Teresa Terrades

Pepa Plana (Valls, 1965) porta la major part dels seus més de 30 anys de trajectòria artística reivindicant i visualitzant la figura de la pallassa teatral. Ho fa des de diferents atalaies, amb iniciatives com el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra o amb tots i cadascun dels seus espectacles, com ‘Veus que no veus’. No fa fàstic a cap premi que li donen, però els considera un moment de glòria efímera. El que cal, diu, és continuar remant.

Pepa Plana, dona i, a més, pallassa. Com es porta això?
De fet, jo no volia ser pallassa. La meva vocació era ser artista, ser actriu. De molt petita ja tenia aquesta fixació de fer teatre. Vaig estar fent teatre amateur i també vaig estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona. I durant gairebé 10 anys vaig negar la meva pallassa. Però va arribar un dia en què vaig anar a fer uns cursos a París, amb el propòsit d’enriquir la meva actriu, però al final va guanyar la pallassa.

Va passar alguna cosa concreta que va provocar aquest canvi?
Sí. Van haver-hi tres episodis decisius. La primera vegada que em vaig posar la màscara més petita del món va ser amb Ariane Mnouchkine, a París, amb el Théâtre du Soleil. Era una gran dona del teatre francès, que vaig conèixer en un stage internacional amb 200 alumnes. Allà vaig quedar fascinada per tota una sèrie de màscares, la balinesa, la de la commedia dell’arte i la de pallasso. Quan em vaig posar el nas de pallassa, vaig sentir una cosa molt bèstia. En aquell moment jo encara estava estudiant a l’Institut del Teatre. Un altre fet va ser el primer cop que vaig veure un espectacle al Festival de Pallassos de Cornellà, quan ja havia acabat a l’Institut. Era un espectacle d’una pallassa teatral, per a adults, amb un discurs potent. Vaig quedar fascinada i em vaig adonar que era possible fer una història des d’un punt de vista femení. La pallassa era Gardi Hutter, amb la qual ara som molt amigues.

Sempre són dones.
Sí. La tercera també. I no és estrany que fossin tres dones, perquè jo no m’emmirallava en els pallassos masculins, que m’agraden, ehh!, però no eren el meu mirall. El canvi definitiu va arribar quan estava amb la companyia Pretèrit Perfecte, que vam fundar en un espai ocupat i autogestionat a l’Hospitalet, que es deia la Vaqueria, on s’hi feien moltes activitats culturals i polítiques. Jo no vivia allà però hi tenia molta relació. Un dia va venir la pallassa basca Virginia Imaz. I allà ja no hi va haver marxa enrere. Tot va prendre sentit i em vaig adonar que m’ho passava molt millor com a pallassa. La Virginia em va dir que no podia negar la meva pallassa, que la meva pallassa m’havia triat.

Eren les seves referents, per tant?
Però és que no n’hi havia, de referents, les dones pallasses no en tenim. La Gardi i jo ens portem 8 o 10 anys, vull dir que no podíem recórrer a unes generacions enrere. Per tant, quan comences l’aventura en femení t’has de plantejar com és la teva pallassa. En masculí, l’estereotip està molt clar, tot i que després te n’allunyis. Però una pallassa, no. No saps quin cabell has de portar, quin maquillatge has d’utilitzar. T’ho has d’inventar.

Per tant, hi ha hagut molta feina i molts descobriments fins arribar a la Pepa Plana d’avui dia.
Molta. S’ha de dir que totes les pallasses ens hem hagut d’inventar perquè no teníem referents.

Això ha estat bo o ha suposat un entrebanc?
En el moment de la creació, en no tenir referències, crec que en lloc de ser un problema ha estat un avantatge. Està tot per fer, i la pots cagar molt, però emets des d’un lloc original, no copies ni pots copiar a ningú. Com en molts altres camps, la història ha estat escrita en masculí, els homes han escrit el que els feia gràcia a ells. I els feia gràcia convertir les dones en objecte, en la tonta, la gorda, la lletja… I el públic ha après a riure d’aquests estereotips, fins i tot, les dones que, per no ser excloses, hem rigut de coses que a priori no ens feien gràcia. En el moment en què les dones ens posem a escriure, en què emetem des d’un satèl·lit femení, el motiu de la nostra comicitat és un altre, són les nostres èpiques, els drames profunds, el que sentim… El que passa és que el poder de contractació continua sent molt masculí, i a vegades no ens entenen. Fa falta un altre canvi en els llocs de decisió.

Així, hi ha molta diferència entre l’humor femení i el masculí.
Sí, és clar. Una cosa és el que et fa riure a tu, el que coincideix amb el teu drama, i amb el que et pots sentir identificada, amb aquesta proposta que et fa algú des de l’escenari, en femení. Hi ha una connexió. En canvi, la reacció dels homes és dir: “Mira que tontes”. Perquè no em veuen a mi, com a tal, sinó que reconeixen la meva tonteria en el seu entorn femení.

El 2001 va impulsar el Festival de Pallasses d’Andorra, tot un referent, que ara ha tornat. Què va significar aquest festival fa més de 20 anys?
Aquesta animalada va sortir d’un somni. No hi havia cap altre festival de pallasses al món. Jo vaig fer com una carta de desitjos, com m’agradaria que fos un festival on a mi em convidessin. Aquesta carta de somnis la vaig proposar a Olot i a altres municipis. Tothom em deia que era una molt bona idea però que no tenien diners. I per sort, Andorra va creure en aquest projecte, que era de somni, de no límit, amb 80 i 90 pallasses de tot el món a cada edició.

El va impulsar amb Tortell Poltrona, no?
A mi em va venir l’estímul un dia que vaig actuar a Sant Esteve de Palautordera, l’any 1999, i el Tortell em va dir: “Pepa, has de muntar un festival de pallasses”. I ho vam fer, i en la primera edició vaig tenir tota la seva complicitat i suport, i consta com a codirector. Venien pallasses de tot el món, i totes marxaven amb ganes de muntar un festival de pallasses al seu país. Van fer rèpliques a tot el món. I una de les rèpliques també és el Festival Circ Cric de Sant Esteve. Després de 10 anys, el govern andorrà el va cancel·lar. El festival era una mica bogeria. El 2001 hi havia un pressupost de 200.000 euros. Ara, ha tornat i ha començat d’una manera senzilla, amb 20.000 euros de pressupost. He perdut zeros pel camí, ja veus, tot i que aquest any doblem la xifra.

I amb aquests pressupostos és possible fer un festival amb cara i ulls?
Jo tinc la teoria que es pot fer tot el que vulguis, però les artistes sempre han d’estar pagades. Si no hi ha diners, fas un festival més petit. Estic una mica cansada, sobretot en l’àmbit femení, que hi hagi tants festivals que no paguen.

N’hi ha molts encara?
Molts, molts. Ho vesteixen com una trobada i un “que bé que ens ho passem, estem totes juntes”, però això no val. Per mi, sumar i no pagar no mola, perquè llavors la medalla se la posen els polítics. Ens hem d’adaptar al pressupost que tenim. També passa en masculí, ehh. Hi ha una mena d’idea que els artistes no tenen per què cobrar. Els tècnics sí, els maquilladors també, però els artistes no. T’ho venen com una promoció.

Potser encara es considera un art menor?
Per mi hi ha un gran desconeixement de l’ofici. Quants actors i actrius hi ha? Molts, no? I per què som tants pocs pallassos i pallasses? Doncs perquè és un art molt complicat. Pel que ho és, el que hi neix, és fàcil. No vol dir que no hagi de treballar molt, però ja hi ha una cosa que li ve donada. El fet que siguem tan pocs no afavoreix ningú. I clar, també hi ha un intrusisme, com passa en altres arts. Tothom es veu amb cor d’escriure llibres i publicar per Sant Jordi, però no tothom és escriptor.

Algun exemple?
Tot aquest munt de persones que decideixen vestir-se de pallassos per fer festes infantils o inflar globus, també es podrien vestir d’astronauta, i no passaria res. Utilitzen la forma de pallasso, però fan una altra cosa, que té a veure amb l’animació. També hi ha els pallassos d’hospital, que fan una feina magnífica i titànica, que està molt i molt bé, però és una manera d’agafar eines del pallasso per fer una altra cosa. Quan parlem de teatralitat, de dramatúrgia, de posada en escena, no és el mateix. I repeteixo: els tinc un respecte reverencial. Jo puc dir que no he fet mai cap espectacle infantil i familiar. I mira que quan vaig començar em deien que em moriria de gana per ser dona i pallassa per a adults. Però en aquell moment hi va haver una mena de coincidència, érem una colla de pallassos i pallasses teatrals que vam entrar en el circuit de teatre normal. Hi havia Los Excéntricos, Leandre i Marcel Gros, que feia adults…

El fet de guanyar els Premis Nacionals de Circ de la Generalitat i del Ministeri de Cultura ajuda a donar un valor a la seva feina?
Tots els reconeixements són un regal de la vida i una pentinada d’ego. Quan et donen un premi, et ve la síndrome de la impostora i et demanes si te’l mereixes. Doncs clar, se’l mereix molta gent però jo també. Penses que cada premi serà una oportunitat, però no. Jo agraeixo molt el Premio Nacional, que és el premi gordo que et pot donar l’Estat espanyol. Em fa estar molt contenta, però és un moment de glòria efímer. Igual que són efímers els moments d’infern, que també n’he viscut. Però uns i altres passen. No és veritat que t’arribin molts contractes, perquè el mercat va per una altra banda. La nostra feina és una carrera de fondo, on qualsevol premi és benvingut. Però jo continuaré remant i picant pedra.

Aquest any ja en fa 25 del primer muntatge amb la Companyia Pepa Plana, De Pe a Pa. Com ho recorda?
Sí. Em recorda l’enyorat Joan Busquets, que va dirigir l’espectacle. Va ser una manera d’inventar-nos. Ell sempre va tenir molta confiança en mi. Era molt bon pallasso i molt generós.

Se n’ha trobat més, de persones com Busquets?
En el camí et vas trobant molta gent que arriba a formar part del teu equip en un moment o un altre. El que passa és que jo he sigut infidel. La majoria dels espectacles els he fet sola a l’escenari, i com que no volia fer sempre el mateix buscava nous reptes. I en cada nou repte buscava algú que em pogués ajudar des d’una mirada externa. Treballar amb Nola Rae, que és la degana de les pallasses, va ser un somni, un regal. Vaig aprendre molt amb ella, i també amb Joan Arqué, a Veus que no veus, on feia un duet. Amb Monti també vam fer Èxode, que va ser molt xulo. I després hi ha aquelles persones amb les quals m’hauria agradat molt treballar i que han tingut el desencert de marxar, com Carles Santos. Però puc dir que he fet força el que volia fer.

En la seva trajectòria destaca el pas pel Circ du Soleil. Com hi va entrar?
Va ser un tren que passava. Jo no l’esperava, no tenia el somni d’anar al Cirque du Soleil, ni molt menys. Sí que m’hauria agradat treballar en circs tradicionals, on encara no ha treballat mai cap pallassa. Però resulta que el Soleil m’estaven seguint i em van voler concretament per a la creació d’un espectacle, Amaluna. Em venia de gust fer la creació, i tant. Entrar allà és una experiència brutal, que t’enlluerna totalment. També em va servir per saber com és treballar en una multinacional, en una catedral molt bèstia del circ, amb més de 2.000 espectadors en cada funció i canvis de ciutat cada dos mesos. El que passa és que jo soc un bitxo molt raro i va arribar un moment que, amb 47 anys, em sentia com un ratolí dins una gàbia, i vaig dir que prou. Però si no hi hagués anat me n’hauria penedit molt. Estic molt contenta d’haver-hi anat i molt contenta d’haver-ne marxat. Això no vol dir que un altre dia no hi torni. Si hi torno, ara ja sé on vaig. Jo sempre dic que sí, perquè amb el no m’estic perdent un munt de coses.

Els seus espectacles van més enllà de fer riure. No n’hi ha cap que no tingui un missatge. Veus que no veus és una oda al feminisme; Paradís pintat toca el tema dels refugiats i la immigració, i el darrer, Si tu te’n vas, ens acosta a la guerra.
Per mi, ser pallassa va lligat a aquesta necessitat. Des de la meva mirada he d’explicar i fer preguntes impertinents. No m’agrada l’humor pla, decoratiu i amable. Per mi, ser artista vol dir triar del que vols parlar, explicar-ho sota la teva mirada i donar la teva opinió, el teu punt de vista, però mai d’una manera dirigida. Jo faig preguntes impertinents, i el públic ja les respondrà. Pensa que en una pallassa hi ha moltes capes de lectura. Una primera és la de la tonteria, la ingenuïtat i la fragilitat. I n’hi ha una altra de més mala llet, en què la pallassa és com una criatura impertinent. Si no fos així, no estaria contenta. Puc dir que en tots els meus espectacles sempre hi ha aquesta cosa que tinc de rebel. I m’agrada!

Miquel Erra

Més de 70 entitats participaran aquest dissabte a la Mostra d’Entitats de Vic, una proposta de caràcter lúdic i festiu que enguany arriba a la 19a edició. Les rambles del Passeig i del Carme en tornaran a ser l’escenari. La jornada s’allargarà de 5 de la tarda a 2/4 de 9 del vespre.

La mostra ha esdevingut una “excel·lent oportunitat” perquè associacions, fundacions i altres col·lectius sense ànim de lucre puguin donar a conèixer el seu projecte i les seves activitats al conjunt de la ciutadania, i, al mateix temps, poder interactuar entre elles. Hi haurà presència d’entitats de tots els sectors, des de culturals i artístiques fins a socials o religioses. En aquest sentit, a la zona de la rambla del Passeig s’hi ubicaran totes les entitats esportives i els assistents tindran l’oportunitat de provar diferents disciplines. I a la part oposada, a la rambla del Carme, hi haurà la Fira de Cooperació. La jornada també comptarà amb la programació cultural elaborada per les mateixes entitats. I per dinamitzar la jornada no hi faltarà la tercera edició de la Gimcana de la Mostra, per afavorir la coneixença entre visitants i entitats.

Vic compta actualment amb més de 300 entitats sense ànim de lucre, procedents de tots els àmbits, i que treballen per potenciar la cohesió social i la bona convivència a la ciutat. A totes elles, l’Ajuntament de Vic els ofereix un servei d’assessorament gratuït, que el passat any 2022 es va traduir en més de 220 suports.

Jordi Remolins

Després d’un mes i mig a la Unitat de Cures Intensives, el ripollès Ramon Verdaguer i Serrat va poder superar la covid, en el moment més crític de la pandèmia. L’afany de superació que li va permetre sobreviure mentre no tothom aconseguia fer-ho li han donat la possibilitat no només d’explicar-ho a través d’una obra de teatre que amb el nom de 42 dies va estrenar-se fa més d’un any, sinó també de convertir-se en pregoner de la festa major que dimecres vinent donarà el tret de sortida a la plaça de l’Ajuntament.

La música esdevindrà des d’aquell moment la protagonista amb el concert que el grup de versions La Noche Quilombera oferirà a la plaça de la Lira. La Principal de la Bisbal serà la protagonista de la jornada central de la festa major, amb un migdia de sardanes després de l’ofici religiós, on la peça d’honor serà Ripoll, onze segles d’història, que Fèlix Martínez Comí va dedicar al municipi ara fa mig segle. La mateixa orquestra farà el concert de festa major i el ball de tarda al pavelló municipal. Al vespre hi haurà més versions a La Lira, amb el grup Angangas.

La jornada de divendres comptarà amb les havaneres de Les Anxovetes; l’espectacle infantil El viatge quàntic, dels Gatzara, i a la nit concert dels veterans Boikot, un grup de punk-rock que des de 1987 fins ara ha esdevingut la seva reivindicació en un estereotip festiu recurrent. L’esport i la música seran de nou els motius per treure els ripollesos de casa durant un dissabte on també hi haurà una baixada d’andròmines des del carrer Berenguer el Vell cap al carrer del Bisbe. Les sardanes amb les cobles Montgrins i Mediterrània al passeig Ragull i la inauguració de la festa de la Casa Cultural Andalusa del Ripollès a la Sala Eudald Graells seran el preludi de la presentació del llibre del cinquantenari de l’institut Abat Oliba, a l’església de Sant Pere, del tradicional Sopar dels Valents, el correfoc i els concerts de diversos grups de versions i DJ.

La festa major es tancarà diumenge amb tir al plat, inflables, taekwondo, un quinto, la tornaboda a la Font del Tòtil, la ballada de la Dansa dels Clavells i el castell de focs nocturn que hi posarà punt final, esperant que les remullades siguin més benvingudes que mai.

Més enllà dels cinc dies centrals del programa, la festa major ja anirà fent boca a partir d’aquest cap de setmana amb alguns actes previs de caràcter esportiu, com un open de pàdel (divendres) o el Half Cros Sant Eudald (dissabte); però també cultural, com un concert de coral i combos de l’Escola Comarcal de Música del Ripollès (dissabte), el 59è Concurs de Colles Sardanistes (diumenge) o un ball amenitzat per Àlex Peris, a la Sala Eudald Graells (diumenge). I al Museu Etnogràfic s’inaugurarà l’exposició “Buscant la màgia”, de Jaume Taboada.

Caldes farà la 24a Trobada Nacional d’aquesta festivitat amb més de 60 carruatges

Oriol Serra

Caldes acollirà aquest diumenge la XXVI Trobada Nacional dels Tres Tombs. Hi participaran més de 60 carruatges provinents de 40 poblacions d’arreu de Catalunya, que desfilaran durant tot el matí pels carrers del municipi. Caldes organitza enguany aquesta trobada anual, considerada com la festa major dels Tres Tombs, en condició de Capital Catalana de la festivitat.

El punt de trobada i d’inici del recorregut seran el carrer de Maria Aurèlia Capmany i els espais adjacents a la zona comercial El Tint. La desfilada començarà a 2/4 d’11 del matí i passarà pels carrers Mossèn Cinto Verdaguer, Sant Pau, Font i Boet, la plaça de l’Església, Asensi Vega, Pi i Margall, Pare Poc, Fontcuberta, i Avel·lí Xalabarder i Homs, i finalitzarà al mateix punt de sortida.

Caldes va ser proclamada Capital Catalana dels Tres Tombs el mes de gener passat, durant la presentació de les festes gremials dels 150 anys de la Facultat de Sant Antoni Abat del municipi, que va agafar el relleu d’Igualada. Pocs dies després, Caldes va descobrir un document que certifica els 356 d’existència de la festa a la vila gràcies a la investigació feta per Laia Soler Moreno, comissària de l’exposició del Museu Thermalia dedicada a la festivitat.

Des de 1998
La Trobada Nacional dels Tres Tombs se celebra cada any des de 1998 en un dels pobles associats i té com a objectiu ser l’acte central de la festa, amb la participació de la majoria d’associacions que han fet les passades dels Tres Tombs arreu de Catalunya. D’aquesta manera, es reuneixen en una sola jornada els millors traginers, carruatges, cavalls, egües, bous i mules del país en una demostració històrica de la festa, de les tradicions i de la realitat traginera.

Des de l’any 2020, aquesta trobada és la cloenda de la Capitalitat Catalana dels Tres Tombs. En aquesta ocasió són organitzadors de l’esdeveniment l’Ajuntament de Caldes, la Facultat de Sant Antoni Abat i la Federació Catalana dels Tres Tombs.

Manifestació animalista
La plataforma Stop 3 Tombs, que agrupa diverses entitats animalistes d’arreu de Catalunya, ha convocat una protesta silenciosa a Caldes aquest diumenge, coincidint amb la celebració de la Trobada Nacional dels Tres Tombs. Els manifestants seguiran el mateix recorregut de la desfilada a partir de les 11, un cop hi hagin passat els carruatges.

Un manifest de la plataforma alerta que “fer desfilar èquids per les ciutats no difereix en essència d’activitats que ja s’han prohibit. La naturalesa de la festa i la ciutat són incompatibles amb el benestar dels cavalls”. També afirma que “per celebrar els Tres Tombs, rucs i mules són sotmesos durant molts caps de setmana a les hores de transport i preparació, i l’estrès d’un lloc desconegut, envoltats de públic i altres animals que no coneixen”.

Jordi Vilarrodà

El violinista Joel Bardolet serà el concertino solista en el concert que aquest diumenge oferirà l’Orquestra de Cambra de Vic (OCV) a la Sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida. L’actuació tindrà una altra convidada, la ballarina i coreògrafa Federica Porello. Junts, i al costat de l’OCV, interpretaran dues peces del compositor anglès Ralph Vaughan Williams, la Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis, una de les més conegudes de la seva obra, i The lark ascending (L’alosa ascendent). Vaughan està considerat com un dels autors emblemàtics del nacionalisme musical anglès del segle XX. A més de les dues peces, en el programa hi figuren també obres de John Dowland i Henry Purcell.

L’actuació d’aquest diumenge tindrà lloc a les 6 de la tarda. Prèviament, a L’Atlàntida hi haurà la trobada anual que aplega els padrins de l’entitat, amb l’objectiu d’agrair-los el seu mecenatge.

Hi ha quatre músices osonencs que aquest divendres actuaran amb el solista Pablo Barragán

Jordi Vilarrodà

La Camerata Penedès és una orquestra peculiar en l’ecosistema musical català. No seria agosarat qualificar-la com la més assembleària de les formacions musicals del país perquè –per no tenir– ni tan sols té un director fix. Però la seva forma de treballar, allunyada de l’ortodòxia més estricta, dona bons resultats, i això ho han pogut comprovar els quatre músics osonencs que ara mateix en formen part. Dissabte se’ls podrà escoltar en l’actuació que Camerata Penedès farà al Teatre Municipal de Manlleu, en què comptaran a més amb un solista d’excepció: el clarinetista sevillà Pablo Barragán, una figura internacional en el seu instrument.

Ara mateix, els osonencs que hi toquen són els violinistes Ignasi Roca, Ernest Martínez i Sara Balasch i la violoncel·lista Irma Bau. Camerata Penedès és una formació molt jove, que té poc més de tres anys de vida. Es va crear amb la idea d’acostar més la música clàssica al gran públic, i tota la filosofia gira entorn d’aquest objectiu. “És una forma de treballar diferent que aquelles orquestres en què no tens ni veu ni vot, on hi vas, toques i cobres i ja està.” Es basa en “un diàleg constant entre músics”, molt d’acord amb el mateix esperit de la música de cambra, i per això no hi ha una batuta fixa. La base és un grup d’una dotzena de músics, que es pot ampliar per a objectius concrets segons les necessitats. “A cada projecte, proposem un concertino-director que guia els assajos, però es tracta que tothom pugui parlar”, diu Martínez. Uns dies abans de començar a assajar obren un fòrum en què cadascú fa les seves aportacions i es posen en comú perquè a la primera trobada ja hi hagi unes bases per treballar. Un dels seus senyals d’identitat és també el diàleg que obren amb el públic després dels concerts, “per trencar la barrera unidireccional”. Surten d’escena, deixen els instruments i tornen per parlar amb la gent “i així sabem què senten quan ens escolten”. Tot i que no és fàcil: encara està instal·lada la idea que jo no en puc parlar perquè no hi entenc. Una barrera més que volen trencar.

En el concert de dissabte, han escollit un repertori molt a l’abast del gran públic, on tenen protagonisme algunes de les Danses Romaneses de Béla Bartók i de les Danses Hongareses de Johannes Brahms, a més de la Danza del fuego de Manuel de Falla. I tot això, amb Pablo Barragán a l’escenari, músic a qui van conèixer en un concert a Jaén, on els havien contractat per actuar amb ell. “No ens coneixíem”, diu Martínez. Van sintonitzar ràpidament, i van programar les actuacions a Catalunya, la de dissabte a Manlleu i una altra diumenge a Vilafranca del Penedès, on la Camerata té la seva seu i on han estat assajant aquesta setmana. Fa poc van actuar a Moià en els 25 anys de Joventuts Musicals.

Camerata Penedès i Pablo Barragán. Teatre Municipal, Manlleu. Dissabte, 6 de maig, 9 del vespre

Miquel Erra

El set és un número màgic. Són els dies de la setmana, els pecats capitals, els colors de l’arc de Sant Martí o les notes musicals. I aquest any, també és el nombre d’edicions que porta el festival internacional Una Tona de Màgia. Una vintena d’artistes locals i internacionals es proposaran de tornar a convertir Tona en la capital de la màgia del país durant tres dies.

Tant la programació com el disseny d’enguany giren a l’entorn d’un lema: la sort. I és que des de la primera edició, l’any 2016, el festival “ha tingut la sort de créixer tant en artistes com en públic”, destacava en la presentació el director artístic del certamen, el mag tonenc Jordi Pota. El festival arriba amb un format consolidat, que en les últimes edicions ha primat el seu caràcter més participatiu i popular.

També arriba amb algunes novetats. La primera, amb la proposta que tancarà la jornada inicial d’aquest divendres, a La Canal. Es tracta de la Gala Golfa, gratuïta i reservada per a majors de 18 anys, amb Isaac Jurado de protagonista, que ja havia passat pel festival el 2017 com a presentador. Una altra novetat serà un taller d’animació que impartirà Pau Vallès, que també és l’autor del vídeo i el cartell d’aquesta edició. Ell proposarà, durant cada dia del festival, que la gent pinti uns frames del vídeo per editar-lo acolorit pels participants.

El programa torna a combinar des d’artistes emergents fins a noms consolidats, i des d’espectacles al carrer fins a les dues grans gales de dissabte, que abasti un públic transversal i alhora familiar. També s’acompanya d’una programació off, “amb sis artistes de nivell”, destacava Pota. L’objectiu, poder mostrar els “diferents estils i maneres de fer màgia”. Des de la cartomàgia fins a les grans il·lusions, passant per la màgia còmica, la manipulació o el mentalisme.

També es fa una renovada aposta per donar visibilitat a les dones que es dediquen a aquesta professió: “L’art de la màgia no és paritari; s’ha treballat en aquesta línia i s’hi continuarà treballant en un futur perquè hi hagi grans magues de tot el món en els espais del festival. Clourà el festival, diumenge al vespre, la Gala Unipersonal, aquest any amb el mateix padrí de l’edició, en Peyu, amb el seu espectacle L’Il·lusionista i les entrades ja exhaurides.

EL 9 NOU

L’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell posen en escena ‘Il Trovatore’ sota la direcció de Daniel Gil de Tejada. La trama de l’òpera es desenvolupa entre Biscaia i Aragó a principis del segle XV, i mostra emocions tan diverses com l’amor, l’odi, la venjança o la tendresa. Aquesta producció de la Fundació Òpera Catalunya està protagonitzada per la gitana venjativa, Azucena. És una òpera de tres actes, amb dues pauses.

‘Il Trovatore’, de Verdi. Orquestra Simfònica del Vallès i Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 7 de maig, 18.00.

Dansa, teatre i música es fusionen a ‘Sempreviva’, de Mar Gómez

La companyia Mar Gómez porta aquest dissabte al Teatre Margarida Xirgu de Montornès ‘Sempreviva’, un espectacle que uneix la dansa, el teatre i la música en directe per explicar la història d’una dona atrapada en els valors sexistes de la societat actual. És una realitat en què conviuen, per un costat, l’ascendent impuls feminista i, per l’altre, un substrat cultural d’un sexisme recalcitrant.

‘Sempreviva’. Companyia Mar Gómez. Teatre Margarida Xirgu, Montornès del Vallès. Dissabte, 6 de maig, 20.30.

Nova versió de ‘Terra baixa’, el clàssic de Guimerà, al Teatre Auditori de Granollers

El Teatre Auditori de Granollers acollirà dimecres la representació de ‘Terra baixa (reconstrucció d’un crim)’, la nova versió del clàssic d’Àngel Guimerà, dirigida per Carme Portacelli i amb Pepo Blasco i Laura Conejero, entre altres, dalt l’escenari. Pablo Ley converteix en clàssic de Guimerà en un relat detectivesc i un thriller magnífic sobre la lluita de classes. Sense perdre de vista els orígens ni renunciar a l’essència d’aquest text universal, la dramatúrgia de Ley trasllada ‘Terra baixa’ al segle XX i hi introdueix dos personatges nous; una periodista i un comissari de policia, en Vinagret. Aquest serà l’encarregat d’investigar un crim: un treballador ha assassinat el seu amo. La representació serà 100% accessible, amb ajuda auditiva, bucle magnètic individual, audiodescripció, subtitulació i visita tàctil.

‘Terra baixa (reconstrucció d’un crim)’. Direcció: Carme Portacelli. Teatre Auditori de Granollers. Dimecres 10 de maig, 18.00.

‘La pell fina’, de la Sala Flyhard, fa parada a Sant Celoni i Granollers

‘La pell fina’, una producció de la Sala Flyhard de Barcelona, es podrà veure aquest dissabte a Sant Celoni i dijous al Teatre Auditori de Granollers. És una comèdia per no parar de riure, que reflexiona, en clau d’humor, sobre la manera que tenim de tractar-nos. A ‘La pell fina’, en Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visita uns amics que acaben de ser pares. Tot va bé fins que en Nacho diu que el bebè és molt lleig. Tot i que els pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum altres veritats que fins ara cadascú guardava.

‘La pell fina’. Directors: Carme Marfà i Iago Alonso, Amb Ángela Cervantes, Pau Roca, Francesc Ferrer i Laura Pau. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Dissabte 6 de maig, 20.00. Teatre Auditori de Granollers. Dijous 11 de maig, 20.00.

‘L’amic retrobat’, de Fred Uhlman, arriba al Teatre Can Rajolers de Parets

‘L’amic retrobat’, de Fred Uhlman, arriba al Teatre Can Rajoler de Parets aquest diumenge. L’obra explica una història d’amistat i descoberta i, al mateix temps, és un toc d’alerta sobre les ideologies que poden dinamitar la convivència. L’arribada de Hitler al poder el 1933 posa punt final a l’amistat de dos companys d’escola. Un d’ells és jueu, l’altre és membre d’una de les famílies més aristocràtiques de Suàbia. Al llarg d’un any ho havien compartit tot, però arribarà un moment en què les seves diferències esdevindran insalvables. El jueu deixarà Alemanya per anar-se’n a Amèrica i oblidar allà el seu país nadiu i el seu gran amic. Trenta anys després, sense esperar-s’ho, el retrobarà novament.

‘L’amic retrobat’, de Fred Uhlman. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès, Diumenge 7 de maig, 19.30.

Sagi Serra

‘Abraxas’
Columbia Records
1970

Carlos Santana és un capítol apart de la història del rock, potser per la singularitat de la barreja que va saber combinar amb molta habilitat. Format musicalment a l’escola del blues tradicional nord-americà, no va oblidar els seus orígens llatins amb els seus ritmes afrocubans i així va crear el que s’anomena rock llatí. Abraxas és el segon disc de la banda Santana i es va publicar el 1970, en plena efervescència del moviment hippie que va revolucionar la música, la pintura, la literatura, la manera d’entendre la vida i de viure-la, amb l’epicentre a San Francisco i a la costa oest dels EUA. Santana es va trobar al lloc adient en el moment oportú. La banda, formada per sis músics, tres dels quals percussionistes que defineixen el seu so característic i inconfusible, va deixar per a la història temes com “Black Magic Woman”, “Oye Como Va”,” Mother’s Daughter” o “Se A Cabó”. Per a mi, però, la joia de la corona és “Samba Pa Tí”, d’una bellesa i finesa a la guitarra de Carlos Santana pròpies d’un excel•lent guitarrista. La portada del disc és un quadre (Annunciation) del pintor alemany –que vivia amb un peu a Nova York i l’altre a Deià i va ser amic personal de Salvador Dalí– Mati Klarwein, pintat el 1961.

Jordi Sunyer

MARIONA ESCODA
‘D’una altra manera’
La guanyadora de la primera edició d’Eufòria ja té nou disc al carrer. I com mana la tradició, l’ha publicat a les portes d’un Sant Jordi on també es poden regalar els nous treballs d’altres ex-eufòrics com Triquell o Scorpio. Aquest, però, és el que agradarà a més públics. Parteix del pop comercial i flirteja amb la balada èpica (Si ens falta l’aire), el rock (Allà on bufi el vent) o la cançó acústica (Ara que ets aquí). Per escriure les deu peces que hi ha al disc Escoda ha comptat amb la col·laboració de Manu Guix, Adrià Salas (La Pegatina) o Àlex Pérez.

NEUS BORRELL I MIQUEL JOAN
‘El cos per caure’
El cos per caure és una manera de llegir poemes amb veu i guitarra. Cançons que Neus Borrell i Miquel Joan han compost somatitzant aquests 12 poemes: “Oda del poble rural”, de Blai Bonet; “Un pardal”, de Jaume Coll; “Cambra de la tardor”, de Gabriel Ferrater; “Nao me procures ali”, d’Hilda Hilst; “Ras i Curt”, de Núria Martínez-Vernis; “Cançó de bressol”, de Maria-Mercè Marçal; “Culte”, “Coralí” i “Com un cel”, de Perejaume, fragments d’una conversa entre Josefa Tolrà i Joan Brossa; “Sotragada”, de Guim Valls, i “Dimonis”, de Jacint Verdaguer. Sincer.

ROVELL D’OU
‘Jarana Rock’
Rovell d’Ou és una companyia d’espectacles per a públic familiar amb dècades d’història ja a les espatlles i uns quants discos editats. L’últim, que acaba de sortir del forn, és Jarana Rock, un divertimento on a part d’algun tema propi els músics de la banda es dediquen sobretot a versionar grans clàssics del pop-rock de tots els temps. Hi ha des del “Wathever You Want” de Status Quo fins al “Get Back” de The Beatles, el “Jumping Jack Flash” dels Rolling Stones o el “Highwell to Hell” d’AC/DC. Sempre està bé fer pedagogia, sobretot de cara als més menuts.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La flauta dolça.

Primer grup del qual vas formar part? Makbeth.

Primer concert en directe? En recordo un que vam fer al Bac Art de Roda amb Makbeth i també un altre al Sindicat de l’Esquirol compartint cartell amb els antics Dusminguet.

Quants discos tens? Els cassets els vaig llençar i de discos en tinc uns 200. Salva’n tres. The Melody At Night, With You, de Keith Jarrett; Lágrimas negras, de Bebo Valdés i Diego el Cigala, i Careless Love, de Madeleine Peyroux.

Un concert (com a públic) per recordar. Un de Maná al Palau Sant Jordi, quan era adolescent.

Anna Tomàs Mayolas

‘L’INCENDI’
Autora: Daniela Krien
Traducció: Maria Bosom
Editorial: Més Llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 208

Amb aquesta novel·la, Més Llibres torna a apropar-nos a la meravellosa prosa de l’escriptora alemanya Daniela Krien. Un incendi deixa sense lloc de vacances la parella de mitjana edat formada per la Rahel i en Peter. Paral·lelament els demanen que tinguin cura d’una casa de camp d’uns vells amics, en Víktor, que acaba de patir un ictus, i la Ruth, la seva dona, on la Rahel havia passat part de la infància.
La novel·la es divideix en tres parts, una per a cada setmana que passen a la casa, i cada dia de la setmana esdevé un capítol. Krien torna a fer servir una catàstrofe natural com a imatge per entendre la complexitat de les relacions humanes. Si a l’anterior llibre, La Vall del Mulde, la calamitat era un desbordament, en aquesta ocasió és un incendi. Un incendi que va alimentant-se de tions en forma de conflictes individuals, familiars i socials.
L’autora té l’habilitat de fer-nos endinsar en la vida de la parella, en la crisi particular de cadascun d’ells que acaba convergint en una crisi familiar. Ensumem el socarrim dels silencis, de les renúncies, de la incomprensió. Ens ajuda a comprendre aquesta generació frontissa que va néixer a l’antiga RDA i s’ha fet adulta a l’Alemanya unificada. Els seus valors tan diferents dels dels propis fills. Una generació a mig camí de la vida amb la motxilla carregada de frustracions i somnis deixats anar. També frontissa, allà i aquí, en temes de gestió emocional, que arrossega limitacions i mancances i encara no disposa de prou eines per comprendre’s i comunicar-se millor.
Per la Rahel, a més a més, l’estada al mas suposa remoure els records que té de la seva mare i de la seva germana, confrontant la complicada relació que té amb la seva filla i la manera com educa els seus nets, qüestionant-se a ella mateixa com a filla i com a mare.
Tot allò que no es diu, tard o d’hora, pot acabar explotant, tot allò que no es cuida pot acabar malmès, tot allò que no s’hidrata pot acabar assecant-se i cremant. La sort és que la força de la vida rebrota així que plou, i la força de l’afecte ho fa quan ens decidim a posar-hi atenció i a nodrir les relacions.
Una lectura que us recomano molt, per la poderosa veu de Daniela Krien, per la seva destresa descriptiva, tant dels entorns com dels personatges, i per la capacitat de fer-nos entrar dins la història i no voler-ne sortir fins al final.

Jordi Vilarrodà

‘No siguis pobre!’
Marta Rojals
Ara Llibres
Torna per Sant Jordi una de les firmes sempre esperades del nostre panorama literari, encara que no en coneguem el rostre: Marta Rojals. I ho fa amb aquest recull d’articles que en el seu moment ja es van publicar en línia. Vol evitar que siguin “xuclats per sempre en aquest forat negre que és internet”. Hi parla, sobretot, d’una generació precaritzada, però també de l’oblit de la gent gran.

‘Un llum que crema’
Jordi Llavina
Ed. Proa
La poesia acostuma a quedar al marge de les llistes de llibres més venuts per Sant Jordi. Però justament per això hem de recomanar aquest poemari de Jordi Llavina, que va guanyar el darrer Premi Carles Riba. Dividit en set parts, parla de la memòria, del pas del temps, de la natura o de la llengua en poemes treballats però que arriben perfectament als lectors.

‘Pecats capitals’
Carles Porta
La Campana
Carles Porta agafa aquí el fil dels pecats capitals per parlar de crims. Fets execrables moguts per la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la peresa, que eren els pitjors defectes tal com els va descriure Dante a la Divina Comèdia. Entre ells, dos de prop nostre, ubicats a Canovelles, la desaparició d’un nadó, i a Mollet del Vallès, l’apunyalament del vigilant d’un supermercat.

‘Gran Enciclopèdia del Barça’
La Sotana
Blackie Books
En les setmanes prèvies de Sant Jordi, ja s’ha convertit en un dels llibres més venuts. Pel títol, pot semblar una història del club d’aquelles que promou la premsa esportiva. Però si la signa la gent de La Sotana, ja ens podem pensar que el repàs que fan a la vida blaugrana dels últims anys no té gaire res de tòpic o convencional. Com hauria dit Cruyff, sortiu (llegiu) i disfruteu!

‘Colors’
Joana Santamans
Estrella Polar
Per als més menuts també hi ha Sant Jordi. Fins i tot per als prelectors, que és per a qui va recomanat aquest llibre. Fet per una artista amb especial sensibilitat vers els infants, els introdueix en el món dels colors, els convida a mirar l’entorn –amb l’ajut dels pares– amb uns altres ulls. El llibre, resistent, també està pensat perquè els seus destinataris el manipulin.

Cristina Anfruns

Com que estem en plena campanya per a les eleccions municipals, parlarem del llenguatge relacionat amb aquest tema.

Primer de tot, dir que si anem al web del Termcat, centre de terminologia, hi trobarem un recull de vocabulari especialitzat d’eleccions, amb les entrades ordenades alfabèticament. L’obra ha estat elaborada pel Termcat amb la col•laboració del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. El recull presenta els termes bàsics necessaris per referir-se al procés electoral, amb equivalents en castellà, francès i anglès.

Aplega diversos termes referits al procés electoral (escrutini, mesa electoral, resultats electorals…) i als diversos sistemes que es poden aplicar per organitzar les eleccions (fórmula de la mitjana més elevada, quota electoral “nombre de vots que es necessiten per obtenir cadascun dels escons”…).

Fet aquest apunt, comentarem un parell de mots relacionats amb les eleccions.

Moltes vegades, en parlar sobre un mateix tema ens falten paraules per no repetir sempre la mateixa. En el cas del mot eleccions, tinguem en compte que tenim la paraula comicis com a sinònim. Pensem que és masculina i sempre ha de ser usada en plural.

Un altre mot que apareix en els comentaris de les eleccions és la paraula forquilla, que definiríem com un conjunt continu de valors d’una variable. En la informació d’unes eleccions també se solen usar els equivalents interval o marge.

En castellà: horquilla (no recollit al DIEC)

Exemple: “Segons els sondejos, el seu partit tornaria a guanyar les eleccions, amb una forquilla que va dels 164 als 169 diputats”

Un altre tema a tractar seria el dels noms dels partits.

Per exemple, Podem-Podemos

A Catalunya ens hi referim directament com a Podem, tal com a la pràctica solen fer ells mateixos en català, en els diferents cartells d’actes de campanya.

Moltes vegades podem sentir, en un mateix programa de ràdio, que en la informació diuen Podem i en una tertúlia es passa a dir Podemos, quan en canvi mai diria Partido Popular.

Habitualment els noms dels partits polítics es tradueixen, i per tant fem el Partit Nacionalista Basc, Unió Progrés i Democràcia, Alba Daurada… però en d’altres casos no, com per exemple el Sinn Féin (que s’hauria de traduir com a Nosaltres), o Bildu (que hauríem de dir aplec).

Per tant, és difícil establir cap regla que determini quan s’ha de traduir i quan no el nom, les sigles o els acrònims d’un partit polític o una coalició.

Joan Millaret i Valls

Proesa estètica

Finalment, arriba als cinemes la darrera proesa estètica del cineasta rus Kirill Serebrennikov, La mujer de Tchaikovsky, després de competir en el passat Festival de Canes. Serebrennikov ha participat quasi de forma ininterrompuda els darrers anys en la seva Secció Oficial o, també, en la secció paral·lela Una Certa Mirada, amb films com El discípulo (2016), Leto (2018) o La fiebre de Petrov (2021). Tot i el boicot a la cinematografia russa de part de la direcció del certamen francès, finalment es va valorar el tarannà crític i els films de denúncia d’aquest cineasta compromès i dissident del règim, amb episodis d’arrest domiciliari, i es va permetre el seu concurs. La mujer de Tchaikovsky de Kirill Serebrennikov és una esplendorosa coproducció d’època, feta amb França i Suïssa, sobre la sacrificada i dissortada dona del compositor Txaikovski, Antonina Miliukova (Alyona Mikhailova). És la història d’una dona boja d’amor i de gran sensibilitat artística, però que és cruelment rebutjada pel genial músic, de sensibilitat homosexual. Una història dramàtica, convulsa i pertorbadora, rodada amb seqüències espaterrants, de gran bellesa i magnificència. Un melodrama complex, agosarat, sense por al risc i al desafiament, que ens depara, també, una actuació increïble de la seva protagonista.

el9nou

Al seu DNI i a la partida de bateig hi diu Joan Puigdollers, però quan puja dalt l’escenari, els llums s’apaguen i li posen un micròfon a les mans es converteix en Fausto Gramola. Així començava la periodista Anna Aguilar, a l’edició d’EL 9 NOU del 2 de febrer de 1998, la crònica de l’espectacle que va presentar al Casino de Vic amb un pupurri de cançons melòdiques. Un espectacle en majúscules.

“En Fausto va sortir a l’escenari amb un canelobre a les mans. Traje lluent, camisa blanca de farbalans i uns llavis més vermells que la Sara Montiel van fer embogir el públic de la sala”, recollia el periòdic. Un tango d’en Gardel, l’América de Nino Bravo.

El públic, molt divers. De fet, la crònica d’Aguilar començava preguntant-se en què s’assemblaven el cantant de Los Sencillos, Miki Puig, i el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, Just Palma. I ella mateixa es responia: “Doncs que tots dos s’ho passen bomba escoltant en Fausto Gramola”. Doncs això, Fausto Gramola en estat pur.

Carme Molist

Amb els seus colors cridaners, els abellerols són uns ocells fotogènics. S’alimenta d’abelles, vespes i borinots, entre altres insectes voladors. Carme Molist ha fotografiat aquesta parella a Manlleu

La mandra és una mala companya de viatge

Josep Ballbè i Urrit

…que no et trobi el sol al llit. Aquesta expressió es comenta tota sola. El dia té les mateixes hores per a tothom. Està clar, però, que qui s’alça tard –perquè mandreja en enganxar-se amb els llençols– perd cost d’oportunitats. En disposar de menys hores, farà menys feina. Tan senzill com això. El bon dia comença de bon matí, a l’alba. En eixir el sol. Aquest principi –sobretot mitjançant certes dites com la del títol– el té molt clar la pagesia. Ha de començar a feinejar amb la llum de l’astre rei. I, quan aquests raigs es ponen, es veu obligada a cloure les tasques associades al terrer. Sovint, tanmateix, li cal allargar jornades interminables per a escurar/apurar el màxim de possibilitats.

Sempre insisteixo en que el jorn té 24 hores noves cada dia per a tothom. Cadascú les disposa d’acord a la pròpia voluntat i interessos. Certament, prou sé que hi ha obligacions que ens condicionen. Però, àdhuc en aquesta qüestió, podem fer de més i de menys. De ben segur que podem esmerçar molta més empenta i versatilitat de la que ens pensem. Són molts els adagis que remarquen aquesta mateixa línia. Tot començant, sense anar gaire lluny, per qui matina fa farina.

La mandra és una mala companya de viatge. Convé matinar per disposar de les millors oportunitats: Pagès matiner, omple el graner; qui s’alça d’hora, seu allà on vol; qui primer arriba, primer pua. N’hi ha molts més: Moixó matiner, troba el cuc primer; de casar-te jove i llevar-te de matí, mai no te n’hauràs de penedir; qui primer cull la flor, s’enduu l’olor; qui primer és al molí, primer mol; qui primer neix, primer peix; qui tard es lleva, tot el dia trota… En castellà, tots ells es corresponen amb el que diu: A quien madruga, Dios le ayuda.

Rebobinant, doncs, el món és dels que matinegen. Aquell que es lleva d’hora té més possibilitats de tenir èxit. Pot trobar els millors productes a primera hora, tan bon punt obre el mercat. Per contra, l’argument defensiu dels mandrosos –en sentir-se interpelats, per a justificar-se– s’aboca en replicar que, tan d’hora, tot és tancat. Fins i tot que encara no han posat els carrers. Per tant, que el bon dia no ens agafi al llit. Encara que també diuen que al llit, tot l’any és primavera. Mentrestant, mai no diguis mal d’un dia que passat no sia. En fer-ne balanç, abans d’anar a fer nones, bo serà trobar el sarró farcit d’esforç continuat i d´un grapat de bones obres.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers