Guillem Albà és un pallasso, actor, director de teatre i ara escriptor. Fa poc ha publicat el llibre 'D'aquí no marxaré mai' un llibre que parla sobre la història del seu avi.

Natàlia Peix

Guillem Albà és un pallasso, actor, director de teatre i ara escriptor. Fa poc ha publicat el llibre ‘D’aquí no marxaré mai’ un llibre que parla sobre la història del seu avi.

Amb ‘Ma solitud’ l’espectacle que portes podem dir que tornes als orígens titellaires i a la companyia familiar?
Sí, bàsicament el meu pare, la meva mare i la meva padrina són una companyia de teatre titelles que ara al juny fan cinquanta anys i s’acomiaden i és l’espectacle que m’he atrevit a fer amb més titelles. És una cosa que havia posat en algun espectacle, però no m’havia atrevit tant com en aquest i de cop ho he fet i per coses de l’atzar o del destí ha fet que coincideixi que ells es retiren i hagi dit de fer titelles.

O sigui que no és volgut i no és un homenatge?
Bé, sí que hi havia una part meva en què pensava que m’agradava molt fer això i quan ho he provat m’ha agradat molt i ho he volgut fer, s’ha de treballar la manipulació i tot plegat i m’ho passo molt bé. M’agrada provar coses, però aquesta cosa em venia molt de gust perquè eren coses que feien els meus pares barrejats això si amb altres coses meves.

Tu també has fet de titellaire?
Sí, sempre ho he anat utilitzant el que passa és que quan començava a actuar una mica inconscientment m’allunyava una mica del que feia la família. Tens divuit anys, tens una mica més d’ego, ets una mica més imbècil i llavors jo deia que em volia dedicar això, però no igual que els meus pares tot i que ho feia més inconscientment que conscientment. A poc a poc amb els anys et vas apropant. De cop t’hi apropes més amb més amor.

Parla de les mans l’espectacle. S’han de reivindicar les mans?
Sí, bé allò manual allò artesanal, fet a mà. Els titelles són donar vida a un objecte que no té vida i de cop tu creus que està viu, que estima, que ha mort, és una cosa sense vida que jo li estic donant vida amb el meu moviment de les mans. És bonic reivindicar les coses fetes a mà fugint de les coses digitals. Sempre m’ha agradat en els espectacles reivindicar això, no fer servir tecnologia, s’ha de fer màgia veient el truc. Tu saps que ho estic fent amb la mà, però no deixes d’emocionar-te tot sabent quin és el truc.

És també una crida sobre els perills que poden representar pantalles, tecles no?
És això però sense dir-ho directament. L’espectacle no parla d’això, donem una emoció, un viatge on la gent surt de l’espectacle somrient, emocionada amb un sentiment molt bonic i després si li dones voltes, t’has emocionat amb una cosa que fas tan sols amb els dits. Jo anava a buscar el mínim, el mínim de material possible, el mínim de moviment perquè és molt fàcil fer moltes coses, però aquí vull estar jo sol, amb dos focus i un titella i ja serà una història.

Són vint-i-cinc minuts d’espectacle, un espectacle adaptable a espais diferents?
Sí, ho fem a interiors, exteriors, a un pati, ho hem fet en esglésies, com que és sense paraules i molt fàcil de viatjar anirem a Itàlia, Holanda, França…

L’agenda la tens plena amb ‘Ma solitud’?
Sí, està anant molt bé. Ho vam estrenar fa mig any i no pensàvem que aniria tan bé. És el que em venia de gust, viatjar i gaudir dels viatges que tot i que és feina aprofites per veure altres espectacles, per conèixer altra gent que s’hi dedica, altres maneres de pensar, altres cultures per això m’agrada viatjar i viatjar treballant.

La música també hi té un paper no en l’espectacle?
Sí, clar quan l’espectacle és sense paraules la música és gairebé un guió, llavors sempre la fem expressament per l’espectacle. En Pepino Pascual que és un músic mític i increïblement bo que porta molts anys tocant amb molta gent i component per molta gent hem tornat a treballar junts. No és el primer cop que ho fem, ja ho vam fer amb un altre espectacle i de fet fa una música molt bonica, també té aquesta part de fer-ho tot molt orgànic buscant la imperfecció també no volent que les coses siguin perfectes. Fa que la música estigui molt viva.

‘Ma solitud’ ocupa bona part de la teva agenda, però també estàs amb girant ‘Marbunta’ i ‘jaleiu’ que són aquests espectacles que fas conjuntament amb la Marabunta.
I també ‘Calma’ que és un solo que faig.

Es porta bé compaginar quatre espectacles de cop?
Sí perquè ho vas combinant ‘Marabunta’ i ‘jaleiu’ és com una festa, fer-ho un dia està bé, però el següent dia fer ‘Ma solitud’ que és més tranquil·let. Realment són dos colors diferents que jo com a persona també tinc el costat introvertit i extravertit i anar-ho combinant m’agrada.

Et consideres músic?
No ho sé. Toco instruments, vaig estudiar alguns instruments on en els espectacles sempre els he fet servir o perquè hi ha músics en directe o perquè hem fet la música expressament. La música hi és, no em dedico a ser músic, però sempre en els espectacles toco alguna cosa d’alguna manera o jugo molt amb la música. La música marca molt la coreografia, el ritme, la comèdia té molt a veure amb la música. El fet de fer riure has d’estar molt conscient musicalment.

La reacció del públic està estudiada? Saps què farà en cada moment el públic?
Sí, la comèdia té una partitura com la música el que passa és que com que no s’explica o no se sap sembla que sigui una cosa com de l’atzar. Està pensat quan el públic riurà igual que com amb la música saps que el Do i el Sol queden més macos que el Fa i el Sol. Amb comèdia passa igual, si fas certes coses saps que el públic riurà. Això existeix i hi ha mil partitures i coses que has de saber. Després hi ha una part en el directe que és com surfejar, que depèn de com està la gent, l’energia que hi ha, si estan lluny o a prop, si és de dia o de nit, de com estàs tu… Depèn de com ho llancis farà més riure o menys riure. M’agrada tenir molta part marcada, però també molta part improvisada perquè estigui viu i sigui especial.

Dius que et fa feliç actuar . Aquesta felicitat la sents a dalt de l’escenari o també la sents en les altres parts del procés de creació?
Sobretot actuant. Hi ha moments en el procés de creació que m’estalviaria si pogués, hi ha moments divertits que estàs improvisant, jugant, esperant a veure què surt, però després actuant ja pots jugar, improvisar, però ja saps que la base funciona. M’ho passo molt bé actuant.

A què respon les diferents facetes artístiques que tens?
La curiositat. La curiositat de no quedar-me quiet de no estancar-me, de provar coses, de poder-me equivocar. A més a més, són coses diferents, actuar, dirigir un espectacle, aprens coses diferents des de punts de vista diferents. He fet també coses a la tele, faig ràdio. Són diferents maneres de comunicar, alguna la domino més alguna menys, aprenc d’una. Ara que he fet un llibre he descobert que és una altra manera d’explicar una història amb un llenguatge que no havia fet mai.

Com definiries la figura del pallasso i la del pallasso contemporani?
En general el que passa és que quan dius la paraula pallasso a la gent l’hi ve una imatge molt concreta de pallasso clàssic, el nas vermell, el maquillatge, les sabates grans, aquest és el pallasso que va néixer fa molts anys. Ja fa molts anys però que el pallasso, que es pot dir el contemporani, no cal que porti el nas vermell ni el maquillatge, ni que sigui només per nens sinó també per adults inclús en algun cas millor que només hi hagi adults i no només nens. Va canviar en molts sentits i jo faig aquest tipus de pallasso que és el que vaig aprendre jo i el que manté és l’essència, la manera de jugar, és el missatge que dones a la gent portis el nas vermell o no.

Quina és aquesta essència?
Moltes coses, però per a mi quan faig un espectacle una de les coses que penso és què vull que la gent senti quan s’acabi l’espectacle, donar alguna cosa al públic, és perquè la gent desconnecti de tot, que el cervell s’oxigeni, que agafi aire. Se sap per estudis que el riure cura moltes coses i que és molt sa. Que puguis sortir més content del que has entrat, amb ganes de riure, de viure per a mi això és molt important. El pallasso demostra que viure pot ser més fàcil. Ser pallasso és celebrar la vida.

T’has estrenat com a escriptor ‘D’aquí no marxaré mai’ que és la història del teu avi, la mare del teu avi. Per què?
Doncs perquè l’avi sempre m’havia explicat històries, de quant era petit, de quan era adolescent perquè va tenir una vida molt bèstia i molt diferent de la que jo he viscut. Sent un nen quan va començar la guerra, la postguerra, però l’avi m’ho explicava i jo tenia molta connexió amb ell, però a la vegada havia viscut coses molt més diferents. Sempre m’explicava coses que em semblava que era de pel·lícula. Ell venia de la Manxa i van enviar el seu pare a la presó i com a càstig al meu avi el van enviar a Vilanova i la Geltrú. Allà per atzar va conèixer a la meva àvia. Sempre m’havia explicat històries i jo el volia gravar, però mai m’atrevia a dir-li per què li tenia molt de afecte, però em feia respecte. Un dia li vaig dir, quan ell tenia noranta-dos anys, vam quedar tota una tarda, el vaig gravar i amb una tarda m’ho va explicar tot des del dia que va néixer. Jo aquest material el vaig guardar, va ser força intens per a mi, va haver-hi moments bastant emocionants. Ho vaig guardar i sempre pensava que en podia fer un espectacle de teatre, però no sabia com traduir-ho perquè a la vegada també era molt personal. La Campana, l’editorial del llibre em va proposar fer un llibre i li vaig explicar diferents idees que em van venir i li vaig ensenyar alguna cosa que jo havia escrit del meu avi. A mi em va dir que l’havia emocionat molt, en el llibre he intentat ser molt directe i sincer. Vam començar a preparar el llibre a partir de la gravació del meu avi, ho vam transcriure tot, anar al seu poble, parlar amb la família. Això fa que surti aquesta història. Explicar el meu avi, però a través del meu avi i a partir que mor.

És la història del teu avi, però hi ha nets i netes que poden identificar el seu avi?
Sí, o que els hi va passar el mateix o que no, simplement per la relació que tenen. Vaig intentar ser molt concret en les idees com perquè així et pugui despertar allò molt concret, records o sinó les ganes de voler saber més sobre el teu avi. Hi ha gent que m’ha dit que es penedeix de no haver-lo gravat o que diu que el gravarà. Pensava molt en què la gent gran li sonarà el que s’explica i la gent jove descobrirà que passava.

Tenia vena artística l’avi?
Sí, és una de les connexions que teníem. Per a ell sempre havia sigut un hobby i per la situació de vida que va tenir mai ho va poder fer professionalment i és una de les coses que ens unia, però ell havia fet moltes coses. Quan la seva filla, la meva mare, li va dir que volia fer titelles li va dir que si era el que li agradava que endavant. Quan jo també ho vaig dir va ser una festa. Era una de les connexions que teníem.

Penses en futurs llibres?
El cap pensa coses, però també m’agrada viure. Pot ser, però de moment haver fet això ha set un viatge molt bonic, molt curatiu també per a mi. Està sent molt bonic. Potser alguna alguna altra cosa, però no em preocupa, vull anar vivint.

És la tercera vegada que acull la Trobada Nacional de Balls de Bastons de Catalunya

Roser Reixach

Aquest dissabte es preveu que més de mil persones siguin presents a la 48a Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya, organitzada per la colla de Bastoners Estelladors de la localitat conjuntament amb l’Ajuntament. Segons explica Jordi Pujol, responsable de l’entitat, hi assistiran 75 colles bastoneres procedents de diversos indrets de Catalunya, amb un total de 45 pobles representats i una d’Aragó, concretament de Boquiñeni, on ballen els anomenats “paloteados”. A part dels amfitrions, que oferiran una ballada al migdia, també hi participaran els Bastoners de Prats, el grup de nens i nenes que continuen la tradició més que centenària del poble i un dels pocs que és exclusivament infantil.

Per dur a terme aquesta activitat es compta amb 124 voluntaris que col·laboraran en tasques diverses i amb el suport econòmic de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. Al matí ja hi haurà una activitat prèvia amb una ruta per conèixer el poble destinada exclusivament als convidats i també un concert amb l’EMAL.

A les 5 de la tarda s’iniciarà la cercavila a la zona esportiva amb acte de cloenda a la plaça Nova amb una ballada final i el lliurament de records. A les 9 del vespre, sopar multitudinari al camp de futbol i tot seguit, al pavelló, les actuacions musicals dels Rustiks de Vallcebre, Dalton Bang i el DJ Pau Castaño. Els organitzadors estan molt pendents del temps aquests dies i expliquen que en cas d’inclemències meteorològiques s’intentarà fer la mostra bastonera al pavelló i igualment el sopar.

Per Pujol és una gran satisfacció poder organitzar un esdeveniment d’aquest tipus en una població com Prats i remarca que és l’única de Catalunya que haurà acollit tres edicions de la Trobada Nacional de Ball de Bastons, la dels anys 1988 i 2013, i aquesta d’enguany.

Dissabte es viurà la 19a edició de la fira

Jordi Remolins

El secret de la maceració de les plantes, i els principis actius que se’n poden extreure en aigua, oli i alcohol, és l’objectiu que l’especialista Gemma Serra transmetrà durant la xerrada que oferirà dissabte al migdia a Setcases. Serà una de les dues conferències que tindrà la Fira de les Herbes i Flors de Muntanya de Setcases en la seva dinovena edició. L’altra anirà a càrrec de la mateixa Serra, amb la confecció d’ungüent per a irritacions de la pell amb plantes pròpies de la Vall de Camprodon. Talls, cremades, picades i afectacions epidèrmiques en nadons tindran solució gràcies a les pomades que es formularan a partir de mitja tarda.

Els carrers del municipi tindran animació des de primera hora del matí amb el mercat d’artesans, mentre que la sala dels Estudis acollirà l’exposició de plantes i flors seques. Un taller de decoració natural que s’ha programat com a activitat familiar a la plaça dels Estudis complementarà aquesta trobada ja tradicional al municipi.

Jordi Vilarrodà

La clausura dels actes dels 175 anys del Casino de Vic tindrà lloc dissabte amb un esdeveniment especial: l’estrena i única representació d’una peça creada per a l’ocasió pel músic i compositor tonenc Arnau Tordera. Amb el títol de Vitrum tinctum. Suite nocturna per a la ciutat de Vic, és una composició pensada per ser itinerant, i que es desplegarà en vuit escenaris emblemàtics de la ciutat que els assistents recorreran a partir de les 9 del vespre.

Vitrum tinctum és una peça singular, només possible a Vic: “No es pot reproduir en altres llocs, perquè cada peça s’ha escrit tenint en compte l’espai on sonarà”. I totes plegades són les que donen sentit al conjunt, de la mateixa manera que un gran vitrall és format a partir de petits fragments de vidre pintat o tenyit (d’aquí el nom llatí de Vitrum tinctum). “Totes juntes prenen sentit en una imatge nítida, complexa i rica”, va dir Tordera el dia de la presentació dels actes dels 175 anys del Casino de Vic. “M’agradarà que qui vingui a experimentar aquesta proposta acabi la nit amb la certesa que se li ha ofert una experiència musical rica i diversa.” El públic se separarà en grups en els sis llocs en què tindran lloc les interpretacions: el Casino de Vic, on es començarà, la cripta de la catedral, l’església dels Dolors, l’església de la Pietat, el Vicpuntzero, L’albergueria, l’Ajuntament i l’antiga església de la Santa Creu, actual paranimf de la UVic-UCC. Per assistir-hi cal inscriure’s prèviament, i el Casino ha limitat l’assistència a 175 persones, en honor al mateix número d’anys que compleix l’entitat.

Tordera ha volgut traslladar a la composició l’esperit que ell capta de l’entitat. “El Casino és passat, present i futur, i això ens va fer pensar que ell sabria traslladar aquesta essència a la peça”, diu Montse Ayats, la presidenta de la institució. Una vintena de músics professionals són els que es faran càrrec de la interpretació de Victrum tinctum, que no està previst que es torni a repetir. Tordera la va pensar en aquest format per fer memòria del concert que es va fer en ocasió dels 150 anys del Casino: una peça també itinerant que sonava des de 17 campanars de la ciutat, l’any 1998, creada pel mestre valencià Llorenç Barber. Ara també serà itinerant, “però més humanitzada”.

Uns actes amb 3.000 assistents

El concert tancarà la programació d’actes que el Casino ha dut a terme des del passat mes d’abril per commemorar els seus 175 anys de vida activa. Una programació que ha comptat amb el concurs de més de mig centenar de creadors de diferents disciplines i per la qual es calcula que hauran passat més de tres mil persones. A la foto, el dia de la presentació, amb Tordera explicant la seva obra.

Jordi Vilarrodà

A mitja tarda d’aquest divendres, sortiran a l’escenari els Bredda, un nombrós grup de nou integrants que ve del Pla d’Urgell i presenta el seu primer disc, Resiliència (Coopula, 2022). Amb ells començarà la tercera edició del Cabró Rock –la quarta si comptem que la d’estrena, en l’any de la pandèmia, es va planificar i no es va poder portar a terme– consolidant-se com a festival de referència a la Catalunya Central i obertura de l’abundosa oferta musical de l’estiu. Des d’aquest moment i durant dues nits, passaran per l’escenari únic de la zona esportiva de Vic un total de 13 noms de l’escena musical catalana. Hi haurà encara un epígon diumenge, amb el Cabró Kids, el final de festa dedicat al públic familiar.

El Cabró Rock és un festival autocentrat en allò que produeix musicalment el país. Després de les cites de Barcelona que pertanyen a una altra dimensió, com el Primavera Sound o el Sónar, és el tret de sortida “de la temporada de festivals del nostre gènere”, explica Oriol Planesas, responsable de comunicació de Midnight Group, l’empresa gestora de la sala de concerts La Cabra. Estratègicament situada en el calendari, atrau el públic que té ganes d’obrir l’estiu i que està responent a la convocatòria: aquest dijous ja quedaven pocs abonaments per als dos dies del Cabró Rock, on també s’hi pot anar amb entrades per a una sola jornada. Es calcula que entre vuit i deu mil persones poden arribar a passar pel recinte.

La programació s’ha enfocat “pensant que cada actuació tingui alguna cosa especial, un valor afegit”, explica Planesas. D’una banda, hi haurà grups que aquest estiu faran molt pocs concerts, un dels quals serà el de Vic: els mallorquins Antònia Font, que oficialment havien tancat la seva gira de retrobada l’octubre passat amb el gran concert del Palau Sant Jordi, però que van prorrogar la gira amb actuacions com la del Cabró Rock en la jornada de divendres, o la del Cruïlla d’aquí a pocs dies; i també els valencians Zoo, dins de la gira del disc Llepolies (Zoo Records, 2021), que al desembre va omplir el Sant Jordi de Barcelona i que s’ha estirat uns mesos més. Al seu costat hi haurà els grups i artistes que arriben amb nous treballs. I aquí la llista és llarga.

Des de The Tyets, que divendres mostraran l’impacte extraordinari del seu Epic Solete i del tema estrella Coti x Coti, o dels Buhos el mateix dia amb els temes del treball La nit està que crema, fins a Els Amics de les Arts, amb el recent treball Allà on volia. I fins als Stay Homas, que ja van actuar fa dos anys al Cabró Rock i ara hi tornen amb el segon disc Homas sota el braç, o Joan Dausà, que no té disc nou però celebra els seus deu anys sobre els escenaris, aquests dos últims la nit de dissabte. El cartell es completa amb la música urbana de Tribade, un Triquell que ja vola més enllà del seu descobriment a Eufòria, o les bandes que tancaran escenaris de matinada: divendres, Les Que Faltaband i dissabte, JazzWoman i Lágrimas de Sangre. Sense oblidar, és clar, El Pot Petit diumenge al migdia al Cabró Kids. Un cartell que es fa també pensant que sigui intergeneracional, “que en un mateix dia gent de diferents edats pugui gaudir de The Tyets i Antònia Font seguits”, i que es va començar a confeccionar fins i tot abans que alguns dels grups esclatessin. Aquests últims, per exemple, repeteixen del Cabró Rock de 2022, on ja van anunciar que preparaven nou disc: “Ho intuíem, però el fenomen Coti x Coti ens ha sorprès gratament, explica Marc Sureda, de l’equip de producció i direcció artística del festival. Tot això passarà, a més, amb una previsió del temps per al cap de setmana on no es veuen pluges.

L’únic dels grans que ha sobreviscut a la pandèmia

El Cabró Rock ha quedat com l’únic gran festival que actualment es porta a terme a Osona, el Ripollès i el Lluçanès que ha sobreviscut a la pandèmia. Havia de néixer l’any 2020 i, amb el cartell fet i tot preparat, va haver de fer marxa enrere. La primera edició, la de 2021, es va fer encara amb el públic assegut per normativa sanitària, tot i que en alguns concerts les cadires van esdevenir un element simbòlic.

L’edició de 2021, la primera de facto, “ens va servir per definir què havia de ser el Cabró Rock, ens vam adonar que havia de ser un festival per a tothom”. Era un dels secrets de l’èxit del Clownia de Sant Joan de les Abadesses, un festival que s’havia d’acomiadar justament aquell any amb els seus fundadors, el grup Txarango, i que ja no es va celebrar més. Tampoc sembla que hagi de tornar el Bioritme. Després de dues edicions anul·lades a Vilanova de Sau, l’any passat el festival va decidir traslladar-se a Torelló per estalviar complicacions logístiques, però va ensopegar amb un cap de setmana final d’agost en què la pluja no va faltar a cap de les quatre jornades. Enguany, l’organització no ha donat senyals de vida, i des de l’Ajuntament de Torelló asseguren que no n’han tingut notícia. Es dona per desaparegut.

Tot i que de dimensions menors, amb unes dues mil persones de públic, el que sí continua i amb molta vitalitat és el Cantilafont. El festival itinerant del Lluçanès no ho serà tant en la seva onzena edició, ja que repetirà escenari a Sant Feliu Sasserra (curiosament, un municipi que en les dates del festival, els dies 14 i 15 de juliol, ja no formarà part oficialment d’aquesta comarca).

La trobada del Vallès reunirà les colles de Granollers, Mollet, Caldes, Parets i Baix Montseny.

Josep Villarroya

Les cinc colles castelleres del Vallès Oriental, inclosa la del Baix Montseny, que és una colla en formació, participaran aquest diumenge en la Trobada de Colles Castelleres del Vallès que es farà a la plaça de la Vila de Parets a partir de 2/4 de 12 del migdia.

A més de la colla del Baix Montseny, hi participaran els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet, els Manyacs de Parets i els Castellers de Caldes.

Serà l’oportunitat de comprovar, en un mateix espai, el nivell que tenen les colles vallesanes. En la trobada de l’any passat, els Castellers de Caldes van descarregar un 5 de 6, un 4 de 6 amb agulla, un pilar de 5 i dos pilars de 4.

Els Xics van descarregar dos pilars de 4, un 4 de 7, un 5 de 7 i un 4 de 7 amb agulla. Els Castellers de Mollet van descarregar dos pilars de 4, un 3 de 7 i un 3 de 6 aixecat per sota.

I els Manyacs de Parets van aconseguir descarregar castells de 6. En concret, van completar dos pilars de 4, un 3 de 6 i un 4 de 6.

La Colla Castellera del Baix Montseny ha entrat en un període d’un mínim de tres anys per esdevenir colla de ple dret. Durant aquest període, les dues colles padrines, que són els Castellers del Riberal, de la Catalunya Nord, i els Castellers de Mollet, els donaran suport i faran un seguiment de la seva evolució.

En aquest temps, la colla haurà d’aconseguir un increment de la seva massa social i, a més, una millora tècnica. Les colles padrines els assessoraran, aniran als assajos i faran un informe sobre els seus avenços. En funció d’aquests informes, l’entitat serà acceptada com a colla de ple dret.

La copresidència de la colla l’ocupen Joana Roca i Mariona Graupera, mentre que Nil Miró exerceix de cap de colla. Miró explica que el bateig oficial de la colla està previst per al dia 15 d’octubre a Santa Maria de Palautordera, amb l’acompanyament de les dues colles padrines.

En aquesta diada, la Colla Castellera del Baix Montseny haurà de fer una actuació completa, és a dir, un mínim de pilars de 4 i tres castells de 6 diferents.

Fins al moment del bateig oficial, la colla portarà la camisa de color blanc i, aquell dia, estrenarà oficialment la seva camisa, que serà de color blau turquesa fosc. Nil Miró explica que s’ha escollit prenent com a referència els colors de la muntanya i del riu Tordera.

La Colla Castellera del Baix Montseny, va néixer l’any 2019, però la covid va frenar-ne l’evolució. La formen més de mig centenar de persones de totes les edats i procedents de diversos municipis.

Els assajos es fan els dimarts i els divendres de 2/4 de 8 de la tarda a 10 de la nit a la Sax Sala de Sant Celoni. Anteriorment, havien assajat a la Batllòria.

Prats acull per tercera vegada la Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya

Miquel Erra

Aquest dissabte es preveu que més de mil persones siguin presents a la 48a Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya, organitzada per la colla de Bastoners Estelladors de la localitat conjuntament amb l’Ajuntament. Segons explica Jordi Pujol, responsable de l’entitat, hi assistiran 75 colles bastoneres procedents de diversos indrets de Catalunya, amb un total de 45 pobles representats i una d’Aragó, concretament de Boquiñeni, on ballen els anomenats “paloteados”. A part dels amfitrions, que oferiran una ballada al migdia, també hi participaran els Bastoners de Prats, el grup de nens i nenes que continuen la tradició més que centenària del poble i un dels pocs que és exclusivament infantil.

Per dur a terme aquesta activitat es compta amb 124 voluntaris que col·laboraran en tasques diverses i amb el suport econòmic de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya i de la Diputació de Barcelona. Al matí ja hi haurà una activitat prèvia amb una ruta per conèixer el poble destinada exclusivament als convidats i també un concert amb l’EMAL.

A les 5 de la tarda s’iniciarà la cercavila a la zona esportiva amb acte de cloenda a la plaça Nova amb una ballada final i el lliurament de records. A les 9 del vespre, sopar multitudinari al camp de futbol i tot seguit, al pavelló, les actuacions musicals dels Rustiks de Vallcebre, Dalton Bang i el DJ Pau Castaño. Els organitzadors estan molt pendents del temps aquests dies i expliquen que en cas d’inclemències meteorològiques s’intentarà fer la mostra bastonera al pavelló i igualment el sopar.
Per Pujol és una gran satisfacció poder organitzar un esdeveniment d’aquest tipus en una població com Prats i remarca que és l’única de Catalunya que haurà acollit tres edicions de la Trobada Nacional de Ball de Bastons, la dels anys 1988 i 2013, i aquesta d’enguany.

EL 9 NOU

La Federació i el Grup de Teatre Deixalles 81 organitzen la X Mostra de Grups Juvenils Amateurs de Teatre de Catalunya, que es farà aquest cap de setmana a Sant Feliu de Codines. Dissabte al matí hi haurà diferents representacions com ‘Wall of fame’, al carrer. També actuaran la Colla Jove de Teatre Carpe Diem del Casal de la Font d’en Fargues, el Grup de Teatre Deixalles 81, com a amfitrions; i el Grup de Teatre Segle XX de Sant Fost de Campsentelles. La jornada acabarà amb l’espectacle d’improvització ‘Improacatomba show’. Diumenge començarà amb una ‘masterclass’ amb Toni Albà, i amb Núria Dardinyà en la preparació de la veu. També actuaran la companyia El Ciervo Teatre de Sabadell, 3 Panys de Moià i Atrapats, Grup Jove La Trapa de Barcelona.

10 Mostra Juvenil de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya. Diferents espais de Sant Feliu de Codines. Dissabte 17 de juny, de 09.00 21.00. Diumenge 18 de juny, de 10.00 a 18.00.

Chicuelo presenta el nou projecte al Cicle de Jazz de l’Ametlla

El guitarrista Juan Gómez ‘Chicuelo’ presentarà el seu nou projecte, ‘Caminos’, aquest divendres a Can Draper dins el 12è Cicle de Jazz de l’Ametlla del Vallès. Fet de tangos, alegries, bulerías i granaínas, i amb una formació insòlita, obre nous camins sonors en el flamenc. Chicuelo estarà acompanyat de la delicada bateria de David Gómez, el virtuosisme del violoncel de Martín Meléndez i el ball de Karen Lugo. Sense cante, cajón o palmas, el repertori de ‘Caminos’ està fet d’històries amb ritmes flamencs.

‘Caminos’, Juan Gómez Chicuelo. 12è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Can Draper. Divendres 16 de juny, 20.00.

Jordi Sunyer

MALUKS
‘Cor i foc’
Després d’irrompre al panorama de músiques urbanes i de ball el 2021 amb el seu debut Som i vibrem, el jove combo valencià format per Marina Bolea (veu), Laura Honrubia (veu) i Marial Deltell (DJ) presenta ara el seu segon LP, Cor i foc. Segueixen amb la intenció de fer ballar el personal amb un repertori que apunta cap a l’empoderament femení i que assenyala les injustícies del món on vivim. Tot i que després de les eleccions el País Valencià torna a ser de color blau, la consolidació de bandes com Maluks demostra que encara hi ha esperança.

JÚLIA BLUM
‘Vainilla’
Júlia Blum és una compositora i cantant barcelonina que es va donar a conèixer l’any passat amb l’EP Sobre la marxa. La bona acollida d’aquella proposta li va servir, entre d’altres, per aparèixer al disc de La Marató del 2022 i ara debuta amb un primer llarga durada de regust estiuenc, Vainilla. El disc té deu talls i en destaquen “Cançons amb títols llargs”, el primer single, i “Un poquet de wine”. La sonoritat, molt pop i de vegades amb un aire urban i mood, té una retirada a la Suu. A més, per acabar-s’hi d’assemblar (o no), també fa un parell de temes en castellà.

MON A LA COVA
‘Insecta’
Mon a la Cova és un clàssic del rock sinistre en català i és conegut sobretot per haver liderat el grup Casual i per les seves col·laboracions amb els mítics i genials Kitsch. I ara, torna a l’activitat amb un disc marca de la casa fosc i tenebrós inspirat íntegrament en el joc de taula Insecta, creat per Ferran Renalies i Eugeni Castaño. Un treball extraordinari i únic que, a més, en el format físic, es presenta amb un disseny d’autèntic luxe a càrrec del manlleuenc Pol Robles. El disc, a més, té vocació internacional i les lletres s’han traduït a l’anglès, l’alemany i el castellà.

Jordi Vilarrodà

‘Les meduses no tenen orelles’
Adèle Ronsenfeld
Ed. 62
El debut literari exitós d’una escriptora francesa que, en aquest llibre, aboca part de l’experiència que viu. La protagonista és una jove parcialment sorda, que ha construït una relació especial amb el món que l’envolta .Hi ha un moment, però, que li diuen que la pèrdua és total i només es pot resoldre amb un implant. Sentirà totes les veus metàl·liques. Ha de decidir si ho accepta o no.

‘Zeitun’
Sílvia Alberich
Ed. Les Hores
“Tenia vuit anys i havia perdut la mare, la germana, l’àvia, el paisatge i les paraules.” La Nadine ha de marxar del Líban, país del qual l’autora n’és una enamorada, i l’adopta una família catalana. En el present en té quaranta, i s’adona que està arribant al final d’una etapa: s’esgota la relació de parella i ja no troba consol, com abans, en els versos. És, potser, el moment de tornar a canviar.

‘Cuc de seda. Claustre’
Valerià Pujol
Ed. de la Font del Cargol
Valerià Pujol (1952-1992) va deixar petja literària, malgrat que la mort prematura va estroncar una prometedora trajectòria. Amb motiu dels aniversaris del seu naixement i mort, es va celebrar l’Any Valerià Pujol i d’aquí ha nascut la recuperació de dos textos que va deixar inèdits i a punt de publicar, però que havien estat extraviats fins ara: una novel·la curta i un recull de contes.

‘Cadaqués’
Josep Pla
Brau Ed.
Aquesta és una reedició facsímil del text que Josep Pla va publicar l’any 1945, amb belles il·lustracions, sobre la vila empordanesa. En converses amb el metge i escriptor Víctor Rahola i amb el notari Salvador Dalí, pare del pintor (i també anant en la barca del seu amic pescador, l’Hermós) n’havia après molt. Aquest llibre és un retrat subjectiu del Cadaqués de Pla, i aquí rau el seu interès.

‘Mostel·lària’
Plaute
Adesiara
Plaute va ser un dels grans autors de comèdies clàssiques. Escrita fa gairebé dos mil anys, la comèdia Mostel·lària conserva la frescor i la gràcia de la seva trama. El vell Teopròpides torna a casa seva, a Atenes, després d’una llarga absència durant la qual el seu fill l’ha convertida en un cau de vici. L’espavilat esclau Tramió se les enginyarà per amagar-l’hi tot dient-li que està embruixada.

Anna Oliveras

Que no m’agrada l’olor de la gespa acabada de tallar, coi. A mi m’agrada la de benzina, la de cola, però posar això en una contraportada no quedava bé, em va dir l’editor, i no tenia gaires expectatives de fer negoci amb mi; ell estava acostumat a tractar amb autors de renom, i a mi em va demanar el cognom dos cops i, fins on jo sé, Pérez no té gaires complicacions.

Vaig tenir la sort d’escriure un llibre que va caure en gràcia i me’l van premiar i publicar i, des d’aleshores, sembla que em tremola menys la veu quan dic que soc escriptor, però de la següent pregunta no me n’escapo amb gaire dignitat, la veritat: Ja, però a què et dediques per viure?

Per viure, diuen. M’agradaria veure’ls a ells, davant l’ordinador, bevent-se el cafè fred amb petits glops i teclejant alhora. A la contraportada també en diu alguna cosa, del cafè. Res de l’olor, que jo només defenso el seu sabor intens; podria fer-ne uns quants anuncis, si en Clooney no els acaparés tots. Però ara tinc tendència a dir, mira, com a l’anunci, cada cop que m’estic en una terrasseta a ple juny amb la meva cerveseta ben fresca, mirant a l’horitzó, com si d’allà n’haguessin de venir un munt d’idees per a la meva nova novel·la.

La tinc una mica encallada, la veritat. Deu ser pel fet de no tenir un editor que em marqui un termini, per la desmotivació que em suposa saber que hauré de picar porta rere porta amb l’esperança que alguna s’entreobri. Tinc un… Premi. Sempre és important deixar acabar les frases. Si envio un e-mail a una gran editorial, podré esplaiar-me. El que no sé és qui el llegirà. Si és el becari a qui queden dos dies per plegar, ho tinc clar.

La Maria em va deixar poc abans de començar la segona. Em va dir que s’havia llegit la novel·la. Em vaig quedar blanc: Però si no t’agrada llegir. Ho vaig trobar un detall, tenint en compte que estàvem junts. Que es pensava que parlaria d’ella, em va dir, i no pas de la tal Cristina. Vaig empassar saliva. Segur que vaig desviar la mirada. Llegint la novel·la he entès que m’havies enganyat. Ja m’ho semblava, però… Però. I jo negant-ho: No, no, no. Deixa que t’ho expliqui… Primer de manual. Una justificació comporta una mentida. Perquè, deixem-ho clar abans de posar-nos seriosos, no existeixen les mitges veritats.

I la Maria va marxar de casa tal com havia vingut. Amb l’olor del seu perfum car, amb una maleta Louis Vuitton i amb unes orquídies que també feien bona olor, però no tant com ella. I que per què no posava a la dedicatòria que feia olor de perfum car, em va recriminar. Qualsevol pot fer olor de gessamí. I tenia raó. Senzillament, la dedicatòria no anava per ella. Però tampoc no va servir de res. La Cristina no va deixar el seu marit per mi.

Realment no es deia Cristina, sinó Natàlia, i a la novel·la sí que deixava l’home i els fills pel protagonista, però és que el protagonista era una rèplica del Grey, personatge que gaudia d’una acceptació notòria i, a més a més, tenia pendents unes quantes adaptacions al cinema, que van acabar creant més expectatives en hipòtesis que en la realitat, però això també acostuma a passar: jo contemplava vendre cinc mil exemplars i l’editor va considerar que amb mil aniríem tirant. I ho va clavar. I va escriure Perez sense accent.

L’accent s’ha de posar sempre en el que és important. I ara ho passo malament, quan el meu millor amic em convida a sopar a casa amb la dona i els fills. No sé mai com mirar-me la Natàlia. Podríem fugir plegats, m’ho vas dir tu. Vicenç, no pots fer cas del que es diu després d’un coit. Aquesta mateixa frase vaig deixar a l’epíleg del llibre. A més, com pots creure’t una cosa així? No podria deixar en Carles. Ell és… Banquer. No ho va dir. No va caldre. Potser hauria emprat un adjectiu més dolorós.

No em considerava un traïdor, però només conservava l’amistat d’en Carles i anar als llocs sol mai no ha estat el meu fort. Per a més inri, et cobren un extra. No pots anar sol si no vols sentir-te un fracassat. Vaig mirar preus per a un safari i amb el que em demanaven de més, em sortia més a compte fer el viatge amb una girafa. La Natàlia em va dir que m’acompanyaria, però… Però.

I la Maria. Els coneguts, pel carrer, quan em demanaven per ella i jo m’encongia d’espatlles perquè encara era massa aviat per haver-ho assimilat, arribant a la mateixa conclusió: el desgast del temps. Però quin temps, si és primavera. La meva falta d’atenció, la meva precarietat laboral, el director de la seva empresa. Al final, en una ruptura, mai no hi ha només un motiu.

I el director de la seva empresa va aparèixer després. Passava tantes hores al despatx, que l’amic que t’escolta acaba sent el pare dels teus fills. Ell és sincer amb mi, em va dir abans de bloquejar-me al WhatsApp. Com ho saps? Només un tic gris.

En una conspiració contra la meva persona, la Natàlia també em va bloquejar. M’anirà bé allunyar-me de tu, amb en Carles estem intentant… Encendre la flama. Si ja està apagada, ho teniu complicat. Vicenç, així no m’ajudes. És que ara mateix no et vull ajudar, et trobo a faltar.

Reconèixer que estàs sol és dur, al principi. Després, t’hi acabes acostumant. Excepte si entres en una agència de viatges. L’última vegada, vaig demanar a l’agent si vindria amb mi. I ella, incòmoda, em va alegrar el dia quan em va dir: Vostè és l’escriptor del Premi literari, oi? Llàstima del “vostè”.

El meu llibre mai no va gaudir del privilegi de l’aparador. Tampoc no ho buscava. La creació literària va anar lligada a diversos esdeveniments, però això fins ara no ho sabia ningú.

El pare feia dies que no estava bé. La meva feina, a l’altra banda del taulell de Correus i de la gelateria fent les substitucions de juliol i agost. La Maria i la seva dèria per agradar a tothom. No sé quina part del no és possible no entenia. Jo l’hi vaig intentar exemplificar: El teu perfum deu agradar a molta gent, tenint en compte el preu que en pagueu, però segur que a algú no li agrada. Aquell dia, el cop de porta va ser monumental. Es va queixar la veïna del segon, i això tenia mèrit, perquè sordejava i tenia el volum de la tele a vint-i-u.

A mi m’agradava, aquell perfum. Perquè era el seu.

El debat residència sí – residència no. Ser fill únic complicava el debat. Però quan em mirava amb els seus ulls transparents i em deia que allà s’hi pansiria, sense els seus geranis, pensava que ja tindria una altra idea o una altra feina per pagar el dineral que valia. I després me’l mirava altra vegada i em preguntava si una mirada blava podia amagar cap secret.

I aquí va començar la dèria. I la idea. I mentre prenia una cervesa a Cadaqués (molt d’anunci de cervesa, ja ho sé), vaig començar a escriure en un tovalló: pare malalt a la residència. Fill i infermera. Història impossible. Assassinat. Tot dins la thermomix. Al final, la infermera se’n va anar amb el meu pare. Jo me’n vaig alegrar, així tenia algú que li cuidés els geranis. I l’apartament. Em va desheretar, però jo també ho hauria fet: al final, ell era l’assassí.

La part bona és que sempre em quedarà el talent, per sobreviure. El talent ocult, que va dir-me un mestre de l’Ateneu. No li vaig estampar el meu llibre perquè encara no l’havia publicat.

L’estacada de la Natàlia. El seu no rotund. Com a venjança, vaig incloure detalls d’ella que només sabia jo. Una piga a l’altura del melic, un tatuatge al final de l’esquena, el collaret que no es treia ni per dormir. I alguns més. Amb l’esperança que en Carles també els sabés. L’endemà de la publicació, em vaig anar a confessar. No sé si per a un ateu els parenostres balbucejats tenen el mateix efecte que per als creients.

I és ben cert que només valores les coses bones quan les perds. No et dic cosa. Soc jo, qui sempre m’he sentit poca cosa al teu costat. Tu, bonica, senzilla, somrient. Dient-me que pagaries tu lloguer, menjar, llum, aigua, que l’important era que algú perseguís el seu somni: Fes-ho tu, que encara hi ets a temps.

La Maria volia ser model, però als vint-i-cinc ho va desestimar per començar l’apassionant aventura de la hipoteca amb el company d’universitat amb qui, semblava, ens havíem trobat. Bé, ens vam trobar al passadís, perquè és el millor lloc després de la cafeteria perquè es trobin una estudiant de Periodisme i un de Filosofia. Hem d’agrair a la UAB la ubicació de les facultats.

El cafè em va agradar com a excusa. Per agradar-li a la Maria, l’estudiant de Periodisme que volia ser model, o periodista. Va acabar sent comptable a l’empresa del seu pare, i quan ell es va jubilar (oportú, l’home, també) va col·locar-hi la seva mà dreta, un jove atractiu i amb posat de poeta desvalgut que la va conquistar mentre ella encara plorava per mi. Jo vaig intentar recuperar la Natàlia. La Maria era d’idees clares: No és no.

En tantes ocasions m’havia dit que no: vestits per a un parell de Sant Jordis en què em volia vestir per impressionar els editors. Vols dir, que és bon dia, perquè es fixin en un autor novell? Sopars de bacallà congelat: Si no és d’Islàndia, jo passo. És d’Islàndia, però congelat. Ja m’has entès. Sí. L’entenia. I ella a mi. Llàstima que la seva regla d’or fos la veritat: Et puc perdonar una infidelitat amb la Jolie, el que no et perdonaré mai és que m’ho neguis. Amb la Jolie, no, amb la Rodríguez, sí. Tant se valia, amb qui, si jo ja l’havia mentit abans: Només estaré amb tu.

Va marxar sense drames. Al cap d’una setmana, va penjar una foto. Somrient. Ara sé que mai ningú no en penja una de plorant, però m’ho vaig agafar malament: set dies i ja t’he oblidat.

Em va demanar si li podia baixar una orquídia, no tenia mans per a tot, entre maleta, àlbums de fotos, testos, no em va costar res. Al portal ens vam acomiadar. Vaig pensar que no es giraria. Ho va fer. Va desfer els seus passos per col·locar-se davant meu. Dos petons que em van descol·locar. Un gràcies pel temps compartit que em va humitejar el lacrimal. Jo palplantat com un estaquirot. Sempre m’he bloquejat en moments crucials. Graduació, primer petó, primera ruptura amb algú amb qui preveia passar tota la vida. Començava a ploure, menys èpic que a les pel·lícules, això sí. I després, la frase més colpidora que inicia la meva nova novel·la. Només té aquesta, de fet, així que ara és un microrelat: No em demanis per tornar, mai no he cregut en les segones oportunitats.

Tenia raó. Mai no havia vist la segona part d’El Rei Lleó. I jo em vaig quedar allà una bona estona, no sé quanta, perquè justament el rellotge es va quedar sense pila, però molta. Fins que va començar a diluviar. El cel treia les llàgrimes que a mi se m’amuntegaven a la gola, perquè sempre vaig donar per vàlida la frase que pronunciava el meu avi quan deia que els homes no ploren. Fins que vaig veure Titànic.

Fa calor. Obro la finestra. Se sent un tallagespa. El veí. I quan entra l’olor de l’herba, penso que la propera vegada confessaré que l’única olor que trobo a faltar és la del perfum que ja mai més no tindré el plaer d’ensumar. La Maria es casa. Demà al matí. I jo no sé si m’atreviré a irrompre en una església on ningú no m’ha convidat si, a més, soc ateu, o faré el que faig sempre i em quedaré de gust i reclòs en el meu paper de covard.

El que vull que quedi clar, però, és que no m’agrada l’olor de gespa acabada de tallar. Jo prefereixo la del bosc després de la pluja. I tot això que quedi entre nosaltres, no ho faig per redimir cap pecat. Simplement, per vendre més. Per veure si així el meu llibre pot estar en algun aparador i, amb una mica de sort, a les teves mans, Maria, per dir-te que no et casis. Encara que ja sigui massa tard.

Relat finalista del tercer concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.

Diumenge, 21 de febrer de 1982 Cinema Comtal de Ripoll

Jordi Remolins

Ser un diumenge a la tarda a Ripoll pot ser una prova més complicada que acabar una marató suportant la pudorassa de suat que desprenen la resta de participants o que anar a la teva entitat bancària sense assassinar-ne el director. Si això passa ara, doncs imagineu-vos com havia de ser l’any 1982, tot just un any després que Tejero i els seus demòcrates de tota la vida intentessin avortar la pseudodemocràcia que s’estava instal·lant a l’Estat espanyol perquè pensaven que no respectava prou els principis elementals del feixisme. Per estrany que sembli aquells diumenges eren considerablement més animats que els d’ara.

una banda, Ripoll tenia un milió i mig més d’habitants. Per una altra, hi havia suficients entreteniments on passar l’estona, entre els quals les discoteques River’s i El Forat, nombrosos bars, pubs i un parell de cinemes. Per a un jove d’11 anys, aquesta última alternativa era ideal, malgrat el perill que representava haver-te d’asseure al costat d’un desconegut en una època en què la pederàstia no estava del tot mal vista socialment.

El cartell de la pel·lícula italiana Quien tiene un amigo tiene un tesoro, dirigida per Sergio Corbucci, ja era una invitació irrenunciable per entrar aquella tarda al Comtal, si no fos perquè la setmana anterior ja n’havíem vist el tràiler. El buscavides Alan, interpretat per Terence Hill, s’embarca a la nau de Charlie (Bud Spencer) fugint d’uns apostadors a qui deu 15.000 dòlars. La seva arribada a una illa suposadament hawaiana espoliada per uns moderns pirates del mar suposa tota una revolució per a la petita comunitat que hi viu, inclòs un japonès que encara no sap que s’ha acabat la Segona Guerra Mundial.

El caràcter vitalista de Hill i el mal humor de Spencer, rèpliques modernes de Laurel & Hardy, van afavorir que la meva infantesa, i la de molts altres joves del segle XX, fos molt menys fosca, malgrat el caràcter de subproducte que inevitablement tindrà sempre més la pel·lícula que més vegades he revisitat.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Melodrama bèl·lic paternofilial

Després de passar pel Festival Internacional de Cinema de Canes de l’any passat, on va inaugurar la secció paral·lela ‘Un certain Regard’, “Padre y soldado/Tirailleurs”, arriba als cinemes. El segon film del director, guionista i director de fotografia francès Mathieu Vadepied aborda el colonialisme francès, a través de la participació senegalesa en la guerra de les trinxeres de la I G.M., des d’un vessant força ambigu. Així es posa en qüestió el reclutament forçós dels africans i el militarisme absurd dels comandaments, però s’acaba retent un homenatge patriòtic a la figura del soldat desconegut carregat de simbologia.

“Padre y soldado” vindria a ser un melodrama bèl·lic paternofilial centrat en un pare, Bakary Diallo (Omar Sy – també exercint de productor), que s’allista voluntari a l’exèrcit francès el 1917 per prendre cura del seu fill, Thierno (Alessane Diong), caçat com un animal per al seu reclutament en el cos d’infanteria i artilleria francès. Un film que destaca per la seva petjada visual, amb una cuidada atmosfera bèl·lica en el front de guerra, però que es veu malaguanyat per una mirada condescendent. Resta, això sí, una emotiva interpretació de l’actor negre de moda del cinema francès, Omar Sy, guardonat com a millor actor en el recent BCN Film Fest.

Lita Claver defensa el concepte de 'vedette' com l'estrella de l'espectacle: canta, balla, interpreta...

El 9 Nou

Ningú la coneix pel seu nom. Emilia Jiménez Jiménez és Lita Claver, coneguda popularment com la maña, va ser entre els anys 80 i 90 una reconeguda artista de revista. En una actuació a l’envelat dels Hostalets l’any 1990, va entusiasmar al públic amb l’espectacle Con maña y a la loco que aleshores estava de gira i que l’any anterior estava a la cartellera del Teatre Arnau de Barcelona.

En una entrevista a EL 9 NOU, explicava que havia començat a actuar de molt jove, als 8 anys. Abans, amb 5, ja havia sortit a un escenari. Als 15 a Saragossa, la seva terra, va actuar a l’Oasis, un local molt popular amb l’actor Alfonso del Real. D’Emilia, l’home en va treure Lita i el Claver, explica, ve perquè la seva mare es deia Claveria de segon cognom. Tot plegat, Lita Claver. Després d’anys va arribar a Barcelona per debutar a El Molino i, com que se li notava molt l’accent aragonès, el públic va començar a referir-s’hi com la maña. I amb la maña es va quedar.

La fama li va arribar de seguida. I, com si fos un presagi, amb 8 anys va fer parella amb Fernando Esteso, que també tenia 8 anys. Van actuar fins als 15 anys que va ser quan ella va passar a l’Oasis de Saragossa. Va ser aleshores, recorda, quan va explotar la seva carrera artística. Va fer moltíssimes tournés i, als 23 anys, va aparèixer al teatre Victòria de Barcelona. Després d’una temporada, la van contractar a El Molino, d’El Molino a Madrid i, de Madrid, novament a Barcelona, al teatre Arnau.

Actriu de vedette, defensa un concepte ampli del terme. “La paraula vedette implica moltes coses, no només una tia bona en un escenari. Per a mi vedette és l’estrella de l’espectacle que canta, balla, interpreta… Allò que a l’argot artístic vol dir ser completa”, explica a l’entrevista amb EL 9 NOU.

Eva Remolina / AMIC

Existeixen diversos aliments que es considera que poden ajudar a combatre l’envelliment a causa de les seves propietats nutricionals i antioxidants. Aquesta és la llista d’alguns d’ells:

Fruites i verdures: són riques en antioxidants, vitamines i minerals que ajuden a protegir les cèl·lules del mal oxidatiu. Algunes de les que tenen més alt contingut antioxidant són les baies (com els nabius, les mores i les maduixes), els espinacs, el bròcoli, les pastanagues, els tomàquets i les remolatxes.

Peixos blaus: com el salmó, la tonyina i les sardines, són rics en àcids grassos omega-3, que ajuden a reduir la inflamació i protegeixen la salut del cor i el cervell.

Fruita seca i llavors: les ametlles, les nous, la xia o el lli, són riques en àcids grassos saludables, vitamina E i antioxidants. Aquests aliments poden ajudar a mantenir la pell saludable i protegir contra el mal cel·lular.

Oli d’oliva: L’oli d’oliva extra verge és una font de greixos saludables i antioxidants, com els polifenols. S’ha associat amb beneficis per a la salut cardiovascular i pot tenir propietats antiinflamatòries.

Te verd: Aquest té compostos anomenats catequines, que són antioxidants potents. S’ha demostrat que el consum de te verd està relacionat amb beneficis per a la salut, com la reducció del risc de malalties cardíaques i uns certs tipus de càncer.

Grans sencers: és el cas de la quinoa, l’arròs integral i la civada. Són rics en fibra i contenen antioxidants, vitamines i minerals. Ajuden a mantenir el sistema digestiu saludable i poden tenir efectes beneficiosos sobre la salut en general.

Recorda que una alimentació equilibrada i variada, juntament amb un estil de vida saludable que inclogui exercici regular i descans adequat, és fonamental per a mantenir un envelliment saludable. Sempre és recomanable consultar amb un professional de la salut o un nutricionista per a obtenir recomanacions personalitzades segons les teves necessitats i condicions particulars.

Eva Remolina / AMIC

El “paraguaià” és el nom comú d’una fruita també coneguda com a “préssec pelut”. Són una varietat de fruita pertanyent a l’espècie Prunus persica, igual que els préssecs. No obstant això, els paraguaians són una mutació genètica d’aquests i es classifiquen com una subespècie diferent coneguda com a Prunus persica varietat platycarpa.

Les diferències amb els préssecs són les següents:
1. Tenen una forma més aplatada i rodona en comparació amb els préssecs tradicionals. D’aquí ve que en alguns països anglosaxons es conegui amb el nom de dònut peach.
2. La seva pell és suau, peluda i generalment de color groc o taronja intens amb tons vermellosos.
3. La polpa dels paraguaians és sucosa, dolça i de sabor similar al dels préssecs, però amb un matís lleugerament més àcid.
4. Solen ser més petits en grandària i el seu os intern és més gran i pla.
5. Els paraguaians són especialment populars a Sud-amèrica i en alguns països europeus, on es conreen àmpliament, com és el cas d’Espanya.

Menys xerrameca i més filosofia! 'Menos rollo y más manteca al bollo'!

Josep Ballbè i Urrit

Resta poc menys d’un mes per a tornar a unes eleccions. Massa càrrecs polítics del país fa més nosa que servei. Gairebé tot fa pensar que no saben on tenen la mà dreta. En aquest sentit, he triat per títol la versió catalana –prou desconeguda– del pan para hoy y hambre para mañana. Crec que reflecteix prou bé el què volta pel meu cap. No ens els mereixem. 

Només dos dies abans de les eleccions del proppassat 28 de maig, vaig gosar fer una juguesca: predir –per cert, afinant prou– el repartiment de trones al consistori de casa meva. Estic rumiant tornar-me a arriscar. Em plantejo fer de pitonís, per segona vegada, amb un percentatge d’encert si fa no fa idèntic. Mentrestant, faig per elucubrar sobre allò que es coneix com a esquerra del país. Quin desgavell!

Mai no he cregut que el model bipartidista ianqui sigui el més adient. Extrapolant-lo als nostres verals i dit altrament, pot ésser el menys dolent. En tot cas, però, se’m fa prou difícil establir una anàlisi mínimament ajustada del garbuix despendolat que fa palès la coalició Sumar entre 15 o 16 formacions de l’esquerra de tot el país de la pell de brau. Això em fa albirar i preveure’n que la senyora Iolanda Díaz & co. té unes mínimes i quimèriques possibilitats d’èxit. 

Ja s’ho faran! Allà ells amb els seus conflictes! Amb aquesta carta de presentació, el més normal/fàcil és suposar que obtinguin uns resultats pobríssims. Difícilment poden generar confiança entre l’electorat, quan el seu propi cau intern és pitjor que un gerro de terrissa esquinçat. Tothom s’hi baralla i es fot els plats pel cap. No serà que li ho posen tot en safata d’argent a la dreta? Lamentant-ho, em temo que dissortadament m’equivocaré poc en aquesta apreciació.

La casualitat ha volgut que –dues setmanes després del meu pronòstic sobre les eleccions municipals– coneguéssim la mort sobtada de l’assagista Nuccio Ordine, a 64 anys. Ves per on, parlava d’ell i la seva obra en aquell article… Contraposava i exalçava la seva figura –com a referent– dels grans homes del Renaixement en front del perfil de bona part de la trepa de personatges que s’han encabit a la plataforma liderada per la senyora Iolanda Díaz. Val la pena implorar que Déu reparteixi sort. Farà bona falta. Ara podria tenir més sentit que mai un dels seus best sellers: un llibre que duu per títol La utilitat de l’inútil… Les proclames populistes provinents de tot aquest cau em fan més por que una pedregada. Menys xerrameca i més filosofia! Menos rollo y más manteca al bollo!

Justament per això, encapçalava el meu article amb la dita dels llonguets per avui, engrunes per demà.

 

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers