Dissabte a la tarda, la Damiana i en Cosme faran la primera cercavila amb els vestits nous

Ferran Polo, Oriol Serra

En Cosme i la Damiana, els gegants vells de Granollers, estrenaran vestits aquests divendres per celebrar els 60 anys de la seva arribada a la ciutat.

Els Amics i Gegants dels Capgrossos de Granollers han preparat uns actes per commemorar-ho on també tindran protagonisme els vuit capgrossos més antics –alguns d’ells també van arribar a Granollers l’any 1963 amb en Cosme i la Damiana– i els gegants grossos de la ciutat, l’Esteve i la Plàcida.

Els nous vestits d’en Cosme i la Damina han estat dissenyats per Pau Fernández. La modista Ester Oliveras ha estat la responsable de la seva confecció amb l’equip d’una quinzena de professionals del Taller Època.

Els nous vestits dels gegants vells es descobriran a la Porxada. Serà en un “acte senzill però protocolari i emotiu”, avança Gerard Nogueira, president de l’entitat.

Els gegants i vuit capgrossos dansaran els seus balls de protocol que els són propis i ho faran, per primera vegada, acompanyats per l’orquestra de l’Escola Municipal de Música Josep Maria Ruera.

I, després, faran entrada a la Porxada des del carrer Sant Roc, en Cosme i la Damiana, lluint ja la nova imatge. Ho faran a ritme de la Granollerina, una peça pròpia dels gegants de Granollers que es va crear l’any 2021, durant la pandèmia.

Arnau Torrillas i Pau Guiu seran els encarregats de portar la Damiana i en Cosme. Un cop a plaça, ballaran sols el seu ball de protocol moguts per Alba Sánchez (Cosme) i Gerard Nogueira (Damiana).

Finalment, els quatre gegants ballaran la Granollerina. En aquest cas, Gerard Guiu portarà en Cosme i Marc Estrecha, la Damiana.

I, dissabte a partir de 2/4 de 7 de la tarda, en Cosme i la Damiana faran la seva primera cercavila amb els nous vestits. Ho faran acompanyats d’una banda.

Qui vulgui acostar-se als dos gegants per veure els detalls dels vestits i de la nova joieria i ornaments, elaborats pel taller Lacedemon, de Caravaca de la Cruz, a Màlaga, podrà fer-ho després de la ballada perquè quedaran durant una hora davant de l’Ajuntament.

També dissabte des de les 11 del matí a sota de la Porxada amb una exposició fotogràfica que permetrà descobrir tots els detalls.

Restauració dels gegants de Canovelles

D’altra banda, els gegants de Canovelles han passat durant els darrers mesos per un intens procés de restauració. L’ha dut a terme l’artista Clara Anglada i Roser al Taller Aglà de Cassà de la Selva (el Gironès).

Segons un representant de la Colla Gegantera, es tracta de “la restauració més important que s’ha fet mai als gegants del municipi després de més de 10 anys sense intervencions”.

Els dos gegants, Carles i Cisqueta, i la gegantona, Vicenteta, s’han sotmès a una intervenció a fons on se’ls ha fet un decapat de la pintura en aquelles parts que presentaven fractures o rascades importants, com ara les esquenes del gegant i la gegantona, o el braç d’aquesta última.

A continuació, s’han reforçat aquestes parts més malmeses amb fibra de vidre i resina. A les esquerdes més superficials se’ls ha aplicat una infiltració de resina perquè les fibres recuperessin la resistència.

Un cop refetes les estructures, se’ls ha fet un procés d’allisat on s’han aplicat diverses capes d’estuc i imprimació. D’aquesta manera, s’ha reduït la rugositat de les figures.

Finalment, se les ha tornat a pintar amb pintura a l’oli per accentuar-ne les faccions, ressaltar-ne els cabells i donar-los un to de pell més realista. També s’han construït noves estructures de fusta per al gegant i per a la gegantona.

Carles i Cisqueta es van construir l’any 1991 al taller Sarandaca de Granollers. Tots dos estan fets de fibra de vidre i polièster.

El gegant fa 3,40 metres i pesa 32 quilos. La geganta fa 3,35 metres i pesa 30 quilos. Vicenteta es va construir el 1999 al mateix taller i està feta dels mateixos materials. Fa 2,55 metres, pesa 23 quilos i porta una ovella a la mà.

Els gegants representen els comtes de Magarolas, que vivien a la finca de Can Castells de Canovelles. La gegantona representa la filla dels comtes.

Miquel Erra

L’any 1988, un grup de veïns del carrer de la Riera de Vic es van animar a recuperar les festes del barri. Una d’elles, Pilar Cabanas, va tenir una idea esbojarrada: crear una colla de grallers. La proposta va engrescar una colla de sis o set adolescents de 12 o 13 anys, la majoria fills dels mateixos reimpulsors de les festes. Naixia la colla de grallers del carrer de la Riera, sis anys abans de la mateixa arribada dels primers gegants al barri, en Guillem i la Caterina. I enguany volen commemorar el 35è aniversari.

Inicialment el grup tocava per les festes del barri i la festa major, sovint fent pinya amb els grallers de Santa Anna, “una colla nascuda pocs mesos abans que la nostra”, recordava dimarts, durant la presentació, Laura Andreu, que comparteix cap de colla actual amb Gemma Gaudes. “Som una mostra de la implicació de la ciutadania de Vic envers la cultura popular catalana”, remarcava Andreu. Aquests 35 anys només s’han vist interromputs per “un breu període de temps”, just al principi, “fet que ens converteix en el grup de grallers més longeu tocant en continuïtat de la nostra ciutat”. Durant aquests anys hi han passat un total de 75 músics, que han participat en més de 700 sortides. Els últims 29 anys ho han fet acompanyant sempre els gegants i ja com a Colla Gegantera i Grallera del carrer de la Riera. “Hem portat el nom del barri i la ciutat arreu”, destacava Carme González, l’anterior cap de colla.

A partir de la setmana que ve es començarà a visualitzar el primer dels actes d’aquest 35è aniversari. Es tracta d’una exposició retrospectiva de fotografies, que s’instal·laran en diferents punts del barri, des de finestres i balcons fins als aparadors d’alguns comerços. L’acte central tindrà lloc el cap de setmana del 27 i 28 de maig, amb la canalla com a gran protagonista. “Tenim molt clar que els infants són els grans seguidors dels gegants i també són la nostra força; els que ens donen l’empenta a seguir tocant quan ja tenim els llavis rebentats”, apuntava Andreu. Per al dissabte 28 hi haurà tot un seguit de tallers organitzats pels artesans del barri, inflables, conta contes o jocs; i l’endemà, cercavila, també infantil, on es procurarà que tothom hi pugui transportar una figura.

“Totes aquestes activitats estan organitzades conjuntament amb la comissió de festes del barri, els comerços i la gran família gegantera de la colla; sense tota aquesta sinergia i treball del dia a dia no es podria disfrutar de la cultura i del barri”, remarcava Arnau Casadevall, secretari de la colla, que presenta aquest 35è aniversari com un “aperitiu” de la celebració, l’any que ve, dels 30 del naixement dels primers gegants, quan “el carrer de la Riera bullirà amb la cultura popular”.

'El cançoner popular contemporani' commemora 13 anys de L'Atlàntida Vic

EL 9 NOU

Entre els anys 1922 i 1936, a Catalunya es va emprendre una tasca de recerca i inventari de la música popular que no va tenir comparació a Europa: l’Obra del Cançoner Popular. Per celebrar-ne el centenari, es va crear un concert, El cançoner popular contemporani, que aquest divendres arriba a L’Atlàntida i que serveix per commemorar de manera solemne el 13è aniversari d’aquest equipament. Un dels pares de la iniciativa és el musicòleg vigatà Jaume Ayats, com a comissari del centenari de l’Obra.

El projecte va ser molt ambiciós, va durar més del que havien previst els seus promotors i va quedar estroncat per la Guerra Civil. “Volien reunir tots els materials orals de la música catalana”, explica Ayats. “Era el moment en què també es recollia la llengua, o el patrimoni.” El mecenatge de Rafael Patxot, fill d’una família d’industrials del suro de Sant Feliu de Guíxols, el va fer possible. Es van convocar concursos arreu perquè la gent recollís cançons i es van enviar missions per tot el territori, amb folkloristes que anaven pels pobles recopilant lletres i músiques (un dels casos més singulars va ser el de Palmira Jacquetti al Ripollès). Van reunir 60.000 textos, dels quals 40.000 amb tonades transcrites. “I van veure un país menys homogeni del que pensaven, més pobre i socialment més estressat.”

De tot aquest treball, conservat avui a l’abadia de Montserrat, Ayats en va fer una tria d’unes 80 cançons, perquè fossin interpretades pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Xavier Puig. A més, es van oferir algunes d’aquestes melodies a autors contemporanis perquè en fessin la seva pròpia lectura. Així, en el repertori del concert de L’Atlàntida s’interpretarà La fadrina galana, una cançó recollida a Tona, en versió d’Arnau Tordera, o també Tota la gent de Rupit, tonada que ha arranjat Anna Capmany, entre una desena d’altres melodies. “Són unes lectures més vitalistes de les cançons, es troben peces que sorprenen”, explica Ayats.

‘El cançoner popular contemporani’. L’Atlàntida, Vic. Divendres, 28 d’abril de 2023, 8 vespre

Àlex Pujols i Ricard Farré consoliden amb un disc la seva barreja d'humor i música

Jordi Vilarrodà

A finals de novembre de 2021, quan més necessitats estàvem de riure després d’un any i mig de pandèmia, Catalunya va conèixer els Arribar i Ploure amb la cançó Paraules d’antes. Una cançó humorística de ritme funky que en tres minuts recollia un centenar de paraules populars del català popular en desús, i que va prendre forma en un vídeo gravat en part al bar Els Caçadors de Santa Eugènia de Berga. El tema es va fer viral i va despertar la curiositat per aquell duet que s’estrenava, resultat de la trobada entre el músic osonenc Àlex Pujols i l’actor vallenc Ricard Farré. D’allà en va sortir un espectacle que l’estiu passat va recórrer el país, amb més cançons. I ara, tot això s’ha recollit en el seu primer disc. I com que és exactament això, l’han batejat com El primer discu.

S’hi recullen vuit cançons que ara mateix són la base del seu directe (hi afegeixen unes versions i unes corrandes que no han gravat) i vol ser un tast de l’“espectacle musical” d’Arribar i Ploure, tal com ells mateixos el defineixen. Una carta de presentació de la seva barreja de música i teatre, que es va estrenar en format escènic ara fa poc més d’un any a l’Espai Rusiñol de Manlleu. Hi ha Tomeu i Angeleta, la transposició catalana de la història de Romeu i Julieta, que també va donar lloc a un vídeo amb reminiscències dels Monty Python. Hi ha temes que parlen d’obsessions modernes, com Run run runner o Moderns de l’alimentació, aquest últim amb aires de pop metafísic. Hi ha la dialèctica entre poble i ciutat a Traps bruts, amb ritmes urbans. Hi ha l’amor a Xof per tu, expressat en onomatopeies, i la sàtira als Borbons d’El vell Joan Carles amb deix d’havanera. I també, és clar, L’himne, que parla del grup i la pluja. De moment, una relació molt esporàdica perquè ells mateixos diuen que no han hagut de suspendre cap concert per culpa del temps. La seva opció va ser “no agafar un estil concret, sinó utilitzar estils diferents per explicar aquestes històries”. Si han de buscar algun concepte que els defineixi, parlen de pop còmic.

I els diàlegs que mantenen en els concerts entre cançó i cançó, allò que el disc no pot recollir, són bona part de l’atractiu d’Arribar i Ploure. Fins al punt que diuen que “el primer que va sortir, abans que la música, van ser textos”. La suma de tot plegat no té gaire referents en el panorama català, excepte si reculem a La Trinca. Una comparació que als d’Arribar i Ploure no se’ls havia acudit, però que es prenen com un absolut elogi. I el format s’adapta a moltes circumstàncies, com van comprovar l’estiu passat: des del concert-vermut fins a l’actuació de tarda en una festa major, “o fins i tot en festivals, perquè si la gent ve predisposada a estar atenta, l’espectacle funciona”. Al disc, han volgut donar-li “un valor afegit”, i així el llibret es presenta com un quadern de vacacions on, a més de les lletres, hi ha jocs per resoldre. Qui ho faci tot bé, assoleix el títol de plowoller. Tot plegat, amb un disseny de l’estudi Partee de Vic.

La programació del petit festival dona veu, principalment, a la creació femenina

EL 9 NOU

El Teatre Auditori de Llinars del Vallès estrena aquest cap de setmana el seu primer festival de dansa. Atansa’t, el petit festival, portarà diversos espectacles i tallers al TA, tant als espais exteriors com a les sales interiors, des d’aquest divendres fins al dilluns 1 de maig, amb una programació on destaca la creació femenina i variada.

Aquest festival no ha sorgit per casualitat. El Teatre Auditori de Llinars acull moltes residències artístiques al cap de l’any, moltes de les quals són de dansa. Per això, a més d’oferir dansa en la seva programació habitual, han pensat que havia arribat el moment de crear un petit festival de dansa que acosti tota aquesta creació al seu públic. “Vull que la gent s’enamori de la dansa, com m’ha passat a mi. La dansa contemporània és passió, no tracta d’un discurs o un argument, és la connexió directa amb les emocions, sense filtre racional, és art”, diu Marina Martori, directora del Teatre Auditori de Linars.

La inauguració del festival serà aquest divendres a les 7 de la tarda a l’exterior del TA amb una jam de swing amb els professors Carmen i Joan, i el DJ Rafa. El públic tindrà foodtrucks i parades de marxandatge.

Un dels espectacles que s’estrenarà dins el festival dissabte a les 6 de la tarda, és ‘Paisatge sensible’, d’Helena Pellisé, veïna de Montseny que ha estat fent la residència a Llinars. Precisament, la muntanya del Montseny li ha servit d’inspiració després de viure-hi els dos últims anys, fent una celebració a la terra on ha fet arrels. ‘Paisatge sensible’ és un viatge contemplatiu pel bosc a través de la dansa i la música. És una exploració al voltant del vincle que existeix entre el cos i la natura a través de diferents textures físiques i sonores que van construint un paisatge viu en constant transformació. L’espectacle té una posada en escena íntima, minimalista i elegant que embolcalla els espectadors en una meditació en moviment on la quietud i el silenci prenen protagonisme per fer visible allò invisible, i fan d’aquesta experiència un viatge únic i immersiu.

Un altre nom del programa és el de Raquel Gualtero, que diumenge a la tarda presentarà ‘Panorama’, un solo de dansa que porta fins a l’extrem la pregunta de quin futur espera al cos humà, amb una barreja de fantasia, un sentit de l’humor i un toc d’esperança. Gualtero proposa entrar en un estat contemplatiu en què, a través del seu cos, transitem per diferents imaginaris que ens resulten estranyament familiars. Dilluns a la tarda serà el torn de Laia Santanach amb ‘Tradere’, una investigació coreogràfica i conceptual de la tradició des d’una mirada contemporània.

A més d’aquesta espectacles, també n’hi haurà de familiars. Roseland Musical presentarà ‘Un dia’ dissabte a les 12 del migdia a l’exterior del TA, mentre que Antonella d’Ascenzi portarà l’espectacle de dansa i titelles ‘Fila’r, diumenge al migdia. També hi haurà tallers de dansa amb Carme Roldán i amb Mònica Aguilar.

El públic podrà participar en les activitats separadament o mitjançant l’abonament al Festival, que es pot adquirir a través de la pàgina web del teatre.

Faran concerts a Calldetenes i La Cabra

EL 9 NOU

Nit de dissabte d’inici de nova etapa per a dos músics osonencs. Dani Rifà, Tremendu, és qui l’obrirà, a l’Auditori-Teatre de Calldetenes (9 vespre), amb una nova edició del seu D’estar per casa. Aquest format d’actuació, a mig camí entre el teatre i la música, el va estrenar l’any passat amb direcció escènica de Joan Roura. “És com mirar pel forat del pany, i veure com es desenvolupa una persona a casa seva.” En els concerts hi rep músics convidats, que dissabte seran Marcel i Júlia. “Faig de mi mateix, en aquesta faceta de cantactor”, explica Rifà, que aquest estiu també es farà càrrec de l’Embarcador del Ter (obre el dia 12 de maig), on porta a terme una programació regular de concerts.

Compatible d’horari amb aquest concert, Guillem Ramisa actuarà a la sala La Cabra de Vic, on presentarà un nou format de directe que porta per títol Onades de llum. Amb temes del seu últim disc, Ens enfilarem enlaire (2019), i altres –entre els quals no descarta alguna estrena– i una escenografia acurada, Ramisa es farà acompanyar per la seva banda habitual (Martí González, Ferran Isern i Carles Girbau) i incorporant-hi també una veu femenina. El concert comença a 2/4 d’11 amb l’actuació de Mar Pujol i segueix amb la del músic rodenc.

EL 9 NOU

Quralt Lahoz portarà aquest dissabte a la Nau B1 la seva música urbana amb tradició flamenca. El ‘soul’, el ‘hip hop’ i el ‘dancehall’ dialoguen amb gràcia i naturalitat sobre una aura de cobles i boleros que emergeixen de manera espontània dels seus origens flamencs i els seus paisatges personals. Lahoz ha estat recentment guardonada amb un dels prestigiosos premis Music Moves Europe 2023, atorgats per la Unió Europea. Es postula com una de les artistes amb més present i futur de tota l’escena nacional, abanderant una de les propostes musicals més trencadores i atractives del moment.

Queralt Lahoz. Sala Nau B1 de Granollers. Dissabte 29 d’abril, 22.00.

L’Orquestra de Cambra de Granollers toca la música més romàntica amb el concert ‘Idil·lis’

L’Orquestra de Cambra de Granollers, amb la directora convidada Mireia Barrera, presenta diumenge el concert ‘Idil·lis’. La formació orquestral presenta un repertori on es combinen dos idil·lis plenament romàntics i gairebé coetanis, a més d’una brevíssima contemplació musical que, composta fa més de 100 anys, ja formula una qüestió transcendental sobre l’existència humana. Els dos compositors autors dels idil·lis són Wagner i Janácek.

‘Idil·lis’. Orquestra de Cambra de Granollers. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 30 d’abril. 19.00.

Montmeló s’omple d’arts escèniques per a infants i joves amb el Fitkam

Fitkam, el festival infantil i juvenil d’arts escèniques de Montmeló arrenca aquest divendres amb diferents espectacles tot el dia. A 2/4 de 12 del migdia, Poca Cosa Teatre estrenarà l’espectacle ‘Ou’ a la plaça de la Vila. Però també se’n podran veure altres com ‘Fulles ambulants’, de la companyia Ortiga, que també presenta ‘An-ki’, amb les entrades ja exhaurides. L’espectacle inaugural, però, serà a 3/4 de 8 del vespre a càrrec de la companyia Bool, que presentarà ‘Spiralis’. La jornada de dissabte començarà amb una estrena, ‘Es ven germà petit’, del Centre de Titelles de Lleida. El darrer espectacle del dia també serà una altra estrena, la de ‘Pin Pang’, de la companyia Xabi Larrea.

Fitkam, festival infantil i juvenil d’arts escèniques de Montmeló. Divendres 28 i dissabte 29 d’abril en diferents espais.

Jordi Sunyer

BUHOS
‘La nit està que crema’
Aquest és ja el sisè disc d’estudi de Buhos, una banda que va començar fent versions i que quan va començar a fer temes propis de seguida es va fer un forat al panorama català gràcies sobretot al seu directe festiu i desenfadat. En aquest nou treball amaguen la secció de vents i donen encara més importància a l’electrònica. Com sempre, però, també hi ha una peça tranquil·leta, “Quan ho sents”, on hi col·laboren Núria López (Eufòria), David Ros i Cesk Freixas. Tanca el disc “Podem volar”, amb Pemi Fortuny, el primer cantant dels ara aturats Lax’n Busto.

COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA
‘Cançons arraconades’
Cançons arraconades és una selecció de gravacions originals inèdites, d’estudi o de directe de la Dharma que van des dels anys 70 fins a l’actualitat. També hi ha gravacions originals d’Esteve Fortuny que encara no havien tret el nas a cap dels 25 discos editats fins ara per una de les bandes més representatives de la música nacional. El disc, evidentment, està pensat per a malalts de la Dharma i nostàlgics i serveix també per escalfar motors de cara al gran concert del 50è aniversari del grup que es farà el 22 d’abril al Palau Sant Jordi de Barcelona. Apunteu-vos la data.

AINA KODA
‘Percal’
Aina Koda és un grup de rap del País Valencià format per Aina Nogueroles (veu i lletres) i Adam González (productor i DJ). Tots dos tenen només 20 anys i acaben d’editar un interessant primer disc que ja els ha posicionat com un dels noms destacats de la música en valencià amb reconeixements com el Premi Ovidi a Artista Revelació. A l’àlbum hi ha 12 cançons heterogènies i difícils d’encasellar on barregen gèneres com el trap, l’afrotrap o el house. La millor és la primera, “Polinyà de Xúquer”, que a més ha aconseguit posar la seva localitat natal al mapa.

Jaume Espuny

‘Goodbye Yellow Brick Road’
MCA Records, 1973

El 1973 Elton John estava al cim de la popularitat. Havia publicat uns quants discos amb molt d’èxit, però aquell any els va superar amb Goodbye Yellow Brick Road, un disc doble amb 17 cançons i una hora i quart de música. En va vendre més de 30 milions a tot el món. Un disc comercial i, al mateix temps, de gran qualitat. Totes les cançons estan escrites per Elton John, la música, i Bernie Taupin, la lletra. I toca tots els estils: pop simfònic al llarg i emocionant primer tema, “Funeral for a Friend”; reggae a “Jamaica Jerk-Off”; rock pur i dur a “Dirty Little Girl”; blues a “I’ve Seen That Movie Too”, i fins i tot country melancòlic a “Roy Rogers”. Ara, si he de triar, les tres millors cançons són la que porta el títol del disc, “Goodbye Yellow Brick Road”; la que es va publicar com a single, “Bennie and the Jets”, i, sobretot, la famosa i trista “Candle in the Wind”. Aquesta cançó va sobre Marilyn Monroe, i 24 anys després, Taupin va canviar la lletra per parlar de la mort de Diana d’Anglaterra. El mateix Elton John la va cantar al funeral de la princesa. Aquests són els millors temes del disc, però ben mirat, la resta no decau en cap moment. És un festival sonor sense ni un moment de respir fins a l’última cançó, tan bonica com la primera: “Harmony”.

Jordi Sunyer

Primer grup del qual vas formar part? Sang Infernal; amb ells vam arribar a fer un bolo tot i que només teníem quatre cançons. Després va venir Crucifix i al cap de poc ja, Strip.

Primer disc? Em va marcar molt The Number of the Beast, d’Iron Maiden.

Quants discos tens? Uns 200. Salva’n tres. Somewhere in Time, d’Iron Maiden; In the Court of the Crimson King, de King Crimson, i Hot Rats, de Frank Zappa.

Un concert (com a públic) per recordar. El que van fer fa dos o tres anys els King Crimson a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. Recordo que anaven amb tres bateries… un gran concert.

Jordi Vilarrodà

‘Quan deixi de ser jo’
Carme Elias
Columna
“Escriure un llibre de memòries mentre la meva s’esvaeix és arriscat. Malgrat això, sento la temptació de fer-ho.” Així parla l’actriu Carme Elias, que fa un any va fer públic que patia Alzheimer. Això no li ha impedit d’escriure aquestes reflexions sobre la seva vida, el seu amor pel teatre, el present que viu i el futur que sap que arribarà, inexorablement, el dia que deixi de ser ella.

‘Proses de Ponent’
Josep Vallverdú
Ed. Fonoll
El centenari de Josep Vallver-dú és l’ocasió per poder recuperar alguns títols fonamentals de la seva obra que estaven exhaurits. Com aquestes Proses de Ponent que va publicar l’any 1970. Un llibre on reflexionava sobre els paisatges, la gent i el caràcter d’una part del país que fins llavors havia estat poc present en l’imaginari col·lectiu. Avui continua essent vàlid el missatge.

‘Els plaers del condem-nat’
Charles Bukowski
Ed. de 1984
Charles Bukowski es va considerar a ell mateix, per sobre de tot, poeta. Mai no s’havia traduït en català, i enguany n’han arribat dues versions: Bukowski essencial (LaBreu Ed) i aquest Els plaers del condemnat, una antologia de 274 poemes que va recollir el seu amic John Martin, editor a Black Sparrow Press (on havia publicat bona part de la seva obra), i amb traducció de Martí Sales.

‘A tres de quatre’
Jordi Cussà
L’Albí
I més poesia. Malgrat que va ser conegut sobretot com a narrador, Jordi Cussà (1916-2021) es considerava a ell mateix, sobretot, com un poeta. Va escriure poesia al llarg de la seva vida i va deixar aquest llibre inèdit. Són dotzets, és a dir, sonets de 12 versos en lloc dels 14 habituals. I hi parla de la condició d’escriptor, de com se’n sentia profundament i del seu amor per la paraula.

‘Les excursions d’en Titó’
SX3
Estrella Polar
En Titó s’ha convertit en un dels personatges més populars del nou canal SX3. Aquest llibre recull algunes de les sortides més destacades que ha fet per convidar a descobrir el país en clau d’humor i entreteniment. En una vintena de pàgines i pensat per als infants a partir de 3 anys, aquest llibre inaugura la col·lecció d’en Titó, que anirà publicant Estrella Polar. El proper, per la tardor.

Anna Ruiz Mestres

EL CONTAGI
Autor: August Bover
Editorial: Saldonar
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 61

El confinament ha estat el sol on ha germinat aquest encantador llibre d’A.B. Els versos s’han fet acompanyar per la tendresa, la bellesa i la senzillesa dels dibuixos d’Alba Gàmiz, que formen un tot compacte amb el poema.
La subtil feina que va teixint el llibre ens arriba amb versos isosil·làbics vinculats a la nostra mètrica més ancestral: els decasíl·labs amb cesura (4+6), flairant March o J. de Sant Jordi, però la proximitat a la poesia popular la veiem en el pentasíl·lab, el tetrasíl·lab, l’hexasíl·lab… Tot agermanat amb l’estrofisme del sonet, la tirada de versos, les quartetes d’art menor. Sense l’enfaixament de la rima, les paraules campen lliures pel vers.
Emociona que el llibre s’obri amb cites de diferents pandèmies, palesant el conegut no som res. Però sí que som, som vida… i malgrat la presència constant del confinament i la malaltia el llibre respira vida, existència humana fins al moll dels mots i del vers.
Un lèxic proper i acuradíssim ens amanyaga mentre llegim. I uns mots que ja no fem servir gaire posen un toc d’enyor al missatge (apotecari, catau, clacar de les oques, aplec…). Bon jugador del vers es distreu en les anàfores o les paradoxes: el vell paisatge nou, o en els adjectius: fràgils, febles, empobrit. Tot t’arriba des de l’ull savi del poeta, de l’esguard més personal, ple de sensibilitat, d’habilitat, perquè nosaltres no ho sabríem dir amb tanta humanitat, i l’ànima respira una espiritualitat diferent que només et dona la poesia.
La penetrant mirada d’A.B. ens parla des del terrat, del balcó, de la finestra, de la pantalla, i també arriba l’estranyesa del que vam viure. Però com diuen els Manel: sou joves i forts… I així forts, però esporuguits, vam mirar una primavera diferent, una Pasqua encapsulada, un drac de Sant Jordi sense llibres. Una primavera diferent que ens recordava que el temps passa, com ho fa en els versos del Contagi, i com el món seguia en els miols dels gats, o la presència als carrers, que ja no eren nostres, dels senglars, els rossinyols, els cabirols… Era com si diguessin que escolteu l’ànima del planeta, que no us necessita.
El llibre doncs és un cant a la vida, a l’alteritat, a la mort, a l’amor, a la sensibilitat social, i des del microcosmos dels balcons també és un cant al país. La sensibilitat poètica de l’autor s’enriqueix de noves sensibilitats que el contagi i el confinament li han fet descobrir, i, com a bon creador, ho ha transformat en art en els poemes.

Cristina Anfruns

Avui parlarem de la declaració de la renda. Primer de tot, dir que és renda i no renta. El termini per presentar la declaració de la renda va del 11 d’abril al 30 de juny.

Anem a parlar d’aquest mot, termini: Doncs bé, la forma plaç (plaços en plural) no és correcta en català. Per referir-se al temps assenyalat per a alguna cosa, o també cadascun dels pagaments que es fixen per completar una suma a pagar, utilitzarem termini

Pago el cotxe a terminis

El termini per fer l’ingrés acaba al juny.

Quan parlem de curt i llarg termini també podem fer servir l’equivalent més col·loquial a la llarga o a la curta.

Un altre terme, liquiditat, aquest també és freqüent que l’utilitzem malament. De la paraula líquid (parlem en termes administratius) (qualsevol bé o actiu financer convertible en diner efectiu), en castellà li afegeixen el sufix –ez; en català, però, tenim el sufix –itat. Per tant, parlarem de liquiditat i no liquidesa.

De terminologia relacionada amb la declaració de la renda n’hi ha molta. Si ens interessa, doncs, ens podem posar al portar de l’ésadir, el web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, per exemple, on hi ha tot un llistat amb els termes més usats en aquest llenguatge específicament administratiu.

Una última cosa a comentar seria el tema del gènere d’algunes paraules, que segurament per influència del castellà presenta alguns dubtes.

Per exemple, els mots deute i compte. Totes dues són paraules masculines, per tant, el deute i el compte. Parlant de compte corrent, quan haguem d’abreviar aquest molt, per exemple en algun document administratiu, ho farem amb c/c o bé cte. ct.

Berta Baulenas

Una caseta blanca amb roses al jardí, una caseta blanca només per tuuu i per miii…

Cantàvem tot el camí de tornada a casa després de visitar els tiets a pagès, mentre ens aturàvem al bosquet de la suïssa collint botons de Sant Antoni i violetes. M’encantava aquell ritual que fèiem cada setmana i el cruixir de les sabates de la mare sobre les pedretes del caminet estret quan ja arribàvem al poble.

Ai, mareta, ja som a caseta; ai, marita ja som a casita… i així li recitava amb totes les vocals, i la mateixa carrandella quan giràvem la cantonada de l’església a prop de casa, tan i tan feliç era, que tot em semblava rebonic.
Aquell dia, però, l’arribada a casa va ser diferent. La tieta, que vivia al pis de sota, va pujar esverada somicant. “Aaaiii, Dolors, quina pena, s’ha mort la iaia de Riembau…” O sigui, vol dir la meva àvia, o sigui, la mare de la meva mare, vaig pensar, i mentre elles s’abraçaven ploriquejant jo mirava la cara de la mare, pobra mareta, si ella morís jo també ploraria sense consol.

La solemnitat de la cambra on reposava, les ploreres de les filles, el negre rigorós de totes, les bandes negres senyal de dol a les jaquetes dels tiets, el xiuxiueig de tots ells, això sí que em va impressionar, més que veure la cara de cera de l’àvia i el rosari entre els seus dits encarcarats.

Així de rigorós i solemne també va ser l’enterrament, tots de negre, tots en silenci caminant darrere el carro funerari, tirat per cavalls amb faldó negre rivetejat de seda negra sobre el llom, com negres eren les robes, els crespons del carruatge i els llargs vels que tapaven la cara de les dones de la família, mentre les campanes tocaven a morts.

A primera fila caminaven la mare i altres filles i al darrere, les nores, seguides dels fills, gendres i altres parents, caminaven carrer dels xiprers avall, i tan llarga era la cua cap a l’església que si et giraves no veies el final.

La meva mare m’agafava de la mà tan fort que em feia mal, no perquè no em despistés de la fila, clar que jo només tenia 5 anys, era per la tensió del moment que vivia. Ni ella s’adonava de com m’estibava, jo la mirava i li llegia a la cara tot el dolor que sentia, li mirava els peus per escoltar el cruixir de les sabates que tant m’agradava.

Així vaig créixer, en un temps en què tot era negre, pecat, amagatotis, aparences, repressió, masclisme i molta missa, i sobretot temor del “què dirà la gent”. Tanta foscor i tanta hipocresia junta em van fer avorrir els missals, les estampes i les processons. Així mentre la meva família s’arruïnava, i per si no vols caldo tres tasses, un bon dia la iaia paterna va ser portadora d’una notícia que ni per un moment vaig pensar el que significaria després: “… aniràs interna a un col·legi de monges franceses amb la teva cosina”. Mare mevaaa, quina aventura, seria com els llibres d’internats que devorava asseguda a l’escala de casa sota l’ombra de la parra Quinto Grado en Santa Clara, de Enid Blyton… santa innocència.
Però la tristor que vaig veure en els ulls de la meva mare va ser un mal auguri, perquè, clar, ella ja ho sabia, a ella ja li ho havien explicat com un fet, no li van demanar opinió. Era sabut que el pare decidia, i ella havia d’acatar, per això sabia que no seríem les nenes afortunades dels llibres, ni una aventura ni res, seríem una boca menys que alimentar a casa en aquell temps de crisi, de negror i “del què diran”, i perquè estaria lluny d’ella, vet aquí la seva tristor.

La setmana abans de marxar, la meva mare em va dir: “Seu a la cuina que ara vinc”, i va venir amb una tovallola i unes tisores de tallar pollastre… “Què vols fer amb això, mareta?” “Carinyo, t’haig de tallar les trenes, perquè et puguis pentinar tu soleta a partir d’ara…” Allò també va ser excitant. Que bé!, tindria mitja melena com una noia gran, pensava, i tan bon punt em vaig asseure va posar la tovallola a les espatlles i sospirant va començar a tallar… llavors em vaig adonar de les llàgrimes silencioses que li rodolaven per les galtes d’aquella cara que em semblava la més bonica del món, i amb les trenes de tirabuixons a la mà, que només ella era capaç de trenar sense gomes, les va embolicar amb paper de seda blanca i va dir: “Les guardarem per fer un postís quan siguis gran”, i em va abraçar com si no hi hagués un mai més.

La serenor de la meva mare sempre em donava confiança, fins que aquell dia tot es va trencar. Ella es va trencar en plors i llàgrimes. Ara sé que plorava no només perquè em tallava les trenes, plorava per la soledat que devia sentir en veure que la seva opinió no comptava, per la meva innocència, per tot el que m’esperava, jo només tenia 9 anys. Plorava en pensar que ja no cantaríem tot collint floretes, i perquè no ens veuríem en molt de temps.

La maleta ruïnosa de segona mà que em preparava em semblava un equipatge de primera, que si el necesser, que si les mudes blanques, les brusetes i faldilles, que per si de cas això, que per si de cas allò, va ser tot el que em vaig emportar, un adeu ràpid i fins aviat mareta ja t’escriuré. Durant el viatge se’m barrejava una estranya il·lusió i incertesa, però mai vaig sentir ni por ni pena, ja em vagaria de sentir això, i molt més que això durant els anys que estaria lluny de casa.

Quan ets petit, sempre creus que els teus pares fan el millor per tu i per tant confies, confies en el que fan i et diuen de totes totes. És amb els anys que aprens a desconfiar malauradament, sobretot quan el que t’han dit resulta ser tan diferent de la realitat. Segurament a ells també els van vendre una altra història de missals i compassió que també es van creure.
La mare de la meva cosina, la tieta, era una dona molt creient i devota com la meva, educades a passar el rosari i el mes de Maria com les seves coetànies. La seva fe feia que s’aboquessin a consells espirituals que solien demanar al vicari o missioner, si és que n’hi havia algun a la família, i que tant les escoltava en les pregàries com en les demandes de consol i confessió, i així va ser com va arribar la idea de l’internat, a través del pare Misser i la seva influència, i creieu que en aquella època en tenien i molta, valga’m déu.

Saber la veritat del perquè de l’internat i a canvi de què va ser com un bufetada a la cara, seca i ràpida, sense temps de reacció. Això va ser el que més em va doldre, adonar-me de l’engany, de la falta de veritat. Sentir que es va subestimar la meva capacitat d’entendre les raons dels fets, en lloc de normalitzar una situació, va propiciar un sentiment de pena i gran desconfiança a tot el que llavors se’m presentava. Aquella il·lusió i curiositat va desaparèixer d’una bufada, no hi hauria ni aventura ni misteri com els meus estimats llibres. Està clar que la mare plorava, plorava perquè tallava les trenes de la meva innocència per sempre mai més.

Només arribar ens va rebre la mare superiora, rància i autoritària, camuflada dins d’un hàbit i un escapulari: “Així que sou vosaltres les nenes… una mica escanyolides”, va dir, “però bé, alguna cosa en farem…” I tant que en van fer! Van alliçonar-nos com dues minyonetes que rentarien plats, fregarien els terres de les classes els dissabtes i servirien els àpats a les altres nenes internes, filles de rics empresaris i hotelers, i a tots els escarabats negres, mot que vam posar a totes les monges. I tot això, durant les hores de lleure, de pati, de ressopó, i fins ben entrada la vesprada i de dilluns a diumenge sense descans, tot a canvi d’estudis i d’estada gratis, ja que nosaltres érem les internes pobres admeses per error, per error de consciència humana, dins una escola de nenes riques i monges sense cor.

Quantes llàgrimes vaig vessar per tanta discriminació, tant classisme, tanta hipocresia i per tant enyorament dels braços de la meva mare, de la seva dolçor, del cruixir de les seves sabates i de les cançons que ja no cantaríem mai més collint floretes…

En aquell ambient hostil, de missa diària, de carreres per parar les taules abans que les internes baixessin a esmorzar, o a fer els àpats del dia, de fregar amb un cubell i un pal més gran que nosaltres, tot escorrent un drap a mà que feia de motxo, mentrestant, les internes gaudien del jardí, de classes de piano, i passejar vora mar. Vam sobreviure i aprovar uns anys acadèmics per mèrits propis, o per compassió, ja que les hores d’estudi les rampinyàvem d’on podíem, ja que sovint quèiem rendides de son a sobre els llibres, cansades de tant servir, fregar i mal menjar… Allà vaig aprendre la gran lliçó de la meva vida, allà vaig aprendre que no em podria rendir mai, passés el que passés. Va ser el meu mantra, no rendir-me, no puc rendir-me… a preu de sargits al cor? Doncs sí, sargit rere sorgit, així seguiria teixint el meu camí de vida.

Quan no podia més d’enyorament, tancava els ulls i la veia a ella davant del mirall, amb el seu posat serè, raspallant-se aquells cabells tan negres, ondulats i llargs fins a la cintura, que trenava i enroscava en un vist i no vist al baix del seu clatell, ara com un monyo de castanya, ara com un monyo Grace Kelly que tant l’afavoria. Només en aquells moments recordava les meves llargues trenes rosses, com si fos jo qui les pentinés. Ella, que era tan alta i esvelta, amb aquella elegància innata, després del ritual de pentinar-se, es vestia amb un viso de puntetes, una faldilla de tub negra i una brusa blanca de coll obert. Estava tan guapa… No li calia res més. El seu somriure i la seva dolçor eren les joies que l’adornaven. Llavors sentia el cruixir de les seves sabates de crepè sobre les pedretes i el ressò de la cançoneta quan tornàvem a casa… una caseta blaaanca, només per tu i per mi, una caseta blaaanca amb roses al jardí…

Sempre vaig pensar que tanta tristor l’havia emmalaltit. La tristor de no sentir-se estimada, el no poder ser ella mateixa, les llàgrimes vessades en silenci, els perjudicis socials de l’època, el domini matriarcal de la família del marit, la precarietat econòmica, sumat potser a un excés de sensibilitat, li van trencar el cor… Quan vaig tornar després dels anys negres de l’internat, ella ja no era la mateixa… la tristor l’havia posseït, el somriure era forçat, i la dolçor s’havia escapat entremig de l’amargura.

“La teva mare es morirà”, va deixar anar la més petita de les meves cosines com si res, però què diu aquesta beneita, vaig pensar, ningú me n’ha dit res i mai m’ho van dir tampoc, ho vaig endevinar soleta, tant misteri, tant secretisme, tant xiuxiueig, tantes cares llargues, era clar que quelcom terrible estava passant. El meu pare no era capaç de mirar-me als ulls, però un bon dia em va dir: “La teva mare està malalta”, i tan ràpid com ella es feia el monyo o trenava les meves trenes, la negror va caure de nou sobre nosaltres, com de negre era tot en aquell temps, i negra era la roba que m’esperava silenciosa a la cadira de la meva habitació. Em vaig raspallar el cabell ondulat i llarg serenament davant del seu mirall, i el vaig enroscar darrere el clatell, em vaig enfundar un viso de puntetes, una faldilla negra i una brusa blanca de coll obert, i així de rigorós i solemne també va ser l’enterrament, tots de negre, tots en silenci caminant darrere d’aquell carro funerari, tirat per cavalls amb faldó negre rivetejat de seda negra sobre el llom, com negres eren les robes, els crespons del carruatge i els llargs vels que tapaven la cara de les dones de la família, mentre les campanes tocaven a morts… a primera fila caminava jo, la seva filla.

Narració finalista del concurs de relats d’EL 9 NOU

Dimecres 26 d’agost de 1987. L’‘spaghetti western’ es confabula per impedir-me aprovar tercer de BUP.

Jordi Remolins

L’última setmana d’agost de 1987 m’hauria d’haver estat preparant per recuperar les cinc assignatures que tenia penjades pel setembre d’aquell curs de tercer de BUP. Però l’individu que signa aquesta crònica preferia passar-se les tardes mirant vídeos en VHS com Oro sangriento i Texas 1870, totes dues d’un tal Frank Kramer. En realitat Kramer no era res més que l’àlies que utilitzava Gianfranco Parolini per signar els seus spaghetti western, un gènere infravalorat i alhora impagable, amb mirades que feien més mal que les bales, molta roba bruta i empolsinada, i uns arguments on els bons eren bastant dolents, i els dolents eren molt pitjors encara. I aquí estava jo, en una cambra interior d’un pis del número 16 del carrer Donya Estasia de Ripoll, que per molt que passin els anys i ja no hi visqui continuarà sent casa meva.

Prèviament, Leone ja ens havia preparat per a l’impacte, signant una trilogia del dòlar que hauria d’estar en totes les antologies del millor cinema de tots els temps. Els planetes es van alinear a mitjans dels anys seixanta, i Por un puñado de dólares, La muerte tenía un precio i El bueno, el feo y el malo van esdevenir la quinta essència del setè art, reanimant des d’Itàlia –i el desert d’Almeria– un gènere genuïnament nord-americà. Al mateix nivell de la qualitat cinematogràfica, però enaltint-la encara molt més, hi havia la música d’un geni, Ennio Morricone, que va crear diversos passatges de la música clàssica del segle XX que es recordaran en el decurs de la nostra història futura, en cas que el gènere humà tingui realment futur.

A roda de Morricone, alguns deixebles de la talla d’Alessandro Alessandroni o Bruno Nicolai, i coetanis com Armando Trovajoli, Riz Ortolani, Stelvio Cipriani, Piero Piccioni o l’argentí d’origen búlgar Luis Enríquez Bacalov, van enaltir fins a l’infinit molts westerns mediterranis, on sovint la música esdevenia protagonista d’uns projectes de pressupost limitat. Aquell cinema d’inicis de la segona meitat del segle XX era imprevisible i de vegades frustrant però sovint també brillant i somiador. La música dels compositors italians va ser una columna fonamental per sostenir-lo. Personalment, cada vegada que estic baix trio entre posar-me el tema central de Gli fumavano le colt… Io chiamavano Camposanto, de Bruno Nicolai, o bé prendre’m un Trankimazín. Molt sovint s’imposa la primera opció, amb aquell xiulet que sempre m’hauria agradat extreure dels meus pulmons, però desgraciadament ni això no he aconseguit.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Aventures d’alt nivell

Arriba als cinemes una nova i trepidant adaptació del clàssic d’Alexandre Dumas, “Los tres mosqueteros: D’Artagnan”. Es tracta de la primera part d’un projecte desglossat en dues parts, la segona dels quals serà “Los tres mosqueteros: Milady”, dirigides ambdues per Martin Bourboulon i escrites pels guionistes Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. Aquest film francès comença amb un preàmbul noctàmbul amb una confusa escaramussa a conseqüència de la qual el jove D’Artagnan (François Civil) és donat per mort després d’intentar salvar una jove de ser segrestada.
La resurrecció de d’Artagnan és seguida de la seva arribada a París per intentar entrar, sense sort, en l’escola de mosqueters al servei del Rei. L’atzar farà que durant una persecució xoqui amb tres persones diferents que el reten a un duel a mort a hores convingudes. Quan arriba l’hora de batre’s successivament amb els seus dualistes descobrim que els tres oponents són els valents mosqueters Athos (Vincent Cassel), Porthos (Pio Marmaï) i Aramis (Romain Duris). Un incident fortuït que provocarà, al capdavall, la futura amistat de tots quatre.
Una camaraderia que s’acabarà de forjar a partir de la seva participació conjunta contra la guerra bruta que té lloc en el cor de França per desestabilitzar la monarquia a través d’estendre rumors sobre infidelitats de la Reina (Vicky Krieps) o les pressions al Rei (Louis Garrel) perquè declari la guerra als protestants de La Rochelle. Enmig d’aquest perillós i embolicat complot ordit pel cardenal Richelieu (Éric Ruf), amb connivència amb aliats com una pèrfida Milady de Winter (Eva Green), d’Artagnan coneixerà a Constance Bonacieux (Lyna Khoudri), dama de confiança de la Reina, de qui s’enamorarà perdudament.
La pel·lícula té un ritme accelerat amb una successió de fets i accions frenètics que converteix aquesta versió en una autèntica festa, un entreteniment de primer nivell. Una versió oportunament també més fosca, humida, densa i violenta que versions precedents. Una adaptació que aprofundeix el vessant més crepuscular del pietós Athos i es pren algunes llibertats envers l’original com convertir a Porthos en bisexual. “Els tres mosqueters” és un relat fundacional escrit fa prop de 200 anys que posa de nou en valor el seu gran potencial fulletonesc, d’aventura novel·lesca, amb ingredients tan perdurables com conspiracions, traïcions, intrigues de palau, amors, penyores, batusses a cop d’espasa i camaraderia.

El Último de la Fila va aixecar el Palau d'Esports de Granollers amb el directe d'Astronomia razonable' el 1993

Jesús Medina

“El que més m’agrada del món és fer cançons”, deia el 1993 Quimi Portet, llavors una de les dues potes d’El Último de la Fila, al crític musical Jaume Camprubí, que l’entrevistava per a EL 9 NOU del Vallès Oriental. Els Último –contracció del nom del grup que feien i fan els seguidors, no pas l’ordre la importància de Portet o Manolo García a la formació– havia de tocar al Palau d’Esports de Granollers al cap d’una setmana. Després de 10 anys de carrera, l’Último no havia tocat mai a la capital vallesana i les expectiva era molt i molt alta.

La química entre l’entrevistat Quimi Portet i l’entrevistador Jaume Camprubí traspuava a l’entrevista prèvia al concert. Ja d’arrencada a la pinzellada biogràfica del personatge: “Als 4 anys, la seva família [de Quimi Portet] es va traslladar a Barcelona, i quan era un adolescent va tornar a la seva terra estimada, Osona. Va tocar en una tuna, va escriure teatre, va estudiar uns mesos Ciències de la Informació, va fer de soldador i va estar en diversos grups musicals, com The Kilimajaros.”

Quimi Portet també deixava entreveure una certa estimació per Granollers: “Per a mi –responia a l’entrevista Quimi Portet–, Granollers és una ciutat molt coneguda. Jo soc fill de Vic, i la relació entre les dues poblacions és molt estreta. La meva àvia materna era de les Franquees. I el primer concert que vaig veure en la meva vida va ser l’any 1973, a Granollers, el de King Crimson. No sé si queda gent de Granollers d’aquella època paleolítica. Granollers sempre m’ha desprtat gran simpatia i, ara em fa molta il·lusió tocar-hi”.

I la relació al matrimoni Portet-García: “Som comprensius i mimem molt El Último de la Fila. Tot i que ens podem discutir, som diplomàtics a l’hora de resoldre els problemes. ens tenim un gran respecte. De matirmoni res. Som dos tios que trballem junts, com aquells que tenen una planxisteria a mitges.”

El concert d’Último al Palau d’Esports de Granollers va ser apoteòsic i el públic va sortir amb el cor robat per aquells Astrònoms venedors de sentiments, com els va definir Jaume Camprubí al títol de la seva crítica musical a EL 9 NOU. “Una cosa era que l’èxit estava més que cantat a priori –argumentava Camprubí al seu escrit–. Però l’altra és que cada concert s’ha de jugar a totes per guanyar-se’l, i d’això no en va quedar cap dubte, després de la descàrrega de vibració generalitzada de les més de 7.000 persones que no van parar des del primer fins a l’últim moment. Un fenomen similar a Granollers l’hauriem de cerca a la nostra memoria ara fa 20 anys [el concert de King Crimson], gran part del public present en aquella epòca estava en l’edat de lactància.”

Després de dues hores d’espectacle, bisos inclosos, El Último de la Fila va explicar al Palau ple de gom a gom que tocava plegar veles, molt més encara quan tornar a “dormir a casa”. Després de tanta intensitat i sentimens, però, ningú no volia enllestir i el veritable final del concert va arribar quan la banda va cantar la ranxera Volver, volver. Potser un apunt simpàtic, però que també amaga alguna que altra curiositat.

Volver, volver és una cançó de Vicente Fernández, que el va catapultar cap a la glòria, a base de recitar que “tu tenías mucha razón, / le hago caso al corazón / y me muero por volver”…

Oi que ja és casualitat que Vicente Fernández tingui també una cançó que es titula El último en la fila i que diu: “Que tal si tratas al último de la fila, / lo dijo Cristo y lo puedes constatar, / que este que ignoras podría ser el primero / en adorarte siempre y ponerte un altar.”

Com diu la lletra de Mar antiguo, aquesta dels Último: “No hi ha altres móns, però sí hi ha altres ulls, aigües tranquil·les on fondejar.”

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:
500 grams de formatge mascarpone
4 ous
150 grams de sucre
24 bescuits (pa de pessic)
1 tassa de cafè exprés fred
3 cullerades d’amaretto o licor de cafè
cacau en pols per a decorar

Preparació:getty
Separa les clares de les gemmes dels ous. En un bol gran, bat les gemmes amb el sucre fins que estiguin espumoses i de color clar.
Agrega el formatge mascarpone i mescla fins que estigui ben combinat.
En un altre bol, bat les clares d’ou fins que estiguin ferms i es formin pics. Agrega les clares d’ou a la mescla de formatge mascarpone i mescla suaument.
Mescla el cafè exprés amb el licor d’amaretto en un plat poc profund.
Mulla lleugerament els bescuits en la mescla de cafè i licor i col·loca una capa de bescuits en el fons d’una font per a servir.
Cobreix els bescuits amb una capa de la mescla de formatge mascarpone i repeteix fins que hagis utilitzat tots els ingredients, acabant amb una capa de barreja de formatge mascarpone.
Empolvora cacau en pols sobre l’última capa de barreja de formatge mascarpone.
Cobreix el tiramisú amb film transparent i refrigera durant almenys 4 hores abans de servir.

AMIC

Muntar un hort casolà pot ser una activitat molt gratificant i beneficiosa per a tu i per al medi ambient. No necessites tenir un gran espai o experiència prèvia en jardineria per a començar, però sí que és important que dediquis temps i esforç a planificar i preparar el teu hort per a obtenir els millors resultats. A continuació, et donem alguns consells per a començar a conrear el teu propi hort:

Tria un lloc adequat: Cerca un lloc al jardí que rebi almenys 6 hores de sol directe al dia. Comprova que el lloc té un bon drenatge i que estigui allunyat d’arbres grans que puguin competir per l’aigua i els nutrients del sòl.

Decideix què vols conrear: Pots començar per plantes fàcils de conrear com a tomàquets, enciams o maduixes. Assegura’t de triar plantes que s’adaptin al teu clima i que siguin compatibles entre elles.

Prepara el sòl: La qualitat del sòl és essencial per a l’èxit del teu hort. Assegura’t que la terra estigui solta, sigui rica en nutrients i amb un pH adequat per a les plantes que conrearàs. Pots millorar-la afegint compost, fem o abonament orgànic.

Aconsegueix les eines necessàries: Necessitaràs comprar alguns accessoris bàsics per a conrear, com una pala, un rasclet, una regadora, un parell de guants i una forca. També pots necessitar una mànega o un sistema de reg per a mantenir les teves plantes ben hidratades.

Una vegada tinguis tot preparat, és hora de començar a sembrar les teves plantes. Segueix les instruccions de sembra de cada planta i assegura’t de plantar-les a la profunditat adequada i amb la distància adequada entre elles.

Manteniment:
Mantenir l’hort és una tasca que requereix dedicació. Assegura’t de regar les teves plantes regularment, especialment durant els dies més calorosos. També has d’anar treient les males herbes i revisant les teves plantes regularment per a detectar qualsevol plaga o malaltia i prendre mesures per a controlar-les.

Després d’unes setmanes, començaràs a veure els fruits del teu treball. És aconsellable a més a més, que aprenguis a conservar els teus productes perquè durin més temps.

Amb una mica de planificació, preparació i cura, pots conrear les teves pròpies fruites, verdures i herbes en la comoditat de la teva llar. Gaudeix de l’experiència!

Emili Vilamala

Una imatge típica de la primavera aquesta de l’Emili Vilamala. Un gallaret que amb els seus colors llampants atrau els insectes

Ningú no és perfecte. Tothom s’equivoca

Josep Ballbè i Urrit

Ningú no és perfecte. Tothom s’equivoca. De fet, se sol dir que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dos cops al mateix indret. L’aforisme que proclama allò que errar és humà té la paternitat del poeta britànic Alexander Pope. Hi afegeix, però, un parell de matisos complementaris: “Perdonar és diví i rectificar, és de savis.” Un cop analitzat el pensament, entenc que s’obre una doble via: quan l’esguerres, d’una banda –amb sort– potser arribes al bon port d’assolir una segona oportunitat. L’altra alternativa passa per caure al penyasegat de la rancúnia, a mans de qui has pregat l’absolució i el perdó. Davant d’aquest dilema, ja no sé si és pitjor el remei que la malaltia.

Demanar perdó no esdevé fàcil. Cal un cap cot. Àdhuc sense deixar anar un sol mot. N’hi pot haver prou amb una mirada fugissera. Alhora fer palès un penediment creïble. Això et pot permetre fer les paus. En aquest moment, demostres fefaentment que no tens raó. Que faràs per no reincidir. En aquesta conjuntura, bo fóra arrelar una profunda empatia entre ambdues parts… Sobretot –per què no?– pensant en una indesitjada revenja, a posteriori, de part de la banda ofesa. No és cap embarbussament o joc de paraules.

El món cristià emfatitza fortament el sentiment del perdó sobretot al llarg de la Quaresma. Tot i que tal vegada pugui no ésser vàlid l’argument per als agnòstics, entenc que va bé recordar una dita bíblica genial: no posar límits a l’exercici del perdó. Si estimes, sempre hauries de perdonar. “Ja no et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Podrà semblar un estirabot impossible, certament. Malgrat tot, entenc que passa com amb la paciència: quanta més se’n gasta, més se’n té. Al contrari del diner, que, si el malbarates, has begut oli.

El reconegut dramaturg i poeta Oscar Wilde convidava a perdonar sempre: “Si perdones l’enemic sempre, no hi ha res que l’enfurisqui més.” Una altra cita que referma molt més aquesta tesi ve de la mà d’en Mahatma Gandhi: “El dèbil no pot perdonar. El perdó és un atribut dels forts…” En el benentès que difícilment trobarem algú que estigui lliure de pecat per llençar la primera pedra, en sentit metafòric.

Abans de cloure aquesta reflexió, em permeto incidir en una escletxa possible. Especialment pensant en gent de cor dur que es vol emparar en l’orgull del perdó sense oblit. Guardar-se una segona bala a la recàmara demostra nul·la generositat, excés d’orgull i manca de comprensió. Ja prou emmerdat i regirat està el nostre món com per anar afegint més pals a les rodes. Bé que podem copsar-ho en la meteorologia informativa dels diferents mitjans. Em posa malalt sentir notícies de tants conflictes bèl·lics arreu… Mentrestant, els grans organismes internacionals i les grans potencies demostren ben poc rigor i seny a l’hora d’optar únicament per la via de l’armament.

Tinguem ben present que el perdó és una decisió. No pas un sentiment. És la pròpia persona qui té la clau de la caixa forta. No és una ciència infusa. Per tant, avall, que fa baixada!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers