La cantautora Mar Pujol, va rebre el premi a la Innovació Rural al Lluçanès

Jordi Sunyer

L’any passat molta gent va descobrir a Mar Pujol, d’on neix la Mar Pujol cantautora?
Comença una mica en la meva etapa universitària perquè, a Lleida on estudiava, organitzaven uns cicles de cantautores i cantautors que es diu “Rodautors” i un noi em va dir a veure si m’animava a cantar una cançó meva i em vaig plantar allà.

Va ser la teva primera vegada que vas cantar davant un públic?
No, ja havia cantat en un duet de versions. Amb un noi vam estar tocant el carrer. Però a Lleida vaig arrencar com a cantautora.

Què hi estudiaves allà?
Educació Infantil i Primària.

I ara més que exercir de mestre veus que el camí pot ser el de la música?
Totalment, ara mateix em faria bastant mandra ser mestre tot i que ho trobo una professió bestial i no dic que no la pugui fer. La carrera la tinc acabada i crec que podria aportar coses i m’agradaria, però com dius tu, ara se m’ha obert aquest camí que ni tan sols m’havia plantejat abans i vaig fins al final.

És un camí que sobretot se’t va obrir l’any passat. L’any passat vas fer molts concerts, una bomba no?
Una bomba inesperada, tot va venir de les mànagers que em van trucar a la porta i em van dir de fer alguna cosa i jo, no sabia que em volia dedicar a la música i a partir d’aquí van venir bolos, concerts, i jo contenta.

I a l’escenari com un peix a l’aigua no?
Sí, realment sí. M’hi sento a gust.

Et van donar un premi, el Premi Innovació Rural al Lluçanès. Tu t’hi vas presentar i com qui no vol la cosa i el vas guanyar. En què consisteix el premi i què s’hi amaga el darrere?
El premi, té com a finalitat incentivar perquè es moguin coses al voltant del Lluçanès, tant sigui amb comerç, sector d’artesania o el cultural. Jo estic contenta perquè el Lluçanès va decidir apostar per l’àmbit cultural, que normalment sempre són coses que no generen diners.

El premi són 5.000 euros, no?
Exacte.

I tu els destinaràs en enregistrar cinc llegendes del Lluçanès i musicar-les, oi? Com ho tenim això?
Sí, està tot gravat, mesclat i masteritzat, està a punt per fer el CD. I ara he de posar fil a l’agulla per fer el CD en físic i un CD virtual.

I si parlem de calendari, això quan podria aparèixer?
No puc dir-ho encara. Però jo crec o m’agradaria que a l’estiu poguéssim disfrutar d’aquestes cançons.

I a més a més, també hi ha la voluntat de dur-ho en directe?
Sí, la intenció amb aquests 5.000 euros és pagar tot el tema de gravació, mescla, màster i tot això i pagar una teatralització d’aquestes llegendes, que estem en procés ara mateix de veure com ho encarrilem.

“Un ram d’esbarzers”, una cançó preciosa. Aquesta cançó és de guitarra i veu. Com et veus en un futur, amb aquest format, amb una banda, sola…?
Sola em sento molt a gust, però si m’imagino amb banda, no m’imagino una banda amb bateria, baix… Si és una banda, que ara estic començant a provar amb una noia que es diu Bruna que toca el violoncel, m’agradaria un cello, segones guitarres, una percussió.

Quins són els teus referents?
Cada cop se’n van afegint més, però principalment jo diria “Faneka” que és on toca la Bruna, també ho és Marala, Sílvia Pérez Cruz, Maria del Mar Bonet, Sílvia Rodríguez i ara també se me n’afegeixen d’altres com per exemple la Magalí d’Atzira, la Cristena que la recomano molt, Maria Arnal també, ten podria dir molts.

Com va sorgir la cançó de “Noctudiürna” i perquè aquest format?
Doncs això va ser el primer cop que em vaig atrevir a fer alguna cosa. Era bastant desinteresat, van llançar una convocatòria a fer un vídeo i jo vaig pensar a fer alguna cosa per tenir alguna cosa per poder-ho penjar i mostrar el que feia perquè llavors ja començava a mostrar que feia més enllà de l’escenari, a les xarxes… I amb les “Coleccionistas” que es dediquen a fer vídeos van fer un “Film Experience” i m’hi vaig apuntar, perquè era un vídeo bastant barat, vaig agafar les meves amigues i vam gravar.

Ets més nocturna o més diurna?
L’altre dia justament ho estava parlant amb una amiga meva i soc bastant de les dues coses. M’encanta aprofitar el dia, però no soc gaire de sortir, tot i que si surto, surto fort, prefereixo aprofitar el matí alhora totes les cançons, les faig a la nit el vespre i m’encantaria que el dia s’allargués.

Com va néixer el teu primer minidisc autoeditat per tu?
Va ser per la meva tieta, jo estava al bus anant de Lleida cap al Lluçanès i em va trucar i em va dir que necessitava escoltar les meves cançons i quan les gravaria. Jo li vaig dir que això era molts diners si ho volia fer bé, perquè si ho feia, ho volia fer bé. Com que jo no hi entenia en el seu moment pensava que m’ho podia fer jo, però al principi volia confiar en algú que m’agradés i va ser així. A través de la meva tieta, tota la família em va ajudar a pagar el disc.

De més jove havies cantat en alguna coral?
Havia estat al cor de l’escola municipal, però realment pocs anys.

És a dir les cançons tradicionals, provenen de la família o d’on?
De l’escola més aviat, la meva mestra de música s’encarregava que et sabessis totes les cançons.

Les tens presents a l’hora d’escriure aquestes cançons?
Sí, em venen moltes expressions de tota la vida, frases fetes, cançons antigues però no de tradició. Sí que és veritat que faig servir molt d’aquestes tradicions.

Fa poc vas actuar a la Jazz Cava de Vic, va anar bé?
Molt, és que la Jazz Cava té això, a part que el lloc en si és una passada, ho fan sonar i el lloc sona meravellós.

Ets més de teatre o d’anar a concerts?
Soc més d’anar a concerts, però de mica en mica vaig anant més al teatre i m’agrada.

Com tenim l’agenda preparada per aquest 2023 què descobrirem de la Mar Pujol?
De moment aquest 9 de març vaig treure una cançó dedicada a la meva mare titulada “vine’m aquí” és una cançó de màxim amor a la meva mare i agraïment, i llavors llançaré uns avançaments més del que serà el meu proper disc que encara no puc dir quan es publicarà.

Sortirà abans que s’acabi l’any?
És molt probable que surti abans d’acabar l’any sí.

Amb cançons noves o en repescaràs algunes?
De les que faig en directe sí.

I de les ja enregistrades?
No, no n’hi haurà cap.

Fa poc et vam veure col·laborant amb l’Enric EZ, com va anar això?
Aquest invent va passar perquè amb l’Enric ens vam conèixer i vam dir de quedar, perquè ens seguim a Instagram, a partir d’aquí ens hem fet bastant amics i em va dir de gravar una col·laboració i li vaig dir que sí. Ens ho vam passar molt bé gravant el videoclip i seguim en contacte.

Has pensat a convidar-hi algú en el disc?
Sí, però no ho puc avançar, però sí que n’hi haurà.

Et veurem aquest estiu per Osona i al Lluçanès?
Al Lluçanès segur, algun o altre en faré no ho tinc molt focalitzat, però sí que tinc algunes dates de concert.

Amb banda o sola?
Pot ser que en format duet amb la Bruna i sola.

Aquest nou disc no tindrà res a veure amb el que hem dit del premi del Lluçanès no?
Res a veure, és que l’altre disc segurament no el publicaré com a Mar Pujol, perquè com que són dues coses diferents ho hauré, de fer sota algun altre nom o alguna cosa així.

Es repartiran més de 6.000 racions de llegums cuits amb aigua termal

Oriol Serra

L’olla més grossa de Catalunya, amb capacitat per a 1.600 litres de brou és a punt de tornar a bullir a la plaça de la Font del Lleó de Caldes, que durant tot aquest cap de setmana serà l’epicentre del Mercat de l’Olla.

El mercat celebrarà la seva 11a edició amb un centenar de parades repartides pel centre històric de la població i un programa d’activitats d’allò més atapeït on destaquen els tastos de llegums cuits amb aigua termal de la mateixa Font del Lleó. Enguany, l’organització preveu servir-ne més de 6.000 racions entre dissabte i diumenge.

Els tastos de llegums es faran dissabte a les 10 del matí i a 2/4 de 6 de la tarda, i diumenge a les 12 del migdia i a 2/4 de 6 de la tarda. El primer tast serà de llenties pardines i inclourà una demostració de cocció amb aigua termal.

265 quilos de llegums

La resta seran de cigrons, que enguany se serviran acompanyats amb botifarra del perol i llardons –tampoc hi faltarà un bon raig d’oli d’oliva–. En total, es preveu cuinar 265 quilos de llegums, 100 de llenties i 165 de cigrons.

El centenar de parades del mercat vendran productes artesanals i d’alimentació, i estaran instal·lades a les places de l’Església, U d’Octubre, de la Font del Lleó i de Can Rius, i pels carrers del Forn, Samsó i del Pont. També hi haurà food trucks.

A tot plegat cal sumar-hi un ampli ventall d’activitats per a tota la família, que inclouran tallers sobre diverses temàtiques, com ara la confecció de barrets de cuiner, d’elaboració d’olles de fang, de preparació de bosses d’herbes aromàtiques, o un joc de llegums.

Espai Relaxa l’Olla

A més, el mercat incorpora enguany el nou espai Relaxa l’Olla, un entorn on es faran activitats diverses amb la participació dels alumnes del Cicle Formatiu de Benestar i Termalisme de l’institut Manolo Hugué.

S’hi han preparat cinc activitats diferents per fomentar el termalisme de forma lúdica. Entre tots els assistents se sortejaran diversos productes i paquets de turisme termal. D’altra banda, els restaurants locals serviran durant tot el cap de setmana plats cuits amb aigua termal.

Els organitzadors del mercat esperen rebre milers de visitants en les dues jornades. No hi ha un recompte de les persones que hi van anar l’any passat, però fonts municipals parlaven d’unes 10.000.

Teresa Terradas

La gran rebuda que va tenir l’any passat la primera edició de Temps Mort, una setmana dedicada a la novel·la negra a Cardedeu, no va fer dubtar ni un moment als seus organitzadors a repetir l’esdeveniment. La nova cita per a tots els amants del ‘true crime’ és del 20 al 26 de març, amb un programa plagat d’històries de fugues, casos d’assassinats, pel·lícules clàssiques, enigmes per resoldre o trobades nocturnes en diferents espais del municipi. “Hem mantingut el que va funcionar millor de l’any passat i hem afegit noves activitats que, de fet, ja ens havien quedat al calaix en la primera edició”, explica Anna Fernàndez, una de les impulsores se la setmana i component del club de lectura que funciona al Tarambana i d’on va sorgir la idea de Temps Mort.

Entre les novetats hi ha un especial Stephen King que es farà el dissabte 24 de març, i que començarà amb la tertúlia ‘Carrie, el debut d’un mestre’, a l’Espai 31. Encarna Garcia, una veïna de Cardedeu, fanàtica de King, conduirà la tertúlia. “Hem apostat per ‘Carrie’ perquè va ser la seva primera obra publicada i la primera adaptada al cinema”, comenta Fernàndez. Després de la trobada començarà una ruta de pintxos pel Pla de la Calma, el Boca Boca i Euskat. Aquest últim es troba al costat del cinema Esbarjo, on a les 10 del vespre començarà la projecció de ‘Carrie’, de Brian de Palma.

L’endemà diumenge, el 25 de març a la tarda, tindrà lloc una nova proposta, que implicarà la participació dels assistents com a jurat popular en el judici d’un cas real. “Recrearem un judici real però adaptat per conservar la informació confidencial”, explica Fernàndez, que ha ideat l’activitat, en la qual col·labora Cardedeu Legal Advocats, i que es farà a la Sala de les Columnes de l’ajuntament. “Els assistents tindran tota la informació del judici, i estaran tancats fins que emetin un veredicte unànime, amb quatre opcions de resolució.”

La setmana negra no deixa de banda els més petits, que, com l’any passat, tindran el seu espai. Aquest dilluns es faran diversos jocs de taula d’investigació per resoldre crims i misteris, a la Biblioteca. El mateix dilluns, i en aquest espai, trobaran un cadàver, i tindran tota la setmana per resoldre el cas.

El programa també inclou el Club de Lectura, amb Aniol Florensa, autor de ‘Lladrucs a les estrelles’. “Hem triat aquest perquè és d’una editorial amb la qual tenim molta afinitat, Libres del Delicte, i perquè l’autor incorpora el tema de l’humor negre”. També repeteixen l’Estudi de Cas, enguany amb Yago García, periodista i autor del llibre ‘Qui va matar l’Helena Jubany?’, i el Vermut de Diumenge. En aquest cas, David Cabrera parlarà sobre el seu llibre ‘La sombra’.

Jordi Vilarrodà

Fa cinc anys que la directora teatral vigatana Montse Rodríguez i el dramaturg catalano-argentí Daniel J. Meyer van estrenar A.K.A. a Vic. Encara no imaginaven que seria un èxit (avui amb més de 350 representacions en català, castellà i anglès) que els portaria a continuar i a crear la seva pròpia companyia per fer altres produccions. Una de les més recents, Scratch, arriba aquest divendres al mateix escenari, mentre també s’està representant a La Villaroel, a Barcelona.

Scratch ens remet al món dels DJ, com el títol suggereix. És la feina de la protagonista, DJ Lorine a la nit i Laura a la vida real, interpretada per l’actriu Clara Mingueza. Una dona jove que punxa en una discoteca i fa música indie amb la guitarra a casa, els dos escenaris on transcorre l’acció. “És un monòleg on explica la seva història des de la primera persona”, diu Rodríguez. En el món de la nit, amb una sexualitat desinhibida, i fora d’aquest ambient mostrant el seu costat més tendre. Però sobretot reivindicant el dret a ser qui marca les regles en tot moment, “coquetejar fins on vulgui i dir que no quan vulgui sense haver de pensar què entendrà l’altre”. Al capdavall, poder “viure sense por totes les parts de la seva vida, sexualitat inclosa”. Qüestions actuals que Daniel J. Meyer aborda i Montse Rodríguez trasllada amb una característica del seu treball com a directora: fer que els actors “tinguin veu i tinguin cos, que treballin corporalment”. Això fa la jove actriu Clara Mingueza, de qui la vigatana es desfà en elogis: “Quan als assajos li demanava si podia fer una cosa determinada, sempre feia allò… i més”. Aquests dies han traslladat l’escenografia de La Villarroel a la Sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida, per tornar després a la sala barcelonina, on es representa fins a final de mes.

Amb A.K.A. encara girant, i amb una altra obra –Upgivenheat– estrenada al TNC el passat mes de gener i pendent de gira, Montse Rodríguez viu un moment dolç: “Estic còmoda amb el que fem, però si aixeco la vista per mirar endavant, em marejo”. Té la seva pròpia companyia, una societat creativa amb Daniel J. Meyer que funciona i un objectiu que ha aconseguit: portar públic jove al teatre. I per a això cal “parlar d’històries que els siguin properes i els commoguin”.

Scrath. L’Atlàntida, Vic. Divendres 17 de març de 2023, 8 del vespre

EL 9 NOU

Una pandèmia i moltíssims concerts després, Mishima presenta el seu nou àlbum, ‘L’aigua clara’ (Tris, 2022). Gravat a Black Box, el santuari analògic de Peter Deimel a Angers (França), Mishima sublima l’aposta per la profunditat literària i la contundència sonora en el seu desè disc. Mishima són David Carabén, veu i guitarra; Marc Lloret, teclats; Dani Vega, guitarra; Xavi Caparrós, baix; i Alfons Serra, bateria.

‘L’aigua clara’. Mishima. Sala Nau B1 de Roca Umbert, Granollers. Dissabte 18 de març, 22.00.

Espectacle familiar de dansa amb la companyia Roberto G. Alonso

La coneguda companyia de dansa Roberto G. Alonso, amb 26 anys de trajectòria, arriba aquest diumenge a la tarda al Teatre Auditori de Granollers per presentar ‘Marúnica’ . És un espectacle familiar de dansa inspirat en la vida i l’obra de la pintora de la Generació del 27, Maruja Mallo. L’espectacle resulta sorprenent i molt visual, ideal per despertar la creativitat dels infants. La companyia destaca pel seu particular llenguatge coreogràfic, caracteritzat per la fusió de la dansa amb la dramatúrgia, i per una concepció escènica peculiar, imaginativa i detallista. L’actuació forma part del festival Dansa Metropolitana.

‘Marúnica’. Companyia Roberto G. Alonso. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 19 de març, 18.00.

El jazz d’Alba Pujals Sextet arriba al Casino de Granollers

Alba Pujals Sextet presentarà aquest divendres ‘Apologia’ al Casino de Granollers dins el 33è Jazz Granollers Festival. És el primer treball treball discogràfic de la trombonista Alba Pujals com a líder. Una carta de presentació amb composicions originals i arranjaments interpretats per dues formacions de Barcelona i Nova York. L’àlbum porta per títol ‘Apologia’, nom d’una de les composicions originals. Aquesta es caracteritza per la seva energia i vinculació entre l’actualitat i la tradició. Una ‘Apologia’ en què preval la música instrumental i una apologia a allò que l’ha format i fet créixer com a músic. En la seva primera actuació al Casino de Granollers, Pujals vindrà acompanyada per un sextet amb músics de totes dues ciutats, intèrprets i amics que l’han inspirat en el procés creatiu.

‘Apologia’. Alba Pujals Sextet. 33è Jazz Granollers Festival. Casino de Granollers. Divendres 17 de març, 20.00.

Clara Segura fa parada a Sant Celoni amb ‘La trena’

Clara Segura, amb La Perla 29, dirigeix aquesta història de tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars, comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Són les vides de la Smita, que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes; la Giulia, que afronta la fallida del seu taller familiar a Itàlia; i la Sarah, que veu amenaçada la seva exitosa carrera d’advocada al Quebec per un càncer de mama. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, afronten les adversitats amb tenacitat i es determinen a aconseguir el que és essencial per elles. No es coneixen, però les unirà la lluita contra el destí que els havia estat reservat i la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. Vides particulars i resistents com els cabells de les dones.

‘La trena’, de Laetitia Colombani. Teatre Ateneu, Sant Celoni. Divendres 17 de març, 20.00.

Sagi Serra

‘Aqualung’
Chrysalis
1971

No sé si és pel fet que una banda de rock utilitzés la flauta travessera com a instrument solista, que Ian Anderson –líder indiscutible del grup– tocava amb una calculada teatralitat, però el cas és que Jethro Tull van crear un so únic, característic i inconfusible. Sobre la base clàssica de les bandes de rock amb bateria (Clive Bunker), baix (Jeffrey Hammond-Hammond), teclats (John Evan) i guitarra elèctrica (Martin Barre), Ian Anderson (veu, flauta i guitarra acústica) va guiar Jethro Tull pels gran cims del rock amb discos emblemàtics com Thick as a Brick (1972), Songs from the Wood (1977), Mistrell in the Gallery (1975) o Aqualung (1971), el seu quart disc d’estudi i del qual es diu que se’n van vendre set milions de còpies a tot el món. Barrejant riffs autènticament roquers amb melodies que s’acosten al folk, hi trobem temes com “Cheap Day Return”, “Mother Goose”, “My God” o “Locomotive Breath” –prohibit per la censura franquista– que potser expliquen l’èxit aclaparador d’aquest disc. La portada és una aquarel·la del pintor Burton Silverman inspirada en les fotografies que Jennie Anderson –dona d’Ian Anderson– feia als rodamons i vagabunds a les ribes del Tàmesi.

Jordi Sunyer

ORIOL TONIETTI
‘No Limit’
El cognom segur que us sona. I és que l’Oriol és fill del mític Jordi Tonietti, un dels grans noms de la cançó i l’animació infantil a Catalunya. L’Oriol, a més, fa de bateria amb el seu pare –quan actua en format banda– i també s’encarrega de les baquetes amb projectes com Sara Terraza, Pepet i Marieta, La Perdiu Spencer o Àlex Pérez. A No limit, però, el seu debut en solitari, deixa la bateria i canta en català, anglès i castellà (amb una tessitura característica molt aguda) i toca la guitarra bastint unes cançons que el converteixen en un nou bandautor rocker.

HENRIO
‘Somewhere, Sometimes’
Fa cinc anys l’igualadí Enric Verdaguer va debutar publicant Moonstruck. Ara es fa dir Henrio (el seu nou nom artístic) i ha reaparegut amb un discàs de folk titulat Somewhere, Sometimes. El treball arriba després que Verdaguer hagi fet una estada de quatre anys a Liverpool i d’haver estat també la veu de l’última gira de la pianista Clara Peya. El nou disc, escrit en català i anglès, sorgeix –segons el mateix Henrio– a partir dels sentiments viscuts arran de la tornada al país d’origen. El primer single, Blue in Your Eyes, és preciós i hi canta a duet amb Eliot Alma.

SELMA BRUNA
‘Dorsal’
La cantant del trio Marala Selma Bruna debuta en solitari amb Dorsal, un disc coproduït entre ella mateixa i Pedro Campos (guanyador d’un Grammy Llatí per Calambre, de Nathy Peluso). El treball és curiós, ja que es tracta de música pop però gravada amb una coral única creada per a l’ocasió amb més de vint veus professionals amb noms com els de Sandra Monfort, Clara Fiol, Lucas Delgado, Amaia Miranda o Anna Ferrer, entre d’altres. L’àlbum inclou nou peces i té una portada espectacular. Això sí, de la caràtula només en podreu gaudir en el format físic.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? Deixant de banda la flauta dolça, el primer va ser el baix elèctric.

Primer grup del qual vas formar part? The Moon, quan tenia 13 anys, amb l’Adrià Plana, en Burdi, l’Albert Molist i altres.

Primer disc que et va caure als dits? Un de Lax’n’Busto, aquell on hi havia el Miami Beach.

Quants discos tens? Un centenar. Salva’n tres. Ah Um de Charles Mingus, Progr de The Bad Plus, i el IV de Led Zeppelin.

Un concert (com a públic) per recordar. Recordo molt el concert que van fer The Bad Plus fa uns anys a l’ETC de Vic en el marc del Festival de Jazz.

Anna Ruiz Mestres

LES OCULTACIONS
Autora: Anna Gual
Editorial: Edicions Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona 2022
Nombre de pàgines: 96

Anna Gual va guanyar el premi Miquel de Palol 2022 amb Les ocultacions. El pòrtic és d’A. Vicens i l’epíleg de D. Miquel i entre aquests dos espais, es desplega esplèndida, com un ventall, la seva poesia. L’endreça és tota una declaració d’intencions, “…als avis, àvies, i al diminut ésser que em va viure a dins…” Les cites que precedeixen l’obra són de Bishop, Sexton, Valente… i les tanquen Akhmàtova, i Serrallonga. Un col·lectiu poètic impactant, agosarat i potent.
Els títols dels poemes són sempre un sintagma nominal, a voltes noms concrets, a voltes abstractes, que formen una simbiosi entre el món tangible i el que no ho és, i obren el camí poètic de la quotidianitat vers la universalitat. El fil de la vida s’anirà teixint al costat del de la mort, ambdues omnipresents, com si configuressin el cosmos poètic, com si constatessin que tot és u. Mentrestant, van sorgint les passions, on tot és pur i res hi sobra: el seu amor pels llibres, per la literatura i per escriure: Escric des d’abans de ser…
La dolcesa dels records dels que ja no hi són i esdevenen presents en l’invisible. “Cal intuir i no mirar.” viuen en el vers. El mestratge d’Anna Gual ens recorda que cal ser conscients de la mort. “Esmolada…mort que ronda la casa.” Però també de la vida… “Existir és excavar.” De l’exterior vers al jo més profund “Als marges del Jo hi guardo els amants prohibits.”
Delicada i punyent explica la pèrdua de l’ésser que no ha acabat la gestació, tema massa silenciat fins ara, i els versos de tendresa infinita ens parlen del dol de la mare, que s’ha de reconstruir per dins i sentirà com “ha nascut un text dins seu” i la saviesa dels versos ho hauran descrit amb paraules.
Els animals evoquen sentiments, passions i configuren el paisatge. La guineu ferida –astuta, àgil, adaptable–. El petit voltor que trenca el tel de la closca, o el peix espasa que trenca el de l’aigua són vida, però el seu animal preferit és la Poesia, i tot envoltat del Penedès que estima: “Qui desxifrarà/ les paraules incrustades als terrossos?”
Anàfores i repeticions construeixen poemes: “Tu/seràs tu/ i només tu/ mil·lennis després de la teva mort.” Una puntuació acurada fa copsar bé el missatge. Idees excloents embelleixen el vers, “he encès la tenebra”. Diversitat de poemes: narratius, dístics, i versos bisíl·labs, tot s’hi val per engendrar la bellesa, l’esquelet i l’ànima de l’obra.

Jordi Vilarrodà

‘El boig dels ocells’
Care Santos
Columna
Un dels retorns significatius en vista al proper Sant Jordi és el de Care Santos, després de tres anys sense publicar cap novel·la. Ho fa amb aquest relat sobre Eugene Schieffelin (1827-1906), que va tenir la pensada d’introduir als Estats Units, des de la Nova York on vivia, totes les espècies d’ocells que Shakespeare esmenta a les seves obres. Avui, una d’elles és una plaga: els estornells.

‘Venjança color carmí’
Màrius Mollà
Navona
L’autor que es va donar a conèixer amb L’herència de la terra amb el pseudònim d’Andrés Vidal ens porta una novel·la ambientada a la Barcelona d’entreguerres, a principis del segle XX. És la ciutat on arriba l’Aurora, que treballava al molí de Capellades i ara vol més oportunitats. Lluitarà per sortir endavant ella i pagar l’escola de l’Iris, la seva protegida. Fins que arriba la tragèdia…

‘No soc un dels vostres’
Marc Casanovas
Ara Llibres
Aquesta és la història real d’un cuiner, Àlex Montiel, i de la seva aventura més sonada, l’Aram. Un restaurant que va aixecar passions (a favor i en contra) en la Barcelona preolímpica, que va durar només 7 anys però que en certa manera va marcar una època. Montiel, l’enfant terrible d’aquell Aram, dona el seu testimoni en aquest llibre del que podríem considerar periodisme literari.

‘Sota els còdols, la platja’
Pascal Rabaté
Ed. Finestres
Deia el lema dels revolucionaris del Maig del 68 que sota les llambordes dels carrers hi havia la platja. Aquesta novel·la gràfica juga amb la famosa dita, canviant-la pels còdols. Els d’una platja de la Bretanya francesa, en aquells mateixos temps. S’acaba l’estiu i uns joves de famílies benestants han de decidir què volen ser de grans: hereus d’una moral burgesa o renovadors llibertaris.

‘Els beneficis de la lectura en veu alta’
Diversos autors / Enciclopèdia
Fa pocs dies que s’ha celebrat el Dia Mundial de la Lectura en Veu Alta, i per commemorar-lo Enciclopèdia publica aquest llibre de David Bueno, Anna Forés i Antoni Ruiz. Partint de les enquestes que es van realitzar a més de dues mil persones amb menors a càrrec, la ciència valida un fet: que llegir en veu altra ajuda a consolidar els aprenentatges. És a dir, que llegir és entendre.

Cristina Anfruns

Avui ens centrarem en les noves tecnologies i internet i parlarem dels blogs.

Definirem blog com a “pàgina web, generalment de caràcter personal, que té una estructura cronològica que s’actualitza freqüentment i presenta informació o opinions sobre temes diversos”.

Blog és una paraula anglesa resultat de l’escurçament de weblog, compost de web (pàgina web) i log (registre).

Els blogs van començar a ser coneguts per allà l’any 2001. En principi, des del Termcat es va proposar de traduir el neologisme per “diari interactiu o diari interactiu personal”, però la solució no va quallar.

En principi, l’any 2005 el Termcat donava la solució bloc (escric amb c) amb els arguments que era una proposta sorgida dels mateixos usuaris, que fonèticament era igual a la forma anglesa i que, a més, evocava la imatge d’un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions.

De seguida, però, van començar a sortir els detractors, especialment filòlegs, encapçalats per Gabriel Bibiloni, que consideraven que calia escriure-la amb g, ja que el mot s’ha adaptat així en anglès, espanyol, portuguès, alemany… Per tant, és gairebé unànime l’ús del mot blog amb g i defensaven mantenir l’ortografia anglesa.

Així doncs, encara que els darrers anys la forma adaptada bloc (amb c) coexistia en l’ús amb la forma blog (amb g), arran de la darrera actualització del diccionari normatiu, l’IEC, la forma considerada normativa és blog.

Igualment, tenim les paraules derivades.  Quan ens referim a la persona que crea i gestiona un bloc o com a internauta que hi navega, què direm?

Desestimarem el mot blocaire, derivat de bloc, i en direm bloguer o bloguera. Tindrem en compte que el pronunciarem amb u (bluguer, bluguera) i no com (blòguer).

Existeixen molts blogs que parlen de temes controvertits del català i donen solucions o millor dit opinions sobre diferents aspectes de la normativa.

Entre altres, el blog del portal Optimot, que vol difondre els dubtes lingüístics habituals, les novetats del portal… o el blog del Termcat, que destaca els continguts que vinculen la terminologia amb l’actualitat i on apareixen els temes discutits en el moment, per mitjà, per exemple, del “terme de la setmana”.

Adriana Illa

La seva mà abans tenia més força que la meva, ara me l’agafa i em ressegueix els cinc artells baixant amb molta suavitat per les valls rugoses que es creen entre cada dit, amunt i avall. Sap de sobres que aquestes pessigolles em tornen boja i fins i tot avui encara té ganes de provocar-me’n.

Ens mirem, de tant en tant se li escapa un somriure trist però valent, i quan ha acabat amb les meves dues mans, és el meu torn. Amb el dit índex li faig unes moixaines a la cara, li ressegueixo les celles gairebé sense tocar-les, baixo pel nas i m’hi aturo a la punta per pessigar-l’hi amb delicadesa, m’encanta aquest nasset tan ben acabat… Quan arribo als llavis, una mica morats i secs, començo a cantar en veu molt baixa una cançó de bressol que em va ensenyar l’àvia Renée quan em feia dormir al bressol de la casa de Narbona, on tants estius he passejat la meva infància.

“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…”

La presència de la infermera em fa callar de cop, li faig un petó en aquells llavis tan febles, m’aixeco per deixar pas i abans de sortir per la porta em giro per dir-li que tornaré per mirar la lluna amb ell.
Surto caminant lentament, representant una tranquil·litat que no existeix, i potser si això fos una pel·lícula m’enduria el paper com a actriu a la millor escena dramàtica de Hollywood.

Pujo al cotxe, necessito una dutxa calenta i una mica de sabó de mel, l’olor que desprèn barrejada amb la meva pell em tranquil·litza, potser perquè em retorna a la infància que tant enyoro, als berenars de casa l’àvia, el seu record sempre apareix. Una mica de pa i mel per a la meva bonica Juliet i, si t’ho acabes tot, la llet.

Aquest feedback i els ulls tristos del meu Jordi, gravats a la meva ment, em fan brotar unes llàgrimes gruixudes i fortes que em rellisquen per la cara, m’eixugo lentament i no les deixo marxar de les meves mans, la seva humitat em consola. Ara he de ser forta,

Per ell, per nosaltres, un nosaltres que intento viure en el present però que em tortura quan penso en el futur. Engego el cotxe i poso rumb a casa nostra.

Obro la porta i un raig de llum ataronjat il·lumina tot el passadís, les tassetes de vidre canvien de color, camino fins a l’habitació però abans em quedo parada davant els finestrals del balcó: la posta de sol em paralitza. Surto i m’agafo a la barana rovellada, el corrent d’aire s’entrellaça amb el meu cabell creant unes pessigolles darrere l’orella que em fan mossegar els llavis i tancar els ulls.

El nostre edifici és la torre Eiffel del barri i aquest balcó, l’escenari perfecte per acomiadar-se del sol. M’assec en un tamboret de color marró torrat que vam comprar amb en Jordi en una escapada a Venècia; entre totes les botigues de màscares i joies de la ciutat, ens vam haver de fixar en un tamboret vell però perfectament acabat. En Jordi em fa observar el que els altres no saben veure i ara puc gaudir de la meva posta de sol particular asseguda en un tamboret que em transporta als preciosos canals venecians. Quan la malaltia encara no havia aparegut a les nostres vides, m’encantava arribar abans que ell i esperar-lo aquí. Ell apareixia per darrere, passava els seus braços per la meva esquena i em feia un petó al coll.

Desperto dels meus bonics records, al cap i a la fi tots ells m’ajuden a somriure quan estic sola. ‘Sola’, aquesta paraula m’eriça la pell. Tothom m’anima i em dona companyia, els ho agraeixo fredament, però encara que tingués 10.000 persones abraçant-me a la vegada jo només en continuo volent una, el meu Jordi.

La mare em diu que tot passa i que jo rai, que podré tornar a enamorar-me, però que els pares d’en Jordi perdran un fill i que d’aquesta absència no te’n pots recuperar mai més. I ella què en sap de l’amor, si mai no ha sabut estimar el pare! Ella sempre ha fet el que ha volgut i ha parat poc per casa. Ha tingut 7 parelles i ha viscut en 15 ciutats diferents. No la vull escoltar, a ella no.

No sé ni què necessito, no sé com poden ajudar-me, diguin el que em diguin tot em fa ràbia i em molesta. El Miquel, el meu psicòleg, em diu que és part del procés, que he d’acceptar aquesta ràbia i que ja marxarà sola, com quan et surten les típiques pigues al nas a l’estiu, hi són i després se’n van. A vegades em pregunto perquè perdo dues hores a la setmana abocant la meva tristesa a una persona que no em coneix ni sap res de la meva vida. Moltes vegades he volgut deixar-ho estar, però són tantes les persones que em diuen que m’ajudarà una mica a entendre’m i a entendre tot el que està passant, que per no sentir-les més cada dijous acabo aquí, davant del doctor Miquel, asseguda en una butaca que, si he de ser sincera, és realment còmoda.

Ja són les 19.00, el temps sempre juga amb mi, a vegades vol córrer massa i d’altres és més lent que una tortuga, avui faig tard.

Dutxa, maleta, menjar un tros de pa amb formatge, agafar un nou llibre per a en Jordi i tornar a pujar al cotxe. La meva rutina s’ha convertit en això. Una repetició d’accions que em porten sempre a un mateix destí, a l’hospital.

Torno a entrar per la porta de l’habitació 240. En Jordi està barallant-se amb els pèsols de l’arròs. I a mi em fa riure.

–Penses apartar-los tots? Perquè si és així vaig a buscar una altra forquilla i t’ajudo.
–Qui va inventar aquesta combinació? Els pèsols i l’arròs no fan bona parella –remuga el meu estimat.
M’assec damunt del llit, en un costat, i fent la pinça amb els dits agafo un pèsol i me’l poso amb un toc de sensualitat a la boca. M’acosto a la seva orella i poso veu de noia sexy.
–Què et sembla, així? A mi precisament avui em venien molt de gust per sopar…
Deixo lliscar la mà esquerra i em paro una mica més avall del seu melic. Ens mirem i faig caminar els meus dits una mica més avall. Tanca els ulls i em pressiona l’altra mà amb una intensitat plaent.
–No saps les ganes que tinc de fer-te l’amor, Juliet.
–Tenim tota la vida per fer-lo.

“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…”

Aquella nit vaig mentir, però era la mentida més bonica que he dit mai. Van arribar les dues pitjors setmanes de la meva vida, en Jordi va entrar en estat crític, tot el dia eren corredisses amunt i avall, infermeres i doctors que et diuen i es desdiuen utilitzant noms estranys que em posen encara més nerviosa. Familiars, trucades, un buit a la panxa que em torna a ofegar. Ara està a l’UCI i només puc agafar-li la mà en certes hores del dia. L’abraço però ell ja no em torna l’abraçada, l’hi parlo i ell només em mira. L’amor de la meva vida s’està apagant i jo no puc fer res per evitar-ho.

Surto corrents de l’hospital i no m’aturo al pàrquing, segueixo per un camí que mai no he fet abans. Fa un dia bonic i la temperatura és agradable, hi ha moltíssimes flors, sobretot roselles. Freno i m’assec en un banc per tornar a agafar aire. L’olor que respiro em transporta a la floristeria del barri, on les flors sobresurten de l’aparador i envaeixen més de la meitat de la vorera. Els dimarts sempre hi ha camèlies i en Jordi no falla mai, li encanta comprar-me’n i col·locar-les al gerro de la taula del menjador; quan arribo a casa només obrir la porta el perfum m’arriba ràpidament al nas. Els dimarts amb les camèlies es van convertir en el millor dia de la setmana.

Avui és dimarts i m’he de conformar amb unes roselles que acaben de créixer.

D’ençà que en Jordi està a l’UCI dormo a casa, avui he trucat al pare perquè vingui a dormir amb mi i m’expliqui un conte amb un final feliç. El psicòleg em diu que estic a la fase 2 i que ara ja demano ajuda perquè estic acceptant la situació. I una merda, no acceptaré mai que la vida em vulgui prendre, sense preguntar-m’ho, el que més estimo. M’adormo amb la mà agafada al pare. I aquesta mateixa mà em desperta acariciant-me la cara amb una delicadesa que m’espanta.

–Què passa, pare?
–Juliet, ha arribat l’hora d’acomiadar-te d’en Jordi, acaben de trucar de l’hospital.
Una escalfor em puja per tot el cos, el cor em batega molt de pressa, vull incorporar-me però les cames no em responen, intento calmar la respiració, el pare m’abraça i no sento els seus braços. La mirada se’m queda atrapada en una fotografia que hi ha penjada a la paret de l’habitació. Soc jo regalant felicitat amb un somriure que no reconec. En Jordi va saber captar aquesta emoció que tant enyoro, va ser en l’últim viatge que vam fer junts a Menorca.

No sé ni com vestir-me, ni què posar-me, les accions que resulten tan fàcils de fer diàriament i que sempre faig sense pensar ara mateix em costa molt d’executar-les. Em sento fora del meu cos, descol·locada i en una realitat que no és la meva.

No recordo el camí de casa a l’hospital. Entro a l’ascensor, em retoco els cabells davant del mirall.
–Estic guapa, pare?
–Molt –i m’agafa per l’espatlla.
En Jordi està ple de tubs, el doctor em diu que ara ja no pateix i que s’està adormint a poc a poc. M’assec al costat del llit i li acarono la cara.

–Ja soc aquí, vida meva.
M’estiro i tanco els ulls, vull adormir-me amb ell.

“Au clair de la lune / On n’y voit qu’un peu / On chercha la plume / On chercha du feu / En cherchant d’ la sorte / Je n’ sais c’ qu’on trouva / Mais je sais qu’ la porte / Sur eux se ferma…

Aquell 25 d’abril vaig saber acomiadar-me d’en Jordi amb un remenat de tristesa i amor. Amb la seva mort va créixer una nova oportunitat de viure i jo em vaig aferrar fort a ella. Tenia 28 anys i un món que no pararia per molt que ho desitges. Vaig marxar uns mesos a Narbona amb l’àvia Renée. Entre les passejades sota un sol calent amb regust de mar, els berenars de pa amb mel al porxo d’olor a fusta i les cançons afrancesades, a poc a poc, vaig tornar a estimar la vida i a entendre que les camèlies, a vegades, també es moren a la primavera, i que en la foscor de la nit la claror de la lluna pot salvar-te de caure per un penya-segat.

Relat finalista del segon concurs de narrativa El 9 Estiu.

Diumenge, 25 de juliol de 2021. 'Surge', d'Aneil Karia, pel·lícula de capçalera a Filmin

Jordi Remolins

M’he passat bona part de l’última setmana rabiant per una geniva inflamada, producte d’un queixal en mal estat. A estones hauria sortit al carrer per intentar escanyar el primer vianant que m’hagués trobat, però l’ensenyament catòlic que vaig rebre m’impedeix d’esplaiar-me segons les meves fílies i fòbies més enllà de quatre piulades aparentment agressives que puc fer a la xarxa. Això no impedeix que quan em planto davant d’una pantalla i veig algú atracant un banc o realitzant actes obsessius en públic, em posi molt a favor d’aquests individus.

Els personatges enfollits, des del Travis de Taxi Driver fins al Joker que precisament assassinava Robert de Niro en la pel·lícula de Todd Phillips, creen un magnetisme que sovint ens fa complicat de retirar els ulls de la pantalla. Això mateix em va passar diumenge veient Surge mentre el meu queixal m’advertia que potser no era el tipus de pel·lícula que un estat d’alteració bucal fa més recomanable. Però si en l’època del VHS ja em deixava captivar per films de sèrie B o Z tan malaltisses com Bummer i ara encara no m’acabo d’explicar com Jess Franco va ser capaç de fer animalades tan reivindicables com Colegialas violadas –al costat de subproductes molt menys celebrables–, com voleu que no em deixés atrapar per la personalitat insana de Joseph.

Encarnat per un Ben Whishaw que a l’inici de la seva carrera ja va protagonitzar aquella ximpleria d’El Perfum, Joseph és un treballador d’un aeroport de Londres amb problemes d’adaptació. La deriva cap a comportaments malaltissos converteixen la pel·lícula en una cursa desenfrenada i obsessiva, a mig camí entre la bogeria i la tendresa, que a estones recorda Lynch per aquells que vulguin recrear-se buscant explicacions que segurament tampoc calen, i en d’altres podria aproximar-se a un spin-off de qualsevol dels personatges del Trainspotting literari d’Irvine Welsh.

Surge és el primer llargmetratge d’Aneil Karia, codirector de la sèrie de televisió Pure, i segurament la millor carta de presentació per a un realitzador novell, amb molts moments de càmera a mà alçada seguint el protagonista pels carrers de Tottenham, o per dins del pis dels seus pares. Menció a banda es mereix l’escena final que Joseph comparteix amb la seva mare, on el cordó umbilical reneix amb més força que mai.

Espero que la meva relació amb el queixal malparit no reneixi en el futur. I si ho fa que sigui perquè l’àngel de les dents em deixi un regal molt més saludable sota el coixí.

Joan Millaret i Valls

Film neurastènic

Després de participar en competició al passat Festival de Cinema de Canes, el darrer film del realitzador francès Arnaud Desplechin, “Asuntos familiares”, arriba a les sales de cinema. Es tracta d’un film escrit per ell mateix al costat de Julie Peyr, el títol original del qual, “Frère et Soeur”, resulta més explícit a l’hora d’enfrontar-se a les enrevessades i conflictives relacions fraternals entre Alice (Marion Cotillard) i Louis (Melvil Poupaud). Una primera seqüència tremebunda i desaforada escenifica el trencament absolut entre germans després de la mort del fill de Louis, escatimant a l’espectador el motiu d’aquest ressentiment forassenyat de part de Louis.

En un salt en el temps, una segona seqüència, mostra un terrible accident dels pares dels dos germans enemistats, envestits per un camió quan ajudaven a una jove accidentada a la carretera. Un fet que forçarà d’alguna manera a que els dos germans que ni es parlen ni s’han vist en anys, que s’ignoren i s’odien, a trobar-se o posar-se en contacte. Louis, escriptor, viu allunyat del món, arrecerat en una casa enmig de la muntanya, al costat de la seva estimada dona (Goldshifteh Farahani); mentre que Alice, casada amb André Borkman (Francis Leplay), amb qui tenen un fill, és una diva de l’escena que es troba representant un muntatge teatral d”Els morts” de James Joyce.

El realitzador francès ha filmat “Asuntos familiares” després de films com “Roubaix, une lumière” (2019) o “Fantasías de un escritor/Tromperie” (2021), novament fidel al seu estil lliure i poc ortodox. Desplechin es mostra explosiu, alterat, febril, en un relat tan esquerdat com els mateixos personatges. Un film neurastènic en consonància amb una història nerviosa, espasmòdica, amb personatges depressius, extrems o colèrics. El film és un mosaic de peces i fragments que entren en col·lisió entre ells, com el nucli d’una família que implosiona. Una realització de tics descontrolats però que manté un incert i inalterable encant, com una sana bogeria, una bella anomalia. Un film que compta amb una Marion Cotillard esplèndida, dama del melodrama, però Melvil Poupaud està simplement sensacional en el seu rol d’home desequilibrat i addicte a les drogues.

Agustí Danés

Durant uns anys els espectacles de varietats tenien seguici. La Manya i Regina Do Santos eren dues clàssiques. Per festes majors era típic veure-les desfilar per envelats d’Osona i el Ripollès. L’agost de 1987 van ser a Ribes de Freser. El titular de la crònica, vist amb ulls d’avui, grinyola: ‘Quatre raons de pes a Ribes’, deia, amb una foto de Lita Claver La Manya i Regina Do Santos mirant a la càmera d’Eudald Picas.

El xou, que portava per títol Ria con nosotros, no va comptar amb gaire públic tot i que els que hi van anar deien que “és el millor espectacle d’aquesta mena que ha passat per Ribes”, segons el testimoni d’alguns assistents recollit per Albert Requena.

En conversa amb EL 9 NOU, Regina Do Santos i Lita Claver explicaven les seves sensacions. Do Santos, brasilera, constatava que el públic era diferent del del Brasil, però ho trobava lògic “perquè allí fa més calor i tenim més marxa”. “En un poble un senyor molt tranquil, quan li vaig demanar què li passava, em va dir que tenia dubtes de saber si les dues raons eren de veritat o no; quan va poder-ho comprovar va fer un crit de Tarzán esgarrifós, vaig quedar atònita i va esclatar un riure generalitzat”, comentava.

La Manya i Dos Santos argumentaven que, encara que es tingués una determinada imatge d’elles, no havien de fer por: “Poden pensar que som feres, però estiguin tranquil·les, senyores, que als seus homes els tractarem com si fossin germans”. La crònica, lligant amb aquesta afirmació, acabava així: “Tal com va ser, i com que dones com aquestes no en corren gaires, cal gaudir del seu espectacle i del que ens ofereixen, un bon còctel de sexe i humor”.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Apareguts, bruixes i diables
De tots els esperits de la natura probablement els que més horror susciten als éssers humans són: el diable, els apareguts o ànimes errants i les bruixes. La toponímia catalana, sobretot en aquells indrets que presenten formes sorprenents o estranyes, ha deixat constància del seu pas. El diable arriba amb el cristianisme i encarna la maldat en el món. Segons la Bíblia, Déu va castigar per la seva supèrbia l’àngel més bell del Cel, Luzbel o «fill de l’aurora», i el va llançar a l’Infern, junt amb els àngels que l’havien seguit. La tradició nomena el diable de moltes maneres, entre altres: Dimoni, Llucifer, Banyut, Banyeta, Barrabàs, Beelzebub, Maligne i Satanàs. La finalitat del diable és portar a l’infern les ànimes dels pecadors. També hi ha els apareguts o ànimes errants, que són les ànimes condemnades a vagar pel món sense assolir mai el repòs dels difunts. Finalment, hi ha les bruixes, pròpies del món rural, que tenen un origen molt antic i que amb el cristianisme passen a ser servidores del diable. D’aquests tres personatges n’hi ha força exemples en les nostres fonts.

La Font de la Baronessa
Descripció
La balma de la Baronessa, de grans dimensions, està excavada en unes margues i té el sostre de gres. En els anys cinquanta, mentre s’hi feien treballs d’arranjament, s’hi van trobar quaranta-sis peces arqueològiques de ceràmica que avui es conserven al Museu Episcopal de Vic. La font és de raig fi controlat per una aixeta i en la feixa de sota, formada per una paret, hi ha una mina tancada amb una reixa que proporciona aigua al castell. A l’exterior, una taula i uns bancs de pedra conviden el caminant a seure.

Com arribar-hi
Seguint la carretera en direcció al parador de Sau, un quilòmetre més enllà de Tavèrnoles s’arriba al coll de Savassona, que està format pel turó del Castell i el turó de Sant Feliuet. Des d’aquest punt, surt un corriol petit i amagat que puja cap al castell i, un cop s’arriba a tocar de les seves parets emmerletades, s’ha de continuar pel passeig de la Baronessa, que davalla una mica a la dreta. Aquest camí ample i planer, que a pas tranquil no es triga ni mitja hora a fer-lo, és el que condueix a la font.

La llegenda
Segons la tradició, la Font de la Baronessa era el lloc preferit del baró de Savassona per anar a fer un passeig. Cada dia li agradava arribar-se fins a la font on, sovint, organitzava grans tiberis. A més, el passeig era prou ample i la balma prou gran com perquè el baró, junt amb el seu seguici, poguessin fer-lo a cavall.
Un dia el baró va partir a lluitar a les croades i la baronessa es va quedar al castell sota la vigilància d’un criat jove i fidel. I així van passar els anys, sense que mai no arribés al castell cap notícia del baró. La baronessa i el seu criat anaven cada tarda a passejar per la Font de la Baronessa, a peu o a cavall. I tantes tardes van estar allà junts, que es van enamorar, perquè tots dos eren joves i ben plantats. Els amants confiaven que, si el baró tornava algun dia, el veurien arribar a cavall pel passeig que porta a la font. Però va passar que va triar un altre camí estret que es troba al costat del més ample. I així va ser com el Baró va sorprendre la seva dona i el servent abraçats amorosament, i tot seguit, molt ofuscat i sense escoltar cap explicació, els va matar tots dos amb la seva arma. A partir d’aquell moment, el baró va viure sol, ple d’amargor. Diuen els que ho han vist, que les nits de lluna plena l’ànima en pena de la baronessa, tota vestida de blanc com el dia en què el baró la va matar, surt a passejar per la baga de la font. Ara bé, també és veritat que el fantasma de la baronessa només el poden veure els cornuts, i és per això que molt pocs gosen dir que l’han vista.

Altres fonts habitades per éssers fantàstics
La Font de Sauva Negra es troba arrecerada sota el Morro de Porc, en el terme de Centelles. Segons la tradició, aquests indrets són terra de dimonis i justament és en aquesta font on el diable va a cercar els condemnats quan es moren. Prop del santuari de la Salut, hi ha la Font del Goll, al coll d’Uria, ja en terres de la Garrotxa. Es diu que aquesta font ha estat maleïda per les bruixes i que a tot aquell que en begui l’aigua li sortirà un goll al coll. A Montornès del Vallès hi ha el Safareig de les Bruixes, on deurien fer les seves xafarderies, i a la Roca del Vallès, la Font de la Bruixa, que aneu a saber què hi anaven a fer, igual que a la Font de les Bruixes de Sorralta, a Roda de Ter.
De la Font de l’Animeta, que es troba sota el pont del riu Bassi, vora el saltant del gorg Negre d’Oristà, se’n conta que moltes persones havien vist una noia vestida de blanc que desapareixia de sobte quan algú se li acostava. La gent explicava que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg. A la Font del Cabrit d’Oristà hi apareixia roba blanca estesa al costat d’un roure, un valent va anar a cavar sota l’arbre i hi va trobar un tresor.
La Font del Dimoni de Caldes de Montbui la va construir, diuen, el dimoni a canvi de l’ànima d’una pobra noia. Sembla que en va sortir escaldat.

Eva Remolina / AMIC

Una dieta vegana es basa en aliments d’origen vegetal i exclou tots els productes d’origen animal, incloent-hi lactis, ous i mel. Aquesta és la gran diferència que existeix entre els vegans i els vegetarians que sí poden incloure aquests últims. Si bé aquesta dieta té alguns avantatges, com poden ser un menor risc de presentar malalties cardiovasculars, obesitat o diabetis, també té els seus punts febles, ja que al veganisme s’associa amb un increment en el risc de fractures, trastorns ortorèxics o anèmia, per la manca tant de calci com de vitamina B12.

A continuació presentem alguns consells i recomanacions per a seguir una dieta vegana equilibrada i saludable.

1. Planifica els teus menjars: és una bona manera d’assegurar-te que estàs obtenint tots els nutrients que necessites. Assegura’t d’incloure una varietat d’aliments com a fruites, verdures, cereals integrals, llegums, fruita seca i llavors.

2. Assegura’t d’obtenir suficient proteïna: Encara que la proteïna animal és una font comuna de proteïna, hi ha moltes opcions vegetals riques en proteïnes, com a llegums, fruita seca, llavors, tofu, tempeh o hummus.

3. El ferro és un mineral essencial per al cos i és important per a la producció de glòbuls vermells. Les fonts vegetals de ferro inclouen llegums, cereals integrals, verdures de fulles verdes, fruita seca i llavors. Per a augmentar l’absorció de ferro, consumeix aliments rics en vitamina C.

4. El calci és important per a la salut òssia i dental. Les fonts vegetals de calci inclouen verdures de fulles verdes, fruita seca, llavors, tofu i productes fortificats amb calci com la llet de soia.

5. La vitamina B12 és essencial per a la producció de glòbuls vermells i el funcionament del sistema nerviós. Les fonts vegetals de vitamina B12 són limitades, per la qual cosa és important que si se segueix una dieta vegana, es prenguin suplements d’aquesta vitamina.

6. Consumeix greixos saludables: Els greixos són una part important de la dieta, però és important triar greixos saludables. Les fonts vegetals de greixos saludables inclouen fruita seca, llavors, alvocats i olis vegetals com l’oli d’oliva.

7. Limita els aliments processats: Aquests solen ser alts en calories, greixos i sodi. Tracta de limitar el seu consum i substituïr-los per aliments frescos i sencers.

8. La vitamina D és crucial per a la salut òssia i la funció immunològica. Igual que passa amb la vitamina B12, és important prendre suplements o exposar-se al sol (sempre amb precaució).
Com en qualsevol altra mena d’alimentació cal consumir una varietat d’aliments per a assegurar-se d’obtenir tots els nutrients que necessita el cos. I sobretot, anar fent-se controls mèdics periòdics i consultar a un especialista davant qualsevol dubte o problema que vagi sorgint.

Preparem-nos per a donar la benvinguda a la primavera

Josep Ballbè i Urrit

…i qui les empaita és bord’. També, oreneta arribada, hivernada acabada. El 15 de març, el calendari ens recordava la festa una de les tres santes patrones del cap i casal del Principat. I la tradició diu que, per Santa Madrona, arriba la primera oreneta a Catalunya. Són missatgeres d’amor, com bé diu l’adagi: “Orenetes, amoretes”. És per això que les fadrines casadores d’abans s’hi encomanaven, perquè no s’oblidés de fer-les venir. Amb elles, amoretes i galants. Els propietaris de les cases on niaven, quan se n’adonaven, ho comunicaven al veïnat, convidant-lo a menjar i beure per celebrar-ho. En aquest sentit, qui no recorda el poema d’amor/desamor més famós de la literatura espanyola? Gustavo-Adolfo Bécquer va escriure aquells versos que arrenquen amb el “volverán las oscuras golondrinas / en tu balcón sus nidos a colgar / y otra vez, con sus cristales / jugando llamarán”.

Passen l’hivern en països càlids i llunyans. Sempre són benvigudes, tot i que embruten el sòl amb llurs excrements. No endebades, benvingudes orenetes, que us mengeu els corcs de les favetes. Frase que vol dir que es cruspeixen molts insectes malignes.

Amb l’actual sequera, el que hem d’esperar ferventment és que plogui força. La manca de recursos hidràulics albira una tardor complicada pel que fa a possibles restriccions. Ens convé veure aquest ocell volant baix o prop de l’aigua, per tal que així sigui. Ja ho augura la paremiologia: oreneta que vola per terra porta tempesta; orenetes vora l’aigua, pluja a la platja.

Si mirem dessota els balcons de les cases antigues o les teulades, veurem nius fets amb fang i trossets de palla. Allà s’hi instal·len les orenetes per reproduir-se. Les femelles posen quatre o cinc ous i els incuben durant un parell de setmanes. Un cop nascuts els pollets, els pares els alimenten durant gairebé un mes, amb petits insectes que cacen al vol. Quan els menuts comencen a volar, fan vols curts fins a llocs propers i els pares els continuen alimentant, fins que ja demostren valdre’s per ells mateixos.

Ben aviat, començarem a sentir per pobles i ciutats els xiscles d’aquests petits ocells d’ales negres i ventre blanc, volant per damunt les cases. Preparem-nos per a donar la benvinguda a la primavera. Una estació meteorològica que ens enlaira l’esperit i esperona el cor.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers