Montse Ayats és una filòloga, editora i mestra catalana. És coordinadora del Pla Nacional del Llibre i la Lectura.

Jordi Vilarrodà

Què és el Pla Nacional del Llibre de Lectura?
En aquest cas concret, primer de tot és un acord de govern i, per tant, un encàrrec del govern i un compromís del govern. Segon, es proposa que cultura i educació treballin conjuntament de debò des del principi. I com a tercer element, compta amb unes 180 persones que representen a unes vuitanta entitats dels sectors culturals i educatius, que han dedicat hores a pensar quins són els problemes i reptes amb relació a una qüestió concreta de la lectura i els llibres i més hores a fer propostes i, per tant, hi ha tota una gent que ha dedicat temps i és esforç a reflexionar, a fer propostes, doncs, és la suma de moltes coses i té molts ingredients perquè funcioni. Es va constituir pel mateix decret que impulsava el pla, es va constituir un consell nacional de la lectura, que és l’òrgan principal, i aquest consell va determinar un grup impulsor conjuntament amb la coordinació vam determinar deu grups de treballs, van acabar sent dotze, en aquests grups de treball hi vam posar entre deu i quinze persones perquè plantegessin reptes i propostes.

Aquest pla, és el que ha de servir per fomentar la lectura?
Sí, l’objectiu final és escoltar el sector i les aportacions que es puguin fer i acabar definint un document que tingui propostes concretes que abracen les diferents edats, mediadors, famílies, escoles, biblioteques i polítiques públiques i també amb una voluntat que l’acció pública provoqui que les entitats puguin col·laborar.

Té una data ja?
L’objectiu és que abans de l’estiu, tant el consell nacional com el govern hagin aprovat el document final que conté les mesures, els objectius, els pressupostos, els agents, i els indicadors d’èxit, amb una voluntat clara d’avaluar allò que ens ha compromès a fer. Aquest govern està molt compromès amb la lectura i, per tant, les accions que hem dissenyat moltes ja s’estan implementant perquè el temps passa. Hem fet molta feina, però es tracta que la màquina funcioni. Hem buscat que pugui fer accions tothom. L’objectiu màxim del pla és fomentar la lectura en català.

Com tenim els joves en la lectura, hem de posar el focus en els joves i infants?
Les últimes dades d’hàbits i consum de llibres i de lectura ens diuen que les dones i els joves són els que els últims deu anys han fet créixer la lectura. La lectura no deixa de ser una activitat vinculada amb l’escola. Quan ets adolescent deixes de fer coses que t’obliguin, quan la lectura es converteix en un element en el qual t’has d’avaluar, quan la lectura demana temps hi ha una colla d’elements que fa que costi llegir en aquestes edats. D’altra banda, són els que consumeixen més pantalles, aquesta lectura de pantalles també hem de fer que sigui millor. Llegir no és només llegir un llibre o uns continguts endreçats. Aquests adolescents necessiten que aquella lectura que fan sigui realment una lectura de comprensió i, aquí és on hem d’incidir, que llegeixin una lectura que els faci reflexionar, a decidir per ells mateixos… Amb això, les proves no són bones si mirem les competències i els resultats no són bons, per exemple cada cop més tenim menys vocabulari per enfrontar-ho. Per això és necessària la lectura en l’adolescència.

Es treballa en també en el cas en què es reenganxin amb la lectura?
No he trobat cap estudi que digui això, però en l’educació funciona molt això. Una de les claus del Pla és abordar d’ençà que naixem i, anar pujant. Per tant, l’escola per exemple li hem de demanar que la part tècnica que resol els cinc sis anys que la pugui treballar i ho pugui fer bé. Hem de començar pels petits, però també els diferents agents hi podem contribuir d’una manera o una altra, amb biblioteques, llibreries. És una responsabilitat social de tots.

Fa falta més atenció a les biblioteques escolars?
L’escola el que necessita és tenir un mecanisme pel qual es pugui relacionar amb l’oferta que va sortint, que estigui el cas de les publicacions, una porta per exemple és una biblioteca. No és una biblioteca d’una aula on hi ha un llibre, és una biblioteca que en alguns casos es reparteix en una aula o en els passadissos que alhora té accés a internet combinat amb llibres, és una biblioteca del segle XXI, perquè ara la lectura té molts formats diferents.

Aquestes biblioteques ja es poden veure a Vic o amb la que es farà a Centelles.
Sí, pensant, però que l’objectiu ha de ser fer venir ganes de tornar a repetir aquesta experiència, posant èmfasi que a cadascú li agraden gèneres diferents… S’han de trobar fórmules per aconseguir aquest gust a la lectura. Crec que és molt important el domini de la tècnica. S’ha de trobar la fórmula del plaer, la clau són els papers dels mediadors.

Tenim bons índexs de lectura en el país?
Sempre depèn de amb qui et comparis. És a dir, les últimes dades que surten és que estem en una mitjana d’un seixanta-vuit seixanta-nou per cent de persones a Catalunya que llegeixen com a mínim un llibre al trimestre. A Europa la mitjana és aquesta, ara hi ha països que estan al noranta o noranta-cinc. Per tant, l’objectiu de qualsevol en aquest govern és créixer per assemblar-nos a països que hi ha més lectors. D’això es tracta.

A causa de la pandèmia es va tornar a llegir molt. S’ha consolidat això?
Les últimes dades tornen a ser molt semblants a les del 2020, per tant sí d’alguna manera sembla que sí, que la gent torna a valorar el temps i la dedicació a una activitat com aquesta. Primer anem a les xarxes, però després tornem a anar al llibre. Estem en un moment en què la gent torna a valorar el temps. En el Pla pensem que hem de posar l’accent a la lectura com un element per dedicar-hi un cert temps, per qüestions de salut, la idea que sigui una activitat pausada en un món tan frenètic, les relacions… Pensem que per aquesta via, aquests missatges i valors poden ajudar a engrescar més gent a tornar o incorporar-se a la lectura.

En aquesta societat que estem tan hiperconnectats ens costa desconnectar, però també necessitem aquesta desconnexió. Però quan fem aquesta desconnexió trobem el gust.
És important ser capaços de poder explicar i d’anar fent aquesta defensa de la lectura perquè hi ha qui ho valora i a més a més tens totes les altres qüestions que porta la lectura.

Som un país on hi ha molts escriptors, molts llibres correm el risc que ens faltin els lectors?
També és veritat que per escriure s’hauria d’haver llegit bastant i això, no sempre va així. La primera cosa és aquesta, que qui tingui ganes d’escriure hauria de reflexionar molt sobre lectures. La segona cosa és la producció, els editors en el cas del català, hem passat que Catalunya que és una gran potència editorial on abans es llegien un de cada quatre llibres en català, ara tendim més cap al dos o una mica més. Per tant, una bona oferta en català en un país com el nostre afavoreix que hi hagi més consum. Quan parlem de molt hem de veure com es mesura. Està clar que és un mercat i una oferta genera demanda, això és positiu. Ara això ha de ser sostenible, i per això s’ha d’incidir en aconseguir més lectors i que llegeixin més. Aquest és l’objectiu i amb això ens fixem. Estaria bé que la gent s’animés a fer premis que contribueixen més a llegir que no pas a escriure, seria una gran aportació al país.

No és mala idea això de premiar la lectura.
Clar, premiar la lectura vol dir moltes coses. Podem trobar moltes fórmules. Una és aquesta que podria contribuir a la lectura i no tant a l’escriptura.

Les llibreries actuen cada cop més com un agent cultural, tenen lloc també en una planificació?
Sí, en el Pla el centre és la lectura i, però posem èmfasi en allò que són els fonaments de la lectura, però és evident que els agents de la cadena, del valor del llibre també hi tenen un paper i alhora també hi ha accions que estan més vinculades. Gràcies als llibreters el panorama canvia, es pot tenir accés a qualsevol autor del país, això enriqueix. Les llibreries també són evidentment agents.

Com vius tu el Sant Jordi?
A mi el que m’agrada és passejar, el matí normalment vaig a Barcelona, aquest any ho mantindré, i a la tarda a Vic o Torelló. És una festa que tothom està content, hi ha llibres i roses, les mirades de les parelles o les no parelles, de les famílies… Crec que és un dia per gaudir. És el Sant Jordi que no estaré gens enfeinada i estaré molt més relaxada.

Miquel Erra

Aquest any Sant Jordi arriba amb una rosa, un llibre… i més de 150 formatges artesans per escollir. Vic viurà aquest cap de setmana la 15a edició del Lactium, la sisena consecutiva a l’escenari del parc Jaume Balmes. Un canvi d’ubicació que també va permetre una reformulació de la fira. La gran festa del formatge català tornarà a compaginar la degustació i venda al tall de formatges catalans amb un notable programa d’activitats lúdiques, gastronòmiques i familiars.

L’avançament de dates de la fira, que habitualment se celebrava a principis de maig, té un rerefons principal: evitar les molèsties pel borrissol que alliberen els pollancres de l’entorn del riu. Retardar-la no era aconsellable: “Formatges i calor no són bons amics”, recordava el director del certamen, Isaac Gelabert, en la presentació. Primer es va pensar en el cap de setmana del 29 i 30 d’abril, però es va descartar per evitar la coincidència amb una altra fira del ram, a Sant Pol de Mar. Finalment es va optar per solapar-la amb Sant Jordi. “Esdevé un petit repte, però ho hem mirat de convertir en una oportunitat”, apuntava el regidor de Fires i Mercats, Titi Roca, tot remarcant que, després de quinze anys de trajectòria, el Lactium manté “l’essència” del primer dia i la fira ha anat guanyant protagonisme: “L’Ajuntament està fent una aposta ferma per estar al costat del sector formatger”, va insistir.

Durant dissabte i diumenge, Lactium exhibirà un espai comercial i expositiu amb 30 formatgeries artesanes d’arreu del país –vuit de les quals osonenques–, amb més de 150 formatges “per conèixer, tastar i comprar”. La xifra ha reculat respecte de l’última edició –amb 40 formatgeries– possiblement a causa de l’absència de l’Associació Catalana de Ramaders i Elaboradors de formatge artesà (Acrefa), un dels coorganitzadors de la fira les últimes edicions. Un canvi recent en la junta d’aquesta entitat –que plantejava noves condicions per mantenir presència a Vic– ha portat les dues parts a establir una mena de moratòria d’un any. Això també explica el perquè enguany no s’ha convocat el ja tradicional concurs de formatges de la fira. “És una peça sectorial i, sense Acrefa, no podíem assegurar les condicions d’excel·lència que tenia el concurs”, va deixar anar Gelabert, convençut de la “voluntat” de recuperar-lo de cara a l’any que ve.

Més enllà de les parades de formatges, el Lactium reunirà 15 amics del formatge amb productes agroalimentaris artesans que van des de les conserves, el vi o la mel fins a cervesa artesana. El programa torna a comptar amb un ampli conjunt de propostes festives i divulgatives distribuïdes en tres espais: l’Aula del Formatge Bonpreu i Esclat, el TxisArts i el TxisBar-Gastroteca.
Destaca l’Aula del Formatge Bonpreu i Esclat, un dels batecs identitaris de Lactium, amb 10 activitats on el relat i la cultura del formatge artesà seran protagonistes. Menció especial per la proposta de Fet a Osona, a les 8 del vespre, que maridarà formatges de set formatgeries osonenques, a càrrec de Bernat Gurt, amb fragments de literatura femenina, que llegiran Aida Montoya i Irene Solanich. Una hora i mitja abans, promet diversió el Crucigalactium que muntaran Maria Nicolau i Pau Vidal, jugant a fer mots encreuats a través de la cuina i els formatges. Des de Bonpreu i Esclat, Joan Sabartés, director d’operacions, recordava en la presentació que ja fa sis anys que l’empresa fa costat al Lactium. “És un plaer donar suport a una fira que s’ha consolidat per oferir productes artesans de quilòmetre zero potenciant els productors i les productores i els productes de qualitat, tal com fa Bonpreu i Esclat”, va remarcar.

Des d’un vessant més lúdic, el Txis Arts tornarà a ser l’escenari més polivalent, amb tota una programació de música, espectacles familiars i presentacions. Hi actuaran la cantautora Mar Pujol, fent duet amb Bruna González, i el grup Inspira. Per la seva banda, el TxisBar-Gastroteca serà l’espai de degustació. Cada fusta contindrà cinc formatges presents, una confitura, unes galetes de cereals i una copa de vi del Celler Cap de Ruc, el vi del Lactium.

D’altra banda, el formatge convidat d’enguany serà Ossau Iraty, amb els seus formatges d’ovella de pastura pirinencs. La denominació se situa entre Iparralde i el Béarn, la zona més atlàntica del Pirineu. També hi serà present el projecte Ramats de Foc-Pau Costa Foundation. Es tracta d’un projecte que col·labora activament en la gestió i la prevenció d’incendis forestals, a través de les pastures de bestiar; fomenta l’activitat ramadera en extensiu al territori, i evita incendis a les zones on hi és present.
I tot plegat amb una fira que manté molt clars els seus objectius: “Mantenir el compromís amb la divulgació del formatge català i artesà, fomentar la demanda i consum del formatge i desenvolupar mesures a favor de les bones pràctiques en matèria de sostenibilitat i responsabilitat”, insistia Gelabert. La fira té un pressupost, estable en les últimes edicions, de 85.000 euros.

Els historiadors Jordi Indiano i Santi Blasco publiquen "La Roca del Vallès desapareguda" a l'editorial Efadós

Oriol Serra

Un recull de 170 fotografies històriques, datades entre finals del segle XIX i la dècada dels 60 del segle XX, que repassen la memòria visual de la Roca. Són les que recull el llibre La Roca del Vallès desapareguda, dels historiadors locals Jordi Indiano i Santi Blasco. El volum l’ha publicat l’editorial Efadós dins de la col·lecció “Catalunya desapareguda”.

“És un llibre per refrescar la memòria i recordar com havia estat el poble”, explica Blasco a EL 9 NOU. Les imatges mostren diferents indrets del municipi i permeten traçar-ne l’evolució al llarg de gairebé 100 anys. S’hi poden veure, per exemple, l’antic carrer Major –actualment Sadurní Pujadas– i la desapareguda bassa del Molí. “Era on s’emmagatzemava l’aigua que servia per donar força al molí, del qual avui només es conserva l’edifici”, apunta Blasco.

Un altre element desaparegut del paisatge urbà de la Roca que surt fotografiat al llibre és l’antiga Porxada. “Aquesta construcció ja la trobem documentada en època medieval. Durant molts anys s’hi va fer el mercat setmanal”, diu Blasco.

El llibre es divideix en tres apartats, un que es dedica al casc antic de la Roca, un altre que es fixa en el creixement urbanístic, i un tercer que se centra en Santa Agnès i la Torreta. “Vilanova l’hem obviat perquè ja fa molts anys que es va independitzar de la Roca”, observa l’autor.

Les imatges provenen de diversos fons particulars, també d’arxius com el del mateix Ajuntament de la Roca. “Hem fet una tria de 170 fotografies, però en teníem moltes més que no hi han cabut”, afirma Blasco.

Encara dins de la col·lecció “Catalunya desapareguda”, l’historiador Ricard Ginjaume acaba de publicar el volum Cardedeu. Oficis i comerços, que es presentarà aquest dissabte a les 12 del migdia al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu.

EL 9 NOU

El pianista i compositor canadenc Steve Barakkat, reconegut internacionalment, farà l’estrena catalana de la seva gira mundial ‘Néoréalité’, aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers. L’estrena europea va ser el maig de l’any passat al Royal Danish Theatre de Cophenaguen; a Àsia, l’octubre de 2022 al Gimpo Art Hall de Corea del Sud, i als Estats Units, el mes de març passat al Carnegie Hall de Nova York. Aquesta gira presenta en directe el seu últim àlbum, del mateix nom, i el seu últim senzill, “Motherland”, tots dos estrenats mundialment per Universal Music i amb més de 1.600.000 visites a Youtube.

‘Néoréalité’, Steve Barakatt. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 23 d’abril. 19.00.

Peyu porta la màgia al Teatre Auditori de Granollers

Tot i que no és pròpiament un espectacle de màgia, L’il·lusionista interpel·la l’espectador amb el truc més antic de tots: la màgia del teatre. En aquesta ocasió la il·lusió d’en Peyu ha estat endinsar-se en el món de les cartes, l’escapisme, els conills que surten del barret… esperant sorprendre el públic i esperant, sobretot, que la gent es deixi sorprendre. En Peyu ens convida a anar a l’essència més primitiva de la vida: riure i deixar-se il·lusionar.

‘Peyu. L’il·lusionista’. Direcció: Joan Roura. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 23 d’abril, 17.30.

Pep Munné protagonitza ‘Speer’ a Canovelles

El Teatre Auditori Can Palots acollirà aquest divendres ‘Speer’, l’obra sobre la llegenda de l’arquitecte i ministre Hitler. Protagonitzada per Pep Munné i dirigida per Ramón Simó, aquesta obra de teatre d’Esther Vilar es basa en la figura d’Albert Speer, l’arquitecte i ministre de Hitler destinat a succeir-lo. Speer és una comèdia amarga d’intriga política perseguida per la polèmica. Creada el 1998 l’obra té un rerefons històric i ficció que posa a Europa davant del mirall. Una oportunitat per reflexionar sobre el poder, la barbàrie, la visió i la revisió de la història recent.

‘Speer’. Direcció: Ramon Simó. Amb Pep Munné. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Divendres 21 d’abril, 20.00.

Lágrimas de sangre presenta el nou disc a la Nau B1 de Granollers

Lágrimas de Sangre, un dels grups de rap líders d’àmbit nacional i referents en l’escena hip hop, aterra aquest dissabte a les 10 del vespre a la Sala Nau B1 de Granollers per presentar el seu nou disc, ‘Armónico desorden’. La banda fa més d’una dècada que conquereix escenaris amb el seu estil inclassificable i una posada en escena explosiva. Els teloners seran els vallesans Los Niños del Balcón, un grup de hip hop que canta temes propis amb cançons dedicades a l’amor, el desamor, els amics, la vida i els problemes quotidians. Una barreja de hip hop, dancehall, reggae, trap i reggaeton.

Lágrimas de sangre i Los Niñós del Balcón. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte, 22 d’abril, 22.00.

Jordi Sunyer

ARRIBAR I PLOURE
‘El primer discu’
L’ex-Txarango Àlex Pujols i l’actor Ricard Farré finalment han publicat el seu primer discu, un bon treball de només vuit talls que combina música i humor on no hi falten els seus èxits Paraules d’antes o Xof per tu. També hi ha d’altres peces com El vell Joan Carles (ja us podeu imaginar a qui va dedicat) o L’himne, que tanca l’àlbum explicant la relació del grup amb la pluja. Si tot plegat fos real, és evident que els haurien de contractar urgentment a tots els racons del país. I és que d’aigua –i de sentit de l’humor– n’anem molt mancats.

EL PONY PISADOR I THE LONGEST JOHNS
‘The Longest Pony’
Els catalans El Pony Pisador acaben d’estrenar The Longest Pony, un àlbum on uneixen forces amb els referents internacionals dels anomenats sea shanties (cants mariners), The Longest Johns. Al treball hi ha peces tradicionals i clàssiques del repertori folk anglosaxó, com “Tennessee Waltz” o “All For Me Grog”, i un parell de composicions originals, “Wheels of Glory” i “Haul and Drag”. També inclou una peça en català, l’havanera “Al Pirata Joan Torrellas”. Llarga vida a l’amistat i l’admiració mútua entre els nostrats Ponys i The Longest Johns!

TRIQUELL
‘Entre fluids’
El primer ex-Eufòria a publicar disc ha estat Triquell (Francesc Fuentes i Triquell). I de tota la nòmina d’artistes que es van donar a conèixer en aquest talent xou possiblement és un dels que té més números per acabar-se consolidant i no ser flor d’un dia. Al seu disc de debut hi ha personalitat, voluntat de deixar empremta, so de banda (es nota que toca amb músics d’Alter Soma, la seva antiga formació) i algunes bones cançons com Road trip, CBD i espardenyes o Jugular, un hit que ho ha petat a les radiofórmules des que es va avançar ja fa uns mesos.

Sagi Serra

‘Brothers and Sisters’
Capricorn Records – 1973

Els primers discos de The Allman Brothers Band, The Allman Brothers Band (1969) i Idlewild (1970) van passar força desapercebuts. Va ser el 1971, amb la publicació del doble àlbum en directe At Fillmore East, quan van obtenir el reconeixement i les lloances tant de públic com de crítica que fins llavors se’ls havia resistit. Però la seva consagració i el seu millor èxit comercial va arribar el 1973 amb Brothers and Sisters, fet que Duane Allman, guitarrista i ànima del grup, i Berry Oakley, baixista, no van poder viure per uns tràgics accidents de moto. Malgrat les baixes, el grup va continuar amb Gregg Allman, orgue; Butch Trucks i Jaimoe Johanson, bateries, i Bickey Betts, guitarra, amb col·laboracions més o menys fixes o esporàdiques de músics d’estudi. El seu so –etiquetat com a rock sureny– té influències del blues, country, jazz…, estils amb què ja estaven familiaritzats. “Jelly Jelly”, “Jessica”, “Come and go blues” o “Rumblin’ Man” són algunes de les perles d’un disc imprescindible en qualsevol discoteca que es preï. La banda, després de diferents separacions i reaparicions, va plegar veles definitivament el 2014. Gregg Allman va morir el 2017.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Vaig començar com a Jordi Soler tot i que al cap de poc vam muntar el grup Local 7 amb un grup d’amics.

Primer concert en directe? Va ser a una sala de Campdevànol l’any 2011.

Quants discos tens? No ho sé, però diria que uns 50. Salva’n tres. A Night At The Opera de Queen, Quina nit de Sau i un de Fito & Fitipaldis.

Un concert (com a públic) per recordar. Recordo molt el concert que van fer els Iron Maiden al Palau Sant Jordi de Barcelona quan jo tenia 18 o 19 anys.

Anna Tomàs Mayolas

INTERNAMENT
Autora: Mònica Ramoneda Rueda
Editorial: Angle Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàg.: 231

Mònica Ramoneda ens explica en aquesta primera novel·la la baixada a l’infern de la seva protagonista, la Maia. Un camí que comença durant l’adolescència amb un trastorn alimentari invisible i la construcció de la cuirassa que dificultarà l’empatia de qui l’envolta. Un camí molt dur, que travessa crisis d’ansietat, autolesions, depressió, visites a psicòlegs, psiquiatres i internament en un hospital. Un viatge que fa en paral·lel a una vida d’aparença perfecta als ulls de moltes persones, bona feina, bona parella i tres bons fills.
Un llibre escrit en primera persona, com una conversa amb una amiga davant de qui es va despullant explicant amb detall aquesta capa profunda de dolor emocional, de desconnexió d’ella mateixa i de qui l’estima. Un monòleg que com a lectora he anat escoltant, empatitzant en el patiment, en la vulnerabilitat, en la cuirassa i en la dificultat de trencar-la, de confiar i demanar ajuda.
És una lectura colpidora, profunda, que t’atrapa i no et deixa anar fins al final. Afilada i tendra, que t’obliga a parar de tant en tant per agafar aire i vessar alguna llàgrima. I que m’ha deixat amb cert enuig i neguit. Enuig per formar part d’una societat tan cega que tendeix a conformar-se amb l’aparença i mira poc al fons dels ulls, una societat que es permet poc el crit d’auxili i que difícilment sap com entomar-lo.
Amb aquesta novel·la, Ramoneda ens mostra totes les ombres de la Maia, la foscor que en qualsevol moment ens pot aparèixer a tothom. I ho fa amb absoluta naturalitat, sense edulcorants ni eufemismes. Alhora és un crit a la visibilització de les malalties mentals, una oportunitat i una eina per normalitzar l’esqueixament de l’equilibri emocional. Una obra valenta i necessària, que ens permet apropar-nos a la part amagada de tantes persones, i a les nostres pròpies fragilitats. Que ens demana saber, conèixer, compartir, agafar consciència, aprendre a escoltar, aprendre a demanar, apamar el dolor propi i l’aliè, normalitzar el que ens pot passar, permetre’s mostrar-se amb les ferides obertes, saber acompanyar-nos.
I tot plegat, amb una escriptura que sedueix, a la qual hi entres i de seguida t’hi sents còmode, sense estralls ni sorpreses estilístiques, una prosa que t’embolica amb amabilitat perquè l’atenció la posis tota al fons, a la història, a la vida de la Maia. Us la recomano moltíssim.

Jordi Vilarrodà

‘El radiofonista’
Gaspar Hernàndez
Ed. Columna
Periodista i escriptor. Gaspar Hernàndez és sobretot un home de ràdio. I la ràdio fa de fil conductor d’aquest llibre en què parla d’ell mateix. Es va posar davant d’un micròfon quan tenia 9 anys i el seu pare va fer-li una ràdio, i des de llavors no ha parat. El relat que trena en aquest llibre és un tribut al mitjà i a la veu parlada que, com ell diu, torna en el temps dels pòdcasts.

‘La història dels vertebrats’
Mar Garcia Puig
La Magrana
“El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. […] Al capvespre, mentre jo comptava contraccions a la sala de dilatacions, el país comptava escons.” Mar Garcia va veure com ser mare de bessons i diputada al Congrés esdevenia un repte quasi insuperable. I portava al límit la seva salut mental. Ara posa veu al que moltes dones han passat i viscut en silenci.

‘Estremida memòria’
Jesús Moncada
Club Editor
Les obres de Jesús Moncada (1941-2005) han passat al catàleg de Club Editor, que les reedita en la perspectiva d’aquest Sant Jordi. Una ocasió, de moment, per recuperar la novel·la Estremida memòria i els relats d’Històries de la mà esquerra. Volgudament, no comencen amb Camí de sirga, perquè la més coneguda de les novel·les de l’autor de Mequinensa no n’eclipsi el conjunt.

‘Petem-ho!’
X. Mas / C. Soler / G. Viladomat
Rosa dels Vents
La portada del llibre parla per ella mateixa. Si voleu saber què volen dir els adolescents quan parlen d’estalquejar, trolejar o fer ghosting, si des de Merlí encara no heu après què significa semat, i si WTF us sona a sigles d’un ens internacional, llegiu aquest llibre. Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler us posen al dia, a boomers i millennials, sobre el nou idioma jove.

‘Mons invisibles’
Maria J. Portella
Tibidabo Ed.
La psicòloga i doctora en Neurociències Maria Josep Portella és, també, mare d’un nen autista. Diu que ha escrit aquest llibre per “la necessitat de compartir el procés que m’ha portat a descobrir que tinc un fill extraordinari”. Amb totes les dificultats i totes les alegries que comporta. Perquè ells, i molts dels que tenen altres capacitats, són fills que també ensenyen als pares.

Griselda Guiteras

Vaig acostar el llumí i la primera mata de seguida es va encendre. Les havia ruixat totes amb benzina, per assegurar-me que el foc actués ràpid i eficaç. En pocs minuts tot cremava i la fumera era important. Però jo sabia que des del poble ningú donaria l’alarma. Oficialment era una crema controlada de marges. Les flames ho van devorar tot.

Durant tres anys llargs Londres i la feina a l’hospital m’havien absorbit. Em feia una mandra terrible volar i quan hi havia alguna celebració m’oferia per fer guàrdies. Si tenia alguns dies lliures desconnectava conduint fins a Gal·les, on feia llargues caminades per la costa. Amb els pares feia un Skype cada quinze dies i amb l’avi, que ni tan sols tenia mòbil, ens enviàvem unes ratlles escrites de tant en tant. Però va arribar un 20 d’abril massa plujós, era l’aniversari de la mort de l’àvia Maria i em vaig passar la tarda remirant fotografies familiars. M’enyorava. Tenia ganes de veure l’avi Pep. Ja havia passat massa temps. Amb dos clics vaig comprar bitllet per a l’aeroport del Prat.

Ell m’esperava, content, sota la parra de l’eixida. Torrades amb un raig d’oli i un generós tall de llonganissa. “Noi, estàs ben blanc! Que no hi ha vi, allà amb els anglesos?” L’avi em va oferir el porró. “M’alegro molt de veure’t, avi! Segueixes amb la pressió baixa, eh?” Estimava molt aquell home. M’havia guiat sempre, sense reclamar res a canvi. Els pares es feien un tip de pencar a la botiga de teixits i jo passava llargues temporades al mas. Ajudava l’àvia Maria a recollir els ous del galliner i regava l’hort amb l’avi. Ell em va curar multitud de traus i em va regalar la meva primera navalla. D’adolescent els vaig fer patir. Estava enfadat amb la vida en general i no sabia a qui reclamar. L’avi em va saber adreçar i, gràcies als seus mètodes de coach de pagès, vaig tornar “al senderi dels valents”, com solia recordar-me. “Noi, tens l’habitació de sempre. Potser hi trobes pols, no vull queixes! I demà espavila’t per esmorzar. Jo tinc feina de bon matí.” Aquella nit la vaig dormir sencera, sense soroll de sirenes, crits d’urgència ni veïns cridant, histèrics, els gols del Chelsea.

Només obrir els ulls me’n vaig anar de dret a la cuina. Hi havia cafè, dens i ben amarg, res a veure amb els aigualits teas britànics. Sobre una lleixa, el mateix pot de llauna ple de galetes que sempre m’oferia l’àvia. Vaig fer un volt per la casa. L’avi s’espavilava molt bé sol, la tenia prou endreçada. Res d’acumular trastos innecessaris ni “coses d’aquestes modernes que s’espatllen només amb la intenció”. Al menjador no hi havia tele, només un prestatge ple de còmics rellegits i el diari comarcal. L’habitació dels avis tampoc havia canviat. Modesta, només amb el llit, un balancí i una calaixera, una foto d’ella i els seus antics pots de perfum. En arribar davant el rebost vaig somriure. Segur que estava ben assortit. L’avi encara feia melmelades i conserva de bolets.

La maneta no va cedir, semblava que la porta estava travada. Li vaig donar un bon cop amb l’espatlla i només vaig aconseguir fer-me mal. Que estrany, en aquella casa no es tancava mai cap habitació. De petit, la sola advertència dels avis ja m’era suficient per no remenar pel quartet de la mel, la pallissa o la cambra d’aquell mossèn estirat que passava temporades al mas. Quan l’avi tornés del seu passeig matinal li hauria de preguntar per què tenia clos el rebost.
“Hi guardo verí. Pel pugó de la patata. I per sulfatar les roses. No vull que hi entri cap gos i tinguem un disgust.” Potser va ser el to de veu, inusualment dur. O potser vaig notar que em desviava la mirada. I també hi havia les cartes. L’avi m’havia escrit parlant orgullós del seu rebost, ple de camagrocs secs, rovellons en vinagre i conserves de tomàquet. “Ja no en faig”, en va dir ara. “Soc massa vell per trastejar a la cuina.” Mai m’ho hauria pensat, però vaig començar a sospitar que aquell home cabut i arrugat m’amagava alguna cosa. No em demanava que l’acompanyés a caminar, havia penjat bruscament dues o tres trucades dient que s’equivocaven de número i ara això del rebost, tancat i barrat. En duia alguna de cap.

A trenc d’alba l’avi va sortir del mas, bastó a la mà, caliquenyo als llavis i els gossos fent-li companyia. M’hauria d’esforçar a seguir-lo sense que em descobrís. Els animals tenien l’oïda fina, però ell també era una fura. Dels millors estraperlistes de la comarca. Va prendre dos o tres senders fins arribar a uns plans que jo recordava perquè hi anàvem a collir espàrrecs. Després es va escórrer cap dins del rieral. En arribar a un petit gorg, l’avi va desaparèixer darrere unes bardisses. Em va costar trobar la sortida, el bosc era molt espès i no veia cap camí. Em vaig deixar guiar per un tub negre que venia del gorg, una canonada de rec? Vaig aparèixer a un camp, totalment desorientat. I llavors les vaig veure. Altes, ufanoses, dentades…
“Tiren bé, eh? Aquesta terra els agrada. I els arbres paren el vent. I les mantenen, diguem-ne, protegides.” L’avi havia sortit de no sé pas on, amb un magalló penjat de l’espatlla. “Però avi, això, és…” No m’ho podia creure. Allà al mig del bosc, a la finca dels meus avis, “això és marihuana!” Estupefacte, vaig anar voltant tot el camp. Efectivament, era una enorme plantació de cànnabis. “Jo n’hi dic herbes medicinals. Noi, no posis aquesta cara! Ja sé que vosaltres, els metges, preferiu les pastilletes. Però a pagès confiem més en la terra i aquesta planta fa segles que es fa servir.” El xoc va ser tan gran que ni tan sols recordo com vaig tornar al mas, darrere els gossos i l’avi. Crec que mai havia fet un trago tan llarg del porró. “Ja va bé, ja. Ets molt impressionable, nano!” L’avi em deia això mentre girava la clau de la porta del rebost. Una intensa olor d’herba gairebé em tomba. “Hòstia, avi! Però, què has fet?” Ni rastre de les llonganisses que solien assecar-se penjades del sostre. Dels ganxos ara en penjaven cabdells de maria. Molts. I grossos. També n’hi havia dins de pots de vidre, alguns més o menys esmicolats. Sobre les lleixes, unes ampolletes plenes d’un líquid groc i una llauna de galetes plena de… canutos? Sí, eren canutos, ben embolicats i d’unes dimensions generoses.

Hi havia una taula plena d’estris: cassoles, culleres, un embut. També unes terrines de plàstic. L’avi en va agafar una i me la va oferir. “És una pomada que faig amb la planta ben matxucada, oli i cera d’abella. Va de fàbula per la psoriasi.” Increïble. Em va agafar un atac d’ira. “T’has tornat boig, o què? Cultives cànnabis i a sobre tens un laboratori clandestí? Estem parlant de droga, per l’amor de Déu, avi. De d-r-o-g-a, una substància que enverina, que pot matar, que és il·legal!” Ell semblava molt tranquil. “Aquesta planta també calma el dolor, fill. La vaig començar a conrear per a la teva àvia. El càncer torturava la Maria, i res del que li donaven els del teu gremi l’ajudava. Al contrari, els medicaments l’atordien. I ella volia enfrontar-se a la malaltia estant ben lúcida. Una cosina seva, gallega, li va portar una ampolleta d’oli de cànnabis. El dolor muscular gairebé va desaparèixer i va tornar a tenir certa gana. La cosina havia portat també uns quants esqueixos i ja saps que me’n surto bé amb l’agricultura.” A sobre, sorneguer. Jo al·lucinava. “I no em podies haver preguntat? Soc metge, collons! Us podia haver ajudat!” Llavors l’avi va abaixar la mirada, trist. “Tu vius a quilòmetres de distància i poques vegades contestes al telèfon. I els teus pares mai han deixat la feina per res. L’àvia es mereixia un final millor, almenys mereixia no patir.” A Londres tenia molts amics que fumaven maria, per diversió, per relaxar-se d’una feina exigent. Com a metge, també coneixia l’ús del cànnabis com a medicament, tenia pacients que en consumien. Però era un recurs alternatiu, la seva eficàcia no estava provada. I, en tot cas, una cosa era cultivar-ne un parell de plantes i l’altra fer-ne un negoci. “Pots anar a la presó, avi! On vens, tot això? Què en fas, dels diners? No ens tens prou amb la jubilació, o què?” L’avi va emmudir. Mai m’havia enfadat amb ell, no me n’havia donat mai motius. Però aquella situació no me l’esperava, era surrealista. Jo no el podia denunciar, per Déu! Però tampoc en volia ser còmplice. Vaig fer la maleta i vaig marxar del mas sense acomiadar-me’n. Aquell va ser l’últim cop que vaig veure l’avi Pep.

Va morir d’una embòlia fulminant. El van trobar a l’eixida envoltat dels seus gossos fidels, que no paraven d’udolar. Només feia quinze dies que jo havia tornat a Londres, consternat per la seva actitud irresponsable i ple de dubtes sobre si havia d’aturar aquella bogeria. Tot el poble va venir al cementiri. En donar-nos el condol tothom coincidia: d’homes com en Pep, ja no en quedaven. Era bo, treballador i generós. Cada encaixada de mans em suposava una fiblada al cor, maleïa no haver aclarit les coses amb ell. En Tomàs, l’agutzil, em va cridar a part. Tenia una cosa per a mi. “El Pep em va dir que, si moria sol, et donés aquesta clau. Que busquessis a la calaixera, que allà trobaries el seu llegat. Estava convençut que tu eres l’únic a qui el podia confiar.” Sorprenent. Una herència? Quina? La finca passava a ser dels meus pares i no creia que l’avi tingués joies ni res de valor. Potser un bon feix de calés fets durant la seva carrera de narcotraficant aficionat? El cinisme no m’esqueia, però ja no sabia com entomar el tema.

La clau obria un compartiment amagat al fons de la calaixera. Era ple de notes i cartes, algunes amb mata-segells de l’estranger. Totes dirigides al meu avi. Li agraïen la seva ajuda i li explicaven l’eficàcia dels seus productes naturals. Algunes cartes parlaven de dolor insuportable, que havia disminuït gràcies als preparats de cànnabis. Hi havia casos d’esclerosi, de fibromiàlgia, d’epilèpsia, molts càncers. Vaig trobar diverses ratlles escrites per veïns del poble. La fornera elogiava la crema que li havia millorat la psoriasi, perquè ara no tenia vergonya de despatxar pa als clients. Sembla que a mossèn Antoni –el mossèn!– l’artritis ja no el torturava tant. I l’agutzil parlava de la seva mare, malalta de Parkinson, a qui havia donat infusions. L’havia vist morir tranquil·la, sense sofriment. Lloava la generositat del meu avi per no haver-li cobrat res. El meu avi no cobrava a ningú. Ho deien, també, totes les cartes. Els textos expressaven dubtes, por, desesperació, impotència. Però parlaven de confiança i sobretot totes reconeixien la humanitat d’aquell home, cabut i discret, pagès de vocació i alquimista per casualitat.

De la plantació de marihuana no en va quedar ni rastre. Les flames van engolir totes les mates, tan altes com eren. Sort d’en Tomàs, que em va avisar. L’alcaldessa havia donat permís a l’arquitecte per fer volar un dron sobre el poble. Es veu que li feia mandra agafar el Jeep per fer les revisions del cadastre municipal. I tenia intenció de començar per la nostra finca, després de la mort del propietari. Jo no volia córrer riscos, així que vaig preferir fer una crema controlada. De totes maneres, l’agutzil m’havia xivat un altre camp encara més discret, ben assolellat i regat per una font que tothom creia perduda. Jo no tenia tan bones mans per a l’agricultura com l’avi Pep, però ho havia d’intentar. Com a herència, també m’havia deixat uns esqueixos, tota una provocació. L’hi devia. A ell, i a l’àvia Maria.

Relat finalista del tercer concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

Dijous, 22 de maig de 2008 Kelly Reichardt estrena ‘Wendy & Lucy’ al festival de Cannes

Jordi Remolins

Per culpa de Rambo –la primera de les seqüeles d’Acorralado que va signar el director greco-italià George Pan Cosmatos– vaig estar més d’un any sense entrar a una sala de cinema. L’impacte de veure com un home, per més fort que estigués, podia sortir propulsat de l’aigua i prendre el control de l’helicòpter des d’on el volien matar, va ser superior a les ganes d’un adolescent com en aquell moment era jo mateix de descobrir novetats en el món. I durant una temporada em vaig mantenir allunyat de les sales fosques que en l’última dècada havia estat un refugi recurrent de les tardes de diumenge. El cinema comercial ens ha decebut una vegada i una altra, però també ens ha fet gaudir i donat habitualment alegries. Menystenir-lo és més propi de gent carregada de prejudicis, i d’això us en puc parlar una bona estona per experiència pròpia.

El cinema independent també ens ha proporcionat moments sublims. De fet, és bastant complicat veure on comença l’un i acaba l’altre, però pensar que una producció de baix pressupost ens pot emocionar, il·lusionar, fer riure o vessar alguna llàgrima, fins i tot per sobre d’algunes superproduccions, em reconforta i em permet recuperar l’esperança en la vida. Clar que també ens ha decebut o avorrit de solemnitat, en ser un refugi habitual per a creadors que tampoc és que tinguin una sobredosi de talent, però que creuen que amb una càmera i quatre amics poden ser el nou Tarantino.

És per això que quan l’estiu passat vaig acabar de veure Wendy & Lucy, de la cineasta Kelly Reichardt, vaig córrer cap a la llibreta on m’apunto les pel·lícules, i al costat de la data hi vaig dibuixar quatre estrelles i quart, sinònim que m’havia agradat bastant per sobre de la mitjana. La història protagonitzada per Michelle Williams i la seva gossa Lucy, té un punt d’inflexió a mig viatge cap a Alaska on ha aconseguit un lloc de treball mitjanament ben remunerat, quan el vehicle que condueix s’avaria, i el cost de la reparació és superior a les seves possibilitats. Les penúries econòmiques la porten no només a la presó per haver robat menjar per gossos, sinó també a extraviar la Lucy després d’haver-la deixat lligada a fora del supermercat. Cinema de petites coses que es converteixen en immenses, de relats on fàcilment ens podem veure reflectits, de misèries i moments, de la condició humana. D’aquell cinema on fins i tot si de cop i volta aparegués l’Stallone sortint com una molla de sota un llac, ens semblaria una genialitat de guió, i ens empenyeria a buscar en la filmografia de la directora quina altra cinta podríem degustar-ne tan ràpidament com fos possible.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Deliciosa faula camperola

La pel·lícula inaugural de la secció paral·lela Quinzena dels Realitzadors del Festival Internacional de Cine de Canes, “Scarlet” de Pietro Marcello, arriba als cinemes. El documentalista italià que ens va sorprendre amb el seu primer llargmetratge de ficció “Martin Eden” (2019), magistral adaptació de la novel·la homònima de Jack London, ha dirigit aquest nou film de producció franco-italiana, escrit per ell mateix al costat de Maurizio Braucci, Maud Ameline i Geneviève Brisac, adaptant un relat breu del rus Aleksandr Grin.
Es tracta d’un preciós i innocent film ambientat al nord de França, en un entorn rural, en plena naturalesa, protagonitzat per Juliette (Juliette Jouan), una noia que creix sola després de la mort de la mare. Però Juliette comptarà amb l’arribada d’un pare que no coneix, Raphaël (Raphaël Thiéry), soldat que acaba d’arribar del front de la Primera Guerra Mundial, de grans habilitats artesanes.
Un film atípic i estrany, sensible i líric, amb moments cantats i altres instants màgics o fantàstics. Així tenim bruixes a la vora del riu (Yolande Moreau) i un aviador atractiu i seductor (Louis Garrel), que s’estavella al costat de la granja, i que promet evasió i esperança. Un film campestre i poètic de gent senzilla, amb rares connexions amb el cinema de Bruno Dumont, i que s’ajusta delicadament a l’estil dels contes i les faules.

el9nou

És un d’aquells festival que va marcar una època. L’U-Zona Regae, durant més d’una dècada, congregava anualment milers de persones a Torelló. Es va deixar de fer l’any 2005 per “temes personals”, segons explicava aleshores a EL 9 NOU Joan Sañé, el principal organitzador. El festival, encara a la memòria de molts, va viure anys d’esplendor. A banda del que diguin les explicacions oficials el fet que tingués un important creixement -més de 10.000 persones era moltíssima gent- i les dificultats per fer compatible la moguda amb una població com Torelló pot ser que expliquin en part el desenllaç. I el desenllaç va ser que es va deixar de fer.

Aquest festival va néixer a Torelló l’octubre de 1993 com les Sis Hores de Festa Rasta. En les edicions posteriors va passar al format de tres dies de concerts, zona d’acampada i activitats paral·leles. Després d’una edició a Rubí (Vallès Occidental) va tornar a Torelló l’any 2002. I ho va fer per la porta gran. L’edició del 2003 va tornar a ser un èxit de públic durant tres dies. Van participar-hi quatre grups jamaicans.

L’any següent, però, el 2004, ja va canviar de format. L’U-Zona Reggae va deixar de fer un festival de tres dies i va passar a un sol dia i sense acampada. Aquell any van passar-hi unes 1.500 persones. Tot i celebrar-se en format reduït, el festival va mantenir l’interès dels fidels seguidors. L’any 2005 ja no es va fer.

Qui trenca el vidre que el pagui

Josep Ballbè i Urrit

Vull parlar-ne a partir d’un parell d’exemples ben actuals. D’una banda, el president de la Generalitat de Catalunyava apel·la a aquest valor ètic –per part de la ciutadania– en front de la greu sequera que patim. De l’altra, el seu homònim al govern espanyol es fa creus de la fuga (deslocalització) de la seu de l’empresa Ferrovial. Em duc les mans al cap considerant-ho –tant un cas com l’altre– dos exemples flagrants del cinisme i la hipocresia més rància. Tot seguit m’explico, sense cap mena d’embuts.

Senyor Pere Aragonès, és ara que ens toca córrer? Què ha fet concretament el govern català al llarg dels darrers 15 anys en aquesta matèria? Llavors, ja li vàrem veure les orelles al llop. La resposta, però, fou nul·la i teatral, amb declaracions buides i inútils. Com gairebé sempre. Anant a l’altre fet, Pedro Sánchez i els seus ministres ens van donant classes de moral en gairebé totes les seves compareixences públiques. Al meu entendre, excessives i esfilagarsades. Qui són ells per pontificar quan han tirat terra i foscor damunt de casos tan tèrbols com la destitució de la directora de la Guàrdia Civil? Sense passar per alt la venda d’armament a Ucraïna, l’engany de l’assalt a la tanca de Melilla, la parafernàlia de l’anomenat cas Tito o Mediador i un llarg etcètera.

Per damunt de tot, hi ha un principi que sempre hauria de prevaldre: menys predicar i més donar exemple. Res, non verba, que diu l’adagi! No essent així, ja poden anar a dir missa i fer repicar campanes. Tot el demés són falòrnies, bajanades, preses de pèl i pixarades fora de test. Els qui primer han de fer palès un sentit alt de l’honorabilitat són els dirigents. En canvi, quan van mal dades, solen tibar d’arguments –millor dit, berenars de duro– com la presumpció d’innocència, la inviolabilitat parlamentària, la prescripció de la causa o la darrera solució d’un possible indult. Em pregunto si no caldria titllar-lo d’insult. Que se’n vagin a pastar fang!

Tant com m’agraden els adagis, tibo d’ells per tal que m’entenguin clarament: Culpa no té qui fa el què ha de fer; en cap buit, molt orgull i poc discurs; la lletra de qui l’alça i el conill de qui l’alcança; lo mal de les rates, que ho fa una i ho paguen les altres; qui li ha fet el nas que el tingui al braç; qui l’ha feta que la gronxi; qui trenca el vidre que el pagui; la culpa és tan negra que ningú no la vol.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers