Natàlia Peix

El periodista torellonenc Salvador Sala va ser corresponsal de TV3 a Brussel·les i als Estats Units. Gran aficionat a la pintura, analitza la situació del periodisme en un moment en què acaba de fer un pas al costat en el món de la comunicació.

Com va això de jubilar-se? Ho portes bé?
Suposo que és una cosa que a mesura que van passant els dies vas assumint això de no tenir feina. Encens la ràdio al matí, estàs pendent de moltes coses, penses que has de marxar disparat a fer alguna cosa, però és tranquil·litat. És adaptar-se a una altra dinàmica, tenir més temps lliure, per exemple la gran sortida que he tingut després del periodisme ha sigut la pintura. De fet, quan jo vaig anar a la universitat tenia dubtes de si fer Belles Arts o Periodisme. Vaig triar Periodisme i ara que hem tancat un cicle potser és el moment de dedicar-m’hi.

I d’estudiar ara Belles Arts t’ho planteges?
Sí, de fet ja fa sis anys que vaig a una acadèmia a Barcelona a dibuixar amb models al natural i és molt interessant per estudiar el cos humà, que són de les coses que m’agradaven més de fer. Això ja fa sis anys que ho vaig començar. D’alguna forma ja m’he anat preparant una mica per aquests anys que venen.

És reconfortant arribar, amb 65 anys, a deixar la professió de periodista. O costa fer el canvi, pesa també una mica?
Sí, jo diria que pesa, però crec que he tingut un factor que m’ha ajudat amb aquest procés final que és la Covid. Jo soc malalt de Crohn i això suposa prendre uns medicaments que baixen les defenses. Amb la Covid jo era una persona amb molt més risc si agafava la malaltia i llavors vaig fer molt temps de teletreball. Molt temps de teletreball amb la Covid i sumat a altres problemes que vaig tenir arribes als 65 amb aquesta pista d’aterratge. Arriba un punt que mires enrere i la trajectòria que has fet i dius que potser és el moment de fer un pas endavant i de dedicar-me a altres coses. Ja he fet el que havia de fer i t’adones que ja has arribat al pic més alt. Per tant, tranquil per donar pas a les generacions joves.

La teva vinculació amb el periodisme comença a Torelló, al teu poble.
Sí, al setmanari local l’any 1974 o 1975. Era el diari local que en aquella època era la premsa del Movimiento. Amb en Martí Castells i altra gent de Torelló vam agafar el diari i vam donar-li un toc normal per fer periodisme de proximitat. El segon salt va ser EL 9 NOU.

Vas formar part de l’equip fundacional.
Sí, de l’equip fundacional i recordo reunions aquí a Vic i com ho farem, com anirà tot això amb el Ramon Besa. A aquella època compaginàvem amb en Ramon tota aquesta tasca d’EL 9 NOU amb les corresponsalies de Mundo Diario, que era un diari aleshores molt potent a Barcelona i a Catalunya i amb l’Agència Europa Press. Llavors ens combinàvem una mica les notícies de la comarca i fèiem aquest nexe. Aquest va ser un període i important per la meva vida perquè vam poder entendre una cosa clau, que sempre discutim, i és que el periodisme local segurament és el més difícil. Perquè quan sortiràs l’endemà al carrer, et trobaràs l’alcalde, el de l’associació de veïns, trobaràs tal persona, tothom no estarà d’acord amb això, no estarà d’acord amb allò altre, per tant, t’obliga a confirmar molt la notícia, d’assegurar-te molt bé del que dius i del que escrius. Crec que és una lliçó que llavors et val per a tot. D’aquí te’n pots anar a Nova York tranquil·lament, és la mateixa base.

Quan es va celebrar el 40è aniversari d’EL 9 NOU, en Xavi Bardolet escrivia una crònica d’una entrevista que t’havia fet, i entre algunes de les anècdotes que sortien hi havia una de com es recollien els resultats electorals al Lluçanès, que ara que tenim les eleccions del 28 de maig tan a prop, com ho vau fer en Ramon Besa i tu en aquest episodi que comentaves?
Mira, d’entrada robar el cotxe al meu pare i patrullar per totes les carreteres, per tots els poblets a la nit a Oristà, a Sant Boi, a Perafita… En Ramon baixava i agafava resultats, baixàvem tots dos, xerràvem un moment amb la gent d’allà si hi havia alguna anècdota, i amb tot aquest material anàvem el més ràpid que podíem per venir de pressa a la redacció central d’aquí Vic per facilitar aquestes dades. Això ho vam fer nosaltres al Lluçanès, però ho van fer altres companys per tota la comarca. Estem parlant d’una època que no hi havia telèfons mòbils, que no hi havia internet, per tant, diguéssim, que aquesta feina més artesanal de trepitjar el terreny, en aquest sentit sí que tenia la màxima expressió.

El que ha canviat més a l’hora d’exercir el periodisme és aquest element tecnològic o hi ha altres qüestions que han canviat?
Jo crec que l’element tecnològic ha influït molt. Per exemple, jo m’adono que tot sovint a les redaccions els polítics reaccionen per parlar d’alguna cosa amb un tuit. Llavors ja capturem aquest tuit i ho passem en pantalla. I està bé, però clar, jo crec que en molts casos hem tingut notícies falses per no comprovar aquestes coses, per creure’ns un tuit que allò és veritat. Per tant, jo crec que això sí que ha fet mal. La tecnologia en un sentit ha fet mal, però per l’altra banda, és que són les dues cares de la moneda. La tecnologia ens ha permès i ens permetrà fer coses absolutament meravelloses amb aquesta feina. L’accés que tens ara amb un mòbil, et permet denunciar aquella situació que hi havia gent que d’altra manera probablement no podries fer-ho. És com un ganivet, pot servir per fer una operació quirúrgica o per fer mal a una persona. També penso que s’ha perdut una mica les redaccions, les discussions a les redaccions ara tots anem amb auriculars editant la nostra peça. I també fem un periodisme de molta agenda, de moltes rodes de premsa: a les 8 hi ha això, a les 7 hi ha això altre… Abans, jo recordo que anaves a la Generalitat o al Parlament amb les mans a la butxaca per veure què pescaves, a veure què hi havia… Els periodistes ara aixequem poques notícies.

Hi ha un major control de la informació?
Sí. Per exemple, passa amb els mítings polítics, que et donen les imatges editades del partit en concret, imatges del PSOE, imatges del PP… Si els periodistes ens deixem menjar terreny és el gran perill que veig per aquests anys que venen. Tothom vol córrer molt a donar l’exclusiva de la notícia, l’escup que diuen els americans, però difícilment donaràs una exclusiva avui en dia tal com està muntat la història. Qualsevol paio que passi pel carrer et donarà la notícia. Llavors potser el periodisme el que hem de fer és un periodisme més d’anàlisi, més de ser als llocs, recuperar una mica l’slow journalism. No s’ha de buscar l’exclusiva s’ha de fer un periodisme més lent, més elaborat i que intenti explicar i analitzar què passa. Perquè jo crec que l’anàlisi serà més important que mai. Jo ara vaig al quiosc, agafo el diari, penso com pot ser que els diaris encara funcionin. Ja saps tot el que publica el diari de paper, per això els diaris es van passant més a l’anàlisi. Crec que aquí encara podem fer un pas més endavant.

Es valora aquesta feina de fer aquesta anàlisi? És a dir, que el públic ho compraria?
Jo crec que sí. El que passa és que, clar, estem acostumats amb píldores molt ràpides, amb internet, amb la gent. Per exemple, els talls de veu que posem al mig d’un vídeo, com al principi de TV3, podien ser de 30 segons d’una persona parlant. Ara treure una persona 30 segons, ni que declarés la independència a Catalunya duraria ara 30 segons. Cada vegada són més curtes les intervencions dels polítics, més ràpides, telegràfiques. I jo crec que és un perill fer una cosa tan absolutament telegràfica. Tothom dirà que fer un titular és el més complicat del periodisme, és veritat. Sintetitzar tota una explicació, tota una història, amb quatre línies és el més difícil. I que aquestes quatre línies siguin bones és el més difícil. Aquí també estem anant per un fil-ferro per una línia molt delicada que pots caure per un costat o un altre. El gran repte que té el periodisme és aquest, poder compaginar aquestes eines tan meravelloses que ens dona la tecnologia, que cada vegada ho seran més, en fer el periodisme d’aplicar el contrast d’opinions, buscar la divergència, dubtar sempre del poder, que jo crec que és un factor clau en aquesta feina. Has de dubtar sempre, dubtar per sistema. No vol dir que el poder sigui malèfic, un dimoni escuat, però el periodista ha de dubtar del que s’explica. No pot creure’s en tot el que hi ha. Ha de confirmar que allò és veritat o mentida. Aquesta és la nostra feina.

El món va canviar a partir de l’11 de setembre de 2001, dels atemptats que van fer caure les Torres Bessones?
Sí, va canviar moltes coses. I una mica estem amb el trumpisme i estem cap aquí una mica pel que va passar allà. Recordo que en aquella època, quan va haver-hi els atemptats i després es va atacar l’Iraq, aquí ja van jugar a repetir una mentida mil vegades. Si tu repeteixes una mentida mil vegades, que és dir que Sadam Husein ha estat involucrat en els atemptats de l’11-S, la gent acaba creient-s’ho. Jo estic segur que ara agafem un micro i ens n’anem pels carrers de Washington o de Nova York i preguntem qui hi havia al darrere dels atemptats de l’11-S molta gent encara et dirien Sadam Husein, quan va quedar demostrat que no. Però el món va canviar allà. Una cosa molt evident són els aeroports, però també ha canviat aquest control democràtic dels estats. Els Estats Units van fer una llei patriòtica que en deien ells, que podien entrar les agències d’espionatge i d’investigació al correu electrònic i les comunicacions per internet. Per exemple, a les biblioteques, als Estats Units, controlaven tothom qui treia un llibre determinat , qui no treia un llibre, es va començar a fer el que diuen ells allà un profiling, un perfil de sospitós, estigmatitzant les persones pel color de la pell. Per exemple, si anaven amb turbant ja eren sospitosos… Jo mateix ara tinc cabell blanc, però aquella època era molt moreno i el meu càmera era brasiler i me’n recordo quan viatjàvem pels aeroports dels Estats Units, no fallava, sempre de la cua ens treien a ell i a mi per fer més controls.

És un control acceptat socialment.
Sí, això és acceptat. És que els Estats Units pensen que l’11S, amb l’atemptat que va haver-hi, van posar a la balança, les llibertats i la seguretat. Jo crec que van arribar a un punt que van dir bé, afluixem una mica amb les llibertats perquè ens acaben de matar 3.000 persones en dues hores.

Com recordes la tasca periodística de l’11 de setembre i dels dies i les setmanes que van venir després?
Va ser molt estressant, molt estressant en el bon sentit de la paraula, perquè és que amb el canvi horari arribava a dormir 3 o 4 hores al dia. I els mesos següents van ser molt durs, perquè al matí, per exemple, als Estats Units hi havia cinc rodes de premsa (una roda de premsa de la Casa Blanca a les 12, a 2/4 d’1 n’hi havia al Departament d’Estat, després del Fiscal General i en acabat n’hi havia a vegades d’en Bush. És a dir, que al matí tenies a vegades cinc, sis, set rodes de premsa, havies d’escoltar-les totes i intentar saber què havien dit per veure quina era la notícia d’aquell dia, on posava l’accent aquell dia amb les notícies. I això va durar molt temps, van canviar les lleis, va haver-hi els atacs a Afganistan, després la invasió de l’Iraq, van passar moltíssimes coses… Va ser molt apassionant com a periodista, crec que és l’Everest que he pujat en la meva carrera i vaig aprendre moltíssimes coses.

Et ve de lluny que t’agradin les Belles Arts. Què t’aporta l’aquarel·la?
Sempre m’ha agradat pintar, dibuixar, escriure. Jo diria que escriure l’escriptura també és una de les Belles Arts, la literatura. Tot aquest món m’ha agradat. Jo soc aficionat des de la tecnologia més sofisticada fins a escriure amb estilogràfica. A Torelló hi havia una fàbrica de plomes que es deia Super-T, que volia dir Súper Torelló. I els nanos a l’escola ja estàvem acostumats a escriure amb ploma. Jo encara escric amb ploma. Vaig a les rodes de premsa i escric amb ploma. I la gent, clar, els companys de professió es queden una mica parats, que ara tothom escriu amb el mòbil, amb els polzes i jo encara vaig amb paper i vaig amb l’estilogràfica. És un plaer veure com la tinta corre, més el fet d’escriure. Doncs tot això ho trasllado a la pintura, a l’aquarel·la. A mi sempre, des de fa molts anys, quan viatjàvem pel món, sempre he anat amb un quadern a la butxaca, sempre m’ha agradat fer apunts als llocs. I l’aquarel·la et permet amb quatre colors captar un moment, aquella llum, aquest lloc, aquell espai. I això m’ha apassionat moltíssim. I això és el que m’atreu de les aquarel·les i és el que intento fer ara amb més professionalitat, per entendre’ns.

Pintes sobretot paisatges?
Sí, m’he dedicat molt a paisatges, he fet molts paisatges… La gent que entra al meu Instagram veuen que hi ha molts paisatges, hi ha molts rius, hi ha molts apunts dels Estats Units que després he elaborat. Com que vaig millorant la tècnica cada vegada més, doncs puc tornar amb aquells temes que jo havia fet i els puc tornar a fer amb un altre criteri amb més coneixement de causa.

Aquest passat mes de setembre ja vas fer una exposició.
Hi ha moltes coses de la costa, perquè he estiuejat molt a la Costa Brava durant molt temps, i encara ho continuo fent, i per això hi ha moltes marines en aquesta exposició, hi ha molts temes també de muntanya, i també hi ha coses de Torelló, el riu… Quan pujo a Torelló agafo la bicicleta, carrego les aquarel·les a la motxilla, i bé, és un moment que et relaxes. Hi ha gent que fa meditació, hi ha gent que fa altres esports. Per mi, el fet d’estar amb les pintures, a la natura, a l’aire lliure, per mi això és molt potent. Per això m’agrada molt el paisatge, m’agrada molt estar fora, a l’aire lliure.

I n’hi ha hagut més d’exposicions després d’aquesta?
N’he de fer més a Barcelona. Hi ha un company que ja fa un parell d’anys que em va al darrere per fer-ho a unes llibreries a Barcelona que fan exposicions. Sí, sí, en vindran més ara. Ara tinc més temps per dedicar-m’hi.

A banda de l’aquarel·la, hi ha altres fites, altres objectius, altres aficions en què ara el pogués dedicar?
He de recuperar una altra cosa, que és la pesca de la truita amb mosca. Jo sempre he sigut molt pescador i ara segurament tornaré a recuperar-ho. Estar al mig del riu amb l’aigua que t’envolta pertot arreu, amb la canya, és un moment de pau, de relaxació, de veure coses. Quan estàs quiet en un lloc sempre passen coses. Et sorprèn un animal… Per exemple, vaig sorprendre una llúdriga al mig del poble, una llúdriga que és un animal nocturn, bàsicament molt difícil de veure. La diferència amb la fotografia és que és un instant d’un moment. Quan fas una aquarel·la estàs allà durant una hora, i passen coses, creu-me que passen coses, fes la prova.

I el periodisme creus que el continuaràs exercint d’alguna manera?
De moment no m’hi veig. Vull dir, no sé què passarà demà passat. Però em veig més escrivint, per exemple. Jo tinc moltes pàgines d’escriptura dels anys d’Amèrica, dels Estats Units, i que no s’han publicat. Es podria fer un llibre d’aquesta experiència, per exemple. Potser ara és un moment d’ordenar tots aquests apunts i tornar-los a ressituar. Jo, quan entro en el món del periodisme, és bàsicament per Truman Capote, per als grans americans que han fet que han accedit a aquest territori, de fer una ficció de la realitat. I això m’ha fascinat molt. Hi ha hagut molts autors nord-americans que m’han agradat moltíssim i que els continuo llegint. I no descarto entrar en aquesta línia. Per exemple, el llibre que escrivia als Estats Units era en aquesta línia. Recordo veure episodis d’un pare i un fillastre que mataven gent amb un fusell per Washington, que el nen anava estirat al darrere del maleter del cotxe, i llavors disparaven gent com aquell que surt a caçar conills. Disparaven gent a la sortida de les grans zones de comerç dels Estats Units, aquests grans espais de comerç, a les benzineres. Hi ha molts materials per explicar els Estats Units. És un país enorme, amb unes històries molt, molt poderoses, i que si pogués explicar tot això, crec que és material no per un llibre, sinó per dos o tres.

Roser Reixach

Aquest divendres comencen a Prats de Lluçanès els actes centrals de les festes de Sant Joan i els Elois amb la rebuda al vespre de la Flama del Canigó i la lectura del manifest. Tot seguit s’encendrà el petardàs infantil i hi haurà una cercavila amenitzada per la Txaranga Tximiletak. L’Orquestra Dolce Vita i La Banda del Cotxe Rojo amenitzaran la nit als jardins de Ca l’Andreuet i la festa continuarà amb un espai jove a la sala polivalent.

Dissabte al matí es durà a terme el 45è Cros de Sant Joan, i a la tarda l’Orquestra Montgrins oferirà un concert. A les 10 del vespre, després de l’encesa del petardàs, es farà l’habitual marxa de les torxes pels carrers amb el Grup Orquestral de Prats i la Txaranga, que s’aturaran a la plaça Vella i a la plaça Nova, llocs on es ballarà el Contrapàs. Després de la traca castell de focs, ball de gala amb l’Orquestra Montgrins i elecció de la pubilla i l’hereu de la vila, en una vetllada que acabarà de nou amb un espai jove.

Diumenge, dia dels Elois, els carros, cavalls, mules i ases es concentraran al polígon les Saleres i després d’esmorzar faran un recorregut pel poble. A la sortida d’ofici hi haurà el tast de coca beneïda amb barreja, i tot seguit la passada i la ballada del contrapàs en els mateixos llocs que la nit anterior.

A la tarda les curses dels Elois concentraran el públic en el trajecte fins a l’ermita de Sant Sebastià i en finalitzar-les es lliuraran els premis juntament amb els del concurs de cartells. La jornada acabarà al Passeig amb una audició de sardanes amb la Cobla Principal de Berga.

El programa de les festes de Sant Joan i el Elois ja ha viscut algunes propostes prèvies els últims 15 dies. D’altra banda, fins al proper divendres dia 30 es pot visitar a la biblioteca l’exposició del 36è Concurs de Cartells de les Festes de Sant Joan i els Elois. Olalla Herrera ha estat la guanyadora de la portada i Eloi Tornamira, el de la contraportada.

Es farà del 13 al 16 de setembre

David Jofre

Quatre dies, 59 concerts, 24 estrenes i 56 artistes amb noms destacats com The Tyets, Marc Parrot o Ginestà. Aquest és el cartell que presenta el proper Mercat de Música Viva de Vic. La 35a edició serà una de les que comptarà amb més acreditacions professionals, com també amb molta participació internacional. L’esdeveniment, de ressò nacional, es va presentar dimarts a la Biblioteca Pilarin Bayés, amb la presència de Marc Lloret i Oriol Roca, director i assessor artístic del MMVV, respectivament, a més del nou alcalde vigatà, Albert Castells, i la regidora Bet Piella, com també Edgar García, director de l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Enguany, el MMVV Pro Catalan Arts! es portarà a terme del 13 al 16 de setembre, i es desenvoluparan 59 concerts de 56 grups i artistes, concretament 46 en la programació professional i 10 en la programació del festival. El primer vessant es concentrarà a L’Atlàntida, i buscarà principalment generar trobades entre professionals, impulsar la indústria de la música en directe i contribuir a la dinamització del sector, entre d’altres.

La presència internacional de professionals a l’esdeveniment es mantindrà seguint el format de l’any passat, però posant el focus en Itàlia, ja que hi acudiran una gran delegació de professionals i representants d’espais d’exhibició, centres de creació i festivals d’aquest país.

Per altra banda, el MMVV busca fomentar el diàleg amb altres punts de l’Estat i, d’aquesta manera, aconseguir vincles d’intercanvi musical amb diferents comunitats autònomes. Fa anys que ja s’han obtingut relacions amb Euskadi, Galícia o la Comunitat Valenciana, i enguany s’ampliarà amb Navarra.

Quant a la programació, enguany inclou més coproduccions que en cap edició anterior, en concret 6 entre les 24 estrenes de disc o d’espectacle en directe. Cal destacar la diversitat de gèneres musicals i la trajectòria artística dels grups i nacionalitats diferents. Per exemple, actuarà Paula Valls o Alessio Arena i el trio napolità Suonno D’Ajere. A més, aquest any es podran veure un total de 14 propostes internacionals, entre les quals n’hi haurà cinc d’italianes. A la plaça Major Vera hi actuaran The Tyets, Ginestà o Julieta, per exemple. A més, també es busca apropar el festival als més petits, ja que a L’Atlàntida, concretament el dissabte al matí, cantaran 2princesasbarbudas, estrenant el seu nou disc Som i Serem, que tracta sobre els insectes. El mateix dia, a la Carpa del mateix teatre, s’hi podrà veure el grup Xiula.

Pel que fa a l’escena off, centrada a col·laborar amb entitats i institucions del sector de la música, es portarà a terme a la plaça dels Màrtirs i hi participaran Caramelo, Lia Kali o Neptú, entre d’altres.

A més, en el MMVV també es desenvoluparan els projectes Link, Incubadora i RIIING. El primer, centrat a fomentar l’assistència de nous programadors i programadores, consistirà en sessions específiques on aquests rebran un acompanyament per part dels més veterans per introduir-se en el festival i conèixer les seves dinàmiques. Incubadora, per altra banda, pretén acompanyar un artista o grup per aconseguir trobar una empresa que el representi per desenvolupar el seu treball artístic en l’àmbit professional. Aquest any, el grup seleccionat ha estat Boom Boom Fighters & COOKAH P, que actuaran a la Carpa de l’Atlàntida. RIIING, una coproducció del Festival Grec de Barcelona i El Terrat, permet que es presentin vuit propostes a Casa Terrat, d’entre les quals una serà seleccionada per un jurat com a Millor Proposta d’Espectacle i rebrà 5.000 euros.

El festival també busca donar suport als artistes que presentin els seus nous treballs abans de l’estiu amb “El MMVV es mou”. Aquest any, ho ha fet amb la col·laboració del Festival Accents de Reus, amb el concert de Judit Neddermann; el Música a la gespa, amb Magalí Datzira; l’Ítaca, amb Renaldo & Clara, i el PAS, amb Alba Careta Group.

Miquel Erra

El proper 10 de juliol farà 25 anys de la reobertura al públic de Sant Pere de Casserres, després de completar unes obres de restauració que van servir per rescatar un dels pocs monestirs romànics que han arribat fins avui amb el mateix aspecte que quan es va construir, al segle XI. Un actiu d’alt valor patrimonial i cultural, amb un entorn natural d’excepció, però que ha vist frenat sensiblement el seu poder d’atracció. “No se li treu tot el profit turístic que té”, admet Aida Canal, tècnica de Turisme del Consell Comarcal, l’administració titular de l’equipament.

La manca de recursos ha estat un dels esculls principals per mirar de reforçar-ne la projecció. Abans d’anar a buscar diners, però, calia poder exhibir un full de ruta. I aquest punt de partida serà, a partir d’ara, el nou Pla d’Usos i Dinamització del Monestir de Sant Pere de Casserres, que l’ens comarcal va aprovar per unanimitat a la recta final d’aquest mandat que ara culmina. El document ha estat redactat per l’empresa STOA, Propostes Culturals i Turístiques, i finançat, en un 80%, per la Generalitat.

El pla destapa algunes debilitats de l’equipament, com la seva ubicació isolada, una exposició permanent “amortitzada”, les zones exteriors no condicionades o la mateixa “manca de planificació estratègica” a mitjà termini. D’entrada, en qüestiona el mateix model de gestió i es proposa separar l’administració del restaurant i la de l’equipament, fins ara a mans d’una única empresa concessionària –que ha complert un primer termini de cinc anys i el passat mes de maig va iniciar una segona pròrroga, ara de caràcter anual–. També es proposa la contractació d’una gerència tècnica i d’un administrador de suport.

El pla concreta 14 línies de dinamització específiques, a partir de quatre eixos: cultura, educació, natura i societat. Una de les prioritats, ara mateix, hauria de ser la renovació de l’exposició permanent, “que ha quedat obsoleta”, admet Canal. La nova proposta ha de convertir-se en el “punt de partida” d’un itinerari museístic més amè i que compti, entre d’altres, amb recursos immersius. Fomentar visites teatralitzades; posicionar-se com a espai ideal per a noves propostes artístiques; o reforçar l’oferta musical, més enllà del Festival d’Estiu, són d’altres accions a considerar. El pla també insisteix en la necessitat de potenciar l’actual programa pedagògic del monestir, per atraure tant un públic escolar com familiar.

Així mateix, el pla proposa aprofitar més espais com a escenaris potencials, com la cambra prioral, l’hospital, el claustre o les dependències monàstiques. Espais que també podrien acollir des de reunions d’empresa, events i celebracions o propostes de turisme de retir monàstic. També es proposa rellançar l’oferta gastronòmica del restaurant, tematitzar-la si cal, per dotar-lo d’un “posicionament propi i diferenciat”. Tot plegat per continuar diversificant la tipologia de públics.

El pla no oblida que, més de 30 anys després de les obres de restauració, han aparegut noves patologies als diferents edificis, tant interiors com exteriors, que també requereixen d’atenció i d’un manteniment periòdic. En aquest punt es determinen les prioritats que caldria abordar de manera més immediata, com la consolidació de l’edifici de l’hospital; la revisió de carreus i lloses de la cornisa de la façana nord de Sant Pere; el tancament de l’església, per tal que no hi puguin nidificar els ocells; la construcció de lavabos completament accessibles a la planta baixa de l’edifici de l’hospital; millora de l’edifici d’acollida, o la construcció d’una escala, i de les mesures de seguretat pertinents, per tal de convertir el campanar en un excel·lent mirador. També s’esmenten aspectes més tècnics, com la millora dels sistemes d’evacuació de l’aigua o la “consolidació” de les façanes del conjunt arquitectònic “de forma gradual”.

Per anar-ho desplegant progressivament, el mateix document fixa un cronograma d’implementació amb tres grans fases, que estaran condicionades tant a les prioritats que marqui el nou equip de govern comarcal com a la capacitat d’aconseguir finançament extern.

Anticipant-se a les línies generals que marca el pla, el passat mes de maig es va inaugurar un nou itinerari ambiental a través de sis plafons que conviden a descobrir la flora i la fauna que acull l’entorn natural del monestir. La proposta està directament adreçada a un públic familiar.

AMIC

Els petards són artefactes explosius petits que s’utilitzen amb finalitats recreatives o cerimonials i dissenyats per a produir un esclat fort i generar soroll.

L’origen dels petards es remunta a l’antiga Xina, on es van inventar fa més de mil anys. Es creu que inicialment es feien servir amb finalitats militars, però amb el temps es van convertir en elements festius i es van començar a usar en celebracions i esdeveniments especials.

La tradició de tirar petards durant la revetlla de Sant Joan està relacionada amb la festivitat de Sant Joan Baptista, que se celebra el 24 de juny. Aquesta festivitat té les seves arrels en les celebracions paganes del solstici d’estiu, en les quals s’encenien fogueres per a purificar i renovar el cicle de la vida.
Durant aquesta festivitat, especialment a Espanya i altres països de tradició hispana, la nit del dia 23, es duen a terme nombroses activitats com a fogueres, balls, menjars, focs artificials i sobretot, molts petards, els quals són llançats per a agregar emoció i alegria a la festivitat, així com per a espantar els mals esperits i simbolitzar la renovació i purificació del foc.

No obstant això, és important tenir precaució en manipular els petards, ja que poden ser perillosos si no s’utilitzen correctament. Es recomana seguir les regulacions i consells de seguretat establerts per les autoritats locals per a evitar accidents i lesions tant a les persones com als béns públics i privats.

Entre altres coses, es podrà veure la col·lecció de prop de mil esquelles de Jaume Traveria

Oriol Serra

Montseny celebrarà aquest cap de setmana una nova edició de la Fira de les Esquelles, que es farà dissabte i diumenge en espais com la plaça de la Vila, el Museu de les Esquelles o els Jardins de l’Església.

La mostra té com a pal de paller la promoció del Museu de les Esquelles, un dels elements més destacats del catàleg patrimonial del municipi, que es podrà visitar diumenge de 10 del matí a 2 del migdia.

L’equipament acull l’exposició permanent “Les esquelles d’en Jaume”, que inclou les prop de 1.000 esquelles que va col·leccionar al llarg de la seva vida el pastor local Jaume Traveria.

Una mostra única a tot l’estat espanyol, que destaca per la quantitat, la diversitat i la qualitat de les seves peces.

Durant l’horari d’obertura del museu s’hi faran visites guiades amb reserva prèvia a través del telèfon 938473137. El mateix diumenge s’instal·larà a la plaça de la Vila una fira de productors locals amb una desena de parades on es podran adquirir productes artesans i d’alimentació.

Entre les novetats d’enguany destaca una ruta circular pel poble de Montseny. L’itinerari es farà dissabte a les 10 del matí, sortirà del punt d’informació i recorrerà espais com la pedra megalítica.

“Enguany aprofitem la fira per fer difusió de tot el patrimoni local”, apunta l’alcaldessa de Montseny, Núria Masnou.

Una altra novetat de la fira d’enguany serà la demostració d’esquilada d’ovelles que es farà diumenge a les 12 del migdia als Jardins de l’Església.

El programa el completaran un concert de blues amb Johnny Bigstone i Sweet Martha, un tast de xai a l’ast, una mostra de vellons i un taller sobre el procés de la llana a càrrec de l’artesana i presidenta de l’associació Arremangades, Laia Aguilar.

EL 9 NOU

El pianista cubà Pepe Rivero i la cantant eivissenca Ángela Cervantes porten el seu ‘Olas y arenas’ al 12è Cicle de Jazz de l’Ametlla del Vallès, aquest dissabte a Can Plantada. El treball, produït per José E. Cruz, és un homenatge del pianista i la cantant a la figura i el llegat de la gran artista portoriquenya Sylvia Rexach (1922-1961). Va ser cantant, compositora, poetessa, guionista de comèdia i, sobretot, molt avançada al seu temps. En el concert, a partir de la seva poesia i melodies, s’hi podrà escoltar una selecció dels seus temes composats entre la Primera Guerra Mundial i la bohèmia vida nocturna dels anys 50. Els dos músics actuaran en format quintet amb Marc Miralta, bateria; Manel Fortià, contrabaix, i Martí Serra, saxo tenor i soprano.

‘Olas y arenas’. Pepe Rivero, Ángela Cervantes, Marc Miralta, Manel Fortià i Martí Serra. 12è Cicle de Jazz. Can Plantada, l’Ametlla del Vallès. 20h.

La cubana Yaima Orozco presenta ‘Mi libertad’ a Caldes

L’artista cubana Yaima Orozco presentarà el seu treball ‘Mi libertad’ aquest diumenge a les 8 del vespre al Cafè del Centre Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui. La guitarrista i cantant estarà acompanyada d’Alfred Artigas, a la guitarra, i de Juan Pablo Balcazar, al contrabaix. Aquesta nova producció de l’artista és una confluència de la troba, la música popular brasilera, el rock, el jazz, el tango i la gran diversitat de ritmes cubans.

‘Mi libertad’. Yaima Orozco. Cafè del Centre Ateneu Democràtic i Progressista, Caldes de Montbui. Diumenge 25 de juny, 20.00.

Concert de flamenc jazz al Tarambana de Cardedeu

El Tarambana de Cardedeu acollirà aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda un concert de flamenc jazz amb el trio format per Marc Miralta (vibràfon), Pau Figueres (guitarra) i Manel Fortià (contrabaix). Miralta, un dels referents del flamenc jazz del país, fa un pas més enllà en un nou projecte. Des del vibràfon, adapta temes de Paco de Lucía, estàndards de jazz, temes originals i improvisacions obertes per experimentar amb les harmonies del flamenc jazz i les melodies de la guitarra flamenca. En aquest projecte s’acompanya de dos músics de referència com Figueres i Fortià.

Marc Miralta, Pau Figueres i Manel Fortià. Tarambana de Cardedeu. Diumenge 25 de juny. 18.30.

Jaume Espuny

‘Un conjunto con antología’
La Voz de Su Amo, 1967

L’eclosió del rock a finals dels cinquanta i l’aparició dels Beatles a principis dels seixanta va fer que sortissin grups per tot arreu. I a Catalunya també: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Lone Star i uns quants més que tenien més seguidors del que ara pot semblar. Eren grups catalans que, això sí, cantaven en castellà i, a vegades, en anglès. El segon disc de llarga durada de Lone Star va ser aquest Un conjunto con antología. El grup el liderava el cantant i guitarrista Pere Gené, que tenia molt bona veu. La majoria de les cançons són versions d’èxits anglesos o nord-americans d’aquell moment, adaptats pels mateixos Lone Star, i sonen molt bé. Temes com “Comprensión”, “La casa del sol naciente” i “Muy lejos de aquí”, tots tres popularitzats per The Animals; “Río sin fin”, d’Ike & Tina Turner; “It’s A Man’s Man’s Man’s World”, de James Brown i cantada en anglès, o “Nuestra Generación” de The Who. Dues de les cançons estan compostes pels mateixos Lone Star, que, de fet, van ser dels primers a tenir alguns èxits amb cançons pròpies. En aquest cas són “Amor bravo” i “La leyenda”. Més endavant triomfarien encara més amb dues cançons també seves com són “Lyla” i “Mi calle”. Lone Star va canviar sovint de membres, però Pere Gené va ser l’únic que en va formar part fins a la dissolució del grup cap a l’any 2000.

Jordi Sunyer

WUD
‘Meant to Collide’
El segon àlbum dels torellonencs arriba gairebé quatre anys després del seu debut amb Okeanos, un treball que va passar massa desapercebut. En tot aquest temps la banda ha patit canvis: ara són un trio (en directe un quartet) quan abans eren cinc i han canviat la fusta (es deien Wood) pel Wud a seques. El grup, però, segueix fidel al math-rock de guitarres esmolades amb picades d’ullet al punk-rock i al pop per tal d’acabar facturant un producte apte per a totes les orelles. Una autèntica obra d’art que, per cert, també s’ha editat al Japó.

LASTA SANCO
‘Renéixer’
El context pandèmic va paralitzar la sortida del primer llarga durada dels cerverins Lasta Sanco. Finalment, però, han aconseguit “Renéixer” i publicar un àlbum de fusió i mestissage que vessa il·lusió pels quatre costats. Les seves lletres parlen de la pagesia i les terres de Ponent i són majoritàriament en català tot i que també incorporen el lingala (una llengua bantú d’origen centre africà) i el castellà. El millor del disc és el tercer tall, “Bana ya monde” (els nens del món), una peça que si cantés algú d’Eufòria tindria números per ser una de les cançons de l’estiu.

BULLITT
‘B Major’
Arriba una nova entrega d’un dels grups de punk-rock més longeus i interessants del panorama nacional, els Bullitt de Sant Feliu de Guíxols. I tornen com sempre, amb 12 càpsules de pebre en format d’himnes d’amor on hi ha punk-rock desenfrenat (“Avalanche”, “Time of the Year”), indie rock (“Counters”, “For a While”), power pop, picadetes d’ullet al hard rock i també algun mig temps èpic marca de la casa (“The Conflict” i “I Will Wait”). Un discàs d’una banda atemporal que viu al marge de modes i corrents.

Jordi Vilarrodà

‘Una història per a tu’
Imma Tubella
Columna
L’autora ens fa viatjar fins a Hawaii en aquesta història de novel·la que és a la vegada real. La seva protagonista és Kaiulani, la que hauria estat reina d’aquest territori enmig del Pacífic si els Estats Units se l’haguessin annexionat l’any 1898. Kaiulani, en aquell moment, hauria pogut marxar a un exili europeu còmode, però es va estimar més quedar-se i compartir la sort del seu poble.

‘Últims dies a l’Eixample’
Ferran Escoda
La Magrana
En Deulofeu viu a l’Eixample, a la casa Deulofeu, la que va fer construir la seva família. Els últims descendents han decidit partir-la i fer-ne apartaments i despatxos. Però ell ha resistit, com un testimoni del passat, aferrat a la casa i a la seva feina de redactor de necrològiques. Una novel·la plena d’ironia que retrata les escorrialles d’una burgesia i el paisatge turistitzat d’una Barcelona.

‘Apòcrifs’
Karel Capek
Ed. Males Herbes
Filòsof i literat, l’autor està considerat encara avui una glòria de les lletres a Txèquia. En el període d’entreguerres del segle XX va publicar aquests Apòcrifs a la premsa. Escrits breus on presentava un personatge històric en un moment de la seva vida que no responia a l’estereotip que tenim d’ell i el desmitificava. I si Shakespeare hagués tingut dubtes sobre escriure teatre?

‘Francesc Vicent Garcia, poeta barroc’
Enric Querol
Rafael Dalmau Ed.
Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona, va morir ara fa 500 anys. Se l’ha considerat el gran poeta del barroc català (l’època mal anomenada de la Decadència), però tant o més que la seva obra literària ha pesat la imatge tòpica que se’n va conrear: la del capellà que fa versos de facècies o pujats de to. I calia una biografia com aquesta per tenir-ne una imatge completa.

‘I si et menges la magdalena?’
Maria Lerin
Inuk
Un llibre pensat per als joves i especialment útil en aquest moment de l’any, en què la temptació de les dietes miraculoses de cara a l’estiu és a l’ordre del dia. La psicòloga Maria Lerin explica d’una manera molt clara i entretinguda com gaudir del menjar, estimar el propi cos (sigui com sigui) i evitar, sobretot, la toxicitat de molts consells per aconseguir un cos presumptament perfecte.

David Serrador

(…)
Tots, tots en aquest món ens extingim,
raja suau el coure de les fulles dels erables…
Sigui benaurat pels segles dels segles
tot allò vingut per florir i per morir.

Serguei Iessenin

Dimarts, 29 d’abril de 1986
Un diari austríac publica la notícia que un home, de 77 anys, etziba una bufetada en el rostre a Kurt Waldheim, a qui anomena “nazi”, al final d’un míting del candidat a la presidència del govern austríac, a Floridsdorf.
Fa temps que s’acusa el polític d’haver col·laborat amb el règim de Hitler. Les seves dades biogràfiques no constaven en el Ministeri d’Afers Estrangers dirigit per Waldheim, abans de ser nomenat secretari general de l’ONU el 1972.
Però avui els diaris, les ràdios i les televisions del món han obert les seves portades amb la notícia d’un accident nuclear en una central soviètica. A Catalunya, a l’Avui hi podem llegir: “Si es té en compte l’hermetisme que hi sol haver a l’URSS sobre les catàstrofes accidentals, cal suposar que ha estat un accident molt important.” El desastre s’havia produït dos dies abans, la nit del dissabte 26.
A Coïmbra, l’escriptor portuguès Miguel Torga anota en el seu diari: “Tant hem imaginat, inventat i conquerit, que hem d’acabar amb el món i amb la vida.” És el preu que hem de pagar per ser homes, alhora “racionals i sords a la veu de la raó”.
El mateix dissabte a la tarda, França havia realitzat la primera prova nuclear de l’any a Mururoa, a la Polinèsia francesa. El quart assaig, que tindrà lloc a finals de maig, va ser encara més potent, d’una força similar a la bomba d’Hiroshima.

Dilluns, 28 d’abril de 1986
L’alarma ve de Suècia, a més de dos mil quilòmetres del lloc de l’accident. Confirmat: el focus de l’emissió radioactiva és en territori de la Unió Soviètica. Tot seguit, informes procedents de Noruega, Dinamarca i Finlàndia registren també valors de radioactivitat anòmals a la seva atmosfera. Les partícules contaminants han arribat als països nòrdics empeses pel vent.
El govern suec recrimina a Moscou que no hagi advertit de forma immediata del succés els seus veïns, a fi que aquests haguessin pogut prendre mesures urgents.
El núvol radioactiu acabarà afectant la major part d’Europa. La fuita, que havia nascut en un punt minúscul de la Terra, tindrà un impacte global. El món es fa, de cop, més petit, més vulnerable, com una flor que va perdent els seus pètals.
No és fins a la nit que el noticiari nocturn de la televisió soviètica informa d’un accident produït a la central nuclear de Txernòbil. Es diu que s’ha enviat ajuda a les víctimes, sense especificar el seu número ni la gravetat.
En un inici, els veïns de la zona només sabien que un dels reactors de la central s’havia incendiat, però res més. Els que van apagar l’incendi, els que van construir el sarcòfag, van ser els primers a morir.
A Viena, fa un dia rúfol, amb vent. Un home, una mica encorbat i amb els cabells blancs, es posa l’abric (els matins encara són freds) i tanca la porta de casa seva amb un cop sec. Ja al carrer, es fixa en un cartell electoral amb el rostre de Waldheim. Algú, fa molt poc (la marca encara és humida), li ha dibuixat un bigotet. L’home somriu. S’allunya, però torna enrere, on és el cartell. Amb gest de ràbia li llança una escopinada en ple rostre.

Dimecres, 30 d’abril de 1986
L’URSS reconeix, finalment, la gravetat de l’accident nuclear. S’ha sabut que, ahir, les autoritats soviètiques van evacuar totalment la regió situada en un radi de 30 quilòmetres al voltant de la central. Els habitants de la ciutat de Prípiat, uns 45.000, han estat desallotjats en una flota de 1.200 autobusos. Amb les presses, pensant que algun dia tornarien, només van poder agafar l’essencial. Són pocs els que s’han quedat, concentrats, sobretot, a les zones rurals. Han nascut aquí, hi han viscut sempre. No volen deixar, tampoc, els seus morts.
És com si, de sobte, s’hagués creat del no-res un Estat radioactiu dins d’un altre Estat. Un cos estrany que mai més ja no podrà ser extirpat.
L’autor de l’agressió a Kurt Waldheim, l’home encorbat i de cabells blancs, identificat com a Josef K., fou detingut en el mateix lloc dels fets. Ha passat la nit a comissaria. S’ha negat a fer cap declaració.

Dissabte, 5 d’abril de 1986
El Congrés Mundial Jueu presenta noves proves en contra de Waldheim. Havia format part d’una unitat militar nazi que havia comès atrocitats a Iugoslàvia durant la Segona Guerra Mundial. Diverses informacions esmenten que va participar a la matança de Kozara, l’estiu del 42, amb desenes de milers de civils morts.
Josef K. és un home solitari, amant de la música i un bon lector. Gairebé no parla amb ningú. Se’l pot trobar prenent un cafè o un got de vi, segons l’hora, en una taula, al costat d’una finestra, sempre en el mateix bar. Quan fa bon temps el podeu veure llegint un llibre assegut en un banc.

Dissabte, 15 de març de 1986
Desapareixen uns papers compromesos sobre la vida de Kurt Waldheim.
Josef K., quan era adolescent, va descobrir l’obra de Verne, Viatge al centre de la Terra. Va ser al cap de poc d’acabar la Gran Guerra. Li va regalar el seu oncle, Samuel L., que havia marxat feliç a la guerra i en va tornar mutilat. Va morir el mateix mes que Hitler entrava a Viena, a causa d’una infecció. Aquell va ser el primer llibre que Josef K. va llegir. De tot plegat, ho sabem per un seu veí.
Avui, gairebé tots els diaris treuen a la portada una imatge del cometa Halley, feta per la sonda Giotto, abans que una pluja de polsim còsmic avariés l’aparell. S’hi veu, una mica difuminat, el nucli de color groc i, successivament, anelles de color vermell, blau, verd i altre cop vermell, però més fosc.
Josef K. torna a casa cap a les 7. No l’espera ningú. A banda de llegir, però, té una altra obsessió: Kurt Waldheim. Pensa que el nazisme no ha mort, que no morirà mai, i que se l’ha de combatre sigui com sigui. Però també pensa que ell és incapaç de fer mal a ningú, fins i tot a un antisemita, fins i tot a un feixista.

Dijous, 27 de març de 1986
Waldheim és denunciat per un diari de Belgrad. Consta que va donar ordres criminals durant la guerra. Es reprodueix en facsímil un document amb data 18-XII-1947. Segons testimonis que recull el diari, “Waldheim decidia sobre la sort dels ostatges, les mesures de repressió contra la població civil i el tracte a donar als presoners de guerra”. A més, fou responsable de l’execució de 114 persones i de l’incendi de tres pobles de Macedònia l’octubre de 1944, segons diverses investigacions.

Dissabte, 29 de març de 1986
Tot i les acusacions sobre el seu passat, Waldheim continua sent favorit per guanyar les eleccions, segons les estimacions.
The Economist parla de “l’encant de l’energia nuclear” i qualifica aquesta indústria “segura com una fàbrica de xocolata”. D’una manera semblant ho havia expressat, fa uns dies, un dirigent soviètic: “Les nostres centrals nuclears no presenten cap risc. Es poden construir fins i tot a la plaça Roja. Són més segures que els nostres samovars.”
Els polítics russos estan eufòrics. El país acaba de posar en funcionament l’estació Mir, una fita de l’exploració espacial.
La gent és feliç a Prípiat. És una ciutat jove i dinàmica, un somni fet realitat. Té una de les poblacions més joves de l’URSS. Hi viuen disset mil infants (un 38% del total). Es va aixecar durant els anys setanta per allotjar el personal de la central. S’acaba d’anunciar, a més, que pròximament s’inaugurarà un parc d’atraccions, amb una sínia espectacular.

Divendres, 2 de maig de 1986
La ciutat de Prípiat ha estat contaminada per isòtops de plutoni. La durada de la seva vida és de 48.000 anys. Tots els seus habitants han estat expulsats del paradís. Així, com un paradís, es qualificava la ciutat. La ciutat jove i moderna de Prípiat és, ara, una ciutat fantasma.
Dins de la zona d’exclusió la gent ho enterra tot: herbes, fulles, vehicles, cases, fins i tot la mateixa terra. Si s’hagués pogut enterrar l’aire, també s’hauria fet.
Per televisió s’hi veu com una màquina excava una fossa davant d’una casa, tot seguit l’empeny cap a dins i la recobreix amb terra. Així és com es van enterrar moltes cases, escoles, llibres, àlbums de segells o herbaris. També pobles sencers.
El temps reconstrueix les coses. A Prípiat, el teatre, el parc d’atraccions, la sínia, i els autos de xoc. El mal és invisible, inodor.
Les flors, quan les afecta la radioactivitat, passen per una primera fase de bellesa i de creixement desmesurat. És com si ens volguessin dir adeu.
Josef K. va quedar lliure, l’endemà, amb càrrecs. Waldheim l’havia denunciat. Haurà d’anar cada setmana als jutjats, a l’espera que se celebri el judici, segurament a principis de juny.

Divendres, 30 de maig de 1986
Plou a la zona d’exclusió. L’aigua que cau és groga. Sota un pont, però, llangueix un riu vermell. Els núvols són rojos, també.
A prop de Prípiat hi havia un pi, que tothom coneixia. Durant la guerra, els nazis hi havien penjat membres de la Resistència. Ara, l’arbre és mort. Han cavat una fossa, una més, i l’han ficat dins.
Josef K., fullejant un diari, s’ha fixat en una fotografia que acompanya un article sobre Txernòbil. S’hi veu un camp magnífic, ple de roselles, on l’únic signe humà que resta dempeus és un senyal que indica radioactivitat. La va fer Igor Kostin, el primer fotògraf que va entrar a la central el mateix dia que es va produir l’accident.
Amb la radiació, la natura es va tornar prolífica. Dècades després, els animals salvatges (llops, bisons, ants, senglars o guineus) dominen els boscos propers al complex nuclear, en absència d’homes. En alguns pobles abandonats, els nius de les cigonyes s’han situat a menor altura del terra.
Kostin va confessar anys després: “Aquesta catàstrofe m’ha transformat moralment. M’ha purificat, netejat. Després de Txernòbil em vaig sentir com un acabat de néixer.”

Estocolm, 28 de febrer de 1986
Se senten dos trets, quan falta poc per a la mitjanit. Han disparat contra un home. És Olof Palme, el primer ministre socialdemòcrata suec. Traslladat a l’hospital, morirà minuts després.
Josef K. ho va llegir l’endemà en un diari: el polític sortia d’un cinema, acompanyat de la seva dona, Lisbeth, on havia anat a veure la pel·lícula Els germans Mozart. La sessió havia acabat a les 23.15. Un quart més tard era ferit de mort per dos trets que li havia disparat un individu. Ha mort sis minuts després de la mitjanit. La seva dona ha resultat ferida lleument per una bala a l’espatlla. “Com era costum a Suècia, no portava protecció policial”, afegia el diari.
Pacifista i ecologista, Palme havia fet seu un vell proverbi que havia vist reproduït en un hotel de Teheran: “El major valor és la paciència.”
Josef K., atordit, continuava llegint: A Palme li agradava el Quixot, un “personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”, havia dit el polític suec en una ocasió.

Diumenge, 8 de juny de 1986
Waldheim guanya la segona volta de les eleccions austríaques, amb més del 53% dels vots. Serà president fins al 1992.
A diferència del seu homònim, protagonista d’una novel·la de Kafka, Josef K. ha sortit absolt del judici, celebrat fa dos dies. És un home lliure.

Divendres, 11 de juliol de 1986
Tres dies després que Waldheim jurés el càrrec, dos policies han entrat al pis de Josef K., alertats pels veïns, que havien sentit un fort cop.
“S’ha penjat”, diu un dels agents. “Com un gos”, afegeix l’altre.

Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.

Divendres 13 d’abril de 1984 Pavelló Esportiu del Reial Madrid

Jordi Remolins

El viatge de fi de curs de 8è d’EGB a Madrid amb els Salesians de Ripoll s’acabava aquell divendres, malgrat que vam fer tot el possible per convèncer José Luis Ecay i Anna Costa, els dos professors que ens hi acompanyaven, per allargar-ho unes hores més i poder anar al pavelló del Reial Madrid. Al vespre s’hi havia de disputar el segon partit d’una final al millor de tres. A l’anada els madridistes havien guanyat al Palau Blaugrana. Però el Barça tenia un gran equip, finalista d’una Copa d’Europa que el Banco di Roma li va prendre, i amb un pivot adjectivat com a intimidador, amb un físic imponent i una visceralitat inèdita sobre una pista, el nord-americà Mike Davis. La resposta, evidentment, va ser que no, en una època en què nens i adolescents encara no ens traumatitzàvem per una ni per mil negatives.

Això no va impedir que ja arribats a Ripoll poguéssim veure per la tele el desenllaç d’aquella final. El Barça va imposar-se a la pròrroga, però a cinc minuts per al final del temps reglamentari l’aler blanc López Iturriaga li va clavar un impresentable colze a la cara. La resposta de l’impetuós Davis va ser noquejar-lo sobre la pista. El segon cop ja es va perdre a l’aire, en haver perdut Iturriaga la verticalitat. Fernando Martín es va afegir a la gresca i els tres jugadors van acabar expulsats. L’àrbitre català Josep Marcè dirigia aquell enfrontament amb el madrileny Gárate. Tots dos van ser sancionats per la Federació en haver afirmat a l’acta que Martín havia donat un cop de puny a Davis, en lloc de dir que li havia allargat el braç a la cara. Llavors alguns encara s’escandalitzen quan s’afirma que el Reial Madrid comptava amb el favor dels estaments oficials. El Barça va renunciar al partit de desempat per la decisió de no sancionar Martín, i va regalar la lliga al Madrid.

A la temporada següent el damnificat dels punys de Davis va ser Margall, jugador de la Penya. Actualment aquell negre indomable de 2,06 metres, el meu jugador preferit de tots els temps, regenta un local de reggae a Cancún (Mèxic). Qui ho havia de dir!

Per Joan Millaret i Valls

Exuberant filigrana fílmica

El visionari cineasta nord-americà Wes Anderson – director de “Moonrise Kingdom” (2012) o “The French Dispatch” (2021) – ens deixa l’enlluernadora filigrana cinematogràfica “Asteroid City”, amb guió d’ell mateix i Roman Coppola, després de competir en la secció oficial del recent Festival de Cinema de Canes. Anderson ens deixa ara una nova proposta excessiva i enlluernadora que encaixa perfectament en l’expansiu i naïf univers creatiu d’Anderson. Tenim una fantasia atòmica sublimada ambientada l’any 1955, els anys de la bomba nuclear, l’albirament d’ovnis o del pànic a la invasió extraterrestre. L’acció transcorre en una ciutat en el desert sorgida al voltant de l’atracció d’un cràter i de la possessió d’un meteorit. En aquest lloc es congreguen passavolants, científics que venen a un congrés d’astronomia i turistes.
“Asteroid City” és una barreja de formats i de gèneres. Tenim, doncs, un joc metanarratiu prodigiós que combina el serial radiofònic amb el còmic, la pintura, el teatre i el cinema. Com resulta habitual en Anderson, el seu plantejament és el d’una divertida comèdia amb l’habitual sentit de l’humor estrany, marcià, absurd. Un film-mosaic presentat a l’estil d’una historieta gràfica, amb la construcció de precises, precioses i cuidades vinyetes. Mentre es recolza en una paleta cromàtica de colors pastel, que li donen una estètica retro, s’acompanya de nou de la música de percussió i estridències sonores d’allò més atractiva d’Alexander Desplat.
Anderson es referma en el seu estil propi, distintiu, que el fa inconfusible. Així, tira de veta dels seus característics moviments de càmera, des de tràvelings laterals a moviments d’avançament i retrocés, o de la seva predilecció per les composicions simètriques i geomètriques. Novament, ens trobem davant d’una peça inabastable basada en una dilatada coralitat de personatges, sovint pures caricatures, que dona peu a un repartiment quilomètric. Entre altres actors i actrius, tenim Jason Schwartzman, Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jeffrey Wright, Tilda Swinton, Edward Norton, Adrien Brody, Stephen Park, Maya Hawke, Steve Carrell o Willem Dafoe.

La Troba Kunf-Fú, de Joan Garriga, presentava el disc 'SantAlegria' en un concert especial al Festival Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera

Jesús Medina

Ara fa just una dècada, el crític musical d’EL 9 NOU Jordi Urpí descrivia poèticament el punt de partida del que havia de ser l’últim disc de La Troba Kung-Fú: “Entre la via del tren (una via internacional, encara que no ho sembli) i el cant dels ocells que es deixen caure des del Montseny, el porxo de la Fourni, a la Garriga, sembla la talaia ideal per mirar-se la secular bipolaritat vallesana amb perspectiva i coneixement de causa. Potser d’aquesta posició de privilegi hagi sorgit SantAlegria (Chesapik, 2013), el nou projecte de La Troba Kung-Fú.” Però poc sospitaven el crític i la banda, fundada pel cantant i acordionista Joan Garriga i Martínez (la Garriga, 1972), que aquell seria l’últim disc de La Troba Kung-fú.

Joan Garriga insistia al diari que “SantAlegria és un disc ultralocalista” i és clar que no li faltava raó. Hi apareixen els polígons industrials i els boscos del Montseny, la C-17 i el Turó de l’Home, els trens de Rodalies i les oliveres. “En Gato Pérez sempre deia que cal una bona talaia per viure la vida, també per veure-la. A lacomarca en tenim unes quantes , de talaies”, explicava Garriga a EL 9 NOU. Dit sigui de pas, Gato Pérez (Buenos Aires, 1951-Caldes de Montbui, 1990) va ser altre profeta dels mestissatges musicals i amb una relació molt i molt estreta amb el Vallès Oriental.

La rumba, la cúmbia, el reggae… van continuar ben presents en aquell treball dels de la Garriga: “Això que diuen que hi ha estils que només es poden cantar en anglès o que amb la rumba no es pot fer poesia… Aquesta ortodòxia no va amb mi”, defensava el llavors líder de La Troba Kung-fú, la banda que va precedir els mítics Dusminguets i a la qual va succeir d’una manera bastant natural i sense fer gaire soroll l’opció de Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic.

D’acord amb els postulats de la bíblia ultralocalista, calia que l’estrena mundial de SantAlegria fos des d’un temple de soca-rel, dels que toquen de peus a terra i amb el nas vermell, com el Circ Cric del pallasso Tortell Poltrona, a Sant Esteve de Palautordera. I era previst que hi fossin músics convidats que havien participat en el disc, com Pep Pascual, Yannis Papaioannou o Yacine Belahcene, amb una primera part tranquileta i una segona part de ballaruca. Però tot plegat se’n va sortir de mare: “Gràcies al gruix de cançons que La Troba Kung-Fú ha reunit i que el públic ha convertit en himnes populars, el concert va esdevenir una mena de cerimònia catàrtica (per adonar-te’n, només calia contemplar els somriures d’orella a orella)”, va escriure Jordi Urpí a EL 9 NOU a EL 9 NOU del dilluns després de l’estrena.

Joan Garriga i els seus trobaires (Miguel Serviole, Muchacho (guitarra), Marià Roch (baix), Pep Terricabras (bateria), Flor Inza (percussió) i Luis Arcos (guitarra) van deixar la pista del Circ Cric després d’haver aconseguit el més difícil encara. Segons el crític d’EL 9 NOU, “van convéncer, per si algú encara no ho estava, que el camí que hem de seguir és el camí del kung-fú: Less words, more songs [menys paraules, més cançons]“. Un consell magnífic, pequeños saltamontes.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:
2 làmines rectangulars de pasta fullada
500 g de cabell d’àngel
Sucre per a empolvorar
60 g de pinyons
1 ou

Instruccions:
Estén una làmina de pasta fullada damunt d’un paper per a enfornar.
Reparteix el cabell d’àngel per tota la superfície, deixant d’un a dos centímetres per les vores.
Estén l’ou batut per les vores sense cobrir.
Tapa amb l’altra làmina.
Torna a untar tota la superfície amb ou.
Amb l’ajuda d’un ganivet, fes petits talls per tota la vora perquè les masses quedin ben tancades.
A continuació, reparteix els pinyons per tota la superfície i empolvora sucre al gust.

Introdueix la coca en el forn i deixa-la que es cuini durant aproximadament 25-30 minuts, o fins que estigui daurada.

Una vegada que la coca estigui llesta, retira-la del forn i deixa-la refredar completament.

Un perd la confiança en gent que mai no hauria imaginat

Josep Ballbè i Urrit

Que la política està més que podrida no ho qüestiona ningú. Som davant d’un entorn en el qual la majoria dels qui remenen les cireres no tenen un mínim bri vocacional. Els fets parlen per sí sols. No cal anar gaire lluny. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Tot plegat s’ha convertit en un sarau esotèricament kafkià. Una prova que ho demostra la veig en les samarretes serigrafiades amb la dita d’en Xavier Trias, el proppassat 17 de juny: Kusbombin! Una expressió absolutament genial i encertada.

Cada dia que passa, la trepa dels mentiders compulsius creix de manera vertiginosa. Un perd la confiança en gent que mai no hauria imaginat. Sense anar més lluny, pocs dies abans del 28 de maig, en Jaume Collboni referia textualmentel següent: “El principi democràtic és que sigui alcalde el cap de la llista més votada. Afortunadament, hem superat el 2019 i no és la conjuntura en què es troba Barcelona. Per tant, el que cal fer és respectar els resultats… Jo, si no guanyo, perdo. Si això passa, me’n vaig a l’oposició.” El vídeo està penjat a Internet i no es pot rebatre. S’ha venut per un plat de llenties. 

Ho trec a col·lació arran el transvasament d’en Francesc-Marc Àlvaro, del camp periodístic a la sorra política. M’ha decebut esgarrifosament. Estic al·lucinat des que he conegut que s’incorpora –com a independent– a la llista dels republicans amb vistes a les eleccions generals del 23 de juliol. Quin fart de riure! És patètic. Encara més quan els dos personatges que el precedeixen són en Gabriel Rufián i na Teresa Jordà –fins fa pocs dies, consellera d’Acció Climàtica–, que no li arriben ni a la sola de la sabata. Tant de bo que es fotin una bona topada! Se la més que mereixen, uns i altres. Confesso sincerament que era un dels meus referents. Ho dic amb el verb en passat perquè, a partir d’ara, li poso una creu. On són el seny, la paraula o la coherència personal ? 

Tot analitzant temes publicats per ell en l’allau d’articles i llibres que duen la seva signatura, no me’n puc avenir. D’acord amb això, tota memòria esdevé una mena d’amalgama que barreja i interacciona oblits i records. Dins d’aquest nucli, s’hi barregen neguits, publicitat, accions ocasionals, encerts i grinyolades. Som l’empremta que hem anat deixant pels corriols que hem retallat. Sense la petjada de la memòria, mai no som ben bé res. Renunciar-hi és deixar-se vèncer. Al meu criteri, equival a plegar-se. Per tant, entenc com a polèmic, dolorós i enganyós aquest capgirament del seu cervell… Em dol emprar aquesta contundència. No puc pas posar-hi tebior. Per a mi, dos i dos sempre són quatre. 

Onze anys enrere, justament, va publicar un llibre dessota el títol Entre la mentida i l’oblit. L’esquema que desenvolupava llavors és el que, a hores d’ara, se’m desmunta absolutament. Ho sento. Fa més de 20 anys que col·laborava al diari La Vanguàrdia, amb gran professionalitat. El dictador Franco li va traslladar –fa un munt d’anys– aquest consell a Sabino Alonso, director del diari ultradretà Arriba: “Usted, haga como yo y no se meta en política“. Extrapolant-ho metafòricament a la notícia que avui m’ocupa, penso que se m’entén perfectament el sentit de la paraula.

Tanco la meva reflexió, tibant d’una dita prou eloqüent: sabater, a les teves sabates!. Un prec que faig extensiu a dos altres col·legues del ram de la comunicació amb els quals no manifesto la més mínima predilecció: Pilar Calvo i Eduard Pujol, números 2 i 3 de les llistes de Junts. Tots tres periodistes (Àlvaro, Calvo i Pujol) perden tota credibilitat. Si més no, pel fet que hauran d’assumir la tràgala de la disciplina de partit… Un eix que contravé –de pal a pal– l’objectivitat de l’articulista.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers