Irene Solanich publica "Eixavuiros"

Jordi Vilarrodà

El títol del teu nou llibre és “Eixavuiros” per a la gent que no és d’Osona, què vol dir aquest títol?
Sí, la paraula eixavuiros és molt osonenca, sobretot Catalunya Central. S’ha d’explicar per què molta gent et pregunta si t’has inventat una paraula, però dius que no és inventada i que és una paraula real. A més a més, sobretot a Osona, s’utilitza moltíssim de manera quotidiana.

Els relats d’aquest llibre són curts i intensos com els eixavuiros no?
Sí, venia una mica per aquí perquè és un recull de relats breus i vaig pensar que em costava molt trobar un nexe d’unió entre aquests relats més enllà del crim, que voluntàriament o no a tots hi apareix un crim. Però llavors vaig pensar que no volia que fos un títol criminal perquè no és l’objectiu final del recull de relats. Llavors, parlant amb l’editor que sap que soc d’Osona, que tenim paraules especials, em va recomanar posar alguna cosa que d’Osona i vaig pensar amb la paraula eixavuiros, és una paraula molt bona, curta, breu i fins i tot de vegades és violent. Quadrava molt bé i a més a més jo tinc tendència a eixavuirar moltíssim, tinc moltes al·lèrgies, molta gent m’ho diu. Penso que quadra molt amb el llibre i que quadra molt amb mi.

Els relats que presenten són molt diversos, divertits, foscos angoixants, entranyables o desconcentrant. Sortien també com a escapada creativa mentre estaves fent una cosa tan solvent com una tesi doctoral?
Sí, de fet m’atreviria a dir que pràcticament tots els relats que hi ha són fruit de la necessitat d’escapar, de refugi en un gènere diferent que no sigui l’assaig acadèmic, que és el que jo estava fent durant els últims sis anys amb la tesi o de la meva vida professional, jo soc docent, soc traductora, estic molt vinculada a la literatura en totes les meves vessants professionals. Llavors hi ha un moment en què penso que escric moltes coses, però cap és ficció. La ficció va resultar ser el meu refugi, la majoria de relats són fruits de la necessitat del moment.

A més, té el punt com de preguntar-se si ets capaç de fer-ho no?
Sí, de posar-me a l’altra banda del mirall, i pensar si travesso aquesta frontera que jo sempre veig com espectadora i a vegades com a manipuladora i, vaig a l’altra banda de creadora.

A cada relat hi ha una mort violenta, un crim, sempre ha estat intencionadament?
Tota la meva vida he estat vinculada a la novel·la negra i potser això ja ve intrínsec, però, no està fet voluntàriament. Simplement diferents maneres d’escriure relats. A mi m’agrada molt la denúncia social, penso que la literatura és una arma bestial per poder fer aquesta denúncia social, llavors em funciona molt bé que hi hagi algun crim per poder denunciar alguna cosa darrere.

N’hi ha un però que hi hem vist d’alguna manera l’autora “La revolta dels oblidats”. Parles d’un malson què hem tingut tots i és perdre alguna cosa important.
És una angoixa constant perquè és veritat que les aplicacions al núvol ens han salvat una mica això de dir, si em roben el portàtil o el mòbil sé que puc accedir al Dropbox, al Drive o qualsevol plataforma des d’un altre ordinador, però quan tens un document tan important com la tesi, un llibre o el document que sigui dins una plataforma sempre hi ha aquella angoixa de dir i si ho perdo i si l’empresa que gestiona això col·lapse? Jo sempre tinc aquesta angoixa amb qualsevol cosa que faig i acostumo a tenir comptes oberts per tot arreu i vaig fent còpies de seguretat cada setmana gairebé.

Quan parles de la comissaria o de certs llocs, em ve la imatge de Manlleu.
Al final, jo penso que ens inspirem amb allò que coneixem, jo soc de Manlleu, he viscut molts anys allà, ara no hi visc, però tota la meva infància i joventut ha estat allà, llavors en el moment d’imaginar-me com és una comissaria la primera que em ve el cap és la de Manlleu. De fet, vaig demanar a l’ajuntament i a gent que coneixia en aquell moment que hi estava vinculada com funcionava per dintre la comissaria i per saber què era un torn de nit de diumenge tal com s’explica en el conte. T’has d’imaginar un policia local, un diumenge nit amb poca feina i et comença a trucar una persona amb uns dubtes més o menys raonables, però no per tu que ets el policia.

Hi ha algun conte que aquí no és explícit, però has agafat de referència algun fet real com la massacre dels Estats Units. A més a més, ens feies una reflexió molt interessant que de vegades l’assassí pot ser víctima.
Sí, és que a vegades és relativament senzill i dir que és culpable, però és culpable del que ha fet en aquell moment, però no és culpable de la vida que li ha tocat viure. A vegades buscant un context i un rerefons te’n adones perquè ha fet allò aquesta persona. Moltes vegades això m’hi ha fet pensar molt, darrerament en la llei del sí és sí que està tant a l’ordre del dia, la presó ha de ser punitiva o educativa. És un debat que tinc jo mateixa moltes vegades. Això, és una mica el que volia reflectir en aquest cas de “No m’agraden els dilluns” perquè la protagonista, és una assassina dels Estats Units, m’hi va fer pensar molt. D’acord ella és culpable d’assassinar, però fins a quin punt és culpable de la vida que l’ha portat a l’assassinat. No l’eximeix però fa pensar.

Hi ha capítols que tenen un toc més irònic, però també n’hi ha que són molt més seriosos, per què aquests canvis?
Una mica per això que deia de la denúncia social, es pot denunciar de moltes maneres una cosa, n’hi ha que es denuncien des de l’humor o des del punt de vista que faci falta. Però, penso que la seriositat és una manera diferent d’entrar en uns fets que a vegades són més dolorosos i fins i tot per a mi. Jo per sort, he tingut una vida molt agradable i espero que no canviï, però hi ha gent que no, llavors per respecte a aquestes persones i segons quins fets, que a mi m’han colpit una mica més necessito prendre aquesta visió més distant de l’acció.

En el de “Portes giratòries” a part del món de la política també hi ha alguna cosa de fets reals entre el mig, fins i tot aquest pot ser l’embrió d’una novel·la, els personatges que hi ha, uns personatges que s’han mogut en un partit des que són de les joventuts i han anat fent la seva carrera a l’ombra de la política, és una descripció molt real. Aquest té molt de suc també.
Aquí volia parlar de dos temes diferents, el primer l’herència familiar política, votem el que votem perquè els nostres pares, avis votaven o realment som lliures? Això era una primera premissa. Aquest relat el vaig escriure en un moment en què es parlava moltíssim de corrupció política malauradament, i era una cosa que em rebentava, era una cosa que em feia molta ràbia. Pensava: Ostres el poble t’està donant el poder i tu te n’estàs aprofitant totalment i l’estàs utilitzant per al teu propi benefici. Em semblava i em sembla molt gruixut que algú pugui ser tant dèspota per fer això. Vaig buscar diferents casos de corrupció política a Espanya i els vaig anar ajuntant en aquest relat.

Pot continuar això de fer creació literària?
Espero que sí, perquè m’ho he passat pipa i més enllà d’haver estat el meu refugi, realment m’ha fet sentir molt i molt bé. Penso que és una molt bona activitat, que m’agrada. Pot tenir continuïtat.

Si fas la tesi, és perquè la gent sàpiga que ha passat amb la literatura catalana, fer una visió global i estudia-ho no?
Jo, ja feia uns quants anys que estava vinculada al gènere criminal a través de diferents editorials amb les quals he col·laborat, però en el moment d’acabar un màster que estava fent a la UVic al plantejar el treball final jo ja sabia que tenia ganes de continuar amb una investigació i ho vaig plantejar amb la novel·la negre criminal que és la que jo més domino. Més enllà d’això també hi havia un segon motiu i és que a mi em fa molta ràbia quan es menyspreen segons quin gènere, els mal anomenats gèneres menors, no sé exactament per quins motius, però en algun cas diuen que és una novel·la d’entreteniment. Però quina no ho és? La literatura és entreteniment i ha de ser entreteniment, no pot ser res més. Pot ser un entreteniment professionalitzador, però la literatura es crea per entretenir i crec que és l’únic objectiu, no veig la diferència entre una novel·la més consumista, fantàstica, eròtica, criminal. La finalitat en qualsevol gènere és la mateixa.

La finalitat de Joanot Martorell quan escrivia Tirant lo Blanc ho feia per entreteniment.
Exacte, jo crec que qualsevol escriptor escriu amb la finalitat d’entretenir el lector, la literatura s’hauria de contemplar d’aquesta manera. La tesi neix per donar-li credibilitat al gènere criminal. Aquí a Catalunya encara no ens el creiem, consumim autors, italians, americans, grecs, però ens costa consumir els autors de casa.

La tesi la focalitzes en un cas molt concret d’experiència editorial de Catalunya. Sobretot parles de “La negra” que era una col·lecció de l’editorial de “La magrana” que prestava molta atenció a autors de casa.
Sí, va haver-hi altres col·leccions pot ser no tan reeixides com “La negra” que havien inclòs algun autor, però la majoria eren col·leccions no especialitzades. “La negra” va considerar que era el moment, i va voler agafar una mica aquest esperit de detectar autors de novel·la criminal catalana que estaven publicant en col·leccions generalistes, els volia agrupar i donar-los un parador comú. Clar Antoni Serra, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Campany, amb una infinitat més d’altres noms.

Parles de més de seixanta-dos llibres
Sí, el que passa és que el català es va dividir bastant el cinquanta per cent eren catalans i llavors hi havia una part que eren traduccions, no es van oblidar de les traduccions presicament perquè en aquells moments competien al mercat amb les seleccions de “La cua de palla” algunes reedicions o novel·les noves, però, majoritàriament americanes “La negra va dir d’agafar els autors europeus, que els barrejaven amb els catalans.

A la tesi també poses l’èmfasi que se li comença a donar a la dona a un gènere que és molt d’homes.
La model criminal tradicionalment és molt masculinitzada hi ha certes teories que diuen que és perquè és l’evolució natural de les novel·les de cavalleria passades per Western i arribades al detectiu. Però “La negra” va ser la primera col·lecció en català que va publicar dones, que feien novel·la criminal i sobretot la fita més important és que va publicar novel·les amb protagonistes dones.
La detectiva Lonia Guiu és el primer gran personatge femení català.
En català segur que sí, en castellà no ho tinc tan clar, té mèrit haver creat un personatge femení en un tipus de novel·la en què les dones normalment eren la víctima o la feien fatal.

A més a més, amb èxit.
És el més venut i el més traduït en més de catorze idiomes.

“Ofélia dracs” era un grup d’escriptors, que havia fet novel·la eròtica i novel·la negra. Aquí també va ser tot un èxit
Sí, és una associació que es creen ells mateixos. Amb la Margarida n’hem parlat algun cop, ella estava molt agraïda pel que va aprendre amb aquell grup d’amics. Eren un grup d’amics que es trobaven per parlar de la literatura, per gaudir, és una cosa que potser hem perdut al llarg dels anys. Escrivim i publiquem, però potser no gaudim tant de la creació col·lectiva com ho havien sabut fer ells.

El català estava preparat per aquest gènere, hi havia les suficients eines?
No crec que tinguessin les eines però sí el moment idoni per obrir el debat i crear aquestes eines. Sí que és veritat que als anys vuitanta ja existia el diccionari dargot criminal, però el que va ser més enriquidor va ser l’intercanvi entre ells, venien de diferents territoris de parla catalana, això va ser molt enriquidor igual que els debats que es van organitzar, no sé si van disposar de gaires recursos, però sí que els van crear.

Tot això, algun dia ho publicaràs?
Espero que sí. M’agradaria molt que la feina que he fet amb tota la bona voluntat i amb totes les forces que hi he pogut posar servir per donar a conèixer la història de la nostra literatura i molt més concretament el gènere criminal aquí a Catalunya. És un contingut que s’hauria d’apreciar una mica més, que també ho desconeixem moltes vegades. M’agradaria poder-ho publicar per això, per saber què és la novel·la negra catalana

Miquel Erra

En Jordi i la Montserrat, la més veterana de les parelles de gegants de Manlleu, s’incorporen aquest any al selecte club de figures festives centenàries. Un club que a Osona només compartirà amb les parelles de Vic (1862), Rupit (finals de segle XIX) i Torelló (1908). Per celebrar-ho, la Colla Gegantera i Grallera de Manlleu ha programat un cap de setmana d’autèntica fal·lera gegantera, entre els propers 14 i 16 d’abril.

“Els gegants formen part de la nostra cultura popular i el nostre patrimoni, i aquest centenari mereixia una gran celebració”, va destacar dimecres en la presentació dels actes Eva Font, regidora de Cultura, tot felicitant la colla local per haver portat, durant tots aquests anys, “el nom de Manlleu arreu dels Països Catalans”. En nom de la colla, Xevi Isern (president), Leticia Colomo (vicepresidenta) i Eva Isern (secretària) van avançar els detalls del programa, que ja tindrà, com a preàmbul, una primera mostra d’una desena de gegants de la comarca, que entre els dies 11 i 15 d’abril s’exposaran al local de l’entitat. Dels actes del divendres destaca la cercavila dels infants que han participat en la construcció de cinc gegantons i l’estrena d’una nova figura, pensada per a portadors de la franja d’11 a 16 anys. Al vespre hi haurà el pregó, a càrrec del constructor d’imatgeria festiva Toni Mujal, vinculat a la colla. Per dissabte dia 15, una vintena de colles prendran part en una primera cercavila. Amb una inèdita singularitat: al pas pel carrer Baixa Cortada, la comitiva avançarà en silenci, sense música, com a deferència “a les persones amb hipersensibilitat auditiva, que sovint no hi poden participar”, va exposar Colomo. La vetllada acabarà amb un sopar popular, una mostra de foc –amb la participació del Serpent, que només acostuma a sortir per la festa major– i un concert amb el grup Band The Cool.

I per al diumenge dia 16, traca final. Una quarantena de colles protagonitzaran una doble cercavila, amb punt final a la plaça Fra Bernadí, on es viurà l’acte central, “amb alguna sorpresa”, va advertir el president. Entre elles, en Jordi i la Montserrat tornaran a representar una peça de ball recuperada de l’any 1940.
La celebració s’acompanyarà d’una exposició, al Museu del Ter, que recull la història i anècdotes que acompanyen la vida d’aquests gegants. La base serà el treball de recerca de l’antropòleg local Pol Rifà. L’exposició, que es podrà visitar fins a l’1 d’octubre, comptarà amb la presència de la parella amfitriona.
Amb motiu del centenari, la colla ha elaborat una doble cervesa artesana, una per al gegant i una per a la geganta, que les colles participants s’enduran com a pack regal.

Jordi Vilarrodà

Cadascú els pot tenir etiquetats, més o menys, en un àmbit concret de la música. Pep Sala, en el del pop rock i la composició de Raynald Colom, en el jazz contemporani i les músiques improvisades. Però les etiquetes són només això, i tots dos comparteixen molt més del que sembla: “Som músics i ens agraden les bones melodies, siguin de pop, jazz o clàssica”, diu Colom. I aquestes són les que els han fet ajuntar en un projecte insòlit: versionar aquests temes clàssics. Va prendre forma de disc, amb el títol de Sospitosos habituals (L’Indi Music, 2023), i ara està fent camí als escenaris. El Teatre Comtal de Ripoll l’acollirà aquest mateix diumenge.

La connexió de Santa Eulàlia de Riuprimer és la que va posar en marxa el projecte. És on Pep Sala té l’estudi i Raynald Colom, vincles familiars. La pandèmia hi va fer la resta, que algun efecte col·lateral positiu havia de tenir. “Ens coneixíem del poble, i en aquell moment no es podia fer res… però nosaltres teníem un estudi, un piano i una trompeta, i amb això ja n’hi havia prou”, diu Pep Sala. Van ser sessions de gravació tranquil·les, sense presses, que començaven escoltant moltes cançons i decidint quines els anaven més bé per portar al seu terreny. Amb Pep Sala al piano i la veu, i Raynald Colom a la trompeta, tenyint de jazz el resultat del treball, van anar gestant allò que al començament no sabien ni que acabaria essent un disc.

No va ser tan complicada, la tria. “Es triaven sols, gairebé”, diu Colom. Al final va quedar en 13, totes elles reconeixibles per a qui tingui un mínim de cultura musical. Des d’Absolute Beginners de David Bowie a Madame George de Van Morrison, des de Just Like a Woman de Bob Dylan i Just TheWay You Are de Billy Joel. Passant per experiments curiosos com el d’enfrontar-se amb l’inconfusible The One That I Want, de la banda sonora de Grease. O amb To Love Somebody dels Bee Gees, que l’original “sona molt de la seva època, però és molt bona”. I a un extrem oposat, s’han atrevit també amb Tom Waits i el seu Ol’55. Pep Sala va posar la veu en anglès, idioma en què el públic no està acostumat a sentir-lo cantar, però que per a ell –que havia viscut a Anglaterra i Escòcia– resulta natural. En alguns temes concrets van tenir col·laboracions dels habituals de Pep Sala, com les de Pep Sánchez al baix, Ramon Altimir als teclats, Josep Lluís Pérez al dobro i Jonathan Argüelles a la veu (en especial en el tema de Grease).

I així va ser com va sortir el que Pep Sala defineix com “un disc de la pandèmia”. Que tampoc havia de tenir, necessàriament, una traducció en directe, però que està començant a sortir espontàniament. Es va presentar a la Sala Vivaldi de Barcelona. Després del concert de Ripoll, la presentació a Osona serà el dia 13 de maig a l’Auditori-Teatre de Calldetenes.

Jordi Vilarrodà

Als límits dels mapes medievals, en els territoris ignots, hi habitaven els animals fantàstics. “Hic sunt dracones”, és a dir, “aquí hi ha dracs”, és l’expressió que es troba escrita en un d’aquests mapes i la que dona títol a un espectacular audiovisual dins de l’exposició “Bèsties”, que des de dimecres es pot veure al Museu Episcopal de Vic (MEV). Dracs, grius, centaures o sirenes, i al seu costat, lleons, gossos, senglars, serps o xais. Per a l’home medieval, tan reals eren uns com altres, encara que els primers no els haguessin vist mai, i molts d’ells estaven associats a una fonda càrrega simbòlica.

Tot això és el que vol explicar aquesta mostra, la primera que produeix el MEV després de la pandèmia: què representaven els animals, molt presents de l’art medieval. “Les bèsties expressaven una visió del món, eren portadores d’un missatge que s’havia de desxifrar”, explica Judit Verdaguer, comissària de l’exposició juntament amb Marc Sureda. En la visió contemporània del món, ja no som capaços de llegir els símbols dels animals com ho feien a l’edat mitjana. D’aquí el sentit d’aquesta exposició, que exhibeix 75 obres, procedents totes de la mateixa col·lecció del MEV, excepte un petit nombre que procedeix d’Arxiu i Biblioteca Episcopal.

Una mostra de quilòmetre zero, que convida a fer una mirada de detall a algunes peces que són sempre a la vista però que ara se situen dins d’un discurs diferent. El retaule de Bernat Saulet, de Sant Joan de les Abadesses, per exemple, està sempre exposat. Però pocs visitants s’hauran fixat en un compartiment que representa l’entrada a l’infern, amb la boca esbatanada d’un monstre que s’empassa els pecadors i un mico diabòlic que lluita amb Crist per les ànimes. I com aquest, molts d’altres exemples. “Es tracta de generar un nou saber, a partir d’altres lectures”, explica el director del MEV, Oriol Picas, que també reivindica “el model propi d’exposicions que ha fet aquest museu, d’un alt nivell d’exigència”. La darrera que s’hi havia pogut veure va ser “Nord & Sud”, que comparava l’art romànic de Noruega i de Catalunya, i que es va quedar durant el confinament de la pandèmia. “El centre és sempre l’objecte, l’obra d’art”, diu Picas.

EN SIS ÀMBITS

“Bèsties” es divideix en sis àmbits, començant per peces de la col·lecció arqueològica del MEV que demostren que la presència d’animals en l’art és molt antiga, “amb significats que són reinterpretats després per l’art cristià”. Entra en l’època medieval amb la lluita entre el bé i el mal encarnada en l’anyell de Déu o el drac de Satanàs. Un tercer àmbit presenta la relació dels sants amb animals “que personifiquen virtuts o vicis”. I segueixen apartats sobre la codificació d’aquests coneixements en llibres com els bestiaris, pels quals el visitant podrà navegar a través d’una pantalla interactiva, o el seu paper com a símbol d’estatus social. L’àmbit sobre les formes bestials mostra la imaginació desbordant dels creadors a l’hora d’imaginar bèsties deformes associades al mal. El penúltim apartat explica com el context de l’obra i l’època eren importants a l’hora d’interpretar què volia dir cada animal. I el recorregut s’acaba amb la presència en el bestiari popular (l’àliga de Vic, per exemple) i la pervivència en la cultura popular moderna dels animals com a símbol. Des de Moby Dick fins al Yoda, de Monthy Python a Harry Potter. No som tan diferents.

La inauguració de “Bèsties” va tenir lloc dimecres amb la presència del bisbe de Vic, Romà Casanova, l’alcaldessa Anna Erra i la directora general de Patrimoni, Sònia Hernández.

Teresa Terradas

Mollet es tornarà a convertir aquest cap de setmana en la capital dels titelles. Des d’aquest divendres i fins diumenge se celebrarà la 16a edició de la Mostra Internacional de Titelles, Mitmo, amb 25 espectacles de 17 companyies d’arreu que es repartiran en una seixantena de representacions en diferents espais de la ciutat. “El format és el mateix que el de tots els anys, amb espectacles tant per als més petits, com per als joves i els adults, als quals destinem les nits de divendres i dissabte”, explica Jordi Monserdà, de Galiot Teatre i director de la Mostra. “Tots els públics hi poden trobar el seu moment i el seu espai”, afegeix.

La plaça Catalunya, cada any dedicada a una regió, una tècnica o un titellaire, estarà ocupada enguany per l’argentina instal·lada a Itàlia Verónica González, de Teatro dei Piedi, amb dos espectacles fets amb els peus: ‘Érase una vez dos pies’, dissabte, i ‘Con los pies entre las nubes’, diumenge. “És una artista singular, que viatja per tot el món”, explica el director.

Monserdà també ha volgut fer enguany un homenatge als espectacles itinerants que han deixat marca en el públic en les darreres edicions, i els ha reunit diumenge a les 12 del migdia al parc de les Pruneres i a la plaça Prat de la Riba. Són la companyia Tutatis amb ‘Cavalls de Menorca’ i ‘Óssos del Pirineu’, i la companyia belga Les Contes d’Asphaldt amb ‘Ottfriedt’.

Un altre segell de la Mitmo són les instal·lacions dedicades al món del titella, que des de l’any 2010 ha permès a Galiot Teatre crear unes grans instal·lacions que només es poden veure juntes un cop l’any amb motiu de la Mostra Internacional de Titelles. Són ‘Cal Titella’, ‘Munta Titella’ i ‘Giravolta Titelles’. Aquest any, com a novetat, i tal com ja va anunciar Monserdà l’any passat, hi haurà una companyia nacional convidada. Es tracta de la companyia Arawake de Burgos, que portarà a Mollet ‘Titiriscopio’, el seu muntatge de titelles de tija amb hologrames. “Tot això passarà al centre neuràlgic de la Mitmo, el parc de les Pruneres”, diu Monserdà.

Com a contrapunt atrevit a la mostra, el director assenyala les nits de divendres i dissabte, a partir de 2/4 de 9 del vespre a la plaça Europa amb la companyia francesa Têtes de Mules i l’espectacle ‘Parasite Circus’. “És un espectacle que surt d’allò normal, de clowns i cent per cent titelles amb la peculiaritat del llenguatge francès. És un espectacle atrevit.” La nit de dissabte també es representarà per al públic adult l’espectacle ‘EcO’, de la companyia Ymedioteatro de Torreperogil, de Jaén.

Altres participants en la mostra són Guinyol Didó, en la que serà la seva última representació a Catalunya, Teatre Nu, Titelles Pamipipa, Teatro Arbolé, Binixiflat Teatre de Titelles, Deliri, Titelles Vergés o Campi qui Pugui.

Al llarg del cap de setmana es faran activitats complementàries com el Menú dels titelles que oferiran els restaurants del municipi per a l’ocasió, amb preus assequibles. Els comerços, per la seva banda, llueixen als seus aparadors titelles dels personatges i escenes dels contes clàssics, elaborats per Galiot Teatre. A més, els alumnes del taller de pastisseria del Centre Ocupacional del Bosc elaboren els Mollet Mollats, les galetes en forma de peix que durant els dies de la mostra es guarneixen amb color blau simulant la seva mascota.

El Museu Abelló oferirà unes jornades de portes obertes tot el cap de setmana, i oferirà un taller familiar de titelles prenent com a model els titelles de la col·lecció de l’artista.

El 9 NOU

El Festival Circ Cric torna amb força al Montseny en la seva 13a edició, amb gairebé dos mesos d’espectacles i activitats, i una celebració especial, la dels 30 anys de Pallassos sense Fronteres. D’aquesta manera, la casa dels pallassos de Sant Esteve de Palautordera se suma a la celebració de l’efemèride de l’entitat, de la qual són fundadors i amb la qual desenvolupen una tasca molt important. Per això, més que mai, els pallassos seran els protagonistes d’una programació dirigida a totes les edats, que combina espectacles i natura, i que aquest any pren per lema “Riure per viure!”, de l’ONG. Marcel Gros, La Bleda, Guillem Albà, Tortell Polrona, Jack Hulon i Jordi Beltran són els plats forts de la programació.

El tret de sortida serà el 14 d’abril amb l’estrena de ‘Yal·lah’, un espectacle que la companyia catalano-francesa Baró d’Evel ha creat expressament per representar als camps de refugiats del Líban, on anirà properament de la mà de Pallassos sense Fronteres.

Els dissabtes i diumenges el riure està assegurat per a petits i grans amb l’espectacle ‘Que bèstia!’, de Tortell Poltrona, escenes d’humor inspirades en els clàssics a càrrec d’un gran clàssic, i que ja s’ha presentat en altres edicions. “És una antologia poètica del món del clown en totes les dimensions que hem estat capaços de donar-li”, va explicar Poltrona en la presentació de l’edició d’enguany del festival.

Altres noms protagonistes del festival seran Marcel Gros, que presentarà la barreja de somnis i records amb ‘Petit univers’; La Bleda, amb el divertit i dolç ‘Les vacances de Madame Roulotte’, o Guillem Albà, que presentarà el seu nou muntatge, ‘Ma solitud’ (Premi Feten 2023 al millor espectacle de petit format), amb què torna al seu característic i íntim univers visual. A més, el francès Jack Hulon portarà la ruleta de ‘La loteria d’històries’, i Claret Clown i José Luis Redondo asseguraran l’animació amb el seus equilibris, ‘Arriba!!!’

La programació també inclourà el circ integrador del Col·lectiu Mur, amb la proposta ‘De tu a tu’, Premi Feten 2023 al millor espectacle de nit; les acrobàcies d’’Espera’ de la companyia de circ “eia”, i el teatre, la dansa i el circ amb música en directe de ‘Sabates vermelles’, de la companyia Sifó.

A més, Tortell Poltrona farà tàndem amb Jordi Bertran en la peça de titelles ‘Marionetes i pallassos’. Els amants del swing podran ballar al ritme de la música de les bandes Professor Cunningham and his Old School i Apolo Jumpers, i amb el DJ Llamàntol. Com a novetat, aquest any se celebrarà una Sound System amb 12 hores de música amb Senyor Oca & DJ Gale i Adala&Chalart, entre d’altres.

La Fira d’Espectacles, el 7 de maig

La tradicional Fira d’Espectacles i activitats, “un festival dins el festival”, tornarà el diumenge 7 de maig a partir de les 11 del matí amb un munt de propostes a l’aire lliure al llarg de la jornada. Hi haurà jocs, animació, tallers de circ i maquillatge, contes i tot tipus d’espectacles, que s’encadenaran sense treva al llarg de tot el dia, i que aniran a càrrec d’artistes com Cesc Serrat, Companyia Traçut i El Pájaro Jocs. També es presentarà el llibre ‘Nas de pallasso’ (Editorial Kalandraka) amb el seu autor, Miquel Desclot, i Anna Font, il·lustradora i al mateix temps autora del cartell de la 13a edició del Festival Circ Cric. Es tracta d’un poemari amb molt de rítmica i mètrica variada que endinsa el lector al màgic món del circ, i que està ple de referències pictòriques inspirades en el circ i d’homenatge a grans artistes del país.

D’altra banda, els diumenges abans de l’espectacle s’ofereix la possibilitat de fer una passejada guiada acompanyats per les expertes en educació ambiental ADEMC, per descobrir els encanteris de la natura que envolta el circ: ‘El bosc també és un circ’. A més, a totes hores, a la riba del riu la Tordera a l’entorn del Circ Cric es podrà fer un recorregut circular autoguiat com un joc de pistes, a partir de la captura de codis QR i amb el suport d’un telèfon mòbil amb connexió a internet. La veu del naturalista i científic Martí Boada, la del pallasso Tortell Poltrona i les il·lustracions de Scaramuix conduiran els assistents en una passejada tranquil·la.

EL 9 NOU

Ara fa 30 anys que els veïns de Sant Vicenç de Torelló es van comprometre a representar cada any el Contrapàs Llarg, el Divino, cada dissabte de Rams. Ho feien dos anys després de la recuperació d’aquesta dansa i música documentada entre els segles XVI i XVII, que ja s’havia rescatat el 1904. I aquest dissabte, tornarà a passar, es tornarà a sentir a la plaça de l’Església de nou. L’interpretaran 16 dansaires, 10 dels quals joves que s’han format a l’escola del Divino, i un cor d’homes que en aquesta ocasió circumstancialment serà més reduït, amb una desena de cantaires al cor d’homes sota la batuta de Sebastià Bardolet, que aposta per recuperar els solistes com s’havia fet en alguna ocasió, sobretot als inicis de la recuperació de la representació, les darreres tres dècades, de manera que s’alternaran solistes i cor.

La representació s’iniciarà a les 9 del vespre a la rotonda on hi ha l’escultura del Divino, on els alumnes de l’escola faran l’inici del contrapàs, que han après aquest any. Després s’iniciarà el recorregut per les places al so de la cornamusa i els timbals que s’aturaran per les cantades de les corals Lloriana i Lloriana Jove, i per les recreacions teatrals. Tot plegat culminarà a la plaça de l’Església, on es farà el Divino.

Dissabte, 9 del vespre. Sant Vicenç de Torelló

EL 9 NOU

Diumenge, a partir de les 9 del vespre, tornarà a recórrer els carrers del nucli antic de Vic la tradicional Processó dels Armats, que la mateixa Congregació de la Mare de Déu dels Dolors convoca des de 1750. Reglamentada per un recull de costums o Consueta de l’any 1883, està formada en l’actualitat per dos cossos d’armats; les fileres de congregants amb vesta i atxa; els portadors d’improperis, sibil·les i inscripcions; els portants del Sant Crist i els de la Mare de Déu, i dos cors de cantors.

En total, s’espera que hi prenguin part prop de 500 persones. La participació està oberta a tothom; i la congregació ofereix vestes de lloguer.

Diumenge 2 d’abril, a les 21h

EL 9 NOU

La ja clàssica fanfàrria de campanes de la catedral introduirà, aquest dissabte al migdia, la 19a edició del Festival de Música Religiosa de Vic. Enguany desplegarà una oferta de sis concerts durant els propers dies. Diferents escenaris de la ciutat i el monestir de Sant Pere de Casserres acolliran les actuacions d’aquest festival organitzat per les parròquies de Sant Domènec i el Carme, que el van impulsar, l’Ajuntament de Vic i la Fundació Antiga Caixa Manlleu.

El mateix dissabte a les 9 del vespre, a l’església de Sant Domènec, la Coral Càrmina –referent indiscutible del cant coral a Catalunya– interpretarà el programa (Re)encontres (Re)estrenes. L’endemà diumenge, a les 8 del vespre, l’església de l’Escorial acollirà el concert Nigra Sum, amb el quintet Dichos Diabolo, especialista en la recuperació de música hispànica antiga.

El festival continuarà durant la propera setmana amb concerts fins dimecres. Una de les novetats d’enguany és la incorporació de nous escenaris. Aquest divendres serà l’Escrivania, on el musicòleg Joan Vives oferirà una conferència a les 7 de la tarda, com a preludi de la programació. I dimarts vinent, la música es traslladarà també a la residència d’El Nadal.

El 9 NOU

El grup coral In Crescendo, de Granollers, s’ha ajuntat amb la cantautora Anna d’Ivori i la Cobla Maricel per oferir el concert ‘Introit’, que aquest dissabte a les 8 del vespre es presenta al Teatre Auditori de Granollers. Uns i altres han preparat un espectacle original que barreja els blues, la balada, el pop i les tradicions catalanes amb el so de la cobla com a base orquestral. Tot gira al voltant de les places, el lloc on es comparteix la vida, la cultura, la música, les festes i els moments més importants de cada poble i ciutat.

‘Introit’. Anna d’Ivori, In Crescendo i la Cobla Maricel. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 1 d’abril, 20h.

‘La pell fina’, de la Sala Flyhard, arriba a la Llagosta

El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el Nacho deixa anar, sense donar-li molta importància, que el bebè de l’Eloi i la Sònia… és molt lleig. A partir d’aquí, i tot i que els recent estrenats pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum algunes altres veritats que fins ara cadascú guardava. ‘La pell fina’ parla de tot allò que no estem preparats per dir ni per rebre. Dir la veritat està molt bé, però… què passa quan aquesta veritat ofèn?

‘La pell fina’. Escrita i dirigida per Carmen Marfà i Yago Alonso. Una producció de la Sala Flyhard. Centre Cultural de la Llagosta. Diumenge, 2 d’abril, 19h.

Una obra sobre l’eutanàsia, a Can Rajoler de Parets

‘Cel

‘Celebraré mi muerte’, d’A. San Juan, V. Morilla i M. Hourmann, es presenta aquest diumenge a Parets. L’obra està basada en el cas del primer metge acusat d’homicidi a l’Estat espanyol per aplicar l’eutanàsia. El 28 de març de 2005, la vida de Marcos Hourmann va canviar per sempre. Una pacient de més de 80 anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava. Sotmesa a terribles dolors, el pronòstic li donava una esperança de vida de només unes hores. La pacient i la seva fi­lla li van demanar al metge que acabés definitivament amb el seu patiment. El doctor, saltant-se el protocol mèdic, li va administrar 50 mg de clorur de potassi i pocs mesos després, rebia una notificació del jutjat: estava acusat d’homicidi. Per aquella decisió podia passar ­anys a 10 anys a la presó.

‘Celebraré mi muerte’. Interpretada per Marcos Hourmann. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Diumenge 2 d’abril, 18.30.

Jaume Espuny

‘Never Mind the Bollocks’
Virgin Records, 1977

El títol exacte del disc és Never Mind the Bollocks, Here’s the Sex Pistols, que traduït ve a dir: “M’importa uns collons, aquí arriben els Sex Pistols”, i és el disc punk per excel·lència, una bomba que va explotar a l’Anglaterra benpensant de mitjans dels anys setanta. Prohibit a moltes emissores, boicotejat per una part de la premsa, l’únic que es va aconseguir és que es vengués com xurros. Va ser el primer i últim disc dels Sex Pistols, perquè al cap de poc, el baixista Sid Vicious es va morir d’una sobredosi i els altres es van dir adeu. Tot anava molt ràpid. Però ja havien fet el fet: havien confeccionat la bíblia del punk, amb el cantant Johnny Rotten escopint allò de “No future for a you” (no hi ha futur per a tu) en la cançó més famosa del disc, “God Save the Queen”. Els joves, desencantats, molts condemnats a l’atur, sense futur, es van fer seves les lletres dels Sex Pistols que cridaven a la subversió. Però a part de tot l’enrenou muntat, més de 40 anys després, Never Mind the Bollocks ha quedat com un dels grans discos de rock de la història. Guitarres furioses, bateria embogit i la veu desagradable de Rotten bramant consignes contra l’ordre establert. Es deia que els Sex Pistols no sabien tocar. Una mentida. Eren el rock de debò, sense trampa.

Jordi Sunyer

LILDAMI
‘Dummy’
El tercer disc de Lildami suposa la consagració d’aquest creador d’èxits de música aquàtica, que neix de la barreja entre pop i rap. El treball inclou des de l’arxipunxat Supermercat –que ja va llançar l’any passat– fins a 4 gats, un tema reivindicatiu que canta amb Triquell (es devien fer amics a Eufòria, on continuarà fent de jurat). El format físic de Dummy, per cert, no és un CD convencional sinó una caixeta on hi va un ninot de fusta automuntable que mitjançant un QR enllaça a un web on es pot descarregar el disc i continguts exclusius. Original.

LA MARIA
‘L’Assumpció’
La moguda musical al País Valencià és com la bota de Sant Ferriol. No para mai de rajar i de créixer. I una de les darreres descobertes és la veu de Maria Bertomeu, La Maria (així, en majúscules). El seu disc de debut, L’Assumpció, és una obra d’art amb vuit peces que beuen de la tradició i la música popular però que alhora suposen una irresistible proposta d’evolució del cant valencià. La Maria poua en la fondària del passat però serveix l’aigua fresquíssima en una vaixella nova guarnida amb ornaments absolutament contemporanis. Gran debut.

VIC MOLINER
‘Foc i endreces’
Arriba el nou disc de Vic Moliner, un baixista –i també cantant– més conegut per la seva faceta de productor (Clara Peya, Guadi Galego, Paula Grande, Germà Negre, David Mauricio, Magalí Sare, Pau Brugada o Marala) que no pas com a solista. A Foc i endreces hi ha deu peces de cançó-jazz rodones i llamineres. L’estrena del disc, per cert, arriba acompanyada de la publicació del primer llibre de poesia de Moliner amb 19 poemes inèdits i les deu cançons del disc intercalades. Dues d’elles, de fet, ja són poemes recitats amb música.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? Si descartem la flauta a col·le, el primer va ser la bateria.

Primer grup del qual vas formar part? Thimid’s.

Primer concert en directe? Amb els Thimid’s en una festa a una casa de pagès de la Trona. Crec que va ser el setembre de 1991 i va ser molt divertit.

Primer disc que et vas comprar? Enemigos de lo ajeno, d’El Último de la Fila. Salva tres discos. Too Many Universes But Mine, de Pësh; Daisies of the Galaxy, d’Eels, i Teorías y escuelas, d’Ayala.

Un concert (com a públic) per recordar. A Londres vaig anar a veure Bon Iver i vaig flipar molt.

Anna Ruiz Mestres

US ESCRIC DES D’UNA PRESÓ DE GRÈCIA
Autor: Aléxandros Panagulis
Editorial: Edicions Cal·lígraf
Traducció: Antoni Piqué i Eusebi Ayensa
Lloc i any d’edició: Figueres, 2022
Nombre de pàgines: 132

Aquest llibre us impressionarà per l’autor i la força del text. Traduït en part per A. Piqué, recuperat per J. Requesens i enllestit per E. Ayensa, esdevé un privilegi llegir-lo en català.
A.P., militant d’esquerres grec, arrestat i acusat de voler assassinar I. Papadópulos, és condemnat a dues penes de mort, commutades per cadena perpètua. Era enginyer, poeta i un testimoni de la resistència humana enfront la dictadura. Escriu dins la cel·la amb la pròpia sang de les tortures i un llumí. Els torturadors no entenien d’on treia la tinta vermella que cobria la cel·la.
A.P. va pagar un preu molt alt per les conviccions. Dant, diu ell, es queda curt a L’infern comparat amb el que va patir. Coneixia els arxius dels ciutadans vigilats per la dictadura, i el nou règim que l’allibera se sentia amenaçat. Va morir en un suposat accident de cotxe, sembla que militars i polítics temien que fes públic el que sabia.
La reivindicació que no ens faci perdre la qualitat poètica. L’obra s’amara de la tradició literària grega. Amb Ulisses, trenca el mite, i Penèlope, davant dels cossos morts dels pretendents, es pregunta si calia esperar 20 anys el retorn d’un “miserable”, d’un “barbablanc sangonós”. L’heroi s’empetiteix sense el viatge i A.P. participa d’aquesta desmitificació. Apareixen les Erínies o Nèmesis simbolitzant la venjança, Sísif, i Prometeu, el tità… “que amb un acte de llibertat suprema va gosar enfrontar-se als déus per ajudar els homes”, i amb qui l’autor s’identifica. Sorprenentment la Bíblia i el Nou Testament juguen un rol important. Hem de pensar que durant el domini turc, la religió ortodoxa va protegir la llengua i la cultura gregues. Temes clau d’aquesta poètica els trobem en la llum i en la llibertat: “Sang i carn pariran la llum”. La sang vessada ens agermana per construir la llibertat, i és l’autèntica protagonista del llibre. La vida i la mort, dicotomia que accepta, pels anhels de llibertat i que tracta amb profunditat filosòfica com el pas del temps. El vent, que porta la veu dels morts. El foc i el lament per l’estultícia humana que ha assassinat sempre. La ira que li dona força per seguir. L’alienació, que gràcies al progrés ha construït un nou tipus d’esclau. L’orgull de la pròpia lluita. I l’amor és el missatge final: “Paraules d’amor oblidades ressorgeixen i em retornen a la vida”. De lectura imprescindible.

Jordi Vilarrodà

‘París érem nosaltres’
Andreu Claret
Columna
Arriba la novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull. La vida dels pares d’Andreu Claret inspira el relat que se centra en la figura d’un jove exiliat republicà, que ha de refer la seva vida en el París dels anys 40, encara sota l’ocupació nazi. La reconstrucció passa per no deixar les seves conviccions però també per no deixar-se arrossegar per l’ambient massa tancat en ell mateix de l’exili.

‘La dona més pintada’
Màrius Serra
Proa
Maties Palau Ferré (1921-2000) va ser un destacat pintor que, en un moment donat, va decidir cremar la seva obra. Corria l’any 1974 i ho va fer com a acte de protesta per una absurda sentència del Tribunal Suprem que l’obligava a pintar a benefici d’un marxant. A Màrius Serra el va fascinar sempre aquesta història d’autodestrucció creativa, i l’ha convertida en novel·la.

‘Alliberada’
Rosa Negre
Univers
Rosa Negre, l’autora, és sotsinspectora dels Mossos, on s’ha especialitzat en la prevenció de violències masclistes. La novel·la crea un personatge, l’Ada, que és el compendi de situacions en què s’ha trobat, amb noies d’origen subsaharià que viuen a Catalunya amb el risc de ser sotmeses a pràctiques com la mutilació genital o el matrimoni forçat. I el missatge d’ajudar-les.

‘Cos a terra’
Toni Aira
La Campana
Toni Aira, periodista, analista i expert en comunicació política, fa una incursió en la novel·la negra amb aquest relat que comença, precisament, en l’encartellada d’inici d’una campanya electoral. Un assassinat amb rerefons polític altera aquest ritual i Max Margarit es veu reconvertit de spin doctor en detectiu. Es preguntarà, és clar, qui hi ha darrere de la mort i a qui beneficia.

‘No vull ser reina!’
Mireia Boya / Elisa Munsó
Ara Llibres
Mireia Boya és la creadora d’aquesta història que, com tantes altres, té una princesa de protagonista. Però el que li passa a aquesta princesa, l’Amàlia, no és gens convencional. Coneixerà una nena, la Valty, que ja guiarà fora del seu món reial però no real. El relat té lectures que connecten amb l’actualitat i crea nous imaginaris, gràcies també a les il·lustracions d’Elisa Munsó.

Jordi Riera

Tots estaven ben asseguts, amatents, esperant que tot comencés. Es va obrir la porta gran. Els murmuris es van anar fonent fins que va regnar un silenci respectuós. La tieta, ben tibada i flamenca, va entrar fent petites passes. Sense mirar ningú, avançava per la sala despullada d’artificis a les parets. Totes les mirades, algunes de sorpresa, altres d’admiració, contemplaven aquella senyora de caminar decidit. Avançava sense dubtar pel passadís central, entre els bancs on estaven situats els assistents. A mesura que s’adonaven de qui entrava, tothom s’alçava en senyal de respecte.

Els de la funerària van aixecar delicadament la tapa del taüt. L’home de més edat li va donar la mà i la va ajudar a posar-se a dins. Després, amb cura i circumspecció, juntament amb el seu company, van tancar la caixa. En vida potser era un sac de virtuts, però allò que es diu puntual mai no ho havia estat, la tieta. Per res del món havia arribat mai a l’hora enlloc. La causa, aquesta vegada, era el maquillatge; s’havia barallat amb la cosmetòloga. La dona, presumida d’ençà que tenia ús de raó, no es conformava amb una feina feta de pressa i corrents. Després d’una ferma discussió i de posar els punts sobre les is, finalment aconseguí el que volia: un tractament acurat, com el que creia merèixer.

Els familiars es mostraren molestos amb els de la funerària. Van pensar: “Avui en dia no hi ha cap consideració, ningú avisa mai de res”. Ells, juntament amb amics, coneguts i saludats, s’havien passat tot el dia vetllant un taüt buit. Hores i hores parlant d’ella, recordant velles anècdotes o resant oracions davant del fèretre tapat. Tot un fotimer de paraules i accions malgastades, adreçades a un recipient de fusta sense inquilí.

Tot estava ja vist per a sentència, tothom era a lloc, la cerimònia per fi podia començar. Trencant el silenci, commogut i coix, va sortir a cantar a l’escenari el vell tenor amant de la tieta. Encara que tothom es pensés que aquella dona moria tan verge com havia arribat al món, el cert és que no era ben bé així. Aquella dama –qui ho hauria dit mai!– de verge no en tenia res. El tenor prou havia intentat durant dècades formalitzar la relació pecaminosa. La vella senyora, però, de cap de les maneres no havia volgut donar el sí. Els pares i la resta de parents, ja de petita, l’havien predestinada a quedar-se soltera. Qui era ella per contradir tanta gent assenyada del seu entorn més proper?

La cançó Rosó, pel teu amor era la preferida de la tieta. El tenor va desafinar com un lladre intentant entonar-la. La dona silenciosa no es va moure de dins el taüt. Ja hi estava acostumada. Apreciava des de feia temps aquell vibrato tirant a desorbitat i aquells galls que omplien d’humanitat l’execució de la peça. La pianista que l’acompanyava, una gran solista, anava a un tempo del tot personal. Gràcies a la reverberació de la sala, les notes s’escampaven i es mantenien dins del recinte. Un gran clímax d’emocions, talment com si fos un concert modern de dissonàncies musicals d’avantguarda.

Els gemecs semblaven acompanyar perfectament la falta de ritme de la cançó.

Ja des del principi de la cerimònia, la ploranera contractada per la família demostrava una gran professionalitat. Els gemecs semblaven acompanyar perfectament la falta de ritme de la cançó. Al costat de la somicaire hi havia la seva neta, que estava aprenent l’ofici. Una feina sense alts ni, sobretot, baixos, i amb un futur assegurat. La noia, que considerava que l’art interpretatiu s’havia de posar al servei de la comunitat, prenia nota i esperava saber actuar, amb el temps, tan bé com ho feia la seva àvia.

A la segona filera de bancs, just darrere dels parents més propers, hi destacava una dona de mitjana edat. La senyora, amb una llarga cabellera pèl-roja, portava un bonic turbant oriental ple d’estrelles. Era una vident que gaudia d’una clientela selecta de velles solteres, vídues i altres persones de la tercera edat. Amb el seu coneixement del tarot, ajudava a recórrer el camí de la vida i avisava i preparava les persones per als tràngols futurs. Les cartes no mentien. Ella havia tingut una relació molt especial amb la tieta. Estava del tot satisfeta del servei que li havia donat. Ja feia anys que l’avisava que la mort la rondava, i ho havia acabat encertant de ple.

Quasi tres bancs sencers eren plens d’antigues alumnes. La difunta, de joveneta, havia estat exiliada amb els seus pares a França. El seu pare pertanyia al bàndol republicà. Varen ser només uns anys, però allà va aprendre a parlar perfectament el francès. A París, cada 14 de juliol, quedava commocionada per la celebració de la festa de França. Les desfilades i els focs artificials la impressionaven. Quan escoltava l’himne de la Marsellesa, amb la seva crida contra la tirania, els pèls se li posaven de punta. En retornar a Barcelona, en un pis de lloguer de l’Eixample, es va dedicar a fer classes d’aquell idioma a jovenetes que somiaven de tenir amors sota el cel de París. Les seves classes, sempre originals, començaven fent-los cantar: “Allons enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé!”. A continuació, agafava com a llibre de text la revista Paris Match, que trobava als quioscos de les Rambles. Un setmanari veraç i realista que informava de la societat i de la vida dels homes i les dones que protagonitzaven la vida política i artística del país veí.

La senyora contractada per presentar l’acte va donar les gràcies al tenor i va començar a parlar de les virtuts i magnificències de la difunta. Un llistat d’allò més creatiu, adornat amb boniques, barroques i llargues frases. Ho havia escrit la mateixa tieta unes setmanes abans de morir. Per fer-ho, s’havia inspirat en el que posaven les esqueles de La Vanguardia. Aquella secció, juntament amb la vinyeta de les deu diferències, era el que més li interessava del diari.

Les boles de neu, amb les seves esferes transparents amb una escena a dins, l’entusiasmaven.

El llistat va començar amb la faceta de col·leccionista de la tieta. Les boles de neu, amb les seves esferes transparents amb una escena a dins, l’entusiasmaven. Les seves amistats les hi havien portat d’arreu del món. Ella, quan movia la bola i feia caure la neu, se sentia transportada al costat de la Torre Eiffel, la muntanya de Montserrat, la torre de Londres o el castell de la Ventafocs de Disneyland. Uns paradisos recreats en què ella, ingràvida i sense edat, s’hi veia passejant cofoia i contenta. Altres col·leccions de la tieta eren la de didals de porcellana o les figures de Lladró, amb aquelles flors tan delicades. Totes les peces la bona dona les donava al Museu del Disseny de Barcelona. Estava completament segura que els anirien molt bé per completar els grans buits del seu fons.

Entre les col·leccions hi havia un bon reguitzell de revistes franceses de diverses èpoques. Les deixava en herència als nebots, perquè les venguessin a alguna parada del Mercat del Llibre Vell de Sant Antoni. Per boca de la presentadora, els demanava que no se les miressin gaire, ja que eren antigues i estaven passades de moda. Si algú les hagués remenat, potser hauria quedat sorprès, perquè hi havia alguns títols dedicats a l’estudi acadèmic de l’anatomia. Es tractava d’unes revistes que s’havien venut molt bé a finals dels anys quaranta i als anys cinquanta. Estaven plenes de fotos de noies nues i anaven destinades a artistes que no es podien pagar les models al natural. Amb aquestes publicacions podien fer pràctiques de dibuix i pintura per un cost molt reduït. Encara que algunes persones malpensades deien que estaven destinades a exacerbar els desitjos lúbrics masculins, no hi havia cap prova fefaent d’aquest fet. Curiosament, algú amb una imaginació desfermada podia arribar a pensar que, en algunes d’aquelles fotos, com la de la noia amb una flor a la mà o la que tocava el violí, la model retratada s’assemblava molt a la tieta quan era jove.

Eren fotografies tafaneres de noies boniques de pits generosos. El sexe femení estava dissimulat com si no existís. La censura de l’època va pensar amb molt bon criteri que un petit triangle ple de pèl no aportava cap valor estètic a les imatges. Amb una bona tècnica, els fotògrafs aconseguien en el laboratori que aquesta part mostrés una pell tan llisa com la d’altres parts del cos. En fi, ningú sabia de manera fidedigna per què la tieta guardava aquelles revistes. Potser en record d’una antiga afició a dibuixar, desconeguda per tothom, o tal vegada perquè alguna coneixença les hi havia fet arribar per ensenyar-li la seva semblança amb una determinada model.

Els hereus ja estaven impacients per obtenir informació sobre la col·lecció que els interessava més: la dels diners. Es van animar quan es va començar a parlar d’una llibreta de La Caixa d’Estalvis. Ja se sap que, per llei no escrita, totes les senyores grans tenen una llibreta a La Caixa. Quan tothom va sentir la xifra exacta de diners, amb cèntims inclosos, que quedaven en el compte, van fer un “Ohhh!”, fins i tot es va sentir un “Carai!”.

La tieta era una dona estalviadora i… previsora. Feia cinquanta-dos anys que pagava l’assegurança dels morts. El dia que se la va fer, era tan joveneta que el venedor no confiava que ho fes amb bona intenció. Es malfiava que aquella noieta no volgués fer una ximpleria i la seva empresa hagués de pagar des d’un bon principi. Li va fer firmar un paper, segons el qual es comprometia a no morir-se fins que arribés a vella. La bona dona va complir la promesa. En el moment del traspàs, la companyia d’assegurances, que havia perdut la seva assegurada més antiga, va tenir un detall. El delegat, present a la cerimònia, va col·locar un clavell de plàstic sobre el taüt sense cap tipus de sobrecost. La flor va ser contemplada amb admiració pels que la van poder veure des de les primeres files.

A sobre del color caoba de la caixa també hi destacava la primera rosa de Sant Jordi que li havia regalat el seu estimat cantant. La tieta l’havia sabut assecar i conservar tota la vida. Poc abans de començar la cerimònia, en un racó solitari de la sala, el tenor hi havia volgut posar unes gotes dels perfums que se solien posar. Amb l’emoció, se li va abocar tot el contingut de les ampolles damunt la rosa. Va eixugar-la ràpidament com va poder i la va anar a dipositar sobre el fèretre. L’estimulant combinació de l’aroma d’Embrujo de Sevilla de Myrurgia amb el de Varón Dandy van donar un toc d’embafament proper al mareig per als assistents. Es podria pensar que els efluvis suspesos en l’aire eren com la neu de les boles de la tieta. La flaire reflectia de la millor manera un ambient de sofisticació i de luxe que no es podria trobar ni al Passeig de Gràcia.

Per cloure l’acte, les diverses generacions de dones que havien passat per les seves classes de francès s’aixecaren i s’arrengleraren al costat del fèretre. Dirigides pel vell tenor, entonaren amb un accent excel·lent dels ravals de París la Marsellesa. El fervor patriòtic desfermat, encara que fos per l’himne d’un altre país, va fer trontollar els ànims de molts. El ressò a la sala de les notes cantades a ple pulmó, juntament amb l’olor embriagadora dels perfums de la rosa seca, va motivar que la majoria dels assistents traguessin els mocadors per eixugar-se les llàgrimes.

Quan s’emportaven la caixa per donar-li sepultura, a alguns els va semblar sentir una veu emocionada que sortia del taüt, que deia: “Quina cerimònia més bonica”.

Segon concurs de relats de narrativa curta d’EL 9 NOU

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Les ferides interiors

El director austríac Ulrich Seidl – “Dog Days” (2001) o “Import Export” (2007) – estrena, després de competir al passat Festival de Cine de Sant Sebastià, el llargmetratge austríac-francès-alemany, “Sparta”. Aquest film forma part d’un díptic del mateix director al costat de “Rimini”, protagonitzat pel germà del protagonista d’”Sparta”. El protagonista, Ewald (Georg Friedrich), resideix a Romania des de fa anys i viu entre visites al seu pare dement en una residència d’avis al seu país d’origen – representant d’una generació passada lligada al nazisme – i la seva relació amb una dona romanesa i els seus fills. L’home deixa a la seva companya amb la dèria de construir un centre de menors de famílies desestructurades en una zona rural en l’interior del país. Així transforma una escola en ruïnes en una mena de camp d’entrenament d’arts marcials per als nens i que batejarà amb el nom que dona títol al film.
Ewald és un personatge solitari i esquerp, un ésser torturat per un desig irreprimible d’estar rodejat de nens. En realitat, el film aborda sense embuts la pederàstia, encara que ho fa de forma esbiaixada, de forma entrevista, al·ludida. La polèmica ha empaitat a la pel·lícula i al seu director a causa del rodatge amb nens, els progenitors dels quals ignoraven que el film planteja la pedofília. El film sembla que en un primer moment abordi qüestions com la solitud i la vellesa, però de mica en mica, veiem com se centra en els trastorns mentals, la ferida interior d’Ewald, el turment interior. En honor de Seidl cal esmentar que tot i l’escabrós del tema, ha rodat una notable i arriscada proposta sense recórrer a efectismes, ni truculències. També resulta ressenyable que defugi el to ofensiu o l’escarni que sovint ha caracteritzat la seva filmografia.

EL 9 NOU

La Nit Golfa del barri del Remei, un clàssic de les festes d’aquest barri vigatà, va celebrar-se el setembre de 2013 amb un xou a l’ETC -batejat per a l’ocasió com a Espai de Tetes i Culs- on van actuar l’humorista Barragán, l’actriu Itziar Castro i el cantant Josmar.

Josmar, una de les estrelles de la nit, va encetar la seva actuació amb el conegut Ra ra ragazza. El públic, que va omplir l’ETC, li seguia el ritme picant de mans “però no quedava clar fins a quin punt reient amb ell o es reien d’ell”, segons constatava el cronista, Xavier Freixa.

Les actuacions del senyor Barragán, d’Itziar Castro, caracteritzada com a pubilla del barri, i de la companyia còmica osonenca L’Ou Cost sobre un home que havia perdut el cul també van ser celebrades per un auditori entregat a una nit de diversió que havia començat amb una imitació del president de l’associació de veïns del Remei, Santi Collell.

AMIC

Encara que resulti paradoxal, és bastant comú fer servir un soroll per a atenuar o fer callar per complet un altre soroll que ens pertorba fins a l’extrem d’impedir-nos concentrar-nos o dormir. Moltes persones usen el soroll blanc o rosa per a relaxar-se, meditar o combatre l’insomni. Asseguren que la tècnica funciona, a pesar que la comunitat científica no les té totes amb si. Una de les últimes tonalitats sonores a incorporar-se a la llista de sorolls acolorits és la marró.

El soroll marró s’ha fet molt popular en els últims mesos entre aquelles persones que busquen relaxar-se, abstreure’s d’ambients sorollosos o rendir més en el treball o en els estudis. Xarxes socials, com TikTok o YouTube, o plataformes de música en streaming, com Spotify, tenen molt a veure amb aquest èxit.

El soroll marró abasta freqüències més baixes i mitjanes, al mateix temps que atenua les més altes. Comparat amb el soroll blanc, és més profund i greu i, al mateix temps, més intens.
Aquells que senten soroll marró asseguren veure disminuïda la seva ansietat, augmentada la seva concentració i millorada la seva capacitat per a agafar el son. No obstant això, cal saber que aquests notables beneficis no compten amb suport científic.

EL 9 NOU

Els ous escaldats són una deliciosa i saludable opció de desdejuni o menjar.

Ingredients:

Ous (un per persona)
Vinagre blanc
Aigua
Sal

Preparació:

Omple l’olla amb aigua i escalfa-la a foc mitjà-alt. Ha d’estar prou per a cobrir completament els ous.
Agrega una cullerada de vinagre blanc i un polsim de sal a l’aigua. El vinagre ajudarà al fet que les clares es mantinguin unides i no s’escampin en l’aigua.

Mentre l’aigua s’escalfa, trenca un ou en un bol o recipient profund. Fes-ho amb cura per a no trencar la gemma. Repeteix aquest pas amb els altres ous.

Una vegada que l’aigua estigui calenta, redueix el foc a mitjà-baix perquè l’aigua no bulli massa forta.
Agafa un colador o escorredora i col·loca els ous per a retirar l’excés de clara solta.

Amb l’aigua calenta, crea un remolí en el centre del cassó o olla amb una cullera, i col·loca suaument els ous en l’aigua calenta un a un en el centre del remolí. El remolí ajudarà a mantenir els ous junts.

Cuina els ous durant 3-4 minuts per a obtenir una gemma líquida i una clara cuita. Si desitges una gemma més cuita, cuina per un minut addicional.

Una vegada que els ous estiguin bullits, usa una escumadora o cullera ranurada per a retirar-los de l’aigua.

Si desitges mantenir els ous escaldats calents abans de servir, pots col·locar-los en un bol amb aigua tèbia.
Afegeix-hi sal i pebre al gust.
Serveix els ous a sobre d’una torradeta i tindràs un esmorzar molt complet.

Miquel Erra

Una de les imatges del Mercat del Ram són els globus. El cel de la ciutat s’omplen cada any durant el concurs de globus que ja arriba a la 40a edició. Hi prenen part equips de Luxemburg, França, Suïssa, Anglaterra, Itàlia i Suècia, a part de catalans i bascos. Dissabte, a les 9 del vespre s’ha tornat a convocar el Night Glow, a la mateixa plaça major de Vic on es poden veure els globus il·luminats per la mateixa flama que s’utilitzar per escalfar l’aire i fer-los volar.

A baix, la imatge de Miquel Erra des d’un dels globus.

En moltes cultures, tenen un significat simbòlic, se les considera missatgeres de bons auguris

Josep Ballbè i Urrit

Estic gairebé astorat amb la política de pilotes fora del president del govern espanyol. Quina manera de fer el papallona! A nou mesos de les eleccions generals, va i canvia dues ministres (Maroto i Darias). Aprofita l’avinentesa per cantar llurs excel·lències…, quan la jugada tan sols cerca rèdit polític. Celebraré que li surti el tret per la culata, com li va passar –al Principat– amb en Salvador Illa. És a dir –amb altres paraules–, que no resultin escollides com a noves líders alcaldesses de Madrid i Las Palmas de Gran Canaria, respectivament. La pregunta del milió és aquesta: pel mateix preu, per què no aprofitava per fer fora –dins del mateix pack– els noms d’en Marlaska, Belarra, Garzón i Irene Montero? De ben segur que la pregunta l’incomodarà, però és el que hi ha. “Qui es passa el dia empenyent papallones és que no té res més interessant per passar les estones”. Tan cert com ara és de dia!

Abril –que estem a punt d’encetar– és l’època de cria de la papallona-fil (una de les més antigues). L’aparellament el fa a partir de les 5 de la tarda, quan el sol il·lumina amb l’angle adient. Dura un no-res. La papallona-fil deixa anar un fil que embolica al papalló. Aquest agafa amb les dents el fil que deixa anar la papallona i l’estira fins a la branca més alta i, allá, l’embolica. Llavors, fa una mena de crit i el papalló grapa una ala amb l’altra. Com que llavors no pot volar, però la natura és sàvia, li neixen dues cames. Amb elles masturba la papallona que, als pocs mesos, veu arribar un capoll.

Aquests insectes són majestuosament elegants. Fan palès un símbol de llibertat, mentre xuclen el nèctar de les flors al bell mig del bosc i els prats. De ben petit, encara recordo com n’havia criat alguna, en una vella capsa de sabates, on feia un seguit forats, mitjançant un ganivet o unes tisores. Cada dia l’anava destapant, observant-ne el cicle vital: com els ous esdevenien larves (erugues), crisàlides i papallones adultes. A hores d’ara, trobaríem quitxalla que potser no n’ha vist mai cap. Per tant, ni saben què són.

En moltes cultures, tenen un significat simbòlic. Se les considera missatgeres de bons auguris. Fins i tot, de la mort i la resurrecció. Quina casualitat que recordi això, quan som a tan sols tres dies de la diada de Pasqua, la gran festa dels catòlics. Als creients, aquesta metàfora ens fa sentir papallones a l’estómac. Encara que només sigui per uns moments, ja val la pena que fem per interioritzar aquesta reflexió, detraient-ne alguna moralitat. No precisament la que es deriva del memorable espot publicitari d’una estufa de l’any de la picor (“Moraleja: compre una Agni y tire la vieja”). Ens hem de remuntar uns 70 anys enrere, quan neixia la capsa tonta de la tela. Dit això, a una altra cosa, papallona!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers