Jordi Vilarrodà

Primer va ser el prometedor debut amb Els dics (premi Documenta 2017), després l’esplèndida confirmació amb Canto jo i la muntanya balla (premi Llibres Anagrama 2019). I ara torna Irene Solà amb una nova i esperada novel·la, Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, que publica també el segell Llibres Anagrama.

Per Sant Jordi hi havia llibreters osonencs que ja tenien reserves d’aquesta novel·la. Sabia que estava creant tanta expectativa?
La novel·la, la vaig escriure des del mateix lloc que les anteriors. Un lloc de molta llibertat, molt propi. Estic contenta amb aquest llibre, si bé mentre l’escrivia Canto jo i la muntanya balla es va posar a fer el seu camí. Un senyor camí, que m’ha aportat molt d’enriquiment.

Va coincidir, el procés de creació d’aquesta novel·la amb l’èxit de l’anterior?
La començo a escriure abans que passi res amb Canto jo… Me’n vaig als Estats Units a fer una residència, i penso que si m’enduc el manuscrit de Canto jo… em passaré un mes retocant-hi coses. I no puc. Tanco la carpeta i me’n vaig amb la idea de començar coses noves, d’iniciar el proper projecte. Hi anava amb totes les possibilitats obertes, amb idees que m’agradaria explorar com la del pacte amb el dimoni. No hi vaig en blanc, sinó amb petites llavors, però totes les possibilitats estan obertes. I així va començar. Amb el ressò de Canto jo… vaig haver d’aprendre a trobar una balança, a equilibrar els viatges i actes públics amb escriure, que és el que m’agrada més.

Ha parlat del pacte amb el dimoni, com una idea primigènia de la novel·la. La Joana es va fent gran, no es vol “espigar com un enciam” i fa el tracte amb el diable perquè li doni un marit. Aquí neix tot?
Tenia interès a fer picades d’ullet al folklore, a fer servir les històries que ens hem anat explicant de generació en generació. En podem aprendre molt, perquè carreguen un cert ADN de grup. De com ens hem mirat a nosaltres mateixos, quines històries hem inventat i per dir què. Això ha anat sobrevivint i ha arribat a nosaltres, i és interessant observar-ho des del present. El pacte amb el dimoni és molt present en la nostra cultura.

Tot transcorre en un dia. El temps que va de la foscor a la foscor. Però en aquesta unitat hi cap tot: un dia que condensa anys i vides…
Quan començo un llibre no decideixo com serà, però hi ha un moment determinat en el procés d’escriptura que m’adono que tot passa en un sol dia. I en un sol lloc, el mas Clavell, del qual només sortim quan hi ha un record. Jugo amb l’elasticitat del temps, perquè és un dia en què hi caben anys, i segles. I amb la de l’espai, una sola casa en què hi caben tantes dones i tantes històries. És un cicle: el dia s’acabarà perquè en comenci un altre. Jo no li poso cara i ulls, no té data, perquè pugui ser cada dia.

Del present, això sí. Perquè vol narrar des de l’avui, encara que mirem enrere.
Del present, sí. Juga amb el passat, amb la història i les històries, però és una novel·la de mirada contemporània, crítica i feminista.

El temps passa d’una manera una mica semblant a la dels contes, no?
Les històries el manipulen i el tergiversen, dins del seu marc i també fora d’aquest. Una bella dorment pot fer una migdiada de cent anys, podem fer salts mil anys endavant o enrere… Però el temps també passa de manera diferent per a nosaltres, quan mirem una pel·lícula o quan algú ens explica una història.

Forma part d’aquest pacte implícit entre realitat i ficció que tots acceptem quan llegim una novel·la, o quan veiem teatre o cinema. El lector d’Et vaig donar els ulls… accepta que en el relat convisquin amb tota naturalitat en un mateix pla els personatges presents i els fantasmes del passat del mas Clavell?
És un tracte: només t’ho creuràs una estona. I durant aquesta estona tu apagues els sensors d’incredulitat i no vas repetint: no m’ho crec, no m’ho crec… Ens imaginem l’inimaginable, els creiem l’increïble, en més o menys grau. Penso que mou bona part del meu treball, això d’entendre què es pot fer amb les paraules i amb la imaginació. Mirar els fils que hi ha darrere el tapís.

Les dones, del present o del passat, són protagonistes absolutes. Parlem-ne una mica, de les principals: la Joana és la matriarca, la que fa el pacte inicial amb el diable… i el trenca.
El fantasma més vell, no perquè mori primer sinó perquè neix primer. La dona que en algun moment del segle XVI decideix fer el tracte amb el dimoni per trobar un home. Però vol ser llesta i especifica: ha de ser un home sencer, que sigui hereu i tingui “un tros de terra i un tros de teulada”. No un qualsevol. I es casa amb en Bernadí Clavell, l’hereu del mas. Però no és del tot sencer, li falta el dit petit del peu esquerre. Per això la Joana es veu capaç de trencar el pacte amb el dimoni. I conserva l’ànima, la casa i l’home! Però aviat descobreix (o creu descobrir) que hi ha conseqüències del que ha fet: a tots els descendents de la casa els mancarà alguna cosa.

Ho ha matisat: “descobreix o creu descobrir”…
Sí, perquè volia investigar al voltant de la subjectivitat, de les creences. La Joana es creu això del càstig del dimoni. La creença passa de generació en generació: tothom del mas Clavell creu que les coses són així. Però què és una sort i què és una desgràcia? Què és veritat i què ens creiem perquè estem predisposats a fer-ho? Hi ha un dels seus successors, en Bartomeu, que la seva mancança és no sentir amor per una mare. Però qui troba el defecte és la seva mare. Segons com miris el món, et miris a tu mateix o als altres, pots considerar que els falta alguna cosa.

A la Bernadeta, per exemple, li falten les pestanyes. La Bernadeta és central perquè aglutina passat i present: el dia de la novel·la és el dia en què ella agonitza.
L’últim dia de la seva existència. És una dona del mas Clavell, la neta de la Joana. El món se li ficava als ulls: la sorreta, els mosquits… tot. Plorava i plorava. A la família se’ls acut posar-li aigua de farigola. I ho fan tant, que la mirada se li torna groga i acaba veient el que no ha de veure. Es passa la vida veient coses que han passat o que passaran, i intentant gestionar tota aquesta informació que de petita la té desesperada: veu com es morirà tothom que estima, i comença a veure també la figura del dimoni que s’amaga a les muntanyes i va fer el tracte amb la seva àvia.

Entremig ens deixàvem la Margarida. Religiosa, beata, i també mancada d’una cosa. Però, sobretot, amb un marit bandoler!
Suposadament, el que li falta és un quart del seu cor. Però ja hi tornem: qui ha mirat el cor de la Margarida per saber-ho? Ningú. Li falta, o ens ho estem creient? Ella es casa amb un home molt atractiu, exageradament, i això em permet parlar dels efectes de l’amor romàntic en les dones. Ell és en Francesc Llobera, que esdevindrà un bandoler, i adoptarà el nom de la casa: en Clavell.

Som a les Guilleries, i pensem en el bandoler Serrallonga!
Sí, és un paral·lelisme buscat.

Aquesta dona, la Margarida, vol explicar –ella mateixa i no algú altre– la història familiar…
Aquest és un llibre que parla del record i la memòria, i de com transformem els esdeveniments. Perquè qualsevol intent d’explicar un fet el transforma. Quines invencions hi ha darrere el que expliquem i com ho fem? Totes les dones de la novel·la tenen una relació diferent amb el record, perquè la història familiar s’explica a través de subjectivitats, que a vegades són contradictòries. A cada un de nosaltres ens passa: ningú ens asseu durant dotze hores per explicar-nos la història familiar, ens la fem nosaltres pescant d’aquí i d’allà. Doncs la Margarida intenta establir-se tota l’estona com a cronista de la nissaga, la que té la versió bona.

El folklore, les llegendes, les rondalles són una matèria essencial de la novel·la. Impregna fins i tot la manera de narrar.
He fet recerca. Volia submergir-me, escoltar històries com les que va recollir el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, que m’han alimentat molt. I allò que vaig trobant passa, de manera orgànica, al llibre. Si llegeixo receptes medievals o processos del segle XVII, les maneres de dir van permeant de manera molt natural. Si reflexionem en el llibre sobre el record, això inclou també el llenguatge, les paraules que no fem servir.

L’ús de la llengua és clau en la seva obra. I aquí diria que s’hi entreté especialment, que hi juga.
A mi m’agrada molt escoltar, pescar al vol les maneres de dir. Igual que les històries que expliquem com a grup humà, les paraules parlen de qui som.

El llibre és molt sensorial. Olors, gustos… fins al detall d’explicar-nos com cuinaven aquestes dones. La cuina és memòria…
També ho crec. Cuinàvem així no fa tant de temps. El relat se sorprèn de les moltes coses que oblidem, però tampoc vol criminalitzar aquest oblit. És part d’un cicle. La Marta és un personatge de la família que té com a mancança la de la memòria. No té memòria, i potser és la que viu amb més lleugeresa sense aquest pes.

El mas Clavell no existeix, però la resta de la toponímia és fidel. L’escenari de les Guilleries, per què l’ha escollit?
Me n’adono molt al començament, que vull situar el llibre a les Guilleries. Són la gran terra d’amagar-se i això és ple de gent que s’amaga, que no tria els camins més obvis. Bandolers, emboscats, carlins, maquis… i el mateix dimoni.

Tot va lligant: els aspectes dels quals parlem acaben connectant entre ells.
És que reflexiones al voltant d’uns temes des de totes aquestes perspectives. Tot va servint per gaudir de la història, però també per reflexionar. Estava pensant en totes aquestes coses mentre escrivia.

La formació i expertesa en el món de l’art contemporani fa que el procés de creació de les seves novel·les sigui diferent que en altres escriptors?
Penso que sí, que influeix. Que faig processos creatius des de mètodes de l’art contemporani. Ho sento i ho visc així. Quan feia història de l’art no vaig aprendre només a pintar o dibuixar (que m’agrada molt). El que vaig aprendre amb més profunditat va ser a perseguir interessos, fer preguntes. Et fiques en cada projecte amb ganes d’aprendre, de descobrir, d’investigar.

Jordi Vilarrodà

Era plena, la sala modernista del Casino, dimecres al vespre. De lectors –o potencials lectors– de Juana Dolores, o d’aquells a qui el personatge (més que l’escriptora) els desperta curiositat. Però també dels que hi anaven per veure si es repetia a Vic alguna cosa semblant al que havia passat només dos dies abans al plató del Més 324 de TV3, en una surrealista conversa amb el periodista Xavier Graset que s’havia viralitzat a les xarxes. “Venim a veure què”, deien dues assistents a l’acte que confessaven no tenir un interès especial en I si una nació desfilant per una catifa vermella (Ed. Poncianes), el llibre que es presentava.

I aquest últim sector de públic va sortir decebut, o va abandonar l’acte a mig fer, al veure que tot transcorria d’una manera absolutament normal, d’acord amb els cànons de les presentacions de llibres. Juana Dolores, aquí sí, havia vingut a parlar del seu llibre, en una interessant i densa conversa que va mantenir amb Josemi Gutiérrez (@kotomi_corp a can Twitter), a qui ella mateixa definia en aquesta xarxa com a “historiador, teòleg amateur i el meu primer i principal ideòleg marxista”. La provocació era, en tot cas, intel·lectual, i de les idees que expressa en una obra difícil de definir, un particular rèquiem per la nació en què la seva aportació literària s’ha fos amb les aportacions del fotògraf Román Yñán i l’artista visual Rosa Tharrats i ha donat peu al treball del compositor Marc Migó.

A l’acte de dimecres es va parlar, doncs, de nació. Del “nou relat” que l’autora proposa per a aquesta nació: “Es pot imaginar una altra Catalunya”. Una nació entesa “com a espai de convivència”, que mostra la seva multiplicitat a través de la galeria fotogràfica que és una de les parts del llibre, definida explícitament com a paisatges sobirans. L’escriptora del Prat de Llobregat és més partidària d’una nació imaginada que d’una nació imaginària, no inamovible, que serà “diferent per a cadascú de nosaltres”. Reivindica la llibertat, la dels escriptors en general i la pròpia. Llibertat de crear i que no sempre el que faci “ho hagi de fer des del discurs explícitament feminista”, tot i que és feminista. I des d’aquesta llibertat i potser contra corrent es reivindica marxista.

Perquè de marxisme també se’n va parlar (i molt) en l’acte. “Per a mi, la catifa vermella del títol és el socialisme.” Fins i tot va haver-hi incursions cap a la teologia, d’algú que –com Pier Paolo Pasolini– es defineix com a “creient no conscient”. Un acte d’alta intensitat ideològica, potser més que literària, amb una Juana Dolores que no va necessitar cap performance per captar l’interès del públic. I per fer que s’acostessin, al final, al llibreter Toni Ferron de la Foster & Wallace per comprar el llibre del qual –aquí sí– havia vingut amb ganes de parlar.

Per primera vegada, es farà dissabte en comptes de diumenge i començarà aquest dissabte a 2/4 de 6 de la tarda

Ferran Polo

La 32a edició de la trobada gegantera serà la primera cita amb la cultura popular al carrer d’aquests dies de Corpus a la Garriga. Per primer cop, la diada se celebrarà el dissabte a la tarda i no diumenge al migdia, com era habitual.

Els gegants de la Garriga rebran la visita de vuit colles. Les d’Aiguafreda, Gualba, Castellterçol, les Borges del Camp, Poble Nou de Manresa, Olesa de Montserrat, Sant Hilari Sacalm i Piera.

A 2/4 de 6 de la tarda, es farà la plantada a la plaça de Can Dachs. Mitja hora després, arrencarà la cercavila pels carrer Centre, Sant Ramon, Cardedeu, plaça del Silenci, Passeig, carrer Mina i Banys fins a arribar a la plaça de l’Església, on hi haurà la ballada final.L

La festa de Corpus a la Garriga manté l’aposta iniciada l’any passat per donar protagonisme a la cultura popular que estarà present en tots els actes.

S’enceten aquest divendres amb la conferència “El Corpus Christi, element clau per la identitat festiva catalana”, que es farà a les 8 del vespre a la seu de la Fundació Maurí, al carrer Cardedeu.

Dissabte a la tarda, hi haurà la inauguració de l’exposició “Corpus 2023” amb cartells del 37è concurs i els treballs que han fet les escoles per a la creació de les seves catifes florals.

També la trobada gegantera, l’acte que històricament ha donat el tret de sortida a la setmana de Corpus.

Enguany, les entitats de cultura popular fan un pas més amb l’estrena de la Federació de Balls Populars de la Garriga l’Enremada que aplega el Front Diabòlic, Grallagarriga, la colla gegantera, el Ball de Cintes de la Garriga, el Ball de Gitanes de la Garriga i Agrupació Sardanista.

“El Corpus no és només diumenge, que és el dia important. Hem creat diversos actes on la cultura popular hi estigui present”, deia Carles Riba, en la presentació d’aquest dijous.

“L’any passat va ser un banc de proves, Sabíem que aniria bé. Va agradar i vam posar un precedent perquè això es quedi i per aconseguir-ho cal creure-s’ho, fer-ho bé i trobar un lloc dins de la festa. Es tracta de fer patrimoni”, valorava Riba.

Més enllà de la trobada gegantera de dissabte, dijous que ve hi haurà el lluïment del seguici festiu després de la missa solemne; divendres, balls populars i sardanes; dissabte, balls populars i sardanes, i diumenge, matinades amb els grallers, l’ou com balla, al migdia, i el ball de cintes i altres balls, a la tarda. Al vespre, les entitats de cultura popular obriran la processó, que tancarà la jornada.

BON ANY DE CLAVELLS

La d’aquest any serà una edició amb una gran quantitat de clavells. A diferència d’altres anys, no caldrà recórrer a flors alternatives i els clavells seran els grans dominadors a la trentena de catifes que embelliran els carrers del centre del poble.

“Tot serà clavell. N’hi haurà molt”, celebrava Enric Marata, president de l’Associació Cultural Corpus la Garriga.

Es completaran amb altres elements habituals com l’esclòfia d’arròs, poda de bruc o xiprer o la terra. Com en els darrers anys, els clavells es compren a Múrcia. “El clavell forma part de la nostra festa de Corpus, és la nostra flor principal”, recordava.

Entre la trentena de catifes, n’hi haurà dues d’entitats esportives del poble que celebren els seus aniversaris. Són les de l’Olímpic la Garriga, que arriba als 75 anys, i la de l’Handbol la Garriga. També repetirà l’ONCE, que es va estrenar l’any passat. “S’ho van passar tant bé que ens han demanat tornar.”

A banda, s’han programat els concerts de Guillem Roma, divendres vinent, i Joan Garriga, dissabte 10.

Jordi Vilarrodà

Una dotzena d’espais singulars de Vic acullen des d’aquest divendres fins diumenge la setena edició d’El So de les Cases, que espera rebre unes deu mil persones de públic. Els concerts en llocs de la ciutat habitualment no oberts al públic han esdevingut ja una cita imprescindible de cada primavera en el calendari cultural, enguany amb algunes novetats en els escenaris, que ja no seran només dins d’edificis. Una quinzena d’artistes oferiran les actuacions d’El So de les Cases, que són de curta durada i d’entrada gratuïta.

Els espais d’aquesta edició seran el jardí de la Casa Pratdesaba, el paranimf de la UVic-UCC a l’antiga església de la Santa Creu, la Sala Educadors del Palau Bojons, la Sala dels Armats de la Congregació dels Dolors, el jardí de la Casa Cortada, l’església de l’Escorial, el claustre de l’antic convent del Carme, el Museu Episcopal de Vic, la Sala Modernista de la Casa Comella, el pati de l’Ós del Seminari, la Torre d’en Franch i el carrer de Gurb. Aquest últim s’hi afegeix perquè “no només volem explicar l’arquitectura monumental sinó l’anònima, que dona l’atmosfera de la ciutat”, explicava en la presentació Fabiana Palmero, regidora d’Urbanisme.

Les propostes artístiques d’El So de les Cases seran molt diverses, amb una considerable presència d’artistes osonencs. Entre aquests hi seran Guillem Roma, amb les cançons del nou disc Postureo real; Marc Vernis Trio, també amb el seu treball més recent Cares; els cors Cabirol i Canigó –aquesta en plena celebració encara del seu 60è aniversari–, o Gemma Humet, que ara està estrenant el seu nou directe Miralls. Hi seran també els alumnes de piano de l’Escola de Música i Conservatori de Vic (EMVic). Entre els convidats de fora d’Osona hi ha Henrio, que fa poc va actuar al festival EnCanta de Roda de Ter, o Marta Cascales, projecte d’aquesta pianista, i la cantant Carla Gimeno, de The Crab Apples. També la cantant Marina Tuser, el folk gracienc de River Omelet o el senegalès Momi Maiga amb el particular so de la kora, que es va presentar fa uns mesos a l’ETC de Vic. També aquesta edició té la singularitat d’un espai amb oferta pensada per al públic familiar, que serà la Torre d’en Franch, on actuarà la Cia Com Sona.

La reserva d’entrades es podia fer ja des de la pàgina web, que en alguns moments d’aquesta setmana estava col·lapsada. Des d’aquí es gestiona la meitat de l’aforament, mentre que l’altra meitat és de les entrades que es vendran abans de cada actuació. En total, són aproximadament dos centenars els concerts que tindran lloc aquests dies.

'El riu i els inconscients' va ser escrita l'any 1953, però no la va publicar fins al 1990

Jordi Vilarrodà

L’any 1956 es publicava Incerta glòria, de Joan Sales. Al cap de sis anys, Mercè Rodoreda treia a la llum La plaça del Diamant. Dues de les grans novel·les catalanes de la represa en la postguerra, però amb el tema de fons de la Guerra Civil. Però abans d’aquestes, l’any 1953, Maria Dolors Orriols havia acabat la redacció d’El riu i els inconscients, que també abordava el conflicte des de la literatura. Hauria estat un impacte, una fita històrica, però la novel·la de l’escriptora vigatana no es va poder publicar. I va ser necessari esperar quatre dècades, fins a l’any 1990, perquè se’n pogués veure la primera edició. Exhaurida de fa temps, ara s’ha reeditat, en un volum que la setmana passada es presentava a Vic, publicat per Adesiara Editorial.

“La distància de 40 anys va ser insalvable per a la recepció d’El riu i els inconscients, quan finalment pot sortir a la llum l’autora és, pràcticament, una desconeguda”, diu Montserrat Bacardí, filòloga, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i incansable reivindicadora de l’obra d’Orriols. Ella mateixa no en sabia res, quan l’any 1990 es va topar amb la primera edició, publicada per Columna. “Vaig quedar impressionada, no coneixia dones escriptores d’aquest moment, i em vaig preguntar com era possible que no la conegués.” Al llegir El riu i els inconscients es va adonar del seu valor literari i es va començar a interessar per una autora que malgrat el doble ostracisme de ser dona i escriure en català havia construït en la postguerra una obra més que notable.

El riu i els inconscients és possiblement un dels seus cims literaris. És una història que transcorre entre els anys de la República i la postguerra, i que té com a protagonista coral la generació que va quedar estroncada per la guerra. “Retrata un clima de misèria moral, en la seva part realista, contraposada amb el riu i la natura, la mirada permanent de les coses que no canvien, una veu gairebé mitològica”, diu Bacardí. No cal dir que per a l’autora els inconscients del títol són les persones. “Sens dubte, és la primera obra que mira la Guerra Civil des de la perspectiva dels vençuts.” Ho fa amb una elevada exigència literària: “No és una novel·la fàcil”, diu la seva editora.

Sí que va rebre els elogis de grans noms de la literatura catalana del seu moment que van tenir oportunitat de llegir-ne el manuscrit, des de Joan Puig i Ferreter fins a Anna Murià. I sobretot, el company de Murià i reconegut poeta, Agustí Bartra, que va quedar “esglaiat” al llegir-la per la seva qualitat. Aquesta va ser, però, la seva desgràcia: Murià i Bartra vivien a l’exili a Mèxic, on aquest intentava muntar una editorial. Orriols sabia que, pel seu contingut, difícilment El riu i els inconscients passaria la censura franquista. I es va avenir a publicar-la des de Mèxic amb Agustí Bartra. Però diferents circumstàncies van fer que la publicació s’anés endarrerint i, al final, la gran novel·la quedés paralitzada durant massa temps.
Bacardí està satisfeta que l’edició actual li faci justícia. La col·lecció De Cor a Pensa, on s’ha publicat, és una iniciativa d’Adesiara Editorial que vol recuperar grans clàssics. “Està establint un cànon.” L’escriptora vigatana té el seu lloc al costat de títols de Vicenç Riera Llorca, Joaquim Ruyra, Marià Manent o el mateix Agustí Bartra.

El quart festival d'art i paraula de Granollers parteix d'una obra de Jordi Benito

Teresa Terradas

Una obra de Jordi Benito, ‘Voici’ (2005), és el punt de partida de la quarta edició d’Opera Aperta, el festival d’art i paraula de Granollers, que enguany convida a debatre, del 7 a l’11 de juny, sobre les nocions d’imatge, reflex i realitat. Seran cinc dies –més que en les edicions anteriors– de xerrades, diàlegs, tertúlies, projeccions i intervencions artístiques protagonitzades per 27 convidats de diferents edats i ideologies, però tots ells molt bons comunicadors. Les 16 activitats programades tindran lloc en diferents espais de la ciutat com el Museu, des d’on s’impulsa el festival; la plaça de la Porxada i el Cinema Edison.

“Aquest any hem crescut en dies, sessions i amb riquesa”, va apuntar Glòria Fusté, que porta la direcció del festival juntament amb Cristina Masanés, a qui va qualificar d’“ànima del projecte”. “La peça de Benito, una instal·lació de la seva etapa de maduresa, ens va portar a reflexionar sobre la realitat”, va dir Masanés. “Creiem que és un tema urgent, i que és necessari que la gent tingui les eines per replicar la realitat…”, va afegir.

Fusté va mostrar la seva satisfacció per tenir col·laboracions noves, com la Universitat Popular de Granollers amb la seva Escola d’Estiu. Mariano Fernández, de l’UPG, va reconèixer estar encantat amb aquesta col·laboració. “Hem aportat el que tenim, amb vuit professors que faran diferents activitats com un taller de dansa o un de realitat virtual”, va explicar Fernández. “És un plaer i una obligació de sentir-nos partícips de la ciutat educadora”, va afegir.
Aliances diverses
Precisament, l’aliança amb diferents entitats i actors culturals de la ciutat és bàsica per tirar endavant el festival. A més de l’UPG, s’hi han implicat el Cineclub AC Granollers, Amics de la Unió, VOTV i Arsènic. “A més, les biblioteques han fet unes guies de lectura meravelloses, mentre que les llibreries La Gralla i Abacus ens acompanyaran amb l’oferta de molts dels llibres relacionats amb el festival”, va dir Fusté. D’aquesta manera, Opera Aperta es consolida com un festival de ciutat, obert a tothom i que continua apostant per la Porxada com àgora de ciutat, on es desenvoluparan les activitats del dissabte 10 de juny.

Aquest any, Opera Aperta comença un dia abans, el dimecres 7 de juny, amb una tarda dedicada a l’obra que dona lloc al festival. La xerrada inaugural anirà a càrrec d’un conegut de Jordi Benito, l’artista, crític d’art i curador independent Carles Guerra. Tot seguit, el col·lectiu Frau. Helena Pielias i Vicenç Viaplana Ventura protagonitzaran una intervenció artística en què faran la seva particular reinterpretació de l’obra de Benito. La vetllada acabarà amb la intervenció del Cor Arpegi d’Amics de la Unió, dirigit per Guifré Canadell, i de la Polifònica de Granollers, dirigida per Agustí Vidal i Cristina Zamorano, que interpretaran Cantique de Jean Racine, de Gabriel Fauré.

Al llarg de dijous, diversos professors de la Universitat Popular de Granollers oferiran tallers i xerrades. Josep Maria Segura en farà un sobre realitat virtual, mentre que Montse Morral i Núria Escrig en faran un altre sobre dansa, consciència i música. Per la seva banda, Joan Méndez, amb la col·laboració d’Anna Galisteo i Marta Valhondo, proposa una lectura dramatitzada amb comentari i discussió sobre el nihilisme i el món d’avui.

La lliçó magistral d’aquesta edició anirà a càrrec de Remedios Zafra, que parlarà sobre “Com sortir de la caverna? La realitat com a problema”. Masanés va destacar la presència a Granollers d’aquesta filòsofa i sociòloga sevillana. Serà divendres a la tarda, però al matí, Joaquim Fradera, llicenciat en Filosofia i en Dret, parlarà sobre la poesia i la raó. A la nit tindrà lloc la tradicional tertúlia filosòfica nocturna, conduïda per Mariano Fernández, juntament amb Fèlix Rabal i Pilar Loncan.

L’activitat de dissabte es traslladarà a la Porxada, on tindrà lloc el primer diàleg del festival, protagonitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta, que dialogarà amb Eduard Garcia i Judith Méndez. Ramon Alcoberro ho farà amb Jordi Camí, i Jordi Garcia del Muro amb Alba Tobella. Al vespre, al cinema Edison, es projectarà la pel·lícula ‘La plaga’, de Neus Ballús. La directora i alguns protagonistes del film dialogaran amb Albert Botey.

Diumenge es faran els dos darrers diàlegs, un amb Míriam Cano i Jordi Ibáñez, i l’altre, amb David Fernández i Neus Tomàs.

Aquest diumenge tindrà lloc la 31a edició d'aquesta fira emblemàtica

Miquel Erra

Vilanova de Sau viurà aquest diumenge la 31a edició de la popular Fira d’Herbes Remeieres. Superada la trentena d’edat i recuperada la plena normalitat després de la pandèmia –que va obligar a suspendre’n dues edicions–, l’equip de govern ha volgut donar-li, en aquesta última convocatòria del mandat, “una mica de sacsejada”, en paraules de l’alcalde sortint, Joan Riera. L’objectiu, renovar el poder d’atracció d’una de les propostes firals emblemàtiques de la comarca.

És per això que el programa s’ha reforçat amb més propostes de caràcter transversal, pensades per atreure “un públic familiar”. A més, tot el ventall de tallers i xerrades es traslladen a la plaça Major, epicentre de la fira. Destaca una sessió de cuina en directe a l’entorn de les flors comestibles, amb la cuinera Iolanda Bustos; un taller sobre les propietats saludables de plantes i herbes, amb Bàrbara Viola, o una conferència sobre l’origen i evolució de les trementinaires catalanes, amb Isidre Domenjó. No hi faltarà la ruta botànica de primera hora del matí o el tradicional concurs de rams i flors boscanes. A la fira hi prendran part una trentena de parades. “Hem tingut molta demanda, fet que ens ha permès seleccionar per donar prioritat al sector de les herbes remeieres”, destacava Riera.

Jordi Sunyer

GERTRUDIS
‘Abans que s’acabi el món’
Els Gertrudis de la Garriga van debutar discogràficament el 2004 com un grup de rumba festiva amb una espina dorsal formada per tres amics: Xavi Ciurans (veu), Xavi Freire (veu i guitarres) i Edu Acedo (veu i violí). Dues dècades després, la banda viu una segona etapa –i una segona joventut– reconvertida en grup de fusió amb tocs d’electrònica que ara es referma amb un nou treball acabat de sortir del forn amb 10 peces de sonoritat similar al seu penúltim disc, No em dona la gana (2019), on hi havia èxits com “Si tothom calla” o “Bon dia vida”.

PÈL DE GALL
‘Forces d’atracció’
Cinquè disc dels menorquins Pèl de Gall, un grup de rock mestís i festiu que curiosament va néixer el 2009 a Barcelona, on estudiaven dos dels seus impulsors. Als darrers anys la banda s’ha professionalitzat i aquest nou treball l’han gravat als estudis Can Pardaler amb David Rosell, com els seus admirats Catarres o Buhos. L’àlbum té 14 cançons: vuit de totalment inèdites, quatre que ja s’havien publicat com a senzills durant l’últim any i dos bonus tracks (Ses festes i Què cony!), que són cançons reeditades pel desè aniversari de la seva publicació.

MTINES
‘Els dies iguals’
Arriba el primer disc de Marc Tinés, conegut amb el nom artístic de Mtines. L’àlbum inclou set cançons amb un so proper al pop metafísic amb tocs mediterranis, gràcies a la guitarra acústica que acompanya una veu que també sura sobre bases electròniques. El treball ve acompanyat per una tetralogia de videoclips dirigits per Laura Sisteró i protagonitzats pel mateix Mtines i l’actriu Greta Fernández que parlen d’una relació de parella i els seus secrets. Per cert, al disc hi col·laboren David Carabén (Mishima) i Anna Andreu.

Pere Martí i Bertran

ÀLEX
Autor: Marc Miralpeix
Il·lustradora: Madi Vilà Geis
Editorial: Edicions i Propostes Cultural Andana
Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès, 2023
Nombre de pàgines: 58

En Marc Miralpeix Mestres (Barcelona, 1972) ens ofereix, com si fos un conte, una reflexió poètica i simbòlica sobre l’enuig, l’empipament, la facilitat que tots tenim, no només els joves, com el protagonista de la història, l’Àlex, d’enfadar-nos i de donar-ne la culpa a qualsevol, menys a nosaltres mateixos. La narració, de la qual no us en puc dir gaire coses per no revelar-ne el misteri, la intriga que ens atrapa des de les primeres pàgines, comença amb un Àlex enfadat per una fotesa: el pare li ha esbarriat una muntanyeta de terra que havia fet al jardí, perquè, li diu, l’està fent malbé, s’embruta, ja és massa gran per fer aquestes coses… Enrabiat, se’n va a un bosquet que hi ha darrere la casa on passen les vacances amb la mare i l’àvia (el pare treballa a la ciutat) i, assegut sota un arbre, tirant pedretes al buit, es troba amb la cosa més estranya que mai no hagi vist ni s’hagi imaginat.
A partir d’aquí comença una veritable aventura de descoberta, de dubtes, d’interrogacions i de provatures que el fan créixer, ja que el fan reflexionar sobre ell mateix, sobre el seu comportament i, sobretot, sobre aquesta facilitat per enfadar-se i culpar-ne els altres que ja he apuntat. La intriga està molt ben dosificada i aquesta troballa tan estranya anem descobrint que és un símbol carregat de màgia que farà reflexionar l’Àlex, canviar d’actitud i, doncs, ser molt més feliç. Podem parlar d’un veritable viatge iniciàtic, per molt que sigui totalment simbòlic.
La narració va acompanyada de 9 (11 si hi comptem les de la coberta i la contracoberta) magnífiques il·lustracions de la Madi Vilà (Barcelona, 1961) protagonitzades per l’Àlex. Són en blanc i negre i fetes amb llapis de grafit, que li permet de jugar amb totes les possibilitats dels grisos. Curiosament, vuit precedeixen la narració, com per crear intriga de què deu fer aquell noiet amb aquelles cares i aquelles postures, com per animar-nos a llegir el text i descobrir-ho. La novena tanca el volum i ens presenta un Àlex d’esquena que, com que ja l’hem llegit, sabem que torna feliç cap a casa. Una distribució ben enginyosa i poc habitual que m’ha semblat tot un encert.
Un llibre que no us deixarà indiferents. Però no puc acabar aquesta ressenya sense lamentar que no s’hagi fet una bona correcció del text (tant lingüística com tipogràfica). El contingut s’ho mereixia, i els lectors l’hauríem agraïda.

Jordi Vilarrodà

‘El preu de la sang’
Jordi Coll
Rosa dels Vents
L’Alèxia, una nena de nou anys, és d’un poble del Pallars. La veuen sortir d’assaig dels Pastorets i desapareix. Mentre la busquen pel bosc, troben el cadàver d’un jove, ben nu i degollat. Hi ha relació entre un fet i l’altre? L’encarregada d’investigar-ho serà una inspectora dels Mossos amb mètodes poc ortodoxes. L’autor, de Breda, fa un pas endavant, després d’un primer títol autopublicat.

‘Ciutat morta’
Shane Stevens
Clandestina Ed. (Crims.cat)
En una traducció de l’escriptora Teresa Solana, arriba al català aquesta novel·la negra, lloada per autors com Stephen King. S’ambienta a Jersey (Nova Jersey), on dues bandes de crim organitzat lluiten pel control del territori. Una de les bandes és la de Joe Zucco. Tots italoamericans, des dels veterans que es creuen reis del món fins a joves que volen demostrar que tenen més sang freda.

‘Fissures’
Jèssica Ferrer
Ed. Fonoll
Guanyador del Premi Francesc Garriga de 2022, aquest recull de poesia (o de prosa poètica, per ser més precisos) parla del viatge físic i metafòric, el viatge de la vida que empeny endavant cada vegada que trobem una fissura, un trencament. Escrit quan l’autora, eivissenca, vivia a Sao Paulo, reflectex a la vegada una mirada jove i una maduresa poètica.

‘Totes les cares de França’
Montserrat Besses
Pòrtic
Pocs periodistes coneixen tan bé la realitat francesa com Montserrat Besses, de TV3. Per això aquest és un llibre molt útil per entendre la realitat de l’estat veí. Una França ara sacsejada per protestes socials, amb un govern de Macron afeblit. I en un context mundial en què ja fa temps que la globalització amenaça la grandeur històrica. França està espantada davant del futur.

‘Tornar a la llana’
Laia Aguilà
Ed. Sidillà
Va haver-hi un moment en què les llanes van quedar arraconades per les fibres sintètiques. Però les noves tendències porten cap a una recuperació d’aquesta matèria natural. L’autora del llibre, que viu al Montseny i fa anys va muntar el Talleret del Clot per ensenyar el treball de la llana, posa ara el seu coneixement a l’abast de tothom en aquest llibre. El del retorn a la llana.

Cristina Anfruns

Els verbs baixar i abaixar, encara que s’assemblin, no volen dir exactament el mateix.

Fixem-nos en la diferència, per exemple, entre baixeu la persiana i abaixeu la persiana.

En el primer cas, baixeu la persiana, és una frase que només seria possible en contextos molt específics; per exemple, si treballéssim en una fàbrica de persianes i demanéssim a algú que n’agafés una i la portés al pis de baix.

En canvi, abaixeu la persiana és la frase que hauríem de dir en la majoria de contextos. El que fem amb la persiana quan no volem que entri la llum, quan marxem de casa…

Per tant, baixar significa “desplaçar-se de dalt a baix” o “desplaçar alguna cosa de dalt a baix” (baixar les escales, baixar la brossa…) mentre que abaixar vol dir “fer baixar una cosa o el nivell d’una cosa” (abaixar el volum o abaixar el sou).

En l’àmbit de les noves tecnologies, ens podem baixar per exemple aplicacions i documents?

Lingüísticament, és adequat tant dir que hem baixat o també hem descarregat una aplicació com dir que ens hem baixat o ens hem descarregat una aplicació. En aquestes construccions hi afegim un pronom per indicar quin és el destinatari de l’acció. Tant pot ser, doncs, que el subjecte baixi les fotos per a ell mateix (baixa’t les fotos) com que les baixi per a una segona persona (baixa-li les fotos), com que les baixi i punt, sense dir per a qui són (baixa les fotos).

Per últim, fixem-nos en el cas del sentit figurat d’“abaixar la guàrdia”, és a dir, com a acció de guardar, vigilar, defensar… S’entén que aquí la guàrdia és com els braços, que els abaixo….

Una altra frase feta seria “abaixar veles”, és a dir, cedir, en una discussió, una baralla…”.

Oriol Garcia

El concertista és pelut i pollós i vesteix amb quatre pells que li tapen les vergonyes. Ni rastre del frac i el corbatí, ni gota de gomina i res de sabates enllustrades. El concertista va descalç. De fet, ni tan sols sap que és un concertista i desconeix les possibilitats musicals de l’os que fa estona que té a la mà. Decideix bufar-lo per avorriment, sense cap intenció de transcendir. Simplement en bufa un extrem. Però les lleis de la física (que ningú estudiarà fins uns quants milers d’anys després) fan que aquell os de cérvol emeti un so. El concertista queda gratament sorprès i decideix seguir bufant. El públic assistent (pelut, pollós i desconeixedor també de la seva condició de públic) queda majoritàriament fascinat davant d’aquella descoberta. Fins i tot n’hi ha un que pica de mans de manera espontània i emet un so d’aprovació. Però un dels presents li llança una pedra, gest que la musicologia moderna identificarà com “la primera crítica musical”. L’impacte al cap aconsegueix el seu propòsit: el concertista deixa de bufar.
Heus aquí el primer concert.

A l’antiga Grècia
El concertista vesteix una túnica i porta màscara. Camuflat entre la multitud del cor, canta amb perfecta sincronia els versos d’una tragèdia memorable. Té la veu bonica i una dicció clara però mai ningú es fixarà en ell perquè és impossible distingir-lo de la resta. Tots canten en perfecta sincronia. Tots duen túnica i màscara. I, és clar, tots tenen bona veu. Però el concertista està convençut que té un talent especial, per sobre de la mitjana. Si tingués una oportunitat… Si pogués mostrar als Déus el seu do… Tot això ho pensa mentre gesticula mimèticament la coreografia d’una pantomima. Detesta la mediocritat del cor. “Com un de sol!”, els exigeix el corifeu als assajos (és fàcil dir-ho quan tu ets qui dirigeix el cor i no estàs condemnat a la irrellevància més absoluta!). Quan des del prosceni l’actor principal recita l’estremidor monòleg final, el concertista pren la iniciativa i fa un pas endavant amb el propòsit d’entonar una melodia inspirada que descobreixi a la ciutat tot el seu potencial. Davant l’estupefacció dels presents, es treu la màscara i la llança al públic amb un gest volgudament sobreactuat. I és en aquest precís moment que s’adona que és el centre de totes les mirades. L’expectació és màxima.

Però no li surt la veu. Ni una nota. Res.

A l’edat mitjana
El concertista és molt aprensiu, odia la sang. Per això es guanya la vida com pot tocant la cornamusa i no tallant caps (per això, i perquè li agrada més fer ballar la gent que suar fent anar una espasa). El barber de la vila li ha dit que li pagarà un jornal si toca pels seus clients i el concertista ha acceptat l’oferta (millor això que res). Quan hi arriba l’obrador ja és ple d’homes que xerren, juguen als daus i beuen vi mentre el barber treballa: retalla barbes i cabells però també sutura ferides, arrenca queixals i tot el que convingui. “Va, toca!”, li diu. I el concertista comença a bufar una corranda que és corejada pels clients.

Fins que un home entra gemegant a correcuita amb la galta inflada com una pilota. El barber, mestre queixaler de cert prestigi, li mira la boca i de seguida en detecta un parell de corcats. El fa seure i li recepta un bon glop d’aiguardent. “Tu, noi! Toca-li una serenata, que això cura tots els mals!” L’ordre agafa el concertista a contrapeu: en veure la inflor d’aquella galta s’havia afanyat a desar l’instrument per sortir a prendre l’aire. Però com que té massa boques per alimentar el concertista fa el cor fort i obeeix.

L’home té la boca oberta mentre el barber forceja amb unes tenalles. El concertista, blanc com un paper, mira de salvar el jornal bufant la cornamusa. Però l’espetec del queixal arrencat i la sang que l’acompanya són una mostra d’anatomia excessiva pel concertista. Es desmaia i cau damunt de la cornamusa. L’instrument, complidor, ofereix encara una última nota. La darrera que sonarà a la barberia:
–No cal que tornis, figaflor!

Al segle XVIII
El concertista anota a la partitura les exigències impertinents de la prima donna. Cada nota canviada és una punyalada, cada ritme tergiversat un clatellot. I evidentment tot plegat una feinada de por que l’obligarà a passar-se la nit refent les particel·les perquè demà comencen els assajos. Però el concertista no es queixa perquè la prima donna té fama de tenir un caràcter difícil. De fet, es comporta com un veritable hipòcrita donant-li la raó a cadascuna de les seves peticions. Assegut al clavicèmbal repassen els recitatius i acorden allargar-los. Ella aprofita la bona predisposició del concertista per aconsellar-li que reescrigui l’obertura. (Malparida!)

L’endemà el concertista fa mala cara. Es nota que s’ha passat la nit treballant. Només començar l’assaig ja s’adona que les coses no van com havia previst. L’orquestra del teatre és petita i no té trompetes ni flautes ni oboès. Tot just uns quants músics de corda que desafinen. Però el concertista no es queixa perquè més val tenir els pocs músics que hi ha remant a favor, són ells qui hauran de fer excel·lir la seva òpera per assegurar el cobrament dels honoraris. Refarà altra vegada les particel·les per ajustar-les a l’escassetat de talent i efectius i, evidentment, reescriurà l’obertura de dalt a baix (encara tindrà raó, aquella cretina ignorant!).

Finalment arriba el dia de l’estrena i el concertista té un aspecte terrible, està exhaust. La prima donna en canvi està pletòrica, llueix un vestit ple de brillants amb l’orgull del gall dins del galliner i va empolainada i guarnida fins al capdamunt. A la platea, l’aristòcrata que ha finançat la representació com a regal d’aniversari a la seva esposa espera impacient que sonin les primeres notes. Les normes són clares: un sol badall de la senyora i tothom cap a casa sense cobrar ni cinc.

Però el primer badall de la tarda el fa el concertista, que se li tanquen els ulls. Tot i així, dona l’entrada i l’orquestra enfila les primeres notes de l’obertura (entre cametes la prima donna somriu al comprovar que el maestro li ha fet cas). Mentre belluga els dits per damunt del clavicèmbal, el concertista mira de reüll l’esposa de l’aristòcrata: de moment, va tot bé. Però la prima donna entra a escena i comença a cantar el recitatiu amb una lentitud exasperant, ornamentant cada nota com si fossin les puntes del seu vestit. I, és clar, la senyora badalla.

El concertista ho ha vist i explota:
–Mala puta!

Al segle XIX
El concertista enveja els dits d’aquell concertista rus de qui tothom parla. Els imagina llargs i prims, lleugers com una ploma, flotant àgilment per damunt les tecles del piano. En canvi, els seus dits són rabassuts i sapastres i es belluguen de manera matussera (més d’una vegada li han quedat encallats entre les tecles blanques i negres del seu piano de paret!). Tot i que ell mai ha fet un concert es comporta com si fos un autèntic concertista. Vesteix de negre i sempre saluda amb una reverència abans i després de tocar. Fa bisos per a un públic imaginari i classes magistrals a un hipotètic deixeble prometedor que aviat presentarà en societat. És habitual trobar-lo als cafès de la ciutat parlotejant sobre fantasies, preludis i nocturns amb d’altres artistes, i fins i tot quan és a la carnisseria esquarterant un pollastre fa anar el ganivet de pressa imaginant que és el passatge virtuós d’un concert (les nombroses cicatrius poden acreditar la fiabilitat d’aquest relat).
Avui el concertista rus de qui tothom parla toca a la ciutat i ell fa estona que seu impacient a una butaca del tercer pis. El concertista rus surt a l’escenari vestit de negre, saluda amb una reverència i comença un recital extraordinari de composicions pròpies que fa justícia a la seva fama. I arriba la mitja part i el concertista rus surt ovacionat de la sala (la segona part promet ser apoteòsica perquè és on tocarà les obres més virtuoses). El carnisser aprofita la pausa per aixecar-se de la butaca i esmunyir-se entre els budells del teatre fins a plantar-se davant del camerino del concertista rus. Entra sense permís.

La segona part, que prometia ser apoteòsica, mai començarà perquè un accident terrible ha deixat el concertista rus sense dits.

Al segle XX (anys vuitanta)
Troben mort el concertista per una sobredosi. L’endemà fans de tot el planeta el ploraran i improvisaran concerts d’homenatge en places públiques.

La discogràfica emetrà una breu nota de condol i s’afanyarà a editar un LP amb els seus grans èxits que farà les delícies dels fans i de les butxaques dels executius de l’empresa.

D’aquí a 30 o 40 anys
El concertista no s’equivocarà i farà una interpretació perfecte i acurada d’una peça que exigeix un gran virtuosisme. No es posarà nerviós ni demanarà un sou estratosfèric ni farà peticions extravagants a l’organització per després del concert. Tampoc farà modificacions a la partitura que incomodin al compositor ni improvisarà inspirat per l’emoció del moment. La seva perfecció posarà en qüestió les capacitats de la resta del gremi i deixarà en entredit els centres de formació de tot el país. I això que el concertista simplement haurà seguit al peu de la lletra el codi d’uns i zeros que ha configurat el programador.
L’endemà, des de casa seva, el programador llegirà que la crítica ha qualificat de ”execució perfecta” el debut del seu robot i esclatarà a riure. Riurà pels cops damunt del piano de la senyoreta Pilar (“Un, dos, tres, un, dos, tres!”), per les esbroncades del mestre Casanoves (“González, ja en tinc prou de sentir-te fer el borinot!”) i pels informes desfavorables del Conservatori (“absolutament mancat de talent”). Després, posarà la música a tot volum i cantarà Puccini desafinant a ple pulmó:
– Vincerò! Vincerò!!

En un futur llunyà (bonus track)
L’últim home del planeta està refugiat dins d’una cova. Les restes dels cadàvers que l’envolten li recorden que s’ha convertit en un caníbal repugnant. Però li és igual, ja fa dies que li ha deixat d’importar. Ara el que té és gana. Per això està escurant amb delit l’últim os que li quedava per devorar (per la mida intueix que deu ser d’en Blai).
Fa mesos que els alienígenes els busquen per esborrar del mapa a tota l’espècie, però els humans fa segles que s’aniquilen sols, només cal veure l’estesa de cadàvers que el rodeja… Quants dies podrà sobreviure sense menjar ni beure res?
Ja ha escurat l’os fins a l’últim racó i se’l passa d’una mà a altra, per fer alguna cosa (esperar una mort segura pot ser francament avorrit). Finalment, també per fer alguna cosa, decideix bufar-ne un extrem. I és clar, les lleis de la física (que durant milers d’anys els humans han estudiat obstinadament) fan que aquell os menut del seu fill emeti un so.

Relat finalista

Dijous 11 de novembre de 2010 Sajalín tradueix el debut literari de Jonathan Trigell, ‘Niño A’, a la col·lecció “Al Margen”

Jordi Remolins

La gent estem carregats de falòrnies. I ho dic amb coneixement de causa, perquè tinc un amic que habita dins el meu mateix cos que, entre prejudicis, manies, equívocs i rancúnies, acabaria amb més de la meitat de la població i encara li’n sobraria un noranta-nou per cent més. Amb els anys li he anat explicant que en realitat no val la pena que algú ens caigui més bé o més malament perquè tingui una ideologia similar a la nostra, o bé perquè sigui del mateix club de futbol, o ni tan sols perquè tingui més o menys cabells a sobre del cap. Suposo que de mica en mica m’anirà fent cas, i accedirà a socialitzar amb altres persones per l’empatia i el tracte que en rebi, més que no pas per detalls que en definitiva només tenen la importància que el nostre termòmetre d’irritabilitat vol donar-los.

Si hagués fet massa cas de la contracoberta del llibre Niño A (Sajalín) mai de la vida l’hauria llegit. El seu autor, l’anglès Jonathan Trigell, viu des de fa temps a Chamonix, on exerceix, a banda de periodista, com a professor d’esquí. En aquest punt, al meu detector de collonades ja li van saltar totes les alarmes, com si hi hagués cap impediment perquè un aficionat a l’esquí tingui la capacitat de ser alhora un excel·lent escriptor. Els estereotips que aplico sovint a aquest esport estan relacionats amb colors de roba estridents, cares rogenques amb els ulls perfilats de blanc per l’ús de les ulleres, i sobretot un interès nul per cap creativitat que no sigui traçar ratlles paral·leles sobre la neu a velocitats que no tinc cap mena d’intenció d’imitar. Doncs els estereotips em van tornar a fallar.

L’única obra que ha publicat Sajalín de Trigell és una excepcional narració, on un jove Jack, de 24 anys, surt del captiveri al qual havia estat condemnat des que de petit va cometre un assassinat. Inspirat pel cas del crim del petit James Bulger que dos preadolescents van perpetrar el febrer de 1993, el llibre indaga no només en l’encaix social d’un assassí després de ser alliberat. També ho fa en l’acarnissament que els tabloides britànics exerceixen sobre un individu del qual només el seu tutor coneix la nova identitat que ha triat per viure a Manchester, lluny dels seus orígens. Parla en definitiva de prejudicis i de rancúnies, però en aquest cas col·lectius, i ens posa a tots plegats davant d’un mirall que ni a mi ni a aquell rarot de qui us parlava a l’inici de l’article no sé ben bé quina imatge ens retornaria.

El 9 Nou

La discoteca dels Hostalets de Balenyà va marcar una època

EL 9 NOU

El primer gerent del Karibú va ser Santi Fusté. Amb motiu dels 25 anys de l’obertura del local, Fusté l’any 2006 rememorava a EL 9 NOU la trajectòria d’una discoteca que va marcar una època. El lema, en el moment que es va obrir, era “Karibú, la primera i la número u”. Era l’eslògan d’una falca publicitària que va deixar empremta. La locutava el mateix Fusté, que va estar al capdavant del local entre 1981 i 1984. “Van ser els anys daurats del Karibú”, deia aleshores Fusté.

La iniciativa va ser d’un grup d’empresaris de Granollers, encapçalats per Carles Riera i Salvador Amat, que regentaven la macrodiscoteca Sheila. Allà hi treballava Fusté. Li van proposar de fer un projecte similar a Osona. Es van mirar diversos emplaçaments i després de descartar-ne alguns, com un a les Masies de Voltregà, es van decantar pels Hostalets de Balenyà. Va obrir les portes el 15 de juliol de 1981.

Els primers temes van ser els pajaritos de Maria Jesús y su Acordeón o Antonio Flores i el seu Pongamos que hablo de Madrid, dues de les cançons de l’estiu d’aquell any. Els vinils de Bryan Adams, Blondie o Duran Duran es van fer un tip de rodar. Aleshores, a Osona, només hi havia una discoteca gran, el Danatela de Torelló. També funcionava el Comic’s de Sant Martí de Centelles. I al Lluçanès va obrir Liberty.

El Karibú va posar de moda sortir els divendres al vespre. Com que no hi havia l’hàbit de sortir es contractaven personatges famosos. Alaska, Crivillé o Martínez de la Rosa van ser algunes de les celebrities que van passar pel Karibú, la decoració floral de la qual, amb les clàssiques palmeres, es va encarregar a l’empresa de Marta Ferrusola, esposa de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Eva Remolina / AMIC

L’hummus és una pasta vegetal suau i cremosa originària d’Orient Mitjà, que s’elabora a partir de cigrons cuits, pasta de tahini (llavors de sèsam), oli d’oliva, all i suc de llimona. A més, pot incloure altres ingredients, com a comí, pebre roig, coriandre, julivert, entre altres, per a agregar més sabor i aroma.

Orígens:
L’hummus és un dels aliments més antics del món i es creu que té les seves arrels en l’antic Egipte, fa uns set mil anys. Des d’allí, es va estendre a través de tot el Mitjà Orient i el Mediterrani. En el passat, l’hummus es consumia principalment als països d’Orient Mitjà, però avui dia és un aliment popular a tot el món.

Usos:
L’hummus s’utilitza com dip, untable i també com a ingredient en una varietat de plats. Es pot servir com a aperitiu o acompanyament en un sopar, en entrepans, en amanides o com a part d’una taula d’aperitius. És una opció saludable per a menjar entre els diferents àpats perquè és baix en calories i ric en nutrients.

Beneficis:
Els cigrons que es fan servir per a fer l’hummus són una bona font de proteïnes, fibra i carbohidrats complexos, cosa que significa que són una bona font d’energia. La pasta de tahini, que també és un ingredient clau en l’hummus, conté greixos saludables i minerals essencials com el calci i el ferro. L’all i el suc de llimona, que s’usen per a donar sabor a l’hummus, tenen propietats antioxidants i antiinflamatòries que poden ser beneficioses per a la salut.

A més, l’hummus és una opció ideal per a persones que segueixen una dieta vegana o vegetariana, ja que proporciona proteïnes i altres nutrients importants que sovint es troben en aliments d’origen animal. També és una bona opció per a persones que tenen al·lèrgies alimentàries, pel fet que no conté glútens ni lactosa.

L'escriptor Salvador Espriu va dir: "Mai tot un poble no ha de morir per un sol home."

Josep Ballè i Urrit

L’encabritada del president Sánchez ha estat de les que fan època. Arran dels pèssims i inesperats resultats del PSOE, personalment crec que no s’ha rumiat gens ni mica l’ordre de la seva estratègia. La derrota flagrant a les eleccions del 28-M requeria madurar prou bé les decisions. No ha estat el cas. Primer, hauria calgut mirar dins de casa seva. Si més no, cercant culpables del suposat desgavell. Tot seguit, exigint responsabilitats. En aquest entrellat, el primer cap que hauria d’haver cessat era el d’un desafortunat i impresentable José Félix Tezanos. Va grinyolar de cap a peus. El poble, però, és molt savi. No es va deixar colar cap ni un dels seus gols de pissarrí per l’escaire. Queda clar que el nyap d’unes previsions ben desajustades i absurdes duia la signatura d’un autèntic hooligan. Aquest és el motiu que justifica la tria del meu títol. 

Cercant un refrany adhoc que doni suport la meva tesi, em sembla que s’hi escau aquell del cadascú porta l’aigua al seu molí i deixa sec el del seu veí. És l’única cosa que es va limitar a escenificar aquest palmero de torn, com a responsable del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques): escalfar l’oïda del seu amo i fer palesa una objectivitat nul·la. Passar pel sedàs personal una malentesa fidelitat incondicional l’inhabilita per a càrrecs de confiança i assessoria. 

L’objectivitat imparcial és complicada d’assolir. T’obliga a actuar amb gran equilibri. Ja se sap, però, que aigua passada, molí no mol. Em nego, per tant, a combregar amb rodes de molí. Per contra, ésser subjectiu equival a veure les coses des de l’òptica pròpia, al recer de perspectives que ens beneficien. Aquesta mena de perfil no pretén altra cosa el perjudici d’altri. 

Avançant en l’analítica, és prou evident l’objectiu final de l’avenç electoral: agafar descol·locats la majoria dels contrincants. Evidentment això demostra que no som davant d’un estadista que cerca el bé comú. Pur egocentrisme! Raó de més per a esperar/desitjar que li surti el tret per la culata. En el pecat s’hi porta la penitència. Quan els gossos borden, alguna cosa senten. Ja es veurà el proper 23 de juliol.

Mentrestant, li recomano que es qüestioni seriosament allò que ell considera com un gran encert. En aquest sentit, bo serà que llegeixi en Salvador Espriu. Sobretot, en una cita magistral de l’autor de Cementiri de Sinera on pregona: “Mai tot un poble no ha de morir per un sol home.” Ara per ara, més aviat escenifica un suïcidi polític. La crònica d’una mort anunciada. En tot cas, de vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble. Que no confongui els termes… o l’ordre invers dels factors, que sí altera el producte.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers