Diversos factors de l’estil de vida poden contribuir-hi, com el consum d’alcohol, l’exposició al sol i a la calor, així com l’ús de calefacció o aire condicionat i productes cosmètics que poden ressecar la pell. Aquests factors poden manifestar-se en un aspecte apagat i sense vida, falta de lluminositat, una tonalitat cendrosa, ulleres fosques i aspecte fatigat.

La pell seca, en canvi, manca de contingut gras, mostrant un exterior tirant i aspre, més probable en persones majors que joves i amb causes semblants a la deshidratada, afegint l’ús indiscriminat d’antihistamínics per a les al·lèrgies i, de nou, usar cosmètics que ressequin com a sabons en pastilla, o netejadors molt espumosos.

Per a tractar la pell seca, es recomana fer servir cosmètics amb base d’oli i aquells que continguin ceramides, evitant netejadors agressius que despullin la dermis del seu propi oli natural.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:

250 grams de pasta, de qualsevol mena (macarrons, llacets o espirals).
1/2 tassa de tomaques cherry, tallats per la meitat
1/2 tassa de cogombre, tallat en daus
1/2 tassa de pebrot vermell, tallat en daus
1/4 de tassa de ceba vermella, picada finament
1/4 de tassa d’olives negres, sense os i tallades en rodanxes
1/4 de tassa de formatge feta esmicolat
2 cullerades d’alfàbrega fresca picada (opcional)

Per a amanir:
1/4 de tassa d’oli d’oliva extra verge
2 cullerades de vinagre de vi negre
1 cullerada de mostassa Dijon
1 gra d’all, picat finament
Sal i pebre al gust

Preparació:
Cuina la pasta segons les instruccions del paquet. Assegura’t que estigui “al dente”. Escorre-la i esbandeix-la amb aigua freda per a detenir la cocció.

En un bol gran, combina la pasta cuita, els tomàquets cherry, el cogombre, el pebrot vermell, la ceba vermella, les olives i el formatge feta. Si desitges agregar alfàbrega fresca, també pots afegir-la en aquest punt.

En un flascó petit amb tapa, agrega l’oli d’oliva, el vinagre de vi negre, la mostassa Dijon, l’all picat, la sal i el pebre. Tanca bé el flascó i agita’l vigorosament per a emulsionar l’amaniment.

Aboca l’amaniment per sobre l’amanida de pasta i mescla bé per a assegurar-te que tots els ingredients estiguin coberts.

Deixa reposar l’amanida en el refrigerador durant almenys 30 minuts abans de servir, perquè els sabors es barregin.

Serveix l’amanida de pasta freda com a plat principal o com a acompanyament.

Joel Bares

Espectacular imatge de Joel Bares amb el Temple Romà de Vic il·luminat amb els colors de la bandera LGTBI+ amb motiu del dia internacional, dimecres 28 de juny.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers