Jordi Sunyer

Ferran Oriols després d’anunciar la pausa del grup català Nyandú comença la seva carrera en solitari amb el disc ‘Plata’, un disc de dotze cançons.

Per què el teu nou disc es titula ‘Plata’? Tu ets de Cal Plata
Clavat. En ser un disc tan casolà, gravat a casa en una habitació tot i que no era a Cal Plata on ho vaig gravar. Com que feia aquest exercici de sincerar-me, de posar-me davant d’un mirall, vaig posar un nom que tingués molt a veure en mi i és ‘Plata’ el nom de casa meu.

La teva família sou els de Cal Plata no?
Sí, som els de Cal Plata, de fet el poble n’hi ha quatre de Plata perquè hi ha la nova i la vella. Som els Plata del Carrer Nou.

La portada també l’has fet tu?
Sí, la portada havia de ser d’un músic que m’agrada molt que es diu Dan-Rider que també pinta, li vaig escriure i li vaig dir si podia fer servir el seu dibuix i em va dir que sí, però a l’hora de la veritat em va obligar a posar el seu nom i el títol de la pintura i vaig pensar que seria molt estrany que hi hagués dos noms de persones i dos títols. En aquell moment em vaig estirar a terra i vaig començar a dibuixar. No soc un gran dibuixant, però tenia la idea més o menys clara vaig fer-lo i després amb el meu germà que és dissenyador em va ajudar.

En els concerts no estaràs sol no?
No. Vindrà l’Àlex Pujols, baixista de Txarango que també participa en alguna peça del disc. També l’Edu Vergés també hi ha l’Alfred Tapscott, que és un músic de Centelles. Serem aquests quatre i defensarem el disc tal com és. Tots els detalls que jo no puc fer els portem en directe amb ells, també hi ha la versió de cançons que faig jo sol.

Repescaràs algun èxit de Nyandú?
No, en algun moment ho he fet, però de moment els concerts els tinc plantejats amb cançons només de Ferran Orriols.

I versions?
Tampoc, però no ho sé. Depèn de com ho vegi. De vegades en els moments que estic sol si em ve de gust ho faig.

Tens concerts planejats?
Sí, el 3 de juny estaré a Oristà a un festival que es diu ‘Concert a la lluna’ en una ermita molt maca i al llarg de l’estiu anirem explicant tot el que surti.

I ho faràs en format amb solitari i acompanyat no?
Sí, sincerament no hi ha molta cosa tancada ara mateix. La majoria són concerts sols, però ara que hem estat assajant, tinc ganes que hi hagi més concerts en banda. Hi ha alguna cosa però més cap a setembre.

Un dels primers bolos que vas fer en solitari va ser a Barcelona.
Sí, va ser molt bonic perquè de fet els hi va interessar el que els hi feia, em van dir de tocar i va ser així. Va ser molt bonic perquè la sala estava plena, a més es van assegurar que la gent vingués abans, es van assegurar que el teloner no toqués sol, la gent tenia ganes de festa, però estava molt atenta. Va ser un concert curt però molt bonic.

Per què la carrera en solitari?
Sempre ha estat un tema de confiança, de mostrar què feia sol, de com sonava i també d’aventurar-me a gravar el disc. És una cosa que sempre havia volgut fer des de fa molts anys, però no tenia prou confiança i no era el moment. Entre que Nyandú vam fer la parada, jo tenia moltes cançons acumulades i que vaig trobar gent que em va ajudar a confiar més en mi i vaig començar a posar-me de mica en mica. Llavors em vaig tancar i vaig fer el disc.

Al videoclip de ‘Soc’ si veu una casa. És Can Plata?
No, però està just al davant.

Es veu com vas muntant el teu estudi no?
Tal qual. Vaig trobar aquest espai en uns veïns i hi vaig poder muntar l’estudi i vaig aprofitar que gravàvem aquest videoclip per mostrar una mica com era el meu dia a dia en aquell moment i vaig aprofitar, primer per posar-me les piles perquè tenia l’espai llogat i per fer el videoclip.

I treballaves tu sol no?
Sí. El que m’agrada de fer-m’ho sol és que tens la idea molt clara i llavors és molt fàcil portar-ho a terme. També és una manera de veure les teves limitacions, he tocat molts instruments i no és que sigui un expert tocant el teclat o segons que, però l’exercici és molt divertit i és un aprenentatge bestial. Fins i tot més enllà d’una cosa musical també d’un mateix, tant escrivint com tocant. Sempre m’han agradat molt els artistes que fan discs en solitari i se’ls graven tot ells. Tenia ganes de fer-ho i de provar-ho.

La segona cançó és ‘El llamp’ que és una cançó inspirada en una lectura de ‘Canto jo i la muntanya balla’ d’Irene Solà.
Em va agradar la novel·la, és a dir, no és el meu llibre de capçalera, però em va agradar. Simplement, hi ha un moment que el protagonista diu que s’hauria de fer una cançó del que està passant. I aquest repte em va agradar, perquè deia com havia de ser la cançó, sobre què s’hauria de parlar. En aquell moment vaig tenir ganes de fer-ho. Segurament hi ha molts més llibres que m’han inspirat, però tan clarament com aquest que et convida a fer una cançó, no n’havia trobat cap.

La tercera cançó ‘Propietat’ seria més aviat una cançó protesta. La propietat no és sang de la teva devoció.
Sí, a veure tots tenim coses i segurament hi hauria algun punt de contradicció, però en el moment en què em va enganxar aquesta cançó necessitava desfogar-me en aquest sentit i fer valdre la llibertat de les coses.

Et costa menys dir les coses en cançons que no pas cantant?
Sí, hi ha la part aquesta que darrere una cançó ets més valent, però també m’embolico molt. Em costa expressar-me parlant i cantant m’ajuda a sintetitzar. Per això aquest disc també m’ha anat molt bé, perquè a l’hora d’escriure soc més espontani i descobreixo coses de mi que estan més amagades, però quan les escolto sé que estan parlant de mi, i és molt divertit.

En el videoclip de la cançó d’Alendo’ veiem tots els instruments que sonen al disc.
Sí, de fet vam patir perquè estaven l’un a sobre l’altre. Tots els instruments apareixen al disc però a la cançó no. Sí que són tots els instruments que he anat tocant i encara en falta algun. El vídeo està fet en una sola tirada i evidenciant que és un playback. El conductor és el meu germà i és un homenatge a què fèiem de petits que era agafar el tractor de l’avi i fer una mica de tram.

La següent cançó és una de bressol, ets pare oi?
Sí, és una nana i va sortir abans de conèixer-lo, és una cançó molt curta, molt delicada. Poc més a dir.

La cançó de ‘Puto Sol’ recorda a Nyandú, n’hi ha algun altre que creguis que també li passa això?
No, perquè ja tenia molta clar que les cançons anaven per a mi i per aquest disc, però sí que per exemple en la cançó d’Aleando’ també m’han dit que tenia un punt Nyandú, suposo que en ser més animades hi ha alguna cosa que t’hi porta. Jo també l’hi veig en aquesta cançó.

‘Retrovisor’ és una altra cançó de les curtes.
Sí, aquesta va ser molt divertida. En aquesta cançó vaig posar el micròfon al capdamunt de tot de l’habitació tan amunt com vaig poder, tenia la frase de la cançó, però no estava acabada, i vaig decidir tocar-la i gravar-la, i així es va quedar.

‘Dies bons’ és una altra cançó que es podria tocar amb banda.
És una de les primeres que vaig fer. Aquesta cançó em porta a un moment molt especial que és el que explico, però em porta també molta calma. Amb banda l’hem simplificat una mica més i tot, l’hem fet més delicada del que és.

‘Sant Pere’ és el patró de la Torre d’Oristà?
No [riu], ‘Sant Pere’ és el nom del pis on vaig gravar el disc i el nom també d’una cançó.

L’onzè tema del disc és ‘Deixeu-me fer la meva’ és una declaració d’intencions no?
Sí, és la més vella de totes les que he fet pel disc. La vaig fer el 2015 i parla sobre buidar-se i ser molt sincer en un moment d’estar una mica capbaix però de tirar endavant.

‘Jugarem’ és com s’acaba el disc.
La premissa del disc era jugar sense límits, però disposat a fer coses que a mi m’agradaria fer en un disc. Sobretot en el procés quan estàs gravant i tens les facilitats que hi ha avui en dia ha sortit el disc com el que he fet. He intentat no fer trampes, però sí que et permet gravar moltes coses una sobre l’altre, per a mi això ha estat jugar.

El disc hi és en format CD i vinil?
Hem fet una tirada molt curta, és la filosofia que té la discografia, fer tirades curtes per anar sobre segur. Tots sabem que no es venen discos i estem molt contens, en vam fer cent i ja els vam vendre i ara n’hem fet cinquanta més. De vinils en portem uns cinquanta. Molt content, a més a mi m’agrada molt el format físic, que això implica que l’escoltis amb més atenció, que miris més l’estètica, la portada.

L’any passat amb Nyandú vau publicar una cançó, com ho hem d’interpretar això?
S’ha d’interpretar com el que és, nosaltres mai hem dit que plegàvem simplement que aturàvem una mica el ritme i amb aquest temps que no hem fet concerts hem fet dues cançons. Teníem ganes de fer-ho ens vam trobar, hi havia la idea, la vam desenvolupar una mica i també teníem ganes de col·laborar amb algú, la Joana Serrat. És el que és.

La conclusió és que podria aparèixer algun altre bolo puntual?
És a dir, en tot cas que s’hagués d’anunciar alguna cosa sempre ho farem els tres, ara no vull parlar per ningú. Simplement, les coses estan així, cadascú amb les seves històries, també amb ganes de reposar una mica, però si hi ha ganes de fer-ho, no tenim problema en fer-nos una trucada i quedar. Però això podria ser d’aquí a dos anys o demà mateix. Ja es veurà.

Aquest no serà pas l’últim disc que publiques no?
Jo ja estic gravant coses i m’ha agradat molt aquesta experiència de fer-m’ho. Passo moltes hores a l’estudi i he trobat un lloc on passar-m’ho molt bé i ho continuaré fent. El que no sé si ho faré amb la intenció de fer molts concerts o no. Ara tinc ganes de continuar creant i ja està.

Jordi Vilarrodà

Tant se val que coincideixi en vigília d’eleccions municipals. El darrer cap de setmana de maig és el del Festus, des que l’any 2021 va canviar de data, i Torelló es prepara per a la 26a edició del festival. Entre divendres i dissabte, seran 25 propostes de dansa, teatre, música, circ i arts plàstiques les que s’escamparan per la vila. “És la quantitat que podem assumir”, explicava el director artístic del Festus, Blai Marginedas, en la presentació. I amb el denominador comú de la novetat, la singularitat i, en alguns casos, el risc creatiu.

L’estrena del Festus la marcarà un creador que compleix tots aquests requisits, Guillem Albà, que aquest divendres representarà en tres sessions el seu nou espectacle, Ma solitud. Minimalista, de durada i de concepte, és “un treball d’objectes”, amb les mans com a element central, un retorn als seus orígens escènics. I serà també l’únic espectacle de pagament del Festus, amb una entrada de 3 euros a l’aparcament del carrer Capsavila. També divendres hi ha una estrena teatral, la del monòleg Simona, amb text d’Albert Pijuan, direcció de Carla Berrocal i interpretació de Gemma Castell. Es posa en la pell d’una dona que viu al bosc, aïllada, “una persona que ha patit molt i que inicia el monòleg per explicar la seva transformació”, la que l’ha portada a la resiliència. I amb el rerefons del maltractament, del bullying quan encara no s’havia donat aquest nom.

L’apartat musical del Festus s’obre amb la banda emergent Hatxe & The Curlys en la seva estrena, una banda amb seu a Girona però amb una relació especial amb Torelló. Hi passaran també el grup de rock alternatiu basc Ezpalak o la banda anglesa de math rock Delta Sleep, un dels atractius internacionals d’aquesta edició. La música urbana hi serà present a través de la barcelonina Elane, amb un música amb reivindicació feminista i presentant el seu primer treball, Metamorfosis.

ESTRENA OSONENCA

El circ és una part destacada en l’oferta escènica d’aquest Festus. Amb la companyia francesa Entre Nous, que presentarà a la plaça Nova Cirque Entre Nous, un espectacle basat en les acrobàcies en pals. I també amb estrena osonenca: Flying Pikmis, una creació sorgida “d’un treball paral·lel entre la companyia Si Lo Sé No Me Cuelgo i Galdric Plana (Godai Garcia)”, explica Marginedas. Ho posen en escena Marta Erra, Jordi Montmany, Gabriela Fernández, Maria Vilar i el mateix Galdric Plana aquest divendres en una única representació que es farà a la plaça Nova. I en un apartat inclassificable entre l’espectacle i la instal·lació se situa Maña de la Cia. Manolo Alcántara, que parla de la transmissió de coneixements fent servir com a símbol una construcció que es fa a ulls de l’espectador.

Els participants competiran per aconseguir el premi Via del Pintxo, el Premi Popular i el Premi Pintxo de Caldes

Josep Villarroya

Fins el 3 de juny, Caldes viu la sisena edició de la Via del Pintxo, una mostra gastronòmica en petit format dels bars i restaurants del municipi.

La Via del Pintxo, que organitza l’Ajuntament a través de l’Associació Projecte Mexcla’t, compta amb la participació de 13 establiments, la mateixa xifra que l’edició anterior.

Els participants competeixen amb les seves creacions buscant el millor pintxo tant en sabor com en presentació i originalitat.

El producte

Els organitzadors apunten que s’entén com pintxo el producte d’elaboració culinària en petit format, de fàcil degustació, destinat a menjar-se directament amb les mans i que permet, en ocasions, la utilització d’algun petit estri, com un escuradents o una cullereta.

Els pintxos s’elaboren a partir de criteris alimentaris que promoguin una alimentació saludable i equilibrada entre la població i s’ha dissenyat un recorregut pels bars i restaurants en què cada establliment proposa un pintxo per tastar.

A més, els clients poden participar en un concurs per valorar el millor pintxo.

Els establiments participants, que cobren 3 euros per un pintxo i una beguda, són Alabama, Apindep, Broquetas, Cafeteria Alis, Camping Pasqualet, Can J, El Frankfurt, Fusió, La Canya de Caldes, Los Maños de Robert, Olimpo, Pelleria i Winner.

El concurs

El concurs té dues fases. La primera a partir de la valoració d’un jurat professional format per cinc persones que valora i puntua tots els pintxos.

La segona, durant tots els dies, inclou la participació de la clientela que emet la seva valoració en una butlleta que diposita en una urna a cada establiment.

En aquest darrer cas, els pintxos entraran en procés de valoració a partir dels 50 vots.

Els consumidors poden votar el pintxo de 0 a 10 punts a cada establiment i rebran una targeta amb sis caselles per anar segellant a cada restaurant o bar.

Un cop plena la targeta, es podrà dipositar en una altra urna per entrar en un sorteig per atorgar diferents premis.

Cada persona només podrà una vegada per cada establiment i per tal que la butlleta sigui vàlida, caldrà fer constar el DNI de la persona que vota.

S’atorgaran tres premis: El Premi Via del Pintxo que es decidirà a partir de la mitjana obtinguda entre les cinc notes emeses pel jurat professional més la mitjana entre totes les butlletes de votació durant els dies que dura la ruta.

El Premi Popular el guanyarà l’el·laboració que obtingui millor mitjana entre les butlletes emeses per tot el públic.

El Premi Pintxo de Caldes el decideix l’àrea de Turisme i Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Caldes a partir de la valoració del pintxo que més simbolitzi el municipi, fent servir productes de proximitat i que pugui ser millor relacionat a nivell turístic amb la vila.

Jordi Remolins

El nou minifestival Sant Quirze Sona!!! s’incorpora aquest divendres a l’activitat musical del Bisaura, amb la finalitat de “revitalitzar el teatre El Centre de Sant Quirze”, segons explica un dels seus promotors, Pep Cabrero. Ell mateix és membre d’una de les quatre formacions que integren el cartell, The Blue Stable, amb el blues inspirat en la tradició de Nashville com a motiu de reivindicació.

La música nord-americana serà protagonista d’una vetllada que iniciarà el duet femení de soul The Bubble. La formació Pessic de Gospel portarà una nombrosa representació sobre l’escenari per exhibir-hi aquest gènere eminentment vocal i coral. El rock dels Antiguos Astronautas tancarà una nit, on cada grup tindrà tres quarts d’hora per exhibir-hi la seva música.

La primera edició del minifestival neix amb la intenció de fer forat en el calendari cultural santquirzenc, en un moment en què el teatre El Centre ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Local, per poder optar a fer-hi millores. Les quatre formacions són de l’entorn del Bisaura. A més del teatre El Centre, l’objectiu dels organitzadors seria portar actuacions també a la Cooperativa. L’entrada del Sant Quirze Sona!!! s’ha fixat en 5 euros, i les actuacions s’iniciaran a 2/4 de 10 del vespre.

Gerard Guix presenta 'Un far a la fi del món', premi Joaquim Ruyra de novel·la per a joves

Jordi Vilarrodà

En Max ho ha d’abandonar tot: amics (i una amiga especial), escola i ciutat. I anar-se’n amb la seva mare durant uns llargs mesos a viure en una illa, on el seu pare treballarà en les obres d’un far. Als 14 anys, això és una tragèdia. I amb aquests mals auguris per a la vida del protagonista comença Un far a la fi del món (Elastic Books), la novel·la amb què el vigatà Gerard Guix va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de narrativa per a joves a la darrera edició de la Nit de Santa Llúcia, i que es presenta aquesta divendres a Vic.

En Max arribarà a un lloc desconegut, on només s’hi accedeix amb un ferri i, per si tot això fos poc, sense cobertura. Només unes ratlletes, amb sort, al voltant de l’Ajuntament del petit poble de pescadors on l’han portat molt a pesar seu. “És una tragèdia que s’afegeix a una altra, no poder-se comunicar amb la gent que deixa”, diu Guix. Però el joc que fa l’autor consisteix en això: portar el personatge cap a una situació en què hagi de descobrir “que hi ha altres possibilitats”.

Aquestes sorgiran en els amics que en Max farà a l’illa. Una petita colla, entre els quals hi ha un altre noi, l’Àlex. “De manera casual s’acosten, l’amistat es fa més intensa, i s’acaba preguntant si hi ha alguna cosa més, qui és aquest Àlex i per què sembla que sent alguna cosa especial per ell.” Descobrirà una identitat sexual de la qual no era conscient, a diferència del nou amic que ha fet, i que ja ha sortit de l’armari. Amb alts i baixos, la relació entre ells dos anirà creixent: “El joc de la novel·la és cap on va evolucionant aquesta història”. Sense drames, d’una manera molt fluida. No hi ha fets estridents: “Volia explicar només aquell moment tan delicat, de canvi, en què la mirada cap al teu entorn és diferent d’un dia per l’altre”. I per això calia que fos sense interferències. Sense mòbils ni xarxes, que no hauria pogut obviar en un altre context. Fins arribar el moment en què en Max no voldrà marxar de l’illa.

L’obra s’estructura en escenes, que a vegades poden ser només d’un paràgraf. Com a recurs perquè al lector jove li costa fixar l’atenció en textos llargs, però també “fent que això jugui a favor de la història, sigui un recurs més”, i li doni un aire de guió cinematogràfic. Però no es tracta d’abaixar el nivell, i Guix diu que en aquest sentit “literàriament no els ho vull posar fàcil”. En literatura per a joves, ja hi té experiència. Per les obres que ha escrit directament pensant en ells, com la trilogia d’El prodigi, L’enginy i El talent. O bé la que té els joves en el centre, com la darrera La meva temporada a l’infern. I considera que els límits entre literatura per a joves o per a adults, quan parlem d’edats a partir dels 14 anys com en aquest cas, no són estrictes: “Parla d’una època per la qual tots hem passat, l’adolescència”. I per confirmar-ho, diu que ja té un retorn d’opinions de lectors… adults. La presentació a Vic es farà a les 7 de la tarda a la llibreria Foster & Wallace, amb uns presentadors especials: alumnes de l’Escola Waldorf La Font i de l’Institut de Vic. Tots han llegit la novel·la i en parlaran amb l’autor.

L’obra ‘Dirrrty Boys’ tornarà als escenaris i passarà per Vic

En el seu vessant de dramaturg, Gerard Guix va estrenar a principis d’aquesta temporada Dirrrty Boys al Teatre Akadèmia de Barcelona. Un text que fa referència a l’assassinat del nen James Bulger a Anglaterra per part de dos altres nens de 10 anys. Va succeir l’any 1993 i va colpir a tot el món. El fet no es podia traslladar a l’escena, però sí imaginar com és ara la vida dels seus dos assassins. Dirigida per Àgata Casanova i amb Martí Cordero i Sergi Espina com a protagonistes, va tenir una gran acollida de públic i crítica, i ara prepara el retorn als escenaris per a la temporada 2023-2024. Entre altres passarà per L’Atlàntida.

EL 9 NOU

Diumenge i dilluns de Pentecosta és sinònim a Tona d’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell, que enguany viurà la 79a edició. Diumenge, coincidint amb la jornada electoral, es viurà la tradicional proclamació de la roseraire major (Anna Cussó) i el traginer major (Albert Mombiedro). Serà a les 12 del migdia, al jardí de l’espai Muriel Casals. La crida d’enguany anirà a càrrec de Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. La matinal acabarà amb audició de sardanes i un refrigeri popular.

A la tarda hi haurà la Gran Desfilada de Carrosses i a la nit, les fogueres anunciant la festa per l’endemà dilluns, dia central de l’aplec. Serè el moment de reviure el tradicional recital de ballets i, a la tarda, les sardanes al pla del castell.

El 9 NOU

El Festival de Jazz de la Garriga arriba a la 12a edició aquest i el proper cap de setmana amb el saxofonista americà Tony Malaby com a cap de cartell. El programa també inclou un altre reconegut saxofonista americà, Ken Vandermark, que actuarà en un lloc especial, el soterrani de La Fournier. Són dos dels noms d’una programació que inclourà concerts de pagament i gratuïts en diferents espais, des d’aquest divendres i fins al 3 de juny.

El músic novaiorquès Malaby actuarà el dijous 4 de juny al Teatre el Patronat, dins la gira que està fent. “És un dels millors saxofonistes del món, i que actuï aquí a la Garriga és un fet increïble”, destaca Guillem Callejón, d’Amics del Jazz a la Garriga. “Va ser una sort poder quadrar les agendes i poder-lo programar dins el festival.” El músic actuarà amb el seu trio europeu: Jozef Dumoulin, als teclats, i Samuel Ber, a la bateria.

L’altre saxofonista americà, Ken Dandermark, prové de Chicago, i actuarà a la Garriga amb Damon Locks, als sàmplers. Els dos músics van començar a col·laborar el setembre del 2020 i els seus concerts són una combinació de sàmplers, improvisació, electrònica i instruments de vent. L’actuació que faran a la Garriga serà en un marc únic i singular, el soterrani de La Fournier. “Sempre ens agrada donar un toc especial al festival i vam apostar per aquesta casa molt antiga del poble, on hi ha un estudi de gravació”, explica Callejón.

L’actuació serà aquest dissabte a les 8 del vespre, però la inauguració serà ja divendres a les 8 del vespre a la llibreria Strogoff amb Vicent Pérez Trio, una formació on l’escolta i la interacció són la premissa. El seu repertori va des de temes propis fins a estàndards de jazz, entre d’altres. El fet d’escollir l’Strogoff com a escenari musical tampoc ha estat casual.

Si aquests tres concerts són de pagament, els que formen la resta de la programació són gratuïts i tindran com a escenari la plaça del Silenci els dies 2 i 3 de juny. “Són cinc concerts oberts perquè tothom pugui gaudir del jazz.” Entre aquests concerts hi ha la proposta del col·lectiu Els Millors Festivals, que vol entrellaçar amb una proposta musical les viles i ciutats que en formen part. Enguany s’han reunit sis músics provinents de cada un dels indrets on hi ha un festival membre, format un grup heterogeni, El millor sextet, que va fent una itinerància pels Països Catalans. “Tots són músics joves, estudiants o que han acabat les estudis.” Són Martí Pareras, flauta; Martí Cabarrocas, saxo; Carles Guilera, guitarra; Jana Gallifa, piano; Alan Pribizchuk, baix elèctric, i Màrius Koopman, bateria.
Les altres actuacions seran les de Camil Arcarazo Trio, Sta Dub, Clara Lai Trio i La Garreggae.

Jordi Sunyer

STAY HOMAS
‘Homas’
Amb la publicació del seu segon disc el trio format per Guillem Boltó, Klaus Stroink i Rai Benet deixa enrere el capítol de “fenomen mundial del confinament” per passar a ser, simplement, un grup que factura bones cançons de pop. A l’àlbum n’hi ha 14 amb l’amor i el desamor com a eix temàtic central despullades del remolí d’emocions lligades a la maleïda covid. I sí, és evident que el naixement de Stay Homas és de les poques coses positives que ens ha deixat la pandèmia. Sense covid, els tres músics encara estarien tocant a Buhos i Doctor Prats.

MAGALÍ SARE & MANEL FORTIÀ
‘Re tornar’
El duet format per la cantant Magalí Sare i el contrabaixista Manel Fortià torna amb un recull de deu cançons basades en rutes marítimes i folklore iberoamericà que emocionen i trenquen amb totes les fronteres estilístiques. El disc s’obre precisament amb Tornar, una adaptació del conegut tango de Carlos Gardel Volver traduït al català i que ha servit d’inspiració per batejar un treball fresc i madur on la part instrumental ja no es limita al contrabaix de Fortià sinó que creix amb percussió, flautes, baix i ukeleles. I tot guiat amb un far: la veu de Sare.

SARA TERRAZA
‘Ja ploraré després’
Terraza va debutar com a cantant solista el 2013, amb 17 anys, al programa Oh Happy Day de TV3. Era una de les integrants del cor Geriona. Tres anys després va editar un primer EP sota el nom de Sara Terraza & The Black Sheep i ara, gràcies a una campanya de micromecenatge, presenta el seu primer llarga durada produït per Dani López. Un disc de pop amb pinzellades de jazz amb un univers sonor molt variat on plasma, a través de les seves composicions, la transició que ha patit els darrers anys, tant en l’àmbit personal com musical.

Teresa D. Buhils

Geografia vital de Francesc Pujols
Autor: Joan Cuscó i Clarasó
Editorial: Edicions Enoanda
Lloc i any d’edició: Sabadell, 2022
Nombre de pàgines: 84

Amb Geografia vital de Francesc Pujols (Barcelona; Edicions Enoanda, 2023), Joan Cuscó aconsegueix trobar una perspectiva des de la qual recompondre un autor polièdric i discutit. Tant si se’l prenia seriosament com si se’l prenia a broma, el tot de Francesc Pujols i el conjunt de la seva obra quedaven fora del camp de moltes de les aproximacions que ha merescut. Certament, molts dels comentadors i dels estudiosos acadèmics han anat aclarint aspectes del ninot que el mateix Pujols o els seus sequaços (de l’alçada d’un Josep Pla o d’un Bladé i Desumvila) havien anat configurant: una baluerna incomprensible i, el pitjor de tot, que no valia la pena de mirar de comprendre sinó que simplement s’oferia per al gaudi o la irrisió. Doncs bé, a còpia de reeditar-ne obres introbables, de publicar inèdits i de mirar de fer-ne introduccions i estudis, Francesc Pujols i la seva obra tornen a resultar un element de bon tractar.
Tota aquesta recent remoguda necessita, però, d’una crítica comprensiva i rigorosa perquè, com passava amb l’obra mateixa de Pujols en el seu moment, no se sap ben bé fins a quin punt es continua la facècia com a facècia o, el que és pitjor, es continua com a cosa seriosa, de manera que es dificulta que el que hi havia de real i efectiu en Pujols sigui reconegut. En tot cas, Geografia vital de Francesc Pujols de Joan Cuscó va en la línia adequada.
El llibre de Cuscó encerta en una perspectiva i la posa en pràctica en forma d’assaig. Aquesta fórmula assagística l’allibera del pes mort de les notes i referències que sovint engavanyen els escrits d’aquesta mena, tot i que en algun cas la seva supressió crea alguna confusió en l’atribució de les cites. L’encert de la perspectiva fa d’aquest llibre un punt indispensable per a tothom que estigui interessat en Francesc Pujols i, encara més, per a tothom que estigui interessat en el sentit de l’arrelament d’una cultura. El text de Joan Cuscó reviu la posició de Francesc Pujols perquè la situa en l’espai concret i demostra com aquest posicionar-se o situar-se o localitzar-se de Pujols resulta una clau que explica la seva força creativa i la lògica del seu pensar. La bondat d’aquesta perspectiva aconsegueix situar Pujols en el punt central d’una geografia particular entre Barcelona i el Penedès, entre el pla del Llobregat i Montserrat. Encara més concretament: ens il·lustra d’un “camí de la vinya” que no és pas un “camí del bosc” però que en resulta contemporani.
Aquesta fita, Joan Cuscó l’aconsegueix aplegant les referències al més concret (el cep, el got de vi, els castells) amb el més nou de la reflexió científica o filosòfica. Cuscó sap fer jugar els elements vitals, històrics o espacials del context immediat de Francesc Pujols que permeten fer de la seva obra una lectura molt més arrelada –i gustosa, doncs– del que pot fer-ne una lectura de gabinet. Refent la geografia vital de Francesc Pujols, Cuscó aconsegueix també trobar sentits al gest de l’autor que volia fer de la seva torre de Martorell el centre d’una abraçada que aplegués la vinya i la indústria, l’esperit i la matèria. Un assaig de bon llegir, doncs, que pot encetar una estratègia de comprensió de Francesc Pujols i, també, de nosaltres.

Jordi Vilarrodà

‘Viure ràpid’
Brigitte Giraud
Amsterdam
Amb Viure ràpid, Giraud va guanyar el Premi Goncourt de 2022, el màxim guardó de les lletres franceses. Un relat en què aquesta escriptora de Lió gira la mirada vint anys enrere, quan la seva parella va perdre la vida en un accident de moto. La casualitat o el destí el van portar a aquell final? Imprevisible o inevitable? Una novel·la intensa com el seu títol, la primera que li ha estat traduïda al català.

‘Matar el nervi’
Anna Pazos
La Segona Perifèria
Escriptora i documentalista, la barcelonina Anna Pazos debuta amb aquesta obra de no-ficció, on parla de la seva vida des del moment en què inicia una fugida endavant, per escapar d’una vida anodina. De Jerusalem fins a Nova York, de relacions intenses a descobriments personals, Pazos mostra un pols narratiu precís a l’hora d’explicar com va voler matar el nervi. Que encara no ha mort.

‘La filla de la bòbila’
Ascen Capel
La Campana
Una novel·la ambientada als anys vint del segle passat a Lleida. La protagonista, la Lola, és la gran de sis germans i es veu empesa a ajudar el seu pare en l’empresa familiar, una bòbila. De la comptabilitat al carro, del carro a portar un camió. Una feina que en aquell moment està considerada poc pròpia de dones i que provoca enrenou. Fins on estarà disposada a aguantar la Lola?

‘Seixantisme’
Marta Vallverdú
L’Avenç
Als anys 60 es conforma una determinada identitat cultural catalana, que intenta estar en contacte amb el que passa al seu entorn, malgrat la dictadura. Un moviment que l’autora analitza, a partir d’entrevistes amb els que el van protagonitzar. El seixantisme marca, en part, la identitat cultural d’avui al país. Aquest assaig ha obtingut recentment el Premi Serra d’Or en l’àmbit d’assaig.

‘One piece’
Eichiro Oda
Planeta Comic
Finalment, ja ha arribat al català One piece, la mítica sèria manga que va començar a publicar-se al Japó l’any 1997 i que és present aquí des de 2006 en la seva versió anime. La seva influència en els aficionats al gènere és comparable a la de Bola de drac, tot i que mai s’havia pogut llegir en la nostra llengua la història de la gran Era Pirata i d’en Ruffy amb els seus superpoders.

EL 9 NOU

El quartet barceloní havia preparat a Roca Umbert la gira d'Atletes, baixin de l'escenari'

Jesús Medina

El novembre de l’any passat, enllestida la gira del disc Per la bona gent, els Manel van començar una aturada sense límit de temps. La notícia, però, no va esclatar als mitjans de comunicació fins al cap de quatre mesos, al març d’aquest 2023. El quartet barceloní va sortir al pas per desmentir l’allau de rumors que insistien en la seva disolució i els músics han argumentat que, si més no de moment, només es tracta d’una “pausa per temps indefinit”.

Deu anys abans, el maig de 2013, a la granollerina Nau B1 de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, els Manel van entusiasmar gairebé un miler de persones en un assaig amb públic abans d’arrencar la gira del tercer disc de la banda, Atletes, baixin de l’escenari. Els Manel havien estat una setmana a la Nau B1 per provar el seu directe i res millor que fer-li tastar als incondicionals del Vallès Oriental i les comarques veïnes.

“Portem des de dilluns en aquesta sala deserta, només amb l’equip tècnic. Fa pinta que avui amb la sala plena l’assaig serà més divertit. Als tècnics ja els tenim força vistos”, va dir divertit el cantant Guillem Gisbert i ho va recollir a la seva crònica a EL 9 NOU el periodista Ferran Polo.

Dalt de l’escenari els Manel van interpretar amb solvència les 13 cançons del nou disc, amb la peça Teresa Rampell com a nova icona que connectava amb la gent. I el cas és que tampoc no van faltar altres temes que ja han assolit la condició de mites del pop català: Benvolgut, Boomerang, La cançó del soldadet, Ai, Dolors i Al mar.

Aquesta actuació dels Manel va significar un gran impuls per a la Nau B1 de Roca Umbert. Txu Morillas i Àlex Falcó, llavors responsables de la sala, es mostraven eufòrics: “Que Manel hagi fet l’stage aquí i que acabi amb aquest assaig ens acaba de situar en la indústria musical. Serà un exemple, perquè tenim un espai fantastic on es pot treballar perfectament. Aquesta és la missió de la Nau B1.”

Els Manel van tornar a Granollers en diverses ocasions, tant al Teatre Auditori de Granollers (TAG) com a la mateixa Nau B1, com es recull en aquest vídeo del 2017.

Eva Remolina / AMIC

Wabi Sabi és un terme japonès que es refereix a una forma d’estètica i filosofia que celebra la bellesa de l’imperfecte, l’incomplet i l’efímer. Aquest corrent de pensament té un fort arrelament en la cultura japonesa, i ha inspirat la decoració d’interiors de moltes cases modernes a tot el món.

La decoració Wabi Sabi és un enfocament minimalista i simple que es basa en la idea que la bellesa es troba en la simplicitat i en l’apreciació de la naturalesa i dels objectes que la componen. Es tracta de crear espais que siguin tranquils, relaxants i que convidin a la reflexió.

Els elements clau de la decoració Wabi Sabi consisteixen en la utilització de materials naturals, com la fusta i el bambú, els tons terrosos i neutres, i la incorporació d’elements que mostrin signes de desgast o deterioració, com les esquerdes, les taques i els arraps. Els objectes simples i sense adorns també són fonamentals en la decoració Wabi Sabi, ja que promouen l’atenció al detall i el valor de la simplicitat.

Un exemple de la decoració Wabi Sabi és la utilització d’una taula de fusta massissa amb una pàtina natural, acompanyada per cadires de bambú. En les parets es poden mostrar obres d’art abstractes o fotografies emmarcades que reflecteixin la bellesa de la naturalesa. Els tèxtils, com les cortines, els coixins i les catifes, poden ser teixits a mà o de fibres naturals com el lli o el cotó.

La il·luminació natural és fonamental en la decoració Wabi Sabi, per la qual cosa en la mesura que sigui possible s’han d’evitar les llums artificials i fomentar l’entrada de llum natural. A més, és possible fer ús de les espelmes, que a causa de la seva tènue llum, afegiran un toc càlid i acollidor a l’espai.

Eva Remolina / AMIC

La menta és una planta aromàtica pertanyent a la família de les Lamiàcies, molt utilitzada en la cuina, la medicina i la cosmètica a causa de la seva agradable aroma i les seves diverses propietats beneficioses per a la salut. Aquestes són algunes de les seves funcions més destacades:

Digestives: La menta és coneguda per les seves propietats carminatives, cosa que significa que ajuda a alleujar els trastorns digestius com la indigestió, els gasos i la inflor. També estimula la producció de bilis, la qual cosa afavoreix la digestió dels greixos.

Refrescants i estimulants: L’oli de menta té un efecte refrescant i estimulant en el cos i la ment. Pot ajudar a alleujar la fatiga, millorar la concentració i augmentar l’energia.

Antiespasmòdiques: La menta pot ajudar a relaxar els músculs i alleujar les enrampades, sigui en el sistema digestiu o en altres músculs del cos.

Analgèsiques: La menta s’usa comunament per a alleujar maldecaps, dolors musculars i dolors articulars. També es pot aplicar tòpicament per a alleujar la coïssor i l’enrogiment causats per picades d’insectes.

La menta sol fer-se servir en infusions, en la cuina com a condiment aromàtic, en cosmètics i en la cura bucal. De fet, apareix comunament en pastes de dents, col·lutoris i xiclets, a causa de la seva capacitat per a refrescar l’alè i promoure la salut bucal.

És important tenir en compte que, si bé la menta és segura per a la majoria de les persones, unes altres poden ser al·lèrgiques, per la qual cosa si aquest és el cas, és recomanable consultar a un professional de la salut abans d’utilitzar-la amb finalitats medicinals, especialment si es tenen patologies preexistents o s’està prenent medicació.

Josep Ayats

Les pluges dels últims dies han tornat l’alegria a rius i rieres. A la riera Major, a Sant Sarduní d’Osormort ha tornat l’aigua. Fotografia de Josep Ayats

Ha passat prop de mig segle des de les primeres eleccions democràtiques i més aviat hem retrocedit força en criteri, seny i maneres d'operar

Josep Ballbè i Urrit

Ja tinc ganes que passi el 28-M. Em carrega la barrina pesada de molts programes informatius. Estic convençut que cap debat electoral no serveix de res. Crec, alhora, que els mítings populars omplint pavellons o places escenifiquen una pèrdua total de temps: molta xerrameca barata i cridanera, que cerca seduir els qui suposadament són encara al pot dels indecisos. No es tracta de votar el candidat que demostra més facúndia (o facilitat de paraula). Cal triar gestors ben preparats, contrastats i amb un grau de compromís social extraordinari. 

A Catalunya, per desgràcia, només estem cridats a votar pels ajuntaments. Llàstima que no ens deixin fer el mateix en clau de Generalitat. Considerant el grau immens de crispació política existent, bo fora fer cau i net. Saba nova per saber discernir tots els problemes reals del país! Estic més tip de la barrina indepe, gairebé sis anys després d´aquell 1-O. Mentrestant, veiem com les desigualtats socials creixen exponencialment. L’educació pateix de manca de recursos. El món educatiu, l’administració de justícia i els serveis sanitaris palesen un dèficit acollonant d´infraestructura. De tot plegat, qui en paga les conseqüències és el ciutadà normal, que paga els seus impostos.

A més, ningú no ens assegura el nivell de preparació acadèmica dels qui es presenten. Molts només cerquen una via laboral fàcil, però molt ben remunerada. De fet, tots anem veient d´uns anys ençà  cognoms il·lustres que van saltant d’un càrrec públic a un altre, sense solució de continuïtat. Allò de les famoses portes giratòries funciona de conya. Com a exemples, que en trobaríem a totes les forces polítiques, en citaré un parell o tres: Mercè Conesa, Isaac Albert i Pere Navarro.

Em vull referir, de passada, a la legalitat indecent d’Euskadi on fins i tot presenten llistes amb condemnats per delictes de terrorisme, en les llistes de Bildu. Fa molt més que mal d’ulls i remou els budells de molta gent… En un sentit més o menys similar, ho comparo amb certs vídeos que algun eixelebrat penja a internet als espais telemàtics, destil·lant rebuig, menyspreu, mim i atacs xenòfobs envers els immigrants catalans provinents d’altres punts del planeta. Pretendre establir diferències de classe frega el llindar d’aspirar a l’estigma de la puresa de la raça. 

Certament, el tema és prou controvertit. Malgrat tot, cadascú de nosaltres és cridat a establir ponts d’entesa entre pobles. En aquesta conjuntura, tots els qui aspiren a ocupar càrrecs polítics s’han d’imbuir d’un pensament pulcre i moderat de cara a regenerar la podridura de la política. Ha passat prop de mig segle des de les primeres eleccions democràtiques i més aviat hem retrocedit força en criteri, seny i maneres d’operar. No s´hi val a recordar una dita que parla per sí sola: sovint, ací, el més tonto fa rellotges…. I anar-hi anant!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers