Natàlia Peix

Arnau Tordera és un compositor, guitarrista i cantant català. És conegut per ser el guitarrista, vocalista i líder del grup Obeses. Fa poc es va estrenar l’òpera ‘La gata perduda’ i el musical ‘Deixa’t estar de romanços’ compost per ell. Ara està preparant el sisè disc d’Obeses.

Vens de setmanes i mesos molt intensos, com estàs?
Podríem dir fins i tot anys. Anys de força intensitat creativa i vital, però justament ara després d’assaborir aquesta estrena de ‘Deixa’t estar de romanços’ estic en una setmana una mica de ressaca i pausada on intento posar a lloc el cervell i el cos després dels darreres dies que van ser més intensos que la resta.

Com va anar l’estrena de ‘Deixa’t estar de romanços’ quines són les sensacions?
Jo m’atreviria a dir que en la voluntat que hi ha en aquest projecte que, per una banda és de qüestió pedagògica de creixement de tots els joves implicats i per l’altra que és el fet artístic de la posada en escena de l’obra… Crec que en els dos àmbits hem d’estar molt satisfets perquè tant un com l’altre els joves han tingut una experiència teatral i musical de primer nivell i al mateix temps el públic va sortir eufòric de les tres funcions que es van fer, hi havia quasi totes les entrades exhaurides, per tant, en aquest sentit es pot dir a hores d’ara que l’espectacle i el projecte ha estat un èxit.

Ha estat la primera vegada que el projecte de ‘Fem un musical’ no parteix d’un musical adaptat sinó que crea una obra de zero i en aquest cas l’has creat tu.
En efecte, des del punt de vista d’un creador, compositor, autor que és normalment del que em dedico jo, tot i que també soc intèrpret, la qüestió creativa és un eix vertebrador de la meva carrera. Considero que és un canvi de paradigma fonamental i una clau principal de l’èxit del projecte. Hi ha grans musicals extraordinaris escrits al llarg de la història, però molt d’aquests són de procedència forestera, això no treu mèrit a aquesta qualitat ni el valor que tenen aquests musicals, però al final estan explicant una visió de la vida, de la realitat, de les persones que no és la nostra. En aquest sentit, el fet d’apostar per a una obra de creació d’un autor autòcton, que a més va voler exposar una realitat nostrada, jo crec que això encara d’alguna manera dona més rellevància al projecte i tota una virtut que cap altra obra hagués pogut tenir.

El musical parla de tradicions catalanes: hi apareix Sant Jordi, la princesa, fins en Patufet, el Compte Arnau, l’home dels nassos però en un context de comèdia d’embolics.
Exactament, al final volia generar una bona estona de teatre musical a tot el públic que venia a l’estrena, però al mateix temps quan feia una pluja d’idees de totes les temàtiques que podia abordar vaig adonar-me que hi havia un tipus d’elements culturals extraordinaris que és tot aquest llegat històric de la tradició que habitualment potser hem tingut una mica en segon terme, pensant que era una cosa sense valor mentre que al mateix temps veneràvem i admiràvem elements mitològics d’altres cultures. En aquest sentit, vaig fer un procés, un procés que de fet estan fent diversos creadors darrerament i és una cosa que celebro el fet de fixar-nos en la nostra pròpia tradició, en els nostres propis elements mitològics. Per això, vaig agafar aquells que em van semblar més interessants des d’un punt de vista dramàtic, els vaig posar en una situació totalment nova perquè aquests personatges no tenen una relació entre. Els vaig posar en un mateix espai, en un mateix temps, en un mateix conflicte i a partir d’aquí vaig narrar una història que al final el que acaba dient també és que és essencial i fonamental que nosaltres mateixos donem valor a aquest patrimoni el tractem bé i l’anem alimentant de generació en generació.

Té un vincle amb Obeses aquest musical, almenys el punt de partida?
En efecte, però no tant amb Obeses. És a dir, el té amb Obeses perquè Obeses té una peça dedicada a la llegenda de sant Jordi i vaig voler que en el moment que situava l’acció de l’inici d’aquest musical fos just després d’uns quants anys de la gesta de Sant Jordi al vèncer al drac temible i de casar-se amb la princesa. En aquest sentit, no cal haver escoltat la peça d’Obeses per tenir aquesta referència tot i que naturalment la recomano. Cap persona que viu per aquí no ha ignorat la llegenda de sant Jordi, per tant, aquest pòsit cultural ja hi és. Llavors simplement vaig voler imaginar-me una singular continuació d’aquella història heroica i revertir-hi una mica els tòpics que la caracteritzen.

Esteu sorpresos del nivell tant dels protagonistes com de tots els nois i noies que es van presentar als càstings?
En primer lloc, haig de dir que l’elecció de les directores va ser un gran encert són professionals que estan molt en contacte amb adolescents, per tant, en aquest sentit jo els hi agraeixo moltíssim que acceptessin el repte d’assumir aquesta direcció d’una obra que no coneixien perquè en el moment que els hi vaig proposar el repte no la coneixien, però malgrat això van confiar plenament en el fet que jo seria capaç d’escriure una obra vàlida per això. Al mateix temps he d’agrair profundament a tots els joves implicats en el projecte, sobretot el seu talent i el seu entusiasme per l’obra. Han generat un equip, una consistència humana absolutament irrepetible, irrefrenable i al mateix temps d’un respecte i una consideració per l’obra i pel que explica l’obra absolutament profunda. Estic satisfet de tot el projecte, procés i evidentment perquè al final de veure en aquests joves una fascinació per aquest gènere que tant estimem i pel qual molts lluitem dia rere dia.

Sabeu si es podrà tornar a veure ‘Deixa’t estar de romanços’ a l’Atlàntida?
Aquesta era la gran pregunta, el primer dia d’assaig general en la qual els joves ja se’n van començar a donar de què estaven fent, perquè en aquest tipus de processos a vegades estan molt centrats en la seva escena, en les seves frases, però quan comencen a veure una mica l’obra en la seva magnitud comencen a ser conscients d’allò en el qual estan participant. Recordo perfectament el darrer assaig general abans de l’estrena on justament hi va haver un canvi de xip general on tothom va ser conscient que estava participant en una cosa de gran magnitud i de gran valor artístic. En aquest sentit, això ja no és una cosa que depengui exclusivament de mi, evidentment i per descomptat la meva voluntat i les meves facilitats per tirar-ho endavant en qualsevol format o en qualsevol espai són totes, veurem com avança tot plegat i esperem naturalment que l’obra no acabi només en tres funcions i que pugui tenir continuïtat.

Vas rebre la proposta de l’Atlàntida quan estaves immers en la creació de ‘La gata perduda’ d’aquesta òpera del gran teatre del Liceu. Vas portar els dos projectes en paral·lel en algun moment?
L’encàrrec concretament és de l’Atlàntida i de l’Ajuntament de Vic, vull fer-ho notar perquè és un gest que s’agraeix profundament. La vaig rebre quan encara estava acabant l’orquestració de ‘La gata perduda’ estem parlant d’una orquestració de dues hores simfòniques i per tant jo sabia que per calendari seria collat, però no impossible i el caramel era tan llaminer que va ser impossible de rebutjar. Malgrat això pròpiament en la composició del musical no vaig poder posar-m’hi fins que havia estrenat el projecte operístic que això va ser l’octubre de l’any passat, en conseqüència, he tingut pocs mesos, malgrat això sabia que podia arribar-hi bé malgrat tenir una pressió important perquè hi havia una gran responsabilitat tenint en compte que hi havia tanta gent implicada.

Com definires a ‘La gata perduda’ és el projecte més complex que has tirat endavant?
Probablement sí. Si més no fins abans de portar el musical, perquè el musical jo soc l’autor del llibret, per tant el creador de tot el text, tota la trama, tota la història, totes les lletres i tota la música. En el cas de l’òpera, vaig ser només autor de la música i sí que vaig adaptar en diversos moments el text, però si més no per magnitud essència i per magnitud social estem parlant d’una obra en la qual van tenir implicació més de mil persones de l’entorn del barri del raval, per tant, en aquest sentit sí. Naturalment, serà difícil de superar si més no en termes quantitatius i bé va ser un projecte esgotador des d’un punt de vista de l’esforç creatiu que vaig haver de posar a sobre la taula. Una òpera contemporània que al mateix temps avortés una qüestió social, que al mateix temps fos un reflex de certes estètiques de la música popular del barri, però que al mateix temps fos respectuosa i honesta amb tota la tradició, que pogués agradar a un mal home reconegut de l’òpera i a la vegada a una persona que era la primera vegada que anava al Liceu. Tot això era un repte importantíssim d’assolir i ara que ja ha passat més de mig any, que a més ha tingut moltes condecoracions no només el premi Max també el premi Serra d’or, el premi Núvol, en aquest sentit més enllà de l’èxit del públic on a les dues funcions que es van fer es va omplir completament el Liceu, és una cosa que passa molt poques vegades, estem parlant que les entrades sense visibilitat es van vendre i això és una cosa que realment em va commoure perquè hi havia molt interès social, és l’obra que ha fet el Liceu que ha provocat més notícies a la premsa de tota la història. Ara que ja ha passat un temps, crec que es va fer una feina extraordinària també perquè hi havia aquesta energia de tanta gent abocada al projecte.

Com a autor com has viscut aquest component social?
Jo sempre he estat sensible, com artista per mi la música és un fi en si mateix i, per tant, sempre ho defenso. Al mateix temps si aquesta voluntat pot tenir contacte en la societat i una incidència positiva com a estat en el cas d’aquesta obra jo crec que l’artista ha d’estar disposat a obrir la ment i a vegades sortir del seu micro-món de protecció creativa i egocèntrica i obrir les portes al fet que la seva obra i els seus projectes puguin tenir també un amplificador en l’àmbit de la societat.

Davant d’una peça tradicional i coneguda com t’has trobat a l’obra ‘El cançoner popular de Catalunya’ costa la manera de trobar-li una altra visió?
En aquest cas l’elecció, a part que sempre m’ha seduït aquest univers de la cançó popular que té un punt picant amb aquests segons sentits amagats amb coses absolutament evidents, però que al marge d’aquesta evidència hi ha la voluntat de dissimular, és una peça el text de la qual es va recollir a Tona, en aquests treballs no gràfics que feien els musicòlegs de l’època que anaven a llocs remots del país, un dia van anar a Tona i una persona d’allà l’any 32 va cantar aquesta cançó i la lletra la van recollir allà, això ja em va convèncer per tirar-ho endavant. Llavors, he intensificat l’element juganer de les cançons populars picants, en general sempre tenen una temàtica eròtica o política, l’amor i el poder, els dos elements que fonamenten la humanitat. Vaig voler intensificar aquests elements més divertits que té la cançó. Hi ha un moment a la cançó que faig que el cor faci un orgasme, és una de les coses que artísticament em fa sentir més orgullós, com una petita fita que he assolit.

Com s’ho van agafar?
Els hi va encantar, va ser un caramel. El cor de cambra doncs òbviament té un repertori que sempre tendeix a l’excel·lència, la puresa, la bellesa no dic que aquesta peça no ho faci en altres moments, però sí que m’agrada especialment haver pogut corrompre entre cometes aquesta serenitat del cor de cambra.

Et sents en un moment de plenitud com a compositor?
Bé, sobretot és el resultat de molts anys de treball incansable, sense perdre el rumb d’un camí que jo crec que és el que havia de recórrer. Simplement, ho veig com una conseqüència lògica d’una fermesa artística del fet de no rendir-se en moments més difícils i al mateix temps el fet d’haver experimentat aquests moments de no tanta plenitud. Des d’un punt de vista social potser m’ajuden ara a ser més conscient que malgrat l’èxit, entre cometes, que ara aborden els meus projectes s’ha de continuar amb el mateix rumb i tocant de peus a terra que és una cosa important des d’un punt de vista artístic.

Ara d’aquí poc estrenareu el sisè disc amb Obeses
Sí, la qüestió és que soc un artista inquiet. Només les temàtiques que hem abordat avui ho demostren i al mateix temps soc un humà limitat, la frustració de no poder fer totes les coses que voldria fer és una llosa amb la qual hem de conviure permanentment. Evidentment, jo voldria presentar un disc amb dotze cançons noves que no s’han sentit fins ara, però no pot ser perquè he estat embolicat en diversos projectes que han requerit tot el meu temps. Malgrat això ha arribat el moment en què centro la meva atenció creativa exclusivament al nou repertori d’Obeses, fa poc vam tornar a tocar en directe, va ser un concert especial amb cor. La nostra música es veu amplificada des d’un punt de vista vocal amb dotze cantants de tradició clàssica, sempre és un luxe escoltar-los i sumats a la nostra música fan un encaix amb tradició i la música moderna realment atractiu per aquells que els hi agradi la música. En qüestió de mesos començaran a sortir peces noves que publicarem en format de senzill per les plataformes i que aniran apareixent de forma recurrent en els concerts que anirem realitzant.

Quan hi haurà el disc complet?
El disc complet, haurem d’anar cap al 2024 probablement, però, de tota manera hi haurà avanços molt interessants abans d’aquesta data.

Consideres que amb Obeses no teniu el reconeixement que hauríeu de tenir?
Sí, és evident que sí. Obeses no té el reconeixement que hauria de tenir. La proposta d’Obeses és d’una singularitat tan exclusiva que tu no tens un àmbit amb què et puguis agafar. Per exemple, hi ha la gent del sector de la música festiva que té els seus referents té els seus festivals la música, la gent de la música. En el cas del nostre projecte la virtut que tenim també és una maledicció, en el sentit que la singularitat de la proposta fa que realment sigui una banda que camini totalment sola i bé malgrat que des del punt de vista artístic és una cosa que m’agrada i em satisfà, al mateix temps fa difícil que ens podem incloure amb aquests grans grups que faciliten de vegades l’accés a festivals i a oients. Després de més d’una dècada als escenaris continuem en plena forma i amb ganes de seguir.

Com està la veu de l’Arnau Tordera?
A hores d’ara en plena forma, la veritat és que va ser un moment molt dur personalment perquè venia de molts mesos dedicats als projectes. Com he dit abans la qüestió interpretativa és una cosa que necessito permanentment i clar vaig tenir un problema greu que no tenia una solució fàcil. A més a més, es van ajuntar els temes viris i el desgast dels projectes, i per això vaig estar tres mesos fent repòs. Ara mateix, puc garantir que estic i que demà estaré bé.

L'orquestra osonenca de ball, amb 26 anys de trajectòria, aposta pel gran format

Miquel Erra

Dos anys després de celebrar el 25è aniversari, l’Orquestra Venus, única en la seva especialitat a Osona i el Ripollès, fa un notable salt endavant. Ho fa creixent en nombre de músics (passen de 12 a 18) i rebatejada com a Venus la Gran Orquestra. Després dels càstings i d’unes setmanes assajant a la Fàbrica de les Arts de Borgonyà –el seu poble natal–, la renovada formació s’estrena aquest diumenge, a les 6 de tarda, amb doble concert i ball a la pista poliesportiva de Sant Hipòlit de Voltregà.

“Ara mateix passem a ser la formació de concert i balls de festa major més gran de Catalunya”, destaca el seu director, l’osonenc Joan Comas. L’objectiu, “arribar a un ventall més gran de gent” tot oferint “un gran espectacle”. A més de 10 músics, comptaran amb vuit cantants –sis noies i dos nois–, que també ballaran en la majoria de temes. En total, un equip de 25 persones que, per aquest estiu, ja té lligades una quarantena d’actuacions arreu de Catalunya. La renovada formació es proposa de mantenir “l’essència de la Venus”, remarca Comas. “Com m’agrada dir, ens hem fet grans després de 26 anys als escenaris i ara tocava augmentar la família i seguir fent el que més ens agrada: anar de poble en poble per participar i disfrutar de les festes majors catalanes.”

En aquest primer quart de segle calculen que han acumulat més de 2.000 actuacions.

La festa major de Ripoll inicia el seu periple amb dues jornades d'encaix lúdic i meteorològic

Jordi Remolins

Ripoll reclamava (i pronosticava) pluja, i de moment ha tingut pluja. La pluviometria que any rere any enregistra el municipi durant la festa major de Sant Eudald ha arribat puntual a la seva cita ja coincidint amb els primers actes oficials de dimecres al vespre. L’entorn natural irradia un verd viu, gairebé lluminós; els rius han recuperat un cabal mitjanament acceptable, que si bé no servirà per remuntar l’episodi generalitzat de sequera ajudarà a esmorteir-ne els efectes, i els carrers de Ripoll s’han remullat intermitentment, just en la freqüència exacta per satisfer els que volen aigua i els que no volen que la pluja els malmeti l’activitat festiva.

La primera jornada i mitja d’aquest Sant Eudald ja va iniciar-se amb l’emotivitat que el Bato dels Pastorets de Ripoll durant els últims trenta-nou anys i autor de l’obra 42 dies, sobre el seu pas per l’UCI després d’haver contret la covid, Ramon Verdaguer, va imprimir al pregó. Els petards dels Diables de Ripoll van anunciar acústicament, a desgrat dels animals domèstics i urbans però a satisfacció alhora dels addictes a l’efusivitat festiva, l’inici d’una activitat sobretot musical. La plaça de la Lira en va ser testimoni amb el concert de La Noche Quilombera, on no va faltar la interpretació del hit urbano-sardanístic Coti x coti de The Tyets. L’ofici de dijous, dia del patró i del tradicional repartiment del cotó que els ripollesos guarden per les seves suposades qualitats guaridores. En aquest cas la pluja es va esperar respectuosament fins a les 2 del migdia, un cop acabat el ball de gegants i les sardanes amb La Principal de la Bisbal. L’activitat de la tarda es va concentrar en el concert i ball de festa major amb la mateixa orquestra al pavelló, mentre que els més conscienciats tenien una xerrada sobre drets i deures dels col·lectius vulnerables –que es va traslladar a la plaça Abat Senjust–, i els més joves la festa holi, reconvertida en una discomòbil a la carpa de la plaça de la Llibertat. Tot això abans que els noctàmbuls ocupessin de nou La Lira amb més música festiva.

La regidora de Cultura i Festes, Montsina Llimós, es mostrava “satisfeta” amb el desenvolupament inicial d’una festa de caràcter més local, que a partir d’aquest mateix divendres s’obrirà a gent d’arreu. Entre els actes programats per als últims tres dies de festa major en destaquen les nits musicals; les havaneres de divendres a la tarda amb Les Anxovetes, a la plaça de l’Ajuntament; la baixada d’andròmines de dissabte a la tarda; el sopar dels valents, que es farà al vespre; o el tancament de diumenge amb la tornaboda a la font del Tòtil, la Dansa dels Clavells i el castell de focs, coincidint gairebé amb la mitja part de l’Espanyol-Barça.

Una exposició recull imatges històriques de fotògrafs com Lluís Jiménez o Manel Gausa

Miquel Erra

L’abril de 1964, coincidint amb els 25 anys del final de la Guerra Civil i amb Manuel Fraga de ministre d’Informació i Turisme, el règim llança una campanya propagandística per celebrar els XXV Años de Paz. Des de Vic, el Centre d’Iniciatives i Turisme ho va aprofitar per vendre ciutat i va plantar, just a l’entrada de Vic per l’antiga carretera de Barcelona, un rètol anunciant als visitants: “Vich, la ciudad más importante en la ruta a Francia”. El fotògraf Lluís Jiménez (Vic, 1913-1993) va immortalitzar aquell rètol amb la càmera que sempre duia a sobre.

Aquesta imatge és la que obre l’exposició “Copsar Vic – Processos fotogràfics”, que divendres es va inaugurar a la galeria Tres-e-u, en una iniciativa de Víctor Bosch, artesà multidisciplinari i propietari de la botiga d’antiguitats La Vitrina, instal·lada al carrer de la Riera des de fa quatre anys.

Lluís Jiménez, el seu fill Francesc (Vic, 1944-2011) i Manel Gausa (Vic, 1933), que va assistir a la inauguració, firmen la majoria de fotografies exposades. “Jo soc home de teatre, però la fotografia sempre m’ha acompanyat”, rememorava Gausa, a punt de fer 90 anys. L’afició la va heretar del seu pare, l’arquitecte Manel Gausa Raspall, “a qui també li agradava molt”. De les fotografies de Gausa que recull l’exposició destaquen les que va captar a les barraques de Somorrostro, a Barcelona, als anys 60, així com les d’alguns actors i actrius de l’època; també es fan mirar algunes perspectives inèdites d’un Vic que ha anat desapareixent. I és que el conjunt de la mostra esdevé un autèntic viatge “pel Vic amb h”, apuntava Ricard Terré, propietari de la galeria. Ell mateix va animar Bosch a mostrar part de les fotografies que conformen la seva col·lecció privada. Especialment evocadores esdevenen les imatges dels marxants de la plaça Major que Lluís Jiménez va captar a principis del segle passat, els jocs de llum amb què treballava el seu fill Francesc o algun retrat històric de Pere Bañon. A més de les fotografies, a la saleta interior de la galeria s’hi recull una breu mostra històrica dels procediments i aparells fotogràfics.

Els actes comencen amb la presentació de la monumental obra 'Verdaguer, dia a dia'

Jordi Vilarrodà

La presentació del llibre Verdaguer dia a dia obrirà aquest divendres formalment els actes de la Festa Verdaguer de Folgueroles. Àlvar Valls, coautor amb Roser Carol de la novel·la Entre l’infern i la glòria, sobre la vida del poeta, ressegueix ara el seu dia a dia en un extens treball d’investigació amb el qual Verdaguer Edicions obre la nova col·lecció “Eines”. “Sempre acaba havent-hi novetats, investigacions que fins i tot ens sorprenen a nosaltres mateixos”, diu Jordina Boix, directora de la Fundació Verdaguer.

Si la presentació d’aquest llibre representa la part acadèmica de la festa, els actes de dissabte a la tarda i diumenge són la part popular, que comença amb la plantada de l’Arbre de Maig davant de l’església dissabte a la tarda, seguida de la segona Mostra de Glosa de Folgueroles, amb glosadors i músics que improvisaran corrandes als jardins de Can Dachs. Una celebració popular que continua diumenge amb l’enfilall habitual d’actes populars: des de les flors que cobreixen el Pedró –el monument a Verdaguer– fins a la missa o els ballets i acabant per la intervenció de la personalitat convidada, que en any electoral deixa de banda la política: la convidada d’honor serà Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant tot el matí, haurà tingut lloc també la 19a edició del Mercat del Llibre Vell de Poesia, que enguany afegeix la novetat d’una demostració d’enquadernació en directe a càrrec del taller Pikment, de Vic.

Aquests dies, i durant tota la Festa Verdaguer, també es podrà veure a la sala de plens de l’Ajuntament l’exposició “Trepitjant Canigó”, un treball de l’artista Jaume Sala sobre el poema èpic, realitzat en litografies.

Els actes de la Festa Verdaguer continuaran el següent cap de setmana amb moments que ja formen part indissoluble de la programació, com el recital Flors del Desvari a l’ermita de la Damunt –la part més informal– o la marxa excursionista Pels Camins de Verdaguer, entre d’altres.

La companyia teatral estrena a l'ETC el seu nou espectacle de creació pròpia

Jordi Vilarrodà

“Ens atrevim a parlar de la mort”, diu Xevi Font. I a més, a fer-ho amb l’habitual to d’humor que és marca de la casa de la companyia L’Ou Cost, que aquest cap de setmana estrena a l’ETC de Vic l’espectacle de creació pròpia Mutis.

Aquest és el quart muntatge de la companyia osonenca, “i segurament el més madur”, explica Font. Si al tercer, Moha, s’atrevien amb el racisme, ara ho fan amb el tabú més gran de la societat occidental d’avui. Sempre basant-se en el teatre de gest, que els permet tractar les històries “de manera universal”, presenten la situació d’un home (interpretat per Lluís Bover) a qui li diagnostiquen que li queda un temps curt de vida, un parell de mesos. “Expliquem com reacciona ell mateix i la gent del seu voltant.” El seu objectiu no és el riure en ell mateix, sinó que a través de l’humor “ens puguem plantejar temes amb els quals tots ens sentim identificats”. Per preparar l’obra s’han assessorat amb sanitaris que coneixen aquesta situació, i així poden reflectir “totes les fases per les quals passa l’afectat”. I sense que “doni la sensació que ens en riem des de fora perquè algun dia podem ser nosaltres els que passem per aquesta situació”. La prova de foc serà la reacció del públic en els dos dies d’estrena, aquest divendres i dissabte. Després, farà una pausa durant l’estiu i la intenció de L’Ou Cost és tornar-la a posar als escenaris per la tardor.

Xevi Font, Berta Pagès i Xevi Capdevila –l’actor torellonenc és una nova incorporació a la companyia– completen el repartiment de Mutis, amb un títol clarament teatral: el moment en què un actor desapareix de l’escenari. Font destaca el paper que té en l’obra la part musical, una banda sonora. “Millor dit, un disseny sonor que llegeix molt bé l’obra.”

Ara fa poc més de deu anys que L’Ou Cost es va estrenar amb una primera obra, Càsting, que feia humor sobre uns aspirants a actors i actrius en el moment de passar un prova. Amb el segon muntatge, Limbo, entraven ja en un tema més compromès: la solitud de la gent gran en un geriàtric al final de la seva vida. Un compromís que continuaria amb Moha (protagonitzat per Moha Amazian). Veient la trajectòria, no hi ha dubte que “fem riure de coses molt serioses”.

Mutis. Espeai ETC, Vic. Divendres, 12 de maig i dissabte, 13 de maig a 2/4 de 10 del vespre

La mostra celebra aquest cap de setmana la 38a edició als parcs dels Pinetons i Pompeu Fabra

El 9 Nou

La Fira de Sant Isidre de Cardedeu celebrarà aquest cap de setmana la seva 38a edició, i ho farà amb l’aigua com a gran protagonista. L’escassetat d’aquest element a causa de la sequera, però també la seva importància en l’àmbit agrícola i ramader, centraran enguany el programa de l’Espai Agroecològic, un dels quatre entorns que formaran el recinte firal, que s’instal·larà de divendres a dilluns als parcs dels Pinetons i Pompeu Fabra.

“A partir d’aquesta edició, l’Espai Agroecològic dedicarà tot el seu programa a una temàtica concreta, en aquest cas l’aigua. Un bé comú que ara mateix escasseja”, explica el president de la comissió que organitza la mostra, Josep Maria Vilà. “La Fira de Sant Isidre vol ser un aparador del sector primari de Cardedeu, i alhora alinear-se amb els objectius de desenvolupament sostenible. L’aigua va molt lligada tant a l’agricultura com a la ramaderia”, afegeix el regidor de Desenvolupament Local i Activitats, Ramon Arribas.

L’Espai Agroecològic estarà situat a l’esplanada central del parc Pompeu Fabra. Divendres a les 12 del migdia s’hi gravarà una edició especial del programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, que s’emetrà dissabte a la nit. I a 1/4 de 8 del vespre l’artista Pep Bou hi farà un espectacle de sabó. Dissabte a les 11 tindrà lloc un taller sobre plantes aromàtiques, i en paral·lel es farà la xerrada-demostració “Els saurins: buscadors d’aigua”. A les 12 del migdia es farà el taller infantil “Quin peix és?”, i a les 5 de la tarda es repetirà la xerrada-demostració sobre els saurins.

Diumenge a 2/4 d’11 es farà una ruta etnobotànica d’espècies silvestres comestibles, seguida d’un taller de cuina amb aquestes mateixes espècies. A les 5 de la tarda es farà la xerrada “Aigües ancestrals: mites i llegendes” i es presentarà el llibre Mitologia dels Països Catalans. I a les 7 de la tarda es representarà l’espectacle de circ Els exploradors de l’aigua. Dilluns a les 10 es farà la xerrada ‘“L’aigua com a bé comú: experiències de municipalització de l’aigua al Vallès”, i a les 12 del migdia es farà una altra xerrada, “L’aigua: un recurs en emergència. Sequera, clima i escenaris de futur”.

Més de 200 expositors

A banda de l’Espai Agroecològic, la Fira de Sant Isidre tindrà com a eixos centrals la Mostra de Bestiar –que s’instal·larà com és habitual al passeig Mestre Alexandri amb exemplars equins, bovins, porcins i ovins–, la Mostra Gastronòmica i la Fira d’Artesans, que aplegarà més de 200 expositors dedicats a la venda de productes d’alimentació i artesania en diversos punts del recinte firal. “És una xifra molt més elevada que en edicions anteriors. Aquest any hi haurà més expositors que mai”, destaca Vilà.

La Mostra Gastronòmica es farà cada dia a partir de 2/4 de 8 del vespre al parc dels Pinetons. Hi participaran restaurants, productors i botigues d’alimentació tant de Cardedeu com d’altres poblacions de l’entorn, com ara Can Garriga, L’Antic Casino, Tarannà, Can Llibre, Formatgeria Mogent, Can Bordoi, Fleca Puig, Maurici Cot, la pastisseria Sant Llehí o l’obrador social Hi Som, entre d’altres. D’altra banda, la pista coberta del Parc Pompeu Fabra acollirà cada dia un espai de joc infantil.

El 9 NOU

María del Monte, coneguda com la reina de les sevillanes, presentarà el seu últim disc, ‘Todo vuelve’, aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Granollers (TAG). En aquest treball, la cantant deixa patent el seu art i el seu mestratge amb la seva veu rotunda i poderosa. Als 11 temes interpreta vuit sevillanes, una cançó per buleries, una rumba i un tango flamenc, justament el primer senzill, “Mucho antes” que, al costat de la sevillana “Tic Tac”, fan de carta de presentació.

‘Todo vuelve’, María del Monte. Teeatre Auditori de Granollers. Dissabte 13 de maig, 20.00.

Concert de guitarra romàntica mediterrània, a Marata

El guitarrista Fernando Espí protagonitzarà el concert de guitarra romàntica mediterrània que es farà aquest diumenge a les 11 del matí a la parròquia de Santa Coloma de Marata. Interpretarà obres de Trinidad Huerta, Joaquim Malats, Isaac Albéniz, Antonio Cano, Julián Arcas, Enric Granados i Francesc Tàrrega. Espí exerceix la docència com a catedràtic de guitarra al Conservatori Superior de Música Manuel Massotti de Múrcia i ha estat guardonat en concursos nacionals i internacionals de reconegut prestigi. Ha actuat com a solista en importants festivals i escenaris de prestigi i ha visitat més de 30 països dels diferents continents.

Concert de guitarra romàntica mediterrània. Fernando Espí. Parròquia de Santa Coloma de Marata. Diumenge 14 de maig, 11.00.

Cafè teatre a Parets amb Pep Plaza

L’humorista i imitador polifacètic Pep Plaza, actor en programes televisius com ‘Polònia’ i ‘Crackòvia’, mostra a ‘Ara més!’ les seves imitacions més recordades, els seus personatges de sempre i els rostres més nous amb aquest nou format complet, ple de veus i registres. L’actuació, un espectacle d’humor i música en directe. són un munt d’històries encadenades i desencadenades dalt de l’escenari. Plaza estarà acompanyat pel pianista Nito Figueras.

‘Ara més!’. Pep Plaza i Nito Figueras. Sala Basart Cooperativa, Parets del Vallès. Dissabte 13 de maig, 22.30.

Jaume Espuny

‘Pretenders’
Sire Records, 1980

Els anys vuitanta del segle passat no podien començar millor per al rock: va sortir el primer disc de Pretenders, el grup comandat per l’estratosfèrica Chrissie Hynde. Un disc que resumeix el punk dels tres o quatre anys anteriors, inicia la new wave i combina el rock de sempre amb el reggae, el soul, el pop, alguna balada i una versió d’un vell èxit dels Kinks. Tot això en un mateix disc. I en primer pla, la poderosa veu de Chrissie Hynde, la primera líder femenina de debò d’un grup de rock, fins llavors sempre dominat pels homes. De fet ella sempre ha presumit que per triomfar en el món de la música mai no li ha calgut ensenyar les cames. Els tres primers temes produeixen vertigen: “Precious”, “The Phone Call” i “Up de Neck”, però cap al final la cosa es calma una mica amb la balada “Lovers of Today” i amb el seu èxit més gran, “Brass in Pocket”. La força, la frescor i la mala llet del primer disc dels Pretenders és un dels grans moments que de tant en tant ens regala la història del rock. En discos posteriors s’hi van acostar, però no el van poder igualar. De fet, dos anys després, el 1982, el guitarrista James Honeyman-Scott va morir de sobredosi de cocaïna i l’any següent, el 1983, moria el baixista Peter Farndon de sobredosi d’heroïna. Però el que va quedar dels Pretenders encara continua fins avui.

Jordi Sunyer

FERRAN ORRIOLS
‘Plata’
Ferran Orriols és el cantant del grup de la Torre d’Oristà Nyandú. I aprofitant que la banda està en aturada indefinida, ha decidit vestir-se de cantautor i editar el seu primer treball en solitari sota la premissa del do it yorself. Vaja, que s’ho ha fet pràcticament tot sol i a casa. Orriols canta, fa cors i toca instruments com el sitar, la mandolina, el banjo, alguns teclats vintage… a més del baix, la guitarra acústica i la clàssica. I ho fa en una dotzena de cançons de folk intimista d’aquelles que fan companyia i acaronen l’ànima.

GUILLEM SOLER
‘Déus i humans’
L’osonenc Guillem Soler és humà però en el seu nou projecte s’ha atrevit a flirtejar amb els déus. Ha facturat un treball ambiciós, sincer i conceptual on mostra la seva faceta de crooner i cantant de balades (“Cants de sirena”), de rocker amb un deix de Bon Jovi (“El maleït coiot”) o de cantaire desenfadat en una taverna celta (“A la caça del Kraken”). I de tot se’n surt airós, tant a la veu com als teclats i a les guitarres. Per cert, les il·lustracions que acompanyen el disc físic són obra del dibuixant Eudald Palma i són una autèntica meravella. Fitxeu-lo.

MERITXELL GENÉ
‘No diré res de mi’
“No diré res de mi” és ja el sisè disc de la cantautora lleidatana Meritxell Gené, que en aquesta ocasió s’ha dedicat a musicar 13 poemes de Gabriel Ferrater. L’origen de tot plegat cal buscar-lo en l’espectacle Ferrater. G, que es va estrenar per cloure el Barnasants 2022 al Teatre de Sant Cugat del Vallès el dia del cinquantè aniversari de la mort del poeta (i del centenari del seu naixement). Al disc, com al directe, Gené hi sona acompanyada de Pau Guillamet Guillamino a l’electrònica i de Santi Careta a les guitarres. Un luxe.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El violoncel.

Primer grup del qual vas formar part? Un dels primers va ser Les Tietes Queques, on tocava la trompeta.

Primer disc que et vas comprar? Recordo molt South American Getaway de The 12 Cellist of The Berlin Philarmonic Orchestra.

Quants discos tens? Ni idea. Si comptem tots els que hi ha per casa, centenars. I descarregats a l’Spotify, més de 20.

Salva’n tres. Come Away with Me, de Norah Jones; Gilbertos Samba, de Gilberto Gil, i el de John Coltrain & Johnny Hartman.

Un concert (com a públic) per recordar. Un de Jamie Cullum a Boston.

Jordi Vilarrodà

‘De la sabana a Mart’
Xavier Sala i Martín
Rosa dels Vents
Va ser dels darrers títols que va arribar a la cursa de Sant Jordi, però en va tenir prou amb poc més d’una setmana per enfilar-se als primers llocs de les llistes de vendes. En temps de l’esclat de la intel·ligència artificial, el conegut economista fa un elogi de la intel·ligència natural, la que ha permès que l’espècie humana fes el salt des de les sabanes on va sorgir a la conquesta de Mart.

‘Dolce far niente’
Rafael Vallbona
La Joie de Vivre
La col·lecció La Joie de Vivre, d’Univers, té un nom ben explícit de la seva pretensió. Ara s’hi afegeix Rafael Vallbona amb les impressions d’un viatge a la Toscana. Quina millor expressió de la joia de viure que aquesta regió d’Itàlia? Diu l’escriptor que no hi va anar de vacances, sinó a no fer res, el dolce far niente, a deixar-se emportar per les sensacions i a explicar-nos-ho.

‘Una bona vida’
Robert Waldinger | Marc Schulz
Columna
Segurament aquest llibre encaixa bé amb els dos anteriors. I no, no és d’autoajuda. És la conclusió d’un estudi que s’ha fet a Harvard durant 80 anys, amb més de 700 entrevistes, per veure què ens fa feliços, als humans. Els seus autors, un psicòleg i un psiquiatre, ho expliquen i aporten els testimonis. Veurem que hi ha constants que es mantenen, i que no tenen a veure amb els diners.

‘Trenqueu en cas d’emergència’
Carla Vall
Univers
“Aquí parlarem de violències; pot ser que hi hagi situacions que hagis viscut i et sonin.” Així comença l’advocada Carla Vall aquest llibre en què hi aboca part de l’experiència que ha viscut al llarg de deu anys d’exercici professional, centrada sobretot en casos de violència i abusos a dones. Ho fa amb un llenguatge allunyat de tecnicismes jurídics i buscant ser útil a les víctimes.

‘La pedra seca al cap de Creus’
Jenar Fèlix i Robin Towsend
Brau Ed.
Les construccions en pedra seca són una part essencial del paisatge del cap de Creus, que ens parla de la vida de la gent abans d’aquest territori. El llibre recull 350 elements de pedra seca, els més rellevants dels termes del Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués i Roses. Barraques, sobretot, els més complexos, però també murs i feixes i altres elements d’una arquitectura popular.

Núria Tomàs Mayolas

Imatge & poesia. Les poètiques de la modernitat
Autors: Margarida Casacuberta i Aitor Quiney
Editorial: Úrsula Llibres
Col·labora: Fundació Rafael Masó i Biblioteca de Catalunya
Lloc i any d’edició: Lladó (Girona), 2022
Nombre de pàgines: 256

Aquesta setmana us recomanem el catàleg de l’exposició “Imatge & poesia. Les poètiques de la modernitat”, que recentment es va poder veure a la Fundació Rafael Masó, de Girona, i que del 10 d’octubre al 20 de desembre de 2023 es podrà visitar a la Biblioteca de Catalunya. El catàleg, estructurat com l’exposició, compta amb quatre apartats: La revolució simbolista (1881-1906), El temps del noucentisme (1906-1923), El postsimbolisme i les avantguardes (1914-1936) i Poesia en temps de guerra i revolució (1936-1938). Els comissaris, Margarida Casacuberta i Aitor Quiney, ens proposen un recorregut antològic basat en una rigorosa anàlisi de més de 125 llibres de poesia i poemes publicats en revistes, amb les il·lustracions que els acompanyen, per apropar-nos a les inquietuds creatives de cada moviment i per comprendre l’estreta connexió que hi havia entre els poetes i els artistes visuals: alguns es complementaven mútuament i d’altres exerciren ambdues o més disciplines, com ara S. Rusiñol, A. de Riquer, A. Gual, A. Mestres o E. d’Ors, que, com a dibuixant, signava Octavi de Romeu, etc. És la revisió més acurada que s’ha escrit fins ara sobre la relació entre poesia i il·lustració per a adults, hi trobem moltíssima informació interessant que ens confirma altra vegada l’enorme potencial artístic que hi havia a Catalunya fins ben entrada la Guerra Civil, malauradament dissolt amb l’arribada de la dictadura franquista. De tot el període analitzat, m’agradaria destacar alguns moments determinants on es van marcar unes directrius artístiques clares dins el mateix col·lectiu, provocant un estira-i-arronsa entre diferents punts de vista: en el modernisme, amb S. Rusiñol al capdavant, on es demana a l’artista que cultivi una mirada subjectiva de l’entorn i que prengui consciència del valor de l’art en una societat que s’està transformant; durant el noucentisme, on es fan prevaldre de model uns cànons ètics i estètics inspirats en la cultura clàssica, J. Obiols n’és un referent; i durant les avantguardes, on seran els poetes J. Salvat-Papasseit i J. M. Junoy els qui obriran pas cap a la poesia visual, influenciats per G. Apollinaire i els jocs tipogràfics de les “paraules en llibertat” del futurisme italià.
És un catàleg que et convida a reflexionar, un llibre de referència tant pel que fa al disseny com pels continguts.

Londres, 20 de maig de 1992. Juan Carlos Rodríguez salta a la gespa de Wembley a l’onze titular de la primera Copa d’Europa del Barça.

Jordi Remolins

Massa sovint tendim a admirar ídols amb peus de fang. Persones que ens entren a casa a través de l’aparell de televisió, i que tenen un verb extremadament fàcil, una habilitat a l’hora de somriure i mostrar-nos com brillen els seus maxil·lars, o bé que s’escapen del defensa rival a la velocitat de la llum per introduir amb una facilitat insultant la pilota dins d’una porteria o una cistella. Qualsevol que hagi estat en un col·lectiu sap que la bondat humana és transversal, de la mateixa forma que ho és el cretinisme. El líder dels Ilegales, Jorge Martínez, canta des de 1982 que “en todas partes hay gente idiota” a la cançó Yo soy quien espía los juegos de los niños. Cap frase resumeix millor la condició humana.

Fa unes setmanes el jugador de futbol Bojan Krkic va anunciar que deixava l’ofici amb només 32 anys. La seva irrupció al FC Barcelona de Frank Rijkaard la temporada 2007-08 va ser fulgurant, i durant la segona de Guardiola va ser fins i tot decisiu per guanyar la Lliga. Però mentre el millor entrenador que ha tingut mai el club s’omplia la boca amb la paraula humilitat que mai vaig acabar-me d’empassar del tot, Bojan era cada cop més apartat dels onzes titulars, i fins i tot va fer la sensació que ni tècnic ni alguns companys s’havien acabat de portar bé amb ell. En el moment de la retirada no han estat pocs els periodistes que l’han definit sobretot com a “bona persona”, un qualificatiu que personalment em costa molt d’aplicar. En aquest cas, però, ho sembla.

La història del futbol està plena de secundaris que sovint passen desapercebuts, però que per alguna raó em criden l’atenció. Des del moment que juguen en un club de dimensió mundial aquest paper secundari es dilueix a base de minuts d’exposició mediàtica i sous desproporcionats. Però no cal anar massa enrere per trobar un Oleguer Presas, un Henrik Larsen o un Juan Carlos Rodríguez Moreno. Tots tres han guanyat la Copa d’Europa amb el Barça, des d’un segon pla de protagonisme no sempre senzill de trobar.
En el cas de Juan Carlos, només va estar a Catalunya durant tres anys, però en va tenir prou per endur-se aquelles tres lligues de l’època Cruyff i demostrar que era un lateral esquerre molt solvent, titular a Wembley en la final on es va derrotar la Samp. Juan Carlos havia nascut a Puente Castro (Lleó) i no tinc ni idea de si és una persona humil o no, però si més no de portes enfora semblava discret. I a més portava unes grenyes que més d’un heavy metal de l’època i aquells que donem importància a tenir una bona pelussera a sobre del crani sempre hem envejat.

AMIC

Dubtar que una imatge suposadament real sigui, en realitat, generada per ordinador, és una cosa que hem vist ja unes quantes vegades, especialment des de la popularització d’eines d’intel·ligència artificial com ara Dall·E o Stable Diffusion, però el contrari, és a dir, que una imatge correspon a la realitat quan s’afirma que ha estat generada per ordinador, sembla una cosa nova.

I el culpable d’això no és un altre que el motor gràfic Unreal Engine 5, el qual es troba darrere de creacions tan realistes com The Matrix Awakens, o el metavers Cornerstone, als quals ofereix uns gràfics que res tenen a envejar a la realitat.

Tal com expliquen alguns mitjans de comunicació en línia, la publicació d’un tràiler amb retalls de l’experiència de joc (en anglès: gameplay) ha portat a no pocs internautes a acusar els desenvolupadors de voler colar un fake al videojoc… és a dir, imatges reals com si fos generada per ordinador.

Sí, realment és un embolic conceptual, però és fàcil d’entendre si pensem com el que he escrit al principi de l’article: aquí no es tracta que la falsificació sigui el joc, ja que aquest el genera l’ordinador, sinó que són uns gràfics tan realistes, que moltes persones han pensat que era impossible que es tractés de gràfics generats per ordinador, i havia de ser un vídeo d’escenes reals, retocat a posteriori perquè sembli un videojoc.

El vídeo de la discòrdia podem veure’l aquí.

Fins a tal punt ha generat polèmica el metratge que Alexandre Spindler, codirector de l’estudi Drama, responsable del desenvolupament d’Unrecord, ha decidit sortir en defensa de la seva creació a Twitter, mostrant com aquest joc funcionava durant el desenvolupament del motor Unreal 5.

Aquest tipus de demostracions amb una imatge sintetitzada, però de tal qualitat que semblen reals són cada dia més habituals i estan més presents. Per exemple, en l’últim Mobile World Congress, es va poder veure una simulació de conducció per a demostrar l’aparcament autònom, realitzada amb una fidelitat a la realitat i detallisme tals, que a primera impressió, semblava un vídeo d’un entorn de conducció real.

EL 9 NOU

Unes 2.500 persones van assistir al recital del tenor Josep Carreras a Granollers el 1993

Jesús Medina

Va ser un 7 de juliol de 1990, la nit abans de la final del Mundial de Futbol d’Itàlia de 1990. Acompanyats d’una orquestra de 200 músics, dirigida per Zubin Mehta, Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras van sortir a l’escenari de les termes de Caracalla, al cor de la Roma imperial. Era el primer concert d’Els Tres Tenors, una gran troballa entre comercial i solidària que continua amb el rècord Guinness de l’àlbum de música clàssica més venut de la història. Aquella primera trobada de cantants havia de servir per recaptar fons per a la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la leucèmia, però va anar molt i molt més enllà. Va servir perquè l’òpera comencés a sortir dels temples del bel canto –com el Liceu, la Fenice o el Metropolitan– i perquè arribés al cor de la plebs a estadis i palaus d’esports. I va servir per impulsar que Montserrat Caballé i Freddie Mercury cantessin Barcelona al 1992 o perquè els nous aficionats li cridessin a Pavarotti: “Bravo, Tutto, bravo!”, per allò que els seus discos antològics es titulaven Tutto Pavarotti I i II.

Tres anys després de Caracalla, el 8 de maig de 1993, Josep Carreras va actuar al Palau d’Esports de Granollers, l’únic concert del tenor a Catalunya d’aquell any. Els qui van assistir van sortir ben convençuts de l’espectacle. “És curiós el fet que famosos cantants d’òpera ofereixin ara recitals de cançons populars, allunyades de la gran tradició operística. Són dos mons diferents, però és precisament on es demostra com el gran artista sap baixar fins a saber treure -d’algunes obres de relatiu valor musical- la gràcia d’un saber dir i expressar els més diversos sentiments. En el recital de Granollers, això es va posar prou bé de manifest”, va escriure Martí Sunyol, farmacèutic i lletraferit de la Garriga, a la crítica de l’actuació que va publicar a EL 9 NOU.

La qualitat de Carreras era i és indiscutible, però altra cosa va ser la seva capacitat de convocar les masses al Vallès Oriental. A la crònica de l’actuació signada per la periodista Mercè Cabanas s’explicava que el tenor havia connectat amb unes 3.000 persones, “segons l’organització, l’Ajuntament de Granollers” o 2.500 persones, “segons càlculs propis”. Per què aquest detall de l’aforament? Doncs perquè tant una xifra com l’altra en realitat quedaven lluny de les 5.500 localitats que s’havien posat a la venda. I encara una altra derivada: el recital de Carreras volia ser un pas endavant en la campanya de difusió de “Granollers és capital”, el lema municipal del govern de CiU acabat d’estrenar i, fet i fet, al final tot plegat va costar un ronyó.

El 1993 ni les clàusules de confidencialitat ni cap article de la Llei de protecció de dades es feien servir com a excusa per esquivar informació municipal als periodistes. Als lectors del segle XXI, segurament els sorprendrà el nivell de detall dels números de l’actuació de Carreras que va publicar EL 9 NOU. El recital tenia un pressupost de 26 milions de pessetes [uns 156.000 euros]. El caixet del cantant era de 18 milions [una mica més de 110.000 euros], amb l’IVA inclòs. Si el taquillatge hagués arribat a entre 10 i 20 milions, Carreras hauria cobrat un 35% i en cas de superar els 20 milions, el 70%. Òbviament, no es va donar el cas i l’Ajuntament va haver de fer front a un més gran dèficit del previst inicialment i que es preveia de cinc milions de pessetes [uns 30.000 euros].

Milons amunt, milions avall –encara que fossin de pessetes–, contrastaven amb la visita que havia fet Josep Carreras a Granollers feia si fa no fa una dècada. El 27 de març de 1983, el tenor va actuar a l’avui desaparegut cinema Majèstic a benefici de la Residència d’Avis de Granollers, organitzat per l’avui també desapareguda Caixa de Crèdit Granollers i l’Ajuntament. El concert va aplegar unes 1.300 persones i la recaptació va arribar al milió i mig de pessetes [uns 9.000 euros].

“He comunicat molt amb el públic. Com a home i com a artista em sento molt bé. He estat molt còmode al Palau”, va explicar Carreras a la recepció posterior al concert. El cantant –prou murri– sabia que havia tocat la fibra de l’audiència i que ho havia fet reservant per a un dels bisos la cançó Rosó, que li va dedicar a la regidora de Cultura de Granollers, Rosa Ribas, convalescent d’una delicada operació quirúrgica.

AMIC

El cop de calor es dona a partir d’una exposició prolongada a les altes temperatures o després de realitzar un exercici intens durant les hores de més calor. I és que, quan el cos està exposat a temperatures altes, la suor és la forma que té el cos per a refredar-se. Aquesta suor s’evapora de la pell i ajuda a mantenir la temperatura corporal a nivells segurs. No obstant això, si el cos està deshidratat, la suor no és suficient i no s’aconsegueix refredar el cos.

Els símptomes d’un cop de calor poden variar des de lleus fins a greus. En els casos més lleus, una persona pot sentir marejos, fatiga, set i sudoració excessiva. En els casos més greus, els símptomes poden incloure confusió, convulsions, pèrdua del coneixement i dany cerebral.

Atès que el cop de calor pot resultar perillós, és important prendre unes certes mesures a fi d’evitar-ho. Aquestes són algunes de les accions que hem de seguir per a prevenir-ho:

– Romandre en interiors o a l’ombra durant les hores més caloroses del dia. Si és imprescindible que estiguis a l’aire lliure, s’han de prendre mesures per a protegir-se del sol, com usar roba lleugera i de colors clars, usar barrets i ulleres de sol, i aplicar protector solar.
— Beure molt de líquid (almenys 2 litres d’aigua).
– Protegir-se de les cremades solars amb la protecció adequada.
– No quedar-se a l’interior d’un cotxe estacionat, especialment quan fa molta calor.
– Realitzar les pauses que calguin, si s’està treballant a l’aire lliure.
– No fer cap exercici físic d’alta intensitat en les hores més caloroses.
Tanmateix, si això no és possible, i el cop de calor ja s’ha produït, aquests són els passos que hem de seguir davant una situació d’aquest tipus:

– Allunya a la persona de la calor immediatament i intenta refrescar-la, ja sigui donant-li un bany amb aigua fresca (no gelada) o bé refrescant-la amb draps humits o tovalloletes en coll, axil·les i engonals. Pots també cobrir a la persona amb sabanes fredes i humides.
– Dona-li beure aigua fresca o una beguda esportiva amb electròlits.
– Alleujera-li de roba.
– Si la persona no està conscient, tomba-la en la posició lateral de seguretat i crida als serveis mèdics de manera urgent.
– Comença la reanimació cardiopulmonar si la persona perd el coneixement i no mostra signes vitals.

Eva Remolina / AMIC

Les lioneses són uns deliciosos pastissets d’origen francès, coneguts també com a “choux à la crème”. Són una espècie de massa lleugera i buida, similar als profiterols, que s’emplenen amb crema pastissera, nata muntada o qualsevol altre farcit dolç de la teva elecció. Aquí et deixo una recepta bàsica per a fer lioneses:

Ingredients:

Per a la massa:
125 ml d’aigua
125 ml de llet
100 g de mantega
150 g de farina
4 ous
1 polsim de sal

Per al farciment:
Crema pastissera, nata muntada o farcit dolç de la teva elecció

Per a la cobertura (opcional):
Sucre de llustre o fondant

Instruccions:

En una casserola, escalfa l’aigua, la llet, la mantega i la sal. Porta la mescla a ebullició.

Afegeix la farina de cop i mescla ràpidament amb una cullera de fusta fins que la massa s’enlairi de les parets de la casserola i formi una bola. Cuina la massa durant 1-2 minuts més per a eliminar l’excés d’humitat.

Retira la massa del foc i deixa-la refredar durant uns minuts.

Agrega els ous un a un, batent bé després de cada addició. La massa ha de quedar suau i brillant.

Preescalfa el forn a 200 °C.

Col·loca la massa en una màniga pastissera amb un filtre rodó o llis.

Sobre una safata de forn folrada amb paper encerat, forma petites porcions de massa en forma de boles o cilindres allargats, deixant espai entre elles perquè no s’enganxin durant la cocció.

Enforna les lioneses durant uns 20-25 minuts, o fins que estiguin daurades i ben inflades. No obris el forn durant els primers 15 minuts de cocció, ja que les lioneses podrien col·lapsar.

Retira les lioneses del forn i deixa-les refredar completament sobre una reixeta.

Una vegada fredes, pots emplenar les lioneses amb crema pastissera, nata muntada o el farcit dolç de la teva elecció. Pots fer-ho utilitzant una mànega pastissera o tallant les lioneses per la meitat i emplenant-les amb una culleradeta.

Si desitges, pots decorar les lioneses empolvorant sucre de llustre (o glacé) per damunt o banyant-les en fondant fos.

Recorda que aquesta és una recepta bàsica, però pots personalitzar-la afegint extracte de vainilla a la massa o afegint xocolata desfeta al farciment per a donar-li un toc especial. Diverteix-te experimentant amb diferents sabors i presentacions!

Carme Molist

Després de la pluja, una imatge del Santuari de la Gleva amb roses encara humides d’aigua. Imatge de Carme Molist, a les Masies de Voltregà

No hi ha res pitjor que viure d’esquena a l’experiència

Josep Ballvè i Urrit

El perfum de l’ànima és el record. El mateix amor, motor de la vida, no és altra cosa que un tresor de records… I aquests són ben nostres. Mai ningú no ens els podrà prendre. Els més valorats romanen sempre. Constitueixen l’únic que queda quan ens fem grans. Les tradicions, la història personal i la saviesa popular defineixen l’eix de la memòria col·lectiva.

Aquest estol de sentències el faig amb el goig de publicitar un llibret que acabo de llegir. M’ha entusiasmat. Es titula La tira de records. N’és autora la senyora Isabel Lasalle i Picas, de 63 anys. Va néixer a Vic, però ripollesa d’adopció, pateix una deficiència visual molt greu. Al llarg de sis anys, va col·laborar –amb breus articles d’història local– a la revista La Tira, d’aquest poble gironí. Fins que, el proppassat desembre, aquesta publicació va plegar. Fou llavors que, amb l’ajut de la seva filla Cristina, decidí fer-ne una recopilació. Sobretot, tal com refereix ella mateixa, pel fet que “sense records, no som res i volem ser qui som”.

Cadascú de nosaltres som escriptors en potència. Tots ens hi hauríem de dedicar, poc o molt. De cara a lligar les nostres vivències a la posteritat. Tot un caramull d’elements vitals, que ens defineixen i projecten com a poble. Recordar és fer algun tipus de remembrança. Ajuda a recuperar la memòria. Ens fa evocar petjades i empremtes.

Tal com ha fet l’autora –amb la dificultat afegida de la seva discapacitat visual– bo fora plantejar-nos-ho nosaltres. L’admiro profundament. Puc dir que li tinc una sana enveja. Parlar de botigues antigues que ja no hi són, de bars d’època, d’oficis que han passat a millor vida, de festes populars, de tradicions i ballaruga, d’amics d’infància, de tradicions de l’antigor i d’altres ens ha d’empènyer a revifar l’esquema vital propi de la nostra existència. No hi ha res pitjor que viure d’esquena a l’experiència.

Etimològicament, el mot recordar ve del llatí: re (tornar a fer o repetir) i cordis (del cor). El rerefons del seu significat ens mena a l’àmbit de tornar a passar pel filtre del cor. És allí on neixen i reviuen els sentiments. Heus ací, doncs, per què parlava que recordar és viure dos cops. D’això, la Isabel en sap un pou. No endebades la ceguesa l’ha ajudat a potenciar proactivament la dinàmica dels altres sentits. Ho veu i ho copsa amb uns altres ulls. Per molts anys, per tant, el seu testimoni, la seva empenta i el seu mestratge!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers