Guillem Roma va estrenar el passat 24 de febrer a l'Atlàntida el seu nou disc "Postureo Real"

Jordi Sunyer

Com es titularà el cinquè disc de Guillem Roma?
Es titula “Postureo real”. Lingüísticament, no està molt en la correcció, però és un concepte que s’implifica bé el que hi ha en el disc. També té aquest punt una mica punky de cridar l’atenció, de joc, de preguntar-se què vol dir això…

Què vol dir?
M’està costant molt, perquè per mi és un concepte tan polièdric, amb tantes cares, que em costa explicar-ho. També crec que és el que fa interessant el concepte, és un concepte rebel contra l’algoritmicràcia no es pot explicar bé amb un post o amb un tweet, necessita una resposta elaborada. Per dir-ho ràpid és un concepte contradictori. La contraposició del postureo amb el real.

El disc anirà acompanyat d’un llibre.
La primera resposta a això és que tinc una caixa de CD a casa que no es venen del meu últim disc “Kiribati”. Molta poca gent té lectors de CD, els ordinadors ja no en tenen. Sí que de “Postureo real” en farem pocs, per promo i els tindrem a un calaix per qui encara vulgui posar-lo en el cotxe. En farem molt pocs, uns cent. Al final vaig pensar, de com podia acompanyar-ho amb alguna cosa que tingués sentit, no una samarreta que posi “Postureo real” sinó amb alguna cosa que pugui aportar una mica de contingut i substància que acompanyi les cançons. I vaig pensar, escriurem una pàgina de cada cançó i faré un llibret, i al final m’ha quedat un llibre de 120 pàgines. Es dirà “Postureo real i la seva filosofia”, perquè hi ha molta filosofia mental, conceptual de l’univers. És molt pels fans, però jo crec que és una manera bonica d’entrar a l’univers que hi ha darrere la música.

On es podran comprar els llibres?
Els llibres es podran comprar als concerts

Després d’estrenar el disc el passat 24 de febrer. Ara tens gira arreu de la península no?
Sí, passem per Girona, Barcelona, Madrid, Manresa i en tenim uns quants que aviat anunciaré, però ja són festivals. A més toquem amb una banda, amb una posada en escena que estem cuidant molt en l’àmbit de llums, tota aquesta nova proposta és en els concerts de presentació.

La primera cançó del disc és “Equilibri” un concepte que no és la primera vegada que apareix en les teves cançons. El videoclip d’aquesta cançó no és pas a una platja de Catalunya.
No, però realment va ser molt espontani perquè no estava pensat fer aquest videoclip. Vam anar a Mèxic perquè jo hi tocava, anava a veure família i vam dir anem a la platja. Com que jo portava la càmera la Carla, la meva parella, va dir de gravar alguna cosa, total que vam gravar un parell d’imatges, un playback i resulta que ha quedat un videoclip molt guai.

Amb aquest equilibri ja hi veiem una tònica sonora. Torna la guitarra de Guillem Roma.
Exacte amb aquest disc hi ha una mica de retorn, amb “Kiribati”, l’últim disc, vam anar molt lluny, a les illes del pacífic, allà hi ha sons tropicals. Vaig marxar molt lluny i es notava, hi havia molta electrònica i poca fusta, aquesta guitarra del noi amb la guitarra va desaparèixer. I tenia ganes de recuperar-ho, llavors en aquest nou disc he buscat aquest equilibri de recuperar aquesta essència de la guitarra i la veu que al final són dos elements fonamenta’ls en la meva música, buscant molt aquesta sinceritat, aquesta cosa transparent de jo soc això, però llavors volíem decorar-ho amb aquests sons que ja hem incorporat.

La majoria de cançons, però, les podries defensar amb la guitarra no?
Totalment, tenia ganes de recuperar aquesta cosa més essencial, i crec que ho hem aconseguit bastant, en la producció les veus estan molt poc tractades, és una veu molt transparent, quasi sense revers i, les guitarres també en comparació amb els elements que l’acompanyen. És un equilibri que he estat molt còmode i, ho hem gaudit molt fent el camí de producció del disc, però també el resultat, jo ho escolto i em sento molt representat.

T’agrada no?
Sí, però a vegades no és tan fàcil acabar satisfet del resultat, però en aquest cas, estic satisfet del resultat i el procés, que també és bonic.

La segona cançó del disc és “Todo y nada”, que aquí, com ja ens tens acostumats, cantes en castellà, alternes idiomes.
Sí, jo tinc aquest vincle amb Mèxic que sempre ha estat molt present en la meva música i, sobretot en aquest tipus de caçons que tenen alguna cosa de bolero, de cosa una mica antiga.

No cantes però amb castellà de Madrid sinó que Mexicà.
La gent va molt perduda, perquè em pregunten d’on soc, i quan els hi dic que soc de Vic se sorprenen, perquè tinc un accent molt barrejat, entre que vaig viure un temps allà, la meva parella és argentina i soc d’aquí, és un mix estrany, però, que li dona una personalitat especial.

I una sonoritat que potser és agraïda?
Clar, jo com que ho vinculo amb aquesta música, aquests boleros mexicans, les ranxeres. Ho sento còmode i natural, també és un tipus de música amb les que em sento molt proper, el meu avi cantava boleros, d’alguna manera això està present.

En el videoclip hi destaca la ballarina que t’acompanya.
Sóc molt fan d’ella és una ballarina molt top de Barcelona. Ella és cubana i, quan li vaig demanar si volia participar en el videoclip i em va dir que sí va ser molt sorprenent. Jo no volia fer el videoclip, però, al saber que el faria amb ella jo ja estava content.

La tercera cançó, és “Un lloc”.
La intenció de fer aquesta cançó amb videoclip era recuperar aquests paisatges i aquests llocs per això la cançó es diu Un lloc, per mi té un significat simbòlic important tant com el que explica la cançó o com està representat el videoclip. La cançó parla de mirar enrere per saber qui som, troba-nos a un mateix, per mi aquesta és una cançó far per no perdre’s, és maco saber identificar les arrels.

La següent peça és la primera que compta en col·laboració, aquesta és “Inteligencia artifical” i cantes amb la Rita Payés.
Jo amb la Rita hem anat coincidint i, la veritat que sempre m’he sorprès perquè té un perfil baix, és a dir és tranquil·la, però quan agafa el trombó o quan es fica a cantar es fa el silenci, dius: quina personalitat que té, a vegades tens la sensació que hi ha gent que canta copiant algú altre i ella és com que té una manera de cantar molt personal i de tocar el trombó també. I a més tenim un amor compartit en aquesta música antiga i també viscut en un lloc molt familiar. Llavors, s’ajuntaven massa peces per no fer-ho, li vaig proposar, i evidentment li va encantar. És una cançó curiosa perquè el tema és una història d’amor entre dos robots, dos softwares, que va saltar a les notícies el 2017 que Facebook, va haver de desentufar aquests ordinadors perquè havien desenvolupat entre ells un llenguatge irreconeixible. El 2017 que la inteligencia artifical encara no estava a les nostres vides era complicat. La cançó parla del que hauria d’haver passat, que els dos softwares es diguessin que s’estimaven. És una cançó que dona un bot de confiança a l’amor, en no pensar en què diuen que anirem a fotre els humans sinó que s’estan parlant de coses boniques.

Una altre cançó és “Que bien se esta”, tu sempre estas bé.
Hi ha aquesta energia positiva, un somriure, que sempre hi és en la meva música. També jo ho dic així, però en realitat el que dic no és tot bonic, al final la de “Todo y nada” és per avisar el món que estem construint i en “Postureo real” tot i la crítica a les etiquetes, als patrons, als algoritmes, hi ha un costat necessàriament bo, aquest és pensar com superarem això.

El “Poema Idealista” és un text del Felipe Boso. Qui és ell i perquè decideixes musicalitzar el seu poema?
És la primera vegada que musicalitzo un poema, però sempre n’havia tingut ganes, però mai havia trobat el poema. Recordo que aquest poema el va dir un dia en una situació ben casolana un amic, en Ramon Villegues, el va deixar anar. I em vaig quedar molt sorprès per aquest poema, i es va quedar allà. I més tard, el vaig recuperar veient un espectacle de Sílvia Pérez Cruz de “Genero impossible” en què una casa s’obrien les parets i vaig pensar que era com el poema d’en Ramon. L’endemà vaig escriure la cançó.

“Superfície i realitat”. En aquesta cançó torna a apereixer aquesta dualitat.
Com altres cançons és aquest xoc de realitats. Aquesta parla d’una experiència que vaig tenir fa dos anys, de fet aquesta cançó havia d’anar al disc “Kiribati”, al final va entrar aquest, a mi em fa por mirar sota el mar, però mirant sense estar enfonsat i hi havia un peix trompeta que cada cop que volia sortir de l’aigua passava per davant, i això em passava cada dia, i com que ens vam fer amics. La cançó explica que els altres ens han de fer que nosaltres ens adonem de les coses importants. En aquest cas un peix trompeta em diu que bonic és el mar.

La novena cançó és “Imaginar” i apareix la segona col·laboració del disc, amb Pedro Pastor. Qui és Pedro Pastor?
Pedro Pastor, és un cantautor madrileny reconegut, jo el segueixo des de fa molt temps, m’agrada molt la seva música perquè és molt fresca, molt honesta i alhora té una voluntat social i política molt activa. És un home que està molt connectat amb llatinoamericà, de fet ha gravat la seva part a Buenos Aires perquè ha estat de gira 4 mesos. I volia participar en la col·laboració, però estava a Buenos Aires, i la va gravar allà. Això crec que li dona una dimensió al tema perquè ell va gravar la seva part allà, nosaltres aquí, però a més a més hi canten els meus pares, la meva parella, la meva germana, tots els músics.

El disc es tanca amb “Transparente”.
Per mi és una de les cançons més maques que hi ha al disc, o una de les que jo li tinc més estima especial. Recupera la guitarra i la veu, és una cançó molt senzilla pel que fa a producció, però després hi ha molt treball, però conceptualment és una cançó molt directe. També hi ha uns temes que no necessita posar-hi gaires coses, aquest és una d’elles.

Durant el cap de setmana hi haurà parades, degustacions, tallers i activitats lúdiques i festives diverses

Josep Villarroya

La Garriga viurà aquest cap de setmana l’11a edició de la Fira de la Botifarra, en què les cansaladeries de la població tornaran a ser les grans protagonistes. La regidora de Promoció Econòmica, Txell Catalan, explica que aquesta serà la primera edició de la fira que es fa després de la creació de la marca col·lectiva Botifarra de la Garriga, un segell que marca els estàndards de qualitat d’aquest producte típic garriguenc.

S’hi han adherit les cansaladeries La Moreneta, Can Torrents, Ca la María José, Can Valldeoriola, La Perla, Maria Oliveras i Can Perris. El projecte va arrencar l’any 2021 per ser una eina de suport al sector i un nou actiu gastronòmic i de promoció turística de la localitat.

Durant aquest temps, les cansaladeries locals, juntament amb la Regidoria de Promoció Econòmica, van elaborar el reglament que estableix les condicions, característiques i requisits que ha de tenir el producte per poder utilitzar la marca col·lectiva Botifarra de la Garriga. I un dels darrers passos ha estat l’obtenció de la patent de la marca atorgada per la Generalitat.

La regidora Txell Catalan remarca que aquest era un objectiu que es va marcar el govern municipal des del principi del mandat. “Teníem clar que havíem de donar contingut al sector cansalader, de manera que tingui recursos durant tot l’any com a valor punter del sector agroalimentari de la Garriga. Aquest és un motiu d’orgull i de goig.”

Les cansaladeries participaran en la fira venent els seus productes i estaran presents a l’espai Buti Tast, a la plaça de l’Església, fent tasts, tallers d’elaboració de botifarres o la ja tradicional cuita de la botifarra termal. Els visitants podran degustar platets i entrepans fets amb la botifarra d’aquests establiments com a element principal.

La regidora de Promoció Econòmica també destaca la implicació del sector de la restauració. “Per respondre a la demanda de la restauració, durant la fira, es facilitarà informació als visitants sobre l’oferta gastronòmica relacionada amb la botifarra de la Garriga que ofereixen els 11 restaurants que han fet arribar les seves propostes.”

Pep Nogué, “Botifadrí”
Enguany, el paper de Botifadrí, que l’any passat va fer Maria Nicolau, de la Garriga, l’exercirà el cuiner i gastrònom Pep Nogué, de Sant Joan les Fonts (la Garrotxa), i fundador del Culinary Institute of Barcelona, de Barcelona.

Dissabte a les 11 del matí, farà un maridatge d’embotits de muntanya i cerveses a l’espai ButiAula. Un maridatge que es repetirà diumenge a les 12 amb cerveses artesanes de Comic Beer. I una hora més tard, un aperitiu amb vins de la D.O. Alella, amb la sommelier Laura Fortuny.

La Fira de la Botifarra tindrà un total de 30 expositors, entre els quals hi haurà establiments que ofereixen productes d’alimentació de proximitat.

I l’Associació Agrària la Garriga, oferirà, al llarg de la fira un tast de mongetes del ganxet, un taller d’olis essencials naturals i un taller d’hort i planter, tot a la plaça de Can Dachs.

Els actes del programa de la fira tindran el seu preàmbul aquest divendres amb una presentació oficial i una xerrada inaugural a càrrec d’Inés Butrón Parra, professora d’Història de la gastronomia al Culinary Institute of Barcelona (CIB), i d’Asunción Oliveras, mocadera jubilada –les dones que netejaven les tripes per fer les botifarres–. Serà a les 7 de la tarda a Can Raspall.

Sota el títol “Temps de matances: cròniques amb veu de dona”, les dues parlaran sobre el paper protagonista de les dones en l’alimentació en entorns rurals i d’autosuficiència. Eren elles les que s’ocupaven de les terres, de la cura dels animals, de la producció dels aliments derivats, de conservar-los, d’organitzar el rebost, de mantenir el caliu de les cases i de nodrir les persones. Eren dones que, especialment durant les matances, “conjugaven esforç, coneixement i generositat”, segons diu el programa de la fira.

El mateix dia, també a Can Raspall, a 1/4 de 9 s’inaugura l’exposició “Dones del Montseny, espais viscuts”, produïda pel Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, d’Arbúcies, que es podrà veure durant la fira.

Itineraris

Entre les activitats paral·leles a la fira, destaquen dos itineraris guiats. El primer es diu “Microvisita al modernisme”, i es farà dissabte a les 11 del matí amb sortida des de Can Raspall, al carrer Banys. Serà un petit recorregut al voltant de l’Illa Raspall, obra de Manuel Joaquim Raspall que permetrà descobrir l’empremta i el canvi que va suposar l’arribada d’estiuejants al municipi a finals del segle XIX i principis del XX.

A les 5 de la tarda començarà l’itinerari “Els camins del menjar”, des del Centre de Visitants. Mostrarà la transformació de la Garriga a través de l’alimentació i explicarà el patrimoni culinari i històric del poble. Acabarà amb tastos de productes que s’hauran descobert durant la visita.

El programa inclou altres activitats, com la creació d’un mural de flors, dissabte a les 10 del matí, a la plaça de Can Dachs, a càrrec de l’associació Corpus la Garriga.

A l’espai ButiKids, a la plaça de Can Dachs, hi haurà taller de maquillatge i manualitats, i a l’Escola Municipal d’Art i Disseny un taller d’art i concurs de dibuix. En tots dos casos es farà en horari de matí i també de tarda.

A la plaça de Can Dachs, també en dues sessions, dissabte al matí i a la tarda es podran fer fotos amb els capgrossos del Gremi de la Carn, Gremicarn, així com amb la Ginesta i en Clavellot de la Garriga.

El mateix dissabte, a les 11 del matí es farà una passejada amb els Gegants i els Capgrossos de la Garriga. A la mateixa hora, es farà el Batuclau, un espectacle itinerant pels carrers i places a càrrec de la Clau-Centre d’Expressió Musical. I diumenge a 2/4 de 12 la companyia Xip Xap escenificarà l’obra de teatre de titelles La veritable història dels 3 porquets, a la plaça de Can Dachs.

La millor botifarra catalana

El programa de la fira inclou, dissabte a les 7 de la tarda, a l’espai ButiAula, a la plaça de Can Dachs, un reconeixement a Yolanda Preseguer, de la cansaladeria La Perla, que l’any passat va guanyar el premi nacional de Botifarra Catalana en el certamen que es va fer a Olot, organitzat per la Confraria del Gras i del Magre i la Fundació d’Oficis de la Carn, en col·laboració amb Gastroteca.cat.

Preseguer oferirà un tast de l’embotit juntament amb Josep Dolcet, de l’escola de formació de xarcuteria de la mateixa confraria.

També explicarà la història de la botifarra catalana, de la qual diu que és fruit d’un error. Antigament, el transport de la botifarra es feia en trajectes llargs i quan es pensaven que s’havia fet malbé, la posaven a coure abans de llençar-la. “Per això aquest és un dels pocs embotits cuits que porta sal de curats”, diu.

La cansaladera explicarà el procediment per elaborar la botifarra catalana, que es fa amb les carns més nobles del porc i es deixa reposar de 24 a 72 hores i es cou a 80 graus una hora o cinc quarts.

Jordi Vilarrodà

Des dels minairons fins a les dones d’aigua, des del comte Arnau fins a la Vella Quaresma passant per l’Home dels Nassos, personatges i mites de la cultura popular catalana es convertiran en protagonistes d’una comèdia d’embolics en el musical Deixa’t estar de romanços, creat per Arnau Tordera. Aquesta és la nova aposta del projecte pedagògic i artístic “Fem un musical”, que va néixer a Vic l’any 2011 per implicar els joves en la creació d’un espectacle des de zero. La novetat és que si en les tres edicions anteriors s’havien escollit clàssics del gènere, ara es treballa en una obra absolutament nova.

Ramon Ferrer, cap de Programació de L’Atlàntida, recorda que les altres vegades “havia costat trobar un musical adequat” entre els ja coneguts. Havia de tenir un repartiment una mica extens i que donés joc a diversos actors, i també tenir en compte els valors. Per això es va optar per fer l’encàrrec d’una obra que fos enterament nova i es va recórrer a Tordera, quan encara estava treballant en el musical La gata perduda, que el passat mes d’octubre va estrenar al Liceu. El músic i compositor tonenc –un “amant dels musicals”– va acceptar. I va pensar en un argument que vinculés el musical amb la cultura pròpia: “En musicals tenim molts referents anglosaxons, però Catalunya també té la seva història”, explica. No està lluny del que feien alguns noms destacadíssims del musical com el mateix Stephen Sondheim, “que posava en les seves obres personatges de ficció de contes, com a homenatge”, explica Tordera, que veu “un potencial” en la reivindicació del llegat cultural propi. “Un patrimoni menystingut a vegades per nosaltres mateixos.” I avisa: l’obra que pujarà als escenaris “no és lleugera des del punt de vista d’exigència artística”.

Els assajos van començar al novembre, dos dies per setmana, una vegada es van haver escollit els actors i actrius a través del procés de càsting amb estudiants de Secundària dels tres instituts públics de Vic, de l’Escola d’Art i de les concertades Sagrat Cor i Vedruna Escorial. En tot el procés, però, hi han participat més agents, perquè un dels propòsits és “crear sinergies”. Des de l’Escola de Música i Conservatori, passant per La Farinera, on s’està construint l’escenografia, fins a Osona en Dansa, Escènic Vic o l’Escola Estel, de Sant Tomàs, que en aquesta edició s’hi ha incorporat. Per Anna Erra, alcaldessa de Vic, és una mostra “del nivell d’empenta i de la cohesió dels joves de la ciutat”.

“Fem un musical” va començar l’any 2012 amb Joseph i l’increïble abric en technicolor, es va reprendre l’any 2017 amb El Mikado i va continuar el 2019 amb Grease.

EL 9 NOU

‘Girls like that’, un musical sobre l’assetjament escolar, es presenta aquest dissabte al Teatre Auditori Cardedeu. Amb aquest espectacle es trenquen els estereotips de gènere, l’estigmatització sexual, el ‘bullying’ i l’ús de les xarxes socials. L’obra, de l’autor canadenc britànic Evan Plaey, barreja la comèdia, el drama i la intriga La història se centra en el que passa quan una foto provada es fa viral entre tot l’institut. La dramatúrgia inclou cançons i balls de Beyoncé, Billie Eilish, Lizzo, Bomba estéreo i Nathy Peluso.

‘Girls like that’. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 4 de març, 20.00.

‘L’abraçada dels cucs’, una tragicomèdia sobre la mort, al Teatre Auditori de Granollers

La Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers acollirà aquest dissabte a les 8 del vespre ‘L’abraçada dels cucs’, una tragicomèdia sobre la mort convertida en un cant a la vida. La companyia Cactus Teatre aborda el tema del suïcidi sense complexos. Ho fa a partir de la història d’en Miquel, un professor que no suporta els seus alumnes, i que es desperta en la mateixa habitació d’hospital que la Clara, una jove que ha oblidat com somriure. Els dos detesten la seva vida, per això, desitgen sortir d’allà per acabar el que van deixar a mig fer. L’espectacle, dirigit per Sergio Caballero, ha guanyat diversos premis, un dels quals a la Mostra de Teatre d’Alcoi.

‘L’abraçada dels cucs’. Direcció: Sergio Caballero. Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 4 de març, 20.00.

L’espectacle ‘Tocar mare’ arriba a Parets

‘Tocar mare’, una comèdia dramàtica sobre la història de dues dones que, de manera insòlita, es converteixen en família, es presenta aquest diumenge al Teatre Can Rajoler de Parets. Esperança, una dona prejubilada alegre i animosa, i Empar, la jove directora d’una productora audiovisual, conformen una atípica família que es veu trastocada per un fet inesperat. Les dues dones hauran de fer un viatge pels records compartits més divertits i per les vivències personals més dures, per descobrir allò que pot posar en perill el seu vincle i allò que el pot fer enfortir. És una història de pactes per escrit, de canelons de peix, de bicicletes infantils amb manillars blaus, d’àlbums familiars per omplir i d’abraçades pendents de fer.

‘Toca mare’. Amb Lluïsa Castell i Georgina Latre. Teatre Can Rajoler de Parets. Diumenge 5 de març, 18.30.

Eddie Mejía Quartet porta el seu jazz al Casino de Granollers

El guitarrista mexicà Eddie Mejía, resident a Barcelona des dels 19 anys, actua aquest divendres a les 8 del vespre al Casino dins el 33è Jazz Granollers Festival. En format quartet, presentarà ‘A moment in Transition’ (Fresh Sound Records, 2023), un nou treball discogràfic enregistrat juntament amb tres grans noms de panorama del jazz del país, i habituals al Casino: Bill McHenry, saxo; Ramon Prats, bateria, i Masa Kamaguchi, contrabaix. És un disc amb temes propis que rep influències de la música de Keith Jarrett, John Coltrane, Pat Metheny i Ornette Coleman.

Eddie Mejía Quartet. 33è Jazz Granollers Festival. Casino de Granollers. Divendres 3 de març, 20.00

Sagi Serra

‘Aladdin Sane’’
RCA Records
1973

Sisè àlbum de la discografia oficial de David Bowie i el primer que va fer des de l’estatus d’una estrella del rock ja plenament consagrada. Gravat entre els Trident Studios de Londres i els RCA Studios de Nova York, està considerat un dels millors de la seva extensa carrera. Tots els temes són de collita pròpia excepte “Let’s Spend The Night Together”, que és de Mick Jagger i Keith Richards. Amb un so experimental i innovador marca de la casa –Bowie sempre va anar dues passes al davant de les tendències imperants– destaquen “Aladdin Sane”, “Panic In Detroit”, “Lady Grinning Soul” i, sobretot, “The Jean Genie”, l’únic tema de l’àlbum que Bowie va anar incloent al repertori de concerts posteriors. “Jean Genie” és un joc de paraules a partir de Jean Genet, escriptor i artista a qui Bowie admirava. Acompanyen Bowie el seu habitual guitarrista de confiança, Mick Ronson; Trevor Bolder, baix; Mick Woodmansey, bateria; Ken Fordham i Brian Wilshaw, saxos, i Juanita Franklin i Linda Lewis, cors. La portada del disc és obra de Brian Duffy, el fotògraf que va revolucionar la fotografia de moda: el famós llamp blau i vermell que tapa l’ull dret de Bowie s’ha convertit en tot un referent de la cultura pop.

Jordi Sunyer

MADEE
‘Conundrum’
Conundrum és la confirmació que el retorn de Madee (una de les bandes més rellevants de l’indie ibèric de principis de segle) és definitiu. El gener de 2021 van reaparèixer per sorpresa amb Eternity Mingled with The Sea –trencant un silenci de set anys– i pel novembre del mateix any van tornar-hi amb In The Cold Season. I ara la banda liderada per Ramon Rodríguez (veu i guitarra) tanca la trilogia del retorn amb un disc rodó on demostren que les segones parts, de vegades, poden ser fins i tot millor que les primeres. Ah! I al juny, hi haurà directes!

FALCON & FIRKIN
‘Cançons nues’
El nou disc de la banda manresana Falcon & Firkin és un recull de vuit cançons “que expressen el dol produït per la pèrdua del meu pare el febrer de 2020”. Això explica Jordi López, cantant i alma mater d’una formació clàssica de pop-rock que està activa des de 2007 i que amb aquest ja ha publicat 10 àlbums! A Cançons nues els manresans rebaixen una mica les revolucions buscant un to més íntim i reposat. En la mateixa línia que les cançons hi ha també el disseny del disc, amb dibuixos fets a l’escola pels quatre nets del pare de López.

IGNASI TERRAZA & PEPA NIEBLA
‘En la orilla del mundo’
Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més reconeguts de l’escena nacional (i internacional). I Pepa Niebla és una cantant malaguenya que viu a Brussel·les. I a En la orilla del mundo, els dos mons s’han casat per gravar melodies procedents de les dues ribes de l’Atlàntic cantant en castellà, anglès, francès o portuguès. En total hi ha 13 peces i hi sonen estàndards de jazz, composicions originals de Terraza i un parell de clàssics de la chanson francesa. La portada, per cert, una autèntica meravella, és obra de la pintora María José Torrente.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Quilòmetre 23. Érem jo, un amic de Cantonigròs i dos amics de Lliçà d’Amunt. Vam fer un concert-assaig i vam plegar.

Quants discos tens? Molt pocs, uns 20 o 30 perquè tiro molt de Spotify. Però el meu pare en té cap a 3.000. Salva’n tres. Ol’ 55; de Tom Waits, Bon Iver de Bon Iver, i American Idiot de Green Day, un grup que va marcar molt la meva adolescència.

Un concert (com a públic) per recordar. El de Bon Iver al Poble Espanyol de Barcelona el 2012. Aquell concert em va canviar la vida.

Jordi Vilarrodà

‘Les nostres mares’
Gemma Ruiz Palà
Proa
Surt a la llum la guanyadora d’un dels altres grans premis literaris, el Sant Jordi. La periodista Gemma Ruiz ens serveix les històries de deu dones que tenen en comú el fet d’haver nascut durant la dictadura i haver-se obert camí fora de “la gàbia domèstica”. Un calidoscopi femení de la generació de la seva mare, les que van haver de renunciar als seus somnis per facilitar els dels fills.

‘Cavalls salvatges’
Jordi Cussà
Comanegra
Qui hagi llegit Cavalls salvatges no l’haurà oblidat. Qui no ho hagi fet, que corri a conèixer una obra de les que passaran a la història de la literatura. Jordi Cussà la va anar revisant, i encara ho va fer poc abans de morir, l’any 2021. Tenim entre mans les històries de la generació castigada per l’heroïna en la Catalunya rural, unes vides trepidants i dissortades, en un estil atrevit i personal.

‘El despertar i altres relats’
Kate Chopin
L’Altra Editorial
Potser l’únic relat sobre amor adúlter escrit al segle XIX des de la perspectiva d’una dona és el que dona títol a aquest recull de narrativa. La protagonista, una dona que en la New Orleans de mitjan segle XIX desperta a noves sensacions, des d’una vida d’esposa convencional. L’autora, una de les escriptores que s’avançaven al seu temps i que per això va patir furibundes crítiques.

‘Assalt militar en un museu a Catalunya…’
Flocel Sabaté
Ed. Sidillà
Una matinada de desembre de 2017, la Guàrdia Civil entrava al Museu de Lleida per endur-se 44 obres d’art amb destí al monestir aragonès de Sixena. Què tenien aquestes peces que justifiquessin una insòlita actuació d’un batalló d’agents armats? L’autor reflexiona sobre el fons, l’ús de les obres en un context de creació d’identitat a partir del conflicte dut a terme pel govern d’Aragó.

‘Guia màgica d’autode-fensa amb galetes’
T. Kingfisher
Raig Verd Ed.
Com es forgen els herois? Aquesta és la pregunta que es fa T. Kingfisher (pseudònim de la nord-americana Ursula Vernon) en aquest relat per a joves que arriba al català avalat per nombrosos premis literaris. La protagonista és la Mona, una maga que s’ha de defensar d’un assassí que volta per la ciutat atacant tothom qui té poders. I la màgia de la Mona d’on neix? Doncs… del pa!

Miquel Moreno Gayoso

TEMPS ENRERE
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona, setembre de 2022
Nombre de pàg.: 704

Ramon Solsona (Barcelona, 1950), filòleg, exprofessor de secundària, escriptor, guionista, articulista… ha estat, al llarg de la seva trajectòria literària, un fervent apassionat del llenguatge. A Temps enrere, Solsona estructura l’esdevenir temporal en un “avançar cap enrere”; s’inicia el 2015 i recula fins al 1945. Encapçala l’obra amb un conte de Julio Cortázar: Instruccions per pujar una escala al revés. Divideix el text en sis capítols alternant, en períodes de 10/12 anys, la història dels dos protagonistes: el Tomàs i l’Elvira. Conclou el cercle amb un epíleg on recapitula la situació dels personatges, principals i episòdics, el 2018.
Solsona presenta la història d’una parella d’emigrants catalans, que es coneixeran a Alemanya (Düsseldorf i Bochum); ambdós de famílies humils, nascuts durant el franquisme. Provenen de dos entorns geogràfics: Barcelona (Tomàs) i el Priorat (Elvira). El viatge vital de la parella, descrit temporalment a l’inrevés, transcorre al llarg d’una setantena d’anys. Solsona presenta una visió polièdrica de la parella i dels entorns socials d’origen i destí. Descriu, allunyat de tot sentimentalisme, l’evolució professional, econòmica, familiar, amatòria… del Tomàs i l’Elvira. Dues personalitats, d’una gran integritat moral, forjades des de la perseverança en l’afany de superació social dels seus orígens. El comportament ètic del Tomàs reflecteix la seva formació religiosa. L’Elvira, fugint de la pobresa del Priorat, trobarà la seva passió en l’estudi d’idiomes; el seu pare viurà esclau del terrós i obcecat amb la mecànica, talment com la mare amb el brodat.
La novel·la està narrada per una omniscient tercera persona, interrompuda a voltes per les veus dels protagonistes encerclades entre claudàtors. En la progressió narrativa que recula apareixen referències premonitòries de continguts futurs: el Mercedes del Ricardet, la Inoxcrom de l’Elvira, la veu hedònica de Mahalia Jackson o l’epistaxi que pateix el Tomàs.
Solsona ha dut a terme una ingent tasca de documentació per confrontar la ficció narrativa amb un exhaustiu realisme històric; constatable en l’evolució del món vitivinícola del Priorat, en la presència de la parla prioratina dins l’obra i en les constants al·lusions a fets històrics. D’ençà de Les hores detingudes (1993) el pas del temps com a tema literari ha estat present en la narrativa de Solsona. Gaudiu de la polifonia de vides amb què l’autor ha bastit aquesta magistral novel·la.

Assumpta Suriñach

Ha passat la nit del lloro, pendent del despertador. No volia adormir-se, i aquest capteniment l’ha desvetllat de tal manera que ni comptant tres ramats sencers de xais ha aconseguit fer un cop de cap. Durant una estona fins i tot li ha semblat que, amb els nervis, els pulmons se li havien encongit i que no hi trobava prou aire. Llavors, angoixat, ha obert la finestra tan a bastament, que el llevant que entrava acanalat li ha manllevat la minsa son que havia aconseguit aplegar. Però això no ha estat el pitjor, perquè quan la lluna, esplèndida en la seva maduresa, s’ha deixat veure per entremig de les bromes tèrboles

que passejaven sense nord, al gat del veí li ha vingut la baterola de miolar una serenata sencera a la gateta de l’empolainada del davant, i al cap d’una estona tots els gats del barri corejaven amb entusiasme el solista enamorat. Tots menopàusics haurien d’estar, me cago en l’olla de gats! Finalment, quan ja de matinada començaven a col·locar els carrers, també han posat les parades del mercat de cada dimarts, i amb l’anar i venir de furgonetes i clàxons, no ha pogut fer res més que donar per perduda la nit.

Una bona desgràcia, tot plegat, perquè ara llueix una cara realment esperpèntica que no rescabalarà ni que s’embetumi amb tot el pot de crema vitalitzant, que li varen dir que era miraculosa però que de moment només li empastifa els quatre grans que darrerament li han sortit.

De fet, no acaba d’entendre perquè s’hi fa mala sang, quan ell és un home amb tot el que cal tenir per triomfar a la vida, sobretot si ens atenem a l’encisador espurneig verdós dels seus ulls, que és el seu plat fort. Per què s’ho agafa tan a la valenta, si l’acaba de conèixer? Quan ahir la va veure per primera vegada a la parada de l’autobús, gairebé a trenc d’alba, li va semblar que no hi havia res en el món que fos mínimament equiparable a aquella deessa que tenia tota la gràcia dels àngels, arcàngels i querubins celestials. I malgrat que el fred li gebrava la nàpia que sobresortia just per sobre dels dos metres de bufanda de color groc, com ha de ser, li va adreçar un somriure nerviós que portava incorporades totes les més deshonestes intencions d’aquest món. Però amb l’atabalament no es va fixar on posava els peus, i es va entrebancar amb el cantell de la vorera, amb un resultat realment decebedor, perquè el somriure deliciós que li havia d’obrir les portes del cel, es va estavellar matusserament contra el terra. Per això s’ha maleït els ossos fins aquest matí, que no veu el moment d’arribar de nou a la parada de l’autobús i fer una posada en escena més digna, d’acord amb el glamur i el llinatge que li corre per les venes.

Quin destí més collonut, el seu, que els ha conjurat a ell i a aquella vel·leïtat sobrenatural al mateix lloc i a la mateixa hora, enmig d’una ciutat inabastable i dels més de vuit-cents autobusos, pel cap baix, que conformen la seva xarxa metropolitana! Decididament, no pot fallar a aquest destí que se li mostra tan amic: avui farà alguna cosa més elaborada i notòria que un simple somriure miop, amb aquells ulls de peix bullit i enamorat que deuen fer basarda de veure.

Quan gira la cantonada amb l’ai al cor, la noia ja hi és, i en Martí, amb el pèl moixí estarrufat, li torna a adreçar el mateix somriure que ahir, vestit, aquesta vegada, amb l’avidesa de tots els somnis de la nit. Però la noia continua absent i distant, sense que sembli adonar-se dels intents amatoris que en Martí li insinua, mentre mira el mar que s’obre, inassolible i sense cap tipus de llicència ni de planificació urbanística, al seu davant.

Deu ser que li agrada el mar?, es pregunta, intentant justificar el desaire de la noia… Deu ser que és descendent de sirenes? Perquè els seus cabells s’ondulen amb la marinada que arriba des de la platja, i les seves cames s’allarguen sinuoses vers un infinit que calça sabates de taló alt. Una sirena que, tot i ser escuada, sembla feta de desitjos golafres, de rauxes i d’anhels.
La noia continua sense moure’s, esperant que arribi algú que no acaba d’arribar mai; en realitat ni tan sols no se’l mira, i en Martí se’n ressent. Però, lluny de resignar-se i rendir-se a una evidència malagradosa que el comença a incomodar, emprèn de nou la batalla, perquè ell no és un home covard que s’arronsa per poca cosa. I si el que cal es posar els dos collons sobre de la taula, doncs ell fa per un, que d’això en té de sobres. Així doncs, s’hi acosta amb determinació, tot i que amb una certa temprança, no fora que amb l’esvalotament se li s’espantés abans d’hora i volés del niu. Però el destí còmplice que de primer li picava l’ullet, se li està girant d’esquena, ja que en aquest precís instant apareix l’autobús, que dissortadament no comparteixen, i es trenca l’encanteri.

Assegut a l’última filera de seients, en Martí mira apesarat i a través dels vidres aquell miracle institucional que li fa perdre el cap, i maleeix els déus i els astres, i els bruixots, que s’han conjurat, malèfics, per allunyar-lo d’aquell bé de Déu fet dona. Podrà sobreviure tot un altre dia lluny de la seva estimada, i un nou vespre sol amb els seus desficis?

Aquesta nit la lluna s’ha estimbat de cop darrere del Tibidabo, i els gats cantaires no han sortit a donar el volt, però una pluja torrencial, atapeïda de trons, llamps i bufades vàries, s’ha ensenyorit de la ciutat. La claror intermitent dels llamps, que es filtrava amb traïdoria per entremig de les escletxes de la persiana de fusta (la que sempre diu que arreglarà però no ho acaba fent mai), l’enlluernava, ara sí, ara també, i no li deixava aclucar els ulls, mentre les gotes picaven entossudides contra el vidre de la claraboia, i l’aclaparaven amb el seu rap reiteratiu.

Per això aquest matí va gairebé a les palpentes, no aconsegueix obrir cap dels dos ulls que ahir no podia aclucar, i ensopega contínuament. Però quan gira la cantonada i l’albira, esplèndida i desitjada sota d’un plugim menut, els ulls se li esbatanen de tal manera que distret, de poc li va que no s’encasta contra una de les faroles que s’alcen escadusseres pel carrer.

Avui, però, no li somriu, ressentit encara pel menyspreu d’ahir, menyspreu que sembla persistent, ja que la noia continua mostrant una arrogància distant i se’l mira com aquell que no vol la cosa, desvetllant una indiferència que a ell no el deixa, precisament, indiferent. Intentant evitar que la seva autoestima faci aigües, en Martí desempolsega tots els màsters de superació i de creixement personal que ha acumulat amb els anys, i passa directament a l’atac, sense subterfugis de cap mena que puguin temperar una situació que no domina i en la qual es juga el seu orgull. Donarà la cara, i tot el que calgui, i lluitarà com mai per la seva princesa. I si al final escau fer una retirada, ho farà amb el cap ben alt, amb la certesa que aquesta dona no està feta pels mortals de tota la vida, malgrat que ell en sigui un dels exemplars més autèntics i preuats.

En aquest punt el plugim suau, gairebé poètic, agafa una consistència molt més prosaica i arremet amb fúria. Els paraigües s’obren de nou i salpebren el carrer amb rampells de verd i de groc i de vermell, que trenquen l’avorriment hivernal, i que li despleguen noves vies d’estratègia: i si li ofereix el paraigua? El paraigua serà l’eina clau, el desllorigador que desencalli aquest estira-i-arronsa que li té pres el pols.

Ara mateix té la noia tan a tocar que gairebé flaira l’olor afruitada de la seva pell, fina i arrebossada per la humitat de la pluja, i li sembla assaborir el gust afrodisíac dels seus llavis carnosos, elaborats amb magranes tropicals i amb les més gustoses maduixes de bosc. Si s’hi atrevís, la tocaria. Furtivament, li acaronaria les galtes amb el tou dels dits, i encabiria els pits, obstinats i generosos, en les seves mans. Quin deu ser el tacte dels seus pits? D’uns pits que s’entreveuen molsuts i que desafien el món que té al davant? Quin deu ser el gust de la seva pell? D’una pell primerenca que s’obre juganera a la vida?

El poble encara està silent, esperant el xiulet que el retorni a la feina, que el desperti d’un son curt i sense gaire pòsit. Fresqueja i, com que la noia va lleugera de roba, en Martí es treu la gavardina i se li acosta, gavardina i paraigua a punt, perquè no vol que agafi fred, malgrat que ell s’està quedant més xop que un ànec moll. Però mentre s’hi dirigeix, i encalça un dubte rere l’altre, un nou contratemps s’afegeix a la seva dissort: un grup de motxilles, amb criatures penjades, intenta encabir-se sota la minsa teulada de la parada, i l’acaben fent fora de la vorera, i de poc li va que l’autobús que arriba no l’allisa del tot. Lluny altra vegada de l’anhelat penjador dels seus desitjos, en Martí s’aboca a la desolació més absoluta.

La nit s’apropa de pressa, ara que som a l’hivern, i s’empassa els rosegons d’un dia descoratjador. Dins de l’escalfor dels llençols i de les quatre mantes de llana que gairebé l’esclafen pel pes, en Martí es deixa anar al desig sensual que el remou, mentre evoca la imatge libidinosa de la seva musa, plena dels afanys més humits, i s’encomana de la voluptuositat del seu cos de caprici. Les

Avui farà alguna cosa més elaborada i notòria que un simple somriure miop, amb aquells ulls de peix bullit i enamorat que deuen fer basarda de veure

hores que ahir s’allargassaven fins a diluir-se en l’insomni, i que feien punxa a la nit, s’escolen avui ràpid per entre els gemecs de passió, una passió que voldria eterna, i que el precipita vers un desfici que, gairebé obscè, li esbrava l’últim bri de seny que li quedava.

El matí es desperta llepafils, i li desplega tot un escamot de nervis bel·ligerants que li burxen la llaga d’estómac i que l’estan donant pel sac. D’avui no passa, decideix mentre es beu un combinat especial que voldria afrodisíac però que no deixa de ser un got de llet calenta amb omeprazols: o caixa o faixa; m’hi va la salut.

El camí se li fa més llarg que de costum; el fred és més incisiu que de costum i el dia és més fosc que de costum. Però avui res no l’aturarà: porta un ram de narcisos grocs, i els hi pensa engalzar tan bon punt la vegi. I si no n’hi ha prou, li recitarà el Quixot sencer, no vol escatimar res per tal d’impressionar l’exuberant icona de la seva vida adulta, la sirena escuada que li escalfarà les nits.
I mentre es posa la mà sobrera a la butxaca perquè se li escalfi, l’altra ja la té gairebé gelada aguantant el ram, gira encoratjat la cantonada. Però de cop i volta, sense cap avís previ que pugui temperar la fatalitat que està a punt de caure-li a sobre, es desencadena la tragèdia: la noia ha desaparegut! Prou que mira a dreta i a esquerra, cap amunt i cap avall, però no la veu enlloc, talment com si s’hagués esvaït! De fet, no en flaira ni la olor. El destí més cruel l’escomet i el sumeix en un estat gairebé catatònic: totes les gosadies que ha anat covant en somort durant aquests dies, s’esmicolen ara i el deixen fet un nyap. Mentre els narcisos van pel terra, en Martí es frega frisós els ulls, amb l’esperança que tot plegat sigui un miratge i que, un cop s’aclareixin les llesques de boira que senyoregen la ciutat, la retrobi al seu davant.

Però quan finalment la boira s’esclarissa i en Martí gosa tornar a obrir els ulls amb l’ai al cor, un mascle ferreny i viril, que marca paquet mentre mira absent el mar que s’obre inassolible i sense cap tipus de llicència ni de planificació urbanística al seu davant, li somriu en eslips, des del mateix cartell publicitari on la noia lluïa fins ara el seu cos enllaminidor i perfecte, en roba interior de setí blanc.

Relat seleccionat del segon concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

Dimecres 11 d’octubre de 1989 Loquillo y Trogloditas actuen al Camp Municipal de la UE Vic

Jordi Remolins

Els anys noranta van obrir una finestra perquè l’aire s’emportés tota la morralla musical que la dècada anterior ens havia deixat. Vist amb perspectiva potser exagero, però la creativitat, l’eclosió de l’electrònica, de l’escena alternativa, del noise, de múltiples formacions que van revolucionar-nos els conductes auditius perquè mai més tornessin a ser els mateixos, van convertir els precedents a 1990 en una època poc afortunada. Clar que vista l’evolució posterior de la música mainstream podem estar encara contents que el 1982 els Ilegales apareguessin com una bomba de rellotgeria amb el seu àlbum de debut, que el 1984 Alaska y Dinarama publiquessin Deseo carnal o que el 1987 a Banyoles una obscura banda anomenada Kitsch se la juguessin amb la seva primera maqueta Les mosques, on ja apareixien alguns dels temes que es convertirien en clàssics del seu posterior repertori. Per no parlar de Sonic Youth, REM, Dinosaur Jr, Pixies o Motörhead.

Durant els vuitanta jo era molt de Loquillo y Trogloditas. La banda va aconseguir seduir gràcies a un punt intermedi entre la immediatesa punk, el rockabilly de manual i la comercialitat del pop. El seu elapé de debut El ritmo del garage conté joies com “No surf”, “Maria” o “Barcelona ciudad”, on la intersecció del talent de Sabino Méndez i l’energia engreixadíssima dels Perdidos en el Espacio van trobar en un jove que tothom deia que no sabia cantar però amb un carisma incontestable com José Maria Sanz, a la seva pedra angular. Era segurament abans que Loquillo es mengés la persona per convertir-lo en una paròdia trista, tal com es va constatar quan la baixa de Méndez va deixar coixa la tasca compositiva, i més encara quan els osonencs Vila, Simon Ramírez i Puigdomènech van perdre el pes específic que havien tingut en la formació.

Anteriorment que tot això passés, el grup estava en el cim de la seva popularitat. Un concert al camp de la UE Vic de finals del 1989 va ser segurament l’epíleg de l’època daurada de la banda. La bogeria del ball davant de l’escenari va acabar amb un amic perdent-hi una sabata. En va trobar una, però no era la seva i la va llançar. No va ser l’únic. Quan es va acabar el concert va esperar que la gent marxés i va veure-la a l’altra banda de les tanques que separaven el grup del públic. El propietari de l’altra sabata havia fet exactament el mateix. Més tard tots plegats vam trobar nous camins musicals, però el que ens havien mostrat els Trogloditas durant els vuitanta va estar prop del millor d’uns anys musicalment millorables.

Joan Millaret i Valls

Horitzons sense grandesa

Una de les grans preferides als Oscars 2023, “Almas en pena de Inisherin” de Martin McDonagh, arriba als cinemes després de causar sensació en festivals de cinema com els de Toronto o de Venècia. El director de l’oscaritzada “Tres anuncios en las afueras” (2017) ha obtingut nou nominacions als Oscars, entre les quals es troben, la de millor pel·lícula, millor director o millor actor per Colin Farrell. A “Almas en pena de Inisherin”, el director britànic-irlandès aplega els dos protagonistes principals del seu film de debut “Escondidos en Brujas” (2008), Colin Farrell i Brendan Gleeson, i els trasllada a una petita illa irlandesa en el context de la Guerra Civil irlandesa als anys 20 del segle passat.
El solitari Colm Doherty (Brendan Fraser) trenca la seva amistat, sense cap motiu aparent, amb Pádraic Súilleabháin (Colin Farrell) després de compartir anys de xerrameca interminable i d’incomptables pintes a la taverna local. Un compungit Pádraic no pot entendre aquesta decisió injustificable del seu company inseparable. La germana de Pádraic, Siobhán (Kerry Condon), o el jove Dominic Kearnin (Barry Keoghan), pensen que Colm potser pateix una depressió i intenten ajudar-lo a revertir aquesta decisió incomprensible per tothom. Per Colm, la seva decisió és irreversible, amenaçant d’amputar-se els dits si no el deixen tranquil d’una punyetera vegada. Colm es justifica dient que es vol dedicar a compondre música en un afany per transcendir la seva rutinària vida en un illot sense futur al costat d’un amic tan avorrit com Pádraic.
L’esplèndida pel·lícula “Almas en pena de Inisherin” ens deixa unes interpretacions actorals de primera magnitud, especialment la de la commovedora simplicitat de Colin Farell, sovint acompanyat d’un ruquet. Actuacions reconegudes també en les nominacions als Oscar a millor actor secundari per Brendan Gleeson i Barry Keoghan, i millor actriu secundària per Kerry Condon. Un film inclassificable i inaprehensible, entre el drama i la comèdia absurda, el melodrama rural i la sàtira ferotge. Tenim una Irlanda atàvica i salvatge, misteriosa i bella, plena d’ànimes senzilles, soledats destructives, cors gegants, amors absoluts, tendresa infinita i horitzons sense grandesa.

Agustí Danés

El pavelló del Patí Vic es va omplir amb un concert de Loquillo y los Trogloditas amb motiu del Mercat del Ram de l’any 1985. Van assistir-hi 3.000 persones. Loquillo era l’estrella, però, abans, van actuar els Hidràulics Mai Tips, “que van sorprendre el públic amb un streaptease total com a apoteòsic final de la seva actuació”, segons recollia la crònica d’EL 9 NOU publicada el 4 d’abril. La foto, això sí, era de Loquillo.

Després dels teloners, Loquillo y los Trogloditas es veu que van trigar força estona a sortir a l’escenari, “sembla que pel fet que el Loco volia tant sí com no un whisky abans de començar i al bar del CP Vic no en tenien”. “Un cop l’hi van portar varen començar”, s’explicava a la crònica.

El repertori va ser variat amb barreja de cançons de discos nous i antics. Abans de retirar-se definitivamaent, van haver de sortir a cantar tres cançons més davant la insistència del públic. Al concert, i això també es feia notar, van ser-hi presents sis furgonetes de la policia antidisturbis que no van tenir feina.

Eva Remolina / AMIC

El coco a diferència del que se sol pensar no és una fruita, sinó una fruita seca, segurament la més gran de totes. El seu nom prové de Portugal, on un mariner va comparar els tres forats superiors de la closca amb un personatge fantasmagòric existent al seu país, un monstre anomenat Côco o Coca.

L’origen del fruit, no obstant això, ve de molt més lluny, ja que se situa en la zona del Pacífic, concretament en el Pacífic Sud, a l’àrea de Papua Nova Guinea.

El coco és un aliment molt versàtil, del qual es pot aprofitar absolutament tot. L’escorça serveix per a fer fusta i amb ella fabricar mobles, instruments musicals i tota mena d’accessoris. Fins i tot es construeixen amb ella en molts països les teulades de les cases.

El seu oli també és molt utilitzat, tant en la gastronomia com en la cosmètica. En la medicina s’ha fet servir ja (almenys que es tingui constància) des de l’any 1500 aC. I s’ha descobert que la pell del coco és un potent repel·lent de mosquits.

Les propietats que aporta el coco al nostre organisme, són múltiples:
– És beneficiós per a prevenir malalties degeneratives.
– És refrescant i té un efecte saciant.
– El coco és apte per a les persones amb intoleràncies al gluten i a la lactosa.
– Té propietats antibacterianes, pel que es fa servir per a tractar moltes afeccions com problemes de bronquitis, cremades, constipats, càlculs renals, gingivitis, etc.
– Ajuda al creixement del cabell, alhora que l’hidrata.
– És bo per al cor.
– Posseeix molts antioxidants, així com una infinitat de minerals i vitamines.
– i redueix el colesterol.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Les encantades
De tots els esperits de la natura, en la tradició popular catalana en sobresurten dos: els encantats i les encantades. Es creu que els encantats eren persones que, per haver comès una mala acció, per mitjà d’un encanteri se les va transformar en pedra, sovint amb la forma d’una gran roca. Les encantades, en canvi, són éssers misteriosos, personificacions de les forces naturals que habiten en indrets feréstecs, com ara fonts, rius i gorgues, i també pics encimbellats, coves i balmes. Tenen l’aparença de dones molt belles i posseeixen poders, com ara que no envelleixen mai i captiven els humans amb el seu cant. Segons els indrets, les encantades reben diferents noms: fades, dames blanques, dames verdes, petites dames, velles dames, dones d’aigua, dones de fum, nimfes, goges, nàiades, aloges o paitides. Tant si es refereix als encantats com a les encantades, la toponímia i el llegendari català conserven nombroses petjades de la seva presència.

La Font de l’Or
Descripció
La Font de l’Or es troba a l’ombra del castanyer majestuós que ha crescut al seu davant, en un bosc de castanyers, alzines i faigs. D’un mur allargat i envellit sobresurt un llarg broc de ferro, gairebé arran de terra, per on l’aigua brolla en un raig petit que deixa de fluir en temps de sequera. A la pintura desgastada del mur encara es pot llegir el nom de la font, que està degudament senyalitzada en el piló que marca la ruta.

Com arribar-hi
Els cotxes no arriben a la font, per això cal seguir l’antic camí que va des de Viladrau fins al Brull. Aquesta via havia estat força utilitzada en temps passats: pels pelegrins que anaven a Sant Segimon, pels ramats que eren conduïts cap al Vallès i també pels carboners i boscaters. Avui són sobretot els caminaires i excursionistes els que la continuen fent. Des de Viladrau es triga una mica més d’una hora per arribar a la Font de l’Or. Si se surt de la plaça, en una mitja hora s’arriba a Els Molins; després, cal un quart d’hora per enfilar-se cap a Can Bosc, una masia amb una bonica font just davant mateix del portal. Un quart d’hora més tard s’arriba a l’ermita de l’Erola, perfectament restaurada, i cinc minuts més endavant es troba la Font de l’Or.

Llegenda
Diuen que prop de la Font de l’Or es feia carbó, i que els carboners, mentre treballaven, sentien veus que ningú sabia d’on venien. Un dia, un carboner va sentir una veu que li demanava si la seva dona podria rentar la roba de tres gegants, que ja li pagarien la feina. L’home va acceptar, i acordaren que cada setmana la dona recolliria un paquet de roba que, un cop neta, l’havia de deixar més amunt de la Font de l’Or, a la capella de Sant Camil, en direcció cap a Sant Segimon. I així ho van fer, i cada setmana la dona netejava la roba dels gegants i la tornava al lloc indicat. Passat un mes, la dona va sentir una veu que li demanava que parés el davantal, i després va notar que la falda se li omplia i li pesava. La veu també li va advertir que no mirés el contingut del davantal fins arribar a casa, que allí trobaria la seva paga.
La dona va baixar fins a la Font de l’Or i, en arribar-hi, com que volia saber què duia a la falda, va fer-hi una ullada, però només va veure un grapat de segó, això és, la closca del blat que es mengen les gallines. I molt enrabiada, va llençar el segó a terra. Quan ja era força més avall, es va adonar que el davantal li lluïa, i va descobrir que allò era pols d’or i no pas segó. En debades va córrer cap a la font per recollir l’or que havia abocat, es va haver de conformar amb el grapadet d’or que havia quedat enganxat al davantal. I diuen que mentre tornava de la font, la dona anava sentint grans riallades. Per aquesta raó, aquest indret és conegut com la Font de l’Or.

Altres fonts d’encantades
La Font de les Donzelles es troba al començament de la riera de Talamanca, sota mateix de Sant Salvador de Bellver, municipi de Sant Boi de Lluçanès. Va rebre aquest nom perquè en aquest indret set donzelles molt belles es van aparèixer a un caminant perdut i el van guarir. La Font de les Paitides, prop del nucli de Viladrau, va rebre el nom de la mà del poeta Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), perquè es deia que les paitides guardaven l’aigua d’aquesta font. També prop del mas Illes, en l’alta vall de la Tordera, sota el massís de les Agudes, hi ha la Font de les Nàiades. A la Font de les Encantades de Vilanova del Vallès diuen que hi ha un tresor amagat, una gerra d’or de 80 quilos plena de joies i, així mateix, a la Font de les Encantades, als peus de les Roques Blanques sobre el Ricart, a prop de Ribes de Freser, diuen els vilatans que encara senten cantar les encantades amb una veu blanca i harmoniosa.

Miquel Erra

A casa seva han traginat amb pernils ibèrics i d’aglà tota la vida. Distribueixen per tot Catalunya pernils de qualitat procedents d’arreu de l’Estat, i en especial els de la DO Guijuelo, a Salamanca. Quan va completar els estudis d’ADE, a la UVic-UCC, Sílvia Pou, de Santa Eugènia de Berga, va començar a implicar-se en el negoci familiar. El que no podia imaginar, llavors, és que orientaria la seva carrera per esdevenir talladora de pernil professional.

Pou va entrar en aquest món tan específic com sovint desconegut una mica de resquitllada. Va ser l’any 2015, tot visitant una fàbrica d’embotits a Muñana (Àvila). Va veure com uns operaris tallaven pernil a mà, “i vaig quedar fascinada veient llescar el ganivet”. I se li devia notar a la cara, perquè de seguida la van convidar a aprendre’n. “No he agafat mai un ganivet”, els va dir d’entrada. Però va acceptar el convit. Hi va fer una primera estada de 15 dies, que li van servir per adquirir els coneixements bàsics. Sense adonar-se’n, havia inoculat el cuquet per l’ofici i va iniciar un periple formatiu, malgrat que en aquell moment “encara no m’imaginava que s’acabaria convertint en la meva professió”. Ho va haver de fer de forma autodidacta. “No hi ha una escola de talladors de pernil, ni cap formació reglada.” Ho va fer a base de pràctica, sovint en sales blanques d’obradors o darrere la barra d’algun bar. Reconeix que els primers passos van ser complicats. “No tens contactes, ni clients i t’has d’anar fent un nom.” L’any 2020 havia de fer el de la seva eclosió professional, però la pandèmia ho va refrenar. Finalment, el punt d’inflexió el va viure l’any passat. “Es notava que hi havia moltes ganes de celebrar.” I per a ella va ser un no parar. Va rebre ofertes per tallar pernil en celebracions familiars, events d’empreses o fires de referència d’àmbit nacional i internacional, com les de París, Brussel·les, Amsterdam o Colònia.

Paral·lelament ha creat Silvarita, una botiga en línia on, a més de fer divulgació del món del pernil, a l’hivern també prepara i serveix lots de Nadal. “Al llarg dels anys he acumulat una xarxa d’excel·lents productors de confiança per garantir-ne la qualitat”, destaca Pou, que fa sis anys que viu a Terrassa.

La professió de talladora de pernil requereix, d’entrada, “rigor, concentració i esforç”. Més enllà d’una bona tècnica, però, també cal ser “responsable del que fas” i adaptar-se a les noves tendències, per exemple a l’hora de presentar els emplatats. Pou admet que a Catalunya la professió no està tan arrelada com en d’altres parts de l’Estat espanyol, en especial els territoris amb denominacions d’origen del pernil. És per això que de feina no n’hi falta. I de gent disposada a cruspir-se el pernil que talla, sembla que tampoc.

Eva Remolina / AMIC

El calçot és una hortalissa característica de Catalunya, una varietat de ceba tendra de tija llarga (d’uns 20 o 25 cm) que es conrea entre els mesos de novembre i març. Aquesta hortalissa pertany a la família de les Liliàcies comestibles, entre les quals es troben els espàrrecs, les cebes, els alls i els porros.

El nom de calçot, prové de la paraula “calçar”, que és la tècnica de cultiu utilitzada i que consisteixen a anar cobrint de terra les arrels de la ceba tendra perquè la tija busqui la llum i creixi de forma allargada.

El seu origen data de finals del s. XIX, quan un agricultor de Valls conegut a la zona com “Xat de Benaiges” va cremar unes cebes velles en el foc i en comptes de llençar-les, va acabar menjant-se-les, quan va descobrir que el seu sabor era dolç i saborós.

La popularitat del calçot arriba a partir del s. XX, de la mà de l’Agrupació Penya Artística de l’Olla de Valls, que va decidir començar a fer “calçotades”, és a dir menjars a base de calçots i a convidar a personatges il·lustres de Barcelona.

Encara en l’actualitat és molt habitual organitzar calçotades entre amics i familiars, on a més dels calçots es menja una graellada de carn i botifarres i s’acompanya amb salsa de romesco.

El ritual per a menjar els calçots també és molt singular. Els comensals amb un pitet separen les fulles centrals amb una mà, mentre que amb l’altra estiren el calçot cap a dalt, fins que la part blanca queda al descobert. Després, mullen aquesta part en salsa romesco abans de menjar-ho.

Els calçots solen cuinar-se a la brasa. Per a això es retiren les fulles exteriors i es cuinen fins que queden completament negres per fora i tendres per dins.

El criteri propi es retroalimenta segons el consum d’informació contrastada i real

Josep Ballbè i Urrit

Em plau especialment referir-me, aquest divendres, a aquesta efemèride. Resistir un segle, amb el llistó ben alt, parla molt –i rebé– dels gestors que lideren aquest projecte periodístic: un setmanari d’informació general que sempre ha estat un referent del sector a nivell mundial. D’uns anys ençà, encara cal valorar molt més el seu nivell. El fet digital ha fet molt de mal, amb un munt de gent que mai no agafa un llibre. Tal vegada deu ser –entre altres causes– perquè s’espanta en veure el gruix del seu tom. Per contra, no se’ls hi fa tan costerut empassar-se articles més breus i fàcils de pair. Amb l’afegitó d’un nucli dens.

Publiquen l’edició Time Europe (en anglès i espanyol), amb un estil contrastat i reconegut que els acredita com a capdavanters en un àmbit de forta competència. Contra l’opinió generalitzada, el títol no es correspon al mot espanyol ‘temps’. Realment és un acrònim de la frase: “Today Information Means Everythin” (“Avui, la informació ho és tot)”. Certament és així: és poder, saviesa, coneixement, missatge i dades que canvien l’estat mental del subjecte que la rep i processa.

Tot i la fondària dels temes que tracta, també fa servir l’eina del fotoperiodisme. Una certesa que denota el seu interès total envers aquelles persones que són més audiovisuals que no pas lectores. Al nostre país, han existit revistes amb aquest perfil, que no han pogut resistir l’embat de la competència i s’han vist obligades a plegar veles. A tall d’exemple, citaria Destino, El vent, Interviu i Cambio 16. Poca broma! En canvi, em produeix una gran pena certificar que les que han salvat els mobles es concentren dissortadament en el món de la premsa del cor i els paparazzi (com ara, Hola, Lecturas, Diez Minutos, Pronto, etcètera). No hi ha punt de comparació… I tot plegat reflecteix –al mil·límetre– el nivell mental de la nostra població.

El criteri propi es retroalimenta segons el consum d’informació contrastada i real. A hores d’ara, les noves tecnologies ens duen la xacra de les fake news, que ho rebenten tot. Molta gent no sap discernir. Cau fàcilment en el parany i entabanament de voler ser babaus integrals. Practicar –a escala personal– allò que, en el món polític, seria la disciplina de partit genera buidor al cervell i la closca de massa persones que mai no es replantegen si els estan enredant.

La informació és poder. A més gran coneixement sobre quelcom o algú, més en tindrem. La pega rau, però, en lliura-se absurdament a l’esclavatge que siguin altres els qui exerceixen aquest poder. Cal tenir en compte que l’estil ha de mantenir sempre segell propi. Time!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers