La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Martina Puigvert, segona generació als fogons de Les Cols d’Olot, amb dues estrelles Michelin
Miquel Erra
L’Escola d’Hostaleria d’Osona ha encetat una nova edició dels sopars gastronòmics, dins de les jornades de cuina d’autor. En aquesta ocasió, els alumnes van poder treballar pel restaurant Les Cols, d’Olot, amb dues estrelles Michelin des de 2009. Però no amb Fina Puigdevall i el seu marit, Manel Puigvert, que van encetar el projecte el 1990, sinó amb les seves tres filles: la Clara (1992), actual cap de sala; la Carlota (1999), que porta la secció de postres, i la Martina (1994). EL 9 NOU va parlar amb aquesta última. Formada al Basque Culinary Center, és la cap de cuina de Les Cols des del 2016, al costat de la seva mare.
Vostè i les seves germanes entren quan Les Cols ja té dues estrelles Michelin. No és molta pressió, això?
Intento dir que no en tenim, però és inevitable que n’hi hagi. I no és tant la pressió per les estrelles sinó per intentar donar el 100% cada dia, en tots els serveis, perquè hi ha gent que ve de molt lluny per tastar els plats que fem. També és veritat que, a l’haver-ho viscut sempre, des de petites, ja estem familiaritzades amb el projecte.
Ser filla o filles de és una llosa dins del sector?
Crec que no. I a més els cuiners de la generació de la mare ens aprecien molt, ens ajuden si cal; en aquest sentit, som com una gran família. Eren amics dels pares i ara també ho són nostres.
Com és la cuina de Les Cols?
És una cuina que busca la sensibilitat dels aliments. Intentem que cada plat tingui pocs ingredients per notar realment el gust de cada producte. El nostre I+D no es basa tant en la tècnica sinó en l’hort, en la llavor. Volem que sigui una cuina verda, sostenible; que transmeti les estacions i el seu cicle immutable.
La proximitat és un valor?
I tant. Ens agrada comptar amb els pagesos i productors de la zona per donar-los visibilitat, ja que ells, amb els seus productes, ens donen valor i identitat al projecte. Tenim un hort propi, a Bianya, però intentem que no tot sigui del nostre hort sinó comptar amb la gent de la zona. Això s’ha fet des de sempre aquí a Les Cols, i és una cosa que ens fa sentir molt còmodes.
S’ha notat el seu toc personal dins la cuina?
No ho sé… els pares diuen que sí. Potser en el tema d’aperitius i postres, que va ser per on vaig començar, fets amb herbes i flors, i molt vegetals… La veritat és que m’he sentit cent per cent lliure de poder aportar plats i alguna creació més personal.
La línia és molt vegetal.
Sí, cada vegada anem reforçant més aquesta idea d’una cuina molt vegetal. Ara tenim un hort biològic, en el qual s’hi ha incorporat una biòloga i un naturalista. Intentem trobar aquest equilibri de l’ecosistema del restaurant.
Aquest ha de ser el futur de l’alta gastronomia?
Crec que sí. Ara ja no és una moda, és una responsabilitat que tenim tots de cuidar l’entorn; i no només els cuiners sinó en general tots els oficis. Tenim la sort que els cuiners i el sector de la gastronomia tenim ara aquest focus, un altaveu, i és important fer-lo servir per transmetre aquesta estima pel producte o la importància de menjar bé i de manera sostenible. Nosaltres per exemple ens fem el compost, fet que ens permet reduir molt els residus del restaurant. O el pa sec l’utilitzem per alimentar els nostres xais de raça ripollesa, com a punt de reserva genètica perquè no es perdi aquesta raça. Intentem, dins el nostre petit món, ser cada vegada més conscients i coherents amb l’entorn i la natura. I tampoc és que hàgim de fer un esforç màxim, perquè ens surt de manera natural; és una manera de sentir-ho.
És un handicap tenir el restaurant a Olot?
És veritat que estem més apartats, i entre setmana és diferent que el cap de setmana, però també té coses molt positives i boniques. Per nosaltres la Garrotxa és bellesa, és casa. Volem que la gent també ho visqui com un moment de desconnexió, que s’hagi de desplaçar, que hi hagi aquest viatge per venir a gaudir de l’entorn, que pugui visitar el nostre hort…
Aquests dies han treballat amb els alumnes de l’Escola d’Hostaleria. Què els recomanaria als futurs cuiners?
Molta passió. La veritat és que hem trobat gent molt maca, amb moltes ganes i molt de respecte, que a vegades sembla que aquestes noves generacions… i no.
Estem en un moment que, precisament, al sector li costa trobar personal.
Tenim la sort que, per ara, a Les Cols no patim aquest problema. Els pares van fer una bona feina amb això d’estimar molt l’equip. La mare sempre diu que és una prolongació de la família i tenim gent que fa molts anys que és amb nosaltres. Tens una estabilitat brutal, que ara costa molt de trobar, i a més tothom s’ha anat adaptant bé a les novetats; crec que se’n senten partícips.
Osona té tradició de bona cuina. L’hi consta?
I tant! Crec que són dues comarques que estimen el seu territori i els seus productors. A Osona hi ha molta activitat i he de dir que molta gent d’aquí també ens ve al restaurant.
EL 9 NOU
Les Masies de Roda acull dissabte la segona edició del Mercat de la Sra. Feixa, una proposta nascuda amb l’objectiu de visibilitzar i donar veu al talent femení de la comarca. L’esdeveniment, que inclou propostes d’oci, cultura i familiars, tindrà lloc a l’entorn de l’espai municipal La Feixa.
“Aquest mercat és un espai de sororitat. Un punt de trobada per a totes les dones per tenir present que la lluita feminista és de totes i tots, des de la generació de la Senyora Feixa [personatge inventat per a l’ocasió] fins a les noves generacions. Donem visibilitat a les dones emprenedores, protagonistes d’aquest mercat, que en són moltes i lluitem perquè cada vegada en siguin més”, exposa Aida Canal, regidora de Joventut i Festes i Promoció Econòmica i Turisme.
El mercat obrirà les portes a partir de les 10 del matí amb un total de 26 parades de productes de roba, artesania i complements, totes liderades per dones emprenedores. Durant el matí hi haurà propostes com una classe oberta de waki karate; la pintura mural que faran Lucia Agramunt i Èrika Muntada; l’actuació d’Èlia Flowers, o una xerrada liderada per l’associació KAA. A partir de les 5 de la tarda la música prendrà el protagonisme amb les actuacions de Zeta i Abril; Laia i Sergi Zaragoza, o Cherries on Top.
Miquel Erra
Van començar servint un berenar a la plaça Major de Vic i un sopar dolç al restaurant Divicnus el desembre de 2021. Llavors tot just eren sis membres, però la proposta ja resultava inèdita i novedosa. Un any i mig després, el col·lectiu Taula Dolça ja aplega 13 cuiners de postres, pastissers i xocolaters de la comarca, la majoria molt joves. I Déu-n’hi-do del soroll que ja han fet fins ara. Els quedava pendent, però, una posada de llarg. I la van fer aquest dimecres, a El Prat Verd de Malla, oferint una autèntica experiència gastronòmica al voltant de la cuina dolça. El centenar de comensals que hi van assistir no l’oblidaran.
“El nostre objectiu és posar el món de la pastisseria a l’avantguarda i donar a conèixer el nostre ofici al públic en general”, reiterava en la presentació de la vetllada Arnau Arboix, president del col·lectiu. “Volem donar visibilitat a la pastisseria perquè deixi de jugar a la segona divisió de la gastronomia”, afegia Lluc Crusellas, el més mediàtic dels membres de Taula Dolça, per la seva condició de flamant millor xocolater del món. El mateix Crusellas recordava que el col·lectiu resta obert “a tothom que vulgui sumar i aportar”.
Dimecres els va tocar d’arremangar-se per afrontar tot un repte: servir un àpat sencer amb l’argumental i les tècniques dolces, però en joc amb el món salat. D’aquest trencament de fronteres entre la cuina i la pastisseria en van donar fe aperitius com el milfulls d’albergínia i miso, textures amb truita de patates amb ous o un brioix de brandada, alvocat, mango i cítrics; i sobretot el plat principal, una costella de porc lacada amb xocolata, chutney de maduixa al pebre i remolatxa. I a tot això encara quedava “el moment més esperat de la nit”, anunciava la conductora de l’acte, la periodista Eva Torrents: les postres i els petits fours. Des d’un combinat de pinya, yuzu i coco fins a un núvol de xocolata negra i pebre, passant per un bombó fresc de coco, llima i tequila o una piruleta de gerds i xocolata.
Amb voluntat d’anar establint vincles amb el productors del territori, el menú va incloure alguns productes de la xarxa del Fet a Osona, com formatges de Reixagó, ous de la Riera, porc de la Rocassa, mató de la Granja Armengol, a banda del pa de massa mare de Miquel Saborit.
“Això no és pastisseria; és gastronomia de postres”, qualificava, des d’una de les taules, un cuiner de la trajectòria de Manel Molera. “El que està passant a Osona amb la Taula Dolça és molt noticiable. En un sector que sovint pateix un problema de relleu generacional, és lloable que un col·lectiu tan jove tiri endavant una iniciativa com aquesta, que pot resultar inspiradora per a d’altres territoris”, reflexionava Jaume Cot, redactor de la revista DPas, capçalera de referència per als professionals i la indústria de la pastisseria, fleca i confiteria.
La vetllada, que entre plat i plat va estar amenitzada pel saxofonista Pep Poblet, també tenia component altruista; tota la recaptació del sopar es destinarà al Rebost Solidari de Vic. Entre els comensals hi havia representants dels tres patrocinadors principals amb què ja compta el col·lectiu, Chocovic, Debic i Mas Uniformes. Aquests últims els ha proporcionat, entre d’altres, les llampants vambes grogues que lluïen els membres del col·lectiu. Un color, el groc, que ha esdevingut identificatiu de Taula Dolça. Com a detall, un ram de flors grogues de mimosa presidia el centre de cada taula. Aquesta planta simbolitza valors com la tendresa, l’elegància o l’amistat i, a més, se li atribueixen propietats antiinflamatòries o regeneratives de la pell, fet que l’ha fet mereixedora del sobrenom popular de planta miracle. El naixement de Taula Dolça també ho ha estat, un dolç miracle. Ara tocarà consolidar-lo.
Òmnium fa una visita guiada amb diversos testimonis de a història d'aquest barri nascut a partir de la immigració en els anys 60 i 70
Josep Villarroya
Òmnium Vallès Oriental organitza aquest dissabte al matí la (Re)volta Lledonera, en la seva segona edició, una activitat en què es dona a conèixer la història del barri de Plana Lledó de Mollet, i posar en valor un barri treballador, bressol del moviment veïnal de Mollet i acollidor d’una gran diversitat cultural.
Per altra banda, es tractat de fer xarxa i enfortir vincles entre veïnes i entitats. Creant aquest espai per a la trobada, l’escolta, la vivència, el reconeixement mutu, es vol reforçar la cohesió i el sentit de pertinença a un nosaltres col·lectiu, que des d’allò més proper, inclogui també a les sovint oblidades.
La Plana Lledó es un barri projectat, als anys seixanta, sobre els camps de la masia Can Lledó a l’altra banda de les vies de la línia de tren del Nord (de Barcelona a Puigcerdà), per acollir la gran quantitat de famílies treballadores provinents sobretot d’Andalusia, Aragó i Extremadura, atretes pel creixement industrial de la zona.
L’Associació de Veïns de Plana Lladó, liderada per l’històric Bernabé Soto, va ser la pionera i la més reivindicativa del moment, la llavor del moviment veïnal molletà, que va obtenir grans victòries.
El barri ha canviat molt fruit del desenvolupament del PGOU, la construcció d’equipaments, d’espais públics i la reforma integral emmarcada en la llei de barris.
A dia d’avui, moltes d’aquelles primeres veïnes s’han mudat a d’altres barris molletans, i la Plana Lledó ha seguit sent lloc d’acollida per les persones nouvingudes a partir del nou segle. Així, ara hi conviuen
diferents generacions amb orígens molt diversos, però històries familiars no tan distants.
El recorregut començarà a 1/4 d’11 a la Plaça Mercè Rodoreda, davant la masia de Can Lledó,
des d’on es farà una passejada guiada per conèixer l’origen, la història de lluita i
l’actualitat de Plana Lledó.
Comptarà amb el testimoni de veïnes, activistes i entitats d’ahir i d’avui, com ara l’Antonio “Gato”, el Jaume Noró, les colles de Morats i Torrats, i La Cultural i l’Esplai Tuareg, que tenen seu al Centre Cívic l’Era, i militants de la PAH, l’Escoleta i el Gimnàs Popular i el grup de consum agroecològic Cinc Quarteres que es troben a La Tramolla.
A les 12 està prevista l’arribada a l’escola d’arts escèniques del carrer Santa
Bárbara, on tindrà lloc un col·loqui per compartir impressions, inquietuds i idees
respecte al barri i el seu present i futur. Tot plegat ho farà accessible en llengua de signes catalana l’Eiden Sánchez. Finalment a la 1 hi haurà l’actuació en viu de la cantautora Merit Fernández.
Entre el 20 i el 26 de març, Òmnium Cultural organitzarà una trentena de (Re)voltes
arreu del país. Les (Re)voltes són passejades guiades en grup per barris o pobles.
Tenen com a fil conductor els relats vivencials de les persones i entitats
protagonistes de les lluites i processos de transformació social que hi han tingut lloc.
En aquestes, les participants dialoguen sobre les experiències i emocions viscudes i
evocades en la ruta. A les (Re)voltes, la memòria individual i col·lectiva, el territori i
la història quotidiana i popular construeixen un lloc de trobada i reconeixement mutu.
Els àmbits d’intervenció de les (Re)voltes fan referència a les peculiaritats,
complexitats i realitats socials de cada indret, població i barri, amb la intenció
d’abordar els debats i preocupacions socials més adients en cada espai.
Cada indret és testimoni d’un passat i un present diferents i, per això les (Re)voltes s’ajusten a
lluites veïnals i populars, en defensa del territori, antiracistes, feministes o per
l’habitatge, entre d’altres, en un intent de donar les eines necessàries per adaptar el projectes (Re)voltes al capital social i popular de cada espai.
La (Re)volta Lledonera ha estat coordinada pel Marc Fernández González, amb
l’impuls i els recursos d’Òmnium Cultural. Aquest cop, però, de manera més
participada pels testimonis i col·laboradors i el grup local d’Òmnium, que han format
un grup motor per preparar juntes l’edició d’enguany.
La idea es que poc a poc es vagin sumant noves entitats i col·lectius del barri, i siguin elles les que prenguin el lideratge de l’activitat. Aquest any s’han afegit La Cultural i AMAM, mentre que
l’assemblea de joves Atzarola ha esdevingut en l’Escoleta Popular i el Gimnàs
Popular Francesc Ollé (nom que ret homenatge al milicià llibertari molletà que lluità al front al 1936 i va morir a l’exili).
Jordi Vilarrodà
Les escales del costat de l’antic hotel de Les Serrasses apareixien pintades d’un verd lluent, en la presentació de l’Art Fest, el primer festival d’art mural de Torelló. Sobre aquest fons, un total de 17 grafiters hi faran dissabte les seves creacions. Òscar Rodríguez i Toni Mateo, impulsors de la iniciativa, recorden que Torelló havia estat als anys 90 un lloc amb molta activitat grafitera, on s’havien fet murals destacats i que atreia gent d’altres llocs. “Ara l’hem perduda, vam veure que no hi havia noves generacions.”
L’Art Fest, amb el suport de l’Ajuntament i l’Escola d’Arts Plàstiques, vol “recuperar la iniciativa per embellir murs”, diu l’alcalde, Marçal Ortuño, i per això s’han escollit els d’aquestes escales, un lloc “en decadència, però pel qual passa molta gent”. Mentre els grafiters treballen, al matí i a la tarda, hi haurà tallers de plantilles i exhibicions de dansa urbana de les escoles TLS i Dansa’t.Tots els grafiters treballaran amb una proposta de tema (plantes, bosc, selva) perquè el resultat sigui homogeni.
Josep M Pou omplirà aquest dissabte L'Atlàntida de Vic
Jordi Vilarrodà
L’actor Josep Maria Pou dosifica la seva presència als escenaris, però quan hi apareix ho fa amb obres que marquen. Textos escollits perquè pugui desplegar el seu talent. El seu darrer muntatge és El pare, estrenat amb èxit fa poques setmanes al Teatre Romea de Barcelona i que ara, en l’inici de la seva gira per escenaris catalans, arriba a L’Atlàntida de Vic. Serà aquest dissabte, en una funció per a la qual ja fa dies que s’han exhaurit les entrades.
El dramaturg francès Florian Zeller, autor del text, situa com a protagonista un home gran que pateix Alzheimer o un tipus semblant de demència. És l’Andreu, personatge que interpreta Josep Maria Pou, un home culte i sorneguer a qui l’espectador veu perdent-se progressivament. La realitat es barreja amb la realitat paral·lela que crea en la seva ment, que es va perdent mentre la seva filla, intepretada per l’actriu Rosa Renom, fa tot el que pot per acompanyar-lo i fer compatible aquest tràngol amb la seva vida personal. Sota la direcció de Josep Maria Mestres, en el repartiment hi figuren també Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i l’actriu torellonenca Mireia Illamola. Membre de companyies com Les Antonietes i Borda Teatre, és la primera vegada que participa en un muntatge de Josep Maria Pou.
El pare. L’Atlàntida de Vic. Sala Ramon Montanyà. Dissabte, 25 de març. 8 vespre
Jordi Vilarrodà
Cada un dels evangelistes està representat amb les quatre criatures a les quals la tradició els associa: sant Marc amb el lleó, sant Lluc amb el brau, sant Joan amb l’àliga i sant Mateu amb l’àngel. El pintor Josep Maria Sert els va situar al presbiteri, pintats sobre grans teles que mesuren fins a vuit metres d’alçada. Formaven part de la decoració de la catedral que el pintor havia realitzat per encàrrec del Bisbat (originàriament, del bisbe Torras i Bages) i que va culminar l’any 1927. I es van salvar per miracle de l’incendi provocat a la catedral de Vic durant la revolta del 1936. Al lloc on eren, el sostre no es va enfonsar i les quatre teles van poder ser rescatades, tot i haver patit algun dany. Aquest divendres els quatre evangelistes tornaran a la catedral, quan aviat es compliran 87 anys de l’incendi, situats en el deambulatori, és a dir, l’espai semicircular que hi ha darrere l’altar, fent companyia al retaule gòtic de l’escultor Pere Oller.
“I esperem que aquest sigui el seu lloc definitiu”, explica Josep Maria Riba, vicari general del Bisbat. Tot i això, com que no estan situats exactament en el mateix lloc, s’ha optat per instal·lar-los d’una forma “que eviti la sensació que ja eren en aquest espai”, diu Dani Font, delegat de Patrimoni Cultural del Bisbat de Vic. Seguint aquest criteri, cridarà l’atenció del visitant que les teles de Sert estan muntades sobre uns suports metàl·lics de tub, i separades de la paret. L’espai s’ha repintat i s’hi ha instal·lat un sistema d’il·luminació nou, tant per a les pintures de Sert com per al retaule gòtic, una de les joies de la catedral que des de l’any 1940 ocupava en solitari aquest espai. “D’aquesta manera, entenem que el retaule també hi guanya”, afirma Font. Tota l’operació ha tingut un cost de 287.000 euros, finançat pel Departament de Cultura de la Generalitat a través del Programa Operatiu Feder.
S’acaba així el llarg periple dels evangelistes de Sert, unes “pintures viatgeres”, com les van definir els responsables del Bisbat. Després de la Guerra Civil, quan Sert va prendre la decisió de no aprofitar res de la seva primera obra i replantejar de cap i de nou la decoració de la catedral, van ser venudes a l’Ajuntament de Barcelona i van ingressar al que llavors era Museu d’Art Modern, situat al parc de la Ciutadella. Amb el temps, la seva col·lecció seria una de les bases del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L’any 1995 van ser cedides a l’Ajuntament de Vic, que estava intentant reunir a la ciutat tantes obres de Sert com fos possible, i l’any 1996 van ser instal·lades a la Capella Fonda de l’església de la Pietat, que volia convertir-se en un espai d’exposició sobre Sert, que sempre va estar més tancat que obert. Fa quatre anys, en van haver de marxar perquè aquell espai passava a formar part del projecte Vicpuntzero. No van anar gaire lluny: a l’església de la Pietat, a finals de 2020, es va organitzar al seu voltant una gran mostra sobre l’incendi de la catedral (“Sert en flames”). Quan va acabar, ja s’havia decidit que tornarien a la catedral, on els darrers mesos estaven esperant el seu moment de glòria conservades dins d’unes grans caixes de fusta. Els tècnics del MNAC, que continua essent el propietari de les obres, n’han supervisat la restauració i la instal·lació.
La recuperació de Sert viurà aviat dues noves fases: en un espai adjacent, al qual s’accedirà obrint una porta des del mateix deambulatori, s’espera poder inaugurar a finals d’any l’Espai Sert, un lloc per explicar l’obra de l’artista a Vic on hi haurà dos tresors més: dos esbossos primigenis de quan li van encarregar la intervenció i la maqueta del projecte, feta per ell mateix.
EL 9 NOU
El festival Dansa Metropolitana continua aquest cap de setmana Granollers amb diverses propostes. Les escoles de dansa de la ciutat faran la tradicional mostra de balls dissabte a la tarda ala plaça de l’Església. Un cop acabades les seves actuacions es podrà veure l’espectacle ‘Projecte Sena!’, de la companyia Delrevés. És una proposta de dansa vertical, teatre, arts digitals i arquitectura. El festival acabarà diumenge a les 12 del migdia amb l’espectacle ‘Aquí’, de la coreògrafa Lorena Nogal i la companyia Hotel Col·lectiu Escènic. La peça, que es representarà a La Tèrmica de Roca Umbert, pren com a punt de partida la lleugeresa, la impermeabilitat, l’aïllament i l’absència de toxicitat.
Festival de Dansa Metropolitana. Mostra d’escoles de dansa i ‘Projecte Sena!’, Delrevés, dissabte 25 de març, 18.00. Diumenge 26 de març, ‘Aquí’, de Lorena Nogal, La Tèrmica de Roca Umbert.
Adrià Puntí torna a l’espai cultural i gastronòmic Tarambana de Cardedeu després d’oferir-hi un doble concert ara fa dos anys. En aquest ocasió,el cantant, pianista i guitarrista actuarà en format trio acompanyat de Xavi Tacker, a la guitarra, i de Quim, a la bateria. L’ex-cantant d’Umpah-pah està fent la gira ‘Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc’.
Adrià Puntí Trio. Tarambana, Cardedeu. Diumenge 26 de març. 18.15.
La cantant Dàmaris Gelabert, de Cardedeu,, fa parada aquest dissabte al parc de Can Mulà de Mollet amb ‘La Gira dels 25’, per celebrar els seus 25 anys de trajectòria i acomiadar-se dels escenaris per un temps indefinit. En aquesta gira Dàmaris s’acompanya del grup The Grpw Up Singing Band, i d’un grup de joves ballarins. La direcció musical és del pianista i compositor Àlex Martínez, mentre que la direcció coreogràfica és de Clara Martínez. En el concert, Gelabert fa un repàs de la seva trajectòria, mentre que la jove banda de músics presenta alguns temes seus.
‘La Gira dels 25’. Dàmaris Gelabert i The Grow Up Singing Band. Parc de Can Mulà, Mollet del Vallès. Dissabte 25 de març, 18.00.
Cristina Anfruns
Parlem de la jihad o el gihad. En principi, ens centrarem en la complexa anàlisi sociopolítica que genera el terme.
Jihad és un terme alcorànic que significa lluita o esforç. L’islam hi distingeix dues dimensions. Jihad major, que es refereix a la lluita o esforç, individual o de manera col·lectiva, que fan els musulmans per millorar la seva conducta. I jihad menor, que s’associa a la lluita o l’esforç per expandir i defensar l’islam.
A Occident els mitjans de comunicació solen recollir la paraula jihad en informacions relacionades amb el segon vessant, és a dir, sovint s’equipara al concepte de “guerra santa” (per defensar o estendre el domini de l’islam).
Com en diem i hem d’escriure aquest mot en català, doncs?
Igual que en altres llengües (francès o espanyol), hi ha fluctuacions en l’ús.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha optar per l’adaptació d’aquesta paraula al català amb j inicial, la jihad, perquè existeix una regla que diu la lletra iod (j) de les paraules semites (àrab, hebreu, arameu) en català es transcriu amb j. Això també ho recullen el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el diccionari d’Edicions 62.
Ara bé, el Termcat i el Diec opten per la solució amb g, i en masculí, el gihad, igual que en àrab, francès o italià. Els defensors del mot usat en masculí diuen que el fet que alguns optin per la versió femenina és per influència del castellà.
Des del punt de vista de la normativa, doncs, no hi ha dubtes: el gihad. Només dir que la grafia dels noms comuns i propis procedents de l’àrab ha estat sempre un pou sense fons de debats. Com diu un gran filòleg “amb això sempre ens hi guanyarem la vida”.
Queda clar, però, que el que no pot ser és que la normativa vagi per una banda i la resta de la societat per una altra.
Dolors Puig-alsina
Soc tan petita, tant, que podria ser minúscula, més menuda que un gra de sorra, més que una volva de pols que balla a contrallum. Soc un imperceptible alè d’aire que surt d’un cor que batega. Només això. I avui, aquesta misèria que represento ha pres la decisió d’aventurar-se a l’exterior. M’és igual el que em pugui passar. Aquí estic, fent-me pas entre edificis esventrats, en un espai tan desolat com jo mateixa.
La maleïda guerra ha arrasat qualsevol rastre de vida, ha enrunat el paisatge i ha esborrat les persones. Si la intenció de l’enemic era fer-me sentir poca cosa, puc dir-li que l’objectiu està més que aconseguit. Ja pot donar el joc per acabat. Ho ha fet perfecte. I que no es preocupi, que de mi no ha quedat ni tan sols desig de venjança, ni odi, ni ràbia… Res. Soc la viva estampa de la derrota. Ha guanyat. Enhorabona!
I ara només vull que marxi i que em deixi estar. Estar… Perquè ser, el que se’n diu ser, crec que a hores d’ara soc un humil esbós desdibuixat, una imatge borrosa en un mirall trencat, una tènue ombra d’allò que un dia vaig ser: una càndida nena.
Els set anys que fa que dura aquesta barbàrie se m’han emportat tantes coses que mai podré recuperar. Se m’ha endut el meu do més preuat, el que em feia ser especial, la meva innocència. Jo només era una criatura de cinc anys, riallera i enjogassada, que confiava plenament que els adults sabrien aturar aquest desgavell i que em protegirien. Però no…
Aquí fora no hi ha ningú. Només un sol furiós que incendia la meva pell esblanqueïda i em cou amb tanta violència que em sap greu que ell també descarregui sobre mi la seva ira. Un soroll em fa girar el cap. Qui hi ha? Potser no soc tan valenta com em vull creure.
Una pila de rocs s’ha esllavissat i, de sota, entreveig el morro d’una rata. Surt tranquil·lament i s’asseu. Ni em mira. Està ben grassa. Es llepa els bigotis i es frega el musell amb les potes. Em fa un fàstic… Quan penso que les rates fan un tiberi amb els cossos que no hem pogut recuperar, se’m regira tot. Quines bèsties més podrides!
Li llenço una pedra però tinc tan mala punteria que no la toco però fuig esperitada, això sí. Torno a estar sola. Aquesta rata era l’únic ésser viu que he vist en una setmana.
I des del darrer bombardeig, el més eixordador és el silenci…
Ara elles tampoc hi són. Aquesta guerra se m’ha endut tota la gent que estimava
Camino sense rumb. Se’m fa difícil recordar com era la ciutat abans d’aquest desastre. Ja no hi ha cap construcció més alta de dos metres. No queda res d’aquella ciutat alegre i moderna. Ni rastre dels carrers plens de botigues, dels cinemes, teatres, cafeteries i restaurants. Els jardins han quedat colgats de runa. No hi ha ni un dels arbres centenaris que feien ombra a les avingudes, ni cap de les fonts on anàvem a berenar algunes tardes.
Reconec un tros de paret del mural de l’escola fet amb mans pintades de colors. M’hi acosto i ressegueixo aquests dibuixos amb la punta del dit. Em ve a la memòria una cançó que cantàvem a l’escola. La taral·lejo… On deuen ser els nens i les nenes que van fer aquest mural? Qui sap… No queda ni un pupitre, ni un llibre. L’escola va ser dels primers llocs que van atacar, una matinada quan encara era buida. Van partir la rutina de la canalla amb un cop de destral i vam quedar castigats a casa. Hi vaig anar tan poc… Sort de la mare i de la tia, que em van ensenyar a llegir i a escriure.
Ara elles tampoc hi són.
Aquesta guerra se m’ha endut tota la gent que estimava.
La mort del pare va ser la primera de les nostres desgràcies. Sembla que faci tant de temps que diria que fa segles. Era al principi, el primer any del conflicte, quan encara ens pensàvem que duraria poc. Va sortir de casa un matí a treballar i no va tornar. Recordo l’olor de la seva galta en el darrer petó.
A partir de llavors la germana petita de la mare, la Sarah, va venir a viure amb nosaltres. Quan els bombardejos van sovintejar, vam decidir arreglar-nos el soterrani. El vam equipar amb menjar, espelmes, matalassos, mantes, jocs i alguns llibres. A cada bombardeig, corríem totes quatre a posar-nos a recer. Un dia una bomba ens va esquerdar la casa i vam instal·lar-nos definitivament al soterrani. Teníem una petita finestra exterior que permetia seguir una mínima rutina diària. Només pujàvem a la casa per buidar les gibrelletes o per rentar-nos una mica al lavabo. Als capvespres sortíem al pati interior i albiràvem les postes de sol taronges entre dos edificis esfondrats.
Quan portàvem quatre anys de guerra, ma germana va agafar una pneumònia. La mare la va portar a l’hospital ple a vessar de ferits, mutilats, malalts, nadons… I mentre elles eren allà, van caure-hi dues bombes. Mai vam recuperar els seus cossos. I jo em demano encara ara: per què atacar una gent que ja està patint prou amb les seves malalties i problemes de salut? Quin mèrit té? No ho puc entendre… Se m’entelen els ulls quan hi penso.
La Sarah em va cuidar i em va estimar molt. Entre totes dues vam crear una petita illa de calma lluny del foll món exterior. Matàvem les llargues hores llegint, inventant històries i cantant. Ens disfressàvem i interpretàvem petits fragments d’obres que llegíem. Rèiem molt. Sí, rèiem… Sembla estrany, oi? Ho fèiem per no pensar, per oblidar el dolor i l’absència dels que havien marxat. Però també teníem dies de desànim que no ens venia de gust fer res i jèiem abraçades en silenci.
Abans de la guerra la Sarah treballava a la biblioteca de la ciutat i coneixia tants llibres que jo no m’avorria mai escoltant-la. Una vegada vam llegir una història d’una papallona i un matí, quan em vaig despertar, m’havia cosit unes ales en una vella samarreta del pare. Jo corria amunt i avall pel soterrani, fent anar les ales i ella aplaudia encantada. “Que mai ningú et talli les ales, ho sents? No permetis que res ni ningú t’impedeixi ser una ànima lliure”. És la meva samarreta de la sort, la que porto avui.
Tres cops a la setmana la tia sortia cap al tard a buscar nous tresors. Era tanta l’ànsia de la seva tornada que l’espera se’m feia eterna. Trigava poc menys d’una hora a sentir el seu trepig per les escales. Baixava triomfal amb un somriure d’orella a orella. Sempre apareixia amb un nou llibre que havia anat a requisar a la biblioteca. ”Aliment pel cos i aliment per l’ànima”, em deia mentre deixava a la meva falda una fruita mústia o unes galetes una mica ràncies acompanyant el nou llibre. Jo ho devorava tot de manera afamada.
Recordo el dia que em va portar El diari d’Anna Frank. Era d’una noia que vivia també amagada en un amagatall. “Que xulo, Sarah! I com va acabar? Es va salvar, oi?”, li vaig demanar esperançada. Els seus ulls riallers es van enfosquir. “No importa com acaba. El que és important és saber que la seva petjada perviu”.
Perduda en els meus pensaments he trobat un trosset d’herba verda entre tanta porqueria i m’hi estiro.
Un dia, però, la nostra illa va ser profanada. La Sarah havia sortit, i a penes havien passat deu minuts que vaig sentir passes a l’escala. M’hi vaig atansar confiada: “Què t’has deixat? Ets una despistada”. No era el seu vestit el que apuntava al capdamunt de l’escala, no, eren les cames d’un home… Vaig córrer pel soterrani, però hi havia pocs llocs on arraulir-me que em vaig ficar dins de l’únic armari que teníem. L’home va venir de dret cap a mi. No recordo què deia, només sé que reia i aquella rialla em va fer orinar a sobre. Va obrir d’una revolada la porta de l’armari i va aconseguir engrapar-me una cama amb les seves manasses. Jo m’agafava fort a la roba penjada i em resistia tant com podia, però la seva força era quatre vegades la meva. Va arrossegar-me a mi i armari fins a mig soterrani. De l’estrebada que va fer, l’armari va caure enrere i jo vaig sortir disparada contra la pota de la taula. Em vaig desmaiar…
I llavors va passar una cosa que mai entendré: jo ho contemplava tot des de dalt, suspesa, i em veia a mi mateixa damunt la taula, estesa, plana i desinflada, com si el meu cos fos un globus sense aire. L’home s’havia descordat el pantaló però jo no sentia res, com si res del que passava en aquell cos m’afectés a mi. Vaig desviar els ulls i vaig adonar-me que la Sarah havia tornat i baixava silenciosament l’escala, agafava el cassó més gros de la cuina i l’estavellava diverses vegades damunt el cap de l’home, que estava absent amb els ulls girats en blanc. Va caure desplomat enmig d’un bassal de sang.
Immediatament ella es va abocar damunt meu, plorant i cridant el meu nom. Va començar a sacsejar el meu cos esverada. I vaig creure que era el moment de tornar. Em vaig introduir de nou dins la meva pell com aquell que es posa una samarreta i vaig respirar… Llavors ho vaig notar tot: el cop del cap, el foc de l’entrecuix i el gust de les llàgrimes de la Sarah relliscant pels meus llavis.
Em va portar a coll fins al bany de dalt. Va omplir la banyera i va buidar-hi tot el sabó que teníem. Va ensabonar-me amb delicadesa els cabells ensangonats i va bufar-me el trau del cap. Va netejar-me els braços, la panxa, l’esquena… Ella cantava somicant. Totes dues tremolàvem com fulles d’arbre.
No recordo quant vaig dormir, si van ser hores o van ser dies… Quan em vaig despertar el soterrani era net, l’armari al seu lloc i l’home no hi era. Mai vam parlar del que va passar. Però a partir de llavors, cada vegada que ella marxava jo m’amagava dins l’armari fins que sentia la seva veu que em cridava a la tornada.
Em cal deixar passar el temps i veure què puc recuperar, reparar i sargir de mi mateixa. No és cert que el temps tot ho cura, simplement un s’acostuma al dolor i amb els anys allò que era insofrible es fa suportable per la seva quotidianitat. Les ferides es tanquen, però les cicatrius queden inesborrables a la pell i a la memòria.
La Sarah va morir fa poc més d’una setmana. Una tarda va tornar ferida al soterrani. Duia a penes menjar i cap llibre nou. L’havien assaltada. No em va voler explicar més detalls. Sagnava d’algun lloc imprecís que no em va deixar mirar. Va començar a afeblir-se i un matí vaig llevar-me suada. Ella bullia al meu costat. “Perdona’m, perdona’m per deixar-te sola…”, em va dir.
El seu cos està tan botit que ja no podia quedar-me més amb ella. Soc també un cadàver dempeus.
He plorat tant que de tant plorar m’he quedat seca i corsecada que crec que m’esberlaré en qualsevol moment de cap a peus.
Paro l’orella. Sento una veu de criatura? Escolto de nou. Canta? Una estiba de runa tapa un portal. M’ajupo i miro per una petita escletxa. Calla. Un moviment acompanyat d’un gemec. M’assec i espero. Minuts més tard torna a cantar molt baixet. És una cançó de bressol. La mare ens la cantava a cau d’orella per no sentir les bombes i les sirenes dels bombardejos.
Canto també. Una mica més tard, una maneta, uns ulls esbatanats i una cara bruta surten de l’escletxa. Un peu descalç i, a poc a poc, el cos sencer. Una nena d’uns dos anys amb un vestit vermell. Porta alguna cosa al braç semblant a un nadó. És una nina llardosa amb cos de roba i amb braços, cames i cap de plàstic. Està espantada, però d’ella surt un gest que em deixa glaçada: amb la seva mà tapa els ulls de la nina perquè no vegi aquest paisatge dantesc. Veig tanta humanitat en aquest petit gest que els ulls se m’omplen de llàgrimes. No la vull espantar, me les empasso darrere un somriure.
Ella em mira i em dona la mà.
Som dues, ara. Ens en sortirem. Jo seré la seva Sarah. De seguida que pugui li haig de cosir unes ales…
Dissabte, 17 de setembre de 1949 Roadrunner debuta a l’episodi Fast and Furry-ous de Merrie Melodies
Jordi Remolins
Sovint penso que néixer el 1970 va ser com fer-ho a mig camí d’allò que interpretem com un dels moments més foscos de la història de la humanitat, i la porta a un futur tecnològic que no sabem què ens oferirà, però que mentre hi hagi humans al món continuarà tenint episodis de foscor i tristesa. Tot just tres dècades enrere el centre d’Europa estava governat pel terror. Adolf Hitler i el seu tercer Reich imposaven la bogeria d’unes idees totalitàries, supremacistes, racistes i assassines, fins que el món mitjanament civilitzat no s’hi va oposar seriosament. En canvi, tres dècades endavant internet apareixia en les nostres vides per mostrar-nos que l’evolució era possible, i posteriorment enfonsar-nos de nou en la misèria un cop les grans corporacions i empreses van prendre’n el control. I, de fet, si mirem cap a Ucraïna, ens adonem que tot plegat tampoc està excessivament gaire lluny de la barbàrie de fa vuitanta anys.
Però clar, encara que de vegades m’atribueixo edats inversemblants –per més certes que jo les cregui– en realitat vaig néixer aquell 1970 on Jeff Lynne va crear l’Electric Light Orchestra, Terence Hill i Bud Spencer protagonitzaven Le llamaban Trinidad, i el capità de la policia novaiorquesa George Stacy, pare de la bellíssima Gwen, moria accidentalment durant una baralla entre Spider-man i el Doctor Octopus, del còmic del novembre. I en aquella dècada que tot just s’encetava, el món, Catalunya i Ripoll semblaven un lloc considerablement més perillós on viure. Recordo que durant la meva infantesa i joventut s’havien fet alguns espectacles automobilístics al camp de futbol, on les derrapades, les frenades i sobretot els salts entre un trampolí i un altre, amb tot de gent estirada a sota, deixaven la llei que obliga a portar el cinturó de seguretat en una simple broma de mal gust. També van ser anys en què els espectacles amb humans amb deformitats es passejaven per les fires de la festa major, o en què maltractar el teu fill o la teva mascota al mig del carrer, no tothom ho considerava del tot mal fet.
Potser per escapar una mica de tot plegat, com sovint encara ho faria ara mateix, em recordo davant d’un televisor en blanc i negre, veient com el Roadrunner, conegut entre nosaltres com el Correcaminos, posava a prova la tossuderia del Coiot en uns dels diversos dibuixos animats que ens animaven quan sortíem de col·legi, i que desgraciadament sempre duraven molta menys estona del que jo desitjava. Gràcies a ells, cada vegada que veiem la paraula ACME escrita a qualsevol lloc, ens remet als artefactes que el mamífer utilitzava per fracassar en el seu enèsim intent d’atrapar a l’ocellot malxinat. Bip bip.
La Coral Polifònica i l'Orquestra de Cambra de Granollers van estrenar el març de fa 20 anys un espectacle innovador
Jesús Medina
“L’enginy i la màgia sotmesos a una ignorància ignorada que els diners i l’ambició dominen. Una natura que perd vida, sotmesa a una rutina de ciment i petroli. I, de tant en tant, un crit a l’esperança i la rebel·lió. ” Són les paraules amb les quals Gemma Terés, crítica de teatre d’EL 9 NOU, arrencava el seu anàlisi sobre l’espectacle Contranit, una obra del compositor Albert Guinovart, amb textos de Santi Montagud, i idea i direcció musical d’Agustí Vidal. Contranit era l’obra més sofisticada cantada mai per la coral Polifònica de Granollers amb la interpretació musical de l’Orquestra de Cambra de Granollers.
Contranit no va decebre el públic amb la seva intenció de presentar un espectacle innovador i soprenent. Per primera vegada, solistes i orquestra van compartir escenari amb ballarins i es van conjurar com un element més de la coreografia. Igualment enriquidor va ser la feina conjunta d’artistes amateurs i professionals. Cantants amb moltes taules com el baríton Lluís Sintes o la soprano Mireia Casas van compartir escenari amb la seixantena de cantaires de la Polifònica de Granollers.A Contranit, tampoc no va descuidar cap esforç per fer brillar música i textos encara més. La direcció teatral, la posada en escena i la dansa van córrer a càrrec de la ballarina Marta Carrasco i l’artista Pep Bou; l’escenografia la va dissenyar el pintor Vicenç Viaplana; i gràcies a la professió de perfumista del director de l’obra, Agustí Vidal, Contranit contenia un ambient olfactiu, produït pel mateix Vidal i Darío Sirerol.
El compositor Albert Guinovart va definir Contranit com “un rèquiem profà”. Guinovart ja era l’autor de musicals tan coneguts com Mar i cel i Flor de nit o de bandes sonores de telenovel·les com Nissaga de poder o El cor de la ciutat. El lletrista de Contranit, l’escriptor Santi Montagud, vibrava als assajos: “És emocionant descobrir de mica en mica com la música va embolcallant les paraules”, va explicar Montagud a EL 9 NOU.
Gairebé 600 persones van anar omplint la sala gran del Teatre Auditori de Granollers durant els tres dies de representació de Contranit des del divendres 21 de març de 2003. En general, el públic va sortir content i definia el que havia gaudit apassionadament: “Preciosista”, “magnífica”, “emotiva”, “captivadora”… I és clar que tampoc no va faltar qui la va trobar un pèl llarga: “Li sobrava una mitja horeta.”
Mantenir les llibretetes d'estalvis per als majors de 65 anys ha costat suor i llàgrimes!
Josep Ballbè i Urrit
Los besos en el pan és el títol d’una novel·la genialment antològica de la malaurada Almudena Grandes: ens va dir adéu, fa aproximadament 15 mesos. La recomano encaridament. Tracta de situacions senzillament normals de casa, la feina o qualsevol altre entorn social, on la gent fa per no perdre costums tradicionals d’arrelament als esquemes existencials de sempre. D’ací, justament, molts lectors aprendran per què moltes àvies –sense anar gaire lluny, la meva Rosalia– ens van ensenyar a fer un petó al pa, abans de menjar-lo. Un gest que pot semblar inocu. Farcit, tanmateix, de l’empenta nuclear d’un ensenyament… amb molt de calat. Quina gran lliçó!
Prenent una altra imatge de la infantesa, recordo els meus 34 anys en una caixa d’estalvis. Associada a aquesta entitat, pinto –mentalment i onírica– la foto d’una llibreta o cartilla. En néixer, pares, avis i padrins solien regalar-te’n una. Amb el detall institucional d’abonar-te el que anomenàvem un val N, pel valor equivalent de 100 pessetes. Ho dic bé: traduït a l’actualitat, 60 cèntims d’euro. Una invitación formal, en tota regla, a conrear el valor de l’estalvi. Fa esgarrifança establir-ne el contrast, oi?
El lector es preguntarà si m’he begut l’enteniment. Amb altres paraules, on vull arribar? Ni més ni menys a l’acord forçat –a cop d’empentes i rodolons– entre la gran banca i la ministra Calviño: mantenir les llibretetes per als majors de 65 anys. Ha costat suor i llàgrimes! Bàsicament, cal donar-ne les gràcies a un jubilat de 78 anys (Carlos Sanjuan), artífex de la campanya Soy mayor, pero no idiota… Que consti que n’hi ha als volts de tres milions en tot Espanya i estaven en període de liquidació. Les oficines ja no les publicitaven. Més encara: no n’obrien de noves i anaven a la caça i captura –per a liquidar-les– de l’estoc provinent majoritàriament de les antigues caixes… Conjuntament amb aquesta mesura, han acordat un protocol específic per a gent gran i de pobles de la España vaciada. Han duplicat el nombre d’agències amb horari ampliat i han millorat/potenciat l’atenció telefònica en un 50%. No hi havia dret a que nuclis de pobles amb menys de 500 habitants es quedessin sense banca presencial.
El que més em preocupa, però, és el perfil baix de sentiment i criteri tant per part del govern de la nació com dels banquers (que no pas bancaris). Ho fan a contracor i de mala gana. Aviat començaran a veure-li les orelles al llop: el pressing comercial que suporten els empleats del sector deriva en baixes freqüents i no precisamente curtes, per estrés o patologies similars. Els hi costarà més el farciment que l’indiot. Arribats en aquest punt, de llàstima… no res. S’ho han guanyat a pols. Potser sí, doncs, que ací s’escaurà aquella sentència política memorable del cualquier tiempo pasado fue mejor. Volem anar tan depressa, a velocitat de fórmula 1 i ens estavellem a les primeres de canvi. Raó de més per recuperar imatges tan senzilles i tendres com les del petó al pa… O la cartilla d’estalvi, amb la corresponent guardiola.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
